Els aleyròdids (Aleyrodidae) són una família d'insectes hemípters del subordre dels esternorrincs, coneguts popularment com a mosques blanques, malgrat que no estan relacionats amb les veritables mosques (dípters). Són de mida petita i algunes espècies són greus plaques per a l'agricultura, ja que aquests insectes s’alimenten picant el revers de les fulles i succionant la saba. Se n’han descrit més de 1.550 espècies.
Es tracta d'insectes d'origen tropical però estesos en els hivernacles de tot el món i també a l'exterior en zones càlides i temperades. Pel fet d'atacar molt sovint plantes de jardins, terrasses i balcons de les ciutats aquestes plantes constitueixen una font de reserva per a més infestacions.
Els adults fan uns dos mil·límetres de llarg. Les ales en repòs cobreixen quasi tot el cos excepte el cap. Té ulls de color vermell fosc. Disposa d'un estilet que clava a les plantes i xucla la saba. La femella posa més de cent ous, de 0,2 mm, normalment en el dors de les fulles. La metamorfosi passa per quatre estadis nimfals de forma ovalada i plana abans de convertir-se en adults. Tot el cicle pot durar unes dues o tres setmanes depenent de la temperatura, amb un òptim entre 30 i 33 °C. Hi pot haver 10 generacions de mosques blanques o més en un any
Les espècies més comuns són:[2]
Els aleyròdids (Aleyrodidae) són una família d'insectes hemípters del subordre dels esternorrincs, coneguts popularment com a mosques blanques, malgrat que no estan relacionats amb les veritables mosques (dípters). Són de mida petita i algunes espècies són greus plaques per a l'agricultura, ja que aquests insectes s’alimenten picant el revers de les fulles i succionant la saba. Se n’han descrit més de 1.550 espècies.
Molice (Aleyrodoidea) je nadčeleď[1] velmi drobného hmyzu. Molice jsou drobný, bílý, okřídlený hmyz se dvěma páry křídel. Podobně jako všichni mšicosaví se i molice živí rostlinnými šťávami. Jejich ústní ústrojí (bodavě sací) je tomuto způsobu života přizpůsobené. Tento hmyz saje obvykle na spodní straně listů. Celá rostlina následkem poškozování postupně uvadá. Tato taxonomická skupina patřila dříve do řádu stejnokřídlí, dnes je řazena do řádu polokřídlí (Hemiptera).
Molice je také český název pro rod rostlin Plectranthus.
Molice jsou kosmopolitní nadčeleď, ale jsou zastoupeny hlavně v tropických oblastech, kde obývají stejnou ekologickou niku jako mšice. Jsou mezi nimi druhy, které mají velký hospodářský význam, vzhledem k napadení a následným škodám, které mohou mít za následek úplné zničení úrody. V mírných oblastech jsou zvláště škodlivé některé druhy tropického původu, které se staly kosmopolitními nebo jsou více či méně široce rozšířené mimo oblast jejich původního výskytu.
Larvy jsou přisedlé a ploché velikosti 1 - 2 mm. První stádium je pohyblivé, 2-4 stádium ztrácí končetiny a tykadla zakrňují. Pupária molic mají typický oválný tvar.
Dospělci taxonomické skupiny molice lze popsat jako malý hmyz, s 1 až 3 mm dlouhým tělem, nažloutlé barvy. Zbarvení je obvykle překryto silným voskovitým povlakem šupin na křídlech, který způsobuje, že hmyz vypadá křídově bílý. Hlava je kulovitého tvaru, na hlavě bývají dvě tykadla, uspořádaná symetricky na vrcholku hlavy nad složenýma očima. Tykadla jsou poměrně protáhlá, skládají ze sedmi dílků. Složené oči jsou ledvinovitého tvaru a mají charakteristickou strukturu.
Křídla jsou membránovitá a průhledná, někdy tečkovaná. Zdánlivě jsou však neprůhledná a bílá, neboť je pokrývají voskovité šupiny. Při odpočinku jsou sklopena křídla střechovitě, ale stále v téměř horizontální poloze. Přední křídla jsou o něco větší než zadní. Žilkování je důležitým znakem pro rozlišení mezi dvěma podčeleděmi, které tvoří taxon.
Nohy jsou tenké a podlouhlé. Zadní nohy jsou opatřeny řadou štětin, které molice používají k nanášení vosku na tělo.
Postembryonální vývoj molic probíhá v pěti fázích. Juvenilní stadia jsou tvarovány více nebo méně elipticky, bývají zploštělá a jsou podobná puklicím pro pozoruhodné morfologické zjednodušení a nehybnost. Larva prvního stadia je oválná, plochá, s nohama, tykadly i očima a pohyblivá. Když najde na rostlině vhodné místo pro sání a přisaje se, začne se pokrývat ochranným voskovým povlakem. V dalších dvou stádiích dochází ke zkrácení nohou i tykadel a redukci očí. Larvy druhého, třetího a čtvrtého stádia jsou obvykle nepohyblivé, tykadla jsou zakrnělá a končetiny atrofované. Pupárium bývá v podstatě shodná s posledním klidovým postembryonálním stádiem (subpupa), nebo jedinec prochází hlubokou transformací, v tomto případě, je hřbetní část oddělena od ventrální. Poslední čtvrté stádium nymfy po čase přestane přijímat potravu, dojde ke změně tvaru těla. Schránka se nazývá puparium. Uvedený způsob vývoje na pomezí proměny nedokonalé a dokonalé se nazývá allometabolie. Puparium obvykle u této taxonomické skupiny není pokryto voskem a je žluté nebo načernalé barvy, u mnoha druhů se však na pupariu tvoří voskové vrstvy, více či méně silné a rozmanitého vzhledu.
Molice jsou oviparní (kladou vejce) hmyz. U mnoha druhů je popsána parthenogeneze. Vajíčka jsou mírně protáhlého tvaru, obvykle je samička klade na spodní straně listů. Vajíčka mohou mít charakteristický tvar, v závislosti na druhu.
Některé druhy, jako například molice parazitující na černých olivách Aleurolobus olivinus, mívají pouze jednu generaci do roka, ale větší část této taxonomickém skupiny mívá od dvou nebo čtyř generací za rok, až po neurčitý počet, a to jak v tropech tak v mírném pásu. U některých druhů cyklus jedné generace může probíhat tak rychle, protože larvy do 3 týdnů dospějí, což umožňuje, aby měl hmyz více generací. Tento trend je zdůrazněn u druhu molice skleníková (Trialeurodes vaporariorum) a Bemisia tabaci, které mohou mít mnoho generací ve skleníku v zimním období a pak od pozdního jara poškozují rostliny ve venkovním prostředí.
Molice jsou v podstatě molice oligofágní organismy, ale často také polyfágové, zejména některé zemědělsky významné druhy, jako například molice skleníková. Napadány jsou zcela různé druhy bylin i dřevin krytosemenných rostlin, nejsou známy napadení nahosemenných rostlin.
Mezi hospodářsky významnými rostlinami, které bývají napadány, bývá mnoho druhů zeleniny, zejména lilkovité (Solanaceae), tykvovité (Cucurbitaceae), velké množství druhů okrasných rostlin, všechny skleníkové plodiny a citrusy.
Jejich význam a působení na rostliny je srovnatelné s mšicemi. Molice mají silný reprodukční potenciál, shromažďují se a působí společně. Často se vyskytuje partenogeneze, mají za příznivých podmínek krátký cyklus vývoje, vysoký počet generací, snadno se šíří prostřednictvím mezinárodního obchodu, jsou polyfágní. To jsou faktory, které způsobily, že některé druhy se staly kosmopolitními a jsou skutečnou pohromou pro zemědělství. Molice jsou rovněž obtížně udržitelné pomocí biologického boje, zejména v zhoršených ekologických podmínkách intenzivního zemědělství. Rychle se stávají odolnými vůči insekticidům pomocí parthenogenetických generací.
Dalším faktorem zvyšujícím škody způsobené sáním spočívají v tvorbě medovice a přenosu virů. Přestože molice parazitují na spodní straně listů, bohatá tvorba medovice znečišťuje listy pod nimi. Medovice snižuje účinnost ošetření chemickými prostředky a znečišťuje ovoce, ale je prostředím pro vývoj saprofytických hub, pro výskyt sazovitosti. Molice jsou významným vektorem přenášejícím viry poškozující rostliny tabáku, rajčat, čekanky a salátu. Molice skleníková přenáší viry napadající rajčata rovněž.
Chemické ošetření již napadené rostliny lze provést celou řadou účinných látek, kontaktních nebo systémově působících. Je třeba také pamatovat na to, že léčebné ošetřením insekticidy mohou mít omezenou účinnost v případě velkých napadení, že se patogen nachází na spodní straně listů, že medovice a sazovitost brání pronikání účinné látky. Ve sklenících se doporučuje fumigace jako preventivní ošetření před vegetací.
Zvláštní význam má použití biologické ochrany, a to zejména proti molici skleníkové. V Československu bylo v druhé polovině 20. století podporováno rozvíjení metod biologického boje se škůdci a mezi řadou propagovaných preparátů pro biologický boj, používaných dodnes, byla i parazitická vosička Encarsia formosa. Ta se při použití ve sklenících proti molici skleníkové velmi osvědčila.
Molice jsou teplomilné. Sáním poškozují rostlinná pletiva, takže jsou poměrně významnými škůdci. V případě nebezpečí umí dobře skákat. Jejich tělo a křídla pokrývá bílý voskový povlak, který vylučují ze žláz na zadečku.
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Aleyrodidae na italské Wikipedii.
Obrázky, zvuky či videa k tématu Molice ve Wikimedia Commons
Molice (Aleyrodoidea) je nadčeleď velmi drobného hmyzu. Molice jsou drobný, bílý, okřídlený hmyz se dvěma páry křídel. Podobně jako všichni mšicosaví se i molice živí rostlinnými šťávami. Jejich ústní ústrojí (bodavě sací) je tomuto způsobu života přizpůsobené. Tento hmyz saje obvykle na spodní straně listů. Celá rostlina následkem poškozování postupně uvadá. Tato taxonomická skupina patřila dříve do řádu stejnokřídlí, dnes je řazena do řádu polokřídlí (Hemiptera).
Molice je také český název pro rod rostlin Plectranthus.
Mellus, også kaldet "Hvide fluer", er et ca 2 mm stort flyvende insekt, der lever på planter.
Den voksne "flue", som ikke er en flue men nærmere i familie med bladlusene, lægger små grønlige, senere sorte, karakteristiske rundkredse af æg på de yngre blades undersider. Ved 20 °C klækkes æggene efter 7-10 dage, og nogle små flade larver (nymfer)kommer ud. Nymferne gennemløber 4 stadier, og i det sidste nymfestadium spaltes larvehudens rygside, hvorigennem den voksne (imago) kommer ud. Udviklingen fra æg til voksen tager 26-30 døgn ved 21oC. De voksne lever omkring 30-40 døgn, og hunnerne lægger 100-500 æg.
Mellus betegnes som et skadedyr, hvis det optræder i større mængder i f.eks. drivhuse på agurker og tomater. De suger saft af planterne og hæmmer derfor planternes vækst. Nymfernes sukkerholdige ekskrementer (honningdug), lægger sig som et lag på bladene. Denne honningdug hæmmer dels fotosyntesen, men danner også god grobund for angreb af sygdomsfremkaldende svampe.
Familie: Aleyrodidae
Nzi weupe ni wadudu wadogo wa familia Aleyrodidae katika oda Hemiptera ya nusungeli Pterygota (wenye mabawa). Wadudu hawa wanaweza kuwa wasumbufu kama vidukari, hususa wakiwa tele, kwa sababu wanafyunza utomvu pia na kuvu nyeusi inakua juu ya mana wanayochoza na inayoanguka kwenye majani. Kuvu hii inazuia majani yasifanye usanidimwanga na mmea unanywea. Lakini hasara kubwa zaidi inayosababishwa na nzi weupe ni uwezo wao wa kusambaza magonjwa ya virusi za mimea. Kwa mfano, nzi mweupe wa kiazi kitamu anaweza kusambaza zaidi ya spishi kumi za virusi: virusi ya mosaiki ya mhogo ya Afrika (ACMV), virusi ya mosaiki ya dhahabu ya mharagwe, virusi ya mkunjo njano ya mnyanya (TYLCV) n.k. Nzi weupe wana adui wao kama wadudu-kibibi, wadudu mabawa-vena, wadudu-maua, nyigu wa kidusia n.k. Pia kuna kuvu viuawadudu (entomopathogenic fungi) inayoambukiza lava wa nzi weupe, kama Beauveria bassiana, Isaria fumosorosea na Metarhizium anisopliae.
Nzi weupe ni wadudu wadogo. Wapevu wa takriban spishi zote wana urefu wa mm 1-3, lakini spishi chache zinaweza kufika mm 5. Kiwiliwili cha nzi weupe kimerefuka kidogo na kinabeba mabawa manne ya ukubwa sawa ambayo yamepakiwa nta. Nta hii inawapatia rangi ya nyeupe. Vipande vya mdomo vimeungana katika mrija utumikao ili kufyunza utomvu. Hatua zote za nzi weupe (mayai, lava, wapevu) hupatikana kwa upande wa chini wa majani kwa kawaida.
