Adelidae és una família de lepidòpters, infraordre heteroneures. La majoria de les espècies tenen, almenys parcialment, patrons de coloració metàl·lica i són diürnes, de vegades pul·lulen al voltant de les puntes de les branques amb un vol ondulant. Unes altres són crepusculars i tenen una coloració grisa. Tenen una envergadura de 4.28 mil·límetres i els mascles solen tenir unes llargues antenes.
Estan molt esteses a tot el món i es poden trobar en gran part d'Amèrica del Nord i Euràsia, d'abril a juny. Al voltant de 50 espècies es troben a Europa, de les quals destaca l'Adela reaumurella, que de vegades pot arribar a ser molt abundant; a causa del canvi climàtic. la seva temporada alta volant s'està desplaçant cap a la primavera.[1] En general, són més abundants en l'hemisferi nord, però la família es produeix en el Neotròpic, Àfrica subsahariana, Àsia Sud-Oriental i Austràlia.[2]
Les Adelidae solen estar estretament restringides a determinades plantes hoste [1], en les que les femelles dipositen els seus ous o simplement es tomben entre la fullaraca, i les erugues completen el seu desenvolupament sobre el terreny. Les arnes s'alimenten amb la llum del sol en el nèctar de les flors d'herbàcies (llenyoses).
Subfamília Adelinae
Subfamília Nematopogoninae
Adelidae és una família de lepidòpters, infraordre heteroneures. La majoria de les espècies tenen, almenys parcialment, patrons de coloració metàl·lica i són diürnes, de vegades pul·lulen al voltant de les puntes de les branques amb un vol ondulant. Unes altres són crepusculars i tenen una coloració grisa. Tenen una envergadura de 4.28 mil·límetres i els mascles solen tenir unes llargues antenes.
Estan molt esteses a tot el món i es poden trobar en gran part d'Amèrica del Nord i Euràsia, d'abril a juny. Al voltant de 50 espècies es troben a Europa, de les quals destaca l'Adela reaumurella, que de vegades pot arribar a ser molt abundant; a causa del canvi climàtic. la seva temporada alta volant s'està desplaçant cap a la primavera. En general, són més abundants en l'hemisferi nord, però la família es produeix en el Neotròpic, Àfrica subsahariana, Àsia Sud-Oriental i Austràlia.
Les Adelidae solen estar estretament restringides a determinades plantes hoste [1], en les que les femelles dipositen els seus ous o simplement es tomben entre la fullaraca, i les erugues completen el seu desenvolupament sobre el terreny. Les arnes s'alimenten amb la llum del sol en el nèctar de les flors d'herbàcies (llenyoses).
Adélovití (Adelidae) jsou čeleď primitivních můr v řádu Lepidoptera. Většina Adélovitých je aktivních ve dne, kdy poletují třepotavým letem kolem vrcholků větví a jsou nápadní metalickým vzorem svých křídel. Tito drobní motýli mají rozpětí křídel 4-28 mm a samci mají často tykadla až třikrát delší než jejich přední křídla. Jsou celosvětově velmi rozšířeni zvláště v severní Americe, Evropě a Asii, od dubna do června. V Evropě se vyskytuje kolem padesáti druhů[1] z nichž je nejrozšířenější Adela reaumurella, která někdy dosahuje masového rozšíření, které je ovlivněno klimatickými změnami. (Kuchlein and Ellis, 2004).
Adelidae jsou obvykle úzce vázáni na určitou hostitelskou rostlinu[2], do kterých samičky kladou svá vajíčka nebo je kladou do spadaného listí či hrabanky a housenky si pak pod ní vytvářejí komůrky, ve kterých dokončují svůj vývoj.
Obrázky, zvuky či videa k tématu adélovití ve Wikimedia Commons
Divize Ditrysia: Acrolophidae • Aididae • Anomoeotidae • Anthelidae • Arrhenophanidae • babočkovití • Bedelliidae • bekyňovití • borovníčkovití • bourcovití • bourovcovití • Brahmaeidae • bronzovníčkovití • běláskovití • běloskvrnkovití • Callidulidae • Carposinidae • Carthaeidae • Cimeliidae • Copromorphidae • člunkovcovití • Dalceridae • Doidae • drobnuškovití • drsnohřbetkovití • drvopleňovití • Dudgeoneidae • Epicopeiidae • Epipyropidae • Eriocottidae • Eupterotidae • Galacticidae • Hedylidae • Heliodinidae • Himantopteridae • Holcopogonidae • hřbetozubcovití • Hyblaeidae • Chimabachidae • chobotníčkovití • Choreutidae • chvějivkovití • Immidae • kastniovití • klínovníčkovití • kometovití • krásněnkovití • Lacturidae • Lecithoceridae • lišajovití • Lypusidae • makadlovkovití • malinovníčkovití • martináčovití • Megalopygidae • Metachandidae • Mimallonidae • Mirinidae • modráskovití • molíkovití • molovití • moluškovití • mosazníčkovití • můrovití • nesytkovití • obalečovití • Oenosandridae • okenáčovití • otakárkovití • pabourovcovití • pernatuškovití • pernatěnkovití • pestrobarvcovití • píďalkovití • podkopníčkovití • pouzdrovníčkovití • přástevníkovití • předivkovití • Pterolonchidae • pupenovkovití • Sematuridae • Simaethistidae • skvrnuškovití • slimákovcovití • smutníčkovití • Somabrachyidae • srpokřídlecovití • stepníčkovití • strakáčovití • Symmocidae • Tineodidae • travaříkovití • trávníčkovití • Urodidae • vakonošovití • vrbkovníčkovití • vřetenuškovití • vzpřímenkovití • Whalleyanidae • zavíječovití • zápředníčkovití • zdobníčkovití • zoubkovníčkovití
Adélovití (Adelidae) jsou čeleď primitivních můr v řádu Lepidoptera. Většina Adélovitých je aktivních ve dne, kdy poletují třepotavým letem kolem vrcholků větví a jsou nápadní metalickým vzorem svých křídel. Tito drobní motýli mají rozpětí křídel 4-28 mm a samci mají často tykadla až třikrát delší než jejich přední křídla. Jsou celosvětově velmi rozšířeni zvláště v severní Americe, Evropě a Asii, od dubna do června. V Evropě se vyskytuje kolem padesáti druhů z nichž je nejrozšířenější Adela reaumurella, která někdy dosahuje masového rozšíření, které je ovlivněno klimatickými změnami. (Kuchlein and Ellis, 2004).
