dcsimg

Lifespan, longevity, and ageing

AnAge articles tarafından sağlandı
Maximum longevity: 6.2 years (captivity)
lisans
cc-by-3.0
telif hakkı
Joao Pedro de Magalhaes
düzenleyici
de Magalhaes, J. P.
ortak site
AnAge articles

Alectoris rufa ( Asturyasça )

wikipedia AST tarafından sağlandı

Alectoris rufa[2] ye una especie d'ave galliforme de la familia Phasianidae autóctona d'Europa sudoccidental. Estiéndese per Francia, la península ibérica y el noroeste d'Italia, amás de Córcega y les Baleares. Naturalizóse nel sur del Reinu Xuníu, onde foi introducida como especie cinexética. Ye sustituyida nel sudeste d'Europa pol so pariente bien similar, la perdiz griega (Alectoris graeca). Coincide en partir norte de la so área de distribución cola perdiz pardilla (Perdix perdix.

La perdiz colorada ye un ave principalmente terrestre y migración de les aves sedentaria, que forma bandaes fuera de la temporada de reproducción.[3] Reproducir en planicies abiertes y montes baxos de clima secu, como les tierres d'agricultura de secanu y árees abiertes cascayoses onde añera nel suelu. Polo xeneral aliméntase de granes y demás materia vexetal, pero los mozos en particular gusten de los inseutos como un suplementu proteico esencial. El so reclamu ye trisilábicu (ka-chu-chu).

Descripción

 src=
La perdiz colorada adulta caracterízase pol llistáu de los sos lladrales, el so collar negru y la so pates y picu coloraos.

La perdiz colorada mide ente 33 y 38 cm de llargor y pesa 450 gramos aproximao.[4] Carauterízase por tener un pescuezu fuerte, la cola curtia y un picu llixeramente curváu escontra baxo, de fuerte constitución y de color colorada intensa, como'l so aniellu ocular. Los sos güeyos tán llixeramente resgaos escontra tres y presenten un color pardu claru. El plumaxe de les sos partes cimeros ye principalmente pardu, con ciertu tonu acoloratáu nel mantu. La so nuca tien un tonu gris vinosu bien xubíu, col pileu castañu buxu. El restu de la cabeza ye blanca derrota por una llista negra que va dende la base del picu cruciando'l güeyu, y tres él se curva escontra baxo pa enmarcar totalmente el so gargüelu blancu a manera de collar. El pechu y la zona cimera del abdome son buxos cenizos con tonalidá parda. L'estremu inferior del abdome y la porción inferior de la cola amuesen una tona­lidá canela acoloratada. Na zona de los lladrales tien una tonalidá gris clara, que se ve atayada por una serie de franxes tresversales, onde s'alternen el colores blancu, colloráu y castañal, ribeteados per una sutil llinia de color negru. Presenta un veteado negru na parte cimera del pechu, de color más intensu, más brillosu y de más estensión nos machos. Nes sos pates coloraes preséntase otra carauterística de dimorfismu sexual, una y bones los machos tienen na parte posterior de los tarsos una escrecencia de naturaleza córnea, llamada espolón (mayor de 8,6 mm). Les femes, pela so parte, escarecen d'esti elementu o lu tienen de menor tamañu (menor de 8,4 mm). En dambos casos, les buelgues de la perdiz son bastante carauterístiques, por cuenta de que'l deu fronteru mediu tien un llargor cuasi doble que la de los dos llaterales, dixebraos por un ángulu bien asemeyáu, en cuantes que'l deu posterior asítiase na mesma llinia que'l frontal mediu.[5] Tamién dambos sexos estremar nel llargor de les nales, mayor a 15,8 cm nel casu de los machos y menor de 15,4 cm nes femes. Los xuveniles son de tonos pardos más abuxaos y ensin llistes nos lladrales, y pueden sexase a partir de los trés meses d'edá, cuando empieza a desenvolvese l'espolón nos machos.

Edá

Pueden reconocese tres tipos d'edaes pol so aspeutu:

  • Xuveniles: con plumaxe pardu nes partes cimeres. Partes inferiores de color ocre. Ensin franxes nos lladrales. Gargüelu blancu ensin cantu negru. Picu pardu. Pates de color coloráu maciu.
  • 1º añu seronda/2º año primavera: con plumaxe d'adultu, pero calteniendo los dos primaries más esternes ensin camudar, que tienen una llurdia blanca na punta: en postjuveniles la llurdia blanca de les primaries esternes puede ser pequeña o tar ausente por gastadura; hai que comprobar la diferencia de tonalidá ente les plumes xuveniles reteníes, más clares y foliaes, según les camudaes.
  • Adultos: con toles plumes de la nala de la mesma xeneración, coles dos primaries más esternes de punta arrondada y ensin la llurdia blanca.

Camuda

La muda postnupcial ye completa, y suel rematar ente ochobre y payares. La muda postjuvenil ye parcial, incluyendo toles plumes de l'ave sacante los dos primaries más esternes, y suel terminar ente agostu y los primeros díes de payares.

Comportamientu

Alimentación

La perdiz colorada ye una especie que come principalmente vexetales, y predominen ente estos los ceberes cultivaos pol home, les fueyes, les yerbes verdes de los praos y les frutes monteses, anque complementen la so dieta con inseutos y otros pequeños invertebraos. Per otra parte, la perdiz colorada suel al­contrase con cierta regularidá nes cercaníes de les fontes d'agua, llamargues y regueros, yá que precisa beber tolos díes.

Reproducción

 src=
Pitucu de perdiz colorada d'unos díes de vida.
 src=
Güevos de Alectoris rufa rufa.

L'entamu del procesu reproductivu de la perdiz colorada empieza nos meses de xineru y febreru, cuando nes ban­daes d'esta especie los machos polígamos empiecen a cortexar a les femes. Nesta dómina del añu prodúcense numberosos y violentos combates ente los machos, que busquen la posesión de les femes. L'apareyamientu empieza nos meses de marzu o abril. Una vegada que la primer fema foi fecundada, el machu alloñar d'ella en busca de nueves compañeres. Una vegada fecundaes, les femes empiecen la busca d'un abellugu nel suelu, de normal depresiones tapecíes, sebes, riegos de los semaos, raigaños d'árboles, carbes, etc., onde van depositar los sos güevos.

Polo xeneral, la niarada ta formada por una cantidá de güevos que bazcuya ente dolce y dieciocho. Los güevos son d'un tamañu que puede considerase como grande si tener en cuenta les dimensiones comunes d'una fema de perdiz colorada. La forma de los güevos ye ovoidea, redondiada nos dos casquetes, con color de fondu amarellentáu acoloratáu chiscáu de pequeñes llurdies marrones escures. Estos güevos son d'una notable consistencia, fechu que probablemente s'atope venceyáu cola escasa proteición que-yos brinda'l toscu nial nel que son guariaos.

La incubación de los güevos de la perdiz colorada ye lleváu a cabu pola fema y, dacuando, pol machu, y tien una duración averada de ventitrés díes, al cabu de los cualos nacen los pitucos. Al poco d'abandonar el güevu dexen el nial siguiendo a la so madre, y aína atópense en condiciones de buscar l'alimentu por sigo mesmos, anque so la sollerte vixilancia de la so proxenitora. Los perdigones nun tarden demasiáu n'empecipiase na práutica de correr y volar, atopándose en condiciones de llevar a cabu estes actividaes con perfec­ción nun periodu inferior a un mes. A diferencia de los exemplares adultos, los pitucos de la perdiz colorada aliméntense principalmente de canesbes de in­seutos, pequeños moluscos d'agua duce, guxaninos terrestres y pequeños granos, que pueden esmagayar col so picu. A midida que crecen y desenvuélvense, les perdices coloraes pasen a ser cada vegada más granívores.

Referencies

  1. BirdLife International (2014). «Alectoris rufa» (inglés). Llista Roxa d'especies amenazaes de la UICN 2014.2. Consultáu'l 3 d'agostu de 2014.
  2. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (1994). «Nomes en castellanu de les aves del mundu recomendaos pola Sociedá Española d'Ornitoloxía (Segunda parte: Falconiformes y Galliformes)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 41 (2): pp. 183-191. ISSN 0570-7358. http://www.ardeola.org/files/285.pdf. Consultáu 'l 8 d'agostu de 2014.
  3. http://www.magrama.gob.es/ministeriu/pags/biblioteca/hoja/hd_1990_12.pdf
  4. Ficha de la especie (PDF), por Javier Blasco-Zumeta & Gerd-Michael Heinze.
  5. Equipo de especialistas DOMEFAUNA. Perdiz. Codorniz. Faisán. Pintada. Colín. ISBN 84-315-0890-6>/ páxs. 14 / 15.

Bibliografía

  • Equipo de especialistas DOMEFAUNA. Perdiz. Codorniz. Faisán. Pintada. Colín. ISBN 84-315-0890-6.

Enllaces esternos

Protonotaria-citrea-002 edit.jpg Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Aves, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies.
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia AST

Alectoris rufa: Brief Summary ( Asturyasça )

wikipedia AST tarafından sağlandı

Alectoris rufa ye una especie d'ave galliforme de la familia Phasianidae autóctona d'Europa sudoccidental. Estiéndese per Francia, la península ibérica y el noroeste d'Italia, amás de Córcega y les Baleares. Naturalizóse nel sur del Reinu Xuníu, onde foi introducida como especie cinexética. Ye sustituyida nel sudeste d'Europa pol so pariente bien similar, la perdiz griega (Alectoris graeca). Coincide en partir norte de la so área de distribución cola perdiz pardilla (Perdix perdix.

La perdiz colorada ye un ave principalmente terrestre y migración de les aves sedentaria, que forma bandaes fuera de la temporada de reproducción. Reproducir en planicies abiertes y montes baxos de clima secu, como les tierres d'agricultura de secanu y árees abiertes cascayoses onde añera nel suelu. Polo xeneral aliméntase de granes y demás materia vexetal, pero los mozos en particular gusten de los inseutos como un suplementu proteico esencial. El so reclamu ye trisilábicu (ka-chu-chu).

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia AST

Klujar ruz ( Bretonca )

wikipedia BR tarafından sağlandı

Ar glujar ruz[1] (liester : klujiri ruz) a zo ur spesad evned, Alectoris rufa an anv skiantel anezhañ.

Anvet e voe Tetrao rufus (kentanv) da gentañ-penn (e 1758)[2] gant an naturour svedat Carl von Linné (1707-1778).

Hemolc'het e vez ar glujar ruz evit he c'hig.

Doareoù pennañ

 src=
Vioù klujar ruz.


Boued

Annez hag isspesadoù

Ar spesad a gaver an tri isspesad anezhañ[3] :

Liammoù diavaez


Commons
Muioc'h a restroù diwar-benn

a vo kavet e Wikimedia Commons.

Notennoù ha daveennoù

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia BR

Klujar ruz: Brief Summary ( Bretonca )

wikipedia BR tarafından sağlandı

Ar glujar ruz (liester : klujiri ruz) a zo ur spesad evned, Alectoris rufa an anv skiantel anezhañ.

Anvet e voe Tetrao rufus (kentanv) da gentañ-penn (e 1758) gant an naturour svedat Carl von Linné (1707-1778).

Hemolc'het e vez ar glujar ruz evit he c'hig.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia BR

Perdiu ( Katalanca; Valensiyaca )

wikipedia CA tarafından sağlandı
 src= Per a altres significats, vegeu «perdiu (desambiguació)».

La perdiu[1] o perdiu roja[2] i també camavermella a les Balears (Alectoris rufa) és una espècie d'ocell de l'ordre dels gal·liformes de la família dels fasiànids (Phasianidae). Els polls de perdiu són els perdigons o perdigots o perdigalls al Rosselló; la perdiu jove és la perdigana; perdiganya, perdigalla o el perdigó; la perdiu mascle és perdigot, perdigó o perdigàs.[3][cal citació]

El mascle de la perdiu sovint era posat de reclam o enze per a la caça de ses semblants.

Morfologia

La perdiu és un ocell de fins a 35 cm, ales i cua curtes, amb plomes a les parts superiors de color gris rogenc, galtes i gola blanques limitades per una franja negra, amb potes i el bec vermells.

Hi ha dos tipus de perdius, les de granja i les salvatges. Les salvatges se sostenen molt de temps i volen a una velocitat molt ràpida, però fa molt de soroll. També es destrien perquè tenen les potes vermelles. Les de granja tenen les potes més roses i no volen tan rabent. A més a més, fan volades de curta distància, al contrari de les salvatges.

Hàbitat i distribució geogràfica

És un ocell propi de llocs oberts més aviat secs i de conreus de cereals. Viu a la península Ibèrica, al sud de França, al nord-oest d'Itàlia, al sud de la Gran Bretanya, a Còrsega i a les Balears (excepte a Formentera).

Costums

És sedentari i gregari, grups familiars, que vola de forma sorollosa i incapaç de fer percursos llargs. Fa una posta d'uns 20 ous en nius a terra i les cries (perdigons) mengen insectes mentre els adults s'alimenten de gra.

