dcsimg

Juniperus thurifera ( астурски )

добавил wikipedia AST

Juniperus thurifera, la sabina albar,[1] enebro,[2] trabina, tarabina o trabino[3] ye una especie del xéneru juniperus natural de los Alpes franceses, la Península Ibérica y el norte d'África. N'España tien los sos nucleos principales nos montes interiores del centru, norte y este, principalmente nes provincies de Guadalajara, Soria, Burgos, Cuenca, Teruel, Segovia y València.

 src=
Vista del árbol
 src=
Nel so hábitat

El mayor sabinar albar d'Europa, estender ente les provincies de Soria y Guadalajara, concretamente polos conceyos d'Arcos de Jalón y Maranchón. Incluyendo a les llocalidaes de Sagides, Chaorna, Judes, Iruecha, Codes y Mochales. Apocayá foi declaráu llugar d'Interés Comuñal (LIC). Con dalguna intermitencia, enllargar, per un sitiu, pol Campo Taranz, pol otru, pol parque natural de "el Alto Tajo", magar, en dambos llugares, con menor intensidá. En Castiella y Lleón a los árboles monumentales d'esta especie y d'otres asígnase-yos xéneru femenín y asina se diz la enebra en Siguero, Morales, Valleruela etc.[4] Ye especialmente conocíu'l sabinar de Calatañazor, Soria. Esiste tamién un importante sabinar nel Rincón d'Ademuz, siendo'l más notable l'asitiáu na paraxa Les Blanques de Puebla de San Miguel (València), con terribles exemplares milenarios;[5] dichu llugar tópase protexíu dientro del Parque Natural de Poblar de San Miguel. Hai tamién sabines na rexón aragonesa de 'Los Monegros'.

Carauterístiques

Árbol siempreverde, de tamañu medianu, xeneralmente de 4 a 8 m d'altor y d'un metro más o menos de diámetru de tueru, curtiu y gruesu daqué retorcigañáu y trabancosu nos exemplares vieyos, con corteza parduza o cenicienta, fibrosa y sedada llonxitudinalmente, esprendiéndose a tires. La copa ye bien trupa, de color verde escuru con forma cónica o ovalada y n'exemplares esmocaos esplanada ya irregular. Les cañes son grueses y les fueyes son escuamiformes, xuntaes al tallito, son de forma romboidal y aspres al tactu.
Produz pies masculinos y femeninos, los estróbilos son arredondiaos de color azuláu a coritu o acoloratáu según el so estáu de maduración. Los pies masculinos producen nes sos pequeñes, parduces y abundantísimas inflorescencies, grandes cantidaes de polen, lo que se llama popularmente "cierna" que llega a paecer fumu en díes airosos.[4]

Floria a partir de febreru y los frutos maurecen al segundu añu, pero tamién esisten dómines na que nun se forma la grana. Les flores de los machos namái producen polen, que ye esvalixáu pol vientu, ente que les flores de los árboles fema son fertilizaes pol polen masculín y forma unos "frutos" llamaos gayubas. Dichos estróbilos nun algamar el grau de maduror hasta la segunda seronda tres la polinización (20 meses), cuando tomen un color escuru carauterísticu. Nesti momentu ye cuando distintes especies de tordos (Turdus sp.) comer y esvalixen les sos granes. Ye'l momentu más fayadizu pa la recueya manual de frutos con fines viverísticos.[6]

Hábitat

N'España podemos atopar dende los 140 msnm (Sierra de Monegrillo, Zaragoza) hasta los más de 1.800 m qu'algama na Sierra d'Albarracín en (Teruel). En Marruecos, llega percima de los 3.000 m. Espolleta con vitalidá en zones onde pel hibiernu s'algamar temperatures de -25 °C y pel branu róndense los 40 °C. Soporta años secos nos que nun llega a cayer más de mediu llitru d'agua per metro cuadráu y la mayor parte fora del periodu vexetativu. Ye capaz de llancar el so potente sistema radical en suelos tan cascayosos como los lapiaces, onde cabalmente, nun s'instalaría nengunu de la mayoría de los árboles que crecen na Peninsula Ibérica.[7] Vegeta nes altes parameres y fasteres espuestes, principalmente sobre suelos ricos en cal, pero tamién nos xilizos, dende los 800 m hasta cerca de los 1.500 m entrando en competencia cola encina (Quercus ilex) y el pinu Salgareño (Pinus nigra); planta de crecedera bien lenta, apodera solo en condiciones estremes, yá que aguanta perbién les fuertes xelaes, acomuñaes a branos secos y calorosos, que caractericen les parameras onde habita. Nes sos llendes alterna dacuando col caxigal o carbayu carrasqueño (Quercus faginea). Ye'l enebral o sabinar un monte claru de tipu parque, esclariáu de forma ancestral, pa favorecer la producción de campera onde tamién s'atopen plantes de sotobosque, sobremanera les árgomes (Genista scorpius) y los cambrones (Genista rigidissima), amás d'artos o espinos de tintes (Rhamnus saxatilis) y artugancios (Rosa agrestis, Rosa micrantha, y Rosa corymbifera). Nos montes sorianos son especialmente frecuentes les estepes negrales (Cistus laurifolius), sobremanera na zona d'Ucero y Valdemaluque, Torremocha d'Ayllón, Gormaz, etc. Ente les plantes de menor talla que crecen acomuñaes al enebral[8] podemos citar numberoses arumoses, como'l espliegu (Lavandula latifolia), la salvia (Salvia lavandulifolia), l'ajedrea (Satureja gracilis), diversos tomillos (Thymus zygis, Thymus vulgaris, Thymus mastichina, y Thymus mastigophorus), sanjuanes (Phlomis lychnitis) y zamarrillas (Teucrium capitatum). Toes estes especies bien visitaes poles abeyes producen mieles esquisites. Otres especies qu'acompañen al enebral[2] en terrenes cascayosos y hasta con roca son les dedaleras (Digitalis obscura), les lechetreznes (Euphorbia nicaeensis). El pacional dominante nel enebral[2] ye de pequeña talla formáu por especies viviegues encespedantes y bien resistentes como les espiguillas rizaes (Festuca hystrix y Poa ligulata) y les coles de rapiega (Koeleeria vallesiana), que formen un tapiz curtiu, según los jopillos (Dactylis hispanica) y les cabezueles (Anthyllis vulneraria). Llocalmente ente los enebros[2] crecen rodales de dures macollas de gramínees altes y resistentes como la preciosa yerba plumera (Stipa iberica) y la saeta o lastón de pandorial (Stipa lagascae) dando llugar a los llamaos montes estépicos, que tanto abonden nos cantos de les árees desérticas d'Asia[4]

Distribución

Na Península Ibérica los sabinares ocupen zones continentales del interior, formando la so área una especie d'arcu discontinuu que con centru en Madrid, podría dibuxase dende les cuena del río Luna (Lleón) hasta la llocalidá de Nerpio, nel sur d'Albacete, pasando polos estensos montes de Soria y Teruel, los orixinales sabinares del Valle del Ebro y los escelentes de Guadalajara, Cuenca, València (Rincón d'Ademuz) y los de Ciudad Real. Bonos sabinares pueden atopase tamién nel interior de Castelló (como por casu na Sierra del Toro), en Burgos (Valle del Rudrón) y en Segovia (onde la sabina llega hasta les llendes d'Ávila), según retazos d'ellos en Madrid (Gargantilla de la Sierra, Becerril de la Sierra, El Vellón, Zarzalejo), Valladolid, Palencia, Zamora y Murcia.La sabina albar na rexón de Murcia, alcontrar nel conceyu de Moratalla, concretamente nel so pedanía llamada, precisamente, El Sabinar, dada la bayura d'esta especie que ye autóctona del territoriu y ta protexida. Exemplares sueltos de sabina albar apaecen nel este de Jaén (Sierres de Cazorla y Segura), según na Sierra de María al norte d'Almería (onde atopamos el Monumentu Natural de la Sabina Albar) y, yá en Granada al pie de La Sagra. Fora d'España hai sabinares en puntos alcontraos de los Alpes (italianos y franceses) y na redoma de Saint Béat, na aguada norte de los Pirineos. Queden rodales nel Monte Cintu en Córcega. N'África, n'Arxelia, pero sobremanera en Marruecos, onde ocupen más de 31.000 hai, ditribuidas pol Gran Atles y Atles Mediu, integrando n'altitú l'últimu pisu forestal, percima de los cedros.[7]

Paleogeografía

Los montes de sabina son consideraos relictos por representar el testimoniu d'un paisaxe vexetal qu'apoderó o foi frecuente fai milenios; tantos, qu'aquelles sabines nin vieren entá al home. Si esto ye asina, y los resultaos de distintos investigadores apunten escontra ello, atopamos hai ante una amuesa, una porción d'una fitocenosis terciaria, un paisaxe vexetal traíu pol túnel del tiempu hasta los nuesos díes. Los paleobotánicos confirmaron la presencia de taxones de la seición Sabina, probablemente la mesma sabina albar, nel Cretácicu, nel Oligocenu y Pliocenu, nel centru y noroeste d'Europa y nel sur de Francia. Paez, pos, que los sabinares cubrieron dominios más estensos y septentrionales que los actuales, coincidiendo con periodos más fríos y secos (por casu nel Messiniense). Tamién podría asegurase qu'en dalgún momentu (Pliocenu-Pleistocenu) tuvieron árees más acutaes que na actualidá, debíu probablemente, al so irrenunciable xerofilia, que-yos faía abandonar zones de cutio húmedes y sobremanera les fachaes atlántiques de los sistemes montascosos. Esta presencia antiguo y estendío de la sabina albar, les sos migraciones y la so actual distribución estazada sirven d'argumentu por que dellos botánicos xustifiquen la diferenciación de tres variedaes xeográfiques (var. gallica, var. hispanica, var. africana ), estremables unes d'otres por calteres taxonómicos de poca entidá, pero qu'atoparon refuerzu nes diferencies de hábitats observables, sobremanera ente les poblaciones d'África y Europa.[7]

Variedaes

 src=
Juniperus thurifera var. africana nel Altu Atles (Marruecos)

Dellos autores dixebraron les sos distintes races xeográfiques como variedaes:

  • Juniperus thurifera var. gallica Coincy, la francesa.
  • Juniperus thurifera var. africana Maire, la marroquina.
  • Juniperus thurifera var. hispanica Mill., la española.

