Els cordúlids (Corduliidae) són una família d'odonats reòfils. En tractar-se dels veritables odonats adaptats a viure als rius, són considerats bons indicadors d'aigües netes i, dins d'aquest grup, hom els atorga el valor més elevat.[5] Són presents en tots els continents, llevat de l'Antàrtida: entre altres països i territoris, la Samoa Nord-americana, Austràlia,[6] Àustria, Botswana, el Brasil, Amèrica del Nord,[7][8] la Xina, Colòmbia, Costa Rica, la Costa d'Ivori, Txèquia, Dinamarca, l'Equador, Egipte, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Ghana, Hongria, l'Índia, Indonèsia, Irlanda, Itàlia, el Japó, la península de Corea, Libèria, Liechtenstein, Luxemburg, Mèxic, Namíbia, els Països Baixos, Noruega, Nova Zelanda, Nova Guinea, el Perú, les illes Filipines, Polònia, la península Ibèrica, Rússia, Eslovàquia, Sud-àfrica,[9] Sri Lanka, Surinam, Suècia, Suïssa, la Gran Bretanya, Veneçuela, etc.[10][11][12][13][14][15] L'únic representant d'aquesta família que viu als rius catalans és Oxygastra curtisii. La seua presència ha estat citada al Pirineu i al vessant volcànic de la conca del riu Fluvià. No obstant això, es tracta d'una espècie molt rara que es troba en densitats molt minses. Les captures més recents de larves d'aquesta espècie s'han fet al Llobregat de la Muga i sempre han estat individus petits.[5]
Les nimfes són negres, d'aspecte pelut, normalment semiaquàtiques i el seu aspecte recorda el d'un aràcnid, ja que tenen unes potes molt llargues que els permeten d'ancorar-se al substrat en condicions de corrents forts.[5] Els adults són de mida mitjana (al voltant dels 55 mm de llargària total) i presenten un cos més o menys robust, de color normalment negre o marró fosc amb àrees de color verd o groc metàl·lics, les ales grans i amples a la base (el primer parell té la forma i la venació una mica diferent del segon), l'abdomen eixamplat cap al final i el cap rodó amb els ulls grossos, contigus i de color verd o maragda en la majoria de les espècies.[16] Els mascles tenen unes protuberàncies laterals en el segon segment abdominal.[17] Sobre la base de diversos trets morfològics (com ara, la venació alar), els cordúlids queden a cavall entre les famílies d'anisòpters considerades més primitives (Aeshnidae, Cordulegastridae i Gomphidae) i les més evolucionades (Libellulidae).[18][19][20]
Ocupen una gran diversitat d'hàbitats: moltes espècies són pròpies de torberes, d'altres viuen associades a trams tranquils dels cursos baixos dels rius i, fins i tot, n'hi ha que són habitants típics d'estanys i llacs. Un tret general de la majoria dels cordúlids és que es poden allunyar considerablement del seu hàbitat, abastant un radi de fins a 10 quilòmetres.[21][5][22] Atenent el seu hàbitat i la seu morfologia, els cordúlids es comporten com a depredadors actius que cerquen llurs preses tot desplaçant-se pel fons.[5]
Algunes espècies són bastant rares i, així, per exemple, Somatochlora hineana es troba en perill d'extinció als Estats Units.[23][16] A més, hom creu que, pel seu tipus de distribució geogràfica, és una de les famílies d'odonats més vulnerables davant l'escalfament global.[24][25]
Macromia taeniolata fotografiada a Florida (Estats Units)
Epitheca bimaculata fotografiada a França
Els cordúlids (Corduliidae) són una família d'odonats reòfils. En tractar-se dels veritables odonats adaptats a viure als rius, són considerats bons indicadors d'aigües netes i, dins d'aquest grup, hom els atorga el valor més elevat. Són presents en tots els continents, llevat de l'Antàrtida: entre altres països i territoris, la Samoa Nord-americana, Austràlia, Àustria, Botswana, el Brasil, Amèrica del Nord, la Xina, Colòmbia, Costa Rica, la Costa d'Ivori, Txèquia, Dinamarca, l'Equador, Egipte, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Ghana, Hongria, l'Índia, Indonèsia, Irlanda, Itàlia, el Japó, la península de Corea, Libèria, Liechtenstein, Luxemburg, Mèxic, Namíbia, els Països Baixos, Noruega, Nova Zelanda, Nova Guinea, el Perú, les illes Filipines, Polònia, la península Ibèrica, Rússia, Eslovàquia, Sud-àfrica, Sri Lanka, Surinam, Suècia, Suïssa, la Gran Bretanya, Veneçuela, etc. L'únic representant d'aquesta família que viu als rius catalans és Oxygastra curtisii. La seua presència ha estat citada al Pirineu i al vessant volcànic de la conca del riu Fluvià. No obstant això, es tracta d'una espècie molt rara que es troba en densitats molt minses. Les captures més recents de larves d'aquesta espècie s'han fet al Llobregat de la Muga i sempre han estat individus petits.
