dcsimg
Image of dittrichia
Creatures » » Plants » » Dicotyledons » » Composite Family »

Strong Smelling Inula

Dittrichia viscosa (L.) W. Greuter

Distribution in Egypt

provided by Bibliotheca Alexandrina LifeDesk

Nile Valley North of Nubia (Location: Delta), Mareotic Sector, North Sinai, Mountainous Southern Sinai.

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Bibliotheca Alexandrina
author
BA Cultnat
provider
Bibliotheca Alexandrina

Life Expectancy

provided by Bibliotheca Alexandrina LifeDesk

Perennail.

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
Bibliotheca Alexandrina
author
BA Cultnat
provider
Bibliotheca Alexandrina

Associations

provided by BioImages, the virtual fieldguide, UK
Foodplant / gall
larva of Myopites inulaedyssentericae causes gall of capitulum of Dittrichia viscosa
Remarks: Other: uncertain

Foodplant / spot causer
amphigenous colony of Ramularia hyphomycetous anamorph of Ramularia cupulariae var. inulae-britannicae causes spots on live leaf of Dittrichia viscosa

Foodplant / internal feeder
larva of Trupanea stellata feeds within capitulum of Dittrichia viscosa
Remarks: Other: uncertain

license
cc-by-nc-sa-3.0
copyright
BioImages
project
BioImages

Dittrichia mafosa ( Asturian )

provided by wikipedia AST
 src=
Fueyes apicales.
 src=
Dittrichia mafosa, capítulu en fructificación con cipselas.
 src=
Cipselas sueltes
 src=
Cipsela suelta: vista apical con aniellu basal del miriguanu de goches escabridas y nectariu de la placa apical claramente visibles.
 src=
Cipsela suelta con glándules na parte distal.

La olivarda (Dittrichia mafosa) ye una especie de planta fanerógama perteneciente a la familia de les asteracees. Foi orixinalmente clasificada nos xénerus Erigeron y más tarde Inula.

Descripción

Trátase d'una planta perenne herbal de base maderiza, de fuerte golor a resina, glandulosa-pegañosa, robusta, d'hasta 1,5 m d'alta, y que les sos fueyes cimeres abracen parcialmente'l tarmu, con frecuencia ramificáu, de xamasca trupa, penriba velloso. Les fueyes son alternes, oblongo-llanceolaes, enteres o dentaes, de 3-7 cm de alrgo y 6-12 mm d'anchu y amenórguense de tamañu escontra riba mientres les cimeres son sésiles y semiabrazadoras. La inflorescencia ye espigada, allargada, piramidal de numérosos capítulos florales de 10-20 mm, con lígules de 6-8 mm, claramente más llargues que les bráctees involucrales, pocu numérosas, marielles, femenines, con llimbu tri/quadridentáu de 5-7 mm de llargu. Los flósculos, hermafrodites, con corola quinquefida de dientes iguales, son de color naranxa amarellentáu. El receptáculu ye desnudu pero con alveolas arrodiaes d'una corona dentada. Los frutos son cipseles homomorfes peludas y con glándules na parte distal, de color beige a pardu y con miriguanu de goches ríxides y aspres, fragiles pero persistentes, nuna única filera sobre un marcáu aniellu basal discoidal y arrodiando un claru nectariu persistente pentagonal.[1]

Distribución y hábitat

Nativa nel Mediterraneu. En Canaries. Naturalizada n'Europa central y septentrional (Alemaña ya Inglaterra). Habita en cunetes, terrenales baldíos, llombes cascayoses. Floria pel branu y seronda.

Usos melecinales

Anque xeneralmente considérase una meruxa, la olivarda tien múltiples aplicaciones na medicina tradicional casera contra'l paludismu, les enfermedaes de les víes urinaries, y como astrinxente.[2] El fervinchu de les sos fueyes utilízase como remediu pa les molesties de l'artritis y la reuma[3]

La olivarda ye apreciada como planta melecinal pol aceite esencial estrayíu a partir de la planta sobremanera na zona oriental del Mediterraneu.[4]

Taxonomía

Dittrichia mafosa describióse primero por Carlos Linneo como Erigeron viscosus en Species Plantarum, vol. 2, p. 863, 1753 y tresferíu darréu por William Aiton al xéneru Inula en 1789 y finalmente atribuyíu por Werner Rodolfo Greuter al xéneru Dittrichia y espublizóse en Exsiccatorum genavensium a conservatoriu botanico distributorum, 4: 71, 1973.[5]

Etimoloxía

Dittrichia: nome xenéricu dau n'honor del botánicu alemán Manfred Dittrich (1934 - ), que foi direutor del herbarium del Botanical Garden in Berlin.[6]

mafosa: epítetu llatín que significa "mafosa".[7]

Taxones infraespecíficos
Sinonimia

Nome común

Dittrichia mafosa ye denomada vernáculamente como altabaca, altabaca de gotosos, altarragas, altavaca, anterraya, arnica, árnica, artadeña, artavaca, artirraga, atarraga, atárraga, cazamoscas, coniza machu, coniza mayor, ernica, estrella amorosa, flor de ánica, flor d'árnica, yerba mosquera, yerba pulguera, matamoscas, matamosquera, mata mosquera, matapulgas, mosquera, mosquerilla cantu, olibarda, olivarada, olivarda, olivarda basta, olivarda mafosa, pulguera, pulguera valenciana, tarraga, tárraga, tárragas, té hierba del güesu, yerba mosquera y yerba pulguera.[10] En cursiva, los más corrientes y estendíos

Ver tamién

Referencies

  1. 1,0 1,1 Brullo S. & De Marcu G. - Taxonomical revision of the genus Dittrichia (Asteraceae), Portugaliae Acta Biol., 19, p. 341-354, Lisboa 2000 en [1]
  2. Plantes aromàtiques
  3. Plantes d'acaldía; la olivarda (Dittrichia mafosa)
  4. Traditional medicine uses of Inula mafosa
  5. «Dittrichia mafosa». Tropicos.org. Xardín Botánicu de Misuri. Consultáu'l 14 de marzu de 2014.
  6. Dittrichia mafosa en Malta Wild Plants
  7. n'Epítetos Botánicos
  8. Sinónimos en The Euru+Medit Plantbase [2]
  9. Dittrichia mafosa en The Plant List
  10. Nomes vernáculares en Anthos - Real Xardín Botánicu (rique busca)[3]

Bibliografía

Bayer, Eh.; Buttler K.P, Finkenzeller X.,Grau J. (1989). Plantes del Mediterraneu. Barcelona:Blume. ISBN 84-7031-629-X.

Enllaces esternos

Cymbidium Clarisse Austin 'Best Pink' Flowers 2000px.JPG Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia AST

Dittrichia mafosa: Brief Summary ( Asturian )

provided by wikipedia AST
Dittrichia viscosa  src= Fueyes apicales.  src= Dittrichia mafosa, capítulu en fructificación con cipselas.  src= Cipselas sueltes  src= Cipsela suelta: vista apical con aniellu basal del miriguanu de goches escabridas y nectariu de la placa apical claramente visibles.  src= Cipsela suelta con glándules na parte distal.

La olivarda (Dittrichia mafosa) ye una especie de planta fanerógama perteneciente a la familia de les asteracees. Foi orixinalmente clasificada nos xénerus Erigeron y más tarde Inula.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia AST

Olivarda ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

L'olivarda (Dittrichia viscosa, abans Inula viscosa) és una planta de la família Asteraceae.

Distribució i hàbitat

 src=
Mata d'olivarda

Aquesta planta és originària de l'àrea del Mediterrani i es troba al sud d'Europa i les zones temperades d'Àsia occidental i Àfrica del nord. S'ha estès als Estats Units on s'ha declarat que constitueix una amenaça causant perjudici a la biodiversitat autòctona.[1]

L'olivarda és una de les mates silvestres més comunes a tota la zona litoral catalana, valenciana i les illes Balears. Originalment vivia als arenys, codolars i llits de torrents, però s'ha anat estenent a les voreres de camins, erms i camps abandonats.