Nun acutar como debíen, según les regles de nomenclatura botánica, el nome de var. thurifera pa nenguna d'elles (correspuénde-y en teoría a la forma española yá que Linneo dixo: Habitat in Hispania)[9]

Usos

La madera ye compacta y de granu finu, bien apreciada polos ebanistes; da escelentes postes y vigues al ser bien resistente a la podrizu, cabo indicar qu'a la fama d'imputrescible de la madera de sabina hai que poner dalgún pero, los pies que por dalguna razón son estropiaos y queda al descubiertu'l duramen coloráu sufren un procesu de pudrición que dexa la madera ensin consistencia y fácilmente disgregable, esto nun afecta por completu al tueru una y bones les capes más superficiales, presumiblemente la albura nun son estropiaes polo que l'árbol puede siguir viviendo con normalidá. Si quier gociase del calter d'imputrescibilidad ye necesariu esaniciar la corteza una vegada cortáu l'árbol.

Taxonomía

Juniperus thurifera describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 2: 1039. 1753.[10]

Etimoloxía

Juniperus: nome xenéricu que procede del llatín iuniperus, que ye'l nome del enebro.[11]

thurifera: epítetu que significa «productora d'inciensu», yá que la so madera ye bien arumosa, de golor resinoso prestosa, polo que se quemó pa esti fin, produciendo un golor bien caltriante que al dicir de les xentes estorna a los inseutos y según Pío Font Quer fai fuxir a les culiebres.[9]

Sinonimia
  • Juniperus bonatiana Vis.
  • Juniperus cinerea Carrière
  • Juniperus foetida var. thurifera (L.) Spach
  • Juniperus gallica (Coincy) Rouy
  • Juniperus hispanica Mill.
  • Juniperus sabinoides Endl.
  • Juniperus thurifera subsp. gallica (Coincy) A.Y.Murray
  • Juniperus thurifera var. gallica Coincy
  • Sabina foetidissima var. bonatiana (Vis.) Antoine
  • Sabina pseudothurifera Antoine
  • Sabina thurifera (L.) Antoine[12][13]

Nome común

  • Castellanu: agallaras, agalluja, agallujas, agayuga, agayujas, albarra, alborra, cagurrias, cedru, cedru d'España (5), cedru d'España con frutu negru, enebra, enebro (7), enebro d'inciensu, enebro de la bardera, gallaritas, gayuba (2), sabina (10), sabina albal (2), sabina albar (23), sabina albarra (4), sabina blanca (3), sabina d'España, sabina española, sabina negral, sabina real, sabina roma (3), sabina romana, sabina trabina, sabina turífera, sabín, texu, trabina (4), trabino.(el númberu ente paréntesis indica les especies que tienen el mesmu nome n'España)[14]

Ver tamién

Referencies

  1. Asina se-y llama na Serranía de Cuenca y árees del Sistema Ibéricu meridional, (Oria de Rueda op. cit).
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 En Madrid, Lleón, Zamora, Palencia, Burgos, Segovia y Soria a esti árbol llámase-y enebro
  3. Nome que se-y da nel Sistema Ibéricu oriental y Llevante dende El Maestrazgo hasta inclusive la Sierra de Cazorla y Segura. (Oria de Rueda op. cit.)
  4. 4,0 4,1 4,2 Oria de Rueda, Juan Andrés; Justino Diez (2003). Guía d'Árboles y Parrotales de Castiella y Lleón. Palencia:Cálamo. ISBN 84-95018-46-2.
  5. Alfredo Sánchez Garzón (2014): blanques-de-puebla-de-san-miguel-i.html "Les Blanques" de Puebla de San Miguel (Valencia)
  6. Miguel Verdú el alii. «Ecoloxía de Juniperus Thurifera». Archiváu dende l'orixinal, el 2 de xunetu de 2012. Consultáu'l 22 de marzu de 2009.
  7. 7,0 7,1 7,2 (1998) Los Montes Ibéricos:Una interpretación xeobotánica. Barcelona:Planeta. ISBN 84-08-02869-3.
  8. Al monte de Juniperus thurifera llámase-y enebral en Castiella y nebreda en Lleón. En Valladolid y occidente de Burgos tamién enebrada. Nel nordés de Lleón dizse amás neblar, enebrosa, nebral y neblosu. (Oria de Rueda op. cit.). Esiste, nel Este de la provincia de Burgos, la llocalidá de Nebreda, asitiada ente Santo Domingo de Silos y Lerma
  9. 9,0 9,1 (2002) Guía de los Árboles y Parrotales de la Península Ibérico y Balear. Madrid:Mundi-Prensa. ISBN 10: 84-8476-312-9.
  10. «Juniperus thurifera». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultáu'l 1 d'avientu de 2014.
  11. Juniperus en Flora de Canaries
  12. «Juniperus thurifera». The Plant List. Consultáu'l 1 d'avientu de 2014.
  13. «Juniperus thurifera». Royal Botanic Gardens, Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultáu'l 1 d'avientu de 2014.
  14. «Juniperus thurifera». Real Xardín Botánicu: Proyeutu Anthos. Consultáu'l 1 d'avientu de 2014.

Enllaces esternos

Cymbidium Clarisse Austin 'Best Pink' Flowers 2000px.JPG Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia AST

Juniperus thurifera: Brief Summary ( астурски )

добавил wikipedia AST
Juniperus thurifera

Juniperus thurifera, la sabina albar, enebro, trabina, tarabina o trabino ye una especie del xéneru juniperus natural de los Alpes franceses, la Península Ibérica y el norte d'África. N'España tien los sos nucleos principales nos montes interiores del centru, norte y este, principalmente nes provincies de Guadalajara, Soria, Burgos, Cuenca, Teruel, Segovia y València.

 src= Vista del árbol  src= Nel so hábitat

El mayor sabinar albar d'Europa, estender ente les provincies de Soria y Guadalajara, concretamente polos conceyos d'Arcos de Jalón y Maranchón. Incluyendo a les llocalidaes de Sagides, Chaorna, Judes, Iruecha, Codes y Mochales. Apocayá foi declaráu llugar d'Interés Comuñal (LIC). Con dalguna intermitencia, enllargar, per un sitiu, pol Campo Taranz, pol otru, pol parque natural de "el Alto Tajo", magar, en dambos llugares, con menor intensidá. En Castiella y Lleón a los árboles monumentales d'esta especie y d'otres asígnase-yos xéneru femenín y asina se diz la enebra en Siguero, Morales, Valleruela etc. Ye especialmente conocíu'l sabinar de Calatañazor, Soria. Esiste tamién un importante sabinar nel Rincón d'Ademuz, siendo'l más notable l'asitiáu na paraxa Les Blanques de Puebla de San Miguel (València), con terribles exemplares milenarios; dichu llugar tópase protexíu dientro del Parque Natural de Poblar de San Miguel. Hai tamién sabines na rexón aragonesa de 'Los Monegros'.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia AST

Juniperus thurifera ( азерски )

добавил wikipedia AZ

Juniperus thurifera (lat. Juniperus thurifera) — sərvkimilər fəsiləsinin ardıc cinsinə aid bitki növü.

Mənbə

Blue Pine (Pinus wallichiana) at Bhandakthathaatch (8000 ft) I IMG 7363.jpg İynəyarpaqlılar ilə əlaqədar bu məqalə qaralama halındadır. Məqaləni redaktə edərək Vikipediyanı zənginləşdirin. Etdiyiniz redaktələri mənbə və istinadlarla əsaslandırmağı unutmayın.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia AZ

Juniperus thurifera: Brief Summary ( азерски )

добавил wikipedia AZ

Juniperus thurifera (lat. Juniperus thurifera) — sərvkimilər fəsiləsinin ardıc cinsinə aid bitki növü.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Vikipediya müəllifləri və redaktorları
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia AZ

Savina turífera ( каталонски; валенсиски )

добавил wikipedia CA

La savina turífera (Juniperus thurifera) és una espècie d'arbre de la família de les cupressàcies. És una espècie perenne de mida mitjana que pot arribar a fer fins a 20 m d'alçada; és dioica i floreix a partir del febrer. Els fruits maduren al segon any després d'haver estat fecundada.[2]

Els boscos de savina turífera són considerats relictes per representar el testimoni d'un paisatge vegetal que va dominar fa mil·lennis. S'han trobat fòssils del Cretaci, de fa uns 140 milions d'anys, i es trobava distribuïda pel centre d'Europa. Sembla que van cobrir dominis més extensos i septentrionals que actualment, coincidint amb períodes més freds i secs. També hi ha hagut períodes en què la seva distribució era més fragmentada, èpoques més humides en què la savina fugia dels vessants atlàntics. Aquestes migracions expliquen les diferents subespècies d'aquesta espècie en diferents llocs d'Europa, a França, la península Ibèrica, i al nord d'Àfrica.

