Perception Channels: tactile ; chemical
Leontopithecus chrysomela numbers have been significantly depleted over the past several years. The remaining wild population, which exists only in a small region of Brazil, includes a total of 200 animals. The main problems for L. chrysomela are habitat destruction and illegal live capture. Over the past several years, these tamarins have been captured for use in zoological parks, laboratories, and the pet trade. However, this is a small problem compared to the habitat destruction this species has been faced with (Mitchell and Erwin 1986, Nowak and Paradiso 1983).
Only 1-5% of Brazil's original Atlantic forest is left standing. Deforestation has occurred heavily over the past five years to provide lumber and space for agriculture, livestock pasture, and housing development (Mitchell and Erwin 1986, Nowak and Paradiso 1983).
There are currently a few conservation projects in effect in Brazil. Una Biological Reserve is a protected 11,000 ha area within L. chrysomela range. However, reports indicate that this amount of space is still inadequate to promote a recovery of the population. The United States, in conjunction with the World Wildlife Federation and many smaller Brazilian institutions, has had a conservation program running since 1979. However, population size has declined dramatically since then. A third conservation effort, the Rio de Janeiro Primate Center, has a captive breeding colony of L. chrysomela. However, the colony is made up of only 25 animals (Mitchell and Erwin 1986, Nowak and Paradiso 1983).
CITES: appendix i
IUCN Red List of Threatened Species: endangered
Head and body length: 200-336mm
Tail length: 315-400mm
The physical appearance of Leontopithecus chrysomela is similar to other species of tamarins. It has relatively large canines with a small head and body. It is mostly black with a thick, long golden mane (Nowak and Paradiso 1983). There is very little sexual dimorphism in this species; males and females are quite similar in appearance (Nowak and Paradiso 1983).
Range mass: 360 to 710 g.
Other Physical Features: endothermic ; bilateral symmetry
Average lifespan
Status: captivity: 21.3 years.
Leontopithecus chrysomela lives in the tropical forests of South America at heights of 3 to 10 meters (Mitchell and Erwin 1986, Nowak and Paradiso 1983).
Terrestrial Biomes: forest
Golden-headed lion tamarins are found only in Brazil. Due to habitat destruction, they are confined to the southern part of the state of Bahia, Brazil (Mitchell and Erwin 1986).
Biogeographic Regions: neotropical (Native )
The cocoa industry is fairly large in Brazil. Because cocoa plants grow best in shade, plantation owners prefer to have forests surrounding their crop. Therefore, a few of the forests that would have been destroyed for development have been left intact (Nowak and Paradiso 1983).
The tamarins, after being pushed out of their native forests, have started to move into these plantation forests. Many plantation owners have complained that this movement is adversely affecting their crop (Nowak and Paradiso 1983).
Golden-headed lion tamarins are primarily insectivorous and frugivorous. However, they have been known to eat invertebrates such as spiders and snails. There are also records of this species eating lizards, bird eggs, and even small birds (Nowak and Paradiso 1983).
Animal Foods: birds; reptiles; eggs; insects; terrestrial non-insect arthropods; mollusks
Plant Foods: fruit
Primary Diet: omnivore
In tamarin society, males and females mate for life and take equal part in raising their young.
Mating System: monogamous
Leontopithecus chrysomelas is a seasonal breeder. Breeding occurs mostly during the warm and wet season, September through March (Nowak, R.M. and J.L. Paradiso 1983).
Males and females reach sexually maturity at different times: males at approximately 24 months, and females at 18 months. Upon reaching sexual maturity, females begin an estrous cycle of two to three weeks. There is a gestation period of 125-132 days (Nowak, R.M. and J.L. Paradiso 1983)
Breeding season: Breeding occurs mostly during the warm and wet season, September through March
Range gestation period: 125 to 132 days.
Average age at sexual or reproductive maturity (female): 18 months.
Average age at sexual or reproductive maturity (male): 24 months.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; viviparous
Both males and females care for their young.
Parental Investment: pre-fertilization (Provisioning, Protecting: Female); pre-hatching/birth (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Male, Female)
Leontopithecus chrysomelas[1] a zo ur spesad primated e-touez kerentiad ar Cebidae.
Emañ al loen en arvar da vont da get abalamour d'an digoadañ dreist-holl, ma ya e dachenn annez war goazhañ ingal.
Ur pevarzroadeg-deiz eo al loen-mañ.
Kavet e vez e reter Brazil, e kreisteiz Bahia dreist-holl.
a vo kavet e Wikimedia Commons.
Leontopithecus chrysomelas a zo ur spesad primated e-touez kerentiad ar Cebidae.
Emañ al loen en arvar da vont da get abalamour d'an digoadañ dreist-holl, ma ya e dachenn annez war goazhañ ingal.
El tití lleó de cap daurat (Leontopithecus chrysomelas) és una espècie de mico de la família dels cal·litríquids que viu a l'estat brasiler de Bahia.
La longitud dels seu cos (inclòs el cap) ronda els 30 cm. La cua és lleugerament més llarga, entre 30 i 40 cm. Els exemplars adults pesen entre 480 i 700 grams. El seu pelatge és llarg en tot el cos. Al cap, a la part superior de la cua i als braços és de color daurat. La resta del pelatge és negre.
El tití lleó de cap daurat (Leontopithecus chrysomelas) és una espècie de mico de la família dels cal·litríquids que viu a l'estat brasiler de Bahia.
Lvíček zlatohlavý (Leontopithecus chrysomelas) je endemický druh vyskytující se ostrůvkovitě v tropických pralesích brazilských států Bahia a Minas Gerais.
Délka těla je 24–29 cm, délka ocasu přibližně 35 cm. Váží přibližně 500–550 g.
Má velmi širokou stravu. Konzumuje rostliny, ovoce, květiny, nektar a malé živočichy, například larvy hmyzu, pavouky, slimáky, žáby, ještěrky, ptáky a malé hady.
Samice pohlavně dospívají v 2 letech, samci v 18 měsících. Březost trvá asi 130 dní, mláďata se rodí od září do března. Samice přivede na svět 1-2 mláďata, odstavena jsou v 3-5 měsících.
Mladí jedinci zůstávají s rodiči do odstavu a pomáhají s péčí o nejmladší. Ve volné přírodě se dožívají asi 15 let, v lidské péči až 28 let.
