Els hemeròbids (Hemerobiidae) són una família d'insectes neuròpters, els membres dels quals es coneixen com crisopes marrons. Es troben a tot el món.
Són la més nombrosa de la seva ordre; són petits a mitjans, de tonalitats marrons a pàl·lides, coloració molt similar a fulles seques, algunes amb taques en les ales, aquestes són d'encaix i les pleguen sobre l'abdomen com una teulada; tant les larves com els adults són depredadors generalistes.
Les femelles dipositen els ous en els troncs o fulles de les plantes en petits grups, aquests són allargats i ovoides en un extrem. En descloure's, les larves s'allunyen ràpidament i, en general, no s'alimenten durant les primeres 24 hores de vida.
Les larves són de cos allargat, és a dir componeiformes, són depredadores generalistes voraces i molt mòbils; les peces bucals estan fusionades i formen dues peces agudes amb conductes injectables i succionadores, amb les quals maten i s'alimenten; encara que unes poques espècies estan especialitzades en un grup determinat de preses, i les majors són caníbals de les més petites.
Durant aquesta etapa sofreixen dues mudes i tres instessis o etapes larvals, distingibles només per la grandària. Al final de l'estat larval construeixen un capoll ovalat i recobert de seda, on pupan i sofreixen la transformació de larva a adult alat.
Els adults, amb potes marcadores, de grandària petita a mitjà segons l'espècie, posseeixen mandíbules masticadores, són depredadors voraços especialment de pugons. Alguns són actius en el dia però en general la seva major activitat és en la nit. Prefereixen la vegetació arbustiva a arbòria, molt poques espècies es troben presents en àrees obertes o en prades.
Realitzen un festeig nupcial abans de l'acoblament, durant aquest la femella exposa a l'exterior part de les peces genitals on el mascle diposita els espermatozoides; a vegades realitzen un segon acoblament, després romanen diversos dies sense copular.
Per ser depredadors voraços tant en estat larval com a adultes de diferents artròpodes de cos tou com: àfids i altres insectes, himenòpters fitòfags, larves de lepidòpters, per la qual cosa són utilitzades en programes de control de plagues en l'agricultura.
Malgrat el seu gran nombre, sent la família amb més espècies dels neuròpters, solament algunes poques espècies han estat utilitzades en programes de control biològic en l'agricultura, com és Sympherobius amicus contra els Pseudococcidae, i S. domesticus. A Hawaii ha tingut gran èxit la introducció de Syphobius barberi i Nesomicromus navigatorum, contra la xinxe harinosa i plagues d'àfids.
Es dificulta la seva producció massiva pel seu alt grau de canibalisme a nivell larval, i el requeriment de preses vives tant per als adults com per a les larves. Les dietes artificials no han donat bons resultats, encara que alguns adults s'han aconseguit alimentar amb dietes riques en proteïnes.
Els hemeròbids (Hemerobiidae) són una família d'insectes neuròpters, els membres dels quals es coneixen com crisopes marrons. Es troben a tot el món.
Són la més nombrosa de la seva ordre; són petits a mitjans, de tonalitats marrons a pàl·lides, coloració molt similar a fulles seques, algunes amb taques en les ales, aquestes són d'encaix i les pleguen sobre l'abdomen com una teulada; tant les larves com els adults són depredadors generalistes.
Die Taghafte (Hemerobiidae), auch als Braune Florfliegen bekannt, bilden mit etwa 40 Arten in Mitteleuropa die größte einheimische Familie in der Ordnung der Netzflügler, weltweit gibt es über 500 Arten. Sie ähneln den Florfliegen, sind aber meist kleiner und haben keine grüngefärbten Flügel, sondern meist graue oder braune.
Mit etwa 30 Millimeter Spannweite ist Drepanepteryx phalaenoides die größte einheimische Art der Taghafte, deutlich erkennbar auch an den am Hinterrand ausgebuchteten, braunen Flügeln, die dem Tier das Aussehen eines welken Blattes verleihen (Mimese), ein Eindruck, der noch dadurch verstärkt wird, dass bei Gefahr der Kopf zwischen den Flügeln versteckt wird.
