Pieris mannii ye una caparina d'unos cuatro centímetros de valumbu, femes mayores que los machos, de color blancu con llurdios negros y aviesu blancu y mariellu pálido, con dimorfismu sexual. Pertenez a la familia Pieridae, y foi descrita por J. Mayer en 1851.[1][2]
Ye una caparina que se distribúi per África, Europa y Asia, y que vuela en zones montascoses ente los 400 y los 2000 m d'altitú. [3]
El so estáu de caltenimientu nun reviste esmolición y nun s'atopa incluyida na Llista colorada de la UICN nin nel Atles y llibru coloráu de los invertebraos amenaciaos d'España.[4]
Les femes miden ente 4,1 y 4,3 cm de valumbu y los machos ente 3,4 y 4,1. El anverso o cara cimera de les nales ye blancu con llurdios negros. L'aviesu ye de color blancu y mariellu pálido.[5]
El anverso de les nales anteriores de los machos ye blancu col cantu abuxada y un llurdiu apical gris. Na zona postdiscal apaez un llurdiu coritu en E3. Les nales posteriores son blanques con un llurdiu postdiscal negra en E7 que toca hasta'l cantu.
L'aviesu alar ye blancu y mariellu pálido. Les anteriores son blanques con zona apical, mariña y marxe esternu amarellentaos. Apaecen dos talos puntos negros en Y3 y en Y1b, que ye bien débil o puede faltar. Les posteriores son de tonu mariellu maciu con escames grises.
Les nales de les femes son similares, colos llurdios de mayor estensión. El anverso de les anteriores pueden ser blanques o mariellu pálido y cola zona basal más escura, y dos enllordies postdiscales negres en E1b y E3.
Como nel restu d'especies de la so familia, los imagos tienen la cabeza pequeña, con antenes en maza, y unos palpos bien desenvueltos. Los trés pares de pates son funcionales. Les sos nales anteriores formen un ángulu agudu na so base, ente que les posteriores, que tienen una superficie alar mayor, son arredondiaes. Son carauterísticos dos nervios añales nes nales posteriores.
Puede confundise con otres especies del mesmu xéneru como P. rapae y P. ergane.
Nos llugares onde'l clima ye favorable ye una especie trivoltina con una primer xeneración que vuela mientres la primavera. La segunda xeneración apaez a principios del branu y la tercera a finales del branu. La última xeneración envierna n'estáu de crisálida.
Les sos plantes nutricies son les de la familia de les crucíferas, especialmente carraspique y cestillo de plata y otres plantes del xéneru Sinapis.
Especie cosmopolita, el so rangu de distribución toma dende la cuenca mediterránea, Rusia occidental y Asia Menor hasta Paquistán. Falta en delles islles mediterránees como Córcega o Cerdeña.
El so hábitat son zones bien calteníes de monte, entendíes ente los 400 y 2000 m d'altitú, de roques caliares y pedregales.
Foi descrita en 1851 por J. Mayer como Pontia mannii dedicándola a Joseph Johann Ritter von Mann, primer colector de la caparina nel sieglu XIX, na ciudá croata de Split. Darréu foi adscrita al xéneru Pieris que fai referencia a Pieria, llugar onde nacieron les muses y Orfeo, de la mitoloxía griega.
Pieris mannii ye una caparina d'unos cuatro centímetros de valumbu, femes mayores que los machos, de color blancu con llurdios negros y aviesu blancu y mariellu pálido, con dimorfismu sexual. Pertenez a la familia Pieridae, y foi descrita por J. Mayer en 1851.
Ye una caparina que se distribúi per África, Europa y Asia, y que vuela en zones montascoses ente los 400 y los 2000 m d'altitú.
El so estáu de caltenimientu nun reviste esmolición y nun s'atopa incluyida na Llista colorada de la UICN nin nel Atles y llibru coloráu de los invertebraos amenaciaos d'España.
La blanqueta de la mitja lluna (Pieris mannii) és un lepidòpter ropalòcer de la família Pieridae.[1]
Es troba al sud d'Europa, l'Àsia Menor, el Marroc i Síria.[2]
Les femelles fan entre 4,1 i 4,3 cm d'envergadura, i els mascles, entre 3,4 i 4,1. L'anvers o cara superior de les ales és blanc amb taques negres. El revers és blanc i groc pàl·lid.[3][4] Es pot confondre amb altres espècies del mateix gènere, com Pieris rapae i Pieris ergane.