Referències

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons (Galeria)
Commons
Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autors i editors de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia CA

Perdiu: Brief Summary ( Katalanca; Valensiyaca )

wikipedia CA tarafından sağlandı

La perdiu o perdiu roja i també camavermella a les Balears (Alectoris rufa) és una espècie d'ocell de l'ordre dels gal·liformes de la família dels fasiànids (Phasianidae). Els polls de perdiu són els perdigons o perdigots o perdigalls al Rosselló; la perdiu jove és la perdigana; perdiganya, perdigalla o el perdigó; la perdiu mascle és perdigot, perdigó o perdigàs.[cal citació]

El mascle de la perdiu sovint era posat de reclam o enze per a la caça de ses semblants.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autors i editors de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia CA

Petrisen goesgoch ( Galce )

wikipedia CY tarafından sağlandı

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Petrisen goesgoch (sy'n enw benywaidd; enw lluosog: petris coesgoch) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Alectoris rufa; yr enw Saesneg arno yw Red-legged partridge. Mae'n perthyn i deulu'r Ffesantod (Lladin: Phasianidae) sydd yn urdd y Galliformes.[1] Dyma aderyn sydd i'w gael yng ngwledydd Prydain ac mae i'w ganfod yng Nghymru.

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn A. rufa, sef enw'r rhywogaeth.[2] Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ewrop.

Mae'n nythu yn ne-orllewin Ewrop, Ffrainc, Sbaen a Portiwgal.

Ar lawr y mae'r Betrisen Goesgoch yn nythu, mewn cnydau neu laswellt. Gellir adnabod y betrisen hon yn weddol hawdd, yn enwedig o'r rhesi coch ar yr ystlys a'r coesau coch. Hadau yw ei bwyd yn bennaf, ond mae'r cywion yn bwyta pryfed.

Nid yw'r rhywogaeth frodorol yng Nghymru, ond mae niferoedd sylweddol yn cael eu gollwng ar gyfer saethu mewn rhai ardaloedd, a chan fod rhai ohonynt yn nythu, mae poblogaeth wedi datblygu mewn mannau, yn enwedig ar Ynys Môn.

Teulu

Mae'r petrisen goesgoch yn perthyn i deulu'r Ffesantod (Lladin: Phasianidae). Dyma rai o aelodau eraill y teulu:

Rhestr Wicidata:

rhywogaeth enw tacson delwedd Ceiliog coedwig coch Gallus gallus Ceiliog coedwig gwyrdd Gallus varius
Stavenn Gallus varius 0.jpg
Ceiliog coedwig llwyd Gallus sonneratii
Gallus sonneratii (Bandipur).jpg
Ffesant Amherst Chrysolophus amherstiae
Chrysolophus amherstiae 18092009.jpg
Ffesant euraid Chrysolophus pictus
Golden Pheasant, Tangjiahe Nature Reserve, Sichuan.jpg
Ffesant Sclater Lophophorus sclateri
Lophophorus sclateri.jpg
Ffesant Tsiena Lophophorus lhuysii
Lvwhzh.jpg
Gallus lafayetii Gallus lafayetii
Flickr - Rainbirder - Ceylon Junglefowl (Gallus lafayetii) Male.jpg
Petrisen Barbari Alectoris barbara
Alectoris barbara Tenerife.jpg
Petrisen goesgoch Arabia Alectoris melanocephala
Alectoris melanocephala 2.jpg
Petrisen graig Alectoris graeca
Steinhuhn Alectoris graeca.jpg
Petrisen graig Philby Alectoris philbyi
Philby-Steinhuhn.jpg
Petrisen siwcar Alectoris chukar
A Chukar - near South Pullu, Ladakh, Jammu Kashmir India.jpg
Petrisen Udzungwa Xenoperdix udzungwensis
Diwedd y rhestr a gynhyrchwyd yn otomatig o Wicidata.

Gweler hefyd

Cyfeiriadau

  1. Gwefan Cymdeithas Edward Llwyd; adalwyd 30 Medi 2016.
  2. Gwefan Avibase; adalwyd 3 Hydref 2016.
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Awduron a golygyddion Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia CY

Petrisen goesgoch: Brief Summary ( Galce )

wikipedia CY tarafından sağlandı

Aderyn a rhywogaeth o adar yw Petrisen goesgoch (sy'n enw benywaidd; enw lluosog: petris coesgoch) a adnabyddir hefyd gyda'i enw gwyddonol Alectoris rufa; yr enw Saesneg arno yw Red-legged partridge. Mae'n perthyn i deulu'r Ffesantod (Lladin: Phasianidae) sydd yn urdd y Galliformes. Dyma aderyn sydd i'w gael yng ngwledydd Prydain ac mae i'w ganfod yng Nghymru.

Talfyrir yr enw Lladin yn aml yn A. rufa, sef enw'r rhywogaeth. Mae'r rhywogaeth hon i'w chanfod yn Ewrop.

Mae'n nythu yn ne-orllewin Ewrop, Ffrainc, Sbaen a Portiwgal.

Ar lawr y mae'r Betrisen Goesgoch yn nythu, mewn cnydau neu laswellt. Gellir adnabod y betrisen hon yn weddol hawdd, yn enwedig o'r rhesi coch ar yr ystlys a'r coesau coch. Hadau yw ei bwyd yn bennaf, ond mae'r cywion yn bwyta pryfed.

Nid yw'r rhywogaeth frodorol yng Nghymru, ond mae niferoedd sylweddol yn cael eu gollwng ar gyfer saethu mewn rhai ardaloedd, a chan fod rhai ohonynt yn nythu, mae poblogaeth wedi datblygu mewn mannau, yn enwedig ar Ynys Môn.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Awduron a golygyddion Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia CY

Rothuhn ( Almanca )

wikipedia DE tarafından sağlandı
 src=
Alectoris rufa rufa

Das Rothuhn (Alectoris rufa) ist eine Vogelart aus der Familie der Fasanenartigen (Phasianidae), die zur Ordnung der Hühnervögel (Galliformes) gehört.

Erscheinungsbild

Das Rothuhn ähnelt sehr dem Steinhuhn. Anders als dieses ist es jedoch auf dem Oberkopf und dem Rücken bräunlich und nicht grau gefiedert. Der weiße Kehlfleck ist kleiner. Das Brustband, das den Kehlfleck begrenzt, ist bauchwärts nicht so deutlich abgesetzt wie beim Steinhuhn. Es läuft in einer schwarzen Fleckung aus. Bei auffliegenden Rothühnern sind außerdem die leuchtend brandroten Schwanzfedern sichtbar.

Das Rothuhn verfügt über eine Reihe Rufe, die im Allgemeinen eine soziale Funktion haben. Die tsche oder tset psiä tok...-Rufe können sich lang anhaltend wiederholen. Männchen tragen ihren Gesang, der über einige hundert Meter hinweg hörbar ist, von einer Warte oder vom Boden aus vor. Der Gesang beginnt mit einem wetzenden wät-wät und steigert sich langsam mit tek-tek oder tok tok. Der Höhepunkt des Rufes sind Kombinationen von tok-Elementen mit Krählauten. Eine charakteristische Ruffolge ist ein tok-tok-korährähräh-korähräh.[1]

Verbreitung und Lebensraum

Das Rothuhn ist heute auf der Iberischen Halbinsel, im südlichen Frankreich und im nordwestlichen Italien zu finden. In Frankreich ist die Verbreitung nach Norden durch die 8 °C-März-Isotherme und in östlicher Verbreitungsrichtung durch die 2 °C-Januar-Isotherme begrenzt.[2] Eingebürgert wurde es außerdem auf den Azoren, Gran Canaria, Madeira, den Balearen, Korsika und Neuseeland. In Großbritannien wurde das Rothuhn um 1770 ausgewildert und ist seither in Süd- und Mittelengland ein geschätztes Jagdwild. Nachdem auch Chukarhühner dort ausgesetzt wurden, kam es jedoch zu einer Hybridisierung mit den dort lebenden Rothuhnbeständen. In Großbritannien ist seit September 1992 daher die Aussetzung von Chukarhühnern und Mischlingen zwischen Rot- und Chukarhühnern verboten. Bis ins 16. Jahrhundert war das Rothuhn auch im Rhein-, Aar- und Neckartal zu finden. Es verschwand um 1560, als eine Klimaverschlechterung einsetzte. In Bayern hielten sich letzte Vorkommen bis ins 18. Jahrhundert, im Kanton Jura bis ins 19. Jahrhundert. Die letzten mitteleuropäischen Brutvorkommen gab es im Süden der Schweiz, die jedoch bis 1920 erloschen. Es hat in Mitteleuropa eine Reihe von Ansiedlungsversuchen gegeben, die zum größten Teil jedoch scheiterten. So sind neu etablierte Brutbestände in den Niederlanden, die in den 1980er Jahren 25 bis 30 Brutpaare umfassten, wieder erloschen. Zwischen 1998 und 2000 sind jedoch im Süden der Niederlande drei bis zehn Brutpaare etabliert worden, ferner gab es einzelne Bruten in den 1990er Jahren in Nordrhein-Westfalen sowie eine Brut in Bayern im Jahr 2000.[2]

Innerhalb seines Verbreitungsgebietes werden drei Unterarten unterschieden.

Das Rothuhn kommt in seinem südlichen Verbreitungsgebiet bis in Höhenlagen von 2000 Metern vor, bevorzugt jedoch als Lebensraum ebenes bis welliges Gelände auf leichten Böden.

Belege

Literatur

Einzelnachweise

  1. Hans-Heiner Bergmann, Hans-Wolfgang Helb, Sabine Baumann: Die Stimmen der Vögel Europas – 474 Vogelporträts mit 914 Rufen und Gesängen auf 2.200 Sonogrammen. Aula-Verlag, Wiesbaden 2008, ISBN 978-3-89104-710-1, S. 77. Für die lautmalerische Umschreibung der Stimmen ist diese Quelle verwendet worden.
  2. a b Bauer et al., S. 152
 title=
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia DE

Rothuhn: Brief Summary ( Almanca )

wikipedia DE tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa

Das Rothuhn (Alectoris rufa) ist eine Vogelart aus der Familie der Fasanenartigen (Phasianidae), die zur Ordnung der Hühnervögel (Galliformes) gehört.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia DE

French paitrick ( İskoçça )

wikipedia emerging languages tarafından sağlandı

 src=
Alectoris rufa

The French paitrick (Alectoris rufa) is a gemmebird in the pheisant faimily Phasianidae o the order Galliformes, gallinaceous birds.

References

  1. BirdLife International (2016). "Alectoris rufa". The IUCN Red List of Threatened Species. IUCN. 2016: e.T22678711A85911062. doi:10.2305/IUCN.UK.2016-3.RLTS.T22678711A85911062.en. Retrieved 15 January 2018.
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors

French paitrick: Brief Summary ( İskoçça )

wikipedia emerging languages tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa

The French paitrick (Alectoris rufa) is a gemmebird in the pheisant faimily Phasianidae o the order Galliformes, gallinaceous birds.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors

Gjørðut høna ( Faroece )

wikipedia emerging languages tarafından sağlandı
 src=
Alectoris rufa rufa

Gjørðut høna (frøðiheiti - Alectoris rufa)

Sí eisini

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors

Gjørðut høna: Brief Summary ( Faroece )

wikipedia emerging languages tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa

Gjørðut høna (frøðiheiti - Alectoris rufa)

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors

Red-legged partridge ( İngilizce )

wikipedia EN tarafından sağlandı

Alectoris rufa rufa - MHNT
Alectoris rufa - MHNT

The red-legged partridge (Alectoris rufa) is a gamebird in the pheasant family Phasianidae of the order Galliformes, gallinaceous birds. It is sometimes known as French partridge, to distinguish it from the English or grey partridge. The genus name is from Ancient Greek alektoris a farmyard chicken, and rufa is Latin for red or rufous.[2]

It is a rotund bird, with a light brown back, grey breast and buff belly. The face is white with a black gorget. It has rufous-streaked flanks and red legs. When disturbed, it prefers to run rather than fly, but if necessary it flies a short distance on rounded wings.

This is a seed-eating species, but the young in particular take insects as an essential protein supply. The call is a three-syllable ka-chu-chu.

Habitat

This partridge breeds naturally in southwestern Europe (France, Iberia and northwest Italy).[1] It has become naturalised in flat areas of England and Wales, where it was introduced as a game species, and has been seen breeding as far north as Sutherland. It is replaced in southeastern Europe by the very similar rock partridge (Alectoris graeca). It is a non-migratory terrestrial species, which forms flocks outside the breeding season.

This species breeds on dry lowlands, such as farmland and open stony areas, laying its eggs in a ground nest. They have been known to cohabit with wild rabbits.

Taxonomy

Subspecies

There are three recognized subspecies:

  • A. r. hispanica (Seoane, 1894) - northern and western Iberian Peninsula.
  • A. r. intercedens (Brehm, 1857) - eastern and southern Iberian Peninsula and Balearic Islands.
  • A. r. rufa (Linnaeus, 1758) - nominate - France, northwest Italy, Elba and Corsica.

Description

In Scotland

Adult red-legged partridges are sandy-brown above, pinkish-buff on the belly, and pale grey on the breast, with a prominent gorget of black streaking, bold rufous and black flank-bars, a cream throat, pink legs, and a red bill and eye ring.