Alle anderen Vertreter der Taghafte sind klein bis mittelgroß mit Spannweiten zwischen 10 und 30 Millimetern. Die meisten Arten sind braun, haben aber häufig klare Flügel ohne den auffälligen Hinterrand der oben beschriebenen Art. Vorder- und Hinterflügel besitzen Kopplungsstrukturen, durch die sie im Flug miteinander verbunden werden. Die Hinterflügel sind bei einigen Gattungen verkrüppelt oder fehlen ganz. Der Kopf besitzt kleine Punktaugen, die Antennen sind lang und perlschnurartig.
Die Taghafte leben als Larven wie auch als erwachsene Tiere räuberisch und ernähren sich hauptsächlich von Blattläusen, weshalb die Larven auch Blattlauslöwen genannt werden. Unter Gärtnern sind sie darum als Nützlinge bekannt, wogegen sie ansonsten eher zu den unbekannteren Insektengruppen gehören. Einige Arten kommen in hohen Populationsdichten vor.
Die Eier werden meist auf Blättern, Rinde oder anderen Pflanzenteilen in der Nähe von Blattlauskolonien abgelegt, im Gegensatz zu den Eiern der Florfliegen verfügen sie über keinen oder nur einen sehr kurzen Stiel.
Die Larven der Taghafte besitzen sehr gut entwickelte Schreitbeine und auffällige, gekrümmte Mundwerkzeuge. Im Vergleich zu Florfliegenlarven sind sie weniger beborstet und haben keine Höcker an den Körperseiten. Eine Larve frisst etwa 20 Blattläuse pro Tag. Die Überwinterung geschieht bei den meisten Arten als verpuppungsreife Larve, die sich in ihrem Versteck, etwa einem hohlen Pflanzenstängel, in einen Kokon eingesponnen hat.
Die Taghafte sind trotz äußerer Ähnlichkeit mit den Florfliegen nicht näher verwandt. Innerhalb der Netzflügler sind ihre nächsten Verwandten wahrscheinlich innerhalb eines Taxons aus Staubhaften, Fanghaften, Dilaridae und Berothidae zu finden.
Die in Mitteleuropa vorkommenden Taghafte gehören folgenden Arten an:
Die Taghafte (Hemerobiidae), auch als Braune Florfliegen bekannt, bilden mit etwa 40 Arten in Mitteleuropa die größte einheimische Familie in der Ordnung der Netzflügler, weltweit gibt es über 500 Arten. Sie ähneln den Florfliegen, sind aber meist kleiner und haben keine grüngefärbten Flügel, sondern meist graue oder braune.
Гемеробиялар (лат. Hemerobiidae) — тор канаттуу каскактардын бир тукуму.
Hemerobiidae is a family of Neuropteran insects commonly known as brown lacewings, comprising about 500 species in 28 genera. Most are yellow to dark brown, but some species are green. They are small; most have forewings 4–10 mm long (some up to 18 mm). These insects differ from the somewhat similar Chrysopidae (green lacewings) not only by the usual coloring but also by the wing venation: hemerobiids differ from chrysopids in having numerous long veins (two or more radial sectors) and forked costal cross veins. Some genera (Hemerobius, Micromus, Notiobiella, Sympherobius, Wesmaelius) are widespread, but most are restricted to a single biogeographical realm. Some species have reduced wings to the degree that they are flightless.[1] Imagines (adults) of subfamily Drepanepteryginae mimic dead leaves. Hemerobiid larvae are usually less hairy than chrysopid larvae.
Hemerobiids, like chrysopids, are predatory, especially on aphids, both as larvae and adults. The species Micromus tasmaniae is bred for biological pest control.[2]
The relationships between the Hemerobiidae and the other Neuropteran families are still unresolved.[3] Despite their superficial similarity to chrysopids, the brown and green lacewings may not be as closely related as was at one time believed. Rather, the Hemerobiidae appear to be closely related to the Mantispidae.[4][5]
The superfamily Hemerobioidea is currently restricted to the Hemerobiidae. Formerly, the pleasing lacewings (Dilaridae), silky lacewings (Psychopsidae), giant lacewings (Polystoechotidae) and as noted above the green lacewings (Chrysopidae) were placed therein too. Of these, only the Dilaridae and Chrysopidae seem to be reasonably close relatives of the brown lacewings. The Psychopsidae in fact seem to belong to an altogether different suborder of Neuroptera, the Myrmeleontiformia.[3]
Cladogram of Hemerobiidae relations, based on morphological and molecular data. Psychobiellinae was rearranged into Notiobiellinae and Zachobiellinae, and Adelphohemerobiinae was placed as incertae sedis. [6]
HemerobiidaeThe subfamilies of Hemerobiidae are:
Apart from the genera assigned to subfamilies, the genus Notherobius is of uncertain or fairly basal position.
