Of all the animals that you may encounter in a tropical rainforest, none evoke a more visceral, negative reaction in even the most ardent nature lovers than the tailless whipscorpions...
The Amblypygi are a group of around 150 species of arachnids commonly known as tailless whip scorpions or whip spiders (Harvey 2002, 2003). In contrast to the Uropygi [=Thelyphonida] (whip scorpions or vinegaroons), amblypygids lack a tail. The long, bulky, and spined pedipalps extending in front of their somewhat flattened bodies are raptorial (i.e., adapted for seizing prey) and the first pair of walking legs are highly modified into very long antenna-like sensory appendages. Amblypygids lack the silk-spinning spinnerets or poison glands of spiders, but their chelicerae are modified as spider-like fangs. (Barnes 1987; Brusca and Brusca 2003) Either the Uropygi or Araneae (spiders) are believed to be the sister clade to the Amblypygi, with Uropygi generally viewed as more likely given current knowledge (Weygoldt 2000; Fahrein et al. 2009).
Amblypygids are widely distributed in warm, humid regions, where they are typically found in protected situations such as under bark or in leaf litter. Some live in caves. Most species are less than 5 cm long (the smallest is less than a centimeter), but the antenniform first pair of legs may be as long as 25 cm. These long "legs" function as both touch receptors and chemoreceptors. Amblypygids hunt at night, walking sideways with their front "legs" extended. When a prey item is encountered, it is grabbed with the pedipalps and torn open with the chelicerae, allowing the body fluids to be imbibed. (Barnes 1987; Brusca and Brusca 2003)
In the few amblypygid species in which reproductive behavior has been observed, the male courts the female with trembling movements of the antenniform legs and rocking body movements directed toward the female. Eventually, a sperm-containing spermatophore is deposited. Using his pedipalps or front legs, the male guides the female over the spermatophore, which she takes up. After fertilization occurs, the female produces a parchment-like membrane that holds her 6 to 60 large eggs underneath her abdomen. She carries the eggs until hatching and subsequently carries the newly hatched offspring. After their first molt, the young amblypygids climb onto the mother's abdomen until the next molt. (Barnes 1987; Brusca and Brusca 2003)
Amblypygids typically feed on arthropods such as crickets, katydids, harvestmen, spiders, millipedes, roaches, and moths (which they are able to snatch out of the air!) (Hebets 2002), but Ladle and Velander (2003) reported a very unusual feeding habit for a Caribbean species inhabiting rocky outcrops adjacent to mountain streams running through primary tropical rainforest on the island of Tobago: here, Heterophrynus cheiracanthus were observed capturing and eating Macrobrachium prawns plucked from the stream.
Rayor and Taylor (2006) reported on their observations of social behavior in amblypygids, which are generally viewed as solitary animals, and review the literature on early parental care and more complex social behaviors in non-spider arachnids in general.
Weygoldt et al. (2010) described the mating and reproductive behavior of Phrynus exsul, the only Old World species of the family Phrynidae (an essentially Neotropical group), and compare it to that of other phrynids. The Neotropical Phrynus were revised by Quintero (1981).
Harvey (2003) provides a dichotomous key to families and a world catalogue of species. Weygoldt (2000) reviewed the biology of the Amblypygi and includes a key to genera as well as basic information about each genus (distinguishing characteristics, geographic distribution, key literature, etc.).
Die orde Amblypygi bestaan uit ongeveer 60 spesies wat voorheen as lede van die orde Uropygi beskou is. Lede van die Amblypygi is naglewend en hulle hou onder rotse, stompe, blare, ensovoorts. Hulle is tussen 4 en 45 mm groot en hul afgeplatte liggame is soortgelyk aan die van spinnekoppe. Die karapaks het ’n paar oë wat in die middel geleë is en daar kom nog twee of drie oë aan elke kant daarvan voor.
Hul kloukake is soortgelyk aan die van spinnekoppe en die kaaktasters is goed ontwikkel. Die eerste paar bene dien as sensoriese en tasorgane. Hulle is tot lang, sweepagtige strukture verleng, terwyl die laaste 3 paar ledemate as bewegingsorgane gebruik word.
Wikimedia Commons het meer media in die kategorie Amblypygi.
Wikispecies het meer inligting verwant aan: Amblypygi
Die orde Amblypygi bestaan uit ongeveer 60 spesies wat voorheen as lede van die orde Uropygi beskou is. Lede van die Amblypygi is naglewend en hulle hou onder rotse, stompe, blare, ensovoorts. Hulle is tussen 4 en 45 mm groot en hul afgeplatte liggame is soortgelyk aan die van spinnekoppe. Die karapaks het ’n paar oë wat in die middel geleë is en daar kom nog twee of drie oë aan elke kant daarvan voor.
Hul kloukake is soortgelyk aan die van spinnekoppe en die kaaktasters is goed ontwikkel. Die eerste paar bene dien as sensoriese en tasorgane. Hulle is tot lang, sweepagtige strukture verleng, terwyl die laaste 3 paar ledemate as bewegingsorgane gebruik word.
Qamçılıayaq hörümçəklər (lat. Amblypygi) – hörümçəkkimilər sinfinə aid heyvan dəstəsi.
Qamçıayaqlılar tropik ölkələrdə yaşayırlar. Orta ölçülü və daha iri formalar vardır. Xeliserləri qısadır və caynaqşəkilli buğumla nəhayətlənir. Qamçıayaqlıların xüsusi özünümüdafiə vasitəsi vardır. Onlarda anal dəliyinin yanında xarici mühitlə əlaqələnən anal vəzi yerləşir. Bu vəzi aşındırıcı maddə ifraz edir. Qamçıayaqlıların Thelyphonidae fəsiləsinə daxil olan 80-ə qədər növü məlumdur. Əksər növü Malay arxipelaqında və Mərkəzi Amerikada yayılmışdır. Yava adasında quyruqlu telifon növü geniş yayılmışdır. Bu növün ölçüsü 30 mm-dir, qara-qonur rəngdədir. Typopeltis cinsindən olan növlərə Cənub-Şərqi Asiyada , Mastygoproctus cinsindən olan iri telifonlara Braziliyada və Meksikada rast gəlinir. Keçmiş SSRİ ərazisində ( Ussuriyada) ancaq bir növ - amur telifonu (Thelyphonus amurensis) yayılmışdır.[1]
Qamçılıayaq hörümçəklər (lat. Amblypygi) – hörümçəkkimilər sinfinə aid heyvan dəstəsi.
Els amblipigis (Amblypygi) són un ordre d'aràcnids, vagament semblants a escorpins sense cua, amb un cos ample i força aplanat d'entre 5 i 40 mm, tot i que internament s'assemblen més a les aranyes. Se'n coneixen unes 170 espècies[1] Es caracteritzen pel fet que el primer parell d'extremitats ambulatòries s'han transformat en apèndixs sensorials, habitualment força llargs; poden arribar a 5 vegades la longitud del mateix animal). No segreguen seda ni cap mena de verí. Els seus hàbits són, en general, nocturns i es troben en regions tropicals i subtropicals
El cos està deprimit i és de color marronós; mostra dos regions diferenciades, el prosoma i l'opistosoma, que estan separats per una estreta cintura. El prosoma és ample i aplanat, en forma d'escut, amb dos ulls centrals i tres a ambdós costats, pròxims al marge frontal; algunes espècies no tenen ulls. L'opistosoma consta de 12 segments; l'orifici genital s'obre a la segona esternita i està cobert per un gran opercule, sota el qual també desemboca el primer parell d'òrgans respiratoris (fil·lotràquees), mentre que el segon parell s'obre en la tercera esternita.
