El ermitañu de Glaucis o ermitañu arispiu[1] (Glaucis hirsutus) ye un colibrí que cría dende'l Sur de Panamá a Bolivia, y en Trinidá, Tobagu y Granada. Ye una especie xeneralmente común y estensa, anque poblaciones locales pueden camudar en númberos y sumir dafechu nel hábitat marxinal[2]
Ye de 10,7 cm (4,2 plg) de llargu y pesa un promediu de 7 gm (0,25 oz). El picu mide alredor de 3,3 cm (1,3 plg) y ye totalmente inclináu escontra baxo, llargu y delgáu – anque comparáu a los picos d'otros colibrís, ye bastante robustu. L'Ermitañu Hirsutus de Glaucis tien una cabeza parduza, partes cimeros de color verde morenura y partes inferiores rufous. La cola tien plumes verdes y plumes esteriores rufous, tou con puntes en blancu. El picu tien un quexal inferior mariella y un quexal cimeru negra. Los sexos son asemeyaos, pero'l machu tien un rayu o centello mariellu nel quexal cimeru, y la fema tien llixeramente más pálida'l plumaxe. El picu de les femes tamién ye proporcionalmente un pocu más curtiu (anque esto ye apenes reconocible) y más inclináu (lo cual ye abondo visible nuna comparanza direuta).[3]
Los machos inmaduros son daqué distintos, paeciéndose a un barbudu (Threnetes). Ellos fueron descritos una vegada como una especie distinta, el "Barbudu Negru" ("T. grzimeki"). Coles mesmes, el abrawayae una subespecie propuesta, aparentemente ta basáu nuna variación individual qu'asocede n'adultos y non taxonómicamente distintu en cualesquier.[4]
El cantar d'esta especie ye un tonu agudu dulce.
Esti colibrí ermitañu habita na maleza del monte, de cutiu cerca de corrientes d'agua. L'alimentu del Ermitañu Hirsutus ye néctar, tomáu d'una variedá de flores sotobosque, y de dellos pequeños invertebraos.
G. hirsutus tien vezos alimenticios bien esixentes. Solo visita les flores con pétalos enteros de llargor y combadura precisamente iguales que la del so picu, ente que la mayoría de los otros colibrís son más flexible. Asina, les sos plantes alimenticies son atopaes en casi tola diversidá de anxospermes. Bien popular con esta ave son los Zingiberales, como los Costus scaber (Costaceae), o Heliconia standleyi y Heliconia stricta (Heliconiaceae). Otra plantes alimenticies bien gustaes d'estos colibrís inclúin los Gentianales como la Duroia Hirsutus, Palicourea lasiantha, Psychotria bahiensis y la Psychotria platypoda (Rubiaceae), Lamiales como la peruviana Sanchezia (Acanthaceae) o la Drymonia semicordata (Gesneriaceae), y la Myrtales como la Cuphea melvilla (Lythraceae). Entá les plantes de congenericas con flores de llixeramente de llargor y combadura distintes son evitaes, per otru llau.[3]
Dada la diferencia na combadura del picu ente machos y femes, paez probable que los sexos eviten competir por acoricar fonte alimenticia visitando distintes plantes, pero hubieron estudios pocu refechos. Si hubo cualesquier coevolución ente l'Ermitañu Peludo y les sos plantes alimenticies ye más malo de determinar, pero si daqué, paez ser menos estensu de lo que podría ser presumíu. La mayoría de les plantes frecuentaes por esti colibrí tamién son polinizadas por menos especies esixentes. Pero pa dalgunos (como Cuphea melvilla, Psychotria bahiensis y P. platypoda) l'Ermitañu Peludo paez ser un polinizador de crucial importancia, indicando que – anque menos frecuente que la forma típica del picu suxure – fuertes mutualismos ente esta ave y dalgunos de les sos plantes alimenticies esisten verdaderamente.[3]
La fema del Ermitañu Hirsutus asitia dos güevos nun pequeñu nial con una cola, fechu de pequeños raigaños y amarráu a la parte inferior d'una palma, el felechu o Heliconia hojean sobre la tierra (3–6 pies). Los niales son de cutiu cerca d'una corriente, cascada o nel cantu de la carretera, y sosprendentemente son fáciles d'atopar. La incubación ye 17 díes más 23 pa emplumar, y esta especie puede añerar hasta cuatro veces nuna temporada. El machu d'esti colibrí agresivu y curiosu ayuda a construyir y defender el nial, pero non a guarar los güevos. A lo menos regionalmente (por casu en Colombia), la especie cría tou añu.[5]
BirdLife International (BLI) (2008). Glaucis hirsutus. In: IUCN 2008. IUCN Rede Llista d'Especies n'Estinción. Descargardo el 31 ochobre 2008.
