Pieris napi, vulgarmente llamada blanca verdinervada, ye una caparina de tamañu medianu-pequeñu (machos ente 4,5 y 5, y femes ente 4 y 5 cm de valumbu), d'anversu blancu con llurdios negros y aviesu con nervios verdosos, y con dimorfismu sexual. Pertenez a la familia Pieridae, y foi descrita por Carlos Linneo en 1758.
El so epítetu xenéricu fai referencia a Pieria, llugar onde nacieron les muses y Orfeo, de la mitoloxía griega. L'específicu fai referencia al nabu o colza (Brassica napus).
Ye una caparina común y localmente abondosa distribuyida per África, Europa y Asia, que vuela en zones húmedes con munches flores, en marxes de montes y montes de ribera. El so estáu de caltenimientu nun reviste esmolición y nun s'atopa incluyida na Llista colorada de la UICN nin nel Atles y llibru coloráu de los invertebraos amenaciaos d'España.[1][2] [3]
El polimorfismu d'esta especie ye bien acusáu: esisten diferencies ente les caparines de la primer xeneración, más intensamente coloriaes, y les de les siguientes xeneraciones. Tamién esisten diferencies notables ente poblaciones de distintos llugares y, inclusive, ente individuos de la mesma población.
L'anversu o cara cimera de les nales ye blancu con llurdios negros. L'aviesu ye de color blancu y mariellu llimón intensu na primer xeneración, y maciu nes demás, con llurdios abuxaos y nervaduras verdoses.
L'anversu de les nales anteriores de los machos ye blancu col borde abuxáu y un llurdiu apical gris, dacuando atayada por trazos negros de pequeñu tamañu. La zona basal ye gris nel so parte proximal y blanca na distal, les zones discal, postdiscal y submarxinal son tamién blanques coles venes resaltaes finamente en gris. Na zona postdiscal apaez un llurdiu negruzu en E3. Les nales posteriores son blanques con un llurdiu postdiscal negru en E7.
L'aviesu alar ye blancu, mariellu y con trazos verdosos. Les anteriores tienen la zona apical amarellentada y les venes selemente retulaes de mariellu, menos na primer xeneración que tán gruesamente marcaes de gris. En E3 apaez un puntu negru. Les posteriores son de tonu mariellu maciu con llurdiu abuxáu en E7; na primer xeneración estes nales son mariellu intensu coles venes marcaes por gruesos trazos verdosos, siendo'l llurdiu de E7 verdosa tamién.
Les nales de les femes son asemeyaes, con llurdios de mayor estensión. L'anversu de les anteriores tien una zona basal más escura, con un llurdiu negru y allargáu en Y1a y otros trés enllordios postdiscales negros en E1b, E3 y E5 que se confunde col llurdiu apical.
Como nel restu d'especies de la so familia, los imagos tienen la cabeza pequeña, con antenes en maza, y unos palpos bien desenvueltos. Los trés pares de pates son funcionales. Les sos nales anteriores formen un ángulu agudu na so base, ente que les posteriores, que tienen una superficie alar mayor, son arredondiaes. Son carauterísticos dos nervios anales nes nales posteriores.
Los guxanos son de color verde amarellentáu, allargaes, de cabeza pequeña, cilíndriques, y ensin escayos. Les crisálides, cuélguense pol cremáster de los tarmos de les plantes hospedadoras y afítense con un cíngulu de seda, adquiriendo la tonalidá de la planta na que tán.
Puede tracamundiase con otres especies del mesmu xéneru como P. brassicae, P. rapae, P. ergane o P. mannii.
Ye una especie trivoltina con una primer xeneración que vuela a principios de la primavera y que tien coloraciones más intenses. La segunda xeneración apaez a principios del branu y la tercera a principios de la seronda.
Les femes realicen la puesta sobre fueyes y tarmos de les plantes nutricies, dexando un güevu en cada pie de planta hasta poner unos 150. Aprosimao quince díes dempués la gata eclosiona desenvolviéndose mientres daqué más d'un mes hasta convertise en crisálida. La última xeneración envierna nesti estáu.
Les sos plantes nutricies son les de la familia de les crucíferes, especialmente colza, col, matacandil, mostaza, yerba d'ayu o berru de prau. Pero tamién puede alimentase de carraspique, mostaza selvaxe, nabu, rabaniza, rábanu picante, berru amargosu, etc.
Especie cosmopolita, el so rangu de distribución toma dende'l norte d'África, Europa, Rusia occidental y Asia Menor y Central, según los países de la badea de Bengala y l'archipiélagu xaponés. Falta en delles islles mediterránees como Mallorca, Cerdeña o Chipre.
El so hábitat son zones húmedes con gran cantidá de flores, nes llindes de los montes y en montes de ribera. Los adultos busquen especialmente zones floríes realizando pequeñes migraciones.
Primeramente descrita como Papilio napi por Linneo en 1758, foi treslladada al xéneru Pieris por Franz Paula von Schrank en 1801. Darréu, nueves descripciones conducieron a sinonimies como Papilio napaeae Esper 1804, Pieris meridionalis Heyne 1895, Pieris flavescens Wagner 1903, Pieris dubiosa Rober 1907, Pieris canidiaformis Drenowsky 1910, Pieris adalwinda Fruhstorfer 1909, Pieris arctica Verity 1911 o Artogeia napi.
Adalbert Seitz na so obra Die Gross-Schmetterlinge der Erde (Les mayores caparines del mundu) de 1900, recoyía hasta 19 variedaes d'esta especie. Anguaño reconócense 13 subespecies:
Pieris napi, vulgarmente llamada blanca verdinervada, ye una caparina de tamañu medianu-pequeñu (machos ente 4,5 y 5, y femes ente 4 y 5 cm de valumbu), d'anversu blancu con llurdios negros y aviesu con nervios verdosos, y con dimorfismu sexual. Pertenez a la familia Pieridae, y foi descrita por Carlos Linneo en 1758.
El so epítetu xenéricu fai referencia a Pieria, llugar onde nacieron les muses y Orfeo, de la mitoloxía griega. L'específicu fai referencia al nabu o colza (Brassica napus).
Ye una caparina común y localmente abondosa distribuyida per África, Europa y Asia, que vuela en zones húmedes con munches flores, en marxes de montes y montes de ribera. El so estáu de caltenimientu nun reviste esmolición y nun s'atopa incluyida na Llista colorada de la UICN nin nel Atles y llibru coloráu de los invertebraos amenaciaos d'España.
La blanqueta perfumada (Pieris napi) és un lepidòpter ropalòcer de la família Pieridae.[1]
És una espècie generalitzada a tota Europa i Àsia, incloent el subcontinent indi, Japó i el Magrib i Amèrica del Nord.
Igual que en altres papallones "blanques", els sexes difereixen. La femella té dos punts a cada ala davantera i el mascle només en té un. Les venes de les ales de la femella estan en general marcades més fortament. La superfície inferior de les ales posteriors és de color groc pàl·lid amb les venes ressaltades per escates negres que li donen un tint verdós. Per a pondre els seus ous prefereix les crucíferes silvestres. Els mascles emeten una feromona sexual que és perceptible per a l'ésser humà, el citral,[2] el component bàsic de l'oli de la pell de la llimona.[3]
Els ous són dipositats individualment en una àmplia gamma de plantes nutrícies, incloent Sisymbrium officinale, Alliaria petiolata, Cardamine pratensis, Rorippa nasturtium-aquaticum, Sinapis arvensis, Cardamine amara, Brassica oleracea i Raphanus raphanistrum. Per això rarament és una plaga en jardins o conreus de camp.
L'eruga és de color verd i es camufla bé. Quan arriba a la darrera fase és verda amb berrugues negres, de la qual sorgeixen pèls blanquinosos i negrencs. Té una línia més fosca al llarg de la part posterior i una línia groga als costats. Per sota és de color gris blanquinós.
Igual que altres espècies de Pieris passa l'hivern com a pupa. És de color verd amb les parts elevades de color groguenc i marró. Aquesta és la forma més freqüent, tot i que varia del color groguenc al grisenc o marronós.
Pieris napi es troba en llocs humits, coberts d'herba amb una mica d'ombra, en marges de bosc, tanques, prats i valls boscoses. Les darreres generacions amplien el seu hàbitat a la recerca de plantes nutrícies alternatives en llocs secs i florits. A la Mediterrània també es troba en matolls al voltant dels rierols de muntanya i en les planes d'inundació amb Nasturtium officinale. Es troba des del nivell del mar fins a gran altitud (2500 m a Europa Central, 2600 m a Itàlia, 3600 m al Marroc).
Les generacions varien segons la ubicació, l'elevació i la temporada. Al nord d'Europa hi ha dues o tres generacions d'abril a principis de setembre. En zones més càlides i en alguns bons anys hi ha una quarta generació. Al sud d'Europa hi ha tres o més generacions que es superposen parcialment des de març fins octubre.
Investigacions recents ha demostrat que quan els mascles s'aparellen amb una femella, injecten salicilat de metil juntament amb el seu esperma. L'olor d'aquest compost repel·leix altres mascles, assegurant així la paternitat dels ous del primer mascle.[4]
Després de l'aparellament la femella mostrarà una postura negativa cap altres mascles alliberant salicilat de metil durant els festeigs posteriors. L'alliberament d'aquest anti-afrodisíac acabarà ràpidament amb el seguici. Els mascles són molt sensibles a les diferències en els nivells de salicilat de metil, i utilitzaran aquest sentit per influir en el seu comportament d'aparellament. No obstant això una femella verge mostrant una postura molt similar alliberarà una química diferent que perllongarà el ritual de festeig. Els mascles són més sensibles a aquestes diferències químiques i posturals, i poden discriminar entre una femella verge receptiva i una femella aparellada poc receptiva.[5]
El mascle d'adult d'aquesta espècie té una olor distintiva que s'assembla a la marialluïsa.[6]
En general les femelles que s'aparellen diverses vegades tenen una major temps de fecunditat, ponen ous més grans i viuen més temps en comparació amb les femelles que s'aparellen només una vegada. En la majoria dels organismes és la femella la que més contribueix a la reproducció de la descendència, ja que ella ha d'invertir en un ou i després portar el zigot.
