Portuqaliya palıdı (lat. Quercus faginea) - fıstıqkimilər fəsiləsinin palıd cinsinə aid bitki növü.
Aralıq dənizinin qərb sahil ərazilərində, Piriney yarımadasında və Balear adasında yayılmışdır.
Portuqaliya palıdı (lat. Quercus faginea) - fıstıqkimilər fəsiləsinin palıd cinsinə aid bitki növü.
El roure de fulla petita, gal·ler, roure garriguenc, o roure valencià (Quercus faginea[1][2]) és un arbre marcescent de grandària mitjana, de fins a 20 metres d'altura, típic de les zones de clima mediterrani del nord d'Àfrica i la península Ibèrica. Espècie autòctona del bosc mediterrani. Florix entre abril o maig, quasi sempre abans que l'alzina; les glans maduren i es disseminen cap a setembre o octubre.
Habita a la regió mediterrània occidental; a la península Ibèrica, sobretot al sud, Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura i a la regió de Múrcia, perquè en el nord el roure xicotet sol ser substituït pel roure que presenta requisits semblants a aquest. A Andalusia, hi ha moltes zones amb aquests arbres, ja que no formen en cap lloc verdaders boscos; els llocs on es troben bons exemplars d'aquesta espècie són: massís de Ronda-serra de les Neus (Màlaga), on hi ha un lloc en què es troben roures xicotets centenaris, molt danyats per l'ésser humà, però ja recuperat; al Parc Natural Sierra Mágina (Jaén) i en el naixement de riu Mundo. També en el nord-oest d'Àfrica.
Es cria en tota mena de sòls, tant en els pobres com en els rics en calç, aguantant molt bé climes de forts contrastos (continentals); pot ascendir en les muntanyes del sud fins a 1.900 m i requerix unes condicions semblants a la de l'alzina, encara que necessita sòls un poc més frescos i profunds, s'associa ben sovint o es posa en contacte amb alzines, roures martinencs i sureres. Sol viure en sòls bàsics més que en àcids, encara que en aquests últims també es troben. És un arbre que forma híbrids fàcilment, amb altres roures xicotets (Quercus canariensis) i roures (Quercus pubescens), que dificulten la seua identificació.
La denominació d'aquesta espècie és molt problemàtica, el francès Lamarck la va publicar el 1785 denominant l'arbre així, perquè la seua fulla li va semblar pareguda a la del faig (Fagus). S'accepten dues subespècies, Quercus faginea subsp. faginea de fulles més xicotetes, coriàcies, esclerofil·les, d'espines rígides. A aquesta varietat, se la coneix en algunes parts de l'estat espanyol amb el nom de roure alzina, precisament per tenir trets d'ambdues espècies. I Quercus faginea subsp.broteroi (Coutinho) A. Camus, de fulles més grans dentades i que apareix en la part del SO peninsular. A la província de Cadis, poden ser confosos amb el Quercus canariensis.
Són típiques del galer i altres roures les agalles, del nom llatí del qual, cecidium, deriva el nom castellà d'aquest arbre; són unes boles de la grandària d'una nou, de color marró, proveïdes d'uns becs que sovint formen una corona, i d'interior esponjós i esponjat; es produïxen per la picadura d'un insecte de la família dels cinípids (família Cynips) en els brots joves, per a fer la posta, i queden protegits els ous per aquestes.
Aquestes agalles són molt apreciades per la seua riquesa en tanins. Les bellotes del galer, per madurar abans que les de l'alzina, són d'interès en la muntanera. La seua fusta és bona per a emprar en construcció, en forma de bigues, per a llenya i carbó vegetal.
El roure de fulla petita, gal·ler, roure garriguenc, o roure valencià (Quercus faginea) és un arbre marcescent de grandària mitjana, de fins a 20 metres d'altura, típic de les zones de clima mediterrani del nord d'Àfrica i la península Ibèrica. Espècie autòctona del bosc mediterrani. Florix entre abril o maig, quasi sempre abans que l'alzina; les glans maduren i es disseminen cap a setembre o octubre.
Dub portugalský (Quercus faginea) je poloopadavý strom dorůstající výšky až 20 metrů. Pochází z Pyrenejského poloostrova a severozápadní Afriky a v Česku je vzácně pěstován v teplých polohách jako okrasný strom.
Dub portugalský je poloopadavý strom dorůstající v domovině výšky 10 až 20 metrů, v Česku roste většinou pouze jako keř 2 až 5 metrů vysoký. Borka je šedá nebo hnědá, tlustá, hluboce kostkovitě rozpraskaná. Letorosty i pupeny jsou bělavě až šedě chlupaté. Listy jsou tuhé, proměnlivého tvaru, nejčastěji eliptické až obvejčité, 3 až 7 cm dlouhé, na okraji hrubě pravidelně zubaté, zvlněné a podvinuté. Báze listů je srdčitá, kulovitá až uťatá. Čepel listů je na líci šedozelená a olysalá, na rubu hustě šedavě plstnatá, někdy olysávající. Řapík bývá 5 až 10 mm dlouhý. Žaludy jsou asi 25 mm dlouhé, do 1/5 až 1/3 zanořené v číšce.[1][2][3]
Dub portugalský roste v Evropě ve Španělsku a v Portugalsku, dále v severní Africe (Maroko a Alžír) a na Baleárských ostrovech. Roste v nadmořské výšce 800 až 1900 metrů a vyhledává vlhké, vápnité půdy.[3]
Dub portugalský se v Česku občas pěstuje jako okrasná dřevina, je však vhodný pouze pro nejteplejší polohy a chráněná stanoviště.[1] Je možno jej vidět např. ve sbírkách Botanické zahrady a arboreta MU v Brně.