Faria, Christiana M.A.; Rodrigues, Marcos; do Amaral, Frederico Q.; Módena, Érica & Fernandes, Alexandre M. (2006): Aves de um fragmentu de Matu Atlântica non alto Rio Dolce, Minas Gerais: colonização y extinção [The birds of an Atlantic Forest fragment at upper Rio Dolce valley, Minas Gerais, southeastern Brazil: colonization and extinction]. Revista Brasileira de Zoologia 23(4): 1217-1230 [Portuguese with English abstract]. doi:10.1590/S0101-81752006000400032 PDF testu completu
Greeney, Harold F.; Gelis, Rudolphe A. & White, Richard (2004): Notes d'aves de crianza de les tierres baxes forestales del Ecuador. Bull. B.O.C. 124(1): 28-37. PDF testu completu.
Mallet-Rodrigues, Francisco (2006): Táxons d'aves de validade questionável com ocorrência non Brasil. III – Trochilidae (I) [Questionable bird taxa with occurrence in Brazil. III – Trochilidae (I)]. Revista Brasileira de Ornitologia 14(4): 475-479 [Portuguese with English abstract]. PDF testu completu.
El ermitañu de Glaucis o ermitañu arispiu (Glaucis hirsutus) ye un colibrí que cría dende'l Sur de Panamá a Bolivia, y en Trinidá, Tobagu y Granada. Ye una especie xeneralmente común y estensa, anque poblaciones locales pueden camudar en númberos y sumir dafechu nel hábitat marxinal
El colibrí ermità hirsut (Glaucis hirsutus) és un ocell de la família dels troquílids (Trochilidae) que habita boscos, sotabosc, matolls i vegetació secundària de les terres baixes de les Antilles Menors meridionals, i des del centre i est de Panamà, nord-oest, nord i est de Colòmbia, Veneçuela, Trinitat i Guaiana, cap al sud, per l'est dels Andes, a través de l'est d'Equador i de Perú fins al nord i l'est de Bolívia i gran part de Brasil.
El colibrí ermità hirsut (Glaucis hirsutus) és un ocell de la família dels troquílids (Trochilidae) que habita boscos, sotabosc, matolls i vegetació secundària de les terres baixes de les Antilles Menors meridionals, i des del centre i est de Panamà, nord-oest, nord i est de Colòmbia, Veneçuela, Trinitat i Guaiana, cap al sud, per l'est dels Andes, a través de l'est d'Equador i de Perú fins al nord i l'est de Bolívia i gran part de Brasil.
Aderyn a rhywogaeth o adar yw Meudwy bronwinau (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: meudwyod bronwinau) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Glaucis hirsuta; yr enw Saesneg arno yw Rufous-breasted hermit. Mae'n perthyn i deulu'r Sïednod (Lladin: Trochilidae) sydd yn urdd y Apodiformes.[1]
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn G. hirsuta, sef enw'r rhywogaeth.[2] Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America a Gogledd America.
Gall fwyta neithdar o fewn blodau, ac wrth ymestyn i'w gyrraedd, mae'n rwbio'n erbyn y paill ac yn ei gario i flodyn arall gan ei ffrwythloni.
Mae'r meudwy bronwinau yn perthyn i deulu'r Sïednod (Lladin: Trochilidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:
Rhestr Wicidata:
rhywogaeth enw tacson delwedd Seren goed torch biws Myrtis fanny Sïedn cleddbig Ensifera ensifera Sïedn clustfioled brown Colibri delphinae Sïedn clustfioled tinwyn Colibri serrirostris Sïedn cynffonnog coch Sappho sparganurus Sïedn cynffonnog efydd Polyonymus caroli Sïedn dreinbig melynwyrdd Chalcostigma olivaceum Sïedn gên emrallt Abeillia abeillei Sïedn y werddon Rhodopis vesperAderyn a rhywogaeth o adar yw Meudwy bronwinau (sy'n enw gwrywaidd; enw lluosog: meudwyod bronwinau) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Glaucis hirsuta; yr enw Saesneg arno yw Rufous-breasted hermit. Mae'n perthyn i deulu'r Sïednod (Lladin: Trochilidae) sydd yn urdd y Apodiformes.
Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn G. hirsuta, sef enw'r rhywogaeth. Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ne America a Gogledd America.
Gall fwyta neithdar o fewn blodau, ac wrth ymestyn i'w gyrraedd, mae'n rwbio'n erbyn y paill ac yn ei gario i flodyn arall gan ei ffrwythloni.
Kanelbrystet eremit (latin: Glaucis hirsutus) er en af de cirka 339 forskellige arter af kolibrier. Den er 10,7 cm lang og vejer 7 gram. Næbbet er 3,3 cm langt. Den minder meget om den noget mindre bronzeryggede eremit.
