El tití de Barbara Brown (Callicebus barbarabrownae) és una espècie de tití pertanyent a la família Pitheciidae, tot i que abans fou considerada una subespècie de Callicebus personatus.[2][3]
És monògam i els grups són formats pels pares i la seva progènie. Les femelles pareixen cada any (durant l'estació humida) una ventrada d'una sola cria després d'un període de gestació de 5-6 mesos. Els joves creixen ràpidament fins a arribar a la mida adulta en deu mesos.[6][7]
Menja fruits, fulles i insectes. Els mascles condueixen el grup mentre mengen amb una gran varietat de vocalitzacions i senyals visuals.[8]
La majoria de les poblacions es troba en àrees de matollars secs i prefereixen viure en els dossers molt densos dels boscos entre 240 i 900 m d'altitud. Probablement, baixa poques vegades a terra.[9]
És un endemisme de la caatinga del nord-est del Brasil: estats de Bahia i Sergipe. El gruix de la població es troba a la zona compresa entre el riu Paraguaçu al nord i Salvador de Bahia al sud.[10]
Només en queden 250 exemplars en estat salvatge. Les seves principals amenaces són la pèrdua, la fragmentació i la degradació del seu hàbitat (a causa de l'expansió urbana, les activitats ramaderes, la construcció de noves autopistes, la desforestació, el desenvolupament de les plantacions de cafè i de canya de sucre, etc.), els accidents que pateixen per col·lisions a les carreteres i electrocucions a les línies elèctriques, la depredació per part d'animals domèstics i la seva captura per fer-los servir com a animal de companyia.[9]
El tití de Barbara Brown (Callicebus barbarabrownae) és una espècie de tití pertanyent a la família Pitheciidae, tot i que abans fou considerada una subespècie de Callicebus personatus.
Titi světlý (Callicebus barbarabrownae)[2] je ploskonosá opice z Nového světa, jeden z největších druhů širokého rodu titi. Vyskytuje se pouze v Jižní Americe na východě Brazílie ve spolkových státech Bahia a Sergipe a je ohrožen vyhynutím. Žije podél řek Rio Real a Rio Salitre v rozlehlé, poměrně suché oblasti nazývané Caatinga. Na tomto území převládá buš s nízkými keři a jen v místech s četnějšími srážkami jsou ostrůvky vysokokmenného opadavého listnatého lesa.
Titi světlý byl původně považován za poddruh titi maskovaného (Callicebus personatus), ale po novém prozkoumání fylogetiky a morfologie byl povýšen na samostatný druh.[3][4][5]
Zvířata jsou porostlá delší hustou a měkkou srstí, která je na zádech světle šedá a ostře kontrastuje s černými nohami a předloktími a hlavně s oranžovým ocasem, černý je také obličej a temeno hlavy. Samice váží v průměru 1,2 kg a tělo má dlouhé okolo 35 cm, samec 1,3 kg a 38 cm. Výrazný ocas mívá délku okolo 50 cm. Mají malou kulatou hlavu s plochou tváří, jejich zubní vzorec je 2/2, 1/1, 3/3, 3/3.[4][6]
Opice jsou po celý život monogamní, případné rozdělení páru těžce prožívají. Žijí v nevelkých skupinkách tvořených rodiči a potomky. Samec se samicí často sedávají vedle sebe s propletenými ocasy. Jsou teritoriální, svá území si označují hlasitým voláním a vetřelce pronásledují a chovají se k nim výhružně.
Jsou to denní zvířata žijící na stromech, kde se živí pestrou škálou potravin, žerou listy, plody, květy, hmyz, drobné obratlovce i vejce ptáků. Polovinu aktivní denní periody stráví odpočinkem, čtvrtinu hledáním potravy a čtvrtinu krmením. Při hledání potravy vedou skupinu samci, nejaktivnější bývají po úsvitu a v podvečer. Mezi sebou komunikují celou škálou zvuků i vizuálních signálů.
