Syyriankarhu

Cənubi Qafqaz Ayısı (Ursus arctos syriacus Hemprich et Ehrenberg) — qonur ayının nadir altnövü.

Görünüşü

Görünüşü Tyan-Şan ayısına oxşayır. Cənubi Qafqaz ayısı üçün kiçik ölçülər səciyəvidir. Tük örtüyü alçaq, seyrək və sərtdir. Açıq qonur, bəzən demək olar ki sarı rəngdə olur.

Areal

Hal-hazırda Suriyada, Livanda, Kiçik Asiyada və Cənubi Azərbaycanda (İranda) yaşayır. Şimalda Abxaziyaya qədər, Göyçə gölü ətrafı, Qarabağda, eləcə də Talış və Xəzərin şərq tərəfində Kopetdağa qədər. Qayalı çıxışları olan yarpaqlı, qarışıq və ardıc dağ meşələrində məskunlaşırlar. Dağların meşəsiz, qayalı, daşlıq yerlərində rast gəlmək olar. Gecə qaya çatlarına və mağaralara sığınırlar. Qış yuxusuna gedirlər. Cənubi Qafqaz üçün səciyəvidir ki, fındığın və qozun bol olması ilə əlaqədar qış yuxusuna getməsinlər. Adətən dekabrın ortasında qış yuxusuna gedirlər. Giləmeyvənin, quru meyvələrin bolluğundan asılı olaraq, yerli miqrasiyalar edirlər.

Qidalanması

Hər şey yeyirlər. Onurğasız və onurğalılarla, bitkilərlə, həmçin yer altı köklərlə, toxumlarla və meyvələrlə qidalanırlar.

Çoxalması

Öyrənilməyib.

Sayı

Qərbi Azərbaycanda(Ermənistanda) 400 qədərdir. Kopetdağda -160. Sayın azalması insan tərəfindən ovlanması və mühitinin dəyişdirilməsi(meşələrin qırılması, yolların çəkilməsi) ilə bağlıdır. Qərbi Azərbaycanda (Ermənistanda) Dilican və Xosrov qoruqlarında, Sevan milli parkında, Türkmənistanda -Suyunt -Hasardağ qoruğundan qorunurlar.

Mənbə

• В.Е. Соколов. Редкие и исчезающие животные. Млекопитающие. Москва "Высшая школа" 1986 səh.284-285

L'ós bru (Ursus arctos) o óssa (al Pallars) és una espècie de mamífer que pertany a la família dels úrsids pròpia d'Euràsia i de Nord-amèrica.^[2]

Descripció

És un habitant característic dels boscos madurs d'Europa, de l'Àsia temperada i de Nord-amèrica. En aquest vast territori apareix sota cert nombre de subespècies, que es diferencien unes de les altres per la coloració i la grandària, fins al punt que antigament se'ls considerava com a espècies autònomes. Es poden citar, per exemple, els grans grizzlys (Ursus arctos horribilis) i el Kodiak (Ursus arctos middendorffi), aquest últim és la raça més gran.

La seva longevitat és de 25 - 30 anys (màxims coneguts de 34 anys en estat silvestre i 47 en captivitat). Té una longitud corporal que varia d'1,50 a 2,95 m, depenent de la subespècie, i una alçada a la creu de fins a 1,30 m. El seu pes també varia, des dels 100 kg fins als 675 kg. El color és molt variable d'un individu a un altre. Pot variar entre el marró molt fosc i el daurat clar, passant per diferents tonalitats de grisos. Les cries solen presentar un collar blanquinós més o menys ampli al voltant del coll, marca que habitualment desapareix a partir de la primera muda a l'any d'edat, però pot quedar alguna resta en els adults. El pelatge es renova un cop l'any, a l'època estival. La visió no la té molt desenvolupada; comparada amb altres sentits, encara que sí que pot veure en color durant la nit. A llarga distància reconeixen formes però no detalls, i detecten molt millor animals o objectes en moviment que immòbils.

Són plantígrads. En algunes situacions desfavorables pot aixecar-se sobre les seves potes del darrere per augmentar el seu camp de visió. La seva oïda és extremadament aguda i desenvolupada igual que l'olfacte, que és excel·lent, finíssim i, sens dubte, el seu sentit més desenvolupat i el que més els ajuda en la seva vida quotidiana. Gràcies a ell poden detectar a llarga distància moltes de les seves fonts d'aliment i també l'estat sexual d'altres exemplars durant l'època de zel. Les seves mandíbules tenen 4 canins o ullals, punteguts i robusts com els d'altres carnívors. No obstant això, la presència d'incisius aptes per tallar herba i tiges, i de molars amplis i aplanats que poden triturar aliments d'origen vegetal, fan que la dentadura d'aquest carnívor estigui perfectament adaptada a un règim omnívor.

Dimorfisme sexual

El dimorfisme sexual és clarament notori en els óssos bruns, els mascles són més grans i pesen més, un exemple són els óssos Kodiak: en estat salvatge, els mascles d'aquesta subespècie normalment aconsegueixen un pes del voltant de 450 kg (això sense el pes addicional que adquireixen durant la migració del salmó, abans de la hibernació), mentre que les femelles solen pesar uns 250 kg, sent considerablement més petites. Passa el mateix amb el grizzly: els mascles generalment pesen una mica menys de 400 kg i les femelles al voltant de 200 kg. Això passa també amb totes les altres subespècies.

Reproducció

Els óssos aconsegueixen la maduresa sexual entre els 3 i els 5 anys, són polígams i el seu zel té lloc entre maig i juliol. En les femelles la còpula provoca l'ovulació, en llenguatge tècnic es diu "ovulació induïda", la qual cosa incrementen les seves possibilitats de quedar prenyades. La implantació és diferida, és a dir, l'òvul fecundat flota lliurement en l'úter i no s'implanta fins a la tardor, només llavors comença la veritable gestació, que dura uns dos mesos. En plena hibernació en el mes de gener i en la seguretat de l'ossera la femella pareix d'una a tres cries, excepcionalment quatre, que pesen en néixer uns 350 grams, i els ossets arriben als 20–25 kg en complir el seu primer any de vida. Viuen amb la mare aproximadament un any i mig. L'interval entre dos parts és de, com a mínim, dos anys.

Longevitat

Els óssos bruns en estat salvatge viuen una mitjana de 25 anys. Al contrari del que sol ser habitual, els exemplars captius tenen major esperança de vida.

