Gousperell Capaccini (Myotis capaccinii) a zo un askell-groc'hen hag a vev e kreisteiz Europa, Azia ha Norzhafrika.
Tiriad gousperell Capaccini El ratpenat de peus grossos (Myotis capaccinii) és un animal de l'ordre Chiroptera de la família dels vespertiliònids i el gènere Myotis que té més tendència a presentar el patagi pelut: tant per la part dorsal com per la ventral és cobert d'un pelatge fosc i suau que s'estén des de les potes fins aproximadament a la meitat de la membrana.
Els ratpenats de peus grans tenen una esperança de vida de 4,5 anys amb una longevitat màxima de 25 anys. A Espanya estan catalogats com una espècie «en perill».
És un ratpenat de musell llarg i cònic i orelles estretes. Amb un tragus llarg i puntegut que arriba fins a la meitat del pavelló. Dimensions corporals: cap + cos (43- 54 mm), cua (34 - 42 mm), avantbraç (37 - 44 mm) i envergadura alar (230 -260 mm). M. capaccinii té una dimensió de cap+cos d'uns 43mm cap a uns 54mm i de punta a punta d'ala mesura uns 230mm fins a 260mm.
Tal com indica el seu nom, té uns peus molt grans, proveïts d'un esperó que ocupa 3/4 parts de la distància entre el taló i la cua. Si se l'observa de prop, es veu que el recorre una franja de pèls. El dors és de color gris fumat clar, de vegades una mica grogós. La coloració ventral és grisa clara, no ben delimitada respecte a la dorsal. El musell és de color marró torrat i les orelles i el patagi, marrons grisoses. Pesa entre 6 i 15 grams. Utilitzen l'ecolocalització a uns 47-50kHz com a màxima intensitat.
Aquest ratpenat es troba a tota l'Europa mediterrània, al nord-oest d'Àfrica, Iran i Uzbekistan. A més es creu que una altra espècie anomenada Myotis macrodactylus és la mateixa espècie. Si ho fos, la seva distribució arribaria fins al Japó, Corea i Xina. A Espanya es troba al llarg d'una prima franja costanera que va des de Catalunya fins a Almería penetrant per l'interior del delta de l'Ebre fins a la conca del Cinca. També es troba a Mallorca i Menorca però no a les Canàries.
El ratpenat de peus grans està íntimament lligat a les zones aquàtiques. Aquesta espècie selecciona les masses d'aigua que es troben en un clima Mediterrani i és possible que caci inclús sobre aigües salobres pròximes al litoral però siguin com siguin han de ser llocs on el curs d'aigua sigui permanent. També es va observar en un treball que es féu a València que prefereixen les aigües calmades però poden trobar-se també en aigües una mica més mogudes.
En general viu a baixa altitud: les colònies de mascles poden trobar-se com a molt, a 850 m d'altura, encara que s'ha trobat alguna colònia excepcional a 1200m, però les colònies de cria solen estar per sota dels 400m. És exclusivament cavernícola i utilitza com a refugi coves, mines, túnels i llocs per l'estil.
Se sap molt poc sobre la majoria d'aspectes de l'ecologia d'aquests animals, però se suposa que són animals sedentaris o que realitzen desplaçaments petits. Al llarg de tot l'any és normal veure ratpenats de peus grans associats a altres espècies de ratapinyades, sobretot amb una que s'anomena “ratpenat de cova”.
Són animals que hibernen però a l'hora d'hibernar la gran majoria de grups són de mascles i en canvi els individus solitaris poden ser tan mascles com femelles, hibernen en medis subterranis a, més o menys, de 5 °C a 10 °C de temperatura.
Per els M. capaccinii existeix un cas de depredació comú per l'òliba comuna (Tyto alba), a part, també es coneixen casos de depredació oportunista sobretot pel gat domèstic (Felis catus).
Aquesta espècie de rat penat s'alimenta en la seva totalitat d'artròpodes encara que també s'han trobat restes de petits peixos en alguns excrements. S'han fet alguns experiments on s'ha pogut veure que els M. capaccinii són capaços de capturar peixos vius. Tenen un índex d'èxit més alt a aigües calmades i sense vegetació ni obstacles que els dificulti el vol ras per sobre l'aigua i el rebot del so d'ecolocalització. Les tècniques de caça són molt similars o iguals a les del Myotis daubentonii, però s'ha observat que les dues espècies no conviuen en un mateix medi, i on hi ha una en abundància, l'altra no apareix el que fa pensar que aquestes dues espècies tenen una gran competència entre elles.