Noc prospí společně, schoulení s propletenými ocasy a hlavami položenými na rukou, vysoko ve větvích vybraných stromů bezpečně je chránících před predátory. V klidové poloze sedí na větvi na všech končetinách a ocas jim visí dolů, při ohrožení díky silným zadním nohám rychle uskočí na vedlejší větev. Pokud výjimečně sestoupí na zem, pohybují se po čtyřech končetinách.[4][6]
Po pěti až šestiměsíční březosti rodí samice v období dešťů jednoho potomka. Mláďata rychle rostou a velikosti dospělce dosáhnou do jedno roku. Ohrožováni jsou velkými hady a kočkovitými šelmami. Průměrná délka života u jedinců chovaných v zajetí je 12 let.[4][6]
Odhaduje se, že nežije více než 260 zvířat, která se vyskytují roztříštěná ve více než 55 malých skupinách na ploše kolem 2600 km². Pro svou drobnost nebývají loveni pro maso, ale někde jsou chováni v domácnostech.
Nejvíce jsou ohrožování odlesňováním a postupující fragmentaci lesů. Do jejich území zasahuje rozšiřující se zemědělství a jako důsledek rychlého rozvoje dálniční sítě i pokračující urbanizace krajiny. Titi světlý žije na místech, která nejsou součásti žádné chráněné krajinné oblasti a výhledově se předpokládá další pokles počtu jedinců. Je proto zařazen do přílohy č. II CITES a Mezinárodním svazem ochrany přírody (IUCN) je vyhodnocen jako kriticky ohrožený druh (CR).[4][5][6]
Obrázky, zvuky či videa k tématu titi světlý ve Wikimedia Commons
Titi světlý (Callicebus barbarabrownae) je ploskonosá opice z Nového světa, jeden z největších druhů širokého rodu titi. Vyskytuje se pouze v Jižní Americe na východě Brazílie ve spolkových státech Bahia a Sergipe a je ohrožen vyhynutím. Žije podél řek Rio Real a Rio Salitre v rozlehlé, poměrně suché oblasti nazývané Caatinga. Na tomto území převládá buš s nízkými keři a jen v místech s četnějšími srážkami jsou ostrůvky vysokokmenného opadavého listnatého lesa.
Titi světlý byl původně považován za poddruh titi maskovaného (Callicebus personatus), ale po novém prozkoumání fylogetiky a morfologie byl povýšen na samostatný druh.
Der Nordbahia-Springaffe (Callicebus barbarabrownae) ist eine Primatenart aus der Unterfamilie der Springaffen innerhalb der Familie der Sakiaffen (Pitheciidae). Bis Ende der 1990er-Jahre galt er als Unterart des Maskenspringaffen.
Nordbahia-Springaffen sind wie alle Springaffen relativ kleine Primaten mit einem langen, buschigen Schwanz und einem dichten, flauschigem Fell. Dieses ist am Rücken, an den Flanken und an der Außenseite der Gliedmaßen schmutzig-weiß oder hellgrau gefärbt, der Bauch und die Innenseiten der Gliedmaßen sind gelbgrau. Die Hände und Füße sind schwarz, der lange Schwanz orangefarben. Er kann wie bei allen Springaffen nicht als Greifschwanz verwendet werden. Der Kopf ist klein und rundlich, an der Stirn befindet sich ein schwarzer Querstreifen, auch die Ohrbüschel sind schwarz.
Nordbahia-Springaffen leben im südöstlichen Brasilien. Ihr Verbreitungsgebiet umfasst den Nordosten Bahias und den Westen Sergipes, es reichte im Norden bis zum Rio São Francisco. Ihr Lebensraum sind die kleinen Waldgebiete, die inmitten der Caatinga verstreut sind.
