The typical form, subsp. glomerata (2n = 28), has a relatively compact panicle, broad spikelet fascicles, and conspicuously ciliate lemma keels. Other forms, widespread in China and the Himalayas, have a looser panicle with long flexuose branches, narrower spikelet fascicles, and only minutely ciliolate lemma keels. The names subsp. sinensis, subsp. himalayensis, and the European name subsp. slovenica (Domin) Domin have been applied to these forms. A chromosome count of 2n = 14 has been recorded for subsp. himalayensis. The basis of this variation, the correct application of these names, and their relationship to similar variants from outside China are not yet understood.
Cock’s-foot, Cockspur, Barnyard or Orchard Grass is a very variable species which, owing to its agricultural importance has been studied intensively in some parts of its range. It includes diploids (2n = 14) and tetraploids (2n = 28) which can usually be distinguished from one another by the size of their stomata and pollen-grains. In other characters there appears to be parallel variation; Many of the variants have been given specific or subspecific rank (see Domin in Acta bot. bohem. 14:3-147. 1943), but most of them do not seem to be clearly distinguish-able except by chromosome number, average characteristics of populations and behaviour in cultivation. No attempt has been made to resolve the infraspecific taxa in Pakistan and Kashmir, but the following intergrading subspecies have been distinguished:
Dactylis glomerata (dáctilo o pastio duviellu) ye una gramínea perenne, nativa d'Europa y con importancia como planta forrajera.
Ye perenne, alta, arguta, crez formando matos y los sos tarmos florales tienen un altor de 60 a 120 cm .[1][2]
Les fueyes nun tienen pelos y tán plegaes, los llimbos son planos con seición en «V», anchos, llongures y de ápiz apuntiáu, tienen colores abuxaos y azulaos y el so nervadura central ta bien marcada.[1][2] Son nidios y blandies cuando son nueves y dures al llegar a adultes. La lígula ye llarga, ablancazada y ensin aurícules.
La inflorescencia ye una panoja con espiguillas tremaes en cañes (d'ende'l so nome).
El frutu ye un cariopse, pequeñu, vistíos, con aresta fuerte y granen con facilidá.[1] Les vaines son entartallaes y de quilla pronunciada.[2]
Alcuéntrase en gran parte de les rexones de clima templáu del hemisferiu norte: Europa (ye nativu del oeste y centru d'Europa), Asia y norte d'África. En América del Norte alcuéntrase en Canadá y Estaos Xuníos. Nel Hemisferiu Sur destaca la so presencia en Nueva Zelanda y América del Sur (Chile, Arxentina).[2]
Na rexón mediterránea afíxose a branos templaos y secos y a les condiciones de les camperes de secanu. Ye d'importancia nes praderíes de regadío y en montes del interior de la Península Ibérica.
Ye una especie afecha a suelos de fertilidá alta y media, nun-y convienen los suelos pesaos que tienden a encharcarse. Al igual que toles especies orixinaries de clima húmedu tien un sistema radicular superficial y sensible a la seca. Nun crecer a temperatures menores de 5 ºC y en primavera tien un gran desenvuelvo pero lentu de primeres.[1] Crez bien na seronda y caltiense verde y granible hasta les xelaes.[2]
Les granes granen fácilmente pero'l so desenvolvimientu ye lentu nes primeres fases, granen afechiscamente dientro d'un rangu de temperatures mayor qu'el de cuasi toles otres gramínees de ciclu fríu.[1][2]
Encamiéntase la so llantadera na seronda ceo por que se estableza enantes de les xelaes, que pueden afectar a les plantes bien pequeñes. Si sémase en primavera puede trate afeutáu poles seques de branu del Norte d'España. En primavera tien una escelente crecedera pero lentu de primeres.
El rebrote dempués de la siega (sueli ser a finales de primavera), ye bonu si les condiciones son apoderaes: temperatures non bien elevaes y abondu mugor.
Na zona Cantábrica y Galicia la so crecedera suel tar llindáu por cuenta de la seca; en secanos frescos y regadíos del interior el so desenvolvimientu puede trate amenorgáu por cuenta de les altes temperatures.[1]
Esta gramínea crez bien rápido y aína dexa de ser apetecedora pal ganáu que va preferir otres especies de crecedera más lenta, esto asocede en mayor midida na primavera, cuando la crecedera y la maduración prodúcense primero que na mayor parte de les gramínees afeches al fríu y al mugor.[2]
La llantadera ye preferible en primavera, dómina na que tien una gran crecedera, pero nel norte d'España puede haber problemes por cuenta de les seques de branu.[1]Semar a finales de branu y na seronda da bonos resultaos si dexa'l tiempu abondu por que se establezan les plántulas.[2]Amás, si semar a principios de seronda'l cultivu va poder establecese enantes de les xelaes.
Suel semase n'amiestu con otres gramínees y n'asociación con lleguminoses: nel norte d'España utilizar con raigrás inglés y trébole blancu en praderíes de llarga duración de llendo y siega; si les praderíes son solo de siega empleguen el raigrás italianu y el trébole violeta. Nos regadíos del pandu norte utilizar con raigrás inglés o festuca y trébole blancu, en praderíes de llendo o llendo y siega. N'Andalucía, Estremadura y submeseta sur d'España utilizar con alfalfa en pequeñes cantidaes, trébole blancu y festuca alta, en praderíes de regadío de llendo y siega. En Francia utilizar cola alfalfa como acompañante, n'España nun suel realizase dicha asociación.
El dactilo afaise bien a les condiciones climátiques de la Península y tien diverses variedaes, gracies a ello'l so usu ta llargamente estendíu, pero en cuasi toes los amiestos ye secundaria al respective de otres gramínees.[1]
La densidá de llantadera encamentada n'asociación con lleguminoses ye de 3,3 a 11,3 kg/ha .
Polo xeneral la fertilización ye esencial pa un altu rendimientu. Les lleguminoses apurren al dáctilo el nitróxenu necesariu pal so desenvolvimientu. Anque les lleguminoses nun-y apurren tol nitróxenu que puede utilizar, la fertilización con nitróxenu suel aguiyar demasiáu la crecedera del dáctilo afogando o debilitando a les lleguminoses, por ello nun se suel encamentar l'usu de fertilizantes nitrogenaos. Sicasí, llográronse bones resultaos na fertilización con nitróxenu en dellos casos. En poblaciones pures de dáctilo o con poques lleguminoses la fertilización con nitróxenu ye esencial. Na mayor parte de los casos tien de fertilizase con cal y fosfatos.[2]
Esta planta produz un bon forraxe cuando ye nuevu pero pierde aína la so calidá y digestibilidad al floriar.
Si ye sometíu a defoliaciones bien severes y frecuentes por aciu siega o llendo (sobremanera por aciu llendo) les sustances de reserva van sumir, la so capacidá de rexeneración va vese llindada y amás de producir menos puede morrer.[1]
Les asociaciones de dáctilo y lleguminoses precisen siega y llendo o la so combinación p'aprovechalo cuando entá ye nueva y apetecedora pal ganáu y pa caltener un bon equilibriu ente dambos. El dáctilo desenvuélvese rápidu y por eso tien de segase o ser llendáu llueu p'aprovechalo primero que maureza demasiáu o por que se produza un rebrote pa un usu posterior.
Anque tolera'l llendo, nun persiste enforma so un llendo intensu continuu. Por cuenta de esto, da meyores resultaos cuando se regula'l llendo o se practica en rotación.
Por cuenta de la gran producción de dáctilo en primavera, parte o tola superficie cultivada de dáctilo y lleguminoses puede ser collechada pa henificáu o ensiláu nesta dómina. En llugares nos qu'una parte de la superficie cultivada segar pa ensilar o henificar y el restu déxase pastiar en rotación toa l'añu, suel pastiase los dos o trés primeros años y siégase pa henificar o ensilar añalmente nos campos más vieyos. Nestos casos el dáctilo y la lleguminosa caltienen trés o cuatro años y faise una llantadera nueva añalmente. Tien De segase al empezar a formase les inflorescencies pa nun perder calidá y valor nutritivu.[2]
Dactylis glomerata describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 71. 1753.[3]
Dactylis: nome xenéricu que provién del griegu "dactylos" que significa "deu", lo qu'alude a la forma de la panícula.[4]
glomerata: epítetu llatín que significa "tremáu, arrexuntáu".[5]
Avallico, bayueca, cabezuela, centinela, dactilo (7), dáctilo, ejilaora de mora, enjilaora, grama (2), grama de jopillos, grama en jopillos (2), grama en penachos, yerba mazorquera, yerba seriyosa, japillos (2), jopillos de monte (3), jópillos, lastón, pastio duviellu, triguera, trigueres, yerba aspra.(el númberu ente paréntesis indica les especies que lleven el mesmu nome).[7]
Dactylis glomerata (dáctilo o pastio duviellu) ye una gramínea perenne, nativa d'Europa y con importancia como planta forrajera.
Ilustración Vista de la planta Ilustración
Ar geot gallek (Dactylis glomerata L.), a zo geot hir, eus kerentiad ar poaceae, boutin tre e pradennoù Europa ha Afrika an Norzh met ivez Amerika an Norzh, Aostralia ha Zeland Nevez ma oa bet emporzhiet.
Mat eo da reiñ da zebriñ d'ar chatal. D'an dud, n'eus ket en tu all dezhe da ober ur c'housk goude kreisteiz warne, dindan un dervenn pe ur wezenn bodennek bennak.