Lvíček zlatohlavý je zařazen do CITES I. V důsledku kácení lesů je jeho areál nesouvislý a izolované populace natolik malé, že jim hrozí vyhubení. Ve volné přírodě žije asi 6000 až 15 000 jedinců (údaj z roku 2008).[2]
V Evropě chová tento druh přibližně 30 evropských zoo.[3] V Česku lvíčka zlatohlavého chová v rámci Unie českých a slovenských zoologických zahrad Zoo Brno a Zoo Plzeň.[4] V letech 1995–2012 byl chován taktéž v Zoo Praha[3], kde se v roce 2005 podařil prvoodchov mezi českými zoo.[5]
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Golden-headed lion tamarin na anglické Wikipedii.
Tento článek není dostatečně ozdrojován a může tedy obsahovat informace, které je třeba ověřit.Lvíček zlatohlavý (Leontopithecus chrysomelas) je endemický druh vyskytující se ostrůvkovitě v tropických pralesích brazilských států Bahia a Minas Gerais.
Das Goldkopflöwenäffchen (Leontopithecus chrysomelas) ist eine Primatenart aus der Gattung der Löwenäffchen, die zur Familie der Krallenaffen (Callitrichidae) gezählt wird.
Goldkopflöwenäffchen erreichen eine Kopfrumpflänge von 24 bis 29 Zentimetern, eine Schwanzlänge von rund 35 Zentimetern und ein Gewicht von 500 bis 550 Gramm. Ihr Fell ist hauptsächlich schwarz gefärbt, die buschige Mähne und die Vorderpfoten sind rötlich oder gelb. Wie bei allen Löwenäffchen ist ihr Gesicht haarlos und die langen Finger enden mit Ausnahme der ersten Zehe der Hinterpfoten in Krallen.
Goldkopflöwenäffchen leben nur in einem kleinen Gebiet in der südlichen Küstenregion des brasilianischen Bundesstaates Bahia.[1] Lebensraum dieser Primaten sind vorwiegend tropische Wälder.
Diese Tiere sind Baumbewohner und halten sich in einer Höhe von drei bis 10 Metern auf. Sie sind tagaktiv und schlafen in der Nacht meist in Baumhöhlen.
Sie leben in Familiengruppen von zwei bis acht Tieren, die sich meist aus einem erwachsenen Paar und ihrem Nachwuchs zusammensetzen. Manchmal gibt es mehrere erwachsene Weibchen, dann pflanzt sich aber nur das dominante Weibchen fort. Die Gruppen sind durch ein ausgeprägtes Sozialverhalten geprägt, die Fellpflege und das Teilen der Nahrung spielen eine wichtige Rolle. Mit einer Reihe von Lauten verständigen sich die Gruppenmitglieder untereinander Die Reviergröße beträgt rund 75 Hektar, gegenüber Außenstehenden wird das Territorium vehement verteidigt.
Diese Tiere sind Allesfresser, sie ernähren sich sowohl von Insekten, Spinnen und kleinen Wirbeltieren als auch von pflanzlichem Material, vorwiegend Früchten. Die langen Finger und die großen Schneidezähne dienen dazu, kleine Beutetiere aus der Baumrinde hervorzuholen.
Einmal im Jahr, in der warmen, feuchten Jahreszeit (meist zwischen September und April), bringt das Weibchen nach rund 125- bis 132-tägiger Tragzeit den Nachwuchs zur Welt. Meist kommen Zwillinge zur Welt, aber auch Einzel- und Drillingsgeburten sind belegt. Die ganze Gruppe, vor allem aber der Vater, beteiligt sich an der Aufzucht der Jungen. Er trägt sie herum und sorgt für sie. Weibchen erreichen die Geschlechtsreife mit rund 18 Monaten, Männchen mit rund 24 Monaten. Das höchste bekannte Alter eines Tieres betrug 18 Jahre.
Wie alle Löwenäffchen leben Goldkopflöwenäffchen ausschließlich im südostbrasilianischen Regenwald, der besonders stark durch Rodung und Zersiedlung betroffen ist. Mehr als 90 % des Lebensraumes dieser Tiere sind verschwunden, sodass sie heute nur mehr in einem kleinen Gebiet im südlichen Küstenstreifen des Bundesstaates Bahia vorkommen. Neben der Zerstörung ihres Lebensraums war auch die illegale Jagd, um sie zu Haustieren zu machen, für die Art bedrohend.
In den 1980er-Jahren wurde ein intensives Zucht- und Wiederaussiedlungsprogramm gestartet, dass dazu führte, dass sich die Bestände wieder deutlich erholten. Schutzgebiete wurden errichtet und mit Bildungsinitiativen wurde auf die Bedrohungen aufmerksam gemacht. Heute werden die Bestände auf 6000 bis 15000 Tiere geschätzt, was bei weitem die höchste Zahl aller Löwenäffchenarten darstellt. Trotzdem stellt die Zerstückelung ihres Verbreitungsgebietes ein Problem dar, sodass die IUCN die Art weiterhin als stark gefährdet (endangered) listet.
Im Europäischen Erhaltungszuchtprogramm führt der Zoo Antwerpen das Zuchtbuch für das Goldkopflöwenäffchen. Es sind zurzeit 600 Individuen registriert.
Das Goldkopflöwenäffchen (Leontopithecus chrysomelas) ist eine Primatenart aus der Gattung der Löwenäffchen, die zur Familie der Krallenaffen (Callitrichidae) gezählt wird.
The golden-headed lion tamarin (Leontopithecus chrysomelas), also the golden-headed tamarin, is a lion tamarin endemic to Brazil. It is found only in the lowland and premontane tropical forest fragments in the state of Bahia, and therefore is considered to be an endangered species. It lives at heights of 3–10 metres (9.8–32.8 ft). Its preferred habitat is within mature forest, but with habitat destruction this is not always the case. Several sources seem to have different information on the number of individuals within a group, and the type of social system that may be apparent. The golden-headed lion tamarin lives within group sizes ranging from 2 to 11 individuals, with the average size ranging from 4 to 7.[5] According to various sources, the group may consist of two adult males, one adult female, and any immature individuals,[6] one male and one female and any immature individuals,[7] or there may be one producing pair and a varying number of other group members, usually offspring from previous generations.[8][9] There is not much known on its mating system, but according to different sources, and information on the possible social groups, it can be assumed that some may practice monogamous mating systems,[7] and some may practice polyandrous mating systems.[6] Both males and females invest energy in caring for the young,[7] and all members of the group also help with juvenile care.[8][9]
Raboy & Dietz, who completed a study at Una Biological Reserve on diet and foraging patterns, observed that the golden-headed lion tamarin tends to defend a large home range relative to its small body size,[10] (ranging from 40–320 hectares).[11] It has a very wide diet; it eats plants, fruits, flowers, nectar, insects and small invertebrates; which include insect larvae, spiders, snails, frogs, lizards, bird eggs and small snakes. Typically, fruits are eaten shortly after awaking, as the fruit sugars provide quick energy for hunting later on. It searches for animal prey within epiphytic bromeliads; if its home range does not contain many bromeliads, then it will also forage in crevices, holes in trees, between palm fronds and in leaf litter. It occasionally eats gum, but this behavior is rare in this species of tamarin. Since its habitat is fairly stable within the rainforest, its preferred food is available year-round and they do not need to resort to the low nutritional value of exudates.