Nzi mweusi wa mchungwa
Lava wa nzi mweusi wa mchungwa
Nzi mweupe wa kiazi kitamu
Lava wa nzi mweupe wa kiazi kitamu
Nzi mweupe wa mboga
Lava wa nzi mweupe wa mboga
Nyigu wa kidusia, Eretmocerus hayati
Lava wa nzi mweupe wa kiazi kitamu aliyeuawa na lava wa nyigu wa kidusia
Makala hii kuhusu mdudu fulani bado ni mbegu. Nzi weupe ni wadudu wadogo wa familia Aleyrodidae katika oda Hemiptera ya nusungeli Pterygota (wenye mabawa). Wadudu hawa wanaweza kuwa wasumbufu kama vidukari, hususa wakiwa tele, kwa sababu wanafyunza utomvu pia na kuvu nyeusi inakua juu ya mana wanayochoza na inayoanguka kwenye majani. Kuvu hii inazuia majani yasifanye usanidimwanga na mmea unanywea. Lakini hasara kubwa zaidi inayosababishwa na nzi weupe ni uwezo wao wa kusambaza magonjwa ya virusi za mimea. Kwa mfano, nzi mweupe wa kiazi kitamu anaweza kusambaza zaidi ya spishi kumi za virusi: virusi ya mosaiki ya mhogo ya Afrika (ACMV), virusi ya mosaiki ya dhahabu ya mharagwe, virusi ya mkunjo njano ya mnyanya (TYLCV) n.k. Nzi weupe wana adui wao kama wadudu-kibibi, wadudu mabawa-vena, wadudu-maua, nyigu wa kidusia n.k. Pia kuna kuvu viuawadudu (entomopathogenic fungi) inayoambukiza lava wa nzi weupe, kama Beauveria bassiana, Isaria fumosorosea na Metarhizium anisopliae.
Nzi weupe ni wadudu wadogo. Wapevu wa takriban spishi zote wana urefu wa mm 1-3, lakini spishi chache zinaweza kufika mm 5. Kiwiliwili cha nzi weupe kimerefuka kidogo na kinabeba mabawa manne ya ukubwa sawa ambayo yamepakiwa nta. Nta hii inawapatia rangi ya nyeupe. Vipande vya mdomo vimeungana katika mrija utumikao ili kufyunza utomvu. Hatua zote za nzi weupe (mayai, lava, wapevu) hupatikana kwa upande wa chini wa majani kwa kawaida.
ਚਿੱਟਾ-ਮੱਛਰ ਜਾਂ ਚਿੱਟੀ-ਮੱਖੀ (Whiteflies) ਇੱਕ ਫ਼ਸਲ ਮਾਰੂ ਕੀਟ ਹੈ। ਇਹ ਇੱਕ ਨਿੱਕਾ ਜਿਹਾ ਮੱਖੀ ਨੁਮਾ ਕੀਟ ਜੀਵ ਹੁੰਦਾ ਹੈ ਜੋ ਪੌਦਿਆਂ ’ਤੇ ਪੱਤਿਆਂ ਨੂੰ ਆਪਣੀ ਖ਼ੁਰਾਕ ਬਣਾਉਂਦਾ ਹੈ। ਇਹ ਐਲਿਰੋਡੀਡਾਈ(Aleyrodidae) ਪਰਿਵਾਰ ਨਾਲ ਸੰਬੰਧ ਰੱਖਣਵਾਲਾ ਕੀਟ ਹੈ। ਜੀਵ ਵਿਗਿਆਨ ਅਨੁਸਾਰ ਇਸ ਦੀਆਂ 1550 ਪ੍ਰਜਾਤੀਆਂ ਦੱਸੀਆਂ ਜਾਂਦੀਆਂ ਹਨ। ਪੰਜਾਬ ਵਿੱਚ ਇਸ ਨੂੰ ਵੱਖ-ਵੱਖ ਥਾਵਾਂ ਤੇ ਵੱਖ-ਵੱਖ ਨਾਂ ਨਾਲ ਜਾਣਿਆ ਜਾਂਦਾ ਹੈ। ਜਿਵੇਂ: ਚਿੱਟਾ-ਮੱਛਰ, ਚਿੱਟੀ-ਮੱਖੀ ਜਾਂ ਚਿੱਟਾ-ਤੇਲਾ ਆਦਿ।
ਪੰਜਾਬ ਵਿੱਚ ਇਹ ਕੀਟ ਤਕਰੀਬਨ 2005 ਤੋਂ ਨਰਮੇ ਦੀ ਫ਼ਸਲ ’ਤੇ ਹਮਲਾ ਕਰਦਾ ਆ ਰਿਹਾ ਹੈ ਅਤੇ ਜੁਲਾਈ 2015 ਵਿੱਚ ਵੀ ਇਸ ਨੇ ਪੰਜਾਬ ਦੇ ਅਬੋਹਰ ਫਾਜ਼ਿਲਕਾ ਇਲਾਕਿਆਂ ਵਿੱਚ ਜ਼ੋਰਦਾਰ ਹਮਲਾ ਕਰ ਕੇ ਨਰਮੇ ਦੀ ਫ਼ਸਲ ਤਬਾਹ ਕਰ ਦਿੱਤੀ। ਇਸ ਇਲਾਕੇ ਵਿੱਚ ਕਿਨੂੰਆਂ ਦੇ ਬਾਗ਼ ਕਾਫ਼ੀ ਹਨ ਅਤੇ ਇਹ ਕੀਟ ਕਿਨੂੰਆਂ ਦੇ ਬਾਗ਼ਾਂ ’ਤੇ ਹਮਲਾ ਕਰਦਾ ਹੈ ਅਤੇ ਇਹਨਾਂ ਬਾਗਾਂ ਦੇ ਇਰਦ-ਗਿਰਦ ਦੇ ਇਲਾਕਿਆਂ ਦੇ ਨਰਮੇ ਦੇ ਖੇਤ ਵੀ ਇਸ ਦੀ ਲਪੇਟ ਵਿੱਚ ਆ ਜਾਂਦੇ ਹਨ। ਇਹ ਚਿੱਟਾ-ਮੱਛਰ ਨਰਮੇ ਦੀ ਫ਼ਸਲ ਦੇ ਪੱਤੇ ਖਾ ਜਾਂਦਾ ਹੈ ਜਿਸ ਨਾਲ ਸਾਰੀ ਫ਼ਸਲ ਕਾਲੀ ਪੈ ਕੇ ਕੁਝ ਹੀ ਦਿਨਾਂ ਵਿੱਚ ਸੁੱਕ ਕੇ ਤਬਾਹ ਹੋ ਜਾਂਦੀ ਹੈ। [2] ਇਸ ਕੀਟ ਤੇ ਹੁਣ ਕੀੜੇ ਮਾਰ ਦਵਾਈਆਂ ਦਾ ਵੀ ਕੋਈ ਖ਼ਾਸ ਅਸਰ ਨਹੀਂ ਹੁੰਦਾ ਭਾਂਵੇ ਕਿਸਾਨ ਵਾਰ ਵਾਰ ਸਪਰੇਅ ਕਰਦੇ ਹਨ ਪਰ ਇਹ ਮਰਦਾ ਨਹੀਂ, ਸਗੋਂ ਕਿਸਾਨ ਦਾ ਖ਼ਰਚ ਵੱਧ ਜਾਂਦਾ ਹੈ ਅਤੇ ਫਸਲ ਮਰਨ ਕਰ ਕੇ ਆਮਦਨ ਘਟ ਜਾਂਦੀ ਹੈ।[3] ਨਰਮਾ ਪੱਟੀ ਦੇ ਕਿਸਾਨ ਇਸ ਪਖੋਂ ਲਗਪਗ ਇੱਕ ਦਹਾਕੇ ਤੋਂ ਪ੍ਰਭਾਵਤ ਹਨ। ਕਈ ਇਲਾਕਿਆਂ ਵਿੱਚ ਕਿਸਾਨਾਂ ਨੂੰ ਨਰਮੇ ਵਾਲੇ ਖੇਤਾਂ ਨੂੰ ਵਾਹੁਣਾ ਪਿਆ ਹੀ।[4]
ਵਿਕਿਸਪੀਸ਼ੀਜ਼ ਦੇ ਉਪਰ Aleyrodidae ਦੇ ਸਬੰਧਤ ਜਾਣਕਾਰੀ ਹੈ। ਚਿੱਟਾ-ਮੱਛਰ ਜਾਂ ਚਿੱਟੀ-ਮੱਖੀ (Whiteflies) ਇੱਕ ਫ਼ਸਲ ਮਾਰੂ ਕੀਟ ਹੈ। ਇਹ ਇੱਕ ਨਿੱਕਾ ਜਿਹਾ ਮੱਖੀ ਨੁਮਾ ਕੀਟ ਜੀਵ ਹੁੰਦਾ ਹੈ ਜੋ ਪੌਦਿਆਂ ’ਤੇ ਪੱਤਿਆਂ ਨੂੰ ਆਪਣੀ ਖ਼ੁਰਾਕ ਬਣਾਉਂਦਾ ਹੈ। ਇਹ ਐਲਿਰੋਡੀਡਾਈ(Aleyrodidae) ਪਰਿਵਾਰ ਨਾਲ ਸੰਬੰਧ ਰੱਖਣਵਾਲਾ ਕੀਟ ਹੈ। ਜੀਵ ਵਿਗਿਆਨ ਅਨੁਸਾਰ ਇਸ ਦੀਆਂ 1550 ਪ੍ਰਜਾਤੀਆਂ ਦੱਸੀਆਂ ਜਾਂਦੀਆਂ ਹਨ। ਪੰਜਾਬ ਵਿੱਚ ਇਸ ਨੂੰ ਵੱਖ-ਵੱਖ ਥਾਵਾਂ ਤੇ ਵੱਖ-ਵੱਖ ਨਾਂ ਨਾਲ ਜਾਣਿਆ ਜਾਂਦਾ ਹੈ। ਜਿਵੇਂ: ਚਿੱਟਾ-ਮੱਛਰ, ਚਿੱਟੀ-ਮੱਖੀ ਜਾਂ ਚਿੱਟਾ-ਤੇਲਾ ਆਦਿ।
ਪੰਜਾਬ ਵਿੱਚ ਇਹ ਕੀਟ ਤਕਰੀਬਨ 2005 ਤੋਂ ਨਰਮੇ ਦੀ ਫ਼ਸਲ ’ਤੇ ਹਮਲਾ ਕਰਦਾ ਆ ਰਿਹਾ ਹੈ ਅਤੇ ਜੁਲਾਈ 2015 ਵਿੱਚ ਵੀ ਇਸ ਨੇ ਪੰਜਾਬ ਦੇ ਅਬੋਹਰ ਫਾਜ਼ਿਲਕਾ ਇਲਾਕਿਆਂ ਵਿੱਚ ਜ਼ੋਰਦਾਰ ਹਮਲਾ ਕਰ ਕੇ ਨਰਮੇ ਦੀ ਫ਼ਸਲ ਤਬਾਹ ਕਰ ਦਿੱਤੀ। ਇਸ ਇਲਾਕੇ ਵਿੱਚ ਕਿਨੂੰਆਂ ਦੇ ਬਾਗ਼ ਕਾਫ਼ੀ ਹਨ ਅਤੇ ਇਹ ਕੀਟ ਕਿਨੂੰਆਂ ਦੇ ਬਾਗ਼ਾਂ ’ਤੇ ਹਮਲਾ ਕਰਦਾ ਹੈ ਅਤੇ ਇਹਨਾਂ ਬਾਗਾਂ ਦੇ ਇਰਦ-ਗਿਰਦ ਦੇ ਇਲਾਕਿਆਂ ਦੇ ਨਰਮੇ ਦੇ ਖੇਤ ਵੀ ਇਸ ਦੀ ਲਪੇਟ ਵਿੱਚ ਆ ਜਾਂਦੇ ਹਨ। ਇਹ ਚਿੱਟਾ-ਮੱਛਰ ਨਰਮੇ ਦੀ ਫ਼ਸਲ ਦੇ ਪੱਤੇ ਖਾ ਜਾਂਦਾ ਹੈ ਜਿਸ ਨਾਲ ਸਾਰੀ ਫ਼ਸਲ ਕਾਲੀ ਪੈ ਕੇ ਕੁਝ ਹੀ ਦਿਨਾਂ ਵਿੱਚ ਸੁੱਕ ਕੇ ਤਬਾਹ ਹੋ ਜਾਂਦੀ ਹੈ। ਇਸ ਕੀਟ ਤੇ ਹੁਣ ਕੀੜੇ ਮਾਰ ਦਵਾਈਆਂ ਦਾ ਵੀ ਕੋਈ ਖ਼ਾਸ ਅਸਰ ਨਹੀਂ ਹੁੰਦਾ ਭਾਂਵੇ ਕਿਸਾਨ ਵਾਰ ਵਾਰ ਸਪਰੇਅ ਕਰਦੇ ਹਨ ਪਰ ਇਹ ਮਰਦਾ ਨਹੀਂ, ਸਗੋਂ ਕਿਸਾਨ ਦਾ ਖ਼ਰਚ ਵੱਧ ਜਾਂਦਾ ਹੈ ਅਤੇ ਫਸਲ ਮਰਨ ਕਰ ਕੇ ਆਮਦਨ ਘਟ ਜਾਂਦੀ ਹੈ। ਨਰਮਾ ਪੱਟੀ ਦੇ ਕਿਸਾਨ ਇਸ ਪਖੋਂ ਲਗਪਗ ਇੱਕ ਦਹਾਕੇ ਤੋਂ ਪ੍ਰਭਾਵਤ ਹਨ। ਕਈ ਇਲਾਕਿਆਂ ਵਿੱਚ ਕਿਸਾਨਾਂ ਨੂੰ ਨਰਮੇ ਵਾਲੇ ਖੇਤਾਂ ਨੂੰ ਵਾਹੁਣਾ ਪਿਆ ਹੀ।
வெள்ளை ஈக்கள் (Whiteflies) சுருள் வளைய அறை இறக்கையினத்தைச் (hemiptera) சேர்ந்த தாவர இலைகளின் அடிபகுதியை உணவாக உட்கொள்ளும் சிறிய பூச்சிகளாகும். வெள்ளை ஈக்களில் 1550 மேற்பட்ட வகைகள் உள்ளன.
