L'acònit blau, tora blava, matallops blau, escanyallops, herba tora, herba verinosa[1] o realgar/rialgar[2] (Aconitum napellus) és una planta de la família de les ranunculàcies del gènere Aconitum.
Hi ha diverses teories per a explicar l'origen del nom de la planta. El mot "acònit", segons alguns autors com Plini el Vell i Teofrast, deriva d'Acona, un port de l'Àsia Menor. Altres afirmen que deriva d'akontion, que significa 'dard', perquè els pobles bàrbars l'utilitzaven per a enverinar les seves fletxes; també hi ha qui indica que deriva del grec akon, que significa 'de pedra o roca' perquè creix a les muntanyes entre les roques. Napellus significa 'petit nap' i fa referència a la forma de l'arrel.
La tora té molts noms en català i un de molt comú és "matallops". Aquest nom ve precisament d'una llegenda que explica que els llops consumeixen certes arrels durant l'hivern per a assegurar-se la sobrevivència; de tant en tant, però, erren i quan consumeixen l'arrel de l'acònit, moren.
Segons una antiga llegenda, la tora va ser engendrada per la sang de Prometeu, el déu grec de la trampa i la creació de la humanitat. Tant els metges grecs com els romans ja recomanaven evitar-ne l'ús excepte per a matar escorpins. Avicena, el gran metge àrab, va ser el primer a utilitzar l'acònit amb fins medicinals.
A nivell mundial, l'Aconitum napellus es troba en moltes zones d'Àsia i Europa. Concretament a la Gran Bretanya, a Irlanda, als Pirineus (incloses les Corberes) i Prepirineus, als Alps (excepte a Itàlia i Iugoslàvia) i en altres zones muntanyoses de la península Ibèrica.
Pel que fa a la distribució dins del Principat, la tora blava s'estén des de la Vall d'Aran i l'Alta Ribagorça fins a la Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa, el Conflent i el Vallespir.
Es troba a la vora dels cursos d'aigua i als boscos, habita en pastures humides, riberes i fondalades. Es troba a una altitud d'entre 1.500 i 2.500 m. Es tracta d'una planta nitròfila, habita sòls una mica nitrificats. Apareix en rams enmig dels prats per on passa el bestiar perquè aquest evita menjar-se-la.
Existeixen nou subespècies de l'Acònitum napellus acceptades per la Flora Europaea:[3]
L'Acònitum napellus és una planta herbàcia, perenne i que fa entre 1 i 1,40 m d'alçada.
És una planta vivaç de tija cilíndrica, dreta i sense pèls.
Les fulles són peciolades i coriàcies de color verd brillant a l'anvers i d'un color verd lleugerament més clar al revers. Es disposen de manera alterna i són palmatisectes amb segments ròmbics palmatipartits dividits en lacínies linears d'entre 2 i 4 mil·límetres d'amplada que fan entre si un angle molt agut i se separen poc les unes de les altres.
L'arrel és fusiforme i carnosa, té tubercles napiformes de 5 a 15 centímetres de llarg i són de color pàl·lid quan són joves i de color marró més fosc quan envelleixen.
Les flors són de color blau o violat intens, fan entre 3 i 4 cm de diàmetre i són zigomorfes i hermafrodites. Tenen el casc arrodonit i es troben disposades a la part terminal de la planta formant unes inflorescències en raïm denses, ramificades i espiciformes.
El periant de la tora és doble, heteroclamidi i és integrat per peces lliures disposades de manera cíclica en verticils pentàmers. Una característica especial d'aquesta planta és que les peces florals que semblen pètals són els sèpals, que tenen forma petaloide. Els pètals en si han evolucionat i formen els nectaris.
La floració se'n dona entre finals de juny i setembre.
L'androceu està compost per nombrosos estams de forma helicoïdal que produeixen grans de pol·len tricolpats. El gineceu és format per un ovari súper i tricarpel·lar amb tres primordis seminals anàtrops a l'interior.
El fruit és un trifol·licle que conté nombroses llavors d'un color fosc amb un embrió petit a l'interior i un endosperma força abundant.
La droga de l'Aconitum napellus és en tota la planta, especialment al rizoma i les llavors. Pel que fa als principis actius, el més important és l'aconitina, que és un alcaloide diterpènic i dona una toxicitat extrema a la planta. A continuació, però, s'adjunta la llista de tots els components:
El Consell General de Col·legis Oficials de Farmàcia adverteix que només s'han d'utilitzar formes amb un contingut estandarditzat en aconitina per la seva enorme toxicitat. És per això que no se'n recomana l'ús casolà. És important saber que la concentració d'aconitina de cada planta és diferent. A dosis fixades, doncs, l'aconitina i altres alcaloides de l'acònit tenen les següents accions farmacològiques:
Cal dir, en primer lloc, que qualsevol ús de la tora blava pot tenir conseqüències letals. La Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany no ha aprovat cap indicació per a l'ús de l'Aconitum napellus amb fins medicinals. Així doncs, actualment, no està indicat per a cap mena de tractament. De tota manera, fora dels riscos que té per l'alta toxicitat, la tora blava té propietats analgèsiques i antiexpectorants que antigament s'havien aprofitat:
A nivell local, l'aplicació d'acònit produeix una excitació de les terminacions nervioses, dona una lleugera sensació de calor i formigueig, i posteriorment té un efecte anestèsic, per la qual cosa s'ha utilitzat de vegades en el tractament de neuràlgies intenses (per exemple: neuràlgia del trigemin), migranyes, dolors dentals, herpes zòster, etc., aplicacions en les quals l'acònit pot provocar una disminució de la sensibilitat dolorosa. També hi ha qui proposa el seu ús en forma de gargarismes per tractar casos de gingivitis i faringitis; ara bé, hi ha un risc molt elevat d'ingesta tòxica accidental.