Els adults volen de març a octubre, depenent del lloc on viuen. Als indrets on el clima és favorable és una espècie trivoltina: la primera generació vola durant la primavera; la segona apareix a principis d'estiu, i la tercera, a finals d'estiu. L'última generació hiberna en estat de crisàlide.[3][4]
La larva s'alimenta de crucíferes com Iberis sempervirens i diverses espècies del gènere Sinapis.[3][4]
El seu hàbitat són zones ben conservades de muntanya, compreses entre els 400 i els 2.000 m d'altitud, amb roques calcàries i pedregars.[3][4]
La blanqueta de la mitja lluna (Pieris mannii) és un lepidòpter ropalòcer de la família Pieridae.
Der Karstweißling (Pieris mannii) ist ein Schmetterling (Tagfalter) aus der Familie der Weißlinge (Pieridae).
Die Falter haben eine Flügelspannweite von 40 bis 46 Millimeter.[1] Bei der zweiten Generation reicht der schwarze Apikalfleck auf der Oberseite der Vorderflügel am Außenrand bis zur Flügelader M3 oder Cu1. Auf der Oberseite der Hinterflügel ist der Costalfleck halbmondförmig und nach außen konkav.[2] Die Hinterflügelunterseiten sind gleichmäßig dunkel beschuppt. Die Art kann leicht mit dem Kleinen Kohlweißling (Pieris rapae) verwechselt werden. Dieser hat ebenso dunkel gezeichnete Hinterflügelunterseiten, vor allem bei der Frühjahrsgeneration. Unterscheiden kann man die beiden Arten anhand des Apikal- und Diskalflecks. Der Diskalfleck ist beim Karstweißling rechteckig und wuchtig, beim Kleinen Kohlweißling rund und klein ausgebildet. Die gedachte Verbindungslinie zwischen ihm und der Grenze des Apikalflecks am Flügelaußenrand verläuft bei der ähnlichen Art schräg, beim Karstweißling horizontal. Der Apikalfleck ist beim Karstweißling kräftig und ausgedehnt, und anders als bei der ähnlichen Art etwas stufenförmig und erreicht außerdem die Flügelader M3. Die Flügelspitze ist beim Karstweißling gerundeter, als bei der ähnlichen Art, außerdem befindet sich bei den Weibchen ein kleiner Fleck (Posteromaculata-Fleck) auf der Oberseite der Hinterflügel, der beim Kleinen Kohlweißling nur sehr selten auftritt.[3]
Die Nominatunterart sowie P. mannii alpigena sind anhand dieser Merkmale insbesondere bei der zweiten Generation vom Kleinen Kohlweißling zu unterscheiden, die Unterarten P. mannii rossii und P. mannii todaroana und vor allem P. mannii andegava sind auf Grund der schwachen Ausprägung der oben beschriebenen Merkmale nur schwer abzugrenzen. Ebenso verhält es sich mit P. mannii hethaea. P. mannii roberti und P. mannii haroldi sind gut zu unterscheiden, P. mannii reskovitsi ist der Nominatunterart ähnlich.[3]
Sicher kann der Karstweißling im Raupenstadium bestimmt werden, da die Raupen im ersten und zweiten Stadium eine schwarze Kopfkapsel aufweisen.[3]
Die Art ist im Mittelmeergebiet weit verbreitet. Man findet sie vom Osten Spaniens, über Südostfrankreich und das Rhonetal bis ins Wallis. In Italien tritt er überall, außer in der Poebene und auf Sardinien auf. Die Verbreitungsgrenze verläuft weiter über den niederösterreichischen Alpenrand und das Bükk in Ungarn, östlich bis in den Transkaukasus und den Nordirak. Die Art ist weiterhin im Westen und Süden der Balkanhalbinsel von Slowenien bis zum Bosporus und den Peloponnes und in der Türkei verbreitet. Das Vorkommen im Mittleren Atlas in Marokko ist vermutlich erloschen. Die Art ist im Begriff, ihr Verbreitungsgebiet zu erweitern. Sie hat sich vermutlich in Südostfrankreich ausgebreitet und tritt seit 2008 zahlreich nördlich der Alpen auf.[3][4] Die Art ist mittlerweile in der ganzen Schweiz, mit Ausnahme Mittelbündens und der Bündner Südtäler, sowie in Süddeutschland und Vorarlberg verbreitet.[5]
