Fossil records suggest that Hyaena brunnea has existed in Africa since the late Pliocene. This species was formerly known as Hyaena brunnea, and therefore it is found under this name in some literature.
Hyaena brunnea has a well-developed sense of smell, which plays an important role in con- and heterospecific communication. When individuals meet, a thorough scent examination of the neck, head, back and anal gland takes place. Scent markings throughout the territory play an important role in communicating valuable information from one clan member to another without direct physical interaction. The anal secretions of brown hyenas consist of two elements. The first is a black paste with an odor that fades relatively quickly and conveys the message to other clan members that an area has recently been searched for food, which helps reduce foraging time in areas devoid of resources. The second element is a whitish paste that can last up to 30 days. These secretions are used to express territorial boundaries to members of other clans. Members of both sexes generally leave these secretions by squatting and rubbing their anal gland over a stick or a stalk of grass. The black paste is always observed above the white paste on a marked object. Individuals of both sexes scent mark 2.6 times per km on average, but markings are left more frequently towards the boundaries of the territory. Defecation sites are also used to convey scent messages about what individuals have recently eaten, and are typically found near the den or around territorial boundaries.
In addition to scent markings, brown hyenas communicate using two visual displays via piloerection of the long fur on their hackles. In an aggressive display, the tail is laid against the back, the ears are alert and the mouth is closed. Defensive displays are characterized by an open mouth and flattened ears. Cubs communicate their desire to suckle by pushing on the female’s mammary glands with alternating front paws. Cubs also groom one another and the adults as a way of bonding. Vocal communication is also an important part of social behavior in brown hyenas. Whines and squeals are used as a warning for approaching predators and as a sign of submission to dominant individuals. A relatively quiet call is used to order cubs into the den. Deep growls sometimes accompany a meeting between rivals from separate clans, and shrieks are used to announce the presence of other predators at a newly discovered carcass.
Communication Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
Other Communication Modes: pheromones ; scent marks
Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
African lions are the only major predator of adult brown hyenas. Spotted hyenas can also kill adult brown hyenas, but encounters between the two species rarely occurs due to their differing habitat preferences. Brown hyena cubs are susceptible to predation from lions, black-backed jackals and occasionally African wild dogs. Group living likely reduces predation of brown hyena cubs by these animals. When a predator approaches the den, the smallest cubs, usually those under 4 months in age, retreat underground while older cubs stand just outside the entrance with their hair erected.
Adult brown hyenas are most at danger when approaching a lion kill, and they sometimes delay feeding for up to 30 minutes after the lions have left to ensure their safety. They also use raised hackles and a loud, high-pitched cry to alert others of approaching lions.
Known Predators:
Brown hyenas are medium to large carnivores, averaging 40.7 kg in mass with a range of 34.2 to 72.6 kg. Body length averages 144 cm with a range of 130 to 160 cm. Owens and Owens (1996) found no significant evidence of sexual dimorphism between males and females. However, the average mass of males and females is sometimes listed separately at 47 kg and 42 kg respectively (Stuart and Stuart, 2001). Both sexes average 78.7 cm in height at the shoulder.
Hyaena brunnea is the second largest member of the family Hyaenidae, surpassed in size only by spotted hyenas. Like all members of the family, the forelegs of brown hyenas are significantly longer and more massively built than the hind legs, giving their profile a sloping appearance as if they were constantly walking uphill. The forefeet are also noticeably larger than the hind feet, and the chest, shoulders, neck and skull are heavily built. The teeth of H. brunnea are massive, even in comparison to other large carnivores. The upper carnassial tooth is particularly large and well developed as an adaptation for crushing bone.
The most obvious way to distinguish Hyaena brunnea from other members of its family is by the long, shaggy hair, which is usually dark brown to black on the body and tan on the shoulders and neck. Hair on the neck and back can reach 30.5 cm in length. This is in contrast to short hair on the face and ears, as well as the legs, which are horizontally striped. The erect ears are larger and more pointed than those of spotted hyenas and resemble those of striped hyenas. The tail is relatively short and bushy, with roughly the same coloration as the body.
Range mass: 34.2 to 72.6 kg.
Average mass: 40.7 kg.
Range length: 130 to 160 cm.
Average length: 144 cm.
Other Physical Features: endothermic ; homoiothermic; bilateral symmetry
Sexual Dimorphism: sexes alike
In the southern Kalahari Dessert, 86% of brown hyena cubs survived to at least 15 months of age. Hunting by farmers is a common cause of death for young adults and subadults who wander out of their territory. Mature adults typically have a low mortality rate, and their greatest threat is the presence of larger carnivores such as African lions. For individuals that reach old age (around 10 years), tooth wear is the limiting factor for survival, and most die as a result of inadequate nutrition.
Range lifespan
Status: wild: 12 (high) years.
Range lifespan
Status: captivity: 13 (high) years.
Average lifespan
Status: wild: 12.0 years.
Average lifespan
Status: captivity: 13.0 years.
Brown hyenas prefer to den in arid to semi-arid grassland and savanna biomes at no higher than 1500 m in elevation, but are also found in desert regions that receive less than 100 mm of rain annually. By consuming fruit with a high water content as an alternative to fresh water sources they are able to survive in drier regions than spotted hyenas, their close relative. Den sites are typically located in sandy areas near large rocks or vegetative cover, which provides relief from the heat. Brown hyenas frequently scavenge for food along coastlines.
Range elevation: 0 to 1500 m.
Habitat Regions: temperate ; terrestrial
Terrestrial Biomes: desert or dune ; savanna or grassland
Hyaena brunnea is native to the Ethiopian biogeographic region. Its current distribution is limited mainly to southernmost Africa, including the Kalahari and Namib Deserts as well as the Skeleton Coast, which borders the southern Atlantic Ocean. Hyaena brunnea is not frequently found north of the Angola-Namibia border or south of the Orange River in South Africa.
Biogeographic Regions: ethiopian (Native )
Hyaena brunnea is a generalist and a highly opportunistic feeder. Individuals primarily scavenge for carrion, using their acute sense of smell to locate carcasses and their specialized teeth to crush bone. Brown hyenas do not typically hunt live prey, but when an opportunity arises, they do not hesitate to pursue small birds or mammals over short distances. Diets vary from inland Botswana populations to those in the Namib Desert and along the Skeleton Coast. The diet of inland populations is largely composed of carcass remains from the kills of other large carnivores, such as African lions, and leopards. Frequently consumed food items in this area include springbok, springhare, gemsbok and Burchell's zebra. Populations living closer to the Skeleton Coast in western Namibia primarily feed on black-backed jackals and South African fur seal pups that have wandered from their parents or drowned. In both regions, birds such as the crowned plovers and helmeted guineafowl also make up a significant portion of their diet. In addition to meat, brown hyenas consume a high volume of tsama melon (Citrullus vulgaris), hookeri melon (Cucumis hookeri) and gemsbok melon (Citrullus naudinianus) as supplements for fresh water during the dry season. This feature of their diet allows brown hyenas to live in more arid regions than their close relative, the spotted hyena. Excess food that cannot be consumed in a single feeding is sometimes buried under shrubs or bushes and recovered the following day. Brown hyenas are also known to be coprophagic, which is thought to reduce water loss in arid land species.
Animal Foods: birds; mammals; reptiles; fish; eggs; carrion ; insects; aquatic crustaceans
Plant Foods: leaves; fruit
Other Foods: dung
Foraging Behavior: stores or caches food
Primary Diet: carnivore (Scavenger )
As a scavenger, Hyaena brunnea plays an important role in eliminating the remains of old carcasses from its environment. These carcasses are used as breeding grounds for many parasites and diseases if they are left to decay on their own. Brown hyenas are host to a number of endo- and ectoparasites, including fleas, tapeworms, nematodes, nymphs, mites and flies from the family Hippoboscidae.
Brown hyenas help regulate populations of black-backed jackals and South African fur seals through predation. They also alter predation frequencies of cheetahs and leopards by stalking them during hunts and then driving them off of their kills. Brown hyenas also disperse the seeds of tsama melons (Citrullus vulgaris), hookeri melons (Cucumis hookeri) and gemsbok melons (Citrullus naudinianus) at defecation sites.
Ecosystem Impact: disperses seeds; biodegradation
Commensal/Parasitic Species:
Some pastoralists in southern Africa feel that brown hyenas are beneficial as a target for ecotourism, which brings money and jobs into the region. Brown hyenas also benefit humans by controlling parasite populations that rely on animal carcasses to feed and reproduce. By reducing the number of carcasses, brown hyenas help decrease chances of parasitic infestation to humans, livestock and domestic pets.
Positive Impacts: ecotourism ; controls pest population
Brown hyenas are considered near threatened with a decreasing trend by the IUCN Red List of Threatened Species, and the U.S. Fish and Wildlife Service has listed them as endangered since 1970. It is difficult to make accurate population estimates of brown hyenas due to their nocturnal lifestyle and low population density. Low population numbers are probably due to sparse resources in the Kalahari and Namib Deserts, as well as persecution from livestock farmers in the area. The establishment of national parks and game reserves in Namibia and Botswana offer the best hope for preserving brown hyena populations.
US Federal List: endangered
IUCN Red List of Threatened Species: near threatened
Hyaena brunnea is viewed as a livestock killer and crop pest by melon farmers. In many cases this is a misconception, with the true killers being African lions, black-backed jackals and spotted hyenas. It has been estimated that over the course of a year at a single cattle post, brown hyenas are responsible for $94 worth of damage to livestock, out of an annual total of $744 worth of damage caused by all predators. On average, it is estimated that brown hyenas kill 1.8 domestic animals per ranch annually. Many farmers set indiscriminate traps and shoot brown hyenas in an attempt to keep their livestock and crops safe.
Negative Impacts: crop pest
Brown hyenas typically mate during the African dry season from May to August, following a brief courtship that may last from 3 to 6 nights. They generally exhibit one of two complex mating systems. The first is a clan-based polygynous system, which only occurs when the clan’s alpha male is a non-related individual from another clan. Related males and females generally do not show sexual interest in one another, however males born into a clan have been observed to rise to the status of alpha male and reproduce with clan females on rare occasions. In this first scenario, the alpha male mates with all clan females that are sexually receptive at any given time. He aggressively defends the clan from male intruders using piloerection and biting when necessary. If a nomadic female ventures into the clan’s territory, he may also mate with her. The second mating system consists of the sexually receptive clan females mating primarily with one or more nomadic males that venture into the clan’s territory. This system is either polygynous or promiscuous, with females occasionally mating with as many as four different males. In this scenario, both male and female clan members tolerate the presence of nomadic males. Nomadic individuals likely locate clans by sense of smell, using territorial scent markings and latrine sights made by the clan.
Brown hyena clans exhibit cooperative breeding. Mothers suckle the cubs of other females, and all clan members take part in bringing food back to the den for cubs that are too young to hunt.
Mating System: polygynous ; polygynandrous (promiscuous) ; cooperative breeder
Female brown hyenas may have more than one estrus cycle per year (i.e., polyestrus). Cubs are born with their eyes closed after an average gestation of 97 days. Newborns weigh an average of 693.2 g and are similar in coloration to their parents, but with shorter fur. Litters range in size from 1 to 5 individuals per female (2.3 on average) with alpha females generally having a higher lifetime reproductive output than subordinates. Cubs are almost entirely dependent on their mother’s milk for the first 3 months of their lives, but they may also occasionally suckle from other clan females. Weaning takes place when the cubs are 3 to 12 months old. Once weaning begins, their diet is gradually supplemented by red meat brought back to the den by other clan members. Cubs spend most of their time within or very close to the den until they reach 15 months of age. From 15 to 30 months of age, individuals are referred to as subadults and are capable of foraging independently. Females become sexually mature by 24 months, and males become sexually mature by 40 months. Females may wait anywhere from 12 to 41 months between successive litters.
Breeding interval: Breeding frequency ranges from 12 to 41 months, and in some cases is largely dependent on the presence of nomadic males.
Breeding season: Breeding primarily takes place during the African dry season (May to August), but may also be based on the spontaneous arrival of nomadic males.
Range number of offspring: 1 to 5.
Average number of offspring: 2.3.
Average gestation period: 97 days.
Range weaning age: 3 to 14 months.
Range time to independence: 15 to 30 months.
Average age at sexual or reproductive maturity (female): 24 months.
Average age at sexual or reproductive maturity (male): 40 months.
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; viviparous
Brown hyena mothers usually give birth to their cubs in private satellite dens and then introduce the cubs to the clan’s communal den before they are 4 months old. Mothers nurse their cubs until they are at least 10 months old (in some cases up to 14 months), but it is common for other lactating females to help by allowing non-offspring to nurse as well. Young cubs sometimes indicate a desire to suckle by pushing on the mother’s mammary glands with their front paws, a behavior know as “milk treading”. A typical nursing bout lasts for 25 to 30 minutes, but is sometimes extended if begging persists. Cubs less than 4 months old are fed 2 to 3 times per night, while older, weaning cubs often suckle only once every few nights. During weaning and prior to independence, mothers remain somewhat partial to their own offspring, but all clan members (both male and female) bring back scavenged food for the cubs. Adults carry food back to the den in their mouths and do not regurgitate as in some mammals. Females spend short periods of time sleeping and socializing with cubs near the den between nightly hunts, but both males and females typically sleep further away from the den during the day. Although fathers bring food back to the den, they do so less frequently than females and no more often than other clan males. Aside from bringing back food, paternal care by the alpha male also includes protecting cubs from predators and intruders from other clans. Mothers and other adult females also share in this task. Most cubs become independent by 15 months of age, but may still rely on communal food at the den until they reach 30 months of age.
Parental Investment: male parental care ; female parental care ; pre-fertilization (Provisioning, Protecting: Female); pre-hatching/birth (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Female, Protecting: Male, Female); pre-independence (Provisioning: Male, Female, Protecting: Male, Female); post-independence association with parents
The brown hyena (Hyaena brunnea) is dark brown to black in colour with a sloped back, white neck and pointed ears. The front legs are stronger and better developed than the hind legs. All legs have a unique stripe pattern, which allow us to distinguish one hyena from another. Brown hyenas primarily scavenge their food. They feed on carcasses but also on fruit, bird eggs and insects. They also kill small mammals for food, although this behaviour is infrequent. They are unable to take down large prey items as their legs are not strong enough to do so. The main threat to the survival of these animals is human persecution. Although brown hyenas are perceived to be the killers of domestic livestock, their foraging strategy (described above) makes them unlikely livestock hunters. However, because of this perception, brown hyenas are often managed with lethal methods such as guns, poison and gin traps. The species is nocturnal and wide ranging, and despite being social animals, brown hyenas typically forage alone. These attributes make them very difficult to detect in the wild. This elusiveness probably explains why, approximately 40 years ago, brown hyenas were classified as endangered. However, today, thanks to the help of camera traps, we’ve found that brown hyenas are much more common than was previously thought. The Tswalu Brown Hyena Project was recently launched at Tswalu Kalahari Reserve in the Northern Cape Province in South Africa. The team is studying the diet, population dynamic and conflicts with farmers. Follow the blog for more information about the project and about brown hyenas. For more information visit the MammalMAP virtual museum or blog.
Die strandwolf, strandjut, of bruin hiëna (Hyaena brunnea) is 'n hiëna wat hoofsaaklik in die Kalahari en Namibwoestyne van suidelike Afrika voorkom. 'n Volwasse strandwolf het 'n gemiddelde massa van 65 kg en 'n hoogte van ongeveer 70 cm.
Dit is hoofsaaklik 'n aasdier, maar sal ook klein diertjies jag. Omdat voedsel in die woestyn skaars is, eet strandwolwe ook soms vrugte en vang soms ook robwelpies langs die kus van Namibië. Strandwolwe is dikwels die slagoffers van leeus en gevlekte hiënas, wanneer hulle te naby aan dié diere se prooi kom. Die strandwolf het 'n moontlike lewensduur van 24 jaar.