Actualment l'olivarda es pot trobar a tot arreu, àdhuc a les zones urbanes i semiurbanes fins a una altitud de 1.500 m. És una planta ruderal, una de les plantes més comunes a la vora de les carreteres i una de les primeres a colonitzar els llocs de sòl remogut i paisatges alterats.

És una mata perenne i molt resistent a la sequera i les condicions adverses. Pot fer fins a 120 cm d'alçada però generalment no ultrapassa els 100 cm. Aquesta planta s'avessa tant al terreny silici com al terreny calcari, i també acostuma a créixer als abocadors de materials de construcció, a on hi ha concentracions de guix, runes, maons i sorra amb ciment.

Descripció

 src=
Planta florida visitada per papallones de l'espècie blanqueta de la col
 src=
Els papus de l'olivarda

L'olivarda creix amb la tija erecta i llenyosa a la base, arribant a una altura mitjana d'uns 90 cm. Té fulles amplexicaules, verdes i piloses. Les fulles són de forma lanceolada amb el marge irregularment serrat. A l'hivern mor la part alta de les tiges i s'asseca gran part de les seves fulles, que romanen enganxades a la tija molt de temps abans de caure. Per aquesta raó l'olivarda es considera una mata semicaducifòlia.

És una planta aromàtica que emet una olor particular que recorda a la càmfora, deguda a una resina que fa que tota la planta sigui enganxosa al tacte, i d'ací el nom llatí "viscosa" de l'olivarda. Algunes persones consideren desagradables tant l'olor com la viscositat d'aquesta planta.

L'olivarda floreix a la tardor, de setembre a novembre, d'una manera força espectacular.[2] Tradicionalment a Catalunya hom deia que "els raïms són madurs quan floreixen les olivardes."

Les flors són una inflorescència de tipus capítol de color groc viu. Les flors de l'exterior són ligulades mentre que del centre del capítol són tubuloses. Els fruits formen un papus o plomall.

Algunes espècies de les papallones conegudes com a "blavetes" viuen lligades a l'olivarda.[3]

Usos medicinals

Tot i que generalment es considera una mala herba, l'olivarda té múltiples aplicacions a la medicina tradicional casolana contra el paludisme, les malalties de les vies urinàries, i com a astringent.[4]

L'olivarda és apreciada com a planta medicinal per l'oli essencial extret a partir de la planta sobretot a la zona oriental del mediterrani.[5]

Espècies similars

L'olivardó (Dittrichia graveolens) és una espècie similar però té les flors i les fulles molt més petites.

També les espècies del gènere Ínula són molt similars.

Dita

Sobre la desagradable olor de la flor d'aqueixa planta la dita popular fa:

No vos 'namoreu, amor,
de cap fadrina gallarda
que és com la flor d'olivarda
molt guapa, i dolenta d'olor

Referències

Enllaços externs

En altres projectes de Wikimedia:
Commons
Commons (Galeria)
Commons
Commons (Categoria) Modifica l'enllaç a Wikidata
Viquiespècies
Viquiespècies


license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Olivarda: Brief Summary ( Catalan; Valencian )

provided by wikipedia CA

L'olivarda (Dittrichia viscosa, abans Inula viscosa) és una planta de la família Asteraceae.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autors i editors de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CA

Cedowydd prennaidd ( Welsh )

provided by wikipedia CY

Planhigyn blodeuol o deulu llygad y dydd a blodyn haul ydy Cedowydd prennaidd sy'n enw lluosog. Mae'n perthyn i'r teulu Asteraceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Dittrichia viscosa a'r enw Saesneg yw Woody fleabane.[1]

Daw'r gair "Asteraceae", sef yr enw ar y teulu hwn, o'r gair 'Aster', y genws mwyaf lluosog o'r teulu - ac sy'n tarddu o'r gair Groeg ἀστήρ, sef 'seren'.

Gweler hefyd

Cyfeiriadau

  1. Gerddi Kew; adalwyd 21 Ionawr 2015
Comin Wikimedia
Mae gan Gomin Wikimedia
gyfryngau sy'n berthnasol i:
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Awduron a golygyddion Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CY

Cedowydd prennaidd: Brief Summary ( Welsh )

provided by wikipedia CY

Planhigyn blodeuol o deulu llygad y dydd a blodyn haul ydy Cedowydd prennaidd sy'n enw lluosog. Mae'n perthyn i'r teulu Asteraceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Dittrichia viscosa a'r enw Saesneg yw Woody fleabane.

Daw'r gair "Asteraceae", sef yr enw ar y teulu hwn, o'r gair 'Aster', y genws mwyaf lluosog o'r teulu - ac sy'n tarddu o'r gair Groeg ἀστήρ, sef 'seren'.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Awduron a golygyddion Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia CY

Breitblättriger Klebalant ( German )

provided by wikipedia DE

Der Breitblättrige Klebalant (Dittrichia viscosa) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Klebalant (Dittrichia) in der Familie der Korbblütler (Asteraceae).[1]

Beschreibung

 src=
Illustration
 src=
Stängel mit wechselständigen, einfachen, aber gesägten Laubblättern
 src=
Ausschnitt eines Gesamtblütenstandes mit vielen Blütenkörben

Vegetative Merkmale

Dittrichia viscosa ist eine ausdauernde, krautige Pflanze oder ein Halbstrauch, der Wuchshöhen von 30 bis 130, selten bis 200 Zentimeter erreicht. Die Stängel sind mehr oder weniger drüsig-klebrig. Am Grund verholzt die Pflanze. Die spitzen bis stumpfen und gesägten bis gezähnten oder fast ganzrandigen bis gekerbten, leicht ledrigen Laubblätter sind 5–30 Millimeter breit, eilanzettlich bis lanzettlich oder linealisch, halbstängelumfassend bis sitzend, drüsig-klebrig bis kahl und stark riechend.[1] Der starke Geruch wird unterschiedlich empfunden. Der Blattrand ist manchmal umgebogen.

Generative Merkmale

Die Blütenkörbe haben einen Durchmesser von 10 bis 20 Millimetern. Die gelben Zungenblüten sind mit einer Länge von 10 bis 12 Millimetern deutlich länger als die mehrreihigen, mehr oder weniger behaarten bis kahlen Hüllblätter.[1] Die Scheibenblüten sind gelb.

Die Blütezeit ist August bis November.[2] Es werden mehr oder weniger behaarte und teils drüsige Achänen mit Pappus gebildet.

Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 18.[3]

Ökologie

Dittrichia viscosa ist ein Schaft-Hemikryptophyt oder Nanophanerophyt.

Vorkommen

Dittrichia viscosa kommt im gesamten Mittelmeerraum von Marokko bis Syrien und auf den Kanaren und Madeira[4][5] vor. Sie ist auf den Azoren, in Belgien und Großbritannien ein Neophyt.[4][5] Die Art wächst an Ruderalstellen an der Küste und im Inland, in Bachbetten und an Bachufern.[1] Auf mediterranen Weideflächen kann sie – wie auch ihre einjährige und einzige Schwesterart Dittrichia graveolens – als vom Vieh gemiedenes Weideunkraut im Verlauf einiger Jahre überhandnehmen.