La majoria d'aparellaments que es produeixen estan concebuts entre octubre i novembre, l'ovulació i fecundació, en canvi, es produeixen a la primavera, hi ha signes evidents de gestació vers la fi d'abril. Pareixen una sola cria a l'any, als mesos de juny i juliol amb una paritat de 50% de femelles i 50% de mascles. Les femelles acaben d'alletar les cries a la darreria de juliol on també es poden trobar joves volant. Als Països Baixos s'ha fet un estudi que afirma que la taxa de supervivència anual és d'un 80% en els adults i un 50% a les cries.
A mitjan d'abril les femelles comencen a ocupar els llocs que establiran com a colònies de cria les quals estan ocupades únicament per femelles (en un nombre inferior a cent) i cries.
El ratpenat d'aigua pot tenir alguns pèls aïllats al llarg de la vora posterior de l'uropatagi, però no arriben a formar una franja a l'esperó. La resta de ratapinyades del gènere Myotis tenen l'esperó més curt: ocupa la meitat de la distància entre el peu i la cua.
El ratpenat de peus grossos (Myotis capaccinii) és un animal de l'ordre Chiroptera de la família dels vespertiliònids i el gènere Myotis que té més tendència a presentar el patagi pelut: tant per la part dorsal com per la ventral és cobert d'un pelatge fosc i suau que s'estén des de les potes fins aproximadament a la meitat de la membrana.
Els ratpenats de peus grans tenen una esperança de vida de 4,5 anys amb una longevitat màxima de 25 anys. A Espanya estan catalogats com una espècie «en perill».
Die Langfußfledermaus (Myotis capaccinii, auch als Großfußfledermaus bekannt) ist eine Fledermaus-Art aus der Gattung der Mausohren, die 1837 von Bonaparte erstmals beschrieben wurde. Der wissenschaftliche Artname ehrt den italienischen Kardinal Francesco Capaccini.
Die Langfußfledermaus ist mit einer Kopf-Rumpf-Länge von etwa 5 Zentimeter und einer Flügelspannweite von etwa 25 Zentimeter eine mittelgroße Fledermaus. Die Oberseite ist heller als bei anderen Mausohr-Arten und rauchgrau gefärbt. Die Bauchseite ist hellgrau und von der Oberseite nicht scharf abgegrenzt. Die Schnauze ist rotbraun, Ohren und Flughäute sind braungrau. Die Füße sind ungewöhnlich groß und mit langen Borsten bedeckt. Die Armflughaut reicht bis zur Ferse. Die Unterschenkel sind sehr stark behaart. Die Schwanzflughaut ist mit dunklem Flaum bedeckt. Die Nasenlöcher stehen ziemlich weit hervor.
Ähnliche Arten:
Die Langfußfledermaus ist im Mittelmeerraum recht weit verbreitet. Früher reichte das Verbreitungsgebiet bis zu den Alpen, inzwischen sind diese Populationen jedoch wahrscheinlich ausgestorben. Weitere Vorkommen finden sich in Nordafrika und östlich bis zum Iran und Usbekistan.
Langfußfledermäuse halten sich bevorzugt in gebüschreichem Gelände in Gewässernähe auf. Sowohl im Sommer als auch im Winter schlafen die Tiere in Höhlen, Stollen und Kellern. Die Tiere sind sehr gesellig, es wurden Winterquartiere mit über 3000 Tieren gefunden. Langfußfledermäuse bilden Kolonien auch mit anderen Fledermausarten wie zum Beispiel Mausohren oder Langflügelfledermäusen.
Langfußfledermäuse sind dämmerungsaktiv. Sie jagen gerne über Gewässern nach Insekten, die sie im Flug verspeisen. Der Flug ähnelt dem der Wasserfledermaus. Die Langfußfledermaus ist die Fledermausart Europas, die am besten daran angepasst ist, Insekten von der Wasseroberfläche zu fangen. In einzelnen Populationen jagen die Tiere zudem Fische, die im Bereich der Wasseroberfläche leben. Dabei haben sie sich besonders auf die aus den Vereinigten Staaten stammenden und in Südeuropa neu eingeführten Östlichen Moskitofische (Gambusia holbrooki) spezialisiert, die bei ihrer Jagd nach Insekten und Insektenlarven mit der Oberlippe die Wasseroberfläche durchstoßen und damit für die Fledermäuse sichtbar werden.[1]
Die Langfußfledermaus wird von der Europäischen Union in den Anhängen II und IV der FFH-Richtlinie geführt und gilt somit als streng zu schützende Art von gemeinschaftlichem Interesse, für deren Erhalt besondere Schutzgebiete ausgewiesen werden müssen.
Die Langfußfledermaus (Myotis capaccinii, auch als Großfußfledermaus bekannt) ist eine Fledermaus-Art aus der Gattung der Mausohren, die 1837 von Bonaparte erstmals beschrieben wurde. Der wissenschaftliche Artname ehrt den italienischen Kardinal Francesco Capaccini.