Dub portugalský (Quercus faginea) je poloopadavý strom dorůstající výšky až 20 metrů. Pochází z Pyrenejského poloostrova a severozápadní Afriky a v Česku je vzácně pěstován v teplých polohách jako okrasný strom.
Die Portugiesische Eiche (Quercus faginea), auch Zenneiche genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Eichen (Quercus) in der Familie der Buchengewächse (Fagaceae).
Quercus faginea ist ein mittelgroßer laubwerfender oder immergrüner Strauch oder Baum, der Wuchshöhen von bis zu 20 Metern und Stammdurchmesser vón bis zu 80 Zentimetern erreicht.[1] Die Rinde ist graubraun. Die Bäume erreichen ein Alter bis zu 600 Jahren.[2][3]
Die wechselständig an den Zweigen angeordneten Laubblätter sind in Blattstiel und Blattspreite gegliedert. Der Blattstiel ist 4 bis 20 Millimeter lang.[1] Die Blattspreite ist bei einer Länge von 4 bis 10 Zentimetern sowie einer Breite von 1,2 bis 4 Zentimetern eiförmig, elliptisch oder verkehrt-eiförmig-länglich[1] (selten bis 15 cm lang und 5 Zentimeter breit), glänzend dunkelgrün bis grau-grün auf der Oberseite und unterschiedlich stark behaart und daher gräulich-weiß; die Blattränder verfügen über fünf bis zwölf Paar unregelmäßiger Zähne. Die Blätter werden typischerweise im Mittwinter bis Spätwinter abgeworfen.[2][3]
Die Blütezeit reicht von März bis April, an den meisten Standorten vor der Blütezeit der Steineiche, die in denselben Gebieten vorkommt.[2][3] Die Blüten sind in Kätzchen angeordnet. Die männlichen Kätzchen sind schlank, hängend und enthalten viele Blüten. Die weiblichen Kätzchen enthalten wenige Blüten.[1]
Die Eicheln sind oval bis eiförmig, 2 bis 2,5 Zentimeter lang und reifen im Verlauf von 6 Monaten, so dass sie im September oder Oktober abfallen.[2][3]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 24.[1][4]
Die Bestäubung erfolgt durch den Wind.[1]
Quercus faginea entwickelt, vergleichbar mit anderen Arten, Pflanzengallen durch schmarotzende Gallwespen. Die Gallen sind braun, 1 bis 2 Zentimeter im Durchmesser und sind durch ein schwammartiges, korkiges Inneres gekennzeichnet.
Die Erstveröffentlichung von Quercus faginea erfolgte 1785 durch Jean-Baptiste Lamarck in Encyclopédie Méthodique, Botanique, 1, Seite 725.[5] Das Artepitheton faginea bezieht sich auf eine Ähnlichkeit der Laubblätter zu Buchen (Fagus). Ein Homonym ist Quercus faginea Ten. (von Michele Tenore 1831 in Sylloge Plantarum Vascularium Florae Neapolitanae, Seite 469 veröffentlicht).[5] Synonyme für Quercus faginea Lam. sind: Quercus lusitanica subsp. faginea (Lam.) A.DC., Quercus faginea subsp. eufaginea A.Camus, Quercus faginea var. vulgaris A.Camus.[6]
Quercus faginea gehört zur Sektion Quercus in der Untergattung Quercus innerhalb der Gattung Quercus.
Quercus faginea bildet oft Hybride mit Arten wie Quercus canariensis und Flaumeiche (Quercus pubescens), wodurch die Bestimmung oft unsicher ist.
Von Quercus faginea gibt es drei Unterarten:[6]
Trivialnamen in unterschiedlichen Sprachen sind:
Das Holz wird als Feuer- und Bauholz genutzt. Die Eicheln finden in der Eichelmast der Iberischen Schweine zur Produktion des Jamón Ibérico Verwendung. Gelegentlich wird die Portugiesische Eiche als Zierpflanze verwendet.
Die Portugiesische Eiche (Quercus faginea), auch Zenneiche genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung der Eichen (Quercus) in der Familie der Buchengewächse (Fagaceae).
Quercus faginea, the Portuguese oak, is a species of oak native to the western Mediterranean region in the Iberian Peninsula. Similar trees in the Atlas Mountains of northwest Africa are usually included in this species, or sometimes treated as a distinct species, Quercus tlemcenensis. It occurs in mountains from sea level to 1,900 metres (6,200 feet) above sea level, and flourishes in a variety of soils and climates. Out of all the oak forests in the Iberian Peninsula, the southern populations of Portuguese oak were found to have the highest diversity and endemism of spider species.[3][4]
Q. faginea is a medium-sized deciduous or semi-evergreen tree growing to 20 metres (66 feet) tall, with a trunk up to 80 centimetres (31 inches) in diameter, with grey-brown bark. The tree can live as long as 600 years. The leaves are 4–10 cm (1+1⁄2–4 in) long and 1.2–4 cm broad (rarely to 15 cm long and 5 cm broad), glossy dark green to gray-green above, and variably felted grey-white below; the margins have five to 12 pairs of irregular teeth. Leaf fall is typically in mid- to late winter. The flowers are catkins, produced between March and April, almost always before holm oak, which grows in similar areas. The acorns are oblong-ovoid, 2–2.5 cm long, maturing in 6 months to disperse in September or October.[5][6][7]
The species commonly develops galls due to gall wasp activity; the galls are brown, 1–2 cm diameter, and have a spongy, cork-like interior.[8]
The two subspecies are:
Portuguese oak also hybridises readily with other related oaks such as Algerian oak (Q. canariensis) and downy oak (Q. pubescens), which can make identification difficult.
The specific name faginea refers to the superficial resemblance of the leaves to those of the beech (Fagus).
