Els antocòrids (Anthocoridae) son una família d'insectes heteròpters de mida petita, la majoria mesuren 2–5 mm i solen ser depredadors. Depreden les seues preses mitjançant el seu estilet. Aquests tret diferencial del seu aparell bucal picador-xuclador típic de l'ordre al qual pertanyen, l'empren per a penetrar al cos de les seues preses i alimentar-se dels fluids interns d'aquestes. Tant la larva com l'adult són depredadors actius.
S'alimenten d'àfids, psíl·lids, psocòpters, i dels ous de diversos tipus d'insectes (lepidòpters, himenòpters, etc.).[1] Les larves són allargades, grogues o ataronjades (enfosquint-se segons avança el seu estadi de desenvolupament) i de cos relativament pla, atenent a l'espècie i el sexe, ales desenvolupades però curtes, i antenes amb quatre artells. Certes espècies tenen la capacitat de reconèixer compostos volàtils de les plantes atacades per les seues preses, i així pondre els ous sobre o dins de les fulles,[2] assegurant-se que la seua progènie té aliment per a desenvolupar-se. Una vegada ixen de l'ou les larves detecten les preses per l'olfacte i el tacte.
Hivernen en forma d'adults, en les escletxes dels arbres preferentment, encara que també ho fan en altres llocs. Al començament de la primavera, eixen a l'exterior per iniciar el seu cicle biològic. Tenen entre 2 i 3 generacions per any.
Els antocòrids més comuns pertanyen als gèneres Anthocoris i Orius.
Els antocòrids (Anthocoridae) son una família d'insectes heteròpters de mida petita, la majoria mesuren 2–5 mm i solen ser depredadors. Depreden les seues preses mitjançant el seu estilet. Aquests tret diferencial del seu aparell bucal picador-xuclador típic de l'ordre al qual pertanyen, l'empren per a penetrar al cos de les seues preses i alimentar-se dels fluids interns d'aquestes. Tant la larva com l'adult són depredadors actius.
S'alimenten d'àfids, psíl·lids, psocòpters, i dels ous de diversos tipus d'insectes (lepidòpters, himenòpters, etc.). Les larves són allargades, grogues o ataronjades (enfosquint-se segons avança el seu estadi de desenvolupament) i de cos relativament pla, atenent a l'espècie i el sexe, ales desenvolupades però curtes, i antenes amb quatre artells. Certes espècies tenen la capacitat de reconèixer compostos volàtils de les plantes atacades per les seues preses, i així pondre els ous sobre o dins de les fulles, assegurant-se que la seua progènie té aliment per a desenvolupar-se. Una vegada ixen de l'ou les larves detecten les preses per l'olfacte i el tacte.
Anthocoris nemorum alimentant-se d'un pugó.Hivernen en forma d'adults, en les escletxes dels arbres preferentment, encara que també ho fan en altres llocs. Al començament de la primavera, eixen a l'exterior per iniciar el seu cicle biològic. Tenen entre 2 i 3 generacions per any.
Els antocòrids més comuns pertanyen als gèneres Anthocoris i Orius.
Die Blumenwanzen (Anthocoridae) sind eine Familie der Wanzen. Weltweit sind etwa 600 Arten beschrieben, davon kommen 93 Arten und Unterarten in Europa vor,[1] in Mitteleuropa sind es ca. 50 Arten.
Blumenwanzen werden maximal 5 Millimeter lang und haben weiche, länglichovale und flache Körper. Ihr Kopf ist etwas nach vorne verlängert. Auf den Vorderflügeln haben sie Flügeladern, die keine Zellen auf der Flügelmembran abtrennen. Sie ähneln in ihrem Erscheinungsbild den Weichwanzen (Miridae), von denen sie sich aber durch den Besitz zweier Punktaugen (Ocelli) unterscheiden. Sie leben räuberisch und sind meist auf Pflanzen zu finden.
Die Tiere findet man auf Blättern und Blüten von Sträuchern und Bäumen, wobei die meisten Arten räuberisch leben und Jagd auf Blattläuse und andere kleine, nicht stark chitinisierte Insekten machen.
Früher wurden der Familie Anthocoridae die Unterfamilien Lasiochilinae und Lyctocorinae zugerechnet.[2] Heute werden einige Gattungen dieser als eigene Familien Lasiochilidae und Lyctocoridae zusammengefasst.
Zur Familie Anthocoridae werden u. a. folgende Gattungen gezählt:[2][3][4]
In Europa kommen folgende Arten vor:[3]
Blumenwanzen vor allem der Gattung Orius werden in der biologischen Bekämpfung von Blattläusen (Aphidina), Fransenflüglern (Thysanoptera), Spinnmilben (Tetranychus spp.) und Weißen Fliegen (Mottenschildläuse bzw. Aleyrodoidea) in Gewächshäusern eingesetzt.
Die Blumenwanzen (Anthocoridae) sind eine Familie der Wanzen. Weltweit sind etwa 600 Arten beschrieben, davon kommen 93 Arten und Unterarten in Europa vor, in Mitteleuropa sind es ca. 50 Arten.