The long-fingered bat (Myotis capaccinii) is a carnivorous species of vesper bat. It is native to coastal areas around the Mediterranean Sea, as well as a few patches of land in western Iran. Due to the fact that its population is in decline, it has been listed as Vulnerable on the IUCN Red List since 1988.[1]
The long-fingered bat is a medium-sized vesper bat with characteristically large feet (hence its name), and more prominent nostrils than other European Myotis species. Its length ranges from 47–53 mm (1.9–2.1 in), and it weighs up to 7–13 g (0.25–0.46 oz).[2] The hind feet of the long-fingered bat range in length from 10–13 mm (0.39–0.51 in).[3] on which they also have long bristles. Hair is dark grey at the base, with light smoky grey dorsal-side hair and light grey ventral-side hair.
The long-fingered bat is native to the coastal regions of Morocco, Algeria, and Tunisia (North Africa), parts of the Iberian Peninsula, Southern and South-East France, Bulgaria, Italy, and part of the Balkan peninsula. It can also be found on some islands in the Mediterranean Sea, such as Mallorca and Menorca.[4] In Asia, it is distributed from Turkey through Syria and Lebanon to Israel, Iran, Iraq and Uzbekistan. It inhabits wetlands and caves up to elevations of 900 m (3,000 ft).[1]
The current long-fingered bat population is thought to be decreasing. In Spain, it decreased between 30-50% since 2006, probably comprising less than 10,000 individuals in 30 colonies with more than 20 bats. In France, the known population is less than 3,800 individuals. The Bulgarian population is estimated at around 20,000 individuals. It is more abundant in the eastern region than the western region.[1]
The long-fingered bat lives in limestone areas, preferably wooded or shrubby terrain near flowing water. Summer and winter roosts are always in caves, where it has been known to form groups of up to 500 individuals. It is a water-oriented carnivore, hunting fish, aquatic insects and other small invertebrates, such as ostracods and water fleas.[4][5] As a cave-dwelling bat it needs underground shelters to roost.[6] It forages over water bodies and dwells in areas which include clutter-free waterways. Due to its "trawling" behaviour, it apparently prefers rivers wider than 10 m (33 ft) with high amounts of riparian vegetation that prevent the water from becoming too disturbed by wind. The calm water provided through these conditions allows it to use echolocation more effectively while foraging, rather than the harsh conditions typically noted around other water bodies. It also forages while traveling to its foraging area of choice, accomplishing more on a single trip. Its roosting sites in summer are on average 50 km (31 mi) apart from those in winter, ranging up to 140 km (87 mi).[1]
Little is known about this species reproductive cycle. Mating begins in August and could continue until late winter and early spring. Gestation takes six to eight weeks. Maternity roosts are in caves, formed in the summer, with up to 500 females in clusters on the cave roof, where very few males are present. Birth occurs in mid to late June, with only one pup born, which is weaned after approximately four to six weeks.
The three main threats to all species of bats are roost disappearance and disturbance, altering of foraging areas, and pesticides. The long-fingered bat is largely affected by the first two threats, with tourism being one of the leading causes of the descending population trend. Many other proposals have been made to explain the decrease in the population size. The long-fingered bat strictly depends on underground shelters and most localized extinctions have been caused by disturbance of breeding roosts. Populations in Western Europe have been susceptible to the disturbance of habitat and roosts,[7] while in France the alteration of rivers is one cause of the decreasing population. The main prey of M. capaccinii, chironomids, accumulate toxic compounds which can lead to death in these bats. In Northern Africa, some long-fingered bats have been killed and used for medicinal purposes.[1]
The long-fingered bat is protected by national legislation in most of its range countries. International legal obligations for protection such as the Bonn Convention and Bern Convention. Long-fingered bats are included in Annex II and IV of the EU Habitats and Species Directive, meaning they need special measures for conservation. Fences have been placed in Spain to protect several known colonies. To protect this species from becoming endangered or going extinct, future measures that need to be taken include protection of colonies and water quality improvement.[1] Some have proposed that the depletion of aquifers and alteration of water bodies near roosts should be avoided, and because the species is dependent on clutter-free water and prey availability, the priority should be protecting large waterways near roosts.[6]
The long-fingered bat (Myotis capaccinii) is a carnivorous species of vesper bat. It is native to coastal areas around the Mediterranean Sea, as well as a few patches of land in western Iran. Due to the fact that its population is in decline, it has been listed as Vulnerable on the IUCN Red List since 1988.