The study showed that in the wild the golden-headed lion tamarin spends about 50% of its time in only 11% of its home range. Its ranging patterns appear to be strongly influenced by resource acquisition and much less by territorial defense. The groups showed very few encounters with neighboring groups, but when it did occur, the encounters were always aggressive, and included intensive bouts of long-calling,[12] chases, and fights between the different groups.[10] The golden-headed lion tamarin spends much of its time foraging and traveling within its home range to the next foraging site. Keep in mind that this study was completed at the biggest intact forest available to L. chrysomelas, so its behavior may change depending on the habitat and resources available. At a golden-headed lion tamarin site in Lemos Maia, it was shown that groups had an average home range of only 63 hectares,[13] but they ranged in a patch of forest that was almost entirely discontinuous from the neighboring forests.[14][15]
Its home range may be large in order to provide a sufficient amount of easily depletable fruit and prey foraging sites over the long term.[16][17] On average it defended home ranges that are 123 hectares. Space is not necessarily used exclusively, and golden-headed lion tamarin groups may occupy areas that overlap to some extent at their borders[18]
.jpg)
The IUCN Red List categorized the golden-headed lion tamarin as endangered in 1982. According to Costa, Leite, Mendes, and Ditchfield, Brazil accounts for about 14% of the world's biota and has the largest mammal diversity in the world, with more than 530 described species.[19] According to the Brazilian Institute of Environment and Renewable Natural Resources (IBAMA), out of the 24 endemic primates of the Atlantic Forest, 15 of them are threatened. Brazil's Atlantic forest is one of the most endangered ecosystems on earth, in which the majority of the original forest has been cleared for farming, mining, ranching & expanding urban centers.[20] The four species of lion tamarin have been studied and managed extensively, combining research on ecology, captive breeding, reintroduction and translocation, habitat restoration and protection, and environmental education.[19]
The forest of Bahia, Brazil has been reduced to 2% due to farming, ranching, mining and urbanization.[21] The Atlantic Forest is highly fragmented, and the disappearance of this habitat is the main reason for the golden-headed lion tamarin's decline. The majority of the forest was once dominated by cocoa plants through a method known as cabruca. This is a system of shade cropping in which the middle and understory trees are removed and replaced with cocoa trees.[22] Although the tamarin's habitat is reduced, it still leaves old growth trees which give the tamarins a place to forage and to sleep. In 1989 farmers abandoned their cocoa plants due to a fungus that attacked their harvest. The old growth which was once available abundantly to the tamarins was destroyed to harvest timber, clear land for cattle or grow other crops.[21] The Atlantic Forest is now a mosaic of primary and secondary forest, and agricultural lands.[23]
In 1980 the Brazilian government created the Una Biological Reserve for the protection of the golden-headed lion tamarin and its habitat. Over the years the park has been growing slowly as the government acquires more land. The population at Una is the largest population in the most intact forest. There is also a captive breeding colony of 25 golden-headed lion tamarins at the Rio de Janeiro Primate Center. Due to a great amount of help, scientist believe that there are around 6000 Golden-headed lion tamarin in the wild.
In the early 1990s, the Landowner's Environmental Protection Plan was created to educate the community about the importance of protecting the forest and the tamarin. The protection plan included conservation activities on over 70% of the neighboring farms, educating farmers on how to use sustainable agriculture in order to preserve the tamarin's habitat. The plan also educates school children, hunters and forest guards on conservation, property rights and land use. This method of educating and involving the community has had great success for preserving the tamarin and their habitat.[21]
Kleiman and Mallinson summarize the conservation efforts that the IBAMA have made in order to help all four of the tamarin species with their population decline.[20] Between 1985 and 1991 IBAMA established four International Recovery and Management Committees (IRMCs). These IRMCs provide IBAMA with official guidance in the recovery efforts and management of the four species,[20] and they are recognized by the government of Brazil as technical advisors.
Public concerns of the tamarin species occurred in the 1960s when Adelmar Coimbra-Filho brought to the attention the rapid declines of the golden lion tamarin due to exportation and habitat destruction. His input helped with the establishment of the biological reserves to protect lion tamarins. He founded the Rio de Janeiro Primate Center and he was the first person to breed the golden-headed lion tamarin. From 1983-1994 large numbers of golden headed lion tamarins were exported to Japan and Belgium as part of the exotic pet trade. IBAMA asked Jeremy Mallinson to form and become chair of an IRMC for the golden-headed lion tamarin. The initial objective of the committee was to have all of the tamarins returned to Brazil, and some of them were returned. The committees promotes lion tamarins as a flagship species with the ultimate intent being the preservation of the unique Atlantic Forest, ecosystem and its many endemic plants and animal.[20]
The IRMC is divided into several tasks which include the captive management and research program, conservation and education program in Bahia, a Landowner's Environmental Education Program, and a field study of ecology and behavior in the Federal Una Biological Reserve. They provide IBAMA with recommendations concerning demographic and genetic management, research proposals for wild and captive populations, community conservation education programs, expansion of protected areas through land acquisition, and they also lobby appropriate agencies to support new legislation.[20] The IRMC members are international in composition with members from diverse disciplines, consisting of conservationists, field biologists, zoo biologists, educators, administrators, and IBAMA staff.[20]
The golden-headed lion tamarin (Leontopithecus chrysomelas), also the golden-headed tamarin, is a lion tamarin endemic to Brazil. It is found only in the lowland and premontane tropical forest fragments in the state of Bahia, and therefore is considered to be an endangered species. It lives at heights of 3–10 metres (9.8–32.8 ft). Its preferred habitat is within mature forest, but with habitat destruction this is not always the case. Several sources seem to have different information on the number of individuals within a group, and the type of social system that may be apparent. The golden-headed lion tamarin lives within group sizes ranging from 2 to 11 individuals, with the average size ranging from 4 to 7. According to various sources, the group may consist of two adult males, one adult female, and any immature individuals, one male and one female and any immature individuals, or there may be one producing pair and a varying number of other group members, usually offspring from previous generations. There is not much known on its mating system, but according to different sources, and information on the possible social groups, it can be assumed that some may practice monogamous mating systems, and some may practice polyandrous mating systems. Both males and females invest energy in caring for the young, and all members of the group also help with juvenile care.
