Lutrinae Bonaparte 1838

Les llúdries o llúdrigues (Lutrinae) són una subfamília de la família dels mustèlids.^[1] Hi ha set gèneres, que en total compten amb tretze espècies. Se senten més a gust en l'aigua que a la terra ferma. Són mamífers carnívors que viuen al medi aquàtic.

Descripció

El mascle sol ser de major grandària que la femella. Sol viure entre 8 i 15 anys. Posseïxen una dentadura de 36 dents, amb 6 incisives a la mandíbula superior i inferior. A les seves potes hi tenen cinc dits amb ungles, a les davanteres d'uns 6 a 7 cm de llarg i 5 o 6 d'ample i a les del darrere d'uns 6 a 9 cm, amb membranes interdigitals que ajuden en el seu desplaçament aquàtic.

Tenen una pell impermeable i que els permet conservar la calor del seu cos. Són grans nedadores i poden clausurar les seves fosses nasals sota l'aigua i romandre submergides fins a sis minuts sense sortir a la superfície per respirar. Executen un moviment de potes i cua, de dalt a baix, quan es desplacen per l'aigua a gran velocitat. Solament utilitzen els seus membres davanters quan neden lentament. En l'aigua poden arribar a velocitats de fins a 12 km/h.

Les llúdrigues de riu s'alimenten de petits peixos, granotes i altres animals aquàtics que cacen amb la seva boca. En canvi, les llúdrigues tropicals d'Àsia i Àfrica, furguen el fang del fons dels rius amb les seves sensibles potes davanteres a la recerca del seu aliment: gambetes, crancs i altres similars.

La llúdriga entra en zel en qualsevol època de l'any, no obstant això la seva reproducció és lenta i irregular, encara que s'observen major quantitat de parts durant la primavera. De cadascun d'ells poden resultar dues o tres criatures, que neixen cegues i sense dents. El seu període de lactància és d'uns dos mesos, abandonen el territori matern després d'aproximadament un any, llavors comencen a vagar fins a establir el seu propi territori, cosa que fan efectiu aproximadament després de dos anys d'haver nascut.

Distribució

La llúdria comuna (Lutra lutra) és indígena a Europa, Àfrica i Àsia. Als Països Catalans és una espècie amenaçada.^[1] Fins a principis dels anys 1970 a Espanya la Junta de extinción de Alimañas pagava per cada animal mort, alhora que el 1973 es va constatar el perill d'extinció, l'espècie va ser protegida i la seva caça prohibida.^[2] La població de llúdries es mantenia als afluents de l'Ebre, on s'havia conservat, per exemple al Matarranya, i actualment està retornant al propi riu Ebre.^[3] Extinta al nord-est de Catalunya, un programa de reintroducció als aiguamolls amb una població importada d'Extremadura va ser exitós, tot i fora de la reserva natural.^[4] El 2017 per primera vegada va tornar a l'Onyar.^[5]

Enfront de les costes occidentals de Nord-amèrica viuen les llúdrigues marines que atrapen les seves preses amb les potes davanteres: peixos de moviments lents i animals amb petxina, com l'eriçó de mar i mol·luscs. Són força intel·ligents, per exemple, prenen una pedra del fons del mar i, nedant de cap per amunt, la col·loquen sobre el seu pit i copegen les petxines fins a partir-les, són a més dels primats, els únics mamífers que utilitzen algun tipus d'eina.

Gèneres i espècies^[2]

Nom científic
Gènere espècie nom vulgar distribució longitud (m) status Aonyx capensis llúdria del Cap Àfrica 1,2-1,6 LC A. congicus Àfrica occidental i central 1,2-1,6 DD A. cinerea llúdria d'ungles curtes oriental Àsia 0,6-0,9 NT Enhydra lutris llúdria marina NE Àsia, NO Amèrica 0,7-1,6 EN Pteronura brasiliensis llúdria gegant Sud-amèrica 1,4-2,0 EN Lontra canadensis llúdria del Canadà Nord-amèrica 1,0-1,5 LC L. felina Llúdria costanera sud-americana Sud-amèrica 0,9-1,2 EN L. longicaudis llúdria cuallarga Amèrica 0,9-1,4 DD L. provocax llúdria de Xile Sud-amèrica 1,0-1,2 EN Lutra maculicollis llúdria de coll tacat Àfrica 0,9-1,2 LC L. sumatrana llúdria de Sumatra SE Àsia 1,0-1,3 DD L. lutra llúdria comuna,
llúdriga, llúdrica eurasiàtica Europa, Àsia i N Àfrica 0,9-1,4 NT L. perspicillata llúdria de l'Índia SE Àsia 1,1-1,3 VU Categories de la Llista Vermella de la UICN: EX (extingida), CR (en perill crític), EN (en perill),
VU (vulnerable), NT (quasi amenaçada), LC (preocupació menor) i DD (dades insuficients).

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llúdries

Vydry (Lutrinae) je skupina šelem z čeledi lasicovitých. Přirozeným prostředím vyder jsou vodní toky a jejich okolí, neboť jsou dokonale přizpůsobeny k plavání a lovu ryb (mimo jiné i uspořádáním chrupu). Jejich populace je ohrožena částečně vinou výnosného obchodu s kožešinou. V Česku je ohrožena vydra říční (Lutra lutra).

Druhy

• vydra říční (Lutra lutra)
• vydra japonská (Lutra nippon)
• vydra chluponosá (Lutra sumatrana)
• vydra skvrnitá (Lutra maculicollis) – někdy řazena do zvláštního rodu Hydrictis
• vydra severoamerická (Lontra canadensis)
• vydra pobřežní (Lontra felina)
• vydra jihoamerická (Lontra longicaudis)
• vydra jižní (Lontra provocax)
• vydra malá (Amblonyx cinereus)
• vydra africká (Aonyx capensis)
• vydra konžská (Aonyx congicus)
• vydra mořská (Enhydra lutris)
• vydra hladkosrstá (Lutrogale perspicillata)
• vydra obrovská (Pteronura brasiliensis)

Chov v zoo

V evropských zoo je chováno sedm druhů vyder. Nejčastějším chovancem je vydra malá (ve více než 200 zoo) následovaná vydrou říční (cca 130 zoo). Ostatních pět druhů patří mezi vzácně chované druhy. Jedná se vydru obrovskou, vydru severoamerickou (která je ale relativně hojná v severoamerických zoo), vydru hladkosrstou, vydru mořskou a vydrou skvrnitou.^[1] Ve většině zoo chovají pouze jeden druh vydry. V přibližně třech desítkách evropských zoo je chováno více druhů – nejčastěji dva, ve třech případech tři a v jednom případě čtyři druhy. Jedinou českou zoo s více druhy vyder (dvěma) je Zoo Praha – jako jediná v Evropě představuje zároveň vydru severoamerickou a vydru hladkosrstou.^[1]

Reference

1. ↑ ^{a b} www.Zootierliste.de. zootierliste.de [online]. [cit. 2019-01-31]. Dostupné online.

Externí odkazy

• Obrázky, zvuky či videa k tématu Vydry ve Wikimedia Commons
• Slovníkové heslo vydra ve Wikislovníku

Tento článek je příliš stručný nebo postrádá důležité informace.
Pomozte Wikipedii tím, že jej vhodně rozšíříte. Nevkládejte však bez oprávnění cizí texty.

Die Otter (Lutrinae) – auch Wassermarder genannt^[1] – sind eine amphibisch lebende Unterfamilie der Marder (Mustelidae). Es gibt dreizehn Arten in sieben Gattungen.

Merkmale

Alle Mitglieder dieser Unterfamilie haben einen lang gestreckten Körper, kurze Beine mit Schwimmhäuten zwischen den Zehen, einen langen, kräftigen Schwanz und einen runden Kopf mit stumpfer Schnauze. Bei den Ottern findet man mit circa einem Meter Länge und 22 bis 45 kg die größten Vertreter dieser Familie (Riesenotter und Seeotter). Wie bei allen Mardern sind die Männchen etwa ein Viertel größer als die Weibchen. Das Fell ist gleichmäßig braun-grau, manchmal leicht gesprenkelt und häufig etwas heller am „Kragen“ und/oder am Bauch. Sie besitzen mit mehr als 1000 Haaren pro Quadratmillimeter eines der dichtesten Felle im Tierreich. Durch den Aufbau des Fells – lange Fellhaare schützen das dichte, weiche Unterfell – können sie auch bei längerem Aufenthalt im Wasser eine isolierende Luftschicht um den Körper halten. Sie können ihre kleinen Ohren und Nasenlöcher schließen, wenn sie im Wasser sind.

Verbreitung und Lebensraum

Otter sind nahezu weltweit verbreitet, sie fehlen lediglich in Australien und auf entlegenen Inseln. Sie leben hauptsächlich am Wasser. Sie sind exzellente Schwimmer und Taucher und haben alle Sorten von Binnengewässern und sogar felsige Seeküsten besiedelt. In der Regel findet man sie nie weiter als 500 Meter von Gewässern entfernt. Sie verstecken sich zwar manchmal in verlassenen Bauten anderer Tiere oder unter Steinen, haben aber zumindest einen festen Bau außerhalb des Wassers. Der Eingang kann unter Wasser liegen, der Bau selbst aber immer oberhalb der Wasserlinie. Einige Arten legen sogar mehrere Kammern an.

Otter leben territorial. Das Territorium eines Männchens ist in der Regel größer als das der Weibchen, kann sich aber mit deren Territorium überlappen. Artgenossen des gleichen Geschlechts werden meistens vertrieben.

Lebensweise

Otter schwimmen durch Bewegungen der Hinterbeine und des Schwanzes. Sie können bis zu acht Minuten unter Wasser bleiben. An Land bewegen sie sich häufig in einer Kombination von Rennen und Schlittern. Sie bevorzugen zwar als Lebensraum das Wasser, können aber, sollte es nötig sein, größere Strecken über Land zurücklegen, beispielsweise wenn sie im Winter eisfreies Wasser suchen müssen. An Land können sie Geschwindigkeiten von bis zu 29 km/h erreichen. Otter können tag- oder nachtaktiv sein, meist sind sie aber mehr nachtaktiv.

Wie der Rest ihrer Familie sind Otter Raubtiere. Ihre Nahrung beziehen sie in der Regel aus dem Wasser; sie setzt sich aus Fischen, Fröschen, Krabben und anderen Wirbellosen zusammen. Otter haben einen sehr hohen Stoffwechsel – so muss der Fischotter beispielsweise 15 Prozent seines Körpergewichts pro Tag fressen, ein Seeotter gar 20 bis 25 Prozent, abhängig von der Wassertemperatur. In 10 °C kaltem Wasser müssen sie circa 100 Gramm Fisch pro Stunde fangen, um überleben zu können. Die meisten Arten jagen drei bis fünf Stunden täglich, säugende Weibchen bis zu acht Stunden.

Otter besitzen gut ausgebildete Analdrüsen. Sie markieren die Grenzen ihres Territoriums und „kommunizieren“ so wahrscheinlich zu Stärke und Paarungsbereitschaft (Östrus). Während die Männchen in der Regel solitär leben, bilden die Weibchen mit ihren Jungen bis zur nächsten Trächtigkeit häufig einen Familienverband. Die Paarung findet meist im späten Winter oder frühen Frühjahr statt und die Geburt der ein bis fünf Jungen von April bis Mai. Die Jungen wiegen bei der Geburt circa 130 Gramm und öffnen ihre Augen nach etwa einem Monat. Mit ungefähr zwei Monaten beginnen sie mit dem Schwimmunterricht. Mit rund einem Jahr verlassen sie ihre Mutter und sind mit dem zweiten bis dritten Lebensjahr geschlechtsreif.

Gefährdung

Als Gruppe leiden die Otter unter der Zerstörung ihres Lebensraums, der Wasserverschmutzung, der erhöhten Konzentration an Insektiziden, Jagd und der Überfischung. Außerdem werden sie noch immer als Nahrungskonkurrenten des Menschen gesehen und – häufig trotz Verbots – gejagt.

Systematik

Die Otter werden in sieben Gattungen mit insgesamt dreizehn Arten eingeteilt.