Adelidae jsou obvykle úzce vázáni na určitou hostitelskou rostlinu, do kterých samičky kladou svá vajíčka nebo je kladou do spadaného listí či hrabanky a housenky si pak pod ní vytvářejí komůrky, ve kterých dokončují svůj vývoj.
Die Langhornmotten (Adelidae) sind eine Familie der Schmetterlinge (Lepidoptera).
Die Falter erreichen eine Flügelspannweite von 8 bis 20 Millimetern. Sie haben langgestreckte Körper und schmale Vorderflügel, die drei- bis viermal länger als breit sind. Sie glänzen entweder komplett metallisch (z. B. golden, kupfern, grünlich oder purpurfarben), oder sind überwiegend glänzend oder weisen metallisch glänzende Muster auf. Die Hinterflügel sind elliptisch bis spitz zulaufend und in etwa ebenso breit wie die Vorderflügel. Ihre Spitze ist abgerundet. Sie sind mit langen Fransen versehen. Die fadenförmigen Fühler der Männchen sind auffällig lang und erreichen oft ein Vielfaches der Körperlänge. Die der Weibchen sind deutlich kürzer. Die Falter haben keine Punktaugen (Ocelli). Ihre Maxillarpalpen sind stark reduziert, ihr Saugrüssel ist gut entwickelt und an der Basis beschuppt. Ihr Kopf ist behaart.
Die Vorderflügel haben 12 Flügeladern mit einer Analader (1b). Die Hinterflügel haben 10 Adern mit drei Analadern (1a, 1b und 1c).
Die Falter sind tagaktiv und schwirren oft in größeren Gruppen umher. Die Männchen vollziehen tänzelnde Balzflüge in der Nähe von Ästen auf denen Weibchen sitzen.
Die Larven minieren meist zu Beginn in Blättern oder Blüten, fressen aber später am Boden liegende, abgefallene Blätter. Dabei tragen sie zu ihrem Schutz einen aus herausgeschnittenen Pflanzenteilen gefertigten Sack, der an beiden Seiten offen ist. Einige Arten sind monophag und ernähren sich nur von einer bestimmten Futterpflanze. Bei manchen Arten, besonders bei der Gattung Adela, kann es zu Massenvermehrungen kommen. Dabei fliegen sie in großen Schwärmen um blühende Pflanzen.
Die Familie der Langhornmotten ist in Europa mit 50 Arten vertreten.[1] Im deutschsprachigen Raum kommen davon 32 Arten vor:[2]
Die fossile Art Adela kuznetzovi aus dem Eozän wurde im Baltischen Bernstein gefunden.
Die Langhornmotten (Adelidae) sind eine Familie der Schmetterlinge (Lepidoptera).
The Adelidae or fairy longhorn moths are a family of monotrysian moths in the lepidopteran infraorder Heteroneura. The family was first described by Charles Théophile Bruand d'Uzelle in 1851. Most species have at least partially metallic patterns coloration and are diurnal, sometimes swarming around the tips of branches with an undulating flight. Others are crepuscular and have a drab coloration. Fairy longhorn moths have a wingspan of 4–28 millimeters, and males often have especially long antennae, 1–3 times as long as the forewing.
They are widespread around the world and can be found over much of North America and Eurasia from April to June. About 50 species occur in Europe, of which most widely noted is the green longhorn (Adela reaumurella) which can sometimes reach great abundance; due to climate change[2] its peak flying season is shifting towards spring. In general, they are more plentiful in the Northern Hemisphere, but the family occurs in the Neotropics, sub-Saharan Africa, South-East Asia and Australia too.[3]
Adelidae appear in certain plants, in which the females insert their eggs or just lay among leaf litter, and the caterpillars make a case, completing their development on the ground.[4] Fairy longhorn moths feed in sunshine on nectar from the flowers of herbaceous (woody) plants.