La fusta d'aquest arbre és molt apreciada pels ebenistes, per construir pals i bigues, ja que és molt resistent a la putrefacció. A Algèria i, sobretot, al Marroc, on ocupen més de 31.000 hectàrees distribuïdes a les muntanyes de l'Atles, formant boscos només de savines, o barrejats amb els grans boscos de cedres de l'Atles, poden sobrepassar el límit altitudinal dels cedres. Actualment, creix en ambients secs i de temperatures extremes, molt sovint ventats.

Referències

  1. «Juniperus thurifera» a EOL. Data consulta: 24 de gener de 2014.
  2. «Savina turífera». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs

 src= A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Savina turífera Modifica l'enllaç a Wikidata  src= Podeu veure l'entrada corresponent a aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autors i editors de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia CA

Savina turífera: Brief Summary ( каталонски; валенсиски )

добавил wikipedia CA

La savina turífera (Juniperus thurifera) és una espècie d'arbre de la família de les cupressàcies. És una espècie perenne de mida mitjana que pot arribar a fer fins a 20 m d'alçada; és dioica i floreix a partir del febrer. Els fruits maduren al segon any després d'haver estat fecundada.

Els boscos de savina turífera són considerats relictes per representar el testimoni d'un paisatge vegetal que va dominar fa mil·lennis. S'han trobat fòssils del Cretaci, de fa uns 140 milions d'anys, i es trobava distribuïda pel centre d'Europa. Sembla que van cobrir dominis més extensos i septentrionals que actualment, coincidint amb períodes més freds i secs. També hi ha hagut períodes en què la seva distribució era més fragmentada, èpoques més humides en què la savina fugia dels vessants atlàntics. Aquestes migracions expliquen les diferents subespècies d'aquesta espècie en diferents llocs d'Europa, a França, la península Ibèrica, i al nord d'Àfrica.

La fusta d'aquest arbre és molt apreciada pels ebenistes, per construir pals i bigues, ja que és molt resistent a la putrefacció. A Algèria i, sobretot, al Marroc, on ocupen més de 31.000 hectàrees distribuïdes a les muntanyes de l'Atles, formant boscos només de savines, o barrejats amb els grans boscos de cedres de l'Atles, poden sobrepassar el límit altitudinal dels cedres. Actualment, creix en ambients secs i de temperatures extremes, molt sovint ventats.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autors i editors de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia CA

Spanischer Wacholder ( германски )

добавил wikipedia DE

Der Spanische Wacholder (Juniperus thurifera) auch Weihrauch-Wacholder ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Wacholder (Juniperus) in der Familie der Zypressengewächse (Cupressaceae).

Beschreibung

 src=
Borke von Juniperus thurifera var. thurifera
 src=
Blattwerk mit Zapfen von Juniperus thurifera var. thurifera

Vegetative Merkmale

Der Spanische Wacholder wächst als immergrüner Strauch[1] oder als Baum, der Wuchshöhen bis zu 20 Meter erreicht. Die Baumkrone ist bei jungen Bäumen pyramidenförmig angelegt und entwickelt sich später zu einem breiten, runden, oft unregelmäßigen Habitus[1]. Dieser Wacholder bildet sich entweder einstämmig mit bis zu 200 Zentimeter Brusthöhendurchmesser oder mehrstämmig aus; die Astbildung erfolgt oft in Bodennähe[1]. Die ursprünglich dünne, dunkelbraune Borke verwittert hell- oder graubraun[1] und löst sich in verflochtenen Streifen oder in langen Platten vom Stamm. Die dicht angeordneten Hauptäste zweigen abstehend oder aufsteigend ab[1]. Die viereckigen, zweizeilig angeordneten Astzweige erreichen einen Durchmesser von etwa 1–1,3 Millimeter[1].

Die Blätter sind kreuzgegenständig angeordnet. Die Blattränder sind glatt ganzrandig oder leicht gezähnt. Es werden sowohl 3–6 Millimeter[1] lange nadelförmige Blätter auf juvenilen Pflanzen und jungen Zweigen älterer Exemplare als auch schuppenförmige Blätter ausgebildet. Diese sind mit einer Länge von 1,3 bis 2,7 Millimeter und einer Breite von 0,7 bis 1 Millimeter auf den äußeren, jüngeren Zweigen kleiner als mit einer Länge von bis zu 8–10 Millimeter und einer Breite von bis zu 2,5 Millimeter auf älteren Zweigen.[1]

Generative Merkmale

Juniperus thurifera ist zweihäusig getrenntgeschlechtig diözisch. Die endständigen, fast kugelförmigen, 2–3 Millimeter langen Pollenzapfen stehen einzeln, sind gelbgrün und später hellbraun gefärbt[1]. Die ebenfalls endständigen, fast kugeligen Samenzapfen sind unreif grünlich-purpurn, im vollreifen Zustand dunkelpurpurn gefärbt. Die Samenzapfen reifen im zweiten Jahr.

Vorkommen

Das Verbreitungsgebiet des Spanischen Wacholders reicht von Korsika über die Alpen des südlichen Frankreich, den Gebirgen des nördlichen, südlichen und östlichen Spanien bis in das Atlasgebirge Marokkos und Algeriens. Er besiedelt in Spanien Kalkböden und im Atlasgebirge felsige Umgebungen in Höhenlagen zwischen 300 und 2.400 (maximal bis zu 3.300) Meter[1].

Systematik

 src=
Juniperus thurifera var. africana im Hohen Atlas, Marokko

Der Spanische Wacholder Juniperus thurifera L. wird in der Familie der Zypressengewächse (Cupressaceae) innerhalb der Gattung Juniperus in der Sektion (oder Untergattung) Sabina geführt. Er wurde 1753 von Carl von Linné in Species Plantarum erstveröffentlicht.[2] Als Synonyme werden unter anderen Juniperus hispanica Mill., Juniperus bonatiana Vis., Juniperus cinerea Carrière, Juniperus gallica (Coincy) Rouy und Juniperus africana (Maire) Villar angeführt.

Es werden zwei Varietäten genannt:

  • Juniperus thurifera L. var. thurifera in Südfrankreich inklusive Korsika und Spanien mit 8–12 Millimeter großen Samenzapfen und meist zwei bis vier (ein bis fünf) Samen per Zapfen
  • Juniperus thurifera L. var. africana Maire in Marokko und Algerien mit 7–8 Millimeter großen Samenzapfen und ein (zwei oder selten drei) Samen per Zapfen. Diese Varietät wird von anderen Quellen lediglich als Synonym für Juniperus thurifera L. geführt[1].

Gefährdung und Schutzmaßnahmen

Juniperus thurifera var. thurifera ist in seinen Verbreitungsgebieten häufig und erscheint außer durch Ziegenverbiss der jungen Pflanzen nicht gefährdet. Die IUCN führt diesen Wacholder in ihrer Roten Liste gefährdeter Arten dementsprechend mit „Least Concern“[3]. Die Varietät Juniperus thurifera var. africana gilt durch Ziegenverbiss und zunehmende Wüstenbildung in seinen Habitaten als gefährdet.

Die spanischen Bestände werden mit der Fauna-Flora-Habitat-Richtlinie (FFH-RL) Nr. 92/43/EWG in der aktualisierten Fassung vom 1. Januar 2007 der Europäischen Union, Anhang 1[4] durch geforderte Schutzgebietausweisungen, denen Wacholderarten angehören, geschützt.

Einzelnachweise

  1. a b c d e f g h i j k Christopher J. Earle: Juniperus thurifera. In: The Gymnosperm Database. Abgerufen am 21. Januar 2011 (englisch).
  2. Carl von Linné: Species Plantarum. Band 2. Lars Salvius, Stockholm 1753, S. 1039 (http://vorlage_digitalisat.test/1%3Dhttp%3A%2F%2Fwww.biodiversitylibrary.org%2Fpage%2F359060~GB%3D~IA%3D~MDZ%3D%0A~SZ%3D~doppelseitig%3D~LT%3D~PUR%3D).
  3. Juniperus thurifera in der Roten Liste gefährdeter Arten der IUCN 2010.4. Eingestellt von: Conifer Specialist Group, 1998. Abgerufen am 21. Jänner 2011.
  4. , S. 16 und 19.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia DE

Spanischer Wacholder: Brief Summary ( германски )

добавил wikipedia DE

Der Spanische Wacholder (Juniperus thurifera) auch Weihrauch-Wacholder ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Wacholder (Juniperus) in der Familie der Zypressengewächse (Cupressaceae).

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia DE

Aywal ( кабилски )

добавил wikipedia emerging languages

Aywal (Isem usnan: Juniperus thurifera) d talmest n yemɣi seg twacult n cupressaceae Suqel. Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.

