.JPG)
Asphodelus albus Ar milad, Asphodelus eus o anv skiantel, zo louzoù a vez gounezet kalz el liorzhoù evit o bleuñv. En Henc'hres e oant liammet ouzh bed ar re varv.
Asphodelus albus Ar milad, Asphodelus eus o anv skiantel, zo louzoù a vez gounezet kalz el liorzhoù evit o bleuñv. En Henc'hres e oant liammet ouzh bed ar re varv.
Els asfòdels (Asphodelus spp.) anomenats en català porrassa, albó, caramuixa o gamó entre altres noms comuns[1] conformen un gènere de plantes vivaces herbàcies, bianuals o perennes, distribuïdes naturalment des de la Macaronèsia fins a l'Índia presentant el seu màxim d'abundància a l'oest d'Europa (Nord d'Àfrica i península Ibèrica).[2] S'han difós avui per tot el món com a plantes ornamentals, gràcies a les seves grans flors i la facilitat del seu cultiu, requerint pocs nutrients, escassa humitat i molta llum. Algunes espècies com Asphodelus fistulosus s'han instal·lat com a espècies introduïdes a Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda. Àdhuc les relacions d'Asphodelus amb els altres dos gèneres de la subfamília (Asphodeline i Eremurus) presenten centres de distribució francament separats.
En l'antiga Grècia, els asfodels es col·locaven en la tomba dels morts i s'empraven en les cerimònies fúnebres, en la creença que facilitaven el trànsit dels difunts als Camps Elisis, que es creia entapissats d'aquests.[3]
En general formen una roseta de fulles llargues (fins a 30 cm) sobre una base de bulbs i diverses espècies produeixen tubercles. Des d'aquesta base, en la florida, generen un escap força alt sobre el que es forma una o diverses panícules. Les flors són formades per sis tèpals d'un color generalment blanquinós o rosat i sis estams. L'ovari és tricarpelar i els fruits que generen són càpsules que contenen una o diverses llavors.
Les espècies d'asfodels són molt variables morfològicament incloent tant caràcters diferenciadors fàcilment identificables com la disposició i forma de les fulles, o l'aparença i guarniment de l'escap; com caràcters que requereixen un examen més detingut que sovint requerix instruments d'observació complexos com la forma dels bulbs, el periant, l'estigma, la seva germinació, el pol·len o el nombre cromosòmic.[2]
Pel que fa a la vall de l'Ebre un estudi ha determinat la presència de quatre espècies:[2] A. fistulosus, A. ayardii, A. cerasiferus, A. serotinus, tot i que sovint algunes poblacions de qualsevol d'aquestes quatre espècies poden ésser confoses amb A. tenuifolius.
Els asfòdels (Asphodelus spp.) anomenats en català porrassa, albó, caramuixa o gamó entre altres noms comuns conformen un gènere de plantes vivaces herbàcies, bianuals o perennes, distribuïdes naturalment des de la Macaronèsia fins a l'Índia presentant el seu màxim d'abundància a l'oest d'Europa (Nord d'Àfrica i península Ibèrica). S'han difós avui per tot el món com a plantes ornamentals, gràcies a les seves grans flors i la facilitat del seu cultiu, requerint pocs nutrients, escassa humitat i molta llum. Algunes espècies com Asphodelus fistulosus s'han instal·lat com a espècies introduïdes a Amèrica del Nord, Austràlia i Nova Zelanda. Àdhuc les relacions d'Asphodelus amb els altres dos gèneres de la subfamília (Asphodeline i Eremurus) presenten centres de distribució francament separats.
En l'antiga Grècia, els asfodels es col·locaven en la tomba dels morts i s'empraven en les cerimònies fúnebres, en la creença que facilitaven el trànsit dels difunts als Camps Elisis, que es creia entapissats d'aquests.
En general formen una roseta de fulles llargues (fins a 30 cm) sobre una base de bulbs i diverses espècies produeixen tubercles. Des d'aquesta base, en la florida, generen un escap força alt sobre el que es forma una o diverses panícules. Les flors són formades per sis tèpals d'un color generalment blanquinós o rosat i sis estams. L'ovari és tricarpelar i els fruits que generen són càpsules que contenen una o diverses llavors.
Les espècies d'asfodels són molt variables morfològicament incloent tant caràcters diferenciadors fàcilment identificables com la disposició i forma de les fulles, o l'aparença i guarniment de l'escap; com caràcters que requereixen un examen més detingut que sovint requerix instruments d'observació complexos com la forma dels bulbs, el periant, l'estigma, la seva germinació, el pol·len o el nombre cromosòmic.
Pel que fa a la vall de l'Ebre un estudi ha determinat la presència de quatre espècies: A. fistulosus, A. ayardii, A. cerasiferus, A. serotinus, tot i que sovint algunes poblacions de qualsevol d'aquestes quatre espècies poden ésser confoses amb A. tenuifolius.
Affodill (Asphodelus) bildet eine Pflanzengattung in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae) aus der Familie der Grasbaumgewächse (Xanthorrhoeaceae).
Die Affodill-Arten sind meist ausdauernde, krautige Pflanzen mit einem verdickten Rhizom oder ein- bis zweijährige Pflanzen mit faserigen Wurzeln. Sie haben grundständige, rosettenartig angeordnete Laubblätter.
Die Blüten stehen in Trauben oder Rispen zusammen. Die zwittrigen Blüten sind dreizählig. Die sechs Blütenhüllblätter sind weiß oder hellrosafarben. Im Gegensatz zu den Arten der Gattung Asphodeline haben die Blüten gleich lange Staubblätter. Es werden kugelige, lederige und dreifächerige Kapselfrüchte gebildet, welche die schwarzen tetraederförmigen Samen enthalten.
Das Vorkommen der Affodill-Arten erstreckt sich auf das gesamte Mittelmeergebiet und verläuft von dort nach Osten weiter bis nach Indien.
Es gibt in der Gattung Affodill (über lateinisch affodilus und asphodilus aus dem Griechischen), womit ursprünglich Asphodelus albus[1][2] gemeint war, 16 Arten, die sich in fünf Sektionen unterteilen lassen:[3]
Affodill (Asphodelus) bildet eine Pflanzengattung in der Unterfamilie der Affodillgewächse (Asphodeloideae) aus der Familie der Grasbaumgewächse (Xanthorrhoeaceae).
Los asfodèls tanben nomenat correntament porraca o alapeda son de plantas vivaças monocotiledonas, apartenent a la familha de las Liliacèas dins las clissificacion classica e dins la classificacion filogenetica son dins la familha dels Asphodelaceae e del genre Asphodelus. Gaireben totas las espècias butan a l'entorn del bassin mediterranèu e preferisson los sols calcaris mas exisís una espècia alpina, A. albus (e sa sosespècia A. delphinensis) que buta a l'encòp sus las còstas de Bretanha e de Galícia, A. arrondeaui.