• Die Tribus Lutrini setzt sich aus zehn Arten zusammen:
  • Die Altweltotter (Lutra) fassen drei Arten zusammen, darunter der auch in Europa lebende Eurasische Fischotter.
  • Der Fleckenhalsotter (Hydrictis maculicollis)
  • Der Indische Fischotter (Lutrogale perspicillata) ist eng mit den Altweltottern verwandt.
  • Die Neuweltotter (Lontra) umfassen vier in Amerika lebende Arten.
  • Der Riesenotter (Pteronura brasiliensis) lebt in Südamerika und zählt zu den größten Ottern.
• Die Tiere der Tribus Aonychini sind durch rückgebildete Krallen und Schwimmhäute gekennzeichnet:
  • Die Fingerotter (Aonyx) bestehen aus zwei Arten, die in Afrika und Asien leben.
• Die Tribus Enhydrini umfasst nur eine Art:
  • Der Seeotter (Enhydra lutris) ist am besten an eine Lebensweise im Meer angepasst.

Siehe auch

• Otterfischerei

Literatur

• Ronald M. Nowak: Walker’s mammals of the world. 6. Auflage. Johns Hopkins University Press, Baltimore 1999, ISBN 0-8018-5789-9 (englisch).

Einzelbelege

1. ↑ Otter – Spektrum der Wissenschaft (Spektrum Akademischer Verlag, Heidelberg, 1999)

Otters are carnivorous mammals in the subfamily Lutrinae. The 13 extant otter species are all semiaquatic, aquatic, or marine, with diets based on fish and invertebrates. Lutrinae is a branch of the Mustelidae family, which also includes weasels, badgers, mink, and wolverines, among other animals.

Etymology

The word otter derives from the Old English word otor or oter. This, and cognate words in other Indo-European languages, ultimately stem from the Proto-Indo-European language root *wódr̥, which also gave rise to the English word "water".^[4][5]

Terminology

An otter's den is called a holt or couch. Male otters are called dogs or boars, females are called bitches or sows, and their offspring are called pups or cubs.^[6][7] The collective nouns for otters are bevy, family, lodge, romp (being descriptive of their often playful nature) or, when in water, raft.^[8][9]

The feces of otters are typically identified by their distinctive aroma, the smell of which has been described as ranging from freshly mown hay to putrefied fish;^[10] these are known as spraints.^[11]

Life cycle

The gestation period in otters is about 60 to 86 days. The newborn pup is cared for by the bitch, dog, and older offspring. Female otters reach sexual maturity at approximately two years of age and males at approximately three years. The holt is built under tree roots or a rocky cairn, more common in Scotland. It is lined with moss and grass.

After one month, the pup can leave the holt and after two months, it is able to swim. The pup lives with its family for approximately one year. Otters live up to 16 years; they are by nature playful, and frolic in the water with their pups. Its usual source of food is fish, and further downriver, eels, but it may sample frogs and birds.

Description

Otters have long, slim bodies and relatively short limbs. Their most striking anatomical features are the powerful webbed feet used to swim, and their seal-like abilities for holding breath underwater. Most have sharp claws on their feet and all except the sea otter have long, muscular tails. The 13 species range in adult size from 0.6 to 1.8 m (2.0 to 5.9 ft) in length and 1 to 45 kg (2.2 to 99.2 lb) in weight. The Asian small-clawed otter is the smallest otter species and the giant otter and sea otter are the largest. They have very soft, insulated underfur, which is protected by an outer layer of long guard hairs. This traps a layer of air which keeps them dry, warm, and somewhat buoyant under water.

Several otter species live in cold waters and have high metabolic rates to help keep them warm. Eurasian otters must eat 15% of their body weight each day, and sea otters 20 to 25%, depending on the temperature. In water as warm as 10 °C (50 °F), an otter needs to catch 100 g (3.5 oz) of fish per hour to survive. Most species hunt for three to five hours each day and nursing mothers up to eight hours each day.

Feeding

For most otters, fish is the staple of their diet. This is often supplemented by frogs, crayfish and crabs.^[12] Some otters are experts at opening shellfish, and others will feed on available small mammals or birds. Prey-dependence leaves otters very vulnerable to prey depletion. Sea otters are hunters of clams, sea urchins and other shelled creatures. They are notable for their ability to use stones to break open shellfish on their bellies. This skill must be learned by the young.^[13]

Otters are active hunters, chasing prey in the water or searching the beds of rivers, lakes or the seas. Most species live beside water, but river otters usually enter it only to hunt or travel, otherwise spending much of their time on land to prevent their fur becoming waterlogged. Sea otters are considerably more aquatic and live in the ocean for most of their lives.

Otters are playful animals and appear to engage in various behaviors for sheer enjoyment, such as making waterslides and sliding on them into the water. They may also find and play with small stones. Different species vary in their social structure, some being largely solitary, while others live in groups – in a few species these groups may be fairly large.

Species

Extant species

Extinct species

Subfamily Lutrinae

• Genus Lutra
  • †Lutra castiglionis – Corsica, Pleistocene^[15]
  • †Lutra euxena – Malta, Pleistocene
  • †Japanese otter (Lutra nippon) – Japan, extinct c. 1979
• Genus Lutrogale
  • †Lutrogale cretensis^[16]
• Genus Enhydra
  • †Enhydra reevei
• Genus †Algarolutra – Corsica and Sardinia, Pleistocene^[16]
• Genus †Cyrnaonyx – Europe, Pleistocene^[17]
• Genus †Enhydriodon – Ethiopia, Late Miocene to Pliocene^[18]
• Genus †Enhydritherium – North America, Late Miocene to Early Pliocene^[19]
• Genus †Limnonyx – Germany, Late Miocene^[20]
• Genus †Megalenhydris – Sardinia, Pleistocene^[21]
• Genus †Paludolutra – Italy, Late Miocene^[22]
• Genus †Sardolutra – Sardinia, Pleistocene^[16]
• Genus †Siamogale – eastern Asia, Late Miocene to Early Pliocene^[22]
• Genus †Sivaonyx – Asia and Africa, Late Miocene to Early Pliocene^[23]
• Genus †Teruelictis – Spain, Late Miocene^[24]
• Genus †Torolutra – Africa, Pliocene^[23]
• Genus †Tyrrhenolutra – Italy, Late Miocene^[22]
• Genus †Vishnuonyx – Europe, Asia and Africa, Late Miocene to Early Pliocene^[23]

Relation with humans

Hunting

Otters have been hunted for their pelts from at least the 1700s, although it may have begun well before then. Early hunting methods included darts, arrows, nets and snares but later, traps were set on land and guns used.

There has been a long history of otter pelts being worn around the world. In China it was standard for the royalty to wear robes made from them. People that were financially high in status also wore them. The tails of otters were often made into items for men to wear. These included hats and belts. Even some types of mittens for children have been made from the fur of otters.^[25]

Otters have also been hunted using dogs, especially the otterhound.^[26] From 1958 to 1963, the 11 otter hunts in England and Wales killed 1,065 otters between them. In such hunts, the hunters notched their poles after every kill. The prized trophy that hunters would take from the otters was the baculum, which would be worn as a tie-pin.^[27]

Traffic (the wildlife trade monitoring network) reported that otters are at serious risk in Southeast Asia and have disappeared from parts of their former range. This decline in populations is due to hunting to supply the demand for skins.^[28]

Fishing for humans

For many generations, fishermen in southern Bangladesh have bred smooth-coated otters and used them to chase fish into their nets. Once a widespread practice, passed down from father to son throughout many communities in Asia, this traditional use of domesticated wild animals is still in practice in the district of Narail, Bangladesh.^[29][30]

Attacks on humans

A 2011 review by the IUCN/SSC Otter Specialist Group showed that otter attacks reported between 1875 and 2010 occurred most often in Florida, where human and otter populations have substantially increased since 2000, with the majority involving the North American otter. At least 42 instances of attack were found, including one resulting in death and another case of serious injury. Attacking otters had rabies in 36% of anecdotal reports.^[31] 80% of otter bite victims do not seek medical treatment.^[32]

Animal welfare groups say that, unless threatened, otters rarely attack humans.^[33] In November 2021, about 20 otters ambushed a British man in his 60s during an early morning walk in Singapore Botanic Gardens. Despite weighing over 200 pounds, he was trampled and bitten and could not stand up without help from a nearby rescuer. The man speculated that another runner might have stepped on one of the animals earlier, and wished that there could be more lighting installed at that location.^[33]

Religion and mythology

Norse mythology tells of the dwarf Ótr habitually taking the form of an otter. The myth of "Otter's Ransom"^[34] is the starting point of the Volsunga saga.

In Irish mythology, the character Lí Ban was turned from a woman into a mermaid, half human and half salmon, and given three hundred years of life to roam the oceans. Her lapdog assumed the form of an otter and shared her prolonged lifetime and her extensive wanderings.

In some Native American cultures, otters are considered totem animals.^[35]

The otter is held to be a clean animal belonging to Ahura Mazda in Zoroastrian belief, and taboo to kill.^[36]

In popular Korean mythology, it is told that people who see an otter (soodal) will attract 'rain clouds' for the rest of their lives.

In the Buddhist Jataka tales, The Otters and The Wolf, two otters agreed to let a wolf settle their dispute in dividing their caught fish but it was taken away by the cunning wolf.^[37]

Japanese folklore

In Japanese, otters are called "kawauso" (獺、川獺). In Japanese folklore, they fool humans in the same way as foxes (kitsune) and tanuki.

In the Noto region, Ishikawa Prefecture, there are stories where they shapeshift into beautiful women or children wearing checker-patterned clothing. If a human attempts to speak to one, they will answer "oraya" and then answer "araya," and if anybody asks them anything, they say cryptic things like "kawai."^[38][39] There are darker stories, such as one from Kaga Province (now Ishikawa Prefecture) in which an otter that lives in the castle's moat shapeshifts into a woman, invites males, and then kills and eats them.^[40]

In the kaidan, essays, and legends of the Edo period like the "Urami Kanawa" (裏見寒話),^[41] "Taihei Hyaku Monogatari" (太平百物語), and the "Shifu Goroku" (四不語録), there are tales about strange occurrences like otters that shapeshift into beautiful women and kill men.^[39]

In the town of Numatachi, Asa District, Hiroshima Prefecture (now Hiroshima), they are called "tomo no kawauso" (伴のカワウソ) and "ato no kawauso" (阿戸のカワウソ). It is said that they shapeshift into bōzu (a kind of monk) and appear before passers-by, and if the passer-by tries to get close and look up, its height steadily increases until it becomes a large bōzu.^[42]

In the Tsugaru region, Aomori Prefecture, they are said to possess humans. It is said that those possessed by otters lose their stamina as if their soul has been extracted.^[43] They are also said to shapeshift into severed heads and get caught in fishing nets.^[43]

In the Kashima District and the Hakui District in Ishikawa Prefecture, they are seen as a yōkai under the name kabuso or kawaso. They perform pranks like extinguishing the fire of the paper lanterns of people who walk on roads at night, shapeshifting into a beautiful woman of 18 or 19 years of age and fooling people, or tricking people and making them try to engage in sumo against a rock or a tree stump.^[39] It is said that they speak human words, and sometimes people are called and stopped while walking on roads.^[44]

In the Ishikawa and Kochi Prefectures, they are said to be a type of kappa, and there are stories told about how they engage in sumo with otters.^[39] In places like the Hokuriku region, Kii, and Shikoku, the otters are seen as a type of kappa.^[45] In the Kagakushū, a dictionary from the Muromachi period, an otter that grew old becomes a kappa.^[46]

In an Ainu folktale, in Urashibetsu (in Abashiri, Hokkaido), there are stories where monster otters shapeshift into humans, go into homes where there are beautiful girls, and try to kill the girl and make her its wife.^[47]

In China, like in Japan, there are stories where otters shapeshift into beautiful women in old books like In Search of the Supernatural and the Zhenyizhi (甄異志).^[41]

See also

• Animals portal

References

Retrieved from "https://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Otter&oldid=1148098544"

Los lutrinos (Lutrinae), conocidos comúnmente como nutrias, son una subfamilia de mamíferos carnívoros de la gran familia Mustelidae. Existen 13 especies de nutrias repartidas en 7 géneros,^[1]​ con una distribución de la población prácticamente mundial. En América del Sur es frecuente que se llame «nutria» a otro animal, el coipo o quiyá (Myocastor coypus), de costumbres predominantemente acuáticas, pero que es un roedor.

Características

Poseen un tupido pelaje impermeable que les permite conservar el calor de su cuerpo. Son grandes nadadoras y pueden cerrar sus fosas nasales bajo el agua, pudiendo permanecer bajo el agua hasta 4 minutos sin salir a la superficie para respirar. Realizan movimiento de patas y cola, de arriba abajo, cuando se desplazan por el agua a gran velocidad. Solo utilizan sus patas delanteras cuando nadan lentamente. En el agua pueden alcanzar velocidades de hasta 12 km/h.