மஞ்சள் தேமல் நோய் என்னும் கொடிய நச்சுயிரி நோய் ஒரு செடியில் இருந்து மற்றொரு செடிக்கு வெள்ளை ஈ மூலம் பரவுகின்றது. கோடைக்காலங்களில் வெள்ளை ஈக்கள் சுறுசுறுப்பாக இயங்குவதால் இந்நோய் தாக்கம் அதிகமாக தென்படும். நோய் கண்ட செடிகளின் இலைகளிலிருந்து வெள்ளை ஈக்கள் இலைச் சாற்றை உறிஞ்சும் போது நச்சுயிரியின் துணுக்கள் ஈக்களின் உறிஞ்சு குழலில் ஒட்டிக்கொண்டு, பின்பு அதே ஈக்கள் நோயற்ற ஆரோக்கியமான செடிகளுக்கு சென்று இலைச்சாற்றை உறிஞ்சும் போது அந்த செடிகளுக்கும் நோய் பரவுகிறது[2]. மேலும் வெள்ளை ஈக்கள் பருத்தி செடிகளின் இலைகளைத் தாக்கி, சாற்றை உறிஞ்சுவதால் பருத்தி இலைகள் தடிமனாக மாறுவதோடு நிறமிழந்து காணப்படுகின்றன[3].
கரும்பு பயிரில் வெள்ளை ஈக்கள் (அலிரோலோபஸ் பாரோடென்சிஸ்) தாக்குவதால் இலைகள் மஞ்சள் நிறமாகும். கரும்பு சோகைகள் இளஞ்சிவப்பு அல்லது கரு ஊதா/நாவல் நிறமாக மாறிப் பின் உலர்ந்து காய்ந்து போய்விடும். பாதிக்கப்பட்ட சோகைகளில் வெள்ளை மற்றும் கறுப்புப் புள்ளிகள் காணப்படும். தாக்குதல் அதிகரிக்கும் போது இலைகள் எரிந்ததுப்போல் தோற்றமளிக்கும். இதனால் கரும்பின் வளர்ச்சி தாமதமாகும்[5].
கரும்பு சோகைகளின் அடிப்பகுதியில் இப்பூச்சிகள் முட்டைகள் இடுகின்றன. சிறிய வளைந்த காம்புடன் வெளிர் மஞ்சள் நிறமான முட்டைகள் இடப்பட்ட இரண்டு மணி நேரத்தில் பளபளக்கும் கருமைநிறமாக மாறிவிடும். முட்டைகள் நீள்வட்ட வடிவிலும், மெழுகினால் சூழப்பட்டும் காணப்படும். நான்காவது புழு நிலை கூட்டுப்புழுவாக தட்டையாக, சாம்பல் நிறத்தில் குஞ்சுகளை விட சற்று பெரிதாகத் தெரியும். முன் மார்பில் 'டி' வடிவில் வெள்ளை நிறக் கோடு காணப்படும். இக்கோடு புழு வண்டாக மாறும்போது மார்பினை இரண்டாகப் பிரிக்கும். முதிர்ந்த பூச்சிகளில் வெளிர் மஞ்சள் நிற உடலில் இறக்கைகள் மெழுகினால் சூழப்பட்டிருக்கும்[5]. இப்பூச்சிகளைக் கட்டுப்படுத்த, சோகைகளில் கூட்டுப்புழுக்கள் கூடுகட்டி இருப்பதால், சோகைகளை உரித்து உடனே எரித்து விட வேண்டும். இது வெள்ளை ஈக்களாக வெளி வருவதைத் தடுக்கும். போதிய அளவு நீர்ப்பாசனம் செய்வதால் மண்ணின் ஈரப்பதத்தை சீராக வைப்பதோடு இந்தநோய் அதிகரிக்காமல் தடுக்கிறது[5].
வெள்ளை ஈக்கள் (Whiteflies) சுருள் வளைய அறை இறக்கையினத்தைச் (hemiptera) சேர்ந்த தாவர இலைகளின் அடிபகுதியை உணவாக உட்கொள்ளும் சிறிய பூச்சிகளாகும். வெள்ளை ஈக்களில் 1550 மேற்பட்ட வகைகள் உள்ளன.
Whiteflies are Hemipterans that typically feed on the undersides of plant leaves. They comprise the family Aleyrodidae, the only family in the superfamily Aleyrodoidea. More than 1550 species have been described.
The Aleyrodidae are a family in the suborder Sternorrhyncha and at present comprise the entire superfamily Aleyrodoidea, related to the superfamily Psylloidea. The family often occurs in older literature as "Aleurodidae",[2] but that is a junior synonym and accordingly incorrect in terms of the international standards for zoological nomenclature.[3]
Aleyrodidae are small insects, most species with a wingspan of less than 3 mm and a body length of 1 mm to 2 mm. Many are so small that their size complicates their control in greenhouses because they can only be excluded by screening with very fine mesh; in fact they can enter mesh so fine that many of their natural enemies cannot come in after them, so that unchecked whitefly populations in greenhouses rapidly become overwhelming. Some "giant whitefly" species exist, some of which may exceed 5 mm in size. This sometimes is associated with sexual dimorphism in which one sex is markedly larger than the other. Such dimorphism is common in the Sternorrhyncha, in which the males of most scale insects for example are tiny compared to the female. Remarkably however, in some giant tropical species the males are much larger than the females.[4]
Like most of the mobile Sternorrhyncha, adult Aleyrodidae have well-developed antennae, which in most species in this family are seven-segmented.[5]
As in many Hemiptera, there are two ocelli, which generally in the Aleyrodidae are placed at the anterior margins of the compound eyes. The compound eyes themselves are rather remarkable: many have a distinct constriction between the upper and lower halves, and in some species there is a complete separation.[5] Many insects' compound eyes are divided into functionally and anatomically distinct upper and lower regions, but the adaptation's purpose or origin in Aleyrodidae is unclear. The degree of separation is useful in recognising the species;[6] for instance, one way to tell adult Bemisia from Trialeurodes is that the upper and lower parts of the compound eyes are connected by a single ommatidium in Bemisia, while in Trialeurodes they are completely separate.[7]
Both sexes have functional mouthparts and two pairs of membranous, functional wings; the rear wings are neither much reduced, nor modified into any such hooked or haltere-like structures as occur in some other Hemiptera such as many of the Coccoidea. The wing venation is reduced, like that of the Psyllidae, only generally much more so. In many genera there is only one conspicuous and unbranched vein in each wing; however, wings of larger species such as Udamoselis have less reduced venation, though their veins still are simple and few.[4]
The insects and their wings are variously marked or mottled according to species, and many species are covered with fine wax powder, giving most species a floury, dusted appearance, hence names such as Aleyrodidae, Aleurodidae and Aleuroduplidens; the root refers to the Ancient Greek: αλευρώδης (aleurodes) meaning "floury".[8] However, not all species are white; for example, Aleurocanthus woglumi is slaty black.
The legs of Aleyrodidae are well developed and fairly long, but gracile, and in contrast to Psyllidae, not adapted to leaping. The tarsi have two segments of roughly equal length. The pretarsus has paired claws, with an empodium between—in some species the empodium is a bristle, but in others it is a pad.
The digestive system of the Aleyrodidae is typical of the Sternorrhyncha, including a filter chamber, and all active stages of the Aleyrodidae accordingly produce large quantities of honeydew; the anus is adapted to presentation of honeydew to symbiotic species, mainly ants; the honeydew emerges from the anus, which is inside an opening called the vasiform orifice on the dorsal surface of the caudal segment of the abdomen. This orifice is large and is covered by an operculum. The entire structure is characteristic of the Aleyrodidae and within the family it is taxonomically diagnostic because it varies in shape according to the species. Within the orifice beneath the operculum there is a tongue-like lingula. It appears to be involved in the expulsion of honeydew, and in fact at one time was wrongly assumed to be the organ that produced the honeydew. In some species it protrudes from beneath the operculum, but in others it normally is hidden.[2]
The oldest members of the family belong to the Mesozoic subfamily Bernaeinae, known from the Middle/Upper Jurassic-Upper Cretaceous, the oldest representatives of the extant subfamilies Aleyrodinae and Aleurodicinae appear during the Lower Cretaceous.[9]
The eggs of Aleyrodidae generally are laid near each other on the food plant, usually on a leaf, in spiral patterns or arcs, sometimes in parallel arcs. The egg is elongated, with one narrow end produced into a pedicel, which in some species is longer than the rest of the egg. After fertilisation the pedicel shrivels into a stalk.[2]
The details vary, but at least some species can reproduce parthenogenically by automixis. However, apparently all males are parthenogenically produced by arrhenotoky. The female however, can mate with her own male offspring, and thereafter produce eggs of both sexes.[10]
There generally are four larval instars. All the instars are more or less in the shape of a flattened ellipse fringed with bristles and waxy filaments. The first instar has functional legs, though short. Once it has inserted its stylets into the phloem to feed, it settles down and no longer uses its legs, and they degenerate after the first ecdysis. From then until it emerges as an adult, it remains attached to the plant by its mouthparts. The final instar feeds for a while, then undergoes changes within its skin, ceasing feeding and growing a new skin, forming what amounts to pupa. In doing so the insect does not shed the larval skin, which it retains as a protective puparium and which dries out. Meanwhile, the pupa within this skin develops into a pharate adult that usually is visible through the wall of the puparium. The puparium splits open as the imago forces its way out.[2][5]
This pupal stage is analogous to the pupal forms of the Endopterygota and it raises questions of terminology and concept. Some authorities argue that there is little functional, and no logically cogent basis for the distinction between the terms "larva" and "nymph". Some have long been in favour of dropping the term nymph entirely, and certainly apply the term "larvae" to the Aleyrodidae.[2][5]
In warm or tropical climates and especially in greenhouses, whiteflies present major problems in crop protection. Worldwide economic losses are estimated at hundreds of millions of dollars annually.[11]
Prominent pest species include:
Although several species of whitefly may cause some crop losses simply by sucking sap when they are very numerous, the major harm they do is indirect. Firstly, like many other sap-sucking Hemiptera, they secrete large amounts of honeydew that support unsightly or harmful infestations of sooty mold. Secondly, they inject saliva that may harm the plant more than either the mechanical damage of feeding or the growth of the fungi. However, by far their major importance as crop pests is their transmission of diseases of plants.[12]
Although there are a great many species of whiteflies, and the family is notorious for devastating transmission of crop viruses, the actual proportion of whiteflies which are responsible is very low.[12] The most prominent disease vectors among the Aleyrodidae are a species complex in the genus Bemisia. Bemisia tabaci and B. argentifolii transmit African cassava mosaic, bean golden mosaic, bean dwarf mosaic, bean calico mosaic, tomato yellow leaf curl, tomato mottle, and other Begomoviruses, in the family Geminiviridae. The worldwide spread of emerging biotypes, such as B. tabaci biotype B, also known as, 'B. argentifolii', and a new biotype Q, continue to cause severe crop losses which are expected to increase, demanding matching increases in pesticide use on many crops (tomatoes, beans, cassava, cotton, cucurbits, potatoes, sweet potatoes). Efforts to develop environmentally friendly integrated pest management systems, with the goal of reducing insecticide use, aim to re-establish the ecological equilibrium of predators, parasitoids, and microbial controls that were once in place. New crop varieties are also being developed with increased tolerance to whiteflies, and to the plant diseases carried by them. A major problem is that whiteflies and the viruses they carry can infect many host plants, including agricultural crops, palms,[13] and weeds. These problems are complicated by difficulties in classifying and detecting new whitefly biotypes and begomoviruses. Proper diagnosis of plant diseases depends on using sophisticated molecular techniques to detect and characterize the viruses and whiteflies which are present in a crop. A team of researchers, extension agents and growers working together are needed to follow disease development, using dynamic modeling, to understand the incidence of disease spread.
In 1997, tomato yellow leaf-curl begomovirus was discovered in Florida, USA.[14] This is the worst viral disease transmitted by the whitefly, Bemisia argentifolii. The whitefly has also been shown to transmit almost 60 other viral plant diseases.
Whiteflies feed by tapping into the phloem of plants, introducing toxic saliva and decreasing the plants' overall turgor pressure. Since whiteflies congregate in large numbers, susceptible plants can be quickly overwhelmed. Further harm is done by mold growth encouraged by the honeydew whiteflies secrete. This may also seriously impede the ability of farms to process cotton harvests.
Whiteflies share a modified form of hemimetabolous metamorphosis, in that the immature stages begin life as mobile individuals, but soon attach to host plants. The stage before the adult is called a pupa, though it shares little in common with the pupal stage of holometabolous insects.