Tilmas

 src=
Juniperus thurifera - Aywal[1]

Ismawen

  • Isem-is s latinit: Juniperus thurifera
  • Isem-is s tefransist: Genévrier à encens, Cèdre d'Espagne
  • Ismawen-is nniḍen s teqbaylit:
  • Ismawen-is nniḍen s tmaziɣt:

Isseqdac

Tiwelhiwin

  1. 'Amawal n Yemɣan - Lexique de plantes ' - Chabane Mohand u Remdane - Mémoire d'études en Agronomie - Université de Tizi ouzou (non daté ~années 80)
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia emerging languages

Aywal: Brief Summary ( кабилски )

добавил wikipedia emerging languages

Aywal (Isem usnan: Juniperus thurifera) d talmest n yemɣi seg twacult n cupressaceae Suqel. Carl Von Linné d amdan amezwaru i yuran fell-as deg useggas n 1753. Tamlest-a teḥseb-itt IUCN am d talmest ur tettwaggez.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia emerging languages

Juniperus thurifera ( удмуртски )

добавил wikipedia emerging languages
 src=
Juniperus thurifera

Juniperus thurifera (лат. Juniperus thurifera ) – Cupressaceae семьяысь шунды пуксён пал Mediterranean region-ын будӥсь сусыпу. Ӝуждалаез ог 6-20 м, модослэн диаметрез 2 м.

Вариететъёс

  • Juniperus thurifera var. thurifera : Испания, Франция
  • Juniperus thurifera var. africana : Марокко, Алжир
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia emerging languages

Juniperus thurifera ( арагонски )

добавил wikipedia emerging languages

O Juniperus thurifera ye una especie de sabina distribuita dende L'Atlas dica los Alpes Franceses y con centro de maxima abundancia en lo Sistema Iberico.

Caracteristicas

Árbol u arbusto de fuella perén, de mida meyana, por un regular de 4 a 12 m d'altaria quan ye árbol y d'un metro de diametro de tronco, curto, grueso, un poquet retuerto en los exemplars viellos, con crosta parda y grisenca, fibrosa y con crebazas lonchitudinals, esgallando-se a tiras. La corona ye muito densa, de color verda escura con forma conica u ovalata y en exemplars remoldatos aplanata y irregular. Las brancas son gruesas y las fuellas con forma d'escata como ye normal en una cupresacia, adosatas a la branqueta verda, son como escatas romboidals y aspras a lo tacto. Produce pietz masculins y femenins, los fruitos son redondeyatos de color azulenca u royenca seguntes l'estato de maduración.

Floreixe a partir de febrero y los fruitos maturan a la segunda anyata, pero tamién bi ha epocas en las que no fructifican.

 src=
Juniperus thurifera

Habitat

En la Peninsula Iberica se troba en altarias dende os 140 m (Sierra de Monegriello, comarca de los Monegros) dica los més de 1800 en a Serranía d'Albarrazín, poco en relación a los 3000 m que ocupan las sabinas de l'Atlas en Marruecos. Se troba bien en puestos que plegan a los -25º en hibierno y los 40º en verano. Aguanta anyatas secas en as que no caye que meyo litro d'augua de plevia por metro quadrato y quasi tota fuera de lo suyo periodo vechetativo. Ye capaz de clavar as radices en los suelos més pedregosos como lenars, a on no creixe garra arbol peninsular.

Lo sabinar més tipico de las parameras de lo Sistema Iberico oriental ye lo tarabinar con chinebro. La sabina ye present en qualques carrascals de paramera de lo Sistema Iberico.

Estato de conservación

 src=
Distribución d'os sabinars de Juniperus thurifera en a Peninsula Iberica.

Los antigos sabinars de la Depresión de l'Ebro plegaban dende la Sierra d'Alcubierre dica Zaragoza y Quinto. La mayor part de los sabinars de la Depresión de l'Ebro los han ido tallando dende la reconquiesta.

Lo sabinar de la Retuerta de Pina ha puesto durar dica huei porque yera propiedat reyal, pero ha retaculato dende lo sieglo XIX. La chent de los Monegros feban servir los suyos trallos pa fer vigas de casas y tamién cremaban la suya fusta pa fer una cenisa con propiedatz antisepticas.

Han quedato árbols molimentals aislaus de los sabinars que encrara quedan en los Monegros. En Villamayor de Galligo se troba la celebre sabina de Villamayor, que ye un testimonio d'estos antigos sabinars a man de Zaragoza y ye la zaguera que en queda; han sembrato sabinas a lo suyo costato pa que pueda reproducir-se.

En Exelsa bi ha atra sabina testimonial, de 10 m d'altaria[1]

La presencia d'eixemplars aislatos u de chicotz sabinars en la Muela de Borcha, en Oliet a man de Sant Per de los Griegos, en Arcaine, en Segura de los Banyos[2] y La Mata de los Olmos[3] fan de ligallo con los sabinars de lo Sistema Iberico.

Se diz que lo sabinar més gran d'esta especie ye situato entre Arcos de Xalón y Maranchón inclindo los termins de las localidatz de Sagides, Chaorna, Judes, Iruecha, Codes y Mochales. Fa poco lo han declarato Puesto d'Intrés Comunitario (LIC).

Bi ha qui afirma que lo sabinar més gran ye en realidat en Monterd d'Albarrazín.

Denominacions

Lo nombre scientifico d'esta especie, thurifera, significa «productora d'encens», car la suya fusta ye muito aromatica.

En l'aragonés de l'actual provincia de Teruel se debeba dicir tarabina u trabina, porque ha deixato sinyal toponimico dende Castellot dica Chabalambre. Esta parabra se troba en benasqués pero con un significato diferent "arbol tallato caito en o suelo, se'n pueda aproveitar a fusta u no", y talment siga relacionato con l'aragonés cheneral "tarabidau".

En castellán se clama oficialment sabina albar (ye dicir "sabina blanquenca"), pero en bellas zonas entre lo Sistema Central y Sistema Iberico en dicen enebro, denominación común con lo chinebro.

Referencias

  1. Eduardo Viñuales Cobos (coordinador): Red natural de Aragón. nº 1, Ribera Baja del Ebro Prames, 2006. pp58
  2. Eduardo Viñuales Cobos (coordinador): Red natural de Aragón. nº 30, Cuencas Mineras Prames, 2010. pp60-63
  3. Eduardo Viñuales Cobos (coordinador): Red natural de Aragón. nº 15, Bajo Aragón Prames, 2007. pp159
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia emerging languages

Juniperus thurifera: Brief Summary ( арагонски )

добавил wikipedia emerging languages

O Juniperus thurifera ye una especie de sabina distribuita dende L'Atlas dica los Alpes Franceses y con centro de maxima abundancia en lo Sistema Iberico.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia emerging languages

Juniperus thurifera: Brief Summary ( удмуртски )

добавил wikipedia emerging languages
 src= Juniperus thurifera

Juniperus thurifera (лат. Juniperus thurifera ) – Cupressaceae семьяысь шунды пуксён пал Mediterranean region-ын будӥсь сусыпу. Ӝуждалаез ог 6-20 м, модослэн диаметрез 2 м.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia emerging languages

Juniperus thurifera ( англиски )

добавил wikipedia EN

Juniperus thurifera (Spanish juniper) is a species of juniper native to the mountains of the western Mediterranean region, from southern France (including Corsica) across eastern and central Spain to Morocco and locally in northern Algeria.[3][4]

It is a large shrub or tree reaching 6–20 metres (20–66 feet) tall, with a trunk up to 2 m (6+12 ft) in diameter and a broadly conical to rounded or irregular crown. The foliage is strongly aromatic with a spicy-resinous scent. The leaves are of two forms: juvenile needle-like leaves 8–10 millimetres (51638 inch) long on seedlings and irregularly on adult plants, and adult-scale leaves 0.6–3 mm long on older plants; they are arranged in decussate opposite pairs. It is dioecious with separate male and female plants. The cones are berry-like, 7–12 mm in diameter, blue-black with a whitish waxy bloom, and contain 1–4 seeds; they are mature in about 18 months. The male cones are 3–4 mm long, and shed their pollen in early spring.[3][4][5][6]

There are two varieties, regarded as distinct by some authors,[3][5] but not by others:[4]

  • Juniperus thurifera var. thurifera. Spain, France. Mature cones 8–12 mm, with 2–4 seeds.
  • Juniperus thurifera var. africana Maire. Morocco, Algeria. Mature cones 7–8 mm, with 1–2 seeds.

Overall, the species is not considered threatened with healthy population in Spain;[1] however, the African population is threatened by severe overgrazing, mainly by goats, and is listed as Endangered.[3][5]

The largest Spanish Juniper forest in Europe is in the Sierra de Solorio.[7]

Twigs with berries

References

Wikimedia Commons has media related to Juniperus thurifera.
  1. ^ a b Farjon, A. (2013). "Juniperus thurifera". IUCN Red List of Threatened Species. 2013: e.T42255A2967372. doi:10.2305/IUCN.UK.2013-1.RLTS.T42255A2967372.en. Retrieved 13 November 2021.
  2. ^ The Plant List: A Working List of All Plant Species, retrieved 11 February 2017
  3. ^ a b c d Adams, R. P. (2004). Junipers of the World. Trafford. ISBN 1-4120-4250-X
  4. ^ a b c Farjon, A. (2005). Monograph of Cupressaceae and Sciadopitys. Royal Botanic Gardens, Kew. ISBN 1-84246-068-4
  5. ^ a b c Ecology and conservation of Juniperus thurifera Juniperus thurifera website
  6. ^ Gymnosperm Database: Juniperus thurifera Archived 2006-03-15 at the Wayback Machine
  7. ^ El Sabinar más extenso de Europa
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EN

Juniperus thurifera: Brief Summary ( англиски )

добавил wikipedia EN

Juniperus thurifera (Spanish juniper) is a species of juniper native to the mountains of the western Mediterranean region, from southern France (including Corsica) across eastern and central Spain to Morocco and locally in northern Algeria.