Strandwolwe is snags aktief en bly oordag in gate in die grond. Soms grawe hulle die gate self (tot 150 cm diep), maar hulle gebruik ook erdvarke se gate of natuurlike gate wat tussen rotse voorkom.
Die wyfie is 3 maande dragtig en gee telkens aan 2 tot 4 kleintjies geboorte.
Die strandwolf, strandjut, of bruin hiëna (Hyaena brunnea) is 'n hiëna wat hoofsaaklik in die Kalahari en Namibwoestyne van suidelike Afrika voorkom. 'n Volwasse strandwolf het 'n gemiddelde massa van 65 kg en 'n hoogte van ongeveer 70 cm.
Dit is hoofsaaklik 'n aasdier, maar sal ook klein diertjies jag. Omdat voedsel in die woestyn skaars is, eet strandwolwe ook soms vrugte en vang soms ook robwelpies langs die kus van Namibië. Strandwolwe is dikwels die slagoffers van leeus en gevlekte hiënas, wanneer hulle te naby aan dié diere se prooi kom. Die strandwolf het 'n moontlike lewensduur van 24 jaar.
Strandwolwe is snags aktief en bly oordag in gate in die grond. Soms grawe hulle die gate self (tot 150 cm diep), maar hulle gebruik ook erdvarke se gate of natuurlike gate wat tussen rotse voorkom.
Die wyfie is 3 maande dragtig en gee telkens aan 2 tot 4 kleintjies geboorte.
Qonur kaftar və ya sahil canavarı (lat. Parahyaena brunnea) — Kaftarlar fəsiləsindən yırtıcı məməli heyvan növü.
Ar bleiz-broc'h gell(Daveoù a vank) (liester : bleizi-broc'h gell) a zo ur bronneg kigdebrer, Hyaena brunnea (pe Parahyaena brunnea) an anv skiantel anezhañ.
Bevañ a ra al loen en Afrika ar Su.
a vo kavet e Wikimedia Commons.
Ar bleiz-broc'h gell(Daveoù a vank) (liester : bleizi-broc'h gell) a zo ur bronneg kigdebrer, Hyaena brunnea (pe Parahyaena brunnea) an anv skiantel anezhañ.
La hiena bruna (Hyaena brunnea, anteriorment Parahyaena brunnea) és una espècie de hiena.
Les hienes brunes tenen una mida que varia entre 70.6 i 86.8 centímetres d'alçada a l'espatlla i un pes entre 35 i 50 quilos. A diferència de la hiena tacada, que és de mida més gran, no presenta diferències de mida apreciables entre els dos sexes,[1] encara que els mascles poden ser lleugerament més grans que les femelles.[2] El pelatge és llarg i espès, en particular a l'esquena i la cua,[1] i de color predominantment marró bru, encara que el cap és de color gris, la part superior és vermellosa i les potes de color gris amb ratlles horitzontals fosques. El coll i l'esquena estan coberts de pèls erèctils de 30,5 centímetres de llargària.[2] Les hienes brunes tenen unes poderoses mandíbules ben aviat, ja que fins i tot els individus joves, poden trencar els ossos de les cames d'una gasela saltadora en cinc minuts, tot i que aquesta habilitat es va perdent amb l'edat, a mesura que les dents es van desgastant gradualment.[3] Els cranis de hiena bruna són més grans que els de la majoria de hienes tacades del nord i la seva dentadura és més robusta, fet que indica una adaptació dietètica menys generalitzada.[4] Les hienes brunes tenen una bossa anal sota la base de la cua, la qual produeix una pasta blanca i negra. La bosa té un solc, cobert d'una secreció de color blanc, que separa un parell de lòbuls que produeixen una secreció de color negre. Aquestes secrecions són dipositades a les tiges d'herba separades per aproximadament un quart de milla al llarg de la zona d'alimentació i en particular dels seus límits territorials.
Viu a zones àrides[5] (matollars, boscos de sabana, praderies i zones semidesèrtiques) de Namíbia, Botswana, l'oest i el sud de Zimbabwe, el sud de Moçambic i Sud-àfrica.[2] Actualment és l'espècie de hiena més rara.[3]
Al llarg de les zones costaneres de la seva zona de distribució, sovint se les troba cercant carronya a les platges.[5]
Les hienes brunes són animals socials que poden viure en grups formats per un adult de cada sexe i diversos membres joves, encara que hi ha registres de grups formats per quatre mascles i sis femelles adults. Es creu que en aquests casos, hi ha com a mínim un mascle dominant. La hiena bruna manté una jerarquia estable dins el grup, per mitjà de mostres rituals d'agressivitat i baralles simulades. Habitualment cerquen aliment en solitari i no mantenen un territori fix, en lloc de fer servir llocs de cacera habituals. L'emigració és comuna dins del grups de hienes brunes, particularment entre els mascles joves, els quals s'uneixen a grups quan assoleixen l'edat adulta.[2]
Les hienes brunes són principalment carronyaires, amb una dieta formada principalment per cadàvers de preses mortes per depredadors més grans, encara que poden complementar la seva dieta amb rosegadors, insectes, ous i fruits. No obstant això, la hiena bruna és un carronyaire agressiu, que sovint s'apropia de preses mortes per xacals de llom negre, guepards i lleopards (inclosos mascles adults).[6][7] Les hienes brunes solitàries ataquen als lleopards per prendre'ls les preses mantenint les mandíbules ben obertes, fent fugir cap als arbres fins i tot als mascles adults.[8] De vegades s'han vist hienes brunes atacant lleopards, fins i tot quan no hi ha cap presa en disputa.[9] Al desert de Kalahari, les hienes brunes sovint són els mamífers carnívors dominants a causa del seu domini sobre els altres depredadors que hi viuen i a l'escassetat de lleons, hienes tacades i grups de gossos africans salvatges.[6]
Les hienes brunes emmagatzemen els aliments sobrants en matolls o forats i els recuperen en les següents 24 hores.[2] Són caçadors dolents, fet que fa que les preses vives representin una petita part de la seva dieta. Al sud del Kalahari, espècies com la rata llebre sud-africana, la gasela saltadora, l'otoció i algunes espècies d'otídids, només representen un 4,2% del total de la seva dieta,[10] mentre que a la costa de Namíbia, els cadells d'ós marí afroaustralià representen el 2,9% del total de la seva ingesta alimentaria.[11] Al desert de Kalahari, les hienes brunes estan actives i cercant aliment el 80% del temps de la nit. Mentre cerquen aliment recorren distàncies de 31,1 quilòmetres, amb un record registrat de 54,4 quilòmetres.[10] El seu poderós sentit de l'olfacte, permet que puguin ensumar cadàvers secs fins i tot a una distància de 2 quilòmetres amb vent a favor.[10]
Les femelles són poliestriques i generalment tenen la seva primera ventrada durant el segon any de vida. Les hienes brunes s'aparellen entre maig i agost i tenen un període de gestació que sol durar 97 dies.[2] A diferència de les femelles de pròteles, les femelles de hiena bruna s'aparellen amb mascles nòmades o amb el mascle dominant del seu propi clan. Els mascles no mostren resistència davant d'aquest fet i ajuden a les femelles a criar als seus cadells.[3] Les femelles donen a llum en caus, els quals estan ocults en dunes remotes lluny dels territoris de les hienes tacades i dels lleons. Les mares solen donar a llum cada 20 mesos. Generalment, només es reprodueixen les femelles dominants, però si es produeixen dues ventrades de femelles diferents dins del mateix clan, les mares també alimenten als cadells de les altres, tot i que afavoreixen als seus propis.[3] Les ventrades són generalment d'1 a 5 cadells, els quals tenen un pes d'un quilo al néixer.[2] A diferència de les hienes tacades,[3] les hienes brunes neixen amb els ulls tancats i no els obren fins als vuit dies. Els cadells surten dels seus caus als tres mesos.[2] També al contrari del que succeeix amb les hienes tacades, tots els membres adults del clan porten aliment als cadells,[3] els quals no són completament deslletats ni abandonen la proximitat del seu cau, fins que assoleixen els 14 mesos d'edat.[2]
La hiena bruna (Hyaena brunnea, anteriorment Parahyaena brunnea) és una espècie de hiena.
Hyena čabraková (Parahyaena brunnea) je druh hyeny žijící v jižní Africe.
Hyena čabraková je vysokonohá, poměrně subtilní šelma, připomínající stavbou těla spíše vlka než ostatní hyeny. Je mnohem štíhlejší než hyena skvrnitá, ale větší než hyena žíhaná. Dorůstá hmotnosti 35–50 kg, délky těla 100–130 cm, ocas měří 25 cm a výška v kohoutku může dosáhnout až 85 cm. Na rozdíl od ostatních hyen jsou samci větší než samice. Stavba těla je poměrně štíhlá, s vysokými končetinami. Zadní končetiny jsou poněkud kratší než přední, proto má jako ostatní hyeny „sraženou“ záď. Čelisti jsou krátké a široké, velké uši vysoko posazené. Zbarvení hyeny čabrakové je hnědé až šedohnědé, dlouhá srst na hrudi a ocase má světlejší, pískově žlutohnědé až rezavé zbarvení. Na šedých končetinách jsou obvykle znát nepříliš výrazné pruhy. Nápadným znakem je dlouhá hrubá po obou stranách splývající hřbetní hříva, která zvířeti na první pohled dodává zdání mohutnosti. Hříva je tvořena černohnědými, až 25 cm dlouhými chlupy. Hyena může hřívu naježit, což se stává především v rozčílení.
Hyena čabraková je rozšířena v jižní Africe, zvláště v poušti Kalahari a v Namibské poušti. Obývá buš, travnatou savanu, polopouště, skalnatá území a také mořské pobřeží, kde si s oblibou hledá potravu. Vyhýbá se bezvodým pouštím a souvislým lesním porostům.
Hyena čabrakový žije v rodinných klanech, které však nemají tak pevnou strukturu jako u příbuzné hyeny skvrnité. Většinou je tvoří 5-10 dospělých hyen s mláďaty. Na rozdíl od ostatních hyen je klan veden dominantním samcem, který se páří s jednou nebo více samicemi. V klanu obvykle žije i jeden nebo více podřízených samců, kteří se nerozmnožují. Zatímco dominantní samec a samice tráví v klanu celý život, podřízené hyeny volně přecházejí mezi různými klany. Všichni členové klanu společně obhajují teritorium a pečují o mláďata, při lovu však nespolupracují - potravu si hledají hyeny čabrakové samostatně.
Hyeny čabrakové se mohou rozmnožovat celoročně, většina mláďat se však rodí na počátku období dešťů. Březost trvá 84–97 dní, samice rodí ve společném doupěti v teritoriu klanu. Na svět přichází 1 až 5 mláďat, která mohou pít od kterékoliv laktující samice. Maso začínají pojídat ve 12 týdnech, ale odstavena jsou až po roce. Pohlavní dospělost nastupuje ve 2-3 letech. Mladé samice obvykle zůstávají, zatímco samci klan opouštějí. V zajetí se dožívají až 13 let.
Hyena čabraková je mrchožrout, živí se skutečně hlavně zdechlinami, na pobřeží hledá i ryby nebo korýše. Často navštěvuje kolonie lachtanů, kde hledá uhynulá či poraněná mláďata, někdy však zadáví a odnese i zdravé mládě. Živí se také hmyzem, vejci, loví ptáky a malé savce. Zvláště v období sucha nepohrdne ani ovocem a kořínky. Nalezenou potravu si ukrývají podobně jako psovité šelmy.
Chov hyeny čabrakové je velkou vzácností, neboť je poměrně náročný a odchovy se zatím příliš nedařily[1], čímž je obtížné udržovat životaschopnou populaci. Potřebují velký klid.[1] V Evropě jsou v pouhých třech zoo.[2] Na celém světě pak v osmi zoo v počtu 15 jedinců.[3] Mezi nimi nechybí ani Zoo Praha. Do roku 2012 byla hyena čabraková také v Zoo Dvůr Králové, která by se k chovu ráda opět vrátila.
Počátku chovu této vzácné šelmy se datují do roku 1967. O pět let později se podařil první odchov[4][5] (do té doby se mláďata nedařilo odchovat).[6] Ačkoliv se jednalo o odchov umělý, šlo o velký úspěch. Navíc se ještě několikrát opakoval.
Na konci dvacátého století bylo zaznamenáno historicky nejúspěšnější období chovu čabrakových hyen. V roce 1998 se podařilo poprvé mimo Afriku přirozeně odchovat mláďata. Úspěšné odchovy se u samice Barbie[7] opakovaly i v letech 1999 a 2000.[2]
V roce 2005 došlo k oživení krve chovu výměnou samců mezi Prahou a německou zoo.[8]
Roku 2008 přišla do Zoo Praha geneticky velmi cenná samice z Jihoafrické republiky. Dostala jméno Afričanka. V roce 2009 odcestovala společně se samce do Spojeného království, konkrétně do Zoo Port Lympne. Tam ještě téhož roku úspěšně odchovala mládě, které bylo nejen britským prvoodchovem, ale zároveň teprve druhým přirozeným odchovem mimo Afriku. V roce 2013 se Afričanka vrátila do Prahy a byla spojena se samcem Plášou.[4]
Ke konci roku 2017 byl chován samec a dvě samice.[9] Doposud se podařilo odchovat 11 mláďat.[10]
Expozice: hyeny jsou chovány v horní části zoo. Současná podoba výběhu vznikla v roce 2008, kdy byly dosavadní dva nepropojitelné výběhy zvětšeny o území, kde dříve žili gepardi. Navíc vysoké ploty byly nahrazeny suchými příkopy a vznikla i druhá vnitřní ubikace zapuštěná do svahu.[11] Celková rozloha dosahuje 3 340 m2.[12]
Obrázky, zvuky či videa k tématu hyena čabraková ve Wikimedia Commons
Galerie hyena čabraková ve Wikimedia CommonsDen brune hyæne (Parahyaena brunnea) er et dyr i hyænefamilien. Dyret er det eneste medlem af slægten parahyaena. Tidligere var dyrets latinske navn Hyaena brunnea. Den når en længde på 1,3 m og har en hale på 21 cm og vejer 38-47 kg. Dyret lever i Sydafrika. Den lever hovedsageligt af ådsler, men kan også selv fange byttedyr som f.eks. springharer. Den brune hyæne kan lugte ådsler 14 km væk.
Die Schabrackenhyäne (Parahyaena brunnea oder Hyaena brunnea), auch Braune Hyäne oder Strandwolf genannt, ist eine Raubtierart aus der Familie der Hyänen (Hyaenidae). Sie wiegt rund 40 Kilogramm und ist die einzige Hyänenart, deren Fell kaum gemustert oder gestreift ist. Sie lebt in trockenen Gebieten im südlichen Afrika. Sie ist überwiegend nachtaktiv und hat ein komplexes Sozialverhalten: Sie lebt in „Clans“ genannten Gruppen, deren Mitglieder aber allein auf Nahrungssuche gehen. Ihre Nahrung besteht vorwiegend aus dem Aas größerer Tiere, daneben jagt sie auch selbst kleinere Tiere.
Die Schabrackenhyäne ist von der Größe her die mittlere der drei Eigentlichen Hyänen (Hyaeninae), sie ist größer als die Streifenhyäne, aber kleiner als die Tüpfelhyäne. Die Kopf-Rumpf-Länge beträgt 110 bis 136 Zentimeter, wozu noch ein 19 bis 27 Zentimeter langer Schwanz kommt. Die Schulterhöhe beträgt bei Männchen rund 70 Zentimeter und bei Weibchen rund 74 Zentimeter. Das Gewicht variiert zwischen 28 und 47,5 Kilogramm und beträgt durchschnittlich 40 Kilogramm.[1] Es ist ein moderater Geschlechtsdimorphismus vorhanden: die Männchen sind etwas länger und schwerer als die Weibchen, aber niedriger. Wie bei allen Hyänen sind die Vorderbeine länger und kräftiger als die Hinterbeine, wodurch der Rücken nach hinten abfällt. Die Vorder- und die Hinterpfoten enden jeweils in vier Zehen mit stumpfen, nicht einziehbaren Krallen. Wie alle Hyänen sind sie digitigrad (Zehengänger).
