Asphodelus ramosus, llamada comúnmente asfódelo o gamón ramificáu, ye una especie perenne perteneciente a la familia de les asfodelacees.
Ye natural de la Europa central y meridional, onde crez en llugares secos y sobre caliares. Na actualidá ta estendida por tol mundu como planta ornamental.
Planta perenne bien ramificada que llega a midir alredor de 90 cm. Tien grandes flores blanques con seis pétalos derrotu per una llinia central de color marrón, con numberoses y llargues fueyes. El frutu ye una pequeña cápsula globosa.
Plinio, Dioscórides y Hipócrates mental como alimentu; los sos bulbos yeren rustíos sobre cenices. Tanto griegos como romanos utilizar pa combatir diverses enfermedaes y los perses ellaboraben un fuerte pegamento colos bulbos moler y entemecer con agua. Güei desaconséyase'l so consumu pola presencia d'asfodelina nos raigaños. Nos praos pueden atopase en gran cantidá, una y bones el ganáu evítalo.
Principios activos: contién asfodelina, resina, asfodelósido, mucílagu, sacarosa.[1]
Indicaciones: ye deterxente, vulnerario, antidermatosis, emoliente, béquico. Diuréticu, emenagogo. Desaconséyase'l so usu internu pa enfermos de nefritis y gastritis. El so usu ye cuasi siempres esternu, sobre eritemes y como aclarante de los efélides.[1]
Otros usos: Puede llograse alcohol previa fermentadura de los tubérculos. Ye usáu en cosmética.
Asphodelus ramosus describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 310. 1753.[2]
Asphodelus: nome xenéricu que remanez del griegu antiguu:[3] a = "non", sphodos = "cenices" y elos = valle: quier dicir "el valle que nun ye ceniza" (por causa del fueu). El nome ta acomuñáu al fechu de que los rizomas soterraños d'esta planta nun se ven bien afeutaos pol fueu, polo que la planta puede "alicar" tres una quema.
Amás, el nome puede tener orixe griegu, una y bones los asfodelos llantábense cerca de les tumbes, por que los muertos pudieren alimentase d'elles, como se fai referencia d'ello en munchos poemes. El nome derivaría de la pallabra griega ἀσφόδελος, que signigica cetru. En griegu la lleenda del asfodelo ye una de les más famoses de les plantes rellacionaes colos muertos y el mundu soterrañu. Homero describir como que cubre la gran pradería (ἀσφόδελος λειμών), el xoril de los muertos. Foi llantáu en tumbes , y con frecuencia rellacionar con Perséfone, qu'apaez coronada con una guirlanda de asfódelos. La so conexón xeneral cola muerte débese ensin dulda a los color abuxáu de les sos fueyes y les sos flores amarellentaes, que suxuren la escuridá del inframundo y la palidez de la muerte.
ramosus: epítetu llatín que significa "con cañes".[4]
Asphodelus ramosus, llamada comúnmente asfódelo o gamón ramificáu, ye una especie perenne perteneciente a la familia de les asfodelacees.
Ye natural de la Europa central y meridional, onde crez en llugares secos y sobre caliares. Na actualidá ta estendida por tol mundu como planta ornamental.
Asphodelus ramosus és una espècie de planta perenne de la família de les Asphodelaceae, oriünda de l'Europa central i meridional, i estesa en l'actualitat per tot el món com planta ornamental. Arriba a mesurar al voltant de 90 cm i posseeix grans flors blanques amb pètals grans recorreguts per un nervi marró, amb nombroses i llargues fulles. Fruit en forma de globus. El seu nom deriva de la paraula grega ἀσφόδελος, "ceptre", sent la flor que, segons es diu, omplia les planes dels Camps Elisis. Considerada com l'aliment favorit dels morts, els antics sovint la plantaven a prop de les tombes.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Asphodelus ramosusDer Ästige Affodill (Asphodelus ramosus), der auch oft Kleinfrüchtiger Affodill genannt wird, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Affodill (Asphodelus) in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae) innerhalb der Familie der Grasbaumgewächse (Xanthorrhoeaceae).
