Crataegus mexicana (lat. Crataegus mexicana) - gülçiçəyikimilər fəsiləsinin yemişan cinsinə aid bitki növü.
İkiləpəlilər ilə əlaqədar bu məqalə qaralama halındadır. Məqaləni redaktə edərək Vikipediyanı zənginləşdirin. 
Yemişan cinsinə aid növlər C. altaica * C. azarolus * C. curvisepala * C. daurica * C. korolkowii * C. kyrtostila * C. monogyna * C. oxyacantha * C. pentagyna * C. pinnatifida * C. sanguinea * C. aestivalis * C. ambigua * C. ambitiosa * C. anamesa * C. ancisa * C. annosa * C. apiifolia * C. apiomorpha * C. aprica * C. arborea * C. arcana * C. × ariifolia * C. arnoldiana * C. ater * C. austromontana * C. berberifolia * C. biltmoreana * C. boyntonii * C. brachyacantha * C. calpodendron * C. canbyi * C. chlorosarca * C. chrysocarpa * C. coccinea * C. coccinioides * C. collina * C. columbiana * C. compta * C. crus-galli * C. cuneata * C. cupulifera * C. dahurica * C. douglasii * C. dsungarica * C. ellwangeriana * C. erythropoda * C. flabellata * C. flava * C. fontanesiana * C. × grignonensis * C. harbisonii * C. heldreichii * C. heterophylla * C. holmesiana * C. hupehensis * C. intricata * C. iracunda * C. jackii * C. jonesae * C. laevigata * C. × lavallei * C. lepida * C. × macrocarpa * C. macrosperma * C. marshallii * C. maximowiczii * C. × media * C. mercerensis * C. mexicana * C. × vailiae * C. mollis * C. × mordenensis * C. nigra * C. okanaganensis * C. orientalis * C. pedicellata * C. peregrina * C. phaenopyrum * C. phippsii * C. pruinosa * C. pubescens * C. pulcherrima * C. punctata * C. putnamiana * C. rhipidophylla * C. rivularis * C. saligna * C. sargentii * C. scabrida * C. scabrifolia * C. × sinaica * C. × smithiana * C. spathulata * C. submollis * C. succulenta * C. tanacetifolia * C. tracyi * C. triflora * C. uniflora * C. viridis * C. visenda * C. vulsa * C. wattiana * C. wilsonii
Crataegus mexicana (lat. Crataegus mexicana) - gülçiçəyikimilər fəsiləsinin yemişan cinsinə aid bitki növü.
Crataegus mexicana, coneguda comunament com a manzanita, poma d'Índies, poma xilena, és un arbust o arbre fruiter petit nadiu de Mèxic i algunes zones de Guatemala. També ha estat introduït al llarg dels Andes.[1] Es conrea pel seu fruit, el tejocote.
Crataegus prové del grec “kratos” que significa dur. És una espècie que pertany a la família de les Rosaceae. Tejocote, coneguda també com a manzanita o poma d'Índies. És un arbre espinós de fins a 10 m d'altura, les espines es troben en el tronc i les seves branques, la seva escorça és de color gris-vermellosa, es desprèn en tires. Les fulles són semiperennes, ovals o en forma de diamant de 4 a 8 cm de llarg amb marge serrat, amples en la part mitjana i en els extrems, estretes de vora dentada. Les flors són hermafrodites, solitàries, es presenten en forma d'umbel·les terminals amb 2 a 6 flors amb pètals blancs. El fruit és un pom semblant a una petita poma de color groc-ataronjat d'1 a 2 cm de diàmetre, les llavors són llises i de color cafè, envoltades per un os llenyós.[2] En madurar a la fi de l'hivern, poc abans de la nova floració, va adquirint tonalitats que varien del groc-ataronjat a l'ataronjat-vermellós.