Systematik

Die Erstveröffentlichung erfolgte unter dem Namen Erigeron viscosus L. durch Carl von Linné. Die Neukombination zu Dittrichia viscosa (L.) Greuter wurde 1973 durch Werner Greuter veröffentlicht. Synonyme für Dittrichia viscosa (L.) Greuter sind Inula viscosa (L.) Aiton, Cupularia viscosa (L.) Godr. & Gren., Erigeron viscosus L., Jacobaea viscosa (L.) Merino.[1][4] Der Gattungsname ehrt den deutschen Botaniker Manfred Dittrich (geb. 1934).[6]

Es gibt mehrere Unterarten:[4]

  • Dittrichia viscosa (L.) Greuter subsp. viscosa: Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 18.[3]
  • Dittrichia viscosa subsp. angustifolia (Bég.) Greuter (Syn.: Dittrichia orientalis Brullo & De Marco): Sie kommt im östlichen Mittelmeerraum von Italien und Libyen bis zur Türkei und Vorderasien vor.[4]
  • Dittrichia viscosa subsp. maritima (Brullo & De Marco) Greuter (Syn.: Dittrichia maritima Brullo & De Marco): Sie kommt nur in Portugal vor.[4]
  • Dittrichia viscosa subsp. revoluta (Hoffmanns. & Link) P.Silva & Tutin (Syn.: Inula revoluta Hoffmanns. & Link): Sie kommt nur in Portugal vor.[4] Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 18.[3]

Belege

  1. a b c d e Ralf Jahn, Peter Schönfelder: Exkursionsflora für Kreta. Mit Beiträgen von Alfred Mayer und Martin Scheuerer. Eugen Ulmer, Stuttgart (Hohenheim) 1995, ISBN 3-8001-3478-0, S. 310.
  2. Peter Schönfelder, Ingrid Schönfelder: Die neue Kosmos-Mittelmeerflora. Franckh-Kosmos-Verlag Stuttgart 2008. ISBN 978-3-440-10742-3. S. 108.
  3. a b c Dittrichia viscosa bei Tropicos.org. In: IPCN Chromosome Reports. Missouri Botanical Garden, St. Louis.
  4. a b c d e f g Werner Greuter (2006+): Compositae (pro parte majore). – In: W. Greuter & E. von Raab-Straube (ed.): Compositae.: Datenblatt Dittrichia viscosa In: Euro+Med Plantbase – the information resource for Euro-Mediterranean plant diversity.
  5. a b Dittrichia im Germplasm Resources Information Network (GRIN), USDA, ARS, National Genetic Resources Program. National Germplasm Resources Laboratory, Beltsville, Maryland. Abgerufen am 5. März 2018.
  6. Lotte Burkhardt: Verzeichnis eponymischer Pflanzennamen – Erweiterte Edition. Teil I und II. Botanic Garden and Botanical Museum Berlin, Freie Universität Berlin, Berlin 2018, ISBN 978-3-946292-26-5, doi:10.3372/epolist2018.

Weblinks

 src=
– Sammlung von Bildern, Videos und Audiodateien
 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia DE

Breitblättriger Klebalant: Brief Summary ( German )

provided by wikipedia DE

Der Breitblättrige Klebalant (Dittrichia viscosa) ist eine Pflanzenart aus der Gattung Klebalant (Dittrichia) in der Familie der Korbblütler (Asteraceae).

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autoren und Herausgeber von Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia DE

Amagraman ( Kabyle )

provided by wikipedia emerging languages

Amagraman (Dittrichia viscosa) d imɣi i iḥemlen imeṭqan i ittuneddan. Imusnawen n yimɣan, qqaren-ed, belli seg Lazi i yed-itac, akken ad yaɣ iri n yilel agrakal akked Lurup neɣ amadal s umata. Imɣi n umagraman ittak anzi ɣer imrɣi n buzduz akked taysa: Ad ttwalem seg yiwet n txerrubt i d-cetlen. Iferrawen n umagraman d izegzawen. Tizegzewt nsen ḥemqit. Mayella d talɣa nsen truḥ s teɣzef. Teɣzef i yettuferyen afray n tuɣmest deg usettu n umdan.

Tasnaẓɣurt [Aẓar n wawal]

Amagraman d awal uddis [taguri tamawalt tuddist] i d-ikkan seg sin n wawalen: “ < ''amager'' + ''aman'': Imɣi i ittmagaren aman. Taseklut [Ccejra] n umagraman qqaren-as medden '''Tamagramant'''.
Awal ayi n
umagraman d amay amgut. Amedya: amṭiq ayi yeṭṭuqet s umagraman. Amgraman ur t-itett ara lmal; am uɣelmi, am ibeqri am umaɛiz.

Aglam

 src=
Ağğuğğey n umagraman

Amagraman d imɣi i iḥemlen imeṭqan i ittuneddan (< nda) = [ideg llan waman]; ɣas akken tikwal ittemɣay-ed deg iyufa (< ayafa). Amagraman iğğuğğuy deg anebdu. Iğğeğğiyen ines werriɣet. Imɣi n umagraman izmer ad yaweṭ alammi d wazal n lmitra d wezgen deg teɣzef; mayella deg tehri, adarnuc-is, izmer ad yaweṭ alammi d lmitra. Ifrawen n umagraman tminṭaṭen am llazuq.

Imɣan-is tacen: imeqq-id ɣef yiri n yilel agrakal akken i yed-imeqqi deg Lurup akken mayella tella.

Timitar

 src=
Amagraman (Dittrichia viscosa)
  • Ṣṣenf n uğğuğğey: corymbe de capitules
  • Bettu n wazfi: Awtem
  • Ṣṣenf n aṭlu: Entomogame, autogame
  • Lawan n uğğuğğey: Yulyu - ɣuct

* Ifes:

    • Ṣṣenf n ugummu: akène
    • Anamek n uɣebber: anémochore
  • Tamezduɣt akked wemɣi n umagraman:
    • Amɣi : mégaphorbiaies planitiaires-collinéennes, eutrophiles
    • Annar n wemɣi: seg (Lazi n ugafa)

Ayagi n yemr-it-id s ɣur: Julve, Ph., 1998 ff. - Baseflor. Index botanique, écologique et chorologique de la flore de France. Version : 23 avril 2004.

Igan

Amagraman d imɣi amdawi: Ifer n umagraman iskussum tiggest (lğerḥ). Zik, m’ara yigges yemdan, deg lexla - anida ur yelli la qej la waj - ama d argaz neɣ d tameṭṭut, d aqcic neɣ d taqcict, ad iḥuf tamagramant, ad ilwu iferrawen-is, imir ad ten-ig ɣef tiggest i t-yuɣen, ad t-en-iṭṭef tiremt - akken meqqer tiggest: azal n 5 alammi d 10 n dqayq -, imir ad tekkusem tiggest ines.

Assexzen, ssexzanent medden d taɣebbart, neɣ d asɣar (n iferrawen).

Aẓar n umagraman iddukul akked dwa n iḥetwacen. Ttdawin medden yes tusut, turin, tgr.

Rret tamawt: Imɣi ayinni ur d-iwwi ara ad t-sxedment lxalat i irefden akked tiden i iṣṣuṭuṭen. Siwama yella s ladan n ṭbib, ɣef usexṣer ines, am tuzla n tɛebbut, iriran akked ingaẓen n wammas[1].

Azamul

Tamagramant maci d imɣi i yeggaren iẓuran lqayen. D ayesmi qqaren madden i wayen yak ur nesɛi lmeɛna neɣ ur nebni yara ɣef ṣṣeḥ: Iẓuran n tamagramant.