Der Ästige Affodill ist eine ausdauernder krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 1 bis 1,5, selten bis zu 2 Meter erreicht. Dieser Geophyt bildet als Überdauerungsorgan ein Rhizom, das kurz sowie dick und mit Fasern vertrockneter Blätter reichlich bedeckt ist. Die Wurzeln sind mehr oder weniger weit vom Rhizom entfernt zu spindelförmigen Knollen verdickt.[1] Die oberirdischen Pflanzenteile sind kahl. Der massive Stängel ist blattlos.[1]
Die aufrechten Laubblätter sind in einer grundständigen Rosette angeordnet. Die einfache, steife Blattspreite ist bis zu 1 Meter lang sowie 1 bis 4 Zentimeter breit und gekielt.[1]
Der Blütenstand besitzt mit 3 bis 10, selten bis zu 13 aufrecht-abstehende, 10 bis 30, selten bis zu 45 Zentimeter lange, unverzweigten Seitenäste. Die Deckblätter sind trockenhäutig oder weißlich oder bräunlich. Der Blütenstiel ist in der Mitte gegliedert und zur Fruchtzeit schräg spreizend und 0,8 bis 1, selten bis zu bis 1,3 Millimeter dick.[1]
Die zwittrige Blüte ist radiärsymmetrisch und dreizählig. Die Blütenhüllblätter haben eine Länge von (10 bis) 11 bis 18 (bis 21) Millimeter und sind weiß mit einem rosafarbenen oder bräunlichen Mittelnerv[2]. Die Staubfäden sind vom verbreiterten Grund plötzlich in die Spitze verschmälert.[1]
Die Kapselfrucht ist bei einer Länge von 5 bis 13 Millimetern sowie einem Durchmesser von 3,5 bis 10, selten bis zu 11 Millimetern eiförmig und von den vertrockneten Blütenhüllblättern dicht eingehüllt. Die Samen messen 5 bis 8,5 × 2,5 bis 4 Millimeter und sind grau.[1]
Die Blütezeit reicht von März bis Juni.[2]
Der Ästige Affodill ist eine charakteristische, weitverbreitete und häufige Pflanzenart des Mittelmeerraumes, die bis zu den Kanarischen Inseln reicht.
Er kommt in verlichteten Wäldern und Macchien, in Garrigues und in Steppen vor und bevorzugt basenreiche, felsige, lehmige oder sandige, ausreichend tiefgründige Böden. Er besiedelt Höhenlagen von 0 bis 1000 Metern, in den nordafrikanischen Hochgebirgen bis zu 2150 Metern. Besonders bei intensiver Beweidung bildet er dichte Bestände, weil er wegen seiner giftigen Inhaltsstoffe vom Weidevieh nicht gefressen wird.[1]
Die Erstveröffentlichung von Asphodelus ramosus erfolgte 1753 durch Carl von Linné in Species Plantarum, Tomus I, S. 310.[3] Von den sechs Phrasen, aus denen der Protolog besteht, ist nachweislich nur die erste (ein Zitat aus der Materia medica) durch Herbarmaterial gestützt. Diesen Beleg legten Díaz Lifante und Valdés 1994 als Lectotypus fest. Es lässt sich eindeutig als die häufige mediterrane kleinfrüchtige Sippe identifizieren. Daher hat dieser Name Asphodelus ramosus Priorität gegenüber dem erst 1824 eingeführten Namen Asphodelus microcarpus Viv.