Mae'r teulu hwn y bryfaid, sef teulu'r Gweision gwyrdd neu'r Corduliidae (Saesneg: Emerald dragonflies) yn weision neidr eithaf tywyll (du neu frown) gyda rhannau o wyrdd neu felyn llachar. Mae gan y rhan fwyaf ohonyn nhw lygaid cyfansawdd gwyrddion eithriadol o fawr. Mae'r oedolion ifanc yn ddu, yn flewog ac yn byw'r rhan fwyaf o'r amser o dan y dŵr.
Mae aelodau'r teulu hwn yn cynnwys: baskettails, emeralds, river cruisers, sundragons, shadowdragons, a boghaunters. Maent i'w canfod fwy neu lai ledled y byd ond mae ambell rywogaeth yn brin e.e. Somatochlora hineana yn yr Unol Daleithiau.
Rhai genera:
Mae'r teulu hwn y bryfaid, sef teulu'r Gweision gwyrdd neu'r Corduliidae (Saesneg: Emerald dragonflies) yn weision neidr eithaf tywyll (du neu frown) gyda rhannau o wyrdd neu felyn llachar. Mae gan y rhan fwyaf ohonyn nhw lygaid cyfansawdd gwyrddion eithriadol o fawr. Mae'r oedolion ifanc yn ddu, yn flewog ac yn byw'r rhan fwyaf o'r amser o dan y dŵr.
Mae aelodau'r teulu hwn yn cynnwys: baskettails, emeralds, river cruisers, sundragons, shadowdragons, a boghaunters. Maent i'w canfod fwy neu lai ledled y byd ond mae ambell rywogaeth yn brin e.e. Somatochlora hineana yn yr Unol Daleithiau.
Rhai genera:
Archaeophya Cordulia – American emeralds Dorocordulia – little emeralds Epitheca – baskettails Helocordulia – sundragons Idionyx Neurocordulia – shadowdragons Somatochlora – striped emeralds Williamsonia – boghauntersLesklicovití (Corduliidae) je čeleď vážek s více než 200 druhy po celém světě.[1] Nejvíce je rozšířena v mírném pásmu.[2] V Evropě se vyskytuje devět druhů.[2] V Česku žije sedm druhů ve třech rodech.[3] Zatím u nás nelze vyloučit ani potvrdit výskyt dalšího druhu, lesklice čárkované (Oxygastra curtisi), která byla pozorovaná např. v Německu.[4]
Lesklice jsou středně velké vážky s často kovově lesklým tělem (v Evropě je nelesklá jen lesklice velká). Jsou to výborní letci, kteří jen málokdy odpočívají na vegetaci.
Obrázky, zvuky či videa k tématu lesklicovití ve Wikimedia Commons
Lesklicovití (Corduliidae) je čeleď vážek s více než 200 druhy po celém světě. Nejvíce je rozšířena v mírném pásmu. V Evropě se vyskytuje devět druhů. V Česku žije sedm druhů ve třech rodech. Zatím u nás nelze vyloučit ani potvrdit výskyt dalšího druhu, lesklice čárkované (Oxygastra curtisi), která byla pozorovaná např. v Německu.
Lesklice jsou středně velké vážky s často kovově lesklým tělem (v Evropě je nelesklá jen lesklice velká). Jsou to výborní letci, kteří jen málokdy odpočívají na vegetaci.