Dins la Grècia Antica, los asfodèls èran sovent utilizas per florir la tomba dels morts, que la mitologia grèga descriu los Aliscamps cobèrts d'asfodèls.
Lo fulhatge dels aspfodèls se presenta jos la form d'una roseta de fuèlhas radicalas, estrechas e linàrias, del tèrme ponchut. D'aquela roseta sortís una tija nuda portant una pinhada florala mai o mens ramificada segon los espècias. Las flors son massada en pinhas florissent del bas cap al naut (se trapa sus la meteissa pinha de fruchs en bas, de flors dubèrtas al centre e los « botons » en naut). Son formadas de sièis tepals (tres sepals e tres ptales avent la meteissa forma e color). Son mai sovent blancas, cada petal portant una raia centrala ros ou brunenca. Las sièis longas etaminas, de bord blanc, portan d'antèras iranja o brunencas. Los fruchs so de capsulas rondondas, vertas o brun irangenc, pareissent a de cerieretas. La racina, tuberosa, es comestibla.
Los asfodèls tanben nomenat correntament porraca o alapeda son de plantas vivaças monocotiledonas, apartenent a la familha de las Liliacèas dins las clissificacion classica e dins la classificacion filogenetica son dins la familha dels Asphodelaceae e del genre Asphodelus. Gaireben totas las espècias butan a l'entorn del bassin mediterranèu e preferisson los sols calcaris mas exisís una espècia alpina, A. albus (e sa sosespècia A. delphinensis) que buta a l'encòp sus las còstas de Bretanha e de Galícia, A. arrondeaui.
Dins la Grècia Antica, los asfodèls èran sovent utilizas per florir la tomba dels morts, que la mitologia grèga descriu los Aliscamps cobèrts d'asfodèls.
L'Asphodelus l'è 'n zèner de piànte erbàcee bienàle o perèni che fà part de la famìa botànica de le Xanthorrhoeaceae. Le costetöés el zèner tìpich de la sotafamìa de le Asphodeloideae che fìna a póch tép endré, prìma de éser includìda endèle Xanthorrhoeaceae, la gh'ìa ranch de famìa endependènta. I è piànte uriginàrie del sud e del cèntrode l'Europa ma le s'è difundìde en töt el mónt come piànte ornamentàle per vìa dei sò bèi fiùr e del fat che i è fàcii de fà nì sö e de cürà.
I è piànte de sòlet tüberùze e col gamp ramificàt. Le gà fòie piàne o fistulùze, töte bazài. I fiùr i è reünìcc en gràte o panòcie; le g'ha i pedezèi brateàcc e articolàcc e i tépali, praticamènt töcc precìs entra de lur, en bris saldàcc ensèma a la bàze; i stam i g'ha la bàze piö làrga, papilùza, chèi intèrni piö lónch che chèi estèrni. El stil l'è giü sul. El fröt l'è 'na càpsula col pereànse töt o parsialmènt persistènt, e con 1 o 2 granì de somésa per ògna lòculo.[1]
Endèla Grécia antìca, se mitìa i asfodeli sö la tómba dei mórcc e i vignìa dopràcc endèle cerimònie de òbet, perchè se cridìa che i aidiàes a fà pasà 'l mórt endèi Camp Elìzi, che i sarès stàcc tapesàcc de chèsti fiùr.
L'Asphodelus l'è 'n zèner de piànte erbàcee bienàle o perèni che fà part de la famìa botànica de le Xanthorrhoeaceae. Le costetöés el zèner tìpich de la sotafamìa de le Asphodeloideae che fìna a póch tép endré, prìma de éser includìda endèle Xanthorrhoeaceae, la gh'ìa ranch de famìa endependènta. I è piànte uriginàrie del sud e del cèntrode l'Europa ma le s'è difundìde en töt el mónt come piànte ornamentàle per vìa dei sò bèi fiùr e del fat che i è fàcii de fà nì sö e de cürà.
Batonjacop[1] (Asphodelus )
Batonjacop (Asphodelus )
Gûlik (Asphodelus) navê riwek û pincarek e ji malbata riwekan a bi navê Asphodeloideae. Gelek cureyên wê hene. Li Kurdistanê biharê tên berhevkirin û xwarin.
Riwekeke xwezayî ye. Nêriyên wê, ajên wê ji bejna mirov bilindtir dibin. Pelên wê dirêj in. Zarok wekî balonan pifî hundirê pelên wê dikin, pê dilîzin. Li çiya û zozanên bilind dijîn. Bo mînak li Çiyayê Şerevdînê, Kopîl, Çiyayê Bîngolê, zozanên bilind ên Gurgum, Sêwas, Ezirgan, Erzîromê û gelek cihan hêşîn dibe.
Ji Hindistanê heya peravên Deryaya Navîn, li cihên bilind tên dîtin. Cureyê vê riwekê yê li Kurdistanê heye, niha di bin xetereya tunebûnê de ye.
Ji ber ku ji kokên wê melhem û zelîqok tên çêkirin, hin fîrmayên romiyan (tirk) li Kurdistanê vî karî dikin, bêî kontrol kokan dertînin, ev jî dibe sedem ku niha li Kurdistanê gûlik ketiye koma riwekên hebûna wan di xetereyê de ne. Li herêma Serhedê saziyên dewletê jî wextekê ev kar dikirin. Xwezaya Bakurê Kurdistanê gelek hatiye guhertin û tehrîbkirin.
Ji koka gûlikê melhem bo girê (girgirtin, gurîbûn) û derman bo nexweşiya frengiyê tê çêkirin.
16 cureyên gûlikê hatine tomarkirin. Ev 16 cure di bin 5 binekomê de tên rêzkirin. Cureyê li Kurdistanê kîjan e, nayê zanîn, lewra kurdan bi xwe xebatên zanistî li ser xwezaya welatê xwe nekirine. Dibe ku Asphodelus tenuifolius be.
Binekoma Asphodelus
Binekoma Verineopsis
Binekoma Verinea
Binekoma Clausonia
Binekoma Plagiasphodelus
Gûlik (Asphodelus) navê riwek û pincarek e ji malbata riwekan a bi navê Asphodeloideae. Gelek cureyên wê hene. Li Kurdistanê biharê tên berhevkirin û xwarin.