El murciélago ratonero patudo (Myotis capaccinii) es una especie de quiróptero de la familia Vespertilionidae. Aunque está presente de forma homogénea a lo largo de su zona de distribución, se trata de una especie escasa o rara, desconociéndose sus poblaciones globales.[1]
Tamaño mediano. Sin dimorfismo sexual. Dorso gris claro, vientre casi blanco. Pie grande con cerdas, mayor que la mitad de la tibia. Tibia y zonas próximas del patagio cubiertas de pelo. Los ejemplares jóvenes presentan una mancha oscura en el mentón. ANT: 38,2-44,6 mm; Ps: 5,5-15,0 g. (Levante y Baleares). Similar a M. daubentonii, sin pelo en la tibia. Fórmula dentaria: 2.1.3.3 3.1.3.3. {displaystyle {frac {2.1.3.3}{3.1.3.3.}}} 
Esta especie se encuentra en casi toda la Europa mediterránea, desde Almería hasta el Mar Negro, el noroeste de África, el Próximo Oriente y Uzbekistán; y, con el sinónimo de Myotis macrodactilus, su distribución llegaría hasta Japón, las dos Coreas y China.
La población estimada para España es de unos 10 000 ejemplares. Tras siete años de seguimiento se ha observado que la población muestra una tendencia de crecimiento moderado de 2,5 % anual. En Andalucía, es casi exclusivo en las tierras almerienses, granadinas y el pie de monte Cazorla-Segura. El 70 % de la población reproductora calculada para toda Andalucía en 2011 es de 1.834, lo que supone un 18 % de la población española.[2]
Esta especie se encuentra íntimamente ligada a zonas acuáticas de marcado ambiente litoral. Su óptimo es el clima termomediterráneo. En general vive a baja altitud, hasta los 700 msnm. Es exclusivamente cavernícola, y utiliza como refugios cuevas, minas, túneles, etc., siempre junto a ríos, embalses, acequias, zonas húmedas y zonas de regadíos.
En época de cría son gregarios por sexos, estando las hembras juntas y los machos en otros refugios. En los refugios de invierno, el murciélago patudo comparte hábitat con varias especies de quirópteros, como el murciélago grande de herradura (Rhinolophus ferrumequinum), el murciélago mediterráneo de herradura (Rhinolophus euryale), el murciélago ratonero grande (Myotis myotis) y el murciélago de cueva (Miniopterus schreibersii).
El murciélago ratonero patudo (Myotis capaccinii) es una especie de quiróptero de la familia Vespertilionidae. Aunque está presente de forma homogénea a lo largo de su zona de distribución, se trata de una especie escasa o rara, desconociéndose sus poblaciones globales.
Saguzar hankahandi edo saguzar hatz-luze (Myotis capaccinii) Myotis generoko animalia da. Chiropteraren barruko Myotinae azpifamilia eta Vespertilionidae familian sailkatuta dago
Saguzar hankahandi edo saguzar hatz-luze (Myotis capaccinii) Myotis generoko animalia da. Chiropteraren barruko Myotinae azpifamilia eta Vespertilionidae familian sailkatuta dago
Le Murin de Capaccini (Myotis capaccinii), ou vespertilion de Capaccini, est une chauve-souris du genre Myotis.
C'est une espèce voisine du murin de Daubenton. Elle est plutôt méditerranéenne, fréquentant les zones humides. Si elle forme de petites colonies en été, cette espèce au contraire hiberne isolément.
Espèce de taille moyenne et dodue. Les pieds sont proportionnellement très grands mesurant de 10 à 13 mm. Le museau est court, brun à rosé et les narines sont proéminentes. Le tragus, typique, est en forme de "S". Les membranes alaires et les oreilles sont grises. L'aile s'incère au niveau du tibia et est, comme l'uropatagium, particulièrement velue. Le pelage est long, paraissant givré, le dos est grisâtre, parfois légèrement brun, le ventre est blanc pur à blanchâtre.
Il peut se confondre avec le Murin de Daubenton Myotis daubentonii.
Bassin méditerranéen, pays des Balkans.
Vit surtout dans les régions karstiques de la Méditerranée comportant des points d'eau (territoire de chasse), des buissons ou des forêts. Les grottes et les galeries lui servent de quartiers d'été et d'hiver (chauve-souris cavernicole ou liée au milieu souterrain).
Le Murin de Capaccini est typiquement méditerranéen. Il est lié aux réseau hydrographiques et affectionnes les fleuves ou les vaste étendues d'eau calmes. En hiver, il gîte dans les cavités, naturelle ou non, dont la température est comprise entre 2 et 10 °C. Il se tient isolé sur une paroi, derrière un décrochement de roche, ou en petits groupes d'une vingtaine d'individus. En été, il gîte dans des grottes, des cavités souterraines et parfois dans des bâtiments, ou temporairement dans des arbres ou sur une falaise pour un repos nocturne ponctuel.