Distribució

Està distribuït per àmplies zones d'Europa, de l'Àsia temperada i de Nord-amèrica, però amb una població desigual i fragmentada en petits nuclis. Tot i que, antigament, també estava present a l'Àfrica del Nord.^[3]

A la península Ibèrica hi ha óssos bruns a la Serralada Cantàbrica i als Pirineus, on es troben en greu perill d'extinció. Antigament estaven presents a tota la península Ibèrica.

Alimentació

Són animals típicament omnívors però amb predomini vegetal i és coneguda la seva afició per la mel (el fibló de les abelles no pot penetrar en el seu pelatge). A la primavera i a la tardor la seva alimentació és sobretot vegetal, però també aprecien la carronya. El seu aliment preferit són les bresques de mel. A més cacen petits vertebrats i insectes i, en el moment de la pujada dels salmons als rius, es fan pescadors, concentrant-se a prop de les ribes. Alguns individus s'especialitzen en la captura de grans preses, sobretot de cérvols i altres ungulats. A causa del seu caràcter de superdepredador, els óssos no tenen predadors naturals, de manera que l'home és la seva única amenaça. La reintroducció de l'ós bru a les comarques del Pirineu amb exemplars provinents d'Eslovènia ha portat alguns problemes pel fet que aquests animals s'han comportat com a carnívors atacant els ramats d'ovelles.

Depredadors

Ha estat caçat pels humans i, encara que rar, els cadells poden ser atacats per altres óssos bruns, llops (Canis lupus) i pumes (Puma concolor).^[4]

Costums

Els óssos passen l'hivern en un estat d'hibernació, utilitzant la major part del temps a preparar-se per la letargia hivernal, guardant en els teixits adiposos un 75% de l'energia obtinguda dels aliments. En els últims àpats abans de la hibernació ingereix herbes i terra al costat del menjar perquè es barregi amb la saliva formant un bol alimentari que en arribar a l'intestí gruixut col·lapsi l'orifici secretor i impedeixi la seva sortida. Gràcies a aquest "tap" els aliments es van amuntegant perquè així, a part del greix acumulat, també es puguin extreure nutrients realitzant la digestió, això sí, d'una manera més lenta. També utilitzen terra i herba per acomodar-se en els seus caus, en els que dormen amb un somni entretallat, sense variacions en la seva temperatura corporal. Quan desperten, l'obstrucció s'expulsa sense problemes i és també en aquest període quan les ósses pareixen (desembre-gener) i comencen a criar els seus fills.

Les femelles solen moure's per àrees d'algunes desenes de km² que utilitzen de forma intensa. Per contra, els mascles tenen grans àrees de campeig, que engloben les de diverses femelles. Un mascle adult radiomarcat en l'actual Parc Regional de Riaño (Lleó) es va moure durant quatre anys per una extensió de 2.447 km². La qualitat de l'hàbitat té una notable influència sobre l'extensió de l'àrea de campeig. Els exemplars que viuen en els boscos boreals de coníferes, molt menys productius que els boscos caducifolis temperats més típics d'Espanya, tenen àrees de campeig molt majors. Per exemple, els mascles estudiats a Suècia i Noruega es mouen per extensions de 5.430 km² de mitjana, mentre que les femelles tenen àrees de campeig mitjanes de 345 km².

Estatus poblacional

A nivell general es troba en una situació vulnerable amb extincions parcials en tota la seva distribució coincidint amb les zones més humanitzades amb les subespècies amb més alt risc d'extinció. Els perills a què s'enfronten són variats: canvi climàtic, destrucció de l'hàbitat, caça furtiva, caça accidental (amb llaços), augment de la pressió sobre l'hàbitat, etcètera.

Subespècies

• Ursus arctos alascensis (Merriam, 1896).^[5] Alaska (Estats Units)^[6]
• Ursus arctos arctos (Linnaeus, 1758).^[7] Euràsia^[8]
• Ursus arctos beringianus (Middendorff, 1851)
• Ursus arctos californicus (Merriam, 1896).^[9] Nord-amèrica^[10] (extint)
• Ursus arctos collaris (F. G. Cuvier, 1824)
• Ursus arctos crowtheri (Schinz, 1844)
• Ursus arctos dalli (Merriam, 1896).^[11] Alaska^[12] (extint)
• Ursus arctos gyas (Merriam, 1902).^[13] Alaska^[14]
• Ursus arctos horribilis
• Ós bru de l'Himàlaia (Ursus arctos isabellinus ) (Horsfield, 1826)
• Ursus arctos lasiotus (Gray, 1867)
• Ós de Kodiak (Ursus arctos middendorffi )
• Ursus arctos pruinosus (Blyth, 1854)^[15] Tibet^[16]
• Ursus arctos sitkensis (Merriam, 1896).^[17] Alaska^[18]
• Ursus arctos stikeenensis (Merriam, 1914).^[19] Colúmbia Britànica (Canadà)^[20]
• Ursus arctos syriacus (Hemprich i Ehrenberg, 1828).^[21] Transcaucàsia, el nord d'Armènia, Abkhàzia, Síria, el Líban, l'Àsia Menor, l'Iran i l'Irak. Es va extingir a Israel^[22][23][24]