Els mascles, d'altra banda, només proporcionen un espermatozoide que és de baix cost. En Pieris napi, però, l'aparellament és extraordinàriament costós per als mascles, ja que l'ejaculació produïda no només conté els espermatozoides, sinó que també conté substàncies accessòries. Aquestes substàncies fan de mitjana el 15% de la massa corporal masculina i s'incorporen en els teixits reproductius durant el procés d'aparellament. Per tant, el dot donat pels mascles en l'aparellament constitueix un esforç inversor.
En Pieris napi, el regal nupcial és un exemple de cooperació sexual cap a un interès comú tant de mascles com de femelles. L'existència de nutrients en l'ejaculació és beneficiós per les femelles perquè augmenta la seva longevitat i fecunditat, i finalment promou reaparellaments.[7]
Algunes autoritats consideren que Pieris napi pot ser una superespècie que inclouria Pieris virginiensis, Pieris oleracea i Pieris bryoniae.
Pieris napi
Pieris napi
Pieris napi
Pieris napi
La blanqueta perfumada (Pieris napi) és un lepidòpter ropalòcer de la família Pieridae.
Glöyn byw sy'n perthyn i urdd y Lepidoptera yw gwyn gwythiennau gwyrddion, sy'n enw gwrywaidd; yr enw lluosog ydy gwynion gwythiennau gwyrddion; yr enw Saesneg yw Green-veined White, a'r enw gwyddonol yw Pieris napi.[1][2] Mae i'w ganfod ledled Ewrop ac Asia gan gynnwys India.
Caiff ei ganfod mewn caeau a meysydd agored, tamp ac nid yw i'w weld yn aml mewn gardd. Gall fyw hyd at 2,600 m uwch lefel y môr. Un smotyn sydd gan yr oedolyn gwryw ar ei adenydd blaen, ond mae gan y fenyw ddwy. Mae'r siani flewog yn treulio'r gaeaf fel chwiler. Yn Ewrop ceir dwy neu dair cenhedlaeth ac maent i'w gweld ar adain rhwng Ebrill a Medi.
Caiff yr wyau eu dodwy ar nifer o blanhigion, gan gynnwys: Sisybrium officinale, Alliaria petiolata, Cardamine pratense, berw dŵr (Rorippa nasturtium-aquaticum), Sinapis arvensis, Cardamine amara, bresych gwyllt (Brassica oleracea) a rhuddugl gwyllt (Raphanus raphanistrum). Oherwydd hyn, nid yw byth yn cael ei gyfri fel pla mewn gardd. Cuddliw o wyrdd sydd gan y siani flewog a dail yn unig mae'n ei fwyta, nid y blodau.
Gellir dosbarthu'r pryfaid (neu'r Insecta) sy'n perthyn i'r Urdd a elwir yn Lepidoptera yn ddwy ran: y gloynnod byw a'r gwyfynod. Mae'r dosbarthiad hwn yn cynnwys mwy na 180,000 o rywogaethau mewn tua 128 o deuluoedd.
Wedi deor o'i ŵy mae'r gwyn gwythiennau gwyrddion yn lindysyn sy'n bwyta llawer o ddail, ac wedyn mae'n troi i fod yn chwiler. Daw allan o'r chwiler ar ôl rhai wythnosau. Mae pedwar cyfnod yng nghylchred bywyd glöynnod byw a gwyfynod: ŵy, lindysyn, chwiler ac oedolyn.
Glöyn byw sy'n perthyn i urdd y Lepidoptera yw gwyn gwythiennau gwyrddion, sy'n enw gwrywaidd; yr enw lluosog ydy gwynion gwythiennau gwyrddion; yr enw Saesneg yw Green-veined White, a'r enw gwyddonol yw Pieris napi. Mae i'w ganfod ledled Ewrop ac Asia gan gynnwys India.
Caiff ei ganfod mewn caeau a meysydd agored, tamp ac nid yw i'w weld yn aml mewn gardd. Gall fyw hyd at 2,600 m uwch lefel y môr. Un smotyn sydd gan yr oedolyn gwryw ar ei adenydd blaen, ond mae gan y fenyw ddwy. Mae'r siani flewog yn treulio'r gaeaf fel chwiler. Yn Ewrop ceir dwy neu dair cenhedlaeth ac maent i'w gweld ar adain rhwng Ebrill a Medi.
Bělásek řepkový (Pieris napi) je středně velký motýl, jeden z téměř dvaceti druhů z čeledě běláskovitých, kteří se vyskytují v přírodě České republiky. Po taxonomické stránce je druh blíže zařazen do podčeledě bělásků (Pierinae).
Tento převážně palearktický druh žije téměř v celé Evropě a východním směrem v mnoha oblastech Asie až po indický subkontinent a Japonsko. Vyskytuje se také v severní Africe i Severní Americe. Pro život si vybírá jak stinné a vlhké prostředí, tak i suchou a volnou krajinu, to mu dovoluje osídlovat i přechodné biotopy včetně území pozměněná lidskou činností, v horách jej lze spatřit do výše 2000 až 3000 m.
Samičky se od svého místa vylíhnutí poblíž kvetoucích rostlin příliš nevzdalují, samečci naopak jsou dobrými letci a při hledání samiček létají na velké vzdálenosti. V české krajině je téměř všude hojný a není považován za ohrožený druh.
Nejčastěji mívá rozpětí křídel od 35 do 45 mm. Ve vzhledu se projevuje pohlavní dichroismus, samička má při zadním okraji předního křídla obvykle dvě výrazné černé skvrny a sytější černé poprášení svrchní strany křídel, celkově působí tmavším dojmem. Žíly na křídlech motýlů vypadají jako šedě posýpané. Jarní generace bývá více vybarvená a prokreslená, je znána i žlutá forma.
Bělásek řepkový ve středoevropských podmínkách mívá nejčastěji ročně dvě generace, v teplých létech i tři. Délka vývoje jednotlivých generací odvisí od přírodních podmínek. Samička se páří nejméně se dvěma samečky (polyandrie). Zimní období druh přežívá ve stadiu kukly přilepené k rostlině.
Samičky prvé generace, vylíhnuté z kukel předešlého roku, snášejí vřetenovitá vajíčka obvykle v květnu. Kladou je nejčastěji po jednom na spodní strany listů nebo mladé výhonky. Asi za týden se z vajíček vylíhnou matně zelené housenky (larvy) s množstvím drobných černých teček a s jemným ochlupením na hřbetní straně. Přibližně tři týdny se housenky živí listy rostlin a pak se zakuklí, zelené nebo krémové kukly jsou přichyceny k nízkým lodyhám. Po dvou týdnech vylétne z kukel nová generace motýlů která naklade vajíčka v červenci či srpnu. Po larválním stádiu se zakuklí a ve stadiu kukly přezimují do příštího roku. Ve velmi teplých létech se může počátkem září z některých kukel vylíhnou i třetí generace, ta naklade vajíčka a počátkem října se housenky zakuklí a přezimují. V jihoevropských podmínkách bývají ročně i čtyři generace.
Rostliny na kterých se housenky běláska řepkového živí jsou různé druhy divoce rostoucích druhů z čeledi brukvovitých. Mezi hlavní patří česnáček lékařský, hořčice polní, řeřišnice luční, řeřišnice hořká i různé druhy huseníku, rukve, hulevníku a potočnice, na pěstovaných kultivarech užitkových rostlin se běžně nevyskytují. Proto nejsou tito motýli považování za škůdce.
Samička
Sameček
Páření
Žlutá forma
Obrázky, zvuky či videa k tématu bělásek řepkový ve Wikimedia Commons
Bělásek řepkový (Pieris napi) je středně velký motýl, jeden z téměř dvaceti druhů z čeledě běláskovitých, kteří se vyskytují v přírodě České republiky. Po taxonomické stránce je druh blíže zařazen do podčeledě bělásků (Pierinae).
Grønåret kålsommerfugl (Pieris napi) er en sommerfugl i hvidvingefamilien. Arten er udbredt over hele Europa og i de tempererede dele af Asien og Nordamerika. I Danmark er den grønårede kålsommerfugl almindelig over hele landet, selv på mindre øer. Man kan møde sommerfuglen i skove og i områder med næringsrig og gerne fugtig jord. Den dukker frem samtidig med aurora i begyndelsen af maj og kan ses helt hen i oktober.
Den grønårede kålsommerfugl kan forveksles med både stor og lille kålsommerfugl, men den har små gråsorte trekantede pletter på forvingens søm, der markerer ribberne, hunnens tegninger er her tydeligere end hannens. Bagvingernes underside har farvede ribber, der fremtræder olivengrønne. Den olivengrønne farve bliver dog svagere om sommeren. Artens farver varierer meget mellem generationerne og mellem hvert individ.
Den grønårede kålsommerfugl har to generationer hen over sommeren i Danmark. Æggene lægges på korsblomster, gerne sammen med æg af aurora. Larverne fra de to arter konkurrerer ikke, da auroralarverne æder af skulperne og larverne af grønåret kålsommerfugl æder plantens blade. Efter en uge klækkes æggene og larverne er udvoksede efter 2-3 uger. Larverne forpupper sig herefter og puppen klækkes efter ca. en uge. Den anden generation overvintrer i puppestadiet til næste forår.
Den grønårede kålsommerfugl vandrer ikke som stor og lille kålsommerfugl.
Løgkarse, Eng-Karse, Vand-Karse, Vejsennep, Stor Fladstjerne og forskellige arter af Kål.
