Aconitum vulparia ye una especie perteneciente a la familia de les Ranunculacees.
Ye nativa d'Europa y Asia, n'España alcuéntrase nos montes septentrionales. Ta bastante espublizáu pelos montes, montes y tallares húmedos.[1][2]
Ye una planta yerbácea perenne qu'algama los 50-150 cm d'altor. Les fueyes son de color verde claro, retayaes en segmentos y les flores son iguales a les de Acónito napelo pero de color mariellu maciu.
Ye una planta tóxica, al igual que les demás especies del xéneru Aconitum. El raigañu tien licaconitina asemeyáu a les propiedaes de la aconitina.
Aconitum vulparia, describióse por Ludwig Reichenbach y espublizóse en Uebers. Aconitum 70 1819.[3]
Númberu de cromosomes de Aconitum anthora (Fam. Ranunculaceae) y táxones infraespecíficos : 2n=32[4]
Aconitum: nome xenéricu que remanez del griegu antiguu akòniton (= "planta venenosa"). Ello ye que la planta ye conocida pola so alta tosicidá dende l'antigüedá homérica. Esti nome probablemente indicaba una planta venenosa endémica que'l so hábitat yera común ente les roques serrapatoses en delles zones de Grecia. Hai dos raíz que s'atribúin al so nome: akone (= "piedra"), en referencia al so hábitat; y koné (= "matar"), obviamente faciendo referencia a la so tosicidá. Tamién foi utilizáu como un símbolu negativu (maldición o vengación) na mitoloxía de los pueblos mediterráneos. Según otres fontes ( Pliniu'l Vieyu[5]) el nome Aconitum derivar d'un antiguu puertu nel Mar Negru, llamáu "Aconis". El nome científicu anguaño aceptáu ( Aconitum ) foi propuestu por Carl von Linneo (1707-1778), biólogu y escritor suecu, consideráu'l padre de la moderna clasificación científica de los organismos vivos, na publicación de Species Plantarum de 1753.
vulparia: epítetu llatín que significa "de los foinos".
.
Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies. Aconitum vulparia ye una especie perteneciente a la familia de les Ranunculacees.
Ye nativa d'Europa y Asia, n'España alcuéntrase nos montes septentrionales. Ta bastante espublizáu pelos montes, montes y tallares húmedos.
Li djaene cou-d'-tchåsse d' Almand[1] u djaene shabot[2], c' est ene plante ki crexhe so les vås des aiwes, avou ene djaene fleur, ki dveut ravizer les cous-d'-tchåsse a môde almande sol trevén ki ç' no la a stî metou.
No d' l' indje e sincieus latén : Aconitum vulparia, pus spepieuzmint Aconitum lycoctonum subsp. vulparia
Elle a des foyes foirt kitaeyeye, come les ôtes ranonkes.
Ele florixh e moes d' djulete-awousse, el Hôte Årdene, todi.
Ele va dner come ene hotche e moes d' awousse.
foye
flormint nén co disclôs
flormint discloyou
fleur
hotche e moes d' awousse
hotches drovowes
El Walonreye, on l' voet puvite dins les vås di l' Aiwe di Wåtche et d' l' Ambleve.[3]
On l' trouve adon eto dins tot l' Levant del France (Lorinne) eyet so les payis e Coûtchant del Mîtrinne Urope.[4]
On s' endè sierveut rafûlé divins des bokets d' tchår po-z epwezner les leus.[5] Et dandjreus ossu les rnåds, si on corwaite ès no e sincieus latén «vulparia».
Pol discramiaedje des årtikes avou l' mot "cou-d'-tchåsse", loukîz cial Li djaene cou-d'-tchåsse d' Almand u djaene shabot, c' est ene plante ki crexhe so les vås des aiwes, avou ene djaene fleur, ki dveut ravizer les cous-d'-tchåsse a môde almande sol trevén ki ç' no la a stî metou.
No d' l' indje e sincieus latén : Aconitum vulparia, pus spepieuzmint Aconitum lycoctonum subsp. vulparia
De gaele paterskap (Aconitum vulparia) is 'n hieël giftige plantj die behuuertj toete ranonkelfemielje (Ranunculaceae). De saort is hieël zeldjzaam in Nederlandj en maotig aafgenómmen in aantaal. De plantj kump in Nederlandj allein in Zuud-Limbörg veur.
De plantj wuuertj 50 toet 125 cm hoeag. De blajer zeen neet toete voot ingesni-jjen enne blaadslepe zeen breier es 1 cm.