Das lange Fell erweckt einen zotteligen Eindruck, auch der Schwanz ist buschig. Diesem langen Fell verdanken die Tiere ihren deutschen Namen.[2] Von den Schultern an verlaufen längere Haare entlang des Rückens bis zum Schwanz; sie bilden eine Mähne, die aufgerichtet werden kann. Als einzige Hyänenart ist die Schabrackenhyäne nicht gemustert oder gestreift, ihr Fell ist überwiegend einfarbig dunkelbraun. Lediglich der Nacken und die Schultern sind kontrastierend dazu gelblich beige gefärbt, und entlang der Beine verlaufen einige dunkle und helle Querstreifen.
Schabrackenhyänen haben einen gut entwickelten Analbeutel, dessen Sekret zur Reviermarkierung eingesetzt wird. Die Weibchen haben zwei bis sechs Paar Zitzen, allerdings sind nur die hinteren beiden Paare funktional. Den Männchen fehlt wie bei allen Hyänen der Penisknochen. Im Gegensatz zu Streifen- oder Tüpfelhyänen zeigen Schabrackenhyänen keine Auffälligkeiten im Bau des Genitaltraktes.
Der Bau des Schädels und der Zähne der Schabrackenhyäne gleicht dem der anderen Eigentlichen Hyänen. Der Nacken und die Schultern sind massiv und kräftig. Der Kopf ist rundlich, die unbehaarte Schnauze breit gebaut. Die Augen haben als Anpassung an die nachtaktive Lebensweise ein Tapetum lucidum, die Ohren sind lang und zugespitzt. Die Kiefer sind kräftig, die starke Kiefermuskulatur, insbesondere der Musculus temporalis, hat einen hohen Sagittalkamm am Schädel als Ursprungsstelle.
Die Zahnformel lautet I 3/3 – C 1/1 – P 4/3 M 1/1, insgesamt hat die Schabrackenhyäne also 34 Zähne. Die Schneidezähne sind unauffällig, die Eckzähne sind etwas verlängert. Die an das Aufbrechen von Knochen angepassten Prämolaren sind stark vergrößert und kräftig gebaut. Sie weisen eine komplexe Struktur des Zahnschmelzes auf, was ein Zerbrechen der Zähne verhindert. Vor allem der dritte obere und der dritte untere Prämolar werden für das Aufbrechen von Knochen verwendet. Der vierte obere Prämolar und der untere Molar sind wie bei allen Landraubtieren zu Reißzähnen entwickelt und bilden ein Scherengebiss; diese Zähne sind klingenförmig gebaut und dienen dem Zerschneiden von Fleisch.
Schabrackenhyänen leben ausschließlich im südlichen Afrika und haben somit das kleinste Verbreitungsgebiet aller Hyänenarten. Es reicht vom südlichen Angola und dem südlichen Simbabwe über weite Teile Namibias und Botswanas bis nach Südafrika. Die Schwerpunkte der Populationsverteilung liegen vermutlich in der mittleren und südlichen Kalahari sowie entlang der Küste Namibias. Seit dem 18. Jahrhundert ist ihr Verbreitungsgebiet deutlich geschrumpft, so sind sie im Süden der ehemaligen Kapprovinz ausgestorben. Sichtungen einzelner Tiere könnten allerdings ein Hinweis sein, dass sie diese Region langsam wieder besiedeln – sofern es nicht einzelne, wandernde Tiere sind.[3]
Sie bewohnen eine Reihe von trockenen Habitaten und kommen beispielsweise in Wüsten und Halbwüsten, aber auch in Buschland und Savannen vor. Sie bevorzugen dabei Gebiete mit weniger als 100 Millimeter bis 650 Millimeter Jahresniederschlag. Sie sind relativ selten, die Populationsdichten betragen 1 bis 3 Tiere auf 100 km².
Schabrackenhyänen sind überwiegend nachtaktive Tiere, lediglich bei kühlem, bewölktem Wetter begeben sie sich manchmal auch tagsüber auf Nahrungssuche. Es gibt zwei Aktivitätszeiten: von 19:30 bis 24:00 Uhr und von 2:30 bis 6:00 Uhr, dazwischen halten sie eine kurze Rast. Mit Radio-Halsbändern ausgestattete Tiere waren im Schnitt 42,6 % von 24 Stunden und 80,2 % in der Zeit von 18:00 bis 6:00 Uhr aktiv.[4] Tagsüber schlafen sie in einem Erdloch oder unter einem Busch.
Die Tiere leben in stabilen Gruppen, die „Clans“[4] genannt werden. Allerdings bilden nur rund zwei Drittel der Individuen eines Gebietes Clans, die übrigen leben als einzelgängerische Nomaden. Ein Clan umfasst 4 bis 14 Tiere, die Zusammensetzung kann regional variieren. Da die Weibchen häufig in ihrer Geburtsgruppe verbleiben, die Männchen diese jedoch verlassen müssen, bildet eine Gruppe miteinander verwandter Weibchen häufig den Kern eines Clans. In jedem Clan leben ein bis fünf ausgewachsene Weibchen, wenn es mehr werden, werden die überzähligen Weibchen von den anderen aus der Gruppe verjagt. In einigen Fällen bildet sich eine Hierarchie aus, die unter anderem in bevorzugtem Zugang zu Nahrungsressourcen zum Tragen kommt. Diese Rangordnung etabliert sich sowohl innerhalb der Männchen als auch innerhalb der Weibchen, das ranghöchste Männchen und das ranghöchste Weibchen sind gleichberechtigt. Ob sich eine Hierarchie bildet, hängt von der Populationsdichte und vom Fortpflanzungsverhalten ab. Bei geringer Populationsdichte, das heißt besserem Nahrungsangebot, ist dies nicht notwendig, ebenso wenig wenn die Jungtiere regelmäßig von clanfremden Männchen gezeugt werden.
Clans bewohnen große, dauerhafte Reviere. Die Reviergröße korreliert mit dem Nahrungsangebot und variiert zusätzlich je nach Jahreszeit. In der südlichen Kalahari beträgt die durchschnittliche Reviergröße 308 km², in der mittleren Kalahari ist sie mit 170 km² deutlich kleiner. An der Küste Namibias mit dem reichen Angebot an Robben kann die Größe nur 32 km² betragen, während sie im Landesinneren auf über 1000 km² steigen kann. Die Reviere überlappen sich um nicht mehr als 20 %.
Da sich Schabrackenhyänen weitgehend allein fortbewegen, ist die wichtigste Kommunikationsform die olfaktorische Kommunikation, das heißt mittels Gerüchen. Die Reviere werden mit Drüsensekreten markiert, dabei streifen die Tiere ihren Analbeutel über einen Grasbüschel oder ein ähnliches Objekt, wobei eine intensiv riechende weiße Flüssigkeit und eine schwächere schwarze Flüssigkeit abgesondert werden. Zwar markieren alle Hyänenarten ihre Reviere mit Analbeutelsekret, die zwei verschiedenen Sekrete kommen aber nur bei Schabrackenhyänen vor. Die weiße Flüssigkeit kann selbst von Menschen noch nach 30 Tagen gerochen werden, während die schwarze nach ein paar Stunden nicht mehr wahrnehmbar ist. Vermutlich dient die schwarze Flüssigkeit dazu, Hinweise auf den Zeitpunkt der Absonderung zu geben und so andere Clanmitglieder auf die eigene Anwesenheit hinzuweisen. Damit kann verhindert werden, dass mehrere Tiere das gleiche Gebiet nach Nahrung absuchen. Die langanhaltende weiße Flüssigkeit macht clanfremde Tiere auf das Revier des Clans aufmerksam. Neben den Drüsensekreten legen sie auch Kotgruben an, die ebenfalls den Artgenossen Hinweise auf die eigene Anwesenheit geben. Kotgruben befinden sich häufig bei markanten Landschaftspunkten.[4]
Treffen sich zwei Tiere aus demselben Clan, nachdem sie getrennt waren, zeigen sie wie alle Eigentlichen Hyänen ein typisches Begrüßungsverhalten. Sie gehen in die Hocke und präsentieren dem anderen ihren Analbeutel, der ihn beschnuppert. Dabei legen sie die Ohren an und ziehen die Lippen zurück, sodass die Zähne sichtbar werden. Diese Begrüßungen können bis zu fünf Minuten dauern. Im Bedrohungsfall richten die Tiere ihre Mähne auf, wodurch sie größer erscheinen. Kämpfe mit Artgenossen werden durch häufig ritualisierte Nackenbisse ausgetragen. Diese Kämpfe können sich sowohl zwischen clanfremden Tieren als auch zwischen Mitgliedern desselben Clans zur Festigung der Hierarchie abspielen. Das überlegene Tier packt dabei den Nacken des anderen mit den Schneide- und Eckzähnen und schüttelt es wild hin und her.
Schabrackenhyänen sind leise Tiere, die wenig Laute von sich geben. Bekannt sind Kreischlaute, die Unterwerfung ausdrücken, und ein bedrohliches Knurren, das aggressive Haltungen begleitet. Weithin schallende oder lachende Laute, wie sie von der Tüpfelhyäne bekannt sind, lassen diese Hyänen nicht erklingen.
Schabrackenhyänen sind vorwiegend Aasfresser, ernähren sich aber auch von selbst erlegten Tieren und pflanzlichem Material. Hauptbestandteil ihrer Nahrung macht das Aas größerer Tiere aus. Dank ihres kräftigen Gebisses können sie auch dicke Knochen zerbrechen, ihr effizientes Verdauungssystem verwertet alle Körperteile eines Tiers mit Ausnahme der Haare, der Hufe und der Hörner. Die im Aas enthaltenen bakteriellen Gifte beeinträchtigen weder ihr Verdauungs- noch ihr Immunsystem. An selbst gejagten Tieren fressen sie beispielsweise junge Springböcke, Springhasen, Löffelhunde und bodenbrütende Vögel. Sie sind keine geschickten Jäger, ihr Jagdstil ist unspezialisiert, die meisten Jagden scheitern. Insekten, Straußeneier und anderes ergänzen ihren Speiseplan. Im Gegensatz zu den größeren Tüpfelhyänen können sie diese Eier mit ihren Kiefern aufbrechen. Die Hyänen der namibischen Küstenregion haben eine eigene Ernährungsform entwickelt: Sie fressen vorwiegend die Jungtiere des Südafrikanischen Seebären, die sie im Gegensatz zu den übrigen Tieren auch mit beträchtlichem Erfolg selbst jagen.[5]
Sie leben in teilweise sehr trockenen Regionen – in der Kalahari ist acht Monate im Jahr kein Wasser verfügbar – und brauchen nicht zu trinken. Wenn Wasser verfügbar ist, trinken sie aber täglich. Ansonsten decken sie ihren Flüssigkeitsbedarf mit verschiedenen Kürbisgewächsen wie Tsama-Melonen, Gemsbok-Gurken oder Hookeri-Melonen.
Sie gehen einzeln auf Nahrungssuche und legen dabei große Distanzen zurück. In Namibia messen die nächtlichen Streifzüge 15 bis 47 Kilometer, in der Kalahari können es bis zu 54 Kilometer sein.[4] Dabei bewegen sie sich auf Zick-Zack-Routen fort und verlassen sich vorwiegend auf ihren Geruchssinn, um Nahrung aufzuspüren. Bei größeren Kadavern können sich mehrere Tiere versammeln und friedlich nebeneinander fressen.
In der Regel fressen sie das Aas an Ort und Stelle, allerdings werden Teile größerer Kadaver manchmal im hohen Gras oder unter Büschen versteckt. Diese Verstecke werden mit Drüsensekret markiert und in den nächsten Tagen immer wieder aufgesucht. Es gab eine Beobachtung, bei der eine Schabrackenhyäne ein leeres Straußennest mit 26 Eiern fand. Sie transportierte in den nächsten vier Stunden 14 Eier weg und lagerte sie 150 bis 600 Meter vom Nest entfernt. Währenddessen fraß sie nur drei Eier.[4]
Das Paarungsverhalten der Schabrackenhyänen ist variabel. Manchmal paaren sich die Weibchen nur mit nomadischen Männchen, die im Gebiet des Clans ohne eigenes Revier und einzelgängerisch herumziehen. In anderen Fällen übernehmen die in den Clan eingewanderten Männchen diese Rolle. Die Bindung der eingewanderten Männchen bleibt lose und hält selten länger als drei Jahre. Die Gründe für diese Abwechslung sind nicht genau bekannt. Möglicherweise hängt sie mit dem Nahrungsangebot zusammen: Die Paarung mit nomadischen Männchen findet vorwiegend in der Trockenzeit statt, wenn das Nahrungsangebot gering ist und sich die Streifgebiete ausdehnen, kann es schwierig sein, den Kontakt mit anderen Clanmitgliedern aufrechtzuerhalten.
Die Paarung kann das ganze Jahr über erfolgen. Nach einer rund 96-tägigen Tragzeit bringt das Weibchen meist zwei oder drei Jungtiere zur Welt, die Zahl kann von eins bis fünf variieren. Neugeborene kommen mit geschlossenen Augen zur Welt, ihre Fellfärbung gleicht der der ausgewachsenen Tiere. Sie verbringen ihre ersten Lebenswochen in einem Erdbau. In manchen Regionen hat jedes Weibchen einen eigenen Bau, in der mittleren Kalahari hingegen gibt es Gemeinschaftsbaue, in denen sich die Jungtiere von verschiedenen Weibchen und verschiedenen Alters aufhalten. Manchmal säugen auch die Weibchen andere Jungtiere, sie bevorzugen jedoch stets das eigene. Mit acht Tagen beginnen sich ihre Augen zu öffnen, in den ersten drei Lebensmonaten verlassen sie den Bau bestenfalls in Begleitung eines Erwachsenen. Ab dem vierten Lebensmonat beginnen sowohl die Mutter als auch andere Clanmitglieder, Futter zu den Jungtieren zu bringen. Dabei wird das Futter getragen und nicht wieder hochgewürgt. Mit rund zehn Monaten beginnen die heranwachsenden Tiere, längere Streifzüge außerhalb des Baus zu unternehmen, mit spätestens 15 Monaten verlassen sie den mütterlichen Bau für immer. Wie bei allen Eigentlichen Hyänen dauert die Stillzeit relativ lang, endgültig entwöhnt werden die Jungtiere mit 12 bis 16 Monaten. Ab 22 Monaten beteiligen sich die heranwachsenden Tiere daran, Nahrung zu den Jungtieren zu bringen, mit rund 30 Monaten sind sie ausgewachsen. Mit etwa 36 bis 40 Monaten müssen die Männchen und manchmal auch die Weibchen ihren Geburtsclan verlassen. Im gleichen Alter kann die erste Fortpflanzung erfolgen. Im günstigsten Fall bringt das Weibchen alle zwölf Monate Nachwuchs zur Welt, dieses Geburtsintervall kann sich jedoch auf 41 Monate ausdehnen.[6]
Das bekannte Höchstalter eines Tieres in freier Wildbahn betrug zwölf Jahre, in Gefangenschaft kann die Lebenserwartung rund 29 Jahre betragen.[7]
Schabrackenhyänen sind gegenüber Löwen und Afrikanischen Wildhunden unterlegen und ziehen sich vor diesen Tieren zurück. Sie vermeiden auch den Kontakt zu Tüpfelhyänen und legen in Gebieten, wo sie sympatrisch vorkommen, ihre Baue nicht wie diese entlang der Flüsse, sondern in trockeneren Gegenden an. Gegenüber Leoparden, Geparden und Karakalen sind sie dominant. Ein starker Nahrungskonkurrent ist der Schabrackenschakal, der sich häufig ebenfalls von Jagdüberresten anderer Tiere ernährt. Zwischen diesen beiden Arten kann es mitunter zu heftigen Kämpfen kommen. Auch Geier können Nahrungskonkurrenten sein.[8]
An Ektoparasiten sind die Flohart Echidnophada larina und eine bislang unbekannte Lausfliegenart, an Endoparasiten der Bandwurm Taenia hyaenae und der Fadenwurm Spirocerca lupi bekannt.[9]
Schabrackenhyänen haben ein großes Verbreitungsgebiet, haben aber sehr niedrige Populationsdichten und sind darum selten. Ihre Körperteile werden manchmal zu medizinischen Zwecken oder bei Ritualen verwendet, allerdings weit seltener als bei der Streifenhyäne.[3] Im südlichen Afrika haben sie immer noch einen schlechten Ruf und gelten als feige oder dumme Tiere. Ihnen wird häufig unterstellt, Haustiere zu reißen, auch weil sie manchmal beim Fressen der Kadaver beobachtet werden. Zwar kann es gelegentlich vorkommen, dass Schabrackenhyänen Haustiere töten und fressen, das geschieht aber nicht in einem den Gesamtbestand gefährdenden Ausmaß.[10] Dessen ungeachtet werden sie von Viehzüchtern erschossen, vergiftet oder mit Hunden bejagt. Weitere Bedrohungen sind die Verkleinerung und Zerstückelung ihres Lebensraumes sowie der Straßenverkehr. Diese Gefahr wird dadurch gesteigert, dass Hyänen häufig direkt auf der Straße die Kadaver von überfahrenen Tieren fressen und dabei unvorsichtig gegenüber nachkommenden Fahrzeugen sind. Gegenüber Menschen scheinen Schabrackenhyänen nicht aggressiv zu sein, über unprovozierte Angriffe wurde bisher nichts bekannt.