The wood has been used traditionally as firewood and as timber for construction (beams and posts). The acorns, like those of the holm oak or cork oak, are an important food for free-range black Iberian pigs reared for jamón ibérico production. It is also occasionally planted as an ornamental tree.
Quercus faginea, the Portuguese oak, is a species of oak native to the western Mediterranean region in the Iberian Peninsula. Similar trees in the Atlas Mountains of northwest Africa are usually included in this species, or sometimes treated as a distinct species, Quercus tlemcenensis. It occurs in mountains from sea level to 1,900 metres (6,200 feet) above sea level, and flourishes in a variety of soils and climates. Out of all the oak forests in the Iberian Peninsula, the southern populations of Portuguese oak were found to have the highest diversity and endemism of spider species.
El quejigo, roble carrasqueño o roble valenciano (Quercus faginea) es una especie de árbol marcescente de tamaño medio de hasta 20 m de altura, típico de las zonas de clima mediterráneo del norte de África y la península ibérica. Especie autóctona del bosque mediterráneo. Florece entre abril y mayo, casi siempre antes que la encina; las bellotas maduran y se diseminan hacia septiembre u octubre.
El quejigo es un árbol semejante a la encina, aunque de follaje caduco y menos denso. Las hojas son de color verde lustroso por el haz y pálido por el envés, con el borde recorrido por dientes poco profundos, a veces punzantes; semicaducas o marcescentes, se pueden encontrar en pleno invierno hojas que conservan su color verde; las marchitas permanecen largo tiempo en sus ramas antes de caer. Las flores son muy sencillas y van reunidas en grupitos sobre amentos colgantes.
El fruto es una bellota cuya cúpula está recubierta de escamas aovadas, algo prominentes en el dorso y de aspecto aterciopelado; las bellotas se disponen en grupos y nacen sobre cortos pedúnculos.[1]
Son típicas del quejigo y otros robles las agallas (abogallas o gállaras), de cuyo nombre latino, cecidium deriva el nombre castellano de este árbol. Son unas bolas del tamaño de una nuez, de color marrón, provistas de unos piquitos que a menudo forman una corona, y de interior esponjoso y acorchado. Se producen por la picadura de un insecto de la familia Cynipidae en los brotes jóvenes, para hacer la puesta, quedando protegidos los huevos por estas. Estas agallas son muy apreciadas por su riqueza en taninos (el ácido gálico, un tanino, recibe su nombre de las agallas). Las bellotas del quejigo, por madurar antes que las de la encina, son de interés en la montanera. Su madera es buena para construcción, en forma de vigas, para leña y carbón vegetal.
Habita en la región mediterránea occidental; en la península ibérica, siendo escasa o faltando solo en comarcas del norte (parece ausente de Galicia), aparece en mayor o menor abundancia en todas las demás regiones peninsulares. Está testimonialmente presente en Mallorca, probablemente plantados desde antiguo, en Puigpunyent. Es el roble ibérico de mayor resistencia a la sequía por lo que es el único presente en zonas áridas del sur como la Región de Murcia, aunque de forma dispersa. En enclaves subhúmedos del sur puede tener sin embargo presencia notable como en el macizo de Ronda-Sierra de las Nieves (provincia de Málaga), con ejemplares centenarios, antaño dañados por el hombre y ya recuperados; en el parque natural de Sierra Mágina (provincia de Jaén), en el nacimiento de río Mundo (provincia de Albacete), o en el bosque de la Font Roja en el norte de la provincia de Alicante. Habita además en zonas montañas del noroeste de África.
En todo tipo de suelos, incluso en los ricos en cal, aguantando muy bien climas de fuertes contrastes (continentales), puede ascender en las montañas del sur hasta 1900 m. Requiere unas condiciones semejantes a la de la encina, aunque necesita algo más de humedad y suelos más frescos y profundos, y resiste menos la sequía estival prolongada. Se asocia con frecuencia o se pone en contacto con otras especies del género como encinas, melojos y alcornoques.
Es un árbol que forma híbridos fácilmente con otros quejigos (Quercus canariensis Willd.) y robles (Quercus pubescens Szov. ex A.DC. ), de difícil identificación.
Quercus faginea fue descrita por Jean-Baptiste Lamarck y publicado en Encyclopédie Méthodique, Botanique 1: 725. 1785.[3]
Número de cromosomas de Quercus faginea (Fam. Fagaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=24[4]
Se aceptan dos subespecies: faginea y broteroi. Quercus faginea subsp. faginea tiene hojas más pequeñas, coriáceas, esclerófilas, de espinas rígidas. Esta subespecie se la conoce en algunas partes de España con el nombre de roble enciniego, precisamente por poseer rasgos de ambas especies. Se reparte por el centro, norte, este y sur de la península ibérica y parece tener preferencia por los suelso ricos en cal. Quercus faginea subsp.broteroi (Cout.) A.Camus tiene hojas más grandes, dentadas; de carácter más mesofítico, necesita climas más suaves y húmedos, de influencia oceánica y aparece en la parte del sudoeste peninsular: Extremadura, Andalucía occidental, además del centro y sur de Portugal.[5] En la provincia de Cádiz puede ser confundido con Quercus canariensis. Está también en el noroeste de África.
Albar, bellota, billota, cajiga, cajigá, cajigu, carcoxa, carrasca, carrascal, carrascalejo, cascabillo, caxigo, encina, enciniego, gállara, gaña (agalla), llata, macharu, matoju, quejido, quejiga, quejigo, quejio, rebollo, roble, roble ancina, roble andaluz, roble carraspo, roble carrasqueño, roble encimego, roble encina, roble enciniego, roble matorrizo, roble quejigo, robre, tallar.[6]
|coautores=
(ayuda) |coautores=
(ayuda) El quejigo, roble carrasqueño o roble valenciano (Quercus faginea) es una especie de árbol marcescente de tamaño medio de hasta 20 m de altura, típico de las zonas de clima mediterráneo del norte de África y la península ibérica. Especie autóctona del bosque mediterráneo. Florece entre abril y mayo, casi siempre antes que la encina; las bellotas maduran y se diseminan hacia septiembre u octubre.