Der Karstweißling tritt in trockenen, temperaturbegünstigten, felsigen Gebieten auf. Man findet ihn zum Beispiel auf Karstflächen, felsigen Ziegenweiden und ausgedehntem steilem felsigem Terrain, auch in Wäldern. Man findet die Art vom Flachland bis in mittlere Gebirgslagen. Sie steigt in den nördlichen Alpen bis 1000 Meter, in den Südalpen bis 1600 Meter und in Südeuropa und der Türkei bis 2000 Meter Seehöhe. Im Mittelmeerraum besiedelt der Karstweißling in tiefen Lagen auch Olivenhaine und Weinberge mit felsigem Boden sowie die Ränder von verwilderten Fahr- und Fußwegen, die durch Buschbestände führen.[3][2]
Die Tiere sind häufig zwischen Bäumen und Sträuchern zu finden.[2] Die Puppen der letzten Generation überwintern.[3]
Der Karstweißling fliegt je nach Höhenlage in zwei bis zumindest fünf Generationen pro Jahr. Im Flachland Südeuropas fliegt er von Ende Februar bis Anfang November, in den hohen Lagen im Gebirge von Mai bis August.[3] In Marokko tritt nur eine Generation von Juli bis August auf.[2]
Als Nahrungspflanzen der Art ist in großen Teilen Italiens und im Oberwallis das Blasenschötchen (Alyssoides utriculata) nachgewiesen. Anfangs werden die Fruchtkapseln, später wie auch bei den anderen Nahrungspflanzen die Blätter gefressen. Aus Südkalabrien ist die Art an Strand-Silberkraut (Lobularia maritima), in Südfrankreich und in den östlichen Pyrenäen an Grasblättriger Kresse (Lepidium graminifolium), Iberis linifolia, Felsen-Schleifenblume (Iberis saxatilis) und Immergrüner Schleifenblume (Iberis sempervirens) nachgewiesen. In Nordostitalien und am nordwestlichen Balkan fressen die Raupen an Schmalblättrigem Doppelsamen (Diplotaxis tenuifolia). Im Norden des Verbreitungsgebietes findet man die Raupen in Steingärten an Schleifenblumen (Iberis), was sie in Westfrankreich frisst, wo sie in stark landwirtschaftlich genutztem Gebiet auftritt, ist derzeit unbekannt.[3]
Der Karstweißling (Pieris mannii) ist ein Schmetterling (Tagfalter) aus der Familie der Weißlinge (Pieridae).
Далматински зелкар (Pieris mannii) е пеперуга од семејството на пеперуги Белци. Пеперугата ја има и во Македонија.
Распонот на крилјата на пеперугата е од 19 до 25 мм. Возрасните единки летаат од март до октомври, во зависност од локацијата. Ларвите на зелкарот се хранат со растенијата Iberis sempervirens и Sinapis. Предниот дел на горната страна на крилјата има поголема и покоцкеста дамка. Дамката се протега до основата на крилјата и е во црна боја. Пеперугата е воглавно во жолтеникава боја.[1]
Пеперугата живее во Јужна Европа, Мала Азија, Мароко и Сирија. Во скоро време забележана е на Алпите во Франција и Германија.[2]Во 2015 година за прв пат е забележана и во Холандија.[3]
Далматински зелкар (Pieris mannii) е пеперуга од семејството на пеперуги Белци. Пеперугата ја има и во Македонија.
Pieris mannii (southern small white) is a butterfly in the family Pieridae.
The length of the forewings is 19–25 mm.
P. manni Mayer and rossii Stef [Pieris rapae var. rossii Stefanelli, 1900] are treated by us as forms of a separate species in accordance ith the observations of Count Emilio Turati communicated to us by letter. The larva is not yet known, but the shape of the pupa appears to afford sufficient proofof the specific distinctness of the insect. The pupa is not greenish as the rapae-pupa, but whitish with a reddish tint, being without dark dots and other markings. The spring-form manni differs from rapae gen. vern. metra in the underside being much lighter', and the black markings, especially above, being much more extended. — The summer-form rossii Stef. (20 d) is beneath not much lighter than manni, and also above the black markings are only slightly reduced, though being dusted with white. The species occurs in Italy, the Tyrol, South-Western Europe, according to Elwes also in Tura, according to the material before us in the Taurus, and probably also in other districts of Asia. [1]
The butterfly flies from March to October depending on the location.
The larva feeds on Cruciferae, especially Iberis sempervirens and Sinapis.