Kanelbrystet eremit (latin: Glaucis hirsutus) er en af de cirka 339 forskellige arter af kolibrier. Den er 10,7 cm lang og vejer 7 gram. Næbbet er 3,3 cm langt. Den minder meget om den noget mindre bronzeryggede eremit.
Der Rotschwanz-Schattenkolibri (Glaucis hirsutus) oder Rotschwanz-Eremit ist ein Kolibri aus Südamerika. Neben der Nominatform Glaucis hirsuta hirsuta von Ost-Kolumbien, West-Venezuela, Ost-Ecuador und Nord-Peru wird die Unterart Glaucis h. insularum von Trinidad und Tobago und Grenada unterschieden.
Die Gesamtlänge des Kolibris beträgt etwa zwölf Zentimeter. Das Gewicht beträgt rund sieben Gramm, die Länge des kräftigen, langen und gebogenen Schnabels etwa drei Zentimeter. Der Unterschnabel ist gelblich mit schwarzer Spitze. Männchen und Weibchen sind schwer zu unterscheiden.
Das Männchen ist an seiner Oberseite metallisch-glänzend olivgrün, am Oberkopf dunkelbraun. Über dem Auge findet sich ein angedeuteter heller Streifen, während unter dem Auge ein cremefarbener Zügel sichtbar ist und die Ohrgegend dunkelgrau. Die Kehle, das Kinn, die Brust und die Seiten des Bauches sind rotbraun, während der Bauch selbst graubraun gestrichelt ist. Der Schwanz ist gerundet. Die mittleren Steuerfedern sind bronzegrün glänzend und tragen ein schwarzes Querband vor den weißen Spitzen (Subterminalband). Ihre Enden sind spitz. Die übrigen Steuerfedern sind dagegen rotbraun, haben aber ebenfalls weiße Spitzen und ein schwarzes Subterminalband.
Der Schnabel des Weibchens zeigt eine etwas stärker ausgeprägte Biegung. Das Rotbraun der der Brust ist weniger kräftig ausgeprägt und kaum zum Bauchgefieder abgrenzbar. Die Enden der mittleren Steuerfedern sind abgerundet.
Jungvögel haben rostfarbene Federränder im Bereich des Rückengefieders.
Eine ähnliche Art ist der Kupferschattenkolibri (Glaucis aenea), der in Nicaragua, Panama, Kolumbien und Ecuador verbreitet ist. Die Art ist etwas kleiner als der Rotschwanz-Schattenkolibri und an seiner gesamten Unterseite rotbraun.
Der Rotschwanz-Schattenkolibri ist in einem Gebiet von Panama, Kolumbien, Ecuador, Peru, Bolivien, Venezuela, Guyana und Brasilien verbreitet. Die Art findet sich in tropischen und subtropischen Zonen bis etwa 1500 Meter Höhe. Der Vogel bevorzugt bodennahe Bereiche der Regenwälder und dort Flussufer und Wegränder.
Der Rotschwanz-Schattenkolibri gilt als nicht gefährdet (least concern). Das 1973 beschriebene Taxon Threnetes grzimeki[1] (von Augusto Ruschi zu Ehren von Bernhard Grzimek benannt) gilt heute als immatures Männchen des Rotschwanz-Schattenkolibris. Auch die vom selben Autor beschriebene Unterart Glaucis hirsuta abrawayae Ruschi, 1973[2], die er Joseph Paul Abravaya (geb. 1945) widmete, wird heute als Synonym zur Nominatform betrachtet.
Bisher sind zwei Unterarten bekannt, die sich vor allem durch ihre Färbung und Verbreitungsgebiet unterscheiden. Es handelt sich hierbei um:[3]
Johann Friedrich Gmelin beschrieb den Kolibri unter dem Namen Trochilus hirsutus. Als Fundort gab er Brasilien an.[4] Erst 1831 wurde die Art von Friedrich Boie der neuen Gattung Glaucis zugeordnet.[6] Dieses Wort stammt vom griechischen Wort „glaukos γλαυκός“ für „blaugrau, glauk, hellgrün“ ab.[7] »Hirsutus« ist das lateinische Wort für »haarig, borstig«.[8] Das lateinische »insularum« bedeutet »Inselbewohner«.[5]
Der Rotschwanz-Schattenkolibri (Glaucis hirsutus) oder Rotschwanz-Eremit ist ein Kolibri aus Südamerika. Neben der Nominatform Glaucis hirsuta hirsuta von Ost-Kolumbien, West-Venezuela, Ost-Ecuador und Nord-Peru wird die Unterart Glaucis h. insularum von Trinidad und Tobago und Grenada unterschieden.