Numerous fossil Hemerobiidae have been described, some from the still-living genera, others from genera that are entirely extinct today. While most have been found in Eocene to Miocene rocks or amber, Promegalomus is known from the Jurassic. It was formerly considered to constitute a distinct family Promegalomidae, but is currently recognized as a very basal member of the Hemerobiidae. The Cretaceous Mesohemerobius was formerly considered a brown lacewing, but is today rather placed as incertae sedis in the Neuroptera; it might be a member of the Hemerobioidea but not even that is certain. Notable fossil Hemerobiidae genera are:[8]
The extinct genus Hemerobites was originally described in 1813 from a specimen preserved in Baltic amber as a hemerobiid. However further study has resulted in its synonymy with the genus Eutermes and placement in the termite subfamily Termitina. The species Wesmaelius mathewesi, was described in 2003 from a solitary Eocene fossil found near Quesnel, British Columbia, and placed into the extant genus Wesmaelius. At that time it was the oldest Hemerobiinae species described.[9] Another species from the same genus, Wesmaelius makarkini was found in Garang Formation of Zeku County, Qinghai Province, China, in 2018. The finding is from Lower Miocene.[7]
Some additional brown lacewing larvae have been found as fossils, but it has been impossible to determine their generic or subfamilial association.[8]
Hemerobiidae is a family of Neuropteran insects commonly known as brown lacewings, comprising about 500 species in 28 genera. Most are yellow to dark brown, but some species are green. They are small; most have forewings 4–10 mm long (some up to 18 mm). These insects differ from the somewhat similar Chrysopidae (green lacewings) not only by the usual coloring but also by the wing venation: hemerobiids differ from chrysopids in having numerous long veins (two or more radial sectors) and forked costal cross veins. Some genera (Hemerobius, Micromus, Notiobiella, Sympherobius, Wesmaelius) are widespread, but most are restricted to a single biogeographical realm. Some species have reduced wings to the degree that they are flightless. Imagines (adults) of subfamily Drepanepteryginae mimic dead leaves. Hemerobiid larvae are usually less hairy than chrysopid larvae.
Hemerobiids, like chrysopids, are predatory, especially on aphids, both as larvae and adults. The species Micromus tasmaniae is bred for biological pest control.
Los hemeróbidos (Hemerobiidae) son una familia de insectos neurópteros, cuyos miembros se conocen como crisopas pardas. Se encuentran en todo el mundo.
Es la familia más numerosa del orden Neuroptera; son pequeños a medianos, de tonalidades pardas a pálidas, coloración muy similar a hojas secas, algunas con manchas en las alas, estas son de encaje y las pliegan sobre el abdomen como un tejado; tanto las larvas como los adultos son depredadores generalistas.
Las hembras depositan los huevos en los troncos u hojas de las plantas en pequeños grupos, estos son alargados y ovoides en un extremo. Al eclosionar, las larvas se alejan rápidamente y, por lo general, no se alimentan durante las primeras 24 horas de vida.
Las larvas son de cuerpo alargado; tienen cabeza bien desarrollada y tres pares de patas torácicas, es decir son larvas campodeiformes. Son depredadoras generalistas voraces y muy móviles; las piezas bucales están fusionadas y forman dos piezas agudas con conductos inyectables y succionadores, con las que matan y se alimentan; aunque unas pocas especies están especializadas en un grupo determinado de presas. Las mayores pueden ser caníbales de las más pequeñas.
Durante esta etapa sufren dos mudas y tres estadios larvales, distinguibles solo por el tamaño. Al final de la fase larval construyen un capullo ovalado y recubierto de seda, donde pupan y sufren la transformación de larva a adulto alado.
Los adultos, con patas marchadoras, de tamaño pequeño a mediano según la especie, poseen mandíbulas masticadoras, son depredadores voraces especialmente de pulgones. Algunos son activos en el día pero por lo general su mayor actividad es en la noche. Prefieren la vegetación arbustiva a arbórea, muy pocas especies se encuentran presentes en áreas abiertas o en praderas.