Sociable, il est généralement fidèle à son territoire mais peut aussi migrer (migrations saisonnières visiblement importantes en Bulgarie). Jusqu'à 3000 Murin de Capaccini peuvent se rassembler dans un seul quartier d'hiver, blottis dans des fissures, parfois suspendus en grappes mixtes avec le Minioptère de Schreibers (plafonds de grotte). S'envole quand la nuit est presque entièrement tombée (vol semblable à celui du Murin de Daubenton).
Le Murin de Capaccini est l'une des premières espèces cavernicoles à quitter son repaire. Il chasse toute la nuit et ne fait généralement qu'une courte pause de 30 minutes à 1 heure. Il hiberne de novembre à mars. Les colonies de reproduction, mixtes ou non, comptent généralement de 30 à 500 individus. La maturité sexuelle est atteinte dès un an pour les femelles contre un an et demi pour les mâles. Les accouplements ont lieu dans les sites souterrains de fin septembre à octobre et aussi de décembre à février. En période de rut, les mâles montrent un pénis nettement coloré en jaune. La femelle met bas en mai (10 à 15 jours avant le Minioptère de Schreibers et le Grand Murin avec lequel il forme des colonies mixtes) d'un seul petit, parfois deux. Les jeunes se regroupent en nurserie la nuit et peuvent parfois être transférés dans des gîtes de substitution par les femelles. Le petit s'émancipe dans la première décade de juin.
Le Murin de Capaccini chasse souvent des insectes ailés (diptères et névroptères) à la surface de l'eau et les consomme en vol. Grâce à ses grands pieds et à sa longue membrane alaire, il est la chauve-souris européenne la mieux adaptée à ce mode de chasse.
Il chasse entre 10 et 25 cm au-dessus de l'eau et cueille ses proies (diptères avec une grande proportion de chironomes, trichoptères) aves ces pieds ou son uropatagium. Dix à 50 individus peuvent chasser en même temps sur le même secteur.
Le Murin de Capaccini (Myotis capaccinii), ou vespertilion de Capaccini, est une chauve-souris du genre Myotis.
C'est une espèce voisine du murin de Daubenton. Elle est plutôt méditerranéenne, fréquentant les zones humides. Si elle forme de petites colonies en été, cette espèce au contraire hiberne isolément.
Il vespertilio di Capaccini (Myotis capaccinii Bonaparte, 1837) è un pipistrello della famiglia dei Vespertilionidi diffuso nell'Ecozona paleartica.[1][2]
Pipistrello di piccole dimensioni, con la lunghezza della testa e del corpo tra 42 e 57 mm, la lunghezza dell'avambraccio tra 38 e 44 mm, la lunghezza della coda tra 35 e 45 mm, la lunghezza del piede tra 12 e 15 mm, la lunghezza delle orecchie tra 14 e 17 mm, un'apertura alare fino a 26 cm e un peso fino a 10 g.[3]
La pelliccia è corta, soffice, densa e setosa. Le parti dorsali sono grigio-brunastre chiare, mentre le parti ventrali variano dal bianco al giallastro, nettamente demarcate da quelle superiori particolarmente tra le orecchie e lungo le spalle. La base dei peli è ovunque bruno-nerastra. Il muso è privo di peli, bruno-rosato o grigio scuro e con le narici prominenti. Le orecchie sono di dimensioni normali, bruno-grigiastre e con un incavo superficiale sul bordo posteriore. Il trago è circa la metà del padiglione auricolare, curvato e con l'estremità arrotondata. Le ali sono bruno-grigiastre e attaccate posteriormente sulle caviglie. I piedi sono grandi, lunghi circa quanto la tibia, con le dita ricoperte di lunghi peli e munite di lunghi artigli. Il calcar è lungo e dritto, con un lobo terminale poco sviluppato o assente. La punta della lunga coda si estende leggermente oltre l'ampio uropatagio, il quale è bruno-grigiastro e ricoperto densamente di peli brunastri, particolarmente alla base e lungo gli arti inferiori, anch'essi ricoperti. Il cariotipo è 2n=44 FNa=52 o 50 nella popolazione italiana.
Emette ultrasuoni ad alto ciclo di lavoro sotto forma di impulsi di durata intermedia a frequenza modulata iniziale di 85-90 kHz, finale di 32 kHz e massima energia a 28-35 kHz.
Si rifugia in colonie numerose fino a 50.000 individui all'interno di grotte, miniere e fessure rocciose non lontano da fonti d'acqua. In inverno i sessi vivono insieme e si accoppiano, mentre da marzo a giugno si separano per migrare nei ricoveri estivi, condividendoli spesso con altri pipistrelli come il miniottero comune, il vespertilio maghrebino, il ferro di cavallo maggiore e il ferro di cavallo euriale. Entra in ibernazione nei periodi più freddi da dicembre a febbraio. Effettua spostamenti locali di 40-50 con punte fino a 140 km tra i differenti siti stagionali. L'attività predatoria inizia dopo il tramonto prima della notte fonda. Il volo è rapido, agile con frequenti variazioni di direzione e fluttuante.