Die Falkenlibellen (Corduliidae) sind eine Familie der Libellen (Odonata). In Deutschland leben sieben Arten dieser Gruppe. Namensgebend für die Familie ist die Falkenlibelle (Cordulia aenea). Deren wissenschaftlicher Gattungsname Cordulia bedeutet so viel wie „die Keulige“ (Griech.: kordyleia), was sich auf die Abdomenform des Männchens bezieht.
Die Falkenlibellen sind mittelgroße Vertreter der Großlibellen (Anisoptera); ihre nächsten Verwandten sind die Segellibellen (Libellulidae). Die meisten Arten besitzen relativ lange Beine und sind metallisch-grün gefärbt (im Alter teils kupferfarben; manche auch düster und matt), wobei besonders die Körper der Smaragdlibellen (Gattung Somatochlora) ein schimmerndes Grün aufweisen. Die Augen sind oft in leuchtenden Grüntönen gefärbt. Der Legeapparat (Ovipositor) der Weibchen ist zu einer einfachen Klappe reduziert. Die Eier werden einzeln (Somatochlora), in Klümpchen (Cordulia) oder in Laichschnüren (Epitheca) ins Wasser abgegeben. Die untersetzt wirkenden Larven tragen eine Helmmaske und sind teilweise mit besonders langen Beinen sowie auffälligen Dornen am Hinterleib ausgestattet.
Ihren deutschen Namen verdanken die Falkenlibellen dem schnellen Flug ihrer männlichen Imagines, bei dem sie häufig die Richtung wechseln. Dies erinnert an den Flug eines Falken. Die Männchen fallen darüber hinaus durch ausdauernde und gewandte Flugaktivitäten auf. Die Weibchen sind allerdings scheu und verstecken sich oft in der Ufervegetation.
Die Paarung der Tiere beginnt im Flug, wird jedoch sitzend beendet. Zur Eiablage wird das Weibchen nicht vom Männchen begleitet. Es fliegt dazu meist dicht über der Wasseroberfläche und taucht seinen Hinterleib mehrfach kurz ins Wasser ein; einige Arten legen ihre Eier auch in den Uferschlamm.
Die Larven halten sich vor allem am Gewässergrund auf und sind sehr bewegungsträge. Häufig sind sie auch im Schlamm zu finden. Ihre Entwicklungsdauer zieht sich meist über zwei bis drei Jahre hin, von manchen Arten sind zwölf oder mehr Larvenstadien bekannt.
Falkenlibellen haben recht eng definierte Lebensraumansprüche. Einige Arten sind auf dystrophe Moorgewässer spezialisiert, andere bevorzugen naturnahe, verkrautete Gewässer in Auen und Niederungen.
Der Fossilbericht der Falkenlibellen ist insgesamt nur sehr spärlich, wobei aufgrund der systematischen Diskussionen auch die Zuordnung schwierig ist. Als eine der ältesten bekannten Falkenlibellen gilt die Eocordulia cretacea, die 1986 aus der Mongolei beschrieben wurde und aus der Unterkreide stammt; die Zuordnung wird allerdings angezweifelt. Ein in Bernstein eingeschlossener Flügel aus dem frühen Eozän Frankreichs weist Ähnlichkeiten mit denen verschiedener Falkenlibellengattungen (Dorocordulia, Williamsonia, Hemicordulia) auf, weitere Funde aus dem Eozän, Oligozän und Miozän werden den Gattungen Croatocordulia, Stenogomphus, Miocordulia, Cordulia, Epitheca und Epophthalmia zugeordnet, sind jedoch ebenfalls strittig. Als älteste, sicher den Falkenlibellen zugeordneter Fossilfund gilt heute die 2005 beschriebene Molecordulia karinae aus dem Paläozän Dänemarks mit einem Alter von etwa 65 Millionen Jahren.[1]
Derzeit werden 39 Gattungen der Falkenlibellen unterschieden.[2] In Europa sind 11 Arten aus insgesamt 5 Gattungen heimisch, wobei die Arten der Smaragdlibellen (Somatochlora) mit 7 Arten überwiegen. Die verbleibenden 4 Gattungen sind mit nur je einer Art vertreten.[3]
Die Falkenlibellen (Corduliidae) sind eine Familie der Libellen (Odonata). In Deutschland leben sieben Arten dieser Gruppe. Namensgebend für die Familie ist die Falkenlibelle (Cordulia aenea). Deren wissenschaftlicher Gattungsname Cordulia bedeutet so viel wie „die Keulige“ (Griech.: kordyleia), was sich auf die Abdomenform des Männchens bezieht.