És originari de Mèxic. Està distribuït en la major part de les zones muntanyenques del país, sobretot en l'eix volcànic (des de l'estat de Veracruz fins a l'estat de Jalisco), la Serra Mare Oriental (entre els estats d'Hidalgo, Tamaulipas, Sant Luis Potosí, Coahuila i Nou León), la Serra Mare del Sud (Serra d'Oaxaca i Guerrero) i els alts de Chiapas. Es troba també a Centreamèrica fins a l'Equador i ha estat introduïda al llarg dels Andes i a Sud-àfrica.[3]
Habita en clima temperat, entre els 1000 i fins als 3500 msnm. Planta conreada en horts familiars i creix a les ribes dels camins, associada a vegetació pertorbada de bosc mesòfil de muntanya, boscos de pi i roure madrense, a més de bosc tropical caducifoli. Habita en vessants de turons amb topografia escarpada (60 % d'arracada) en barrancs i a les zones de cultiu. Li afavoreixen els sòls àcids i francs.[4]
S'adapta a gran diversitat de sòls, amb pluja anual de 600 a 1,200 mil·límetres, amb temperatures mitjanes de 15 a 18 °C, mínimes de -5 °C i màximes de 40 °C, tolera sequeres i inundacions i per la seva rusticitat és resistent a les plagues i malalties.
No es troba amenaçada ni sota protecció. Comunament es troba en la seva forma silvestre i conreada, existeixen ja varietats seleccionades per a la producció comercial que afavoreixen la producció i la qualitat del fruit, amb grans oportunitats de proveir la demanda de fruita fresca i proveir a l'agroindustria. S'estima que a Mèxic existeixen 700 hectàrees plantades amb tejocote. Les entitats amb major participació en la producció són Pobla (89 %), Oaxaca (2.7 %), Estat de Mèxic (2.3 %), Jalisco (2.2 %), Districte Federal (1.8 %), Chiapas (1.3 %) i Zacatecas (1 %).
Els fruits d'aquesta espècie són aromàtics i de bon sabor, molt benvolguts pel seu contingut de vitamina C. A Mèxic, el tejocote s'emplea tradicionalment en la confecció i decoració dels altars o ofrenes de Dia de Morts, sobretot a l'alta Vall de Pobla (Huejotzingo-Calpan). A més s'usa en les Posades dins de les pinyates, en l'anomenat aguinaldo (conformat per tejocotes, mandarines i cacauets); així com en la preparació del tradicional ponx de fruites nadalenc.
La infusió preparada amb els seus fruits és un remei tradicional per prevenir malalties respiratòries.
L'alt contingut de pectina en els seus fruits es processa per a la seva utilització en la indústria alimentària, cosmètica, farmacèutica, tèxtil i metal·lúrgica. La fusta, dura i compacta, s'utilitza com a llenya i per fabricar eines de mà.[5] Les fulles, brots i fruits tenen també un ús farratger.
Crataegus mexicana va ser descrita pel botànic suís Augustin Pyrame de Candolle.[6]
La paraula "tejocote" prové del náhuatl texocotl. Es compon de tetl, "pedra"; i xocotl, "fruit agridulce" (= "fruit agridulce dur com a pedra").[7]
Crataegus mexicana, coneguda comunament com a manzanita, poma d'Índies, poma xilena, és un arbust o arbre fruiter petit nadiu de Mèxic i algunes zones de Guatemala. També ha estat introduït al llarg dels Andes. Es conrea pel seu fruit, el tejocote.
Texococuahuitl (Crataegus pubescens), īxōchihcual in texocotl.
Crataegus mexicana is a species of hawthorn known by the common names tejocote, manzanita, tejocotera and Mexican hawthorn. It is native to the mountains of Mexico and parts of Guatemala, and has been introduced in the Andes.[2] The fruit of this species is one of the most useful among hawthorns.
Crataegus pubescens Steud. is a nomenclaturally illegitimate name (for Crataegus gracilior J.B.Phipps[3]) that is commonly misapplied to this species.[4]
Tejocote, the Mexican name for this fruit, comes from the Nahuatl word texocotl which means 'stone fruit'.[5] The alternative (and ambiguous) name manzanita means 'little apple' in Spanish. The generic name, Crataegus, is derived from a Latinized Greek compound word literally meaning 'strong sharp,' in reference to the strong wood, and thorny habitus of several species.
The plant is a large shrub or small tree growing to 5–10 m tall, with a dense crown. The leaves are semi-evergreen, oval to diamond-shaped, 4–8 cm long, with a serrated margin. The flowers are off-white, 2 cm diameter. The fruit is a globose to oblong orange-red pome 2 cm long and 1.5 cm diameter, ripening in late winter only shortly before the flowers of the following year.