Den grønårede kålsommerfugl er ikke en plage for haveejere med kål som de to andre Pieris-arter: stor og lille kålsommerfugl, da den grønårede kålsommerfugls larver lever på løgkarse og andre vilde korsblomster, men ikke på Have-Kål.
Grønåret kålsommerfugl (Pieris napi) er en sommerfugl i hvidvingefamilien. Arten er udbredt over hele Europa og i de tempererede dele af Asien og Nordamerika. I Danmark er den grønårede kålsommerfugl almindelig over hele landet, selv på mindre øer. Man kan møde sommerfuglen i skove og i områder med næringsrig og gerne fugtig jord. Den dukker frem samtidig med aurora i begyndelsen af maj og kan ses helt hen i oktober.
Der Rapsweißling (Pieris napi) ist ein Schmetterling (Tagfalter) aus der Familie der Weißlinge (Pieridae). Er wird oft auch als Grünader-Weißling oder Hecken-Weißling bezeichnet.
Der Rapsweißling ist ein mittelgroßer Falter mit einer Flügelspannweite von ca. 50 Millimetern[1], der zu den häufigsten Tagfalterarten zählt. Das Haupterkennungsmerkmal sind die grünlich beschuppten Adern auf den gelben Hinterflügelunterseiten. Die Unterseite des Vorderflügels ist weiß und verfärbt sich zur Spitze hin gelblich. Ebenso ist die Oberseite weiß und weist eine leichte graugrüne Äderung auf. Beim Männchen befindet sich hier ein ebenso gefärbter Fleck, beim Weibchen sind es derer zwei. Zu den Flügelspitzen färben sich die Vorderflügel hier dunkelgrau.[1]
Die Raupe ähnelt der des Kleinen Kohlweißlings, besitzt aber keine ausgeprägte gelbe Rückenlinie, sondern ist eher hellgrün mit feinen gelben seitlichen Punkten.[1]
Der Falter ist nahezu im gesamten Europa, von Skandinavien bis zum Mittelmeer[1], verbreitet. Er fehlt auf den Atlantischen Inseln, den Shetlandinseln und Sardinien.
Zum Lebensraum des Rapsweißlings gehören feuchte, grasige Orte mit etwas Schatten, Waldränder, Baumhecken, Fettwiesen und bewaldete Flusstäler. Die späteren Generationen erweitern ihren Einzugsbereich bei der Suche nach alternativen Futterpflanzen in trockenere, aber blütenreiche Lagen. Im Mittelmeergebiet sind Gebüsche an Bergbächen oder -quellen bzw. Überschwemmungsgebiete mit Brunnenkresse (Nasturtium officinale) typisch.[2]
Zu den Futterpflanzen der Raupe gehören Schaumkrautarten (Cardamine) aber auch verschiedene Arten von Kresse wie Echte Brunnenkresse (Nasturtium officinale), Senfe (Sinapis) und Knoblauch (Allium sativum)[1]. Es ist fraglich, ob der namensgebende Raps (Brassica napus) als Futterpflanze eine wesentliche Rolle spielt.
Der Generationsverlauf variiert mit Lokalität, Höhe und Saison. In Nordeuropa werden zwei bis drei Generationen von April bis Anfang September beobachtet. In wärmeren Gebieten und günstigen Jahren entsteht teilweise eine vierte Generation. In Südeuropa treten drei oder mehrere teilweise überlappende Generationen von März bis Oktober auf.
Der Rapsweißling (Pieris napi) ist ein Schmetterling (Tagfalter) aus der Familie der Weißlinge (Pieridae). Er wird oft auch als Grünader-Weißling oder Hecken-Weißling bezeichnet.
She foillycan 'sy chynney Pieris ee baneag gheayney (Pieris napi). T'ee ry-akin er feie ny Cryss ny Twoaie.
Ta breckyn er ny skianyn hoshee: un vreck ec deiney as daa ec mraane. Ta cuishlinyn ny mraane ny smoo baghtal. Ta çheu s'inshley ny skianyn ouyragh as ta crottylyn geayney rish ny cuishlinyn (bun yn ennym).
She foillycan 'sy chynney Pieris ee baneag gheayney (Pieris napi). T'ee ry-akin er feie ny Cryss ny Twoaie.
De lytse swartstreekwytflinter (Pieris napi) is in flintersoarte yn it skaai fan de koalflinters (Pieris).
De lytse swartstreekwytflinter is in tige algemiene stânflinter. Hy komt oer it hiele lân ferspraat foar. De lytse swartstreekwytflinter hâldt fan fochtige greiden en boskrânen. Ek komme se foar yn tunen, parken en op de heide. Se hawwe in foarkar foar wiete plakjes.
Op de reade list stiet de flinter as no net bedrige.
De flinter fleant fan begjin maaie oant begjin juny. De twadde en tredde generaasje oerlaapje elkoar. Dy generaasjes fleane fan heal juny ôf oant heal septimber.
De wjuklingte is likernôch 20 oant 24 mm. De ieren op de efterwjuk binne griis grien. It swarte plak op de foarwjuk punt rint nei ûnderen ta. Op de boppekant fan de foarwjuk sit in swart plak. It mantsje hat ien plak en it wyfke hat twa plakken.
De rûp oerwinteret as in pop. Dy pop hinget faak oan in stien of takke.
De weardplanten fan de rûp binne foaral Sipelkrûd, de Pinksterblom en krúsblommigen lykas koal.
De lytse swartstreekwytflinter (Pieris napi) is in flintersoarte yn it skaai fan de koalflinters (Pieris).
Flatrat e përparme të bardha, në majë me njollë të zezë, në mes me 1 njollë (mashkulli) ose 2 njolla (femra).
Flatrat e pasme të bardha; ana e poshtme e flatrave me nervurat shumë të errësuara (pjesërisht edhe të gjelbërta). Hapësira e flatrave varion nga 38 - 48 mm. Takohet në mjedise me bimësi të familjes kryqore.
The Pieris napi is a butterflee o the faimily Pieridae.
Репкиниот белец (Pieris napi) е пеперуга од семејството на пеперуги белци. Пеперугата ја има и во Македонија.
Оваа пеперуга е расширена во скоро цела Европа и Азија, но и Индија, Северна Африка и Северна Америка. Пеперутката може да се најде во ливади и шумски предели. Поретко може да се најде во градини и паркови.
Оваа пеперутка има родов диморфизам. Женките имаат две точки на предните страни на крилјата. Вените на крилјата кај женките најчесто се поизразени за разлика од мажјациѕе. Долната страна на крилјата има бледожолта боја, а вените имаат зеленкаста нијанса. Најчесто ги полага јајцата на растението brassicaceae. Мажјаците имаат сексуален феромон, кои и луѓето може да го приметат, цитралот.[1]
Јајцата се полагаат единечно на голем број растенија, меѓу кои Sisybrium officinale, Alliaria petiolata, Cardamine pratense, Rorippa nastutium-aquaticum, Sinapis arvensis, Cardamine amara, Brassica oleracea и Raphanus raphanistrum. Овие гасеници се често штетници во
градините. Гасениците се зелени и добро камуфлирани. Кога се големи имаат црни дамки со бели влакна. Зимата ја поминува во фазата кукла. Куклата е зелена.
Пеперугата може да се најде во тревни површини, шумски предели, ливади и долини. Подоцнежните генерации го прошируваат местото за хранење во посушни предели. Живее и до 2500 метри надморска висина во Европа, или 3600 во Мароко.
Во северна Европа има две или три генерации од април до септември. Во потопли предели има и четврта генерација.
Репкиниот белец (Pieris napi) е пеперуга од семејството на пеперуги белци. Пеперугата ја има и во Македонија.
The green-veined white (Pieris napi) is a butterfly of the family Pieridae.
A circumboreal species widespread across Europe and Asia, including the Indian subcontinent, Japan, the Maghreb and North America. It is found in meadows, hedgerows and woodland glades but not as often in gardens and parks like its close relatives the large and small whites, for which it is often mistaken. Like other "white" butterflies, the sexes differ. The female has two spots on each forewing, the male only one. The veins on the wings of the female are usually more heavily marked. The underside hindwings are pale yellow with the veins highlighted by black scales giving a greenish tint, hence green-veined white. Unlike the large and small whites, it rarely chooses garden cabbages to lay its eggs on, preferring wild crucifers. Males emit a sex pheromone that is perceptible to humans, citral,[1] the basic flavor-imparting component of lemon peel oil.[2]
Some authors consider the mustard white and West Virginia white of North America to be conspecific with P. napi [3] or consider P. napi to be a superspecies. Despite this, the American butterflies, unlike P. napi, cannot successfully use garlic mustard as a host plant. Females will lay eggs on it, mistaking this non-native species for a compatible native mustard, resulting in the death of the offspring.[4] Classification is also an issue concerning the European dark-veined white.
_Pieris_napi_napi_-_Foret_de_Bouconne,_France_-_male_dorsal.jpg)
Pieris napi ♂
_Pieris_napi_napi_-_Foret_de_Bouconne,_France_-_male_ventral.jpg)
Pieris napi ♂ △
_Pieris_napi_napi_-_Foret_de_Bouconne,_France_-_female_dorsal.jpg)
Pieris napi ♀
_Pieris_napi_napi_-_Foret_de_Bouconne,_France_-_female_ventral.jpg)
Pieris napi ♀ △
The eggs are laid singly on a wide range of food plants including hedge mustard (Sisymbrium officinale), garlic mustard (Alliaria petiolata), cuckooflower (Cardamine pratense), water-cress (Rorippa nastutium-aquaticum), charlock (Sinapis arvensis), large bitter-cress (Cardamine amara), wild cabbage (Brassica oleracea), and wild radish (Raphanus raphanistrum), and so it is rarely a pest in gardens or field crops. The caterpillar is green and well camouflaged. When full grown it is green above with black warts, from which arise whitish and blackish hairs. There is a darker line along the back and a yellow line low down on the sides. Underneath the colour is whitish-grey. The spiracular line is dusky but not conspicuous, and the spiracles are blackish surrounded with yellow. There is extensive overlap with other leaf-feeding larvae of large and small whites in some wild populations (e.g. in Morocco). It is often found feeding on the same plant as the orange tip but rarely competes for food because it usually feeds on the leaves whereas the orange tip caterpillar feeds on the flowers and developing seed pods. Like other Pieris species it overwinters as a pupa. This is green in colour, and the raised parts are yellowish and brown. This is the most frequent form, but it varies through yellowish to buff or greyish, and is sometimes without markings.