Realizan un cortejo nupcial antes del acoplamiento, durante este la hembra expone al exterior parte de las piezas genitales donde el macho deposita los espermatozoides; en ocasiones realizan un segundo acoplamiento, luego permanecen varios días sin copular.
Se agrupa en varias subfamilias, según el autor, y nunca se ha realizado una clasificación tribal, aproximadamente son 80 géneros según Tjerder a unos 37 de acuerdo a Ankara, que comprenden unas 800 especies, aunque se tienen 500 descripciones de especies a nivel mundial. Comprende las subfamilias y géneros:
Además de los géneros asignados a subfamilas, el género Notherobius es de posición dudoda, posiblemente es de situación basal.
Cladograma de las relaciones de Hemerobiidae basado en datos morfológicos y moleculares. Psychobiellinae fue transferida a Notiobiellinae y Zachobiellinae; Adelphohemerobiinae es colocada en incertae sedis.[1]
HemerobiidaeSe han descrito numerosos fósiles de Hemerobiidae, algunos pertenecen a géneros vivientes y otros a géneros extintos. La mayoría son de rocas o ámbar del Eoceno al Mioceno, pero Promegalomus es del Jurásico. Antes era considerado miembro de otra familia, Promegalomidae, pero ahora se lo reconoce como un miembro basal de Hemerobiidae. Mesohemerobius, del Cretácico, era anteriormente considerado como en Hemerobiidae, pero hoy se lo coloca en incertae sedis dentro de Neuroptera; es posiblle que sea un miembro del Hemerobioidea pero esto sigue en duda.
Algunos géneros fósiles notables de Hemerobiidae:[3]
Por ser depredadoras voraces tanto en estado larval como adultas de diferentes artrópodos de cuerpo blando como: áfidos y otros homópteros, hemípteros fitófagos, larvas de lepiropteros, por lo que son utilizadas en programas de control de plagas en la agricultura.
A pesar de su gran número, siendo la familia con más especies de los neurópteros, solo algunas pocas especies han sido utilizadas en programas de control biológico en la agricultura, como es Sympherobius amicus contra los Pseudococcidae, y S. domesticus. En Hawái ha tenido gran éxito la introducción de Syphobius barberi y Nesomicromus navigatorum, contra la chinche harinosa y plagas de áfidos.
Se dificulta su producción masiva por su alto grado de canibalismo a nivel larval, y el requerimiento de presas vivas tanto para los adultos como para las larvas. Las dietas artificiales no han dado buenos resultados, aunque algunos adultos se han logrado alimentar con dietas ricas en proteínas.
Los hemeróbidos (Hemerobiidae) son una familia de insectos neurópteros, cuyos miembros se conocen como crisopas pardas. Se encuentran en todo el mundo.
Es la familia más numerosa del orden Neuroptera; son pequeños a medianos, de tonalidades pardas a pálidas, coloración muy similar a hojas secas, algunas con manchas en las alas, estas son de encaje y las pliegan sobre el abdomen como un tejado; tanto las larvas como los adultos son depredadores generalistas.
Kirvakorennot (Hemerobiidae) on laaja verkkosiipisiin lukeutuva hyönteisheimo. Suomesta on tavattu noin 30 siihen kuuluvaa lajia.[1]
Aikuinen kirvakorento on hoikka, tyypillisesti 6–15 mm pituinen hyönteinen, jolla on suhteellisen kookkaat verkkosilmät.
Kirvakorennot muistuttavat ulkonäöltään harsokorentoja, mutta eroavat näistä paitsi tyypillisesti ruskeankirjavasta värityksestään, ennen kaikkea siipisuonituksen perusteella. Kirvakorentojen siivissä on tiheässä pitkiä pitkittäissuuntaisia suonia, jotka muodostavat ainakin kaksi tai useampia siiven tyvestä ulospäin suuntautuvaa sektoria. Siivet ovat muodoltaan pyöreähköt. Sitä vastoin harsokorentojen siipisuonitus on verkkomainen ja siivet selvästi enemmän pitkänomaiset. Eläimen ruskeansävyinen väri ei itsessään ole riittävä tuntomerkki, sillä monien harsokorentojen talvehtivat muodot ovat väriltään rusehtavia.[2]
Naaras munii munat kasvien lehdille, johon ne kiinnittyvät suoraan, ilman harsokorentojen munille tyypillistä varsiosaa.