El tamarino león de cabeza dorada[2] (Leontopithecus chrysomelas) es una especie de primate platirrino de la familia Callitrichidae endémica de Brasil. Se encuentra sólo en las tierras bajas y el pie de monte de los fragmentos de bosque tropical del estado de Bahía, y se considera como una especie en peligro.
La longitud de su cuerpo (incluida la cabeza) es de alrededor de 30 cm. Su cola mide un poco más, entre 30 y 40 cm. Pesa entre 480 y 700 g. Su pelaje es largo en todo el cuerpo: en la cabeza, la parte superior de la cola y los brazos es de color dorado. El resto del pelaje es negro.[2]
El tamarino león de cabeza dorada (Leontopithecus chrysomelas) es una especie de primate platirrino de la familia Callitrichidae endémica de Brasil. Se encuentra sólo en las tierras bajas y el pie de monte de los fragmentos de bosque tropical del estado de Bahía, y se considera como una especie en peligro.
Leontopithecus chrysomelas Leontopithecus generoko animalia da. Primateen barruko Callitrichinae azpifamilia eta Cebidae familian sailkatuta dago
Leontopithecus chrysomelas Leontopithecus generoko animalia da. Primateen barruko Callitrichinae azpifamilia eta Cebidae familian sailkatuta dago
Leontopithecus chrysomelas • Singe-lion à tête dorée
Le Tamarin-lion à tête dorée[1] ou Singe-lion à tête dorée[1] (Leontopithecus chrysomelas) est une espèce de primate de la famille des Callitrichidae. C'est un animal en voie de disparition.
Le plus massif de tous les callitrichidés. Fourrure soyeuse noire sauf la crinière et la fraise (toutes deux abondantes), les avant-bras, les pieds et mains et la face supérieure de la première moitié de la queue qui sont de couleur dorée. Zone dorée à peine visible au bas de la cuisse. Face nue et relativement sombre. Corps 26 cm (de 24 à 30 cm). Queue 38 cm (de 36 à 40 cm). Poids de 540 à 700 g (M) et de 480 à 590 g (F).
Est du Brésil. Sud du Bahia, entre le Rio das Contas (14°S) au nord et le Rio Jequitinhonha (15°30’S) au sud. Très rare entre les Rios Pardo et Jequitinhonha. À l’ouest jusqu’au Rio Acara. Également présent dans l’extrême nord-est du Minas Gerais (municipalités de Jôrdania et Salto de Divisa), sur 2 % de la distribution. Sur une aire totale estimée à 19 462 km2.
Forêt de plaine sempervirente et semi-décidue, de préférence primaire, à condition qu’il y ait toujours une abondance de broméliacées. Les forêts riveraines et marécageuses constituent des habitats importants pour cette espèce. Parvient à survivre dans les plantations de cabruca (cacaoyers plantés dans le sous-bois de la forêt primaire, sans la raser). Jusqu’à 112 m d’altitude.
Sympatrique du titi masqué du sud du Bahia (Callicebus melanochir), du capucin à poitrine jaune (Cebus xanthosternos) et du hurleur brun du nord (Alouatta guariba guariba). Cohabite parfois avec l’ouistiti du Bahia (Callithrix kuhlii), les deux primates formant d’éphémères troupes mixtes.
De 66 à 86 ha (RB d’Una, d’après Dietz) et chevauche peu celui des voisins (7 %). 123 ha (RB d’Una, d’après Raboy et Dietz) et passe la moitié de son temps dans 11 % de son territoire. 94,6 ha (dans tout le sud du Bahia). Très agressif à l’égard des congénères étrangers, il les chasse de son territoire exclusif, leur montre ses dents aiguisées en poussant des hurlements suraigus.
De 4 à 17/km² (RB d’Una). 4,5/km² (de 2,2 à 10,5/km²), dans tout le sud du Bahia.
Quadrupède.
Diurne. Arboricole.
Parcourt chaque jour de 1,552 à 1,954 km (d’après Rylands). Évolue entre 3 et 20 m de hauteur, sans descendre au sol. Budget d’activités : déplacements (43 %), alimentation végétale (24 %), recherche d’insectes (13 %), repos et contacts sociaux (20 %). Au coucher du soleil, il se réfugie dans un trou d’arbre pour dormir. Son dortoir est toujours situé dans la forêt primaire alors qu’il peut vivre pendant la journée dans la forêt secondaire. Tandis que l’ouistiti du Bahia fourrage plutôt dans les basses strates de la forêt, il cherche sa pitance dans les strates supérieures (12-20 m), à des hauteurs où les broméliacées poussent en abondance. Ainsi, ils ne se font pas concurrence. Le reste du temps, en revanche, il évolue préférentiellement à 3-12 m.
Frugivore-faunivore-exsudativore. Soixannte-dix-neuf espèces de plantes appartenant à trent-deux espèces différentes (d'après Raboy et Dietz). Budget alimentaire végétal (d'après Rylands) : fruits (de 74 à 89 %) et fleurs et résines (de 18 à 31 %). Nectar du manglier blanc bulandi (Symphonia globulifera) entre août et novembre. Gousses gluantes du visgueiro (Parkia pendula). Insectes et lézards traqués sur l'écorce, dans les trous d'arbres ou les crevasses. De petits oiseaux figurent parfois à son menu, menus volatiles dont les chants trillés sont assez semblables aux cris de ce primate !
De 4,5 à 7. Jusqu’à 15 temporairement. 34 pour 7 groupes (RB d’Una). Structure sociale et système de reproduction : Groupe multimâle-multifemelle ou groupe monoparental. Polyandrie, polygynie ou monogamie. Période de stabilité de 2 à 4,5 ans, à l’issue de laquelle des mâles immigrants intègrent un groupe (toujours de moins de 5 unités) soit en chassant les mâles reproducteurs soit en tant qu’assistants, tandis que les femelles immigrantes n’intègrent que des groupes sans femelle reproductrice. Ces périodes agitées de transition apparaissent simultanément dans les groupes voisins. La polygynie s’avère très rare en captivité et pourrait être associée dans la nature à la présence d’un mâle étranger, à l’abondance alimentaire voire à une faible opportunité de dispersion.