Erkametza (Quercus faginea) Quercus generoko zuhaitz espezie bat da, mendebaldeko Mediterraneo aldean hazten dena. Oro har, klima mediterraneoa dagoen lekuetan hazten da.
Erdi mailako garaiera du, gehienez 20 metro garaierakoa. Hosto erorkorrak ditu, berde ilunak goitik eta gris antzekoak azpitik. 4-10 zentimetro luze eta 1,2-4 zentimetro zabal dira.
Apirila eta maiatza artean loratzen da. Bere fruituak, ezkurrak, iraila eta urria artean heltzen eta erortzen dira.
20 metrorainoko zuhaitza da, adakera zabalekoa eta esferikoa edo elipsoidala. Baldintza desfaboragarrietan zuhaixka modura hazten da. Enbor zuzena dute, azal gris-arrearekin, ez oso lodia, zimurtsua, ezkatatsua eta zartatua ale zaharretan. Adar gazteak tomentoso edo glabreszenteak. Ernamuinak 2-5 milimetrokoak, konikoak, zorrotzak eta ezkatadunak (hasieran ezkata pubeszenteak).
Erkametzaren hostoak 3-15 x 1,5-9 zentimetrokoak dira, martzeszenteak, subkoriazeoak eta forma obobatukoak. Ertz horzduna edo lobulatua dute, lobulu edo hortzak ia oinarriraino iristen direlarik. Glabroak edo glabreszenteak eta berde ilunak dira gainaldean eta ile motz gutxi batzuk dituzte azpialdean, izar formakoak eta 125-155 mikrakoak. 6-12 pare nerbio sekundario dituzte eta 5-20 milimetroko peziolo tomentoso eta subzilindrikoa.
Erkametzak amentu motako infloreszentziak ditu, haizearen bidezko polinizaziora (anemofiliara) moldaturik daudenak. Zuhaixka monoikoa da, hau da, ale berdinak sexu bietako loreak ditu, ez oso deigarriak.
Lore arrak 2-7,5 zentimetroko amentuak ditu, horixkak, dilindariak eta errakis latz eta glabreszentea. Horien periantoak 6 lobulu oso ditu, zorrotzak eta ziliatuak direnak.
Aldiz, lore emeek pedunkulu motza dute eta 6 lobulu motzeko periantoa. Hauen estiloa motza da, tentea, eta espatula formako estigma erreflexuak ditu.
Erkametzaren fruitua, ezkurra, akenio motakoa da. Karloak (txapelak)7-18 x 9-20 mm neurtzen ditu eta ezkata obatu-triangeluarrez estanita dago. Ezkata hauek elkarren artean oso estuturik daude eta mutur motzagoa dute, tomentosoak dira eta ezkurraren bi heren estaltzen dituzte.
Eskualde mediterraneoan aurkitzen da, Iberiar penintsulatik Italiaraino, uharteak barne. Afrikako Iparraldean ere ageri da. Euskal Herrian, mediterranear isurialdean izaten da: Araban eta Nafarroa Garaian.
Eguteran dauden basoetan hazten da, barne-haranetako zonalde baxuetan eta ondo drainatutako hegal karetsuetan, 500-1.500 metroko altituderaino. Argitasun ugari gustuko du, baina itzala ere ondo jasaten du. Tenperatura epelak behar ditu, baina tenperatura aldaketa handiak ere ondo jasan ditzake. Lur lehor eta basikoak behar ditu, pH 5,5-8 bitartekoak, eta nitrogenoan txiroak.
Martxotik maiatzera loratzen da, eta fruituak iraila eta urria bitartean heltzen dira.
Zezidioak nahiko preziatuak dira, duten tanino kontzentrazio altua dela eta. Erkametzaren ezkurrak abeltzaintzan erabiltzen dira, artearenak baino lehenago heltzen baitira. Azkenik, erkametzaren zura egokia da eraikuntzarako habeak egiteko, bai eta egurrikatza egiteko ere.
Erkametzak askotan izaten ditu zezidio izeneko egiturak, intxaur baten tamainakoak eta kolore marroikoak, maiz fruituarekin nahas daitezkeenak. Barrualde hanpatu eta kortxoztatua dute eta cynipedoen familiako intsektuen ziztadagatik sortzen dira. Cynips generoko liztor horiek kimu gazteetan arrautzak ziztatzen dituzte, babestuta uzteko.
Erkametza (Quercus faginea) Quercus generoko zuhaitz espezie bat da, mendebaldeko Mediterraneo aldean hazten dena. Oro har, klima mediterraneoa dagoen lekuetan hazten da.
Erdi mailako garaiera du, gehienez 20 metro garaierakoa. Hosto erorkorrak ditu, berde ilunak goitik eta gris antzekoak azpitik. 4-10 zentimetro luze eta 1,2-4 zentimetro zabal dira.
Apirila eta maiatza artean loratzen da. Bere fruituak, ezkurrak, iraila eta urria artean heltzen eta erortzen dira.