De gaele paterskap bleutj van junie toet augustus mit blaekgael blome. 't Bäövelste, 2 cm hoeag kelchblaad haet de vorm van 'nen helm en is mieër es twieë kieër zoea hoeag es 't breid is. De bleujwies is 'n troes. De bäövelste honingklere staon vertikaal op 'ne rechte nagel, dae e draodvörmig ingeróldj spaor haet. De vröch is 'n kaokervröch, wovan 's meistes drie zeen.
De plantj kump veur op kalkrieke gróndj langs baeken in loufbus.
De gaele paterskap (Aconitum vulparia) is 'n hieël giftige plantj die behuuertj toete ranonkelfemielje (Ranunculaceae). De saort is hieël zeldjzaam in Nederlandj en maotig aafgenómmen in aantaal. De plantj kump in Nederlandj allein in Zuud-Limbörg veur.
De plantj wuuertj 50 toet 125 cm hoeag. De blajer zeen neet toete voot ingesni-jjen enne blaadslepe zeen breier es 1 cm.
De gaele paterskap bleutj van junie toet augustus mit blaekgael blome. 't Bäövelste, 2 cm hoeag kelchblaad haet de vorm van 'nen helm en is mieër es twieë kieër zoea hoeag es 't breid is. De bleujwies is 'n troes. De bäövelste honingklere staon vertikaal op 'ne rechte nagel, dae e draodvörmig ingeróldj spaor haet. De vröch is 'n kaokervröch, wovan 's meistes drie zeen.
De plantj kump veur op kalkrieke gróndj langs baeken in loufbus.
Aconitum vulparia es una especie de plantas de la familia de las ranunculáceas.
Es nativa de Europa y Asia, en España se encuentra en las montañas septentrionales. Está bastante difundido por las montañas, bosques y tallares húmedos.[1][2]
Es una planta herbácea perenne que alcanza los 50-150 cm de altura. Las hojas son de color verde claro, recortadas en segmentos y las flores son iguales a las de Acónito napelo pero de color amarillo pálido.
Es una planta tóxica, al igual que las demás especies del género Aconitum. La raíz tiene licaconitina semejante a las propiedades de la aconitina.
Aconitum vulparia, fue descrita por Ludwig Reichenbach y publicado en Uebers. Aconitum 70 1819.[3]
Número de cromosomas de Aconitum anthora (Fam. Ranunculaceae) y táxones infraespecíficos : 2n=32[4]
Ver:Aconitum
vulparia: epíteto latíno que significa "de los zorros".
Aconitum vulparia es una especie de plantas de la familia de las ranunculáceas.
Es nativa de Europa y Asia, en España se encuentra en las montañas septentrionales. Está bastante difundido por las montañas, bosques y tallares húmedos.
Aconitum lycoctonum subsp. vulparia
L'aconit tue-loup (Aconitum lycoctonum subsp. vulparia) est une plante herbacée montagnarde très toxique. Elle appartient au genre Aconitum, à la famille des Renonculacées C'est une sous-espèce de l'espèce Aconitum lycoctonum.
Cette grande plante vivace glabre à feuilles palmées très découpées, fleurit en été jusqu'à 2 400 mètres d'altitude, dans les lieux rocheux, les prairies ou à l'orée des bois. On rencontre fréquemment l'aconit tue-loup auprès de l'aconit napel, dont il se différencie par sa taille plus élevée et ses longues grappes de fleurs jaune pâle, dont le casque est plus étroit et plus allongé que chez Aconitum napellus subsp. napellus. Lorsque les fleurs vieillissent, le casque a tendance à se fendre horizontalement à son sommet. Comme tous les aconits, la plante contient plusieurs alcaloïdes dont l'aconitine, poison mortel pour l'homme.
Données d'après : Julve, Ph., 1998 ff. - Baseflor. Index botanique, écologique et chorologique de la flore de France. Version : 23 avril 2004.
C'est une plante connue pour l'activité neurotoxique de ses alcaloïdes, comme les autres espèces du genre Aconitum. On l'a utilisée depuis l'Antiquité pour empoisonner les flèches ou pour éliminer les animaux sauvages dont on voulait se protéger (chacals, tigres, renards, loups… d'où le nom vernaculaire donné à cette plante) avec des appâts (en mêlant de la racine d'aconit à de la viande avariée, en imprégnant des viandes de leur suc, en éventrant des proies mortes et en les fourrant avec cet Aconit)[1].
Aconitum lycoctonum
subsp. vulparia
Aconitum lycoctonum
subsp. vulparia
Aconitum lycoctonum
subsp. vulparia
Aconitum lycoctonum
subsp. vulparia
Follicules et graines - Muséum de Toulouse
Aconitum lycoctonum subsp. vulparia
L'aconit tue-loup (Aconitum lycoctonum subsp. vulparia) est une plante herbacée montagnarde très toxique. Elle appartient au genre Aconitum, à la famille des Renonculacées C'est une sous-espèce de l'espèce Aconitum lycoctonum.