Über die Lebensweise der Nordbahia-Springaffen ist wenig bekannt, vermutlich stimmt sie weitgehend mit der der übrigen Springaffen überein. Springaffen sind Baumbewohner und tagaktiv, sie bewegen sich vierbeinig oder springend fort. Männchen und Weibchen leben monogam und bleiben oft lebenslang zusammen. Die Familiengruppen beziehen ein festes Revier, das sie nötigenfalls aggressiv gegenüber Artgenossen verteidigen. Ihre Nahrung besteht vorwiegend aus Früchten, daneben auch aus Blättern und möglicherweise Insekten. Die Väter beteiligen sich intensiv an der Jungenaufzucht, sie tragen das Junge herum und überlassen es der Mutter nur zum Säugen.
Der Lebensraum der Nordbahia-Springaffen ist massiv von Waldrodungen betroffen, viele Gebiete wurden in landwirtschaftlich genutzte Areale oder Siedlungsgebiete umgewandelt. Hinzu kommen die Nachstellungen durch streunende oder verwilderte Haustiere und die Jagd nach Haustieren. Die Gesamtpopulation umfasst weniger als 250 erwachsene Tiere, die auf mehrere Populationen verteilt leben – keine davon umfasst mehr als 50 Tiere. Es existieren in ihrem Lebensraum keine Schutzgebiete. Die IUCN listet die Art als vom Aussterben bedroht (critically endangered).
Der Nordbahia-Springaffe (Callicebus barbarabrownae) ist eine Primatenart aus der Unterfamilie der Springaffen innerhalb der Familie der Sakiaffen (Pitheciidae). Bis Ende der 1990er-Jahre galt er als Unterart des Maskenspringaffen.
Barbara Brown's titi monkey (Callicebus barbarabrownae), also popularly known as the blond titi monkey or northern Bahian blond titi,[2] is a species of titi, a type of New World monkey. This critically endangered species is endemic to the Caatinga in northeastern Brazil, and it is estimated that less than 250 mature individuals remain.[2] It is named after the zoologist Barbara Elaine Russell Brown.[3]
The blonde titi monkey is listed as Critically Endangered due to small population size.[2] The blond titi monkey is endemic to the Atlantic forests of eastern Brazil, where it is found in the coastal highlands of Bahia and Sergipe States. Most of their population is found between the Paraguaçu River (north) and Salvador (south), and west towards Mirorós. The estimated population is 260 individuals and is decreasing.[2]
C. barbarabrownae has been listed among the World’s 25 Most Endangered Primates in 2012.[4]
The blond titi prefers habitats in caatinga a dry scrubland with preferences for dense arboreal caatinga. They do tend to be largely arboreal forest dwellers, and the blond titi monkey probably rarely descends to the ground. They are small in size and are agile primates, they are good climbers through the branches on all four limbs, using their rear limbs to jump long distances, grasping onto branches with leading forehands. While resting, they hunch their body, hanging the tail over a branch. .[2]
The titi monkeys are most active at dawn and dusk foraging for fruits, leaves and insects, and rest at midday. The males will lead the group while foraging, communicating to the rest of the group with a wide array of vocalizations and visual signals. Titi monkeys are monogamous, with groups consisting of strongly-bonded parents and their offspring. Partners often reinforce the pair bond by perching side by side and entwining their tails.
Females give birth annually, during the wet season, to a litter of just one, after a gestation period of five to six months. Juveniles grow rapidly to reach adult size within ten months.