Riwekeke xwezayî ye. Nêriyên wê, ajên wê ji bejna mirov bilindtir dibin. Pelên wê dirêj in. Zarok wekî balonan pifî hundirê pelên wê dikin, pê dilîzin. Li çiya û zozanên bilind dijîn. Bo mînak li Çiyayê Şerevdînê, Kopîl, Çiyayê Bîngolê, zozanên bilind ên Gurgum, Sêwas, Ezirgan, Erzîromê û gelek cihan hêşîn dibe.
Ji Hindistanê heya peravên Deryaya Navîn, li cihên bilind tên dîtin. Cureyê vê riwekê yê li Kurdistanê heye, niha di bin xetereya tunebûnê de ye.
Iɣri (Yettwassen s: Aberweq dɣa yusa-d seg Teɛrabt البروق), (assaɣ usnan: Asphodelus) d tawsit n yemɣan yeṭṭafaren tawacult n teɣrit dges azal n 15 n telmas.
Yettemɣay-d deg tmura yejban ɣef ilel agrakal akk d Turuft tutrimt
Iɣri (Yettwassen s: Aberweq dɣa yusa-d seg Teɛrabt البروق), (assaɣ usnan: Asphodelus) d tawsit n yemɣan yeṭṭafaren tawacult n teɣrit dges azal n 15 n telmas.
U talavellu hè un generu di piante di a famiglia di e Liliaceae è chì cumprende parechje spezie erbacee. U talavellu currisponde à u generu Asphodelus L., 1753, chì deriveghja da u grecu ἀσφόδελος (asphódelos).
U nome talavellu seria furmatu[1] incù a radica antica è prelatina tal chì com'è tar, pal o cal currisponde à un'idea d'altura.
U generu Asphodelus cumprende e siguente spezie:
Per Omeru (Odissea XI, 487-491; 539; 573) u talavellu hè a pianta di l'Inferni. I fiori di u talavellu sò à spessu cunsiderati in a mitulugia com'è "fiori di i morti". Difatti, u talavellu hè chjamatu "fiori di i morti" in Niolu[2]. Sicondu Omeru: "induve l'eroi sò caduti i prati si sò ricuperti di talavelli chì avianu u compitu d'accumpagnà e so anime in l'Ade"[3].
Per l'antichi Grechi u Regnu di i Morti era suddivisu in trè parte: u Tartaru per l'empii, i Campi Elisi per i boni, è infine i prati di talavelli per quelli chì in vita ùn eranu stati nè boni nè gattivi. Per tutte ste cridenze, è altre dinù, i Grechi usavanu à piantà talavelli annantu à e tombe, affinchè i so cari pudissenu nutrisce si incù e so radiche. I prati di talavelli eranu cunsiderati com'è u sughjornu di i morti. Un esempiu forse micca casuale l'avemu in Capu Miseno.
Epimenide, cunsideratu da parechji un di i setti sapienti, usava u talavellu (è a malva) per e so capacità di scaccià a fame è a sete. A ligenda vole ch'è Epimenide, grazia à l'usu di radiche è erbe ùn avissi micca avutu bisognu di manghjà è ch'ellu vissi cusì 157 anni, sicondu Diogene Laerzio.
Teofrastu, in a so "Ricerca annantu à e piante", afferma ch'è e radiche di talavellu sò cumestibile.
I talavelli sò citati, frà altru, in u "Lodu di a Pazzia" d'Erasmu di Rotterdam, a quale pianta seria u locu induve, Ella (a pazzia), seria nata. (Par. 8 "Locu di nascita di a tuntia")
Esistenu in Corsica trè spezie[4] di talavellu:
Altri nomi corsi di u talavellu sò[5]: albucciu, biancafiore (Ascu[6]), butalbellu, butalbucciu, erbucciu, fiore di i morti (Niolu[7]), luminellu, scazzachjulu, spusata, taravucciu, talabucciu, talavucciu, tarabucciulu, talabeddu, taravellu.
U fustu longu di u talavellu si chjama, sicondu i lochi: accendipippa (Capicorsu), luminellu, candelu, cirotta (Urnanu), tirulu o zirlu[8]. Sicondu a legenda, era imprudatu in i cumbatti di i mazzeri: una volta l'annu, u 31 di lugliu, i mazzeri si battianu di notte incù un bastone fattu cù u tirulu seccu).
Servia dinù u tirulu per fà croce chì eranu aduprate per pruteghje e racolte.
Hè imprudatu à volta u talavellu in e sprissione corse[9]. Per esempiu:
U talavellu hè un generu di piante di a famiglia di e Liliaceae è chì cumprende parechje spezie erbacee. U talavellu currisponde à u generu Asphodelus L., 1753, chì deriveghja da u grecu ἀσφόδελος (asphódelos).
U nome talavellu seria furmatu incù a radica antica è prelatina tal chì com'è tar, pal o cal currisponde à un'idea d'altura.
Su generi Asphodelus cumprendiri differentis species de erbas ertas connottas cun su nomini vulgari de cardilloni.
Asphodelus is a genus of mainly perennial flowering plants in the asphodel family Asphodelaceae[2] that was first described by Carl Linnaeus in 1753. The genus was formerly included in the lily family (Liliaceae).[3] The genus is native to temperate Europe, the Mediterranean, Africa, the Middle East, and the Indian Subcontinent, and some species have been introduced to, and are now naturalized in, other places such as New Zealand, Australia, Mexico and southwestern United States.[1][4] Many asphodels are popular garden plants, which grow in well-drained soils with abundant natural light.
The plants are hardy herbaceous perennials with narrow tufted radical leaves and an elongated stem bearing a handsome spike of white or yellow flowers. Asphodelus albus and A. fistulosus have white flowers and grow from 45 to 60 centimetres (1+1⁄2–2 ft) high; A. ramosus is a larger plant, the large white flowers of which have a reddish-brown line in the middle of each segment.
The genus name is derived from the Greek ἀσφόδελος asphodelos.[5][6]
There are 16 species in the genus.[7]
The leaves are used to wrap burrata, an Italian cheese. The leaves and the cheese last about the same time, three or four days, and thus fresh leaves are a sign of a fresh cheese, while dried out leaves indicate that the cheese is past its prime.[8]
In Greek legend the asphodel is one of the most famous of the plants connected with the dead and the underworld. Homer describes it as covering the great meadow (ἀσφόδελος λειμών), the haunt of the dead. It was planted on graves, and is often connected with Persephone, who appears crowned with a garland of asphodels. Its general connection with death is due no doubt to the greyish colour of its leaves and its yellowish flowers, which suggest the gloom of the underworld and the pallor of death. The roots were eaten by the poorer Greeks; hence such food was thought good enough for the shades. The asphodel was also supposed to be a remedy for venomous snake-bites and a specific against sorcery; it was fatal to mice, but preserved pigs from disease. The Libyan nomads made their huts of asphodel stalks.