De Glanzgoldpeer (Corduliidae) sünd ene Familie mank de Echten Goldpeer (Anisoptera). Dor höört se ok to de Goldpeer (Odonata) mit.
De Glanzgoldpeer sünd middelgroot. Jem ehre neegsten Verwandten sünd de Koornsnieders (Libellulidae). De meisten Aarden hefft tämlich lange Beene un en metallgröne Farv. Wenn se öller weert, kriegt se ok en Klöör vun Bronze, de een oder annere warrt ok düster un matt. Sünnerlich de Liever vun de Metallglanzgoldpeer (Geslecht Somatochlora) sünd glimmerig Gröön. De Ogen sünd faken grall gröön farvt. De Leegbohrer (Ovopositor) vun de Seken is bloß man en eenfach Klapp. De Eier weert enkelt (Somatochlora), in lüttje Klüten (Cordulia), oder in Eiersnören (Epitheca) in dat Water afleggt. De Larven seht en beten wat dick ut. To’n Deel hefft se besunners lange Beene un sünnerliche Döörn an dat Achterlief.
De Heken vun de Glanzgoldpeer könnt sünnerlich gau flegen. Se suust leifig hen un her un könnt lang unnerwegens ween. Man de Seken sünd schoo un versteekt sik faken achter de Planten an’t Över.
De Paarung fangt in’e Luft an, man toenne bröcht warrt se in’n Sitten. Bi dat Afleggen vun de Eier is dat heken nich mit bi. Dat Seken fliggt dune över dat Water un dükert sien Achterlief en poor Mol kort in’t Water rin. Dat gifft ok en Reeg vun Aarden, de leegt jem ehre Eier in’n Modder an’t Över af.
De Larven sünd tomeist an’n Grund vun dat Water togange. Se röögt sik nich veel. Faken sitt se ok in’n Modder. De wasst so bi twee bit dree Johr hen. Dat gifft Aarden, dor sünd twolf oder mehr Afsnitten vun dat Leven as Larve bekannt.
Glanzgoldpeer bruukt en sünnerlich spezielle Ümwelt to’n leven. En paar Aarden hefft dat up modderige Moorwater afsehn, annere möögt an’n leevsten Water mit veel Kruut un Planten, as in Bröök un Siedland.
De Glanzgoldpeer (Corduliidae) sünd ene Familie mank de Echten Goldpeer (Anisoptera). Dor höört se ok to de Goldpeer (Odonata) mit.
Corduliidae, also knowns as the emeralds, emerald dragonflies, or green-eyed skimmers, is a family of dragonflies. These dragonflies are usually black or dark brown with areas of metallic green or yellow, and most of them have large, emerald-green eyes. The larvae are black, hairy-looking, and usually semiaquatic. This family include species called "baskettails", "emeralds", "sundragons", "shadowdragons", and "boghaunters". They are not uncommon and are found nearly worldwide, but some individual species are quite rare. Hine's emerald dragonfly (Somatochlora hineana), for example, is an endangered species in the United States.
Some genera included in this family are:[1]
Corduliidae, also knowns as the emeralds, emerald dragonflies, or green-eyed skimmers, is a family of dragonflies. These dragonflies are usually black or dark brown with areas of metallic green or yellow, and most of them have large, emerald-green eyes. The larvae are black, hairy-looking, and usually semiaquatic. This family include species called "baskettails", "emeralds", "sundragons", "shadowdragons", and "boghaunters". They are not uncommon and are found nearly worldwide, but some individual species are quite rare. Hine's emerald dragonfly (Somatochlora hineana), for example, is an endangered species in the United States.