Notes

  1. Gérard Chenuet et al., Phytothérapie : la santé par les plantes, Vidal - Sélection du reader's digest,‎ 2007, 320 p.

Liens externes

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors

Amagraman: Brief Summary ( Kabyle )

provided by wikipedia emerging languages

Amagraman (Dittrichia viscosa) d imɣi i iḥemlen imeṭqan i ittuneddan. Imusnawen n yimɣan, qqaren-ed, belli seg Lazi i yed-itac, akken ad yaɣ iri n yilel agrakal akked Lurup neɣ amadal s umata. Imɣi n umagraman ittak anzi ɣer imrɣi n buzduz akked taysa: Ad ttwalem seg yiwet n txerrubt i d-cetlen. Iferrawen n umagraman d izegzawen. Tizegzewt nsen ḥemqit. Mayella d talɣa nsen truḥ s teɣzef. Teɣzef i yettuferyen afray n tuɣmest deg usettu n umdan.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors

Inula viscosa ( Sicilian )

provided by wikipedia emerging languages

L'Inula viscosa (chiamata "prucara" o "pulicara" n sicilianu) è n'erba sarvaggia cu ciuri gialli e pàmpini mpiccicusi boni pi attagnari lu sangu.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors

Pecita ( Corsican )

provided by wikipedia emerging languages

A Pecita (o pichita) (Dittrichia viscosa) hè un fiore chì face parte di a famiglia di l'Asteraceae.

Descrizzione

A pecita fiurisce d'istate sin'à u principiu di u vaghjimu. Hè alta sin'à 120 cm. U so fiore hè giallu. E so casce sò piciose. A radica hè forte è longa sin'à 40 cm.

A pecita pò esse cunfusa incù Dittrichia graveolens, ma e foglie di e duie spezie ùn sò micca listesse.

Distribuzione

L'ariale d'origine di a pecita hè custituitu da e rigione custiere di u mare terraniu, ma per a so rusticità è capacità d'adattamentu, si sparghje à spessu versu l'internu è s'hè naturalizata ancu in altre rigione di l'Europa è in u Nordu di l'America. In Italia hè cumunissima in tutti e rigione di a penisula è di l'isule, mentre hè menu frequente in u nordu.

A pecita hè assai cumuna in Corsica. Si vede à spessu à u cantu di i stradoni o in i chjosi.

Tassonumia

Parechji sinonimi di soDittrichya viscosa

  • Inula viscosa var. viscosa
  • Inula viscosa var. mideltiana Batt.
  • Erigeron viscosus L.
  • Cupularia viscosa (L.) Godr. & Gren.
  • Conyza major Bubani
  • Chrysocoma camphorata
  • Chrysocoma verticalis Lag.

Usi

Ci conta Paulu Simonpoli ch'è a pecita era imprudata in i tempi per mette i fichi sopra è fà li siccà.[1]

Inoltre, a pecita entria, à tempu cù l'alloru è u finochju in a cumposizione di u brodu chì si fecia per mette l'uva passa à mogliu, prima di fà la siccà dinù.[2]

Galleria d'imagine

Da vede dinù

Note

  1. Simonpoli (1982, p. 171).
  2. U Muntese (1984, p.1020).

Bibliugrafia

Altri prugetti

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autori è editori di Wikipedia

Pecita: Brief Summary ( Corsican )

provided by wikipedia emerging languages

A Pecita (o pichita) (Dittrichia viscosa) hè un fiore chì face parte di a famiglia di l'Asteraceae.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autori è editori di Wikipedia

Dittrichia viscosa

provided by wikipedia EN

Dittrichia viscosa, also known as false yellowhead,[2] woody fleabane,[3] sticky fleabane and yellow fleabane, is a flowering plant in the daisy family.

Dittrichia viscosa is a highly branching perennial common throughout the Mediterranean Basin. It has long, narrow leaves that are pointed at both ends and have teeth along the edges and glandular hairs on the surfaces. One plant can produce many yellow flower heads each with as many as 16 ray florets and 44 disc florets.[4]

Originally, the species was found mainly in dry riverbeds and abandoned fields up to a 1500 m (5000 feet) elevation. Nowadays it is quite common in roadsides and ruderal habitats, even in urban areas. It is considered an invasive species in Australia.[5] The false yellowhead is a tough plant, very resistant to adverse conditions and degraded environments. It is important as food for the caterpillars of certain butterflies and moths, like Iolana iolas. The galls of the plants also are habitat for Myopites stylatus and Myopites inulaedyssentericae, both predators on the olive fly, which may be cause for its name in Catalán: Olivarda.[6]

Despite the fresh-looking green color of its leaves and its attractive inflorescence,[7] this plant is sticky and has a certain smell that most people find unpleasant. It contains an essential oil[8] and has been used in traditional medicine since ancient times, especially in the Levant, as an astringent.[9] A yellow dye substance has, since ancient times, been produced from its roots.[10]

It is an important plant in Catalan tradition, often mentioned in adages and proverbs. One adage says that: "No vos 'nemoreu, amor,de cap fadrina gallarda que és com la flor d'olivarda molt guapa, i dolenta d'olor." [My dear one, don't fall in love with any woman who only has good looks, she is like a false yellowhead flower: beautiful, but full of stench.]

Subspecies[1]
  • Dittrichia viscosa subsp. angustifolia (Bég.) Greuter
  • Dittrichia viscosa subsp. maritima (Brullo & De Marco) Greuter
  • Dittrichia viscosa subsp. revoluta (Hoffmanns. & Link) P.Silva & Tutin
  • Dittrichia viscosa subsp. viscosa

Leaves, flowers and fruits

References

  1. ^ a b The Plant List, Dittrichia viscosa (L.) Greuter
  2. ^ USDA, NRCS (n.d.). "Dittrichia viscosa". The PLANTS Database (plants.usda.gov). Greensboro, North Carolina: National Plant Data Team. Retrieved 18 January 2016.
  3. ^ BSBI List 2007 (xls). Botanical Society of Britain and Ireland. Archived from the original (xls) on 2015-06-26. Retrieved 2014-10-17.
  4. ^ Malta Wild Plants, false yellowhead, Dittrichia viscosa includes photos, description, etymology, and other information
  5. ^ Weeds Australia, False yellowhead (Dittrichia viscosa) weed management guide (in English)
  6. ^ http://www.floracatalana.cat/flora/relacions-imatges?field_referencia_imatge_rel_value=VTax3046-Org124&field_tipus_de_relacio_target_id=&field_escala_rel_value=All
  7. ^ Institució Catalana d'Història Natural, Flora del Bages - Olivarda in Catalan with photos
  8. ^ Ses Sitges, Sant Llorenç des Cardassar, Plantes aromàtiques Archived January 7, 2010, at the Wayback Machine in Italian, with photos and descriptions of several aromatic herbs
  9. ^ Avisco Ltd., Traditional medicine uses of Inula viscosa
  10. ^ Ḳrispil, Nissim (1985). A Bag of Plants (The Useful Plants of Israel) (in Hebrew). Vol. 3 (Ṭ.-M.). Jerusalem: Cana Publishing House Ltd. pp. 359–363. ISBN 965-264-011-5. OCLC 959573975., s.v. Inula viscosa; syn. Dittrichia viscosa

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia EN

Dittrichia viscosa: Brief Summary

provided by wikipedia EN

Dittrichia viscosa, also known as false yellowhead, woody fleabane, sticky fleabane and yellow fleabane, is a flowering plant in the daisy family.

Dittrichia viscosa is a highly branching perennial common throughout the Mediterranean Basin. It has long, narrow leaves that are pointed at both ends and have teeth along the edges and glandular hairs on the surfaces. One plant can produce many yellow flower heads each with as many as 16 ray florets and 44 disc florets.

Originally, the species was found mainly in dry riverbeds and abandoned fields up to a 1500 m (5000 feet) elevation. Nowadays it is quite common in roadsides and ruderal habitats, even in urban areas. It is considered an invasive species in Australia. The false yellowhead is a tough plant, very resistant to adverse conditions and degraded environments. It is important as food for the caterpillars of certain butterflies and moths, like Iolana iolas. The galls of the plants also are habitat for Myopites stylatus and Myopites inulaedyssentericae, both predators on the olive fly, which may be cause for its name in Catalán: Olivarda.

Despite the fresh-looking green color of its leaves and its attractive inflorescence, this plant is sticky and has a certain smell that most people find unpleasant. It contains an essential oil and has been used in traditional medicine since ancient times, especially in the Levant, as an astringent. A yellow dye substance has, since ancient times, been produced from its roots.