P. napi is found in damp, grassy places with some shade, forest edges, hedgerows, meadows and wooded river valleys. The later generations widen their habitat use in the search for alternative food plants in drier, but flowery places. In the Mediterranean the insect is also found in scrub around mountain streams or springs and on floodplains with Nasturtium officinale. It is found from sea level to high elevations (2500 m in central Europe, 2600 m in Italy, 3600 m in Morocco).
The generations vary with location, elevation and season. In northern Europe there are two or three generations from April to early September. In warmer areas and in some good years there is a fourth generation. In southern Europe there are three or more partially overlapping generations from March to October.
In Great Britain, April, May and June specimens have the veins tinged with grey and rather distinct, but are not so strongly marked with black as those belonging to the second flight, which occurs in late July and throughout August. This seasonal variation, as it is called, is also most clearly exhibited on the underside. In the May and June butterfly (plate 13, left side) the veins below are greenish grey, and those of the hindwings are broadly bordered also with this colour. In the bulk of the July and August specimens (plate 13, right side) only the nervures are shaded with greenish grey, and the nervures are only faintly, or not at all, marked with this colour. Now and then a specimen of the first brood may assume the characters properly belonging to the specimens of the second brood; and, on the other hand, a butterfly of the second brood may closely resemble one of the first brood. As a rule, however, the seasonal differences referred to are fairly constant. By rearing this species from the egg it has been ascertained that part (sometimes the smaller) of a brood from eggs laid in June attains the butterfly stage the same year, and the other part remains in the chrysalis until the following spring, the butterflies in each set being of the form proper to the time of emergence.
In the typical form -forma typica- the forewings are creamy-white, irrorated with black towards the base. There is an apical blackish blotch, sometimes broken into several terminal spots ; and a black spot between 3 and 4 (in male sometimes absent) In the female there is a black subdorsal posterior spot, and a dorsal confluent mark. The hindwings are creamy-white, the base black-sprinkled and a black costal spot before the apex (in male sometimes absent). The underside of the hindwings and underside apex of the forewings is pale yellow the veins edged with a shading of fine black lines, in the hindwings more broadly.
The ground colour varies from white to cream, sulphur-yellow, chrome yellow and light hues of buff or brown. The spot markings also vary and may be joined or absent. The vein shading varies in colour and in intensity and the shaded bands may be broad or narrow.
Variants, many named, are described by Röber (Europe), Langham (Ireland) and Anon (Britain) [5] [6] [7]
Recent research has shown that when males mate with a female, they inject methyl salicylate along with their sperm. The smell of this compound repels other males, thus ensuring the first male's paternity of the eggs—a form of chemical mate guarding.[8]
After a female mates, she will display a mate refusal posture that releases methyl salicylate during a subsequent courtship. The release of this anti-aphrodisiac will quickly terminate the courtship. Males are very sensitive to differences in methyl salicylate levels, and will use this sense to influence their mating behaviour. However, a virgin female displaying a very similar posture will release a different chemical that will prolong the courtship ritual. Males are sensitive to these chemical and postural differences, and can discriminate between a receptive virgin female and an unreceptive mated female.[9]
The adult male of this species has a distinctive odour that resembles lemon verbena.[10] This smell is associated with specialized androconial scales on male wings.
In the usually polyandrous P. napi, females who mate multiple times have higher lifetime fecundity, lay larger eggs, and live longer compared to females who mate only once.[11] In most organisms it is the female who contributes the most to the reproduction of offspring as she must invest an egg and then carry the zygote. Males, on the other hand, need only provide a sperm that is of low cost. In P. napi, however, mating is unusually costly to males as the ejaculate matter produced contains not only sperm but accessory substances as well. These substances average 15% of male body mass and are incorporated into female soma and reproductive tissues during the mating process.[11] Therefore, the nuptial gift given by P. napi males qualifies both as paternal investment and mating effort. Despite the presence of nuptial gifts and the known benefits to females and offspring, some females are still monogamous. There are multiple reasons in why other species are monogamous like access to males, low sperm population, and age. Some P. napi are likely monogamous due to variation in egg production between polygamous and monogamous females. Polygamous females rely on male mates in order to increase their reproductive output, but polygamous females that only mate twice may not have as high of reproductive output as monogamous females do.[12] This system is unlike other types of butterflies such as Pararge aegeria, where female reproductive effort is independent of male ejaculate.[13]
The amount of ejaculate of virgin males during mating is larger than that of non-virgin males. Females therefore must mate more frequently with non-virgin males in order to obtain the necessary amount of male-derived nutrition.
In P. napi, the nuptial gift is an example of sexual cooperation towards a common interest of both males and females. The existence of nutrients in the ejaculate is beneficial to the females because it increases female fecundity and longevity, and eventually promotes re-mating. The existence of the anti-aphrodisiac, methyl salicylate, is effective in reducing female harassment by other males.[14]
However, the transfer of this ejaculate can cause a conflict over re-mating due to sperm competition. After a female mates, infertile sperm ejaculated by the male will fill the female's sperm storage organ and prevent her from mating. The amount of infertile sperm stored is correlated with the refractory period of a female after mating. Infertile sperm makes up 90% of the sperm count, showing that males manipulate females by preventing them from mating with another male for a certain period of time. Although polyandry benefits females of P. napi by maximizing the amount of transferred nutrients from the male, the infertile sperm storage prolongs female re-mating.[15]
This refractory period makes it harder for females to mate, and females will continue to have difficulty as their age and mating frequency increase. Males who have recently copulated will not transfer as many nutrients to their next mate, but will spend a longer duration of time for each mating. This increases the mating costs for females because they are spending more time copulating and receiving fewer nutrients from the ejaculate. Males take advantage of this because females do not reduce their mating costs by copulating with virgin males.[16] In addition, males will transfer the most methyl salicylate to their first mate to ensure its paternity. However, a female who mates with a virgin male will have the most difficulty re-mating, therefore delaying her from engaging in the preferred polyandry. Males tailor their ejaculate in the sense that the first ejaculate is meant to prolong the refractory period of the female, and every subsequent ejaculate is meant to maximize efficiency in sperm competition.[9]
Fecundity in P. napi varies with the number of eggs produced as well as the lifespan of the female,[17] and is positively influenced by body mass,[18] other genetic factors independent of body size,[19] and with the degree of polyandry.[20] Fecundity increases with the amount of spermatophore material and ejaculate received from males during mating.[18] In particular, mating with recently unmated males can increase overall female reproductive output, though small females are unable to compensate for the negative effects of size on fecundity by mating multiply.[21][22] However, by mating multiply, polyandrous females have overall higher lifetime fecundity, produce more offspring, and have faster-developing offspring compared to monandrous females.[17][20]
Despite the benefits of mating multiply, many female P. napi only mate once, irrespective of the number of high quality, more fit, mates available.[19] Monandry is more common in northern populations of P. napi, and sperm competition is correspondingly lower in the north.[18][20] This polymorphic mating system is partially determined by genetic variability within the females genomes.[19] Monandrous and polyandrous females exhibit different heritable reproductive tactics with monandrous females relying on larval derived resources to realize their fecundity and polyandrous females relying on male donations. When genetically polyandrous females are forced into monandry, due to suboptimal mating conditions, they experience reduced life spans.[18] Monandrous and polyandrous females exhibit different life history strategies: at the start of reproduction females that are monandrous produce more eggs than polyandrous females.[17] It is hypothesized that this life history difference is why monandry is more common in the most northern parts of the species’ range,[17] as early investment in reproduction can be more beneficial with shorter mating seasons.
The maintenance of the two mating systems had been hypothesized to be due to the availability of male nutrients, which can vary within the male-biased operational sex ratio. The male biased sex-ratio can lead to strong competition for mates among the males as well as the males are unlikely to encounter more than one female during the mating season. As a result, females often encounter males that have not recently mated that provide large nuptial gifts. Given the size of the nuptial gift provided by males, means that polyandrous females can substantially increase their lifetime fecundity.[20] However, higher mating rates in females comes with a cost, which can explain the presence of monandrous females in primarily polyandrous populations. Polyandrous females have a higher cost of mating characterized by an increase in time spent looking for mates and time spent mating. This results in a decreased time spent looking for food.[17]
Some authorities consider P. napi to be a superspecies that includes the American species mustard white and West Virginia white as well as the European dark-veined white.
However, the American butterflies cannot successfully reproduce by laying eggs on the invasive weed garlic mustard, Alliaria petiolata, a fact that threatens their survival as garlic mustard out-competes native mustard plants due to having no biological control species present in North America. In Europe, where garlic mustard is native, 76 things consume it.[23]
_female.jpg)
For others see Wikispecies.
The green-veined white (Pieris napi) is a butterfly of the family Pieridae.