The asphodel is mentioned by several poets in connection with the mythology of death, and by association, the afterlife - specifically the Isles of the Blessed and Elysium - part of the ancient Greek concept of the afterlife.
Asphodelus ramosus Asphodelus is a genus of mainly perennial flowering plants in the asphodel family Asphodelaceae that was first described by Carl Linnaeus in 1753. The genus was formerly included in the lily family (Liliaceae). The genus is native to temperate Europe, the Mediterranean, Africa, the Middle East, and the Indian Subcontinent, and some species have been introduced to, and are now naturalized in, other places such as New Zealand, Australia, Mexico and southwestern United States. Many asphodels are popular garden plants, which grow in well-drained soils with abundant natural light.
Asfodelo estas unukotiledona staŭdo kiu apartenas al la familio Ksantoroeacoj, antaŭ Liliacoj. La favora medio por plejpartoj el la specioj estas kalkoŝtona tero, kaj asfodeloj estas aparte kutimaj en la mediteraneaj regionoj, kvankam ankaŭ ekzistas alpa specio, A. albus kaj alia kiu plej ŝatas keltajn areojn kiel Bretonio aŭ Galegio: A. arrondeaui.
En la romia mitologio, asfodeloj estis la plejŝatita planto de la mortoj, kaj pro tio ĝi estis ofte plantita en tombejoj. La herbejo de asfodeloj estas inferejo, reĝejo de Hadeso.
Asfodelo estas unukotiledona staŭdo kiu apartenas al la familio Ksantoroeacoj, antaŭ Liliacoj. La favora medio por plejpartoj el la specioj estas kalkoŝtona tero, kaj asfodeloj estas aparte kutimaj en la mediteraneaj regionoj, kvankam ankaŭ ekzistas alpa specio, A. albus kaj alia kiu plej ŝatas keltajn areojn kiel Bretonio aŭ Galegio: A. arrondeaui.
En la romia mitologio, asfodeloj estis la plejŝatita planto de la mortoj, kaj pro tio ĝi estis ofte plantita en tombejoj. La herbejo de asfodeloj estas inferejo, reĝejo de Hadeso.
Los asfódelos (también asfodelos)[2] o gamones (Asphodelus spp.) constituyen un género de plantas vivaces herbáceas, bienales o perennes, oriundas del sur y centro de Europa; se han difundido hoy por todo el mundo como plantas ornamentales, por sus grandes flores, la facilidad de su cultivo, el poco requerimiento de nutrientes, escasa humedad y mucha luz.
Son plantas herbáceas generalmente con raíces tuberosas y tallos ramificados. Tienen las hojas planas o fistulosas, todas basales. Las flores se organizan en racimo o panícula; tienen los pedicelos bracteados y articulados y los tépalos, prácticamente iguales entre sí, son algo soldados en sus bases; los estambres son de base ensanchada, papilosa, con los internos más largos que los externos, mientras el estilo es solitario. El fruto es una cápsula con el periantio total o parcialmente persistente, y con 1 o 2 semillas trígonas por lóculo.[3]
El género fue descrito por Nicholas Edward Brown y publicado en Journal of Botany, British and Foreign 66: 141. 1928.[4]
Asphodelus: nombre genérico que deriva del griego antiguo.[5]
En la antigua Grecia, los asfódelos se colocaban en la tumba de los muertos y se empleaban en las ceremonias fúnebres, en la creencia de que facilitaban el tránsito de los difuntos a los Campos Elíseos, que se creía tapizado de estos. También era costumbre comerlos días antes cuando iban a entrar en batalla.
Los asfódelos (también asfodelos) o gamones (Asphodelus spp.) constituyen un género de plantas vivaces herbáceas, bienales o perennes, oriundas del sur y centro de Europa; se han difundido hoy por todo el mundo como plantas ornamentales, por sus grandes flores, la facilidad de su cultivo, el poco requerimiento de nutrientes, escasa humedad y mucha luz.
Anbuloak (Asphodelus spp.) landare iraunkorrak eta belarkarak direnen artean genero bat osatzen dute; bienalak edo bizikorrak dira, Europako erdialde edo hegoaldetik datoz baina gaur egun mundu osoan zabaldu dira; landare apaingarriak, beren loreak handiak dira errazak dira lantzeko; nutriente gutxirekin, hezetasun txikian eta argi askorekin ondo moldatzen dira.
Antzinako porrusaldak, landatutako porruez edo basa-porruez gain landare honekin ere egiten omen ziren. Gaur egun ordea ganadua elikatzeko bakarrik erabiltzen da, asfodelina izeneko sustantzia kaltegarria baitauka.[1]
Asphodelus: izen arrunta, eratorria antzinako grezieratik.[2]
Antzinako Grezian, anbuluak (asfodeloak) hildakoen hilobietan jartzen ziren, eta hiletetako zeremonietan erabiltzen ziren, hildakoari Eliseo Zelaietara heltzeko laguntzen ziotelakoan, gainera zelai horiek anbuluz beteta omen zeuden.
Anbuloak (Asphodelus spp.) landare iraunkorrak eta belarkarak direnen artean genero bat osatzen dute; bienalak edo bizikorrak dira, Europako erdialde edo hegoaldetik datoz baina gaur egun mundu osoan zabaldu dira; landare apaingarriak, beren loreak handiak dira errazak dira lantzeko; nutriente gutxirekin, hezetasun txikian eta argi askorekin ondo moldatzen dira.
Antzinako porrusaldak, landatutako porruez edo basa-porruez gain landare honekin ere egiten omen ziren. Gaur egun ordea ganadua elikatzeko bakarrik erabiltzen da, asfodelina izeneko sustantzia kaltegarria baitauka.
EtimologiaAsphodelus: izen arrunta, eratorria antzinako grezieratik.
Asphodelus
Les asphodèles Écouter sont des plantes vivaces monocotylédones qui appartiennent à la famille des Liliacées selon la classification classique de Cronquist (1981) et forment le genre Asphodelus. La plupart des espèces poussent autour du bassin méditerranéen et ont une prédilection pour les sols calcaires. À noter cependant une espèce alpine, A. albus, et sa sous-espèce A. delphinensis que l'on trouve aussi dans les Cévennes et les Pyrénées[1], ainsi qu'une espèce poussant à la fois en Bretagne et en Galice, A. arrondeaui ou asphodèle d'Arrondeau.