Els quelícers són similars als dels aranèids, amb un artell final en forma d'ungla, però sense glàndula verinosa i amb un òrgan estridulador en la seva cara interna. Els pedipalps són grans, molt aparents, i proveïts de nombroses espines, que donen a l'animal un aspecte temible; el tars pot plegar-se sobre les espines de la tíbia, cosa que utilitza per a caçar les seves preses i com mecanisme de defensa. El primer parell de potes és extraordinariamente llarg (fins a 30 cm), anteniforme, amb la tíbia i el tars multiarticulats; la seva funció no és locomotora sinó tàctil i quimioreceptora; sempre estan dirigits cap avant i cap als costats i van palpant contínuament el terreny; tenen gran importància en la localització de les preses, ja que els amblipigios cacen de nit. Els altres tres parells de potes són caminadores i també considerablement llargs.
La femella transporta la posta (fins a 60 ous) a la part ventral de l'opistosoma. Quan neixen les cries grimpen al dors de l'opistosoma i són transportades per la mare fins a la primera muda, quan es dispersen i fan vida independent.
Els amblipigis són lucífugs i nocturns, refugiant-se durant el dia sota pedres, en forats de les roques o sota l'escorça dels arbres. A la nit passegen a la recerca de preses (escarabts, ortòpters, termites), palpant contínuament l'entorn amb les seves potes sensorials; una vegada localitzada la capturen amb els pedipalps i la perforen amb els quelícers, succionant els seus fluids corporals. Quan se'ls molesta s'inmovilitzen, però poden córrer molt ràpid si se'ls acorrala. Moltes espècies viuen en coves, on es localitzen en les parets i el sostre.
La majoria dels amblipigis són higròfils i poques espècies resisteixen molt de temps en entorns secs; beuen aigua i probablement perceben la presència d'aigua amb algun tipus de seda sensorial.
Es coneixen fòssils d'amblipigis des del Carbonífer superior (fa uns 300 milions d'anys).[3]
Tots els estudis recents sobre la filogènia dels aràcnids recolzen la monofília del clade format per Araneae, Amblypygi, Schizomida i Uropygi. Aquest clade s'ha anomenat de diferents modes (Caulogastra, Megoperculata, Arachnidea), tot i que el més emprat és el de Tetrapulmonata, que fa referència a la seva principal característica comuna, la presència de dos parells de filotràquies ("pulmons") (a vegades modificades o reduïdes secundàriament); altres sinapomorfies són la presència d'un estretament (pedícel o cintura) entre prosoma i opistosoma, un estómac succionador post-cerebral, i quelícers en forma de navalla plegable.[4]
Les relacions dels amblipigis amb els altres tetrapulmonats encara no estan clares. Les anàlisis de dades morfològiques tendeixen a apropar-los als aranèids, en el clade Labellata (cladograma A); les dades moleculars sostenen que els amblipigis estarien més relacionats amb els uropigis i esquizòmids, formant el clade Pedipalpi (cladograma B):
Tetrapulmonata Labellata
Els amblipigis (Amblypygi) són un ordre d'aràcnids, vagament semblants a escorpins sense cua, amb un cos ample i força aplanat d'entre 5 i 40 mm, tot i que internament s'assemblen més a les aranyes. Se'n coneixen unes 170 espècies Es caracteritzen pel fet que el primer parell d'extremitats ambulatòries s'han transformat en apèndixs sensorials, habitualment força llargs; poden arribar a 5 vegades la longitud del mateix animal). No segreguen seda ni cap mena de verí. Els seus hàbits són, en general, nocturns i es troben en regions tropicals i subtropicals
Krabovci, Amblypygi (též bičovci) je řád pavoukovců. Je známo přes 150 druhů, řazených do 5 čeledí. Žijí v tropech i subtropech Afriky, Asie i Ameriky.
Krabovci dosahují s roztaženými končetinami velikosti od 5 do 70 cm. Vyznačují se širokým plochým tělem a segmentovaným zadečkem. První pár kráčivých nohou je přeměněn v tenké smyslové orgány. Pedipalpy, druhý pár končetin, jsou nápadně velké a uzpůsobené k lapání kořisti. Loví hmyz a pohybují se podobně jako krabi, bokem.
Některé druhy (např. Phrynus marginemaculatus a Damon diadema) jsou známy tím, že se jako jedni z mála pavoukovců vyznačují sociálním chováním.[1]
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Amblypygi na anglické Wikipedii.
Krabovci, Amblypygi (též bičovci) je řád pavoukovců. Je známo přes 150 druhů, řazených do 5 čeledí. Žijí v tropech i subtropech Afriky, Asie i Ameriky.
Krabovci dosahují s roztaženými končetinami velikosti od 5 do 70 cm. Vyznačují se širokým plochým tělem a segmentovaným zadečkem. První pár kráčivých nohou je přeměněn v tenké smyslové orgány. Pedipalpy, druhý pár končetin, jsou nápadně velké a uzpůsobené k lapání kořisti. Loví hmyz a pohybují se podobně jako krabi, bokem.
Některé druhy (např. Phrynus marginemaculatus a Damon diadema) jsou známy tím, že se jako jedni z mála pavoukovců vyznačují sociálním chováním.
Die Geißelspinnen (Amblypygi) sind eine Ordnung der Spinnentiere (Arachnida). Weltweit sind mehr als 200 Arten dieser Tiere bekannt, die eine Körpergröße von 10 bis 45 mm erreichen. Fast alle Geißelspinnen leben in den Tropen und Subtropen, die meisten in Regenwäldern. Im Mittelmeerraum kommen zwei Arten vor, eine davon auch in Europa (Griechenland: Rhodos und Kos).
Durch ihren flachen Körper sind die Geißelspinnen in der Lage, sich unter Steinen zu verstecken. Sie bewegen sich meist langsam und ertasten mit ihren Fühlerbeinen die Umgebung, häufig bewegen sie sich dabei seitwärts. Ihre Beute (Grillen, Motten und andere kleine Gliederfüßer) ertasten sie mit Hilfe dieser Beine und packen sie blitzschnell mit den zu Fangzangen umgewandelten Pedipalpen.
Geißelspinnen haben einen flachen Körper, der wie bei den Webspinnen durch einen Körperstiel (Petiolus) in einen Vorderkörper (Prosoma) und einen Hinterleib (Opisthosoma) geteilt wird. Beide Körperpartien sind deutlich gegliedert. Die Pedipalpen sind als Fangapparate ausgeprägt, die entfernt an die der Fangschrecken erinnern. Wie bei den Geißelskorpionen dienen die Beine des ersten Laufbeinpaares als Tastorgane und sind sehr lang (bei der 39 mm langen Art Heterophrynus longicornis bis zu 30 cm); sie haben eine höhere Anzahl der ursprünglichen Beinglieder behalten. Als Laufbeine dienen nur die folgenden drei Paare. Wehr- oder Giftdrüsen fehlen den Geißelspinnen.