Sie kommen in einer Reihe von Schutzgebieten in Südafrika, Namibia und Botswana vor. Die Gesamtpopulation wird auf 5000 bis 8000 Tiere geschätzt, aufgrund der nachtaktiven und weiträumigen Lebensweise könnte die Zahl aber höher sein als bisher bekannt.[8] Die IUCN listet die Art bei sinkenden Populationszahlen als „potenziell gefährdet“ (near threatened).[3]
Als wissenschaftlicher Name der Schabrackenhyäne finden sich zwei Bezeichnungen: Parahyaena brunnea und Hyaena brunnea. Vom Erstbeschreiber, Carl Peter Thunberg, wurde sie in die Gattung Hyaena und damit in die gleiche Gattung wie die Streifenhyäne (Hyaena hyaena) eingeordnet. Hendey stellte 1974 die enge Verwandtschaft beider in Zweifel, er vermutete, dass die Schabrackenhyäne näher mit der ausgestorbenen Gattung Pachycrocuta verwandt sei und ordnete sie deshalb als deren Untergattung Parahyaena ein.[11] Von Werdelin und Solounias wurde diese Trennung 1991 bestätigt, sie erhoben Parahyaena aber in den Rang einer eigenen Gattung.[12]
Aufgrund morphologischer und molekularer Daten gilt heute als gesichert, dass die Streifenhyäne der nächste lebende Verwandte der Schabrackenhyäne ist und die beiden Arten somit Schwestertaxa bilden.[13] In manchen Taxonomien wird die Zugehörigkeit zur Gattung Hyaena aufgrund dieser Verwandtschaft aufrechterhalten, beispielsweise von W. C. Wozencraft.[14] Andere Werke berufen sich auf morphologische Unterschiede und führen die Schabrackenhyäne in der eigenen Gattung Parahyaena.[15] Unterschiede liegen unter anderem im Bau der Prämolaren und anderen Details des Schädelbaus – so ist bei Parahyaena der erste obere Prämolar kleiner, der Gaumen reicht weiter nach hinten und Atlas und Axis überlappen sich länger.[16] Die Trennung der beiden Arten erfolgte vor rund 4,2 Millionen Jahren.[13]
Die Schabrackenhyäne selbst ist monotypisch, das heißt, es werden keine Unterarten anerkannt.
Die Schabrackenhyäne (Parahyaena brunnea oder Hyaena brunnea), auch Braune Hyäne oder Strandwolf genannt, ist eine Raubtierart aus der Familie der Hyänen (Hyaenidae). Sie wiegt rund 40 Kilogramm und ist die einzige Hyänenart, deren Fell kaum gemustert oder gestreift ist. Sie lebt in trockenen Gebieten im südlichen Afrika. Sie ist überwiegend nachtaktiv und hat ein komplexes Sozialverhalten: Sie lebt in „Clans“ genannten Gruppen, deren Mitglieder aber allein auf Nahrungssuche gehen. Ihre Nahrung besteht vorwiegend aus dem Aas größerer Tiere, daneben jagt sie auch selbst kleinere Tiere.
Brunô hiena (Hyaena brunnea) – to je ôrt miãsojôdnégò suska z rodzëznë hienowatëch (Hyaenidae). Òna żëje w Africe. Jich je mało.
Hyaena brunnea (Гіена гнядая)— від клясы сысуноў атрада драпежных сямейства гіенавых.
Даўжыня цела 110-125 см, даўжыня хваста 25—30 см; маса дарослых 40-55 кг, вышыня 79 см. Вушы вялікія, завостраныя.
Hyaena brunnea (Гіена гнядая)— від клясы сысуноў атрада драпежных сямейства гіенавых.
Η καστανή ύαινα (Hyaena brunnea) είναι είδος ύαινας που βρίσκεται στη Ναμίμπια, τη Μποτσουάνα, τη δυτική και νότια Ζιμπάμπουε,[1] τη νότια Μοζαμβίκη και τη Νότια Αφρική.[2] Επί του παρόντος είναι το σπανιότερο είδος ύαινας.[3] Ο μεγαλύτερος πληθυσμός εναπομεινάντων καστανών υαινών βρίσκεται στα νότια της ερήμου Καλαχάρι και στις παράκτιες περιοχές της Νοτιοδυτικής Αφρικής.[4]
Η καστανή ύαινα κατοικεί σε περιοχές ερήμου, σε ημιέρημο και σε σαβάνες με ανοικτούς δασοτόπους.[5] Μπορεί να επιβιώσει κοντά σε αστικές περιοχές μέσω πτωματοφαγίας. Η καστανή ύαινα προτιμάει τις βραχώδεις, ορεινές περιοχές, καθώς παρέχουν σκιά και δεν εξαρτάται από την άμεση διαθεσιμότητα πηγών ύδατος για συχνή πόση.[4] Οι εκτάσεις κατοικίας είναι μεγέθει 233 έως 466 τ.χλμ.[6]
Η καστανή ύαινα (Hyaena brunnea) είναι είδος ύαινας που βρίσκεται στη Ναμίμπια, τη Μποτσουάνα, τη δυτική και νότια Ζιμπάμπουε, τη νότια Μοζαμβίκη και τη Νότια Αφρική. Επί του παρόντος είναι το σπανιότερο είδος ύαινας. Ο μεγαλύτερος πληθυσμός εναπομεινάντων καστανών υαινών βρίσκεται στα νότια της ερήμου Καλαχάρι και στις παράκτιες περιοχές της Νοτιοδυτικής Αφρικής.
Parahyaena brunnea — E dua na hyena.
The brown hyena (Parahyaena brunnea), also called strandwolf,[4] is a species of hyena found in Namibia, Botswana, western and southern Zimbabwe,[5] southern Mozambique and South Africa.[6] It is the only extant species in the genus Parahyaena. It is currently the rarest species of hyena.[7] The largest remaining brown hyena population is located in the southern Kalahari Desert and coastal areas in Southwest Africa.[8] The global population of brown hyena is estimated by IUCN at a number between 4,000 and 10,000 and its conservation status is marked as near threatened in the IUCN Red List.[1]
Brown hyenas are distinguished from other species by their long shaggy dark brown coat, pointed ears, and short tail.[9] Their legs are striped brown and white, and adults have a distinct cream-colored fur ruff around their necks.[10] Erectile hairs up to 305 mm (12.0 in) in length cover the neck and back and bristles during agonistic behavior.[6] Body length is 144 cm (57 in) on average with a range of 130–160 cm (51–63 in).[11] Shoulder height is 70–80 cm (28–31 in) and the tail is 25–35 cm (9.8–13.8 in) long.[1] Unlike the larger spotted hyena, there are no sizable differences between the sexes,[12] although males may be slightly larger than females.[6] An average adult male weighs 40.2–43.7 kg (89–96 lb), while an average female weighs 37.7–40.2 kg (83–89 lb).[6] Brown hyenas have powerful jaws, and young animals can crack the leg bones of springboks in five minutes, though this ability deteriorates with age and dental wear.[7] The skulls of brown hyenas are larger than those of the closely related striped hyena, and their dentition is more robust, indicating a less generalized dietary adaptation.[13]
Today, the brown hyena only inhabits Southern Africa, but in the past it lived also in the Iberian Peninsula and perhaps in other parts of Europe, indicated by fossils found in the area of Granada from the Upper Pliocene.[14] It inhabits desert areas, semi-desert, and open woodland savannahs.[15] It can survive close to urban areas by scavenging. The brown hyena is not dependent on the ready availability of water sources for frequent drinking and favors rocky, mountainous areas, as these provide shade.[8] It has home ranges of 233–466 km2 (90–180 sq mi) in size.[16]
In the Kalahari, 80% of a brown hyena's activity time is spent at night, searching for food in an area on spanning 31.1 km (19.3 mi) on average, with territories of 54.4 km (33.8 mi) having been recorded.[17] They may cache excess food in shrubs or holes and recover it within 24 hours.[6]
Brown hyenas have a social hierarchy comparable to that of wolves, with a mated pair and their offspring. They live in clans composed of extended families of four to six individuals.[9] Clans defend their territory, and all members cooperate in raising cubs.[9] Territories are marked by 'pasting',[18] during which the hyena deposits secretions from its large anal gland, which is located below the base of the tail and produces a black and white paste, on vegetation and boulders.[15] Brown hyenas maintain a stable clan hierarchy through ritualized aggressive displays and mock fights. A brown hyena male can move up in rank by killing a higher ranking male in confrontation, while the alpha female is usually just the oldest female in the clan.[9] Emigration is common in brown hyena clans, particularly among young males, which will join other groups upon reaching adulthood.[6]
Brown hyenas are primarily scavengers the bulk of whose diet consists of carcasses killed by larger predators, but they may supplement their diet with rodents, insects, eggs, fruit and fungi (the desert truffle Kalaharituber pfeilii).[19] As they are poor hunters, live prey makes up only a small proportion of their diet: in the southern Kalahari, species such as springhare, springbok lambs, bat-eared foxes and korhaans constitute only 4.2% of their overall diet,[17] while on the Namib coast, cape fur seal pups compose 2.9% of their food.[20] They have an exceptional sense of smell and can locate carcasses kilometers away.[15] They are aggressive kleptoparasites, frequently appropriating the kills of black-backed jackals, cheetahs and leopards.[21] Single brown hyenas may charge at leopards with their jaws held wide open and can tree adult male leopards;[21] they have been observed treeing leopards even when no kill was in contention.[22] In the Kalahari Desert, they are often the dominant mammalian carnivores present because of this behavior and the relative scarcity of lions, spotted hyenas, and packs of African wild dogs. In areas where their territories overlap, brown hyenas may, on rare occasions, be killed by spotted hyenas and lions.[1] Brown hyena cubs are also susceptible to being killed by wild dogs and jackals.[11]
The brown hyena does not have a mating season.[16] Female brown hyenas are polyestrous and typically produce their first litter when they are two years old. They mate primarily from May to August. Males and females in the same clan usually do not mate with each other, rather females will mate with nomadic males.[15] Clan males display no resistance to this behavior, and will assist the females in raising their cubs.[7] Females give birth in dens, which are hidden in remote sand dunes far from the territories of spotted hyenas and lions. The gestation period is around 3 months.[15] Mothers generally produce one litter every 20 months. Usually, only the dominant female breeds, but if two litters are born in the same clan, the mothers will nurse each other's cubs, though favoring their own.[7] Litters usually consist of 1–5 cubs, which weigh 1 kg (2.2 lb) at birth.[6] Unlike spotted hyenas,[7] brown hyenas are born with their eyes closed, and open them after eight days. Cubs are weaned at 12 months and leave their dens after 18 months.[6] Also unlike spotted hyenas, all adult members of the clan will carry food back to the cubs.[7] They are not fully weaned and do not leave the vicinity of their den until they reach 14 months of age.[6] Brown hyenas reach full size at an age of around 30 months[15] and have a life span of about 12 to 15 years.[16]
The global brown hyena population is estimated to comprise 4,000 to 10,000 individuals.[8][1] It is listed as Near Threatened in the IUCN Red List.[1] The major threat to the brown hyena is human persecution, based on the mistaken belief that it is harmful to livestock. Farmers find brown hyenas scavenging on livestock carcasses and wrongly assume that they have killed their property.[17] Brown hyena body parts are also occasionally used for traditional medicines and rituals. The brown hyena is not in high demand for trophy hunting.[8]
There are several conservation areas that are home to the brown hyena, including the Etosha National Park in Namibia, the Central Kalahari Game Reserve in Botswana and the Kgalagadi Transfrontier Park.[8] The maintenance of these protected areas aids in the conservation of these animals. Educational campaigns are being utilized to promote awareness about hyenas and dispel prevailing myths, while problem individuals are removed from farmlands and urbanized areas.[8]
The brown hyena (Parahyaena brunnea), also called strandwolf, is a species of hyena found in Namibia, Botswana, western and southern Zimbabwe, southern Mozambique and South Africa. It is the only extant species in the genus Parahyaena. It is currently the rarest species of hyena. The largest remaining brown hyena population is located in the southern Kalahari Desert and coastal areas in Southwest Africa. The global population of brown hyena is estimated by IUCN at a number between 4,000 and 10,000 and its conservation status is marked as near threatened in the IUCN Red List.
La hiena parda (Hyaena brunnea)[1][2] es una especie de mamífero carnívoro de la familia Hyaenidae que vive en los desiertos del Kalahari y de Namibia, en África meridional. Es más pequeña que la hiena manchada (Crocuta crocuta), y a diferencia de ésta, se alimenta de carroña principalmente. Es el animal terrestre de mayor tamaño que obtiene la mayor parte de su alimento de la carroña. A causa de la escasez de comida en el desierto, la hiena parda complementa su dieta con fruta.
Fue descrita por Carl Peter Thunberg en 1820 en Sudáfrica como Hyaena brunnea. Su inclusión en los géneros Hyaena o Parahyaena es conflictivo. La mayoría de autores lo hacen en el primero,[3][2] sin embargo análisis moleculares indican que debe clasificarse en un género distinto al de la especie Hyaena hyaena.[4][1]
En el caso de que esta especie se clasifique como Parahyaena brunnea ambos géneros, Hyaena y Parahyaena, serían monotípicos con solo una especie cada uno.[4]
Es la especie de tamaño intermedio entre las tres de la subfamilia familia Hyaeninae. Los machos alcanzan de media los 123 cm desde el morro al arranque de la cola y una altura al hombro de 79 cm. Las hembras son ligeramente menores: longitud media de 117 cm y altura media de 74 cm. Dependiendo de la zona geográfica que habiten, su peso es muy variable pudiendo situarse entre los 28 y casi los 50 kg, con una media de unos 40 kg.[5]
No existen grandes diferencias entre sexos, si bien los machos pudieran tener un tamaño ligeramente superior, razón por la cual es difícil distinguir en principio si un ejemplar es macho o hembra. Su pelaje de color marrón oscuro es largo y enmarañado, especialmente en el dorso y la cola mientras en la cabeza presenta un matiz grisáceo. Sus patas estrechas normalmente presentan rayas grises y oscuras casi negras. Al igual que las demás especies de hienas, presenta una mandíbula muy fuerte capaz de romper y triturar huesos, capacidad que pierde con la edad en función del deterioro de los dientes. Se diferencia de la hiena manchada al tener un cráneo más fuerte.