Cladograma

Ursinae

Ós bru

Ós polar

Ós negre americà

Ós negre asiàtic

Ós malai

Ós morrut

Referències

Bibliografia

• Allen, T.B., ed., 1979. Wild Animals of North America. The National Geographic Society, Washington DC.
• Bellemain, E., Swenson, J. E., Tallmon, D., Taberlet, P. i Brunberg, S., 2005. Estimating population size of elusive animals with DNA from hunter-collected feces: Four methods for brown bears. Conservation Biology 19: 150-161.
• Brown, D. E., 1985. The grizzly in the southwest. Documentary of an extinction. University of Oklahoma Press, Norman, Oklahoma.
• Can, O. E. i Togan, I., 2004. Status and management of brown bears in Turkey. Ursus 15(1): 48-53.
• Clark, J. D., Huber, D. i Servheen, C., 2002. Reintroducing bears: lessons and challenges. Ursus 13: 153-163.
• Frković, A., Huber, D. i Kusak, J., 2001. Brown bear litter sizes in Croatia. Ursus 12: 103-106.
• Garshelis, D. L., Gibeau, M. L. i Herrero, S., 2005. Grizzly bear demographics in and around Banff National Park and Kananaskis Country, Alberta. Journal of Wildlife Management 69: 277-297.
• Gong, J. i Harris, R. B., 2006. The status of bears in China. Understanding Asian bears to secure their future, p. 50-56. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
• Gurung, M. K., 2004. Brown bear observation in Damodar Kunda Valley, Mustang District, Nepal. International Bear News 13(4): 12-14.
• Hamdine, W., Thevenot, M. i Michaux, J., 1998. Recent history of the brown bear in the Maghreb. Comptes Rendus de l'Academie des Sciences - Serie III: Sciences de la Vie 321: 565-570.
• Herrero, S., 1994. The Canadian national parks and grizzly bear ecosystems: the need for interagency management. International Conference on Bear Research and Management 9: 7-21.
• Hilderbrand, G. V., Jacoby, M. E., Schwartz, C. C., Arthur, S. M., Robbins, C. T., Hanley, T. A. i Servheen, C., 1999. The importance of meat, particularly salmon, to body size, population productivity, and conservation of North American brown bears. Canadian Journal of Zoology 77: 132-138.
• Kusak, J. i Huber, D., 1998. Ursus 10: 281-291.
• Manlius, N., 1998. L'Ours brun en Égypte. Écologie 29: 565-581.
• Mano, T., 2006. The status of brown bears in Japan. Understanding Asian bears to secure their future, p. 111-121. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
• Mattson, D. J., 1998. Diet and morphology of extant and recently extinct northern bears. Ursus 10: 479–96.
• Mattson, D. J. i Merrill, T., 2002. Extirpations of grizzly bears in the contiguous United States, 1850-2000. Conservation Biology 16: 1123-1136.
• McLellan, B. N., 1994. Density dependent population regulation of brown bears. International Conference on Bear Research and Management Monograph Series 3: 15-24.
• Miller, S. D., White, G. C., Sellers, R. A., Reynolds, H. V., Schoen, J. W., Titus, K., Barnes, V. G., Smith, R. B., Nelson, R. R., Ballard, W. B. i Schwartz, C. C., 1997. Brown and black bear density estimation in Alaska using radiotelemetry and replicated mark-resight techniques. Wildlife Monographs 133: 5-55.
• Mowat, G. i Heard, D. C., 2006. Major components of grizzly bear diet across North America. Canadian Journal of Zoology 84: 473-489.
• Mowat, G., Heard, D. C., Seip, D. R., Poole, K. G., Stenhouse, G. i Paetkau, D. W., 2005. Grizzly Ursus arctos and black bear Ursus americanus densities in the interior mountains of North America. Wildlife Biology 11: 31-48.
• Nawaz, M. A., 2007. Status of the brown bear in Pakistan. Ursus 18: 89–100.
• Nielsen, S. E., Herrero, S., Boyce, M. S., Mace, R. D., Benn, B., Gibeau, M. L. i Jevons, S., 2004. Modelling the spatial distribution of human-caused grizzly bear mortalities in the Central Rockies ecosystem of Canada. Biological Conservation 120: 101-113.
• Nielsen, S. E., Stenhouse, G. B. i Boyce, M. S., 2006. A habitat-based framework for grizzly bear conservation in Alberta. Biological Conservation 130: 217-229.
• Nowak, R.M. i J.L Paradiso, 1983. Walker's Mammals of the World. 4a edició. Johns Hopkins University Press, Baltimore.
• Proctor, M. F., Mclellan B. N., Strobeck, C. i Barclay, R. M. R., 2005. Genetic analysis reveals demographic fragmentation of grizzly bears yielding vulnerably small populations. Proceedings of the Royal Society of London B Biological Sciences 272: 2409-2416.
• Proctor, M. F., Servheen, C., Miller, S. D., Kasworm, W. F. i Wakkinen, W. L., 2004. A comparative analysis of management options for grizzly bear conservation in the US-Canada trans-border area. Ursus 15: 145-160.
• Ridings, C., 2006. Green bear in the desert. International Bear News 15(2): 12-13.
• Sacco, T. i Van Valkenburgh, B., 2004. Ecomorphological indicators of feeding behaviour in the bears (Carnivora: Ursidae). Journal of Zoology (Londres) 263: 41-54.
• Sathyakumar, S., 2006. The status of brown bears in India. Understanding Asian bears to secure their future, p. 7-11. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
• Schwartz, C. C., Miller, S. D. i Haroldson, M. A., 2003. Grizzly bear. A: G. A. Feldhamer, B. C. Thompson i J. A. Chapman (eds), Wild mammals of North America: biology, management, and conservation, p. 556-586. Johns Hopkins University Press, Baltimore, Maryland.
• Servheen, C., Herrero, S. i Peyton, B., 1999. Bears. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Bear and Polar Bear Specialist Groups, Gland, Suïssa.
• Servheen, C., Kasworm, W. i Their, T., 1994. Transplanting grizzly bears as a management tool: Results from the Cabinet Mountains, Montana. Biological Conservation 71: 261-268.
• Seryodkin, I., 2006. The biology and conservation status of brown bears in the Russian Far East. Understanding Asian bears to secure their future, p. 79-85. Japan Bear Network, Ibaraki, el Japó.
• Swenson, J., Gerstl, N., Dahle, B. i Zedrosser, A., 2000. Action plan for the conservation of the brown bear in Europem (Ursus arctos). Consell d'Europa, Estrasburg, França.
• Tubarek, G., 1993. Survivors in the Shadows: Threatened and Endangered Mammals of the American West. Northland Publishing Company, Flaggstaff, Arizona.
• U.S. Fish and Wildlife Service. 2005. Endangered and threatened wildlife and plants; Designating the greater Yellowstone ecosystem population of grizzly bears as a distinct population segment; removing the Yellowstone distinct population segment of grizzly bears from the federal list of endangered and threatened wildlife. United States Federal Register. 70: 69854-69884.
• Wakkinen, W. L. i Kasworm, W. F., 2004. Demographics and population trends of grizzly bears in the Cabinet-Yaak and Selkirk ecosystems of British Columbia, Idaho, Montana, and Washington. Ursus 15: 65-75.
• Waller, J. S. i Servheen, C., 2005. Effects of transportation infrastructure on grizzly bears in northwestern Montana. Journal of Wildlife Management 69: 985-1000.
• Wiegand, T., Stephan, T., Naves, J. i Fernández, A., 1998. Assessing the risk of extinction for the brown bear (Ursus arctos) in the Cordillera Cantabrica, Spain. Ecological Monographs 68: 539-570.
• Zedrosser, A., Dahle, B., Swenson, J. E. i Gerstl, N., 2001. Status and managment of the brown bear in Europe. Ursus 12: 9-20.