Pyökkitammi (Quercus faginea) on tammilaji (Quercus). Se on pienehkö puu, joka kasvaa luonnonvaraisena Euroopassa ja Pohjois-Afrikassa.[1][2]
Pyökkitammi kasvaa 10–15 metriä korkeaksi. Se on matala, leveälatvuksinen puoliainavihanta puu, ja saattaa jäädä pensasmaiseksi. Nahkeapintaiset lehdet ovat 2–8 senttimetriä pitkiä ja 1,5–5 leveitä. Lehtien muoto vaihtelee. Ne ovat yleensä tylppäpäätyisiä ja voivat olla pyöreä- tai herttatyvisiä. Lehdet ovat hammaslaitaisia ja lisäksi usein laidoiltaan aaltoilevia tai taakierteisiä. Lehtien alapinnat ovat tiheän huopakarvaisia.[1]
Hedekukinnot ovat 4–5 ryppäissä kasvavia norkkoja. Emikukat kasvavat yksittäin tai pareittain. Kukinta tapahtuu maalis–huhtikuussa. Hedelmä on pitkänomainen tammenterho. Se on noin 2,5 senttimetriä pitkä ja 1,3 leveä. Terhon kehto on karvaisten suomujen peittämä ja ympäröi vain pientä osaa terhosta. Terhot kypsyvät ensimmäisenä vuonnaan.[1]
Pyökkitammi kasvaa Euroopassa ja Pohjois-Afrikassa Espanjassa, Portugalissa, Baleaareilla, Algeriassa ja Marokossa 800–1 900 metrin korkeudella merenpinnasta.[1]
Pyökkitammi (Quercus faginea) on tammilaji (Quercus). Se on pienehkö puu, joka kasvaa luonnonvaraisena Euroopassa ja Pohjois-Afrikassa.
Le Chêne faginé, Chêne portugais, Chêne du Portugal ou plus rarement Chêne à feuilles de hêtre (Quercus faginea), Quejigo en espagnol, est un arbre à feuillage caduc de la famille des Fagacées, typique du climat méditerranéen.
C'est un arbre de 5 à 20 mètres de haut, décoratif, pouvant vivre jusqu'à 600 ans. Son feuillage est caduc mais résiste sur l'arbre pendant l'hiver (marcescence). C'est une espèce monoïque. La date de floraison s'étend d'avril à mai. Il s'hybride facilement avec le chêne zéen ou le chêne pubescent.
Il développe fréquemment des galles dues à la piqûre d'un insecte, le cynips du chêne (Cynips quercusfolii).
Il pousse en Afrique du nord et dans la péninsule ibérique jusqu'à 1900 m d'altitude, dans des terrains calcaires ou non, mais plus frais et profonds que ceux acceptés par le chêne vert.
Il peut former des forêts en terrains frais mais pousse souvent en association avec les chênes verts, chênes-lièges et tauzins voire des conifères.
Ses feuilles et ses glands, qui arrivent à maturité avant ceux du chêne vert, sont utilisés pour nourrir le bétail. Son bois est un bon combustible. Il est également utilisé pour des constructions légères. C'est une espèce utile pour la restauration des sols.
Le Chêne faginé, Chêne portugais, Chêne du Portugal ou plus rarement Chêne à feuilles de hêtre (Quercus faginea), Quejigo en espagnol, est un arbre à feuillage caduc de la famille des Fagacées, typique du climat méditerranéen.
La quercia lusitana (Quercus faginea Lam.) è una specie di albero marcescente appartenente alla famiglia Fagaceae[1] di circa 20 m di altezza media, tipica delle zone a clima mediterraneo dell'Africa settentrionale e della penisola iberica. Specie autoctona della macchia mediterranea, fiorisce tra aprile e maggio, quasi sempre prima del leccio; le ghiande maturano e vengono disperse a partire da settembre e ottobre.
La quercia lusitana è un albero simile al leccio, ma ha fogliame deciduo e meno denso. Le foglie sono di colore verde brillante sulla pagina superiore e pallido su quella inferiore, con il margine attraversato da denticoli poco profondi, talvolta pungenti; anche in pieno inverno è possibile trovare foglie che conservano ancora il loro colore verde; le foglie secche rimangono a lungo sui rami prima di cadere. I fiori sono molto semplici e sono riuniti in piccoli gruppi su amenti sparsi.
Il frutto è una ghianda la cui cupola è coperta da squame ovali, un po' prominenti sul dorso e dall'aspetto vellutato; le ghiande sono disposte in gruppi e nascono su brevi peduncoli[2].
Tipiche della guercia lusitana, così come di altre querce, sono le galle, dal cui nome latino, cecidium, deriva il nome spagnolo della specie, quejigo appunto. Sono sfere delle dimensioni di una noce, di colore marrone, provviste di piccole protuberanze che spesso formano una corona, e dall'interno spugnoso e impermeabile. Sono prodotte in seguito alla puntura di un insetto della famiglia dei Cinipidi, che deponendo le uova nei giovani germogli sfrutta proprio le galle che vengono a formarsi come sicura camera di incubazione. Queste galle sono molto apprezzate per la loro ricchezza di tannini (l'acido gallico, un tannino, deve il suo nome proprio alle galle). Le ghiande della quercia lusitana, che maturano prima di quelle del leccio, sono di grande utilità nell'allevamento dei maiali. Il legno, invece, trova utilità nell'edilizia, sotto forma di travi, come legna da ardere e per ricavare carbone vegetale.
La quercia lusitana è originaria della regione mediterranea occidentale; nella penisola iberica, è scarsa o assente solo nelle regioni settentrionali (in particolare nella Galizia), ma è più o meno frequente nel resto della regione. È presente anche a Maiorca, dove è stata probabilmente introdotta nell'antichità, a Puigpunyent. Oltre che nella penisola iberica, questa specie cresce anche sulle montagne dell'Atlante, nell'Africa nord-occidentale.