El dàctil o cucurulla[1]> (Dactylis glomerata) és una espècie comuna d'herba del gènere Dactylis. Es tracta d'una herba perenne C3 nativa en gairebé tota Europa, Àsia temperada, i el nord d'Àfrica.[2][3][4][5][6] Es pot trobar en prats, pastures i vorals de carreteres i camins. S'ha introduït a Amèrica del Nord, Nova Zelanda i Austràlia, i ara és àmpliament naturalitzada.[7] En algunes àrees, s'ha convertit en una espècie invasora. Dactylis glomerata prolifera des del nivell del mar al nord de la seva àrea de distribució, fins a un màxim de 4.000 m d'altitud al sud del seu rang al Pakistan.[8] És àmpliament utilitzat per al fenc i com a farratge.[6]
D. glomerata és un hemicriptòfit, amb tiges dretes i espiguetes comprimides lateralment. Cada espiga té entre 6 i 8 flors.[9] Es troba principalment en prats. Originària d'Europa, Àsia i el nord d'Àfrica. Als Països Catalans és comuna a tot arreu excepte a l'alta muntanya.[9] Creix en denses mates perennes de 20-140 centímetres d'alçada, amb fulles de color verd grisenc 20-50 cm de llarg i fins a 1,5 cm d'ample, i una distintiva inflorescència triangular flocs 10-15 cm de llarg, que pot ser verd o vermell a porpra-tenyit (generalment de color verd a l'ombra, més vermelles a ple sol), posant pàl·lid gris-marró a la maduresa de la llavor. Les espiguetes són 5-9 mm de llarg, en general contenen de dos a cinc flors. Té una base de la tija aplanat característica que la distingeix de moltes altres herbes.[3][6]
Floreix de juny a setembre.[10]
La classificació d'aquesta espècie, és controvertida degut al polimorfisme i la quantitat de subpoblacions amb diversos graus de poliploïdies. Típicament s'ha tractat com l'única espècie del gènere.[2][4] Altres autors consideren ampliar el nombre d'espècies dins d'aquest gènere.[11]
Els autors que consideren el gènere com a monotípic fragmenten l'espècie en diverses subespècies de Dactylis glomerata:[2][8][11]
El dàctil o cucurulla> (Dactylis glomerata) és una espècie comuna d'herba del gènere Dactylis. Es tracta d'una herba perenne C3 nativa en gairebé tota Europa, Àsia temperada, i el nord d'Àfrica. Es pot trobar en prats, pastures i vorals de carreteres i camins. S'ha introduït a Amèrica del Nord, Nova Zelanda i Austràlia, i ara és àmpliament naturalitzada. En algunes àrees, s'ha convertit en una espècie invasora. Dactylis glomerata prolifera des del nivell del mar al nord de la seva àrea de distribució, fins a un màxim de 4.000 m d'altitud al sud del seu rang al Pakistan. És àmpliament utilitzat per al fenc i com a farratge.
D. glomerata és un hemicriptòfit, amb tiges dretes i espiguetes comprimides lateralment. Cada espiga té entre 6 i 8 flors. Es troba principalment en prats. Originària d'Europa, Àsia i el nord d'Àfrica. Als Països Catalans és comuna a tot arreu excepte a l'alta muntanya. Creix en denses mates perennes de 20-140 centímetres d'alçada, amb fulles de color verd grisenc 20-50 cm de llarg i fins a 1,5 cm d'ample, i una distintiva inflorescència triangular flocs 10-15 cm de llarg, que pot ser verd o vermell a porpra-tenyit (generalment de color verd a l'ombra, més vermelles a ple sol), posant pàl·lid gris-marró a la maduresa de la llavor. Les espiguetes són 5-9 mm de llarg, en general contenen de dos a cinc flors. Té una base de la tija aplanat característica que la distingeix de moltes altres herbes.
Floreix de juny a setembre.
Planhigyn blodeuol Monocotaidd a math o wair yw Troed y ceiliog sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Poaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Dactylis glomerata a'r enw Saesneg yw Cock's-foot.[1] Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Byswellt, Byswellt Garwaidd, Dant y Ci, Grugwellt, Troed y Ceiliog.
Gall dyfu bron mewn unrhyw fan gan gynnwys gwlyptiroedd, coedwigoedd a thwndra. Dofwyd ac addaswyd y planhigyn gan ffermwyr dros y milenia; chwiorydd i'r planhigyn hwn yw: india corn, gwenith, barlys, reis ac ŷd.
Planhigyn blodeuol Monocotaidd a math o wair yw Troed y ceiliog sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Poaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Dactylis glomerata a'r enw Saesneg yw Cock's-foot. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Byswellt, Byswellt Garwaidd, Dant y Ci, Grugwellt, Troed y Ceiliog.
Gall dyfu bron mewn unrhyw fan gan gynnwys gwlyptiroedd, coedwigoedd a thwndra. Dofwyd ac addaswyd y planhigyn gan ffermwyr dros y milenia; chwiorydd i'r planhigyn hwn yw: india corn, gwenith, barlys, reis ac ŷd.
Srha laločnatá (Dactylis glomerata) je vytrvalá travina z čeledi lipnicovitých.
Srha laločnatá je až 150 cm vysoká bylina. Stéblo dorůstá až do výšky 140 cm. Květenstvím je lata, plodem obilka. Kvete v květnu až červenci.
Srha laločnatá roste na severu Afriky, v celé Evropě a v téměř celé Asii.
Srha laločnatá (Dactylis glomerata) je vytrvalá travina z čeledi lipnicovitých.
Hundegræs (Dactylis glomerata) er en flerårig plante i græs-familien. Den vokser i 50-100 cm høje tuer på marker og langs veje. Småaksene sidder duskformet samlet i en ensidig top. Underarten skovhundegræs findes i muldrige løvskove.
Alm. hundegræs (Dactylis glomerata subsp. glomerata) kendes blandt andet på, at småaksets øvre yderavne og blomstens dækblad er stivhårede. Underarten skovhundegræs (Dactylis glomerata subsp. lobata) har glatte avner.
Hundegræs er oprindeligt hjemmehørende i Europa, Nordafrika og Asien, men er nu udbredt i alle tempererede områder af Jorden. Græsset er meget almindeligt i Danmark.
Hundegræs er en vigtig kulturplante, der dyrkes til høslæt og afgræsning.[1]
Hundegræs (Dactylis glomerata) er en flerårig plante i græs-familien. Den vokser i 50-100 cm høje tuer på marker og langs veje. Småaksene sidder duskformet samlet i en ensidig top. Underarten skovhundegræs findes i muldrige løvskove.
Das Gewöhnliche Knäuelgras (Dactylis glomerata), auch Wiesen-Knäuelgras oder Knaulgras, ist eine Pflanzenart aus der Familie der Süßgräser (Poaceae). Als wichtiges Weide- und Heugras besitzt es eine ökonomische Bedeutung für den Menschen.
Das Gewöhnliche Knäuelgras ist eine graugrün gefärbte, kräftige, in Horsten wachsende, mehrjährige, krautige Pflanze, die Wuchshöhen von bis zu 120 Zentimetern erreicht. Seine Laubblätter sind 4 bis 10 Millimeter breit, wobei das oberste aufrecht absteht.
Die Blütezeit reicht meist von Mai bis Juli, kann aber auch ausnahmsweise – je nach den Umständen – bis Dezember dauern. Der rispige Blütenstand ist sowohl vor als auch nach der Anthese schmal, sonst häufig breit ausgefächert und formt einen dreieckigen Umriss. Er ist – im Gegensatz zum Wald-Knäuelgras – stark geknäuelt, mit einem weit abstehenden unteren Ast, der später zusammengezogen wird, und aufrechter Spitze. Die Ährchen sind drei- bis fünfblütig. Die Hüllspelze ist derb, nicht durchscheinend, grün, rötlich, selten violett gefärbt. Die untere Hüllspelze ist einnervig. Der Kiel der oberen Hüllspelze und der Deckspelze ist mit langen und kurzen steifen Haaren besetzt. Die Deckspelze ist auf ganzer Fläche meist mit langen Härchen besetzt und in einer deutlichen, an den unteren Blüten 1 bis 2 Millimeter langen Granne plötzlich verschmälert.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 28, seltener 14.[1]
Man zählt das Gewöhnliche Knäuelgras zu den Hemikryptophyten.
Das Gewöhnliche Knäuelgras ist windblütig vom „Langstaubfädigen Typ“. Der Pollen verursacht häufig Heuschnupfen. Die Blüten sind selbststeril, selten auch pseudovivipar d. h. im Blütenstand bilden sich Brutknospen, die der vegetativen Vermehrung dienen.[2]
Der Ausbreitung dienen die von der Vorspelze und der bewimperten Deckspelze umgebenen Karyopsen (=Spelzfrüchte), die neben der Klettverbreitung auch der Schwimm- und Windausbreitung unterliegen. Außerdem findet eine Zufallsverbreitung über das Heu und das Weidefutter statt. Die Fruchtreife liegt zwischen August und Oktober. Die Pflanze ist ein Wintersteher und Lichtkeimer.[2]
Das Gewöhnliche Knäuelgras wird vom Mutterkornpilz befallen.[3]
Das Gewöhnliche Knäuelgras ist in den gemäßigten Zonen Eurasiens bis zum Mittelmeerraum und auch in Makaronesien weitverbreitet. In vielen anderen Ländern, in Amerika, Australien und Neuseeland ist es ein Neophyt.[4] Es kommt auch in ganz Deutschland vor; vor allem ist es auf Wiesen, an Wegrändern, Ruderalstellen, an Waldrändern und auf Waldschlägen zu finden. Es kommt vor allem in Gesellschaften der Ordnung Arrhenatheretalia, aber auch in denen der Verbände Mesobromion, Alno-Ulmion, der Ordnung Atropetalia und der Klasse Artemisietea vor.[1] In den Allgäuer Alpen steigt es in Vorarlberg am Üntscheller bis zu 2000 Metern Meereshöhe auf.[5]
Das Gewöhnliche Knäuelgras gedeiht am besten auf frischen, nährstoffreiche Böden. Es ist ein Stickstoffzeiger. Bei Überdüngung ist sie Konkurrent vieler krautiger Pflanzen und trägt damit zur „Vergrünung“ der Nutzwiesen bei.[2] Durch regelmäßige frühe Silage- oder Heunutzung wird das Knäuelgras andererseits zurückgedrängt, wobei „Unkräuter“ und besonders Ampfer zunehmen.