Whitefly control is difficult and complex, as whiteflies rapidly develop resistance to chemical pesticides. The USDA recommends "an integrated program that focuses on prevention and relies on cultural and biological control methods when possible".[15] While an initial pesticide application may be necessary to control heavy infestations, repeated applications may lead to strains of whiteflies that are resistant to pesticides,[16] so only use of selective insecticides is advised. Specific insecticide information and guidance for the fig whitefly is available from the University of Florida.[17] Care should be taken to ensure that the insecticide used will not kill the natural predators of whiteflies. For effective use of biological method after application of pesticide, plant washing is advised prior to release of predators or parasitoids.
Pesticides used for whitefly control usually contain neonicotinoid compounds as active ingredients: clothianidin (commercial), dinotefuran (over-the-counter and commercial), imidacloprid (over-the-counter and commercial) and thiamethoxam (commercial). Neonicotinoids can be harmful if ingested.[18] Rotation of insecticides from different families may be effective at preventing the building of tolerance to the product. Clothianidin and dinotefuran are of the same family. Spraying the leaves using insecticidal soap is another, environmentally friendly, option.[19]
Biological methods have also been proposed to control whitefly infestation, and may be paired with chemical methods. Washing the plant, especially the undersides of leaves, may help reduce the number of the pests on the plants and make their management by other methods more effective. Whiteflies are also attracted by the color yellow, so yellow sticky paper can serve as traps to monitor infestations.[20] Dead leaves or leaves that have been mostly eaten by whiteflies can be removed and burned or carefully placed in closed bins to avoid reinfestation and spreading of the disease.
Early detection in combination with hosing or vacuuming of diseased portions as well as removal of any section that is heavily infested. Pesticide use is not ideal in the case of controlling whitefly and widespread contamination can be costly; it is best to avoid this problem with aggressive preventive measures.
Several predators and parasitoids may be effective in controlling whitefly infestations, including green lacewings, ladybirds, minute pirate bugs, big-eyed bugs, damsel bugs, Encarsia formosa and phytoseiid mites.[19][21]
Integrated management of whiteflies can as well be done using biopesticides based on microbials such as Beauveria bassiana (effective on larvae and adults) or Isaria fumosorosea.
Green lacewing larvae have voracious appetites, so will attack whiteflies, as well as other pests, including aphids, mealybugs, spider mites, leafhopper larvae, moth eggs, scales, and thrips. They also can attack other insects, including caterpillars. They are available as eggs from commercial insectaries, and will stay in a larval stage after they hatch for one to three weeks. The adult insects can fly and will feed only on pollen, honey, and nectar to reproduce. Repeated application may be necessary and the eggs could be eaten before they hatch by their natural predators, such as ants or mature green lacewings.
Ladybirds are also used. They eat mostly insect eggs, but will also feed on beetle larvae, aphids, scale insects, and young caterpillars. Adults are often collected when in a dormant state in the wild and shipped for use in pest control; however, they may not stay in the location where they are released. They do live for about a year and will continuously lay eggs and reproduce. Spraying the bugs' wings with a sticky substance before release may hinder their ability to fly.
Some promising claims have been made that mesh or film that excludes ultraviolet of certain wavelengths from a greenhouse interfere severely with the ability of whitefly and various other greenhouse pests, to find their food plants. It is not yet clear, assuming that the effect is substantially of value, how readily pests in such circumstances might develop behavioural tolerance to such control measures.[22]
A number of plants can be intercropped with vegetables, in a garden setting, serving as companion plants to protect against whiteflies.
For example, nasturtiums are thought to provide a defense to gooseberries or tomatoes. They provide root chemicals that deter whiteflies.[23]
Marigold repels tomato whiteflies, limonene repels the whitefly without killing them.[24]
Zinnias, conversely, attract predators that consume whiteflies, including hummingbirds and predatory wasps and flies. Other plants with a similar function include the hummingbird bush, pineapple sage, and bee balm. Each of these plants also conceals the scent of nearby plants, making their detection by some pest insects more difficult, as do most other mints.
Whiteflies are Hemipterans that typically feed on the undersides of plant leaves. They comprise the family Aleyrodidae, the only family in the superfamily Aleyrodoidea. More than 1550 species have been described.
Los aleuródidos (Aleyrodidae) son una familia de insectos homópteros conocidos vulgarmente como moscas o mosquitas blancas. Es la única familia de la superfamilia Aleyrodoidea. Causan importantes daños en plantas cultivadas, motivo por el que son consideradas plagas para la agricultura.[1]
Se reconocen 1.556 especies de mosquita blanca,[2] la mayoría se alimentan de diversas especies de plantas, normalmente siendo específicas para las plantas que atacan. Solo unas cuantas especies son plagas de cultivos importantes. Entre ellas se encuentran:
Estas especies atacan una gran variedad de plantas ornamentales, silvestres y cultivos. La Bemisia argentifolii ataca a más de 500 especies de plantas. El complejo de la mosca blanca se ha transformado a partir de 1990 en una plaga de importancia mundial.
Los adultos de Bemisia argentifolii miden entre 1 y 1,5 mm de longitud, su cuerpo es de color amarillo pálido, poseen dos pares de alas de color blanco, tienen un aparato bucal picador-chupador, que les sirve para succionar la savia de las plantas. El cuerpo está dividido en tres regiones cabeza, tórax y abdomen, y como todos los integrantes de la clase insectos poseen tres pares de patas.[3]
Son depositados en el envés de las hojas, su tamaño es pequeño, y su forma oval o piramidal. Poseen un pedicelo que les sirve para que sean insertados en la hoja. La hembra puede cortar el tejido vegetal con el ovipositor o empujar los huevos en su lugar. El contacto directo con las hojas permite al huevo sobrevivir a la deshidratación y probablemente le proporciona nutrimentos durante su desarrollo. La temperatura influye en la eclosión de los huevos, a temperaturas de 36 °C no hay eclosión Bemisia tabaci no oviposita en algodonero en Arizona a temperaturas de 14,9 °C.
Las ninfas pasan sucesivamente por 4 estadios. El primer estadio es el único capaz de movilizarse, mientras que los otros tres son sésiles. Las ninfas del primer estadio se desplazan por la hoja hasta que eventualmente se fijan en un punto y pasan al segundo estadio. Los instares ninfales son de forma aplanada similar a una escama y se les localiza en el envés de las hojas. Al 4º estadio ninfal generalmente se le llama “pupa”, sin embargo, estos insectos tienen una metamorfosis simple por lo que dicho estadio no corresponde a la pupa que presentan los insectos con metamorfosis completa como los lepidópteros, dípteros o coleópteros.
Del 4º estadio ninfal emerge el adulto a través de una fisura en forma de “T”, ocurriendo la emergencia generalmente por la mañana (Butler et al 1986). Los machos y las hembras a menudo emergen como adultos, próximos unos a otros en la misma hoja. La cópula tiene lugar después de un cortejo algo complejo, el cual dura de 2 a 4 minutos; puede haber una cópula múltiple. La hembra fecundada produce una progenie tanto de machos como de hembras, mientras que las no fecundadas sólo producen hembras.
Normalmente ovipositan en el envés de las hojas superiores. Huevos agrupados en formas características.
Las hembras viven en promedio más que los machos y su promedio de vida depende de la temperatura. Se ha reportado que la longevidad de machos puede variar de 6,4 hasta 34 días y en las hembras de 14,5 hasta 55,3 días en temperaturas que varían de 12,7 °C a 26,5 °C (Avidov, 1956, citado por Butler et al 1986).
El ciclo de vida de las mosquitas blancas está regulado por las condiciones climáticas del medio. El período de desarrollo no varía considerablemente en temperaturas entre 15 y 25 °C, comparado con los datos observados a temperaturas constantes de 22 °C. La tasa de desarrollo (recíproco del tiempo de desarrollo) es una función lineal de la temperatura dentro de ese rango. Existe variación en los valores de los umbrales inferior y superior y la constante termal, dependiendo del cultivo en que se desarrolla el insecto. Resultados obtenidos en el Colegio de Posgraduados en México indican que las poblaciones de Bemisia tabaci y de Bemisia argentifolii presentaron un umbral inferior de 11,5 y 11,52 °C, respectivamente, en tanto que Trialeurodes vaporariorum, resultó registró un umbral mínimo de 8,63 °C. La constante termal fue de 280 y 370,8 º/día para Bemisia tabaci y Bemisia argentifolii, respectivamente (Ortiz et al 1995). En el caso de Bemisia tabaci bajo condiciones de campo, en el cultivo de algodonero se determinó que el umbral inferior fue de 10 °C y el superior de 32,2 °C, siendo la constante termal de 316 º/día (Zalom et al 1985). En el cultivo de melón se reporta un umbral inferior de 13,2 °C y una constante termal de 250 º/día, en tanto que para algodonero el umbral inferior es de 11,1 °C y la constante termal de 312 º/día (Nava, 1997). Como se observa, los resultados en algodonero son más o menos similares en ambos trabajos por lo que se puede tomar como base el umbral inferior de 10 °C, el superior de 32 °C y la constante termal en 316 º/día, para estudios de desarrollo de este insecto (Zalom et al 1985).[4]
Algunas especies son serias plagas que causan daños de centenares de millones de dólares al año.[5]
La capacidad de las moscas blancas de ser vectores de enfermedades es el mayor impacto que son capaces de producir en la producción de alimentos a nivel mundial. En los trópicos y subtrópicos se han convertido en uno de los casos que requiere mayor atención en cuanto a su control en los cultivos.
Mientras que muchas especies de moscas blancas causan daño directo a los cultivos por su alimentación, normalmente del envés de la hoja,[6] hay un complejo de especies del género Bemisia que son vectores importantes de infecciones de las plantas.
Bemisia tabaci y B. argentifolii transmiten el "African cassava mosaic virus" ACMV, mosaico dorado del poroto, mosaico del poroto enano, mosaico calico del poroto, curvamiento de hoja amarillo del tomate, moteado del tomate y otros virus del género Begomovirus de la familia Geminiviridae.[7] La expansión a nivel mundial de biotipos como B. tabaci biotipo B conocido como 'B. argentifolii' y un nuevo biotipo Q, continúa causando severos daños a la agricultura, especialmente a los cultivos de tomate, poroto, yuca, algodón, cucurbitáceas, patatas y camote. Esfuerzos de desarrollar un manejo integrado de plagas apuntan a restablecer el equilibrio de predadores, parasitoides y control microbiologico. Nuevas variedades de cultivos también están siendo desarrollados con mayor tolerancia a una plaga de moscas blancas y a los virus de los que pueden ser vectores.
El principal problema radica en que las moscas blancas y los virus que llevan pueden infectar una alta variedad de plantas, incluyendo cultivos y malezas. Esto complica el control, y la capacidad de detectar los nuevos biotipos de mosca blanca y los Begomovirus que conllevan. Un diagnóstico apropiado requiere de técnicas de biología molecular que pueda detectar y caracterizar al virus. Un equipo multiciplinario de investigadores, agentes de campo y agricultores se necesita para el estudio y control de la plaga utilizando modelos dinámicos.
En 1997 el Begomovirus del curvamiento de hoja amarillo del tomate, "Tomato yellow leaf-curl virus" TYLCV, fue descubierto en Florida, USA. Esta es considerada como la peor de las enfermedades de las que es vector Bemisia argentifolii. También se ha comprobado que esta especie es portadora de otras 60 enfermedades vegetales de tipo viral.
Daños directos por alimentación: Las moscas blancas se alimentan mediante la inserción directa del aparto bucal en el floema de las plantas, para luego bombear la savia e introducir la saliva que es tóxica para la planta; produciéndose una pérdida general de la turgencia de la planta, lo que contrae una pérdida del soporte de la planta. El daño debe cuantificarse a gran escala que es cuando la planta sufre el mayor daño. Como un efecto secundario de esta aglomeración es la acumulación de la secreción azucarada que producen estos hemipteros al igual que los pulgones o áfidos, esta secreción permite la proliferación de diferentes hongos y en el caso del algodón impide su procesamiento.
Las moscas blancas al igual que el resto de los hemípteros poseen una metamorfosis hemimetábola, en el cual los estadios inmaduros al ser individuos móviles llegan a la planta rápidamente. El estadio antes de adulto pasa por cambios similares a los de insectos de metamorfosis compleja y se llama pupa, aunque tal vez posee poco en común con la pupa de los holometábolos completos.[1]
El control químico de los aleyrodoideos es complejo debido a que rápidamente individuos generan resistencia química. El Departamento de Agricultura de los Estados Unidos (United States Department of Agriculture) recomienda "un programa de control integrado que se enfoque en la prevención y se base en métodos de control biológico y prácticas agrícolas dentro de lo posible"[8] Mientras que una aplicación de pesticida inicial se puede requerir en casos de infestaciones de gran tamaño, para un control que se mantenga en el tiempo se requiere de un plan que considere la alta capacidad de crear resistencia de las moscas blancas,[9] por lo cual el uso de insecticidas selectivos es recomendado. Información acerca insecticidas se puede encontrar en la Universidad de Florida, Davie.[10] Para un control efectivo se debe cuidar que la selección del insecticida no diezme la población de predadores naturales en gran cantidad. Se recomienda que si se van a liberar predadores o parasitoides se lave el cultivo previamente para asegurar una inocuidad para estos.