ਕਾਲੀ ਮੱਛਰੀ ਜਿਸ ਨੂੰ ਅੰਗਰੇਜ਼ੀ (Minute pirate bug) ਕਹਿੰਦੇ ਹਨ। ਇਸੇ ਲਈ ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੀਆਂ 400 ਤੋਂ 600 ਜਾਤੀਆਂ ਦੇ ਪਰਿਵਾਰ ਨੂੰ ‘ਐਨਥੋਕੌਰੀਡੇਈ’ ਕਹਿੰਦੇ ਹਨ।
ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੇ ਪਹਿਲੇ ਖੰਭਾਂ ਦਾ ਜੋੜਾ ਅੱਧਾ ਸਖਤ ਅਤੇ ਬਾਕੀ ਦਾ ਅੱਧਾ ਪਾਰਦਰਸ਼ੀ ਤੇ ਪਤਲਾ ਹੁੰਦਾ ਹੈ। ਇਹ ਚੱਪਟੇ ਜਿਹੇ 2 ਤੋਂ 4 ਮਿਲੀਮੀਟਰ ਦੇ ਅੰਡਾ ਅਕਾਰ, ਕਾਲੇ ਉੱਤੇ ਚਿੱਟੇ ਧੱਬਿਆਂ ਵਾਲੇ ਕੀੜੇ ਸਨ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੀਆਂ ਲੱਤਾਂ ਮੱਛਰਾਂ ਨਾਲੋਂ ਬਹੁਤ ਘੱਟ ਲੰਬੀਆਂ ਸਨ ਅਤੇ ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੇ ਖੰਭ ਢਿੱਡ ਤੋਂ ਪਿੱਛੇ ਤੱਕ ਵਧੇ ਹੋਏ ਸਨ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਦਾ ਮੂੰਹ ਵੀ ਇੱਕ ਬਰੀਕ ਸੂਈ ਵਰਗੀ ਲੰਬੀ ਚੁੰਝ ਹੁੰਦਾ ਹੈ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੀ ਚੁੰਝ ਅੰਦਰੋਂ ਖੋਖਲੀ ਹੁੰਦੀ ਹੈ। ਤੁਰਨ ਵੇਲੇ ਅਤੇ ਉੱਡਣ ਵੇਲੇ ਇਹ ਆਪਣੀ ਚੁੰਝ ਨੂੰ ਧੜ ਦੇ ਥੱਲੜੇ ਪਾਸੇ ਤਿੰਨ ਜੋੜੇ ਲੱਤਾਂ ਦੇ ਵਿਚਕਾਰ ਇੱਕ ਝਿਰੀ ਵਿੱਚ ਰੱਖਦੇ ਹਨ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੇ ਸਿਰ ਉੱਤੇ ਚਾਰ ਪੋਰੀਆਂ ਵਾਲੀਆਂ ਧਾਗੇ ਵਰਗੀਆਂ ਬਰੀਕ ਟੋਹਣੀਆਂ ਵੀ ਲੱਗੀਆਂ ਹੁੰਦੀਆਂ ਹਨ।
ਇਹ ਇੱਕ ਥਾਂ ’ਤੇ ਟਿਕਦੇ ਨਹੀਂ ਸਨ ਤੇ ਫੁਰਤੀ ਨਾਲ ਕਦੇ ਇਧਰ ਤੇ ਕਦੇ ਉਧਰ ਭੱਜਦੇ ਸਨ ਜਾਂ ਫੇਰ ਚੁਸਤੀ ਨਾਲ ਉੱਡ ਜਾਂਦੇ ਸਨ। ਇਹ ਬਹੁਤ ਹੀ ਮਾਹਰ ਸ਼ਿਕਾਰੀ ਹਨ ਅਤੇ ਵਕਤ ਖਰਾਬ ਕੀਤੇ ਬਿਨਾਂ ਸਾਰਾ ਦਿਨ ਸ਼ਿਕਾਰ ਭਾਲਣ ਅਤੇ ਉਸ ਨੂੰ ਖਾਣ ਵਿੱਚ ਹੀ ਲੱਗੇ ਰਹਿੰਦੇ ਹਨ। ਇਹ ਆਮ ਤੌਰ ’ਤੇ ਸ਼ਿਕਾਰ ਕਰਦੇ ਕਰਦੇ ਅੱਧ-ਖਿੜੇ ਫੁੱਲਾਂ ਦੀਆਂ ਪੰਖੜੀਆਂ ਦੇ ਵਿਚਕਾਰ ਵੀ ਵੜ ਜਾਂਦੇ ਹਨ ਅਤੇ ਤੇਲੇ ਵਰਗੇ ਛੋਟੇ ਸ਼ਿਕਾਰ ਨੂੰ ਉਹਨਾਂ ਦੇ ਲੁਕਣ ਵਾਲੇ ਟਿਕਾਣਿਆਂ ਤੋਂ ਵੀ ਫੜ ਲੈਂਦੇ ਹਨ। ਜੇ ਸ਼ਿਕਾਰ ਬਹੁਤੇ ਹੋਣ ਤਾਂ ਇਨਾਂ ਨੂੰ ਹਾਬੜਾ ਮੱਚ ਜਾਂਦਾ ਹੈ ਅਤੇ ਇਹ ਇੱਕ ਸ਼ਿਕਾਰ ਪੂਰਾ ਖਾਣ ਤੋਂ ਪਹਿਲਾਂ ਹੀ ਉਸ ਨੂੰ ਛੱਡ ਕੇ ਦੂਸਰਾ ਫੜ ਲੈਂਦੇ ਹਨ। ਇਸ ਤਰ੍ਹਾਂ ਇੱਕ ਦਿਨ ਵਿੱਚ ਇੱਕ ਬੱਗ ਕੋਈ 30 ਕੀੜਿਆਂ ਦਾ ਸ਼ਿਕਾਰ ਵੀ ਕਰ ਲੈਂਦਾ ਹੈ। ਇਹ ਆਪਣੇ ਹੀ ਕੱਦ ਕਾਠ ਵਾਲੇ ਕੀੜਿਆਂ ਦਾ ਸ਼ਿਕਾਰ ਘਾਤ ਲਾ ਕੇ ਕਰਦੇ ਹਨ। ਇਹ ਆਪਣੀਆਂ ਲੱਤਾਂ ਦੇ ਪਹਿਲੇ ਜੋੜੇ ਨਾਲ ਸ਼ਿਕਾਰ ਨੂੰ ਫੜਦੇ ਹਨ ਅਤੇ ਉਸ ਵਿੱਚ ਵਾਰ-ਵਾਰ ਆਪਣੀ ਸੂਈ ਵਰਗੀ ਚੁੰਝ ਖੋਭ ਕੇ ਥਾਂ-ਥਾਂ ’ਤੇ ਛੋਟੇ-ਛੋਟੇ ਜ਼ਹਿਰ ਦੇ ਟੀਕੇ ਲਗਾਉਂਦੇ ਹਨ। ਕੁਝ ਦੇਰ ਬਾਅਦ ਉਸ ਦੇ ਅੰਦਰ ਦਾ ਘੋਲ ਆਪਣੀ ਪਾਈਪ ਵਰਗੀ ਚੁੰਝ ਨਾਲ ਸੁੜਕ ਲੈਂਦੇ ਹਨ। ‘ਕਾਲੀ ਮੱਛਰੀ’ ਆਪਣੇ ਸ਼ਿਕਾਰ ਦੀ ਭਾਲ ਆਪਣੀਆਂ ਟੋਹਣੀਆਂ ਨਾਲ ਉਸ ਦੀ ਮੁਸ਼ਕ ਸੁੰਘ ਕੇ ਕਰਦੇ ਹਨ ਇਸੇ ਲਈ ਅੱਧ-ਖਿੜੇ ਫੁੱਲਾਂ ਦੇ ਵਿੱਚ ਲੁਕ ਕੇ ਬੈਠੇ ਸ਼ਿਕਾਰ ਨੂੰ ਵੀ ਜਾ ਫੜਦੇ ਹਨ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੇ ਸ਼ਿਕਾਰ ਕੀੜੇ ਪੋਲੇ ਸਰੀਰ ਵਾਲੇ ਹੀ ਹੁੰਦੇ ਹਨ ਜਿਵੇਂ ‘ਥਰਿਪ’, ‘ਮਾਇਟਸ’, ਤੇਲਾ, ਚਿੱਟੀ ਮੱਖੀ, ਦੂਜੇ ਕੀੜਿਆਂ ਦੇ ਅੰਡੇ ਜਾਂ ਛੋਟੀਆਂ ਸੁੰਡੀਆਂ। ਭਾਵੇਂ ਇਹ ਮਾਸਾਹਾਰੀ ਕੀੜੇ ਹਨ, ਪਰ ਸ਼ਿਕਾਰ ਦੀ ਤਦਾਦ ਘੱਟ ਮਿਲਣ ’ਤੇ, ਪੌਦਿਆਂ ਦਾ ਰਸ ਅਤੇ ਪਰਾਗ ਨੂੰ ਵੀ ਆਪਣੇ ਭੋਜਨ ਵਿੱਚ ਵਰਤ ਲੈਂਦੇ ਹਨ।
ਮਾਦਾ ਸਹਿਵਾਸ ਦੇ 2 ਤੋਂ 3 ਦਿਨ ਮਗਰੋਂ ਆਪਣੇ ਅੰਡੇ ਦੇਣ ਵਾਲੇ ਤਿੱਖੇ ਅੰਗ ਨਾਲ ਪੌਦਿਆਂ ਵਿੱਚ ਇੱਕ ਇੱਕ ਕਰ ਕੇ ਰੋਜ਼ 2 ਤੋਂ 4 ਅੰਡੇ ਦਿੰਦੀ ਹੈ ਅਤੇ ਆਪਣੀ ਸਾਰੀ ਉਮਰ ਵਿੱਚ 80 ਤੋਂ 100 ਅੰਡੇ ਦੇ ਲੈਂਦੀ ਹੈ। ਜਿਸ ਵੇਲੇ ਬੱਚੇ ਜੰਮਦੇ ਹਨ ਤਾਂ ਉਹ ਬਹੁਤ ਛੋਟੇ ਅਤੇ ਤਕਰੀਬਨ ਪਾਰਦਰਸ਼ੀ ਹੀ ਹੁੰਦੇ ਹਨ ਅਤੇ ਉਹਨਾਂ ਦੀਆਂ ਸਿਰਫ਼ ਦੋ ਲਾਲ ਅੱਖਾਂ ਹੀ ਦੂਰੋਂ ਦਿਸਦੀਆਂ ਹਨ। ਬੱਚੇ ਜੋ ਆਪਣੇ ਮਾਪਿਆਂ ਦੀ ਦਿੱਖ ਵਾਲੇ ਹੀ ਹੁੰਦੇ ਹਨ, ਪੰਜ ਵਾਰ ਆਪਣਾ ਚੋਲਾ ਬਦਲ ਕੇ 2 ਤੋਂ 3 ਹਫ਼ਤਿਆਂ ਵਿੱਚ ਪ੍ਰੋੜ੍ਹ ਬਣ ਜਾਂਦੇ ਹਨ। ਪ੍ਰੋੜ੍ਹ ਵੀ 2 ਤੋਂ 3 ਹਫ਼ਤੇ ਹੀ ਜਿਊਂਦੇ ਹਨ। ਇਸ ਲਈ ਇਹ ਬੱਗ ਇੱਕ ਸਾਲ ਵਿੱਚ ਕਈ ਵਾਰ ਆਪਣਾ ਜੀਵਨ ਚੱਕਰ ਪੂਰਾ ਕਰ ਲੈਂਦੇ ਹਨ।