The rufous-breasted hermit or hairy hermit (Glaucis hirsutus) is a hummingbird that breeds from Panama south to Bolivia, and on Trinidad, Tobago and Grenada. It is a widespread and generally common species, though local populations may change in numbers and disappear altogether in marginal habitat.[3]
The rufous-breasted hermit was formally described in 1788 by the German naturalist Johann Friedrich Gmelin in his revised and expanded edition of Carl Linnaeus's Systema Naturae. He placed it with all the other hummingbirds in the genus Trochilus and coined the binomial name Trochilus hirsutus.[4] Gmelin's description was based on that of the German naturalist Georg Marcgrave in his Historia Naturalis Brasiliae that had been published 140 years earlier in 1648.[5] The rufous-breasted hermit is now placed with two other species in the genus Glaucis that was introduced in 1831 by the German zoologist Friedrich Boie.[6][7] The genus name is from the Ancient Greek glaukos meaning "blue-grey", "glaucous" or "pale green". The specific epithet hirsutus is Latin meaning "hairy" or "bristled".[8] The type locality is northeast Brazil.[9]
Two subspecies are recognised:[7]
The rufous-breasted hermit is 10.7 cm (4.2 in) long and weighs 7 g (0.25 oz) on average. The bill measures around 3.3 cm (1.3 in) and is strongly decurved, long and thin – though compared to the bills of other hummingbirds, it is rather robust. The rufous-breasted hermit has a brownish head, bronze-green upperparts and rufous underparts. The tail has green central feathers and rufous outer feathers, all tipped white. The bill has a yellow lower mandible and a black upper mandible. Sexes are similar, but the male has yellow streaking on the upper mandible, and the female may be slightly duller in plumage. The bill of females is also proportionally a bit shorter (though this is hardly recognizable) and more decurved (which is quite conspicuous in direct comparison).[10]
Males are somewhat more distinct, resembling a barbthroat (Threnetes). They were once described as a distinct species, the "black barbthroat" ("T. grzimeki"). Similarly, the proposed subspecies abrawayae is apparently based on individual variation occurring in adults and not taxonomically distinct either.[11]
The call of this species is a high-pitched sweet.
This hermit inhabits forest undergrowth, often near running water. The rufous-breasted hermit's food is nectar, taken from a variety of understory flowers, and some small invertebrates.
G. hirsuta has very discriminating feeding habits. It will only visit flowers whose corolla length and curvature precisely matches that of its bill, while most other hummingbirds are far more flexible. Thus, its foodplants are found across almost the entire diversity of angiosperms. Very popular with this bird are Zingiberales, such as Costus scaber (Costaceae), or Heliconia standleyi and Heliconia stricta (Heliconiaceae). Other well-liked foodplants of this hummingbird include Gentianales like Duroia hirsuta, Palicourea lasiantha, Psychotria bahiensis and Psychotria platypoda (Rubiaceae), Lamiales such as Sanchezia peruviana (Acanthaceae) or Drymonia semicordata (Gesneriaceae), and Myrtales like Cuphea melvilla (Lythraceae). Even congeneric plants with flowers of slightly different length and curvature are avoided on the other hand.[10]
Given the difference in bill curvature between males and females, it seems likely that the sexes avoid competing for the same food resource by visiting different plants, but there has been little in-depth study. Whether there has been any coevolution between the hairy hermit and its foodplants is more difficult to determine, but if anything, it seems to be less widespread than it could be presumed. Most plants visited by this hummingbird are also pollinated by less discriminating species. But for some (such as Cuphea melvilla, Psychotria bahiensis and P. platypoda) the hairy hermit seems to be a pollinator of crucial importance, indicating that – though less often than the characteristic bill shape suggests – strong mutualisms between this bird and some of its foodplants do indeed exist.[10]
The female rufous-breasted hermit lays two eggs in a small cup nest with a tail, made of rootlets and attached to the underside of a palm, fern or Heliconia leaf one or two meters (3–6 ft) above ground or so. The nests are often near a stream, waterfall or roadside, and are surprisingly easy to find. Incubation is 17 days with 23 more to fledging, and this species may nest up to four times in a season. The male of this aggressive and inquisitive hummingbird helps to build and defend the nest, but does not incubate the eggs. At least regionally (e.g. in Colombia), the species breeds all year.[12]
The rufous-breasted hermit or hairy hermit (Glaucis hirsutus) is a hummingbird that breeds from Panama south to Bolivia, and on Trinidad, Tobago and Grenada. It is a widespread and generally common species, though local populations may change in numbers and disappear altogether in marginal habitat.