En dosis terapèutiques lleugeres, l'acònit provoca una lleugera bradicàrdia i una elevació de la pressió arterial. Si s'augmenta aquesta dosi es produeix una intensa vasodilatació que disminueix la pressió arterial. Té un efecte anticongestiu i sedant de la tos, per la qual cosa s'havia utilitzat com a remei per a combatre la grip.
L'Aconitum napellus havia format part de la farmacopea com a antineuràlgic, per combatre la gota i per tractar el reumatisme, però la seva alta toxicitat va fer abandonar-ne progressivament l'ús.
A més de tots els usos medicinals enumerats, la bellesa de les flors de la tora fan que, ja des de l'antiga Roma, s'hagi cultivat en molts jardins com a planta ornamental.
La tora blava és considerada la planta més tòxica d'Europa. És així per la presència d'aconitina i pseudoaconitina, que tenen acció cardiotòxica i neurotòxica si se'n fa un mal ús. Aquests dos alcaloides, altament actius, persisteixen després de la dessecació de la planta. La toxicitat de l'acònit és tal que una dosi d'1 mg d'aconitina pot ser letal.
En cas que es produís una ingesta de tora blava, els primers símptomes apareixen al cap de pocs minuts. La primera manifestació és una sensació de cremor als llavis, la llengua i la boca. A continuació es presenta un quadre neurològic característic amb formigueig a les extremitats, cefalees, estat de confusió i trastorns visuals. Tot seguit es produeix una paràlisi progressiva també molt característica. L'acònit és una planta amb un intens neurotropisme i el seu efecte tòxic ocasiona paràlisi dels centres bulbars que es manifesta en quadres de dificultat respiratòria i arrítmies cardíaques (bradicàrdia, taquicàrdia supraventricular i trastorns de la conducció). En aquestes circumstàncies les convulsions són freqüents. La mort pot sobrevenir al cap d'una o dues hores de la ingesta com a conseqüència de les arrítmies o per paràlisi respiratòria causada, de vegades, per un edema pulmonar. El pronòstic és molt greu.
A vegades, però, n'hi ha prou amb el contacte amb la pell per tal que es doni alguna irritació o prurit, ara bé, generalment es tracta de reaccions poc importants.
No es coneixen antídots específics, per la qual cosa el tractament ha de ser simptomàtic.
En cas d'ingesta s'ha de provocar el vòmit amb mesures físiques o bé amb xarop d'ipecacuana, també es pot fer una rentada gàstrica amb l'aplicació posterior de carbó activat. Durant el tractament cal tenir en compte l'aparició de trastorns del ritme cardíac, que s'ha d'anar tractant simptomàticament. Com que és una intoxicació de caràcter greu, que pot requerir ventilació assisitida, es recomana que l'atenció del pacient es faci en un centre que disposi d'UCI.
L'acònit ja era conegut a l'Àsia fa més de 2.000 anys, on s'havia utilitzat com a verí per a fletxes i com a agent homicida. A Europa s'havia utilitzat en execucions en l'edat mitjana.
És un fet que en algunes zones rurals es diu que l'arrel de tora és comestible, però és important recordar que és una espècie molt verinosa i les seves arrels contenen els mateixos alcaloides que la resta de la planta. S'ha de tenir en compte que ja hi ha hagut algunes confusions que han portat conseqüències tràgiques: s'ha arribat a confondre l'arrel d'acònit amb el rave rusticà (Amoracia rusticana), que és una espècie comestible.
La tora també ha estat utilitzada amb fins cosmètics, ja que se li atribueix la virtut de fer renéixer el cabell. La tradició i la cultura donen a la planta altres usos de caràcter màgic: s'havia utilitzat, barrejat amb ruda, safrà i àloes, per a allunyar els mals esperits. Aquesta és una de les dotze plantes dels rosacruces.
Pel que fa a fets recents, alguns autors afirmen que l'acònit pot sinergitzar l'efecte d'alguns fàrmacs anticancerosos.
L'acònit blau, tora blava, matallops blau, escanyallops, herba tora, herba verinosa o realgar/rialgar (Aconitum napellus) és una planta de la família de les ranunculàcies del gènere Aconitum.