Accouplements saisonniers. La femelle manifeste activement sa réceptivité par une augmentation de ses présentations anogénitales, ce qui induit une multiplication des reniflements anogénitaux et des montes de la part des mâles, l’un d’entre eux émergeant en reproducteur dominant. Naissances entre octobre et avril (RB d’Una), avec presque autant d’enfants uniques que de jumeaux et seulement 27 % des femelles se reproduisant deux fois par an en dépit d’un environnement sans saison sèche. Gestation de 125 à 132 jours. Plusieurs cas d’infanticide ont été observés chez des spécimens captifs.
Durant les huit premières semaines, les enfants sont transportés ~15 % du temps par leur père contre moins de 1 % chez l’ouistiti du Nordeste (Callithrix jacchus) et la période de transport maternel exclusif est plus courte que chez le petit singe-lion doré (L. rosalia). Maturité sexuelle : 15 mois.
Les tamarins peuvent atteindre 15 ans en captivité, bien que ce nombre soit beaucoup plus faible en milieu naturel.
Les principales menaces pesant sur le tamarin lion à tête dorée sont la déforestation (0,5 % de son habitat disparaît chaque année), les feux et la chasse.
De 6 000 à 15 500 (selon les méthodes de calcul).
RB fédérale d’Una (~250) et PE de la Serra do Condurú (État du Bahia, Brésil). Les plantations de cacao à l’abri de la forêt (cabrucas) pourraient contribuer à sa sauvegarde.
En captivité, le Tamarin lion à tête dorée bénéficie d'un EEP (Programme d'elevage européen).
Le Parc zoologique de Paris détient au moins deux spécimens de Leontopithecus chrysomelas probablement un couple qui sont présentés au public, facilement observables lors de la visite du zoo, dans la grande serre tropicale. Ils sont maintenus dans un grand enclos fermé en compagnie de deux autres couples de petits singes (notamment Saguinus bicolor "tamarin bicolor"). Ces derniers disposent d'une grande cage d'au moins 10 mètres cubes. L'enclos est aménagé de plantes naturelles, de troncs d'arbres et autres cordes. Ils ne sont pas du tout farouches et se laissent aisément observer par le public (11/2014).
Leontopithecus chrysomelas • Singe-lion à tête dorée
Le Tamarin-lion à tête dorée ou Singe-lion à tête dorée (Leontopithecus chrysomelas) est une espèce de primate de la famille des Callitrichidae. C'est un animal en voie de disparition.
Leontopithecus chrysomelas é unha especie de primate platirrino da familia Callitrichidae endémica do Brasil. Atópase só nas terras baixas e o pé de monte dos fragmentos de bosque tropical do estado de Baía, e considérase como unha especie en perigo.
Leontopithecus chrysomelas é unha especie de primate platirrino da familia Callitrichidae endémica do Brasil. Atópase só nas terras baixas e o pé de monte dos fragmentos de bosque tropical do estado de Baía, e considérase como unha especie en perigo.
Il leontocebo dalla testa dorata (Leontopithecus chrysomelas Kuhl, 1820) è una scimmia del Nuovo Mondo appartenente alla famiglia dei Cebidi, endemica del Brasile.
È un primate di piccola taglia lungo 24 - 29 cm per un peso di 0,50 - 0,70 kg.
L'elemento caratteristico di questa specie è rappresentato dalla folta criniera fulva, simile a quella di un leone, che circonda il capo. Tale elemento distintivo è presente sia nei maschi che nelle femmine. Il resto della pelliccia è di colore nero, fatta eccezione per gli arti che sono anch'essi ricoperti da pelo fulvo.
Gli arti anteriori e posteriori sono della stessa lunghezza. Le dita sono lunghe e dotate di robusti artigli.
A differenza di molti altri primati le femmine sono di dimensioni maggiori rispetto ai maschi.
È una specie arboricola con abitudini diurne.
La sua dieta si basa prevalentemente su frutti e fiori ed è integrata occasionalmente dalla predazione di piccoli animali quali rane, lucertole e insetti.
Vive in piccoli gruppi da 2 a 10 individui all'interno dei quali esiste una femmina dominante che ha la prerogativa esclusiva della riproduzione. La femmina dominante, dopo una gestazione di 125-130 giorni, dà alla luce una coppia di cuccioli. I maschi si fanno carico della cura dei cuccioli, dando modo alla femmina di dedicare più tempo al procacciamento del cibo necessario a sostenere il dispendio energetico dell'allattamento.
Leontopithecus chrysomelas ha un areale molto ristretto (meno di 500 km²), rappresentato da frammenti di foresta tropicale nello Stato di Bahia (Brasile).
Per la ristrettezza del suo areale la IUCN red list classifica questa specie come in pericolo di estinzione.
Il leontocebo dalla testa dorata (Leontopithecus chrysomelas Kuhl, 1820) è una scimmia del Nuovo Mondo appartenente alla famiglia dei Cebidi, endemica del Brasile.
Auksagalvė liūtbeždžionė (lot. Leontopithecus chrysomelas, angl. Golden-headed Lion Tamarin, vok. Goldkopflöwenäffchen) – kabiauodegių beždžionių (Cebidae) primatų rūšis.
Šis straipsnis apie zoologiją yra nebaigtas. Jūs galite prisidėti prie Vikipedijos papildydami šį straipsnį. Het goudkopleeuwaapje (Leontopithecus chrysomelas) is een kleine apensoort.
Het goudkopleeuwaapje is ongeveer 20 tot 30 cm lang en weegt 0,5 tot 1 kg. Ze leven in Noordoost-Brazilië. Ze zijn zeldzaam en bedreigd. Ze hebben een glanzende goudgele kop en enkele goudgele delen.
Ze eten vooral fruit, insecten, hagedissen, eieren en kleine vogels. De Antwerpse Zoo beheert en coördineert wereldwijd het stamboek van deze diersoort om de instandhouding te kunnen verzekeren.
Bronnen, noten en/of referentiesHet goudkopleeuwaapje (Leontopithecus chrysomelas) is een kleine apensoort.