The crown and upper nape of adult red-legged partridge are a warm pinkish-brown; the fore crown and lateral edges of the crown are pale blue-grey, and the bird has a narrow off-white supercilium running from above the lores to the sides of the lower nape. The lores have a solid bar of black feathering above a patch of pinkish-red skin. This black colouration continues behind the eye, where it broadens, and then extends down around the throat-patch to meet the upper edge of the gorget. There is a patch of pale buff-brown feathering on the ear-coverts, adjoining the black. The eye is surrounded by a bright red eye-ring.

The chin and upper throat are creamy-white, and are bordered behind and below by a solid black gorget. The black colour continues down onto the lower throat as a patch of broad triangular black streaks on a pale sandy-grey background. Similar, but narrower, black streaks are present on a pale blue-grey background on the upper neck-sides, while the lower neck-sides are warm pinkish-brown. The breast is pale blue-grey, and the belly pinkish-buff. The flanks are marked with bold bright rufous-brown bars, typically between eight and ten; each bar has a narrow black leading edge, the background colour is off-white in front of each bar, and pale grey behind. The upper parts are plain, unmarked dark sandy-grey. The uppertail-coverts are similar in colour, and contrast with the pinkish-rufous tail-feathers.

The bill is bright red, the iris is medium brown, and the legs are pinkish-red.

Cultivation and consumption

Red-legged partridge hanging for sale outside a butcher's shop in Ludlow, Shropshire, England

Red-legged partridge are bred for shooting, and sold and eaten as game.

Great Britain

The natural range of the red-legged partridge is France, Spain and Portugal. However, it was introduced from France to Great Britain in the 18th century, and has since become an important gamebird there. As it is a mediterranean species, it thrives in hot, dry areas with sandy soil. The ability to breed two clutches simultaneously has led to it being extensively reared in captivity, and released for shooting. The breeding of chukars (Alectoris chukar) and red-legged/chukar hybrids is prohibited, due to its impact on wild populations of red-legs. The red-legged partridge is believed to be in decline across its range.[3]

New Zealand

Many red-legged partridges are kept and bred in captivity in New Zealand aviaries where the population is considered secure at the moment. These particular birds are all descendants from one of the last attempts at introducing the species to the wild by the (Auckland) Acclimatisation Society.

A consignment of 1500 eggs was sent from the United Kingdom in July 1980. However, the boxes were delayed by two days and had evidently over-heated en route. There was further delay in getting the eggs through customs and quarantine clearance. By the time they reached Massey University (which had been invested in to take on the project), hopes were not high and only 135 chicks were hatched. Two further consignments totaling 638 eggs were sent mid-1981. From these only 53 chicks hatched. The plan was to rear these birds and put them through six breeding cycles in two years using controlled lighting and thus establish a substantial breeding nucleus. The programme at Massey was soon terminated and all the birds dispersed to other breeders, primarily the game farm at Te Ahoha which had already produced some young, but some were also given to the Wildlife Service. At the end of the 1983 breeding season, the population had increased to 940 birds.[4]

The current actual status of wild, self-sustaining red-legged partridges in New Zealand is questionable. Back-yard agriculturalists and gamebird breeders/preserves hold most of the population. Some zoos and farm-parks exhibit this species. It is not frequently eaten by the public.

Similar species is the chukar partridge which is not allowed to be kept in captivity and has been naturalized in the South Island as an upland game bird since the 1930s. The chukar partridge's population has been in decline since the late 1980s. Other introduced gamebirds are bobwhite quail, brown quail, California quail, guinea fowl, blue peafowl, wild turkey, and pheasant. Major management efforts are made for the more valued of these species, such as bobwhites and pheasants.

References

  1. ^ a b BirdLife International (2020). "Alectoris rufa". IUCN Red List of Threatened Species. 2020: e.T22678711A183481909. doi:10.2305/IUCN.UK.2020-3.RLTS.T22678711A183481909.en. Retrieved 19 November 2021.
  2. ^ Jobling, James A (2010). The Helm Dictionary of Scientific Bird Names. London: Christopher Helm. pp. 41, 341. ISBN 978-1-4081-2501-4.
  3. ^ "Red-legged Partridge". Game & Wildlife Conservation Trust. Retrieved 2015-12-25.
  4. ^ R. M. McDowall, Gamekeepers For The Nation, 1994

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia EN

Red-legged partridge: Brief Summary ( İngilizce )

wikipedia EN tarafından sağlandı
Alectoris rufa rufa - MHNT Alectoris rufa - MHNT

The red-legged partridge (Alectoris rufa) is a gamebird in the pheasant family Phasianidae of the order Galliformes, gallinaceous birds. It is sometimes known as French partridge, to distinguish it from the English or grey partridge. The genus name is from Ancient Greek alektoris a farmyard chicken, and rufa is Latin for red or rufous.

It is a rotund bird, with a light brown back, grey breast and buff belly. The face is white with a black gorget. It has rufous-streaked flanks and red legs. When disturbed, it prefers to run rather than fly, but if necessary it flies a short distance on rounded wings.

This is a seed-eating species, but the young in particular take insects as an essential protein supply. The call is a three-syllable ka-chu-chu.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia EN

Ruĝa perdriko ( Esperanto )

wikipedia EO tarafından sağlandı

La Ruĝa perdriko aŭ ankaŭ en kelkaj landoj Ruĝkrura perdriko (kvankam ĉiuj perdrikoj el la genro Alectoris havas ruĝajn krurojn), Alectoris rufa, estas birdospecio el la ordo kokoformaj (Galliformes) kaj familio fazanedoj (Phasianidae). En Britio foje oni konas ĝin kiel Franca perdriko, por distingi ĝin el la Griza aŭ Angla perdriko.

Temas pri fortika birdo, kun helbruna dorso, griza brusto kaj ruĝecbruna al sablokolora ventro. La vizaĝo estas blanka kun nigra gorĝorando. Ĝi havas ruĝecstriecajn flankojn kaj ruĝajn krurojn. Kaze de ĝenado, ili preferas kuri anstataŭ ekflugi, sed se necese ili ekflugas mallongajn distancojn per rondoformaj flugiloj kiuj bruege frapas.

Tiu estas semomanĝanta specio, sed ĉefe junuloj manĝas insektojn kiel esenca fonto de proteinoj. La alvoko estas trisilaba ka-ĉu-ĉu.

Disvastiĝo kaj vivejo

Ĝi estas indiĝena en sudokcidenta Eŭropo, enportita en Anglion, en la Balearajn insulojn, Kanariajn insulojn, Acorojn kaj Madejron. Oni sensukcese provis setligi ĝin en Usono, Havajo, Aŭstralio kaj Nov-Zelando.

Pli precize tiu membro de la grupo de la perdrikoj reproduktiĝas nature en sudokcidenta Eŭropo, ĉefe en Francio kaj Iberio escepte ĉe la norda marbordo de Kantabra Maro. Ĝi naturaliĝis en ebenaĵaj areoj de Anglio kaj Kimrio, kie ĝi estis enmetita kiel ĉasbirdo, kaj ĝi estis vidata dum reproduktado tiom norde kiom ĝis Lancashire kaj orienta Yorkshire. Ĝi estas anstataŭata en sudorienta Eŭropo de la tre simila Rokperdriko (Alectoris graeca). Ĝi estas nemigranta surterema specio, kiu formas arojn for de la reprodukta sezono.

Tiu palearktisa specio reproduktiĝas en sekaj malaltaj teroj, kiaj ĉe farmoj kaj malfermaj ŝtonecaj areoj kaj makisoj, kie la ino demetas siajn ovojn en grunda nesto. Habitatoj estas el marnivelo al 2,500 m.s.m.n.

Subspecioj

  • Alectoris rufa australis
  • Alectoris rufa corsaKorsiko
  • Alectoris rufa hispanica, Seoane, 1894 – norda kaj okcidenta Hispanio, Portugalio, pli malhela, brila kaj de beko pli granda ol A. r. intercedens.
  • Alectoris rufa intercedens, Brehm, 1858 - oriente kaj sudo de Hispanio.
  • Alectoris rufa rufa

Aspekto

Ĝia korpo longas 32-40 cm, la flugila enverguro estas 45-60 cm kaj vosto de pli da 10 cm, korpopezo 400-500 gramoj. Ĝia beko, okulringo kaj kruroj estas tre ruĝaj. La frunto estas griza, la gorĝo blanka kun nigra rando kiel kolumo al traokula strio, sube estas nigreca blanke makulita areo. Sur la flugiloj videblas vertikala bruna strio. Plenkreskulo estas sablobruna supre, kun ruĝecbruna al sablokolora ventro, helgriza brusto, kaj rimarkinda tipa makulo de strieco.

La krono kaj supra nuko de plenkreskulo estas helbruneca kun iom da rozkolora nuanco; la frunto kaj flankaj bordoj de la krono estas helbluecgrizaj, kaj tiu birdo havas mallarĝan blankecan superokulon el suprabridoj al la rozbruna nuko. La brido havas markatan strion de nigraj plumetoj super makulo de rozruĝa haŭtaĵo. Tiu nigra koloro pluas malantaŭ la okulo, kie ĝi larĝiĝas, kaj tie etendiĝas suben ĉirkaŭ la blanka gorĝomakulo por konsistigi la supran bordon de la gorĝorando. Estas makulo de hela sablobruna plumaro ĉe orelkovriloj, kiu eliras el nigra malantxuokulo. La okulo estas ĉirkaŭata de tre brilruĝa okulringo, foje pli etenda ol ĉe la samgenranoj.

La mentono kaj supra gorĝo estas blankaj kun iome da kremokolora nuanco, kaj estas bordataj flanka kaj sube per tre markata nigra gorĝorando. La nigra koloro pluas suben al suba gorĝo kiel larĝa makulo de triangulaj nigraj strioj sur hela fono. Simila, sed pli mallarĝa, nigra strieco estas sur palblugriza fono en supraj kolflankoj, dum la subaj kolflankoj estas rozecbrunaj. La brusto estas pale blugriza, kaj la ventro ruĝecbruna al sablokolora kun rozkoloreca nuanco. La flankoj estas klare markataj per brilaj ruĝecbrunaj strioj, tipe el 8 al 10; ĉiu strio havas mallarĝan nigran bordon, la fonkoloro estas blankeca antaŭ ĉiu strio, kaj palgriza malantaŭ. La supraj partoj estas senmarkaj malhele sablogrizaj. La supra vosto estas simila laŭ koloro, kaj kontrastas kun la rozruĝecaj vostoplumoj, oranĝecaj en subvosto.

La beko estas brilruĝa, la iriso estas mezbruna, kaj la kruroj rozruĝaj. En la kruroj prezentiĝas grava karaktero de seksa dimorfismo, ĉar maskloj posedas en la malantaŭa parto de la tarsoj elstaraĵon kornecnaturan kiu utilas kiel sprono. La ino ĉu ne havas tiun elementon aŭ ĝi estas pli malgranda. Ambaŭkaze la ŝpuroj de la perdriko estas ege karaktera, ĉar ties meza antaŭa fingro estas preskaŭ duoble longa ol la flankaj, separataj per tre simila angulo, dum la malantaŭa fingro situas en la sama linio kiel la meza antaŭa.[1]

Vivkutimo

La birdo vivas en grupoj en relative sekaj areoj, ŝatas la sur karstan, ŝtonan areon kun sabla grundo. Ĝi nutras sin per grajnoj, fruktoj kaj insektoj. Ĝi vivas ĉ. 6 jarojn.

La Ruĝa perdriko vivas laŭ familiaj aroj kiuj montraa ĝeneralan bonfarton de la populacio se ili enhavas el 16 al 25 ekzempleroj. Ili okupas malgrandan teritorion averaĝe de ĉirkaŭ 500 m², ĉefe pro ties nemigranta kutimaro kaj malpliiĝo de risko pro ne veturi longdistance por nutri sin. Vintre la perdriko kantas mateniĝe kaj krepuske kaj ĉefe kiam la aro disiĝis aŭ por allogi la masklon. Kaze de ektimo ĉiuj individuoj de la aro ekkuras en la sama direkto. Ili ripozas ĝenerale en malfermaj lokoj kiu faciligas fuĝon kaj dum la horoj de multa aktiveco (krepusko kaj frumateniĝo) moviĝas perpiede, dum iu individuo restas vigle. Ili trinkas en marĉoj kaj profitas la akvon el roso kaj tagmeze ili dediĉas sin al higieno, plumaranĝado kaj sablobanado.

Tiom da prudento necesas, ĉar paro de perdrikoj sukcesas supervivigi nur el 30 % al 35 % de la kovitaj idoj dum la jaro. Ĉefaj kialoj estas komence malgrandaj predantoj kiaj gliroj, musoj, serpentoj, lacertoj kaj en pli kreskaj fazoj agloj, vulpoj kaj aliaj rabobirdoj pli enverguraj kiel buteoj, akcipitroj ktp. La faktoroj kialoj de tia mortindico inter 65 kaj 60 % estas plej verŝajne la ĉasado je 40 % - inklude tiun leĝan kiel tiun kontraŭleĝan -, la klimato tro malvarma de la vintro je 10%, la pesticidoj je 5 % kaj la predantoj je 10%.