Cresce in ogni tipo di terreno, compresi quelli ricchi di ossido di calcio, e resiste molto bene anche ai climi che presentano forti escursioni stagionali (continentali); nelle regioni montuose della Spagna meridionale può spingersi fino a 1900 m di altitudine. Richiede condizioni simili a quelle del leccio, anche se ha bisogno di maggiore umidità e di terreni più freschi e più profondi, ed è meno resistente alla prolungata siccità estiva. Si associa frequentemente ad altre specie di querce, come il leccio, la quercia dei Pirenei e la quercia da sughero.
Forma facilmente ibridi con la quercia dell'Algeria (Quercus canariensis Willd.) e la roverella (Quercus pubescens Szov. ex A.DC. ), di difficile identificazione.
Ne vengono riconosciute due sottospecie: faginea, propria della penisola iberica, e broteroi, diffusa nell'Africa nord-occidentale e nella parte sud-occidentale della penisola iberica.
La quercia lusitana (Quercus faginea Lam.) è una specie di albero marcescente appartenente alla famiglia Fagaceae di circa 20 m di altezza media, tipica delle zone a clima mediterraneo dell'Africa settentrionale e della penisola iberica. Specie autoctona della macchia mediterranea, fiorisce tra aprile e maggio, quasi sempre prima del leccio; le ghiande maturano e vengono disperse a partire da settembre e ottobre.
De Portugese eik (Quercus faginea) is een eikensoort die van nature voorkomt in het westelijke Middellandse Zeegebied, op het Iberisch Schiereiland en de Balearen. De soortaanduiding faginea verwijst naar de oppervlakkige gelijkenis van de bladeren met de bladeren van de beuk (Fagus sylvatica).
Vergelijkbare bomen in het Atlasgebergte in Noordwest-Afrika worden gewoonlijk ook tot deze soort gerekend, maar soms als aparte soort als Quercus tlemcenensis behandeld. De soort groeit in gebergten op hoogten tussen de 800 en 1900 m, in een verscheidenheid aan grondsoorten en klimaten.
De stam kan tot 80 cm breed worden en heeft een grijs-bruine bast. De boom kan 600 jaar oud worden. De bladeren zijn 4-10 cm lang en 1,2-4 cm breed (zelden 15 cm lang en 5 cm breed), glanzend donkergroen tot grijsgroen aan de bovenzijde, en variabel viltig grijs-wit aan de onderzijde. De bladrand kent vijf tot twaalf paar onregelmatige tanden. De bladeren vallen af in de winter of tegen het eind van de winter.
De bloemen zijn katjes, die in maart-april bloeien. De bloei vindt meestal voor die van Quercus ilex plaats, die in ongeveer hetzelfde gebied voorkomt. De eikels zijn langwerpig ovaal, 2-2,5 cm lang, en rijpen in zes maanden om in september of oktober te verschijnen.
De bomen van deze soort ontwikkelen vaak gallen van de galwesp; deze gallen zijn bruin en 1-2 cm doorsnee en zijn van binnen spons-kurkachtig.
Er zijn twee ondersoorten:
De Portugese eik kruist gemakkelijk met verwante eiken zoals de Algerijnse eik (Quercus canariensis) en de donzige eik (Quercus pubescens), waardoor de determinatie lastig kan zijn.
Het hout wordt traditioneel als brandhout gebruikt en als hout voor de bouw. De eikels, net als die van de kurkeik (Quercus suber), vormen een belangrijke voedselbron voor het vrije Iberische wilde zwijn (Sus ibericus) dat gekweekt wordt voor de productie van Jamón Ibérico. Een enkele maal wordt het als sierboom aangeplant.
De Portugese eik (Quercus faginea) is een eikensoort die van nature voorkomt in het westelijke Middellandse Zeegebied, op het Iberisch Schiereiland en de Balearen. De soortaanduiding faginea verwijst naar de oppervlakkige gelijkenis van de bladeren met de bladeren van de beuk (Fagus sylvatica).
Portugaleik (Quercus faginea) er et halvveis vintergrønt tre i bøkefamilien.
Den blir opptil 20 m høy med en bred krone. Barken er grå eller brun, tykk og har dype furer. Bladene er læraktige, 3–15 cm lange og 1,5–9 cm brede med variabel form. Det er 6–12 par bladnerver som ender i en tornete tann. Oversiden er lysegrønn og hårete på unge blad, men blir glatt. Undersiden er dekket av gulgrå hår. Store galler er vanlige på bladene. Nøttene er 1,5–3,5 cm lange og 1–2 cm brede.[1][2]
Portugaleik deles i to underarter, subsp. faginea og subsp. broteroi. Den danner ofte hybrider med andre arter som duneik og kanarieeik. Arten vokser i områder med submediterrant eller mesomediterrant klima. Den foretrekker kalkholdig grunn og finnes som regel 500–1500 moh., men kan finnes ned til 200 moh. og opp til 1900 moh. Portugaleik er utbredt i Portugal, Spania inkludert Balearene, Marokko og Algerie. Den er den vanligste eikearten på Den iberiske halvøy, men mangler stort sett ved kystene mot Atlanterhavet og Biscayabukta.[1][2][3]
Portugaleik (Quercus faginea) er et halvveis vintergrønt tre i bøkefamilien.
Den blir opptil 20 m høy med en bred krone. Barken er grå eller brun, tykk og har dype furer. Bladene er læraktige, 3–15 cm lange og 1,5–9 cm brede med variabel form. Det er 6–12 par bladnerver som ender i en tornete tann. Oversiden er lysegrønn og hårete på unge blad, men blir glatt. Undersiden er dekket av gulgrå hår. Store galler er vanlige på bladene. Nøttene er 1,5–3,5 cm lange og 1–2 cm brede.