De comportamiento jerarquizado, las manadas de hienas pardas suelen estar compuestas por entre 4 y 6 miembros, con una pareja reproductora alfa y algunos ejemplares normalmente más jóvenes asociados. En ocasiones poco habituales se han encontrado clanes formados por cuatro machos y seis hembras con más de una pareja reproductora, siendo claramente excepciones al comportamiento general. Al igual que en otras manadas, la jerarquía se establece mediante comportamientos fuertemente agresivos y peleas que someten a los ejemplares más débiles y mantienen el rango de los más fuertes.
Las hembras dan su primera camada a los 2 años de edad tras una gestación media de 97 días, el macho alfa colabora en el cuidado de las crías así como los demás miembros de la manada, encargándose del suministro de alimento a medida que se van desarrollando. Tienen entre 1 y 5 cachorros, con un peso al nacer de apenas 1 kilogramo. Eligen cavidades en el terreno o madrigueras cavadas en la arena para parir y cuidar a los cachorros, en todo caso alejados de los territorios de caza de otras hienas y leones. Las crías, ciegas al nacer, abren los ojos a partir del octavo día de vida, y empezarán a salir de su madriguera en torno al tercer mes. Suelen ser destetados completamente a partir de los 12 meses, edad en la que empiezan a abandonar su guarida.
Carroñeros por excelencia, proporcionalmente el 80% de su dieta es carroña, encuentran su principal alimento en los cadáveres de presas abandonadas por otros depredadores mayores, aunque dadas las condiciones de su hábitat complementan su dieta con fruta, roedores o insectos. En la época de cría de las focas y los leones marinos que habitan la costa de Namibia suelen frecuentar dichas zonas cazando tanto ejemplares que hayan podido morir al nacer como ejemplares vivos que queden descuidados por su madre. De comportamiento agresivo, en ocasiones arrebatan las presas a otros depredadores como chacales, guepardos o leopardos,[6] dado que en muchas zonas que habitan son los depredadores dominantes al actuar en grupo y no encontrarse con manadas de leones u otras hienas con los que rivalizar. Apenas el 5% de su dieta está compuesto por presas cazadas como liebres u otros roedores.[7]
Se estima que en toda África viven unas 8000 hienas pardas, en Namibia censos recientes sitúan su población en unas 1200. Se considera que es una especie casi amenazada,[1] teniendo como principales riesgos la invasión de su hábitat por parte del hombre y el hecho de estar presentes en un área geográfica relativamente pequeña y en zonas de extrema dureza como el desierto del Namib.[8]
La hiena parda (Hyaena brunnea) es una especie de mamífero carnívoro de la familia Hyaenidae que vive en los desiertos del Kalahari y de Namibia, en África meridional. Es más pequeña que la hiena manchada (Crocuta crocuta), y a diferencia de ésta, se alimenta de carroña principalmente. Es el animal terrestre de mayor tamaño que obtiene la mayor parte de su alimento de la carroña. A causa de la escasez de comida en el desierto, la hiena parda complementa su dieta con fruta.
Pruun-vööthüään (Hyaena brunnea) on pruunika paksu karvastikuga hüään.
Pruun-vööthüään elutseb Aafrika lõunatipu kuivades piirkondades. Säilinud vaid Botswanas ja Namiibias ning väikeste asurkondadena ka Kalahari ja Gemsboki rahvuspargis Lõuna-Aafrika Vabariigis.
Pruun-vööthüään sööb kõike, mis talle ette jääb: putukaid, väikseid selgroogseid, linnumune, kuid kütib ka suuremaid imetajaid, näiteks gnuusid.
Loomaaedades on need hüäänid küll haruldased, kuid viimasel ajal on Praha loomaaias neid edukalt paljundatud[viide?].
Pruun-vööthüään (Hyaena brunnea) on pruunika paksu karvastikuga hüään.
Hiena arrea (Hyaena brunnea) Hyaena generoko bi espezieetako bat da. Karniboro ordenaren barruko Hyaenidae familian sailkatuta dago.
Hiena arrea (Hyaena brunnea) Hyaena generoko bi espezieetako bat da. Karniboro ordenaren barruko Hyaenidae familian sailkatuta dago.
Ruskohyeena eli vaippahyeena (Hyaena brunnea, joskus myös Parahyaena brunnea[1]) on eteläisessä Afrikassa elävä hyeenalaji.
Ruskohyeenalla on kaikista hyeenalajeista tummin turkki. Ruskohyeena kasvaa 1,3 metriä pitkäksi ja painaa 38–47 kg.
Ruskohyeenaa tavataan eteläisessä Afrikassa.[1]
Ruskohyeena on pääasiassa raadonsyöjä. Ne saalistavat itse harvoin.
Ruskohyeena eli vaippahyeena (Hyaena brunnea, joskus myös Parahyaena brunnea) on eteläisessä Afrikassa elävä hyeenalaji.
Parahyaena brunnea
La hyène brune (Parahyaena brunnea, précédemment Hyaena brunnea) est une espèce de hyène qui vit dans le sud de l'Afrique. Contrairement à la hyène tachetée, elle est une médiocre chasseuse et se nourrit surtout de charognes.
A. Smith l'a décrite sous le nom Hyæna villosa (1827) ; G. Cuvier sous le nom Hyæna ruffa ; et Isidore Geoffroy Saint-Hilaire sous le nom Hyæna fusca[1].
Botswana, Namibie, Afrique du Sud (désert du Kalahari, désert de Namibie), Mozambique, Zimbabwe ouest et sud[2],[3] Mozambique sud[4].
Elle est plus petite que la hyène tachetée. La longueur du corps varie entre 1,10 m et 1,35 m[4].
Elle a de longs poils gris-brun foncé, longs et touffus, qui lui recouvrent le corps, sauf sur les pattes qui portent des rayures rapprochées brun foncé sur fond gris. La tête est grise[1],[4].
Les mâles sont un peu plus grands que les femelles[4].
Les clans, variant de 4 à 15 individus, sont plus petits que ceux des hyènes tachetées.[réf. nécessaire]
Les hyènes brunes sont souvent tuées par des hommes, des lions ou des hyènes tachetées.
Parahyaena brunnea
La hyène brune (Parahyaena brunnea, précédemment Hyaena brunnea) est une espèce de hyène qui vit dans le sud de l'Afrique. Contrairement à la hyène tachetée, elle est une médiocre chasseuse et se nourrit surtout de charognes.
Hyaena brunnea,[1][2] coñecida en galego como hiena parda, é unha especie de mamífero carnívoro da familia dos hiénidos que vive nos desertos do Kalahari e de Namibia, en África meridional.
É máis pequena que a hiena pinta (Crocuta crocuta) e, a diferenza desta, aliméntase principalmente de preas.
É o animal terrestre de maior tamaño que obtén a maior parte do seu alimento da prea.
A causa da escaseza de comida no deserto, a hiena parda complementa a súa dieta con froitas e diversos vexetais.
É unha hiena grande, aínda que lixeiramente menor que a súa parente a hiena pinta, da que se diferencia, entreo outras cousas, por ter un cranio máis forte. Presenta algunhas características comúns coa súa conxénero a hiena raiada, aínda que o seu fociño é máis curto. As orellas son son longas e extraordinariamente aguzadas no extremo.[3]
Mide entre 1,10 e 1,25 m de lonxitude, aos que hai que engadir entre 25 e 30 cm da cola. Presenta unha altura variábel entre os 70 e os 86 cm na cruz, e pesa entre os 35 e 57 kg.[3][4]
Non existen grandes diferenzas entre os sexos, aínda que os machos poden ter un tamaño lixeramente superior, razón pola cal é difícil distinguir en principio se un exemplar é macho ou femia.
A súa pelaxe, áspera e de cor parda escura, é longa e enmarañada, especialmente no dorso e a longa cola, moi poboada, totalmente negra, mentres que na cabeza presenta un matiz agrisado. No pescozo, ombros e na parte anterior e superior do dorso, os longos pelos, máis claros que os do resto do tronco, forman unha especie de esclavina.[3]
As patas da hiena parda, estreitas, normalmente presentan raias grises escuras, case negras. Os cuartos traseiros son moito máis curtos que os dianteiros, o que fai que o lombo sexa francamente descendente.[3]
Ao igual que as demais especies de hienas, presenta unha mandíbula moi forte, capaz de romper e triturar ósos, capacidade que perde coa idade en función da deterioración dos dentes.
A especie foi descrita en 1820 polo naturalista sueco Carl Peter Thunberg.
Porén, algúns autores modernos inclúen esta especie no xénero Parahyaena, fundado por Hendey en 1974;[5] por exemplo, Wozencraft, en 1993.[6] Porén, Jenks e Werdelin (1998) propoñen que,[7] en ausencia de datos claros sobre a filación entre as hienas, e porque datos tirados do citocromo b unen á hiena raiada e a hiena parda como taxa irmáns de Crocuta e Proteles, as dúas anteriores debe situarse xuntas no xénero Hyaena. E recoñecen que a separación entre as hienas raiadas e as pardas é relativamente antiga (produciríase no mioceno), polo que sitúan a ambas en diferentes subxéneros, Hyaena (Hyaena) e Hyaena (Parahyaena).[1]
O xénero Hyaena Brisson, 1762, foi avaliado pola Comisión Internacional de Nomenclatura Zoolóxica en 1955 e en 1998, aínda que isto foi rexeitado por algúns autores. A relación entre as hienas raiada e parda sempre foi problemática. McKenna e Bell (1997) seguindo a Galiano e Frailey (1977) e situaron a hiena parda no xénero Pachycrocuta. Polo contrario, Werdelin e Solounias (1991) argumentaron que a especie brunnea debe colocarse en Parahyaena. Finalmente, como queou dito arriba, Jenks e Werdelin (1998) clasificaron as especies brennea e hyaena en subxéneros diferentes, dentro de Hyaena para manter a intención orixinal.[2]
A hiena parda habita nas chairas de sabana seca (veld) e zonas desérticas e semidesérticas do sur de África,[3][4] por debaixo dunha liña que vai desde o sur de Angola (contra os 15º S) até o centro de Mozambique, sendo o límite norte da súa área de dispersión o río Zambeze. Antigamente ocupaba toda a rexión ur de África, pero hoxe está extinguida no Estado Libre de Orange, Natal, antiga Provincia do Cabo (excepto no noroeste), Malaui, Zambia, Cimbabue e parte de Mozambique.[4]
Moi tímida e estritamente nocturna ou crepuscular, a hiena parda é un animal de costumes solitarios, agochándose durante o día en tobos de orictéropo, anfractuosidades das rochas, ou na espesura de matos,[3][4] onde os cachorros permanecen escondidos.
A voz da hiena parda é un melancólico grito "uah, uah, uah" pero, aparentemente, nunca o distintivo "riso" da hiena pinta, moito máis agresiva.[3][4]
Ao igual que as outras hienas, a parda é unha gran viaxeira, e percorre longas distancias na procura de alimento.[3]
Como as outras hienas é preeira, congregándose en torno aos cadáveres, onde come os seus restos. Naqueles lugares onde op seu territorio alcanza a costa tamén se alimenmta de animais mariños mortos e outros refugallos que aparecen nas praias (deste costume deriva o nome de Strandwolf, "lobo de praia", que recibe o animal en afrikaans). Ademais, pode tamén cazar antílopes de pequeno tamaño, ou individuos xuvenís de especies maiores, e se ten informado de ataques ao gando doméstico. Así mesmo, os ovos, insectos (como as lagostas) e froitas, forman parte ás veces da súa dieta.[3]
Durante o cortexo nupcial o macho efectúa grandes deposicións da secreción das glándulas anais sobre obxectos prominentes. O macho e a femia andan a rolos polo chan, gruñindo e chiando. A femia senta como unha gata en celo, e o macho mórdea na melena, ambos os dous chiando.
A xestación dura de 92 a 98 días, ao cabo dos cales nacemn os cachorros, en número de 2 a 4 por camada, cun peso de entre os 635 e os 750 g.
A temporada de partos no Kalahari é en xullo, descoñecéndose cando ocorre noutras rexións.
As femias paren xeralmente en tobos coa entrada estreita, onde permanecen as crías mentres son poequenas, evitando así o ataque de chacais e outros depredadores, mentres os pais andan á busca de comida.
Os cachorros abren os ollols aos 5 días, e a desteta é aos 3 mses. Non se coñece a idae a á que as hienas pardaa alcanzaan a madurez sexual. A lonxeviade da especie é de 13 anos en catividade.[4]
A hiena parda sufriu desde sempre a persecución polos granxeiros, que a consideran un perigo para o gando. De continuar esta persecución, probabelmente será exterminada, ao igual que outros depredadores, de todas as áreas habitadas.[3]
Na actualidade, o número de hienas pardas en África calcúlase en menos de 8 000 individuos. Segundo a UICN, o estado de conservación na actualidade da hiena parda está cualidicado como VU, vulnerábel.[1]
Primeiro plano. Nótense as orellas ergueitas e aguzadas
Nótese o raiado das patas
Cachorro
Hyaena brunnea, coñecida en galego como hiena parda, é unha especie de mamífero carnívoro da familia dos hiénidos que vive nos desertos do Kalahari e de Namibia, en África meridional.
É máis pequena que a hiena pinta (Crocuta crocuta) e, a diferenza desta, aliméntase principalmente de preas.
É o animal terrestre de maior tamaño que obtén a maior parte do seu alimento da prea.
A causa da escaseza de comida no deserto, a hiena parda complementa a súa dieta con froitas e diversos vexetais.
Hiena coklat (Hyaena brunnea, sebelumnya bernama Parahyaena brunnea) adalah spesies hiena yang ditemukan di Namibia, Botswana, barat dan selatan Zimbabwe, selatan Mozambik. Hiena coklat merupakan spesies hiena yang paling langka. Yang saat ini tersebar di selatan Gurun Kalahari dan daerah pesisir Afrika Barat Daya.
Hiena coklat umumnya mendiami daerah gurun, daerah semi-gurun, juga wilayah savanna, dan daerah hutan yang terbuka. Mereka juga bisa mendiami daerah di sekitar pemukiman manusia. Mereka juga menyukai daerah pegunungan dan bebatuan yang kaya akan sumber air untuk minum.
Hiena coklat (Hyaena brunnea, sebelumnya bernama Parahyaena brunnea) adalah spesies hiena yang ditemukan di Namibia, Botswana, barat dan selatan Zimbabwe, selatan Mozambik. Hiena coklat merupakan spesies hiena yang paling langka. Yang saat ini tersebar di selatan Gurun Kalahari dan daerah pesisir Afrika Barat Daya.
La iena bruna (Parahyaena brunnea, in precedenza Hyaena brunnea) è l'unica specie appartenente al genere Parahyaena.
Gli zoologi la considerano discendente dalla iena striata. La iena bruna ha 2 sottospecie: la iena antartica e la iena di lesotho (o iena bruna minore).
Vive prevalentemente nei deserti dell'Africa meridionale, il Kalahari e il Namib.