Diesem Namen wurde trotzdem in der Folge meist der Vorzug gegeben, weil der Name Asphodelus ramosus als nicht eindeutig angesehen wurde und auch von Folgeautoren nicht in einheitlichem Sinn verwendet wurde. Ein etwas älterer Name, Asphodelus aestivus Brot. (1804) wurde in der Mitte des 19. Jahrhunderts als Synonym zu Asphodelus microcarpus gestellt und später aus Prioritätsgründen stattdessen verwendet. Brotero verstand jedoch unter Asphodelus aestivus eine andere, spätblühende Art mit kugeligen Kapselfrüchten, deren Rhizom außerdem keine Hülle aus vertrockneten Blattresten aufweist.[1][4]
Die Fassung von "Asphodelus ramosus" in der Flora Europaea (1980),[5] in der dieses Taxon von Asphodelus aestivus (im Sinne von Asphodelus ramosus L.) vor allem durch die größeren Kapselfrüchte getrennt wurde, beinhaltet nach der Monographie von Díaz Lifante und Valdés tetra- und hexaploide Pflanzen von Asphodelus ramosus und als eigene Arten angesehene Taxa wie Asphodelus cerasiferus und Asphodelus lusitanicus.[1]
Je nach Autor gibt es von Asphodelus ramosus etwa zwei Unterarten:
Im deutschsprachigen Raum werden oder wurden für den Ästigen Affodill (abgeleitet von lateinisch affodillus[6]) und den Weißen Affodill (Asphodelus albus), die nicht unterschieden wurden, zum Teil nur regional, laut Pritzel und Jessen 1882 auch die folgenden weiteren Trivialnamen verwandt: Affodillen (mittelhochdeutsch), Afholzerwurz (mittelhochdeutsch), Aphrodillenwurz (mittelhochdeutsch), Colder (mittelhochdeutsch), Gelwurz, Golde (althochdeutsch), Goldgilgen, Goldhilgen (mittelhochdeutsch), Goldkruyt (mittelhochdeutsch), Goldwurz (mittelhochdeutsch), Golteck (mittelhochdeutsch), Königsscepter, Peitschenstock, Wickol (mittelhochdeutsch), Wijswurtz (mittelhochdeutsch) und Witlock (mittelhochdeutsch).[7]
Der Ästige Affodill (Asphodelus ramosus), der auch oft Kleinfrüchtiger Affodill genannt wird, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Affodill (Asphodelus) in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae) innerhalb der Familie der Grasbaumgewächse (Xanthorrhoeaceae).
S'isciareu (Asphodelus ramosus), pianta de sa familia de sos lizos (Liliacee), creschede ispontanea in terrinos poberos. Sas fozas sunu longas, e partini dae basciu; su truncu, no meda russu, podet essere de 60-80 cm de altaria e faghede fiores biancos. Creschede bundante in sas campagnas e pasculos de sa Sardigna.
Asphodelus ramosus, the branched asphodel, is a perennial herbaceous plant in the order Asparagales. Similar in appearance to Asphodelus albus and particularly Asphodelus cerasiferus and Asphodelus aestivus, it may be distinguished by its highly branched stem and smaller fruits.[1][2] There has been a lot of confusion over the nomenclature and taxonomy of the species, owing to its similarity to Asphodelus aestivus.[3][4]
Asphodelus ramosus is native to the Mediterranean region of southern Europe, northern Africa, and the Middle East. It can also be found in the Canary Islands.[5][6][7][8][9] It is particularly common in coastal areas of the Mediterranean with intensive grazing and occasional fire. In some areas it shows an affinity for acidic soils, mainly schist. It can form abundant colonies, usually flowering in February to May.[10][1] It has been thought to be Homer's asphodel of the underworld,[11] but so has the closely related Asphodeline lutea. The branched asphodel is known to contain colchicine, a chemical used in the treatment of gout.
Asphodelus ramosus is a geophyte, having an underground storage organ which enables the plant to survive adverse conditions, such as excessive heat and drought. Its leaves, growing to a height of 60 centimetres (24 in)–80 centimetres (31 in), contain alkaloids that are harmful to sheep and goats in the wet, winter months, but during the summer when their leaves dry out, they lose their toxicity.[12][13] Its very numerous flowers are white with six tepals bearing a central brown streak. The fruits are small round capsules.[14]
Some traditional folk usages of the plant have been to make a glue from the plant's root. A remedy against warts is also derived from its root.[13] According to Dioscorides, a concoction made from its roots (mixed with wine) induces vomiting.[15] Formerly, the entire plant was used in treating venomous snake bites (its efficacy yet to be proven scientifically).