It is an important plant in Catalan tradition, often mentioned in adages and proverbs. One adage says that: "No vos 'nemoreu, amor,de cap fadrina gallarda que és com la flor d'olivarda molt guapa, i dolenta d'olor." [My dear one, don't fall in love with any woman who only has good looks, she is like a false yellowhead flower: beautiful, but full of stench.]

Subspecies Dittrichia viscosa subsp. angustifolia (Bég.) Greuter Dittrichia viscosa subsp. maritima (Brullo & De Marco) Greuter Dittrichia viscosa subsp. revoluta (Hoffmanns. & Link) P.Silva & Tutin Dittrichia viscosa subsp. viscosa
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia authors and editors
original
visit source
partner site
wikipedia EN

Dittrichia viscosa ( Spanish; Castilian )

provided by wikipedia ES
 src=
Hojas apicales.
 src=
Dittrichia viscosa, capítulo en fructificación con cipselas.
 src=
Cipselas sueltas.
 src=
Cipsela suelta: vista apical con anillo basal del vilano de cerdas escabridas y nectario de la placa apical claramente visibles.
 src=
Cipsela suelta con glándulas en la parte distal.

La olivarda (Dittrichia viscosa) es una especie de planta fanerógama perteneciente a la familia de las asteráceas. Fue originalmente clasificada en los géneros Erigeron y más tarde Inula.

Descripción

Se trata de una planta perenne herbácea de base leñosa, de fuerte olor a resina, glandulosa-pegajosa, robusta, de hasta 1,5 m de alta, y cuyas hojas superiores abrazan parcialmente el tallo, con frecuencia ramificado, de follaje denso, por arriba velloso. Las hojas son alternas, oblongo-lanceoladas, enteras o dentadas, de 3-7 cm de largo y 6-12 mm de ancho y se reducen de tamaño hacia arriba mientras las superiores son sésiles y semiabrazadoras. La inflorescencia es espigada, alargada, piramidal de numerosos capítulos florales de 10-20 mm, con lígulas de 6-8 mm, claramente más largas que las brácteas involucrales, poco numerosas, amarillas, femeninas, con limbo tri/quadridentado de 5-7 mm de largo. Los flósculos, hermafroditas, con corola quinquefida de dientes iguales, son de color naranja amarillento. El receptáculo es desnudo pero con alveolas rodeadas de una corona dentada. Los frutos son cipselas homomorfas peludas y con glándulas en la parte distal, de color beige a pardo y con vilano de cerdas rígidas y ásperas, frágiles pero persistentes, en una única hilera sobre un marcado anillo basal discoidal y rodeando un claro nectario persistente pentagonal.[1]

Distribución y hábitat

Nativa en el Mediterráneo. En Canarias. Naturalizada en Europa central y septentrional (Alemania e Inglaterra). Habita en cunetas, terrenos baldíos, colinas pedregosas. Florece en verano y otoño.

Usos medicinales

Aunque generalmente se considera una mala hierba, la olivarda tiene múltiples aplicaciones en la medicina tradicional casera contra el paludismo, las enfermedades de las vías urinarias, y como astringente.[2]​ La infusión de sus hojas se utiliza como remedio para las molestias de la artritis y el reuma[3]

La olivarda es apreciada como planta medicinal por el aceite esencial extraído a partir de la planta sobre todo en la zona oriental del Mediterráneo.[4]

También tiene la particularidad de cortar el sangrado de heridas que no sean de consideración severa. Utilizando solo las hojas machacadas a modo de cataplasma.

Taxonomía

Dittrichia viscosa fue descrita primero por Carlos Linneo como Erigeron viscosus en Species Plantarum, vol. 2, p. 863, 1753 y transferido posteriormente por William Aiton al género Inula en 1789 y finalmente atribuido por Werner Rodolfo Greuter al género Dittrichia y publicado en Exsiccatorum genavensium a conservatorio botanico distributorum, 4: 71, 1973.[5]

Etimología
Taxones infraespecíficos
  • Dittrichia viscosa subsp. angustifolia (Bég.) Greuter
  • Dittrichia viscosa subsp. maritima (Brullo & De Marco) Greuter
  • Dittrichia viscosa subsp. revoluta (Hoffmanns. & Link) P.Silva & Tutin, los 3 considerados anteriormente como especies.[1]
Sinonimia

Nombre común

Dittrichia viscosa es denominada vernáculamente como altabaca, altabaca de gotosos, altarragas, altavaca, anterraya, arnica, árnica, artadeña, artavaca, artirraga, atarraga, atárraga, cazamoscas, coniza macho, coniza mayor, ernica, estrella amorosa, flor de ánica, flor de árnica, hierba mosquera, hierba pulguera, matamoscas, matamosquera, mata mosquera, matapulgas, mosquera, mosquerilla borde, olibarda, olivarada, olivarda, olivarda basta, olivarda viscosa, paletosa, pulguera, pulguera valenciana, tarraga, tárraga, tárragas, té hierba del hueso, yerba mosquera y yerba pulguera.[10]​ En cursiva, los más corrientes y extendidos

Véase también

Referencias

  1. a b Brullo S. & De Marco G. - Taxonomical revision of the genus Dittrichia (Asteraceae), Portugaliae Acta Biol., 19, p. 341-354, Lisboa 2000 en [1]
  2. Plantes aromàtiques
  3. «Plantas de cada día; la olivarda (Dittrichia viscosa)». Archivado desde el original el 23 de diciembre de 2014. Consultado el 16 de septiembre de 2014.
  4. Traditional medicine uses of Inula viscosa
  5. «Dittrichia viscosa». Tropicos.org. Jardín Botánico de Misuri. Consultado el 14 de marzo de 2014.
  6. Dittrichia viscosa en Malta Wild Plants
  7. en Epítetos Botánicos
  8. Sinónimos en The Euro+Medit Plantbase [2]
  9. Dittrichia viscosa en The Plant List
  10. Nombres vernáculares en Anthos - Real Jardín Botánico (requiere búsqueda)[3]

Bibliografía

Bayer, Eh.; Buttler K.P; Finkenzeller X.; Grau J. (1989). Plantas del Mediterráneo. Barcelona:Blume. ISBN 84-7031-629-X.

 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores y editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia ES

Dittrichia viscosa: Brief Summary ( Spanish; Castilian )

provided by wikipedia ES
 src= Hojas apicales.  src= Dittrichia viscosa, capítulo en fructificación con cipselas.  src= Cipselas sueltas.  src= Cipsela suelta: vista apical con anillo basal del vilano de cerdas escabridas y nectario de la placa apical claramente visibles.  src= Cipsela suelta con glándulas en la parte distal.

La olivarda (Dittrichia viscosa) es una especie de planta fanerógama perteneciente a la familia de las asteráceas. Fue originalmente clasificada en los géneros Erigeron y más tarde Inula.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores y editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia ES

Inule visqueuse ( French )

provided by wikipedia FR

Dittrichia viscosa

L'Inule visqueuse (Dittrichia viscosa (L.) Greuter 1973 est une plante vivace de la famille des Astéracées (anciennement Composées).

Étymologie

Le Genre Dittrichia est nommé en l’honneur du botaniste allemand Manfred Dittrich (1934-), spécialiste des Asteraceae à l'Herbier du Conservatoire et Jardin botanique de Genève, Suisse, et plus tard directeur de l'Herbier du Jardin botanique et musée botanique de Berlin-Dahlem, Allemagne.

Le nom latin du genre Inula dériverait du grec hinaein, qui signifie « purifier », en référence aux propriétés médicinales de la plante[1].

Habitats

L'Inule visqueuse est fréquente en région méditerranéenne, où elle fleurit à la fin de l'été et au début de l'automne. Elle affectionne les anciennes cultures (friches), les décombres, les bords des routes et des chemins, formant d'abondantes touffes vertes à capitules jaunes ; elle est considérée comme assez envahissante.