Los pesticidas de preferencia para controlar las moscas blancas son lo neonicotinoides. Los productos que se basan en estos compuestos químicos poseen uno de estos cuatro ingredientes activos: clotianidina, dinotefuran, imidacloprid y tiametoxam. Los neonicotinoides pueden ser perjudiciales para la salud si son ingeridos.[11] Los neocotinoides son extremadamente tóxicos para las abejas y se cree que es una de las causas que está causando su baja poblacional a nivel mundial.[12] La rotación del ingrediente activo puede prevenir la formación de resistencia en la población de moscas blancas. Clothianidin y Dinotefuran son de la misma familia de compuestos.
Un método de control integral también es recomendado, el cual se basa en la utilización de métodos de control biológico y de métodos de control químico. Un manejo integral también puede ser logrado utilizando agente microbiológicos como Beauveria bassiana efectivo en imagos y adultos y Paecilomyces fumosoroseus. Varias plantas poseen la reputación de repeler o atrapar las moscas blancas. Las del género Calendula poseen documentación al respecto, produciendo bioquímicos capaces de repelerlas[cita requerida]. Los Tropaeolum se cree que poseen efectos similares, mientras que la menta puede servir como repelente o planta trampa. El lavado de los cultivos con detergentes especiales o simplemente agua es de suma importancia para el control biológico, debido a que el polvo sobre las hojas dificulta la actividad de actores biológicos benéficos, haciendo que el tiempo de manipuleo por parte de predadores y parasitoides disminuya considerablemente pudiendo atacar mayor número de individuos en menor tiempo; el lavado también es útil un tiempo previo a la aplicación de químicos para eliminar la tierra. También el uso de surfactante puesto permite una distribución uniforme del producto permitiendo una absorción eficiente en el caso de químicos de translocación y una mayor área de acción en químicos de contacto.[13][14] También se pueden utilizar trampas de color para detectar la plaga, en el caso de las moscas blancas el papel amarillo de cierta tonalidad específica.[15] Las hojas muertas o infectadas pueden ser quemadas o removidas para evitar una reinfección o expansión de la enfermedad.
Muchos predadores y parasitoides son efectivos en el control de las moscas blancas. Entre estos destacan Chrysopidae, Coccinellidae, Anthocoridae, Geocoris y Nabidae.[13] Las larvas de crisopas poseen un voraz apetito alimentándose tanto de moscas blancas como de otras posibles plagas, tales como Aphididae, Tetranychidae, Pseudococcidae, imagos de Cicadellidae, huevos de Lepidoptera, Coccoidea y trips. Pudiendo en algunos casos predar larvas de Lepidoptera. En los insectarios comerciales se pueden encontrar en la forma de huevos y luego de romper el huevo les toma entre 1 a 3 semanas alcanzar el estadio adulto. Los adultos pueden volar y se alimentan solamente de polen y néctar para alcanzar la madurez reproductiva. El control biológico depende de la aplicación repetida por lo cual es recomendable poseer una fuente de huevos propia y de bajo coste, debido a que estos pueden ser predados por adultos u hormigas y al acabarse el alimento tenderán a movilizarse por lo cual su aplicación reiterada como prevención o control es parte integral del sistema de control biológico.
Las chinitas también son muy buenas predadoras. Las larvas se alimentan de huevos de insectos, pero también de otras larvas de escarabajos, áfidos, Coccoidea y larvas de Lepidoptera. Para la aplicación como método de control biológico se recomienda un método similar al descrito para las crisopas.
Los aleuródidos (Aleyrodidae) son una familia de insectos homópteros conocidos vulgarmente como moscas o mosquitas blancas. Es la única familia de la superfamilia Aleyrodoidea. Causan importantes daños en plantas cultivadas, motivo por el que son consideradas plagas para la agricultura.
Jauhiaiset (Aleyrodoidea) ovat nivelkärsäisten (Hemiptera) lahkoon kuuluva yläheimo, johon kuuluu ainoastaan yksi heimo, Aleyrodidae. Tyypillinen laji on ansarijauhiainen (Trialeurodes vaporariorum), joka on kasvihuoneviljelyssä merkittävimpiä tuhohyönteisiä.
Suomesta on tavattu 13 jauhiaislajia, joista kahta tavataan ainoastaan kasvihuoneissa[2] Yksi laji on vuoden 2010 kansallisessa uhanalaisarvioinnissa luokiteltu puutteellisesti tunnetuksi (DD)[3].
Jauhiaiset (Aleyrodoidea) ovat nivelkärsäisten (Hemiptera) lahkoon kuuluva yläheimo, johon kuuluu ainoastaan yksi heimo, Aleyrodidae. Tyypillinen laji on ansarijauhiainen (Trialeurodes vaporariorum), joka on kasvihuoneviljelyssä merkittävimpiä tuhohyönteisiä.
Aleyrodidae (les aleurodes) est une famille d'insectes de l'ordre des hémiptères (les hémiptères sont caractérisés par leurs deux paires d'ailes dont l'une, en partie cornée, est transformée en hémiélytre).
Aleyrodidae (les aleurodes) est une famille d'insectes de l'ordre des hémiptères (les hémiptères sont caractérisés par leurs deux paires d'ailes dont l'une, en partie cornée, est transformée en hémiélytre).
A mosca branca é un insecto homóptero da familia Aleyrodidae (aleirodídeos). Causan importantes danos nas colleitas e nas plantas cultivadas, polo que se consideran peste ou praga na agricultura. Caracterízase porque os adultos teñen un corpo cuberto cunha fina camada de poeira abrancazada de aspecto fariñento producido por unhas glándulas céreas centrais.
Téñense descrito arredor de 1.200 especies de mosca branca, a maioría aliméntanse de diversas especies de plantas, normalmente sendo especificas para as plantas que atacan. Só unhas cantas especies son pragas de cultivos importantes. Entre elas atópanse:
Estas especies atacan unha gran variedade de plantas ornamentais, bravas e cultivadas. Bemisia argentifolii ataca a máis de 500 especies de plantas. O complexo da mosca branca transformouse a partir de 1990 nunha praga de importancia mundial. As moscas brancas son insectos da orde hemíptera, á cal pertencen outros insectos como os pulgóns (ou piollos), os psyllidos ou as carricantas entre outros. Os estados de desenvolvemento da mosca branca son ovo, catro instares ninfais e o adulto.
Quizais as moscas brancas de máis dano en cultivos comúns, coma a tomateira sexan a Bemisia tabaci e mais Trialeurodes vaporariorum.
Os adultos de Bemisia argentifolii miden entre 1 e 1,5 mm de lonxitude, o seu corpo é de cor amarela pálida, posúen dous pares de ás de cor branca, teñen un aparato bucal picador zugador, que lles serve para zugar o zume das plantas. O corpo está dividido en tres rexións cabeza, tórax e abdome, e como todos os integrantes da clase insectos posúen tres pares de patas.
Son depositados no envés das follas, o seu tamaño é miúdo, e a súa forma oval ou piramidal. Posúen un pedicelo que lles serve para que sexan fincados na folla. A femia pode cortar o tecido vexetal co ovipositor ou empurrar os oviños no seu lugar. O contacto directo coas follas permite ao ovo sobrevivir á deshidratación e probabelmente lle fornece nutrientes durante o seu desenvolvemento. A temperatura inflúe na eclosión dos ovos, a temperaturas de 36 °C non hai eclosión Bemisia tabaci non oviposita nos algodoeiro en Arizona a temperaturas de 14,9 °C.
Ao 4º estadio ninfal xeralmente se lle chama “pupa”, porén, estes insectos teñen unha metamorfose simple polo que dito estadio non corresponde á pupa que presentan os insectos con metamorfose completa coma os lepidópteros, dípteros ou coleópteros. Do 4º estadio ninfal emerxe o adulto a través dunha fenda en forma de “T”, ocorrendo a emerxencia xeralmente de mañá cedo (Butler et al 1986).
O primeiro estaio é o único capaz de se mobilizar, mentres que os outros tres son sésiles. Os instares ninfais son de forma aplanada semellante a unha escama e se lles localiza no envés das follas. Os machos e mailas femias a miúdo emerxen coma adultos, achegados uns aos outros na mesma folla. A cópula ten lugar despois dun namoro algo complexo, que dura de 2 a 4 minutos; pode haber unha cópula múltiple. A femia fecundada produce unha proxenie tanto de machos coma de femias, mentres que as non fecundadas só producen femias.
Normalmente ovipositan no envés das follas superiores; os oviños fican agrupados en fatos de formas características.
As femias viven de media máis ca os macho, e a lonxevidade ha depender da temperatura. Reportouse que a lonxevidade dos machos pode variar de 6,4 até 34 días e a das femias de 14,5 até 55,3 días en temperaturas que varían de 12,7 °C a 26,5 °C (Avidov, 1956, citado por Butler et al 1986).
O ciclo de vida das moscas brancas está regulado polas condicións climáticas do medio. O período de desenvolvemento non varía considerabelmente en temperaturas entre 15 e 25 °C, comparado cos datos observados a temperaturas constantes de 22 °C. A taxa de desenvolvemento (recíproco do tempo de desenvolvemento) é unha función lineal da temperatura dentro dese rango. Existe variación nos valores dos limiares inferior e superior e a constante termal, dependendo do cultivo no que se desenvolva o insecto. Resultados obtidos no Colexio de Posgraduados en México indican que as poboacións de Bemisia tabaci e de Bemisia argentifolii presentaron un limiar inferior de 11,5 e 11,52 °C, respectivamente, en tanto que Trialeurodes vaporariorum, rexistrou un limiar mínimo de 8,63 °C. A constante termal foi de 280 e 370,8 º/día para Bemisia tabaci e Bemisia argentifolii, respectivamente (Ortiz et al 1995). No caso de Bemisia tabaci baixo condicións de campo, no cultivo do algodoeiro determinouse que o limiar inferior foi de 10 °C e o superior de 32,2 °C, sendo a constante termal de 316 º/día (Zalom et al 1985). No cultivo de melón repórtase un limiar inferior de 13,2 °C e mais unha constante termal de 250 º/día, en tanto que para o algodoeiro o limiar inferior é de 11,1 °C e a constante termal de 312 º/día (Nava, 1997). Como se olla, os resultados no algodoeiro son máis ou menos semellantes en ambos os dous traballos polo que se pode tomar como base o limiar inferior de 10 °C, o superior de 32 °C e mais a constante termal en 316 º/día, para estudos de desenvolvemento deste insecto (Zalom et al 1985).
A mosca branca é un insecto homóptero da familia Aleyrodidae (aleirodídeos). Causan importantes danos nas colleitas e nas plantas cultivadas, polo que se consideran peste ou praga na agricultura. Caracterízase porque os adultos teñen un corpo cuberto cunha fina camada de poeira abrancazada de aspecto fariñento producido por unhas glándulas céreas centrais.
Gli aleurodidi (Aleyrodidae Westwood, 1840), detti anche aleirodidi o aleurodi o mosche bianche, sono una famiglia di insetti dell'ordine dei Rhynchota Homoptera, sezione Sternorrhyncha. Gli aleurodidi sono gli unici Aleyrodoidea noti attualmente esistenti.
Gli aleirodidi sono una famiglia cosmopolita, ma sono principalmente rappresentati nelle regioni tropicali, dove occupano in parte la stessa nicchia ecologica degli Afidi. Rientrano fra i fitomizi di maggiore importanza economica, a causa delle gravi infestazioni e dei conseguenti danni causati, che possono comportare anche la perdita totale dei raccolti.
Nelle regioni temperate sono particolarmente dannose alcune specie, di origine tropicale, divenute cosmopolite o che hanno esteso più o meno largamente il loro areale originario.
Gli adulti degli Aleirodidi sono insetti di piccole dimensioni, con corpo lungo 1-3 mm, di aspetto delicato e di colore giallastro. La pigmentazione è generalmente mascherata dalla marcata copertura polverulenta cerosa, che rende questi insetti di aspetto farinoso.
Il capo è ipognato, di forma globosa, a volte con vertice leggermente pronunciato; è provvisto di due ocelli, disposti ai lati del vertice sopra gli occhi composti, quasi appressati al loro margine superiore. Le antenne sono relativamente allungate e si inseriscono davanti agli occhi e leggermente più in basso; sono composte da sette segmenti, con scapo e pedicello brevi e leggermente ingrossati e flagello composto da segmenti sottili e leggermente allungati; il primo segmento del flagello è visibilmente più lungo degli altri. Gli occhi composti sono reniformi e hanno una caratteristica struttura: ciascun occhio è formato da un numero relativamente limitato di ommatidi, riuniti in due masse completamente separate oppure collegate fra loro da una serie di 1-5 ommatidi. Nel primo caso l'insetto appare perciò come provvisto di quattro occhi. L'apparato boccale è di tipo pungente-succhiante con rostro composto da tre segmenti e da una base membranosa.
Il torace presenta il mesonoto più sviluppato degli altri tergiti, che sono invece piuttosto brevi. Le ali sono membranose e trasparenti, talvolta maculate; si presentano però opache e di colore bianco per la copertura cerosa. In riposo si ripiegano a tetto sull'addome ma tenute quasi orizzontali; le ali anteriori sono leggermente più grandi di quelle posteriori. La venatura è un importante carattere distintivo fra le due sottofamiglie che compongono il taxon:
La venatura delle ali posteriori ripete in modo semplificato quella delle anteriori; negli Aleyrodinae è in genere ridotta ad una sola nervatura.