Historia natural

Las nutrias entran en celo en cualquier época del año; sin embargo, su reproducción es lenta e irregular, aunque se observan mayor cantidad de partos durante la primavera. De cada uno de ellos pueden resultar dos o tres crías, que nacen ciegas y sin dientes. Su período de lactancia es de unos dos meses, abandonando el territorio materno después de aproximadamente un año, cuando comienzan a vagar en busca de establecer su propio territorio, cosa que efectúan aproximadamente después de dos años de haber nacido.

Las nutrias de río se alimentan de pequeños peces, ranas y otros animales acuáticos que atrapan con la boca. En cambio, las nutrias tropicales de Asia y África, escarban en el barro del fondo de los ríos con sus sensibles patas delanteras en busca de alimento (camarones, cangrejos y similares).

Frente a las costas occidentales de América del Norte viven las nutrias marinas que atrapan a sus presas con las patas delanteras: peces de movimientos lentos y animales con concha, como erizos de mar y moluscos. Se le atribuye a este animal el uso de herramientas, pues toman una piedra del fondo del mar y, nadando boca arriba, la colocan sobre su pecho y golpean los mejillones hasta partirlos, siendo, además de los primates, uno de los pocos mamíferos que utilizan algún tipo de "herramienta". Es un animal en peligro de extinción por lo que, en muchos lugares, su caza está prohibida. Su depredador natural es la orca.

En Argentina, Colombia, Brasil, Ecuador, Guyana, Venezuela, Paraguay, Uruguay y también Perú, existe una especie de nutria de gran tamaño, la nutria gigante (Pteronura brasiliensis), que llega a medir unos 2 metros y pesar entre 35 y 40 kg. Su pelaje es marrón y muy tupido, lo que las hizo especialmente deseables por los cazadores. Se alimenta exclusivamente de peces que cazan en grupos de dos a cinco individuos. Vive en grupos familiares, usualmente los reproductores, los cachorros y los casi adultos. Estos últimos colaboran en la crianza de los cachorros, pero no se reproducen hasta abandonar el grupo familiar. Los conquistadores españoles las apodaron "lobos de río". Su hábitat común suele ser la cuenca del río Amazonas y el río Orinoco y son, junto con el jaguar, el caimán negro, la anaconda y el águila arpía, uno de los superdepredadores en América del Sur. Esta especie se encuentra en algunos de los ríos al norte de Argentina, no así en Uruguay donde se ha evitado su extinción mediante criaderos. En Perú se inició labores para proteger la última nutria descubierta en peligro de extinción en la ciudad de Arequipa en el poblado de Ayo Castilla.

Su fisionomía adaptada a una vida acuática, presenta una evolución convergente con Puijila darwini (el ancestro de las focas y leones marinos), y en menor medida con el Coipo.

Al ser mamíferos que pasan la mayor parte del tiempo en el agua (incluso cuando duermen), se cogen de la mano con el fin de evitar que la corriente del agua los arrastre y los separe del grupo. De este modo, las nutrias marinas se aseguran de que no van a despertarse solas. Las nutrias son animales inteligentes y cariñosos.

Taxonomía

• Género Aonyx
  • Aonyx capensis
  • Aonyx cinereus
• Género Enhydra
  • Enhydra lutris
• Género Hydrictis
  • Hydrictis maculicollis
• Género Lontra
  • Lontra canadensis
  • Lontra felina
  • Lontra longicaudis
  • Lontra provocax
• Género Lutra
  • Lutra lutra
  • †Lutra nippon
  • Lutra sumatrana
• Género Lutrogale
  • Lutrogale perspicillata
• Género Pteronura
  • Pteronura brasiliensis

Además, se conocen los siguientes géneros extintos:

• †Algarolutra
• †Cyrnaonyx
• †Megalenhydris
• †Sardolutra

Véase también

• Castorocauda
• Cynogale bennettii
• Didelphodon
• Remingtonocetus

Referencias

Saukot (Lutrinae) ovat näätäeläinten heimoon kuuluvia, puolittain vesielämään sopeutuneita nisäkkäitä. Saukot muodostavat oman alaheimonsa, johon kuuluu 13 lajia seitsemässä suvussa.

Kaikilla saukoilla on pitkähkö litteähkö ruumis, lyhyet jalat, litteä kuono, pienet silmät ja korvat sekä sukelluksen ajaksi suljettavat sieraimet ja korvakäytävät. Pitkä häntä on voimakas ja kärkeen päin suippeneva. Saukkojen kiiltävä turkki on vedenpitävä, sekä erittäin tiheä ja lyhytkarvainen. Turkin peitinkarvat ovat jäykät ja pohjavilla silkkimäistä. Hampaita saukoilla on 32–36. Saukot asustavat pääasiassa joissa, järvissä ja meressä.

Saukot ovat nopeita uimareita ja ne voivat pysyä sukelluksissa yli viisi minuuttia. Uinnissa auttavat niiden räpylämäiset raajat ja virtaviivainen ruumiinmuoto. Saukot myös kuulevat hyvin veden alta. Vedessä saukot näkevät muuttamalla silmänsä linssin kaarevuutta. Vesistöjen luota ne poistuvat vain häirittyinä tai nälän pakottamina, joskus etsimään uusia elinalueita.

Saukkoja tavataan kaikkialla Australiaa ja arktisia alueita lukuun ottamatta.

Lajit

Suku Lutra

• Saukko (Lutra lutra)
• Karvakuonosaukko (Lutra sumatrana)

Suku Hydrictis

• Täpläsaukko (Hydrictis maculicollis)

Suku Lutrogale

• Lyhytkarvasaukko (Lutrogale perspicillata)

Suku Lontra

• Amerikansaukko (Lontra canadensis)
• Eteläamerikansaukko (Lontra provocax)
• Neotropiikinsaukko (Lontra longicaudis)
• Rantasaukko (Lontra felina)

Suku Pteronura

• Jättiläissaukko (Pteronura brasiliensis)

Suku Aonyx

• Valkoposkisaukko (Aonyx capensis)
• Kameruninsaukko (Aonyx congicus)

Suku Amblonyx

• Pikkusaukko (Amblonyx cinereus)

Suku Enhydra

• Merisaukko (Enhydra lutris)

Katso myös

• Luettelo petoeläimistä: Näätäeläimet (Mustelidae)

Lähteet

• Koivisto, I.; Sarvala, M. & Liukko, U.M.: Maailman uhanalaiset eläimet – Osa 2: Nisäkkäät. Weilin+Göös, 1991. ISBN 951-35-4687-X.
• Lahti, S.; Heikkilä, M. & Räsänen, S.: Zoo Suuri Eläinkirja – Osa 1: Nisäkkäät. WSOY, 1977. ISBN 951-0-08246-5.

Lutrinae

Les loutres (Lutrinae) sont une sous-famille de mammifères carnivores de la famille des mustélidés. Il existe plusieurs espèces de loutres, caractérisées par de courtes pattes, des doigts griffus et palmés (aux pattes avant et arrière) et une longue queue.

Cette sous-famille a été décrite pour la première fois en 1838 par le zoologiste Charles-Lucien Bonaparte.

Dans de nombreux pays, les loutres ont disparu de tout ou partie de leur aire naturelle de répartition, de même que les castors qui partageaient leur milieu de vie. Ces deux espèces-clé font l'objet depuis un siècle environ de protection et de programmes ou projets de réintroduction^[2] ou confortement de populations par translocation^[3]. La loutre étant particulièrement discrète elle fait souvent l'objet d'un suivi par recherche d'indice (poils, marquage de territoire, pièges photographiques) et d'un suivi télémétrique par puce électronique^[4],[5].

Caractéristiques

La fourrure de la loutre se compose de poils qui s'emboîtent les uns dans les autres^{[réf. souhaitée]}.

Contrairement à l'ours blanc ou au dauphin, la loutre ne dispose pas d'une épaisse couche de graisse sous la peau. C'est son pelage, composé de poils courts et longs emboîtés qui l'isole du froid. Une étude thermographique a montré que par température excessive, la loutre d'Europe dissipe sa chaleur plutôt par les pattes, alors que la loutre géante le fait par tout le corps et notamment la queue^[6].

Elle peut vivre jusqu'à 20 ans en captivité. Mais en milieu naturel son espérance de vie varie entre 5 et 10 ans. La loutre est un animal souvent solitaire. Les loutrons restent avec leur mère huit mois en moyenne et parfois jusqu'à dix-huit mois^[7].

Habitat et comportement

La plupart des espèces ne vivent qu'en eau douce. Cependant, la loutre de mer vit, comme son nom l'indique, dans l'eau salée bien qu'elle ait besoin d'eau douce pour le toilettage et l'entretien de sa fourrure.

La Hongrie abrite le plus grand nombre d'individus en Europe, soit 10 000.

La loutre est un mammifère majoritairement piscivore. Son régime alimentaire est constitué de 50 % à 90 % de poissons, le reste se composant de batraciens, petits mammifères, crustacés et parfois même d’oiseaux. La loutre pêche principalement en solitaire même si de temps à autre elle chasse en bande. Les jeunes loutres mangent jusqu'à 700 grammes de nourriture par jour^{[réf. souhaitée]}, et les adultes jusqu'à 1 kg par jour.

C’est un animal très joueur qui s’amuse souvent avec ses proies. Il les entraîne dans de petites baies peu profondes pour en venir à bout. En plongée, les oreilles et les narines obstruées, elle perd l'odorat et l'ouïe, ce qui handicape sa chasse. Cependant, elle est dotée de vibrisses (moustaches rigides) fort sensibles aux vibrations. Elles lui permettent de détecter une proie aux ondulations que provoque sa fuite dans l’eau.

La loutre n’a pas de responsabilité dans la raréfaction du poisson car elle ne s’attaque généralement qu'aux proies malades ou les plus abondantes^[8]. La loutre de mer se sert de galets ou pierres comme outil pour briser les coquillages trop résistants en les frappant sur son abdomen. Cela en fait l'un des rares animaux à se servir d'outils pour se nourrir.

Les loutres de mer dorment sur le dos dans l'eau. En groupe, elles se donnent souvent la main en dormant pour ne pas dériver et rester ensemble^[9].

Populations et menaces

La population des loutres connaît une très forte régression sur la presque totalité de son aire de répartition et, pour cette raison, elle bénéficie du statut d'espèce protégée dans la plupart des pays.

La loutre a régressé puis disparu d'une très grande partie de son aire de répartition à cause de la chasse et du piégeage, sa fourrure étant, comme celle du castor, particulièrement recherchée. Chassée en vénerie à pied avec des chiens, elle se réfugie sur les berges des rivières où les chasseurs la capturent avec une fourche ou grâce à leurs chiens. Parfois, elle s'attrappe avec des filets tendus autour de son terrier (aussi appelé vulgairement catiche) ou avec divers pièges en métal placés autour de son terrier et appâtés avec des poissons^[10].

Bien que l'animal soit protégé, ses populations continuent à diminuer ou peinent à se stabiliser.

Aux Pays-Bas, une surveillance par collier radio-émetteur a montré que la première cause de mortalité des loutres dans ce pays était la route ; les loutres sont souvent tuées ou blessées par des véhicules en traversant une route.
Elles sont également victimes de la pollution de l'eau et/ou des toxiques bioaccumulés dans leurs proies, ainsi que de la réduction des zones humides. Cela a été démontré au Danemark par l'analyse de la présence de cadmium dans leurs poils^[11]. L'évaluation du degré de contamination de leur nourriture peut aussi être pratiquée par l'analyse chimique de leurs excréments, comme cela a été fait par exemple en Slovaquie pour le cadmium et le mercure, deux produits très toxiques, pour les reins notamment^[12].

En France, on estimait 50 000 individus au début du XX^e siècle et à peine 1 500 en 1980. Depuis son inscription, en 1981, dans la liste des espèces protégées, la population de loutres est remontée à 2 000 ou 3 000 individus en 2010, ce qui lui a permis de recoloniser des rivières où elle avait disparu^[13],[14].