It is a large shrub or tree reaching 6–20 metres (20–66 feet) tall, with a trunk up to 2 m (6+1⁄2 ft) in diameter and a broadly conical to rounded or irregular crown. The foliage is strongly aromatic with a spicy-resinous scent. The leaves are of two forms: juvenile needle-like leaves 8–10 millimetres (5⁄16–3⁄8 inch) long on seedlings and irregularly on adult plants, and adult-scale leaves 0.6–3 mm long on older plants; they are arranged in decussate opposite pairs. It is dioecious with separate male and female plants. The cones are berry-like, 7–12 mm in diameter, blue-black with a whitish waxy bloom, and contain 1–4 seeds; they are mature in about 18 months. The male cones are 3–4 mm long, and shed their pollen in early spring.

There are two varieties, regarded as distinct by some authors, but not by others:

Juniperus thurifera var. thurifera. Spain, France. Mature cones 8–12 mm, with 2–4 seeds. Juniperus thurifera var. africana Maire. Morocco, Algeria. Mature cones 7–8 mm, with 1–2 seeds.

Overall, the species is not considered threatened with healthy population in Spain; however, the African population is threatened by severe overgrazing, mainly by goats, and is listed as Endangered.

The largest Spanish Juniper forest in Europe is in the Sierra de Solorio.

Twigs with berries
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia authors and editors
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EN

Incensa junipero ( есперанто )

добавил wikipedia EO

La incensa junipero (Juniperus thurifera) estas specio de junipero hejme en la montaroj de la okcidenta Mediteranea regiono, ekde suda Francujo (inkluzive de Korsiko) tra orienta kaj centra Hispanujo ĝis Maroko kaj loke en norda Alĝerio [1][2]. La latina specia adjektivo thurifera signifas « portante incenson ».

Priskribo

Ĝi estas granda arbedo, aŭ arbo atingante altecon de 6–20 m, kun trunko kun diametro de ĝis 2 m kaj kun larĝa konusa, sfera aŭ neregula arbokrono. La foliaro estas forte aroma, kun spic-rezina odoro. La folioj prezentas du formojn, junaĝajn pinglecajn foliojn kun longeco de 8–10 mm ĉe ĝermoplantoj, neregulajn ĉe plenkreskaj plantoj, kaj plenkreskajn skvam-foliojn kun longeco de 0,6–3 mm ĉe pli aĝaj plantoj; ili estas aranĝitaj je kontraŭaj duopoj. Incensa junipero estas dioika kun apartaj masklaj kaj inecaj plantoj. La strobiloj estas berecaj, kun diametro de 7–12 mm, blu-nigraj kun blankec-vaksa lanugo. Ili entenas 1-4 semojn kaj maturiĝas dum ĉirkaŭ 18 monatoj. La masklaj strobiloj longas 3–4 mm, kaj eligis siajn polenojn fru-printempe [1][2][3][4].

Taksonomio

Estas du varioj, konsideraj kiel diferencaj de iuj aŭtoroj [1][3], sed ne de aliaj [2] :

  • Juniperus thurifera var. thurifera. Hispanujo, Francujo. Maturaj strobiloj 8–12 mm, kun 2-4 semoj.
  • Juniperus thurifera var. africana Maire. Maroko, Alĝerio. Maturaj strobiloj 7–8 mm, kun 1-2 semoj.

Uzado

La ligno, tre aroma, praktike ne putreblas. Tradicie ĝi estis uzata por la produktado de incenso, kiel brulligno, aŭ por fari vitejajn palisetojn.

Konservado

Entute, tiu palearktisa specio ne estas konsiderata kiel endanĝerigata. Ĝi havas sanan populacion en Hispanujo [5]; tamen la afrika populacio estas minacata de severa tropaŝtiĝo, ĉefe de kaproj, kaj estas listigita kiel endanĝerigita [1][3].

Vidu ankaŭ

Referencoj kaj eksteraj ligiloj

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Adams, R. P. (2004). Junipers of the World. Trafford. ISBN 1-4120-4250-X
  2. 2,0 2,1 2,2 Farjon, A. (2005). Monograph of Cupressaceae and Sciadopitys. Royal Botanic Gardens, Kew. ISBN 1-84246-068-4
  3. 3,0 3,1 3,2 Ecology and conservation of Juniperus thurifera Juniperus thurifera website
  4. Gymnosperm Database: Juniperus thurifera
  5. Conifer Specialist Group (1998). Juniperus thurifera. Internacia Ruĝa Listo de Endanĝeritaj Specioj, eldono de 2006. IUCN 2006. Elŝutita 12 May 2006.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EO

Incensa junipero: Brief Summary ( есперанто )

добавил wikipedia EO

La incensa junipero (Juniperus thurifera) estas specio de junipero hejme en la montaroj de la okcidenta Mediteranea regiono, ekde suda Francujo (inkluzive de Korsiko) tra orienta kaj centra Hispanujo ĝis Maroko kaj loke en norda Alĝerio . La latina specia adjektivo thurifera signifas « portante incenson ».

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EO

Juniperus thurifera ( шпански; кастиљски )

добавил wikipedia ES

Juniperus thurifera, la sabina albar,[1]enebra,[2]trabina, tarabina o trabino[3]​ es una especie de la familia Cupresáceas. Crece en un área disjunta en el Mediterráneo occidental, que abarca la parte más continental de los Alpes franceses e italianos, comarcas interiores del centro y el este de la península ibérica, algunas montañas de Córcega y el norte de África. Además de estas áreas mayores, está presente en localidades aisladas, como en las cabeceras de los ríos Garona y Arieja en la vertiente norte de Pirineos, en la cabecera del valle del río Noguera Pallaresa y sus afluentes al sur, en la comarca de La Litera en la provincia de Huesca y en el límite entre las provincias de León y Asturias. Esta distribución sugiere un carácter relíctico, restos de una distribución más amplia en tiempos geológicos pasados.[4][5]

Características

Árbol siempreverde, aromático. De tamaño mediano, no sobrepasa los 25 m de altura y a menudo su porte es más bajo y arbustivo. Las hojas son escuamiformes, aplicadas, es decir, adheridas al tallo al que recubren totalmente, de forma romboidal con una punta corta divergente. Sus ramillas son ásperas al tacto. La forma de su tronco es muy variable, puede ser cilíndrico y recto en ejemplares bien desarrollados, aunque por regla general es tortuoso, y puede estar ramificado a baja altura o incluso desde el suelo, en cuyo caso los troncos son muy irregulares. La corteza es de color ceniza claro, fibrosa y agrietada longitudinalmente, se desprende en forma de fibras o tiras. La copa es muy densa, de color verde oscuro, de forma tan variable como el tronco: cónica u ovalada en ejemplares jóvenes o bien desarrollados, puede ser asimétrica, irregular, y en ejemplares desmochados aplanada.

Es dioica. Los pies femeninos producen unas fructificaciones llamadas gálbulos. Son redondeadas, de hasta 4 mm de diámetro, de color verde que pasa a rojizo y finalmente morado casi negro al final de su madurez. En su interior hay de 1 a 3, raramente más semillas. Los pies masculinos producen grandes cantidades de polen en sus abundantes flores, que es dispersado por el viento. Es tan abundante que los días ventosos aparenta salir humo de los árboles. En algunas zonas a esto se le llama popularmente "cierna".[6]

Florece a partir de febrero y los frutos maduran al segundo año, pero al ser vecero la fructificación es irregular. Los gálbulos maduros son alimento de aves, principalmente mirlos y zorzales o tordos —Turdus spp.— que dispersan sus semillas. Es el momento más adecuado para la recolección manual de frutos con fines viverísticos.[7]

Hábitat

En España la podemos encontrar desde los 140 msnm (Sierra de Monegrillo, Zaragoza) hasta los más de 1800 m que alcanza en la Sierra de Albarracín en (Teruel). En Marruecos, llega por encima de los 3.000 m. Prospera con vitalidad en zonas donde en invierno se alcanzan temperaturas de -25 °C y en verano se rondan los 40 °C. Soporta años secos en los que no llega a caer más de medio litro de lluvia por metro cuadrado y la mayor parte fuera del período vegetativo. Es capaz de hincar su potente sistema radical en suelos tan pedregosos como los lapiaces, en donde cabalmente, no se instalaría ninguno de la mayoría de los árboles que crecen en la península ibérica.[8]​ Vegeta en las altas parameras y laderas expuestas, principalmente sobre suelos ricos en cal, pero también en los silíceos, desde los 800 m hasta cerca de los 1.500 m entrando en competencia con la encina (Quercus ilex) y el pino Salgareño (Pinus nigra); planta de crecimiento muy lento, domina solo en condiciones extremas, ya que aguanta muy bien las fuertes heladas, asociadas a veranos secos y calurosos, que caracterizan las parameras donde habita. En sus límites alterna a veces con el quejigo o roble carrasqueño (Quercus faginea). Es el enebral o sabinar un bosque claro de tipo parque, aclarado de forma ancestral, para favorecer la producción de pasto en donde también se encuentran plantas de sotobosque, sobre todo las aliagas (Genista scorpius) y los cambrones (Genista rigidissima), además de artos o espinos de tintes (Rhamnus saxatilis) y escaramujos (Rosa agrestis, Rosa micrantha, y Rosa corymbifera). En los montes sorianos son especialmente frecuentes las estepas negrales (Cistus laurifolius), sobre todo en la zona de Ucero y Valdemaluque, Torremocha de Ayllón, Gormaz, etc. Entre las plantas de menor talla que crecen asociadas al enebral[9]​ podemos citar numerosas aromáticas, como el espliego (Lavandula latifolia), la salvia (Salvia lavandulifolia), la ajedrea (Satureja gracilis), diversos tomillos (Thymus zygis, Thymus vulgaris, Thymus mastichina, y Thymus mastigophorus), sanjuanes (Phlomis lychnitis) y zamarrillas (Teucrium capitatum). Todas estas especies muy visitadas por las abejas producen mieles exquisitas. Otras especies que acompañan al enebral[2]​ en terrenos pedregosos y hasta con roca son las dedaleras (Digitalis obscura), las lechetreznas (Euphorbia nicaeensis). El pastizal dominante en el enebral[2]​ es de pequeña talla formado por especies vivaces encespedantes y muy resistentes como las espiguillas rizadas (Festuca hystrix y Poa ligulata) y las colas de zorra (Koeleeria vallesiana), que forman un tapiz corto, así como los jopillos (Dactylis hispanica) y las cabezuelas (Anthyllis vulneraria). Localmente entre los enebros[2]​ crecen rodales de duras macollas de gramíneas altas y resistentes como la preciosa hierba plumera (Stipa iberica) y la saeta o lastón de páramo (Stipa lagascae) dando lugar a los llamados bosques estépicos, que tanto abundan en los bordes de las áreas desérticas de Asia[6]