Vegeu també

• Ós bru als Pirineus

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia: Commons (Galeria) Commons (Categoria) Viquiespècies

• L'ós bru, al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya - Inclou informació sobre l'espècie a Catalunya (presència històrica i reintroducció)(català)
• Fauna Ibérica (castellà)
• Fundación Oso Pardo (castellà)
• Fondo para la Protección de los Animales Salvajes (castellà)
• National Geographic (anglès)
• GrizzlyBear.org (anglès)
• Informació sobre l'ós bru dels Pirineus. (català)
• NCBI (anglès)
• CalPhotos (anglès)
• ARKive (anglès)
• Animal Diversity Web (anglès)

Medvěd syrský (Ursus arctos syriacus) je poddruh medvěda hnědého. Žije v Arménii, Abcházii, Kopet Dagu, Karabachu, Sýrii, Libanonu, Malé Asii a Íránu.

Je nejmenší ze všech hnědých medvědů, váží méně než 190 kg. Dožívá se věku 15-20 let. Dospělí samci mají velikost lebky mezi 30,3 a 39,4 centimetry. Barvu srsti má světlou.

Externí odkazy

• Obrázky, zvuky či videa k tématu medvěd syrský ve Wikimedia Commons

Der Syrische Braunbär (Ursus arctos syriacus) ist eine Unterart des Braunbären.

Merkmale

Der Syrische Braunbär ist typischerweise sehr hell gefärbt. Das kurze, relativ grobe Fell ist strohfarben, wobei die Beine meist nicht dunkler sind als der Rumpf. Auf dem Widerrist bilden längere Haare mit graubrauner Basis eine etwas dunkler gefärbte Zone aus, die bei manchen Individuen ein dunkles Band über den gesamten Rücken bildet. Einige Individuen sind insgesamt etwas dunkler und nähern sich dann hellen Exemplaren von Ursus arctos arctos an.

Mit seinem hellbraunen Fell und seiner vergleichsweise geringen Körpergröße hebt er sich deutlich von den anderen Braunbären-Unterarten ab. Er erreicht ein Gewicht von bis zu 190 kg.^[1]

Verbreitung

Die Verbreitung der Unterart ist aufgrund der verworrenen Taxonomie der Unterarten des Braunbären (allein für den Kaukasus wurden von verschiedenen Autoren fünf verschiedene Unterarten, zum Teil nebeneinander, angegeben) kaum verlässlich anzugeben. Innerhalb des gewaltigen, vier Kontinente umfassenden historischen Areals des Braunbären handelt es sich in jedem Falle um Tiere, die den Südrand der rezenten Verbreitung markieren. Die Verbreitungsgrenze im Norden wird allgemein entweder im Libanon, oder möglicherweise im äußersten Süden der Türkei, angegeben, nördlich davon schließt das Verbreitungsgebiet der Nominatform, des Europäischen Braunbären Ursus arctos arctos, an. Die Verbreitungsgrenze im Osten ist gegenüber anderen Unterarten kaum verlässlich abgrenzbar, zumal Bären heute in diesen Regionen extrem selten, heimlich und nur unregelmäßig beobachtet sind. Nach Ansicht einiger Autoren reicht es bis Pakistan.^[2]

In Syrien ist der Braunbär vermutlich ausgestorben, auch wenn jüngst (im Jahr 2014) Fotobelege und Spuren es möglich erscheinen lassen, dass eine winzige Reliktpopulation überlebt haben könnte.^[3] In Israel wird er in biblischen und historischen Berichten erwähnt, die letzte verlässliche Erwähnung im heutigen Staatsgebiet scheint 1912 vom Hermon zu stammen^[4], auch aus dem Libanon liegen nur historische Angaben vor. Im Iran^[5] gibt es bis heute Bären im Elburs-Gebirge und Zāgros-Gebirge. In Golestan wurden 2015 bei einer Untersuchung mindestens 30 Bären, die dort im Hochgebirge leben, bestätigt. In der Türkei^[6] leben bis heute Bären vor allem im Pontischen Gebirge nahe der Schwarzmeerküste; diese Populationen werden meist nicht der Unterart syriacus zugeordnet.

Taxonomie

Die Unterart wurde von Wilhelm Hemprich und Christian Ehrenberg in ihrem Werk „Symbolae physicae (...)“ als Ursus syriacus beschrieben^[7]. Sie beziehen sich in der Artdiagnose, neben der gegenüber anderen Braunbären geringen Körpergröße und etwas anderer Kopfproportionen, insbesondere auf die gelblichweiße Fellfarbe. Die Berechtigung dieser, wie auch der meisten anderen Unterarten des Braunbären wird in jüngerer Zeit oft bestritten^[8].

Nach genetischen Analysen von lebenden Bären, Museumsmaterial und subfossilen Knochenfunden aus Ausgrabungen^[9] zeigen die Bären der Mittelost-Region eine sehr hohe genetische Diversität. Die Exemplare aus Syrien und der Türkei gehören demnach genetisch zu einer weit verbreiteten, holarktischen Klade („Klade 3a“), der Bären aus Osteuropa, dem größten Teil Nordasiens und dem nordwestlichen Nordamerika angehören. Genetisch am ähnlichsten waren Bären aus Rumänien. Im Gegensatz dazu war der getestete Bär aus dem Libanon näher verwandt mit Bären, die heute in Westeuropa leben („Klade 1“). Die iranischen Bären^[10] waren sowohl untereinander wie auch zu den anderen getesteten Individuen recht verschieden. Bären aus dem Kaukasus, die aufgrund morphologischer Analysen der Unterart zugerechnet worden waren^[11], zeigten bei genetischen Analysen^[12] weder untereinander noch zu den Bären der Levante besondere Ähnlichkeit. Die Unterart ist demnach nach genetischen Daten nicht abgrenzbar.