Description

 src=
Vue de l'appareil végétatif : plante colonisant un milieu ouvert sur talus routier créé deux ans auparavant.

L'Inule visqueuse est une plante à racine pivotante, toute glanduleuse-visqueuse, à odeur agréable (selon certains, désagréable pour d'autres), ligneuse à sa base (forte racine pivotante lignifiée pouvant atteindre 30 cm de long).

Appareil végétatif

La plante peut atteindre 100 cm (les Flores donnent 5 à 10 cm). Les tiges sont frutescentes à la base, dressées en éventail, assez ramifiées et pourvues d'un feuillage dense. Avec l'âge, elles deviennent ligneuses et foncées à la base. Les feuilles sont alternes, allongées à lancéolées, insérées directement sur la tige pour les caulinaires (sans pétiole, feuilles embrassantes). Elles sont glanduleuses sur les deux faces. La marge est lisse ou dentée et le sommet aigu.

La plante est collante et très odoriférante, à odeur de camphre, jugée par certains désagréable. Toute la plante est couverte de poils glanduleux qui libèrent une résine odoriférante et collante.

Fleurs et inflorescences

 src=
Capitules de Dittrichia viscosa (Inule visqueuse) en grappes de capitules

Les fleurs sont rayonnantes, regroupées en inflorescences (capitules) formant de longues grappes de capitules, pyramidales. On les observe en septembre-octobre, parfois jusqu'en novembre. Les abeilles viennent butiner l'Inule de manière active jusqu'à l'arrêt de la floraison fin octobre ou novembre (selon les lieux). L'Inule leur apporte du nectar et du pollen pour les réserves d'hiver.

L'Inule visqueuse (Dittrichia viscosa) et l'Inule fétide (Dittrichia graveolens) peuvent être confondues à l'état végétatif mais l'inule fétide est une plante annuelle qui possède des feuilles moyennes linéaires (1-3 mm de large) et de petits capitules (< 10 mm). L'inule visqueuse est une plante vivace présentant des feuilles moyennes lancéolées (> 5 mm de large) et des capitules plus larges (> 10 mm). Lors de sa floraison, la moitié inférieure de sa tige se lignifie.

Fruits

 src=
Fruits regroupés en infrutescence et capitules

Les fruits sont des akènes de un à 2 mm de long. Ils sont rassemblés sur le réceptacle du capitule. Après la fécondation, l'ovaire infère se développe pour donner une graine hirsute surmontée d'un pappus (une aigrette de poils rigides et rugueux en une seule rangée).

Nomenclature et systématique

Elle est classée dans le genre Dittrichia, auquel appartiennent aussi Dittrichia graveolens (l'Inule fétide) et Dittrichia crithmoides (l'Inule maritime).

Synonyme

  • Inula viscosa Aït[2])

Liste des sous-espèces

Selon Catalogue of Life (22 juin 2013)[3] :

  • Dittrichia viscosa subsp. angustifolia
  • Dittrichia viscosa subsp. maritima (Brullo & De Marco) Greuter
  • Dittrichia viscosa subsp. revoluta (Hoffmanns. & Link) P.Silva & Tutin
  • Dittrichia viscosa subsp. viscosa

Noms régionaux

Italie

  • Calabre : crìzzi
  • Sardaigne : frisa, frisia
  • Sicile : prucara, pulicara, brucara
  • Ligurie : nasca

France

  • Pyrénées orientales : olivarda
  • Occitanie : erba di niera
  • Provence : nasque
  • Corse : pecita Berberie

Algérie

  • amazigh: amagraman (de magar : rencontrer, amane : eau)
  • Est d'Algérie: Magramen
  • Arabe littéraire: El-Tayoune

Utilisations

Pharmacopée

Le genre Inula comprend des espèces ayant des propriétés officinales. En quelques régions de la Sardaigne elle a été utilisée dans le passé comme calmant pour les douleurs rhumatismales[4]. En Sicile les feuilles sont utilisées comme hémostatique et cicatrisant. En Ligurie les feuilles desséchées étaient utilisées par les indigents comme succédané du tabac.

Selon un récent article[5], l'Inule est une plante médicinale traditionnelle majeure du bassin méditerranéen dont on retrouve la trace dans de très nombreux écrits romains (Pline), hébreux ou arabes. Les principes actifs de l'inule sont notamment le camphre, l'eucalyptol, le thymol.

Utilisation en lutte biologique

Plante hôte

 src=
Trois jeunes galles en formation, non lignifiées à l'aspect hirsute, ébouriffé.

L'inule visqueuse est réputée être un "insecticide végétal" qui combat la Mouche de l'Olive (Bactrocera oleae). C'est une plante relais dont les capitules floraux (inflorescences) sont parasitées par la larve d'une mouche Tephritidae Myopites stylata qui provoque des galles sur les inflorescences[6].

Parasitoïdes

La larve de Myopites est à son tour attaquée en automne par un parasitoïde Eupelmidae Eupelmus urozonus[7],[8].
Des travaux récents tendent à prouver qu'il y a au moins quatre parasitoïdes potentiels qui surparasitent la galle de l'inule[9].L'été et au début de l'automne, Eupelmus urozonus est plus particulièrement actif sur la Mouche de l'Olive (Bactrocera oleae), de laquelle il est un des plus importants agents biologiques de contrôle, développant 2-3 générations associées à cette espèce. En général, l'activité se développe au détriment de la larve, plus rarement au détriment de la pupe. En automne l'activité d'Eupelmus sur la mouche de l'olive diminue. La cause de ce comportement n'est pas certaine, il pourrait s'agir de l'entrée en phase d'hivernage ou plus simplement de l'apparition d'un autre hôte préféré[10].

Une galle prélevée, hirsute verte
Une galle prélevée pour dissection, en voie de lignification (aspect échevelé)

.

D'autres Eupelmidae sont aussi présents comme Eupelmus confusus et Eupelmus kiefferi[8]. Interviennent également des Eurytomidae comme Eurytoma martellii et Eurytoma inulae, des Pteromalidae comme Pteromalus myopitea et des Torymidae comme Torymus chloromenus et Torymoides kiesenwetteri[11].

Plante envahissante ou utile

On trouvait fréquemment de l'inule visqueuse dans les oliveraies avant qu'elle ne soit arrachée comme "mauvaise herbe" envahissante et encombrante. Des observations faites en Grèce montrent que dans une oliveraie "rénovée", l'arrachage de l'Inule a été suivie d'une attaque de Mouche de l'Olive sans précédent. L'agriculture bio de l'olive peut donc faire appel à la réintroduction locale d'Inule visqueuse, afin que les galles de ses inflorescences abritent en hiver les hyménoptères parasitoïdes qui au printemps et en été pourront s'attaquer aux larves de la Mouche de l'Olive. L'Inule profite aussi au pollinisateurs, dont l'abeille domestique. Cependant, après réintroduction de l'Inule, il faut compter 4 à 5 ans pour que les équilibres agroécologiques se reconstituent, et que le cycle de la plante-relais s'amorce avec l'Olivier (et éventuellement d'autres espèces dans l'environnement proche). C'est un travail à long terme qui exclut l'emploi d'insecticides "durs".

L'inule visqueuse est utilisé dans les cultures de tomate sous serre pour attirer et maintenir les populations de Macrolophus caliginosus (larves de punaise) agent de lutte biologique contre l'aleurode (Trialeurodes vaporariorum). L'inule s'est révélé contaminé par le virus de la chlorose infectieuse de la tomate (Crinivirus, TICV)[12]

En Catalan et en Espagnol castillan : olivarda et matamoscas (tue-mouches), ce qui indique bien la relation Inule-Olivier-Mouche de l'olive connue par la tradition. En langue corse, Pecita.