The fruit is eaten in Mexico cooked, raw, or canned. It resembles a crabapple, but it has three or sometimes more brown hard stones in the center. It is a main ingredient used in ponche, the traditional Mexican hot fruit punch that is served at Christmas time and on New Year's Eve. On Day of the Dead tejocote fruit as well as candy prepared from them are used as offerings to the dead, and rosaries made of the fruit are part of altar decorations. A mixture of tejocote paste, sugar, and chili powder produces a popular Mexican candy called rielitos, because it resembles a tiny train rail.
Due to its high pectin content, the fruit is processed to extract pectin for food, cosmetic, pharmaceutical and textile uses.
Other uses include food for livestock (for which the leaves and fruits are used) and traditional medicinal uses; a Mexican hawthorn root infusion is used as a diuretic and as a remedy for diarrhea, and fruit-based preparations are a remedy for coughing and several heart conditions.
The Mexican hawthorn tree's wood is hard and compact, it is useful for making tool handles as well as for firewood.[6]
It is legal to import tejocote into the U.S. from Mexico as of 2015.[7]
The name C. pubescens Steud., published in 1840, is a better-known name for this species, but is illegitimate under the International Code of Botanical Nomenclature. It is a later homonym of C. pubescens C.Presl which was published in 1826 as the name of a species from Sicily.
{{cite journal}}: CS1 maint: multiple names: authors list (link) 
Crataegus mexicana is a species of hawthorn known by the common names tejocote, manzanita, tejocotera and Mexican hawthorn. It is native to the mountains of Mexico and parts of Guatemala, and has been introduced in the Andes. The fruit of this species is one of the most useful among hawthorns.
Crataegus pubescens Steud. is a nomenclaturally illegitimate name (for Crataegus gracilior J.B.Phipps) that is commonly misapplied to this species.
Crataegus mexicana, conocida comúnmente como manzanita, manzanilla, manzana de Indias, manzana chilena, tejocotera y tejocote, es un arbusto o árbol frutal pequeño nativo de Mesoamérica hoy, México y Guatemala, donde se conoce comúnmente como manzanilla, muy utilizado en época navideña para hacer "collares" con los frutos para adornar los nacimientos o belenes, así también en dulce de manzanilla. También ha sido introducido a lo largo de los Andes.[3] Se cultiva por su fruto, el tejocote.
Crataegus proviene del griego “kratos” que significa duro. Es una especie de la familia Rosaceae. Tejocote, conocida también como árbol de "manzanita" o árbol de "manzana" de Indias.
Es un árbol espinoso de hasta 10 m de altura, las espinas se encuentran en el tronco y sus ramas, su corteza es de color gris rojiza, se desprende en tiras.
Las hojas son semiperennes, ovales o en forma de diamante de entre 4 a 8 cm de largo con margen serrado, anchas en la parte media y en los extremos, angostas de borde dentado.
Las flores son hermafroditas, solitarias, se presentan en forma de umbelas terminales con 2 a 6 flores con pétalos blancos.
El fruto (similar a una pequeña manzana) es un de color amarillo-anaranjado de 1 a 2 cm de diámetro, las semillas son lisas y de color café, rodeadas por un hueso leñoso.[4] Al madurar a finales del invierno, poco antes de la nueva floración, va adquiriendo tonalidades que varían del amarillo-anaranjado al anaranjado-rojizo.