Multimedia w Wikimedia Commons Marmozeta złotogłowa[1] (Leontopithecus chrysomelas) – gatunek ssaka z rodziny pazurkowcowatych. Gatunek endemiczny; występuje tylko w nizinnych fragmentach lasów tropikalnych w stanie Bahia w Brazylii. Jest uważany przez IUCN za zagrożony gatunek.
Lwiatka złotogłowa żyje w lasach tropikalnych Południowej Ameryki, przebywa na wysokościach od 3 do 10 metrów nad ziemią[4].
Gatunek ten przypomina wyglądem marmozetę lwią, główną różnicą jest ubarwienie - czarne futro pokrywa większą część ciała, z wyjątkiem łap i głowy, które mają złoty odcień. Cechuje je niewielka głowa i ciało oraz stosunkowo duże kły i bardzo długi ogon. Dymorfizm płciowy słabo zaznaczony. Długość ciała (bez ogona) wynosi 200–336 mm, ogon mierzy 315–400 mm. Masa ciała mieści się w przedziale 360–710 g[4].
Prawie całe swoje życie spędzają na drzewach, włączając w to sen i reprodukcję. Prowadzą dzienny tryb życia. Tworzą grupy złożone z 2-8 osobników (zazwyczaj 3-4); okazjonalnie tworzą grupy liczące do 16 osobników. Typowa rodzina składa się z rodziców i ich najmłodszego potomstwa. Pary łączą się na całe życie, okres godowy rozpoczyna się około września i kończy w marcu. Ciąża trwa 125-132 dni. Oboje partnerów opiekuje się młodymi. Samce osiągają dojrzałość płciową w około 24. miesiącu życia, samice w 18. Dorosłe osobniki tej samej płci wykazują wobec siebie agresję terytorialną. Żywią się owocami i insektami, okazjonalnie uzupełniając dietę ślimakami i pająkami. Stwierdzono przypadki zjadania jaszczurek, jaj ptasich, a nawet piskląt[4].
Marmozeta złotogłowa (Leontopithecus chrysomelas) – gatunek ssaka z rodziny pazurkowcowatych. Gatunek endemiczny; występuje tylko w nizinnych fragmentach lasów tropikalnych w stanie Bahia w Brazylii. Jest uważany przez IUCN za zagrożony gatunek.
O mico-leão-de-cara-dourada[4] ou mico-leão-da-cara-dourada[5] (nome científico: Leontopithecus chrysomelas), também referido genericamente como sagui, saguiúna ou sauim-una,[6] é um primata endêmico do Brasil pertencente à família dos cebídeos (Cebidae) e à subfamília dos calitriquíneos (Callitrichinae). Ocorre no sul da Bahia e extremo nordeste de Minas Gerais, ocupando uma área de aproximadamente 20 000 quilômetros quadrados. Entretanto, a única unidade de conservação nessa região é a Reserva Biológica de Una. Foi a primeira espécie de mico-leão a se diversificar, e portanto, é o táxon basal do gênero leontopiteco (Leontopithecus). Assim como as outras espécies de micos-leões, já foi considerado uma subespécie, sendo atualmente uma espécie distinta.
Possui um padrão de coloração da pelagem bem característica. O corpo é todo negro, com as mãos, pelos da face e ponta da cauda de cor dourada, o que lhe conferiu seu nome popular. São animais insetívoros e frugívoros e às vezes se associam ao sagui-de-wied quando buscam alimento. É uma espécie que corre considerável risco de extinção por causa de sua distribuição geográfica restrita. Entretanto, das quatro espécies de mico-leões, é a que corre menor risco de extinção e que possui a maior população em liberdade.
Sagui derivam do tupi-guarani sa'gwi ou sa'gwĩ.[7] Saguiúna é a junção de sagui + una,[8] enquanto sauim-una é a junção de saium + una e deriva do tupi-guarani sawin-úna.[9] Por fim, mico originou-se, possivelmente através do espanhol, na extinta língua cumanagota do Caribe e significa "mono de cauda longa".[10]
O mico-leão-de-cara-dourada pertence ao gênero leontopiteco (Leontopithecus), grupo monofilético da família dos cebídeos (Cebidae) e subfamília dos calitriquíneos (Callitrichinae).[2] Foi descrito e classificado por Heinrich Kuhl, em 1820.[11][1] Já houve dúvida se era de fato um mico-leão, por alguns autores do início do século XX, como Elliot (1913) e Thomas (1922).[11] O gênero leontopiteco foi proposto por Hershkovitz (1977) como monotípico, sendo o mico-leão-dourado (Leontopithecus rosalia) a única espécie: o mico-leão-de-cara-dourada era uma subespécie (L. r. chrysomelas), junto com o mico-leão-dourado (L. r. rosalia) e com o mico-leão-preto (L. r. chrysopygus).[2][12] Essa classificação foi revisada e atualmente é considerado uma espécie distinta, como as outras espécies de micos-leões.[1][2][3][13]
Evidências genéticas apontam para um período muito recente de diversificação dos micos-leões, a partir de refúgios de floresta no Pleistoceno.[14] Estudos filogenéticos corroboram com a hipótese de que o mico-leão-de-cara-dourada foi a primeira espécie a se separar das demais, sendo o taxon basal do clado do gênero leontopiteco.[15][16][17][18] No entanto, ainda não foi encontrado nenhum fóssil da linhagem do mico-leão-de-cara-dourada.[19]
O mico-leão-de-cara-dourada é endêmico da Mata Atlântica do sul da Bahia, tendo o rio das Contas como limite norte de sua distribuição o rio Pardo como limite sul.[20][21] Há supostas ocorrências da espécie mais ao sul, perto do limite com o Espírito Santo, ao sul do rio Mucuri.[22] Estudos posteriores mostraram que tal hipótese não era válida.[21] Outrora, pareciam abundantes na região de Ilhéus.[22] Sua área de ocorrência chega a quase 20 000 quilômetros quadrados, mas parece que já se extinguiu de sua distribuição mais ao norte, entre o rio das Contas e o rio Ilhéus.[3] Sua ocorrência a oeste chega até a 150 quilômetros do litoral, já não ocorrendo mais à medida que aumenta a altitude, nas proximidades do planalto de Vitória da Conquista, se distribuindo ao longo do rio Gongoji no noroeste. Pode ser encontrado também no extremo nordeste de Minas Gerais, ao sul do rio Jequitinhonha.[20]