Si nutre di insetti, particolarmente tricotteri, neurotteri, chironomidi, culicidi e talvolta anche di avannotti di pesci catturati poco sopra superfici d'acqua o appena sotto di esse.
Danno alla luce un piccolo alla volta nel mese di giugno dopo due mesi di gestazione. Femmine gravide sono state catturate in Algeria nel mese di marzo, mentre altre che allattavano sono state catturate nei primi di giugno. Nel Marocco giovani con le loro madri osservati a fine maggio indicano che in questa parte dell'areale le nascite avvengono tra la fine di aprile e i primi di maggio. I piccoli iniziano a volare dopo 3-4 settimane.
Questa specie è diffusa nell'Europa meridionale, dalla Spagna, Isole Baleari, Francia, Slovenia, Croazia, Bosnia ed Erzegovina, Montenegro, Serbia, Macedonia, Albania, Grecia, Bulgaria, Romania meridionale, isole della Corsica, e di Creta, coste meridionali dell'Anatolia, Siria, Libano, Israele settentrionale fino all'Iraq sud-orientale e all'Iran occidentale. In Africa è diffusa lungo le coste mediterranee del Marocco nord-orientale e dell'Algeria e nella Tunisia settentrionale. In Italia è presente nella parte sud-occidentale, nord-orientale, tutte le regioni centrali e meridionali eccetto la Calabria e l'estrema parte meridionale della Puglia, in Sardegna e Sicilia.
Vive nei boschi e boscaglie in ambienti carsici ed alluvionali nelle prossimità di fiumi, corsi d'acqua di montagna, laghi e lagune fino a 1.000 metri di altitudine.
La IUCN Red List, considerato il declino di circa il 30% della popolazione previsto nei prossimi 15 anni a causa del disturbo arrecato nei rifugi, dell'inquinamento delle acque dove si nutre e del degrado del proprio habitat anche a causa del turismo, classifica M.capaccinii come specie vulnerabile (VU).[1]
Il vespertilio di Capaccini (Myotis capaccinii Bonaparte, 1837) è un pipistrello della famiglia dei Vespertilionidi diffuso nell'Ecozona paleartica.
De Capaccini's vleermuis (Myotis capaccinii) is een middelgrote gladneusvleermuis.
De vleermuis komt voor in het Middellandse Zeegebied, van de oostkust van Spanje tot de Balkan, de Mediterrane kust van Marokko tot Tunesië, en Turkije oostwaarts tot Oezbekistan en Iran. Capaccini's vleermuizen komen voor in karstgebieden, vaak begroeid met bos en in de nabijheid van water. Hij verblijft over het algemeen in grotten en rotsspleten in kolonies van enkele honderden dieren, vaak met de langvleugelvleermuis (Miniopterus schreibersii), en andere gladneuzen.
Laat in de schemering verlaten ze hun grot, op zoek naar vliegende insecten, voornamelijk gaasvliegen en tweevleugeligen, die hij vangt boven het water. Met zijn grote voeten en lange staartmembraan kan de vleermuis insecten vangen. Hij eet zijn prooi tijdens de vlucht op. In sommige seizoenen jagen ze echter ook op vis.[2] 's Winters verblijven ze over het algemeen in rotsspleten met zo'n 3000 dieren. In één winterverblijf in Bulgarije zijn eens meer dan 52.000 Capaccini's vleermuizen aangetroffen. Een kraamkolonie kan uit tot wel 500 vrouwtjes bestaan, die samen in groepen aan het plafond van een grot hangen. In juni wordt één jong geboren, die in juli al kan vliegen.
De soort is waarschijnlijk nauw verwant aan de watervleermuis. De twee lijken sterk op elkaar. De Capaccini's vleermuis onderscheidt zich door een behaard staartmembraan en opvallende neusgaten. Hij heeft opvallend grote voeten, 10 tot 13 millimeter. De vleermuis heeft een lichtgrijze vacht, waarbij de bovenzijde donkerder, rookgrijs is. De snuit is roodachtig roestbruin. De grijsbruine oren zijn lang en middelgroot. Beide zijden van de grijsbruine vleugelhuid zijn behaard met dikbruin haar. De vleermuis heeft een spanwijdte van 230 tot 260 millimeter. Capaccini's vleermuis wordt 6 tot 15 gram zwaar en heeft een kop-romplengte van 47 tot 53 millimeter.
De soort gaat door onbekende oorzaken achteruit. De Rode Lijst van de IUCN beschouwt de soort als kwetsbaar.