Asphodelus ramosus, the branched asphodel, is a perennial herbaceous plant in the order Asparagales. Similar in appearance to Asphodelus albus and particularly Asphodelus cerasiferus and Asphodelus aestivus, it may be distinguished by its highly branched stem and smaller fruits. There has been a lot of confusion over the nomenclature and taxonomy of the species, owing to its similarity to Asphodelus aestivus.
Asphodelus ramosus is native to the Mediterranean region of southern Europe, northern Africa, and the Middle East. It can also be found in the Canary Islands. It is particularly common in coastal areas of the Mediterranean with intensive grazing and occasional fire. In some areas it shows an affinity for acidic soils, mainly schist. It can form abundant colonies, usually flowering in February to May. It has been thought to be Homer's asphodel of the underworld, but so has the closely related Asphodeline lutea. The branched asphodel is known to contain colchicine, a chemical used in the treatment of gout.
Asphodelus ramosus, llamada comúnmente asfódelo o gamón ramificado, es una especie perenne perteneciente a la familia de las asfodeláceas.
Es oriunda de la Europa central y meridional, donde crece en lugares secos y sobre calizas. En la actualidad está extendida por todo el mundo como planta ornamental.
Planta perenne muy ramificada que llega a medir alrededor de 90 cm. Posee grandes flores blancas con seis pétalos surcado por una línea central de color marrón, con numerosas y largas hojas. El fruto es una pequeña cápsula globosa.
Plinio, Dioscórides e Hipócrates la mencionan como alimento; sus bulbos eran asados sobre cenizas. Tanto griegos como romanos la utilizaban para combatir diversas enfermedades y los persas elaboraban un fuerte pegamento con los bulbos molidos y mezclados con agua. Hoy se desaconseja su consumo por la presencia de asfodelina en las raíces. En los prados se pueden encontrar en gran cantidad, ya que el ganado la evita.
Principios activos: contiene asfodelina, resina, asfodelósido, mucílago, sacarosa.[1]
Indicaciones: es detergente, vulnerario, antidermatosis, emoliente, béquico. Diurético, emenagogo. Se desaconseja su uso interno para enfermos de nefritis y gastritis. Su uso es casi siempre externo, sobre eritemas y como aclarante de los efélides.[1]
Otros usos: Puede obtenerse alcohol previa fermentación de los tubérculos. Es usado en cosmética.
Asphodelus ramosus fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 310. 1753.[2]
Asphodelus: nombre genérico que deriva del griego antiguo ἀσφόδελος, de etimología desconocida[3]
En la Grecia Antigua el asfódelo se relaciona con los muertos. Homero afirma que en el Hades o mundo subterráneo estaban los Prados Asfódelos (ἀσφόδελος λειμών), adonde iban los muertos que no merecían premio ni castigo. Con frecuencia se relaciona el asfódelo con Perséfone, que aparece coronada con una guirnalda de esta planta.
ramosus: epíteto latino que significa "con ramas".[4]
Asphodelus ramosus, llamada comúnmente asfódelo o gamón ramificado, es una especie perenne perteneciente a la familia de las asfodeláceas.
Es oriunda de la Europa central y meridional, donde crece en lugares secos y sobre calizas. En la actualidad está extendida por todo el mundo como planta ornamental.
Asphodelus ramosus
L'asphodèle ramifié (Asphodelus ramosus), parfois appelé aussi asphodèle rameux, asphodèle à petits fruits ou bâton-blanc ramifié, est une plante herbacée vivace de la famille des Liliacées, selon la classification classique, ou des Asphodélacées, selon la classification phylogénétique[1], du genre Asphodelus.
L'asphodèle ramifié est une plante rudérale et pluriannuelle qui pousse sur des terrains calcaires, parfois en bordure de garrigues ou des chemins.