Habita principalmente a floresta ombrófila de terras baixas, sendo também encontrados nas restingas e florestas secundárias.[23] Na área de ocorrência da espécie, não existe sazonalidade no regime de chuvas, que ocorrem de forma relativamente constante o ano todo.[23] Nota-se que o mico-leão-de-cara-dourada, ao contrário do mico-leão-dourado, evita áreas pantanosas, principalmente para dormir.[23] A cabruca, floresta alterada onde é feito o plantio de cacau, eventualmente é utilizada pelo mico-leão-de-cara-dourada desde que persistam altas árvores nativas.[23] Aparentemente, o mico-leão-de-cara-dourada ocorre em quase todos os ambientes florestados de sua distribuição geográfica.[23] Habita principalmente os estratos mais altos da floresta, entre 12 m e 19 m de altura, onde há grande abundância e diversidade de bromélias.[24]
É a espécie de mico-leão que teve sua distribuição geográfica menos reduzida quando comparada às outras espécies do gênero, ocorrendo em quase toda a sua distribuição geográfica original.[25] Foi registrada a sua presença em cerca de 94 localidades nos estados da Bahia e de Minas Gerais. Entretanto, a única unidade de conservação dentro de sua área de distribuição geográfica é a Reserva Biológica de Una. Além disso, seu habitat se encontra cada vez mais fragmentado, o que causa preocupações em relação à sobrevivência da espécie.[20][11]
Possui toda a pelagem de cor negra e brilhante, exceto ao redor da face, membros anteriores e posteriores, que são douradas, o que conferiu o nome popular da espécie.[26] Possui um crânio com conformação única dentre os mico-leões. A face é mais alongada em comparação com as outras três espécies e também é mais robusta.[27] Pesam entre 534 g (fêmeas) e 620 g (machos), com até 25 centímetros de comprimento, sem a cauda, que não é preênsil.[28]
Os micos-leões são animais frugívoros e insetívoros que apesar de seu pequeno tamanho ocupam áreas de vida relativamente grandes.[29] Micos-leões-de-cara-dourada estudados em Una ocuparam uma área de vida média de 123 hectares. Esta área é muito maior do que a ocupada por grupos de micos-leões-dourados. Entretanto, a maior parte do tempo os animais ocupam 11% de todo esse território.[29] Sua área de distribuição é simpátrica com a de sagui-de-wied (''Callithrix kuhlii), do qual se diferencia ecologicamente. O mico-leão-de-cara-dourada possui maior território, forrageia nos níveis mais altos da floresta e usa buracos em troncos de árvore como dormitórios.[24] Foram reportadas associações mistas entre essas espécie, embora elas não sejam muito frequentes.[26][19] Sua dieta constitui-se predominantemente de frutos maduros, néctar, insetos e pequenos vertebrados. O néctar tem menor importância na sua dieta, em relação às outras espécies de micos-leões.[29]
O mico-leão-de-cara-dourada encontra-se em em perigo de extinção segundo a União Internacional para a Conservação da Natureza (UICN) e o Instituto Chico Mendes de Conservação da Biodiversidade (ICMBio).[3][5][30] A Reserva Biológica de Una é a principal unidade de conservação em que a espécie ocorre. Entretanto a população é tamanho reduzido para se manter viável a longo prazo. Além disso, houve uma extrema redução da cobertura vegetal e fragmentação de habitats ao longo de toda sua distribuição geográfica. Ainda assim, é a espécie do gênero leontopiteco que possui a maior população na natureza, com estimativas variando entre 6 000 e 15 000 indivíduos.[20]
.jpg)
.jpg)
|coautor= (ajuda) !CS1 manut: Nomes múltiplos: lista de editores (link) O mico-leão-de-cara-dourada ou mico-leão-da-cara-dourada (nome científico: Leontopithecus chrysomelas), também referido genericamente como sagui, saguiúna ou sauim-una, é um primata endêmico do Brasil pertencente à família dos cebídeos (Cebidae) e à subfamília dos calitriquíneos (Callitrichinae). Ocorre no sul da Bahia e extremo nordeste de Minas Gerais, ocupando uma área de aproximadamente 20 000 quilômetros quadrados. Entretanto, a única unidade de conservação nessa região é a Reserva Biológica de Una. Foi a primeira espécie de mico-leão a se diversificar, e portanto, é o táxon basal do gênero leontopiteco (Leontopithecus). Assim como as outras espécies de micos-leões, já foi considerado uma subespécie, sendo atualmente uma espécie distinta.
Possui um padrão de coloração da pelagem bem característica. O corpo é todo negro, com as mãos, pelos da face e ponta da cauda de cor dourada, o que lhe conferiu seu nome popular. São animais insetívoros e frugívoros e às vezes se associam ao sagui-de-wied quando buscam alimento. É uma espécie que corre considerável risco de extinção por causa de sua distribuição geográfica restrita. Entretanto, das quatro espécies de mico-leões, é a que corre menor risco de extinção e que possui a maior população em liberdade.