Die Erstveröffentlichung von Dactylis glomerata erfolgte 1753 durch Carl von Linné in Species Plantarum.[6] Nach R. Govaerts wird die Art Dactylis glomerata L. in 19 Unterarten aufgeteilt[4]:
Das Heu aus den Halmen hat nur einen bedingten futterbaulichen Wert. Wertvoll sind jedoch die blattreichen Auswüchse. Da das Knäuelgras stark Horste bildet, entsteht eine lückenhafte Pflanzendecke, die in Weiden wenig geschätzt wird.[8]
Für das Gewöhnliche Knäuelgras bestehen bzw. bestanden auch die weiteren deutschsprachigen Trivialnamen: Chnopfhalm (St. Gallen), Gaislagräs (St. Gallen, Tirol, Bern), Hundsgrab (Tirol, Bern), Katzengras (Bern), Knäuelgras (Bern), Knaulgras (Schlesien), Schlegelhalm (Graubünden), Schliessgras (St. Gallen), Schmärhalm (St. Gallen), Stockgras (Tirol), Stocklas (Tirol bei Lienz), Stübergräs (St. Gallen bei Obertoggenburg) und Zötteligras (Bern).[9]
Das Gewöhnliche Knäuelgras (Dactylis glomerata), auch Wiesen-Knäuelgras oder Knaulgras, ist eine Pflanzenart aus der Familie der Süßgräser (Poaceae). Als wichtiges Weide- und Heugras besitzt es eine ökonomische Bedeutung für den Menschen.
Oqsoʻxta (Dactylis glomerata L.) - boshoqdoshlar oilasiga mansub koʻp yillik oʻt. O.ning boʻyi 100-150 sm. Poyasi koʻp, havol, serbarg . Ildiz oldi barglari juda koʻp, ingichka va uzun (100 sm gacha). Toʻpguli bir yonlama roʻvak, poyaning uchida. Ildizi sershox, uzun (100 sm gacha).
O. qor ostidayoq koʻkara boshlaydi, iyunda gullaydi, avg . da urugʻi pishadi va yer ustki qismi quriydi. Oʻzbekistonda togʻlarning shim. yon bagʻirlarida, ayniqsa, daraxt va butalar ostida koʻp usadi. O. eng yaxshi ozuqabop oʻsimliklardan biri; tarkibida 6,2— 24,3% protein bor. Mollarga koʻk holida beriladi, pichan tayyorlashda 19-asr boshlarida O. lalmikor va sugʻoriladigan yerlarga ekila boshlagan.[1]
Oqsoʻxta (Dactylis glomerata L.) - boshoqdoshlar oilasiga mansub koʻp yillik oʻt. O.ning boʻyi 100-150 sm. Poyasi koʻp, havol, serbarg . Ildiz oldi barglari juda koʻp, ingichka va uzun (100 sm gacha). Toʻpguli bir yonlama roʻvak, poyaning uchida. Ildizi sershox, uzun (100 sm gacha).
O. qor ostidayoq koʻkara boshlaydi, iyunda gullaydi, avg . da urugʻi pishadi va yer ustki qismi quriydi. Oʻzbekistonda togʻlarning shim. yon bagʻirlarida, ayniqsa, daraxt va butalar ostida koʻp usadi. O. eng yaxshi ozuqabop oʻsimliklardan biri; tarkibida 6,2— 24,3% protein bor. Mollarga koʻk holida beriladi, pichan tayyorlashda 19-asr boshlarida O. lalmikor va sugʻoriladigan yerlarga ekila boshlagan.
Li rexhe waide (on dit eto: waide di tchvå, "båbe di gade" [1]), c' est ene sôre di fenaesse, avou des gros florins ki pout esse semêye come four.
No d' l' indje e sincieus latén : Dactylis glomerata
C' est ene vicaesse fenaesse, ki pout crexhe 1 mete 20 hôt, foirt cortants dins les tchamps, les hourêyes, les bwès, les trîxhes.
Les foyes sont stroetes, et nén poyowes.
Li tiesse est fwaite di påtletes tertotes tournêyes do minme costé.
Li rexhe waide vént bén ene miete pattavå, sol castinne (Fåmene), come dins les les fagnes Zôrbrôte, u sol såvlon. Ele edeure li froed et l' setchresse. Mins dins ces mwais payis la, elle est bråmint pus rexhe, did la si no.
Ele vént l' mî ezès bons payis (payis d' Hêve), so des holès teres.
S' ele est semêye po fé ene waide, avou des ôtès fenaesses, ele ni vénrè bén kel troejhinme anêye. Semé å måss, ele rexhe ene des prumires. E (Roman Payis), ele pout ddja flori e moes d' djun. El fåt fåtchî a ç' moumint la, ca après, ele divénrè bråmint pus deure et rexhe et bwejhleuses.
Li four di rexhe waide est do bon four, ki fwit 50 UF ås 100 kilos setchs, mins, come les ôtès fenaesses, gn a waire di blandoû dvins (6 gr di sognantès proteyenes å kilo setch).
Li rexhe waide (on dit eto: waide di tchvå, "båbe di gade" ), c' est ene sôre di fenaesse, avou des gros florins ki pout esse semêye come four.
No d' l' indje e sincieus latén : Dactylis glomerata
Аксокто (лат. Dactylis glomerata, L. 1753) - дан өсүмдүктөр тукумундагы көп жылдык чөп. Ал узун жазы жалбырактуу, бийиктиги 100-120 см, көп сабактуу, суукка байымсыз. Деңиз деңгээлинен 2000 мден жогору өспөйт. Беде менен аралаш сепсе бир жерде 6-8 ж. түшүм берет. Аны Чүй, Талас өрөөндөрүндө беде менен аралаш чөп чабынды же саан уйларга маданпй жайыт түзүүдө колдонуп, жай бою 3-4 прет мал жайса болот.
Аксокто (лат. Dactylis glomerata, L. 1753) - дан өсүмдүктөр тукумундагы көп жылдык чөп. Ал узун жазы жалбырактуу, бийиктиги 100-120 см, көп сабактуу, суукка байымсыз. Деңиз деңгээлинен 2000 мден жогору өспөйт. Беде менен аралаш сепсе бир жерде 6-8 ж. түшүм берет. Аны Чүй, Талас өрөөндөрүндө беде менен аралаш чөп чабынды же саан уйларга маданпй жайыт түзүүдө колдонуп, жай бою 3-4 прет мал жайса болот.
Dactylis glomerata is a species of flowering plant in the grass family Poaceae, commonly known as cock's-foot, orchard grass, or cat grass (due to its popularity for use with domestic cats). It is a cool-season perennial C3 bunchgrass native throughout most of Europe, temperate Asia, and northern Africa.[1][2][3][4][5]
Dactylis glomerata occurs from sea level in the north of its range, to as high as 4,000 meters in altitude in the south of its range in Pakistan.[6] It is widely used for hay and forage.[5]
It is a principal species in the widespread National Vegetation Classification habitat community MG1 (Arrhenatherum elatius grassland) in the United Kingdom, and so can be found with Arrhenatherum elatius (false oat grass).[7]
It can be found in meadows, pasture, roadsides, and rough grassland.
It has been introduced into North America, New Zealand and Australia, and is now widely naturalised.[8] In some areas, it has become an invasive species.
Cock's-foot grows in dense perennial tussocks to 20–140 centimetres (7.9–55.1 in; 0.66–4.59 ft) tall, with grey-green leaves 20–50 centimetres (7.9–19.7 in; 0.66–1.64 ft) long and up to 1.5 centimetres (0.59 in) broad, and a distinctive tufted triangular flowerhead 10–50 centimetres (3.9–19.7 in; 0.33–1.64 ft) long, which may be either green or red- to purple-tinged (usually green in shade, redder in full sun), turning pale grey-brown at seed maturity. The spikelets are 5–9 millimetres (0.20–0.35 in) long, typically containing two to five flowers. It has a characteristic flattened stem base which distinguishes it from many other grasses.[2][5]
It flowers from June to September.[9]
Dactylis glomerata is treated as the sole species in the genus Dactylis by some authors,[1][3] while others include one to four other species.[10] It is commonly divided into several regional subspecies, particularly by those authors accepting only the single species:[1][6][10]
Dactylis glomerata subsp. glomerata and subsp. hispanica are tetraploid forms with 28 chromosomes; some of the other subspecies, including subsp. himalayensis and subsp. lobata are diploid, with 2n = 14. Hexaploid forms with 42 chromosomes are also known, but rare.[3][11] Tetraploid forms are larger and coarser than diploid forms.[11]
Cock's-foot is widely used as a hay grass and for pastures because of its high yields and sugar content, which makes it sweeter than most other temperate grasses. In dry areas as in much of Australia, Mediterranean subspecies such as subsp. hispanica are preferred for their greater drought tolerance.[12] It requires careful grazing management; if it is undergrazed it becomes coarse and unpalatable.
In some areas to which it has been introduced, cock's-foot has become an invasive weed, notably some areas of the eastern United States.[10]
As with other grasses, the pollen can cause allergic rhinitis (hay fever) in some people.
The grass is popularly grown to satisfy the craving of domestic cats to chew grass, hence its colloquial name cat grass.[13]
The seeds were first collected by Rogers Parker in Hertfordshire; this was then developed by the agricultural reformer Coke of Norfolk.[14] Parker's estate, Munden, near Bricket Wood, was inherited by the botanist George Hibbert.[15]
The caterpillars of many butterfly species feed on cock's foot, including:[16]
Dactylis glomerata is a species of flowering plant in the grass family Poaceae, commonly known as cock's-foot, orchard grass, or cat grass (due to its popularity for use with domestic cats). It is a cool-season perennial C3 bunchgrass native throughout most of Europe, temperate Asia, and northern Africa.