Distribución

En la península ibérica los sabinares ocupan zonas continentales del interior, formando su área una especie de arco discontinuo que con centro en Madrid, se podría dibujar desde la cuenca del río Luna (León) hasta la localidad de Nerpio, en el sur de Albacete, pasando por los extensos bosques de Soria y Teruel, los originales sabinares del Valle del Ebro y los excelentes de Guadalajara, Cuenca, Valencia (Rincón de Ademuz) y los de Ciudad Real. Buenos sabinares se pueden encontrar también en el interior de Castellón (como por ejemplo en la Sierra del Toro), en Burgos (Valle del Rudrón) y en Segovia (donde la sabina llega hasta los límites de Ávila), así como retazos de ellos en León, Madrid (Gargantilla de la Sierra, Becerril de la Sierra, El Vellón, Zarzalejo), Valladolid, Palencia, Zamora y Murcia. La sabina albar en la región de Murcia, se localiza en el municipio de Moratalla, concretamente en su pedanía llamada, precisamente, El Sabinar, dada la abundancia de esta especie que es autóctona del territorio y está protegida. Ejemplares sueltos de sabina albar aparecen en el este de Jaén (Sierras de Cazorla y Segura), así como en la Sierra de María al norte de Almería (donde encontramos el monumento natural de la Sabina Albar), en Granada al pie de La Sagra. en el somontano de Huesca[10]​ o en Las Bardenas Reales en Navarra Fuera de España hay sabinares en puntos localizados de los Alpes (italianos y franceses) y en las inmediaciones de Saint Béat, en la vertiente norte de los Pirineos. Quedan rodales en el Monte Cinto en Córcega. En África en Argelia, pero sobre todo en Marruecos, donde ocupan más de 31.000 ha, ditribuidas por el Gran Atlas y Atlas Medio, integrando en altitud el último piso forestal, por encima de los cedros.[8]

Sabina albar española

En España tiene su núcleo principal en las montañas interiores del centro, norte y este, principalmente en las provincias de Guadalajara, Albacete, Soria, Burgos, Cuenca, Teruel, Segovia y Valencia.

 src=
Hojas y frutos.
 src=
En su hábitat
 src=
Enebras de Hornuez

El mayor sabinar albar de Europa, se extiende entre las provincias de Soria y Guadalajara, concretamente por los municipios de Arcos de Jalón y Maranchón. Incluyendo a las localidades de Sagides, Chaorna, Judes, Iruecha, Codes y Mochales. Recientemente ha sido declarado lugar de Interés Comunitario (LIC). Con alguna intermitencia, se prolonga, por un lado, por el Campo Taranz, por el otro, por el parque natural de "el Alto Tajo", si bien, en ambos lugares, con menor intensidad. En Castilla y León a los árboles monumentales de esta especie y de otras se les asigna género femenino y así se dice la enebra en Siguero, Morales, Valleruela etc.[6]​ Es especialmente conocido el sabinar de Calatañazor, Soria y el de Hornuez, en Segovia, con gran cantidad de ejemplares centenarios. Existe también un importante sabinar en el Rincón de Ademuz, siendo el más notable el situado en el paraje denominado Sabinar de las Blancas de Puebla de San Miguel (Valencia), con formidables ejemplares milenarios;[11]​ dicho lugar se halla protegido dentro del parque natural de la Puebla de San Miguel. Hay también sabinas en la región aragonesa de 'Los Monegros'.

 src=
Monumental ejemplar de sabina albar en el Sabinar de las Blancas, parque natural de la Puebla de San Miguel (Valencia), 2014.

Paleogeografía

Los bosques de sabina son considerados relictos por representar el testimonio de un paisaje vegetal que dominó o fue frecuente hace milenios; tantos, que aquellas sabinas ni habían visto aún al hombre. Si esto es así, y los resultados de distintos investigadores apuntan hacia ello, nos encontramos hoy ante una muestra, una porción de una fitocenosis terciaria, un paisaje vegetal traído por el túnel del tiempo hasta nuestros días. Los paleobotánicos han confirmado la presencia de taxones de la sección Sabina, probablemente la propia sabina albar, en el Cretácico, en el Oligoceno y Plioceno, en el centro y noroeste de Europa y en el sur de Francia. Parece, pues, que los sabinares cubrieron dominios más extensos y septentrionales que los actuales, coincidiendo con períodos más fríos y secos (por ejemplo en el Messiniense). También se podría asegurar que en algún momento (Plioceno-Pleistoceno) tuvieron áreas más restringidas que en la actualidad, debido probablemente, a su irrenunciable xerofilia, que les hacía abandonar zonas continuamente húmedas y sobre todo las fachadas atlánticas de los sistemas montañosos. Esta presencia antigua y extendida de la sabina albar, sus migraciones y su actual distribución fragmentada sirven de argumento para que algunos botánicos justifiquen la diferenciación de tres variedades geográficas (var. gallica, var. hispanica, var. africana ), distinguibles unas de otras por caracteres taxonómicos de poca entidad, pero que han encontrado refuerzo en las diferencias de hábitats observables, sobre todo entre las poblaciones de África y Europa.[8]

Variedades

 src=
Juniperus thurifera var. africana en el Alto Atlas (Marruecos)

Algunos autores han separado sus distintas razas geográficas como variedades:

  • Juniperus thurifera var. gallica Coincy, la francesa.
  • Juniperus thurifera var. africana Maire, la marroquí.
  • Juniperus thurifera var. hispanica Mill., la española.

No reservando como debían, según las reglas de nomenclatura botánica, el nombre de var. thurifera para ninguna de ellas (le corresponde en teoría a la forma española ya que Carlos Linneo dijo: Habitat in Hispania)[12]

Usos

La madera es compacta y de grano fino, muy apreciada por los ebanistas; da excelentes postes y vigas al ser muy resistente a la putrefacción, cabe indicar que a la fama de imputrescible de la madera de sabina hay que poner algún pero, los pies que por alguna razón son dañados y queda al descubierto el duramen rojo sufren un proceso de pudrición que deja la madera sin consistencia y fácilmente disgregable, esto no afecta por completo al tronco ya que las capas más superficiales, presumiblemente la albura no son dañadas por lo que el árbol puede seguir viviendo con normalidad. Si se quiere gozar del carácter de imputrescibilidad es necesario eliminar la corteza una vez cortado el árbol.

Taxonomía

Juniperus thurifera fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 2: 1039. 1753.[13]

Etimología

Juniperus: nombre genérico que procede del latín iuniperus, que es el nombre del enebro.[14]

thurifera: epíteto que significa «productora de incienso», ya que su madera es muy aromática, de olor resinoso agradable, por lo que se ha quemado para este fin, produciendo un olor muy penetrante que al decir de las gentes ahuyenta a los insectos y según Pío Font Quer hace huir a las serpientes.[12]

Sinonimia
  • Juniperus bonatiana Vis.
  • Juniperus cinerea Carrière
  • Juniperus foetida var. thurifera (L.) Spach
  • Juniperus gallica (Coincy) Rouy
  • Juniperus hispanica Mill.
  • Juniperus sabinoides Endl.
  • Juniperus thurifera subsp. gallica (Coincy) A.E.Murray
  • Juniperus thurifera var. gallica Coincy
  • Sabina foetidissima var. bonatiana (Vis.) Antoine
  • Sabina pseudothurifera Antoine
  • Sabina thurifera (L.) Antoine[15][16]

Nombres comunes

  • Castellano: agallaras, agalluja, agallujas, agayuga, agayujas, albarra, alborra, cagurrias, cedro, cedro de España (5), cedro de España con fruto negro, enebra, enebro (7), enebro de incienso, enebro de la bardera, gallaritas, gayuba (2), sabina (10), sabina albal (2), sabina albar (23), sabina albarra (4), sabina blanca (3), sabina de España, sabina española, sabina negral, sabina real, sabina roma (3), sabina romana, sabina trabina, sabina turífera, sabino, tejo, trabina (4), trabino.(el número entre paréntesis indica las especies que tienen el mismo nombre en España)[17]