Nutrado

Tiu perdriko estas specio kiu manĝas preskaŭ ĉiun tipon de nutraĵojn (ĉiomanĝantoj), ĉefe la cerealojn kultivitajn de la homo, la foliojn, la verdan herbon de la herbejoj kaj la naturajn fruktojn. Aliflanke la Ruĝa perdriko kutime troviĝas regule proksime de fontoj de akvo, marĉoj kaj rojoj, ĉar tiu elemento ixgas necesega por ties organismo pli ol ĉe aliaj membroj de la grupo.

Post unu semajno la dieto de la perdrikidoj estas komponita de 66 % de senvertebruloj kaj 33 % de semoj kaj floroj. Post du semajnoj tiu nutrado ŝanĝas al 66 % de semoj kaj floroj kaj 33 % de senvertebruloj. Post 3 semajnoj, kiam ili povas esti konsiderataj jam plenkreskuloj ili manĝas ankoraŭ majoritate vegetalojn (97 % inter semoj, fruktoj, folioj, radikoj kaj floroj, la resto estas insektoj kaj likenoj. Evidentiĝas ke la nutrado de la perdriko estas dependa de la manĝodisponeblo, kiu siavice dependas de la klimato kaj de la kondiĉoj de la habitato.

Reproduktado

 src=
Alectoris rufa rufa

La ruĝkrura perdriko atingas la seksan maturecon en aĝo de 1 jaro. Ĝi kovas inter aprilo kaj aŭgusto, malofte eĉ dufoje. Ĝi pretas nesti sur la grundo. La inbirdo kovas 10-20 kremkolorajn, rust-ruĝajn ovojn dum 23-25 tagoj. La idoj kapablas flugi post 10 tagoj, post 50-60 tagoj ili plenkreskiĝas.

La reprodukta sezono de la Ruĝa perdriko komencas en januaro kaj februaro, kiam en la birdaroj de tiu specio, la maskloj komencas seksallogi la inojn. Tiam okazas nombraj kaj violentaj luktoj inter la maskloj kiuj intencas posedon de inoj. La reproduktado komencas en marto aŭ aprilo. La lukto inter maskloj de la specio okazas ĉar ĉiu masklo seksumas kun pli da unu ino, tio estas, ne temas pri monogamio. Male, post la unua seksumado, la masklo foriras serĉe de nova partnerino. Post la seksumado, la ino ekserĉas rifuĝeĝon surgrundan (foje inter kelkaj antaŭpreparitaj de la masklo), kutime kaŝita depresio, heĝo, sulko de kultivejo, arboradiko, makiso ktp., kie ĝi ovodemetos. Ĝenerale la ovaro estas formata de 9 al 18 ovoj (demetitaj po unu ĉiun tagon kaj duonon) tre grandaj kompare kun la tipa grando de Ruĝa perdrikino. La formo de la ovoj estas ovala, rondeca je la du pintoj, blankecaj kun ruĝecflava fono, malhelbrune makulecaj. Tiu ovoj estas ege fortaj eble kiel protekto kontraŭ la malprotekto de la fuŝa surgrunda nesto kiu utilas kiel kovejo. Foje la ino faras po unu ovodemetadon en du diferencaj nestoj; tiam la masklo kovas unu el ili kaj la ino la alian.

La Kovado de la ovoj de la Ruĝa perdriko estas farata nur de la ino dum ĉirkaŭ 20 al 23 tagoj, kaj tuj post eloviĝo la idoj kapablas serĉi nutradon per si mem, kvankam ĉe la atentema zorgo de la patrino; tio estas la idoj estas frumaturaj. La perdrikidoj tuj ekkuras kaj ekflugetas post du semajnoj, kaj kuras kaj flugas normale post malpli da unu monato. La idaro restas kune kutime ĝis la venonta ovodemetado.

 src=
Ido de Ruĝa perdriko de nur kelkaj tagoj.

Diference de plenkreskuloj, la perdrikidoj nutras sin ĉefe per larvoj de insektoj, malgrandaj moluskoj de nesala akvo, tervermetoj kaj malgrandaj grajnoj kiujn eblas mueli per beko. Dum ili kreskas, ili povas pli kaj pli esti grenovoraj. Tiuj manĝokarakteroj de la Ruĝa perdriko helpas bredadon kaj retenon de la perdrikoj en kaptiveco, kion ili povas elteni dum jaroj. Plumoŝanĝo postnupta estas kompleta, kaj finiĝas el oktobro al novembro. La plumoŝanĝo postjunula estas parta inklude ĉiujn plumojn escepte la du plej eksterajn unuarangajn; ĝi finiĝas plej ofte el aŭgusto al komenco de novembro.

Kaptiveco

En multaj lokoj okazas ĉefe por maskloj, kiuj utilas por allogi inojn (kaj kverelemajn masklojn) kaj faciligi ĉasadon. Tio estas malpermesata.

Ambaŭ seksoj estas facile distingeblaj. Masklo havas ampleksajn brilnigrajn makulojn baze de la beko kaj kolumo; estas spronoj en ambaŭ kruroj larĝaj ĝis 8’6 mm.; enverguro de 158 mm. Ino estas kun nigraj makuloj pli malgrandaj kaj nebrile nigraj baze de la beko kaj kolumo; sen spronoj, kun sprono nur en unu kruro aŭ en ambaŭ, sed pli akrapintaj kaj larĝaj nur ĝis 8’4 mm.; enverguro de 154 mm. Junuloj estas sekse diferenceblaj post tri monatoj, kiam ekkreskas la spronoj ĉe la maskloj.

Fotoj

Bibliografio

  • IUCN. 2006. Asesores: BirdLife International. 2004. id: 47004. Alectoris rufa. 11a majo de 2006. Malplej Zorgiga.
  • Equipo de especialistas DOMEFAUNA Perdiz. Codorníz. Faisán. Pintada. Colín ISBN 84-315-0890-6

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia EO

Ruĝa perdriko: Brief Summary ( Esperanto )

wikipedia EO tarafından sağlandı

La Ruĝa perdriko aŭ ankaŭ en kelkaj landoj Ruĝkrura perdriko (kvankam ĉiuj perdrikoj el la genro Alectoris havas ruĝajn krurojn), Alectoris rufa, estas birdospecio el la ordo kokoformaj (Galliformes) kaj familio fazanedoj (Phasianidae). En Britio foje oni konas ĝin kiel Franca perdriko, por distingi ĝin el la Griza aŭ Angla perdriko.

Temas pri fortika birdo, kun helbruna dorso, griza brusto kaj ruĝecbruna al sablokolora ventro. La vizaĝo estas blanka kun nigra gorĝorando. Ĝi havas ruĝecstriecajn flankojn kaj ruĝajn krurojn. Kaze de ĝenado, ili preferas kuri anstataŭ ekflugi, sed se necese ili ekflugas mallongajn distancojn per rondoformaj flugiloj kiuj bruege frapas.

Tiu estas semomanĝanta specio, sed ĉefe junuloj manĝas insektojn kiel esenca fonto de proteinoj. La alvoko estas trisilaba ka-ĉu-ĉu.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Vikipedio aŭtoroj kaj redaktantoj
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia EO

Alectoris rufa ( İspanyolca; Kastilyaca )

wikipedia ES tarafından sağlandı

La perdiz roja (Alectoris rufa)[2]​ es una especie de ave galliforme de la familia Phasianidae autóctona de Europa sudoccidental. Se extiende por Francia, la península ibérica y el noroeste de Italia, además de Córcega y las Baleares. Se ha naturalizado en el sur del Reino Unido, donde fue introducida como especie cinegética. Es sustituida en el sudeste de Europa por su pariente muy similar, la perdiz griega (Alectoris graeca). Coincide en la parte norte de su área de distribución con la perdiz pardilla (Perdix perdix).

La perdiz roja es un ave principalmente terrestre y sedentaria, que forma bandadas fuera de la temporada de reproducción.[3]​ Se reproduce en planicies abiertas y montes bajos de clima seco, como las tierras de agricultura de secano y áreas abiertas pedregosas donde anida en el suelo. En general se alimenta de semillas y demás materia vegetal, pero los jóvenes en particular gustan de los insectos como un suplemento proteico esencial. Su reclamo es trisilábico (ka-chu-chu).

Descripción

 src=
La perdiz roja adulta se caracteriza por el listado de sus flancos, su collar negro y su patas y pico rojos.

La perdiz roja mide entre 34 y 38 cm de longitud[4]​ y pesa entre 400 y 480 g aproximadamente.[5]​ Se caracteriza por tener un cuello robusto, la cola corta y un pico ligeramente curvado hacia abajo, de fuerte constitución y de coloración roja intensa, como su anillo ocular. Sus ojos están ligeramente rasgados hacia atrás y presentan un color pardo claro. El plumaje de sus partes superiores es principalmente pardo, con cierto tono rojizo en el manto. Su nuca posee un tono gris vinoso muy subido, con el píleo castaño grisáceo. El resto de la cabeza es blanca surcada por una lista negra que va desde la base del pico cruzando el ojo, y tras él se curva hacia abajo para enmarcar totalmente su garganta blanca a modo de collar. El pecho y la zona superior del abdomen son grises cenizos con tonalidad parda. El extremo inferior del abdomen y la porción inferior de la cola muestran una tonalidad canela rojiza. En la zona de los flancos tiene una tonalidad gris clara, que se ve interrumpida por una serie de franjas transversales, donde se alternan los colores blanco, rojo y castaño, ribeteados por una sutil línea de color negro. Presenta un veteado negro en la parte superior del pecho, de color más intenso, más brillante y de más extensión en los machos. En sus patas rojas se presenta otra característica de dimorfismo sexual, ya que los machos poseen en la parte posterior de los tarsos una excrecencia de naturaleza córnea, llamada espolón (mayor de 8,6 mm). Las hembras, por su parte, carecen de este elemento o lo tienen de menor tamaño (menor de 8,4 mm). En ambos casos, las huellas de la perdiz son bastante características, debido a que el dedo frontal medio posee una longitud casi doble que la de los dos laterales, separados por un ángulo muy semejante, en tanto que el dedo posterior se sitúa en la misma línea que el frontal medio.[6]​ También ambos sexos se diferencian en la longitud de las alas, mayor a 15,8 cm en el caso de los machos y menor de 15,4 cm en las hembras. Los juveniles son de tonos pardos más grisáceos y sin listas en los flancos, y pueden sexarse a partir de los tres meses de edad, cuando comienza a desarrollarse el espolón en los machos.

Edad

Pueden reconocerse tres tipos de edades por su aspecto:

  • Juveniles: con plumaje pardo en las partes superiores. Partes inferiores de color ocre. Sin franjas en los flancos. Garganta blanca sin borde negro. Pico pardo. Patas de color rojo pálido.
  • 1.º año otoño/2.º año primavera: con plumaje de adulto, pero conservando las dos primarias más externas sin cambiar, las cuales tienen una mancha blanca en la punta: en postjuveniles la mancha blanca de las primarias externas puede ser pequeña o estar ausente por desgaste; hay que comprobar la diferencia de tonalidad entre las plumas juveniles retenidas, más claras y desgastadas, así como las mudadas.
  • Adultos: con todas las plumas del ala de la misma generación, con las dos primarias más externas de punta redondeada y sin la mancha blanca.

Muda

La muda postnupcial es completa, y suele finalizar entre octubre y noviembre. La muda postjuvenil es parcial, incluyendo todas las plumas del ave excepto las dos primarias más externas, y suele terminar entre agosto y los primeros días de noviembre.

Taxonomía

La perdiz roja se clasifica en el género Alectoris, junto a otras perdices de Asia, el sur de Europa y el norte de África. El género Alectoris pertenece a la familia Phasianidae, la familia de los faisanes, perdices, gallos, pavos, codornices y afines. Los fasiánidos a su vez se clasifican en el orden Galliformes, junto a otras cuatro familias de aves terrestres: Megapodiidae (talégalos), Cracidae (chachalacas y pavas americanas), Numididae (pintadas) y Odontophoridae (colines y corcovados).[7]​ Dentro de la familia Phasianidae, la perdiz roja se encuadra en la subfamilia Perdicinae, que incluye a las perdices, codornices y francolines.[7]

La perdiz roja fue descrita científicamente por Carlos Linneo en 1758, en la décima edición de su obra Systema naturae, con el nombre binomial de Tetrao rufus,[8]​ que significa «urogallo rojo». Posteriormente fue trasladada al género Alectoris, creado por el naturalista alemán Johann Jakob Kaup en 1829. El nombre del género, Alectoris, es la palabra griega que significa «gallina»,[9]​ mientras que rufa en latín significa «roja».

Se reconocen tres subespecies de perdiz roja:[10][7]

  • A. r. hispanica (Seoane, 1894) - se encuentra en el norte y el oeste de la península ibérica;
  • A. r. intercedens (Brehm, 1857) - ocupa el sur y el este de la península ibérica y las islas Baleares;
  • A. r. rufa (Linneo, 1758) - se extiende por el sur de Francia, el noroeste de Italia, además de Córcega y Elba.