Apiculture

L'importance principale de l'inule réside dans le fait qu'elle est une plante mellifère abondamment butinée des abeilles, surtout à cause de l'abondante production de pollen et pour la longue floraison. Cette plante contribue à la production tard dans l'été et en automne du miel multifleurs et en zone de forte diffusion, au miel uniflore.

Le miel de l'inule est peu apprécié sur le marché soit à cause de sa saveur soit parce que la cristallisation est irrégulière. En moyenne, il a une teneur en eau plus forte que les autres miels et cet aspect pose un problème de conservation quand la température plus élevée peut induire des fermentations. La teneur en hydroxyméthylfurfural est en moyenne plus élevée que dans d'autres miels, indiquant une stabilité plus faible de ce miel[13]. L'inule visqueuse possède une utilité particulière, surtout, pour la constitution de colonies fortes, en vue de la production d'essaims au printemps suivant.

Néanmoins, l'inule secrète assez de nectar seulement si la fin de l'été a enregistré une pluviométrie satisfaisante.

Les automnes chauds peuvent donner une superposition des floraisons de l'arbousier avec celle de l'inule. Bien qu'ayant des habitats différents, l'arbousier et l'inule peuvent se trouver à des distances relativement courtes et les abeilles butineuses peuvent visiter l'inule pour prélever soit le nectar soit le pollen. En conséquence, une contamination du miel d'arbousier, plus apprécié, est possible avec le nectar et le pollen de l'inule.

Nuisances

L'Inule fétide (Dittrichia graveolens) est une plante invasive. En Californie (États-Unis) et en Australie, il est interdit d'importer les graines.

Pour lutter contre ces plantes invasives, il faut les étêter avant qu'elles ne fleurissent.

Autres Inules

Notes et références

  • (it) Cet article est partiellement ou en totalité issu de l’article de Wikipédia en italien intitulé .
  • (en) Cet article est partiellement ou en totalité issu de l’article de Wikipédia en anglais intitulé .
  1. (de) Bruno Vonarburg, Homöotanik: Blütenreicher Sommer, Georg Thieme Verlag, 2005, p. 273.
  2. voir Flore Abbé Coste (1990), taxon 1865, p. 314
  3. Bánki, O., Roskov, Y., Vandepitte, L., DeWalt, R. E., Remsen, D., Schalk, P., Orrell, T., Keping, M., Miller, J., Aalbu, R., Adlard, R., Adriaenssens, E., Aedo, C., Aescht, E., Akkari, N., Alonso-Zarazaga, M. A., Alvarez, B., Alvarez, F., Anderson, G., et al. (2021). Catalogue of Life Checklist (Version 2021-10-18). Catalogue of Life. https://doi.org/10.48580/d4t2, consulté le 22 juin 2013
  4. Camarda Ignazio, Valsecchi Franca. Piccoli arbusti, liane e suffrutici spontanei della Sardegna. Carlo Delfino Editore. Sassaro, 1990. (ISBN 88-7138-011-8)
  5. Catherine REEB. L'inule visqueuse
  6. op. cit. Lecomte (2015) p. 108-115
  7. « F. Warlop, Limitation des populations de ravageurs de l’olivier par le recours à la [[lutte biologique]] par conservation. Cahiers Agricultures vol. 15, no 5, septembre-octobre 2006 »
  8. a et b op. cit. Lecomte (2015) p. 116-124
  9. voir Francisco Sol-Mican (2008)
  10. voir photographie et articles Raymond Gimilio (2010)
  11. op. cit. Lecomte (2015) p. 124-134
  12. Orfanidou CG, Maliogka VI, Katis NI (2016) False yellowhead (Dittrichia viscosa), a banker plant as source of Tomato infectious chlorosis virus in Greece. Plant Disease 100(4), p 869
  13. L'hydroxymethyfurfural (HMF) est un produit d'altération indiquant qu'il a été exposé à la pasteurisation ou qu'il a subi une fermentation.

Voir aussi

Flores de référence
  • Herbier Coste - Flore de France, Herbier de l'Université de Montpellier II, Institut de Botanique (consultation 23/06/2008).
  • Abbé H. Coste, Flore descriptive et illustrée de la France, de la Corse et des contrées limitrophes : avec introduction sur la Flore et la végétation de la France par Charles Flahault, t. II, Paris, Librairie Scientifique et technique Albert Blanchard, 1990 (ISBN 2-85367-058-9)
  • Paul Fournier, Les quatre flores de France, Paris (VIe), Paul Lechevalier, 1961, 1106 p.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia FR

Inule visqueuse: Brief Summary ( French )

provided by wikipedia FR

Dittrichia viscosa

L'Inule visqueuse (Dittrichia viscosa (L.) Greuter 1973 est une plante vivace de la famille des Astéracées (anciennement Composées).

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Auteurs et éditeurs de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia FR

Inula viscosa ( Italian )

provided by wikipedia IT

L'enula bacicci o inula vischiosa o inula (Inula viscosa (L.) Aiton) è una pianta cespugliosa, generalmente sempreverde, della famiglia delle Asteraceae piuttosto comune nelle regioni mediterranee.

Nota: il nome botanico attualmente accettato pare essere Dittrichia viscosa (L.) Greuter

Caratteri botanici

La pianta è un frutice legnoso alla base e abbondantemente ramificato, vigoroso, con rami eretti, alti in genere 50–80 cm, eccezionalmente fino a 150 cm, e con foglie e germogli pubescenti, glandolosi e vischiosi, emananti un forte odore aromatico di resina.

Le foglie sono irregolarmente alterne o sparse, sessili quelle inferiori, amplessicauli quelle superiori, con lamina lanceolata e margine intero, dentato o seghettato a denti radi. In genere sono persistenti.

I fiori sono riuniti in vistosi capolini gialli di 1-1,5 cm di diametro, a loro volta riuniti in abbondanti e lunghe pannocchie terminali. I fiori periferici sono femminili e ligulati, con ligula lunga e lineare di colore giallo dorato, quelli interni sono ermafroditi, con corolla tubulosa, giallo dorata terminante con cinque denti.

Il frutto è un achenio lungo circa 2 mm, fornito di un pappo peloso con peli riuniti alla base.

La fioritura è scalare e si protrae per un tempo piuttosto lungo, da agosto a ottobre. Per la scalarità della fioritura, da settembre in poi fioritura e fruttificazione si sovrappongono sulla stessa pianta.

Distribuzione

L'areale di origine dell'inula è costituito dalle regioni costiere del Mediterraneo, ma per la sua rusticità e capacità di adattamento, si spinge spesso verso l'interno e si è naturalizzata anche in altre regioni dell'Europa e nel Nordamerica. In Italia è comunissima in tutte le regioni della penisola e delle isole, mentre è meno frequente nel nord.

Ecobotanica

È una specie tipicamente eliofila e ruderale, perciò si ritrova facilmente negli incolti, nei ruderi, lungo le strade e le capezzagne, nelle rupi e sulle scarpate. Per la sua rusticità e capacità di adattamento colonizza anche terreni poveri e siccitosi, pietrosi. Resiste bene allo sfalcio ricacciando vigorosamente e per la vischiosità delle foglie e l'aroma resinoso è rifiutata dal bestiame. Può diventare invasiva comportandosi come infestante nei pascoli degradati e nei filari delle piantagioni arboree (vigneti, oliveti, frutteti) estensive, mentre rifugge dai seminativi regolarmente lavorati su tutta la superficie.

Utilità

 src=
Portamento dell'inula

Farmacopea

In alcune regioni della Sardegna sarebbe stata usata, in passato, come lenitivo per i dolori reumatici.[1]. In Sicilia le venivano attribuite proprietà emostatiche e cicatrizzanti. In Toscana le foglie fresche venivano utilizzate per combattere l'eccessiva sudorazione dei piedi[2]. Mentre in Liguria le foglie essiccate venivano utilizzate dagli indigenti quale succedaneo del tabacco. Era usata per tenere lontani i topi dai fienili, dove veniva miscelata con il fieno.