Dactylis glomerata (dáctilo o pasto ovillo) es una gramínea perenne, nativa de Europa y con importancia como planta forrajera.
Es perenne, alta, erguida, crece formando matas y sus tallos florales tienen una altura de 60 a 120 cm.[1][2]
Las hojas no tienen pelos y están plegadas, los limbos son planos con sección en «V», anchos, largos y de ápice puntiagudo, poseen colores grisáceos y azulados y su nervadura central está muy marcada.[1][2] Son suaves y blandas cuando son jóvenes y duras al llegar a adultas. La lígula es larga, blanquecina y sin aurículas.
La inflorescencia es una panoja con espiguillas aglomeradas en ramas (de ahí su nombre).
El fruto es un cariopse, pequeño, vestidos, con arista fuerte y germinan con facilidad.[1] Las vainas son aplastadas y de quilla pronunciada.[2]
Se encuentra en gran parte de las regiones de clima templado del hemisferio norte: Europa (es nativo del oeste y centro de Europa), Asia y norte de África. En América del Norte se encuentra en Canadá y Estados Unidos. En el Hemisferio Sur destaca su presencia en Nueva Zelanda y América del Sur (Chile, Argentina).[2]
En la región mediterránea se ha adaptado a veranos cálidos y secos y a las condiciones de los pastos de secano. Es de importancia en las praderas de regadío y en montañas del interior de la península ibérica.
Es una especie adaptada a suelos de fertilidad alta y media, no le convienen los suelos pesados que tienden a encharcarse. Al igual que todas las especies originarias de clima húmedo posee un sistema radicular superficial y sensible a la sequía. No crece a temperaturas menores de 5 ºC y en primavera tiene un gran desarrollo pero lento al principio.[1] Crece bien en otoño y se mantiene verde y productivo hasta las heladas.[2]
Las semillas germinan fácilmente pero su desarrollo es lento en las primeras fases, germinan adecuadamente dentro de un rango de temperaturas mayor que el de casi todas las otras gramíneas de ciclo frío.[1][2]
Se recomienda su siembra en otoño temprano para que se establezca antes de las heladas, que pueden afectar a las plantas muy pequeñas. Si se siembra en primavera puede verse afectado por las sequías de verano del Norte de España. En primavera posee un excelente crecimiento pero lento al principio.
El rebrote después de la siega (suele ser a finales de primavera), es bueno si las condiciones son apropiadas: temperaturas no muy elevadas y suficiente humedad.
En la zona Cantábrica y Galicia su crecimiento suele estar limitado debido a la sequía; en secanos frescos y regadíos del interior su desarrollo puede verse reducido debido a las altas temperaturas.[1]
Esta gramínea crece muy rápidamente y enseguida deja de ser apetecible para el ganado que preferirá otras especies de crecimiento más lento, esto ocurre en mayor medida en la primavera, cuando el crecimiento y la maduración se producen antes que en la mayor parte de las gramíneas adaptadas al frío y a la humedad.[2]
La siembra es preferible en primavera, época en la que tiene un gran crecimiento, pero en el norte de España puede haber problemas debido a las sequías de verano.[1]Sembrar a finales de verano y en otoño da buenos resultados si se deja el tiempo suficiente para que se establezcan las plántulas.[2]Además, si se siembra a principios de otoño el cultivo podrá establecerse antes de las heladas.
Suele sembrarse en mezcla con otras gramíneas y en asociación con leguminosas: en el norte de España se utiliza con raigrás inglés y trébol blanco en praderas de larga duración de pastoreo y siega; si las praderas son solo de siega se emplean el raigrás italiano y el trébol violeta. En los regadíos de la meseta norte se utiliza con raigrás inglés o festuca y trébol blanco, en praderas de pastoreo o pastoreo y siega. En Andalucía, Extremadura y submeseta sur de España se utiliza con alfalfa en pequeñas cantidades, trébol blanco y festuca alta, en praderas de regadío de pastoreo y siega. En Francia se utiliza con la alfalfa como acompañante, en España no suele realizarse dicha asociación.
El dactilo se adapta bien a las condiciones climáticas de la Península y posee diversas variedades, gracias a ello su uso está ampliamente extendido, pero en casi todas las mezclas es secundaria respecto a otras gramíneas.[1]
La densidad de siembra recomendada en asociación con leguminosas es de 3,3 a 11,3 kg/ha .
Por lo general la fertilización es esencial para un alto rendimiento. Las leguminosas proporcionan al dáctilo el nitrógeno necesario para su desarrollo. Aunque las leguminosas no le proporcionan todo el nitrógeno que puede utilizar, la fertilización con nitrógeno suele estimular demasiado el crecimiento del dáctilo asfixiando o debilitando a las leguminosas, por ello no se suele recomendar el uso de fertilizantes nitrogenados. Sin embargo, se han obtenido buenos resultados en la fertilización con nitrógeno en algunos casos. En poblaciones puras de dáctilo o con pocas leguminosas la fertilización con nitrógeno es esencial. En la mayor parte de los casos se debe fertilizar con cal y fosfatos.[2]
Esta planta produce un buen forraje cuando es joven pero pierde enseguida su calidad y digestibilidad al florecer.
Si es sometido a defoliaciones muy severas y frecuentes mediante siega o pastoreo (sobre todo mediante pastoreo) las sustancias de reserva desaparecerán, su capacidad de regeneración se verá limitada y además de producir menos puede morir.[1]
Las asociaciones de dáctilo y leguminosas necesitan siega y pastoreo o su combinación para aprovecharlo cuando aún es joven y apetecible para el ganado y para mantener un buen equilibrio entre ambos. El dáctilo se desarrolla rápido y por eso debe segarse o ser pastoreado pronto para aprovecharlo antes de que madure demasiado o para que se produzca un rebrote para un uso posterior.
Aunque tolera el pastoreo, no persiste mucho bajo un pastoreo intenso continuo. Debido a esto, da mejores resultados cuando se regula el pastoreo o se practica en rotación.
Debido a la gran producción de dáctilo en primavera, parte o toda la superficie cultivada de dáctilo y leguminosas puede ser cosechada para henificado o ensilado en esta época. En lugares en los que una parte de la superficie cultivada se siega para ensilar o henificar y el resto se deja pastar en rotación todo el año, suele pastarse los dos o tres primeros años y se siega para henificar o ensilar anualmente en los campos más viejos. En estos casos el dáctilo y la leguminosa se mantienen tres o cuatro años y se hace una siembra nueva anualmente. Debe segarse al empezar a formarse las inflorescencias para no perder calidad y valor nutritivo.[2]
Dactylis glomerata fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 71. 1753.[3]
Dactylis: nombre genérico que proviene del griego "dactylos" que significa "dedo", lo que alude a la forma de la panícula.[4]
glomerata: epíteto latino que significa "aglomerado, agrupado".[5]
Avallico, bayueca, cabezuela, centinela, dactilo (7), dáctilo, ejilaora de mora, enjilaora, grama (2), grama de jopillos, grama en jopillos (2), grama en penachos, hierba mazorquera, hierba seriyosa, japillos (2), jopillos de monte (3), jópillos, lastón, pasto azul, pasto ovillo, triguera, trigueras, yerba áspera.(el número entre paréntesis indica las especies que llevan el mismo nombre).[7]
Dactylis glomerata (dáctilo o pasto ovillo) es una gramínea perenne, nativa de Europa y con importancia como planta forrajera.
Ilustración Vista de la planta IlustraciónHarilik kerahein (Dactylis glomerata) on kõrreliste sugukonda kuuluv taimeliik.
Taim kasvab niitudel, teeäärtel, võsastikes. Taim on Eestis sage.[1]
Eestis kasvab ka selle liigi alamliik: Aschersoni kerahein – Dactylis glomerata subsp. aschersoniana.[1]
Harilik kerahein (Dactylis glomerata) on kõrreliste sugukonda kuuluv taimeliik.
Taim kasvab niitudel, teeäärtel, võsastikes. Taim on Eestis sage.
Eestis kasvab ka selle liigi alamliik: Aschersoni kerahein – Dactylis glomerata subsp. aschersoniana.
Alka-belar (Dactylis glomerata) Dactylis generoko graminea da, Europa gehienetan, Asia epelean eta iparraldeko Afrikan jatorria duena.[1][2][3][4][5]
Euskal Herrian oso erabilia da bazka-landare moduan. Zenbait adituen ustez, akelarre izena jatorrizko "alkelarre" hitzetik letorke, "alka" belarraren tokiko izena delarik. Kasu honetan, lehendabiziko azalpena Inkisizioaren manipulazio hutsa izango litzateke.[6]
Aditu batzuen ustez Dactylis glomerata Dactylis genero monotipiko baten espezie bakarra da,[1][3] beste batzuek espezie gehiago gehitzen zizkionean.[7] Espezie bakarraren alde egiten duten adituek eskualdeko azpiespezie hauek proposatzen dituzte:[1][7]
Alka-belar (Dactylis glomerata) Dactylis generoko graminea da, Europa gehienetan, Asia epelean eta iparraldeko Afrikan jatorria duena.
Euskal Herrian oso erabilia da bazka-landare moduan. Zenbait adituen ustez, akelarre izena jatorrizko "alkelarre" hitzetik letorke, "alka" belarraren tokiko izena delarik. Kasu honetan, lehendabiziko azalpena Inkisizioaren manipulazio hutsa izango litzateke.
Koiranheinä (Dactylis glomerata) on yleinen tuulipölytteinen heinä.
Koiranheinä kasvaa 60–160 cm korkeaksi. Sen röyhy on kolmiomainen, kukat kasvavat siinä tiiviinä rykelminä.