Fairy longhorn moths belong to the superfamily Adeloidea, one of the basal ("monotrysian") branches of the advanced moth infraorder Heteroneura. By lepidopteran standards, they are thus still rather primitive micromoths. But like other Heteroneura, they already possess the apomorphic sucking proboscis – usually considered a defining feature of Lepidoptera, but the most ancestral moths still live on solid food which they chew.[5]
The Adelidae were previously placed as the subfamily Adelinae within the family Incurvariidae.[6]
The Adelidae are usually divided into two subfamilies, but most genera are of uncertain or basal relationships. Selected species are also listed:[7]
Subfamily Adelinae
Subfamily Nematopogoninae
The genus Tridentaforma is sometimes placed among the Adelidae incertae sedis too; others assign it to the closely related Prodoxidae.[5]
Ceromitia iolampra The Adelidae or fairy longhorn moths are a family of monotrysian moths in the lepidopteran infraorder Heteroneura. The family was first described by Charles Théophile Bruand d'Uzelle in 1851. Most species have at least partially metallic patterns coloration and are diurnal, sometimes swarming around the tips of branches with an undulating flight. Others are crepuscular and have a drab coloration. Fairy longhorn moths have a wingspan of 4–28 millimeters, and males often have especially long antennae, 1–3 times as long as the forewing.
They are widespread around the world and can be found over much of North America and Eurasia from April to June. About 50 species occur in Europe, of which most widely noted is the green longhorn (Adela reaumurella) which can sometimes reach great abundance; due to climate change its peak flying season is shifting towards spring. In general, they are more plentiful in the Northern Hemisphere, but the family occurs in the Neotropics, sub-Saharan Africa, South-East Asia and Australia too.
Adelidae appear in certain plants, in which the females insert their eggs or just lay among leaf litter, and the caterpillars make a case, completing their development on the ground. Fairy longhorn moths feed in sunshine on nectar from the flowers of herbaceous (woody) plants.
Adelidae es una familia de polillas monotrisias —una sola abertura tanto para el apareamiento como para la oviposición— en el infraorden Heteroneura.[1] La familia fue descrita por primera vez por Bruand en 1851.[2] La mayoría de las especies tienen patrones de coloración al menos parcialmente metálicos y son diurnas, a veces pululando alrededor de las puntas de las ramas con un vuelo ondulado. Otras son crepusculares y tienen una coloración apagada. Tienen una envergadura de 4 a 28 mm, y los machos a menudo tienen antenas muy largas, de 1 a 3 veces más largas que las alas anteriores.
Las especies de esta familia están muy extendidas por todo el mundo y se pueden encontrar en gran parte de América del Norte y Eurasia de abril a junio. Aproximadamente 50 especies se encuentran en Europa, de las que la más frecuente es Adela reaumurella que a veces puede ser muy abundante. Debido al cambio climático, su temporada álgida de vuelo se está desplazando hacia la primavera.[3] En general, son más abundantes en el hemisferio norte, pero la familia se encuentra representada también en el Neotrópico, África subsahariana, Sudeste Asiático y Australia.[4]
Suelen estar estrechamente asociadas a plantas nutricias específicas, en las que las hembras depositan sus huevos o simplemente permanecen entre la hojarasca, y donde las orugas completan parte de su ciclo de desarrollo que concluyen en el suelo. Se alimentan de día del néctar de las flores de plantas herbáceas leñosas.
Esta familia pertenece a la superfamilia Adeloidea, una de las ramas basales monotrisias del infraorden Heteroneura. Por lo tanto, según los estándares de los lepidópteros, son pequeñas polillas bastante primitivas. Pero, al igual que otras mariposas nocturnas o polillas Heteroneura, poseen espiritrompa, que generalmente se considera una característica definitoria de los lepidópteros.[1]
Adelidae fue clasificada previamente como subfamilia Adelinae en la familia Incurvariidae.[5]
Se compone de dos subfamilias, 5 géneros y 294 especies, además de algunos géneros difíciles de clasificar.[6][7]
Subfamilia Adelinae
Subfamilia Nematopogoninae
El género Tridentaforma también es incluido a veces entre los incertae sedis de Adelidae, aunque otros autores otros lo asignan a la estrechamente relacionada familia Prodoxidae.[1]
Adelidae es una familia de polillas monotrisias —una sola abertura tanto para el apareamiento como para la oviposición— en el infraorden Heteroneura. La familia fue descrita por primera vez por Bruand en 1851. La mayoría de las especies tienen patrones de coloración al menos parcialmente metálicos y son diurnas, a veces pululando alrededor de las puntas de las ramas con un vuelo ondulado. Otras son crepusculares y tienen una coloración apagada. Tienen una envergadura de 4 a 28 mm, y los machos a menudo tienen antenas muy largas, de 1 a 3 veces más largas que las alas anteriores.
Las especies de esta familia están muy extendidas por todo el mundo y se pueden encontrar en gran parte de América del Norte y Eurasia de abril a junio. Aproximadamente 50 especies se encuentran en Europa, de las que la más frecuente es Adela reaumurella que a veces puede ser muy abundante. Debido al cambio climático, su temporada álgida de vuelo se está desplazando hacia la primavera. En general, son más abundantes en el hemisferio norte, pero la familia se encuentra representada también en el Neotrópico, África subsahariana, Sudeste Asiático y Australia.