Pieris napi, vulgarmente llamada blanca verdinervada, es una mariposa de tamaño mediano-pequeño (machos entre 4,5 y 5, y hembras entre 4 y 5 cm de envergadura), de anverso blanco con manchas negras y reverso con nervios verdosos, y con dimorfismo sexual. Pertenece a la familia Pieridae y fue descrita por Carlos Linneo en 1758.[1]
Su epíteto genérico hace referencia a Pieria, lugar donde nacieron las musas y Orfeo, de la mitología griega. El específico hace referencia al nabo o colza (Brassica napus).[2]
Es una mariposa común y localmente abundante distribuida por África, Europa y Asia, que vuela en zonas húmedas con muchas flores, en márgenes de bosques y bosques de ribera.[3] Su estado de conservación no reviste preocupación y no se encuentra incluida en la Lista roja de la UICN ni en el Atlas y libro rojo de los invertebrados amenazados de España.[4]
El polimorfismo de esta especie es muy acusado: existen diferencias entre las mariposas de la primera generación, más intensamente coloreadas, y las de las siguientes generaciones. También existen diferencias notables entre poblaciones de diferentes lugares e, incluso, entre individuos de la misma población.
El anverso o cara superior de las alas es blanco con manchas negras. El reverso es de color blanco y amarillo limón intenso en la primera generación, y pálido en las demás, con manchas grisáceas y nervaduras verdosas.
El anverso de las alas anteriores de los machos es blanco con la costa grisácea y una mancha apical gris, a veces interrumpida por trazos negros de pequeño tamaño. La zona basal es gris en su parte proximal y blanca en la distal, las zonas discal, postdiscal y submarginal son también blancas con las venas resaltadas finamente en gris. En la zona postdiscal aparece una mancha negruzca en E3. Las alas posteriores son blancas con una mancha postdiscal negra en E7.
El reverso alar es blanco, amarillo y con trazos verdosos. Las anteriores tienen la zona apical amarillenta y las venas suavemente rotuladas de amarillo, menos en la primera generación que están gruesamente marcadas de gris. En E3 aparece un punto negro. Las posteriores son de tono amarillo pálido con mancha grisácea en E7; en la primera generación estas alas son amarillo intenso con las venas marcadas por gruesos trazos verdosos, siendo la mancha de E7 verdosa también.
Las alas de las hembras son similares, con manchas de mayor extensión. El anverso de las anteriores posee una zona basal más oscura, con una mancha negra y alargada en E1a y otras tres manchas postdiscales negras en E1b, E3 y E5 que se confunde con la mancha apical.[5]
Como en el resto de especies de su familia, los imagos tienen la cabeza pequeña, con antenas en maza, y unos palpos bien desarrollados. Los tres pares de patas son funcionales. Sus alas anteriores forman un ángulo agudo en su base, mientras que las posteriores, que tienen una superficie alar mayor, son redondeadas. Son característicos dos nervios anales en las alas posteriores.[6]
Las orugas son de color verde amarillento, alargadas, de cabeza pequeña, cilíndricas, y sin espinas. Las crisálidas, se cuelgan por el cremáster de los tallos de las plantas hospedadoras y se fijan con un cíngulo de seda, adquiriendo la tonalidad de la planta en la que están.[6]
Se puede confundir con otras especies del mismo género como P. brassicae, P. rapae, P. ergane o P. mannii.
Es una especie trivoltina con una primera generación que vuela a principios de la primavera y que posee coloraciones más intensas. La segunda generación aparece a principios del verano y la tercera a principios del otoño.
Las hembras realizan la puesta sobre hojas y tallos de las plantas nutricias, dejando un huevo en cada pie de planta hasta poner unos 150. Aproximadamente 15 días después la oruga eclosiona desarrollándose durante algo más de un mes hasta convertirse en crisálida. La última generación hiberna en este estado.
Sus plantas nutricias son las de la familia de las crucíferas, especialmente colza, col, matacandil, mostaza, hierba de ajo o berro de prado.[7] Pero también se puede alimentar de carraspique, mostaza salvaje, nabo, rabaniza, rábano picante, berro amargo, etc.[8]
Especie cosmopolita, su rango de distribución abarca desde el norte de África, Europa, Rusia occidental y Asia Menor y Central, así como los países de la bahía de Bengala y el archipiélago japonés. Falta en algunas islas mediterráneas como Mallorca, Cerdeña o Chipre.[7][8]
Su hábitat son zonas húmedas con gran cantidad de flores, en las lindes de los bosques y en bosques de ribera. Los adultos buscan especialmente zonas floridas realizando pequeñas migraciones.[7]
Inicialmente descrita como Papilio napi por Linneo en 1758, fue trasladada al género Pieris por Franz Paula von Schrank en 1801. Posteriormente, nuevas descripciones condujeron a sinonimias como Papilio napaeae Esper 1804, Pieris meridionalis Heyne 1895, Pieris flavescens Wagner 1903, Pieris dubiosa Rober 1907, Pieris canidiaformis Drenowsky 1910, Pieris adalwinda Fruhstorfer 1909, Pieris arctica Verity 1911 o Artogeia napi.
Adalbert Seitz en su obra Die Gross-Schmetterlinge der Erde (Las mayores mariposas del mundo) de 1900, recogía hasta 19 variedades de esta especie. Actualmente se reconocen 13 subespecies:
Datos: Q683592
Multimedia:
Especies: Pieris napi
Pieris napi, vulgarmente llamada blanca verdinervada, es una mariposa de tamaño mediano-pequeño (machos entre 4,5 y 5, y hembras entre 4 y 5 cm de envergadura), de anverso blanco con manchas negras y reverso con nervios verdosos, y con dimorfismo sexual. Pertenece a la familia Pieridae y fue descrita por Carlos Linneo en 1758.
Su epíteto genérico hace referencia a Pieria, lugar donde nacieron las musas y Orfeo, de la mitología griega. El específico hace referencia al nabo o colza (Brassica napus).
Es una mariposa común y localmente abundante distribuida por África, Europa y Asia, que vuela en zonas húmedas con muchas flores, en márgenes de bosques y bosques de ribera. Su estado de conservación no reviste preocupación y no se encuentra incluida en la Lista roja de la UICN ni en el Atlas y libro rojo de los invertebrados amenazados de España.
Lanttuperhonen (Pieris napi) on keskikokoinen kaaliperhosten (Pieridae) heimoon kuuluva päiväperhonen.
Lanttuperhosen siipien kärkiväli on noin 3–4 cm. Yläpuolelta perhonen on pohjaväriltään valkoinen ja sen siipien kärjissä on tummat alueet. Koiraalla on usein etusiiven keskellä yksi tumma täplä, mutta se saattaa myös puuttua, naaraalla täpliä on kaksi. Siipisuonet erottuvat melko hyvin siiven yläpinnalla. Alkukesästä lentävällä ensimmäisellä sukupolvella takasiipien alapinnat ovat pohjaväriltään valkoiset ja siipisuonien kohdalla on vihreää kehnää. Heinäkuusta eteenpäin lentävällä toisella sukupolvella takasiipien alapinta on vaaleankeltainen, mutta vihertävä kehnä siipisuonten kohdalla erottuu niilläkin selvästi.
Lanttuperhonen on levinnyt koko Suomeen. Pohjoisimmassa Lapissa lajin yksilöt poikkeavat jossain määrin etelässä lentävistä yksilöistä. Lanttuperhonen on Suomen tavallisin päiväperhonen ja erittäin runsaasti levinnyt.
Perhosen ensimmäinen sukupolvi lentää toukokuun puolivälistä kesäkuulle ja toinen sukupolvi heinäkuusta syyskuun alkuun.
Lanttuperhonen elää kulttuuriympäristöissä, puutarhoissa, niityillä ja pelloilla. Laji talvehtii kotelona.
Lanttuperhosen toukat elävät ristikukkaisilla kuten esimerkiksi kaalilla (Brassica) tai sinapilla (Sinapis) sekä litulaukalla (Alliaria petiolata), ukonpaloilla (Bunias orientalis), piparjuurilla (Armoracia rusticana), harmioilla (Berteroa incana) ja tarhaillakoilla (Hesperis matronalis). Aikuinen ruokailee kukkien medellä.
Lanttuperhonen (Pieris napi) on keskikokoinen kaaliperhosten (Pieridae) heimoon kuuluva päiväperhonen.
Pieris napi
La Piéride du navet (Pieris napi) est une espèce de lépidoptères (papillons) de la famille des Pieridae, de la sous-famille des Pierinae et du genre Pieris.
Synonymes :
La Piéride du navet se nomme en anglais Green-veined White, Rapsweißling en allemand, klein geaderd witje en néerlandais et Pieride del navone en italien.
C'est un papillon blanc à revers jaune pâle.
La longueur de l'aile antérieure de la Piéride du navet varie de 18 à 27 mm[3]. Le papillon connaît un important dimorphisme saisonnier. La première génération (printemps) a le dessous des ailes postérieures jaunes avec des nervures entourées d'une suffusion gris-vert. La seconde génération (été) est plus grande, la coloration des ailes postérieures est plus pâle. Les nervures sont uniquement munies d'une suffusion grise au niveau de la base de l'aile. La troisième génération peut ressembler aux deux précédentes. La Piéride du navet vole plus lentement que les autres Pieris. La femelle peut occasionnellement être jaunâtre, ce qui la fait fortement ressembler à la Piéride de la bryone (Pieris bryoniae)[3].
Ses œufs, jaune verdâtre, sont pondus isolément et ont une période d'incubation de huit à dix jours. Les chenilles sont vertes et les chrysalides, vert clair. L'été, elles donnent des adultes en deux à trois semaines.
La Piéride du navet vole de mars à novembre en une à quatre générations suivant son habitat (une seule génération en haute montagne et dans la région arctique).
Elle hiverne à l'état de chrysalide.
Les plantes hôtes de la chenille sont des brassicacées (crucifères) comme l'Alliaire officinale (Alliaria petiolata) et la Cardamine des prés (Cardamine pratensis). Contrairement à la piéride du chou, la piéride du navet n'est nullement nuisible pour les cultures car sa chenille se nourrit de crucifères sauvages et sa présence n'a jamais été attestée sur le navet[4].