Liste des genres et espèces

La sous-famille des loutres (Lutrinae) comprend les genres et espèces suivants :

Genres selon Mammal Species of the World (version 3, 2005) (21 mai 2013)^[15] et ITIS (21 mai 2013)^[1] :

• genre Aonyx Lesson, 1827 - Loutre à joues blanches
• genre Enhydra lutris Fleming, 1822 - taxon monotypique : Loutre de mer
• genre Hydrictis Pocock, 1921 - monotypique : la Loutre à cou tacheté
• genre Lontra Gray, 1843 - diverses loutres
• genre Lutra Brisson, 1762 - diverses loutres
• genre Lutrogale Gray, 1865 - monotypique : la Loutre à pelage lisse
• genre Pteronura Gray, 1837 - monotypique : la Loutre géante

Genres et espèces, selon Mammal Species of the World (version 3, 2005) (21 mai 2013)^[15] :

• genre Aonyx Lesson, 1827
  • Aonyx capensis - loutre à joues blanches du Cap, loutre à joues blanches du Congo (sous-espèce congica, anciennement Aonyx congicus (Lönnberg, 1910)), etc.
  • Aonyx cinerea Illiger, 1815 — loutre cendrée (syn. Amblonyx cinereus (Illiger, 1815))
• genre Enhydra Fleming, 1822
  • Enhydra lutris (Linnaeus, 1758) — loutre de mer
• genre Hydrictis Pocock, 1921
  • Hydrictis maculicollis(Lichtenstein, 1835) — loutre à cou tacheté (syn. Lutra maculicollis)

• genre Lontra Gray, 1843
  • Lontra canadensis (Schreber, 1777) — loutre de rivière
  • Lontra felina (Molina, 1782) — loutre marine ou chungungo
  • Lontra longicaudis (Olfers, 1818) — loutre néotropicale
  • Lontra provocax (Thomas, 1908) — loutre du Chili ou huillín
• genre Lutra Brisson, 1762
  • Lutra lutra — loutre d'Europe
  • Lutra nippon
  • Lutra sumatrana — loutre de Sumatra
• genre Lutrogale Gray, 1865
  • Lutrogale perspicillata (I. Geoffroy Saint-Hilaire, 1826) — loutre à pelage lisse
• genre Pteronura Gray, 1837
  • Pteronura brasiliensis — loutre géante

Listes des genres fossiles

Selon Paleobiology Database (03 mars 2014)^[16]:

Calendrier

Dans le calendrier républicain français, le 25^e jour du mois de Thermidor est dénommé jour de la loutre^[17]. Ce qui correspond au 12 août.

Notes et références

Annexes

Bases de référence

• (en) Référence Animal Diversity Web : Lutrinae (consulté le 21 mai 2013)
• (fr+en) Référence ITIS : Lutrinae Bonaparte, 1838 (consulté le 21 mai 2013)
• (en) Référence Mammal Species of the World (3^e éd., 2005) : Lutrinae Bonaparte, 1838 (consulté le 21 mai 2013)
• (en) Référence NCBI : Lutrinae (taxons inclus) (consulté le 21 mai 2013)
• (en) Référence Paleobiology Database : Lutrinae Baird 1857 (consulté le 21 mai 2013)
• (en) Référence World Register of Marine Species : taxon Lutrinae (+ liste espèces) (consulté le 21 mai 2013)

Lien externe

• La Loutre d'Europe

An t-ainmhí a mhaireann cois uisce atá faoi chaibilil anseo; Más spéis leat an t-arracht, féach Dobharchú (osnádúrtha)

Is creimire den chlann Mustelidae é an dobharchú (ainm eile air ná an madra uisce).

Is síol é an t-alt seo. Cuir leis, chun cuidiú leis an Vicipéid.
Má tá alt níos forbartha le fáil i dteanga eile, is féidir leat aistriúchán Gaeilge a dhéanamh.

Le lontre (Lutrinae Bonaparte, 1838) sono una sottofamiglia di Mustelidi (Mustelidae) dalle abitudini anfibie. Ne esistono tredici specie ripartite in sette generi.

Descrizione

Tutti i membri di questa sottofamiglia hanno un corpo allungato, zampe corte e palmate, una coda lunga e potente e una testa rotonda con un muso smussato. Alle lontre appartengono i rappresentanti più grandi della loro famiglia (la lontra gigante del Brasile e la lontra marina, con la preistorica Megalenhydris barbaricina, trovata in Sardegna, che probabilmente raggiungeva dimensioni ancora più grandi), che raggiungono una lunghezza di circa un metro e un peso compreso tra 22 e 45 chilogrammi. Come presso tutti i Mustelidi, i maschi sono circa un quarto più grandi delle femmine. La pelliccia è uniformemente bruno-grigiastra, a volte leggermente screziata e spesso un po' più chiara sul «colletto» e/o sul ventre. Con più di 1000 peli per millimetro quadrato, hanno una delle pelliccie più fitte del regno animale. Grazie alla struttura della pelliccia - con peli di guardia che proteggono un sottopelo fitto e morbido - sono in grado di trattenere uno strato d'aria isolante intorno al corpo anche rimanendo in acqua per molto tempo. Inoltre, quando sono in acqua, possono chiudere le piccole orecchie e le narici.

Distribuzione e habitat

Le lontre si trovano in quasi tutto il mondo: sono assenti solo in Australia e sulle isole remote. Vivono principalmente vicino all'acqua. Sono eccellenti nuotatrici e subacquee e hanno colonizzato tutti i tipi di corsi d'acqua interni, persino le coste rocciose del mare. Di norma, non si trovano mai a più di 500 metri dall'acqua. A volte si nascondono in tane abbandonate da altri animali o sotto le pietre, ma possiedono almeno un rifugio permanente fuori dall'acqua. L'ingresso può essere sott'acqua, ma la tana stessa è sempre sopra la superficie. Alcune specie creano persino tane comprendenti più camere.

Le lontre sono animali territoriali. Il territorio di un maschio è solitamente più ampio di quello delle femmine, ma può sovrapporsi al loro territorio. I conspecifici dello stesso sesso vengono per lo più allontanati.

Biologia

Le lontre nuotano muovendo le zampe posteriori e la coda. Possono rimanere sott'acqua per un massimo di otto minuti. A terra, si muovono spesso in una combinazione di corsa e scivolata sul ventre. Sebbene preferiscano l'acqua come habitat, possono, se necessario, coprire distanze più lunghe sulla terraferma, ad esempio quando devono cercare corsi d'acqua non ricoperti dal ghiaccio in inverno. A terra possono raggiungere velocità fino a 29 km/h. Le lontre possono essere diurne o notturne, ma di solito sono più attive di notte.

Come il resto dei Mustelidi, le lontre sono carnivore. Di solito catturano in acqua le loro prede, costituite da pesci, rane, granchi e altri invertebrati. Le lontre hanno un metabolismo molto elevato: ad esempio, la lontra comune deve assumere giornalmente una quantità di cibo pari al 15% del suo peso corporeo, una lontra marina fino al 20-25%, a seconda della temperatura dell'acqua. In acque fredde di 10 °C devono catturare circa 100 grammi di pesce all'ora per sopravvivere. La maggior parte delle specie caccia da tre a cinque ore al giorno, le femmine che allattano fino a otto ore.

Le lontre hanno ghiandole anali ben sviluppate. Marcano i confini del loro territorio e quindi probabilmente «comunicano» così la volontà e la possibilità di accoppiarsi (estro). Mentre i maschi di solito vivono solitari, le femmine spesso formano un gruppo familiare con i loro piccoli fino alla gravidanza successiva. L'accoppiamento avviene solitamente alla fine dell'inverno o all'inizio della primavera e i piccoli, da uno a cinque, nascono tra aprile e maggio. I piccoli pesano circa 130 grammi alla nascita e aprono gli occhi dopo circa un mese. Iniziano le lezioni di nuoto quando hanno circa due mesi. Lasciano la madre quando hanno circa un anno e raggiungono la maturità sessuale quando hanno due o tre anni.

Conservazione

Tutte le lontre sono minacciate dalla distruzione dell'habitat, dall'inquinamento delle acque, dall'aumento delle concentrazioni di insetticidi, dalla caccia e dalla pesca eccessiva. Inoltre, vengono ancora viste come concorrenti alimentari dell'uomo e spesso, nonostante il divieto, vengono cacciate.

Tassonomia

Le lontre sono suddivise in sette generi con un totale di tredici specie (esclusa la lontra giapponese, estintasi recentemente):

• Tribù Lutrini
  • Lutra Brisson, 1762
    • Lutra lutra (Linnaeus, 1758) - lontra comune;
    • Lutra nippon Imaizumi e Yoshiyuki, 1989 † - lontra giapponese;
    • Lutra sumatrana (J. E. Gray, 1865) - lontra dal naso peloso.
  • Hydrictis Pocock, 1921
    • Hydrictis maculicollis (Lichtenstein, 1835) - lontra dal collo macchiato.
  • Lutrogale Gray, 1865
    • Lutrogale perspicillata (I. Geoffroy Saint-Hilaire, 1826) - lontra liscia.
  • Lontra Gray, 1843
    • Lontra canadensis (von Schreber, 1776) - lontra canadese;
    • Lontra felina (G. I. Molina, 1782) - lontra costiera;
    • Lontra longicaudis (Olfers, 1818) - lontra neotropicale;
    • Lontra provocax (O. Thomas, 1908) - lontra australe.
  • Pteronura Gray, 1837
    • Pteronura brasiliensis (E. A. W. Zimmermann, 1780) - lontra gigante del Brasile.
• Tribù Aonychini
  • Aonyx Lesson, 1827
    • Aonyx capensis (Schinz, 1821) - lontra dalle guance bianche;
    • Aonyx cinereus (Illiger, 1815) - lontra senza unghie;
    • Aonyx congicus Lönnberg, 1910 - lontra senza unghie del Congo.
• Tribù Enhydrini
  • Enhydra Fleming, 1822
    • Enhydra lutris (Linnaeus, 1758) - lontra marina.

Bibliografia

• Ronald M. Nowak, Walker’s mammals of the world, 6ª ed., Baltimora, Johns Hopkins University Press, 1999, ISBN 0-8018-5789-9.

De otters (Lutrinae) vormen een onderfamilie van in het water levende roofdieren uit de familie der marterachtigen (Mustelidae). De onderfamilie bestaat heden ten dage uit dertien soorten verdeeld over zes geslachten.

Kenmerken

Otters zijn langgerekte, slanke dieren met korte poten. Tussen de tenen zitten zwemvliezen. De staart is behaard en lang. Ook heeft hij zeer gevoelige tastharen rond de snuit en op de ellebogen. De meeste soorten hebben klauwen aan hun poten, met uitzondering van de soorten uit het geslacht Aonyx, die zeer gevoelige vingers hebben en hiermee naar prooidieren zoeken.

Otters hebben in hun vacht een dichte onderlaag van zachte haren en een bovenlaag, begroeid met lange dekharen. De luchtbellen die hierin blijven steken vormen een isolerende laag, die de dieren warm houden in het water.

Leefwijze

Otters zijn over het algemeen viseters, die ook kikkers, kreeftachtigen en soms ook vogels en kleine zoogdieren eten. Ze eten voornamelijk langzamere vissoorten als paling. Otters hebben grote hoeveelheden voedsel nodig, omdat jagen en voortbewegen in het water veel energie kost.

Sommige soorten leven in groepen, maar de meeste otters zijn solitair. Otters zijn speelse dieren, die graag van modderoevers glijden, over elkaar heen springen en achter elkaar aan rennen of zwemmen. Zelfs de meest solitaire soorten spelen graag met soortgenoten. Territoria worden afgebakend met geurmarkeringen. Meestal worden uitwerpselen achtergelaten op opvallende plaatsen langs de oever. Sociale soorten gebruiken ook gezamenlijke latrines. Ook zit er een paar geurklieren aan de staartwortel, waarmee ze geuren achterlaten.

Verspreiding en leefgebied

Otters komen op alle continenten voor, behalve Australië en Antarctica. Ze ontbreken tevens in het extreme noorden en in drogere streken als de Sahara. De soort met het grootste verspreidingsgebied is de otter. De meeste soorten leven in zoetwater, de zeeotter uit de noordelijke Grote Oceaan is aangepast aan het leven in zee.