Suelen estar estrechamente asociadas a plantas nutricias específicas, en las que las hembras depositan sus huevos o simplemente permanecen entre la hojarasca, y donde las orugas completan parte de su ciclo de desarrollo que concluyen en el suelo. Se alimentan de día del néctar de las flores de plantas herbáceas leñosas.
Pikktundelkoilased (Adelidae) on sugukond liblikalisi.
Selle sugukonna liikidel on pikad, vahel erakordselt pikad tundlad.
Pikktundelkoilased (Adelidae) on sugukond liblikalisi.
Selle sugukonna liikidel on pikad, vahel erakordselt pikad tundlad.
Surviaiskoit (Adelidae) eli sarvikoit on seulakoimaisten yläheimoon kuuluva perhosheimo. Jotkin lajit parveilevat joko aamuisin tai iltaisin. Ne talvehtivat toukkana tai kotelona.
Surviaiskoiden tuntosarvet ovat pitkät, varsinkin koirailla. Väriltään surviaiskoit ovat joskus harmaita tai ruskeita, joskus vihreän tai kuparin kiiltoisia.
Surviaiskoita tavataan koko Suomessa ja niitä voi esiintyä kaikissa ympäristöissä.
Toukat elävät maassa sinne pudonneiden lehtien päällä.[1]
Useat lajit saavat ravintonsa lehtipuista. Jotkut lajit syövät ruohovartisia kasveja.[2]
Surviaiskoit (Adelidae) eli sarvikoit on seulakoimaisten yläheimoon kuuluva perhosheimo. Jotkin lajit parveilevat joko aamuisin tai iltaisin. Ne talvehtivat toukkana tai kotelona.
Les Adelidae forment une famille d’insectes lépidoptères (papillons). La famille se compose de deux sous-familles :
Les Adelidae forment une famille d’insectes lépidoptères (papillons). La famille se compose de deux sous-familles :
Adelinae NematopogoninaeGli Adelidi (Adelidae Bruand, 1850)[1] sono una famiglia di lepidotteri, diffusa in tutto il mondo con 297 specie.[2][3][4]
Si tratta di piccoli lepidotteri alquanto primitivi che, pur avendo una nervatura alare di tipo eteroneuro, si distinguono dai Ditrysia per il fatto di possedere un apparato riproduttore femminile provvisto di un'unica apertura destinata sia all'accoppiamento, sia all'ovodeposizione;[3][5] per questo motivo in passato venivano riunite con altre famiglie nella divisione Monotrysia, oggi considerata obsoleta in quanto polifiletica.[2][3][5][6]
È presente una connessione tergosternale, immediatamente posteriore rispetto al primo spiracolo addominale, formata da un processo ventrocaudale del primo tergite, che va a collegarsi all'estensione anterolaterale del secondo sternite.[5][7]
Le ali, che rivelano anche la presenza di aculei, hanno forma ovoidale-allungata con apice arrotondato; appaiono spesso bruno-grigiastre (nelle specie con abitudini notturne) ma possono anche avere riflessi metallici ed iridescenze molto vivaci. I microtrichi sono presenti ed uniformemente distribuiti. Come nei Ditrysia, si osserva una riduzione del sistema legato al settore radiale (Rs) nell'ala posteriore, con anastomosi di Sc ed R dal quarto basale fino al termen, ed Rs non ramificata; l'accoppiamento alare è di tipo frenato, con frenulum a singola setola composita nei maschi, e da tre a cinque setole nelle femmine; queste setae dipartono da cavità distinte, ed in prossimità di esse possono riscontrarsi, in ambo i sessi, altre setae pseudofrenulari.[3][8] È presente l'apparato di connessione tra ala anteriore e metatorace; si possono inoltre osservare un ponte precoxale[9] e la perdita del primo sternite addominale, mentre il secondo può suddividersi (completamente o parzialmente) in uno sclerite anteriore più piccolo (S2a) ed uno posteriore più sviluppato (S2b).[3][5][10][11]
Le antenne sono di regola filiformi; nei maschi raggiungono fino a sei volte la lunghezza del corpo (per esempio in alcune Adela), mentre nelle femmine superano comunque la lunghezza della costa. Si può osservare la presenza di uno sclerite intercalare (forse caso unico tra i lepidotteri) oltre a spinule laterali (probabilmente derivate dai sensilla[12]) in alcuni segmenti prossimali del flagello dei maschi di Nemophora; in Adela questi processi sono spesso ricurvi.[3][13]
Gli ocelli sono assenti, come pure i chaetosemata. Gli occhi dei maschi di alcune specie sono molto sviluppati. La spirotromba che, fatta eccezione per alcune Ceromitia sudafricane[14], è perfettamente funzionante, risulta ricoperta di scaglie (a differenza degli altri Adeloidea) e più lunga della capsula cefalica, estendendosi fin oltre i palpi mascellari; questi ultimi possono essere allungati e costituiti da quattro o cinque segmenti, come in Ceromitia, oppure ridotti a soli due o tre segmenti, come in Nemophora. I palpi labiali hanno tre segmenti, corti e con setole laterali sul secondo; l'organo di vom Rath sul segmento apicale del palpo labiale, può essere profondo o superficiale.[3][15][16]