ਇਹ ਕਿਸਾਨਾਂ ਦੀ ਸਹੀ ਲਫਜ਼ਾਂ ਵਿੱਚ ਮਿੱਤਰ ਹੈ।
Anthocoridae is a family of bugs, commonly called minute pirate bugs or flower bugs. Worldwide there are 500-600 species.[1]
Anthocoridae are 1.5–5 mm long and have soft, elongated oval, flat bodies, often patterned in black and white. The head is extended forward and the antennae are longer than the head and visible from above. They possess a piercing and sucking three-segmented beak or labium used to inject prey with digestive enzymes and consume food. In general appearance, they resemble soft bugs Miridae, but Anthocoridae differ by their possession of two ocelli as adults. Anthocorids possess two pairs of wings with hemelytra and membranous hindwings.[2][3]
Many species are referred to as insidious flower bugs or pirate bugs.[4] The scientific name is a combination of the Greek words anthos "flower" and koris "bug".
Many species can be found in cryptic habitats such as galls, but can also be present in open surface environments. They can often be found in many agricultural crops.[5] They can feed on plant material, but mostly feed on other small soft-bodied arthropods.[1] Anthocorids are often predacious both as nymphs and adults.[2] They are beneficial as biological control agents. Orius insidiosus, the "insidious flower bug", for example, feeds on the eggs of the corn earworm (Helicoverpa zea). Orius insidiosus is often released in greenhouses against mites and thrips.[6]
Eggs are laid in plant material and hatch in approximately 3 to 5 days. Nymphs require at least 20 days to progress through five instars. Adults live for approximately 35 days.[7] These small insects can bite humans, however, they do not feed on human blood or inject venom or saliva. Reactions to bites in individuals can range from no effect to minor swelling and irritation.[5]
There are two subfamilies and at least 8 tribes:[8]
Auth. Fieber, 1837
Selected genera:
Selected genera:
Selected genera:
Selected genera:
Auth. Carayon, 1972 (sometimes placed at family level: "Lasiochilidae")
Data sources: i = ITIS,[9] c = Catalogue of Life,[10] g = GBIF,[11] b = Bugguide.net[12][2][13]
Minute pirate bugs, Anthocoridae Anthocoridae is a family of bugs, commonly called minute pirate bugs or flower bugs. Worldwide there are 500-600 species.
Los antocóridos (Anthocoridae) comprenden una familia de heterópteros de la superfamilia de los cimicoideos (Cimicoidea). La mayoría de las especies son pequeñas, de unos pocos milímetros. Los antocóridos, en la mayoría de los casos, son predadores.