Los cordúlidos (Corduliidae) son una familia de odonatos anisópteros conocidos como libélulas esmeralda. Estos insectos reciben su nombre debido a sus deslumbrantes ojos verdes. Son libélulas de color normalmente negro o marrón oscuro con áreas de verde o amarillo metálicos, y la mayoría tienen grandes ojos color esmeralda. Las ninfas son negras, de aspecto peludo, y normalmente semiacuáticas.
Se encuentran casi en todo el mundo; no obstante, algunas especies individuales son bastante raras. La libélula esmeralda de Hine (Somatochlora hineana), por ejemplo, es una especie en peligro de extinción en los Estados Unidos.
Se reconocen los siguientes géneros:
Los cordúlidos (Corduliidae) son una familia de odonatos anisópteros conocidos como libélulas esmeralda. Estos insectos reciben su nombre debido a sus deslumbrantes ojos verdes. Son libélulas de color normalmente negro o marrón oscuro con áreas de verde o amarillo metálicos, y la mayoría tienen grandes ojos color esmeralda. Las ninfas son negras, de aspecto peludo, y normalmente semiacuáticas.
Se encuentran casi en todo el mundo; no obstante, algunas especies individuales son bastante raras. La libélula esmeralda de Hine (Somatochlora hineana), por ejemplo, es una especie en peligro de extinción en los Estados Unidos.
Hiilgekiillased (Corduliidae) on kiililiste seltsi kuuluv putukate sugukond.
Eestis on viis liiki:
Kiiltokorennot (Corduliidae) ovat aitosudenkorentoja.
Kiiltokorennot ovat useimmiten metallinvihreitä tai tummanvihreitä partioivia saalistajia, joiden ruumiissa on usein keltaisia täpliä. Monien lajien levinneisyysalue on painottunut pohjoiseen ja useat lajeista elävät suoalueilla. Liitokorento on suomalaisittain erittäin poikkeava laji.
Somatochlora-suvun kiiltokorennot ovat levittäytyneet koko holarktiselle alueelle ja monet niistä ovat taigan ja tundran soiden lajeja. Eurooppalaisisista kiiltokorennoista hoikkakiiltokorennolla ja aapakiiltokorennolla on hyvin tyypillinen boreo-alpiininen levinneisyys; lajit elävät sekä pohjoisen taigavyöhykkeellä että etelämpänä vuoristoalueilla.
Kiiltokorennot (Corduliidae) ovat aitosudenkorentoja.
Kiiltokorennot ovat useimmiten metallinvihreitä tai tummanvihreitä partioivia saalistajia, joiden ruumiissa on usein keltaisia täpliä. Monien lajien levinneisyysalue on painottunut pohjoiseen ja useat lajeista elävät suoalueilla. Liitokorento on suomalaisittain erittäin poikkeava laji.
Somatochlora-suvun kiiltokorennot ovat levittäytyneet koko holarktiselle alueelle ja monet niistä ovat taigan ja tundran soiden lajeja. Eurooppalaisisista kiiltokorennoista hoikkakiiltokorennolla ja aapakiiltokorennolla on hyvin tyypillinen boreo-alpiininen levinneisyys; lajit elävät sekä pohjoisen taigavyöhykkeellä että etelämpänä vuoristoalueilla.
La famille des Corduliidae ou Corduliidés fait partie des Anisoptères dans l'ordre des Odonates. Anciennement, cette famille était considérée comme une sous-famille des Libellulidae. On retrouve près de 150 espèces de Cordullidae à travers le monde[1].
Elle comprend des libellules à coloration foncée avec des reflets verts ou jaunes métalliques[2]. Les triangles des ailes antérieures sont plus éloignés de l’arculus que ceux des ailes postérieures et orientés différemment. Le champ anal de l'aile postérieur a l'apparence d'une botte qui est beaucoup moins développé que chez les Libellulidae[3].
Ailes Corduliidae
Reflets métalliques
Cette famille comprend 18 genres :
La famille des Corduliidae ou Corduliidés fait partie des Anisoptères dans l'ordre des Odonates. Anciennement, cette famille était considérée comme une sous-famille des Libellulidae. On retrouve près de 150 espèces de Cordullidae à travers le monde.
Corduliidae Selys, 1871 è una famiglia di libellule del sottordine Anisoptera.[1]
Sono di solito color nero o marrone scuro con zone di verde o giallo metallico, e la maggior parte hanno grandi occhi color verde smeraldo.