Sus parientes más cercanos son los miembros de su género que viven en el resto del sur de Europa y Asia: la perdiz griega, la perdiz magna, la perdiz gorginegra y la perdiz chucar.[11]

Comportamiento

Alimentación

La perdiz roja es una especie que come principalmente vegetales, y predominan entre estos los cereales cultivados por el hombre, las hojas, las hierbas verdes de los prados y las frutas silvestres, aunque complementan su dieta con insectos y otros pequeños invertebrados. Por otra parte, la perdiz roja suele encontrarse con cierta regularidad en las cercanías de las fuentes de agua, charcas y arroyos, ya que necesita beber todos los días.

Reproducción

 src=
Polluelo de perdiz roja de unos días de vida.
 src=
Huevos de Alectoris rufa rufa.

El inicio del proceso reproductivo de la perdiz roja comienza en los meses de enero y febrero, cuando en las bandadas de esta especie los machos polígamos comienzan a cortejar a las hembras. En esta época del año se producen numerosos y violentos combates entre los machos, que buscan la posesión de las hembras. El apareamiento comienza en los meses de marzo o abril. Una vez que la primera hembra ha sido fecundada, el macho se aleja de ella en busca de nuevas compañeras. Una vez fecundadas, las hembras comienzan la búsqueda de un refugio en el suelo, normalmente depresiones ocultas, setos, surcos de los sembrados, raíces de árboles, matorrales, etc., donde depositarán sus huevos.

Por lo general, la nidada está formada por una cantidad de huevos que oscila entre doce y dieciocho. Los huevos son de un tamaño que se puede considerar como grande si se tiene en cuenta las dimensiones comunes de una hembra de perdiz roja. La forma de los huevos es ovoidea, redondeada en los dos casquetes, con color de fondo amarillento rojizo salpicado de pequeñas manchas marrones oscuras. Estos huevos son de una notable consistencia, hecho que probablemente se encuentre vinculado con la escasa protección que les brinda el tosco nido en el que son incubados.

La incubación de los huevos de la perdiz roja es llevado a cabo por la hembra y, a veces, por el macho, y tiene una duración aproximada de veintitrés días, al cabo de los cuales nacen los polluelos. Al poco de abandonar el huevo dejan el nido siguiendo a su madre, y enseguida se encuentran en condiciones de buscar el alimento por sí mismos, aunque bajo la atenta vigilancia de su progenitora. Los perdigones no tardan demasiado en iniciarse en la práctica de correr y volar, encontrándose en condiciones de llevar a cabo estas actividades con perfección en un período inferior a un mes. A diferencia de los ejemplares adultos, los polluelos de la perdiz roja se alimentan principalmente de larvas de insectos, pequeños moluscos de agua dulce, gusanillos terrestres y pequeños granos, que pueden triturar con su pico. A medida que crecen y se desarrollan, las perdices rojas pasan a ser cada vez más granívoras.

Amenazas y conservación

Entre las amenazas que sufre esta especie se encuentra la alteración de su hábitat, los cambios en la agricultura tradicional o el uso de pesticidas.[12]​ Además, se ha comprobado que la suelta para caza de perdiz griega o perdiz chucar producen híbridos con alteraciones de comportamiento y reproducción, suponiendo una amenaza para la preservación de la especie.[13][14]​ Según datos de Fundación Artemisan, se estima que durante los últimos quince a veinte años las poblaciones de perdiz roja silvestre en España han disminuido en un 33%. Por este motivo han puesto en marcha el Proyecto Rufa,[15]​ que consiste en crear una red de cotos de caza y fincas demostrativas en los que se implementan medidas de gestión agraria y cinegética cuya eficacia es ya conocida, compatibilizando la rentabilidad agraria y la conservación de la biodiversidad. En este proyecto se han implicado gestores, sociedades locales de cazadores y administraciones públicas de todas las regiones de España.

Referencias

  1. BirdLife International (2014). «Alectoris rufa». Lista Roja de especies amenazadas de la UICN 2014.2 (en inglés). ISSN 2307-8235. Consultado el 3 de agosto de 2014.
  2. Bernis, F; De Juana, E; Del Hoyo, J; Fernández-Cruz, M; Ferrer, X; Sáez-Royuela, R; Sargatal, J (1994). «Nombres en castellano de las aves del mundo recomendados por la Sociedad Española de Ornitología (Segunda parte: Falconiformes y Galliformes)». Ardeola. Handbook of the Birds of the World (Madrid: SEO/BirdLife) 41 (2): 183-191. ISSN 0570-7358. Consultado el 8 de agosto de 2014.
  3. http://www.magrama.gob.es/ministerio/pags/biblioteca/hojas/hd_1990_12.pdf
  4. Ficha de la especie (PDF) Archivado el 14 de abril de 2015 en Wayback Machine., por Javier Blasco-Zumeta & Gerd-Michael Heinze.
  5. «Perdiz roja». Perdices. Consultado el 3 de julio de 2003.
  6. Equipo de especialistas DOMEFAUNA. Perdiz. Codorniz. Faisán. Pintada. Colín. ISBN 84-315-0890-6>/ pags. 14 / 15.
  7. a b c Peterson, A. P. 2010. Clasificación de Galliformes. Consultado el 10 de noviembre de 2016.
  8. Caroli Linnæi. Systema naturæ per regna tria naturæ, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis Editio decima reformata 1758, Holmiæ, Impensis direct. Laurentii Salvii (Salvius publ.) p. 160.
  9. Jobling, James A (2010). The Helm Dictionary of Scientific Bird Names. Londres: Christopher Helm. p. 41. ISBN 978-1-4081-2501-4.
  10. Frank Gill y David Donsker. Pheasants, partridges & francolins. IOC World Bird List versión 6.4.
  11. F. Barbanera, J.J. Negro, G. Di Giuseppe, F. Bertoncini, F. Cappelli, F. Dini, Analysis of the genetic structure of red-legged partridge (Alectoris rufa, Galliformes) populations by means of mitochondrial DNA and RAPD markers: a study from central Italy. Biological Conservation. Volumen 122, Número 2, Marzo 2005, p.p. 275–287.
  12. 8 Amenazas para la perdiz roja y propuestas para su recuperación.
  13. La introgresión genética con perdiz chukar altera los parámetros reproductivos de la perdiz roja.
  14. Prevención de la introgresión genética de la perdiz roja.
  15. «Fundación Artemisan intentará recuperar la perdiz roja». Revista Jara y Sedal. 6 de octubre de 2017. Consultado el 13 de mayo de 2021.

Bibliografía

  • Equipo de especialistas DOMEFAUNA. Perdiz. Codorniz. Faisán. Pintada. Colín. ISBN 84-315-0890-6.

 title=
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autores y editores de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia ES

Alectoris rufa: Brief Summary ( İspanyolca; Kastilyaca )

wikipedia ES tarafından sağlandı

La perdiz roja (Alectoris rufa)​ es una especie de ave galliforme de la familia Phasianidae autóctona de Europa sudoccidental. Se extiende por Francia, la península ibérica y el noroeste de Italia, además de Córcega y las Baleares. Se ha naturalizado en el sur del Reino Unido, donde fue introducida como especie cinegética. Es sustituida en el sudeste de Europa por su pariente muy similar, la perdiz griega (Alectoris graeca). Coincide en la parte norte de su área de distribución con la perdiz pardilla (Perdix perdix).

La perdiz roja es un ave principalmente terrestre y sedentaria, que forma bandadas fuera de la temporada de reproducción.​ Se reproduce en planicies abiertas y montes bajos de clima seco, como las tierras de agricultura de secano y áreas abiertas pedregosas donde anida en el suelo. En general se alimenta de semillas y demás materia vegetal, pero los jóvenes en particular gustan de los insectos como un suplemento proteico esencial. Su reclamo es trisilábico (ka-chu-chu).

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autores y editores de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia ES

Eper gorri ( Baskça )

wikipedia EU tarafından sağlandı

Eper gorria (Alectoris rufa) phasianidae familiako hegaztia da[1].

Hego-ekialdeko Europan bizi da: Iberiar Penintsulan eta Frantzian batez ere. Espezimen gutxi batzuk hegoaldeko Ingalaterran ere bizi dira.

Erreferentziak

  1. BirdLife International (2004). Alectoris rufa. 2006. IUCN Red List of Threatened Species. IUCN 2006



Biologia Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz.
(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipediako egileak eta editoreak
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia EU

Eper gorri: Brief Summary ( Baskça )

wikipedia EU tarafından sağlandı

Eper gorria (Alectoris rufa) phasianidae familiako hegaztia da.

Hego-ekialdeko Europan bizi da: Iberiar Penintsulan eta Frantzian batez ere. Espezimen gutxi batzuk hegoaldeko Ingalaterran ere bizi dira.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipediako egileak eta editoreak
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia EU

Punapyy ( Fince )

wikipedia FI tarafından sağlandı

Punapyy (Alectoris rufa) on peltopyytä hieman suurempi kanalintu. Sitä tavataan Lounais-Euroopassa ja Englannin eteläosissa, jonne laji on istutettu 1700-luvulla. Punapyy viihtyy viljelysmailla, mutta myös muilla kuivilla avomailla ja kivikoissa. Lajia ei tavata ollenkaan Euroopan ulkopuolella, se on mitä tyypillisin paikkalintu.

Ulkonäkö

Punapyylle on tunnusomaista vaalea leukalappu, jota ympäröi musta reunus. Rinnassa ja kyljissä on mustia poikittaisviiruja. Linnun selkäpuoli on harmaanruskehtava ja jalat sekä nokka punaiset. Vaaran uhatessa punapyy mieluummin pakenee juosten kuin lähtee lentoon. Punapyy on 33–34 cm pitkä ja painaa 500–700 grammaa.

Sukulaiset

Punapyyllä on Euroopassa lähisukulaisia lajeja, joilla kaikilla on pystyviiruinen kylkikuvio. Kivikkopyy asustaa Apenniinien niemimaan vuoristoissa, Alpeilla ja Balkanin niemimaalla. Vuoripyytä tavataan puolestaan Balkanin koillisosissa ja Turkissa. Koska punapyy ja sen lähisukulaiset ovat tyypillisiä paikkalintuja, on luonnollista, että lajeja ei ole tavattu Suomessa.

Lisääntyminen

 src=
Punapyyn munia

Naaras munii 10–17 munaa ja hautoo niitä noin 25 vuorokautta. Poikaset oppivat nopeasti ottamaan lentopyrähdyksiä.

Ravinto

Punapyyt syövät siemeniä, silmuja ja maassa eläviä selkärangattomia.

Lähteet

  1. BirdLife International: Alectoris rufa IUCN Red List of Threatened Species. Version 2013.2. 2012. International Union for Conservation of Nature, IUCN, Iucnredlist.org. Viitattu 28.3.2014. (englanniksi)
Tämä lintuihin liittyvä artikkeli on tynkä. Voit auttaa Wikipediaa laajentamalla artikkelia.
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedian tekijät ja toimittajat
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia FI

Punapyy: Brief Summary ( Fince )

wikipedia FI tarafından sağlandı

Punapyy (Alectoris rufa) on peltopyytä hieman suurempi kanalintu. Sitä tavataan Lounais-Euroopassa ja Englannin eteläosissa, jonne laji on istutettu 1700-luvulla. Punapyy viihtyy viljelysmailla, mutta myös muilla kuivilla avomailla ja kivikoissa. Lajia ei tavata ollenkaan Euroopan ulkopuolella, se on mitä tyypillisin paikkalintu.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedian tekijät ja toimittajat
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia FI

Perdrix rouge ( Fransızca )

wikipedia FR tarafından sağlandı

Alectoris rufa

 src=
Alectoris rufa - Muséum de Toulouse

La Perdrix rouge (Alectoris rufa) est une espèce d'oiseaux de la famille des phasianidés.

Cette espèce est en voie de régression depuis le XIXe siècle et a localement disparu d'une partie de son aire naturelle de répartition.

Morphologie

Cette perdrix mesure environ 32 cm (pour une envergure de 45 à 50 cm).

De loin, elle peut être confondue avec sa cousine, la perdrix bartavelle, mais de près, on peut noter un bandeau blanc au-dessus de l'œil. Les joues et la gorge sont blancs, bordés de noir. Le dessus du corps est rouille, la poitrine gris-bleu. Le bec et les pattes sont couleur de corail.

Comportement

Locomotion

Alimentation

L’alimentation est similaire à celle de la perdrix grise et de la perdrix choukar, graines, faînes, feuilles, bourgeons, petits invertébrés, dont des insectes si importants pour l’alimentation des jeunes. Mais elle est aussi capable de se nourrir de légumes, de racines et même de jeunes betteraves. La perdrix rouge fréquente les points d’eau le soir, à la tombée de la nuit[1].

Comportement social.

La perdrix rouge vit généralement en compagnie de six à dix oiseaux, mais des rassemblements plus importants, jusqu’à 70 individus et même plus, ont été observés, surtout à l’automne et durant les hivers froids. Les oiseaux non-reproducteurs se regroupent au printemps et en été. Bien que normalement sédentaires, les perdrix vivant en altitude migrent vers les vallées en hiver (Johnsgard 1988).