Hay pocas diferencias en la biología de las ninfas y la de los adultos. Según la especie y el clima pueden tener de 1 a 4 generaciones al año. Las hembras suelen depositar los huevos en los tejidos de las plantas donde quedan ocultos de sus enemigos.
Se alimentan de áfidos, psílidos, psocópteros, huevos de diversos insectos (lepidópteros, himenópteros, etc.) y de ninfas de homópteros. Son considerados insectos beneficiosos porque se alimentan de ciertas plagas. Generalmente no pican a los humanos, pero a veces pueden causar irritación si lo hacen.
Los antocóridos (Anthocoridae) comprenden una familia de heterópteros de la superfamilia de los cimicoideos (Cimicoidea). La mayoría de las especies son pequeñas, de unos pocos milímetros. Los antocóridos, en la mayoría de los casos, son predadores.
Hay pocas diferencias en la biología de las ninfas y la de los adultos. Según la especie y el clima pueden tener de 1 a 4 generaciones al año. Las hembras suelen depositar los huevos en los tejidos de las plantas donde quedan ocultos de sus enemigos.
Se alimentan de áfidos, psílidos, psocópteros, huevos de diversos insectos (lepidópteros, himenópteros, etc.) y de ninfas de homópteros. Son considerados insectos beneficiosos porque se alimentan de ciertas plagas. Generalmente no pican a los humanos, pero a veces pueden causar irritación si lo hacen.
Les Anthocoridés (Anthocoridae) constituent une famille d'insectes hétéroptères (punaises) principalement prédateurs, de la super-famille des Cimicoidea (ou Cimicoïdés), et de l'infra-ordre des Cimicimorpha.
L'adulte mesure entre 1.5 et 4.5 mm de long. La forme du corps varie selon les espèces, allant d'ovale à triangulaire. Ils ont généralement une tête de couleur foncée et leur corps présente des couleurs contrastantes[1], et le corps, ni les ailes ne sont réticulés ou aréolés. Les antennes ont 4 articles, des ocelles sont présentes en arrière des yeux composés (ce qui permet de les distinguer des Miridae, entre autres). Le scutellum est relativement petit. Les tarses médians et postérieurs comptent 3 articles. L'hémélytre présente un cunéus (pointe de la partie coriacée de l'aile en contact avec la partie membraneuse, souvent nettement délimitée du reste de la corie). La séparation d'avec les Lyctocoridae, qui présentent les mêmes caractéristiques, nécessite la dissection des organes génitaux, différents entre les deux familles. L'aire évaporatoire de la glande odorante placées en avant de la gouttière de la glande, ce qui les distingue des Lasiochilidae ou Lasiochilinae[2].
La plupart des espèces n'ont qu'une forme alaire macroptère, mais les genres Brachysteles, Elatophilus, Temnostethus, and Xylocoris ont deux formes, macroptère et brachyptère. Chez Orius retamae, les mâles peuvent présenter deux formes et les femelles, trois. Quelques rares espèces d'habitats abrités n'ont qu'une forme aptères[3].
Les Anthocoridae sont présents sur tous les continents (excepté l'Antarctique), avec comme centre de diversité les zones tropicales et holarctiques. Ils occupent de nombreux types d'habitats aussi bien naturels que modifiés[4]. On les retrouve sur la partie aérienne des plantes, mais dans d'autres habitats également, comme des gales, dans des nids de fourmis, ou sous l'écorce[5].
Aux États-Unis, les deux genres les plus souvent rencontrés dans les jardins sont Orius et Anthocoris[6].
L'adulte et la nymphe sont généralement des prédateurs généralistes. Ils se nourrissent d'aphides (pucerons, etc.), de psylles, de psoques, d'acariens, d'œufs de divers insectes (Lépidoptères, Hyménoptères, etc.) et de larves d'Homoptères[7]. Toutefois, certaines espèces peuvent être également phytophages, comme Orius insidiosus, Orius pallidicornis. On pense même que quelques rares espèces, comme Paratriphleps laeviusculus, sont exclusivement phytophages[5].
Certaines des espèces se rencontrent sur un large spectre de plantes et mangent toute proie convenable, alors que d'autres ne se trouvent que sur certaines espèces de plantes et mangent les insectes exclusivement associés à cette plante : ainsi, Anthocoris sarothamni vit presque exclusivement sur Cytisus scoparius (L.) Link, le Genêt à balais[3], et A. gallarum-ulmi De Geer vit là où se trouvent des pucerons générant les galles des ormes[8].
Vu leur régime alimentaire, ils sont considérés comme des auxiliaires de l'agriculture, aussi bien dans les vergers, les cultures en ligne, les forêts, pour les plantes ornementales, dans les serres et les greniers[4]. Bien qu'ils aient des proies préférées selon les espèces, ils peuvent se nourrirent d'autres proies jusqu'à un certain point[9]. Ils peuvent venir spontanément dans les cultures lorsque qu'aucun pesticide à large spectre n'est répandu[9]. Dans certains pays, ils sont produits commercialement pour être relâchés dans des serres ou des champs[10]. Anthocoris nemoralis, originaire d'Europe, a ainsi été lâché en 1963 dans des vergers de poiriers en Colombie britannique, pour lutter contre la psylle du poirier, Cacopsylla pyri et s'est ensuite répandu plus largement au Canada et aux États-Unis[11]. On recensait déjà en 1999 une trentaine d'espèces introduites, la plupart volontairement, aux États-Unis[5].
Le plus généralement, ce sont les adultes qui hivernent dans les zones tempérées dans des micro-stations abritées (sous l'écorce, dans la zone racinaire de plantes), avec quelques exceptions (diapause embryonnaire chez Tetraphleps abdulghanii, Temnostethus pusillus et T. gracilis, Anthocorini). Chez de nombreuses espèces, l'accouplement a lieu à la fin de l'été ou en automne, et seules les femelles fertilisées passent l'hiver, un trait inhabituel chez les Hétéroptères, et les Insectes en général. Chez Anthocoris nemorum, le mâle survit uniquement dans des conditions climatiques clémentes[3].
Plus on s'approche des pôles, plus le nombre de générations annuelles, qui peut aller jusqu'à quatre (voire huit chez Orius niger au Tadjikistan), diminue, jusqu'à se réduire à une seule. Le développement saisonnier est déterminé principalement par la longueur du jour et la température. Les facteurs déclenchant la sortie de la diapause ne sont pas encore bien connu. Chez certaines espèces, une période de froid est nécessaire pour déclencher la ponte[3].