La famiglia comprende i seguenti generi:[1]
I seguenti generi, in precedenza inclusi in questa famiglia, vengono attualmente inquadrati nella famiglia Synthemistidae:
Corduliidae Selys, 1871 è una famiglia di libellule del sottordine Anisoptera.
Blizgiosios skėtės, sin. kordulijos (Corduliidae) – žirgelių (Odonata) šeima.
Vidutinio dydžio, santykinai ilgomis kojomis, žali su metališku blizgesiu vabzdžiai. Pilvelio ilgis 30-40 mm, atstumas tarp išskėstų sparnų – 65-80 mm. Dieną ir prietemoje skraido vikriai. Patelė kiaušinėlius deda į vandenį. Lervų pilvelis storas ir platus. Jos gyvena stovinčiuose vandenyse su vešlia augalija. Lervų vystymasis trunka dvejus trejus metus, kai kurių rūšių žinoma dvylika ir daugiau lervos vystymosi stadijų.
Lietuvoje 5 rūšys:
Glanslibellen (Corduliidae) zijn een familie van echte libellen (Zygoptera), een van de drie onderordes van de libellen (Odonata). De familie telt 39 beschreven geslachten en 251 soorten.
Glanslibellen zijn middelgrote libellen die hun naam danken aan het glanzend (metaal-)groene tot zwarte lijf en de glanzend groene tot blauwgroene ogen.
De meeste glanslibellen hebben een donkergroen tot zwart glimmend achterlijf, een goudglimmend borststuk en metallicgroene ogen. Alleen de tweevlek (in Nederland uiterst zeldzaam) wijkt hier vanaf.
Volwassen mannetjes van de glanslibellen zijn sterk territoriaal en maken lange patrouillevluchten. Hierdoor worden meestal niet veel glanslibellen tegelijkertijd gezien. Vrouwtjes hebben een verborgen leefwijze en worden meestal pas gezien tijdens de ei-afzet, als ze al gezien worden. De eitjes worden los in het water afgezet of in de oever vlak boven het water (metaalglanslibel). Glanslibellen rusten in verticale positie in bomen en struiken.
De verschillende soorten hebben een uiteenlopende habitatvoorkeur, maar zijn meestal wel sterk gespecialiseerd. Zo leeft de hoogveenglanslibel alleen in levend hoogveen, terwijl de bronslibel alleen voorkomt in matig stromende beken en rivieren met bomen op de oever.
De familie kent de volgende geslachten:[1]
Glanslibellen (Corduliidae) zijn een familie van echte libellen (Zygoptera), een van de drie onderordes van de libellen (Odonata). De familie telt 39 beschreven geslachten en 251 soorten.
Glanslibellen zijn middelgrote libellen die hun naam danken aan het glanzend (metaal-)groene tot zwarte lijf en de glanzend groene tot blauwgroene ogen.
Glanslibeller (Corduliidae) er en delgruppe av øyenstikkere, (Odonata).
Glanslibeller er utbredt i hele verden unntatt i Antarktis. De fleste arter finnes i varmere strøk.
Glanslibeller er blant de større øyenstikkerne, vanligvis større enn vannymfene. Men størrelsen varierer mellom de ulike artene.
Kroppen har ofte mørke og kraftige metallskinnende svarte, grønne, brune, blå, røde, eller kobber farger. Bakkroppen er hos flere arter er sylindrisk og jevnt tykk bakover, men noen arter har en mer flat og litt klubbeformet bakkropp. Hanner er generelt mer fargerike enn hunnene. Øynene møtes, støter sammen, på hodet overside.
Alle de fire vingene er omtrent like av utseende og størrelse, de holdes rett ut fra kroppen under hvile. Bakvingene er noe bredere ved roten, nærmest kroppen, enn framvingene. Vingemerket (pterostigma) er langt og firkantet. Vingespennet er mellom 60 og 90 millimeter.
Nymfene er kraftige, ikke særlig lange og med en noe håret kropp. De kan være litt flattrykte eller mer avlange og sylindriske. På ryggsiden har den anlegg til vinger. Beina er godt utviklet og på hodet har den noen forholdsvis små øyne. På hodets underside har nymfene en fangmaske (en «leddet munn»).