Referencias

  1. Así se le llama en la Serranía de Cuenca y áreas del Sistema Ibérico meridional, (Oria de Rueda op. cit).
  2. a b c d En Madrid, León, Zamora, Palencia, Burgos, Segovia y Soria a este árbol se le llama enebro
  3. Nombre que se le da en el Sistema Ibérico oriental y Levante desde El Maestrazgo hasta incluso la Sierra de Cazorla y Segura. (Oria de Rueda op. cit.)
  4. JOSÉ VICENTE FERRÁNDEZ. «LA SABINA ALBAR, JUNIPERUS THURIFERA L. (CUPRESSACEAE) EN EL SOMONTANO ORIENTAL DE HUESCA (ESPAÑA)». Consultado el 23 de abril de 2017.
  5. Pere Aymerich. «La savina turífera ("Juniperus thurifera" L.) als Pirineus catalans distribució, població i conservació» (en catalán). Consultado el 23 de abril de 2017.
  6. a b c Oria de Rueda, Juan Andrés; Justino Diez (2003). Guía de Árboles y Arbustos de Castilla y León. Palencia:Cálamo. ISBN 84-95018-46-2.
  7. Miguel Verdú el alii. «Ecología de Juniperus Thurifera». Archivado desde el original el 2 de julio de 2012. Consultado el 22 de marzo de 2009.
  8. a b c Blanco Castro, Emilio et alii. (1998). Los Bosques Ibéricos:Una interpretación geobotánica. Barcelona:Planeta. ISBN 84-08-02869-3.
  9. Al bosque de Juniperus thurifera se le llama enebral en Castilla y nebreda en León. En Valladolid y occidente de Burgos también enebrada. En el noreste de León se dice además neblar, enebrosa, nebral y neblosu. (Oria de Rueda op. cit.). Existe, en el Este de la provincia de Burgos, la localidad de Nebreda, situada entre Santo Domingo de Silos y Lerma
  10. Ferrández, José Vicente. «La sabina albar, Juniperus thurifera L. (Cupressaceae) en el Somontano Oriental de Huesca (España)». Ecología. Consultado el 2 de noviembre de 2017.
  11. Alfredo Sánchez Garzón (2014): "Las Blancas" de Puebla de San Miguel (Valencia)
  12. a b López González, Ginés A. (2002). Guía de los Árboles y Arbustos de la Península Ibérica y Baleares. Madrid:Mundi-Prensa. ISBN 84-8476-312-9.
  13. «Juniperus thurifera». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultado el 1 de diciembre de 2014.
  14. Juniperus en Flora de Canarias
  15. «Juniperus thurifera». The Plant List. Consultado el 1 de diciembre de 2014.
  16. «Juniperus thurifera». Royal Botanic Gardens, Kew: World Checklist of Selected Plant Families. Consultado el 1 de diciembre de 2014.
  17. «Juniperus thurifera». Real Jardín Botánico: Proyecto Anthos. Consultado el 1 de diciembre de 2014.

 title=
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores y editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia ES

Juniperus thurifera: Brief Summary ( шпански; кастиљски )

добавил wikipedia ES

Juniperus thurifera, la sabina albar,​ enebra,​ trabina, tarabina o trabino​ es una especie de la familia Cupresáceas. Crece en un área disjunta en el Mediterráneo occidental, que abarca la parte más continental de los Alpes franceses e italianos, comarcas interiores del centro y el este de la península ibérica, algunas montañas de Córcega y el norte de África. Además de estas áreas mayores, está presente en localidades aisladas, como en las cabeceras de los ríos Garona y Arieja en la vertiente norte de Pirineos, en la cabecera del valle del río Noguera Pallaresa y sus afluentes al sur, en la comarca de La Litera en la provincia de Huesca y en el límite entre las provincias de León y Asturias. Esta distribución sugiere un carácter relíctico, restos de una distribución más amplia en tiempos geológicos pasados.​ ​

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores y editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia ES

Intsentsu-sabina ( баскиски )

добавил wikipedia EU

Intsentsu-sabina edo intsentsu-miter (Juniperus thurifera) Cupressaceae familiaren espezie baten izen arrunta da. 2-4 m luzea, baina 20 metrotaraino ere haz daitekeena.[1]

Mediterraneo itsasoaren mendebaldeko kostaldetan du jatorria, Botaniko batzuen ustez, bi aldaera ditu[2][3] nahiz eta badaude horrela uste ez dutenak:[4]

  • Juniperus thurifera var. thurifera, hego-mendebaldeko Europan bizi dena.
  • Juniperus thurifera var. africana, ipar-mendebaldeko Afrikan bizi dena.

Erreferentziak

  1. Lur entziklopedietatik hartua.
  2. Adams, R. P. (2004). Junipers of the World. Trafford. ISBN 1-4120-4250-X
  3. Farjon, A. (2005). Monograph of Cupressaceae and Sciadopitys. Royal Botanic Gardens, Kew. ISBN 1-84246-068-4
  4. Ecology and conservation of Juniperus thurifera Juniperus thurifera website


Biologia Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz.
(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipediako egileak eta editoreak
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EU

Intsentsu-sabina: Brief Summary ( баскиски )

добавил wikipedia EU

Intsentsu-sabina edo intsentsu-miter (Juniperus thurifera) Cupressaceae familiaren espezie baten izen arrunta da. 2-4 m luzea, baina 20 metrotaraino ere haz daitekeena.

Mediterraneo itsasoaren mendebaldeko kostaldetan du jatorria, Botaniko batzuen ustez, bi aldaera ditu nahiz eta badaude horrela uste ez dutenak:

Juniperus thurifera var. thurifera, hego-mendebaldeko Europan bizi dena. Juniperus thurifera var. africana, ipar-mendebaldeko Afrikan bizi dena.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipediako egileak eta editoreak
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia EU

Juniperus thurifera ( француски )

добавил wikipedia FR

Le Genévrier thurifère ou Genévrier à encens ( Juniperus thurifera) est une espèce d'arbres de la famille des Cupressacées. C'est une espèce très menacée de genévrier. Il est parfois appelé Cèdre d'Espagne, Genévrier à résine odorante, Genévrier d'Espagne ou Genévrier de France.

Description

Le genévrier thurifère est un petit arbre de 3 à 12 mètres de haut[1],[2], à croissance très lente mais de grande longévité, à port compact. Étant données les capacités remarquables de l'espèce, peu communes chez les résineux, de résistance aux agressions climatiques et mécaniques, et de régénération, les vieux individus peuvent avoir des formes très variées, extrêmement tortueuses ou buissonnantes. Une variété rampante a été signalée, notamment sur le site de Saint-Crépin.

Les feuilles sont de couleur vert bleuté en écailles ovales[3]. C'est une espèce dioïque. Les fruits sont des galbules, de couleur pourpre à bleuâtre foncé à maturité, recouvert de pruine[3].

Le bois, très aromatique, d'où le nom de l'espèce, est pratiquement imputrescible. Il a été utilisé traditionnellement pour produire de l'encens, comme bois de chauffage, ou pour faire des piquets de vigne[2].

Distribution

L'espèce est présente en Afrique du Nord, plus particulièrement dans le massif de l'Atlas (Algérie, Maroc, Tunisie) et dans le sud-ouest de l'Europe (France, Espagne, Portugal, Sardaigne). On trouve aussi le genévrier thurifère en Inde et plus particulièrement dans la région du Ladakh où il est utilisé pour fabriquer l'encens.

En France, où l'espèce reste rare malgré la protection et l'aménagement des sites répertoriés, on trouve quelques stations essentiellement dans le sud-est du pays, Provence, Dauphiné, ainsi qu'en Corse[4]. La station de Marignac (Haute-Garonne), dans les Pyrénées centrales, a été durement éprouvée par un incendie provoqué par la foudre pendant l'été 2003. L'autre principale station en France est celle de Saint-Crépin (Hautes-Alpes), où l'espèce a été pour la première fois répertoriée en 1786 par le botaniste Dominique Villars. Dans cette station, un sentier aménagé permet de découvrir de nombreux individus âgés de plusieurs siècles, aux formes tourmentées. L'arbre le plus remarquable de Saint-Crépin, et sans doute de France, mesure plus de 7 mètres de circonférence, et son âge est estimé à environ 1000 ans[5].

Au Maroc, l'espèce est menacée par la surexploitation[2].

Écologie

Le genévrier thurifère présente des capacités remarquables de résistance aux environnements hostiles. Il ne craint ni la sécheresse, ni le froid, et se contente d'un sol médiocre, voire totalement absent. On voit des individus en pleine santé pousser dans des fissures de rochers, ou sur des versants totalement secs. Par ailleurs, il se régénère très facilement s'il est coupé, brisé par le vent, les troupeaux ou les chutes de pierre, ou encore foudroyé. Sa forte teneur en essences aromatiques semble le protéger efficacement des attaques des insectes, champignons et autres parasites, mais l'un de ses principaux parasites est le Megastigmus thuriferana. Son seul point faible est sa croissance extrêmement lente, et sa faible distribution en France, par exemple, semble essentiellement liée à la concurrence d'espèces à croissance plus rapide comme le Chêne pubescent ou le Pin. Dans les stations où il est protégé de la concurrence par des coupes sélectives, les populations sont en bonne santé et plutôt en expansion. Bien sûr, comme pour toutes les espèces méditerranéennes, le feu reste une menace permanente.