Die Männchen der Geißelspinnen tragen häufig ungefährliche Rivalenkämpfe mit ihren Fühlerbeinen aus, um die Gunst der Weibchen zu erregen. Danach wenden sie sich vom Weibchen ab und platzieren ein Spermienpaket (Spermatophore) zwischen sich und der Partnerin. Nachdem sie sich wieder umgedreht haben, versuchen sie das Weibchen über die Spermatophore zu locken, damit es diese aufnehmen kann.
Insgesamt sind in der Ordnung der Geißelspinnen 2 Unterordnungen mit 5 Familien und 18 Gattungen bekannt, die insgesamt mehr als 200 Arten umfassen.[1]
Fossile Belege dieser Ordnung sind rar. Die ältesten fossilen Geißelspinnen wurden aus Sedimenten des Oberen Karbon in England geborgen.[4][5] Ferner sind einzelne Funde aus dem Tertiär in Mexikanischem Bernstein (Oligozän bis Miozän) und Dominikanischem Bernstein (Eozän bis Miozän) bekannt.[6][7]
Die Geißelspinnen (Amblypygi) sind eine Ordnung der Spinnentiere (Arachnida). Weltweit sind mehr als 200 Arten dieser Tiere bekannt, die eine Körpergröße von 10 bis 45 mm erreichen. Fast alle Geißelspinnen leben in den Tropen und Subtropen, die meisten in Regenwäldern. Im Mittelmeerraum kommen zwei Arten vor, eine davon auch in Europa (Griechenland: Rhodos und Kos).
Durch ihren flachen Körper sind die Geißelspinnen in der Lage, sich unter Steinen zu verstecken. Sie bewegen sich meist langsam und ertasten mit ihren Fühlerbeinen die Umgebung, häufig bewegen sie sich dabei seitwärts. Ihre Beute (Grillen, Motten und andere kleine Gliederfüßer) ertasten sie mit Hilfe dieser Beine und packen sie blitzschnell mit den zu Fangzangen umgewandelten Pedipalpen.
Buibui-mjeledi (kutoka Kiing. whip spider) ni arithropodi wa oda Amblypygi katika ngeli Arachnida wafananao na buibui wa kawaida. Kama hawa wana miguu minane lakini hawawezi kusokota nyuzi za hariri. Kiwiliwili chao kina sehemu mbili kama buibui: kefalotoraksi (cephalothorax: kichwa na kidari) na fumbatio zilizoungwa kwa pediseli (pedicel) nyembamba kwa umbo wa mrija. Mgongo wa kefalotoraksi ni ngumu na kwa hivyo huitwa gamba (carapace). Kinyume na buibui kelisera (chelicerae) za buibui-mjeledi ni fupi na pedipalpi ni ndefu zenye gando kama kaa. Pedipalpi hutumika kwa kukamata mawindo na kelisera kwa kuyakatakata. Miguu sita tu hutumika kwa kutembea. Jozi ya kwanza imekuwa miembamba na mirefu sana mpaka zaidi ya mara nne urefu wa mwili (inafanana na mijeledi, asili ya jina lao) na hutumika kama vipapasio. Buibui-mjeledi hula arithropodi wengine.
Charinus vulgaris (Charinidae)
Damon diadema (Phrynichidae)
Paraphrynus mexocanus (Phrynidae)
Makala hii kuhusu "Buibui-mjeledi" inatumia neno (au maneno) ambalo si kawaida na matumizi yake ni jaribio la kutafsiri neno (au maneno) la asili whip spider kutoka lugha ya Kiingereza. Neno (au maneno) la jaribio ni buibui-mjeledi. Kamusi za Kiswahili ama zinatofautiana kuhusu matumizi ya neno hili au hazieleweki au hazina neno kwa jambo linalojadiliwa.
Buibui-mjeledi (kutoka Kiing. whip spider) ni arithropodi wa oda Amblypygi katika ngeli Arachnida wafananao na buibui wa kawaida. Kama hawa wana miguu minane lakini hawawezi kusokota nyuzi za hariri. Kiwiliwili chao kina sehemu mbili kama buibui: kefalotoraksi (cephalothorax: kichwa na kidari) na fumbatio zilizoungwa kwa pediseli (pedicel) nyembamba kwa umbo wa mrija. Mgongo wa kefalotoraksi ni ngumu na kwa hivyo huitwa gamba (carapace). Kinyume na buibui kelisera (chelicerae) za buibui-mjeledi ni fupi na pedipalpi ni ndefu zenye gando kama kaa. Pedipalpi hutumika kwa kukamata mawindo na kelisera kwa kuyakatakata. Miguu sita tu hutumika kwa kutembea. Jozi ya kwanza imekuwa miembamba na mirefu sana mpaka zaidi ya mara nne urefu wa mwili (inafanana na mijeledi, asili ya jina lao) na hutumika kama vipapasio. Buibui-mjeledi hula arithropodi wengine.
Amblypygi is an order of arachnid chelicerate arthropods also known as whip spiders or tailless whip scorpions (not to be confused with whip scorpions or vinegaroons that belong to the related order Thelyphonida). The name "amblypygid" means "blunt tail", a reference to a lack of the flagellum that is otherwise seen in whip scorpions. Amblypygids possess no silk glands or venomous fangs. They rarely bite if threatened, but can grab fingers with their pedipalps, resulting in thorn-like puncture injuries.
As of 2016, 5 families, 17 genera and around 155 species had been discovered and described.[2] They are found in tropical and subtropical regions worldwide; they are mainly found in warm and humid environments and like to stay protected and hidden within leaf litter, caves, or underneath bark. Some species are subterranean; all are nocturnal. Fossilized amblypygids have been found dating back to the Carboniferous period, such as Weygoldtina.[1]
Amblypygids range from 5 to 16 centimetres (2.0 to 6.3 in) in legspan.[2][4] Their bodies are broad and highly flattened, with a solid carapace and a segmented abdomen, or opisthosoma. Most species have eight eyes; a pair of median eyes at the front of the carapace above the chelicerae and 2 smaller clusters of three eyes each further back on each side.
Amblypygids have raptorial pedipalps modified for grabbing and retaining prey, much like those of a mantis;[5] recent work suggests that the pedipalps display sexual dimorphism in their size and shape.[6] The first pair of legs act as sensory organs and are not used for walking. The sensory legs are very thin and elongate, have numerous sensory receptors, and can extend several times the length of the body.[2]
Amblypygids have eight legs, but use only six for walking, often in a crab-like, sideways fashion. The front pair of legs are modified for use as antennae-like feelers, with many fine segments giving the appearance of a "whip". When a suitable prey is located with the antenniform legs, the amblypygid seizes its victim with large spines on the grasping pedipalps, impaling and immobilizing the prey. This is typically done while climbing the side of a vertical surface and looking downward at their prey.[7] Pincer-like chelicerae then work to grind and chew the prey prior to ingestion. The tailless whip scorpion may go for over a month in which no food is eaten; often this is due to premolt. Due to the lack of venom the tailless whip scorpion is very nervous in temperament, retreating away if any dangerous threat is sensed by the animal.
Courtship involves the male depositing stalked spermatophores, which have one or more sperm masses at the tip, onto the ground, and using his pedipalps to guide the female over them.[8] She gathers the sperm and lays fertilized eggs into a sac carried under the abdomen, or opisthosoma. When the young hatch, they climb up onto the mother's back; any which fall off before their first molt will not survive.