Simile alla iena striata, è più piccola della iena maculata e differisce per il regime alimentare. Al contrario della iena maculata, i maschi e le femmine di questa specie sono pressoché indistinguibili. L'altezza alla spalla è compresa tra 65 e 88 cm, la lunghezza senza coda è compresa tra 100 e 140 cm e il peso è compreso tra 34 e 72,6 kg.
Si tratta di un animale che vive in piccoli branchi di 4-15 esemplari. Spesso sono vittime dei leoni, dell'uomo e delle iene maculate. È la specie che si spinge più a sud, il più grande carnivoro dei deserti dell'Africa Meridionale. Come la iena striata è timida e di abitudini strettamente notturne, non facile da osservare anche perché molto legata ai deserti.
L'accoppiamento e lo svezzamento dei cuccioli è simile a quello delle altre iene.
Si nutre prevalentemente di carogne, tant'è che rappresenta in assoluto l'animale di più grandi dimensioni che basa prevalentemente la sua dieta sulle carogne. A causa della scarsità di cibo nel deserto, la iena bruna integra la sua alimentazione con frutta e vegetali. Tuttavia è un'abile cacciatrice di piccoli animali (roditori, lucertole ed uccelli). Lungo la costa atlantica si nutre di carcasse di animali marini arenatosi sulle spiagge. È presente inoltre presso colonie di otarie (otaria orsina del Capo) dove trova abbondanza di cibo specialmente durante i primi mesi di vita dei cuccioli il cui tasso di mortalità, per ragioni di diversa natura, è elevato. Talvolta è la stessa iena a uccidere le piccole otarie.
Risente del prosciugamento delle acque dolci e quindi dell'avanzamento della desertificazione dovuto all'inquinamento. È oggetto di caccia nei safari.
La iena bruna (Parahyaena brunnea, in precedenza Hyaena brunnea) è l'unica specie appartenente al genere Parahyaena.
Rudoji hiena (lot. Hyaena brunnea) – hienų rūšis, paplitusi Afrikos pietinėje dalyje: Namibijoje, Botsvanoje, pietvakarių Zimbabvėje, Mozambike ir Pietų Afrikos Respublikoje. Laikoma rečiausia hienų rūšimi,[1] dėl gausios medžioklės, gyvenamosios teritorijos naikinimo, baigia išnykti. Didžiausia grupė gyvena Kalahario dykumoje.
Rudosios hienos daugiausiai gyvena dykomose, pusdykumėse arba savanose. Gali gyventi netoli žmonių, kur minta atliekomis. Taip pat gali gyventi kalnuose, jei yra pakankamai vandens. Vieno hienų būrio teritorija gali siekti nuo 233 iki 466 km².
Rudosios hienos turi šeriuotą, tamsiai rudą kailį, pailgas ausis ir trumpą uodegą. Kojos yra baltai–juodai dryžuotos. Kūno ilgis 130–160 cm[2]. Aukštis ties pečiais – 70–80 cm, uodegos ilgis svyruoja nuo 25 iki 35 centimetrų. Skirtumas tarp lyčių labai nežymus, patinai šiek tiek didesni už pateles. Suaugę patinai sveria nuo 40 iki 44 kg, patelės – 38–40 kg. Rudosios hienos turi stiprius nasrus, jų žandikaulis gali sutrupinti ką tik gimusių gazelių kaulus.
Rudoji hiena (lot. Hyaena brunnea) – hienų rūšis, paplitusi Afrikos pietinėje dalyje: Namibijoje, Botsvanoje, pietvakarių Zimbabvėje, Mozambike ir Pietų Afrikos Respublikoje. Laikoma rečiausia hienų rūšimi, dėl gausios medžioklės, gyvenamosios teritorijos naikinimo, baigia išnykti. Didžiausia grupė gyvena Kalahario dykumoje.
Brūnā hiēna (Hyaena brunnea) ir hiēnu dzimtas (Hyaenidae) plēsējs, kas izplatīts Āfrikas dienvidu daļā — Namībijā, Botsvanā, rietumu un dienvidu Zimbabvē, dienvidu Mozambikā un Dienvidāfrikā.[1] Tā apdzīvo savannu, krūmājus un pustuksnešus.[2] Brūnā hiēna ir visretāk sastopamā hiēnu suga. Uzskata, ka pasaulē ir ap 10 000 brūno hiēnu.[3] Lielākā to populācija mājo Kalahari tuksnesī un Āfrikas dienvidrietumu piekrastes apvidū.
Brūno hiēnu ir viegli atšķirt no pārējām hiēnu sugām, pateicoties tās garspalvainajam un pinkainajam, tumši brūnajam kažokam, smailajām ausīm un īsajai, kuplajai astei.[4][5] Tās kājas ir svītrainas, mijoties brūnām un gaši pelēkām svītrām. Pieaugušajiem īpatņiem ap kaklu veidojas biezs, gaiši brūns matojums, kas kontrastē ar pārējo tumšo kažoku. Matojuma garums uz kakla un muguras sasniedz apmēram 30 cm.[1][2] Uzbudinājumā krēpes uz kakla un muguras saceļas stāvus, padarot hiēnu lielāku.[5]
Ķermeņa garums ir 86—160 cm, bet visbiežāk tas ir 110—125 cm, augstums skaustā 71—88 cm, astes garums 25—35 cm.[2][5][6] Abi dzimumi izskatās vienādi, tikai tēviņi ir nedaudz lielāki: tēviņi sver 40,2—43,7 kg, bet mātītes 37,7—40,2 kg.[2] Brūnajai hiēnai ir ļoti spēcīgi žokļi. Pat tikko dzimusi hiēna, kas ir tikai pirms 5 minūtēm nākusi pasaulē, spēj pārkost gazeles kaulus. Pieaugot un nobriestot, žokļu spēks pieaug.[2][3] Salīdzinot ar svītraino hiēnu, brūnās hiēnas galvaskauss ir lielāks un zobi masīvāki.[7]
Brūnās hiēnas ir sabiedriski dzīvnieki un dzīvo paplašinātos ģimeņu baros jeb klanos, kuros savstarpējā hierarhija ir salīdzināma ar pelēkā vilka bara struktūru. Klanā ir alfa tēviņš un alfa mātīte, bet kopumā tajā ir apmēram 4—6 pieaugušie īpatņi.[4] Klanam ir noteikta teritorija (233—466 km²[2]), kuru tas apsargā, kā arī visi kopā audzina mazuļus.[4] Teritorija tiek iezīmēta ar biezu, krēmam līdzīgu, melnbaltu anālā dziedzera sekrētu, to atstājot uz lielākiem zāles kušķiem un akmeņiem.[8] Hiēnas, apostot sekrētu, spēj notiekt, kad sekrēts ir atstāts un kura no bara hiēnām to ir atstājusi. Tādējādi klana locekļi ir kontaktā viens ar otru un, lai arī klejo pa vienam, ir informēti par klana kopējo kustību teritorijā.[5]
Vieta hierarhijā tiek noteikta ar agresīvu rituālu un šķietamu cīņu palīdzību. Klana jaunie tēviņi pieaugot diezgan bieži pamet ģimeni un pievienojas svešam klanam.[1] Brūnā hiēna ir ātra skrējēja, spējot attīstīt ātrumu 50 km/h.[2] Atšķirībā no citām hiēnām brūnajai hiēnai nav raksturīgi "hiēnu smiekli".[2]
Brūnā hiēna barības meklējumos dodas viena,[5] retākos gadījumos veidojot nelielas medību grupas.[2] Tā galvenokārt barojas ar lielo plēsēju medījuma pārpalikumiem, ar spēcīgajiem žokļiem salaužot kaulus un izēdot barojošās kaulu smadzenes. Brūnā hiēna medī arī grauzējus, kukaiņus, izēd no putnu ligzdām olas un uzlasa gatavus augļus, kā arī ēd sēnes, piemēram, tuksneša trifeles (Kalaharituber pfeilii).[9] Tomēr brūnā hiēna ir neveikls mednieks, un dzīvais medījums sastāda niecīgu daļu tās diētā.
Tai ir ļoti laba dzirde un oža, un tā spēj saost maitu kilometriem tālu. Brūnā hiēna turklāt ir ļoti agresīvs maitēdājs, bieži atņemot medījumu melnmuguras šakāļiem, gepardiem un leopardiem.[2][10] Pat viena pati brūnā hiēna spēj atņemt leoparda tēviņam medījumu, uzdzenot plēsēju kokā.[10] Kalahari tuksnesī brūnā hiēna bieži dominē pār visiem plēsējiem, nebaidoties pat no lauvām, plankumainajām hiēnām un hiēnsuņiem, tādēļ reizēm var novērot lauvu un plankumaino hiēnu nokostas brūnās hiēnas.[11] Kalahari tuksnesī 80% brūno hiēnu ir aktīvas nakts laikā, pārmeklējot teritoriju, kuras diametrs vidēji ir 31 km, bet tas var sasniegt arī 54 km.[12] Brūnā hiēna barības pārpalikumus paslēpj krūmos vai alās, slēptuves pēc tam apmeklējot tuvāko 24 stundu laikā.[1]
Brūnajai hiēnai nav noteiktas vairošanās sezonas.[2] Mātītei pirmais mazuļu metiens ir divu, trīs gadu vecumā. Mātītes pārojas ar klana dominanto tēviņu vai ar klejojošiem, vientuļiem tēviņiem.[2][5][8] Kopumā viena klana tēviņi un mātītes parasti savā starpā nepārojas, tā kā visbiežāk tie ir brāļi un māsas. Klana tēviņi tam neiebilst un palīdz velāk audzināt mazuļus.[3] Mātītei ik pēc 20 mēnešiem ir jauns metiens, turklāt parasti pārojas tikai dominantā mātīte. Ja klanā sapārojas vēl kāda mātīte, mātes kopā audzina un zīda mazuļus, lai gan lielākas rūpes tiek izrādītas savējiem.[3][5]
Grūsnības periods ilgst 3 mēnešus.[8] Smilšainā kāpā, tālu prom no lauvu un plankumaino hiēnu teritorijām, tiek izrakta ala, kurā pasaulē nāk mazuļi. Metienā ir 1—5 mazuļi, kas piedzimstot sver apmēram 1 kg.[1] Tie ir akli un kurli, acīm atveroties apmēram astotajā dienā. Pirmos dažus mēnešus māte mazuļus neatstāj vienus ne uz mirkli.[5] Māte mazuļus zīda 12—14 mēnešus, un 18 mēnešu vecumā jaunās hiēnas pamet midzeni, pievienojoties baram.[1] Mazuļiem barību nes visi klana locekļi.[3]Dzimumbriedumu brūnā hiēna sasniedz apmēram 30 mēnešu vecumā, dzīves ilgums tām ir 12—15 gadi.[2]
Brūnā hiēna (Hyaena brunnea) ir hiēnu dzimtas (Hyaenidae) plēsējs, kas izplatīts Āfrikas dienvidu daļā — Namībijā, Botsvanā, rietumu un dienvidu Zimbabvē, dienvidu Mozambikā un Dienvidāfrikā. Tā apdzīvo savannu, krūmājus un pustuksnešus. Brūnā hiēna ir visretāk sastopamā hiēnu suga. Uzskata, ka pasaulē ir ap 10 000 brūno hiēnu. Lielākā to populācija mājo Kalahari tuksnesī un Āfrikas dienvidrietumu piekrastes apvidū.
De bruine hyena of strandwolf (Hyaena brunnea syn. Parahyaena brunnea) is een van de vier nog levende soorten hyena's. Hij is nauw verwant aan de gestreepte hyena en samen worden ze ook wel tot hetzelfde geslacht, Hyaena, gerekend.
De bruine hyena heeft een ruige, donkerbruine tot zwarte vacht, met een lichtgele kraag om de hals, die als maan dient bij volwassen dieren, en een grijzig gezicht. Over de poten lopen witte horizontale strepen. De staart is kort en donker van kleur. De losse, ruige vacht kan bij conflicten worden opgezet, waardoor het dier groter en indrukwekkender lijkt.
Hij wordt ongeveer 110 tot 161 centimeter lang, met een 21 tot 30 centimeter lange staart. De schouderhoogte bedraagt zo'n 72 tot 88 centimeter. De bruine hyena weegt tussen de 28 en de 55 kilogram. Mannetjes worden groter dan vrouwtjes.
De bruine hyena is een nachtdier. Overdag rust hij in een zelfgegraven hol (tot 150 centimeter diep), een natuurlijk hol tussen de rotsen of in het hol van een aardvarken.
Hij eet voornamelijk aas, maar ook afgevallen vruchten. Soms maken ze actief jacht op kleine en middelgrote zoogdieren als de springhaas, jonge antilopen en de grootoorvos, kleine gewervelden als kikkers en hagedissen en ongewervelden. Langs de kust van Namibië zoeken ze naar dode welpen van de Zuid-Afrikaanse zeebeer, aangespoelde walvissen en andere dode zeedieren. Op de vuilnisbelten van Johannesburg, Pretoria en andere grote steden zoeken ze ook naar voedsel. De bruine hyena eet per dag gemiddeld 2,8 kilogram.
De dieren foerageren alleen, omdat ze zelden voedsel vinden waar meer dan één hyena van kan leven. Bij grote karkassen houden zich zelden meer dan drie dieren op. Tijdens het foerageren kunnen ze afstanden afleggen van wel 54 kilometer.
Bruine hyena's kennen geen vaste sociale structuur. Ze leven solitair, in paren of in kleine, losse groepen, die kunnen bestaan uit zes tot vijftien dieren, en bestaan uit tot drie volwassen mannetjes en vijf volwassen vrouwtjes. Als de dieren oud genoeg zijn om op zichzelf te staan, kunnen ze bij de groep blijven of gaan rondzwerven. Sommige dieren blijven hun hele leven bij dezelfde troep. Een groep houdt een los territorium bij, die veelvuldig wordt gemarkeerd. Markeren gebeurt door geurvlaggen en latrines.
Bruine hyena's planten zich het gehele jaar door voort. Het vrouwtje paart met meerdere mannetjes, zowel groepsleden als rondzwervende mannetjes. Een vrouwtje krijgt per worp één tot vijf (gemiddeld twee tot vier) jongen na een draagtijd van 120 dagen. Ze worden blind en doof geboren in een ondergronds hol. Het vrouwtje zondert zich de eerste paar maanden af van de rest van de groep. Meestal krijgt één vrouwtje in de groep een nest, maar ook andere vrouwtjes mogen zich voortplanten. Jongen worden in zulke situaties na enkele maanden door alle zogende vrouwtjes gezoogd, en de jongen worden bij elkaar verzorgd in een gezamenlijk hol. De jongen worden twaalf tot vijftien maanden lang gezoogd. Na drie maanden eten ze hun eerste vaste voedsel. Na 18 maanden verlaten ze meestal het nest. Vrouwtjes zijn na twee tot drie jaar geslachtsrijp.
De bruine hyena leeft in westelijk Zuid-Afrika, Zimbabwe, Namibië en Zuid-Angola. Hij komt meer dan de andere hyena's in woestijnen voor, voornamelijk in de Kalahari en de Namibwoestijn. Ook komt hij voor in drogere, met struiken begroeide steppen en savannes. Ook langs de woestijnkust van Namibië komen ze geregeld voor.
Bronnen, noten en/of referentiesDe bruine hyena of strandwolf (Hyaena brunnea syn. Parahyaena brunnea) is een van de vier nog levende soorten hyena's. Hij is nauw verwant aan de gestreepte hyena en samen worden ze ook wel tot hetzelfde geslacht, Hyaena, gerekend.
Brunhyene (Hyaena brunnea) kalles også strandulv og brun hyene og er en art i hyenefamilien, og én av to arter i slekten Hyaena. Den andre er stripehyene (H. hyaena), som ifølge Zhou, Wang & Ma (2017) er søsterarten.[2] Arten er utbredt rundt sydspissen av Afrika. Den er mest tallrik i Kalahri og i kystområdene i Sørvest-Afrika.