La Piéride du navet est présente dans toute l'Europe, en Asie tempérée jusqu'au Japon, ainsi qu'en Afrique du Nord, et au nord et à l'ouest de l'Amérique du Nord. Elle n'est pas migratrice ou très peu.
Elle est présente dans tous les départements de France métropolitaine[5]
Ce papillon apprécie les milieux ouverts et humides jusque 1 800 mètres d'altitude[3].
Aucun statut de protection particulier.
Pieris napi
La Piéride du navet (Pieris napi) est une espèce de lépidoptères (papillons) de la famille des Pieridae, de la sous-famille des Pierinae et du genre Pieris.
La pieride del navone (Pieris napi (Linnaeus, 1758)), è un lepidottero appartenente alla famiglia Pieridae.
Questa farfalla, di colorazione generalmente biancastra, presenta striature verdi o squame grigiastre in corrispondenza delle venature della parte inferiore dell'ala posteriore. Le ali presentano macchie scure su ambo i lati, più accentuate nelle femmine (dimorfismo sessuale).
Le generazioni sviluppate durante l'estate hanno macchie alari meno pronunciate rispetto a quelle primaverili, e le nervature appaiono più sottili. In talune aree alpine, le parti superiori dei maschi hanno nervature molto accentuate, e quelle delle femmine risultano completamente spolverate di marrone.
Le uova, dalla forma simile a un birillo, si trovano tra marzo e settembre, e vengono deposte sulle foglie singolarmente.
Le larve sono visibili da aprile a ottobre, sono verdi e non hanno striature gialle sul dorso (vedi Pieris rapae).
Le pupe o crisalidi si rinvengono da giugno a marzo, per cui è con questo stadio che la specie affronta i rigori invernali. Sono verdognole, succinte sulle piante ospiti, o su supporti di diversa natura.
La specie è paleartica, ampiamente diffusa più o meno in tutta l'Eurasia e in Nord America; si riscontra anche in Finlandia, nel Giura, nei Carpazi e nel Caucaso.
Gode di ampia diffusione in tutta Italia.
La si rinviene in boscaglia rada, zone incolte, o in corrispondenza di giardini, siepi, argini fluviali e praterie umide, dal livello del mare fino a 2500 m di quota in Europa centrale, e fino a 2600 m in Italia.
Visibile da marzo a novembre, con 1-3 generazioni l'anno.
A differenza di quanto avviene per altre specie congeneri come Pieris rapae e Pieris brassicae, le larve si trovano raramente su varietà coltivate del genere Brassica.
Si nutrono delle seguenti specie di Brassicaceae:
Si possono inoltre trovare larve sulle foglie di:
La specie viene attualmente suddivisa in 18 sottospecie, con differente distribuzione:
La pieride del navone (Pieris napi (Linnaeus, 1758)), è un lepidottero appartenente alla famiglia Pieridae.
Griežtinis baltukas (lot. Pieris napi, vok. Rapsweißling) – baltukų (Pieridae) šeimos drugys. Panašus į ropinį baltuką, nuo kurio skiriasi: sparnų apatinės pusės gysla su juoda apnaša, kuri sudaro juostinį piešinį, nuo kopūstinio baltuko skiriasi – priekinė sparnų viršūnė pilka (kopūstinio baltuko – juoda).
Drugiai skraido balandžio – spalio mėn. (Lietuvoje dvi generacijos) parkuose, pamiškėse, laukuose. Vikšrai maitinasi bastutiniais augalais, apgraužia jų lapus. Žiemoja lėliukės. Lietuvoje paplitusi rūšis.
Griežtinis baltukas (lot. Pieris napi, vok. Rapsweißling) – baltukų (Pieridae) šeimos drugys. Panašus į ropinį baltuką, nuo kurio skiriasi: sparnų apatinės pusės gysla su juoda apnaša, kuri sudaro juostinį piešinį, nuo kopūstinio baltuko skiriasi – priekinė sparnų viršūnė pilka (kopūstinio baltuko – juoda).
Drugiai skraido balandžio – spalio mėn. (Lietuvoje dvi generacijos) parkuose, pamiškėse, laukuose. Vikšrai maitinasi bastutiniais augalais, apgraužia jų lapus. Žiemoja lėliukės. Lietuvoje paplitusi rūšis.
Het klein geaderd witje (Pieris napi) is een vlinder uit de familie Pieridae, de witjes.
De wetenschappelijke naam napi verwijst naar Brassica napus (koolzaad), een van de waardplanten.[1]
De voorvleugellengte van 20 tot 24 millimeter. De grondkleur van de vleugels is wit, op de onderzijde is de ondervleugel en de vleugelpunt van de voorvleugel soms geel. De aders zijn aan de onderkant van de vleugels groengrijs bestoven, dit is echter in de zomer aanzienlijk minder duidelijk dan in het voorjaar. De soort is dan niet makkelijk te onderscheiden van het klein koolwitje. Aan de bovenzijde van de voorvleugel heeft het mannetje een zwartige stip, het vrouwtje twee. De vlek aan de vleugelpunt (apex) is gelobd, en loopt naar beneden toe druppelsgewijs af.
Onderzijde
Bovenzijde mannetje
Bovenzijde vrouwtje
De rups is blauwgroen met een donkere lijn over de rug, en kleine haartjes op zwarte plekjes. De ademgaatjes zijn zwart met een gele omranding. De rups groeit uit tot 25 tot 28 millimeter. De rups lijkt sterk op die van het klein koolwitje, maar die heeft een gele rugstreep.
De pop is grijs tot groen met zwarte vlekken. Hij zit met een draadje vast aan een takje, of aan de bast van een boom of een muurtje.
De eitjes van het klein geaderd witje worden afzonderlijk door het vrouwtje op de onderkant van het blad van de waardplant afgezet. Na een drie tot zeven dagen verschijnen de rupsjes De voornaamste waardplanten zijn pinksterbloem en look-zonder-look, maar ook andere soorten kruisbloemigen zoals andere soorten veldkers dan de pinksterbloem en mosterd. In de zomer kunnen ze ook gevonden worden op gekweekte koolplanten in tuinen, maar is niet een gekend plaaginsect. De planten moeten met name in vochtige omgeving in de halfschaduw staan. Het rups van het oranjetipje leeft ook vooral van pinksterbloem en look-zonder-look, maar eet van de bloemen en zaden, terwijl de rups van het klein geaderd witje van de bladeren eet. Rupsen van het klein geaderd witje vallen vooral ten prooi aan loopkevers en hooiwagens en in mindere mate vogels.
Het rupsstadium duurt 11 tot 22 dagen, wat al een vrij grote spreiding in tijd is. Het popstadium kan ook enorm verschillen. Als de pop zich snel ontwikkelt tot imago duurt het zo'n 7 tot 13 dagen, voor hij uitkomt. Maar sommige poppen overwinteren eerst, en dan kan het popstadium 150 tot 330 dagen duren. Zo kunnen eitjes die gelijk uitkomen op heel verschillende tijdstippen tot vlinder uitgroeien. Deze "risicospreiding" is waarschijnlijk een overlevingstactiek van de soort. De verpopping gebeurt meestal laag en verborgen in de vegetatie, tegen een stengel, steen, boomstam of muurtje. Ongeveer 40% van de poppen sterft aan een virus dat het oploopt in het rupsstadium.
Mannetjes ontpoppen meestal enkele dagen voor vrouwtjes. De imago leeft 9 tot 18 dagen. Het heeft een flinke nectarbehoefte. De helft van de tijd besteedt het aan het zoeken naar nectar, vooral kruidige planten. Het vrouwtje paart meerdere malen om voldoende eitjes af te kunnen zetten. Mannetjes worden het meest aangetrokken tot vrouwtjes die nog niet gepaard hebben, maar als de paring langer geleden is neemt de aantrekkelijkheid van vrouwtjes voor de mannetjes ook weer toe. Na een paring met een mannetje dat al eens gepaard heeft, moet het vrouwtje al na twee dagen weer opnieuw paren, na een paring met een "maagdelijk" mannetje duurt dat zo'n zes dagen. De paring met een maagdelijk mannetje gaat ook sneller, zo'n twee uur, tegen met een "ervaren" mannetje zo'n zeven uur. Het vrouwtje heeft echter geen voorkeur voor maagdelijke of ervaren mannetjes.
De vliegtijd is van april tot en met november in twee tot drie generaties. De pieken in voorkomen zijn begin mei, eind juli en eind augustus, de vliegtijd van de laatste twee generaties overlapt sterk.
Het klein geaderd witje is een zeer mobiele vlinder, die migreert binnen het areaal. De soort heeft echter minder trekneigingen dan het klein koolwitje en het groot koolwitje.
Het klein geaderd witje komt grofweg op heel het Noordelijk halfrond (Holarctisch gebied) voor. In Nederland en België is de soort zeer algemeen. De vlinder vliegt van zeeniveau tot 2000 meter in berggebied.
Het klein geaderd witje stelt geen specifieke eisen aan zijn omgeving en kan daarom overal worden aangetroffen. In de meeste habitats waar het klein koolwitje vliegt, is ook het klein geaderd witje te vinden. Wel heeft het klein geaderd witje meer dan het klein koolwitje een voorkeur voor natuurlijke omgevingen en is het minder een cultuurvolger. In vochtige omgevingen wordt zij het meest waargenomen.
Het klein geaderd witje (Pieris napi) is een vlinder uit de familie Pieridae, de witjes.
De wetenschappelijke naam napi verwijst naar Brassica napus (koolzaad), een van de waardplanten.