De Capaccini's vleermuis (Myotis capaccinii) is een middelgrote gladneusvleermuis.
De vleermuis komt voor in het Middellandse Zeegebied, van de oostkust van Spanje tot de Balkan, de Mediterrane kust van Marokko tot Tunesië, en Turkije oostwaarts tot Oezbekistan en Iran. Capaccini's vleermuizen komen voor in karstgebieden, vaak begroeid met bos en in de nabijheid van water. Hij verblijft over het algemeen in grotten en rotsspleten in kolonies van enkele honderden dieren, vaak met de langvleugelvleermuis (Miniopterus schreibersii), en andere gladneuzen.
Laat in de schemering verlaten ze hun grot, op zoek naar vliegende insecten, voornamelijk gaasvliegen en tweevleugeligen, die hij vangt boven het water. Met zijn grote voeten en lange staartmembraan kan de vleermuis insecten vangen. Hij eet zijn prooi tijdens de vlucht op. In sommige seizoenen jagen ze echter ook op vis. 's Winters verblijven ze over het algemeen in rotsspleten met zo'n 3000 dieren. In één winterverblijf in Bulgarije zijn eens meer dan 52.000 Capaccini's vleermuizen aangetroffen. Een kraamkolonie kan uit tot wel 500 vrouwtjes bestaan, die samen in groepen aan het plafond van een grot hangen. In juni wordt één jong geboren, die in juli al kan vliegen.
De soort is waarschijnlijk nauw verwant aan de watervleermuis. De twee lijken sterk op elkaar. De Capaccini's vleermuis onderscheidt zich door een behaard staartmembraan en opvallende neusgaten. Hij heeft opvallend grote voeten, 10 tot 13 millimeter. De vleermuis heeft een lichtgrijze vacht, waarbij de bovenzijde donkerder, rookgrijs is. De snuit is roodachtig roestbruin. De grijsbruine oren zijn lang en middelgroot. Beide zijden van de grijsbruine vleugelhuid zijn behaard met dikbruin haar. De vleermuis heeft een spanwijdte van 230 tot 260 millimeter. Capaccini's vleermuis wordt 6 tot 15 gram zwaar en heeft een kop-romplengte van 47 tot 53 millimeter.
De soort gaat door onbekende oorzaken achteruit. De Rode Lijst van de IUCN beschouwt de soort als kwetsbaar.
Dolgonogi netopir (znanstveno ime Myotis capaccinii) je srednje velika vrsta netopirjev, ki je razširjena v Evropi, Severni Afriki in delih zahodne Azije.
Kožuh je na hrbtu dimnasto sive, po trebuhu pa svetlo sive barve. Smrček je rdeče-rjave barve, prhuti in uhlji so rjavo-sivi. Odrasli primerki v dolžino dosežejo do 5 cm, preko prhuti pa merijo okoli 25 cm.
Ta vrsta se zadržuje v gozdovih in grmovnatih območjih, običajno v bližini vode. Odvisen je od apnenčastih jam, kjer se zbira v kolonije. Samice se pred kotitvijo združijo v kolonije do 500 osebkov, v drugi polovici junija pa skotijo po enega mladiča.
Dolgonogi netopir (znanstveno ime Myotis capaccinii) je srednje velika vrsta netopirjev, ki je razširjena v Evropi, Severni Afriki in delih zahodne Azije.
Storfotsfladdermus[3], tidigare även Capaccinis fladdermus (Myotis capaccinii) är en fladdermusart i familjen läderlappar (Vespertilionidae).
En liten fladdermus som är lik vattenfladdermusen, men något större än denna, längden är mellan 4 och 5 cm, vingbredden mellan 23 och 27 cm och vikten mellan 6 och 14 g. Den är dessutom något annerlunda färgad: Pälsen är gråbrun på ovansidan, inte rödaktig, ljusgrå under, och fötterna är större än hos vattenfladdermusen.[4]
Storfotsfladdermus börjar jaga insekter mellan ungefär 21 till midnatt, och fortsätter mellan 1 och 5 timmar (upphör senast vid gryningen).[5] Jaktflykten sker över våtmarker och vattendrag (även kanaler och vattenmagasin), men även över torrare buskvegetation. På Balkan ses den främst över karstmarker. Den kan gå upp i bergen till omkring 900 meters höjd. Fladdermusen söker dag- och vinterkvarter i underjordiska utrymmen, framför allt grottor.[1] Den är en sällskaplig art, och bildar ofta kolonier med andra arter, gärna stort och litet musöra.[5]
Storfotsfladdermus finns sparsamt från östra Spanien, södra Frankrike, Italien (Medelhavsöarna och mellersta fastlandet) och Cypern över Balkan och Turkiets medelhavskust till Mellanöstern (Syrien, Libanon, norra Israel, Palestina och nordvästra Jordanien). Dessutom i Nordafrika (Marockos och Algeriets medelhavskuster).[1]
Storfotsfladdermus är globalt sårbar ("VU"), och utrotad i Schweiz. Upptagen på Röda listan: VU (sårbar), klassning "A4bce". Upptagen i EU:s habitatdirektiv (bilaga 2 och 4).[1]
Storfotsfladdermus, tidigare även Capaccinis fladdermus (Myotis capaccinii) är en fladdermusart i familjen läderlappar (Vespertilionidae).