Le zampe sono sottili e allungate. Le tibie posteriori sono provviste di una fila di setole, usate per distribuire la cera sul corpo. I tarsi sono composti da due segmenti, con pretarsi formati da due unghie e dal processo centrale, rappresentato da un empodio in Udamoselis e da un arolio negli Aleyrodinae.
L'addome è assottigliato alla base ed è formato da 8 uriti apparenti. Gli uriti VIII e IX sono fusi e formano una struttura terminale più ampia degli altri uriti; dorsalmente è presente una depressione, detta vasiforme, in cui si colloca l'urite X, molto ridotto, in cui si apre l'ano. Lo sclerite sopranale è detto opercolo, quello sottoanale è detto lingula. La lingula usata dall'insetto per scagliare a distanza le goccioline di melata, evitando così che queste otturino il vasiforme[1]. Le armature genitali maschili sono composte da due parameri, conformati a pinza, e un pene; quelle femminili da un ovopositore breve.
Lo sviluppo postembrionale degli Aleirodidi è riconducibile ad una forma di neometabolia, detta allometabolia, e si svolge attraverso 5 stadi, di quattro di neanide e uno di ninfa, quest'ultima detta subpupa. Gli stadi giovanili sono di forma più o meno ellittica e appiattita e sono simili a cocciniglie per la notevole semplificazione morfologica e per l'immobilità. Si distinguono immediatamente per la presenza del vasiforme, ma questo esame è possibile solo al microscopio a causa delle piccole dimensioni.
La neanide di 1ª età è mobile e in genere si insedia ad una certa distanza dal punto in cui è nata; è fornita di zampe ben sviluppate e funzionali ed ha antenne di 4 segmenti. Il corpo è traslucido e non presenta coperture cerose. Le neanidi di 2ª, 3ª e 4ª età sono invece immobili, hanno antenne rudimentali e zampe atrofiche.
La ninfa è quiescente (subpupa) e si sviluppa all'interno della cuticola ispessita della neanide di 4ª età, che funge da involucro protettivo, detto impropriamente pupario, la cui morfologia è il principale elemento di determinazione tassonomica. Il pupario può mantenersi sostanzialmente simile alla neanide di 4ª età, oppure può subire una profonda trasformazione; in questo caso, la parte dorsale si distacca da quella ventrale sollevandosi e si forma una parete laterale di cera, dando al pupario l'aspetto di un cofanetto. Il pupario è generalmente privo di copertura cerosa e si presenta di colore giallo o nerastro; in molti Aleirodidi, tuttavia, si forma una copertura cerosa, più o meno abbondante, e di vario aspetto. In diverse specie la produzione di cera è di tale entità da nascondere completamente il pupario; talvolta si sviluppa in forma di abbondanti microfilamenti fioccosi che si elevano fino ad una certa altezza. Un aspetto simile è, ad esempio, quello dell'esotico Aleurothrixus floccosus, fitomizo degli agrumi che da alcuni decenni è ormai comune negli agrumeti delle zone costiere del Mediterraneo; le infestazioni di questo aleurode sugli agrumi sono facilmente individuabili per l'abbondante produzione di cera fioccosa che può anche ricoprire completamente la pagina inferiore delle foglie di interi rametti.
Lo sfarfallamento dell'adulto ha luogo attraverso un'apertura nella zona cefalica, in genere conformata a T. Questo carattere è utile per valutare l'eventuale grado di parassitizzazione da parte di parassitoidi endofagi, i quali in genere sfarfallano praticando un'apertura circolare.
Gli Aleirodidi sono insetti ovipari che si riproducono generalmente per anfigonia. In molte specie è tuttavia frequente la partenogenesi arrenotoca (maschi aploidi partenogenetici) o quella telitoca (femmine partenogenetiche).
Le uova sono di forma leggermente allungata, provviste di un peduncolo più o meno allungate, fissate in genere sulla pagina inferiore delle foglie. Le ovideposizioni possono avere forme caratteristiche, secondo la specie, in funzione del comportamento assunto dalla femmina. È curioso, ad esempio, il caso della femmina dell'A. floccosus, che all'atto dell'ovideposizione si comporta come un compasso: questo insetto fissa il rostro sulla foglia e lo usa come perno ruotando il corpo intorno a questo punto, mentre depone le uova, descrivendo un'intera circonferenza; le uova sono deposte perciò in serie circolari[2].
Alcune specie, come l'Aleurode nero dell'olivo (Aleurolobus olivinus), compiono una sola generazione l'anno, ma per la maggior parte della famiglia le specie sono polivoltine e compiono da 2-4 generazioni l'anno fino ad un numero indeterminato, sia nelle regioni tropicali sia in quelle temperate. In alcune specie il ciclo di una generazione può essere così rapido da compiersi in 3 settimane, permettendo all'insetto di compiere numerose generazioni. Questa tendenza si accentua negli aleurodidi delle serre (Trialeurodes vaporariorum e Bemisia tabaci), i quali svolgono un certo numero di generazioni in serra, durante la cattiva stagione, per poi portarsi sulle piante erbacee all'aperto a partire dalla tarda primavera.
Gli Aleirodidi si nutrono a spese della linfa elaborata aspirata dal floema. Gli organi attaccati sono quasi esclusivamente le foglie e la maggior parte delle specie si localizza nella pagina inferiore.
La dieta altamente specifica e sbilanciata, sotto l'aspetto nutrizionale, implica lo sviluppo di un adattamento anatomico e fisiologico finalizzato alla correzione di questi scompensi e che si manifesta con la presenza della camera filtrante e delle endosimbiosi.
La camera filtrante è un adattamento, presente in molti Omotteri, che permette lo smaltimento di un notevole quantitativo di acqua e zuccheri, assunto in eccesso per bilanciare alcune carenze intrinseche nella composizione chimico-nutritive. Quella degli Aleurodidi si forma con due ripiegamenti del tubo digerente che mettono in rapporto istologico e fisiologico il primo tratto del mesentero con il primo tratto del proctodeo[3][4]: dopo il passaggio dallo stomodeo al mesentero, il tubo digerente si ripiega due volte, formando una spirale, decorre longitudinalmente in senso antero-posteriore e si ripiega una terza volta per portarsi all'altezza della seconda curva. In questo punto, in corrispondenza della confluenza dei due tubi malpighiani, ha inizio il proctodeo; il suo tratto iniziale è in stretto rapporto con il tratto del mesentero compreso fra le prime due curve, dopo di che si distacca per proseguire in senso antero-posteriore. La fine dello stomodeo, l'inizio e la fine del mesentero, l'inizio del proctodeo e, infine, l'innesto dei tubi malpighiani vengono perciò ad assumere la stessa posizione, all'interno del corpo dell'insetto, proprio in corrispondenza della camera filtrante. Con questo dispositivo, gran parte dell'acqua e degli zuccheri viene deviata direttamente dallo stomodeo al proctodeo senza passare nel mesentero.
Il risultato di questo adattamento, unitamente alla suzione di grandi quantità di linfa, è che gli Aleirodidi producono un'elevata quantità escrementi liquidi ricchi di zuccheri (melata), causando uno degli elementi di danno derivati dalla loro attività.
Le endosimbiosi sono costituite da rapporti trofici intrapresi con microrganismi simbionti localizzati in due grosse formazioni all'interno dell'addome, dette micetomi. I micetomi sono di colore arancione e sono visibili in trasparenza. Le endosimbiosi sono trasmesse alla discendenza, attraverso le uova, con un meccanismo differente dalle altre forme di trasmissione ereditaria riscontrate nei Rincoti: in genere questa trasmissione avviene per penetrazione di cellule microbiche all'interno dell'uovo, mentre negli Aleirodidi la penetrazione avviene ad opera di cellule di origine materna, dette micetociti, che contengono al loro interno i simbionti[5]. Il ruolo dei microrganismi simbionti è quello di sintetizzare determinati principi nutritivi essenziali assenti nella linfa.
Gli Aleirodidi sono fondamentalmente oligofagi[6], ma risulta alquanto frequente anche la polifagia, in particolare per alcune specie di grande importanza agraria, come gli Aleurodidi delle serre sensu lato.
Sono attaccate piante sia erbacee sia legnose, ma sempre appartenenti alle Angiosperme. Non risultano infatti associazioni fra questi rincoti e le Gimnosperme[3].
Fra le piante attaccate dagli Aleirodidi di maggiore importanza economica, nelle regioni mediterranee, si annoverano le piante ortive, in particolare solanacee, cucurbitacee e leguminose da granella estive, un elevato numero di piante ornamentali, tutte le colture in serra e gli agrumi.
L'attività trofica degli Aleirodidi produce danni di entità equiparabile a quelli degli afidi e di altri Omotteri dotati di un forte potenziale riproduttivo: la tendenza all'aggregazione formando grandi assembramenti, la frequente ricorrenza della partenogenesi, il ciclo breve di sviluppo in condizioni favorevoli, il numero elevato di generazioni, la facilità di diffusione geografica attraverso lo scambio internazionale delle merci, la polifagia, sono fattori che hanno trasformato alcune specie, divenute ormai cosmopolite, vere e proprie piaghe per l'agricoltura. La potenziale dannosità degli Aleirodidi è inoltre accentuata dalla difficoltà di controllo di questi fitomizi, specie in agrosistemi degradati, e dalla facilità con cui si instaurano fenomeni di resistenza agli insetticidi nelle razze partenogenetiche.
I fattori di danno consistono nelle punture di alimentazione, nella produzione di melata e nella trasmissione di virus.
Le punture di nutrizione causano da un lato i danni conseguenti alla sottrazione della linfa e da un altro le alterazioni a carico delle foglie, che si manifestano con necrosi puntiformi convergenti nel tempo in aree più ampie fino a produrre il disseccamento delle foglie. Gli attacchi da aleirodidi non producono comunque deformazioni delle foglie. In caso di massicce infestazioni, il danno si ripercuote inevitabilmente sulla produttività della pianta e sulla sua vitalità a causa della sottrazione della linfa e della riduzione dell'apparato assimilante. Nei casi più gravi le piante subiscono un progressivo deperimento che può avere anche esiti letali.
Anche se gli attacchi si concentrano, in genere, sulla pagina inferiore delle foglie, l'abbondante produzione di melata causa lo sgocciolamento e l'imbrattamento delle parti sottostanti. La melata è di per sé dannosa in quanto riduce l'efficacia dei trattamenti fitoiatrici e imbratta i prodotti, ma la conseguenza di maggiore gravità è il successivo sviluppo di funghi saprofiti agenti della fumaggine. L'insediamento della fumaggine, oltre a provocare il deprezzamento dei prodotti, forma una fitta copertura opaca che ostacola la fotosintesi, aggravando ulteriormente i danni diretti causati dall'attività trofica.
La trasmissione di virus del genere Begomovirus, da parte degli Aleirodidi, fu accertata nella metà degli anni ottanta nel ceppo B di Bemisia tabaci, ritenuto da diversi Autori una differente specie con il nome di Bemisia argentifolii[7][8]. Questo fitomizo polifago, associato principalmente alle solanacee è ritenuto vettore di numerosi virus, fra i quali l'agente eziologico dell'arricciamento fogliare giallo del pomodoro (TYLCV, Tomato Yellow Leaf-Curl Virus), una delle virosi più gravi a carico del pomodoro[7][9].
Anche il Trialeurodes vaporariorum è un vettore di virus, sia pure meno incisivo della Bemisia: è stato riscontrato che, insieme ad altri aleirodidi, può trasmettere l'agente della Clorosi infettiva del pomodoro (TICV, Tomato Infectious Chlorosis Virus, o ToCV, Tomato Chlorosis Virus) al pomodoro e ad altre piante ortive e ornamentali, fra cui la lattuga e la scarola[9][10].
La lotta agli Aleirodidi si è sempre rivelata problematica a causa del concorso di alcuni fattori. Hanno una certa rilevanza l'elevato potenziale riproduttivo, l'insorgenza di fenomeni di resistenza, la difficoltà intrinseca di raggiungere la pagina inferiore delle foglie con gli insetticidi di copertura, la polifagia, la mobilità degli adulti e, infine, la semplificazione degli agrosistemi, in particolare le colture protette, in termini di biodiversità.
I trattamenti chimici, di tipo curativo, si attuano ricorrendo ad una vasta gamma di principi attivi per contatto o per ingestione, fra i quali emergono i piretroidi, come insetticidi di copertura, ad alto potere abbattente, e in generale gli endoterapici (sistemici e translaminari) efficaci in particolare contro gli insetti ad apparato boccale pungente-succhiante. Contro gli stadi giovanili si può intervenire anche con insetticidi che agiscono per asfissia, che sono comunque poco efficaci sugli adulti a causa della loro mobilità. Va inoltre ricordato che i trattamenti insetticidi curativi possono rivelarsi di scarsa efficacia in caso di grandi infestazioni, in quanto la melata e la fumaggine ostacolano l'attività del principio attivo. Nelle serre un intervento raccomandato è la fumigazione, attuata naturalmente come trattamento preventivo prima del ciclo colturale.