Vocalisations

Le chant, plus audible le matin, est semblable à celui de la perdrix choukar, chak-chak- chakar-choukar. Le cri d’alerte rappelle un peu le rythme d’une machine à vapeur au démarrage go-chak-chak, go-chak-chak, go-chak-chak . Le cri de contact et de ralliement est beaucoup plus doux chik-chik-chik-chik[2].

Reproduction

 src=
Œufs d'Alectoris rufa - Muséum de Toulouse

La perdrix rouge est monogame. Le mâle marque son territoire en chantant, du haut d’un promontoire, corps dressé, plumes gonflées. Le nid est une simple cuvette délimitée par des herbes et placée sous un buisson ou une touffe d’herbes. Le mâle prépare plusieurs nids et la femelle choisit celui dans lequel elle va pondre. La ponte a lieu en mai-juin en France, avril-mai au Portugal. Il n’y a généralement qu’une ponte par an, parfois deux ; elles sont alors simultanées et les parents couvent chacun une ponte, le mâle se chargeant de la première. La femelle pond une dizaine d'œufs, au fond blanc taché de brun. L'incubation est de l'ordre de 24 jours. Les poussins, nidifuges, restent ensemble jusqu'à la saison de reproduction suivante. La femelle peut pondre deux couvées successives, dans deux nids différents. L'une d'elles est alors couvée par le mâle. En cas de destruction du nid, la femelle peut faire une deuxième ponte. Les jeunes atteignent leur taille adulte vers l’âge de deux mois. Toute la famille reste réunie jusqu’en hiver[1].

Répartition et habitat

Répartition

La Perdrix rouge se rencontre dans une grande partie de la France, en Italie, dans la péninsule Ibérique, en Algérie et au Maroc. Elle a été introduite dans les Balkans, les îles Britanniques, l'Algérie ainsi qu'en Nouvelle-Zélande. Elle a disparu de Suisse et se rencontre très rarement en Allemagne.

En France selon l'ONCFS, « depuis quatre siècles, la répartition de la Perdrix rouge se caractérise par un retrait vers le sud-ouest de plusieurs centaines de kilomètres, avec l’abandon des stations à climat continental situées en bordure NE de son aire de répartition. On n’observe pas de diminution importante de la distribution de l’espèce entre les deux enquêtes sur les oiseaux nicheurs en France. Elle ne niche plus à l’est des départements de la Côte d’Or et de l’Ain ni en Savoie, mais elle a progressé au nord et sa reproduction a été nouvellement prouvée dans la plupart de son aire de répartition continentale et en Corse »[3], peut être en lien avec des problèmes de pollution génétique (introgression de gènes de la perdrix choukar, introduits dans les populations françaises via les repeuplements souvent faits avec des lignées de perdrix hybridées avec cette perdrix exotique).

Habitat

Cette espèce fréquente les terrains rocailleux à la végétation buissonneuse, les plateaux arides et les collines sèches ainsi que les terrains incultes.

Systématique

  • L'espèce a été décrite par le naturaliste suédois Carl von Linné en 1758 sous le nom initial de Tetrao rufus[4].

Synonyme

Nom vernaculaire

  • La perdrix rouge.

Taxinome

Sous-espèces
  • Alectoris rufa rufa (Linnaeus, 1758) est la sous-espèce nominative qui se rencontre en France (Corse comprise), en Italie et en Angleterre.
  • Alectoris rufa hispanica (Seoane, 1894) vit au Portugal, dans le nord et l’ouest de l’Espagne, à Madère et aux Açores. Elle est plus colorée que la forme nominative et le bec est plus fort.
  • Alectoris rufa intercedens (Brehm, 1857) est la forme rencontrée dans le sud et l’est de l’Espagne et aux îles Canaries. Elle est plus grise sur le croupion et plus colorée sur les parties inférieures.

La Perdrix rouge et l'Homme

Statut, conservation

Bien qu’encore abondante en certaines régions, la perdrix rouge a entamé un déclin régulier depuis la fin des années 1970. Les changements de pratiques agricoles et la destruction des habitats qui s’est ensuivie en sont les causes principales, mais la chasse en est une autre. Une chasse irraisonnée a conduit à des lâchers de perdrix issues d’élevage, lesquelles se sont révélées souvent croisées avec la perdrix choukar ou, plus rarement, la perdrix bartavelle, entraînant ainsi une pollution génétique dans les populations locales de perdrix rouges. Cette introgression massive a été constatée en France, en Espagne et en Italie (Hennache & Ottaviani 2011).

Dynamique de population et causes de régression

En France, l'estimation de ses effectifs en 2007 est d'environ 300 000 couples[5].

Parmi les causes de sa régression on peut citer :

  • la destruction, l’artificialisation et la fragmentation écologique d'une partie de ses habitats ;
  • des intoxications par les pesticides notamment dans les zones d'agriculture intensive. Les insecticides peuvent aussi la priver d'une partie de ses proies ;
  • la chasse : la perdrix rouge est une espèce abondamment chassée, et souvent parmi les premières dans le tableau de chasse au petit gibier dans le Sud de la France et sur le pourtour méditerranéen ;
  • le dérangement et la prédation par les chats et chiens ne doit pas être sous-estimée, rappelle l'ONCFS, alors que le dérangement par l'homme (en l'absence de chasse) n'est a priori pas une cause de régression (sur l'île de Porquerolles où les visiteurs sont nombreux, surtout en période de reproduction, on compte plus de 20 couples nicheurs de perdrix rouge par 100 hectares[6] ;
  • la mort par collision avec des véhicules ;
  • dans les élevages, elles se montrent sensibles à diverses parasitoses (endoparasites, ectoparasites[7]), maladies infectieuses, bactériennes ou virales[8], éventuellement mortelles ;
  • le saturnisme aviaire ; c'est une conséquence indirecte des pratiques de chasse et parfois un effet collatéral du ball-trap ou la conséquence d'une pollution industrielle.
    Tous les oiseaux (qui n'ont pas de dents) recherchent des petits cailloux arrondis comme « gastrolithe ». Ces petits cailloux sont stockés dans le gésier de l'oiseau où ils servent à broyer les graines et insecte, escargots, plantes ou invertébrés qu'il mange. Les billes de plomb ont une taille et une forme qui convient aux oiseaux pour ce faire, d'autant plus que leur zones d'alimentation sont aussi celles où ils sont le plus souvent et facilement chassés et donc les plus enrichies en plomb (une cartouche moyenne de chasse contient de 200 à 300 grenailles de plomb (selon le no , c'est-à-dire la taille du plomb). Les perdrix font partie des nombreux oiseaux vulnérables au saturnisme animal induit par la chasse[9]. Une étude a en 2009 compté 7.4 plombs/m2 dans un habitat chassé de perdrix rouges[10] en Espagne ; selon les régions étudiées, de 1,4 % à 3,9 % des perdrix capturées présentaient au moins un plomb ingéré[10], et on sait depuis 1991 que ce taux de prévalence est fortement sous-estimé car les plombs sont rapidement érodés dans le gésier, et car les oiseaux morts ou gravement intoxiqués se cachent très soigneusement pour mourir et échappent ainsi à ces comptages[11]. Comme d'autres oiseaux picorant leur nourriture sur le sol ou près du sol, de nombreuses perdrix s'intoxiquent ainsi ou meurent empoisonnées par le plomb qu'elles ont ingéré[12],[13]. Celles qui risquent plus d'être victimes d'accident, de tir de chasse ou d'un prédateur car le saturnisme induit une perte de vigilance (le plomb est un puissant neurotoxique). Les perdrix intoxiquées volent et s'enfuient avec plus de difficultés car le plomb est un paralysant à des doses correspondant à celles libérées en quelques dizaines d'heures par quelques grenailles ingérées par un oiseau. En outre, le plomb affaiblit le système immunitaire de la perdrix en la rendant plus vulnérable aux maladies, éventuellement contagieuses pour d'autres perdrix.
    La perdrix choukar (espèce proche et souvent hybridée par les éleveurs avec la perdrix rouge) est victime du même problème.
    De nombreux pays ont adopté une législation interdisant le plomb dans les cartouches, mais souvent uniquement dans les zones humides, ce qui ne protège pas les oiseaux des milieux secs, dont l'environnement est chaque année "enrichi" que millions de billes de plomb qui s'ajoutent à celles des années antérieures, car le plomb n'est pas biodégradable. Ce saturnisme est en partie transmissible aux consommateurs de gibier[10] ;

Notes et références

  1. a et b A. Hennache et M. Ottaviani, Cailles, Perdrix et Francolins de l’Ancien Monde, Clères, Éditions W.P.A., 2011, 400 p.
  2. P.A. Johnsgard, The Quails, Partridges, and Francolins of the World, Oxford, Oxford University Press, 1988
  3. ONCFS La Perdrix rouge Alectoris rufa consulté 2013-11-11. Voir chap. évolution de sa répartition en France
  4. Linnaeus, C. 1758: Systema Naturae per regna tria naturæ, secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis, Tomus I. Editio decima, reformata. Holmiæ: impensis direct. Laurentii Salvii. i–ii, 1–824 pp
  5. La Perdrix rouge et sa chasse en région méditerranéenne française : résultats d’une enquête, Office national de la chasse et de la faune sauvage
  6. ONCFS La Perdrix rouge Alectoris rufa consulté 2013-11-11 (voir le chapitre "Dérangement"
  7. J. Millán, C. Gortazar, M.P. Martín-Mateo et R. Villafuerte, « Comparative survey of the ectoparasite fauna of wild and farm-reared red-legged partridges (Alectoris rufa), with an ecological study in wild populations », R. Parasitol Res., vol. 93, no 1,‎ mai 2004, p. 79-85 (DOI )
  8. Pagès-Manté A, Majó N, March R, Jover A, Bentué (2004), Pathology and experimental prophylaxis of avian poxvirus in red-legged partridges (Alectoris rufa) ; M. Vet Rec. 2004 Sep 4; 155(10):307-8.
  9. Ferrandis P, Mateo R, López-Serrano FR, Martínez-Haro M, Martínez-Duro E (2008) Lead-shot exposure in red-legged partridge (Alectoris rufa) on a driven shooting estate. Environmental Science and Technology 42 : 6271 - 6277
  10. a b et c Mateo, Rafael (2009) Lead poisoning in wild birds in Europe and the regulations adopted by different countries ; Ingestion of lead from spent ammunition : implications for wildlife and humans, 71-98.
  11. D.J. Pain, « Why are lead-poisoned waterfowl rarely seen? The disappearance of waterfowl carcasses in the Camargue, France », Wildfowl, vol. 42,‎ 1991, p. 118–122 (lire en ligne [PDF])
  12. F. Soler Rodríguez, A.L. Oropesa Jiménez, J.P. García Cambero et M. Pérez López, « Lead exposition by gunshot ingestion in red-legged partridge (Alectoris rufa) », Vet Hum Toxicol, vol. 46, no 3,‎ juin 2004, p. 133-134 (PMID )
  13. « Incidence of lead shot ingestion in red-legged partridges (Alectoris rufa) in Great Britain », Vet Rec., vol. 157, no 21,‎ 19 novembre 2005, p. 661-662

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia FR

Perdrix rouge: Brief Summary ( Fransızca )

wikipedia FR tarafından sağlandı

Alectoris rufa

 src= Alectoris rufa - Muséum de Toulouse

La Perdrix rouge (Alectoris rufa) est une espèce d'oiseaux de la famille des phasianidés.

Cette espèce est en voie de régression depuis le XIXe siècle et a localement disparu d'une partie de son aire naturelle de répartition.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia FR

Patraisc chosdearg ( İrlandaca )

wikipedia GA tarafından sağlandı

Is éan í an phatraisc chosdearg Is baill d'fhine na Phasianidae iad.


Ainmhí
Is síol ainmhí é an t-alt seo. Cuir leis, chun cuidiú leis an Vicipéid.
Má tá alt níos forbartha le fáil i dteanga eile, is féidir leat aistriúchán Gaeilge a dhéanamh.


lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Údair agus eagarthóirí Vicipéid
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia GA

Perdiz ( Galiçyaca )

wikipedia gl Galician tarafından sağlandı

A perdiz,[2] ou perdiz rubia,[3] Alectoris rufa, é unha ave da orde dos galiformes e familia dos fasiánidos e subfamilia dos perdicinos, pertencente ao xénero Alectoris, orixinaria do suroeste de Europa.

Descrición

Quen me dera alas ter,
as alas dunha perdiz,
pra lle levar unha carta
ó meu querido Luís.

—Popular[4]

Son aves gordechas e de alas arredondadas. A plumaxe dos individuos adultos é castaña area pola parte superior, ante rosada no ventre e gris pálida no peito. A coroa e a parte superior da caluga dos adultos son de cor castaña rosada, a parte frontal e os lados da coroa son gris azuladas, e teñen unha liña superciliar estreita abrancazada que lles vai ata os lados da parte inferior da caluga. A zona entre o bico e o ollo ten unha barra de plumaxe negra e unha área espida de pel vermella. A barra negra continua ata detrás do ollo, onde se fai máis ancha e espállase cara abaixo ó redor da mancha da gorxa ata chegar ó colar negro. Na zona dos oídos hai unha mancha parda. A barbadela e a parte superior da gorxa son de cor branca de crema, rodeadas por un colar negro amplo. O negro do colar continúa na parte inferior da gorxa na forma de pinceladas negras sobre fondo gris area. Liñas tamén negras, pero máis estreitas están tamén presentes na parte superior dos lados do pescozo, que son gris azulados. A parte inferior dos laterais do pescozo son castañas rosadas. O peito ten a plumaxe gris azulada, r a barriga e ante rosada. Os lados están marcados con barras castañas brillantes, en xeral entre 8 e 10, cada unha delas cunha beira negra estreira, sobre unha cor de fondo abrancazada diante das barras e gris pálida por detrás.