Sekä toukat että aikuiset yksilöt ovat aktiivisesti saalistavia petoja, jotka käyttävät ravinnokseen erityisesti kirvoja ja punkkeja. Kirvakorentoja käytetäänkin apuna biologisessa torjunnassa.[3][4]
Muiden verkkosiipisten tapaan kirvakorennot ovat pitkälti yöaktiivisia ja lentävät mielellään kirkkaiden valojen luokse.
Suomesta on tavattu 31 kirvakorentolajia, mikä tekee heimosta lajimäärältään Suomen suurimman verkkosiipisryhmän. Vuoden 2010 Suomen lajien uhanalaisarvioinnin mukaan yksikään laji ei ole uhanalainen, mutta yhtä lajia pidetään silmälläpidettävänä (NT) ja yksi jätettiin puutteellisen havaintomateriaalin vuoksi arvioimatta (NE). Lisäksi yksi alalaji on puutteellisesti tunnettu (DD).[1][5][6]
Luettelo on systemaattisessa järjestyksessä.[5]
Kirvakorennot (Hemerobiidae) on laaja verkkosiipisiin lukeutuva hyönteisheimo. Suomesta on tavattu noin 30 siihen kuuluvaa lajia.
Les hémérobiidés (Hemerobiidae) forment la plus grande famille de l'ordre des Neuroptera[1]. Les adultes et les larves sont des prédateurs généralistes. Plusieurs espèces d'hémérobes sont considérées comme des insectes bénéfiques dans le domaine de l'agriculture. Ces insectes peuvent être confondus avec les membres de la famille des Chrysopidae.
L'hémérobe adulte possède de longues antennes, de larges yeux et de grandes ailes nervurées qui couvrent son abdomen. Les ailes sont généralement arrondies et possèdent de petits poils sur leur surface[2]. Les adultes sont de couleur brune à brun verdâtre. Chez la larve, le corps se termine en pointe et possède de fortes mandibules. L'adulte et la larve peuvent être confondus avec les membres de la famille des Chrysopidae.
Les larves sont prédatrices et se nourrissent de pucerons, d'acariens phytophages, d'œufs de lépidoptères et de plusieurs autres insectes. Elles sont généralement actives et très voraces. Par exemple, la larve de Micromus jambier consomme en moyenne 41 pucerons pendant son stade larvaire[3]. Les larves d'hémérobes peuvent aussi être cannibales[4].
Les adultes sont prédateurs et consomment des pucerons et d'autres petits insectes[2]. Ils peuvent également se nourrir du nectar des fleurs et du miellat produit par les pucerons[4]. On les retrouve dans les prés, dans les champs agricoles, dans les vergers et dans les boisés.
Les femelles pondent des œufs non pétiolés (contrairement aux chrysopes) habituellement seuls ou en masse. La larve est généralement très mobile tout au long de son stade larvaire. Toutefois chez certaines espèces (ex: Sympherobius sp. et Boriomyia sp.), le premier stade larvaire est actif mais les derniers sont relativement immobiles. À la fin de sa période larvaire, la larve d'hémérobe tisse un cocon dans une zone protégée pour entamer sa pupaison[5].
Certaines espèces sont utilisées comme agent de contrôle dans les cultures. Par exemple au Texas, l'espèce Sympherobius barberi a été introduite dans des plantations d'agrumes pour contrôler les populations de cochenilles[5]. L'espèce Micromus tasmaniae est également élevée pour la lutte biologique[6].
À cause de leur taux de reproduction élevé, de leur capacité à tolérer de basses températures et de leur voracité, ils peuvent être d'excellent alliés dans la lutte contre les ravageurs.
Sous-famille Adelphohemerobiinae
Sous-famille Drepanacrinae
Sous-famille Carobiinae
Sous-famille Drepanepteryginae
Sous-famille Hemerobiinae
Sous-famille Megalominae
Sous-famille Microminae
Sous-famille Notiobiellinae
Sous-famille Psychobiellinae
Sous-famille Sympherobiinae
En Europe, cette famille de névroptères est composée de six sous-familles :
On retrouve plusieurs spécimens d'hémérobiidés fossilisés qui sont majoritairement des espèces disparues. La plupart des fossiles ont été découverts dans des roches et dans des morceaux d'ambre des périodes Éocène à Miocène. On retrouve toutefois le genre Promegalmus dans la période Jurassique. Ce genre a autrefois été considéré comme un membre d'une famille distincte appelée Promegalomidae. Aujourd'hui, il est classé comme un membre ancestral de la famille des Hemerobiidae[12].