Le difficoltà intrinseche della lotta chimica convenzionale hanno favorito lo sviluppo di pratiche alternative che oggi rientrano nel novero dei metodi della lotta integrata. Di notevole rilevanza è il ricorso alla lotta biologica, in particolare contro gli aleurodidi delle serre, con il metodo inondativo. A titolo di esempio, nell'Europa centrale la cultura della lotta biologica ha avuto impulso, a partire dagli anni sessanta, proprio per la necessità di combattere alcuni fitofagi delle serre, in particolare T. vaporariorum e l'acaro Tetranychus urticae. Il contesto ha favorito la diffusione dell'allevamento del calcidoideo parassitoide Encarsia formosa, contro l'aleurode, e dell'acaro predatore Phytoseiulus persimilis, contro il Tetranychus, talvolta su iniziativa di associazioni agricole; tale attività ha favorito in seguito l'estensione ad altri ambiti della lotta biologica con l'introduzione di nuove specie di ausiliari[11]. Le condizioni ambientali del Nord e Centro Europa sono favorevoli all'impiego dell'Encarsia, in quanto obbligano ad una stabilizzazione del grado di climatizzazione delle serre, ampliando notevolmente il periodo utile in cui il parassitoide si rivela efficace. Al contrario, nelle regioni mediterranee le condizioni ambientali sono sempre state più sfavorevoli alla lotta biologica[7]: le migliori condizioni climatiche in pieno inverno portano di fatto al ricorso di tecniche di climatizzazione più blande, come la coltivazione in serra fredda o la sospensione del riscaldamento durante la giornata; di conseguenza l'ambiente della serra è soggetto ad elevate escursioni termiche giornaliere che si ripercuotono sul potenziale biotico del parassitoide. Questa situazione fa sì che l'efficacia dei lanci di Encarsia si riduca al solo periodo primaverile, lasciando esposte le colture nel periodo invernale. Solo di recente si è sviluppata la possibilità di integrare la lotta primaverile contro l'aleurodide con lanci di miridi predatori, più efficaci nel periodo invernale anche contro basse pullulazioni di mosche bianche[12].
Al di là dell'interesse riscosso dalla lotta biologica nelle colture protette, va specificato che la lotta integrata contro gli aleurodidi degli agrumi ha beneficiato largamente della lotta biologica con il metodo propagativo, per l'efficacia del controllo naturale attuato da Encarsia lahorensis (parassitoide) e Clithostetus arcuatus (coccinellide predatore), contro il Dialeurodes citri, e da Cales noacki (calcidoideo parassitoide) e Cryptolaemus montrouzieri (coccinellide predatore), contro l'Aleurothrixus floccosus.
La famiglia comprende circa 1550 e si suddivide in due sottofamiglie: Aleyrodinae e Aleyrodicinae. Mentre l'inquadramento della sottofamiglia degli Aleyrodinae è ben delineato e pressoché accettato universalmente, quello degli Aleyrodicinae è stato oggetto di incertezze e controversie in merito alla posizione del genere Udamoselis Enderlein, 1909. Solo le acquisizioni dai più recenti lavori farebbero luce sulla effettiva posizione di questo genere[13].
Il genere Udamoselis, a cui fanno capo Aleirodidi primitivi di grandi dimensioni (circa 5 mm di lunghezza), fu descritto da ENDERLEIN nel 1909 sulla base di un unico esemplare maschio, perso nel corso della seconda guerra mondiale. L'Autore definì specificamente la sottofamiglia Udamoselinae e vi inserì anche il genere Aleurodicus Douglas, 1892, senza però discuterne i criteri. Nel 1913, QUAINTANCE e BAKER definirono una nuova sottofamiglia, Aleyrodicinae, per includervi Aleurodicus e altri generi tropicali. Gli autori mantennero disgiunta la sottofamiglia Udamoselinae, in base ai caratteri intrinseci di primitività (grandi dimensioni e complessità della venatura alare), tuttavia, dagli anni settanta in poi, diversi Autori hanno espresso dubbi sulla pertinenza della tassonomia proposta da ENDERLEIN. La controversia è durata fino agli inizi del terzo millennio, a causa della impossibilità oggettiva di inquadrare il genere in assenza di sufficienti elementi morfologici. Fino al 2000 differenti pubblicazioni inquadravano il genere fra gli Udamoselinae o gli Aleurodicinae. Negli ultimi anni, le acquisizioni ricavate dal ritrovamento di nuovi esemplari hanno permesso di avvalorare l'ipotesi che Udamoselis possa essere inserito nella sottofamiglia Aleurodicinae e, quindi, Udamoselinae si possa considerare un sinonimo.
In Europa sono presenti oltre 50 specie ripartite in circa 30 generi. Molte delle specie indigene sono poco dannose e responsabili di attacchi di una certa entità solo occasionalmente. Altre specie, per lo più introdotte da altre regioni in tempi più o meno recenti, sono invece caratterizzate da una notevole dannosità, probabilmente per un'insufficiente presenza di antagonisti naturali e, soprattutto, per il degrado degli agrosistemi. Infatti, l'adozione di pratiche di lotta biologica e integrata è spesso risolutiva nei confronti di questi insetti.
Fra le specie italiane di maggior interesse agrario si citano le seguenti:
Altri aleirodidi comuni, ma di scarso interesse economico perché innocui o solo occasionalmente dannosi, sono i seguenti:
Gli aleurodidi (Aleyrodidae Westwood, 1840), detti anche aleirodidi o aleurodi o mosche bianche, sono una famiglia di insetti dell'ordine dei Rhynchota Homoptera, sezione Sternorrhyncha. Gli aleurodidi sono gli unici Aleyrodoidea noti attualmente esistenti.
Aleyrodidae sunt familia insectorum ordinis Hemipterorum.
Haec stipula ad insectum spectat. Amplifica, si potes! Aleyrodidae sunt familia insectorum ordinis Hemipterorum.
Baltasparniai (lot. Aleyrodidae, angl. Whiteflies, vok. Mottenschildläuse) – lygiasparnių (Sternorrhyncha) vabzdžių šeima, kuriai priklauso labai smulkūs, primenantys kandis vabzdžiai. Priekiniai ir užpakaliniai sparnai beveik vienodo dydžio, balti, lyg apibarstyti milteliais; ant nugaros jie sudedami lėkštu stogeliu. Antenos iš 7 narelių, jų viršūnėje yra spygliukas. Letenos dvinarės, su 2 nageliais.
Kiaušinėliai su stiebeliu. Iš jų išrieda ovališkos plokščios judrios lervos, su 6 poromis kojų. Keletą valandų jos rėplioja ant augalų, o vėliau prisičiulpia prie jų. Po 2-4 nėrimosi lerva išpamsta ir tvirtai prikimba prie augalų, jos nugarinė pusė apsidengia vaškiniu apdangalu. Po šiuo apdangalu lerva nustoja maitintis ir virsta sparnuotu suaugėliu. Žiemoja nejudrios lervos (puparijai) nukritusiuose lapuose.
Lietuvoje labai daug žalos pridaro šiltadaržinis baltasparnis (Trialeurodes vaporariorum), kuris gyvena ant įvairių augalų šiltnamiuose ir kambariuose.
Baltblusiņas ir augutu apakškārtas monotipiska virsdzimta (Aleyrodoidea) un dzimta (Aleyrodidae). Atsevišķos avotos tā tiek pasniegta kā apakškārta (Aleurodea).[1] Ir zināmas ap 1550 sugas. Zinātniskais nosaukums nāk no grieķu vārda αλεύρι (milti), pēc miltaina klājuma uz spārniem.
Eiropas sugas parasti ir ap 1,3—1,8 mm garas (līdz 3 mm). Nedaudz atgādina sīkus kožu zvīņspārņus. Ķermenis balts vai dzeltenīgi sarkans ar tumšiem plankumiem. Baltblusiņām ir 4 spārni, kas klāti ar baltu putekļveida kārtiņu, atgādinot miltus. Miera stāvoklī spārni ir sakļauti jumtveidīgi. Taustekļi īsi, sastāv no 3 līdz 7 posmiem. Kājas īsas, pielāgotas staigāšanai un lēkšanai. Baltblusiņas pārtiek no augu sulas. Parasti turas uz lapu apakšējās virsmas. Dažas sugas ir bīstami augu kaitēkļi. Savvaļas baltblusiņām Latvijā gadā ir viena paaudze, bet siltumnīcu baltblusiņām 6 paaudzes vai vairāk. Mātītes olas dēj augu lapu apakšpusē. Pirmā auguma kāpuri ir kustīgi un brīvi pārvietojas. bet 2-4. auguma kāpuri ir nekustīgi, piesūkušies vienā vietā, ārīgi atgādinot bruņutis. 4. auguma kāpura (pupārija) ķermenis ir saplacināts, velvēts, necaurspīdīgs un stipri hitinizēts. Tā virspuse ir klāta ar baltu blīvu vaskveida vielu.
Pamatraksts: Baltblusiņu ģinšu saraksts.
Ir zināmas 3 apakšdzimtas, 160 ģintis un apmēram 1550 sugas. Latvijā ir konstatētas 3 ģintis un 4 sugas.[2] Bet iespējams ir ap 7-8 sugām. Latvijā, piemēram, ir kļavu baltblusiņa (Aleurochiton aceris), kumeļpēdu baltblusiņa (Aleurodes asari), kā arī invazīvā siltumnīcu baltblusiņa Trialeurodes vaporariorum.
Baltblusiņas ir augutu apakškārtas monotipiska virsdzimta (Aleyrodoidea) un dzimta (Aleyrodidae). Atsevišķos avotos tā tiek pasniegta kā apakškārta (Aleurodea). Ir zināmas ap 1550 sugas. Zinātniskais nosaukums nāk no grieķu vārda αλεύρι (milti), pēc miltaina klājuma uz spārniem.
Lalat putih (bahasa Inggeris: whitefly), mengandungi hanya famili Aleyrodidae, ialah hemiptera kecl. Lebih daripada 1550 spesies telah dikenalpasti. Lalat putih biasanya makan bahagian bawah daun tumbuhan.
Lalat putih (bahasa Inggeris: whitefly), mengandungi hanya famili Aleyrodidae, ialah hemiptera kecl. Lebih daripada 1550 spesies telah dikenalpasti. Lalat putih biasanya makan bahagian bawah daun tumbuhan.
De witte vliegen (Aleyrodidae), ook wel motluizen, zijn een familie van wantsachtige insecten.
Deze insecten hebben 7-ledige antennen en twee paar gelijkvormige, transparante, witte of gemarmerde vleugels. Hun lichaamslengte bedraagt 1 tot 3 mm.
Het zijn kleine Hemiptera die zich voeden op de onderkant van bladeren van planten. Ze beschadigen planten door de floëem aan te boren. De plant verliest turgor en reageert op het toxische speeksel van de witte vlieg. Omdat wittevliegen in grote groepen samenleven kunnen ze een plant totaal te gronde richten. Het kan zo erg zijn dat wanneer iemand een blad aanraakt, een zwerm witte vliegen opvliegt voordat ze zich weer aan de onderkant van het blad vestigen. Ook scheiden ze honingdauw uit wat de groei van schimmels bevordert en door zijn kleverigheid bijvoorbeeld een katoenplant volledig kan beschadigen. Hun eieren worden aan de onderkant van bladeren afgezet.
Ze hebben een opmerkelijk aangepaste vorm van metamorfose. De onvolwassen stadia beginnen het leven als beweeglijke individuen, die zich spoedig aan de plant hechten. Het stadium voor het volwassen worden wordt een 'pop' genoemd, hoewel het niet hetzelfde is als de echte verpopping die bij holometabole insecten optreedt.
De witte vlieg is afkomstig uit tropisch of subtropisch Amerika, waarschijnlijk Brazilië of Mexico en is voor de eerste keer gesignaleerd als een plaag in tomaten in Amerika in 1870.
De bestrijding van witte vliegen is moeilijk. De kaswittevlieg heeft resistentie ontwikkeld tegen vele pesticiden. Het United States Department of Agriculture beveelt een werkwijze aan die zich richt op preventie en die afhangt van biologische bestrijding als dat mogelijk is. Zij adviseren de toepassing van gele, kleverige vallen om plagen te detecteren en slechts selectieve toepassing van insecticiden. Ook kan zij bestreden worden door haar natuurlijke vijanden in te zetten. De sluipwesp parasiteert op de wittevlieg. De roofwants bejaagt de witte vliegjes voor voedsel. De larven van gaasvliegjes vallen de wittevliegen aan en zuigen ze leeg.
Een van de bekendste soorten is de kaswittevlieg (Trialeurodes vaporariorum). De kaswittevlieg vormt een hoofdplaag in vele groente- en siergewassen. Andere bekende soorten zijn de tabakswittevlieg (Bemisia argentifolii), Trialeurodes abutiloneus en de koolwittevlieg (Aleyrodes proletella).
De witte vliegen worden onderverdeeld in drie onderfamilies:
Een overzicht van alle soorten is te vinden op de lijst van witte vliegen.
De witte vliegen (Aleyrodidae), ook wel motluizen, zijn een familie van wantsachtige insecten.
Mellus eller hvitfly (Aleyrodidae) er en gruppe med plantelus som danner en overfamilie for seg, Aleyrodoidea. De er insekter med sugende munndeler og hører til i den store gruppen nebbmunner. Det er bare funnet seks arter i Norge, de fleste i drivhus, men det forekommer noen flere i våre naboland.