Les œufs sont le plus souvent pondus sous l'épiderme des feuilles et des tiges des plantes hôtes, ou, chez certaines espèces (Xylocoris, Scoloposcelis) sous de l'écorce ou dans le sol[3]. Selon l'espèce et le climat, la femelle peut pondre près de 100 œufs[12]. Chez Orius tristicolor et Orius insidiosus, les œufs mettent 3 à 5 jours pour éclore; les juvéniles mettent environ 20 jours pour passer les cinq stades larvaires, et les adultes vivent en moyenne 35 jours[13].
Chez Anthocoris nemorum, les femelles ayant passé l'hiver émergent au printemps (mi-mars dans des vergers des environs de Paris, au moment de la floraison des poiriers, avec le commencement de la ponte de leur proie Cacopsylla pyri) commencent par se nourrir, puis cherchent des endroits adaptés à la ponte, qui intervient quelques semaines plus tard , jusqu'à mi-juin en Pologne et dans le Sud de l'Angleterre, et début juillet en Écosse. L'éclosion a lieu après 7,5 à 22 jours selon la température. Dans le Sud de l'Angleterre, les larves naissent en mai, et leur développement prend entre 30 et 40 jours selon l'abondance de nourriture et la température. Les adultes de la première génération estivale apparaissent vers mi-juin, et ceux de la seconde en août. Les stades et générations peuvent se superposer. On ne constate pas de polymorphisme d'une génération à l'autre (coloration, ailes)[3].
Les migrations saisonnières ou les comportements de rassemblement n'ont pas été rapportés pour les Anthocoridae[3].
Anthocorini: Anthocoris gallarumulmi
Anthocorini: Dufouriellus ater, Allemagne
Anthocorini: Macrotrachelia nigronitens
Cardiastethini: Amphiareus obscuriceps, Lettonie
Cardiastethini: Cardiastethus fasciiventris, Pays-Bas
Scolopini: Scoloposcelis pulchella, Lettonie
Scolopini: Maoricoris benefactor, Nouvelle-Zélande
Oriini: Orius niger
Xylocorini: Xylocoris cursitans
Lasiochilinae: Dilasia fuscula
Larve, stade 1 ou 2 (Xylocoris cursitans)
Larve, stade 4 ou 5 (Xylocoris cursitans)
Anthocoridae sp. se partageant une proie, Écosse
Cette famille fait partie de la super-famille des Cimicoidea. Toutefois, sa phylogénie reste débattue, à la fois dans la super-famille et quant à ses sous-familles[14],[15]. Deux des sous-familles, les Lasiochilinae et les Lyctocorinae, se sont vus élevées par certains auteurs au rang de famille, un statut généralement accepté pour les Lyctocoridae[16], mais pas pour les Lasiochilidae, qui garderaient donc le rang de sous-famille[17]. Il est ainsi difficile de préciser le nombre d'espèces. Avec les Lasiochilinae, ce nombre est estimé à autour de 500 pour 60-70 genres (selon BioLib (21 avril 2022)[18]).
Leur nom vient de antho-, du grec ancien ἄνθος, ánthos, « fleur », et coris, du grec ancien κόρις, kóris, « punaise », autrement dit les « punaises des fleurs ». « Flower bugs » est d'ailleurs l'un de leur nom en anglais, l'autre étant « Minute pirate bugs », ou « punaises-pirates minuscules », en raison de leur régime prédateur et de leur taille.
Selon BioLib (21 avril 2022)[18] :
Les Anthocoridés (Anthocoridae) constituent une famille d'insectes hétéroptères (punaises) principalement prédateurs, de la super-famille des Cimicoidea (ou Cimicoïdés), et de l'infra-ordre des Cimicimorpha.
Gli Antocoridi (Anthocoridae Fieber, 1837) sono una famiglia di piccoli insetti Cimicomorfi appartenenti all'ordine degli Emitteri, sottordine Eterotteri. Sono importanti come organismi ausiliari in quanto predatori di Artropodi dannosi alle piante.
Gli Antocoridi sono insetti di piccole dimensioni, con il corpo appiattito in senso dorso-ventrale, di forma ellittica, lungo 2-5 mm. La livrea mostra colori piuttosto uniformi e poco appariscenti, in genere scuri, con tonalità fra il rosso e il nero, oppure chiari, con tonalità sul giallo.
Il capo è libero, provvisto di due ocelli, con antenne mediamente lunghe e rostro trimero.
Il pronoto è ristretto anteriormente. Le ali sono presenti in quasi tutte le specie, ma esistono anche specie meiottere. Le emielitre hanno l'area membranosa priva di cellule, con una vena prossimale che si ramifica subito in 3-4 rami longitudinali[1], secondo altre fonti le venature sono invece del tutto assenti[2]. La parte sclerificata è suddivisa nelle due aree tipiche degli Eterotteri (clavo e corio), con il corio che termina distalmente in un'area triangolare, detta cuneo[3]. Le zampe sono di tipo ambulatorio, con tarsi composti da 3 articoli, provvisti di due unghie e prive di pulvilli.
L'addome dei maschi in alcuni Antocoridi è ritorto lateralmente per facilitare l'accoppiamento (Oriini[4][5]) oppure mostra l'assenza del paramero destro nell'apparato genitale (Lasiochilinae[2], Oriini[5]). In tutte le specie, con l'eccezione dei Lasiochilinae, si verifica l'inseminazione paragenitale[2], comportamento ricorrente nella maggior parte dei Cimicoidei. A differenza degli altri Cimicoidei, tuttavia, l'inseminazione non è prettamente di tipo emocelica, con perforazione del tegumento addominale della femmina, bensì attraverso un meccanismo anatomo-fisiologico differente[5]: il maschio, grazie alla conformazione dell'addome, ricurvo verso sinistra, e all'assenza del paramero destro, introduce il pene in una invaginazione della membrana intersegmentale, compresa fra gli uriti VII e VIII (tubo copulatore); questa apertura è del tutto indipendente dall'apparato riproduttore femminile e gli spermatozoi risalgono, attraverso un particolare tessuto conduttore, alle pareti dell'ovario.
Gli Antocoridi sono provvisti della ghiandola odorifera metatoracica, che emette un liquido repellente ad azione difensiva.