Since the titi monkey inhabits a region of Brazil they are subjected to a widespread of deforestation and habitat fragmentation. Cattle ranching, agriculture and continuing urbanization are the main threats. The area is in rapid development facilitated by an extensive network of highways. Other threats include potential dangers from roads and power-lines and predation by domestic pets. This species occurs in small fragmented populations that are exposed to synergistic genetic and demographic risks. Hunting pressure needs to be ascertained, but it is probably moderate due to the small body size. During surveys, a few individuals were found being kept as pets. The species is not found in any officially protected area.[2]
Despite being home to numerous species found nowhere else in the world, only one percent of the forests of Bahia, home to the blond titi monkey, are under any form of protection and as a number of destructive activities continue to degrade the area, action is required to protect the blond titi monkey's habitat.[5] Several organizations, including the Brazilian Institute for the Environment, are working to promote the study and protection of Brazil's threatened primates.[6] Conservation International is also helping to establish a Central Biodiversity Corridor that aims to connect fragmented forests, while WWF is developing an overall conservation strategy for Brazil's Atlantic forests. Further research is needed into the ecology and status of this enigmatic species if it is to be pulled back from the brink of extinction.[2]
{{cite journal}}: CS1 maint: multiple names: authors list (link) Barbara Brown's titi monkey (Callicebus barbarabrownae), also popularly known as the blond titi monkey or northern Bahian blond titi, is a species of titi, a type of New World monkey. This critically endangered species is endemic to the Caatinga in northeastern Brazil, and it is estimated that less than 250 mature individuals remain. It is named after the zoologist Barbara Elaine Russell Brown.
Tl tití de Bárbara Brown (Callicebus barbarabrownae) es una especie de primate platirrino endémico de Brasil.[2] En este país habita en los estados de Bahía y Sergipe, aproximadamente entre 240 y 900 msnm, desde la cuenca río Paraguaçu hasta la frontera entre los estados de Bahía y Sergipe a lo largo de la margen del río Real. En la Lista Roja de la UICN la especie se considera críticamente amenazada a causa de su población muy pequeña, estimada en menos de 250 individuos maduros en la naturaleza, la cual se encuentra severamente fragmentada en subpoblaciones que no exceden los 50 animales, las cuales continúan en declive por la progresiva deforestación.[1]
Tl tití de Bárbara Brown (Callicebus barbarabrownae) es una especie de primate platirrino endémico de Brasil. En este país habita en los estados de Bahía y Sergipe, aproximadamente entre 240 y 900 msnm, desde la cuenca río Paraguaçu hasta la frontera entre los estados de Bahía y Sergipe a lo largo de la margen del río Real. En la Lista Roja de la UICN la especie se considera críticamente amenazada a causa de su población muy pequeña, estimada en menos de 250 individuos maduros en la naturaleza, la cual se encuentra severamente fragmentada en subpoblaciones que no exceden los 50 animales, las cuales continúan en declive por la progresiva deforestación.
Callicebus barbarabrownae Callicebus generoko animalia da. Primateen barruko Callicebinae azpifamilia eta Pitheciidae familian sailkatuta dago
Callicebus barbarabrownae Callicebus generoko animalia da. Primateen barruko Callicebinae azpifamilia eta Pitheciidae familian sailkatuta dago
Il callicebo di Barbara Brown o callicebo dorato (Callicebus barbarabrownae Hershkovitz, 1990) è un primate platirrino della famiglia dei Pitecidi.
Veniva in passato considerato una sottospecie di Callicebus personatus (Callicebus personatus barbarabrownae): attualmente, tuttavia, la maggior parte degli studiosi è d'accordo nel classificare questi animali come specie a sé stante, nell'ambito del concetto di specie eclogica piuttosto che biologica applicato al genere Callicebus.
La specie è endemica della parte settentrionale dello stato brasiliano di Bahia.
Si tratta di animali diurni ed arboricoli, che vivono in gruppetti familiari formati da una coppia riproduttrice coi propri cuccioli di differenti parti. Sono animali territoriali, che difendono il proprio territorio da eventuali intrusi attraverso una serie articolata di vocalizzazioni, ma alla bisogna ingaggiano combattimenti rituali con gli invasori, raramente arrivando a zuffe vere e proprie con conseguenze serie.
Si nutrono di frutta ed insetti, prediligendo i frutti piccoli e ben maturi e le cavallette.