C'est une plante assez facile à identifier, mais que les auteurs ont souvent confondue soit avec Asphodelus albus, soit surtout avec Asphodelus cerasiferus. Il se distingue d'eux d'une part parce que sa tige est très ramifiée, de l'autre parce que ses fruits sont plus petits. En outre, au moins sur les côtes catalanes où il est très fréquent, il s'oppose aux autres asphodèles par une grande affinité pour les sols acides, essentiellement schisteux. Il pousse notamment sur les pentes du massif des Albères, à proximité de la mer, où il forme d'abondantes colonies en avril-mai. Les fleurs, très nombreuses, sont blanches, à six tépales portant une strie centrale brune. Les fruits sont des petites capsules rondes.
Cette plante est visitée par les abeilles, les sangliers vont déterrer les tubercules-racines.
Les Asphodèles font partie des plantes à introduire dans les oliveraies car elles abritent des insectes auxiliaires[2].
Asphodelus ramosus
L'asphodèle ramifié (Asphodelus ramosus), parfois appelé aussi asphodèle rameux, asphodèle à petits fruits ou bâton-blanc ramifié, est une plante herbacée vivace de la famille des Liliacées, selon la classification classique, ou des Asphodélacées, selon la classification phylogénétique, du genre Asphodelus.
L'asfodelo mediterraneo (Asphodelus ramosus L., 1753) è una pianta perenne della famiglia Asphodelaceae.[1]
Simile nell'aspetto ad Asphodelus albus e a Asphodelus cerasiferus, si distingue da questi per il suo gambo altamente ramificato e per i frutti più piccoli.[2][3]
Si trova sulle coste del Mediterraneo.
Viene usata come pianta ornamentale. La corteccia fresca degli steli viene lavorata ed essiccata in Sardegna per la produzione di cestini artigianali (corbulas).
L'asfodelo mediterraneo (Asphodelus ramosus L., 1753) è una pianta perenne della famiglia Asphodelaceae.
Asphodelus ramosus is een vaste plantensoort uit de familie Xanthorrhoeaceae. Het is een soort affodil die in het Middellandse Zeegebied voorkomt.
Asphodelus ramosus vormt een wortelstok, waaruit ongeveer 1,0 tot 1,5 m hoge stengels groeien. De plant kan bij uitzondering hoogtes van 2 meter bereiken. De wortelstok is kort en dik en ligt meestal verstopt onder een dek van uitgedroogde bladeren. Uit de wortelstok groeien wortels, die verdikt kunnen zijn in series langwerpige knollen.
De loofbladeren zijn tot een meter lang en 1 tot 4 cm breed. Ze groeien stijf rechtop in een grondstandige rozet. De stengel is bladloos en massief en vertakt in een aantal omhoog groeiende zijtakken, die ongeveer 30 cm lang worden.
De bloeitijd is van maart tot juni. De bloemen worden omgeven door droge, bruin tot witte schutbladeren. De bloemstelen groeien scheef uit de stengels en zijn ongeveer 1 mm dik. De kroonbladeren zijn 11 tot 21 mm lang en wit van kleur, met een rossige of bruinige middennerf. De helmdraden hebben een brede basis maar vernauwen plotseling in een puntig uiteinde.
Uit de bloem groeit een 5 tot 13 mm lange en 3,5 tot 11 mm brede, eivormige doosvrucht, die na de bloei omhuld blijft met de verdroogde kroonbladeren. De zaden zijn grijs van kleur, 5 tot 8,5 mm lang en 2,5 tot 4 mm breed.
Asphodelus ramosus is een wijdverspreide plant in het Middellandse Zeegebied, die zowel in open bos als steppe, garrigues en maquis gedijt. De plant groeit zowel in basische als zure, zandige zowel als lemige bodems. In de gebergte van Noord-Afrika kan Asphodelus ramosus tot boven de 2000 m hoogte voorkomen.
Omdat Asphodelus ramosus giftig is wordt de plant door grazend vee gemeden. Daarom groeit de plant in dicht begraasd gebied vaak in dichtere groepen.