Koiranheinää kasvaa Euroopassa Keski-Suomea myöten sekä viljeltynä Pohjois-Amerikassa.[1] Se on heinäallergisille ongelma heinäkuussa.
Koiranheinä kasvaa myös savisessa maassa, jossa sitä viljellään rehuksi.[2][3]
Koiranheinä (Dactylis glomerata) on yleinen tuulipölytteinen heinä.
Dactylis glomerata
Dactylis glomerata, le dactyle aggloméré ou dactyle pelotonné, est une espèce de plantes monocotylédones, de la famille des Poaceae (graminées), sous-famille des Pooideae, originaire de l'Ancien Monde.
C'est une plante herbacée vivace largement cultivée dans tous les continents comme plante fourragère. C'est également une adventice (mauvaise herbe) répandue dans les cultures, notamment les vergers et vignobles
Cette plante de prairie, très commune, plutôt adaptée à la fauche qu'au pâturage, est souvent semée en association soit avec d'autres graminées, soit avec des légumineuses (trèfle ou luzerne). Son pollen est responsable d'allergies respiratoires.
Dactylis signifie « doigt », glomerata « aggloméré, pelotonné ».
Chiendent-à-bossettes, dactyle, dactyle aggloméré, dactyle pelotonné, herbe des vergers, patte-de-lièvre, pied-de-poule[2], fenasse-à-boton[3].
Dactylis glomerata est une plante herbacée vivace, cespiteuse, aux tiges (chaumes) dressées ou géniculées ascendantes de 15 à 140 cm de long[4]. Les feuilles souvent un peu rugueuses ont un limbe condupliqué, de couleur vert bleuâtre, glabre, relativement large, de 10 à 45 cm de long sur 2 à 14 mm de long et une gaine carénée aplatie. La ligule, assez longue et échancrée, est membraneuse, dentelée et non-ciliée[4]. Les innovations basales sont flabellées (préfoliaison pliée)[5].
L'inflorescence est une panicule unilatérale, contractée ovale assez caractéristique, de 2 à 30 cm de long, ramifiée. Elle est formée de groupes d'épillets souvent violacés, rassemblés en glomérules serrés[4]. Les épillets fertiles, pédicellés, comptent de 2 à 5 fleurons fertile, avec des fleurons réduits à l'apex. Ces épillets, oblongs ou cunéiformes, de 5 à 9 mm de long, sont fortement comprimés latéralement. Ils se décomposent à maturité en se désarticulant à la base de chaque épillet fertile[5].
Les glumes, persistantes, plus fines que la lemme fertile, sont dissemblables et plus courtes que l'épillet. La glume inférieure lancéolée, membraneuse, carénée, à l'apex aigu et munie d'une brève arête, est plus courte que la glume inférieure (75 % de la longueur de cette dernière), et présente une nervure[4]. La glume supérieure, ovale, membraneuse, carénée, à l'apex aigu, plus courte que la lemme fertile adjacente (75 %) présente 3 nervures, dont la principale est ciliée[5].
Les fleurons fertiles sont enveloppés dans la glumelle inférieure (lemme) obovale, comprimée latéralement, de profil lancéolé ou oblong, de 4 à 7 mm de long, de consistance herbacée, plus fine sur les bords et présentant 5 nervures. Cette lemme à l'apex acuminé présente une arête de 0,5 à 1,5 mm de long. Les fleurons stériles apicaux ressemblent aux fleurons fertiles mais sont sous-développés. Les fleurons présentent un ovaire glabre. Le fruit est un caryopse au hile punctiforme[5]
Chromosomes : cette espèce a un nombre chromosomique de base égal à x=7 et présente un polymorphisme avec trois niveaux de ploïdie : diploïde (2n=2x=14), tétraploïde (2n=4x=28) et hexaploïde (2n=6x=42)[6].
L'aire de répartition originelle de Dactylis glomerata s'étend dans les régions tempérées et tempérées chaudes de l'Ancien Monde :
L'espèce s'est largement naturalisée dans les autres continents, notamment en Afrique orientale et australe (Tanzanie, Lesotho, Afrique du Sud), en Australie et Nouvelle-Zélande, aux États-Unis (Alabama, Géorgie, Kentucky, Mississippi, Caroline du Sud, Virginie, Virginie-Occidentale) ainsi qu'à Hawaï, en Amérique centrale (Costa Rica) et en Amérique du Sud (Argentine, Uruguay)[8].
Cette plante est fréquente dans les prés et prairies, mais aussi dans les bois et les friches. Généralement sur les sols riches en azote et ensoleillés.
Selon Catalogue of Life (28 février 2018)[9] :
Selon The Plant List (28 février 2018)[1] :
Le dactyle pelotonné est l'une des principales graminées fourragères, sélectionnée pour sa haute productivité[10]. Elle s'adapte à tous types de sols et réagit bien aux apports d'azote. Son enracinement puissant lui donne une bonne résistance aux sécheresses estivales[11]. En revanche, le dactyle supporte mal les terrains humides ou temporairement inondés.
Riche en protéines, on le cultive fréquemment dans les prairies temporaires, souvent associé à une légumineuse telle que la luzerne, ou, en terrains plus acides, au trèfle blanc[12]. Il est également présent, semé ou spontané, dans les prairies permanentes où il est très apprécié.
Les principaux caractères améliorés sur le dactyle pelotonné en France et en Amérique du Nord ont été la vitesse d'implantation, l'allongement de la durée de croissance, la durée d'exploitation au printemps, la résistance aux maladies (rouilles, mastigosporiose, scoléchotrichose), la productivité et la qualité du fourrage[10]. En première coupe, les variétés de dactyle à maturation tardive coïncident mieux avec la luzerne que les variétés de type précoce[13].
Quatre types de mode de croissance du dactyle aggloméré ont été sélectionnés :
Les cultivars de type « haut » sont les mieux adaptés à la récolte mécanique. cependant, ils conviennent aussi bien au pâturage si la gestion de est adaptée. Les types « mi-haut » et « nain » sont généralement recommandés seulement pour les systèmes de pâturage. Les différents cultivars diffèrent largement dans leur résistance aux maladies foliaires, aux virus et au froid hivernal[13].
Près de 160 variétés sont inscrites au catalogue européen des espèces et variétés et plus de 90 au catalogue officiel français[14].
Parmi les variétés anciennes et récentes commercialisées on peut citer : Ariès, Germinal, Floréal, Prairial, Daprime, Lude, Athos, Luflor, Dactina, Bolide, Lazuly, Adremo[15]...
Plusieurs variétés sont des composites hybrides, une variété est destinée à la végétalisation et une autre à un usage en gazon.
La plante est réputée être œstrogénique. C'est en médecine populaire un remède populaire pour traiter les tumeurs, les affections rénales et vésicales[16].
La base tendre et sucrée des tiges peut être occasionnellement grignotée[17].
En Australie, Dactylis glomerata est considérée comme une mauvaise herbe environnementale dans le Victoria, la Tasmanie, l'ACT (Territoire de la capitale australienne) et la Nouvelle-Galles du Sud. Très cultivée comme herbe de pâturage, la plante s'est répandue dans des sites perturbés et des communautés végétales naturelles. Elle se montre envahissante dans les landes, les bois ouverts et les forêts, les ripisylves, les milieux humides d'eau douce et sur le littoral, où elle forme des pelouses denses qui suppriment les graminées indigènes et les autres plantes herbacées non graminoïdes. Elle a par exemple envahi certaines parties basses des forêts ouvertes qui forment la réserve naturelle de Queanbeyan dans l'ACT. Cette réserve est le seul habitat d'une espèce d’Asteraceae endémique très rare, Rutidosis leptorrhynchoides, classée « en voie de disparition », et que le dactyle concurrence directement pour l'espace, les nutriments, la lumière et l'humidité[18],[19].
En Europe, la rouille jaune ou rouille striée, Puccinia striiformis f.sp. dactylidis, qui affecte les céréales peut attaquer gravement le dactyle. La rhynchosporiose, maladie causant des taches puis des dessèchements foliaires et causée par le champignon Rhynchosporium orthosporum[20]. Le dactyle peut également être l'hôte de l'ergot du seigle. Divers autres champignons peuvent également affecter le dactyle : Mastigosporium rubricosum est l'agent de la moucheture brune. Cette maladie, qui se traduit par des taches brunes allongées sur feuilles, diminue les rendements et la qualité des fourrages. Epichloe typhina est l'agent des quenouilles. Sans réelle gravité, la rouille du dactyle causée par le champignon Uromyces dactylidis nécessite pour son cycle complet de développement un second hôte tel que les renoncules[20].
Aux États-Unis, la scolécotrichose ou maladie des taches en bandes des graminées (Scolecotrichum graminis), l'échaudure des feuilles (Rynchosporium orthosporum), la rouille striée (Puccinia striiformis) et les taches foliaires figurent parmi les maladies les plus répandues et les plus destructrices chez le dactyle aggloméré. La résistance à ces maladies est variable selon les cultivars[21].
Le virus de la marbrure du dactyle (CfMV, Cocksfoot Mottle Virus) est transmis par les adultes et les larves d'un chrysomélidé (Oulema melanopus L.). Non transmis par les graines, il peut se répandre par le matériel agricole (fauchage) et par le bétail au pâturage. Il provoque des symptômes de décoloration du feuillage et peut réduire la longévité des cultures. C'est un sérieux problème au Royaume-Uni et l'une des maladies les plus graves du dactyle au Japon. On dispose aux États-Unis de cultivars résistants à ce virus[13].
Les principaux ravageurs sont les mêmes que ceux des graminées fourragères.
En Europe, les cécidomyies du dactyle, attaquent les inflorescences : Contarinia dactylidis est la plus précoce et est observée juste avant la floraison, Dasineura dactylidis apparaît peu après la floraison. Chez ces deux espèces, les larves s'alimentent aux dépens des graines[20].