El ermitaño de Glaucis, ermitaño hirsuto,[1] ermitaño canelo, pico de sable común, picaflor pico de sable, ermitaño pechicanelo, ermitaño pecho canela o colibrí pecho canela (Glaucis hirsutus) es un colibrí que cría desde el sur de Panamá hasta Bolivia, también en las islas de Trinidad, Tobago y Granada. Es una especie generalmente común y extensa, aunque las poblaciones locales pueden variar en número y desaparecer enteramente en hábitats marginales.[2]
Tiene una longitud total de 107 mm (4,2 pulgadas) y pesa un promedio de 7 g (0,25 oz). El pico mide alrededor de 3,3 cm (1,3 plg) y es totalmente inclinado hacia abajo, largo y delgado – aunque comparado a los picos de otros colibrís, es bastante robusto. El Ermitaño Hirsutus de Glaucis tiene una cabeza parduzca, partes superiores de color verde bronceado y partes inferiores rufous. La cola tiene plumas verdes y plumas exteriores rufous, todo con puntas en blanco. El pico tiene una mandíbula inferior amarilla y una mandíbula superior negra. Los sexos son semejantes, pero el macho tiene un rayo o centello amarillo en la mandíbula superior, y la hembra tiene ligeramente más pálida el plumaje. El pico de las hembras también es proporcionalmente un poco más corto (aunque esto es apenas reconocible) y más inclinado (lo cual es bastante visible en una comparación directa).[3]
Los machos inmaduros son algo diferentes, pareciéndose a un barbudo (género Threnetes). Ellos fueron descritos una vez como una especie distinta, el "Barbudo Negro" ("T. grzimeki"). Asimismo, la subespecie propuesta abrawayae, aparentemente está basada en una variación individual de algunas aves adultas y no es taxonómicamente distinto.[4]
El canto de esta especie es un tono agudo dulce.
Este colibrí ermitaño habita en la maleza del bosque, a menudo cerca de corrientes de agua. El alimento del Ermitaño Hirsutus es néctar, tomado de una variedad de flores sotobosque, y de algunos pequeños invertebrados.
G. hirsutus tiene hábitos alimenticios muy exigentes. Solo visita las flores con pétalos enteros de longitud y curvatura precisamente iguales que la de su pico, mientras que la mayoría de los otros colibrís son más flexible. Así, sus plantas alimenticias son encontradas en casi toda la diversidad de angiospermas. Muy popular con esta ave son los Zingiberales, como los Costus scaber (Costaceae), o Heliconia standleyi y Heliconia stricta (Heliconiaceae). Otra plantas alimenticias muy gustadas de estos colibrís incluyen los Gentianales como la Duroia Hirsutus, Palicourea lasiantha, Psychotria bahiensis y la Psychotria platypoda (Rubiaceae), Lamiales como la peruviana Sanchezia (Acanthaceae) o la Drymonia semicordata (Gesneriaceae), y la Myrtales como la Cuphea melvilla (Lythraceae). Aún las plantas de congenericas con flores de ligeramente de longitud y curvatura diferentes son evitadas, por otro lado.[3]
Dada la diferencia en la curvatura del pico entre machos y hembras, parece probable que los sexos evitan competir por la mima fuente alimenticia visitando diferentes plantas, pero ha habido estudios poco exhaustivos. Si ha habido cualquier coevolución entre el Ermitaño Peludo y sus plantas alimenticias es más difícil de determinar, pero si algo, parece ser menos extenso de lo que podría ser presumido. La mayoría de las plantas frecuentadas por este colibrí también son polinizadas por menos especies exigentes. Pero para algunos (como Cuphea melvilla, Psychotria bahiensis y P. platypoda) el Ermitaño Peludo parece ser un polinizador de crucial importancia, indicando que – aunque menos frecuente que la forma típica del pico sugiere – fuertes mutualismos entre esta ave y algunos de sus plantas alimenticias existen verdaderamente.[3]
La hembra del Ermitaño Hirsutus coloca dos huevos en un pequeño nido con una cola, hecho de pequeñas raíces y amarrado a la parte inferior de una palma, el helecho o Heliconia hojean sobre la tierra (3–6 pies). Los nidos son a menudo cerca de una corriente, cascada o en el borde de la carretera, y sorprendentemente son fáciles de encontrar. La incubación es 17 días más 23 para emplumar, y esta especie puede anidar hasta cuatro veces en una temporada. El macho de este colibrí agresivo y curioso ayuda a construir y defender el nido, pero no a incubar los huevos. Por lo menos regionalmente (por ejemplo en Colombia), la especie se cría todo año.[5]
BirdLife International (BLI) (2008). Glaucis hirsutus. In: IUCN 2008. IUCN Red Lista de Especies en Extinción. Descargardo el 31 de octubre de 2008.