Er worden twee ondersoorten onderscheiden. Asphodelus ramosus distalis Z.Díaz & Valdés groeit op de Canarische Eilanden en in het zuiden van het Iberisch Schiereiland; Asphodelus ramosus ramosus groeit in het zuiden van Italië en Griekenland, op Sicilië, Sardinië en Malta en in Noord-Afrika van Marokko tot Libië. De eerste ondersoort heeft frisgroene bladeren en de wortelknollen liggen op ongeveer 8 tot 12 cm afstand van de wortelstok. De tweede ondersoort heeft groenblauwige bladeren en wortelknollen die vlak na de wortelstok al beginnen. Bij A. r. distalis zijn de wortels aan weerszijden van de wortelknollen bovendien ongeveer even dik, terwijl ze bij A. r. ramosus aan de kant van de wortelstok dikker zijn dan aan de andere kant van de knollen.
Asphodelus ramosus is de soort affodil die al in de 8e eeuw v.Chr. door de Griekse dichter Hesiodos genoemd wordt. Volgens de Griekse mythologie groeit de plant in de Hades (hel), waar ze dient als voedsel voor de doden. De Grieken beschouwden de plant als gewijd aan de godin Persephone, de heerseres van de hel en gemalin van Hades. Ze plantten affodil in de buurt van graven.
Asphodelus ramosus is een vaste plantensoort uit de familie Xanthorrhoeaceae. Het is een soort affodil die in het Middellandse Zeegebied voorkomt.
O Abrótea (Asphodelus ramosus), também conhecido como abrótea-da-primavera e gamão, é uma planta herbácea e medicinal robusta, vivaz, rizomatosa, com raízes carnudas e folhas planas e lineares, todas basais, da família das liliáceas, que os antigos costumavam colocar nos túmulos, e era também considerada como penhor de amor. É parecido com Asphodelus albus e particularmente Asphodelus cerasiferus, pode ser distinguido pelo seu tronco muito ramificado e frutos menores.
É considerada nativa da Região Mediterrânea, distribuindo-se em Portugal por quase todo o território, de Norte a Sul do país.
Além disso, pelo menos na costa Catalunha, onde é muito comum, em contraste com outras liliáceas, ele mostra uma afinidade por solos ácidos, principalmente xisto, mas também é cultivada, como planta ornamental. Ele pode ser encontrado perto do mar, nas encostas da Serra da Albéria, entre a Espanha e a França, onde forma colônias abundantes em abril a junho.
São muitas flores e são brancas com seis tépalas tendo uma faixa central acastanhada. Os frutos são cápsulas pequenas e redondas.
Esta planta era a flor que se dizia preencher as planícies do Hades, o submundo. Como era considerada o alimento preferido dos mortos, os gregos antigos, muitas vezes plantavam perto de sepulturas. O abrótea era sagrado para Perséfone, filha de Deméter, que foi energicamente levada para o submundo por Hades.
Na mitologia da religião taoísmo, acreditava-se que o abrótea roxo concedia imortalidade ao consumidor.
O Abrótea (Asphodelus ramosus), também conhecido como abrótea-da-primavera e gamão, é uma planta herbácea e medicinal robusta, vivaz, rizomatosa, com raízes carnudas e folhas planas e lineares, todas basais, da família das liliáceas, que os antigos costumavam colocar nos túmulos, e era também considerada como penhor de amor. É parecido com Asphodelus albus e particularmente Asphodelus cerasiferus, pode ser distinguido pelo seu tronco muito ramificado e frutos menores.
Frutos Asphodelus ramosusÉ considerada nativa da Região Mediterrânea, distribuindo-se em Portugal por quase todo o território, de Norte a Sul do país.
Além disso, pelo menos na costa Catalunha, onde é muito comum, em contraste com outras liliáceas, ele mostra uma afinidade por solos ácidos, principalmente xisto, mas também é cultivada, como planta ornamental. Ele pode ser encontrado perto do mar, nas encostas da Serra da Albéria, entre a Espanha e a França, onde forma colônias abundantes em abril a junho.
São muitas flores e são brancas com seis tépalas tendo uma faixa central acastanhada. Os frutos são cápsulas pequenas e redondas.