Nelle zampe, l'epifisi è spesso presente, mentre gli speroni tibiali hanno formula 0-2-4.[3][5]
L'apparato genitale maschile di alcune specie (e.g. Ceromitia) rivela, su ogni valva, una struttura a pettine detta pectinifer (assente in Nemophora), che nel caso del genere Nematopogon può essere retta da un peduncolo. L'uncus è assente, mentre il vinculum presenta un saccus allungato. La juxta è a forma di freccia, l'edeago è assottigliato.[3][5][16][17]
Nel genitale femminile, l'ovopositore è ben sviluppato e perforante, con gli apici appiattiti lateralmente, al fine di permettere l'inserimento delle uova all'interno dei tessuti fogliari della pianta ospite; tale caratteristica viene considerata una specializzazione secondaria della famiglia. La cloaca è stretta e tubuliforme. Le apofisi sono fortemente sclerotizzate; il corpus bursae è sviluppato e membranaceo, senza signa. Gli ovarioli sono in numero elevato (10-12), a differenza dei quattro riscontrabili di norma negli altri lepidotteri.[3][5][12][16][17][18]
L'apertura alare può variare da 4 a 28 mm.[3]
Le uova sono lisce o lievemente punteggiate; vengono inserite singolarmente nei tessuti della pianta ospite, pertanto assumono la forma della "tasca" in cui le inserisce la femmina.[3][16]
Il bruco, quasi cilindrico, possiede un capo arrotondato, non appiattito e solitamente prognato, con solco epicraniale marcato e sei stemmata per lato.[3][16][19]
Sono presenti due setae genuali, G1 e G2, mentre l'assenza della seta AF2 è considerata un'evoluzione secondaria.[12][16][17]
Sul protorace è visibile uno scudo ben sclerotizzato, e possono comparire anche dei dischi sclerotizzati sul meso- e metatorace.[16]
Le zampe toraciche sono ben sviluppate, mentre le pseudozampe, poste sui segmenti addominali III-VI e X, sono fortemente ridotte o assenti; gli uncini pseudopodiali, assenti sul segmento X, sono disposti su file multiple.[3][16][19]
La pupa è dectica, con cuticola lievemente sclerotizzata e appendici solo debolmente aderenti al corpo. I palpi mascellari appaiono prominenti, mentre quelli labiali risultano esposti come le coxe del primo paio di zampe. Le antenne, particolarmente lunghe nei maschi, sono accomodate all'interno del bozzolo, avvolte attorno all'addome. I segmenti addominali da III a VII sono mobili, e si notano una o due file di spinule sulla superficie della maggior parte dei segmenti.[3][16][19]
In molte delle specie che presentano riflessi metallici, il volo può avvenire alla luce diretta del sole, e si assiste spesso alla formazione di sciami, soprattutto attorno a gruppi di infiorescenze, alberi o cespugli. Gli sciami sono associati a due adattamenti strutturali, riscontrabili esclusivamente nei maschi: spinule laterali sulle antenne e occhi sviluppati dorsalmente, fino ad incontrarsi l'un l'altro sulla linea mediana.[12] In alcune Nemophora, l'occhio risulta diviso in una sezione dorsale ipertrofica ed una ventrale di dimensioni normali. Gli ommatidi che compongono la parte superiore sono più grandi di quelli della parte inferiore. Nelle specie con occhi più ridotti, la formazione di sciami è rara o completamente assente. Non è ancora ben chiaro il ruolo delle spinule laterali delle antenne, ma è probabile che, permettendo la formazione di sciami di maschi attorno ad una femmina immobile, sia implicata nelle funzioni di accoppiamento.[3][20]
Altre specie, di abitudini prettamente crepuscolari, mostrano invece colorazioni più spente ed uniformi, e tendono a non formare mai sciami.[3]
Nella maggior parte delle adelidi, le larve sono minatrici delle foglie, dei meristemi o della corteccia durante il primo stadio, o talvolta perforano l'ovario della pianta nutrice; in seguito, dal secondo stadio in poi o comunque entro lo stadio pre-pupale, il bruco vive all'interno di un fodero lenticolare portatile, che costruisce a partire da frammenti di foglie e detriti del sottobosco, ed allarga via via che si accresce; in questa fase si alimenta prevalentemente di foglie cadute nella lettiera, o comunque di vegetali a basso fusto. La specie giapponese Nemophora raddei Rebel attraversa sei distinti stadi larvali.[21] L'impupamento avviene quindi all'interno di quest'involucro, spesso ai piedi della pianta ospite.[3][13][19][22][23]
La maggior parte delle specie boreali vola tra aprile e giugno, al massimo fino ad agosto.[3]
Le larve di questo taxon attaccano generi appartenenti a svariate famiglie, tra cui:[3][16][19][24]