Країни проживання: Албанія, Алжир, Андорра, Боснія і Герцеговина, Болгарія, Хорватія, Кіпр, Франція, Греція, Ватикан, Іран, Ірак, Ізраїль, Італія, Йорданія, Ліван, Північна Македонія, Чорногорія, Марокко, Румунія, Сербія, Словенія, Іспанія, Сирія, Туреччина. Висотний діапазон поширення: від рівня моря до 900 метрів.
Харчується на водно-болотних угіддях та водних шляхах (в тому числі штучних водоймах, таких як канали і водосховища), а також скребах. Як правило, сідала в підземних місць проживання (в основному печери). На Балканах він обмежується карстовими районами. Рух між літніми і зимовими колоніями в основному на відстані 50 км (максимум 140 км). Тварини дуже соціальні.
Середнього розміру як для членів родини Vespertilionidae, з великими, вкритими довгими щетинками ступнями і помітнішим ніздрями ніж в інших європейських видів Myotis. Довжина голови й тіла близько 5 см, розмах крил близько 25 сантиметрів. Верх димчасто-сірий, черево світло-сіре. Морда червонувато-коричнева, вуха і мембрани крил буро-сірі.
Myotis capaccinii là một loài động vật có vú trong họ Dơi muỗi, bộ Dơi. Loài này được Bonaparte mô tả năm 1837.[2]
Phương tiện liên quan tới Myotis capaccinii tại Wikimedia Commons
Bài viết họ Dơi muỗi này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Myotis capaccinii là một loài động vật có vú trong họ Dơi muỗi, bộ Dơi. Loài này được Bonaparte mô tả năm 1837.
节鼠耳蝠（学名：Myotis capaccinii，或者叫作长爪蝙蝠）为蝙蝠科鼠耳蝠属的动物。在中国大陆，分布于江西、陕西、贵州、安徽、香港、云南、江苏、广东、福建、浙江等地，主要生活于洞穴。该物种的模式产地在意大利。[2]摩洛哥、阿尔及利亚和地中海沿岸，约旦和伊朗等地区也有分布。主要居住在湿地和水道周围。
食物主要是昆虫，也捕食鱼类[3]。
节鼠耳蝠（学名：Myotis capaccinii，或者叫作长爪蝙蝠）为蝙蝠科鼠耳蝠属的动物。在中国大陆，分布于江西、陕西、贵州、安徽、香港、云南、江苏、广东、福建、浙江等地，主要生活于洞穴。该物种的模式产地在意大利。摩洛哥、阿尔及利亚和地中海沿岸，约旦和伊朗等地区也有分布。主要居住在湿地和水道周围。
食物主要是昆虫，也捕食鱼类。
긴손가락박쥐 (Myotis capaccinii)는 애기박쥐과 윗수염박쥐속에 속하는 박쥐이다. 모로코와 알제리부터 남부 유럽과 중부 유럽, 이란 서부와 같은 동쪽 지역까지 알려져 있다.[2][3][4]
애기박쥐과에 속하는 중형 크기의 박쥐로 큰 발과 다른 유럽의 윗수염박쥐류 보다 돌출된 콧수염이 특징적이다. 털은 진한 회색 바탕에 등 쪽은 연한 스모키 회색을 띠고 배 쪽은 연한 회색을 띤다.
긴손가락박쥐는 석회암 지대에서 서식하며, 물 근처의 삼림 지대 또는 관목 지대를 선호한다. 여름과 겨울에는 항상 동굴 속에서 둥지 생활을 한다. 곤충을 사냥하며, 주로 수생 곤충과 물고기를 먹는다.[5]
번식 주기를 거의 알려져 있지 않다. 동굴에서 새끼를 돌보며, 최대 500마리의 암컷들이 동굴 천장에 무리를 짓는다. 6월 중순과 하순 사이에 단 한 마리의 새끼를 낳는다.
다음은 윗수염박쥐속의 계통 분류이다.[6]
윗수염박쥐속 구대륙 분류군 clade III clade II술라웨시윗수염박쥐 (M. m. browni)
clade IV 에티오피아신대륙 분류군