Some species of amblypygids, particularly Phrynus marginemaculatus and Damon diadema, may be among the few examples of arachnids that exhibit social behavior. Research conducted at Cornell University suggests that mother amblypygids communicate with their young with her antenniform front legs, and the offspring reciprocate both with their mother and siblings. The ultimate function of this social behavior remains unknown.[9] Amblypygids hold territories that they defend from other individuals.[10]
The amblypygid diet mostly consists of arthropod prey, but these opportunistic predators have also been observed feeding on vertebrates.[2] Amblypygids generally do not feed before, during, and after molting. Like other arachnids, an amblypygid will molt several times during its life.[2] Molting is done from hanging from the underside of a horizontal surface in order to use gravity to assist in separating the old exoskeleton from the animal.
Several species of Amblypygi are sold and kept as pets including Damon diadema, Damon medius, Damon variegatus, Euphrynichus amanica, Heterophrynus batesii, Acanthophrynus coronatus, Phrynus marginemaculatus and Paraphrynus mexicanus.[11] Tailless whip scorpions are kept in tall (>45 cm;>18 in) glass enclosures which allow for two things: Enough vertical space for climbing and moulting, and enough space for heat to dissipate in order to keep the enclosure between 70 °F (21 °C) and 75 °F (24 °C). 5 centimetres (2.0 in) of substrate at the bottom of the enclosure is generally sufficient to allow for burrowing and also serves as a method to retain water in order to keep the humidity above 75%. Tailless whip scorpions live anywhere between 5–10 years. Feeding can include small insects such as crickets, mealworms, and roaches.[12][13]
The following genera are recognised:[14][15]
Amblypygi is an order of arachnid chelicerate arthropods also known as whip spiders or tailless whip scorpions (not to be confused with whip scorpions or vinegaroons that belong to the related order Thelyphonida). The name "amblypygid" means "blunt tail", a reference to a lack of the flagellum that is otherwise seen in whip scorpions. Amblypygids possess no silk glands or venomous fangs. They rarely bite if threatened, but can grab fingers with their pedipalps, resulting in thorn-like puncture injuries.
As of 2016, 5 families, 17 genera and around 155 species had been discovered and described. They are found in tropical and subtropical regions worldwide; they are mainly found in warm and humid environments and like to stay protected and hidden within leaf litter, caves, or underneath bark. Some species are subterranean; all are nocturnal. Fossilized amblypygids have been found dating back to the Carboniferous period, such as Weygoldtina.
El amblipigio (Amblypygi, del griego amblys, "romo", "débil" y pygé) es un orden de arácnidos compuesto por unas 136 especies,[1] típicamente tropicales, de América, África y Asia, y con dos especies (Charinus ionnaticus Kritscher, 1959, y Sarax mediterraneus Delle Cave, 1986) en Grecia (islas de Rodas y Kos). Los amblipigidos o amblipigios tienden a reproducirse de inmediato, buscan zonas oscuras y húmedas, por lo que es común encontrarlos en los baños de las casas o sótanos, sin embargo, no representan ninguna clase de peligro para el ser humano y no son de importancia médica debido a que no contienen veneno. Son muy tímidos y poco agresivos. Fungen como control biológico de insectos, como cucarachas, por lo que se sugiere no matarlos. La característica más peculiar es la forma del primer par de patas, mucho más largas que las demás y con función táctil.
Reciben distintos nombres comunes según las regiones (guabá, tendarapos, casimpulgas, canclos o cancles, arañas corazón, arañas látigo, arañas estrella, madres de alacrán, alacranes rey, Javier, escorpiones sin cola, limpia casas, tenanche, vinagrillos, cancreo, etc.);[2] se les acostumbra a confundir con arañas, causando espanto y repugnancia a la población, que suele considerarlos peligrosos.
Su tamaño oscila entre los 0,4 y los 4,5 cm. El cuerpo está deprimido y es de color castaño; muestra dos regiones diferenciadas, el prosoma y el opistosoma, que están separadas por una estrecha cintura. El prosoma es ancho y aplanado, en forma de escudo, con dos ojos centrales y tres a ambos lados, próximos al margen frontal; algunas especies carecen de ojos. El opistosoma consta de 12 segmentos; el orificio genital se abre en el segundo esternito y está cubierto por un gran opérculo, bajo el cual también desemboca el primer par de órganos respiratorios (filotráqueas), mientras que el segundo par se abre en el tercer esternito.
Los quelíceros son similares los de los araneidos, con un artejo final en forma de uña, pero sin glándula venenosa y con un órgano estridulador en su cara interna. Los pedipalpos son grandes, muy aparentes, y provistos de numerosas espinas, que dan al animal un aspecto temible; el tarso puede plegarse sobre las espinas de la tibia lo que utiliza para cazar sus presas y como mecanismo de defensa. El primer par de patas es extraordinariamente largo (hasta 30 cm), anteniforme, con la tibia y el tarso multiarticulados; su función no es locomotora sino táctil y quimiorreceptora; siempre están dirigidos hacia adelante y hacia los lados y van palpando continuamente el terreno; tienen gran importancia en la localización de las presas, ya que los amblipigios cazan de noche. Los otros tres pares de patas son marchadoras y también considerablemente largas.
La hembra transporta la puesta (hasta 60 huevos) en la parte ventral del opistosoma. Cuando nacen las crías, trepan al dorso del opistosoma y son transportadas por la madre hasta la primera muda, cuando se dispersan y hacen vida independiente.
Los amblipigios son lucífugos y nocturnos, refugiándose durante el día bajo piedras, en oquedades de las rocas o bajo la corteza de los árboles. Por la noche deambulan en busca de presas (cucarachas, ortópteros, termitas), tanteando continuamente el entorno con sus patas sensoriales; una vez localizada la capturan con los pedipalpos y la perforan con los quelíceros, succionando sus fluidos corporales. Cuando se les molesta se inmovilizan, pero pueden correr muy rápido si se les acosa. Muchas especies viven en cuevas, donde se localizan en las paredes y el techo.
La mayoría de los amblipigios son hidrófilos y pocas especies resisten mucho tiempo en entornos secos; beben agua y probablemente perciben la presencia de agua con algún tipo de seda sensorial.
Se conocen fósiles de amblipigios desde el Carbonífero superior (hace unos 300 millones de años).[4]
Todos los estudios recientes sobre la filogenia de Arachnida apoyan la monofilia del clado formado por Araneae, Amblypygi, Schizomida y Uropygi. A dicho clado se le ha denominado de diferentes modos (Caulogastra, Megoperculata, Arachnidea), aunque el nombre más usado es el de Tetrapulmonata, que hace referencia a su principal característica común, la presencia de dos pares de filotráqueas (pulmones en libro) (a veces modificadas o reducidas secundariamente); otras sinapomorfías son la presencia de un estrechamiento (pedicelo o cintura) entre prosoma y opistosoma, un estómago succionador postcerebral, y quelíceros en forma de navaja plegable.[5]
Las relaciones de los Amblypygi con los demás Tetrapulmonata aún no están claras. Los análisis de datos morfológicos tienden a acercarlos los Araneidos, en el clado Labellata (cladograma A); los datos moleculares sostienen que los amblipigios estarían más relacionados con Uropigios y Esquizómidos, formando el clado Pedipalpi (cladograma B):
Tetrapulmonata Labellata ___Amblypygi
Amblypygi
___Diversos análisis filogenéticos coinciden en que el grupo hermano de los Tetrapulmonata son los Palpigradi.
La clasificación de los amblipigios es la siguiente:
El amblipigio (Amblypygi, del griego amblys, "romo", "débil" y pygé) es un orden de arácnidos compuesto por unas 136 especies, típicamente tropicales, de América, África y Asia, y con dos especies (Charinus ionnaticus Kritscher, 1959, y Sarax mediterraneus Delle Cave, 1986) en Grecia (islas de Rodas y Kos). Los amblipigidos o amblipigios tienden a reproducirse de inmediato, buscan zonas oscuras y húmedas, por lo que es común encontrarlos en los baños de las casas o sótanos, sin embargo, no representan ninguna clase de peligro para el ser humano y no son de importancia médica debido a que no contienen veneno. Son muy tímidos y poco agresivos. Fungen como control biológico de insectos, como cucarachas, por lo que se sugiere no matarlos. La característica más peculiar es la forma del primer par de patas, mucho más largas que las demás y con función táctil.