• Syrischer Braunbär im Heidelberger Tiergarten

• Syrischer Braunbär bei der Nahrungssuche

• Syrischer Braunbär im Tiergarten Nürnberg

Einzelnachweise

1. ↑ V.G. Heptner, N.P.Naumov, P.B. Yurgenson, A.A. Sludskii, A.F. Chirkova, A.G. Bannikov: Mammals of the Soviet Union. Volume III, part Ia: Sirenia and Carnivora. Vysshaya Skhola Publishers, Moscow 1967, translated by Smithsonian Institutian Libraries and National Science Foundation, Washington 1998. Amerind Publishing, New Delhi. auf Seite 643–644.
2. ↑ Faizul Haq, Rahatullah, Habib Ahmad (2012): Diversity and population status of Ursus arctos in Pakistan. International Journal of Biosciences Vol. 2, No. 4: 12-20.
3. ↑ Dave Garshelis, Issam Hajjar, Rob Steinmetz, Darem Tabbaa (2015): Brown Bear(s) Do Exist in Syria: Fuzzy Photo Generates Much Interest. International Bear News vol. 24 no.1: 5-8.
4. ↑ Mazin B. Qumsiyeh: Mammals of the Holy Land. Texas Tech University Press, 1996 eingeschränkte Vorschau in Google Books
5. ↑ Mohammad Sadegh Farhadinia & Negin Valizadegan (2015): A preliminary baseline status of the Syrian Brown Bear Ursus arctos syriacus (Mammalia: Carnivora: Ursidae) in Golestanak, Northern Iran. Journal of Threatened Taxa 7(1): 6796–6799. doi:10.11609/JoTT.o3708.6796-9
6. ↑ Ö. Emre Can & İnci Togan (2004): Status and management of brown bears in Turkey. Ursus 15(1): 48-53.
7. ↑ Wilhelm Hemprich, Christian Ehrenberg: Symbolae physicae, seu, Icones et descriptiones corporum naturalium novorum aut minus cognitorum : quae ex itineribus per Libyam Aegyptum Nubiam Dongalam Syriam Arabiam et Habessiniam publico institutis sumptu Friderici Guilelmi Hemprich et Christiani Godofredi Ehrenberg : studio annis MDCCCXX-MDCCCXXV redierunt. Berlin, 1828 (Berolini : Ex Officina Academica, venditur a Mittlero) Scan bei archive.org
8. ↑ A.C. Kitchener (2010): Taxonomic issues in bears: impacts on conservation in zoos and the wild, and gaps in current knowledge. International Zoo Yearbook 44: 33–46. doi:10.1111/j.1748-1090.2009.00087.x
9. ↑ Sebastien Calvignac, Sandrine Hughes Catherine Hänni (2009): Genetic diversity of endangered brown bear (Ursus arctos) populations at the crossroads of Europe, Asia and Africa. Diversity and Distributions (2009): 1–9.
10. ↑ Mohammad Reza Ashrafzadeh, Mohammad Kaboli, Mohammad Reza Naghavi (2016): Mitochondrial DNA analysis of Iranian brown bears (Ursus arctos) reveals new phylogeographic lineage. Mammalian Biology81(1): 1–9. (online before print) doi:10.1016/j.mambio.2015.09.001
11. ↑ I.E. Chestin & N.G. Mikeshina (1998): Variation in skull morphology of brown bears (Ursus arctos) from Caucasus. Journal of Mammalogy 79: 118–130.
12. ↑ M. Murtskhvaladze, A. Gavashelishvili, D. Tarkhnishvili (2010): Geographic and genetic boundaries of brown bear (Ursus arctos) population in the Caucasus. Molecular Ecology 19: 1829–1841. doi:10.1111/j.1365-294X.2010.04610.x

Ursus arctos syriacus (лат. Ursus arctos syriacus) —подаэзлӧн ош котырись ош увтырын миян ош видын торья субвид. Ош пантасьӧ Шӧрӧт Асыввывын.

Ursus arctos syriacus es un subspecie de Ursus arctos.

Сириската кафеава мечка (Ursus arctos syriacus) е најмалиот под-вид на кафеавата мечка.

Тие се омнивори и јадам секако вид на храна, вклучувајќи месо, растенија и плодови.

Распространетост

Овој подвид е распространет во регионот на западна Азија, но бројноста на нивната популација се намалува поради уништувањето на нивното природно живеалиште и ловот.

Сиријските кафеави мечки во минатотo се среќавале во Анадолија (Турција), Сирија, Либан, Израел, Ирак, Иран и делови на Авганистан и Пакистан.

Во литературата

Се претпоставува дека мечка од овој вид била пратена од Господ да ги распарчи 42 млади кои го навредиле Елиша (опишано во втората книга на кралевите од Библијата^[1]).

Наводи

The Syrian brown bear (Ursus arctos syriacus or Ursus arctos arctos)^[2] is a relatively small subspecies of brown bear native to the Middle East and the Caucasus mountain range.^[3]

Characteristics

The Syrian brown bear's fur is usually very light brown and straw-coloured.^[4] The hair on the withers is longer with a grey-brown base and is often a different shade from the rest of the body, seen in some individuals as a dark stripe running across the back. The lighter colors usually appear at higher altitudes. Their legs are commonly darker than the rest of their body. It is the only known bear in the world to have white claws. It is a rather small brown bear. Adult males have skulls measuring approximately 30–40 cm (12–16 inches). The Syrian brown bear weighs up to 550 lb (250 kilograms), and measures from 101–140 cm (40–55 inches) from nose to tail.

Populations in the Caucasus were thought to belong to Ursus arctus syriacus and to overlap those of the Eurasian brown bear. They are larger in size and darker. In the past, some naturalists proposed that Caucasian bears belonged to hybrid populations between Eurasian and Syrian brown bears, but results of genetic studies show that all populations in the Caucasus are Eurasian brown bears.^[2] It was thought that these mixed bears originated during the Holocene when Syrian brown bears supposedly migrated northward and interbred with the larger northern bears. Today, that hypothesis is considered by experts to be wrong. Litter size ranges from one to three cubs.^[5]

Distribution and habitat

Historically, the brown bear occurred in the Middle East from Turkey to Turkmenistan.^[6][7] Today, the brown bear is extirpated in Jordan, Israel, and Palestine, and survives only in Turkey, Iran and Iraq.^[8] In Syria, brown bear tracks were recorded in the snow in the Anti-Lebanon Mountains in 2004 for the first time in five decades. In February 2011, bear tracks were again recorded in this area.^[9]

In Turkey, important habitats are Mediterranean belt forests, deciduous and conifer forests in the Black Sea region and northeastern Turkey, oak and pine forests in the hinterlands of the Black Sea, and dry forests in East Anatolia. In elevation, these habitats range from 500 to 2,700 m (1,600 to 8,900 ft).^[10] In Iran, it is present in the Central Alborz Protected Area south of the Caspian Sea and in the Zagros Mountains.^[5] In these regions, it prefers higher altitudes and northern aspects with access to water resources.^[11]

Threats

In Turkey, the bear is threatened by large-scale forest fragmentation, degradation of habitat, and persecution in areas where it damages beehives and livestock. Local people in the Black Sea region hunt bears illegally for bear fat, which is thought to have medicinal value. Occasionally, bears are killed during hunts for wild boar using dogs, and by poisoned baits and snares set illegally for red deer, roe deer, wolf or lynx.^[10]

In 2018, a sleeping Syrian brown bear was killed by Iraqi forces at the Iraq-Syria border.^[12]

In culture

The Syrian brown bear is the bear mentioned in the Bible. The protectiveness of a mother bear towards her cubs is cited proverbially three times (2 Sam. 17:8; Prov. 17:12; Hos. 13:8) in the Hebrew Bible.^[13] The Syrian brown bear is also mentioned in 2 Kings 2:23-25 mauling 42 young men who were threatening Elisha.^[14]

Wojtek (1942–1963) was a Syrian brown bear. Purchased by Polish soldiers in Iran during World War II, Wojtek became the company mascot. Initially given the rank of private in order to justify his presence in the military camp, he was subsequently promoted to corporal^[15] and assisted the soldiers in loading artillery. After the war, Wojtek retired to the Edinburgh Zoo where he became a popular and beloved attraction. His military service is memorialized in Scotland and Poland.