Aux États-Unis, les larves du scarabée japonais (Popillia japonica) et du hanneton vert (Cotinis nitida) se nourrissent de racines du dactyle aggloméré. Les tenthrèdes se nourrissent de la pointe des tiges. On connaît cependant mal l'importance des pertes économiques causée par ces insectes[21].
Dactylis glomerata
Dactylis glomerata, le dactyle aggloméré ou dactyle pelotonné, est une espèce de plantes monocotylédones, de la famille des Poaceae (graminées), sous-famille des Pooideae, originaire de l'Ancien Monde.
C'est une plante herbacée vivace largement cultivée dans tous les continents comme plante fourragère. C'est également une adventice (mauvaise herbe) répandue dans les cultures, notamment les vergers et vignobles
Cette plante de prairie, très commune, plutôt adaptée à la fauche qu'au pâturage, est souvent semée en association soit avec d'autres graminées, soit avec des légumineuses (trèfle ou luzerne). Son pollen est responsable d'allergies respiratoires.
O dáctilo[1] Dactylis glomerata é unha gramínea perenne, nativa de Europa e con importancia como planta forraxeira.
Planta perenne, alta, ergueita, medra formando matos e os seus talos florais teñen unha altura de 60 a 120 cm .[2][3] As follas non teñen pelos e están pregadas, os limbos son planos con sección en «V», largos, longos e de ápice puntiagudo, posúen cores cinsentas e azulados e a súa nervadura central está moi marcada.[2][3] Son macías e moles cando son novas, e duras ao chegaren a adultas. A lígula é longa, abrancazada e sen aurículas. A inflorescencia é unha espiga con espículas aglomeradas en pólas (de aí o seu nome). O froito é un cariopse, pequeno, vestido, con aresta forte e xermolan de xeito doado.[2] As vaíñas son esmagadas e de quilla pronunciada.[3]
Atópase en gran parte das rexións de clima temperado do hemisferio norte: Europa (é nativo do oeste e centro de Europa), Asia e norte de África. En América do Norte atópase no Canadá e nos Estados Unidos. No Hemisferio Sur salienta a súa presenza en Nova Zelandia e América do Sur (Chile e Arxentina).[3]
Abunda en toda Galiza, salientando a variedade marítima en ecosistemas tipo cantil, mesturado con Angelica pachycarpa, Daucus carota subsps gummifer, Festuca rubra subsps. pruinosa, ou Rumex acetosa subsp biformis.[4].
É unha especie adaptada a solos de fertilidade alta e media, non convíndolle solos pesados que tenden a se alagar. O mesmo ca todas as especies orixinarias de clima húmido posúe un sistema radicular superficial e sensíbel á seca. Non medra a temperaturas menores de 5 °C e na primavera ten un gran desenvolvemento mais amodo ao principio.[2] Medra ben polo outono e se mantén verde e produtivo até as xeadas.[3]
A sementes xermolan de xeito doado mais o seu desenvolvemento vai amodo nas primeiras fases, xermolan axeitadamente dentro dun rango de temperaturas maior ca o de case todas as outras gramíneas de ciclo frío.[2][3]
Recoméndase a súa sementeira cedo polo outono para se establecer antes das xeadas, que poden afectar ás plantas miudiñas. Se se sementar na primavera pode verse afectado polas secas do verán do norte da Península Ibérica. Na primavera posúe un excelente crecemento, porén lento ao principio.
O regromo após a sega (acostuma ser a finais da primavera), é bo se as condicións son axeitadas: temperaturas non moi elevadas e humidade dabondo.
Na zona Cantábrica e en Galiza o seu crecemento adoita estar limitado por mor da seca; en secaños frescos e regadíos do interior o seu desenvolvemento pode verse reducido debido ás altas temperaturas.[2]
Esta gramínea medra moi axiña e deixa de ser apetecíbel para o gado que preferirá outras especies de crecemento máis amodo, isto ocorre en maior medida na primavera, cando o crecemento e a maduración se producen antes que na meirande parte das gramíneas adaptadas ao frío e á humidade.[3]
A sementeira é preferíbel na primavera, época na que ten un gran crecemento, mais no norte da Península Ibérica pode haber problemas por mor das secas de verán.[2] Sementar a finais do verán e no outono da bos resultados se se deixa o tempo suficiente para que se establezan as plántulas.[3] Ademais, se se sementa a principios do outono o cultivo poderá establecerse antes das xeadas. Adóitase sementar en mestura con outras gramíneas e en asociación con leguminosas: no norte da Península Ibérica utilízase con ballico (Lolium perenne) e trevo branco (Trifolium repens) en pradeiras de longa duración de pastoreo e sega; se as pradeiras son só de sega empréganse a herba de Vigo (Lolium multiflorum) e o trevo rubio (Trifolium pratense). En Francia úsase coa alforfa coma acompañante.
O dáctilo adáptase ben ás condicións climáticas da Península e posúe diversas variedades, grazas a isto o seu uso está amplamente espallado,mais en case todas as mesturas é secundaria respecto doutras gramíneas.[2] A densidade de sementeira recomendada en asociación con leguminosas é de 3,3 a 11,3 kg/ha .
Polo xeral a fertilización é esencial para un alto rendemento. As leguminosas fornecen ao dáctilo o nitróxeno necesario para o seu desenvolvemento. Na meirande parte dos casos cómpre adubarmos con cal e fosfatos.[3]
Esta planta produce unha boa forraxe cando é nova mais logo perde a súa calidade e dixestibilidade ao florear.
Se é sometido a defoliacións moi severas e frecuentes mediante sega ou pastoreo (sobre todo mediante pastoreo) as substancias de reserva desaparecerán, a súa capacidade de rexeneración verase limitada e ademais de producir menos pode morrer.[2]
As asociacións de dáctilo e leguminosas cómpren de sega e pastoreo ou a súa combinación para aproveitalo cando aínda é novo e apetecíbel para o gado e para manter un bo equilibrio entrambos. Malia aturar o pastoreo, non persiste moito baixo un pastoreo intenso continuo. Por mor disto, dá mellores resultados cando se regula o pastoreo ou se practica en rotación.
Por mor á gran produción de dáctilo na primavera, parte ou toda a superficie cultivada de dáctilo e leguminosas pode ser collida para conservación de feo o ensilaxe nesta época.
Dactylis glomerata foi descrita por Carl von Linné e publicado en Species Plantarum 1: 71. 1753.[5]
Dactylis: nome xenérico que provén do greg oantigo δάκτυλος dáktylos, que significa "dedo", o que alude á forma da panícula.[6]
glomerata: epíteto latino que significa "aglomerado, agrupado".[7]
O dáctilo Dactylis glomerata é unha gramínea perenne, nativa de Europa e con importancia como planta forraxeira.
Ilustración. Vista da planta. Ilustración.Lěsny sukač je rostlina ze swójby słódkich trawow (łaćonsce: Dactylis polygama, Poaceae).
Lěsny sukač je rostlina ze swójby słódkich trawow (łaćonsce: Dactylis polygama, Poaceae).
Axhnoðapuntur (fræðiheiti: Dactylis glomerata) er 50 til 120 sentimetra hátt puntgras sem ber einkennandi blómhnoða. Það er notað í túnrækt en einnig fyrirfinnst það villt, t.d. sem slæðingur meðfram vegum og í grasbrekkum.
Axhnoðapuntur (fræðiheiti: Dactylis glomerata) er 50 til 120 sentimetra hátt puntgras sem ber einkennandi blómhnoða. Það er notað í túnrækt en einnig fyrirfinnst það villt, t.d. sem slæðingur meðfram vegum og í grasbrekkum.
La dattile (Dactylis glomerata L., 1753) conosciuta anche con i nomi erba mazzolina e pannocchina è una specie erbacea della famiglia delle Poaceae ampiamente coltivata come pianta foraggera.
È una pianta molto rustica, sopporta temperature invernali basse, condizioni di siccità e tutti i tipi di terreno.
È anche molto produttiva (100-120 q/ha, tra le perenni seconda solo a Festuca arundinacea) e molto longeva.
È una specie a lento insediamento, per la semina necessita buona preparazione del terreno. Può essere seminata sia in primavera (a marzo, per evitare le gelate tardive a cui è sensibile) sia in autunno (entro fine agosto, per consentire lo sviluppo prima dei rigori invernali).
La dattile è un'essenza da sfalcio (possibilmente a inizio spigatura) o da pascolo. Con lo sfalcio è utilizzata come fieno o come insilato. In genere non si utilizza in coltura pura, bensì come componente di prati oligofiti. In particolare si presta alla consociazione con l'erba medica in virtù della sua limitata aggressività.
La dattile (Dactylis glomerata L., 1753) conosciuta anche con i nomi erba mazzolina e pannocchina è una specie erbacea della famiglia delle Poaceae ampiamente coltivata come pianta foraggera.
È una pianta molto rustica, sopporta temperature invernali basse, condizioni di siccità e tutti i tipi di terreno.
È anche molto produttiva (100-120 q/ha, tra le perenni seconda solo a Festuca arundinacea) e molto longeva.
È una specie a lento insediamento, per la semina necessita buona preparazione del terreno. Può essere seminata sia in primavera (a marzo, per evitare le gelate tardive a cui è sensibile) sia in autunno (entro fine agosto, per consentire lo sviluppo prima dei rigori invernali).
Paprastoji šunažolė (Dactylis glomerata) – miglinių (Poaceae) šemos, šunažolių (Dactylis) genties žolinis augalas.
Šluotelės apatinė šakelė atokiai nuo kitų, visa šluotelė ryškiai kupetuota. Varpažvyniai gana kieti, nepersišviečiantys, apatinis varpažvynis vienagyslis. Apatinė žiedažvynio, kaip ir varpažvynių, nugarėlė apaugusi standžiomis blakstienomis. Aukštis 30–120 cm.