Compared to Pieris rapae, the cabbage-pest small white, the forewing spot is larger and squarish or even crescent-shaped rather than round. The apex marking extends further down the outer margin, reaching as far as the spot.[2]
Until recently P. mannii has been confined to South Europe, Asia Minor, Morocco and Syria. It was first found north of the Alps in France and in Germany in 2008 and has since gradually extended its range in these two countries.[3] It was first sighted in the southern Netherlands in 2015.[4]
Named for Josef Johann Mann
Pieris mannii (southern small white) is a butterfly in the family Pieridae.
The length of the forewings is 19–25 mm.
Pieris mannii, vulgarmente llamada blanca catalana, es una mariposa de unos cuatro centímetros de envergadura, hembras mayores que los machos, de color blanco con manchas negras y reverso blanco y amarillo pálido, con dimorfismo sexual. Pertenece a la familia Pieridae, y fue descrita por J. Mayer en 1851.[1]
Es una mariposa que se distribuye por África, Europa y Asia, y que vuela en zonas montañosas entre los 400 y los 2000 m de altitud.[2]
Su estado de conservación no reviste preocupación y no se encuentra incluida en la Lista roja de la UICN ni en el Atlas y libro rojo de los invertebrados amenazados de España.[3]
Las hembras miden entre 4,1 y 4,3 cm de envergadura y los machos entre 3,4 y 4,1. El anverso o cara superior de las alas es blanco con manchas negras. El reverso es de color blanco y amarillo pálido.[4]
El anverso de las alas anteriores de los machos es blanco con la costa grisácea y una mancha apical gris. En la zona postdiscal aparece una mancha negruzca en E3. Las alas posteriores son blancas con una mancha postdiscal negra en E7 que toca la costa.
El reverso alar es blanco y amarillo pálido. Las anteriores son blancas con zona apical, costa y margen externo amarillentos. Aparecen sendos puntos negros en E3 y en E1b, que es muy débil o puede faltar. Las posteriores son de tono amarillo pálido con escamas grises.
Las alas de las hembras son similares, con las manchas de mayor extensión. El anverso de las anteriores pueden ser blancas o amarillo pálido y con la zona basal más oscura, y dos manchas postdiscales negras en E1b y E3.[5]
Como en el resto de especies de su familia, los imagos tienen la cabeza pequeña, con antenas en maza, y unos palpos bien desarrollados. Los tres pares de patas son funcionales. Sus alas anteriores forman un ángulo agudo en su base, mientras que las posteriores, que tienen una superficie alar mayor, son redondeadas. Son característicos dos nervios anales en las alas posteriores.[6]
Se puede confundir con otras especies del mismo género como P. rapae y P. ergane.
En los lugares donde el clima es favorable es una especie trivoltina con una primera generación que vuela durante la primavera. La segunda generación aparece a principios del verano y la tercera a finales del verano. La última generación hiberna en estado de crisálida.[4]
Sus plantas nutricias son las de la familia de las crucíferas, especialmente carraspique y cestillo de plata y otras plantas del género Sinapis.[7]
Especie cosmopolita, su rango de distribución abarca desde la cuenca mediterránea, Rusia occidental y Asia Menor hasta Pakistán. Falta en algunas islas mediterráneas como Córcega o Cerdeña.[7]
Su hábitat son zonas bien conservadas de montaña, comprendidas entre los 400 y 2000 m de altitud, de rocas calizas y pedregales.[4]
Fue descrita en 1851 por J. Mayer como Pontia mannii dedicándola a Joseph Johann Ritter von Mann, primer colector de la mariposa en el siglo XIX, en la ciudad croata de Split. Posteriormente fue adscrita al género Pieris que hace referencia a Pieria, lugar donde nacieron las musas y Orfeo, de la mitología griega.[8]
Pieris mannii, vulgarmente llamada blanca catalana, es una mariposa de unos cuatro centímetros de envergadura, hembras mayores que los machos, de color blanco con manchas negras y reverso blanco y amarillo pálido, con dimorfismo sexual. Pertenece a la familia Pieridae, y fue descrita por J. Mayer en 1851.
Es una mariposa que se distribuye por África, Europa y Asia, y que vuela en zonas montañosas entre los 400 y los 2000 m de altitud.
Su estado de conservación no reviste preocupación y no se encuentra incluida en la Lista roja de la UICN ni en el Atlas y libro rojo de los invertebrados amenazados de España.
Pieris mannii
La Piéride de l'ibéride (Pieris mannii) est une espèce d'insectes lépidoptères (papillons) de la famille des Pieridae, de la sous-famille des Pierinae et du genre Pieris.