Flores desta espécie em Cerbère (França).Розгалужена багаторічна рослина росте до близько 90 см. Кореневище коротке і товсте, є веретеновиді бульбові потовщення. Листки розташовані в прикореневій розетці. Листя до 2,5 х 45 (-3) см, плоскі, з гладкою краєм. Стебло безлисте, несе масивне суцвіття. Має великі білі квіти з шістьма пелюстками з рожевими або коричневими серединними жилами. Плід являє собою невелику кулясту капсулу, довжиною від 5 до 13 мм, від 3,5 до 10 (до 11) мм шириною. Насіння 5–8,5 × 2,5–4 мм, сірі. Розквіт триває з березня по червень.
Північна Африка: Алжир; Єгипет; Лівія; Марокко; Туніс. Західна Азія: Кіпр; Єгипет — Синай; Ізраїль; Йорданія; Ліван; Сирія; Туреччина. Південна Європа: Колишня Югославія; Греція; Італія; Франція; Португалія; Гібралтар; Іспанія [вкл. Канарські острови].
Пліній, Діоскорид і Гіппократ згадували що цибулини використали в їжу. Греки і римляни використовували рослину для боротьби з різними захворюваннями. Алкоголь може бути отриманий після бродіння бульби. Він використовується в косметиці.
Asphodelus ramosus là một loài thực vật có hoa trong họ Thích diệp thụ. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Asphodelus ramosus là một loài thực vật có hoa trong họ Thích diệp thụ. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Asphodelus ramosus L., 1753
Асфоделус ветвистый (лат. Asphodelus ramosus) — вид растений семейства Ксанторреевые (Xanthorrhoeaceae).
Ветвистое многолетнее растение высотой до 90 см. Корневище короткое и толстое, является веретеновидным клубневым утолщением. Листья расположены в прикорневой розетке. Листья до 2,5 х 45 (-3) см, плоские, с гладкой краем. Стебель безлистный, несет массивное соцветие. Имеет большие белые цветы с шестью лепестками розовыми или коричневыми срединными жилами. Плод представляет собой небольшую шарообразную капсулу, длиной от 5 до 13 мм, от 3,5 до 10 (до 11) мм шириной. Семена 5-8,5 × 2,5-4 мм, серые. Цветёт с марта по июнь.
Вид распространён в Северной Африке (Алжир, Египет, Ливия, Марокко, Тунис), Западной Азии (Кипр, Египет - Синай, Израиль, Иордания, Ливан, Сирия, Турция), Южной Европе (страны бывшей Югославии, Греция, Италия, Франция, Португалия, Гибралтар, Испания [вкл. Канарские острова]).
Плиний, Диоскорид и Гиппократ упоминали, что луковицы использовали в пищу. Греки и римляне использовали растение для борьбы с различными заболеваниями. Алкоголь может быть получен после брожения клубней. Он используется в косметике.
Асфоделус ветвистый (лат. Asphodelus ramosus) — вид растений семейства Ксанторреевые (Xanthorrhoeaceae).
Ветвистое многолетнее растение высотой до 90 см. Корневище короткое и толстое, является веретеновидным клубневым утолщением. Листья расположены в прикорневой розетке. Листья до 2,5 х 45 (-3) см, плоские, с гладкой краем. Стебель безлистный, несет массивное соцветие. Имеет большие белые цветы с шестью лепестками розовыми или коричневыми срединными жилами. Плод представляет собой небольшую шарообразную капсулу, длиной от 5 до 13 мм, от 3,5 до 10 (до 11) мм шириной. Семена 5-8,5 × 2,5-4 мм, серые. Цветёт с марта по июнь.
Вид распространён в Северной Африке (Алжир, Египет, Ливия, Марокко, Тунис), Западной Азии (Кипр, Египет - Синай, Израиль, Иордания, Ливан, Сирия, Турция), Южной Европе (страны бывшей Югославии, Греция, Италия, Франция, Португалия, Гибралтар, Испания [вкл. Канарские острова]).
Плиний, Диоскорид и Гиппократ упоминали, что луковицы использовали в пищу. Греки и римляне использовали растение для борьбы с различными заболеваниями. Алкоголь может быть получен после брожения клубней. Он используется в косметике.