Indeling

• Onderfamilie Lutrinae (Otters)
  • Geslacht Lutra
    • Otter (Lutra lutra)
    • Sumatraanse otter of Haarneusotter (Lutra sumatrana)
    • Vlekhalsotter (Lutra maculicollis)
    • "Lutra" libyca†
    • Lutra euxena†
    • Lutra castiglionis†
    • Lutra simplicidens†
    • Lutra trinacriae†
  • Geslacht Lutrogale
    • Slanke otter (Lutrogale perspicillata)
    • Lutrogale robusta†
  • Geslacht Lontra
    • Rivierotter of Noord-Amerikaanse otter (Lontra canadensis)
    • Langstaartotter (Lontra longicaudis)
    • Zuidelijke rivierotter of Chileense otter (Lontra provocax)
    • Kustotter of mariene otter (Lontra felina)
  • Geslacht Pteronura
    • Reuzenotter (Pteronura brasiliensis)
  • Geslacht Aonyx
    • Kaapse otter (Aonyx capensis)
    • Kleinklauwotter (Aonyx cinerea, voorheen behorend tot geslacht Amblonyx)
    • Moerasotter of Kongolese otter (Aonyx congica)
  • Geslacht Enhydra (Zeeotters)
    • Zeeotter (Enhydra lutris)
    • Enhydra reevei†
  • Geslacht Cyrnaonyx†
  • Geslacht Enhydriodon†
  • Geslacht Enhydritherium†
  • Geslacht Limnonyx†
  • Geslacht Lutravus†
  • Geslacht Megalenhydris†
  • Geslacht Mionyctis†
  • Geslacht Sardolutra†
  • Geslacht Saitherium†
  • Geslacht Siamogale†
  • Geslacht Sivaonyx†
  • Geslacht Torolutra†
  • Geslacht Tyrrhenolutra†
  • Geslacht Vishnuonyx†

Pauselijke aanbeveling

In het 16de-eeuwse Visboeck van Adriaen Coenen vermeldt deze auteur - zie aldaar folium 122 - dat in zijn jaren volgens een pauselijk gebod de otter tot vis mocht worden gerekend. Hij schrijft: Desen Otter mach men op verbooden vleysdagen mede voor vische eeten int pausdom daer hy sijn ghebot heeft. En worden gegeten voor delyckate spise vande rijcke weeldige luyden. En worden wel in corsten gebacken en dan wel op de Vrijdach te moghen eeten. Iets dergelijks gold, in een meer beperkte mate, ook voor een bever. Wél wordt bij de voordracht van de bever iets meer duidelijk omtrent de pauselijke aanbeveling.

Want niet de gehele otter of bever mocht worden geconsumeerd maar slechts het achterste deel, de staart en de voeten, aldus een bron van die jaren. De historisch publicist en auteur Piet Spaans die zich heeft verdiept in het Visboeck van Adriaen Coenen loste inzake het bovenstaande met de opgedane kennis een raadsel op dat kenners van Hollandse en Vlaamse meesters tussen 1550 en 1700 reeds lang bezighield. Op een van hun stillevens met vissen kwam tevens een otter voor; men vroeg zich af wat toch de reden mocht zijn van diens aanwezigheid op dit stilleven. Via Adriaen Coenen kon Piet Spaans het antwoord geven op die reeds lang levende vraag.

Bronnen, noten en/of referenties

• (en) Arkive.org: Lutra

Otere (Lutrinae) er en gruppe semi-akvatiske rovpattedyr som tilhører mårfamilien (Mustelidae). Gruppen består av 13 arter fordelt i sju slekter, hvorav oter (Lutra lutra) er den eneste arten som finnes i Europa (herunder også i Norge og Skandinavia forøvrig).

Otere er langstrakte, slanke dyr med korte, men kraftfulle lemmer og en relativt lang og kraftfull hale. Dyrene i denne gruppen er gjennom evolusjon tilpasset et semi-akvatisk liv, i nær tilknytning til sjø, elver og innsjøer. Allikevel tilbringer otere mest tid på land. Labbene er utrustet med svømmehud mellom tærne, som for de fleste artene også har kraftige klør. Otere er meget dyktige svømmere og dykkere. Pelsen har et spesielt tett hårlag, som låser luft i pelsen og isolerer svært godt mot kulde og vann.

Fylogeni

Nyere genetisk forskning antyder at mårfamilien bør deles inn i åtte underfamilier.^[1][2] Forholdet mellom gruppene er ikke avklart, men det synes å være enighet om at Taxidiinae var den første linjen som splittet fra hovedlinjen.^[2] Likeledes synes det å være enighet om at Lutrinae og Mustelinae er søstergrupper.^[2]

Mustelidae

Lutrinae

Mustelinae

Galictinae

Helictidinae

Martinae

Melinae

Mellivorinae

Taxidiinae

Arter

Artene under er i henhold til Fulton og Strobeck (2006)^[3] og Sato m. fl. (2004).^[4] Norske navn følger Verdens dyr (1985).^[5]

• Familie: Mustelidae (mårdyrfamilien)
  • Underfamilie: Lutrinae (otere)
    • Slekt: Amblonyx
      • Art: Amblonyx cinereus (gråoter)
    • Slekt: Aonyx (fingerotere)
      • Art: Aonyx capensis (afrikansk fingeroter)
      • Art: Aonyx congicus (kongofingeroter)
    • Slekt: Enhydra (havoter)
      • Art: Enhydra lutris (havoter)
    • Slekt: Lontra (amerikanske elveotere)
      • Art: Lontra canadensis (amerikaoter)
      • Art: Lontra felina (sjøoter)
      • Art: Lontra longicaudis (langhaleoter)
      • Art: Lontra provocax (sørlig elveoter)
    • Slekt: Lutra (elveotere)
      • Art: Lutra lutra (oter)
      • Art: Lutra maculicollis (flekkoter)
      • Art: Lutra sumatrana (sumatraoter)
    • Slekt: Lutrogale (indiaoter)
      • Art: Lutrogale perspicillata (indiaoter)
    • Slekt: Pteronura (kjempeoter)
      • Art: Pteronura brasiliensis (kjempeoter)

Referanser

Eksterne lenker

• (en) Otrer – oversikt og omtale av artene i WORMS-databasen
• (en) Otrer i Encyclopedia of Life
• (en) Otrer hos Fossilworks
• (en) Otrer hos NCBI
• (en) Otrer hos ITIS
• (en) Kategori:Lutrinae – bilder, video eller lyd på Wikimedia Commons
• Lutrinae – detaljert informasjon på Wikispecies

Ten artykuł dotyczy zwierzęcia. Zobacz też: inne znaczenia tego słowa. Multimedia w Wikimedia Commons Hasło w Wikisłowniku

Wydry^[1] (Lutrinae) – podrodzina drapieżnych ssaków z rodziny łasicowatych (Mustelidae) spotykane prawie na całym świecie, przystosowane do ziemnowodnego trybu życia.

Opis

Wydra ma ciało wydłużone, z długim, silnym ogonem. Palce są połączone błoną. Różne gatunki wydr zamieszkują wszystkie kontynenty, z wyjątkiem Australii. W tak zróżnicowanym rozmieszczeniu pomogła im zdolność do przepływania dużych obszarów wód, w tym także zatok morskich. Jeden gatunek przystosował się do życia w morzu. Jest nim kałan (wydra morska). Kałany prawie nigdy nie wychodzą na ląd. Żerują, śpią i rozmnażają się w morskich zatokach.

Wydry są ściśle związane ze środowiskiem wodnym. Żywią się głównie rybami, a uzupełniającą dietę stanowią żaby, raki, kraby, gryzonie i ptaki. Drapieżniki te są pod częściową ochroną.

Systematyka

Do podrodziny należą następujące rodzaje^[2][1]:

• Aonyx – wyderka
• Enhydra – kałan – jedynym przedstawicielem jest Enhydra lutris – kałan morski
• Lontra – wydrak
• Lutra – wydra
• Lutrogale – wydrzyca – jedynym przedstawicielem jest Lutrogale perspicillata – wydrzyca gładkowłosa
• Pteronura – arirania – jedynym przedstawicielem jest Pteronura brasiliensis – arirania amazońska

Wcześniej wyróżniano jeszcze rodzaj Amblonyx, do którego zaliczano Amblonyx cinereus – wydra orientalna, wyderka orientalna obecnie klasyfikowaną jako Aonyx cinereus^[3] lub Aonyx cinerea^[2].

Przypisy

Bibliografia

1. Wilson Don E. & Reeder DeeAnn M. (red.): Lutrinae, Mammal Species of the World. A Taxonomic and Geographic Reference (Wyd. 3.) (ang.). Johns Hopkins University Press, 2005. [dostęp 9 grudnia 2007].

A subfamília Lutrinae pertence à família dos Mustelídeos. Existem 13 espécies, dentro de 7 géneros. Todas as espécies são nadadoras, vivendo no litoral, em rios ou em lagos, e possuem os dedos unidos por membranas interdigitais, que facilitam a natação. A espécie mais conhecida é a lontra comum, que dá nome à subfamília. Alimentam-se principalmente de peixes, crustáceos e moluscos.

Descrição

A lontra é um animal mamífero da subfamília Lutrinae, que pertence à ordem carnívora e à família dos mustelídeos. Encontra-se na Europa, Ásia, África, numa parte sul da América do Norte e ao longo de toda a América do Sul, incluindo o Brasil e a Argentina. O seu habitat natural é o rio, onde busca alimentos, como peixes, crustáceos, répteis e, com menos frequência, aves e pequenos mamíferos.

Geralmente, a lontra tem hábitos noturnos, dormindo de dia na margem do rio e acordando de noite para buscar alimento. Os grupos sociais são formados pelas fêmeas e pelos seus filhotes. Os machos não vivem em grupos e só se juntam a uma fêmea na época de acasalamento. O período de gestação da lontra é de cerca de 2 meses, produzindo de um a cinco filhotes.

A lontra adulta mede entre 55 a 120 centímetros de comprimento (incluindo a cauda) e pesa até 35 quilos. Embora a sua carne não seja comercializada em larga escala, a lontra faz parte da lista de animais ameaçados de extinção principalmente pelo alto valor da sua pele e pela depredação dos ecossistemas, aos quais a lontra está adaptada.

Este animal possui uma pelagem com duas camadas, uma externa e impermeável e outra interna usada para o isolamento térmico. O corpo, por sua vez, é hidrodinâmico, preparado para nadar em alta velocidade.

A lontra é capaz de assobiar, chiar e guinchar. Pode ficar submersa durante 6 minutos e ao nadar pode alcançar a velocidade de 12 km/h.

Cladograma da subfamília Lutrinae

Cladograma baseado nos estudos de Koepfli et al. 2008^[1] e Bininda-Emonds et al. 1999.^[2]

Lutrinae

Ariranha (Pteronura brasiliensis)

Lontra canadensis

Chugungo (Lontra felina)

Lontra provocax

Lontra-neotropical (Lontra longicaudis)

Lontra-marinha (Enhydra lutris)

Lutra maculicollis

Lontra-europeia (Lutra lutra)

Lontra-de-nariz-peludo (Lutra sumatrana)

Aonyx capensis

Lontra-anã-oriental (Aonyx cinerea)

Lutrogale perspicillata

Espécies atuais

• Género Lontra
  • Lontra longicaudis (Olfers, 1818) - Lontra-neotropical, vive na América do Norte, América Central e América do Sul, do norte do México ao Uruguai
  • Lontra canadensis (Schreber, 1777) - Lontra-canadense, vive na América do Norte, no Canadá e nos Estados Unidos
  • Lontra felina (Schreber) - Lontra do mar, vive no litoral do Chile e Peru
  • Lontra provocax (Thomas, 1908) - vive no Chile

• Género Lutra
  • Lutra lutra (Linnaeus, 1758) - Lontra-europeia, vive na Europa
  • Lutra sumatrana - Lontra-de-sumatra ou lontra-de-nariz-peludo, Indonésia, Camboja e Vietnã
  • Lutra maculicollis - Lontra-de-pescoço-pintado, África

• Género Aonyx (Lesson, 1827)
  • Aonyx capensis - Lontra-do-cabo, vive no sul da África
  • Aonyx congicus - Lontra-do-congo, vive na bacia do rio Congo, na África.