Kropaar (Dactylis glomerata) is een plant uit de grassenfamilie (Poaceae), die niet alleen in het wild voorkomt, maar ook ingezaaid wordt voor voederdoeleinden. Het is een pollenvormende soort die voorkomt in graslanden en aan wegbermen. Het is een minder smakelijk en voedzaam weide- en hooigras dan Engels raaigras (Lolium perenne). De hoogte is circa 150 cm.
Het blad is licht- of grijsachtig groen en wordt tot 35 cm lang. De ligula (tongetje) is tot 12 mm lang en is min of meer driehoekig.
De aartjes zijn tot 9 mm lang en hebben twee tot vijf bloempjes. Het geheel is een eenzijdige pluim die weinig vertakt is.
De vrucht is een graanvrucht.
Kropaar wordt in Nederland weinig gebruikt en is vooral geschikt voor grasland op droge grond. Kropaar groeit bij een lage pH minder goed. Er zijn grofbladige en fijnbladige rassen, waarbij de fijnbladige rassen het smakelijkste zijn. Lang gras is minder smakelijk voor het vee. De voederwaarde is matig en een stuk minder dan die van Engels raaigras. Kropaar heeft een vrij hoog kaliumgehalte.
Kropaar is een waardplant voor de vlinders zwartsprietdikkopje, bont dikkopje, groot dikkopje, bont zandoogje, koevinkje, vals witje, argusvlinder en kleine argusvlinder en de microvlinders Ochsenheimeria taurella, Elachista atricomella, Elachista luticomella, Elachista albifrontella en Elachista gangabella.
De vruchten kunnen aangetast worden door moederkoren (Claviceps purpurea).
Kropaar (Dactylis glomerata) is een plant uit de grassenfamilie (Poaceae), die niet alleen in het wild voorkomt, maar ook ingezaaid wordt voor voederdoeleinden. Het is een pollenvormende soort die voorkomt in graslanden en aan wegbermen. Het is een minder smakelijk en voedzaam weide- en hooigras dan Engels raaigras (Lolium perenne). De hoogte is circa 150 cm.
Kupkówka pospolita, rżniączka pospolita[3] (Dactylis glomerata L.), zwana także rajgrasem niemieckim – gatunek rośliny z rodziny wiechlinowatych. Jego zasięg (w szerokim ujęciu) obejmuje północne krańce Afryki, niemal całą Europę i Azję z wyjątkiem jej południowych i wschodnich krańców. Poza tym introdukowany i zdziczały w Ameryce Północnej, Południowej, w Australii i południowej Afryce[2]. W Polsce jest to gatunek bardzo pospolity na niżu i w górach[4].
Bylina, w dobrych warunkach trwa wiele lat. Po wysiewie rozwija się szybko, pełne plony daje w 2-3 roku. Wiosną rozwija się wcześnie i wcześnie kwitnie (koniec maja). Wrażliwa jest na przymrozki. Po wykłoszeniu się szybko drewnieje, dobrze znosi zacienienie. Po skoszeniu odrasta bujnie, w II pokosie wykształca głównie skrócone pędy wegetatywne.
Jedna z pospolitszych traw w Polsce, powszechnie występuje na umiarkowanie wilgotnych i suchych glebach mineralnych i torfowych dostatecznie żyznych. Występuje w różnych łąkach i pastwiskach. Na glebach przepuszczalnych dobrze znosi zalew. W klasyfikacji zbiorowisk roślinnych gatunek charakterystyczny dla rzędu (O.) Arrhenatheretalia[5].
Gatunek jest bardzo zmienny, wyróżnia się wiele podgatunków[2], ras i ekotypów[6]. W wąskim ujęciu gatunek obejmuje tetraploidalne, heksa- i oktoploidalne rośliny będące wynikiem poliploidyzacji drobnych gatunków diploidalnych[7], spotykanych głównie w basenie Morza Śródziemnego[6].
Trawa należąca do roślin pastewnych. Daje wysokie plony siana dobrej wartości pastewnej, jeżeli jest wcześnie skoszona. Później szybko drewnieje. Wysiewana jest na łąki i pastwiska trwałe, wymaga jednak odpowiedniej pielęgnacji. Stosowana jest także w płodozmianach polowych.
Kupkówka pospolita, rżniączka pospolita (Dactylis glomerata L.), zwana także rajgrasem niemieckim – gatunek rośliny z rodziny wiechlinowatych. Jego zasięg (w szerokim ujęciu) obejmuje północne krańce Afryki, niemal całą Europę i Azję z wyjątkiem jej południowych i wschodnich krańców. Poza tym introdukowany i zdziczały w Ameryce Północnej, Południowej, w Australii i południowej Afryce. W Polsce jest to gatunek bardzo pospolity na niżu i w górach.
Dactylis glomerata é uma espécie de planta com flor pertencente à família Poaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 71. 1753.[1]
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente os seguintes táxones infraespecíficos:[2]
Dactylis glomerata é uma espécie de planta com flor pertencente à família Poaceae.
A autoridade científica da espécie é L., tendo sido publicada em Species Plantarum 1: 71. 1753.
Hundäxing (Dactylis (ibland stavat Dactylus) glomerata) är en flerårig ört tillhörande familjen gräs. Det är den enda art som ingår i växtsläktet hundäxingar (Dactylis). Ett antal underarter med varierande antal kromosomer finns definierade, varav flera har svenska namn.
Vanlig hundäxing är ursprunglig i Europa där den är mycket vanlig, och har introducerats till USA, Kanada, Nya Zeeland och Australien. På sina håll har den efter introduktionen blivit invasiv.
Underarten lundäxing (ssp lobata) förekommer i sydligaste Sveriges bokskogar, medan spansk hundäxing (ssp hispanica) är sällsynt i Sverige. Den är dock, som namnet antyder, desto vanligare i Spanien.
Underarten Aschersons hundäxing förekommer i centraleuropa.
Hundäxing växer ofta i tuvor och ser relativt grov ut för att vara ett gräs. Karakteristiskt för arten är att strået är något tillplattat, vilket skiljer hundäxing från många andra gräs. Den kan bli mellan 40 och 100 centimeter hög och bladen har en något blågrön ton. Underarten ljusgrön hundäxing har som namnet antyder ljusgröna blad.
Blommorna sitter i tätt gyttrade småax som i sin tur sitter fästade i en vippa. Blomningstiden är juni — juli. De blekvioletta eller gula ståndarknapparna är synnerligen rika på ståndarmjöl, vilket kan ge hösnuva hos känsliga personer (pollenallergi).
Hundäxing är mycket vanlig på ängs- och kulturmark i hela Europa, dock ej i fjälltrakterna. På Island endast fläckvis. Den tål halvskugga.
Hundäxing är lättodlad som djurfoder och har särskilt högt näringsvärde.
Predatorer för hundäxing är larver av fjärilen mindre tåtelsmygare, Thymelicus lineola och Poanes zabulon, en nordamerikansk fjäril kallad skipper.
Släktnamnet Dactylis betyder fingerlik, med hänsyftning på vippans form.
Artepitetet glomerata kommer av det latinska ordet glomerare som betyder "rulla ihop". Namnet avser utseendet hos artens småaxgyttringar.
Glaucescens betyder som blir blågrå, av latin glaucus = blågrå.
Namnet hundäxing kommer av att hundar gärna tuggar i sig artens blad då de behöver kräkas.[1] En liknande företeelse ligger bakom artens engelska namn cat grass. Det anses att katter genom att äta detta gräs får hjälp att bli av med de hårbollar (spybollar) i magsäcken de får genom sitt ivriga slickande av pälsen. Det uppges att katter gärna tuggar i sig 5 à 10 blad om dagen. Av denna anledning kan i zoologiska affärer finnas burkar med cat grass att köpa, till hjälp för så kallade innekatter, som inte har tillgång till gräsmattor med hundäxing. Ett talesätt som anknyter till detta är påståendet "När katter äter gräs blir det regn". Något vetenskapligt bevis för att det finns ett sammanhang mellan gräsätande och regn är inte känt.
Hundäxing (Dactylis (ibland stavat Dactylus) glomerata) är en flerårig ört tillhörande familjen gräs. Det är den enda art som ingår i växtsläktet hundäxingar (Dactylis). Ett antal underarter med varierande antal kromosomer finns definierade, varav flera har svenska namn.
Трав'яниста рослина заввишки 25-150 см, яка утворює нещільні дернини. Кореневище, повзуче, коротке, відносно товсте, з численними мичкуватими корінцями. Стебла прямостоячі або висхідні, з довгими гонами, голі, гладкі (інколи біля суцвіття шорсткі), завтовшки 1-3 мм. Листки лінійні бо широколінійні (3-20 мм завширшки), пласкі або складені уздовж, загострені, м'які, по краях і уздовж жилок шорсткі. Листкові піхви сплюснуті, на ½-¾ замкнуті, шорсткі, інколи можуть бути гладкими або, навпаки, коротковолосистими.
Суцвіття — однобічна, щільна, стиснута з боків, світло-зелена волоть завдовжки 3-20 см, завширшки 2-7 см. Її вісь гостротригранна, відгалуження першого порядку довгі, шорсткі. Колоски однобічні, голівчасті, скупчені, сильно стиснуті з боків, завдовжки 0,4-1 см, складаються з 2-6 квіток. Колоскові луски кілюваті (по кілю війчасті), ланцетні або видовжено-ланцетні, жорсткі, шкірясто-перетинчасті, інколи вкриті негустими короткими волосками, гострі. Довжина верхньої луски становить 3-7 мм, нижньої — 2-6 мм. Квіткові плівки дволопатеві або двозубчасті. Тичинок 3 штуки, їх пиляки 1,5-5 мм завдовжки. Стовпчик видовжений, приймочка пірчаста. Плід — видовжена, з внутрішнього боку жолобчаста зернівка завдовжки 1,8-3 мм.