Rapssommerfugl (Pieris napi) er en dagaktiv sommerfugl i gruppen hvitvinger. Den er den vanligste av hvitvingene og flyr hele sommeren, den finnes i hele Norge. I dagligtale kalles den ofte for kålsommerfugl, men arten regnes ikke som et skadedyr i jordbruket. Den tilhører samme slekt (Pieris), som liten og stor kålsommerfugl.
Kjønnene er ganske like. Vingeoversiden har lys hvit grunnfarge hvor ribbenettet kan ses i svak grå farge. Vingespissen på framvingene er mørk. Hunnen har gjerne et mørkere farget ribbentt på vingeoversiden. Vingenes underside er mer lys gul-grønn med et tydelig grågrønt ribbenett. Dette skiller arten fra liten og stor kålsommerfugl, som begge har bakvingeundersider som er ensfsrget.
Vingespennet er mellom 37 og 47 millimeter.
Kroppen har et ytre skjelett (hudplater) som holder de bløte indre organer på plass. Det ytre hudskjelettet er bygd opp for det meste av kitin. Brystet og bakkroppen er mørkt gråsvart og er lite håret på oversiden.
Sommerfuglene skiller seg fra de fleste andre insektene ved at munnen ikke har kjever og lepper, men en lang sugesnabel (proboscis) mellom palpene. Den er rullet opp i en spiral, mellom palpene, under hodet, når den ikke er i bruk. Fasettøynene er mørke. Antennene sitter over og helt inntil fasettøynene. Antennene er trådformet og består av sylindriske ganske like ledd. Antenneklubben er flat eller skålformet slik som hos alle dagsommerfuglene.
På beina finnes også sanseorgan som gir informasjon om hva sommerfuglen sitter på. Hunner bruker disse sansene for å finne riktig næringsplante, hvor den kan legge sine egg.
Bakkroppens indre organer består av fordøyelsesorganer, forplantningsorganer og åndedrett. Åndedrettet hos sommerfugler foregår ikke ved lunger, men ved at luft hentes inn og ut av kroppen gjennom små hull i hudskjelettet (spirakler). I kroppen er det et svært finmasket system av trakéer som leder oksygenet til kroppens vitale deler. En blodvæske som sirkulerer i kroppen, pumpes rundt av et avlangt rørformet hjerte. Brystpartiet består for det meste av vingenes muskulatur. Sanseorganer, for syn, smak og lukt er stort sett plassert i hodet. Nervesystemet består av en bukmarg med to nervestrenger og én nerveknute (ganglion) i hvert kroppssegment. Den første nerveknuten, som ligger foran munnåpningen, er spesielt stor og omtales som hjerne.
Egget er gult, rundt og kjegleformet med noen lengderibber, toppen er flat.
Larven har generelt tykk hud og er ganske hardføre. Den er grå-blå grønnlig på farge, med flere små runde punkt, på siden, som danner en lengdestripe. Larvens kropp smaler litt bakover.
Bak hodet, på bryststykket, som består av tre ledd, er det tre par bein. Lengre bak har larvene noen bukføtter, som ikke er egentlige bein, men utvekster larven kan bruke til å holde seg fast. Lengst bak har den en analfot.
Larvens hode består av en hard hodekapsel med noen punktøyne. Under øynene er det noen små antenner larven bruker til å finne riktig føde. Larvens bakkropp består nesten bare av fordøyelsessystemet. Dette er ganske kort og mye av maten larven spiser passerer før all næringen er tatt opp. Avføringen kommer ut som små kuler helt bakerst på kroppen. Larvene ånder gjennom åpninger i hudskjelettet (spirakler), langs kroppens sider.
Puppen er plassert stående eller oppreist, og er festet i anal-enden mot underlaget. Den holdes oppe ved et magebelte av spinntråder. Den har én spiss i hodeenden, ikke to som hos svalestjerter.
Rapssommerfugl finnes på gresskledde og blomsterrike enger. Arten flyr på ulike lokaliteter, og finnes gjerne i veiskråninger og lignende. Den finnes ikke der det er for fuktig, som på myrer eller i fjellet.
Rapssommerfugl har en rolig og gjerne flagrende flukt. Ofte flyr de korte turer fra blomst til blomst. Flygetiden er fra tidlig om forsommeren fra april og hele sommeren til september. Den flyr ofte i flere generasjoner.
Om natten og i overskyet vær hviler sommerfuglen. Vingene holdes sammenlagt opp og ut fra kroppen, noe som gir sommerfuglen en viss kamuflasje og beskyttelse. De voksne lever av nektar de suger opp fra blomstene på ulike planter (urter). Sugesnabelen, på hodets underside, gir sommerfuglen mulighet til å nå inn i dype blomster for å suge til seg nektar. Sugesnabelen gjør at sommerfugler er avhengig av flytende føde.
Parringen skjer ved sammenkobling mellom de to kjønnene. Under parring utskiller hannene en duft fra små duftskjell på vingene, dette kan være med å gjøre hunnen mer villig til å parres. Om et par forstyrres under parring, flyr vanligvis hannen, mens hunnen blir hengende passivt. Hunner som har parret seg inntar ofte en spesiell stilling, hvor vingene holdes noe flat og utbredt, mens bakkroppen løftes opp.
Larven er radikalt forskjellige fra de voksne, både i levevis og i kroppsbygning. Larven er trege og ikke særlig sky. De har ingen synlige forsvarsfunksjoner, som å kaste hodet til siden fram og tilbake eller å rulle sammen kroppen, ved berøring.
Larven lever som plantespiser på en rekke ulike urter og planter særlig i slektene Nasturtium, Lepidium, Lunaria, Hesperia, Arabis, Sysymbrium, Alliaria, Cardamine, Sinapis, Alyssum og Cheiranthus.
Larvens kroppstemperatur er mellom 35 og 38 grader C°. Ved lavere temperatur blir larven inaktiv. Derfor krever larver hos dagsommerfugler gjerne sollys for å være aktive. Om det blir for varmt regulerer larven temperaturen ved å oppsøke skygge.
Rapssommerfugl tilhører gruppen av insekter med fullstendig forvandling (holometabole insekter), som gjennomgår en metamorfose i løpet av utviklingen. Mellom larvestadiet og det voksne stadiet er et puppestadium, en hvileperiode, der sommerfuglens indre og ytre organer endres. Larvens bøyelige og myke kropp omdannes til en puppe med hardt skall. Når skallet er hardt begynner omdanningen fra larve til den voksne (imago) sommerfuglen. De indre organer brytes i varierende grad ned til en cellemasse. En omorganisering skjer og dyret bygges opp igjen. Puppeperioden varierer etter temperaturen, vanligvis mellom to til fire uker.
Rapssommerfugl er den vanligste av hvitvingen og finnes i hele Norge, Danmark, Sverige og Finland. Den finnes i de tempererte områdene over hele den nordlige halvkule, samt i Nord-Afrika.
Rapssommerfugl (Pieris napi) er en dagaktiv sommerfugl i gruppen hvitvinger. Den er den vanligste av hvitvingene og flyr hele sommeren, den finnes i hele Norge. I dagligtale kalles den ofte for kålsommerfugl, men arten regnes ikke som et skadedyr i jordbruket. Den tilhører samme slekt (Pieris), som liten og stor kålsommerfugl.
Costo capìtol a l'é mach në sboss. Da finì.
La ruva a viv an dzora a Crociferae. Tre generassion a l'ann. La farfala a vòla da mars a stèmber.
A viv an tuta Italia e ant j'ìsole, da la pian-a a la montagna.
Costo capìtol a l'é mach në sboss. Da finì.
AmbientLa ruva a viv an dzora a Crociferae. Tre generassion a l'ann. La farfala a vòla da mars a stèmber.
DistribussionA viv an tuta Italia e ant j'ìsole, da la pian-a a la montagna.
Multimedia w Wikimedia Commons Bielinek bytomkowiec (Pieris napi) – gatunek motyla dziennego z rodziny bielinkowatych (Pieridae).
Przednie skrzydło długości 20 do 23 mm[1]. Rozpiętość skrzydeł samców od 32 do 48 mm, a samic od 34 do 50 mm[2]. Bielinek ten ma wierzch skrzydeł biały, a spód tylnych i wierzchołek spodu przednich ochrowo- lub zielonkawożółty. Spód skrzydeł tylnych o wyraźnych, czarno przyprószonych żyłkach, a tło czyste, nieprzyprószone. Samica ma skrzydła przednie zaciemnione u nasady i w ogóle jest ciemniejsza niż samiec. Ma ona dwie ciemne plamy na skrzydłach przednich, samiec zaś zwykle jedną. Pomiędzy poszczególnymi pokoleniami występuje zmienność w ubarwieniu i rozmiarach. W pierwszym, mniejszym pokoleniu, pojawia się aberracja barwna samca, która pozbawiona jest plamek na skrzydłach[1]
W Polsce pojawia się w 2-3 pokoleniach, od kwietnia do października[1].
Do roślin żywicielskich gąsienic należą: Thlaspi arvense, Thlaspi alpestre, Alliaria petiolata, Brassica campestris, Brassica rapa, Brassica napus, Brassica oleracea, Raphanus raphanistrum, Raphanus sativus, Armoracia rusticana, Rorippa islandica, Cardamine amara, Arabis alpina, Hesperis matronalis, Berteroa incana, Reseda odorata, Tropaeolum majus, Calendula officinalis, Cardamine leucantha, Cardamine niponica, Rorippa isbandica, Rorippa sylvestris[3].
Europa (w Polsce pospolity), Afryka Północna, strefa umiarkowana Azji i Ameryki Północnej[1].
Bielinek bytomkowiec (Pieris napi) – gatunek motyla dziennego z rodziny bielinkowatych (Pieridae).
Pieris napi é uma espécie de borboleta da familia Pieridae.