Glanslibeller er gode flygere, men holder vanligvis til i vegetasjonen ikke langt fra vannet der de hadde sine nymfestadier. Hannene er de mest aktive og kan fly langt på jakt etter mat. Ofte ses de patruljerende på den samme strekningen langs vassdraget, en skogsbilvei eller i en kraftlinjegate. Hunnene finnes ofte gjemt i vegetasjonen eller sittende på en grein, og er ikke så aktive som hannene.
Under eggleggingen flyr hunnen over vannoverflaten og slår bakkroppen mot vannet. For hvert slag legges noen egg. Hunnen kan legge opptil 2 000 egg.
Nymfene lever i stillestående vann, vegetasjonen, langs bredden av mindre dammer, innsjøer og myrtjern. Nymfene er rovdyr og spiser andre mindre dyr.
Glanslibeller har ufullstendig forvandling, overgang fra nymfe til det voksne kjønnsmodne insektet går gradvis gjennom flere hudskift (nymfestadier). Nymfene lever i vann og ligner derfor lite på de voksne (imago), bortsett fra størrelsen. Når nymfen kommer til det siste hudskiftet finner den et strå eller noe, der den kan klatre opp over vannflaten. Her blir den hengende, mens huden revner på ryggsiden. Den nyklekte øyenstikkeren blir hengende på den gamle huden, eller like ved siden av, helt til den nye huden er noe herdet, og vingene har fått sin endelige form.
Glanslibeller (Corduliidae) er en delgruppe av øyenstikkere, (Odonata).
Glanslibeller er utbredt i hele verden unntatt i Antarktis. De fleste arter finnes i varmere strøk.
Multimedia w Wikimedia Commons Szklarkowate (Corduliidae) – rodzina ważek różnoskrzydłych (Anisoptera). Rodzajem typowym rodziny jest Cordulia.
W Polsce występuje 6 gatunków, w tym 2 objęte ścisłą ochroną gatunkową[2]: miedziopierś górska (Somatochlora alpestris) i miedziopierś północna (Somatochlora arctica).
Obecnie wyróżnia się następujące podrodziny[3]:
Szklarkowate (Corduliidae) – rodzina ważek różnoskrzydłych (Anisoptera). Rodzajem typowym rodziny jest Cordulia.
W Polsce występuje 6 gatunków, w tym 2 objęte ścisłą ochroną gatunkową: miedziopierś górska (Somatochlora alpestris) i miedziopierś północna (Somatochlora arctica).
Obecnie wyróżnia się następujące podrodziny:
Cordulephyinae Corduliinae Gomphomacromiinae Idionychinae Idomacromiinae Macromiinae NeophyinaeOs cordúlidos (Corduliidae) são uma família de odonatos anisópteros conhecidos como libélulas esmeralda. Estes insetos recebem seu nome devido a seus deslumbrantes olhos verdes. São libélulas de cor normalmente negra ou marron escuro com áreas de verde ou amarelo metálicos, e a maioria têm grandes olhos cor esmeralda. As ninfas são negras, de aspeto peludo, e normalmente semiaquáticas.
Encontram-se quase em todo mundo; não obstante, algumas espécies individuais são bastante raras. A libélula esmeralda de Hine (Somatochlora hineana), por exemplo, é uma espécie em perigo de extinção nos Estados Unidos.
Reconhecem-se os seguintes géneros:
Os cordúlidos (Corduliidae) são uma família de odonatos anisópteros conhecidos como libélulas esmeralda. Estes insetos recebem seu nome devido a seus deslumbrantes olhos verdes. São libélulas de cor normalmente negra ou marron escuro com áreas de verde ou amarelo metálicos, e a maioria têm grandes olhos cor esmeralda. As ninfas são negras, de aspeto peludo, e normalmente semiaquáticas.
Encontram-se quase em todo mundo; não obstante, algumas espécies individuais são bastante raras. A libélula esmeralda de Hine (Somatochlora hineana), por exemplo, é uma espécie em perigo de extinção nos Estados Unidos.