• Género Amblonyx
  • Amblonyx cinereus - Lontra-anã-oriental ou lontra-indiana , vive na Índia, China e outros países próximos; às vezes é classificada como Aonyx cireneus

• Género Pteronura
  • Pteronura brasiliensis (Gmelin, 1788) - Lontra-gigante ou ariranha, endémica do Brasil

• Género Lutrogale
  • Lutrogale perspicillata - Lontra-sul-indiana, sul da Índia

• Género Enhydra
  • Enhydra lutris (Fleming, 1822) - Lontra-marinha, vive na América do Norte e no norte da Ásia

Galeria de imagens

• Ariranha ou lontra gigante - Pteronura brasiliensis

• Lontra-marinha - Enhydra lutris

• Lontra-canadense - Lontra canadensis

• Lontra-europeia - Lutra lutra

• Lontra-anã-oriental - Amblonyx cinereus

• Lontra-anã-oriental - Amblonyx cinereus

• Lontra-neotropical - Lontra longicaudis

Taxonomia da Subfamília Lutrinae

Tribo Lutrini

• Siamogale †
  • Siamogale thailandicus
• Cyrnolutra Pereira & Salotti, 2000 †
  • Cyrnolutra castiglionis Pereira & Salotti, 2000 - Plistoceno, Córsega
• Paralutra †
  • Paralutra jaegeri
  • Paralutra garganensis
• Satherium †
  • Satherium piscinaria
• Torolutra †
  • Torolutra ougandensis
• Sardolutra †
  • Sardolutra ichnusae (Malatesta, 1977) - Plistoceno, Sardenha
• Algarolutra Malatesta et Willemsen, 1986 †
  • Algarolutra majori (Malatesta, 1978) - Plistoceno, Córsega e Sardenha.
• Lutra Brünnich, 1771
  • Lutra simplicidens Thenius, 1965 † - Plistoceno Médio, Europa Central e Ocidental.
  • Lutra lutra (Linnaeus, 1758) - Lontra-europeia
  • Lutra sumatrana (Gray, 1865) - Lontra-de-sumatra, Indonésia
  • Lutra maculicollis Lichtenstein, 1835 - Lontra-de-pescoço-pintado, África
    • Lutra trinacriae (Burgio & Fiore, 1988) † - Plistoceno, Sicília. Lontra-siciliana, extinta
    • Lutra euxena (Bate, 1935) † - Plistoceno, Malta. Lontra-maltesa, extinta
  • Lutra bravardi Pomel, 1843 † (=L. clermontensis) - Rusciniano (MN 16A), França.
• Lontra Gray, 1843
  • Lontra longicaudis (Olfers, 1818) - Lontra-neotropical, vive na América do Norte, América Central e América do Sul, do norte do México ao Uruguai
  • Lontra canadensis (Schreber, 1777) - Lontra-canadense ou lontra-de-rio-norte-americana, vive na América do Norte, no Canadá e nos Estados Unidos
  • Lontra felina (Mollina, 1782) - Lontra-marinha-do-chile, vive no litoral do Chile e Peru
  • Lontra provocax (Thomas, 1908) - Lontra-do-chile, vive no Chile
• Pteronura Gray, 1837
  • Pteronura brasiliensis (Gmelin, 1788) - Lontra-gigante ou ariranha, endémica do Brasil
• Lutrogale Gray, 1865
  • Lutrogale cretensis (Symeonides & Sondaar, 1975) † - Plistoceno, Creta.
  • Lutrogale perspicillata (I. Geoffroy Saint-Hilaire, 1826) - Lontra-indiana, sul da Índia

Tribo Aonychini

• Limnonyx †
• Cyrnaonyx Helbing, 1935 †
  • Cyrnaonyx antiqua (Blainville, 1841)
• Aonyx Lesson, 1827
  • Aonyx capensis (Schinz, 1821) - Lontra-do-cabo ou lontra-de-bochechas-brancas , vive no sul da África
  • Aonyx congicus Lönnberg, 1910 - Lontra-do-congo, vive na bacia do rio Congo, na África.

• Amblonyx Rafinesque, 1832
  • Amblonyx cinereus (Illiger, 1815) - Lontra-anã, vive na Índia, China e outros países próximos; às vezes é classificada como Aonyx cireneus

• Megalenhydris Willemsen & Malatesta, 1987 †
  • Megalenhydris barbaricina Willemsen & Malatesta, 1987 - Plistoceno, Sardenha
• Tyrrhenolutra †
  • Tyrrhenolutra helbingi

Tribo Enhydrini

• Enhydritherium †
  • Enhydritherium terraenovae
• Enhydra Fleming, 1822
  • Enhydra reevei (Newton, 1890) † - Inglaterra.
  • Enhydra lutris (Linnaeus, 1758) - Lontra-marinha, vive nas costas americanas e asiáticas do Pacífico Norte.

Tribo Enhydriodontini †

• Vishnuonyx Pilgrim, 1932
  • Vishnuonyx chinjiensis Pilgrim, 1932 - MIoceno Médio, Paquistão; Ngorora, Quênia.
• Paludolutra Hürzeler & Engesser, 1976
  • Paludolutra lluecai
  • Paludolutra campanii
  • Paludolutra maremmana
• Enhydriodon Falconer, 1868 †
  • Enhydriodon africanus
  • Enhydriodon pattersoni
  • Enhydriodon sivalensis Falconer, 1868
  • Enhydriodon latipes
  • Enhydriodon falconeri Pilgrim, 1931
• Sivaonyx Pilgrim, 1931
  • Sivaonyx soriae Morales & Pickford, 2005 - Mioceno Superior, Lukeino,Quênia
  • Sivaonyx senutae Morales & Pickford, 2005 - Mioceno Superior, Lukeino, Quênia
  • Sivaonyx kamuhangirei Morales & Pickford, 2005 - Plioceno, Kazinga e Warwire, Uganda
  • Sivaonyx ekecaman (Werdelin, 2003) - Sagatia, Formação Magabet, Quênia
  • Sivaonyx bathygnathus (Lydekker, 1884) - Mioceno Superior, Hasnot, Paquistão.
  • Sivaonyx gandakasensis Pickford, 2007
  • Sivaonyx africanus (Stromer, 1931)
  • Sivaonyx hendeyi (Pickford & Soria, 2005) - Africa do Sul
  • "Sivaonyx" lehmani - Espanha

Referências

• Naish, Darren. Blog, Tetrapod Zoology. Islands of otters and strange foxes. Post de 20 dezembro 2007.
• Wilson, D. E. & Reeder, D.M. (eds.) - Mammal Species of the World: a taxonomic and geographic reference. Segunda edição. Smithsonian Institution Press, Washington e Londres, 1993.
• www.otternet.com

Uttrar (Lutrinae) är en underfamilj i familjen mårddjur.

Kännetecken

Arterna i underfamiljen har en långsträckt kropp, korta extremiteter och simhud mellan tårna, en lång och kraftig svans samt ett avrundat huvud med trubbig nos. Hos uttrarna finns de största arterna av familjen mårddjur med en längd av cirka en meter och en vikt av 22 till 45 kilogram (jätteutter och havsutter). Liksom hos andra mårddjur är hanar en bit större än honor. Pälsen kan vara brun- till gråaktig över hela kroppen eller försedd med små prickar eller med ljusa områden vid halsen och buken. Uttrar har med ungefär 1000 hår per kvadratmillimeter en av de tätaste pälsarna i djurriket. På grund av pälsens uppbyggnad – långa hår skyddar en tät och mjuk underpäls – kan dessa djur vistas länge i vatten, då pälsen inrymmer ett isolerande skikt av luft. Uttrarna kan sluta sina små näs- och öronöppningar när de dyker.

Utbredning och habitat

Uttrar finns nästan över hela världen. De saknas bara i Australien, Antarktis och på avlägsna öar. De lever huvudsakligen vid vattensamlingar. Som utmärkta simmare och dykare finns de i olika vattendrag med sötvatten och även vid klippiga kustlinjer. I regel är avståndet till vatten sällan längre än 500 meter. Ibland gömmer sig uttrar i bon som har byggts av andra djur eller under stenar men de har alltid en egen lya bredvid vattnet. Ingången ligger ibland under vattenytan men själva boet ligger alltid ovanför. Några arter bygger bon med flera kamrar.

Uttrar har avgränsade territorier. Hanarnas revir är vanligtvis större än honornas revir men kan överlappa en honas territorium. Artfränder av samma kön går i de flesta fall skilda vägar.

Levnadssätt

När uttrar simmar använder de sina bakre extremiteter och svansen. De kan stanna upp till åtta minuter under vattenytan. På land rör de sig vanligtvis i en kombination av springande och ålande. Vid svåra förhållanden, till exempel på vintern när flera vattendrag är frusna, kan de vandra längre sträckor över land för att hitta öppet vatten. På land når de en hastighet upp till 29 kilometer per timme. Det finns dag- och nattaktiva individer men de flesta är nattaktiva.

Sin föda hittar uttrar vanligtvis i vattnet. De äter till exempel fiskar, groddjur, kräftdjur och andra ryggradslösa djur. Arternas ämnesomsättning är särskilt hög, en vanlig utter behöver till exempel varje dag föda som motsvarar 15 % av kroppsvikten. För havsuttern ligger värdet mellan 20 och 25 % beroende på vattentemperaturen. Vid en vattentemperatur av 10 °C behöver djuret varje timme 100 gram fisk för att kunna överleva. De flesta arter jagar tre till fem timmar per dag, honor som diar sina ungar ändå upp till åtta timmar.

Uttrarnas analkörtlar är väl utvecklade. Med körtelvätskan markerar de revirets gränser. Dessutom informerar vätskan antagligen andra uttrar om individens styrka och parningsberedskap. Medan hanar främst lever ensamma bildar honor med sina ungdjur en familjegrupp som har samma sammansättning fram till nästa parningstid. De flesta uttrar parar sig under senvintern eller våren och mellan april och maj födds ett till fem ungdjur. Ungarna har vid födelsen en vikt av ungefär 130 gram och efter en månad öppnas ögonen för första gången. Efter cirka två månader undervisar honan sina ungar i simning. Ungdjuren lämnar honan vid ungefär ett års ålder och ett eller två år senare är de könsmogna.

Hot

De största hoten är förstöringen av uttrarnas levnadsområde, förorening av vatten, kontamination med insekticider, jakt, okontrollerat fiske samt vägtrafiken. Ibland jagas uttrar trots förbud på grund av att de betraktas som konkurrenter. I flera länder finns projekt för att återinföra uttrar i regioner där de var utrotade. Så länge de nämnda problemen kvarstår är ingen bra lösning i sikte.

Sedan miljögiftet PCB förbjöds på 1970-talet har utterstammen stärkts och på vissa håll har beståndet ökat flera gånger om.^[1]

I takt med vägnätets utbyggnad drabbade trafikdöden allt fler uttrar. Ett problem är att äldre vägtrummor och rörbroar (mindre rörformade broar) inte är anpassade för uttrar. Uttern föredrar att förflytta sig med utmed vattendragens stränder och därför föredras vägtrummor med en hylla som gör att uttern kan gå torrskodd. Annars föredrar uttrar ofta att gå upp på vägbanken och korsa vägbanan vilket innebär stor risk att bli påkörd och dödad.

Släkter och arter

I underfamiljen finns omkring 15 arter fördelade på 7 släkten:^[2]

• Klolösa uttrar (Aonyx)
  • Klolös utter (Aonyx capensis)
    • Kongoutter (Aonyx capensis congicus)
  • Asiatisk klolös utter (Aonyx cinereus, tidigare Amblonyx cinereus)
• Enhydra
  • Havsutter (Enhydra lutris)
• Lontra
  • Nordamerikansk flodutter (Lontra canadensis)
  • Neotropisk flodutter (Lontra longicaudis)
  • Marin utter eller krabbutter (Lontra felina)
  • Sydlig flodutter (Lontra provocax)
• Lutra
  • Utter (Lutra lutra)
  • Lutra maculicollis
  • Lutra nippon
  • Lutra sumatrana
• Lutrogale
  • Indisk fiskarutter (Lutrogale perspicillata)
• Pteronura
  • Jätteutter (Pteronura brasiliensis)

Referenser

Den här artikeln är helt eller delvis baserad på material från tyskspråkiga Wikipedia

Noter

1. ^ DN: Uttrarna mår bättre och blir fler
2. ^ Wilson & Reeder, red (2005). ”Lutrinae” (på engelska). Mammal Species of the World. Baltimore: Johns Hopkins University Press. ISBN 0-8018-8221-4

Källor

• Ronald M. Nowak: Walker's Mammals of the World. Johns Hopkins University Press, 1999 ISBN 0-8018-5789-9

• 1 Опис
• 2 Поширення
• 3 Спосіб життя
• 4 Систематика
• 5 Загрози
• 6 Література

Rái cá (danh pháp khoa học: Lutrinae) là một nhóm động vật có vú ăn thịt sống dưới nước hay đại dương, thuộc một phần của họ Chồn (Mustelidae), họ bao gồm chồn, chồn nâu, lửng, cũng như một vài loài khác. Với 13 loài trong 7 chi, rái cá phân bố khắp nơi trên thế giới.