Faria, Christiana M.A.; Rodrigues, Marcos; do Amaral, Frederico Q.; Módena, Érica & Fernandes, Alexandre M. (2006): Aves de um fragmento de Mata Atlântica no alto Rio Doce, Minas Gerais: colonização e extinção [The birds of an Atlantic Forest fragment at upper Rio Doce valley, Minas Gerais, southeastern Brazil: colonization and extinction]. Revista Brasileira de Zoologia 23(4): 1217-1230 [Portuguese with English abstract]. doi:10.1590/S0101-81752006000400032 PDF texto completo
Greeney, Harold F.; Gelis, Rudolphe A. & White, Richard (2004): Notas de aves de crianza de las tierras bajas forestales del Ecuador. Bull. B.O.C. 124(1): 28-37. PDF texto completo.
Mallet-Rodrigues, Francisco (2006): Táxons de aves de validade questionável com ocorrência no Brasil. III – Trochilidae (I) [Questionable bird taxa with occurrence in Brazil. III – Trochilidae (I)]. Revista Brasileira de Ornitologia 14(4): 475-479 [Portuguese with English abstract]. PDF texto completo.
El ermitaño de Glaucis, ermitaño hirsuto, ermitaño canelo, pico de sable común, picaflor pico de sable, ermitaño pechicanelo, ermitaño pecho canela o colibrí pecho canela (Glaucis hirsutus) es un colibrí que cría desde el sur de Panamá hasta Bolivia, también en las islas de Trinidad, Tobago y Granada. Es una especie generalmente común y extensa, aunque las poblaciones locales pueden variar en número y desaparecer enteramente en hábitats marginales.
Glaucis hirsutus Glaucis generoko animalia da. Hegaztien barruko Trochilidae familian sailkatua dago.
Glaucis hirsutus Glaucis generoko animalia da. Hegaztien barruko Trochilidae familian sailkatua dago.
Isokaarikolibri (Glaucis hirsutus), myös G. hirsuta, on amerikkalainen kiitäjälintu. Sen esiintymisalue ulottuu Panamasta, Grenadasta sekä Trinidad ja Tobagosta Etelä-Amerikkaan, missä se elää mantereen pohjoisosassa, lähes koko Brasiliassa, ja lännessä Bolivian keskiosiin saakka. Lajista tunnetaan kaksi alalajia. Johann Friedrich Gmelin kuvaili lajin holotyypin Brasilian koillisosasta vuonna 1788.[2]
Isokaarikolibri (Glaucis hirsutus), myös G. hirsuta, on amerikkalainen kiitäjälintu. Sen esiintymisalue ulottuu Panamasta, Grenadasta sekä Trinidad ja Tobagosta Etelä-Amerikkaan, missä se elää mantereen pohjoisosassa, lähes koko Brasiliassa, ja lännessä Bolivian keskiosiin saakka. Lajista tunnetaan kaksi alalajia. Johann Friedrich Gmelin kuvaili lajin holotyypin Brasilian koillisosasta vuonna 1788.
Glaucis hirsutus
L'Ermite hirsute (Glaucis hirsutus) est une espèce de colibris (famille des Trochilidae.
D'après Alan P. Peterson, il existe deux sous-espèces :
Cet oiseau est présent à travers le nord de l'Amérique du Sud, y compris sur Trinité-et-Tobago et Grenade.
Glaucis hirsutus
L'Ermite hirsute (Glaucis hirsutus) est une espèce de colibris (famille des Trochilidae.
L'eremita barbuto nero o eremita pettorossiccio[2] (Glaucis hirsutus (Gmelin, 1788) è un uccello della famiglia Trochilidae, diffuso in Sud America.[3]
È un colibrì di media taglia che misura circa 10 cm di lunghezza e pesa circa 7 g.[4]
Ha un becco ricurvo, lungo circa 3 cm, scuro nella parte superiore e giallo in quella inferiore. Il piumaggio del dorso è di colore verde-brunastro, quello del ventre bruno-rossastro. Le piume centrali della coda sono verdi, quelle esterne rossastre e nella parte finale presentano una banda nera che delimita un apice biancastro.
Maschi e femmine hanno colorazioni simili; la differenza tra i due sessi si limita alla forma del becco, più corto e più ricurvo nelle femmine.
Si nutrono quasi esclusivamente del nettare di fiori che per la loro conformazione si adattano alla curvatura e alla lunghezza del loro becco. In particolare le specie preferite sono Costus scaber (Costaceae), Heliconia standleyi e Heliconia stricta (Heliconiaceae), Duroia hirsuta, Palicourea lasiantha, Psychotria bahiensis e Psychotria platypoda (Rubiaceae), Sanchezia peruviana (Acanthaceae), Drymonia semicordata (Gesneriaceae), Cuphea melvilla (Lythraceae).[4]
La dieta nettarivora è integrata da ragni e insetti, che costituiscono la principale fonte di proteine, particolarmente necessarie nel periodo riproduttivo per lo sviluppo dei piccoli.