Certains fossiles de larves d'hémérobes ont également été découverts mais une classification plus précise n'a pas été possible[12].
Les hémérobiidés (Hemerobiidae) forment la plus grande famille de l'ordre des Neuroptera. Les adultes et les larves sont des prédateurs généralistes. Plusieurs espèces d'hémérobes sont considérées comme des insectes bénéfiques dans le domaine de l'agriculture. Ces insectes peuvent être confondus avec les membres de la famille des Chrysopidae.
De bruine gaasvliegen (Hemerobiidae) vormen een familie van insecten uit de orde van de netvleugeligen (Neuroptera).
De bruine gaasvliegen hebben veel overeen met de (groene) gaasvliegen. De kleur is echter in het algemeen bruin en de vleugels hebben een andere adering. Anders dan bij de gaasvliegen hebben de vleugels van de bruine gaasvliegen veel langgerekte aders die in de buurt van de vleugelrand vaak vertakken.
In Nederland komen 26 soorten bruine gaasvliegen voor, waarvan 22 inheems.[1]
De familie van de bruine gaasvliegen kent de volgende onderverdeling in onderfamilies:[2]
Alle soorten staan op de Lijst van bruine gaasvliegen.
De bruine gaasvliegen (Hemerobiidae) vormen een familie van insecten uit de orde van de netvleugeligen (Neuroptera).
De bruine gaasvliegen hebben veel overeen met de (groene) gaasvliegen. De kleur is echter in het algemeen bruin en de vleugels hebben een andere adering. Anders dan bij de gaasvliegen hebben de vleugels van de bruine gaasvliegen veel langgerekte aders die in de buurt van de vleugelrand vaak vertakken.
In Nederland komen 26 soorten bruine gaasvliegen voor, waarvan 22 inheems.
Bladlusløver (Hemerobiidae) er en familie av nettvinger. De er mindre enn gulløyer og større enn middløver og svampefluer. Det er 28 norske arter.
Bladlusløver er ikke uvanlige. Flere arter regnes å være viktige nyttedyr da de lever av andre små dyr, som midd, bladlus og lignende.
Nokså små til middelsstore (forvingen 3–18 mm), gjerne brunlige nettvinger. Kroppen er gul til svart farget. Antennene er lange og trådformede, som alle nettvinger har de bitende munndeler. Vingene er brede og avrundete, med oppstående hår, forvingene vanligvis med brune flekker.
Bladlusløver har to par vinger som ofte er ganske like hverandre. Vingene er foldet som et tak (taklagt) over bakkroppen.
Larvene er avlange, bredest i midten, bakkroppen kjegleformet. Hodet har lange antenner, men kjevene (mandiblene) er kortere enn hos de fleste andre nettvingelarver. Beina er forholdsvis lange. Trass i at mange av disse insektene er temmelig vanlige, er larvene fortsatt ubeskrevne for mange av slektene.
Noen arter tiltrekkes lys, og flyr på utlampen mørke høst og vårkvelder.
Bladlusløver har fullstendig forvandling og må gjennom et puppestadium før de blir kjønnsmodne (imago).
To arter er på den norske rødlisten (2006).
I Norge er det funnet 28 arter, ingen har norske navn. I Europa 59 arter.
Et latinsk familienavn ender med ...idae, og et navn på en overfamilie på ...oidea.
Norsk entomologisk forening har utgitt en rekke Insekttabeller. Dette er små og billige hefter der en kan bestemme insekter til artsnivå. Et av heftene (se kilde) tar for seg Nettvingene (se kilde).
Nomenklaturen innen bladlusløvene, følger Greve, 1987.
Bladlusløver (Hemerobiidae) er en familie av nettvinger. De er mindre enn gulløyer og større enn middløver og svampefluer. Det er 28 norske arter.
Bladlusløver er ikke uvanlige. Flere arter regnes å være viktige nyttedyr da de lever av andre små dyr, som midd, bladlus og lignende.