Tiếng Việt còn gọi rái cá là con tấy.^[1]

Đặc điểm cơ thể

Rái cá có lớp lông trong dày (1.000 lông/mm²) và mịn được bảo vệ bởi lớp lông ngoài giữ cho chúng khô ráo dưới nước và giữ lại một lớp không khí để giữ ấm.

Tất cả các loài rái cá có thân dài, mỏng và thuôn linh động uyển chuyển; chân ngắn và có màng chân. Phần lớn có vuốt sắc để chụp con mồi, nhưng rái cá vuốt ngắn của Nam Á chỉ có vuốt dấu tích còn lại và hai loại rái cá châu Phi có mối quan hệ gần gũi không có vuốt: các loài này sống ở các con sông đầy bùn của châu Phi và châu Á và xác định vị trí con mồi bằng xúc giác.

Chế độ ăn uống

Rái cá không phụ thuộc duy nhất vào bộ lông đặc biệt của mình để sống sót trong nước lạnh nơi có nhiều loài sinh sống: chúng cũng có một tốc độ trao đổi chất rất cao và tiêu hao năng lượng với nhịp độ hoang phí: rái cá Âu-Á chẳng hạn, phải ăn một lượng thức ăn bằng 15% khối lượng cơ thể chúng mỗi ngày; rái cá biển thì từ 20 đến 25%, tùy theo nhiệt độ. Trong nước 10 °C một con rái cá cần bắt ít nhất 100g cá mỗi giờ đồng hồ, nếu ít hơn số đó nó sẽ không sóng sót. Phần lớn chúng săn mồi 3-5 h mỗi ngày, nếu là con mẹ đang cho con bú thì cần săn mồi 8h mỗi ngày.

Phần lớn rái cá ăn cá làm thức ăn hàng đầu trong thực đơn của chúng, ngoài ra chúng còn ăn bổ sung ếch nhái, tôm và cua; một số còn chuyên ăn sò còn loại khác thì lại ăn động vật có vú nhỏ hoặc chim.

Các loài

Chi Lutra

• Rái cá thường (Lutra lutra)
• Rái cá lông mũi (Lutra sumatrana)
• Rái cá Nhật Bản (Lutra nippon)

Chi Hydrictis

• Rái cá cổ đốm (Hydrictis maculicollis)

Chi Lutrogale

• Rái cá lông mượt (Lutrogale perspicillata)

Chi Lontra

• Rái cá sông Bắc Mỹ (Lontra canadensis)
• Rái cá sông phương nam (Lontra provocax)
• Rái cá sông Tân nhiệt đới (Lontra longicaudis)
• Rái cá biển Nam Mỹ (Lontra felina)

Chi Pteronura

• Rái cá lớn (Pteronura brasiliensis)

Chi Aonyx

• Rái cá không vuốt châu Phi (Aonyx capensis)
• Rái cá vuốt bé (Aonyx cinerea)

Chi Enhydra

• Rái cá biển (Enhydra lutris)

Chi †Megalenhydris
Chi †Sardolutra
Chi †Algarolutra
Chi †Cyrnaonyx

Rái cá sông Bắc Mỹ

Rái cá sông Bắc Mỹ (Lontra canadensis) đang trở thành một trong những loài bị săn bắt nhiều nhất để lấy da và lông tại Bắc Mỹ. Thức ăn chủ yếu của chúng là cá, tôm, sò...; đôi khi cả chim nữa. Rái cá sông Bắc Mỹ khi trưởng thành có thể dài đến 1m và nặng khoảng 5 đến 15 kg. Hiện nay, một số nước đã đưa loài này vào danh sách những loài động vật cần được bảo vệ, và xây dựng cả khu bảo tồn với mục đích chăm sóc những con bị thương hoặc bị ốm.

Rái cá biển

Rái cá biển sống chủ yếu dọc bờ biển Thái Bình Dương của Bắc Mỹ. Phạm vi sinh sống của chúng bao gồm phần nước nông ở eo biển Bering và vùng Kamchatka, kéo dài đến vùng biển phía nam Nhật Bản. Vì có bộ lông khá dày nên chúng trở thành con mồi cho những kẻ săn lông thú. Trước thời điểm năm 1911, Hiệp ước về lông các loài động vật biển đã đưa rái cá biển vào danh sách cần được bảo vệ. Do đó, ngành kinh doanh lông thú đã trở thành ngành kinh doanh phi lợi nhuận và loài rái cá vẫn còn tồn tại cho đến ngày hôm nay.

Rái cá biển ăn các sò và các loại động vật không xương sống như trai, nhím biển, bào ngư. Chúng có khả năng sử dụng đá để mở vỏ của các loài này. Rái cá biển trưởng thành dài từ 1 đến 1.5m và cân nặng khoảng 35 kg. Mặc dù đã từng đứng bên bờ tuyệt chủng nhưng số lượng loài này đang ngày càng tăng lên, phân bố rộng rãi từ California đến Alaska. Không giống như phần lớn những loài động vật biển có vú khác như hải cẩu hay cá voi, rái cá biển không có lớp mỡ giữ ấm ở dưới da. Chúng giữ nhiệt dựa vào lớp không khí giữa lớp lông dày của mình. Rái cá biển dành phần lớn thời gian của mình ở dưới nước, trong khi những loài rái cá khác thông thường lại chỉ ở trên bờ.

Rái cá lớn

Rái cá lớn (Pteronura brasiliensis) sinh sống tại khu vực Nam Mỹ, đặc biệt là trên lưu vực sông Amazon. Tuy vậy, ngày nay chúng lại trở nên cực kỳ quý hiếm vì bị săn bắt, môi trường sống thay đổi và việc sử dụng thủy ngân để đãi vàng trái phép trên sông. Chúng có thói quen sống thành bầy đàn, khi trưởng thành dài đến 1,6m và ở dưới nước lâu hơn bất kỳ loài rái cá nào khác.

Hình ảnh

• 
• 
• 
• 
• 

Chú thích

Wikimedia Commons có thư viện hình ảnh và phương tiện truyền tải về Rái cá

• Надрод Lutrini состоит из четырёх родов^[2]:
  • Выдры (Lutra)
    • Выдра (Lutra lutra), или порешня
    • Белогорлая выдра (Lutra maculicollis)
    • Суматранская выдра (Lutra sumatrana)
  • Гладкошёрстные выдры (Lutrogale) близкие родственники обыкновенных выдр
    • Гладкошёрстная выдра (Lutrogale perspicillata)
  • Американские речные выдры (Lontra) включают четыре вида, обитающих в Северной Америке
  • Гигантские выдры (Pteronura) живут в Южной Америке и являются самыми крупными куньими
    • Бразильская выдра (Pteronura brasiliensis)
• Надрод Aonychini с вырожденными когтями и перепонками
  • Бескоготные выдры (Aonyx)
    • Восточная бескоготная выдра (Aonyx cinerea)
    • Капская бескоготная выдра (Aonyx capensis)
• В надроде Enhydrini всего лишь один вид:
  • Калан (Enhydra lutris), лучше всех приспособленный к жизни в море

Угрозы

Угрозы выдровым исходят от разрушения их жизненной сферы, загрязнения воды, повышенной концентрации пестицидов, сокращения популяции рыбы и охоты. Люди всё ещё рассматривают выдровых в качестве конкурентов за пропитание и охотятся на них, несмотря на запреты. И хотя во многих странах существуют проекты по разведению выдровых и выселению их в дикую природу, вышеперечисленные проблемы будут оставаться серьёзными угрозами популяциям выдровых.

Примечания

屬

• 亞洲小爪獺屬(Amblonyx)
• 小爪水獺屬(Aonyx)
• 海獺屬(Enhydra)
• 美洲獺屬(Lontra)
• 水獺屬(Lutra)
• 江獺屬(Lutrogale)
• 巨獺屬(Pteronura)

水獺是一类水棲、肉食性的哺乳動物，在動物分類學中屬於亞科級別，稱為水獺亞科（Lutrinae），現存七個屬及十三個物種。

分布

水獺亞科動物分佈於全球各地。紅樹林的水獺生長在歐亞大陸，美洲獺屬的水獺則生長在美洲大陸，而海獺則常見於北太平洋的海岸。

在中國，水獺分佈在黑龍江、吉林、遼寧、內蒙古東北部、河南、山西、陝西等省。

特徵

水獺身长70－75厘米，尾巴細長；头扁耳小脚短，趾间有蹼；有十層非常短而密（密度達到1000根/平方毫米）的細軟絨毛，以保持身體的乾燥和溫暖；背部深褐色有光泽，腹部颜色较淡。

所有的水獺都具有細長、流綫型的身體結構，身體優美靈活，四肢較短。大多數都具有鋒利的爪。

生活習性

大多數水獺都以魚類為食，此外也吃蛙類、淡水蝦和蟹類。

性格凶猛，在遭到猎犬圍捕时，敢於向身形較大的進攻者發起反抗，常有咬死猎犬的记载。^[1] 2014年，曾有多隻水獺在美國國家公園被拍攝到攻擊鱷魚的畫面。

保育狀況

各種水獺的保護現狀不一。在2006年的世界自然保護聯盟瀕危物種紅色名錄中，北美水獺^[2]屬無危級別，而歐亞水獺^[3]和亞洲小爪水獺^[4]則屬近危，但如海獺^[5]、巨獺^[6]等物種則已處於瀕危級別。

水獺受到瀕臨絕種野生動植物國際貿易公約的保護。持有、出口及轉口水獺均必須向有關部门申請許可證。^[7]

歐亞水獺是中国國家一級保護動物。^[8]

物種

• 小爪水獺屬 (Aonyx)
  • 非洲小爪水獺 (Aonyx capensis)
  • 剛果小爪水獺 (Aonyx congicus)
  • 亞洲小爪水獺 (Aonyx cinereus)
• 海獺屬 (Enhydra)
  • 海獺 (Enhydra lutris)
• 美洲獺屬 (Lontra)
  • 北美水獺 (Lontra canadensis)
  • 智利水獺 (Lontra provocax)
  • 長尾水獺 (Lontra longicaudis)
  • 貓獺 (Lontra felina)
• 水獺屬 (Lutra)
  • 歐亞水獺 (Lutra lutra)
    • 日本水獺 Lutra lutra nippon
  • 長鼻水獺 (Lutra sumatrana)
  • 斑頸水獺 (Lutra maculicollis)
• 江獺屬 (Lutrogale)
  • 江獺 (Lutrogale perspicillata)
• 巨獺屬 (Pteronura)
  • 巨獺 (Pteronura brasiliensis)

民間的水獭

中國大陸

中国古代的志怪小说中有水獭成精的故事。晋代戴祚的《甄异记》和南朝宋时刘义庆的《幽明录》中分别有一则和三则有关水獭成精的故事。其中的水獭会化成美丽女子，魅惑路过水边的人^[9][10]。晋代干宝的《搜神记》中也有水獭精的记载，叙述水獭化为撑伞的女子，魅惑河边行人^[11]。

臺灣

歐亞水獺早期遍布台灣河川，有民間偏方相信水獺的手可以治療感冒，導致許多人延誤就診死亡。

日本

在日本水獭又名川獺。在民间传说中，有很多水獭幻化为人报恩的故事。在鸟山石燕的《画图百鬼夜行》里也有对川獭的描写。由于身形类似黄鼠狼，水獭也被认为是聪明有灵性的动物。与中国神话类似，水獭会化成女性，穿上和服，用伞蒙住脸。如果有年轻人向她打招呼的话，就会拿下伞，露出它原本的脸孔，趁着年轻人吃惊的间隙袭击并咬死他^[12]。在水木茂的作品鬼太郎里也有登场。有说法是川獺是河童的变形。

與人類的關係

從千年前開始，世界各地就有漁民會馴養水獺來協助捕魚^[13][14]，不過此一傳統目前已瀕臨失傳^[15][16][17]。

參考資料

规范控制

取自“https://zh.wikipedia.org/w/index.php?title=水獺&oldid=53200002”

カワウソ亜科 分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 哺乳綱 Mammalia 目 : ネコ目（食肉目） Carnivora 科 : イタチ科 Mustelidae 亜科 : カワウソ亜科 Lutrinae 学名 Lutrinae Bonaparte, 1838^[1] 和名 カワウソ亜科^[2][3] 属