La femmina partorisce una volta l'anno, dando alla luce un unico cucciolo che viene accudito principalmente dal padre e lasciato alla madre solo per la poppata: i cuccioli tendono a restare coi genitori anche dopo il raggiungimento dell'autosufficienza, essendo soliti lasciare il gruppo dopo aver raggiunto la maturità sessuale, attorno al terzo anno di vita.
Il callicebo di Barbara Brown o callicebo dorato (Callicebus barbarabrownae Hershkovitz, 1990) è un primate platirrino della famiglia dei Pitecidi.
Veniva in passato considerato una sottospecie di Callicebus personatus (Callicebus personatus barbarabrownae): attualmente, tuttavia, la maggior parte degli studiosi è d'accordo nel classificare questi animali come specie a sé stante, nell'ambito del concetto di specie eclogica piuttosto che biologica applicato al genere Callicebus.
La specie è endemica della parte settentrionale dello stato brasiliano di Bahia.
Si tratta di animali diurni ed arboricoli, che vivono in gruppetti familiari formati da una coppia riproduttrice coi propri cuccioli di differenti parti. Sono animali territoriali, che difendono il proprio territorio da eventuali intrusi attraverso una serie articolata di vocalizzazioni, ma alla bisogna ingaggiano combattimenti rituali con gli invasori, raramente arrivando a zuffe vere e proprie con conseguenze serie.
Si nutrono di frutta ed insetti, prediligendo i frutti piccoli e ben maturi e le cavallette.
La femmina partorisce una volta l'anno, dando alla luce un unico cucciolo che viene accudito principalmente dal padre e lasciato alla madre solo per la poppata: i cuccioli tendono a restare coi genitori anche dopo il raggiungimento dell'autosufficienza, essendo soliti lasciare il gruppo dopo aver raggiunto la maturità sessuale, attorno al terzo anno di vita.
De Noord-Bahiaanse blonde springaap (Callicebus barbarabrownae) is een zoogdier uit de familie van de sakiachtigen (Pitheciidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Hershkovitz in 1990.
De soort komt voor in Brazilië.
Bronnen, noten en/of referentiesDe Noord-Bahiaanse blonde springaap (Callicebus barbarabrownae) is een zoogdier uit de familie van de sakiachtigen (Pitheciidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Hershkovitz in 1990.
Guigó-da-caatinga (nome científico: Callicebus barbarabrownae),[2] também genericamente referido como guigó,[3] japuçá, saá, uaiapuçá, uapuçá, iapuçá, sauá, boca-d'água, zogó, zogue-zogue, sauá,[4] e calicebo,[5] é uma espécie do gênero guigó (Callicebus), isto é, de macaco do Novo Mundo, da família dos piteciídeos (Pitheciidae) e subfamília calicebíneos (Callicebinae).[6] Ocorre nas áreas mais altas da costa da Bahia, no Brasil, entre o rio Paraguaçu e o rio Itapicuru. Já foi amplamente distribuídos nas florestas ao sul do rio São Francisco, mas atualmente ocorre apenas em regiões do interior na Caatinga e existem apenas 250 indivíduos em liberdade.[1] Possui testa e tufos pretos nas orelhas, com pelos brancos nas bochechas e no resto do corpo, com cauda marrom avermelhada.[7]
Guigó foi construído a partir de uma onomatopeia,[8] enquanto sauá advém do tupi-guarani sawá[4] ou sa'gwa, que por sua vez está ligado a sagwa'su, que significa literalmente "macaco grande".[9] A forma tupi-guarani ainda gerou as demais variantes iapuçá, japuçá, uaiapuçá, uapuçá.[10] Zogó e zogue-zogue têm origem obscura.[11]