Reciben distintos nombres comunes según las regiones (guabá, tendarapos, casimpulgas, canclos o cancles, arañas corazón, arañas látigo, arañas estrella, madres de alacrán, alacranes rey, Javier, escorpiones sin cola, limpia casas, tenanche, vinagrillos, cancreo, etc.); se les acostumbra a confundir con arañas, causando espanto y repugnancia a la población, que suele considerarlos peligrosos.
.jpg)
Phrynus mexicanus
Taksonoomia RiikViburämblikulised (Amblypygi) on ämblikulaadsed, kes peamiselt elavad troopikas ja subtroopikas. Nad on 5–40 millimeetrit pikad, keha on lai ja lame. Nende esijalad töötavad ka kompimisoelundina ja on tavaliselt kehast pikemad. Viburämblikulised liiguvad tihti kuuel kõnnijalal kõndides üks külg ees.
Viburämblikuliste paaritumine toimub sarnaselt nende ämblikuliikidega, kelle viljastatud emased munevad 10–60 muna, mida nad kannavad tagakeha all kotikeses. Kandmise ajal ema tagakeha lamendub nii, et katab munakotikese. Koorunud noorloomad on valkjad, läbipaistvate katetega ja väheliikuvad. Pärast koorumist jäävad nad mõneks päevaks ema tagakeha alla, kus nad kestuvad. Pärast kestumist on nad võimelised alustama iseseisvat elu. Suguküpseks saavad viburämblikud alles kolmandal eluaastal.
Viburämblikulised (Amblypygi) on ämblikulaadsed, kes peamiselt elavad troopikas ja subtroopikas. Nad on 5–40 millimeetrit pikad, keha on lai ja lame. Nende esijalad töötavad ka kompimisoelundina ja on tavaliselt kehast pikemad. Viburämblikulised liiguvad tihti kuuel kõnnijalal kõndides üks külg ees.
Viburämblikuliste paaritumine toimub sarnaselt nende ämblikuliikidega, kelle viljastatud emased munevad 10–60 muna, mida nad kannavad tagakeha all kotikeses. Kandmise ajal ema tagakeha lamendub nii, et katab munakotikese. Koorunud noorloomad on valkjad, läbipaistvate katetega ja väheliikuvad. Pärast koorumist jäävad nad mõneks päevaks ema tagakeha alla, kus nad kestuvad. Pärast kestumist on nad võimelised alustama iseseisvat elu. Suguküpseks saavad viburämblikud alles kolmandal eluaastal.
Amblypygi izen bereko ordenako araknidoak Chelicerata azpifiluma artropodo filuma dira. Armiarmaren eta eskorpioiren antzekoak dira, eta ozka pozoitsua dute. Tropikaleak dira eta Afrikan, Asia hegoaldean eta Ameriketan bizi dira gehienak. 5 familia eta 136 bat espezie ezagutzen dira.
Amblypygi izen bereko ordenako araknidoak Chelicerata azpifiluma artropodo filuma dira. Armiarmaren eta eskorpioiren antzekoak dira, eta ozka pozoitsua dute. Tropikaleak dira eta Afrikan, Asia hegoaldean eta Ameriketan bizi dira gehienak. 5 familia eta 136 bat espezie ezagutzen dira.
(RLQ=window.RLQ||[]).push(function(){mw.log.warn("Gadget "ErrefAurrebista" was not loaded. Please migrate it to use ResourceLoader. See u003Chttps://eu.wikipedia.org/wiki/Berezi:Gadgetaku003E.");});Les Amblypygi, amblypyges ou phrynes en français (« araignées 24 heures » en Martinique, du fait de différentes légendes racontant qu’une morsure entraînerait la mort dans ce laps de temps ou bien une fièvre d’une journée)[1], sont un ordre d'arthropodes de la classe des arachnides.
Les plus anciens fossiles d’amblypyges connus datent du Carbonifère, soit 359 millions d’années, leur morphologie était relativement similaire à l’actuelle.
Ils constituent un petit ordre, comparativement aux autres arachnides, de près de 230 espèces. Les amblypyges sont divisés en 5 familles et 17 genres actuels. Victimes de la mauvaise réputation des araignées, ils sont inoffensifs pour l'homme car ils ne possèdent aucun appareil venimeux[2].
Les amblypyges se rencontrent en Amérique, en Afrique, en Asie et en Europe du Sud.
La taille des amblypyges varie beaucoup, allant de 4 mm à environ 4,5 cm chez Acanthophrynus coronatus pour le corps.
Le corps de l’amblypyge, de forme aplatie, est constitué d’un céphalothorax plus large que long et d'un abdomen segmenté, de quatre paires de pattes ambulatoires dont une paire de pattes antenniformes dites tactiles et de deux pédipalpes qui, chez le mâle, sont hypertrophiés (en effet, ceux-ci mesurent souvent plus que le double de ceux des femelles) et représentent donc un dimorphisme sexuel. Les pédipalpes se terminent par une pince préhensile. Aussi sur le céphalothorax, l'amblypyge possède deux chélicères qui lui servent pour déchiqueter ses proies. D'une vision très inefficace, l’amblypyge porte deux groupes de petits yeux latéraux et une paire d'yeux médio-dorsaux[1].
Hygrophiles et lucifuges, la plupart des amblypyges vivent dans les régions humides mais aussi dans les régions sèches. Ces animaux nocturnes se cachent un peu partout, dans les fissures d’arbres, de rochers, dans les grottes, troncs d’arbre creux et toute anfractuosité qui peut les abriter (cavernicoles). De couleur beige ou brunâtre, allant jusqu’au grisâtre plus ou moins nuancé, ils savent se confondre avec leur environnement.
Les amblypyges sont nomades, ils ne font pas de terrier comme les scorpions et les uropyges, ni de nid comme certaines mygales. Ils changent souvent de cachette au gré de leurs déplacements. Ils ne se déplacent qu’exceptionnellement au sol et se tiennent toujours sur une paroi quelconque.
Ce sont des animaux nocturnes et lucifuges. Exposés à la lumière, ils s’immobilisent et s’aplatissent sur le support sur lequel ils se trouvent.
Solitaires, ils restent cachés tout le jour dans leur retraite et chassent la nuit. Ils se déplacent avec leurs six pattes arrière, se servant de la première paire comme d’antennes (pattes antenniformes) ou pattes tactiles. Les amblypyges s’en servent pour la détection des obstacles et des proies.