• Aonyx ツメナシカワウソ属
• Enhydra ラッコ属
• Hydrictis
• Lontra
• Lutra
• Lutrogale
• Pteronura オオカワウソ属

カワウソ（獺、川獺）は、食肉目イタチ科カワウソ亜科（カワウソ亜科、Lutrinae）に分類される構成種の総称。

形態[編集]

最小種はコツメカワウソで体長41 - 64センチメートル、尾長25 - 35センチメートル^[2]。皮下脂肪の層はほとんどないが、下毛が密生することで空気がたまり保温する役割を果たしている^[3]。

四肢は短く、指趾の間に水かきのある種が多い^[2]。鉤状に発達した爪のある種が多い^[2]。

泳ぎが得意で、水中での生活に適応している。また、ラッコ以外のカワウソは陸上でも自由に行動している。南極、オーストラリア、ニュージーランドを除く、世界全域の水辺や海上で生息している。

水かきをもった四肢は短く、胴体は細長い。このような体型は水の抵抗が少なく、敏捷な泳ぎを可能にしている。体は密生した下毛と固くて長い剛毛に覆われており、これらの体毛が水をはじくことにより、水中で体温が奪われることを防いでいる。頭の上部は扁平で、耳、目、鼻が同一線上に並んでいるため、水に潜りながらこれらの感覚器を水面上に同時に出し、外界の様子を窺うことができる。また、水中では耳孔や鼻孔を閉じることができる。

肉食性であり、ザリガニ、カエル、魚などを捕まえて食べる。小臼歯が良く発達しているため、骨まで砕いて食べてしまう。バングラデシュなど東南アジアの国では飼いならしたカワウソで魚を網に追い込ませて獲る伝統漁法があるが、2000年代に入っては継承者が減りつつあり一般的ではない^[4]。

分類[編集]

 
 

オオカワウソPteronura brasiliensis

 
 
 

カナダカワウソLontra canadensis

 
 

ミナミウミカワウソLontra felina

 

オナガカワウソLontra longicaudis

 
 

ラッコEnhydra lutris

 

ノドブチカワウソHydrictis maculicollis

 
 
 

ユーラシアカワウソLutra lutra

 

スマトラカワウソLutra sumatrana

 
 

ツメナシカワウソAonyx capensis

 
 

コツメカワウソAonyx cinerea

 

ビロードカワウソLutrogale perspicillata

Koepfli et al. (2008) よりベイズ法で推定した系統樹から本亜科を含む範囲を抜粋^[5]。

2008年に発表されたイタチ科の核DNAやミトコンドリアDNAの最大節約法・最尤法・ベイズ法による分子系統推定でも、本亜科の単系統群であることが支持されている^[5]。一方で亜科内の系統関係で不明瞭な点もあり最大節約法ではノドブチカワウソがラッコと姉妹群という解析結果が得られたのに対して、最尤法では旧世界のカワウソ類+ラッコの中ではノドブチカワウソが最も初期に分岐したという解析結果が得られている^[5]。この解析では本亜科はイタチ属とアメリカミンクが分類されるNeovison属からなる狭義のイタチ亜科の姉妹群という解析結果が得られている^[5]。

以下のニホンカワウソを除く分類・英名はMSW3 (Wozencraft, 2005) に、和名は今泉・マクドナルド（1986）・斉藤ら（1991）・本川ら（2013）に従う^[1][2][3][6]。MSW3 (Wozencraft, 2005) ではニホンカワウソを独立種Lutra nipponとしているが^[1]、過去の分布をwidely distributed in Japanとしており北海道を含めた日本広域とみなしている可能性がある^[7]。ニホンカワウソの記載論文を含むMSW3の出典では北海道産はL. nipponとされたことはなく、他の日本産食肉類でも北海道の分布に誤りや見落としがあることからユーラシアカワウソの分布域から北海道が見落とされた可能性が指摘されている^[7]。

• ツメナシカワウソ属 Aonyx
  • Aonyx capensis ツメナシカワウソ African clawless otter（ケープツメナシカワウソA. capensisとコンゴツメナシカワウソA. congicusの2種に分割する説もあり^[6][8]）
  • Aonyx cinerea コツメカワウソ Oriental small-clawed otter（Amblonyx属に分割する説もあり）
• ラッコ属 Enhydra
  • Enhydra lutris ラッコ Sea otter
• Hydrictis属（Lutra属に含む説もあり^[6]）
  • Hydrictis maculicollis ノドブチカワウソ Spotted-necked otter
• Lontra
  • Lontra canadensis カナダカワウソ North American river otter
  • Lontra felina ミナミウミカワウソ Marine otter
  • Lontra longicaudis オナガカワウソ Neotropical otter
  • Lontra provocax チリカワウソ Southern river otter
• Lutra
  • Lutra lutra ユーラシアカワウソ European otter
  • Lutra sumatrana スマトラカワウソ Hairy-nosed otter
• Lutrogale
  • Lutrogale perspicillata ビロードカワウソ Smooth-coated otter
• オオカワウソ属 Pteronura
  • Pteronura brasiliensis オオカワウソ Giant otter

生態[編集]

ラッコを除いて水中でも陸上でも活動する^[2]。社会構造は種によって異なり単独で生活する種もいれば、オオカワウソやコツメカワウソ・ビロードカワウソのように家族群を形成して生活する種もいる^[2]。

主に魚類、甲殻類、カエルなどを食べる^[2]。

ニホンカワウソ[編集]

ニホンカワウソ（日本本土亜種 Lutra lutra nippon と北海道亜種 Lutra lutra whiteleyi ）は、それぞれユーラシアカワウソ Lutra lutra の亜種（独立した種とする考え方もある^[9][10]）である^[11][12]。かつては北海道から九州まで、日本中に広く生息していたが、乱獲や開発による生息環境の変化で激減^[13]。1974年7月に高知県須崎市で捕らえられ、1975年4月に愛媛県宇和島市九島で保護されたのが最後の事例。1975年3月5日に高知県佐賀町（現・黒潮町）の国道56号で自動車に跳ねられた死体を回収した。そして1979年夏の目撃例が人間に目撃された最後の例となっていた。2012年8月、環境省のレッドリスト改訂で正式に絶滅が宣言された^[14]。なお愛媛県は2014年10月に更新した「愛媛県レッドデータブック2014」で、絶滅していないことを前提とする「絶滅危惧種」に引き続き指定している^[15]。

2017年（平成29年）2月にはカワウソの姿が対馬に設置された琉球大学のカメラにとらえられ、同年8月に発表された。日本国内で1979年（昭和54年）に高知県で最後にニホンカワウソが目撃されてから38年ぶりとなる^[16]。環境省による調査の結果、糞から検出したDNAから対馬に生息するカワウソは韓国とサハリンのユーラシアカワウソに近縁であることが発表された^[17]。

伝承の中のカワウソ[編集]

日本や中国の伝承では、キツネやタヌキ同様に人を化かすとされていた。石川県能都地方で、20歳くらいの美女や碁盤縞の着物姿の子供に化け、誰かと声をかけられると、人間なら「オラヤ」と答えるところを「アラヤ」と答え、どこの者か尋ねられると「カワイ」などと意味不明な答を返すといったものから^[18][19]、加賀（現・石川県）で、城の堀に住むカワウソが女に化けて、寄って来た男を食い殺したような恐ろしい話もある^[20]。

江戸時代には、『裏見寒話^[21]』『太平百物語』『四不語録』などの怪談、随筆、物語でもカワウソの怪異が語られており、前述のように美女に化けたカワウソが男を殺す話がある^[19]。

広島県安佐郡沼田町（現・広島市）の伝説では「伴（とも）のカワウソ」「阿戸（あと）のカワウソ」といって、カワウソが坊主に化けて通行人のもとに現れ、相手が近づいたり上を見上げたりすると、どんどん背が伸びて見上げるような大坊主になったという^[22]。

青森県津軽地方では人間に憑くものともいわれ、カワウソに憑かれた者は精魂が抜けたようで元気がなくなるといわれた^[23]。また、生首に化けて川の漁の網にかかって化かすともいわれた^[23]。

石川県鹿島郡や羽咋郡ではかぶそまたはかわその名で妖怪視され、夜道を歩く人の提灯の火を消したり、人間の言葉を話したり、18歳-19歳の美女に化けて人をたぶらかしたり、人を化かして石や木の根と相撲をとらせたりといった悪戯をしたという^[19]。人の言葉も話し、道行く人を呼び止めることもあったという^[24]。

石川や高知県などでは河童の一種ともいわれ、カワウソと相撲をとったなどの話が伝わっている^[19]。北陸地方、紀州、四国などではカワウソ自体が河童の一種として妖怪視された^[25]。室町時代の国語辞典『下学集』には、河童について最古のものと見られる記述があり、「獺（かわうそ）老いて河童（かはらふ）に成る」と述べられている^[26]。

アイヌの昔話では、ウラシベツ（北海道網走市浦士別）で、カワウソの魔物が人間に化け、美しい娘のいる家に現れ、その娘を殺して魂を奪って妻にしようとする話がある^[27]。

中国では、日本同様に美女に化けるカワウソの話が『捜神記』『甄異志』などの古書にある^[21]。

朝鮮半島にはカワウソとの異類婚姻譚が伝わっている。李座首（イ・ザス）という土豪には娘がいたが、未婚のまま妊娠したので李座首が娘を問い詰めると、毎晩四つ足の動物が通ってくるという。そこで娘に絹の糸玉を渡し、獣の足に結びつけるよう命じた。翌朝糸を辿ってみると糸は池の中に向かっている。そこで村人に池の水を汲出させると糸はカワウソの足に結びついていたのでそれを殺した。やがて娘が生んだ子供は黄色（または赤）い髪の男の子で武勇と泳ぎに優れ、3人の子をもうけたが末の子が後の清朝太祖ヌルハチである。

ベトナムにもカワウソとの異類婚姻譚が伝わっている。丁朝を建てた丁部領（ディン・ボ・リン）は、母親が水浴びをしているときにかわうそと交わって出来た子であり、父の丁公著はそれを知らずに育てたという伝承がある^[28]。

出典[編集]

[ヘルプ]

関連項目[編集]

ウィキメディア・コモンズには、カワウソ亜科に関連するカテゴリがあります。 ウィキスピーシーズにカワウソ亜科に関する情報があります。

• 日本の哺乳類一覧
• 獺祭魚

「https://ja.wikipedia.org/w/index.php?title=カワウソ&oldid=68847247」から取得

수달아과(Lutrinae)는 육식성 수서동물로 이루어진 족제비과의 아과이다.^[1] 7속에 13종이 있다. 해달과 바다수달을 제외하고는 모두 민물에서 산다.

하위 분류

• 큰수달속 (Pteronura)
  • 큰수달 (Pteronura brasiliensis)
• 아메리카수달속 (Lontra)
  • 북아메리카수달 (Lontra canadensis)
  • 남아메리카수달 (Lontra provocax)
  • 긴꼬리수달 (Lontra longicaudis)
  • 바다수달 (Lontra felina)
• 수달속 (Lutra)
  • 수달/유라시아수달 (Lutra lutra)
  • † 일본수달 (Lutra nippon)
  • 수마트라수달 (Lutra sumatrana)
• 해달속 (Enhydra)
  • 해달 (Enhydra lutris)
• 얼룩목수달속 (Hydrictis)
  • 얼룩목수달 (Hydrictis maculicollis)
• 민발톱수달속 (Aonyx)
  • 아프리카민발톱수달 (Aonyx capensis)
• 작은발톱수달속 (Amblonyx)
  • 작은발톱수달 (Amblonyx cinerea) - 이명 Aonyx cinereus
• 비단수달속 (Lutrogale)
  • 비단수달(Lutrogale perspicillata)

계통 분류

다음은 족제비과의 계통 분류이다.

족제비과  

아메리카오소리아과

     

라텔아과

       

오소리아과

   

담비아과

       

족제비오소리아과

     

그리슨아과

     

족제비아과

   

수달아과

             

다음은 수달아과의 계통 분류이다.^[1][2]

수달아과  

큰수달

    아메리카수달속  

북아메리카수달

       

바다수달

   

남아메리카수달

     

긴꼬리수달

         

해달

   

얼룩목수달

    수달속  

수달

   

수마트라수달

   

† 일본수달

       

아프리카민발톱수달

     

작은발톱수달

   

비단수달

             

사진

• 작은발톱수달(Aonyx cinereus)

각주