Nel complesso, la famiglia è cosmopolita, ma mostra una maggiore biodiversità nell'emisfero boreale, in particolar modo nel Paleartico orientale.[3][16][18][25][26][27]
L'habitat è rappresentato da foreste a latifoglie e comunque zone boschive.[3]
Le Adelidae furono considerate una sottofamiglia delle Incurvariidae (Adelinae) fino al lavoro di Davis del 1999, che attribuì loro lo status attuale di famiglia.[28]
Non sono stati riportati sinonimi.[3]
Il taxon comprende due sottofamiglie, per un totale di 5 generi e 297 specie, di cui 53 in Europa, 32 in Italia.[2][29][30]
Sono noti tre endemismi italiani:[30]
Adela australis
(Adelinae)
Adela croesella
(Adelinae)
Adela cuprella
(Adelinae)
Adela mazzolella
(Adelinae)
Adela reaumurella
(Adelinae)
Adela repetitella
(Adelinae)
Adela violella
(Adelinae)
Cauchas anatolica
(Adelinae)
Cauchas breviantennella
(Adelinae)
Cauchas fibulella
(Adelinae)
Cauchas leucocerella
(Adelinae)
Cauchas rufimitrella
(Adelinae)
Ceromitia laureata
(Nematopogoninae)
Ceromitia palyntis
(Nematopogoninae)
Ceromitia trigoniferella
(Nematopogoninae)
Ceromitia wahlbergi
(Nematopogoninae)
Nematopogon adansoniella
(Nematopogoninae)
Nematopogon metaxella
(Nematopogoninae)
Nematopogon robertella
(Nematopogoninae)
Nematopogon swammerdamella
(Nematopogoninae)
Nemophora associatella
(Adelinae)
Nemophora augantha
(Adelinae)
Nemophora bellela
(Adelinae)
Nemophora cassiterites
(Adelinae)
Nemophora chrysoprasias
(Adelinae)
Nemophora congruella
(Adelinae)
Nemophora cupriacella
(Adelinae)
Nemophora degeerella
(Adelinae)
Nemophora dumerilella
(Adelinae)
Nemophora engraptes
(Adelinae)
Nemophora fasciella
(Adelinae)
Nemophora metallica
(Adelinae)
Video su Nemophora metallica
Video su Nemophora metallica
Nemophora minimella
(Adelinae)
Nemophora molella
(Adelinae)
Nemophora ochsenheimerella
(Adelinae)
Nemophora prodigella
(Adelinae)
Nemophora raddaella
(Adelinae)
Nemophora seraphias
(Adelinae)
Nemophora uncella (Adelinae)
Nemophora violella
(Adelinae)
Nessuna specie appartenente a questa famiglia è stata inserita nella Lista rossa IUCN[39]
Gli Adelidi (Adelidae Bruand, 1850) sono una famiglia di lepidotteri, diffusa in tutto il mondo con 297 specie.
Ilgaūsės makštinės kandys (lot. Adelidae, vok. Langhornmotten) – drugių (Lepidoptera) šeima. Dauguma rūšių - dieninės.
Europoje yra apie 50 rūšių, Lietuvoje užregistruota 20 rūšių:
De langsprietmotten (Adelidae) zijn een familie van vlinders in de superfamilie Adeloidea. De groep wordt ondergebracht bij de Microlepidoptera of kleine vlinders, in de volksmond vaak motten genoemd. Langsprietmotten zijn herkenbaar doordat de voelsprieten of antennae bij de mannetjes aanzienlijk langer zijn dan de rest van het dier. De mannetjes maken in groepen baltsvluchten bij de uiteinden van takken waarop een vrouwtje zit. De voelsprieten van vrouwtjes zijn korter en dikker dan die van de mannetjes. De langsprietmotten werden voorheen gerekend tot de Monotrysia, een niet langer als taxonomische eenheid gehanteerde afdeling van de vlinders, die gekenmerkt wordt doordat de paring en de eileg bij het vrouwtje via dezelfde lichaamsopening plaatsheeft. Dit laatste wordt als een primitief kenmerk beschouwd.
De rupsen van veel soorten langsprietmotten leven van afgevallen en verdorde bladeren van verschillende voedselplanten, en staan bekend als leaflitter-feeders.
De familie Adelidae kent grofweg twee groepen. De soorten van de geslachten Adela, Nemophora en Cauchas zijn vaak donker gekleurd, met een olieachtige glans, waarin verschillende kleuren zichtbaar zijn. Sommige soorten hebben gele banden of vlekken. Soorten van het geslacht Nematopogon zijn okerbruin gekleurd.
Langsprietmotten vliegen in het voorjaar, vooral in de maanden mei en juni. De vroegst vliegende soort, Adela cuprella, vliegt al in maart en april. Adela croesella is de laatst vliegende soort en kan nog rond half juli worden gezien.
Een algemene soort in loofbossen is Adela reaumurella. De vlinders kunnen vaak in groepen van honderden bij elkaar worden gezien bij de uiteinden van de takken van zomereik, zachte berk, wilde lijsterbes en andere loofbomen. De soort vliegt vooral in mei. Erg algemeen is ook Nemophora degeerella, een soort die langs bosranden, in weelderige tuinen en parken en op andere plaatsen met loofbomen, kan worden gevonden. Uit het geslacht Nematopogon is vooral Nematopogon swammerdamella algemeen in loofbossen.
Sommige soorten zijn monofaag en gebonden aan een specifieke waardplant. Zo leven de rupsen van Cauchas rufimitrella op pinksterbloem, die van Cauchas fibulella op gewone ereprijs en die van Nemophora violaria op klokjesgentiaan.