Dans l'Antiquité, l'asphodèle, appelé encore aujourd'hui poireau du diable, était souvent utilisé pour fleurir la tombe des morts, d'où la légende du Pré de l'Asphodèle, lieu des Enfers dans la mythologie grecque.
Plante dont les tiges, assemblées en gerbes, et les racines, comparées à des testicules[2], étaient consommées avec ses graines grillées[3] en un plat raffiné qu'accommodent les figues[4], l'asphodèle a joué depuis l'Antiquité, peut-être parce que le bétail pâturant la néglige et qu'elle ne dégage pas de parfum, un rôle notoire dans la cuisine, la médecine[4], la magie[2], la mythologie, la poésie, mais son étymologie[4], inexplicable en grec, laisse supposer que son nom, άσφοδελός, qui est un adjectif oxyton substantivé en paroxyton[5] selon une règle grammaticale d'alternance des accents typiques des langues indo-européennes[6], a une origine égéenne[7], c'est-à-dire dans une langue non indo-européenne dont le mystérieux linéaire A serait l'écriture.
Asphodèle est un doublet savant de l'ancien français affodil, lui-même issu du bas latin affodilus et passé par l'anglo-normand dans l'anglais moderne sous la forme daffodil[8], c'est-à-dire fleur d'affodil. Fleurs d'asphodèle, ou Pauvres filles de Sainte Claire, ne désigne cependant pas l'asphodèle mais le narcisse[9].
Le feuillage des asphodèles se présente sous la forme d'une rosette de feuilles étroites et linéaires, à extrémité pointue. De cette rosette émerge une tige nue portant une hampe florale plus ou moins ramifiée selon les espèces.
Les fleurs sont groupées en grappes fleurissant du bas vers le haut. On trouve sur la même grappe les fruits en bas, les fleurs épanouies au centre et les « boutons » en haut. Les fleurs sont formées de six tépales, soit trois sépales et trois pétales ayant la même forme et la même couleur. Elles sont en général blanches, chaque tépale portant une strie centrale rose ou brune. Les six longues étamines, à filet blanc, portent des anthères orange ou brunes. Contrairement à ce que laisse entendre l'alexandrin de Booz endormi (la légende des siècles Victor Hugo), la fleur d'asphodèle ne dégage aucune odeur...Des frais parfums sortaient des touffes d'asphodèle...
Les fruits sont des capsules rondes, vertes ou brun-orange, qui ressemblent à des petites cerises.
La racine, tubéreuse, est comestible.
La classification phylogénétique place ce genre dans la famille des Asphodelaceae, classification qui était déjà celle de Jussieu, et dans l'ordre des Asparagales. La classification phylogénétique APG II (2003) propose, de façon optionnelle, de l'inclure dans la famille des Xanthorrhoeaceae, la classification phylogénétique APG III (2009) confirme ce choix.
Certaines variétés régionales sont parfois considérées comme des espèces mais la classification n'est pas fixée.
En France, seul le bâton blanc, Asphodelus arrondeaui, est une espèce protégée[11]. Elle a été découverte en 1862 par un botaniste Vannetais.
Selon l'ethnobotaniste François Couplan[12], bruns, les tubercules sont cassants, jaunes et juteux à l'intérieur. Ceux de l'Asphodelus albus et de l' Asphodelus ramosus étaient consommés, au moins depuis l'antiquité gréco-romaine, cuits sous la cendre[12]. Cette pratique existait encore dans le Dauphiné en France au XVIIIe siècle. On les préfère jeunes : ils cuisent alors plus vite et n'ont pas la texture collante, ni le goût désagréable des parties plus âgées, qui persiste même après des cuissons successives dans plusieurs eaux[12]. Ces tubercules ont autrefois servi à produire de la fécule, et aussi de la colle pour la cordonnerie et la reliure. Des rhizomes d'Asphodèles étaient consommés durant les disettes qui ont accompagné la Première Guerre mondiale (en Grèce par exemple), ou encore, plus récemment, en Bosnie (en bouillies et galettes). Les tubercules d'Asphodelus fistulosus étaient également consommés dans certains pays asiatiques[12].
En Calabre, les grandes feuilles sont utilisées pour emballer les fromages[13],[14]. Les pousses (jeunes) de l'Asphodèle blanc étaient également consommées. Une fois cuites à l'eau, pour atténuer leur amertume[12], elles sont alors tendres et sucrées. En Italie du sud, on les prépare comme des asperges. Pouvant être légèrement toxiques, elles sont donc à consommer avec modération[12].
Crus ou cuits, le fruits sont également comestibles. Leur goût est proche de celui des petits pois, en plus sucré[12].
Les graines ont eu un usage condimentaire, à la manière des graines de pavots ou de coquelicot qui ont un goût proche[12].
Dans le langage des fleurs, l'asphodèle symbolise un amour perdu[15].
La commune de Berrouaghia en Algérie, alias « le village des Asphodeles », tient son nom du mot arabe « Al Berrouagh » désignant l'Asphodèle, qui est lui-même une arabisation du mot amazigh «Avarwaq». Il y aurait eu, en effet, au fond de la vallée de Berrouaghia, une fontaine entourée de champs d'asphodèles.
Asphodelus
Les asphodèles Écouter sont des plantes vivaces monocotylédones qui appartiennent à la famille des Liliacées selon la classification classique de Cronquist (1981) et forment le genre Asphodelus. La plupart des espèces poussent autour du bassin méditerranéen et ont une prédilection pour les sols calcaires. À noter cependant une espèce alpine, A. albus, et sa sous-espèce A. delphinensis que l'on trouve aussi dans les Cévennes et les Pyrénées, ainsi qu'une espèce poussant à la fois en Bretagne et en Galice, A. arrondeaui ou asphodèle d'Arrondeau.
Dans l'Antiquité, l'asphodèle, appelé encore aujourd'hui poireau du diable, était souvent utilisé pour fleurir la tombe des morts, d'où la légende du Pré de l'Asphodèle, lieu des Enfers dans la mythologie grecque.
Dhá ghné planda a fhaightear i réigiún na Meánmhara is an Áise, le gais cheartingearacha, duilleoga caola cosúil le féar, agus spící bláthanna is gach bláth le 6 theascán iombhlátha. I ngné amháin tá na duilleoga V-chruthach i dtrasghearradh is na bláthanna bán nó bándearg. Sa ghné eile tá na duilleoga triantánach i dtrasghearradh is na bláthanna buí.
Čepljez (brđen, lat. Asphodelus), rod jednosupnica iz porodice čepljezovki. Postoji desetak vrsta[1], a od poznatijih su bijeli čepljez (Asphodelus albus) i primorski čepljez (A. aestivus), biljka koja se u Grčkoj sadi na grobljima.