Pieris mannii a été décrite par l'entomologiste Mayer en 1851.
Synonyme : Artogeia mannii.
C'est un papillon blanc à revers blanc jaunâtre. La longueur de l'aile antérieure varie de 20 à 26 mm[5].
L'apex des ailes antérieures comporte une tache noire plus grande que chez l'espèce ressemblante Pieris rapae. Le mâle possède un point postdiscal noir sur l'aile antérieure, tandis que la femelle en possède deux. La septième nervure de l'aile antérieure (côté extrémité) n'est jamais fourchue, contrairement à Pieris rapae. Le revers de l'aile postérieure jaune dispose d'écailles sombres équitablement disséminées[5].
Les œufs, jaunes, sont pondus isolément. La chenille est vert bleuâtre marquée d'une fine bande jaune. La chrysalide est jaune crème.
Le papillon vole d'avril à octobre en plusieurs générations.
Cette espèce hiverne à l'état de chrysalide[5].
Les plantes hôtes sont des Brassicacées comme l'Ibéris à feuilles de lin (Iberis linifolia), l'Ibéris des rochers (Iberis saxatilis), le Diplotaxis à feuilles étroites (Diplotaxis tenuifolia) et l'Alysson maritime (Lobularia maritima).
La Piéride de l'ibéride est présente naturellement dans le Sud de l'Europe, au Maroc, en Turquie et en Syrie.
En France, elle peuple principalement le Sud et l'Est du pays, avec des isolats en Île-de-France et en Maine-et-Loire[6].
L'imago de la Piéride de l'ibéride apprécie les milieux ouverts chauds jusque 1 000 mètres d'altitude[5].
La Piéride de l'ibéride est protégée en Île-de-France (arrêté du 22 juillet 1993).
Pieris mannii
La Piéride de l'ibéride (Pieris mannii) est une espèce d'insectes lépidoptères (papillons) de la famille des Pieridae, de la sous-famille des Pierinae et du genre Pieris.
Pieris mannii Mayer, 1851, è un lepidottero appartenente alla famiglia Pieridae.
È simile alla Cavolaia minore, dalla quale si differenzia per il fatto che la fascia scura apicale sulla parte superiore dell'ala anteriore si allunga verso il basso, fino a raggiungere almeno la IV nervatura. Le macchie post-discali, presenti in s3 delle parti superiori, hanno una forma a semicerchio e mai circolare; nelle femmine, in particolar modo nelle generazioni estive, le macchie post-discali appaiono collegate al margine da sottili strisce scure. In generale le generazioni estive hanno un'apertura alare maggiore rispetto a quelle primaverili, oltre a disegni scuri più ampi.
Si rinvengono da aprile a ottobre.
I bruchi sono verdastri, con bande gialle punteggiate. Sono presenti in ogni periodo dell'anno, per cui la specie si può ibernare in questa fase durante l'inverno.
Le pupe sono biancastre e succinte; anch'esse, come i bruchi, si riscontrano in ogni periodo dell'anno; la pupa per tanto una delle due fasi con cui Pieris mannii può superare linverno in ibernazione.
Specie paleartica, con areale che si estende dalla Penisola Iberica (anche Pirenei) all'Europa Orientale (soprattutto Penisola Balcanica). Si spinge a nord fino ai dintorni di Parigi. Presente anche in Marocco, minacciata in Repubblica Ceca, vulnerabile e protetta in Ungheria.
È ampiamente diffusa in tutta l'Italia peninsulare e in Sicilia, assente da Corsica e Sardegna.
La specie si trova in terreni incolti e ben soleggiati, fino a 1600 metri di quota (1500 metri in Italia).
Da marzo a novembre, con 3-4 generazioni all'anno.
I bruchi si alimentano su diverse specie di Brassicaceae selvatiche, tra cui:
Vengono distinte 4 sottospecie, con differente distribuzione:
Pieris mannii Mayer, 1851, è un lepidottero appartenente alla famiglia Pieridae.
Het scheefbloemwitje (Pieris mannii) is een dagvlinder uit de familie Pieridae, de witjes.
Hij lijkt sterk op het klein koolwitje en andere soorten Pieris. Het onderscheid met het klein koolwitje zit hem vooral in de zwarte vlek aan de vleugelpunt, die bij het scheefbloemwitje verder naar beneden doorloopt dan bij het klein koolwitje.