References

Retrieved from "https://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Syrian_brown_bear&oldid=1151506922"

El oso pardo sirio (Ursus arctos syriacus) es la subespecie más pequeña de oso pardo (Ursus arctos). Es un animal omnívoro que se nutre casi de cualquier tipo de alimento incluida carne, hierba y fruta.

Información

Como corresponde a una región de clima relativamente cálido, es un oso de pequeño tamaño (menos de 250 kg). Ha sido exterminado de lo que hoy son Israel, Jordania y Palestina, y sobrevive en Turquía, Irak e Irán de forma confirmada. En 2004 por primera vez en décadas, se registraron huellas de oso en la nieve de los montes Anti-Líbano (en Siria), confirmándose el registro en 2011.

En Turquía habita en los bosques mediterráneos, deciduos y de coníferas, mientras que en Irán se encuentra en dos enclaves: el centro de los Montes Elburz y los Montes Zagros. Los estudios genéticos avalan su estrecho parentesco con los extintos osos del Atlas, ocupando linajes hermanos, esto es, que ambas subespecies comparten un ancestro común.

Syyriankarhu^lähde? (Ursus arctos syriacus) on pienin karhun alalajeista. Se on muiden karhujen tapaan kaikkiruokainen. Se oli ennen yleinen alueella, joka ulottui Lähi-idästä Iraniin, mutta katosi alueelta 1900-luvun alussa. Nykyisin sitä on jäljellä enää alle 3 000 yksilöä, joten se on uhanalainen.^[1]

Lähteet

• Jerusalemin eläintarha
• Syrian Brown Bears heading East Perthin eläintarha 2003 (englanniksi)
• Lioncrusher

Viitteet

Ursus arctos syriacus

L'Ours brun de Syrie (Ursus arctos syriacus) est une sous-espèce de l'ours brun.

Description

Répartition géographique

Cette sous-espèce est présente dans une large zone de l'ouest de l'Asie, mais sa population est en déclin, à cause de la destruction de son habitat naturel, ainsi que du braconnage.

À l'origine, l'ours brun de Syrie était présent en Anatolie, en Syrie, au Liban, en Palestine, en Irak, en Afghanistan et au nord-ouest du Pakistan, mais il a été peu à peu remplacé, dans le Caucase par l'ours brun eurasien, au Pakistan et en Afghanistan par l'ours isabelle, et au sud de l'Iran par l'ours noir d'Asie.

Personnages célèbres

• Le caporal ours Wojtek, mascotte du Deuxième corps polonais pendant la Seconde Guerre mondiale.

Notes et références

Voir aussi

Lien externe

• [vidéo] Ours brun de Syrie en Arménie sur YouTube

syriacus

Samheiti

Sýrlandsbjörn (Ursus arctos syriacus) er tiltölulega smá undirtegund af skógarbirni ættaður frá Mið-Austurlöndum.^[1]

Wojtek

Einn af "hermönnunum" í seinni heimsstyrjöldinni í bardögunum við Monte Cassino, var björn frá Íran, nefndur Wojtek. Uppalinn og skráður í 22ðra "Artillery Supply Company of the Polish II Corps", bar hann skothylki í fallbyssur í bardögum.

Tilvísanir

Ytri tenglar

• Syrian brown bear camera trap footage in the Caucasus Wildlife refuge, Armenia from World Land Trust

L'orso bruno siriano (Ursus arctos syriacus) è la più piccola sottospecie di orso bruno.

È onnivoro, nutrendosi quasi di ogni sorta di cibo, compresa carne, erba e frutta.

Distribuzione geografica

Questa specie occupa una vasta area dell'Asia occidentale, ma la sua popolazione sta declinando, a causa della distruzione dell'habitat, del bracconaggio e della frammentazione delle popolazioni.

Gli orsi bruni siriani in tempi storici si trovavano in Anatolia (Turchia), Siria, Libano, Israele, Iraq, Iran e in parte dell'Afghanistan. Nel Caucaso questa specie è rimpiazzata dall'orso bruno comune (orso bruno eurasiatico), in Pakistan e nell'Afghanistan meridionale dall'orso bruno himalayano e nell'Iran meridionale e sudorientale dall'orso nero asiatico.

Descrizione e biologia

Con un peso massimo di 150 kg nei maschi (spesso però si ferma ai 100 kg) e 90 nelle femmine (la media è però compresa nei 70 kg), questa è la sottospecie di orso bruno più piccola. Le minute dimensioni sono probabilmente dovute all' ambiente desertico in cui vive, con una minor disponibilità di cibo.

La pelliccia dell'orso bruno siriano è molto chiara; la maggior parte delle volte è color crema, ma non sono rari gli esemplari bianchi. Non si tratta, però, di albinismo: è un adattamento alla vita nel deserto, per cui il colore chiaro disperde il calore in eccesso e non ne assorbe dall'ambiente.

Dieta

Seppure, come tutti gli orsi bruni e in generale tutte le specie di orso, l'orso bruno siriano sia un onnivoro, la sua dieta è maggiormente carnivora rispetto alle altre sottospecie; questo fatto è causato probabilmente dall'ambiente in cui vive (al pari delle dimensioni), che offre poche specie vegetali di cui cibarsi. Preda soprattutto roditori (come i topi e i gerbilli), lepri, iraci e altri animali di piccole dimensioni quali insetti, lucertole e uccellini, ma è pure capace di cacciare i cuccioli di prede più grandi, come le antilopi e gli stambecchi, e persino di pescare.

Riproduzione

Non c'è una stagione dell'accoppiamento specifica, ma sembra che gli orsi preferiscano farlo d'inverno, di modo che i cuccioli (solitamente 2) nascano in primavera, quando il cibo si trova in maggiore quantità.