Très craintifs, au moindre déplacement d’air, ils détalent avec une extrême rapidité. Ils se déplacent le plus souvent obliquement, à la manière d’un crabe, s’accrochant à toute surface.
Quelques espèces, comme Phrynus marginemaculatus et Damon diadema, montrent des signes grégaires.
Ils se nourrissent d’arthropodes variés et chassent des proies plus petites qu'eux : blattes, criquets, grillons, et tout ce que peuvent saisir leurs pédipalpes. Il n’est pas rare de les trouver, la nuit, sur les murs des habitations.
Munis de puissants pédipalpes (pattes-mâchoires) et rapides comme l’éclair, ils saisissent brusquement leur proie qui, immobilisée, est amenée aux chélicères. Ces derniers vont broyer la proie pour en faire une « bouillie » qui sera ensuite aspirée.
Le repas terminé, ils rejettent l’exosquelette, vidé de toute substance.
Les amblypyges peuvent se passer de nourriture pendant des semaines si nécessaire, comme dans le cas de l’accouplement.
Dans l'adaptation au cinéma de l'épisode 4 de Harry Potter (Harry Potter et la Coupe de feu), un amblypyge est présenté à tort par Bartemius Croupton Jr. à ses élèves comme un animal à la morsure mortelle, et il est torturé par Bartemius Croupton Jr.. C'est un arachnide régulièrement utilisé dans les épreuves d'ingurgitation de l'émission Fear Factor (en)[3].
Selon The World Spider Catalog (version 18.5, 2017)[4] et Weygoldt, 1996[5] :
Les Amblypygi, amblypyges ou phrynes en français (« araignées 24 heures » en Martinique, du fait de différentes légendes racontant qu’une morsure entraînerait la mort dans ce laps de temps ou bien une fièvre d’une journée), sont un ordre d'arthropodes de la classe des arachnides.
Les plus anciens fossiles d’amblypyges connus datent du Carbonifère, soit 359 millions d’années, leur morphologie était relativement similaire à l’actuelle.
Ils constituent un petit ordre, comparativement aux autres arachnides, de près de 230 espèces. Les amblypyges sont divisés en 5 familles et 17 genres actuels. Victimes de la mauvaise réputation des araignées, ils sont inoffensifs pour l'homme car ils ne possèdent aucun appareil venimeux.
A dos amblipixios (Amblypygi) é unha orde de artrópodos quelicerados da clase dos arácnidos.
A orde está composta por unhas 136 especies que viven tipicamente en zonas intertropicais de América, África e Asia, agás dúas especies (Charinus ionnaticus Kritscher, 1959 e Sarax mediterraneus Delle Cave, 1986) que se en contran en Grecia (illas de Rodas e Kos).[1]
A pesar do seu aspecto agresivo e apia de arañas, son totalmente inofensivos xa que carecen de veleno.
A característica máis peculiar é a forma do primeiro par de patas, moito máis longo que os demais, e que ten función táctil.
O seu tamaño oscila entre os 0,4 e os 4,5 cm. Teñen o corpo deprimido e de cor castaño que mostra dous tagmas ou rexións diferenciadas, o prosoma e o opistosoma, que están separadas por unha estreita cintura.
O prosoma é ancho e aplanado, en forma de escudo, e presenta dous ollos centrais e outros tres a ambos os lados, próximos á marxe frontal; porén, algunhas especies carecen de ollos.
O opistosoma consta de 12 segmentos. O orificio xenital ábrese no segundo esternito e está cuberto por un grande opérculo, baixo o cal tamén desemboca o primeiro par de órganos respiratorios (filotraqueas), mentres que o segundo par se abre no terceiro esternito.
Os quelíceros son similares aos dos araneidos, cun artello final en forma de uña, pero sen glándula velenosa e cun órgano estridulador na súa cara interna. Os pedipalpos son grandes, moi aparentes, e están provistos de numerosas espiñas que lle dan ao animal un aspecto temíbel.
O primeiro par de patas é extraordinariamente longo (até 30 cm), e de aparencia anteniforme, coa tibia e o tarso multiarticulados; a súa función non é locomotora senón táctil e quimiorreceptora; estas patas sempre están dirixidas cara a adiante e cara aos lados, e van palpando continuamente o terreo; teñen grande importancia para a localización das presas, xa que os amblipixios cazan de noite. O tarso pode pregarse sobre as espiñas da tibia, e utilízano para cazaren súas presas e como mecanismo de defensa.
Os outros tres pares de patas son marchadoras e tamén considerabelmente longas, aínda que non tanto como as do primeiro par.
Os amblipixios son lucífugos e nocturnos, refuxiándose durante o día debaixo de pedras, en ocos das rochas ou baixo a codiaa das árbores. Pola noche deambulan en busca de presas (princialmente cascudas, saltóns e térmites), tenteando continuamente o contorno coas súas patas sensoriais; unha vez localizada a presa captúrana cos pedipalpos e perfórana cos quelíceros, succionando os seus fluídos corporais.
Cando se os molesta inmobilízanse, pero tamén poden correr moi rápido se son acosados. Moitas especies viven en covas, onde se lsitúan nas paredes e no teito.
A maioría dos amblipixios son hidrófilos e poucas especies resisten moito tempo en ambiantes secos; beben auga e probabelmente perciben a súa presenza con algún tipo de seda sensorial.
A femiaa transporta a posta (até 60 ovos) na parte ventral do opistosoma. Cando nacen as crías, estas gabean ao dorso do opistosoma e son transportadas pola nai até a primeira muda, tras a que se dispersan e fan vida independente.
A orde foi descrita en 1883 polo aracnólogo sueco Tord Tamerlan Teodor Thorell,[3] no seu artigo "Descrizione di alcuni Aracnidi inferiori dell'Arcipelago Malese". Annali del Museo Civico di Storia Naturale di Genova 18: 21-69.
O nome científico Amblypygi estrá formado polos elementos do latín científico ambly- e -pygi, tirados do grego antigo ἀμβλύς amblýs, "débil", "frouxo", "sen vigor", e πυγή pygḗ, "nádega", "cola", coa desinenia -i indicando plural.
A orde dos amblipixios subdivídese en dúas subordes,[3] coas infraordes, superfamilias e familias seguintes:[4]
Orde Amblypygi Thorell, 1883
Coñécense amblipixios fósiles desde o carbonífero superior (hai uns 300 millóns de anos).[11]
Todos os estudos recentes sobre a filoxenia doa Arachnida apoian a monofilia do clado formado por Araneae, Amblypygi, Schizomida e Uropygi. Dito clado denominouse de diferentes modos (Caulogastra, Megoperculata, Arachnidea), aínda que o nome máis usado é o de Tetrapulmonata, que fai referencia á súa principal característica común, a presenza de dous pares de filotraqueas (pulmóns en libro) (ás veces modificadas ou reducidas secundariamente); outras sinapomorfías son a presenza dun estreitamiento (pedicelo ou cintura) entre prosoma e opistosoma, un estómago succionador postcerebral e quelíceros en forma de navalla pregábel.[12]
As relacións dos Amblypygi cos demais Tetrapulmonata aínda non están claras. As análises de datos morfolóxicos tenden a acercalos aos Araneidos, no clado Labellata (cladograma A). Porén, os datos moleculares sosteñen que os amblipixios estarían máis relacionados con uropixios e esquizómidos, formando o clado dos Pedipalpi (cladograma B):
Diversas análises filoxenéticas coinciden en que o grupo irmán dos Tetrapulmonata son os Palpigradi.