A espécie Pieris napi pode ser encontrada em lugares umidos, gramado com algumas sombras, bordas de matas, sebes, prados e vales arborizados. No Mediterrâneo, o inseto também é encontrado em matagais em torno de córregos e várzeas com Nasturtium officinale.[1]
Uma pesquisa recente mostrou que, quando um macho acasala com a fêmea, ele injeta salicilato de metila junto com o esperma, o cheiro dessa substancia repele outros machos. Os sexos podem ser diferenciados por dois pontos nas duas asas anteriores das fêmeas com um ponto em cada asa anterior dos machos.[2].
Pieris napi é uma espécie de borboleta da familia Pieridae.
Mlynárik repkový (Pieris napi) je jeden z najbežnejších našich denných motýľov. Patrí do rodu Pieris a čeľade Pieridae. Patrí medzi škodcov, ktorého húsenice môžu robiť príležitostné škody na niektorých plodinách. Popísal ho v roku 1758 Carolus Linné v X. vydaní svojej svetoznámej systematickej práce: Systema naturae.
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Mlynárik repkový
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Mlynárik repkový
Mlynárik repkový (Pieris napi) je jeden z najbežnejších našich denných motýľov. Patrí do rodu Pieris a čeľade Pieridae. Patrí medzi škodcov, ktorého húsenice môžu robiť príležitostné škody na niektorých plodinách. Popísal ho v roku 1758 Carolus Linné v X. vydaní svojej svetoznámej systematickej práce: Systema naturae.
Rapsfjäril (Pieris napi) är en av de allmänt förekommande dagfjärilarna i Norden. Den trivs i de flesta levnadsmiljöer och uppträder i två generationer per säsong i den största delen av landet och kan förekomma i tre generationer i södra delarna av Sverige. Värdväxt är korsblommiga växter som till exempel löktrav och ängsbräsma.
En relativt liten fjäril, med ett vingspann på 35 till 45 millimeter. Vingarna är på översidan mestadels vita, med inslag av grått eller svart; undersidan är gulaktig med grön pudring utmed vingribborna. Den gula färgen och pudringen på undersidan av bakvingen är svagare i den andra generationen. Framvingen slutar i en mörk fläck framåt. Rapsfjärilen liknar släktingarna kålfjäril och rovfjäril, men hos dessa arter är pudringen på undersidan av vingarna inte koncentrerad kring vingribborna.
Larven har korta hår och är grön med gula ringar. Puppan är antingen helt grön eller gulvit och täckt av svarta fläckar.
Vanligt förekommande i hela Norden samt i alla tempererade regioner i Europa, Asien och Nordamerika.
Nationalnyckeln till Sveriges flora och fauna. Fjärilar: Dagfjärilar. Hesperiidae-Nymphalidae. 2005. ArtDatabanken, SLU, Uppsala, ISBN 91-88506-51-7
Bo Söderström, Svenska Fjärilar En Fälthandbok, 2006, Albert Bonniers Förlag ISBN 91-0-010514-7
Rapsfjäril (Pieris napi) är en av de allmänt förekommande dagfjärilarna i Norden. Den trivs i de flesta levnadsmiljöer och uppträder i två generationer per säsong i den största delen av landet och kan förekomma i tre generationer i södra delarna av Sverige. Värdväxt är korsblommiga växter som till exempel löktrav och ängsbräsma.
Брюквенница[1][2] или белянка брюквенная[3][4] (лат. Pieris napi) — дневная бабочка из семейства белянок (Pieridae)[5].
Как научное, так и русское название произошло от слова брюква (лат. napus), кормового растения гусениц.
Бабочки с размахом крыльев 35—40 (18—26) мм. Усики головчатые, светлые, булава тёмная. У самца переднее крыло сверху белое, с серой или чёрной вершиной, часто с округлым чёрным пятном; прикорневая область и костальный край затемнены, жилки на большем или меньшем протяжении тёмные, выделяются на белом фоне крыла, у края всегда опылены чёрным или серым. Заднее крыло сверху белое, с затемнённым основанием, жилки, по крайней мере у выхода к краю, опылены чёрным или серым, сверху обычно хорошо просмаривается рисунок нижней стороны. Нижняя поверхность переднего крыла, с зеленоватым или охристо-жёлтым полем у вершины, жилки по всей длине зетемнены, часто имеется по одному расплывчатому чёрному пятну. Заднее крыло снизу белое, желтоватое, желтовато-зелёное или охристо-жёлтое, костальный край у корня оранжевый, жилки широко оторочены тёмными чешуями, образующими характерный линейный рисунок.
У самки крылья сверху белые, желтоватые или охристо-жёлтые, с развитым тёмным рисунком, состоящим из расплывчатых полей, пятен и широких линий затемнения вдоль жилок. Снизу рисунок, как у самца, все тёмные элементы обширнее, цветовой фон светлых участков более насыщенный. Переднее крыло самки сверху с округлыми тёмными пятнами (по два на каждом крыле).
Яйцо желтоватое, бутылковидное, с 14 рёбрами.
Гусеницы тёмные, матово-зелёные, с жёлтой прерывистой полосой по бокам, на верхней стороне тела несут пятнистые бородавки с чёрным опушением. Дыхальца с жёлтыми ободками.
Куколка сероватая или зеленоватая с желтоватыми рёбрами и чёрными пятнами.
Весьма распространённый вид. Встречается в европейской части России, кроме крайнего юго-востока, в Сибири, на Дальнем Востоке, в Балтии, Белоруссии, на Украине, в Молдавии, на Кавказе и Закавказье, в горных районах Средней Азии и Казахстана, в Северном Казахстане, в горах Северной Африки (локально), горах Малой и Центральной Азии, Северо-Восточном Китае, на полуострове Корея, в Японии и Северной Америке. В России брюквенницы встречаются также на обширной площади Дальнего Востока, включающей бассейн Амура, Сахалин, Курильские острова, а также Камчатку и Магаданскую область к северу до границы с лесотундрой. В Северной Америке брюквенницы встречаются также на территории Канады и на Аляске.
Встречается на полях, в садах и огородах, на лугах и опушках лесов, на вырубках и в горных долинах. Предпочитает влажные участки. Проникает на высоту до 2000 м над уровнем моря. Взрослых брюквенниц можно встретить на цветах капустных, бобовых, геранях и одуванчиках.
В Центральной Европе брюквенница регулярно даёт два поколения, частично третье. По другим данным, на юге даёт четыре поколения. Особи различных поколений существенно отличаются друг от друга.
Самка каждое яйцо откладывает отдельно на нижнюю сторону листьев. Гусеницы выходят на свет через 4—6 суток. Вылупившаяся гусеница сначала поедает яичную оболочку, затем принимается за лист, выгрызая его середину. Только взрослые гусеницы объедают края листьев. Развитие гусеницы продолжается 2—3 недели, за это время она четыре раза линяет. Первое поколение развивается с августа по сентябрь, второе — в июне, третье — в августе. Стадия куколки продолжается неделю, у зимующих куколок примерно 10 месяцев. Зимует куколка.
Время лёта первого поколения с мая (марта) по июнь, второго — с середины июня до августа, третьего — сентябрь—октябрь.
Кормовые растения гусеницы:
Является второстепенным вредителем капусты, репы, брюквы, редиса, редьки, рапса, горчицы, рыжика, турнепса и других культурных капустных растений.
Вид насчитывает в себе большое количество подвидов, отличающиеся окраской и размерами:[6]
В Турции в 1958 г. была выпущена почтовая марка с изображением брюквенницы[7].
Брюквенница или белянка брюквенная (лат. Pieris napi) — дневная бабочка из семейства белянок (Pieridae).
Как научное, так и русское название произошло от слова брюква (лат. napus), кормового растения гусениц.
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 節足動物門 Arthropoda 綱 : 昆虫綱 Insecta 目 : チョウ目（鱗翅目） Lepidoptera 上科 : アゲハチョウ上科 Papilionoidea 科 : シロチョウ科 Pieridae 亜科 : シロチョウ亜科 Pierinae 属 : モンシロチョウ属 Pieris 種 : エゾスジグロシロチョウ P. napi 学名 Pieris napiエゾスジグロシロチョウ（蝦夷筋黒白蝶、Pieris napi）は、チョウ目（鱗翅目）アゲハチョウ上科シロチョウ科に分類されるチョウのひとつ。
2001年、エゾスジグロシロチョウ P. dulcinea とヤマトスジグロシロチョウ P. nesis の2種に分けられた[1]。
エゾスジグロシロチョウの仲間は、現在、エゾスジグロシロチョウ、ヤマトスジグロシロチョウ、スジグロシロチョウの３種に分類されている。エゾスジグロシロチョウは、北海道のみに分布し、ヤマトスジグロシロチョウは、北海道西部から九州中部に分布し、スジグロシロチョウは、日本全国に分布している。モンシロチョウにも似ているが、翅脈の周りの鱗粉が黒くなっている点がモンシロチョウと異なる。前述の３種は、比較的薄暗い場所を好み、市街地や都心部よりもむしろ住宅地や山村に多い。モンシロチョウは、明るい場所を好む。
ヨーロッパ、北アフリカ、中央アジア、ヒマラヤ山脈、日本に分布。日本国内では、北海道のみで見られる。
春から夏にかけて見られる。モンシロチョウより遅く出現することが多い。越冬態は幼虫。 幼虫はイワハタザオやシコクハタザオなどの日本に元来あった種を食草とする。
エゾスジグロシロチョウ（蝦夷筋黒白蝶、Pieris napi）は、チョウ目（鱗翅目）アゲハチョウ上科シロチョウ科に分類されるチョウのひとつ。
2001年、エゾスジグロシロチョウ P. dulcinea とヤマトスジグロシロチョウ P. nesis の2種に分けられた。
.JPG)
.jpg)
_female_first.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
_P.jpg)
_HB-14.jpg)
_-_Kitchener,_Ontario.jpg)
_male_(36408439053).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