Il corteggiamento, a dispetto della mole, è piuttosto aggraziato e prevede sfregamenti del muso, abbracci, carezze e giochi. Infine, quando la femmina è pronta, il maschio la monta e la penetra. L'unione può durare anche 5 minuti.

I piccoli resteranno con la madre per circa un anno e mezzo, durante il quale la madre gli insegnerà tutto quello che serve per sopravvivere.

Nemici

Non si può parlare di veri predatori dell'orso, dato che non ne ha. Tuttavia, due carnivori competono con lui per le prede: il leopardo arabo e il lupo arabo. Questi due animali possono anche, all'occorrenza, uccidere gli orsacchiotti. Si conoscono anche casi di orsi morti a causa di un morso di vipera.

Vita sociale e letargo

In genere l'orso bruno siriano, come gli altri orsi, è solitario, ma possono capitare occasioni in cui più orsi si riuniscono in uno stesso luogo: durante la riproduzione, per esempio, o intorno a una carcassa molto grande.

Per quanto riguarda il letargo, si sa che è praticato dagli orsi in cattività, mentre non si conosce nulla di questo argomento sugli esemplari in natura.

Rapporti con l'uomo

L'orso bruno siriano non è molto aggressivo nei confronti delle persone, a meno che non sia una femmina con i cuccioli (allora vede l'uomo come un potenziale pericolo per gli orsacchiotti da eliminare) o sia affamato (allora l'uomo diventa per l'orso una preda).

In letteratura

Si sostiene che questa specie di orso sia quella che venne inviata da Yahweh a sbranare i 42 bambini che insultarono Eliseo nel Secondo Libro dei Re della Bibbia.

Binomas Ursus arctos syriacus

Sirinis rudasis lokys (lot. Ursus arctos syriacus) – palyginti smulkus rudojo lokio, būdingo Eurazijai, porūšis. Gyvena Sirijoje, Libane, Mažojoje Azijoje, Irane, Armėnijoje, Abchazijoje, Kalnų Karabache.^[1] Palestinoje siriniai lokiai išnykę.

Sirinis lokys sveria ne daugiau kaip 190 kg. Suaugusių patinų kaukolių ilgis 30,3-39,4 cm. Kailis paprastai labai šviesus, šiaudų spalvos. Keteros plaukai yra ilgi, pilkai rudu pamatu. Kai kurie individai išilgai nugaros turi tamsią juostą.

Individai iš vidurio ir vakarų Kaukazo yra tamsesni, stambesni, jų kaukolės masyvesnės, dėl ko dalis biologų mano, kad tų kraštų populiacija yra hibridinė, kilusi iš sirinių ir eurazinių rudųjų lokių. Manoma, kad šie lokiai mišrūnai atsirado holocene, kai siriniai lokiai iš pietų migravo į šiaurės vakarus ir kryžminosi su stambesniais šiauriniais lokiais. Šios populiacijos lokių kaukolių ilgis 36,8-39,4 cm, jų kailiai yra raudonrudžiai, be juodumo priemaišų. Šviesūs plaukų galiukai menkiau išreikšti, o povilnė šviesiai kaštoninė.^[1]

Nuorodos

Vikiteka

Sīrijas brūnais lācis (Ursus arctos syriacus) ir lāču dzimtas (Ursidae) viena no brūno lāču (Ursus arctos) pasugām. Sīrijas brūnais lācis apdzīvo plašas teritorijas Āzijas rietumos, bet tā populācija ir ļoti sadrumstalota un izzūdoša. Vēsturiski Sīrijas brūnais lācis ir apdzīvojis Turciju, Sīriju, Libānu, Izraēlu, Irāku, Irānu, daļēji Afganistānu un Pakistānas ziemeļrietumus. Mūsdienās pastāv arī uzskats, ka savvaļā vairs nav sastopams neviens Sīrijas brūnais lācis, un tie ir saglabājušies tikai zoodārzos^[1].

Izskats un ieradumi

Sīrijas brūnais lācis ir mazākais no brūnajiem lāčiem. Tā kažoks ir tumšāk vai gaišāk pelēkbrūns, sidrabains. Matojums ir garš, biezs un uz skausta tam reizēm ir tumšāku spalvu kušķis, reizēm tumšās spalvas ir arī uz galvvidus. Nagi ir gaiši, taisni un gari. Gaišākie lāči dzīvo augstāk kalnos, tumšākie ielejās^[2]. Kā visiem lāčiem tam ir īsa aste un mazas, apaļas ausis.

Tie ir visēdāji, un ēd visu, ko var atrast, ieskaitot augus, augļus, kukaiņus un gaļu.

Atsauces

De Syrische bruine beer (Ursus arctos syriacus) is een ondersoort van de bruine beer. Met zijn lichtbruine vacht en zijn relatief kleine omvang onderscheidt hij zich duidelijk van zijn andere ondersoorten. De beer bereikt een gewicht van maximaal 500 kg. Zijn leefgebied strekt zich uit van de Kaukasus tot het Midden-Oosten en het westen van Turkije.

Door toenemende conflicten tussen de mens en beer neemt de populatie af, ondanks zijn naam is de beer inmiddels uitgestorven in Syrië. De Syrische bruine beer komt nog in redelijke aantallen voor in Rusland, Turkije, Azerbeidzjan, Armenië, Georgië, Turkmenistan, Iran en Irak.

Multimedia w Wikimedia Commons

Niedźwiedź syryjski^[3] (Ursus arctos syriacus) – podgatunek niedźwiedzia brunatnego, drapieżnego ssaka z rodziny niedźwiedziowatych (Ursidae). Występuje na wyżynnych terenach Bliskiego Wschodu. Zamieszkuje lasy i tereny trawiaste.

Taksonomia

Podgatunek po raz pierwszy opisali w 1828 roku przyrodnik Friedrich Wilhelm Hemprich i zoolog Christian Gottfried Ehrenberg, nadając mu nazwę Ursus syriacus^[4][5]. Jako miejsce typowe odłowu holotypu wskazali Góry Liban^[4].

Charakterystyka

Niedźwiedź syryjski typowo ma jasne, szarobrązowe lub beżowe futro, przy czym zwykle jaśniej ubarwione są zwierzęta żyjące na większych wysokościach nad poziomem morza. Mogą mieć ciemnobrązową plamę na szczycie głowy, biały „kołnierz” wokół szyi i ciemny pas na grzbiecie. Zwykle nogi są ciemniejsze od reszty ciała. Niedźwiedzie te wyróżniają się także białymi pazurami^[5][6]. Dorosłe zwierzęta osiągają masę do 250 kg i długość ciała około 2–2,5 metra^[6]; jest to najmniejszy podgatunek niedźwiedzia brunatnego^[5]. Długość życia na wolności ocenia się na 20–25 lat^[6]. Ciemniejsze, większe osobniki o rudawobrązowym futrze, żyjące w północnej części zasięgu, mogą być mieszańcami niedźwiedzi syryjskich i europejskich^[5].