Čepljez (brđen, lat. Asphodelus), rod jednosupnica iz porodice čepljezovki. Postoji desetak vrsta, a od poznatijih su bijeli čepljez (Asphodelus albus) i primorski čepljez (A. aestivus), biljka koja se u Grčkoj sadi na grobljima.
Asphodelus L., 1753 è un genere di piante della famiglia Asphodelaceae[1] che comprende diverse specie erbacee, note genericamente con il nome volgare di asfodelo.
Il nome deriva dal greco ἀσφόδελος (asphódelos).
Le foglie si presentano sotto forma di una rosetta; sono radicali, grosse, strette e lineari, con l'estremità appuntita.
Dal centro della rosetta emerge uno stelo nudo che porta una spiga di fiori più o meno ramificata secondo le specie. La spiga è generalmente alta un metro o più.
I fiori iniziano a sbocciare dal basso già all'inizio di marzo, essendo la pianta molto rustica e resistente alle condizioni avverse, e fioriscono tutto marzo e metà aprile. Abbelliscono il paesaggio, vengono visitati dalle api, specie se altri fiori scarseggiano a causa di condizioni meteorologiche. Hanno sei tepali (cioè non esiste distinzione visibile tra petali e sepali, che hanno la stessa forma e lo stesso colore). Nella maggior parte delle specie i tepali sono bianchi con una striscia scura al centro.
I frutti sono capsule tondeggianti.
Ha rizoma breve; La radice tuberosa è commestibile.
La distribuzione naturale del genere Asphodelus ha un centro principale intorno al bacino del Mediterraneo (Europa meridionale e Africa settentrionale comprese le isole Canarie); si estende inoltre in Asia dal Medio Oriente fino all'India.[2]
È stato introdotto e si è naturalizzato anche in alcune parti del Nordamerica.
Gli asfodeli amano i prati soleggiati e sono invadenti nei terreni montuosi con rocce affioranti e nei terreni soggetti a pascolo eccessivo, perché, al contrario di altre piante erbacee, le loro foglie si rigenerano in continuazione anche se vengono mangiate dagli erbivori. I caprini si cibano di foglie sia fresche che secche, a fine ciclo vegetativo; inoltre sono ghiotti dei frutti secchi. Il seme viene espulso ancora attivo con le deiezioni, e questo costituisce il mezzo principale di propagazione nelle aree dove è praticato il pascolo.
Il genere Asphodelus comprende le seguenti specie:[2]
L'asfodelo è una pianta mellifera ed è bottinato dalle api: in Sardegna viene utilizzato per la produzione di un miele raro dal gusto delicato[3].
Lo stelo del fiore secco raccolto in estate è un buon combustibile di iniezione per accendere il camino o le stufe a legna.
In alcune località della Sardegna con lo stelo dell'asfodelo si creano pregiati cesti artigianali da tempo utilizzati anche per la panificazione. Questi cesti anticamente erano parte indispensabile del corredo della sposa. La lavorazione tradizionale dell'asfodelo è particolarmente importante nei comuni di Ollolai (dove è presente anche un museo dedicato), Tinnura, Flussio e Urzulei.
Le foglie essiccate servono da mangime per animali.
Dalle radici si può ottenere alcol e una colla per sellai e legatori di libri.
Lo stesso argomento in dettaglio: Prati di asfodelo. Per Omero (Odissea XI, 487-491; 539; 573) l'asfodelo è la pianta degli Inferi. Per gli antichi Greci il Regno dei Morti era suddiviso in tre parti: il Tartaro per gli empi, i Campi Elisi per i buoni, ed infine i prati di asfodeli per quelli che in vita non erano stati né buoni né cattivi. Per queste ed altre credenze, i Greci usavano piantare asfodeli sulle tombe, considerando i prati di asfodeli il soggiorno dei morti. Un esempio forse non casuale lo abbiamo in Capo Miseno.
Epimenide, considerato da alcuni uno dei sette sapienti, usava l'asfodelo (e la malva) per le sue capacità di scacciare la fame e la sete. Ce ne parla Plutarco nel "Convito dei sette sapienti". La leggenda vuole che Epimenide grazie all'uso di radici e erbe non avesse bisogno di mangiare e che fosse vissuto 157 anni. Ce ne parla Diogene Laerzio.
Nella sua "Ricerca sulle piante" Teofrasto afferma che le radici d'asfodelo sono commestibili.
Gli asfodeli sono citati, fra l'altro, anche nell'Elogio della follia di Erasmo da Rotterdam quale pianta non presente là dove ella (la pazzia) sarebbe nata (par. 8. Luogo di nascita della follia).
L'asfodelo è detto anche bastone di San Giuseppe, in quanto la tradizione vuole che nello scegliere il marito per Maria il consiglio del Tempio cercò un segno divino: l'uomo il cui bastone sarebbe fiorito sarebbe stato lo sposo della ragazza. San Giuseppe portava con sé un bastone di asfodelo e questo fiorì.
Nel 1º libro della saga di Harry Potter l'asfodelo in polvere versato in un infuso d'artemisia origina una pozione soporifera talmente potente da essere chiamata "distillato della morte vivente".
L'asfodelo incerto è il titolo di uno dei libri dell'immaginario scrittore Sebastian Knight nel romanzo di Vladìmir Nabòkov La vera vita di Sebastian Knight.
È presente in un haiku Matsuo Basho: "La prima neve/piega appena/le foglie dell’asfodelo".
Al plurale (asfodeli, nella trad. italiana di Alessandra Scalero) vengono citati nel primo capitolo di Orlando della scrittrice inglese Virginia Woolf, ne Il ritratto di Dorian Graydi Oscar Wilde, come fiori dei morti nell'Etera di Giovanni Pascoli (Poemi di Ate), ne Il mio nome è Nessuno - Il giuramento di Valerio Massimo Manfredi, e più volte ne La via del male ed in Colombi e Sparvieri di Grazia Deledda. D'Annunzio li menziona nel componimento Le stirpi canore e, sotto l'aulico nome di asfodilli, nel romanzo Il piacere. Costituiscono il titolo di una lirica di Sergio Corazzini tratta dalla raccolta "Dolcezze".
Sono citati nel film Vatel di Roland Joffé.
Gli asfodeli davano il nome al pianoro dove dopo il terremoto del 1693 fu costruita la città di Grammichele in Sicilia.
Asphodelus L., 1753 è un genere di piante della famiglia Asphodelaceae che comprende diverse specie erbacee, note genericamente con il nome volgare di asfodelo.
Il nome deriva dal greco ἀσφόδελος (asphódelos).