Życiorkowate (Hemerobiidae) – szeroko rozprzestrzeniona w różnych strefach klimatycznych i liczna w gatunki rodzina drapieżnych owadów z rzędu sieciarek (Neuroptera) związanych głównie ze środowiskiem leśnym. Obejmuje zarówno gatunki kosmopolityczne, jak i endemiczne. Są wśród nich gatunki odgrywające istotną rolę w biologicznej kontroli szkodników upraw, zwłaszcza mszyc, czerwców i roztoczy. W zapisie kopalnym znane są od jury. Najstarszy znany gatunek zaliczany do tej rodziny to znaleziony w Kazachstanie †Promegalomus anomalus[2].
Typem nomenklatorycznym rodziny jest rodzaj Hemerobius.
W Polsce występują 34 gatunki z tej rodziny, w tym kilka szeroko rozprzestrzenionych na obszarze kraju[3].
Życiorkowate są niewielkimi sieciarkami o długości skrzydeł od kilku do kilkunastu milimetrów i kryptycznym ubarwieniu ciała oraz skrzydeł[3]. U niektórych tylne skrzydła są mocno zredukowane lub ich brak. Larwy i osobniki dorosłe prowadzą drapieżny tryb życia. Odżywiają się małymi stawonogami i ich jajami. Imagines niektórych gatunków uzupełniają dietę pokarmem pochodzenia roślinnego. Biologia i rozwój larwalny wielu gatunków pozostają nieznane[4].
Klasyfikacja życiorkowatych opiera się na pracy J. D. Oswalda z 1993 roku[5][6]. Dotychczas wyróżniono 30 rodzajów obejmujących około 550 współcześnie żyjących gatunków[3] oraz kilkanaście wymarłych[2], zgrupowanych w kilku (według Oswalda dziewięciu) podrodzinach, wyróżnianych na podstawie użyłkowania skrzydeł, budowy głowy i przysadek płciowych. Są to, m.in.:
Życiorkowate (Hemerobiidae) – szeroko rozprzestrzeniona w różnych strefach klimatycznych i liczna w gatunki rodzina drapieżnych owadów z rzędu sieciarek (Neuroptera) związanych głównie ze środowiskiem leśnym. Obejmuje zarówno gatunki kosmopolityczne, jak i endemiczne. Są wśród nich gatunki odgrywające istotną rolę w biologicznej kontroli szkodników upraw, zwłaszcza mszyc, czerwców i roztoczy. W zapisie kopalnym znane są od jury. Najstarszy znany gatunek zaliczany do tej rodziny to znaleziony w Kazachstanie †Promegalomus anomalus.
Typem nomenklatorycznym rodziny jest rodzaj Hemerobius.
W Polsce występują 34 gatunki z tej rodziny, w tym kilka szeroko rozprzestrzenionych na obszarze kraju.
Życiorkowate są niewielkimi sieciarkami o długości skrzydeł od kilku do kilkunastu milimetrów i kryptycznym ubarwieniu ciała oraz skrzydeł. U niektórych tylne skrzydła są mocno zredukowane lub ich brak. Larwy i osobniki dorosłe prowadzą drapieżny tryb życia. Odżywiają się małymi stawonogami i ich jajami. Imagines niektórych gatunków uzupełniają dietę pokarmem pochodzenia roślinnego. Biologia i rozwój larwalny wielu gatunków pozostają nieznane.
Klasyfikacja życiorkowatych opiera się na pracy J. D. Oswalda z 1993 roku. Dotychczas wyróżniono 30 rodzajów obejmujących około 550 współcześnie żyjących gatunków oraz kilkanaście wymarłych, zgrupowanych w kilku (według Oswalda dziewięciu) podrodzinach, wyróżnianych na podstawie użyłkowania skrzydeł, budowy głowy i przysadek płciowych. Są to, m.in.:
Drepanepteryginae Hemerobiinae Megalominae Microminae Notiobiellinae SympherobiinaeHemerobiidae ou hemerobiídeos constituem uma família de insectos pterigotos, holometábolos, predadores de outros insectos - principalmente cochonilhas, afídios e ovos de lepidópteros, constituindo, por isso, óptimos agentes para controlo de pragas. Os ovos são pequenos, de 0,5 mm a 1,0 mm, amarelados e ovais ou elípticos. As larvas, muito activas, de corpo fusiforme e cabeça pequena e arredondada, são semelhantes às das espécies da família Chrysopidae, distinguem-se facilmente destas por não trazerem agarrados ao seu revestimento restos das presas; utilizam o último segmento do abdómen para auxiliar a locomoção. Antes de passarem para a forma adulta, passam ainda pela fase de pupa, envoltos num casulo de seda. O insecto adulto tem uma coloração que vai do amarelo-palha ao castanho, com olhos negros e asas vítreas, grandes e reticuladas com veios amarelo-palha e, por vezes, com manchas castanhas; tem um par de antenas longas e finas. O seu corpo caracteriza-se ainda por ser bastante piloso.