Jest wszystkożerny. Jada owoce, jagody, nasiona, orzechy, trawę, czerwie i małe ssaki. Zjada także rośliny uprawne i zwierzęta domowe w górskich wioskach^[6][5].

Występowanie

Niedźwiedź syryjski żyje na Kaukazie Południowym: w północnej Armenii, Azerbejdżanie, Abchazji (Gruzja), krajach Bliskiego Wschodu: Iraku, Iranie, Libanie, Turcji i w Turkmenistanie. W Syrii wyginął około połowy XX wieku, wcześniej także w Izraelu i na półwyspie Synaj w Egipcie; niegdyś był spotykany także w Afganistanie i w północno-zachodnim Pakistanie^[5][6]. W 2017 roku samica z młodym była widziana w Libanie po raz pierwszy od 60 lat^[7].

Zagrożenia i ochrona

Niedźwiedź syryjski jest zagrożony przede wszystkim przez utratę środowiska, głównie w związku z rozwojem rolnictwa, wskutek czego wchodzi w konflikt z człowiekiem. Zagraża mu też kłusownictwo i handel częściami ciała niedźwiedzi, wykorzystywanymi w tradycyjnej medycynie. Jest objęty ochroną w ramach konwencji o handlu zwierzętami CITES^[6]. Jego liczebność maleje^[6] i może mu grozić wymarcie na wolności^[5].

Wojtek

Osobny artykuł: Wojtek (niedźwiedź).

Znanym niedźwiedziem syryjskim był Wojtek, przygarnięty podczas II wojny światowej przez polskich żołnierzy. Pochodził z Iranu, gdzie odkupili go żołnierze Armii Andersa ewakuowani z ZSRR. Towarzyszył im na szlaku bojowym, zasłynął noszeniem ciężkiej amunicji podczas bitwy o Monte Cassino i stał się symbolem 22 Kompanii Zaopatrywania Artylerii^[8][9].

Przypisy

O urso-siríaco, urso pardo sírio ou urso sírio (Ursus arctos syriacus) é uma subespécie de urso-pardo que vive nas montanhas do Oriente Médio.^[1] Seu pêlo, mais claro do que nas outras subespécies de urso-pardo, pode ser castanho-claro ou castanho-bege, como na foto ao lado. O urso-siríaco é a menor de todas as subespécies de urso-pardo.

Historia evolutiva

Um estudo genético mostra que todos os ursos pardos que ocorrem no cáucaso, pelo menos matrilinealmente são monofiléticos e pertencem ao Urso pardo eurasiático (Ursus arctos arctos).

Descrição

O urso sírio é a menor subespécie de urso pardo, embora este último esteja entre os maiores carnívoros terrestres menores somente que os ursos polares. Os machos adultos possuem crânios de 30 a 40 cm. O urso pardo sírio pesa até 250 kg e mede de 101 a 140 cm de comprimento total (incluindo sua cauda curta).

A pelagem é extremamente clara e de cor grisalha. Suas patas e pernas são geralmente de cor mais escura que o resto do corpo. É o único urso do mundo que possuí garras brancas. O pêlo na cernelha é mais longo com uma base marrom-cinza e muitas vezes é uma sombra diferente do resto do corpo, visto em alguns indivíduos como uma faixa escura que se estende pelas costas. As cores mais claras da pelagem geralmente estão posicionadas em altitudes mais elevadas do corpo.

Populações do cáucaso, cujos espécimes foram considerados pertencentes ao urso siríaco e sobrepõe-se ás de ursos pardos eurasianos, pertencem de fato a está subespécie nominal, pois são maiores e mais escuros. No passado alguns naturalistas propuseram que os ursos do cáucaso pertenciam a populações hibridas entre ursos pardos eurasianos e sírios, mas estudos genéticos recentes indicam que na verdade se tratam de ursos euro-asiáticos puros. Pensa-se que esses ursos híbridos se originaram durante o Holoceno, quando indivíduos da subespécie síria supostamente migraram e cruzaram com ursos maiores do norte. Hoje, essa hipótese não é mais aceita por especialistas.

Habitat e distribuição

Geralmente encontrado em áreas montanhosas o urso siríaco parecem hibernar em cavernas e fendas rochosas, bem como troncos caídos de árvores. Quando não está hibernando o urso geralmente forrageia nos campos, prados e florestas em busca de alimento, e são conhecidos por invadirem aldeias para comer nozes e grãos. A presença do animal foi confirmadas no Turquemenistão, irã, Iraque e Turquia e mais recentemente na Síria, apesar de alguns raros avistamentos sugerirem a presença de alguns ursos na fronteira da Síria com o Líbano.

Ameaças

Como muitos grandes mamíferos o urso pardo sírio está ameaçado pela perda de habitat e a caça furtiva. Eles são um alvo popular de caçadores asiáticos, em vista de que o figado do urso é tido como tendo propriedades medicinais na medicina tradicional chinesa e como sendo uma suposta cura para o reumatismo, problemas de visão e cálculos fecais.

Ver também

• Wojtek

Referências

Латинское название Ursus arctos syriacus
Horsfield, 1828

Систематика
на Викивидах

Изображения
на Викискладе

ITIS 726996 NCBI 627478

Сирийский бурый медведь (лат. Ursus arctos syriacus) — обособленный подвид бурого медведя (лат. Ursus arctos), обитающий в горах Ближнего Востока (Ирак, Иран, Ливан, Сирия, Турция). Медведи Кавказа — евразийские бу́рые медведи. Согласно последним генетическим исследованиям сирийский бурый медведь генетически родственен евразийскому бурому медведю ^[1] .

Самый мелкий и светло окрашенный из бурых медведей. Его рост около 150 сантиметров. Цвет меха — светло-коричневый. Самая длинная шерсть находится на плече, она кофейного и серого цветов. В настоящее время в живой природе, по предположительным данным, насчитывается 150 особей этого подвида в естественной среде обитания.

Самым известным сирийским медведем стал Войтек. Также упоминание о сирийском подвиде бурого медведя содержится в Библии в связи с проклятием пророка Елисея (4Цар. 2:24).

Примечания