O bico e vermello brillante, igual que o anel ocular. O iris é castaño e as patas vermellas rosadas.

Distribución e hábitat

A perdices viven hoxe, ademais de na Península Ibérica, sur de Francia e noroeste de Italia, nas Azores, Gran Canaria, Madeira, illas Baleares e Córsega. En Gran Bretaña foron introducidas como aves de caza ó redor de 1770. As soltas de perdiz chucar provocaron a hibridación das dúas especies en Inglaterra. Ata ó século XVI as perdices vivían máis ó norte, por exemplo nos vales do Neckar, o Rin e o Aar, de onde desapareceron a consecuencia da baixada das temperaturas. As perdices viven no sur da súa distribución ata os 2000 metros de altitude, pero prefiren chairas ou terras onduladas con solos soltos.

Costumes

Son aves sedentarias de hábitos terrestres, que forman bandos fora da estación de cría. Se son molestadas prefiren voar que correr, pero se é necesario voan tamén distancias curtas. Poñen os ovos, entre 8 e 13, no chan. A femia encárgase da incubación, que dura unhas tres semanas. Son aves gordechas e de alas arredondadas.. Aliméntanse principalmente de sementes, pero, sobre todo os polos, comen tamén, insectos.

Notas

  1. BirdLife International (2018): Alectoris rufa na Lista vermella da UICN.
  2. Definicións no Dicionario da Real Academia Galega e no Portal das Palabras para perdiz.
  3. Penas Patiño et al. 1991, p. 100.
  4. Penas Patiño, Xosé M.; Pedreira López, Carlos (1980). Guía das aves de Galicia. Ficha da perdiz rubia. Ilustrado por Calros Silvar. Vigo: Editorial Galaxia. p. 127. ISBN 84-7154-379-6.

Véxase tamén

Bibliografía

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autores e editores de Wikipedia

Perdiz: Brief Summary ( Galiçyaca )

wikipedia gl Galician tarafından sağlandı

A perdiz, ou perdiz rubia, Alectoris rufa, é unha ave da orde dos galiformes e familia dos fasiánidos e subfamilia dos perdicinos, pertencente ao xénero Alectoris, orixinaria do suroeste de Europa.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autores e editores de Wikipedia

Alectoris rufa ( İtalyanca )

wikipedia IT tarafından sağlandı

La pernice rossa (Alectoris rufa Linnaeus, 1758) è un uccello della famiglia dei Phasianidae.

Sistematica

La pernice rossa presenta cinque sottospecie:

  • Alectoris rufa rufa
  • Alectoris rufa corsa
  • Alectoris rufa hispanica
  • Alectoris rufa intercedens
  • Alectoris rufa australis

Aspetti morfologici

Ha dimensioni medie, infatti è lunga una trentina di centimetri, per circa mezzo chilo di peso. Ha un collarino nero intorno alla gola bianca, le zampe sono di colore rosso, non c'è dimorfismo sessuale spiccato.

Distribuzione e habitat

La pernice rossa non è un uccello comune in molti paesi; in molti è stato anche introdotto, infatti è visibile libero in natura in Europa occidentale ed in Africa del Nord-Ovest; è presente anche in Italia, dove forse è stata introdotta: si ritrova sull'Appennino ligure, su quello tosco-emiliano ed all'Isola d'Elba. Suoi habitat sono gli spazi aperti, a quote basse, spesso nella macchia mediterranea o nelle radure di boschi cedui.

Biologia

Raramente prende il volo, preferisce correre a lungo, e solo in caso di pericolo spicca il volo.

Voce

Il suo tipico ciak-ka, ripetuto più volte, lo fa distinguere da specie simili.

Cibo ed alimentazione

L'alimentazione è basata su semi, bacche e qualche insetto.

Riproduzione

 src=
Uova di Alectoris rufa rufa

Nidifica in primavera inoltrata e depone dalle dieci alle diciotto uova, che si schiudono dopo tre settimane di cova; i pulli raggiungono lo svezzamento in meno di un mese.

Spostamenti

Specie stazionaria, si muove di rado dai luoghi dove vive.

Galleria d'immagini

Bibliografia

 title=
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autori e redattori di Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia IT

Alectoris rufa: Brief Summary ( İtalyanca )

wikipedia IT tarafından sağlandı

La pernice rossa (Alectoris rufa Linnaeus, 1758) è un uccello della famiglia dei Phasianidae.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autori e redattori di Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia IT

Siul Kaki Merah ( Malayca )

wikipedia MS tarafından sağlandı

 src=
Alectoris rufa rufa

Siul Kaki Merah (Alectoris rufa) adalah sejenis haiwan buruan yang tergolong di dalam keluarga Phasianidae dari order Galliformes, iaitu burung gallinaceous. Ia kadang kala dikenali dengan nama siul Perancis, bagi membezakan ia dengan siul kelabu atau siul Inggeris.

Burung ini merupakan spesies pemakan bijiran, akan tetapi anak burung akan memakan serangga sebagai sumber protein utama. Apabila diganggu, ia akan memilih akan berlari dan bukannya terbang. Meskipun begitu, ia boleh terbang dalam jarak yang dekat sekiranya perlu.

Subspesies

Terdapat tiga sub-spesies yang telah dikenal pasti iaitu:

Rujukan

Pautan luar

Wikimedia Commons mempunyai media berkaitan Siul Kaki Merah Wikispesies mempunyai maklumat berkaitan dengan Siul Kaki Merah

Templat:English Game

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Pengarang dan editor Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia MS

Siul Kaki Merah: Brief Summary ( Malayca )

wikipedia MS tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa

Siul Kaki Merah (Alectoris rufa) adalah sejenis haiwan buruan yang tergolong di dalam keluarga Phasianidae dari order Galliformes, iaitu burung gallinaceous. Ia kadang kala dikenali dengan nama siul Perancis, bagi membezakan ia dengan siul kelabu atau siul Inggeris.

Burung ini merupakan spesies pemakan bijiran, akan tetapi anak burung akan memakan serangga sebagai sumber protein utama. Apabila diganggu, ia akan memilih akan berlari dan bukannya terbang. Meskipun begitu, ia boleh terbang dalam jarak yang dekat sekiranya perlu.

Subspesies

Terdapat tiga sub-spesies yang telah dikenal pasti iaitu:

A. r. hispanica (Seoane, 1894) - utara dan barat semenanjung Iberia A. r. intercedens (Brehm, 1857) - timur dan selatan semenanjung Iberia dan kepulauan Balearic A. r. rufa (Linnaeus, 1758) - Perancis, barat laut Itali, Elba dan Corsica
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Pengarang dan editor Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia MS

Rode patrijs ( Felemenkçe; Flemish )

wikipedia NL tarafından sağlandı

Vogels

De rode patrijs (Alectoris rufa) is een vogel uit de familie van fazanten (Phasianidae).

Kenmerken

De rode patrijs is 32 tot 35 cm lang. Alle steenpatrijzen lijken sterk op elkaar. Deze steenpatrijs onderscheidt zich van de andere soorten (hoewel de verspreidingsgebieden niet overlappen) door een kleine witte keelvlek met een grove zwarte omranding. Verder heeft deze steenpatrijs een zwarte oogstreep, een witte wenkbrauwstreep en daarboven een grijze kruin.[2]

Verspreiding en leefgebied

Er zijn drie ondersoorten:[3]

Verwilderde populaties, die door uitzetting zijn ontstaan, lopen rond in het zuiden van Groot-Brittannië, Ierland, Griekenland, Algerije en Nieuw-Zeeland.

De vogel komt voornamelijk voor in laagland zoals akkers, weidegronden, heiden, braakliggende stenige terreinen, kuststroken en soms ook in berggebieden boven de boomgrens.[2]

Voorkomen in de Lage Landen

In België en Nederland zijn in de jaren 1960 ook pogingen gedaan de vogel uit te zetten in het wild. Maar in de 21ste eeuw zijn deze vogels van het toneel verdwenen.[2]

Status

De grootte van de populatie wordt geschat op 6 tot 13,5 miljoen individuen. De aantallen gaan achteruit. Echter, het tempo ligt onder de 30% in tien jaar (minder dan 3,5% per jaar). Om deze redenen staat de rode patrijs als niet bedreigd op de Rode Lijst van de IUCN.[1]

Bronnen, noten en/of referenties
  1. a b (en) Rode patrijs op de IUCN Red List of Threatened Species.
  2. a b c Svensson, L. et al., 2010. ANWB Vogelgids van Europa, Tirion, Baarn. ISBN 978 90 18 03080 3
  3. (en) F. Gill, M. Wright D. & Donsker (2013) - IOC World Bird Names (version 3.4)
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia-auteurs en -editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia NL

Rode patrijs: Brief Summary ( Felemenkçe; Flemish )

wikipedia NL tarafından sağlandı

De rode patrijs (Alectoris rufa) is een vogel uit de familie van fazanten (Phasianidae).

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia-auteurs en -editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia NL

Rødhøne ( Norveççe )

wikipedia NO tarafından sağlandı
 src=
Alectoris rufa rufa

Rødhøne (vitenskapelig navn Alectoris rufa) er en fugl.

Referanser

  1. ^ BirdLife International. 2016. Alectoris rufa. The IUCN Red List of Threatened Species 2016: e.T22678711A85911062. Alectoris rufa. Besøkt 20. januar 2018.

Eksterne lenker

ornitologistubbDenne ornitologirelaterte artikkelen er foreløpig kort eller mangelfull, og du kan hjelpe Wikipedia ved å utvide den.
Det finnes mer utfyllende artikkel/artikler på .
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia forfattere og redaktører
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia NO

Rødhøne: Brief Summary ( Norveççe )

wikipedia NO tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa

Rødhøne (vitenskapelig navn Alectoris rufa) er en fugl.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia forfattere og redaktører
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia NO

Alectoris rufa ( Pms )

wikipedia PMS tarafından sağlandı
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia authors and editors
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia PMS

Góropatwa czerwona ( Lehçe )

wikipedia POL tarafından sağlandı
Commons Multimedia w Wikimedia Commons

Góropatwa czerwona, kuropatwa czerwona[4] (Alectoris rufa) – gatunek ptaka z rodziny kurowatych (Phasianidae) występujący w zachodniej Europie.

Systematyka

Wyróżniono kilka podgatunków A. rufa[2][5]:

Charakterystyka

Brązowy grzbiet, biała pręga nad oczami i gardziel, niebieskoszara pierś, pręgowane boki, żółtawy brzuch. Brak dymorfizmu płciowego.

Czarne plamy w upierzeniu na wysokości gardła, co odróżnia ją od innych gatunków. Zarówno nogi, jak i dziób czerwone. Są zdolne do lotu, natomiast latają rzadko. Charakteryzują się szybkimi uderzeniami skrzydeł, które furkoczą w locie. Lepiej niż z lataniem radzą sobie z bieganiem[6].

Średnie wymiary[4]
  • Długość ciała około 32 cm.
  • Rozpiętość skrzydeł: około 62 cm.
  • Masa ciała: około 0,5 kg.

Tryb życia

Tereny trawiaste z niskimi i rzadkimi zaroślami.

Tryb życia

Żyje w stadach zwykle po 10-40 osobników, okresowo nawet do 100 osobników. Dobrze lata, ale przed drapieżnikami woli uciekać po ziemi. Najbardziej aktywna wczesnym ranem.

Pożywienie

Kuropatwa czerwona żywi się głównie roślinami - ziarnami, nasionami liśćmi i korzeniami. Młode karmią owadami - mrówkami, konikami polnymi i szarańczą.

Rozmnażanie
 src=
Jaja podgatunku A. rufa rufa

Sezon lęgowy tych ptaków zaczyna się w kwietniu. Pary pozostają sobie wierne nieraz przez wiele lat, choć jeden samiec może mieć dwie partnerki[potrzebny przypis]. Gniazdują na ziemi, samica składa w jednym lęgu 8-13 jaj[6]. Czasem jedna para ma dwa gniazda - jednym opiekuje się samiec, drugim samica. W przypadku jednego gniazda rodzice dzielę się obowiązkami.

Pisklęta wykluwają się po 23-24 dniach[6] i od razu opuszczają gniazdo, by pod opieką rodziców szukają pokarmu. Latać uczą się w wieku 10 dni. Po 2 miesiącach są już wielkości dorosłego ptaka, ale pozostają z rodzicami przez całą zimę. Dojrzałość płciową osiągają wpo pierwszym roku życia. Kuropatwa czerwona może żyć do 6 lat.