Étymologie

L'adjectif spécifique thurifera signifie littéralement « porte encens »[2].

Voir aussi

Notes et références

  1. « FLOREALPES : Juniperus thurifera / Genévrier thurifère / Cupressaceae / Fiche détaillée Fleurs des Hautes-Alpes », sur www.florealpes.com (consulté le 20 janvier 2020)
  2. a b c et d Luc Garraud, Philippe Lebreton et Jean-Michel Genis, « Biogéographie et écologie comparées du Genévrier thurifère (Juniperus thurifera L.) dans les Alpes françaises du sud/Comparative biogeography and ecology of the Incense Juniper in the French southern Alps », Publications de la Société Linnéenne de Lyon, vol. 78, no 5,‎ 2009, p. 119–135 (DOI , lire en ligne, consulté le 20 janvier 2020)
  3. a et b Société Nationale d'Horticulture de France, « Genévrier thurifère, une rusticité à toute épreuve », Le Figaro,‎ 21 mars 2017 (lire en ligne, consulté le 20 janvier 2020)
  4. Office national des forêts, U soliu - le Genévrier thurifère ; 2006 - 6 pages
  5. « Genévrier thurifère à l'est de Saint-Crépin », MonumentalTrees.com, 2014 (consulté le 5 mai 2015)
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia FR

Juniperus thurifera: Brief Summary ( француски )

добавил wikipedia FR

Le Genévrier thurifère ou Genévrier à encens ( Juniperus thurifera) est une espèce d'arbres de la famille des Cupressacées. C'est une espèce très menacée de genévrier. Il est parfois appelé Cèdre d'Espagne, Genévrier à résine odorante, Genévrier d'Espagne ou Genévrier de France.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia FR

Spansk einer ( норвешки )

добавил wikipedia NO
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia forfattere og redaktører
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia NO

Juniperus thurifera ( португалски )

добавил wikipedia PT

Juniperus thurifera (Junípero espanhol), é uma espécie de junípero[2] nativo das montanhas da região do Mediterrâneo Ocidental, desde o sul da França (incluindo a Córsega) em toda a Espanha Central e Oriental a Marrocos e localmente no norte da Argélia.[1]

Referências

  1. a b Farjon, A (2013). Juniperus thurifera (em inglês). IUCN 2013. Lista Vermelha de Espécies Ameaçadas da IUCN de 2013 Versão e.T42255A2967372. doi:10.2305/IUCN.UK.2013-1.RLTS.T42255A2967372.en
  2. «Juniperus thurifera L.». worldfloraonline.org. Consultado em 26 de outubro de 2021
 title=
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores e editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia PT

Juniperus thurifera: Brief Summary ( португалски )

добавил wikipedia PT

Juniperus thurifera (Junípero espanhol), é uma espécie de junípero nativo das montanhas da região do Mediterrâneo Ocidental, desde o sul da França (incluindo a Córsega) em toda a Espanha Central e Oriental a Marrocos e localmente no norte da Argélia.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Autores e editores de Wikipedia
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia PT

Juniperus thurifera ( украински )

добавил wikipedia UK

Поширення, екологія

Країни проживання: Алжир; Франція; Марокко; Іспанія. Знайдений в напівппосушливих рідколіссях з Quercus ilex; на Сахарських схилах Високого Атласу в Марокко з Cedrus atlantica і Q. ilex, але знаходиться над ними в гаях тільки з дуже рідкісною чагарниковою рослинністю. Висотний діапазон (300-) 900–2500 (-3300) м над рівнем моря. На середній висотах (1800–2500 м) росте з наприклад Adenocarpus anagyrifolius, Ephedra major, Fraxinus xanthoxyloides, на найбільших висотах (до 3300 м) з Alussum spinosum, Prunus prostrata, Bupleurum spinosum, Berberis hispanica, Daphne laureola. В Іспанії поширений на вапняних ґрунтах, наприклад на мергелях, але на Атлаському хребті здається байдужий до типу ґрунту, як правило, зростає на дуже скелястих ґрунтах. Клімат від континентального, напівпосушливого, з холодними зимами (Атлаські гори) до континентального-середземноморського, з довгим сухим літом.

Морфологія

Це крупний чагарник або дерево, що досягає 6-20 м заввишки, стовбур до 2 м в діаметрі, має широко-конічну з заокругленям або неправильну крону. Листва сильно ароматична, з пряно-смолистих запахом. Листки двох форм, голчасті листки 8-10 мм довжиною на молодих деревах і нерегулярно на дорослих рослинах, і на дорослих рослинах, і на дорослих шкала-листки 0.6-3 мм довжиною на старих рослин; вони розташовані в decussate протилежних пар. Це дводомна з окремим чоловічих і жіночих рослинах лускоподібні листки 0.6-3 мм довжиною; вони розташовані по 2. Це дводомна з окремими чоловічими і жіночими шишками рослина. Шишки ягодоподібні, 7-12 мм в діаметрі, синьо-чорні з білуватим восковим нальотом, містять 1-4 насінин; вони є зрілими в 18 місяців. Насінин (1-) 2-3 у шишці, нерегулярні за розміром і формою в одній шишці, розмір 3-5 х 3-4,5 мм. Чоловічі шишки 3-4 мм довжиною, проливають пилок на початку весни.

Різновиди

  • Juniperus thurifera var. thurifera. Іспанія, Франція. Зрілі шишки 8-12 мм, з 2-4 насінинами.
  • Juniperus thurifera var. africana. Марокко, Алжир. Зрілі шишки 7-8 мм, з 1-2 насінинами.

Використання

Цей вид традиційно використовується у Франції та Іспанії як будівельна деревина, дрова, паркани, різні сільськогосподарські інструменти. Листки служив як корм для ослів і кіз і, можливо, досі є, використовується в Іспанії для пахощів. Використовують як корм для тварин у Північній Африці. В садівництві практично обмежується ботанічними садами і дендраріями, в основному в південній частині Європи, але деякі екземпляри вирощують або були вирощені як далеко на півночі Ірландії і на півдні Англії.

Загрози та охорона

Цей вид ще не перебувають під загрозою зникнення. Тим не менш, в Європі поступові зміни лісових масивів можуть знизити велику кількість компонента ялівцю. У Високому Атласі Марокко перевипас призводить до деградації поселень. Цей вид відомий з кількох охоронних територій.

Посилання


лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Автори та редактори Вікіпедії
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia UK

Juniperus thurifera ( виетнамски )

добавил wikipedia VI

Juniperus thurifera là một loài thực vật hạt trần trong họ Cupressaceae. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]

Chú thích

  1. ^ The Plant List (2010). Juniperus thurifera. Truy cập ngày 28 tháng 5 năm 2014.

Liên kết ngoài


Hình tượng sơ khai Bài viết liên quan đến Bộ Thông này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia tác giả và biên tập viên
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia VI

Juniperus thurifera: Brief Summary ( виетнамски )

добавил wikipedia VI

Juniperus thurifera là một loài thực vật hạt trần trong họ Cupressaceae. Loài này được L. mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Wikipedia tác giả và biên tập viên
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia VI

Можжевельник ладанный ( руски )

добавил wikipedia русскую Википедию
Царство: Растения
Подцарство: Зелёные растения
Отдел: Хвойные
Класс: Хвойные
Порядок: Сосновые
Семейство: Кипарисовые
Вид: Можжевельник ладанный
Международное научное название

Juniperus thurifera L.

Охранный статус Wikispecies-logo.svg
Систематика
на Викивидах
Commons-logo.svg
Изображения
на Викискладе
NCBI 177241EOL 1034897IPNI 132544-2TPL kew-2329479

Можжеве́льник ла́данный (лат. Juniperus thurifera) — вид растений рода Можжевельник семейства Кипарисовые.

Распространение

Встречается в западной части Средиземноморского региона от Марокко и северной части Алжира до юга Франции (включая Корсику), произрастает также в восточной и центральной Испании. В естественных условиях растёт на каменистых склонах, на скалах, предпочитая высоты 300—2700 м над уровнем моря.

Описание

Кустарники или деревья 6-20 м в высоту, ствол до 2 м в диаметре. Листья зелено-синего цвета. Двудомный вид растения. Шишки 7-12 мм в диаметре, сине-черные, с восковым налетом, содержат 1-4 семени. Созревает шишка на второй год. Можжевельник ладанный растет медленно. Древесина дерева устойчива против гниения. В посадках весьма декоративен, к условиям не требователен.

Имеет 2 подвида :

  • Juniperus thurifera var. thurifera. Испания, Франция. Зрелые шишки 8-12 мм, с 2-4 семенами.
  • Juniperus thurifera var. africana. Марокко, Алжир. Зрелые шишки 7-8 мм, с 1-2 семенами.

Ссылки


Дубовый лист Это заготовка статьи по ботанике. Вы можете помочь проекту, дополнив её.
Улучшение статьи
Для улучшения этой статьи желательно:
 title=
лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Авторы и редакторы Википедии
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia русскую Википедию

Можжевельник ладанный: Brief Summary ( руски )

добавил wikipedia русскую Википедию

Можжеве́льник ла́данный (лат. Juniperus thurifera) — вид растений рода Можжевельник семейства Кипарисовые.

лиценца
cc-by-sa-3.0
авторски права
Авторы и редакторы Википедии
изворно
посети извор
соработничко мреж. место
wikipedia русскую Википедию