A dos amblipixios (Amblypygi) é unha orde de artrópodos quelicerados da clase dos arácnidos.
A orde está composta por unhas 136 especies que viven tipicamente en zonas intertropicais de América, África e Asia, agás dúas especies (Charinus ionnaticus Kritscher, 1959 e Sarax mediterraneus Delle Cave, 1986) que se en contran en Grecia (illas de Rodas e Kos).
A pesar do seu aspecto agresivo e apia de arañas, son totalmente inofensivos xa que carecen de veleno.
A característica máis peculiar é a forma do primeiro par de patas, moito máis longo que os demais, e que ten función táctil.
Kala cemeti atau Amblypygi adalah sekelompok hewan beruas mirip ketonggeng namun tidak memiliki "cambuk" (telson)di bagian belakang abdomennya. Nama "amblypygi" dalam bahasa Latin berarti "belakangnya tumpul"
Walaupun tampak menyeramkan, hewan ini sama sekali tidak berbahaya.
Kala cemeti atau Amblypygi adalah sekelompok hewan beruas mirip ketonggeng namun tidak memiliki "cambuk" (telson)di bagian belakang abdomennya. Nama "amblypygi" dalam bahasa Latin berarti "belakangnya tumpul"
Walaupun tampak menyeramkan, hewan ini sama sekali tidak berbahaya.
Gli amblipigi (sing. amblipige[1]; Amblypygi Thorell, 1883) sono un ordine di aracnidi che comprende 5 famiglie.
Gli amblipigi presentano un largo cefalotorace, un corpo appiattito e sono privi di appendice caudale. I pedipalpi possono essere di due forme: corti e tozzi o lunghi e sottili, atti comunque alla predazione, sono aguzzi, spinosi, composti da sei segmenti, sono utilizzati per afferrare e trattenere la preda la quale viene mangiata dai chelicheri, fauci composte da due segmenti, posti sul cefalotorace tra i pedipalpi. Sono muniti di quattro paia di occhi, un paio mediano e tre laterali, quattro paia di zampe di cui il paio anteriore, molto lungo e sottile, si è evoluto in un organo di senso usato come antenne. La vita degli amblipigi si svolge di notte, predano altri artropodi. I piccoli di amblipigi appena usciti dalle uova si ritrovano in una tasca ventrale nell'addome della femmina ed in seguito assumono lo stesso comportamento degli scorpioni salendo sul dorso della madre.
Non possiedono ghiandole velenifere e sono quindi del tutto innocui per l'uomo.
La principale famiglia degli amblipigi è quella dei frinidi che comprende circa 52 specie.
Gli amblipigi (sing. amblipige; Amblypygi Thorell, 1883) sono un ordine di aracnidi che comprende 5 famiglie.
Žiužiakojai arba frinos (lot. Amblypygi) – nedidelis bestuburių gyvūnų būrys, priklausantis voragyvių klasei. Vardas Amblypygi kilęs iš graikų kalbos žodžio, reiškiančio „bukas galas“. Taip jie pavadinti dėl to, kad neturi uodegos. Užsienyje dar vadinami beuodegiais botaginiais skorpionais arba botaginiais vorais (angl. tailless whip scorpions, vok. Geißelspinnen).
Žinomos 136 rūšys. Fosilijos randamos nuo karbono periodo.
Frinos išauga nuo 5 iki 40 mm. Kūnas platus ir plokščias. Galvakrūtinė platesnė už pilvelį. Priekyje išsidėsčiusios dvi vidurinės akys, iš šonų 2 grupės po 3 akis. Pilvelis susideda iš 12 segmentų be uodeginės ataugos. Cheliceros trumpos, paprastai su smailiais galiukais, o pedipalpai ilgi, su nagais arba žnyplėmis. Kojos plonos, bet labai ilgos (ypač priekinės), išauga iki 25 cm ir gali kelis kartus viršyti kūno ilgį. Priekinė kojų pora virto jutiminiais organais, likusios poros skirtos vaikščioti. Kai kurių rūšių kojos turi specialius siurbtukus, kurie leidžia vaikščioti ant nugludintų vertikalių paviršių. Žiužiakojai turi daug panašumų su vorais, tačiau jie neturi nei voratinklinių, nei nuodų liaukų, todėl žmogui nėra pavojingi.
Žiužiakojai – naktiniai plėšrūnai. Jie dažnai juda šonu, viena priekinė koja tuo metu analizuoja paviršių judėjimo kryptimi, o kita – likusią aplinką. Auka sugaunama pedipalpais ir padalijama į gabalus cheliceromis bei pačiais pedipalpais. Minta vabzdžiais, įskaitant termitus. Frinos taip pat mėgsta gerti vandenį. Papuolę į ryškią šviesą, jie apmiršta, tačiau paliesti greitai pabėga.
Piršimosi ritualas skirtas tam, kad patinas savo pedipalpais nuvestų patelę virš jo padėto spermatoforo. Patelė surenka spermatoforą pro lytinę angą, esančią pilvelio apačioje. Ji padeda iki 60 apvaisintų kiaušinių, saugomų specialiame maišelyje, kurį nešioja po pilveliu. Išsiritę jaunikliai užsiropščia ant motinos nugaros ir ten išbūna iki pirmo nėrimosi. Jei nukrinta anksčiau, tai būna suvalgomi. Subręsta po trijų gyvenimo metų.
Žiužiakojai dažniausiai sutinkami viso pasaulio tropinėse ir subtropinėse klimato zonose, tačiau randami ir kitose pasaulio vietose. Jie mėgsta drėgmę ir tamsą, todėl paprastai gyvena miškuose, kur slepiasi po miško paklote, medžio žieve ar akmenų plyšiuose. Kai kurios rūšys sutinkamos termitynuose, olose (šių šoninės akys atrofuotos).
Dabartiniai žiužiakojai suskirstyti į 5 šeimas, 17 genčių ir 136 rūšis.
Žiužiakojai arba frinos (lot. Amblypygi) – nedidelis bestuburių gyvūnų būrys, priklausantis voragyvių klasei. Vardas Amblypygi kilęs iš graikų kalbos žodžio, reiškiančio „bukas galas“. Taip jie pavadinti dėl to, kad neturi uodegos. Užsienyje dar vadinami beuodegiais botaginiais skorpionais arba botaginiais vorais (angl. tailless whip scorpions, vok. Geißelspinnen).
Žinomos 136 rūšys. Fosilijos randamos nuo karbono periodo.
De zweepspinnen (Amblypygi) zijn een orde in de klasse van de spinachtigen (Arachnida). De wetenschappelijke naam betekent 'stompe achterkant', vanwege het ontbreken van een achterlijfsuitsteeksel (telson).
De spinachtige heeft vier paar poten, waarvan het eerste paar is omgebouwd tot lange "zwepen" waarmee hij de omgeving betast, en voedsel zoekt. De "zwepen" zijn vier maal zijn eigen lichaamslengte. De zweepspin is geheel ongevaarlijk, zijn belangrijkste wapen bestaat uit zijn lange poten waarmee hij hard weg kan rennen. Met de pedipalpen op het voorste segment grijpt hij prooien vast en kan de spin bijten, wat hij alleen in uiterste gevallen zal doen. De zweepspin is niet giftig. Ze worden 5 tot 40 millimeter lang (lichaam: de voelpoten kunnen tot 25 cm lang worden bij sommige soorten). Zweepspinnen moeten niet verward worden met de zweepschorpioenen die eveneens verlengde uitsteeksels hebben maar dan aan de achterzijde van het achterlijf.