El tejocote es originario de Mesoamérica. En México está distribuido en la mayor parte de las zonas montañosas del país, sobre todo en el eje neovolcánico (desde el estado de Veracruz hasta el estado de Jalisco), la Sierra Madre Oriental (entre los estados de Hidalgo, Tamaulipas, San Luis Potosí, Coahuila y Nuevo León), la Sierra Madre del Sur (Sierra de Oaxaca y Guerrero) y los altos de Chiapas. Se encuentra también en Centroamérica hasta Ecuador y ha sido introducida a lo largo de los Andes y en Sudáfrica.[5]
Habita en clima templado, entre los 1000 y hasta los 3500msnm. Planta cultivada en huertos familiares y crece a las orillas de los caminos, asociada a vegetación perturbada de bosque mesófilo de montaña, de encino, de pino y mixto de encino-pino, además de bosque tropical caducifolio. Habita en laderas de cerros con topografía escarpada (60 % de pendiente) en barrancas y en las zonas de cultivo. Le favorecen los suelos ácidos y francos.[6][4]
Se adapta a gran diversidad de suelos, con lluvia anual de 600 a 1,200 milímetros, con temperaturas medias de 15 a 18 °C, mínimas de -5 °C y máximas de 40 °C, tolera sequías e inundaciones y por su rusticidad es resistente a las plagas y enfermedades.[5]
No se encuentra amenazada ni bajo protección. Comúnmente se encuentra en su forma silvestre y cultivada, existen ya variedades seleccionadas para la producción comercial que favorecen la producción y la calidad del fruto, con grandes oportunidades de abastecer la demanda de fruta fresca y proveer a la agroindustria. Se estima que en México existen 700 hectáreas plantadas con tejocote. Las entidades con mayor participación en la producción son Puebla (89%), Oaxaca (2.7%), Estado de México (2.3%), Jalisco (2.2%), Distrito Federal (1.8%), Chiapas (1.3%) y Zacatecas (1 %).[5]
Los frutos de esta especie son aromáticos y de buen sabor, muy apreciados por su contenido de vitamina C. En México, el tejocote se emplea tradicionalmente en la confección y decoración de los altares u ofrendas de Día de Muertos, sobre todo en el alto Valle de Puebla (Huejotzingo-Calpan). Además, se usa en las Posadas dentro de las piñatas, en el llamado aguinaldo (conformado por tejocotes, mandarinas y cacahuates); así como en la preparación del tradicional ponche de frutas navideño.
La infusión preparada con sus frutos es un remedio tradicional para prevenir enfermedades respiratorias.[6]
El alto contenido de pectina en sus frutos se procesa para su utilización en la industria alimentaria, cosmética, farmacéutica, textil y metalúrgica. La madera, dura y compacta, se utiliza como leña y para fabricar herramientas de mano.[7] Las hojas, brotes y frutos tienen también uso forrajero.
Crataegus mexicana fue descrita por el botánico suizo Augustin Pyrame de Candolle.[8]
La palabra "tejocote" proviene del náhuatl texocotl. Se compone de tetl, "piedra"; y xocotl, "fruto agridulce" (= "fruto agridulce duro como piedra").[9]
.jpg)
tejocotera 
Feria Gastronómica de Tejocote Crataegus mexicana, conocida comúnmente como manzanita, manzanilla, manzana de Indias, manzana chilena, tejocotera y tejocote, es un arbusto o árbol frutal pequeño nativo de Mesoamérica hoy, México y Guatemala, donde se conoce comúnmente como manzanilla, muy utilizado en época navideña para hacer "collares" con los frutos para adornar los nacimientos o belenes, así también en dulce de manzanilla. También ha sido introducido a lo largo de los Andes. Se cultiva por su fruto, el tejocote.
Crataegus mexicana
L'aubépine du Mexique (Crataegus mexicana), appelée Tejocote du náhuatl "texocotl" qui signifie "pierre acide" , est une espèce d'aubépines originaire de l'État de Chiapas au Mexique et du Guatemala, Honduras, Costa Rica en Amérique centrale.
C'est un arbuste ou un arbre de 5 à 10 m de haut avec une couronne dense et des rameaux avec ou sans épines selon les variétés.
Ses feuilles ovales de 4 à 8 cm de long à bords dentelés sont semi-persistantes.
Ses fleurs blanches mesurent 2 cm de diamètre et ont généralement une odeur de poisson pourri.
Le fruit comestible rond à ovale ressemble à une petite pomme rouge-orangé de 2 cm de long et 1,5 cm de diamètre. Il arrive à maturité en août en plaine et à la fin de l'hiver, juste quelque temps avant l'apparition des fleurs de la saison suivante, lorsqu'il est cultivé en montagne (jusqu’à 3 000 mètres). Les fruits, appelés prunes de pierre en raison de leur dureté, ou manzanilles, contiennent un à cinq pépins marron assez durs.
On répertorie actuellement une vingtaine de cultivars.
L'aubépine du Mexique est rustique jusqu'en zone USDA 7 (-17 à −12 °C).