O habitat de preferência desses primatas ocorre no bioma da Caatinga, mais especificamente nas áreas matagal seco ou arbórea densa. Eles tendem a ser, em grande parte, habitantes da floresta arbórea, e os primatas provavelmente raramente desce ao solo. Eles são pequenos em tamanho e são primatas ágeis, eles também são bons escaladores pelos galhos em todos os quatro membros, usando seus membros posteriores para pular longas distâncias, agarrando-se aos galhos. Enquanto descansam, eles curvam o corpo, pendurando a cauda em um galho.[1]
Apesar de abrigar inúmeras espécies não encontradas em nenhum outro lugar do mundo, apenas um por cento das florestas da Bahia, lar desta espécie, estão sob qualquer forma de proteção e como uma série de atividades destrutivas continuam a degradar a área, a ação é necessária para proteger o habitat desses primatas.[12] Diversas organizações, incluindo o Instituto Brasileiro do Meio Ambiente, estão trabalhando para promover o estudo e a proteção dos primatas ameaçados no Brasil.[13] A Conservation International também está ajudando a estabelecer um Corredor Central de Biodiversidade que visa conectar florestas fragmentadas, enquanto o World Wide Fund for Nature (WWF) está desenvolvendo uma estratégia geral de conservação para as florestas atlânticas brasileiras. Mais pesquisas são necessárias sobre a ecologia e o status desta espécie enigmática se ela quiser ser retirada da beira da extinção.[1]
Esta espécie está listada pela União Internacional para a Conservação da Natureza como "em perigo crítico" devido ao pequeno tamanha de sua população. A espécie é endêmica da Mata Atlântica do leste do Brasil, onde é encontrada nas montanhas costeiras dos estados da Bahia e do Sergipe. A maior parte de sua população encontra-se entre o rio Paraguaçu (norte) e Salvador (sul), e a oeste em direção a Mirorós. A população estimada é de 260 indivíduos e se encontra em declínio.[1]
Por habitar uma região brasileira, esses macacos estão sujeitos a um amplo desmatamento e fragmentação de habitat. A pecuária, a agricultura e a urbanização contínua são as principais ameaças. A área está em rápido desenvolvimento, facilitada por uma extensa rede de rodovias. Outras ameaças incluem perigos potenciais de estradas e linhas de energia e predação por animais domésticos. Esta espécie ocorre em pequenas populações fragmentadas que estão expostas a riscos genéticos e demográficos sinérgicos. A pressão de caça precisa ser verificada, mas provavelmente é moderada devido ao pequeno tamanho do corpo. Durante as pesquisas, alguns indivíduos foram encontrados sendo mantidos como animais de estimação. A espécie não é encontrada em nenhuma área oficialmente protegida.[1]
Guigó-da-caatinga (nome científico: Callicebus barbarabrownae), também genericamente referido como guigó, japuçá, saá, uaiapuçá, uapuçá, iapuçá, sauá, boca-d'água, zogó, zogue-zogue, sauá, e calicebo, é uma espécie do gênero guigó (Callicebus), isto é, de macaco do Novo Mundo, da família dos piteciídeos (Pitheciidae) e subfamília calicebíneos (Callicebinae). Ocorre nas áreas mais altas da costa da Bahia, no Brasil, entre o rio Paraguaçu e o rio Itapicuru. Já foi amplamente distribuídos nas florestas ao sul do rio São Francisco, mas atualmente ocorre apenas em regiões do interior na Caatinga e existem apenas 250 indivíduos em liberdade. Possui testa e tufos pretos nas orelhas, com pelos brancos nas bochechas e no resto do corpo, com cauda marrom avermelhada.