Gli Antocoridi svernano allo stadio di adulto, nascosti fra le screpolature della corteccia, e riprendono l'attività in primavera, raggiungendo la maggiore densità di popolazione fra i mesi di maggio e settembre. Nelle condizioni climatiche tipiche dell'Europa, nel corso della stagione possono susseguirsi da 2 a 3 generazioni, ma nelle zone più calde del bacino mediterraneo e in ambiente si può svolgere un numero maggiore di generazioni fino ad un ciclo continuo negli ambienti più favorevoli[6].
Gli Antocoridi sono insetti predatori che si nutrono svuotando il contenuto della loro vittima con l'apparato boccale pungente-succhiante, dopo averle paralizzate con la loro saliva. Come i Reduvidi possono occasionalmente aggredire anche l'uomo, praticando punture dolorose, da cui deriva il nome comune attribuito dagli anglosassoni a questa famiglia, minute pirate bugs; l'aggettivo minute li distingue dai Reduvidi, di dimensioni nettamente maggiori e comunemente chiamati pirate bugs.
A prescindere dalle occasionali aggressioni nei confronti dell'uomo, gli Antocoridi sono insetti di grande utilità e sono fra i attivi Rincoti predatori nei frutteti e nei vigneti condotti con tecniche di difesa fitosanitaria a basso impatto ambientale (lotta biologica e lotta integrata). Manifestano una sostanziale polifagia ma, a differenza dei Reduvidi, la loro attività predatoria si riversa quasi completamente su organismi dannosi alle coltivazioni, pertanto sono da considerarsi insetti ausiliari a tutti gli effetti.
Le prede attaccate dagli Antocoridi sono le uova e i piccoli Artropodi, prevalentemente forme di piccole dimensioni e poco mobili. In particolare sono attivi nei confronti di Acari, Tisanotteri (Tripidi), Rincoti Omotteri (Psille, Aleurodidi e Afidi) e Lepidotteri (uova e larve di microlepidotteri). Le specie più comuni e più attive fanno capo ai generi Anthocoris e Orius; agli stessi generi appartengono anche alcune specie allevate in biofabbrica e commercializzate come bioinsetticidi (Orius insidiosus, Orius laevigatus, Anthocoris nemoralis).
L'impiego specifico si ha soprattutto in ambiente protetto (serra), in particolare contro i Tripidi e gli Aleurodidi, e sulle orticole a ciclo estivo. Tuttavia l'utilità maggiore si manifesta, anche se in modo non palese, nei frutteti e nel vigneto in quanto attivissimi contro gli Acari e le Psille. È accertato che, nei pereti difesi secondo i criteri della lotta integrata, gli Antocoridi sono in grado di controllare le popolazioni di Psilla del pero mantenendone il livello sotto la soglia di danno senza richiedere trattamenti fitoiatrici specifici[7][8][9].
La famiglia degli Antocoridi comprende circa 80 generi con oltre 500 specie[2]; si suddivide in tre Sottofamiglie, di cui la più rappresentativa e importante, per numero di specie e per scopi economici, è quella delle Anthocorinae. Fra le classificazioni proposte nelle fonti bibliografiche si riporta quella conforme agli schemi di Integrated Taxonomy Information System, BioLib, Fauna Europaea:
Famiglia Anthocoridae
Gli Antocoridi (Anthocoridae Fieber, 1837) sono una famiglia di piccoli insetti Cimicomorfi appartenenti all'ordine degli Emitteri, sottordine Eterotteri. Sono importanti come organismi ausiliari in quanto predatori di Artropodi dannosi alle piante.
Žiedblakės (lot. Anthocoridae, angl. Flower Bugs, Minute Pirate Bugs) – blakių pobūrio šeima.
Kūnas ovalus arba pailgas, 2-5 mm ilgio. Galva ištįsusi, priekyje buka, straubliukas sudarytas iš 3 segmentų. Kai kurių atstovų yra sutrumpėję antsparniai.
Daugeliui žiedblakių būdingos kelios kartos per metus. Patelės deda kiaušinėlius ant augalų (kartais įterpdamos į augalų audinius), po medžių žieve arba į nukritusius lapus bei miško paklotę. Žiemoja suaugusios blakės.
Minta tiek augaliniu, tiek smulkiais vabzdžiais (amarai, tripsai, smulkios lervos, erkės bei jų kiaušinėliai). Grobį medžioja ropodamos augalais, miško paklotėje, po medžių žieve, kinivarpų takuose. Randamos ir lapsukių vikšrų susuktuose lapuose, tarp amarų kolonijų.
Šios blakės laikomos naudingomis, nes naikina kultūrinių augalų bei medžių kenkėjus ir kartais jos panaudojamos kaip biologinis ginklas prieš augalų kenkėjus.
Šeimai priskiriama apie 500 rūšių[1]. Europoje gyvena 98 rūšys[2], Lietuvoje – 12 rūšių[3].
Žiedblakės (lot. Anthocoridae, angl. Flower Bugs, Minute Pirate Bugs) – blakių pobūrio šeima.
Kūnas ovalus arba pailgas, 2-5 mm ilgio. Galva ištįsusi, priekyje buka, straubliukas sudarytas iš 3 segmentų. Kai kurių atstovų yra sutrumpėję antsparniai.
Daugeliui žiedblakių būdingos kelios kartos per metus. Patelės deda kiaušinėlius ant augalų (kartais įterpdamos į augalų audinius), po medžių žieve arba į nukritusius lapus bei miško paklotę. Žiemoja suaugusios blakės.
Minta tiek augaliniu, tiek smulkiais vabzdžiais (amarai, tripsai, smulkios lervos, erkės bei jų kiaušinėliai). Grobį medžioja ropodamos augalais, miško paklotėje, po medžių žieve, kinivarpų takuose. Randamos ir lapsukių vikšrų susuktuose lapuose, tarp amarų kolonijų.
Šios blakės laikomos naudingomis, nes naikina kultūrinių augalų bei medžių kenkėjus ir kartais jos panaudojamos kaip biologinis ginklas prieš augalų kenkėjus.
Šeimai priskiriama apie 500 rūšių. Europoje gyvena 98 rūšys, Lietuvoje – 12 rūšių.
De bloemwantsen (Anthocoridae) vormen een familie die behoort tot de wantsen. De groep werd voor het eerst wetenschappelijk beschreven door Franz Xaver Fieber in 1837.