Gyllenhuvad lejontamarin (Leontopithecus chrysomelas[2][3][4]) är en däggdjursart som först beskrevs av Heinrich Kuhl 1820. Leontopithecus chrysomelas ingår i släktet lejontamariner och familjen kloapor.[5][6] Inga underarter finns listade.[5]
Påfallande är artens gyllene man kring ansiktet som gav upphov till djurets trivialnamn. Hanar och honor skiljer sig inte i utseende men honor är allmänt lite större. Övrig kropp har allmänt en svartaktig färg med undantag av extremiteterna och svansens ovansida som likaså är gyllen. Armarna och bakbenen är lika långa och individerna går på fyra ben över grenar. Med undantag av tummen, som bär en tillplattad nagel, är alla tår utrustade med klor.[7]
Kroppslängden (huvud och bål) är 22 till 26 cm, svanslängden är 33 till 40 cm och vikten varierar mellan 480 och 700 gram.[7]
Gyllenhuvad lejontamarin förekommer i ett 19 000 km² stort område i östra Brasilien (delstaterna Bahia och Minas Gerais) vid Atlanten. Arten vistas huvudsakligen i ursprungliga tropiska regnskogar. Den kan i viss mån anpassa sig till andra skogar eller människans kakaoodlingar.[1]
Denna kloapa är aktiv på dagen. Den äter främst frukter som kompletteras med blommor, nektar, gummi och trädens vätskor. Gyllenhuvad lejontamarin har även smådjur som insekter, grodor, snäckor, spindlar och ödlor som föda.[7]
Gyllenhuvad lejontamarin lever i flockar av upp till 11 individer (oftast 5 till 8) som vanligen består av ett föräldrapar och deras ungar. Ibland ingår flera könsmogna djur i gruppen men bara det dominanta paret fortplantar sig.[7] Flockens revir är mellan 40 och 100 hektar stort.[1]
Efter dräktigheten som varar 125 till 130 dagar föder honan oftast tvillingar. Ungarnas vikt motsvarar 9 - 15 % av moderns vikt vad som är påfallande tung jämförd med andra primater. Honas kraft behövs nästan helt för födelsen och digivning och därför hjälper andra honor och hanar från flocken med ungarnas uppfostring. Med bra arbetsdelning i gruppen kan honan ha två kullar per år.[7]
Gyllenhuvad lejontamarin har flera naturliga fiender som ozelot, större ormar och rovfåglar.[7]
Regnskogen där arten bor blev kraftig decimerad och dagens utbredningsområde motsvarar bara 2 till 5 procent av det ursprungliga utbredningsområdet.[7] I odlingsområden lämnas numera delar av den ursprungliga skogen kvar vad som ger möjlighet till vandringar mellan olika populationer.[1] Tidigare fångades flera individer för djurparker men denna förlust har nu kompenserats av avlade individer som återlämnades i frihet.[7] Utbredningsområdet ligger delvis i Serra sa Lontras nationalpark samt i andra skyddsområden. Trots allt minskade beståndet med uppskattningsvis 50% under de senaste 21 åren. IUCN kategoriserar arten globalt som starkt hotad (EN).[1]
Wikimedia Commons har media som rör Gyllenhuvad lejontamarin.
Wikispecies har information om Leontopithecus chrysomelas.
Gyllenhuvad lejontamarin (Leontopithecus chrysomelas) är en däggdjursart som först beskrevs av Heinrich Kuhl 1820. Leontopithecus chrysomelas ingår i släktet lejontamariner och familjen kloapor. Inga underarter finns listade.
Leontopithecus chrysomelas зустрічається лише в Бразилії. Через знищення місць проживання вони приурочені до південної частини штату Баїя, Бразилія. Мешкає в тропічних лісах на деревах на висоті від 3 до 10 метрів.
Її маса від 360 до 710 г, в середньому 535 г. Довжина тіла — 200–336 мм, довжина хвоста: 315–400 мм. Зовнішністю схожа на інші види тамаринів. Вона має відносно великі ікла з маленькою головою і тілом. Велика частина тіла має чорну густу шерсть і довгу золотаву гриву. При цьому статевий диморфізм у цього виду дуже мало виражений, тобто самці і самиці дуже схожі за зовнішнім виглядом.
Розмноження відбувається в основному в теплий і вологий сезон, з вересня по березень. Вагітність від 125 до 132 днів. Вік сексуальної або репродуктивної зрілості самок в середньому триває 18 місяців. Вік сексуальної або репродуктивної зрілості в самців — у середньому 24 місяці.
У групах самці і самиці беруть рівну участь у догляді та вихованні їхніх дитинчат. Leontopithecus chrysomelas — моногамні тварини, обоє батьків піклуються про молоде покоління.
Leontopithecus chrysomelas là một loài động vật có vú trong họ Cebidae, bộ Linh trưởng. Loài này được Kuhl mô tả năm 1820.[2]
Bài viết liên quan đến Bộ Linh trưởng này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Leontopithecus chrysomelas là một loài động vật có vú trong họ Cebidae, bộ Linh trưởng. Loài này được Kuhl mô tả năm 1820.
Leontopithecus chrysomelas (Kuhl, 1820)
Синонимы
Золотистоголовая львиная игрунка[1], или золотистоголовая игрунка[2] (лат. Leontopithecus chrysomelas) — небольшой примат семейства Игрунковых. Эндемик Бразилии, где встречается в низинных тропических дождевых лесах в штате Баия.
Клыки относительно большие, голова и тело маленькие. Шерсть в основном чёрная, грива золотистая. На передних конечностях и хвосте также золотистые отметины. Половой диморфизм не выражен. Длина тела составляет от 200 до 336 мм, длина хвоста от 315 до 400 мм.[3][4]
Всеядны, рацион очень широк. В рационе ростки растений, цветы, нектар, насекомые и их личинки, пауки, улитки, мелкие позвоночные, такие как лягушки, ящерицы, птичьи яйца и небольшие змеи. Дополнение к рациону служат древесные соки, хотя этот вид употребляет их достаточно редко.[5][6]
В дикой природе золотистоголовые игрунки проводят около 50 % своего времени всего на 11 % своей территории. Их появление на том или ином участке леса связано больше с доступностью пищи, а не с защитой территории. Группы практически не взаимодействуют друг с другом, однако если столкновения происходят, животные ведут себя агрессивно, издают устрашающие звуки,[7] и провоцируют драки.[8][9][10] Территория группы достаточно большая для приматов такого размера.[11][12] В среднем площадь территории составляет более 100 гектаров. Территории разных групп сильно пересекаются.[13]
Занимают средние ярусы леса на высоте от 3 до 10 метров. Предпочитают селиться в первичных, но также встречаются и во вторичных лесах. Количество особей в группе разнится от 2 до 11.[14] Состав группы определяется разными исследователями как одна самка, два самца и их потомство,[15] один самец, две самки и их потомство,[16] или один самец, одна самка и их потомство.[17][18] Соответственно этим приматам приписывают либо моногамию,[16] либо полигамию.[15] О потомстве заботятся как самки, так и самцы.[16][17][18]
В 1982 году Международный союз охраны природы присвоил этому виду охранный статус «Вымирающий». С тех пор этот статус неоднократно подтверждался. По оценкам на 2008 год популяция сократилась более чем на 50 % за три поколения (21 год). Главная угроза популяции — разрушение и фрагментация среды обитания.[19][20][21]
Золотистоголовая львиная игрунка, или золотистоголовая игрунка (лат. Leontopithecus chrysomelas) — небольшой примат семейства Игрунковых. Эндемик Бразилии, где встречается в низинных тропических дождевых лесах в штате Баия.
황금머리사자타마린 (Leontopithecus chrysomelas)은 비단원숭이과에 속하는 영장류의 일종이다. 브라질이 원산지이며, 사자타마린의 일종이다. 바이아주의 저지대와 열대우림에서 파편적으로만 발견되며, 그렇기 때문에 멸종위기종으로 간주된다.