I maschi presidiano il loro territorio di foraggiamento, manifestando atteggiamenti aggressivi nei confronti di eventuali competitori per le risorse alimentari.
Il nido viene costruito su un supporto spesso costituito dalla foglia di una pianta di Heliconia, di un banano o di una felce, ad 1–2 m di altezza dal suolo, spesso in prossimità di un corso d'acqua. È di forma conica ed è costituito da fibre vegetali intrecciate, ricoperte di muschio, fissate al supporto con ragnatele e radici.[4]
La femmina depone due uova per ogni covata; l'incubazione dura 17 giorni; i piccoli vengono nutriti con cibo rigurgitato (prevalentemente insetti) e lasciano il nido dopo circa 3 settimane dalla nascita. Il maschio collabora alla costruzione del nido e alla sua difesa, mentre la cova delle uova e l'allevamento della prole sono esclusiva competenza della femmina.
L'areale di G. hirsutus si estende da Costa Rica, Nicaragua e Panama, attraverso Colombia e Venezuela sino al bacino dell'Amazzonia, comprendendo Perù, Ecuador, Bolivia, Suriname e Guyana, e spingendosi sino al Brasile orientale. Alcune popolazioni sono presenti anche nelle isole caraibiche di Trinidad, Tobago e Grenada.[1]
Il suo habitat tipico è la foresta pluviale ma si trova spesso anche nelle aree limitrofe alla foresta.
L'eremita barbuto nero o eremita pettorossiccio (Glaucis hirsutus (Gmelin, 1788) è un uccello della famiglia Trochilidae, diffuso in Sud America.
De roodborstheremietkolibrie (Glaucis hirsutus) is een vogel uit de familie Trochilidae (kolibries).
Deze soort komt voor van Panama tot zuidoostelijk Brazilië en telt 2 ondersoorten:
De roodborstheremietkolibrie (Glaucis hirsutus) is een vogel uit de familie Trochilidae (kolibries).
Pustelnik rdzawogardły (Glaucis hirsutus) – gatunek małego ptaka z rodziny kolibrowatych (Trochilidae), występującego w północnej części Ameryki Południowej i na Karaibach. Jego środowiskiem są wilgotne lasy subtropikalne oraz tropikalne[2].
Mierzy 10,7 cm, masa ciała wynosi 7 g. Dziób ma 3,3 cm długości i jest silnie zakrzywiony. Zgniłozielony wierch ciała, brązowy kuper i czarny ogon z białym zakończeniem kontrastują z pomarańczową piersią i opalizującymi, czarnymi skrzydłami. Krótkie, różowe nóżki na brudnobiałym brzuszku.
Samica składa 2 jaja do przypominającego kubeczek gniazda. Inkubacja trwa 17 dni. Pisklęta są opierzone po 23 dobach. W okresie lęgowym samce są agresywne, ale pomagają samicy budować gniazdo; nie uczestniczą jednak w inkubacji.
Pustelnik rdzawogardły (Glaucis hirsutus) – gatunek małego ptaka z rodziny kolibrowatych (Trochilidae), występującego w północnej części Ameryki Południowej i na Karaibach. Jego środowiskiem są wilgotne lasy subtropikalne oraz tropikalne.
Mierzy 10,7 cm, masa ciała wynosi 7 g. Dziób ma 3,3 cm długości i jest silnie zakrzywiony. Zgniłozielony wierch ciała, brązowy kuper i czarny ogon z białym zakończeniem kontrastują z pomarańczową piersią i opalizującymi, czarnymi skrzydłami. Krótkie, różowe nóżki na brudnobiałym brzuszku.
Samica składa 2 jaja do przypominającego kubeczek gniazda. Inkubacja trwa 17 dni. Pisklęta są opierzone po 23 dobach. W okresie lęgowym samce są agresywne, ale pomagają samicy budować gniazdo; nie uczestniczą jednak w inkubacji.