Apicoltura

L'importanza principale dell'inula risiede nel fatto che è una pianta mellifera abbondantemente bottinata dalle api, soprattutto per l'abbondante produzione di polline e per la lunga fioritura. Questa pianta contribuisce pertanto alla produzione nella tarda estate e in autunno di miele millefiori e, in zone di forte diffusione, miele monoflora.

Il miele di inula è poco apprezzato dal mercato sia per il sapore sia per la cristallizzazione irregolare. In media ha un'umidità più alta rispetto ad altri mieli e questo aspetto pone problemi per la conservazione in quanto a temperature moderatamente alte può andare facilmente incontro a fermentazioni. Il tenore in idrossimetilfurfurolo è spesso mediamente più alto rispetto ad altri mieli, indice di una minore stabilità di questo prodotto[3]. L'inula viscosa avrebbe una particolare utilità, invece, per la costituzione di famiglie forti, allo scopo di produrre sciami nella primavera successiva.

Autunni caldi possono portare ad una sovrapposizione della fioritura del corbezzolo con quella dell'inula. Pur avendo habitat differenti, corbezzolo e inula possono trovarsi a distanze relativamente brevi e le api bottinatrici possono visitare l'inula per prelevare sia il nettare sia il polline. Di conseguenza è possibile un inquinamento del miele di corbezzolo, molto più pregiato, con nettare e polline dell'inula.

Biodiversità

 src=
Galla di Myopites in formazione.

L'inula viscosa è attaccata dalla Myopites stylatus, un Dittero Tefritide galligeno. Questo insetto rappresenta l'ospite svernante dell'Eupelmus urozonus, un parassitoide polifago degli Imenotteri Calcidoidi che svolge 2-3 generazioni all'anno sulla mosca delle olive[4]. Dal momento che l'Eupelmus è il più attivo antagonista naturale della mosca delle olive, la diffusione dell'inula negli incolti delle aree olivetate è fondamentale perché può contribuire al controllo del fitofago nei programmi di lotta integrata. I rami più sviluppati della pianta sono uno dei siti preferenziali per la nidificazione delle vespe della carta appartenenti al genere Polistes, in particolare Polistes gallicus, una specie a distribuzione tipicamente mediterranea.

Note

  1. ^ Camarda Ignazio, Valsecchi Franca. Piccoli arbusti, liane e suffrutici spontanei della Sardegna. Carlo Delfino Editore. Sassaro, 1990. ISBN 88-7138-011-8
  2. ^ F.Mearelli e C.Tardelli, Maremma mediterranea in "Erboristeria domani", luglio-agosto 1995.
  3. ^ L'idrossimetilfurfurolo (HMF) è un prodotto dell'alterazione degli zuccheri causato dalle alte temperature. Un tenore alto in HMF nel miele indica che è stato sottoposto a pastorizzazione o che ha subito fermentazioni.
  4. ^ Progetto Biopuglia: Eupelmus urozonus Archiviato il 7 giugno 2006 in Internet Archive.

 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autori e redattori di Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia IT

Inula viscosa: Brief Summary ( Italian )

provided by wikipedia IT

L'enula bacicci o inula vischiosa o inula (Inula viscosa (L.) Aiton) è una pianta cespugliosa, generalmente sempreverde, della famiglia delle Asteraceae piuttosto comune nelle regioni mediterranee.

Nota: il nome botanico attualmente accettato pare essere Dittrichia viscosa (L.) Greuter

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autori e redattori di Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia IT

Dittrichia viscosa ( Portuguese )

provided by wikipedia PT

Dittrichia viscosa é uma espécie de planta com flor pertencente à família Asteraceae. Também conhecida como Énula-peganhosa, Erva-dificil-cheirosa, Tádega, Tágueda, Tágueda-prostrata Táveda-de-folhas-estreitas, Táveda-de-folha-de-charuto.

A autoridade científica da espécie é (L.) Greuter, tendo sido publicada em Exsiccatorum genavensium a conservatorio botanico distributorum 4: 71. 1973.[1]

Portugal

Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente os seguintes táxones infraespecíficos:[2]

Referências

  1. Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. 29 de setembro de 2014 http://www.tropicos.org/Name/2702391>
  2. Sequeira M, Espírito-Santo D, Aguiar C, Capelo J & Honrado J (Coord.) (2010). Checklist da Flora de Portugal (Continental, Açores e Madeira). Associação Lusitana de Fitossociologia (ALFA).

Bibliografia

 title=
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores e editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia PT

Dittrichia viscosa: Brief Summary ( Portuguese )

provided by wikipedia PT

Dittrichia viscosa é uma espécie de planta com flor pertencente à família Asteraceae. Também conhecida como Énula-peganhosa, Erva-dificil-cheirosa, Tádega, Tágueda, Tágueda-prostrata Táveda-de-folhas-estreitas, Táveda-de-folha-de-charuto.

A autoridade científica da espécie é (L.) Greuter, tendo sido publicada em Exsiccatorum genavensium a conservatorio botanico distributorum 4: 71. 1973.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Autores e editores de Wikipedia
original
visit source
partner site
wikipedia PT

Dittrichia viscosa ( Ukrainian )

provided by wikipedia UK

Опис

Це багаторічна трав'яниста деревна при основі рослина. Стебла до 150 см, прямостоячі або висхідні, розгалужені при основі. Листки чергові, довгасто-ланцетні, цілісні або зубчасті. Суцвіття — численні квіткові голови 10-20 мм, містять 6-8 мм квіточки, жовтувато-оранжеві. Плоди волохаті, від бежевого до коричневого. Цвіте і плодоносить з серпня по листопад (січень).

Поширення

Північна Африка: Алжир; Єгипет; Лівія; Марокко; Туніс. Західна Азія: Кіпр; Єгипет — Синай; Ізраїль; Йорданія; Ліван; Сирія; Туреччина. Південна Європа: Албанія; Боснія і Герцеговина; Болгарія; Хорватія; Греція; Італія; Македонія; Чорногорія; Франція; Португалія [вкл. Мадейра]; Гібралтар; Іспанія [вкл. Канарські острови]. Натуралізований: Бельгія. Живе в канавах, на пустирях, кам'янистих пагорбах.

Використання

Використовується в традиційній народній медицині проти малярії, захворювання сечовивідних шляхів, а також як в'яжучий засіб.

Примітки

Посилання

Галерея

Aster Tataricus.png Це незавершена стаття про Айстрові.
Ви можете допомогти проекту, виправивши або дописавши її.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Автори та редактори Вікіпедії
original
visit source
partner site
wikipedia UK

Dittrichia viscosa ( Vietnamese )

provided by wikipedia VI

Dittrichia viscosa là một loài thực vật có hoa trong họ Cúc. Loài này được (L.) Greuter mô tả khoa học đầu tiên năm 1973.[1]

Chú thích

  1. ^ The Plant List (2010). Dittrichia viscosa. Truy cập ngày 4 tháng 6 năm 2013.

Liên kết ngoài

 src= Wikimedia Commons có thư viện hình ảnh và phương tiện truyền tải về Dittrichia viscosa  src= Wikispecies có thông tin sinh học về Dittrichia viscosa


Bài viết tông cúc Inuleae này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn.
license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visit source
partner site
wikipedia VI

Dittrichia viscosa: Brief Summary ( Vietnamese )

provided by wikipedia VI

Dittrichia viscosa là một loài thực vật có hoa trong họ Cúc. Loài này được (L.) Greuter mô tả khoa học đầu tiên năm 1973.

license
cc-by-sa-3.0
copyright
Wikipedia tác giả và biên tập viên
original
visit source
partner site
wikipedia VI