Skimmertrollsländor[1] (Corduliidae) är en familj i underordningen egentliga trollsländor. De är ofta svarta eller mörkt bruna med nyanser av metalliskt grönt eller gult. Ögonen är stora och vanligtvis metalliskt gröna. Larven är som regel svart.
För närvarande räknas 39 släkten till familjen[2], några av dessa listas nedan:
Skimmertrollsländor (Corduliidae) är en familj i underordningen egentliga trollsländor. De är ofta svarta eller mörkt bruna med nyanser av metalliskt grönt eller gult. Ögonen är stora och vanligtvis metalliskt gröna. Larven är som regel svart.
Corduliidae là một họ chuồn chuồn.
Bài viết về chuồn chuồn này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
Corduliidae là một họ chuồn chuồn.
Бабки[1], или патрульщики[1] (лат. Corduliidae), — семейство стрекоз из подотряда разнокрылых. Около 400 видов.
Стрекозы средних размеров (длина тела около 30—40 мм), характерен яркий металлический блеск. Размах крыльев от 60 до 90 мм. Большинство из них имеет большие, изумрудно-зелёные глаза. Самцы обладают стройным брюшком и быстрым полётом, патрулируют территорию над водоёмом, отгоняя соперников.
400 видов, 39 родов. В Европе 11 видов из 5 родов. Это семейство иногда включают в состав семейства Libellulidae в качестве подсемейства Corduliinae.
В фауне России представлены[2]:
Бабки, или патрульщики (лат. Corduliidae), — семейство стрекоз из подотряда разнокрылых. Около 400 видов.
弓蜓科（Corduliidae）是差翅亞目下的一個科，其下的蜻蜓體色長為黑色或深褐色，部份呈現綠色或黃色的金屬光澤。大部份都有綠色的複眼。幼蟲通常是黑色的，半水生。
其下的蜻蜓分佈範圍很廣，遍佈全球。但也有一些瀕危物種，如美國的Somatochlora hineana。
这是一篇關於蜻蜓的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 弓蜓科（Corduliidae）是差翅亞目下的一個科，其下的蜻蜓體色長為黑色或深褐色，部份呈現綠色或黃色的金屬光澤。大部份都有綠色的複眼。幼蟲通常是黑色的，半水生。
其下的蜻蜓分佈範圍很廣，遍佈全球。但也有一些瀕危物種，如美國的Somatochlora hineana。
エゾトンボ科（エゾトンボか、学名：Corduliidae）は、昆虫のトンボ目トンボ亜目（不均翅亜目）に属する1科。
ユーラシア大陸と北アメリカに20属115種ほどが分布している[1]。
日本には4属13種が分布している[1]。寒冷地に生息している種が多い[2]。
翅には三角室があり、前翅のものは縦長で後翅のものは横長[1][3]。複眼が発達していて、背中で短く接する種が多い[1]。体色はトラフトンボ属を除き[2]金緑色や緑鋼色の金属光沢があり、色斑の性差は少なく、成熟前後の変化はほとんどない[1]。翅は透明で無斑のものが多い[1]。
木の枝などにぶら下がって止まり、飛び立つとなかなか静止しない[3]。翅を開いた状態で静止を行う[1]。止水域や小河川に生息し、オスは縄張りを持ち水域上を飛翔する[1]。メスは単独で飛翔しながら産卵を行う。短い生殖弁で卵を放す種が多い[3]。幼虫はやや扁平でふと短く、脚は短く[1][4]、下唇はカゴ形[5]。
本科は以下の属とその種に分類されている[6]。
ヤマトンボ科（Macromiidae）とミナミヤマトンボ科（Gomphomacromiidae）を本科に含むとする場合がある[1][注釈 1][4]。
Cordulia aenea
Dorocordulia libera
Epitheca cynosura
Helocordulia selysii
Hemicordulia tau
Somatochlora metallica
日本には以下の種が分布する[2]。
オオトラフトンボ
Somatochlora bimaculata
ホソミモリトンボ
Somatochlora arctica
クモマエゾトンボ
Somatochlora alpestris
タカネトンボ
Somatochlora uchidai
エゾトンボ
Somatochlora viridiaenea
この項目は、動物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（Portal:生き物と自然／プロジェクト:生物）。 
.jpg)