Portugaleik deles i to underarter, subsp. faginea og subsp. broteroi. Den danner ofte hybrider med andre arter som duneik og kanarieeik. Arten vokser i områder med submediterrant eller mesomediterrant klima. Den foretrekker kalkholdig grunn og finnes som regel 500–1500 moh., men kan finnes ned til 200 moh. og opp til 1900 moh. Portugaleik er utbredt i Portugal, Spania inkludert Balearene, Marokko og Algerie. Den er den vanligste eikearten på Den iberiske halvøy, men mangler stort sett ved kystene mot Atlanterhavet og Biscayabukta.
Stamme
Bladverk
Galler
Blad og nøtter
Dąb portugalski (Quercus faginea Lam.) – gatunek roślin z rodziny bukowatych (Fagaceae Dumort.). Występuje naturalnie w Maroku, Algierii, Portugalii oraz Hiszpanii (także na Balearach)[3][4]. We Francji spotykany jest tylko w departamencie Pireneje Atlantyckie[5]. Do Wielkiej Brytanii został introdukowany w 1824 roku[6].
Występuje na wysokości od 800 do 1900 m n.p.m. Kwitnie od marca do kwietnia[3]. Jest rośliną wiatropylną[6]. Owoce dojrzewają w tym samym roku. Występuje w 7. strefie mrozoodporności. Preferuje gleby wilgotne, wapienne. Na jego pędach często rozwijają się galasy[3].
W obrębie tego gatunku oprócz podgatunku nominatywnego wyróżniono jeden podgatunek[2]:
Dąb portugalski (Quercus faginea Lam.) – gatunek roślin z rodziny bukowatych (Fagaceae Dumort.). Występuje naturalnie w Maroku, Algierii, Portugalii oraz Hiszpanii (także na Balearach). We Francji spotykany jest tylko w departamencie Pireneje Atlantyckie. Do Wielkiej Brytanii został introdukowany w 1824 roku.
O carvalho-português, carvalho-cerquinho ou cerquinho (Quercus faginea) é uma árvore comum em Portugal.
O carvalho-português tem folhas marcescentes. Assim como os demais carvalhos, produz a bolota ou landra como fruto, que é usada como alimento por vários animais, como o javali, os esquilos, que muitas vezes as enterram e se esquecem, acabando por ser plantadores naturais da espécie, responsáveis em grande parte pela sua disseminação, onde se destaca o gaio, os humanos usavam-na na alimentação e ainda se faz pão, licores entre outras receitas.
Existem três subspécies de Quercus faginea: O Carvalho-Cerquinho ou Português (Quercus faginea subsp.broteroi ), são árvores que atualmente predominam no Centro Oeste de Portugal, embora outrora a sua existência tenha sido mais vasta, indo até à Serra de Odemira. A subsp. alpestris ocorre apenas no Barrocal Algarvio. A subsp. faginea ocorre nos sobreirais transmontanos e altibeirenses (e.g. alguns mortórios no Douro) ou, bem mais raramente, na mesma região, como dominante em bosques secundários sobre rochas básicas. Não é certo que forme bosques estremes, pois encontra-se normalmente associada ao sobreiro, e estende-se para Espanha.
O Carvalho Português é praticamente desconhecido por muitos Portugueses, dominava outrora carvalhais extensos e cerrados, que davam alimento e abrigo a uma miríade de seres vivos. Hoje, está reduzido a pequenos redutos na Serra da Arrábida, Serra de Montejunto, Serra de Sintra, Serra de Aire e Candeeiros, Sicó e Concelho de Alvaiázere, isoladamente ou em pequenos núcleos na zona Oeste de Portugal e muito raramente a Sul, na margem de ribeiras, em taludes e sebes vivas (taludes do IC20, margens de afluentes da lagoa de albufeira, Ribeira de Coina, Ribeira de Avis, estendendo-se até às serras do Cercal (daí o seu nome), São Luís e Odemira.
Desta forma, a sua extensão territorial é limitada, está entre os carvalhos de folha caduca do Norte e interior do País como o Carvalho Negral e o Roble, e o Sobreiro e a Azinheira do sul, de folha perene. Assim, o cerquinho tem a folha marcescente, uma folha que não cai até nascerem novas folhas. Desta forma conseguimos distingir um cerquinho pela sua cor amarelada e acastanhada no Outono e Inverno e verde clara na Primavera.
Uma das características que mais se aprecia no cerquinho é que, como é uma fagácea, não tem desenvolvimento apical acentuado, isto é, o gomo apical não é dominante, como na maioria das árvores de crescimento rápido, onde o ramo cimeiro desenvolve substâncias que inibem o crescimento dos ramos inferiores e assim desenvolve-se mais, e a árvore apresenta uma forma colunar, piramidal, etc. No carvalho, todos os gomos crescem de forma similar o que origina ramos tortuosos que parece que serpenteiam e fazem formas tão bucólicas e belas.
É uma árvore que permite a coexistência de outras espécies vegetais e um variado subcoberto que servem de abrigo e alimento a muitas espécies animais, daí que constitua um habitat protegido pela Directiva Habitats (Habitat 9240).
Um carvalho pode viver centenas de anos. Serve de abrigo a muitas espécies de animais e as suas bolotas dão alimento a muitas espécies. Assim, os carvalhais eram o suporte de um ecossistema complexo e extenso que já não existe ou está reduzido a pequenos bosques relíquias. Nas sebes vivas que dividem os terrenos agrícolas e nas margens dos caminhos e estradas do centro do país, um olhar atento sempre descobre um ou outro Carvalho Cerquinho, e alguns terrenos abandonados que ainda preservam a fonte genética do cerquinho tendem a evoluir e a recuperar naturalmente, no entanto estes redutos são progressivamente destruídos pela ocupação humana e mais recentemente pela monocultura do eucalipto.