Ze komen over de hele wereld voor in een grote verscheidenheid van habitats, waaronder galappels, onder de bast van bomen, in mierennesten, of op de bodem. Het zijn kleine diertjes, minder dan een halve centimeter groot. De meeste soorten zijn roofdieren, die van kleine geleedpotigen leven. Sommige soorten zijn tevens planteneters (zoals Orius insidiosus of Orius pallidicornis). Van enkele soorten vermoedt men dan ze louter plantaardig voedsel gebruiken (bijvoorbeeld Paratriphleps laeviusculus).[1]
Dankzij hun klein formaat zijn een aantal soorten elders op de wereld geïntroduceerd, meestal ongewild als gevolg van menselijke activiteit. Enkele soorten zijn echter met opzet geïntroduceerd als biologisch bestrijdingsmiddel van bladluizen, tripsen of mijten.
De ITIS Catalogue of Life 2011[2] somt 114 soorten Anthocoridae op (elders[1] wordt gewag gemaakt van 400 tot 600 soorten), die behoren tot de volgende geslachten:
De bloemwantsen (Anthocoridae) vormen een familie die behoort tot de wantsen. De groep werd voor het eerst wetenschappelijk beschreven door Franz Xaver Fieber in 1837.
Ze komen over de hele wereld voor in een grote verscheidenheid van habitats, waaronder galappels, onder de bast van bomen, in mierennesten, of op de bodem. Het zijn kleine diertjes, minder dan een halve centimeter groot. De meeste soorten zijn roofdieren, die van kleine geleedpotigen leven. Sommige soorten zijn tevens planteneters (zoals Orius insidiosus of Orius pallidicornis). Van enkele soorten vermoedt men dan ze louter plantaardig voedsel gebruiken (bijvoorbeeld Paratriphleps laeviusculus).
Dankzij hun klein formaat zijn een aantal soorten elders op de wereld geïntroduceerd, meestal ongewild als gevolg van menselijke activiteit. Enkele soorten zijn echter met opzet geïntroduceerd als biologisch bestrijdingsmiddel van bladluizen, tripsen of mijten.
Nebbteger (Anthocoridae) tilhører tegene, en gruppe av nebbmunner. Nebbteger lever av plantesaft fra planter og trær, men også som rovdyr, der de suger ut kroppsveske fra andre dyr, som bladlus.
Gruppen omfatter drøyt 500 kjente arter fordelt på ca. 80 slekter. Det er funnet 88 arter i Europa og 23 arter av nebbteger i Norge.
Nebbteger er små, vanligvis i fargene brunt, svart og gult. Nymfene er ofte skarpt røde. Vingene kan ha lysere flekker (felt). Hodet er forholdsvis lite og smalt, framstikkende med en tydelig «hals» og «snute» mellom antennene. Sugesnabelen er nokså lang og spiss. Kroppen er tydelig oval, men avlang og ikke ovalt-rund. De er ofte ganske flatrykt og mellom 2 og 5 millimeter lang.
De finnes på mange ulike leveområder (habitat), på jordoverflaten, på planter og trær, under bark, på sopp.
Nebbteger er nebbmunner, det vil si at de har sugende munndeler. De aller fleste artene er rovdyr og lever av andre mindre dyr, som de fanger og suger kroppsvesken ut av. Noen få arter er skadedyr i jord- og landbruket, ved at de suger plantesaft fra nyttevekster. På den andre siden er mange arter ansett som svært nyttige fordi de er viktige naturlige fiender for skadeinsekter, blant annet er vanlig nebbtege (Anthocoris nemorum) ansett som et av de viktigste nytteinsektene i fruktdyrking i Norge. Enkelte arter i slekten Xylocoris lever hele sitt liv i termitt-tuer.
Paringen hos disse tegene er spesiell i og med at hannen ikke sprøyter inn spermiene gjennom hunnens kjønnsåpning, men borer et hull i kroppsveggen og sprøyter dem inn i kroppshulen, hvorpå de vandrer til ovariene. Dette kalles traumatisk inseminasjon og finnes også hos de beslektede familiene Polyctenidae og Cimicidae. Eggene legges i grupper i vegetasjonen, festet på undersiden av et blad, på bark eller lignende.
Nebbteger har ufullstendig forvandling – overgang fra nyklekt nymfe til det voksne kjønnsmodne insektet går gradvis gjennom flere hudskifter eller nymfestadier.
Enkelte arter brukes til biologisk kontroll, fordi de er rovdyr som lever av skadedyr på avlinger i landbruket. De spiser, eller riktigere, suger ut kroppsveske fra bladlus, skjoldlus, larver av sommerfugler og trips.
Noen ganger skjer det at mennesker blir bitt av nebbteger, og da av de artene som lever som rovdyr. Bittet er smertefullt og etterlater seg et lite rødt merke på huden.
Familien nebbteger er systematisk plassert i gruppen Cimicomorpha, sammen med: Pachynomidae, Rovteger, Velocipedidae, Microphysidae, Joppeicidae, Thaumastocoridae, Bladteger, Netteger, Medocostidae, Nabidae, Lasiochilidae, Plokiophilidae, Lyctocoridae, Cimicidae og Polyctenidae
Nebbteger (Anthocoridae) tilhører tegene, en gruppe av nebbmunner. Nebbteger lever av plantesaft fra planter og trær, men også som rovdyr, der de suger ut kroppsveske fra andre dyr, som bladlus.
Gruppen omfatter drøyt 500 kjente arter fordelt på ca. 80 slekter. Det er funnet 88 arter i Europa og 23 arter av nebbteger i Norge.
Multimedia w Wikimedia Commons Dziubałkowate (Anthocoridae) – rodzina niewielkich owadów z podrzędu pluskwiaków różnoskrzydłych. Liczy około 500-600 gatunków (w zależności od ujęcia) zgrupowanych w 80-100 rodzajach[1], z czego w Polsce występuje ok. 40 gatunków[2] (zobacz dziubałkowate Polski). Rodzajem typowym rodziny jest Anthocoris.
Dziubałkowate mają długość 2-5 mm, owalny lub bliski owalnego kształt, w ubarwieniu przeważają zazwyczaj barwy brązowe i szare. Żyją na kwiatach i liściach, pod korą lub w ściółce. Większość gatunków jest drapieżna i żywi się małymi owadami takimi jak mszyce, niektóre są pasożytami zewnętrznymi i żywią się krwią. Jedynie kilka gatunków z rodzaju Orius żywi się sokami roślin. Większość z nich ma znaczenie gospodarcze jako biologiczni wrogowie szkodników roślin. Niektóre gatunki z tego powodu były introdukowane w różnych regionach kuli ziemskiej[1].