De langsprietmotten (Adelidae) zijn een familie van vlinders in de superfamilie Adeloidea. De groep wordt ondergebracht bij de Microlepidoptera of kleine vlinders, in de volksmond vaak motten genoemd. Langsprietmotten zijn herkenbaar doordat de voelsprieten of antennae bij de mannetjes aanzienlijk langer zijn dan de rest van het dier. De mannetjes maken in groepen baltsvluchten bij de uiteinden van takken waarop een vrouwtje zit. De voelsprieten van vrouwtjes zijn korter en dikker dan die van de mannetjes. De langsprietmotten werden voorheen gerekend tot de Monotrysia, een niet langer als taxonomische eenheid gehanteerde afdeling van de vlinders, die gekenmerkt wordt doordat de paring en de eileg bij het vrouwtje via dezelfde lichaamsopening plaatsheeft. Dit laatste wordt als een primitief kenmerk beschouwd.
De rupsen van veel soorten langsprietmotten leven van afgevallen en verdorde bladeren van verschillende voedselplanten, en staan bekend als leaflitter-feeders.
De familie Adelidae kent grofweg twee groepen. De soorten van de geslachten Adela, Nemophora en Cauchas zijn vaak donker gekleurd, met een olieachtige glans, waarin verschillende kleuren zichtbaar zijn. Sommige soorten hebben gele banden of vlekken. Soorten van het geslacht Nematopogon zijn okerbruin gekleurd.
Langsprietmotten vliegen in het voorjaar, vooral in de maanden mei en juni. De vroegst vliegende soort, Adela cuprella, vliegt al in maart en april. Adela croesella is de laatst vliegende soort en kan nog rond half juli worden gezien.
Een algemene soort in loofbossen is Adela reaumurella. De vlinders kunnen vaak in groepen van honderden bij elkaar worden gezien bij de uiteinden van de takken van zomereik, zachte berk, wilde lijsterbes en andere loofbomen. De soort vliegt vooral in mei. Erg algemeen is ook Nemophora degeerella, een soort die langs bosranden, in weelderige tuinen en parken en op andere plaatsen met loofbomen, kan worden gevonden. Uit het geslacht Nematopogon is vooral Nematopogon swammerdamella algemeen in loofbossen.
Sommige soorten zijn monofaag en gebonden aan een specifieke waardplant. Zo leven de rupsen van Cauchas rufimitrella op pinksterbloem, die van Cauchas fibulella op gewone ereprijs en die van Nemophora violaria op klokjesgentiaan.
Svepemøll (Adelidae) er en familie av små, mer eller mindre metallisk fargede sommerfugler som man lett kjenner igjen på hannenes svært lange antenner – de er gjerne 2,5 -3 ganger så lange som forvingene. De ble før regnet til familien flekkmøll (Incurvariidae) men blir i dag regnet som en familie for seg.
Små møll (vingespenn 4 – 28 mm), som oftest mer eller mindre metallisk fargede. Antennene er svært lange, hos hannene gjerne 2,5 -3 ganger så lange, hos hunnene 1 – 2 ganger så lange som forvingene. Hos hunnene er den innerste halvdelen av antennen kledt med korte, oppstående hår, hos hannene ofte de innerste leddene. Den ytterste delen av antennen er tynn og svepeformet. Sugesnabelen er velutviklet. Forvingene er smale med korte hårfrynser, gjerne metallgrønne eller bronsefargede, ofte med et lyst tverrbånd, noen ganger med mørke lengdestriper. Den artsrike slekten Nematopogon har ensfarget brungule vinger med en svak bronseglans. Bakvingene er middels brede, grålige eller brunlige, med nokså lange hårfrynser.
I likhet med familien flekkmøll (Incurvariidae) begynner svepemøllenes larver som bladminerere, men de slipper seg etter hvert ned på bakken der de kryper rundt i en sekk av plantedeler og silke og spiser visne blader. Enkelte arter starter larveutviklingen i blomsterstander av ulike urter. De voksne møllene flyr om dagen og besøker gjerne blomster. Hannene kan av og til sverme rundt blomstrende busker og trær.
Svepemøll (Adelidae) er en familie av små, mer eller mindre metallisk fargede sommerfugler som man lett kjenner igjen på hannenes svært lange antenner – de er gjerne 2,5 -3 ganger så lange som forvingene. De ble før regnet til familien flekkmøll (Incurvariidae) men blir i dag regnet som en familie for seg.
Adelidae é uma família de insectos da ordem Lepidoptera.[1]
Adelidae não atribuidos
Adelidae é uma família de insectos da ordem Lepidoptera.
Adélovité (lat. Adelidae) je čeľaď malých motýľov (Microlepidoptera). Niektoré rody z tejto čeľade sa po slovensky volajú adéla.[pozn 1] Jedinci z tejto čeľade sa vyznačujú hlavne tým, že väčšina druhov má enormne dlhé tykadlá vzhľadom na veľkosť svojho tela.
Patria sem prevažne drobné motýle s výrazne dlhými a tenkými tykadlami, hlavne u samčekov. Tykadlá sú niekedy aj viac ako trikrát dlhšie, ako je dĺžka predných krídel. Rozpätie krídel sa najčastejšie pohybuje v rozmedzí 10 - 20 mm. Krídla sú často prekrásne tmavo, alebo pestro kovovo sfarbené. Oči samčekov bývajú zvyčajne veľké. Húsenice vytvárajú v listoch živných rastlín míny. Neskôr však list opúšťajú a vytvárajú si schránku. Imága sú aktívne hlavne cez deň, ale i v noci.