O balança-rabo-de-bico-torto (Glaucis hirsutus), também conhecido como beija-flor-besourão[1] ou eremita de peito ruivo (do inglês rufous-breasted hermit), é um colibri encontrado do Panamá até o sudeste do Brasil, comum na região da Amazônia.[2]
Em média, pássaros desta espécie têm 10,7 centímetros de comprimento e pesam 7 gramas. O bico mede cerca de 3,3 centímetros e é fortemente recurvado, longo e fino, embora, na comparação com os bicos de outros beija-flores, ele seja bastante robusto.[3] O balança-rabo-de-bico-torto tem a cabeça acastanhada, parte superior verde-bronze e parte inferior ruiva, sendo mais intenso na garganta e no peito superior. A cauda tem penas centrais verdes e penas externas ruivas, todas com pontas brancas. O bico tem a mandíbula inferior amarela e a superior preta.[3]
Machos e fêmeas são semelhantes, mas o macho tem estrias amarelas na mandíbula superior e a fêmea pode ser ligeiramente mais opaca na plumagem. O bico das fêmeas também é proporcionalmente um pouco mais curto (embora isso seja dificilmente reconhecível) e mais recurvado (o que é bastante notável em comparação direta).[4]
Os machos assemelham-se a aves do gênero Threnetes. Eles já foram descritos como uma espécie distinta da fêmea, com o nome em inglês de "black barbthroat" (T. grzimeki). Da mesma forma, a subespécie proposta abrawayae é aparentemente baseada na variação individual que ocorre em adultos e também não é taxonomicamente distinta.[5]
Pousado ou pairando em voo, balança o rabo para a frente e para trás, o que justifica o seu nome popular.[3]
O chamado da espécie é um sweet em tom alto. Em voo, sua voz pode ser confundida com a do beija-flor-rajado (Ramphodon naevius), com o qual compartilha os mesmos ambientes.[6]
São reconhecidas duas subespécies:[7]
Este eremita habita a vegetação rasteira de florestas baixas (abaixo de 600 metros),[6] muitas vezes perto de água corrente. O alimento do balança-rabo-de-bico-torto é o néctar, obtido de uma variedade de flores do sub-bosque, e de alguns pequenos invertebrados.
G. hirsuta tem hábitos alimentares muito exigentes. Só visita flores cujo comprimento da corola e curvatura correspondam precisamente aos de seu bico, enquanto a maioria dos outros beija-flores são mais flexíveis. Assim, as plantas de que se alimenta são encontradas em quase toda a diversidade de angiospermas. Muito populares com esta ave são os Zingiberales, como Costus scaber (Costaceae), ou Heliconia standleyi e Heliconia stricta (Heliconiaceae). Outras plantas de interesse para este colibri incluem Gentianales como Duroia hirsuta, Palicourea lasiantha, Psychotria bahiensis e Psychotria platypoda (Rubiaceae), Lamiales tais como Sanchezia peruviana (Acanthaceae) ou Drymonia semicordata (Gesneriaceas), e Myrtales como Cuphea melvilla (Lythraceae). Por outro lado, até mesmo plantas congêneres com flores de comprimento e curvatura ligeiramente diferentes são evitadas.[4]
Dada a diferença na curvatura do bico entre machos e fêmeas, parece provável que os sexos evitem competir pelo mesmo recurso alimentar visitando plantas diferentes, mas houve poucos estudos aprofundados. A maioria das plantas visitadas por este colibri também são polinizadas por outras espécies menos discriminadoras. Mas para algumas (como Cuphea melvilla, Psychotria bahiensis e P. platypoda), o balança-rabo-de-bico-torto parece ser um polinizador de importância crucial, indicando que – embora com menos frequência do que sugere o formato de bico característico – fortes mutualismos entre esta ave e alguns de seus alimentos existem de fato.[4]
A fêmea dessa espécie põe dois ovos em um pequeno ninho em forma de xícara com um apêndice caudal, que dá equilíbrio ao ninho.[3] O ninho é feito de radículas e preso à parte inferior de uma palmeira, samambaia ou folha de Heliconia, um ou dois metros acima do solo. Os ninhos geralmente ficam perto de um riacho, cachoeira ou beira de estrada e são surpreendentemente fáceis de encontrar. A incubação é de 17 dias, com mais 23 para a emplumação, e esta espécie pode nidificar até quatro vezes por temporada. O macho deste agressivo e curioso colibri ajuda a construir e defender o ninho, mas não choca os ovos. Pelo menos regionalmente (por exemplo, na Colômbia ), a espécie se reproduz o ano todo. [8]
O balança-rabo-de-bico-torto (Glaucis hirsutus), também conhecido como beija-flor-besourão ou eremita de peito ruivo (do inglês rufous-breasted hermit), é um colibri encontrado do Panamá até o sudeste do Brasil, comum na região da Amazônia.
Rostbröstad eremit[4] (Glaucis hirsutus) är en fågel i familjen kolibrier.[3]
Rostbröstad eremit delas in i två underarter:[2]
IUCN kategoriserar arten som livskraftig.[1]
Glaucis hirsutus là một loài chim trong họ Chim ruồi.[2]
Glaucis hirsutus là một loài chim trong họ Chim ruồi.