De waardplanten komen uit de kruisbloemenfamilie, met name uit het geslacht Iberis, maar ook Sinapis en Alyssoides utriculatum.
De vliegtijd is van maart tot en met oktober. De overwintering gebeurt als pop
De soort komt voor in Centraal- en Zuid-Europa, Klein-Azië, Syrië en Marokko. De voorvleugellengte bedraagt 20 tot 23 millimeter. Hij vliegt op een hoogte van 0 tot 2000 meter. De habitat bestaat uit grazige vegetaties, open bos en struweel.
Sinds 2005 wordt de soort steeds noordelijker waargenomen. In 2015 werd de vlinder voor het eerst in Nederland waargenomen, bij Maastricht.[1] In 2016 werd de soort ook in België meermaals aangetroffen.[2] In 2016 en 2017 heeft de vlinder nagenoeg heel Zuid-Limburg in Nederland gekoloniseerd. In Maastricht was zelfs in 2017 voortplanting op een dakterras vier hoog. Te verwachten is dat het scheefbloemwitje in de lage landen vier generaties kan hebben. De cyclus verloopt snel. Na drie dagen is uit het eitje een rupsje. Een volwassen rups leverde na verpopping al na een week een vlinder. De habitat in Nederland is (rots) tuinen met scheefbloem, lavendel is een goede nectarplant.
Bronnen, noten en/of referentiesHet scheefbloemwitje (Pieris mannii) is een dagvlinder uit de familie Pieridae, de witjes.
Hij lijkt sterk op het klein koolwitje en andere soorten Pieris. Het onderscheid met het klein koolwitje zit hem vooral in de zwarte vlek aan de vleugelpunt, die bij het scheefbloemwitje verder naar beneden doorloopt dan bij het klein koolwitje.
De waardplanten komen uit de kruisbloemenfamilie, met name uit het geslacht Iberis, maar ook Sinapis en Alyssoides utriculatum.
De vliegtijd is van maart tot en met oktober. De overwintering gebeurt als pop
The Southern Small White (Pieris mannii) là một loài bướm thuộc họ Pieridae. Nó được tìm thấy ở South châu Âu, Asia Minor, Maroc và Syria.
Chiều dài cánh trước là 20–23 mm. Chúng bay từ tháng 3 đến tháng 10 tùy theo địa điểm.
The larva feeds on Cruciferae, Iberis sempervivum và Sinapis.
The Southern Small White (Pieris mannii) là một loài bướm thuộc họ Pieridae. Nó được tìm thấy ở South châu Âu, Asia Minor, Maroc và Syria.
Chiều dài cánh trước là 20–23 mm. Chúng bay từ tháng 3 đến tháng 10 tùy theo địa điểm.
The larva feeds on Cruciferae, Iberis sempervivum và Sinapis.
Pieris mannii (Mayer, 1851)
Белянка Манна (лат. Pieris mannii) — дневная бабочка из семейства белянок (Pieridae). Этимология латинского названия — Йозеф Манн (J. Mann), сборщик типовой серии вида.
Длина переднего крыла 20—26 мм. Основной фон крыльев белый, с несколькими чёрными пятнами. На передних крыльях сверху внешний угол почти до середины оторочки — чёрный; пятно на внутреннем крае крыла такого же цвета. У самок имеется ещё два срединных пятна, два таких же расположены на нижней стороне крыльев.
Чаще всего для самцов приводят такие отличия от репницы: у mannii апикальное пятно заходит дальше вдоль внешнего края переднего крыла, дискальное пятно на переднем крыле крупнее, внешний край крыла более округлый и напыление снизу на заднем крыле распределено равномерно. При этом строение гениталии белянки Манна неотличимо от такового у репницы.
Южная Европа (в Румынской Трансильвании и на юге области Тимиш; имеются старые находки с юга Словакии и в Северной Венгрии), Малая Азия, Марокко, Сирия.
Вид также неоднократно указывался для территории Крыма[1][2], однако достоверные данные о распространении его там - отсутствую[3].
Встречается на большей части своего ареала на засушливых, каменистых лугах, закустаренных склонах холмов.
Развивается за год в двух — трёх поколениях. Время лёта в Южной Европе с марта по сентябрь. Зимует куколка.
Кормовые растения гусениц: Iberis saxatilis, Iberis sempervirens.
Белянка Манна (лат. Pieris mannii) — дневная бабочка из семейства белянок (Pieridae). Этимология латинского названия — Йозеф Манн (J. Mann), сборщик типовой серии вида.