Affodil (wetenschappelijke naam: Asphodelus) is een geslacht van kruidachtige planten, die verspreid zijn over het Middellandse Zeegebied en het zuidwesten van Azië en behoren tot de grasboomfamilie (Xanthorrhoeaceae).
Affodils zijn vaste planten die zich vermeerderen via een verdikte wortelstok of één- tot tweejarige planten met vezelige wortels. De loofbladeren zijn lang en smal en zijn in op de grond staande rozetten gerangschikt.
De bloemen groeien in rechtopstaande trossen of pluimen. Bij Asphodelus albus en Asphodelus fistulosus zijn de stengels ongeveer 150 cm lang; Asphodelus ramosus kan tot bijna 2 meter hoog worden.
De drietallige bloemen zijn hermafrodiet en bestaan uit zes witte tot roze kroonbladeren. Het verschil met het verwante geslacht Asphodeline is dat de meeldraden gelijke lengtes hebben.
De gedroogde stengels worden in sommige gebieden wel gebruikt om manden van te vlechten.
In Italië worden de bladeren wel gebruikt om burrata, een jonge soort kaas, in te wikkelen. Zowel kaas als bladeren zijn hooguit een paar dagen houdbaar en wanneer de bladeren verwelkt zijn is duidelijk dat de kaas niet goed meer is. Op Sardinië wordt honing van de bloemen geproduceerd. In Puglia wordt een specerij bereid uit de knoppen, die gekookt en in olie bewaard worden.
Affodil werd door de Oude Grieken in verband gebracht met de doodsgodin Persephone, en geplant in de omgeving van begraafplaatsen. Griekse dichters als Homeros beschrijven een plek in de onderwereld, de affodilvelden, waar de zielen van "gewone" lieden na de dood verblijven. Het zaad van de plant wordt genoemd als voedsel van de doden.
Het geslacht Aphodelus bestaat uit 17 soorten:
Affodil (wetenschappelijke naam: Asphodelus) is een geslacht van kruidachtige planten, die verspreid zijn over het Middellandse Zeegebied en het zuidwesten van Azië en behoren tot de grasboomfamilie (Xanthorrhoeaceae).
Hasło w Wikisłowniku Złotogłów, asfodel, złotowłos (Asphodelus L.) – rodzaj roślin z podrodziny lub rodziny (w zależności od ujęcia) złotogłowowych. Obejmuje ok. 17 gatunków[3].
Jeden z kilkunastu rodzajów w obrębie podrodziny złotogłowowych (Asphodeloideae) z rodziny żółtakowatych (Xanthorrhoeaceae ) w obrębie rzędu szparagowców (Asparagales)[1].
Klad okrytonasienne, klad jednoliścienne (monocots), rząd szparagowce (Asparagales), rodzina złotogłowowate (Asphodelaceae)[1].
Gromada okrytonasienne (Magnoliophyta Cronquist), podgromada Magnoliophytina Frohne & U. Jensen ex Reveal, klasa jednoliścienne (Liliopsida Brongn.), podklasa liliowe, nadrząd Lilianae Takht., rząd agawowce (Agavales Hutch.), rodzina złotogłowowate (Asphodelaceae Juss.), podrodzina Asphodeloideae Burnett, plemię Asphodeleae Lam. & DC., podplemię Asphodelinae Baker., rodzaj złotogłów (Asphodelus L.)[4]
Gleba dla roślin z tego rodzaju powinna być żyzna, przepuszczalna, o zasadowym odczynie, bogata w wapń. Złotogłów polecany do ogrodów skalnych, żwirowych. Przed zimą należy osłonic roślinę korą albo torfem gdyż może przemarzać[5].
Złotogłów symbolizuje śmierć, świat zmarłych, żal, smutek, melancholię, sentymentalizm, pokorę, wieczność[6].
W starożytnej Grecji sadzono go na cmentarzach jako pokarm dla dusz zmarłych[6][7]. Według mitologii greckiej rósł na „asfodelowych łąkach” (gr. ἀσφόδελος λειμών asphódelos leimṓn), które znajdowały się w podziemnej krainie umarłych, nad rzeką Styks[8][9].
Złotogłów, asfodel, złotowłos (Asphodelus L.) – rodzaj roślin z podrodziny lub rodziny (w zależności od ujęcia) złotogłowowych. Obejmuje ok. 17 gatunków.
Asphodelus L. é um género botânico pertencente à família Asphodelaceae. São plantas bulbosas, de flores vistosas e caule comestível.
As espécies de Asphodelus são nativas da Europa, conhecidas desde a Antigüidade. Na Grécia é associada às regiões dos mortos, talvez pela cor cinza de suas folhas. Textos antigos a associam a Perséfone[1].
Asphodelus L. é um género botânico pertencente à família Asphodelaceae. São plantas bulbosas, de flores vistosas e caule comestível.
Afodillsläktet (Asphodelus)[1][2] är ett växtsläkte med blommande växter i familjen afodillväxter. Enligt Catalogue of Life[1] ingår afodillsläktet i familjen grästrädsväxter, men enligt Dyntaxa[3] är tillhörigheten istället familjen grästrädsväxter.
Släktet, som också har det svenska namnet Afodiller,[3] innehåller 12 arter och förekommer naturligt i sydvästra Europa till Nordafrika, Mellanöstern och Indien. Naturaliserad på många andra platser. Några arter kan odlas som prydnadsväxter i sydligaste Sverige.
Ett- till fleråriga örter med tjocka jordstammar. Bladen är många, basala, linjära, cylindriska eller platta med hinnartad bas. Blomstängeln är solid eller ihålig. Blommorna sitter i en klase eller grenig klase med stödblad. Kalkblad sex med en tydligt mittnerv. Frukten är en trerummig kapsel.
Släktnamnet Asphodelus kommer av grekiskans "asphodelos", som var dödsriket, Hades blomma.
Kladogram enligt Catalogue of Life[1] och Dyntaxa[3]:
Afodiller
Wikimedia Commons har media som rör Asphodelus.
Wikispecies har information om Asphodelus.
Denna artikel om grästrädsväxter saknar väsentlig information. Du kan hjälpa till genom att tillföra sådan.
Afodillsläktet (Asphodelus) är ett växtsläkte med blommande växter i familjen afodillväxter. Enligt Catalogue of Life ingår afodillsläktet i familjen grästrädsväxter, men enligt Dyntaxa är tillhörigheten istället familjen grästrädsväxter.
Släktet, som också har det svenska namnet Afodiller, innehåller 12 arter och förekommer naturligt i sydvästra Europa till Nordafrika, Mellanöstern och Indien. Naturaliserad på många andra platser. Några arter kan odlas som prydnadsväxter i sydligaste Sverige.