Arten ble i en tid regnet til slekten Parahyaena, men ny forskning viser at brunhyene og stripehyene er søsterarter i slekten Hyaena, der arten også var klassifisert før den ble flyttet til Parahyaena.[2]
Brunhyene er middels stor til hyene å være. Vekten ligger normalt omkring 37–47 kg (42 kg i snitt) og skulderhøyden er cirka 71–87 cm. Kroppen er typisk hyene, med en svært kraftig forkropp og lange frambein. Brunhyene har spisse store stående ører. Pelsen er lang og grov (tjafset) og mørk brun til nærmest sort i fargen. Den dekker hele kroppen, unntatt hodet og nakken, som er gråfarget om forholdvis kort. Også pelsen på beina er kort, men mer gråbrun i fargen. Det er liten forskjell mellom kjønnene, men hannene er såvidt større.
Inndelingen følger Zhou, Wang & Ma (2017).[2]
Brunhyener lever i små grupper bestående av et alfapar og deres valper, samt gjerne noen få andre yngre hunner og hanner. De forsvarer hiområdet i flokk, men de jakter alene. Brunhyener er nattaktive rovpattedyr. De deler større bytte seg i mellom og både hunnene og hannene deltar i fellesskap om oppdragelsen av valpene, som fødes i jordhuler som ofte er overtatt etter eller stjålet av jordsvin. Brunhyener lever i et hierarkisk samfunn innenfor hvert kjønn. Alfahunnen er like ranghøy som alfahannen.
Paringstiden er vanligvis i perioden mai-august, og tispene føder som regel i perioden august-november, etter en drektighetstid på omkring 97 dager. Valpekullet består vanligvis av 1–5 valper, som ved fødselen alt har de samme farger som de voksne. Etter cirka tre måneder forlater valpene hiet, og de avvennes etter cirka 14 måneder. Brunhyener regnes som fullt voksne etter cirka tre år.
I motsetning til flekkhyener, er brunhyener for det meste å regne som åtseletere. De eter nærmest alt de kommer over, herunder også frukt og sopp (på grunn av vannreservene de innehar). De jakter imidlertid også selv, men mest på små pattedyr og reptiler.
Brunhyener trives i krattskog, skogbevokst savanne, grassland og i semi-ørken (Nowak 1999). I kystnære strøk er de ofte å se langs strendene, der de leter etter åtsler eller selunger.
Arten finnes i: Angola, Botswana, Namibia, Sør-Afrika og Zimbabwe.[1]
Brunhyene (Hyaena brunnea) kalles også strandulv og brun hyene og er en art i hyenefamilien, og én av to arter i slekten Hyaena. Den andre er stripehyene (H. hyaena), som ifølge Zhou, Wang & Ma (2017) er søsterarten. Arten er utbredt rundt sydspissen av Afrika. Den er mest tallrik i Kalahri og i kystområdene i Sørvest-Afrika.
Arten ble i en tid regnet til slekten Parahyaena, men ny forskning viser at brunhyene og stripehyene er søsterarter i slekten Hyaena, der arten også var klassifisert før den ble flyttet til Parahyaena.
Multimedia w Wikimedia Commons Hiena brunatna[3] (Hyaena brunnea) – gatunek drapieżnego ssaka z rodziny hienowatych.
Afryka: Angola, Namibia, Botswana, RPA i Zimbabwe[4].
Hiena brunatna ma ciemnobrązową sierść ze słabo zaznaczonymi pręgami oraz najsilniej rozwiniętą grzywę, która pokrywa cały przód ciała.
Hieny brunatne żyją w mniejszych klanach o bardziej luźnej strukturze. Zasiedlają przeważnie tereny bardziej niegościnne niż hieny cętkowane, więc nie mogą tworzyć zbyt licznych grup. U tego gatunku nie ma również tak silnie zaznaczonej walki o dominację oraz agresji.
Hiena brunatna jest typowym padlinożercą, zjada wszystko, co się da strawić. Ma bardzo silne szczęki zdolne skruszyć kość słonia. Hiena brunatna czasami poluje na mniejsze zwierzęta, takie jak np. młode gazele, gryzonie i inne. U hieny brunatnej ważnym składnikiem pokarmu i źródłem wody są owoce, zwłaszcza melony.
Do głównych wrogów hieny brunatnej należą krokuty cętkowane, lwy, lamparty i likaony.
W ogrodach zoologicznych hieny brunatne żyją do ok. 20 lat.
Hiena brunatna (Hyaena brunnea) – gatunek drapieżnego ssaka z rodziny hienowatych.
A hiena-castanha (Hyaena brunnea,[1] anteriormente Parahyaena brunnea), também conhecida como hiena-marrom, é o maior animal terrestre a viver quase exclusivamente de carcaças. Vive no deserto do Kalahari e no deserto da Namíbia, ambos no sudoeste de África .
Tal como a hiena-malhada, a hiena-castanha vive em clãs. No entanto estes são mais pequenos (vão entre os 4 aos 15 membros) e menos organizados: na obtenção de alimento é cada hiena por si, embora possam trabalhar em equipe para defender uma grande quantidade de comida de outro clã ou de outros predadores. Como clã podem conseguem afastar leopardos, caracais, chitas e grupos de hienas-castanhas e mabecos.
Vivem no deserto do Kalahari e no deserto da Namíbia.
Devido à escassez de alimentos nestes habitats a hiena-castanha pode complementar a sua dieta com pequenos mamíferos, fruta, vegetais e ocasionalmente uma cria de foca ao largo da costa da Namíbia.
São localizadas no centro-oeste de Botsuana, nordeste e noroeste da Namíbia, sudoeste de Angola, sul de Zimbábue e no norte e nordeste da Àfrica do Sul.
Não se sabe com exatidão quais ameaças a hiena castanha está sofrendo, mas a espécie corre risco de extinção. Não há dados exatos sobre a quantia total desses animais, porém, sabe-se que são as hienas mais raras do mundo. O aquecimento global, ao aquecer as águas junto à Namibia, contribui para a diminuição de peixe e para o crescimento de algas tóxicas; como tal afeta a população de focas (cujas crias são uma presa da hiena-castanha), pode contribuir indiretamente para a redução da população de hienas-castanhas.[2]
É menor que a hiena-malhada, sendo o seu comprimento de 110 a 136 cm, a sua altura até ao ombro de 64 a 88 cm e o seu peso de 37 a 55 kg. Os machos são ligeiramente maiores que as fêmeas e estas, ao contrário da hiena-malhada, não apresentam um clitóris muito desenvolvido.
A hiena-castanha (Hyaena brunnea, anteriormente Parahyaena brunnea), também conhecida como hiena-marrom, é o maior animal terrestre a viver quase exclusivamente de carcaças. Vive no deserto do Kalahari e no deserto da Namíbia, ambos no sudoeste de África .
Hyena hnedá alebo zriedkavo hyena čabraková (lat. Parahyaena brunnea, Hyaena brunnea, Pachycrocuta brunnea ) je druh z čeľade hyenovitých a jediný zástupca rodu Parahyaena. Druh sa alternatívne zaraďuje pod rod Hyaena alebo menej často pod rod Pachycrocuta.
Dospelé jedince dorastajú do dĺžky 1,3 m, pričom chvost meria okolo 21 cm, a vážia približne 38 – 47 kg. Hyeny hnedé majú dlhú tmavohnedú až čiernu srsť, na krku svetlý „šál“, fľakatú sivastú tvár a pruhované nohy.
Hyeny hnedé sú teritoriálne. Vytvárajú voľné klany, ktoré bránia ich územia. Teritórium klanu sa mení a jedinci bývajú počas svojho života členmi viacerých klanov[1]. Jej areál výskytu zasahuje ďalej do púštnych oblastí než areál iných hyen.
Tento druh má silné čeľuste a trháky, typické pre hyeny, ktorými dokáže rozdrviť kosti a dobrý čuch, vďaka nemu vycíti zdochlinu až na vzdialenosť 14 km. Na morskom pobreží púšte Namib loví mláďatá uškatcov, pričom má úspešnosť 14 % (november) až 47 % (január)[2].
Mláďa hyeny hnedej.
Parahyaena brunnea.
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Hyena hnedá
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Hyena hnedá
BURNIE, David; KOVÁČ, Vladimír, a kol. Zviera: Obrazová encyklopédia živočíšnej ríše. Bratislava : Ikar, 2002. ISBN 80-551-0375-5.
Hyena hnedá alebo zriedkavo hyena čabraková (lat. Parahyaena brunnea, Hyaena brunnea, Pachycrocuta brunnea ) je druh z čeľade hyenovitých a jediný zástupca rodu Parahyaena. Druh sa alternatívne zaraďuje pod rod Hyaena alebo menej často pod rod Pachycrocuta.
Brun hyena (Parahyaena brunnea[2][3][4][5][6] eller Hyaena brunnea[4]) (eller schabrakhyena) är en art i familjen hyenor[7][8]. Den förekommer bara i södra Afrika. Habitatet utgörs av torra områden av savannen samt öknar och halvöknar.
Artens närmaste släkting är den strimmiga hyenan och de hade en gemensam anfader för cirka 4,2 miljoner år sedan. Utvecklingslinjen för dessa två arter skilde sig för cirka 8,6 miljoner år sedan från utvecklingslinjen för den fläckiga hyenan.[1]
Utbredningsområdet sträcker sig över Angola, Botswana, Lesotho, Malawi, Moçambique, Zimbabwe, Namibia, Swaziland och Sydafrika.[1] Brun hyena lever i torra savanner, i områden med glest fördelade buskar eller träd, i halvöknar och i öknar. Allmänt ligger nederbördsmängden i utbredningsområdet mellan 100 och 650 mm per år. Arten behöver växter eller stenar som ger skugga under dagens hetaste timmar.[9]
Individerna blir 1,10 till 1,60 m långa (huvud och bål) och hannar är lite större än honor. Svansen är bara 17 till 30 cm lång och vikten ligger mellan 28 och 49,5 kg.[9] Brun hyena har en kort och robust nos med kraftiga tänder. Öronen sluter i en spets. Kroppen är till största delen täckt av en tjock och yvig päls och på djurets nacke och rygg finns en tjock man. Pälsen har huvudsakligen en mörkbrun till svartbrun färg, man och extremiteterna är ljusbrun.
Arten har kraftiga tänder och käkar för att bryta fasta ämnen som ben. Det gäller särskild den väl utvecklade rovdjurssaxen som bildas av de tredje och fjärde premolarerna. Däremot är de första och andra premolarerna små. Framtänderna är spetsiga och liknar så hörntänderna. De böjda nedre hörntänderna har rännor på insidan rännor och även de övre hörntänderna är något böjda. Molarerna är uppbyggda som slipverktyg.[9]
Brun hyena har stor skulderblad och nyckelben. Den kan därför bära större kadaver (vikt cirka 7,5 kg) över långa sträckor (exempelvis 15 km).[9]
Arten lever i mindre familjegrupper med varierande antal medlemmar. Dessa grupper försvarar territoriet gemensam mot inkräktare, sköter vårdnaden av ungdjuren och äter vid tillfället tillsammans av ett större kadaver. Gruppen storlek beror på tillgång till föda och födans kvalitet. I öknar och halvöknar varierar revirets storlek mellan 220 och 480 km². I områden med jordbruk kan territoriet vara så lite som 49 km².[9] Inom flocken kan det finnas en hierarki för varje kön. Alfahanen har vanligen samma rang som alfahonan. Strider vid revirets gränser utkämpas mellan individer av samma kön. De biter varandra i halsen för att visa sin styrka. Den svagare individen ylar ofta högljudd. Möten mellan individer av olika flockar och olika kön är sällan aggressiva.[9]
Vid analöppningen finns ett organ som liknar en påse. Flera olika körtlar är kopplade till påsen. De producerar en vit och en svart vätska som används för att markera reviret. Dessutom markeras territoriet med avföring som lämnas i gropar som har en diameter av cirka en meter och ett djup av cirka 15 centimeter.[9]
Brun hyena livnär sig huvudsakligen av as, till exempel utgör ben en stor del av födan. Dessutom äter de insekter, ägg och frukter. Vid kustlinjen äter de fiskar och kadaver av sälar och valar som spolats på stranden. När de har tillfälle dödar de också sälungar. Vanligtvis letar varje individ själv på föda på grund av att resterna räcker bara för ett djur. Deras jaktförsök lyckas sällan.[9]
Många djur som den bruna hyenan äter dödades innan av ett lejon. Hyenan måste stjäla kadavren utan att bli upptäckt. Annars blir hyenan själv dödad. Det observerades även bruna hyenor som spelade död när de överraskades av ett lejon. Den bruna hyenan är även underlägsen gentemot fläckig hyena och afrikansk vildhund. Däremot är den dominant mot leoparden, geparden och ökenlon. En ungefär lika stark konkurrent är schabrakschakalen och båda arter strider intensiv om födan.[9]
Hos arten förekommer ingen särskild parningstid. Honor parar sig med hannar som tillhör flocken eller med hannar som besöker flocken tillfällig.[9] Efter dräktigheten som varar i cirka 97 dagar föder honan i boet under jorden ett till fyra ungar, i sällsynta fall fem ungar.[9] Ofta finns flera bon i reviret som används en efter en. Ungarna föds blinda och nästan döva på grund av att deras ytteröra täcker örats öppning. De öppnar sina ögon efter cirka 8 dagar och efter 28 dagar är deras ytteröron helt uppåtriktade. Vid ungefär tre månaders ålder får ungdjuren bredvid mjölk köttdelar som de vuxna exemplaren bär till bon. 12 till 15 månader efter födelsen slutar modern helt med digivning.[9]
Livslängden i naturen är vanligen 12 år och ibland upp till 20 år. Med människans vård kan brun hyena leva 32 år.[9]
Det händer mycket sällan att den bruna hyenan dödar ett mindre husdjur som får, kalv, tamkatt eller hund.[9] Mot det dödas den, liksom andra rovdjur, utanför naturskyddsområdena av människor som vill skydda sina husdjur. Därför används fällor, gift och gevär. Ibland jagas den bruna hyenan för vissa kroppsdelars skull som tillskrivs läkande egenskaper enligt den traditionella medicinen.[1]
Arten förekommer i flera nationalparker som Etosha nationalpark, Makgadikgadi nationalpark och Pilanesberg nationalpark samt i andra skyddszoner. IUCN uppskattar att antalet vuxna individer är mindre än 10 000. Naturvårdsunionen befarar att beståndet minskar med upp till 10 procent under de nästa 24 åren (tre generationer) och listar arten som nära hotad (near threatened).[1]
Wikimedia Commons har media som rör Brun hyena.
Wikispecies har information om Hyaena brunnea.
Brun hyena (Parahyaena brunnea eller Hyaena brunnea) (eller schabrakhyena) är en art i familjen hyenor. Den förekommer bara i södra Afrika. Habitatet utgörs av torra områden av savannen samt öknar och halvöknar.
Artens närmaste släkting är den strimmiga hyenan och de hade en gemensam anfader för cirka 4,2 miljoner år sedan. Utvecklingslinjen för dessa två arter skilde sig för cirka 8,6 miljoner år sedan från utvecklingslinjen för den fläckiga hyenan.
Kahverengi sırtlanın ana yaşam bölgesi Kalahari ve Namib çöllerinin bulunduğu Güney Afrika'dır. Uzunluğu en fazla 100–136 cm, boyu ise maksimum 64–88 cm'dir. Ağırlığı 37–55 kg arasında değişebilir. Benekli sırtlan kadar büyük değildir. Besinini leşlerden ve diğer küçük hayvanları avlayarak çıkarır. Çünkü çöllerde kıt bir ekosistem hakimdir ve kahverengi sırtlan buna uyabilmek için besin yelpazesine meyve ve diğer bitkileri, ölü fokları yemeye ve bazen de fok yavrularını avlamaya başlamıştır.Dünyada 10 000 ferdi kalmıştır.