Små, spinkle insekter (vingespenn vanligvis omtrent 2 mm, opptil 4 mm), kroppen og vingene er mer eller mindre dekket med et hvitt støvlag (finfordelt voks). Hodet er smalere enne thorax, bredere enn langt, med små fasettøyne. Sugesnabelen er bøyd tilbake under kroppen og når omtrent til midthoftene. Antennene er tynne og består av seks ledd. Vingene er avrundede, store men spinkle, årenettet begrenser seg gjerne til en enkelt gaffel midt i vingen, eventuelt med en lengdeåre i den bakre delen i tillegg. Hannene har store, tang-aktige ytre kjønnsorganer. Nymfene er flate og mer eller mindre ovale, uten synlige antenner, bein eller vingeknopper. De kan ha lange, håraktige vokstråder.
Alle artene lever av å suge sevje fra planter. De kan bli svært tallrike og setter da tydelige spor etter seg på plantene. Hvert stikk etterlater seg en lys flekk, slik at hele planten kan blekne når de forekommer i store mengder. Mellusene er vanligvis haplodiploide, det vil si at befruktede egg gir opphav til hunner og ubefruktede egg (med det halve kromosomtallet) til hanner. Noen få arter er parthenogenetiske, det vil si uten kjønnet formering. Et spesielt trekk ved mellusene er at utviklingen først går gjennom tre ordinære nymfestadier, som er ubevegelige men drikker plantesaft, så et fjerde nymfestadium som ikke tar næring til seg. Dette blir ofte kalt et "puppe"-stadium men det er ikke noen virkelig puppe, siden det ikke skjer noen total omorganisering av kroppsbygning og organer. "Puppe"-stadiet er innkapslet i en kapsel av voks som står igjen etter at det voksne insektet er klekket.
Flere av artene i denne gruppen er alvorlige skadedyr på ulike planter, særlig veksthusmellus (Trialeurodes vaporariorum) (vanligvis kjent som hvitfly) som kan gjøre stor skade på tomater, agurker, blomster og andre planter som dyrkes i drivhus. Den kan formere seg så lenge det er varmt nok og gå gjennom tallrike generasjoner på et år. En annen art med stor økonomisk betydning er bomullsmellus (Bemisia tabaci), som angriper over 600 ulike plantearter og nå også forekommer i drivhus i Norge. Jordbærmellus (Aleyrodes lonicerae) er et brysomt skadedyr på jordbær. Mellus i drivhus kontrolleres i stor grad ved biologisk bekjempelse ved hjelp av rovmidd eller snyltevepser.
Mellus eller hvitfly (Aleyrodidae) er en gruppe med plantelus som danner en overfamilie for seg, Aleyrodoidea. De er insekter med sugende munndeler og hører til i den store gruppen nebbmunner. Det er bare funnet seks arter i Norge, de fleste i drivhus, men det forekommer noen flere i våre naboland.
Aleyrodidae (aleirodídeos) é uma família de insetos da ordem Hemiptera, subordem Sternorrhyncha. Mais de 1550 espécies já foram descritas. São fitófagos e normalmente se alimentam da parte inferior das folhas das plantas. Espécies mais conhecidas são a Bemisia argentifolii, popularmente chamada mosca-branca,[1] e o Aleurothrixus floccosus, vulgarmente conhecido como piolho-farinhento ou mosca-branca-dos-citrus.[2][3] Representam uma importante praga na agricultura.
O seu controle químico é feito de maneira generalizada, embora, na maioria das vezes, de forma irracional.
Existe também a possibilidade de controle biológico da praga, através das várias espécies de predadores naturais. Dentre esses, foram identificadas dezesseis espécies das ordens Hemiptera, Neuroptera, Coleoptera e Diptera; entre os parasitóides, identificaram-se 37 espécies de micro-himenópteros, sendo que os parasitóides dos gêneros Encarsia, Eretmocerinae e Amitus são os mais comumente encontrados; no grupo de fungos entomopatogênicos, várias espécies são citadas, tais como Verticillium lecanii, Aschersonia aleyrodis, Paecilomyces fumosoroseus e Beauveria bassiana. [4]
Aleyrodidae (aleirodídeos) é uma família de insetos da ordem Hemiptera, subordem Sternorrhyncha. Mais de 1550 espécies já foram descritas. São fitófagos e normalmente se alimentam da parte inferior das folhas das plantas. Espécies mais conhecidas são a Bemisia argentifolii, popularmente chamada mosca-branca, e o Aleurothrixus floccosus, vulgarmente conhecido como piolho-farinhento ou mosca-branca-dos-citrus. Representam uma importante praga na agricultura.
O seu controle químico é feito de maneira generalizada, embora, na maioria das vezes, de forma irracional.
Existe também a possibilidade de controle biológico da praga, através das várias espécies de predadores naturais. Dentre esses, foram identificadas dezesseis espécies das ordens Hemiptera, Neuroptera, Coleoptera e Diptera; entre os parasitóides, identificaram-se 37 espécies de micro-himenópteros, sendo que os parasitóides dos gêneros Encarsia, Eretmocerinae e Amitus são os mais comumente encontrados; no grupo de fungos entomopatogênicos, várias espécies são citadas, tais como Verticillium lecanii, Aschersonia aleyrodis, Paecilomyces fumosoroseus e Beauveria bassiana.
Mjöllöss (Aleyrodidae), ofta kallade "vita flygare", är en familj små, 1 till 2 millimeter långa insekter i ordningen växtsugare. De vuxna djuren har två par ungefär lika stora vingar som är täckta av ett mjölliknande vaxlager, vilket gör att de liknar små vitvingade fjärilar.
Mjöllöss producerar - precis som bladlöss - honungsdagg. De suger i sig växtsafter både som larver och fullbildade och håller sig till en bestämd värdväxt.
Trialeurodes vaporariorum - den allmänna växthusmjöllusen - en av cirka 15 i Sverige förekommande arter - är en svår skadegörare på bland annat tomatplantor i växthus. Den bekämpas med gott resultat biologiskt med hjälp av parasitstekeln Encarsia formosa.
Mjöllöss (Aleyrodidae), ofta kallade "vita flygare", är en familj små, 1 till 2 millimeter långa insekter i ordningen växtsugare. De vuxna djuren har två par ungefär lika stora vingar som är täckta av ett mjölliknande vaxlager, vilket gör att de liknar små vitvingade fjärilar.
Mjöllöss producerar - precis som bladlöss - honungsdagg. De suger i sig växtsafter både som larver och fullbildade och håller sig till en bestämd värdväxt.
Trialeurodes vaporariorum - den allmänna växthusmjöllusen - en av cirka 15 i Sverige förekommande arter - är en svår skadegörare på bland annat tomatplantor i växthus. Den bekämpas med gott resultat biologiskt med hjälp av parasitstekeln Encarsia formosa.
Білокри́лки, алейродиди (Aleyrodidae) — родина рівнокрилих хоботних комах (Homoptera) з двома парами вузьких, однаково розвинених крил, вкритих лусочками. Білокрилки — дрібні комахи (європейські види 1,3 — 1,8 мм). Відомо понад 80 видів, поширених в усіх країнах світу, але переважно в тропіках. В Україні — близько 5 видів. Білокрилки тримаються на нижній поверхні листя, живляться соками рослин; деякі види, зокрема завезений з Бразилії алейродид (Trialcurodes vaporariorum), шкодять овочевим та ягідним культурам в теплицях.
Білокри́лки, алейродиди (Aleyrodidae) — родина рівнокрилих хоботних комах (Homoptera) з двома парами вузьких, однаково розвинених крил, вкритих лусочками. Білокрилки — дрібні комахи (європейські види 1,3 — 1,8 мм). Відомо понад 80 видів, поширених в усіх країнах світу, але переважно в тропіках. В Україні — близько 5 видів. Білокрилки тримаються на нижній поверхні листя, живляться соками рослин; деякі види, зокрема завезений з Бразилії алейродид (Trialcurodes vaporariorum), шкодять овочевим та ягідним культурам в теплицях.
Aleyrodidae là một họ côn trùng gồm hơn 1.550 loài đã được mô tả.
Aleyrodidae thuộc phân bộ Sternorrhyncha và hiện nằm trong siêu họ Aleyrodoidea, có quan hệ với siêu họ Psylloidea. Trong các tài liệu cũ, họ này còn được gọi là "Aleurodidae",[2] song ngay nay "Aleurodidae" chỉ là một đồng nghĩa thứ và không còn được dùng trong văn bản khoa học.[3]
Bài viết liên quan đến họ côn trùng Aleyrodidae này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
Aleyrodidae là một họ côn trùng gồm hơn 1.550 loài đã được mô tả.
Aleyrodidae thuộc phân bộ Sternorrhyncha và hiện nằm trong siêu họ Aleyrodoidea, có quan hệ với siêu họ Psylloidea. Trong các tài liệu cũ, họ này còn được gọi là "Aleurodidae", song ngay nay "Aleurodidae" chỉ là một đồng nghĩa thứ và không còn được dùng trong văn bản khoa học.
Aleyrodidae Westwood, 1840
Подсемейства
Белокрылки[1][2][3][4], или алейродиды[1][3][4] (лат. Aleyrodidae) — семейство мелких равнокрылых насекомых (Homoptera) из подотряда Sternorrhyncha (Hemiptera), выделяемое в монотипное надсемейство Aleyrodoidea. Насчитывают около 1550 видов. В Средней Европе около 20 видов. Научное название происходит от греческого слова aleuron (мука) из-за мучнистого налёта на крыльях, а русское — по наличию 2 пар белых крыльев[5].
Европейские виды семейства обычно около 1,3—1,8 мм в длину (до 3 мм). Немного напоминают мелких молевидных чешуекрылых. Тело белое или желтовато-красное, с тёмными пятнами. Имеют 4 крыла, которые покрыты белым пылевидным налётом, напоминающим муку, в покое складываются кровлеобразно. Личинки первого возраста подвижны, последующих — неподвижны. Питаются соками растений. Обычно держатся на нижней поверхности листьев. Некоторые виды являются опасными карантинными вредителями растений.
Выделяют более 1500 видов, 160 родов и 3 подсемейства[6].
Белокрылки, или алейродиды (лат. Aleyrodidae) — семейство мелких равнокрылых насекомых (Homoptera) из подотряда Sternorrhyncha (Hemiptera), выделяемое в монотипное надсемейство Aleyrodoidea. Насчитывают около 1550 видов. В Средней Европе около 20 видов. Научное название происходит от греческого слова aleuron (мука) из-за мучнистого налёта на крыльях, а русское — по наличию 2 пар белых крыльев.
粉蝨科（学名：Aleyrodidae）是同翅目粉蝨總科的刺吸式昆蟲，兩性成蟲均有翅，身體及翅上覆有白色蠟粉，此為其科名之由來。
粉蝨成蟲多喜歡產卵在葉背，卵孵化後的第一齡若蟲具有活動能力，往後二、三、四齡若蟲其足、觸角會退化，固著於葉背上。之後成蟲沿著第四齡若蟲呈倒T字形之縱、橫胸縫破殼而出。因最後齡期與活潑之成蟲在外部形態截然不同，且與完全變態類昆蟲不食不動之「蛹」大相逕庭，因而有第四齡蛹殼之誤稱，然仍沿用至今。
目前粉蝨科全世界大約1450種左右（Martin et al, 2000）。早期粉蝨分類學者察覺成蟲標本製作較困難，可用特徵少，而蛹殼因為標本採集、製作容易，且經寄主植物的確定可增加鑑定的方便與可信度，所以分類學者皆以第四齡蛹殼為分類特徵，然而粉蝨的蛹殼一般細小且不明顯，在野外或田間採集粉蝨時，不一定都採集得到蛹殼。這種情形在幼嫩的植物上特別明顯，另一方面，粉蝨成蟲相對於蛹殼是較為顯眼易見，但是目前粉蝨成蟲在分類上可用的特徵仍然十分缺乏，尚未有系統地建立，為成蟲方面的鑑定上一大困擾。因此有系統地建立粉蝨成蟲特徵乃迫切需要。
这是一篇與昆虫相關的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 
コナジラミ科はカメムシ目に属す昆虫の科。総称としてコナジラミと呼ばれる。植物から吸汁し、農業害虫が多い。世界で17属ほど、1550種以上が知られる。
幼虫は翅がなく、最初の脱皮まで（1齢）は脚があって移動するが、その後の2～4齢（「蛹」と呼ぶこともある）は脚がなくなり、葉裏などに固着して吸汁し続ける。その後、脚と翅のある成虫になる。不完全変態であるが、特異なタイプのため異変態ともいう。成虫は体長1ミリ前後、大型の翅があり、粉状の蝋質で覆われている。
天敵にはツヤコバチ、肉食性のテントウムシ、クサカゲロウなどがあり、生物農薬として利用されるものもある。
農業害虫が多く、日本でもタバココナジラミ（Bemisia tabaci）、シルバーリーフコナジラミ（Bemisia argentifolii：初めはタバココナジラミの一種とされた）、オンシツコナジラミ（Trialeurodes vaporariorum）などが特に問題になっている。熱帯ではさらに被害が大きい。吸汁により葉や果実を変色・枯死させるうえ、ウイルス（ジェミニウイルスなど）を媒介する。コナジラミおよび媒介されるウイルスが広い範囲の作物に伝染する点も重大である。
殺虫剤としては主にアセタミプリド等のネオニコチノイド剤が使われるが、殺虫剤抵抗性が出やすいため、物理的防除（粘着シート、温室への侵入予防）や生物農薬なども使った総合的病害虫管理が推奨される。マリーゴールドなどのコンパニオンプランツには忌避効果があるといわれる。