Ett- till fleråriga örter med tjocka jordstammar. Bladen är många, basala, linjära, cylindriska eller platta med hinnartad bas. Blomstängeln är solid eller ihålig. Blommorna sitter i en klase eller grenig klase med stödblad. Kalkblad sex med en tydligt mittnerv. Frukten är en trerummig kapsel.
Släktnamnet Asphodelus kommer av grekiskans "asphodelos", som var dödsriket, Hades blomma.
Çiriş ya da Çiriş otu (Asphodelus), Asphodelaceae familyasından Asphodelus cinsinin oluşturan bitki türlerinin ortak adı. Mart ve Nisan aylarında yeşil yaprakları topraktan yeni çıkarken dağlardan toplanan çiriş otu sebze olarak satılır ve çok miktarda tüketilir. Çirişli börek, çorba, sulu yemek ve pilav yapılır. Kendine has bir kokusu vardır.
Tek çenekliler ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz. Çiriş ya da Çiriş otu (Asphodelus), Asphodelaceae familyasından Asphodelus cinsinin oluşturan bitki türlerinin ortak adı. Mart ve Nisan aylarında yeşil yaprakları topraktan yeni çıkarken dağlardan toplanan çiriş otu sebze olarak satılır ve çok miktarda tüketilir. Çirişli börek, çorba, sulu yemek ve pilav yapılır. Kendine has bir kokusu vardır.
Асфодель (Asphodelus) — рід квіткових рослин підродини асфоделевих (Asphodelaceae), що містить близько 20 видів. Представники роду в природних умовах поширені у Середземномор'ї. Майже всі — багаторічні трав'янисті рослини без цибулини, з товстими кореневищами, усадженими довгастими «шишками». Листя лінійне або жолобоподібне, прикореневе. Стебло просте або гіллясте, безлисте, несе на кінці досить крупні квітки, білі, рідше жовті, іноді з пурпуровими смугами, зібрані в кисті або колосся. Кожна квітка складається з розділеного на 6 частин віночка, шести тичинок, що оточують тригнізду зав'язь розширеними основами (відмітна ознака роду від спорідненого роду антерікум). Плід — майже куляста зморшкувата коробочка, така, що тріскається на три стулки.
Це незавершена стаття про Ксантореєві.Асфодель (Asphodelus) — рід квіткових рослин підродини асфоделевих (Asphodelaceae), що містить близько 20 видів. Представники роду в природних умовах поширені у Середземномор'ї. Майже всі — багаторічні трав'янисті рослини без цибулини, з товстими кореневищами, усадженими довгастими «шишками». Листя лінійне або жолобоподібне, прикореневе. Стебло просте або гіллясте, безлисте, несе на кінці досить крупні квітки, білі, рідше жовті, іноді з пурпуровими смугами, зібрані в кисті або колосся. Кожна квітка складається з розділеного на 6 частин віночка, шести тичинок, що оточують тригнізду зав'язь розширеними основами (відмітна ознака роду від спорідненого роду антерікум). Плід — майже куляста зморшкувата коробочка, така, що тріскається на три стулки.
Chi Lan nhật quang (danh pháp khoa học: Asphodelus) là một chi chủ yếu là cây lưu niên bản địa của khu vực trung và Nam Âu, nhưng hiện nay đã phổ biến ra khắp thế giới. Các loài lan nhật quang là một dạng cây cảnh trồng phổ biến trong vườn, chúng phát triển tốt trên đất thoát nước tốt và nhiều ánh sáng tự nhiên.
.JPG)
Bài viết chủ đề Họ Thích diệp thụ này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Chi Lan nhật quang (danh pháp khoa học: Asphodelus) là một chi chủ yếu là cây lưu niên bản địa của khu vực trung và Nam Âu, nhưng hiện nay đã phổ biến ra khắp thế giới. Các loài lan nhật quang là một dạng cây cảnh trồng phổ biến trong vườn, chúng phát triển tốt trên đất thoát nước tốt và nhiều ánh sáng tự nhiên.
Asphodelus L., 1753
Синонимы
Асфо́делус, Асфо́делюс, или Асфоде́ль (лат. Asphódelus) — род растений, типовой род семейства Асфоделовые (Asphodelaceae).
Представители рода, дикорастущие в средиземноморских странах, почти все многолетники, красивые травянистые растения без луковицы, с толстыми корневищами, усаженными продолговатыми «шишками»; линейные или желобчатые листья все прикорневые; простой или ветвистый безлистный стебель несёт на конце довольно крупные цветы, белые, реже жёлтые, иногда с пурпуровыми полосами, собранные в кисти или колос. Каждый цветок, подобно другим лилейным, состоит из глубоко-6-раздельного околоцветника (лепестков венчика), шести тычинок, окружающих трёхгнездную завязь расширенными основаниями своих нитей (отличительный признак рода Асфоделус от близкого к нему рода Антерикум). Плод — почти шаровидная морщинистая коробочка, трескающаяся на три створки.
Чаще других попадаются в Южной Европе в диком виде и часто разводятся в горшках асфоделус белый (Asphodelus albus), с неветвистым стеблем, и асфоделус ветвистый (Asphodelus ramosus). У обоих видов корневище несёт много шишек, или клубней, снаружи чёрных, внутри белых, мясистых и сочных, содержащих много крахмала и сахара, значительно более, чем сахарный тростник.
Во Франции из этих клубней добывают спирт; так, в Лангедоке винокуренные заводы получают после брожения и перегонки 8 весовых единиц 86-градусного спирта из 100 единиц сока, выжатого из клубней белого асфоделя, растущего там в изобилии. Асфодельный спирт чист, без примеси сивушного масла и сохраняет свойственный растению аромат. В Испании и Греции оба названные вида занимают иногда большие пространства на влажных лугах, кажущихся во время цветения как бы покрытыми снегом; клубни употребляются в пищу.
По информации базы данных The Plant List, род включает 18 видов[3]:
У древних греков существовало мифическое представление о полях (или лугах) асфоделей в Аиде (подземном мире), по которым блуждали тени умерших, не совершивших преступлений, за которые отправляли на «поля наказаний», и не настолько героических и праведных, чтобы попасть в Элизиум. На полях асфоделей тени были подвержены только забвению прежней жизни, и асфодель был символом забвения.
Мчались они мимо струй океанских, скалы левкадийской,
Асфо́делус, Асфо́делюс, или Асфоде́ль (лат. Asphódelus) — род растений, типовой род семейства Асфоделовые (Asphodelaceae).
.JPG)
.jpg)
.JPG)