Čeľaď opísal v roku 1851 Bruand. Oficiálne označenie čeľade v odbornej literatúre je potom Adelidae Bruand, 1851.
Patrí do nadčeľade Incurvarioidea. Druhy motýľov z čeľade Adelidae sú na území Slovenska zaradené do viacerých rodov: Nemophora, Adela, Cauchas a Nematopogon.
Na území Slovenska sa vyskytuje asi 30 druhov, ktoré sú zatriedené do vyššie uvedených štyroch rodov a dvoch podčeľadí: Adelinae a Nematopogoninae.
Do roku 1992 sa sem zaraďoval aj rod Adelites (dnes Incurvariidae).
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Adélovité
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Adélovité
Adélovité (lat. Adelidae) je čeľaď malých motýľov (Microlepidoptera). Niektoré rody z tejto čeľade sa po slovensky volajú adéla. Jedinci z tejto čeľade sa vyznačujú hlavne tým, že väčšina druhov má enormne dlhé tykadlá vzhľadom na veľkosť svojho tela.
Antennmalar (Adelidae) är en familj i insektsordningen fjärilar. Larverna lever som minerare på växter.
Antennmalar är små fjärilar med ett vingspann på mellan 7 och 24 millimeter. De har extremt långa trådformade antenner, speciellt hanen som kan ha antenner som är fyra gånger längre än framvingen. Vingarna har oftast nyanser av gult, grått eller brunt, ibland metallglänsande. Larverna är vita eller grönaktiga med mörkt huvud.
De flesta antennmalar är dagaktiva och kan ofta ses på blommor. Vissa arter kan svärma i stort antal. Larverna lever på olika slags örter, till en början ofta i själva blomman.
Antennmalar bildar tillsammans med 5 andra familjer överfamiljen Incurvariodea. Det finns 300 beskrivna arter i 11 släkten. I Norden finns 24 kända arter.
Släkten enligt Catalogue of Life:[1]
Nationalnyckeln till Sveriges flora och fauna. Fjärilar: Käkmalar-säckspinnare. Lepidoptera: Micropterigidae-Psychidae. 2008. ArtDatabanken, SLU, Uppsala, ISBN 978-91-88506-60-3
Wikimedia Commons har media som rör antennmalar.
Antennmalar (Adelidae) är en familj i insektsordningen fjärilar. Larverna lever som minerare på växter.
Дрібні метелики з розмахом крил 8-20 мм. Тіло вузьке довге. Крила теж вузькі, їх довжина утричі-четверо більша за ширину. Крила вкриті золотистими, бронзовими, зеленкуватими або пурпуровими лусочками з металевим відблиском. Антени ниткоподібні, у самців удвічі-тричі довші переднього крила, у самиць менші. Оцелії відсутні. Голова волохата. Хоботок добре розвинений.
Метелики активні вдень. Самиці часто трапляються у невеликих роях. Гусениці молодшого віку мінують листя, старшого — живляться детритом у рослинній підстилці.
Підродина Adelinae
Підродина Nematopogoninae
Длинноусые моли[2], или длинноуски[2] (лат. Adelidae), — семейство чешуекрылых из надсемейства Adeloidea инфраотряда разнокрылых бабочек[3]:213.
Мелкие бабочки с размахом крыльев 7—27 мм. Лоб часто в прижатых, затылок всегда в торчащих чешуйках. Глазки отсутствуют. Сложные глаза с межфасеточными микротрихиями, от небольших до сильно увеличенных, соприкасающихся на затылке. Усики в 2—3,5 раза длиннее переднего крыла, нитевидные. Хоботок хорошо развит, длиннее головной капсулы, в основании покрыт чешуйками, имеет внутреннюю мускулатуру. Крылья относительно широкие, удлинённые, с короткой бахромой. Крыловая мембрана с микротрихиями. Передний край задних крыльев, кроме зацепки, несёт псевдофренулярные щетинки. Жилкование гетерономное, генерализованное, редко слегка редуцированное. Бабочки, исключая род Nematopogon, ярко окрашены, часто многоцветные. В окраске большинства видов присутствуют металлические тона.
Гусеница с прогнатической головой. Грудные пары ног хорошо развиты. Брюшные ноги часто редуцированы, но многоярусные ряды крючьев сохраняются на III—VI сегментах. Молодые гусеницы минирует листья или бурят семена. Затем в чехлике на почве питается детритом. Окукливается в чехлике.
Бабочки ведут дневной образ жизни, самцы многих видов роятся. У некоторых видов рода Nemophora роение коррелирует с копуляцией в полете. Распространение повсеместное. Выделяют 4 рода, 30 (предположительно 40—45) видов.
Длинноусые моли, или длинноуски (лат. Adelidae), — семейство чешуекрылых из надсемейства Adeloidea инфраотряда разнокрылых бабочек:213.
.JPG)
_Nemophora_augantha_(Meyrick_1907).JPG)
_Nemophora_cassiterites_(Meyrick,_1907).JPG)
_Nemophora_chrysoprasias_(Meyrick_1907).JPG)
_Nemophora_engraptes_(Meyrick,_1907).JPG)
_Nemophora_seraphias_(Meyrick,_1907).JPG)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