Hemerobiidae ou hemerobiídeos constituem uma família de insectos pterigotos, holometábolos, predadores de outros insectos - principalmente cochonilhas, afídios e ovos de lepidópteros, constituindo, por isso, óptimos agentes para controlo de pragas. Os ovos são pequenos, de 0,5 mm a 1,0 mm, amarelados e ovais ou elípticos. As larvas, muito activas, de corpo fusiforme e cabeça pequena e arredondada, são semelhantes às das espécies da família Chrysopidae, distinguem-se facilmente destas por não trazerem agarrados ao seu revestimento restos das presas; utilizam o último segmento do abdómen para auxiliar a locomoção. Antes de passarem para a forma adulta, passam ainda pela fase de pupa, envoltos num casulo de seda. O insecto adulto tem uma coloração que vai do amarelo-palha ao castanho, com olhos negros e asas vítreas, grandes e reticuladas com veios amarelo-palha e, por vezes, com manchas castanhas; tem um par de antenas longas e finas. O seu corpo caracteriza-se ainda por ser bastante piloso.
Florsländor (Hemerobiidae) är en familj i insektsordningen nätvingar som innehåller mer än 500 arter över hela världen. I Sverige finns 28 arter.
Florsländor liknar på många sätt guldögonsländor, men är i allmänhet mindre och oftast brunaktiga i färgen. Skillnader finns också i vingarnas ådring. På den främre kanten av vingen har florsländorna vingribbor som är gaffelgrenade, vilket guldögonsländorna inte har. Florsländorna har också fler längsgående vingribbor än guldögonsländorna.
Florsländor har fullständig förvandling och är predatorer både som larver och imago. Larverna livnär sig till stor del på bladlöss, men liksom för den fullbildade insekten utgör också andra små insekter och ryggradslösa djur en del av födan.
Florsländor (Hemerobiidae) är en familj i insektsordningen nätvingar som innehåller mer än 500 arter över hela världen. I Sverige finns 28 arter.
Florsländor liknar på många sätt guldögonsländor, men är i allmänhet mindre och oftast brunaktiga i färgen. Skillnader finns också i vingarnas ådring. På den främre kanten av vingen har florsländorna vingribbor som är gaffelgrenade, vilket guldögonsländorna inte har. Florsländorna har också fler längsgående vingribbor än guldögonsländorna.
Florsländor har fullständig förvandling och är predatorer både som larver och imago. Larverna livnär sig till stor del på bladlöss, men liksom för den fullbildade insekten utgör också andra små insekter och ryggradslösa djur en del av födan.
Гемеробы[1] (лат. Hemerobiidae) — семейство насекомых из отряда сетчатокрылых. Распространены всесветно. Семейство включает около 560 видов в составе 25 родов и 10 подсемейств[2]. Рассматривается как сестринская группа по отношению к златоглазкам.
Отличительным признаком семейства является наличие, помимо жилки Rs, дополнительных ответвлений жилки R1, так называемых косых радиальных ветвей (ORB). Личинки ведут хищный образ жизни и охотятся на мягкотелых насекомых: тлей, червецов и других грудохоботных, наносящих ущерб растениям. По этой причине Hemerobiidae могут использоваться в качестве средства биологической борьбы с вредителями[3].
Гемеробы (лат. Hemerobiidae) — семейство насекомых из отряда сетчатокрылых. Распространены всесветно. Семейство включает около 560 видов в составе 25 родов и 10 подсемейств. Рассматривается как сестринская группа по отношению к златоглазкам.
Отличительным признаком семейства является наличие, помимо жилки Rs, дополнительных ответвлений жилки R1, так называемых косых радиальных ветвей (ORB). Личинки ведут хищный образ жизни и охотятся на мягкотелых насекомых: тлей, червецов и других грудохоботных, наносящих ущерб растениям. По этой причине Hemerobiidae могут использоваться в качестве средства биологической борьбы с вредителями.