Przypisy

  1. Alectoris rufa, w: Integrated Taxonomic Information System (ang.).
  2. a b Red-legged Partridge (Alectoris rufa) (ang.). The Internet Bird Collection. [dostęp 2013-11-01].
  3. Alectoris rufa. Czerwona księga gatunków zagrożonych (IUCN Red List of Threatened Species) (ang.).
  4. a b Przemysław Busse (red.), Zygmunt Czarnecki, Andrzej Dyrcz, Maciej Gromadzki, Roman Hołyński, Alina Kowalska-Dyrcz, Jadwiga Machalska, Stanisław Manikowski, Bogumiła Olech: Ptaki. T. I. Warszawa: Wiedza Powszechna, 1991, seria: Mały słownik zoologiczny. ISBN 83-214-0563-0.
  5. Frank Gill, David Donsker: Family Phasianidae (ang.). IOC World Bird List: Version 4.2. [dostęp 2014-07-22].
  6. a b c F. Sauer: Ptaki lądowe. Warszawa: Świat Książki, 1996.
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia POL

Góropatwa czerwona: Brief Summary ( Lehçe )

wikipedia POL tarafından sağlandı

Góropatwa czerwona, kuropatwa czerwona (Alectoris rufa) – gatunek ptaka z rodziny kurowatych (Phasianidae) występujący w zachodniej Europie.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autorzy i redaktorzy Wikipedii
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia POL

Perdiz-vermelha ( Portekizce )

wikipedia PT tarafından sağlandı
 src=
Alectoris rufa rufa - MHNT
 src=
Alectoris rufa - MHNT

A perdiz-vermelha ou perdiz-comum (Alectoris rufa) é uma ave cinegética da família Phasianidae (faisões), da ordem Galliformes, ou galináceos. A perdiz-vermelha ocupa habitats algo variados, incluindo searas. É uma ave gregária que vive em grupos.

Habita em toda a Península Ibérica, sobretudo a sul, e encontra-se no sul da França e no médio oriente.

É uma espécie muito caçada, principalmente na Península Ibérica.

Ver também

 title=
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autores e editores de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia PT

Perdiz-vermelha: Brief Summary ( Portekizce )

wikipedia PT tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa - MHNT  src= Alectoris rufa - MHNT

A perdiz-vermelha ou perdiz-comum (Alectoris rufa) é uma ave cinegética da família Phasianidae (faisões), da ordem Galliformes, ou galináceos. A perdiz-vermelha ocupa habitats algo variados, incluindo searas. É uma ave gregária que vive em grupos.

Habita em toda a Península Ibérica, sobretudo a sul, e encontra-se no sul da França e no médio oriente.

É uma espécie muito caçada, principalmente na Península Ibérica.

Alectoris rufa rufa Alectoris rufa hispanica Alectoris rufa intercedens
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Autores e editores de Wikipedia
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia PT

Rödhöna ( İsveççe )

wikipedia SV tarafından sağlandı
 src=
Alectoris rufa

Rödhöna[2] (Alectoris rufa) är en västeuropeisk hönsfågel i familjen fasanfåglar.[3]

Utseende

Rödhönan tillhör en grupp med närbesläktade och mycket likartade hönsfåglar i släktet Alectoris som avlöser varandra geografiskt, i Europa representerade i övrigt av stenhöna (Alectoris graeca), berghöna (Alectoris chukar) och klipphöna (Alectoris barbara). Alla är 32–36 centimeter långa satta fåglar med ljust ansikte, någon form av ansiktsmask och mörkt halsband. De har även röda fötter, grått bröst, rostbeige buk, lodrätt randiga flanker samt rostfärgade yttre stjärtpennor som konstrasterar mot brungrå rygg och övergump.[1]

De är alla sällskapliga men vaksamma och springer helst undan vid störning. Flykten är låg med snabba vingslag och stela glid.[4]

Rödhöna skiljer sig från sina släkting på sin lilla vita haklapp inramad av en svart bård som nedåt övergår i svartstreckat bröst. Därtill är bakdelen av halsen brunare.[1]

Utbredning och systematik

Rödhöna är den mest västliga av Alectoris-hönsen och delas in i tre underarter med följande utbredning:[3]

  • Alectoris rufa rufa – förekommer i Frankrike, nordvästra Italien, på Elba samt på Korsika
  • Alectoris rufa hispanica – förekommer på norra och västra Iberiska halvön
  • Alectoris rufa intercedens – förekommer på östra och södra Iberiska halvön och i Balearerna

Rödhönan är stannfågel men bergslevande individer rör sig till lägre nivåer vintertid. Arten är inplanterad i Storbritannien,[4] och det finns även frilevande bestånd i Irland, Algeriet, Grekland och Nya Zeeland.[1]

 src=
Rödhönans ungefärliga utbredningsområde i lila.

Ekologi

Rödhönan lever främst på låglandet i olika biotoper som odlingsbyggd, hedar, kustängar och i sandig och klippig terräng. Den förekommer ibland även på högre höjd ovan trädgränsen.[4] Den livnär sig av frön, löv och rötter, men även insekter.[1]

Häckningstiden varierar från april till början av maj i Portugal, slutet av april till maj i England och från maj till mitten av juni i Frankrike.[1]

 src=
Rödhönekyckling.

Status och hot

Arten har ett stort utbredningsområde och en stor population, men tros minska i antal, dock inte tillräckligt kraftigt för att den ska betraktas som hotad.[1] IUCN kategoriserar därför arten som livskraftig (LC).[1] Världspopulationen uppskattas till mellan cirka fem och sju miljoner par.[1]

Noter

  1. ^ [a b c d e f g h i] Birdlife International 2012 Alectoris rufa Från: IUCN 2015. IUCN Red List of Threatened Species. Version 2015.4 www.iucnredlist.org. Läst 2016-02-01.
  2. ^ Sveriges ornitologiska förening (2017) Officiella listan över svenska namn på världens fågelarter, läst 2017-08-14
  3. ^ [a b] Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, D. Roberson, T. A. Fredericks, B. L. Sullivan, and C. L. Wood (2016) The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 2016 http://www.birds.cornell.edu/clementschecklist/download, läst 2016-08-11
  4. ^ [a b c] Svensson, Lars; Peter J. Grant, Killian Mullarney, Dan Zetterström (2009). Fågelguiden: Europas och Medelhavsområdets fåglar i fält (andra upplagan). Stockholm: Bonnier Fakta. sid. 54. ISBN 978-91-7424-039-9

Externa länkar

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia författare och redaktörer
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia SV

Rödhöna: Brief Summary ( İsveççe )

wikipedia SV tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa

Rödhöna (Alectoris rufa) är en västeuropeisk hönsfågel i familjen fasanfåglar.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia författare och redaktörer
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia SV

Alectoris rufa ( Vietnamca )

wikipedia VI tarafından sağlandı
 src=
Alectoris rufa rufa

Alectoris rufa là một loài chim trong họ Phasianidae.[2]

Hình ảnh

Chú thích

  1. ^ BirdLife International (2012). Alectoris rufa. Sách Đỏ IUCN các loài bị đe dọa. Phiên bản 2013.2. Liên minh Bảo tồn Thiên nhiên Quốc tế. Truy cập ngày 26 tháng 11 năm 2013.
  2. ^ Clements, J. F., T. S. Schulenberg, M. J. Iliff, B.L. Sullivan, C. L. Wood, and D. Roberson (2012). “The eBird/Clements checklist of birds of the world: Version 6.7.”. Truy cập ngày 19 tháng 12 năm 2012.

Tham khảo


Hình tượng sơ khai Bài viết Bộ Gà này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia tác giả và biên tập viên
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia VI

Alectoris rufa: Brief Summary ( Vietnamca )

wikipedia VI tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa

Alectoris rufa là một loài chim trong họ Phasianidae.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Wikipedia tác giả và biên tập viên
orijinal
kaynağı ziyaret et
ortak site
wikipedia VI

Красная куропатка ( Rusça )

wikipedia русскую Википедию tarafından sağlandı
 src=
Alectoris rufa rufa

Кра́сная куропа́тка[1] (лат. Alectoris rufa) — птица семейства фазановых.

Описание

Красная куропатка очень похожа на европейского кеклика. Только верх головы и спина коричневого, а не серого цвета. Белое пятно на горле меньше. Полоса на груди, которая окаймляет пятно на горле, не такое отчётливое как у европейского кеклика. Она переходит в чёрные пестрины. Кроме того, у взлетающих красных куропаток заметны яркие огненно-красные перья хвоста.

Красная куропатка имеет ряд призывов, имеющих социальную функцию. Призывы «че» или «цет-псиэ-ток» могут повторяться длительное время. Пение самцов слышно на расстоянии более нескольких сотен метров. Оно начинается с «вэт-вэт» и медленно повышается до «тек-тек» или «ток-ток». Апогей песни — это комбинация элементов звуков «ток-ток» с карканьем. Характерным окончанием песни является «ток-ток-корэрэрэ-корэрэ»[2].

Распространение

Сегодня красную куропатку можно встретить на Иберийском полуострове, в южной Франции и в северо-западной Италии. Птица была завезена на Азорские острова, о. Гран-Канария, Мадейру, Балеарские острова и Корсику. В Великобританию красная куропатка была завезена в 1770 году, с тех пор на юге и в центральной части страны она является ценной охотничьей дичью. После того, как азиатский кеклик также был завезён в страну, появились гибриды с местными популяциями красной куропатки.

В пределах своего ареала различают 3 подвида.

Красная куропатка обитает на юге своего ареала вплоть до высоты 2 000 м над уровнем моря, предпочитая ровные ландшафты.

Примечания

  1. Бёме Р. Л., Флинт В. Е. Пятиязычный словарь названий животных. Птицы. Латинский, русский, английский, немецкий, французский / Под общ. ред. акад. В. Е. Соколова. — М.: Рус. яз., «РУССО», 1994. — С. 56. — 2030 экз.ISBN 5-200-00643-0.
  2. Hans-Heiner Bergmann; Hans-Wolfgang Helb; Sabine Baumann; Die Stimmen der Vögel Europas – 474 Vogelporträt mit 914 Rufen und Gesängen auf 2.200 Sonogrammen, Aula-Verlag, Wiesbaden 2008, ISBN 978-3-89104-710-1; S. 77
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Авторы и редакторы Википедии

Красная куропатка: Brief Summary ( Rusça )

wikipedia русскую Википедию tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa

Кра́сная куропа́тка (лат. Alectoris rufa) — птица семейства фазановых.

lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
Авторы и редакторы Википедии

アカアシイワシャコ ( Japonca )

wikipedia 日本語 tarafından sağlandı
アカアシイワシャコ Rothuhn gran canaria guigui 20060324a.jpg
Alectoris-rufa-with-young.jpg
雛を連れた成鳥 保全状況評価[1] LEAST CONCERN
(IUCN Red List Ver.3.1 (2001))
Status iucn3.1 LC.svg 分類 : 動物界 Animalia : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata : 鳥綱 Aves : キジ目 Galliformes : キジ科 Phasianidae : イワシャコ属 Alectoris : アカアシイワシャコ A. rufa 学名 Alectoris rufa
(L, 1758) 和名 アカアシイワシャコ 英名 Red-legged Partridge
 src=
Alectoris rufa rufa

アカアシイワシャコ(学名:Alectoris rufa)は、キジ目キジ科の鳥類。狩猟鳥である。


形態[編集]

丸みを帯びた体つきの鳥で、背部は薄茶色、胸部は灰色、腹部は淡い黄土色。顔は白く、喉元に黒い帯状の模様がある。体側には赤茶色の縞が入り、脚は赤い。

生態[編集]

渡りをしない留鳥で、主に地上で生活する。危険を察知すると飛ぶよりも走って逃げるが、必要に迫られると丸っこい翼で短距離を飛ぶこともある。乾燥した低地の農地や開けた岩がちの土地などで繁殖し、地上にを作ってを産む。繁殖期以外は群れを作る。

主に種子を食べるが、幼鳥は必須な蛋白質を摂取するために昆虫類を多く捕食する。

鳴き声は3つの音節から成る「カ・チュ・チュ」。

東南ヨーロッパでは近縁種ハイイロイワシャコが同様のニッチを占めている。

分布[編集]

フランスからイベリア半島にかけての西南ヨーロッパに自然分布する。狩猟鳥として移入されたイングランド南部に帰化している。

Sibley分類上の位置[編集]

シブリー・アールキスト鳥類分類


Clements分類上の位置[編集]

 src= ウィキスピーシーズにアカアシイワシャコに関する情報があります。  src= ウィキメディア・コモンズには、アカアシイワシャコに関連するメディアがあります。 Clements鳥類分類

参考文献[編集]

  1. ^ Alectoris rufa (Species Factsheet by BirdLife International)

関連[編集]

外部リンク[編集]

執筆の途中です この項目は、鳥類に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めていますポータル鳥類 - PJ鳥類)。
 title=
lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
ウィキペディアの著者と編集者

アカアシイワシャコ: Brief Summary ( Japonca )

wikipedia 日本語 tarafından sağlandı
 src= Alectoris rufa rufa

アカアシイワシャコ(学名:Alectoris rufa)は、キジ目キジ科の鳥類。狩猟鳥である。


lisans
cc-by-sa-3.0
telif hakkı
ウィキペディアの著者と編集者