У грястиці збірної відомі форми і підвиди з 14, 28, 42 хромосомами.
Ареал охоплює північ Африки, майже всю Європу та Азію, за винятком Далекого Сходу і тропічного півдня континенту. Крім того, грястиця збірна інтродукована в помірних районах Північної та Південної Америки, Австралії і в Південній Африці.[2], а в деяких районах США навіть визнана інвазивним видом.[3]
Рослина світлолюбна, морозостійка, полюбляє помірно зволожені, поживні ґрунти. В природі зростає поодиноко у розріджених листяних лісах, серед чагарників, на узліссях, луках. Досить часто трапляється в антропогенних ландшафтах: обабіч доріг і полів, на пустках і сіножатях, причому в останньому випадку при регулярному скошуванні може утворювати суцільні чисті зарості. У горах підіймається до висоти 4000 м над рівнем моря.
Квітне у червні-серпні, плодоносить у липні-вересні. Запилення і розповсюдження насіння відбуваються за допомогою вітру.
Грястиця збірна належить до цінних кормових культур.[4] В порівнянні з іншими злаками її трава містить більше цукру і добре споживається худобою, до того ж рослина доволі посухостійка, чудово відновлюється після скошування. Окрім зеленої маси з цієї рослини отримують якісне сіно.
Пилок цього виду алергенний і може викликати так звану сінну лихоманку.
Раніше рід Dactylis розглядався як монотипний таксон представлений єдиним видом Dactylis Glomerata, і багато авторів, розглядаючи видозміни в роді відносили їх до підвиду D. Glomerata[5][6][7] але останнім часом спостерігається тенденція до прийняття двох видів,[3] хоча деякі автори приймають навіть більше видів у роді, зокрема, острівні ендемічні види у Макаронезіі.[8][9][10][11].
Dactylis glomerata là một loài thực vật có hoa trong họ Hòa thảo. Loài này được Carl von Linné mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Dactylis glomerata là một loài thực vật có hoa trong họ Hòa thảo. Loài này được Carl von Linné mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Dactylis glomerata L. (1753)
СинонимыЕ́жа́ сбо́рная, или Ежа обыкнове́нная (лат. Dáctylis glomeráta) — вид многолетних травянистых растений рода Ежа (Dactylis) семейства Злаки, или Мятликовые (Poaceae).
Многолетнее травянистое рыхлодерновинное растение. Корневище короткое, ползучее, довольно толстое, с обильными мочковатыми тонкими корнями. Стебли (25)35—130(150) см высотой и 1,5—3 мм толщиной, прямые или приподнимающиеся у основания, с длинными междоузлиями, голые, гладкие или под соцветием слабо шероховатые.
Листья (3)5—12(20) мм шириной, серовато-зелёные, линейные или широколинейные, чаще плоские или вдоль сложенные, мягкие, острошероховатые или острошиповатые по краям, шероховатые по жилкам, тонко заострённые. Влагалища как правило короче междоузлий, сильно сплюснутые, на ½—¾ длины от основания замкнутые, шероховатые, реже гладкие или коротковолосистые. Язычки (2,5)4—7(10) мм длиной, плёнчатые, продолговато-яйцевидные, тупые, расщеплённые, наверху бахромчато-надорванные, обычно голые и гладкие.
Соцветие — серовато-зелёная, плотная, густая, сжатая с боков, односторонняя, лопастная, обычно треугольная в очертании метёлка (вначале узкая и плотная; во время цветения широколанцетная, с отклоненными и раскинутыми ветвями первого порядка; позже сжатая), (3)7—15(20) см длиной и (2)3—5(7) см шириной, с остротрёхгранной осью и отходящими от узлов по одной, по двум сторонам метёлки, шероховатыми, длинными, особенно нижними, ветвями первого порядка, на которых непосредственно, или на отдельных веточках второго порядка, расположены однобокие, продолговато-эллиптические, головчатые пучки тесно скученных колосков.
Колоски (2)3—5(6)-цветковые, (4)6—8(10) мм длиной, на коротких ножках, сильно сжатые с боков, продолговато-обратнояйцевидной формы, серовато-зелёные, часто с фиолетовым оттенком; ось с сочленением под каждым цветком, шероховатая, иногда с рассеянными короткими волосками. Колосковые чешуи почти одинаковые, килеватые, ланцетные или ланцетно-продолговатые, жесткие, кожисто-перепончатые, по килю реснитчатые, с 1—3 неясными жилками, очень острые, с остевидными заострениями, короче колоска и цветочных чешуй; нижняя колосковая чешуя (2)3,5—5(6,5) мм длиной, верхняя колосковая чешуя 3—5,5(7) мм длиной. Цветочные чешуи неодинаковые. Нижняя цветочная чешуя (3)5—6,5(7) мм длиной, продолговатая, продолговато-ланцетная или ланцетная, с 5 тонкими жилками, резко килеватая, вверху по килю жёсткореснитчатая, по краю короткореснитчатая, иногда полностью голая, на верхушке с остриём или остью 1—2(2,5) мм длиной. Каллус голый, очень короткий. Верхняя цветочная чешуя немного короче нижней, ланцетно-эллиптическая, плёнчатая, уплощённая, с 2 килями, по килям шероховатая или короткореснитчатая, кверху суженная, на верхушке двузубчатая. Цветковые пленки двузубчатые или двулопастные. Тычинок 3, пыльники до (1,5)2—4,5(5) мм длиной. Столбик пестика удлиненный, рыльце перистое.
Плод — продолговатая зерновка, с внутренней стороны желобчатая, 1,8—3 мм длиной; рубчик овальный, в 6—8 раз короче зерновки.
Цветение июнь—август, плодоношение июль—сентябрь.
Широко распространён в субтропических и умеренно тёплых районах почти всей Европы, в Северной Африке, значительной части внетропической Азии, в качестве интродуцированного или заносного растения во многих внетропических областях обоих полушарий (в Америке, Австралии и Новой Зеландии).
Лесной и луговой вид с широкой экологической амплитудой: растёт отдельными экземплярами в разреженных и светлых лиственных лесах, на полянах и опушках, на суходольных, песчаных заливных и крупнозлаковых пойменных лугах, среди кустарников, а также у дорог, на вырубках и пустырях и в населенных пунктах; может образовывать чистые заросли, особенно при сенокосном использовании луга.
Встречается преимущественно в лесной и лесостепной областях, изредка на степных лугах. Поднимается в горы до субальпийского пояса.
Размножается и распространяется семенами.
Сенокосное и пастбищное кормовое растение, широко введенное в культуру. Может давать по 2—3 укоса в год. Хорошо поедается всеми видами скота, но особенно крупным рогатым скотом и лошадьми.
Используется в декоративных целях в парках и на газонах, чаще используется пёстролистная садовая разновидность (Dactylis glomerata var. variegata Hitchc.) с беловатыми или золотистыми полосками на листовых пластинках.
Е́жа́ сбо́рная, или Ежа обыкнове́нная (лат. Dáctylis glomeráta) — вид многолетних травянистых растений рода Ежа (Dactylis) семейства Злаки, или Мятликовые (Poaceae).
鸭茅(学名:Dactylis glomerata)也叫做鸡脚草、果园草,是一种禾本科草本植物。在中国,这种草主要分布于西南部[1]和西北部,是一种喂牛喂马的牧草,一般都是在春天或者秋天的时候播的种。
カモガヤ(英: orchard grass、学名: Dactylis glomerata[2])はイネ科カモガヤ属の多年草。英名のオーチャードグラスでも流通する。和名のカモガヤ[2](鴨茅)は、英名の cock's-foot grass を訳すときに cock(ニワトリ)を duck(カモ)と間違えたといわれる[3]。キヌイトソウ(絹糸草)ともいう。
耐寒性が強く、葉は群生して幅広く、高さは1m前後に伸びる。
花期は5-7月で、花粉が飛ぶため、スギのシーズン後に起こる花粉症の原因としても知られる。
チモシー(オオアワガエリ)と共に世界的に有名な牧草。水盤の中で綿や泥の上に蒔き、芽生えを楽しむこともあり、常緑芝として用いることもある。
牧草としての栽培は、整地後一面に種子を蒔き、播種後2年目に繁茂した茎葉を刈り取る。年2-3回刈り取ることができ、適期刈り取ったオーチャードグラスの干草は7-8%の粗タンパクを含み、消化率も良く、その他の成分や家畜の好みもチモシーに劣らない。
チモシー同様、明治時代に日本に導入され、今では広く野生化している。
カモガヤ(英: orchard grass、学名: Dactylis glomerata)はイネ科カモガヤ属の多年草。英名のオーチャードグラスでも流通する。和名のカモガヤ(鴨茅)は、英名の cock's-foot grass を訳すときに cock(ニワトリ)を duck(カモ)と間違えたといわれる。キヌイトソウ(絹糸草)ともいう。
오리새는 벼과의 여러해살이풀로 학명은 Dactylis glomerata이다.
온대·난대에서 널리 재배되는 여러해살이풀로 높이 60-120cm이다. 오처드그래스라고도 한다. 중요한 목초의 하나이다.
잎은 가늘고 길며, 잎새는 털이 없고 질이 거칠고 단단하며, 흰빛이 도는 녹색이다. 5-6월에 줄기 끝에 길이 10-30cm의 원추꽃차례가 달린다. 꽃차례의 가지는 개화기에는 넓게 퍼진다. 그 끝에 붙는 작은이삭에 4-5개의 작은꽃이 마치 새의 발가락 모양으로 벌어져서 달린다.
라디노클로버나 붉은클로버와 함께 목초지를 조성하는 일이 많다. 풋베기사료·건초·사일리지로 이용되며, 그늘진 곳에서도 생육한다.