Callicebus barbarabrownae[2] är en däggdjursart som beskrevs av Hershkovitz 1990. Callicebus barbarabrownae ingår i släktet springapor och familjen Pitheciidae.[3][4] Inga underarter finns listade.[3]
Denna springapa har nästan samma utseende som arten Callicebus personatus. Den har likaså svart ansikte samt svarta händer och fötter. Däremot är övriga pälsen tydlig ljusare (blond) med undantag av den orange svansen. Storleken borde vara likadan som hos Callicebus personatus.[5] Några exemplar hade en kroppslängd (huvud och bål) av 33 till 36 cm och en svanslängd av 39,5 till 43 cm.[6]
Arten förekommer i östra Brasilien i delstaterna Bahia och Sergipe i landskapet Caatinga. Den vistas där mellan 240 och 900 meter över havet. Landskapet kännetecknas av många buskar och flera mer eller mindre glest fördelade träd.[1][5]
Artens beteende är otillräcklig utforskat. Callicebus barbarabrownae är främst aktiv vid gryningen och vid skymningen. Den vistas troligen främst på träd och kommer sällan ner till marken. Födan utgörs av frukter, blad och andra växtdelar samt av insekter. Individerna bildar mindre flockar som består av ett monogamt föräldrapar och deras ungar. För kommunikationen har de olika läten och den vuxna hannen är ofta högljudd. På natten vilar gruppen skyddad i trädens övre delar.[5]
Dräktigheten varar ungefär sex månader och sedan föder honan under regntiden ett ungdjur. Ungen är redan en månad efter födelsen lika stor som föräldrarna.[5]
Det största hotet utgörs av habitatförändringar när landskapet omvandlas till betesmark för boskapsdjur eller till bostäder. Ibland fångas ungdjur för att hålla de som sällskapsdjur och mycket sällan dödas individer för köttets skull. Antalet vuxna individer antas vara mindre än 250. IUCN kategoriserar arten därför globalt som akut hotad.[1]
Wikimedia Commons har media som rör Callicebus barbarabrownae.
Wikispecies har information om Callicebus barbarabrownae.
Callicebus barbarabrownae är en däggdjursart som beskrevs av Hershkovitz 1990. Callicebus barbarabrownae ingår i släktet springapor och familjen Pitheciidae. Inga underarter finns listade.
Callicebus barbarabrownae là một loài động vật có vú trong họ Pitheciidae, bộ Linh trưởng. Loài này được Hershkovitz mô tả năm 1990.[2]
Bài viết liên quan đến Bộ Linh trưởng này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Callicebus barbarabrownae là một loài động vật có vú trong họ Pitheciidae, bộ Linh trưởng. Loài này được Hershkovitz mô tả năm 1990.
Callicebus barbarabrownae (Hershkovitz, 1990)
Ареал
Прыгун Брауна (лат. Callicebus barbarabrownae) — вид приматов семейства Саковые. Считается, что в дикой природе осталось не более 250 взрослых представителей этого вида.[1]
Этот вид входит в одну группу с Callicebus melanochir, Callicebus nigrifrons, Callicebus personatus и Callicebus coimbrai. Надбровные вибриссы чёрные, лоб, макушка и уши светлые, туловище по бокам кремовое, спина более тёмная, горло, грудь и брюхо светло-кремовые, хвост в основном оранжевый (основание хвоста желтоватое), кожа чёрная. От C. melanochir отличается светлым окрасом головы и груди, от C. nigrifrons, C. coimbrai и C. personatus более светлым окрасом лба и макушки.[2]
Как и остальные прыгуны, этот вид всеяден, в рационе листья, фрукты, мелкие животные. Образует небольшие семейные группы, каждая группа достаточно агрессивно защищает свою территорию.[2]
Представители вида предпочитают селиться в каатинге. На землю спускаются редко. Встречаются только в Бразилии, на побережье Атлантического океана в штатах Баия и Сержипи. Большая часть популяции сосредоточена между реками Парагвасу (англ.) на севере и Сальвадор на юге. На западе ареал простирается до Миророс.[1]
Прыгун Брауна (лат. Callicebus barbarabrownae) — вид приматов семейства Саковые. Считается, что в дикой природе осталось не более 250 взрослых представителей этого вида.
바바라브라운티티(Callicebus barbarabrownae)는 신세계원숭이에 속하는 티티원숭이의 일종이다. 브라질에서 발견된다.