W niektórych ujęciach systematycznych podrodziny Lasiochilinae i Lyctocorinae są podnoszone do rangi oddzielnych rodzin. Systematyka tych owadów jest jednak wciąż dyskusyjna, a bliskie pokrewieństwo w ramach tych taksonów niewątpliwe[1]. Poniżej znajduje się uproszczony podział systematyczny:
Rodzina: Dziubałkowate (Anthocoridae)[1][3][4]
Dziubałkowate (Anthocoridae) – rodzina niewielkich owadów z podrzędu pluskwiaków różnoskrzydłych. Liczy około 500-600 gatunków (w zależności od ujęcia) zgrupowanych w 80-100 rodzajach, z czego w Polsce występuje ok. 40 gatunków (zobacz dziubałkowate Polski). Rodzajem typowym rodziny jest Anthocoris.
Dziubałkowate mają długość 2-5 mm, owalny lub bliski owalnego kształt, w ubarwieniu przeważają zazwyczaj barwy brązowe i szare. Żyją na kwiatach i liściach, pod korą lub w ściółce. Większość gatunków jest drapieżna i żywi się małymi owadami takimi jak mszyce, niektóre są pasożytami zewnętrznymi i żywią się krwią. Jedynie kilka gatunków z rodzaju Orius żywi się sokami roślin. Większość z nich ma znaczenie gospodarcze jako biologiczni wrogowie szkodników roślin. Niektóre gatunki z tego powodu były introdukowane w różnych regionach kuli ziemskiej.
Anthocoridae é uma família de heterópteros da superfamilia Cimicoidea cuja maioria das espécies são de pequenas dimensões, atingindo no máximo poucos milímetros de comprimento. A maioria das espécies é predadora.
A família Anthocoridae inclui os seguintes géneros:
Anthocoridae é uma família de heterópteros da superfamilia Cimicoidea cuja maioria das espécies são de pequenas dimensões, atingindo no máximo poucos milímetros de comprimento. A maioria das espécies é predadora.
Näbbskinnbaggar (Anthocoridae), även kallade näbbstinkflyn, är en familj i insektsordningen halvvingar. Familjen innehåller runt 600 kända arter över hela världen, utom på Antarktis. I Sverige finns 32 arter.
Näbbskinnbaggar är små insekter med en kroppslängd på mellan 2 och 5 millimeter. De har stickande och sugande mundelar och det finns både arter som livnär sig på växtsaft och arter som är predatorer, främst på andra insekter och deras ägg, larver och puppor. Några näbbskinnbaggar är kända som skadedjur inom jordbruket då de angriper odlade växter, medan andra är ansedda som nyttodjur och kan användas inom biologisk bekämpning av till exempel bladlöss, sköldlöss och trips. Detta gäller bland annat flera arter i släktet Orius. Det händer ibland att näbbskinnbaggar av misstag biter människor. Bettet är kännbart och kan efterlämna en rodnad på huden, men är annars ofarligt.
Näbbskinnbaggar kan hittas i de flesta miljöer, i både lägre och högre vegetation. De arter som är specialiserade på någon särskild typ av föda förekommer där denna finns, till exempel hittas flera arter av släktet Lycocoris främst i fågelbon, då de livnär sig på fåglarnas parasiter, som fjäderätande fågellöss. I gångar efter granbarkborren lever näbbskinnbaggen Scoloposcelis pulchella, på att suga ut skalbaggens larver och puppor.
Som andra halvvingar har näbbskinnbaggarna ofullständig förvandling och genomgår utvecklingsstadierna ägg, nymf och imago.
Wikimedia Commons har media som rör Näbbskinnbaggar.
Näbbskinnbaggar (Anthocoridae), även kallade näbbstinkflyn, är en familj i insektsordningen halvvingar. Familjen innehåller runt 600 kända arter över hela världen, utom på Antarktis. I Sverige finns 32 arter.
Näbbskinnbaggar är små insekter med en kroppslängd på mellan 2 och 5 millimeter. De har stickande och sugande mundelar och det finns både arter som livnär sig på växtsaft och arter som är predatorer, främst på andra insekter och deras ägg, larver och puppor. Några näbbskinnbaggar är kända som skadedjur inom jordbruket då de angriper odlade växter, medan andra är ansedda som nyttodjur och kan användas inom biologisk bekämpning av till exempel bladlöss, sköldlöss och trips. Detta gäller bland annat flera arter i släktet Orius. Det händer ibland att näbbskinnbaggar av misstag biter människor. Bettet är kännbart och kan efterlämna en rodnad på huden, men är annars ofarligt.
Näbbskinnbaggar kan hittas i de flesta miljöer, i både lägre och högre vegetation. De arter som är specialiserade på någon särskild typ av föda förekommer där denna finns, till exempel hittas flera arter av släktet Lycocoris främst i fågelbon, då de livnär sig på fåglarnas parasiter, som fjäderätande fågellöss. I gångar efter granbarkborren lever näbbskinnbaggen Scoloposcelis pulchella, på att suga ut skalbaggens larver och puppor.
Som andra halvvingar har näbbskinnbaggarna ofullständig förvandling och genomgår utvecklingsstadierna ägg, nymf och imago.
Anthocoridae Fieber, 1837
Подсемейства
Хищники-крошки[1] (лат. Anthocoridae) — семейство полужесткокрылых из подотряда клопов.
Клопы мелких размеров в длину достигают всего 1,5—5 мм в длину. Тело заметно утолщённое. Голова вытянута вперёд (кроме Oriini). Глазки есть. Усики из четырёх члеников. Хоботок из трёх члеников, дуговидно изогнутый. Переднеспинка трапециевидная. Щиток треугольной формы. Кориум разделён надломами на экзокориум, эндокориум и кунеус. Перепоночка с четырьмя прямыми жилками, часто неявственными, иногда образующими три замкнутые ячейки. Ноги простого строения, передние и средние голени иногда с маленькой губчатой подошвой. Лапки из двух, реже из трёх члеников — у рода Bilia[2].
Питаются более мелкими насекомыми, в том числе тлёй, из-за чего относятся к разряду «полезных насекомых».
Хищники-крошки (лат. Anthocoridae) — семейство полужесткокрылых из подотряда клопов.
.jpg)
_-_(imago),_Beesd,_the_Netherlands.jpg)
_-_(imago),_Culemborg,_the_Netherlands.jpg)
,_Wageningen,_the_Netherlands.jpg)