Assim, o coberto vegetal mais desenvolvido (climáxico) que outrora existia na região Centro-Litoral, entre a Figueira da Foz e Odemira, eram os bosques de Carvalho Português. Uma mata que era o culminar de um série vegetal progressiva, desde o arrelvado, ao mato rasteiro, mato alto, e por fim a mata mediterrânica com alguma influência atlântica, liderada pelo Cerquinho, em comunhão com outras árvores e arbustos como o Zambujeiro (Olea europaea var. sylvestris), o Sobreiro (Quercus suber), o Medronheiro (Arbutus unedo), o Carrasco (Quercus coccifera) que aparece mais frequentemente nas serranias calcárias, o folhado (Viburnum tinus), a Sorveira (Sorbus aucuparia), a Aroeira (Pistacia lentiscus), o Aderno Bastardo (Rhamnus alaternus), o Loureiro (Laurus nobilis), o alecrim (Rosmarinus officinalis), e espécies arbustivas mais pequenas como o Quercus lusitanica entre muitos outros, não esquecendo as lianas como a salsaparrilha-bastarda (Smilax aspera), a aromática madressilva (Lonicera implexa) e a comum hera (Hedera helix). É uma mata muito rica e variada, a nível aromático e até florístico, destacando-se a bela rosa-albardeira (Paeonia broteri) e nas zonas mais soalheiras, as evoluídas e especializadas orquídeas, dos géneros Ophrys, Orquis e Serapias.
O nome latino Quercus parece vir do celta quer – que significa “belo” – ou cuez – que significa “árvore” – visto que o carvalho é considerado o “rei das árvores”.
A maioria das florestas autóctones do continente de Portugal (as que existiam antes da destruição provocada pelas actividades humanas) eram carvalhais. Daí a razão de existirem tantas terras com o nome de Carvalho(a), Carvalhal(ais), Carvalhosa, Carvalhedo(a), Carvalheiro(a), Carvalhinho(a), Carvalhido, e mais especificamente Cercal e Cerqueira que são arvoredos de Carvalhos-Cerquinhos (Quercus faginea subsp. broteroi). O seu epíteto subespecífico é dedicado ao grande botânico português Félix de Avelar Brotero (1744-1828), autor da Flora Lusitanica e, mais tarde, da Phitographia Lusitaniae.
Em termos de utilização, a madeira do carvalho foi outrora, durante os séculos XV e XVI, muito utilizada para a construção naval (umas das razões para o seu declínio) e carpintaria, voltadas para a construção de caravelas, naus e galés, ou de carros de bois.
Hoje é utilizada na construção de pipas e barris, visto que liberta muitas substâncias como os taninos e corantes naturais, o que, para além de dar uma melhor cor e aroma ao vinho, faz diminuir a graduação alcoólica. É ainda utilizada na construção de vigas para construção, pela sua resistência à imersão, e pavimentos (parqueteria), sendo igualmente adequada para lenha e carvão.[1]
Tal como todos os Quercus, os frutos são as bolotas ou glande constituído pela semente que tem uma espécie de carapuça a que se chama cúpula e que está revestida por pequenas escamas. Não confundir com umas bolinhas que aparecem por vezes nos ramos ou folhas e que são as galhas ou os bugalhos. Estas bolinhas são resultado das picadas de insectos que depositam os ovos nos tecidos da planta. A planta reage e faz aquelas bolas onde o insecto se desenvolve.
O carvalho-português, carvalho-cerquinho ou cerquinho (Quercus faginea) é uma árvore comum em Portugal.
O carvalho-português tem folhas marcescentes. Assim como os demais carvalhos, produz a bolota ou landra como fruto, que é usada como alimento por vários animais, como o javali, os esquilos, que muitas vezes as enterram e se esquecem, acabando por ser plantadores naturais da espécie, responsáveis em grande parte pela sua disseminação, onde se destaca o gaio, os humanos usavam-na na alimentação e ainda se faz pão, licores entre outras receitas.
Existem três subspécies de Quercus faginea: O Carvalho-Cerquinho ou Português (Quercus faginea subsp.broteroi ), são árvores que atualmente predominam no Centro Oeste de Portugal, embora outrora a sua existência tenha sido mais vasta, indo até à Serra de Odemira. A subsp. alpestris ocorre apenas no Barrocal Algarvio. A subsp. faginea ocorre nos sobreirais transmontanos e altibeirenses (e.g. alguns mortórios no Douro) ou, bem mais raramente, na mesma região, como dominante em bosques secundários sobre rochas básicas. Não é certo que forme bosques estremes, pois encontra-se normalmente associada ao sobreiro, e estende-se para Espanha.
Quercus faginea là một loài thực vật có hoa trong họ Cử. Loài này được Lam. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1785.[1]
Quercus faginea là một loài thực vật có hoa trong họ Cử. Loài này được Lam. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1785.
Quercus faginea Lam., 1783
АреалДуб португальский (лат. Quercus faginea) — вид рода Дуб семейства Буковые (Fagaceae).
Распространён в западном Средиземноморье, на Пиренейском полуострове и Балеарских островах.
В Атласских горах встречаются подобные деревья, их иногда рассматривают как отдельный вид — Quercus tlemcenensis.
Дуб португальский — лиственное дерево, растущее до 20 м в высоту. Ствол с серо-коричневой корой имеет ширину 80 см. Зубчатые листья 4-10 см длиной и около 2 см шириной. Окраска листьев колеблется от тёмно-зелёного до серо-зелёного. Цветёт в марте-апреле. Листопад, как правило, происходит в середине или конце зимы. Жёлуди продолговато-яйцевидные, 2-2,5 см длинной. Португальский дуб живёт до 600 лет.
Растение используется для заготовки дров и для строительства. Желудями кормят свиней.
Иногда этот вид дуба используют как декоративное растение.