Nordisk stormhatt (Aconitum lycoctonum ssp. septentrionale) är en flerårig ört som står rakt upp och kan bli 80 centimeter upp till två meter hög. Stjälkarna är ogrenade och klädda med körtelhår upptill. Bladen sitter strödda och är håriga och handflikiga med fem till sju breda flikar och blir 20–50 centimeter. Nordisk stormhatt blommar i juli-augusti med vanligen gråaktigt blåvioletta, sällan vita eller gulvita, blommor som sitter samlade i toppställda klasar och blir 10–50 centimeter lång. Blommorna har en mycket speciell byggnad med fem yttre hylleblad där ett av hyllebladen är utbildat som en långsträckt hjälm som är omkring tre gånger så hög som bred. Nektarbladen är vridna. Frukten består vanligen av tre mångfröiga baljkapslar.[1]
Arten delas upp i flera underarter, huvudunderarten nordisk stormhatt (subsp. sepentrionale) växer vild i Sverige medan de två underarterna alpstormhatt (subsp. lycoctonum) och sydstormhatt (subsp. neapolitanum), som är gulblommiga och hör hemma i Syd- och Centraleuropa, är tillfälliga. Nordisk stormhatt är, liksom övriga stormhattar (Aconitum), mycket giftig[2]
Nordisk stormhatt är ganska vanlig i fjälltrakterna men förekommer också sällsynt nedom fjällen. Den växer vanligen på fuktig näringsrik mark, i högörtsängar, granskogar, rasbranter, och ängsbjörkskogar, bäck- och jokkstränder ofta tillsammans med andra högväxta örter som torta (Cicerbita alpina), smörboll (Trollius europaeus) och midsommarblomster (Geranium sylvaticum). Första fynduppgift publicerades på 1600-talet (Nordstedt 1920).[1]
Stormhattens rot har använts inom medicinen och som pilgift hos eskimåer i Alaska (bland annat av aleuter), östra Sibirien och Kamtjatka. Inom medicinen började man på 1700-talet i Europa nyttja den i mycket små doser som smärtstillande medel. Stormhatt har använts länge i Kina som lokalbedövning bland annat vid så kallad trepanering, på grund av stormhattsgiftets förlamande effekt. Under första världskriget användes rot av stormhatt som smärtstillande medel på västfronten. Dekokt av roten användes förr mot ohyra, bland annat i Sverige mot vägglöss.
Artnamnet lycoctonum kommer av grekiskans lykos (varg) och ktonos (mord) och betyder varggift. Aconitum är det antika namnet på växten stormhatt, där berget Akonitos har gett växtens namn[4]. Vid berget Akonitos föll helveteshunden Cerberus fradga, och ur den växte stormhatt upp.
Nordisk stormhatt är mycket giftig särskilt frön och roten som innehåller akonitin. Dödsfall och seriösa förgiftningar har förekommit inom förväxlingar av ätbara örter och vid medicinskt bruk. Symptom som uppstår kan komma plötsligt oftast inom en timme och kan vara brännande känsla i mun och svalg, kräkningar, diarré, salivsöndring, kallsvettning, hjärtrytmrubbningar, myrkrypningar, muskelsvaghet och andningsförlamningar. Ifall större mängder av växten skulle förtäras måste medicinskt kol ges som behandling.[5]
Wikimedia Commons har media som rör Nordisk stormhatt.
Nordisk stormhatt (Aconitum lycoctonum ssp. septentrionale) är en flerårig ört som står rakt upp och kan bli 80 centimeter upp till två meter hög. Stjälkarna är ogrenade och klädda med körtelhår upptill. Bladen sitter strödda och är håriga och handflikiga med fem till sju breda flikar och blir 20–50 centimeter. Nordisk stormhatt blommar i juli-augusti med vanligen gråaktigt blåvioletta, sällan vita eller gulvita, blommor som sitter samlade i toppställda klasar och blir 10–50 centimeter lång. Blommorna har en mycket speciell byggnad med fem yttre hylleblad där ett av hyllebladen är utbildat som en långsträckt hjälm som är omkring tre gånger så hög som bred. Nektarbladen är vridna. Frukten består vanligen av tre mångfröiga baljkapslar.
Arten delas upp i flera underarter, huvudunderarten nordisk stormhatt (subsp. sepentrionale) växer vild i Sverige medan de två underarterna alpstormhatt (subsp. lycoctonum) och sydstormhatt (subsp. neapolitanum), som är gulblommiga och hör hemma i Syd- och Centraleuropa, är tillfälliga. Nordisk stormhatt är, liksom övriga stormhattar (Aconitum), mycket giftig
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