La multiplication se fait par semis (avec un bon pourcentage de levée et fructification entre 5 et 8 ans) et par greffage.
Le fruit riche en vitamine C était très consommé au Mexique cru, cuit ou en conserves mais il est tombé un peu en désuétude. Il était utilisé par les Mexicains comme offrande à la période de la Toussaint. C'est aussi un des ingrédients principaux du Ponche, le punch traditionnel mexicain servi à Noël et pour le Nouvel An.
En Afrique du Sud, on utilise le fruit comme alimentation pour le bétail.
Son écorce est utilisée en médecine traditionnelle pour traiter les problèmes respiratoires.
Son bois dur et compact est utilisé pour la fabrication de manches d'outils et comme combustible[2].
Francesco Franceschi a introduit l'espèce en Californie méridionale et dans l'Arizona sous le nom de Crataegus Guatemalensis ou Azérolier du Guatemala, pour l'utiliser avec succès comme porte-greffe de certains arbres fruitiers (pommier, poirier, cognassier et même prunier).
Crataegus mexicana
L'aubépine du Mexique (Crataegus mexicana), appelée Tejocote du náhuatl "texocotl" qui signifie "pierre acide" , est une espèce d'aubépines originaire de l'État de Chiapas au Mexique et du Guatemala, Honduras, Costa Rica en Amérique centrale.
Multimedia w Wikimedia Commons Crataegus mexicana – gatunek rośliny wieloletniej należący do rodziny różowatych. Rodzimym obszarem jego występowania jest Meksyk i Gwatemala[3]. Lokalna nazwa: tejocote.
Crataegus mexicana – gatunek rośliny wieloletniej należący do rodziny różowatych. Rodzimym obszarem jego występowania jest Meksyk i Gwatemala. Lokalna nazwa: tejocote.
Crataegus mexicana là loài thực vật có hoa trong họ Hoa hồng. Loài này được Moc. & Sessé ex DC. mô tả khoa học đầu tiên năm 1825.[2]
Crataegus mexicana là loài thực vật có hoa trong họ Hoa hồng. Loài này được Moc. & Sessé ex DC. mô tả khoa học đầu tiên năm 1825.
Crataegus mexicana Moc. & Sessé ex DC.
Синонимы
Боярышник мексиканский (лат. Crataegus mexicana) — дерево, вид рода Боярышник (Crataegus) семейства Розовые (Rosaceae).
В своём фундаментальном произведении «Общая история дел Новой Испании» (1547—1577) Бернардино де Саагун, опираясь на сведения ацтеков о свойствах растений, привел различные сведения, предположительно, о боярышнике мексиканском, в частности о том, что:
Деревья, на которых растут местные мансанильи, среднего размера и образуют крону. У них плотная древесина, плод их называется как и дерево тешокотль, они желтые и красные снаружи, а внутри белые, и косточки внутри очень хороши для еды[2].
Родина растения — горные районы Мексики и Гватемалы, Гондураса и Коста-Рики. Растение также интродуцировано в андском регионе Южной Америки и в Южной Африке.
Крупный полувечнозелёный кустарник или небольшое дерево высотой 5-10 м.
Листья овально-ромбовидные 4-8 см длиной с зазубренными краями.
Цветки беловатые диаметром до 2 см, имеют запах гнилой рыбы.
Плод — овальное, продолговатое яблоко до 2 см длиной и до 1,5 см шириной, созревает поздней зимой, незадолго до нового цветения дерева.
Плоды растения в Мексике употребляются в пищу в больших количествах. Они едятся в сыром, варённом и консервированном виде. Благодаря высокому содержанию пектина в плодах, они используются для его получения в промышленных масштабах.
Листья и плоды растения также используются на корм скоту.
Корни — мочегонное и слабительное средство.
Древесина используется на дрова и строительный материал.
Вид Боярышник мексиканский входит в род Боярышник (Crataegus) трибы Pyreae подсемейства Спирейные (Spiraeoideae) семейства Розовые (Rosaceae) порядка Розоцветные (Rosales).
Боярышник мексиканский (лат. Crataegus mexicana) — дерево, вид рода Боярышник (Crataegus) семейства Розовые (Rosaceae).