Kahverengi sırtlanın ana yaşam bölgesi Kalahari ve Namib çöllerinin bulunduğu Güney Afrika'dır. Uzunluğu en fazla 100–136 cm, boyu ise maksimum 64–88 cm'dir. Ağırlığı 37–55 kg arasında değişebilir. Benekli sırtlan kadar büyük değildir. Besinini leşlerden ve diğer küçük hayvanları avlayarak çıkarır. Çünkü çöllerde kıt bir ekosistem hakimdir ve kahverengi sırtlan buna uyabilmek için besin yelpazesine meyve ve diğer bitkileri, ölü fokları yemeye ve bazen de fok yavrularını avlamaya başlamıştır.Dünyada 10 000 ferdi kalmıştır.
Морфометрія. Довжина голови й тіла: 1100–1156 мм, довжина хвоста: 187–256 мм, висота в плечах: 640–880 мм, вага: 37.0–47.5 кг.
Опис. Самці в середньому трохи більші, ніж самиці. Шерсть довга, груба, і кошлата. Загальне забарвлення темно-коричневе. Голова сіра, шия і плечі рудувато-коричневі, гомілки і стопи сірі з темно-коричневими смугами. Грива довгого волосся, що може підійматись, довжиною до 305 мм розміщена на шиї та спині. Потужні щелепи й зуби можуть розчавити найбільші кістки великої рогатої худоби, а травна система може ефективно використовувати всі частини туші. Передні й задні лапи мають по чотири пальці[2]. Кігті не вбираються в подушечки. Літнє хутро тонке з малим підшерстям, а зимове товстіше. Зубна формула:I 3/3, C 1/1, P 4/3, M 1/1 = 34[3].
Бура гієна в основному поїдає останки великих ссавців, убитих іншими хижаками. Іншою важливою їжею є гризуни, комахи, яйця і фрукти. У певний час року рослинність може становити до половини раціону. Як відомо, бура гієна часто відвідує берегову лінію і харчуються мертвими крабами, рибами і тюленями. Часто ховає надлишкову їжу в кущах чи норах і відкопує її протягом 24 годин. Тварин у даній області організовуються в "клани" і вони визнають один одного, але харчуються поодинці. Індивіди не підтримують території, але використовують спільні мисливські тропи, часто зустрічаються і обмінюються привітаннями. Іноді, особливо під час сезону дощів, до шести членів клану приєднуються один до одного, щоб похарчуватися падлом. Кожен клан має центральне лігво для виховання потомства і захищає навколишні території площею близько 300 км². Гієни з сусідніх кланів ведуть себе агресивно по відношенню один до одного. Клан може включати в себе тільки одного дорослого кожної статі і пов'язану з ними молодь, але в деяких областях, аж до чотирьох самців і шести самиць було зареєстровано. В останньому випадку, один з самців вважається домінантним, а інших підлеглими. Клан не є суворо закритою системою, й еміграції є звичайним явищем, особливо серед молоді. Всі самці, здається врешті-решт покидають свої батьківські клани, хоча іноді й не відразу після досягнення повноліття, і потім вони можуть приєднатися до іншої групи. Близько третини всіх дорослих самців стають кочівниками, які часто рухаються поміж кланами. Деякі самиці залишаються в батьківських кланах на все життя. Стійкий порядок рангу підтримується ритуальними проявами агресії, які зазвичай включають укуси в задню частину шиї, де шкіра жорстка[2].
Сезон розмноження з травня по серпень, дітонародження відбувається з серпня по листопад. Вагітність триває приблизно 97 днів, народжується від одного до п'яти, зазвичай два три дитинча за раз. Вони важать близько кілограма при народженні, очі відкриваються на 8 день, покидають нору на 3 місяць. Діти не відлучаються від молока і не відходять далеко від нори до 14 місячного віку. У дикій природі, як відомо, бурі гієни живуть щонайменше 12 років. Один полонений екземпляр був ще живий на 29 році життя[2].
Каріотип характеризується диплоїдним числом, 2n=40[3].
За межами природоохоронних територій, бурі гієни можуть вступати в конфлікт з людьми, і в них часто стріляють, отруюють, захоплюють і полюють із собаками. До них негативно ставляться, оскільки вважають вбивцями домашньої худоби, хоча, частка вбитої ними худоби мала. Проживає в ряді великих заповідних зон[1].
Linh cẩu nâu (tên khoa học: Hyaena brunnea) là một loài Hyaenidae, bộ Ăn thịt. Loài này được Thunberg, được tìm thấy tại Namibia, Botswana, phía tây và phía nam Zimbabwe, miền nam Mozambique và Nam Phi mô tả năm 1820.[3] Nó hiện là loài linh cẩu hiếm nhất.[4]
Linh cẩu nâu có chiều dài đầu-thân từ 86 đến 140 cm (34 đến 55 in), mặc dù chiều dài trung bình 110 đến 125 cm (43 đến 49 in). Chiều cao tới vai là 25 đến 35 cm (9,8 đến 13,8 in)[5] và đuôi dài 25 đến 35 cm (9,8 đến 13,8 in).[6] Không giống linh cẩu đốm, loài này không có sự khác biệt lớn giữa hai giới,[7] mặc dù con đực có thể hơi lớn hơn so với con cái.[3] Cân nặng trung bình của con đực trưởng thành là 40,2 đến 43,7 kg (89 đến 96 lb), trong khi cân nặng của con cái là 37,7 đến 40,2 kg (83 đến 89 lb).[8][9] Giới hạn căng nặng thông thường của loài này là 55 kg (121 lb), mặc dù đôi khi một số cá thể ngoại cỡ dài tới 67,6 đến 72,6 kg (149 đến 160 lb).[10]
.png){kind=small}
Bài viết về các loài trong bộ thú ăn thịt này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Linh cẩu nâu (tên khoa học: Hyaena brunnea) là một loài Hyaenidae, bộ Ăn thịt. Loài này được Thunberg, được tìm thấy tại Namibia, Botswana, phía tây và phía nam Zimbabwe, miền nam Mozambique và Nam Phi mô tả năm 1820. Nó hiện là loài linh cẩu hiếm nhất.
Hyaena brunnea Thunberg, 1820
Синонимы
Ареал бурой гиены
Бурая гиена, или береговая гиена[1] (лат. Hyaena brunnea)[2][3], ранее Parahyaena brunnea — вид семейства гиеновых. Отличается значительно меньшим ростом, чем пятнистая гиена, и чрезвычайно длинной, грубой гривой, однообразно бурого цвета без пятен, свешивающейся со спины к бокам. Эта гиена обитает в пустынных частях прибрежных зон южной Африки, и держится, по-видимому, поблизости от моря. Пищу её составляет падаль и морские отбросы. Это самое большое наземное животное, рацион которого состоит преимущественно из падали.
Самки и самцы практически неотличимы друг от друга. В клан входит от 4 до 15 особей.Главой клана является самец.
Длина тела (с учётом головы) бурой гиены составляет от 86 до 150 см, хотя в среднем колеблется в интервале от 110 до 125 см. Высота в холке — от 71 до 88 см, а длина хвоста — от 25 до 35 см.[3] В отличие от пятнистых гиен, у бурых отсутствуют значительные различия между полами,[4] однако самцы могут быть немного крупнее самок.[5] В среднем взрослый самец весит от 40,2 до 43,7 кг, а самка — от 37,7 до 40,2 кг.[6][7] Вес особей данного вида обычно не превышает 55 кг, хотя были зафиксированы отдельные представители с весом 67,6 кг и даже 72,6 кг.[8] Шерсть длинная и лохматая, в частности на хвосте и спине.[4] Основной цвет шерсти — тёмно-коричневый, а голова серая. Лапы тоже серые, но с тёмными горизонтальными полосками. Способные выпрямляться волосы, длина которых около 30 см, покрывают шею и спину.[5] Бурые гиены обладают мощными челюстями: молодые животные могут раздробить кости ног спрингбока в течение пяти минут после рождения, хотя с возрастом эта способность ухудшается, так как зубы изнашиваются.[9] Черепа бурых гиен крупнее, чем у живущих севернее полосатых гиен, а их зубы более крепкие, что указывает на лучшую специализацию к определённой пище.[10] Бурые гиены обладают анальной железой, находящейся ниже основания хвоста, которая производит чёрные и белые выделения. Железа имеет углубление, покрытое белым секретом, которое разделяет пару долей, производящих чёрный секрет. Эти выделения наносятся на стебли травы примерно через каждые четверть мили их территорий, в частности, по границам.
У бурых гиен имеется социальная иерархия, сопоставимая с волчьей с их альфа-самцами и альфа-самками. Они являются социальными животными, которые могут жить в кланах, состоящих из взрослых животных (по одному каждого пола) и связанных с ними молодых особей, хотя имеются сообщения о кланах, состоящих из четырёх самцов и шести самок. Считается, что в последнем случае имеется как минимум один доминирующий самец. Бурые гиены поддерживают стабильность клановой иерархии с помощью агрессивных ритуальных представлений и притворных поединков. Они, как правило, питаются в одиночку и не защищают территорию, вместо этого используя общие охотничьи пути. Эмиграция обычна для кланов бурых гиен, особенно среди молодых самцов, которые присоединяются к другим группам по достижении совершеннолетия.[5]
Обычно у самок бурых гиен начинается течка и они производят свой первый помёт в два года. Они спариваются в первую очередь в период с мая по август, период их беременности — 97 дней.[5] В отличие от земляных волков, самки бурых гиен спариваются с самцами-кочевниками или с вожаком своего клана. Самцы в клане не оказывают сопротивления и помогают самкам воспитывать детёнышей.[9] Самки рожают в норах, которые скрываются в песчаных дюнах, находящихся вдали от территорий пятнистых гиен и львов. Матери обычно производят помёт каждые 20 месяцев. Как правило, спаривается только доминирующая самка, но если в одном клане родились два выводка, матери будут выращивать детёнышей друг друга, тем не менее уделяя больше внимания своим собственным.[9] Помёт обычно состоит из 1—5 детёнышей, вес которых при рождении составляет около 1 кг.[5] В отличие от пятнистых гиен[9], бурые рождаются с закрытыми глазами и открывают их после восьми дней жизни. После трёх месяцев они покидают свои норы.[5] Кроме того, в отличие от пятнистых гиен, все взрослые члены клана приносят пищу к детёнышам.[9] Детёныши не полностью отвыкают от груди и не покидают окрестности логова до достижения 14-месячного возраста.[5]
Бурые гиены в основном падальщики. Основная часть их пищи состоит из трупов, убитых крупными хищниками, хотя гиены могут дополнять свой рацион грызунами, насекомыми, яйцами и фруктами. Тем не менее, бурые гиены — агрессивные падальщики, часто присваивающие себе трупы жертв чепрачных шакалов, гепардов и леопардов, в том числе даже взрослых самцов леопарда.
Бурая гиена, или береговая гиена (лат. Hyaena brunnea), ранее Parahyaena brunnea — вид семейства гиеновых. Отличается значительно меньшим ростом, чем пятнистая гиена, и чрезвычайно длинной, грубой гривой, однообразно бурого цвета без пятен, свешивающейся со спины к бокам. Эта гиена обитает в пустынных частях прибрежных зон южной Африки, и держится, по-видимому, поблизости от моря. Пищу её составляет падаль и морские отбросы. Это самое большое наземное животное, рацион которого состоит преимущественно из падали.
Самки и самцы практически неотличимы друг от друга. В клан входит от 4 до 15 особей.Главой клана является самец.
褐鬣狗（学名：Parahyaena brunnea）也称棕鬣狗，是一种生活在南部非洲荒漠地带的鬣狗，为褐鬣狗属（Parahyaena）中唯一的一种，也有学者将其归为鬣狗属（Hyaena）中。外形似狗，站立时肩部高于臀部，其前半身比后半身粗壮，脑袋大，头骨粗壮，头长吻短，耳大且圆。[1]
褐鬣狗（学名：Parahyaena brunnea）也称棕鬣狗，是一种生活在南部非洲荒漠地带的鬣狗，为褐鬣狗属（Parahyaena）中唯一的一种，也有学者将其归为鬣狗属（Hyaena）中。外形似狗，站立时肩部高于臀部，其前半身比后半身粗壮，脑袋大，头骨粗壮，头长吻短，耳大且圆。
_(6472937465).jpg)
分類 界 : 動物界 Animalia 門 : 脊索動物門 Chordata 亜門 : 脊椎動物亜門 Vertebrata 綱 : 哺乳綱 Mammalia 亜綱 : 獣亜綱 Theria 目 : 食肉目 Carnivora 亜目 : ネコ亜目 Feliformia 科 : ハイエナ科 Hyaenidae 亜科 : ハイエナ亜科 Hyaeninae 属 : カッショクハイエナ属 Parahyaenaカッショクハイエナ（Parahyaena brunnea）は、哺乳綱食肉目ハイエナ科カッショクハイエナ属（シマハイエナ属＜ハイエナ属＞に分類する説もあり）に分類されるハイエナ。本種のみでカッショクハイエナ属を形成する。特定動物。
南アフリカ共和国、ザンビア、ジンバブエ、ナミビア、ボツワナ、モザンビーク
体長110-140cm。尾長20-30cm。体重35-50kg。頭部の毛は暗褐色、頚部の毛は明色。頚部から胴体にかけての体毛は褐色で長く、全身を覆う。四肢の体毛は淡い褐色で、暗色の横縞が入る。
耳は大きく先端は尖る。
砂漠やサバンナに生息する。単独もしくは数頭からなる小規模な群れを形成し生活する。夜行性で、昼間は巣穴で休む。広い縄張りを持ち、その中を徘徊しながら獲物を探す。縄張りの中には海岸等が含まれることもある。 危険を感じると、全身の毛を逆立て体を大きく見せることで威嚇をする。
食性は動物食の強い雑食で、動物の死骸や昆虫類、甲殻類、魚類、小型爬虫類、鳥類やその卵、果実等を食べる。
繁殖形態は胎生で、1回に2-6匹の幼獣を産む。
外観や鳴き声、死肉のみを食べるという偏見から一般にあまりよいイメージは持たれていない。開発による生息地の減少や、家畜を襲うことから害獣として人間に駆除され生息数は激減している。
この項目は、動物に関連した書きかけの項目です。この項目を加筆・訂正などしてくださる協力者を求めています（Portal:生き物と自然／プロジェクト:生物）。 カッショクハイエナ（Parahyaena brunnea）は、哺乳綱食肉目ハイエナ科カッショクハイエナ属（シマハイエナ属＜ハイエナ属＞に分類する説もあり）に分類されるハイエナ。本種のみでカッショクハイエナ属を形成する。特定動物。
갈색하이에나(Hyaena brunnea. 옛 학명 Parahyaena brunnea)는 하이에나과의 포유동물이다. 남아프리카의 사바나와 사막에 살며, 점박이하이에나와 비슷한데, 귀 끝이 뾰족하다. 털빛은 회색이며, 발아래 부분에 암갈색 줄무늬가 있다. 강 부근에서 살며 다른 하이에나의 종에 비해 개체수가 적다.
잡식성으로 다양한 식물과 갑각류, 물고기를 먹는데, 얼룩말과 봉고, 임팔라를 공격해 잡아먹기도 하고, 또 소와 돼지 같은 가축도 잡아먹으며 주로 소형 동물과 죽은 동물을 먹는다. 또 새 종류도 예외가 아닌데, 작은 새들도 가리지 않고 잡아먹는다. 가끔은 식물을 먹기도 한다.
다음은 하이에나과의 계통 분류이다.[1]
하이에나과 하이에나아과 N.N. 땅늑대아과
_(6472926331).jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