De zweepspin is anders dan zijn naam doet vermoeden geen echte spin. Zweepspinnen zijn nachtactief en leven vooral in donkere grotten en voeden zich met insecten.
Er zijn 159 beschreven nog levende soorten zweepspinnen, die worden verdeeld in 5 families, 17 genera en 159 soorten. Daarnaast zijn er 8 fossiele soorten bekend.
Soorten van deze zweepspin komen voor in Afrika, Zuid-Amerika en Azië.[1].
De zweepspinnen (Amblypygi) zijn een orde in de klasse van de spinachtigen (Arachnida). De wetenschappelijke naam betekent 'stompe achterkant', vanwege het ontbreken van een achterlijfsuitsteeksel (telson).
Amblypyger (Amblypygi) er en gruppe edderkoppdyr. Disse store og meget langbeinte, litt edderkopp-lignende dyrene lever i tropiske områder. Tross sitt noe skremmende utseende er de helt ufarlige for mennesker.
Middelsstore til store (kroppslengde 4-45 mm), svært langbeinte edderkoppdyr. Kroppen er forholdsvis kort og flat. Forkroppen er dekket av ett bredt ryggskjold. Pedipalpene er lange og utviklet til kraftige, piggete gripeorganer. Chelicerene er ganske små. De har ett par øyne i midten nær hodets fremkant og tre små øyne på hver side lenger bak. Det første beinparet er svært langt (ofte mange ganger så langt som kroppen), tynt og svepeformet, og brukes som antenner. De andre beina er spredt utover (på grunn av den flate kroppsformen). De har ikke noen haletråd.
Amblypygene er nattaktive rovdyr. De trives best i fuktige områder, særlig i regnskog. De mangler giftkjertler, men griper byttet med de piggete pedipalpene og river det i stykker. Noen av artene kommer gjerne inn i hus. De føler seg fram med de lange frambeina og går ofte sidelengs, vanligvis med tilmålte skritt men de kan bevege seg raskt om de må. Tross sitt noe nifse utseende er de helt ufarlige for mennesker. I likhet med andre storvoksne edderkoppdyr er noen av artene populære terrariedyr. Disse edderkoppdyrene viser tilløp til sosial atferd, dersom man setter to dyr fra samme kull i samme terrarium vil de gjerne søke sammen.
Hannen setter av stilkede spermatoforer (sædbeholdere) på bakken, og leder hunnen inn over dem ved hjelp av pedipalpene. Hun tar da opp spermatoforene i sin kjønnsåpning. Etter befruktningen legger hunn egg i en pose under bakkroppen. Som hos mange andre edderkoppdyr rir de nyklekte ungene en tid på morens rygg.
Gruppen forekommer nesten utelukkende i tropiske områder. Det finnes én art i Sør-Europa.
Amblypyger (Amblypygi) er en gruppe edderkoppdyr. Disse store og meget langbeinte, litt edderkopp-lignende dyrene lever i tropiske områder. Tross sitt noe skremmende utseende er de helt ufarlige for mennesker.
Tępoodwłokowce (Amblypygi) - rząd pajęczaków.
Tępoodwłokowce mają długość do 5 cm, zamieszkują strefy tropikalne. Są nocnymi drapieżnikami.
Wyróżnia się ponad 130 gatunków zaliczanych do 2 podrzędów tworzących 5 rodzin i 21 rodzajów:
Tępoodwłokowce (Amblypygi) - rząd pajęczaków.
Tępoodwłokowce mają długość do 5 cm, zamieszkują strefy tropikalne. Są nocnymi drapieżnikami.
Amblypygi, designado também amblipígio, é uma ordem de aracnídeo que está incluída na classe Arachnida, a mesma classe das aranhas, escorpiões e carrapatos. Atualmente são conhecidas cerca 128 espécies em cinco famílias distribuídas por todas as partes do mundo (distribuição cosmopolita)[1]. No Brasil tem-se aproximadamente 13 espécies em três famílias (Charinidae, Phrynidae e Phrynichidae)[2],que se distribuem da região do Mato Grosso do Sul para a região norte brasileira, com representantes também em Ilhabela. Ocupam florestas tropicais e subtropicais, sendo que algumas espécies são adaptadas a vida em ambientes áridos, como desertos; também são encontrados em cavernas[3].
Podendo atingir até 4,5 centímetros de comprimento e achatado dorso-ventralmente, o corpo dos amblipígios é dividido em cefalotórax (prossoma), coberto por uma carapaça única e rígida, pedicelo e abdômen segmentado. O primeiro par de pernas desse animal é extremamente alongado e possui funções sensorial e de comunicação intraespecífica; essas pernas são chamadas pernas anteniformes e não são utilizadas para caminhar. Os amblipígios não possuem glândula de veneno, portanto não oferecem perigo aos humanos. Na região anterior da carapaça, possuem um par de quelíceras bissegmentadas e subqueladas que utilizam para capturar presas com o auxílio dos pedipalpos. Algumas espécies exibem dimorfismo sexual, representado por um pedipalpo maior nos machos. Como em grande parte dos aracnídeos, os amblipígios digerem seu alimento extracorporeamente, o ingerem líquido e sua excreção é efetuada através das glândulas coxais. A respiração se dá através de pulmões foliáceos e a reprodução pode ser assexuada, por partenogênese, ou sexuada, por transferência indireta de esperma. Neste último caso, a cópula ocorre da seguinte maneira: o macho engaja a fêmea em uma espécie de "dança nupcial" até ela ceder o suficiente para que o macho se aproxime e deposite o espermatóforo; na ponta desse espermatóforo está um saco de esperma que deve ser apreendido pela fêmea. Assim que este estágio é alcançado, o macho segura a fêmea com seus pedipalpos e a desloca para onde o espermatóforo foi depositado, permitindo que ela capture o saco de esperma com seu gonóporo; dessa forma, acontece a fecundação. Após a fecundação (ou não, no caso dos partenogenéticos), a fêmea carrega seus ovos em um saco de ovos localizado embaixo do seu abdômen (na região ventral). Após três meses de desenvolvimento embrionário, os ovos eclodem e dezenas de filhotes migram para cima do abdômen da mãe onde permanecem sob sua proteção; após a primeira muda, os filhotes devem seguir suas vidas longe dos cuidados maternos, caso contrário acabam virando presa daquela que os trouxe à vida[4].
Amblipígios andam sobre seis pernas, isto acontece porque seu primeiro par de pernas tem função sensorial e não são utilizadas como apoio. Este primeiro par de pernas é chamadas de anteniformes, pois se assemelham a antena dos insetos. Estas estruturas sensoriais recebem uma variedade de estímulos químicos e mecânicos do ambiente e sua perda ocasiona a inabilidade de capturar presas e de se orientar no ambiente. Há vários receptores de sinais mecânicos e químicos nestas pernas como as cerdas, as sensilas, as fendas e os tricobótrios. Existem poucos tricobótrios nas pernas anteniformes, mas muitos nas pernas utilizadas para caminhar. Estes são responsáveis por perceber a aproximação de presas e de possíveis predadores[5]. Amblipígios tem quatro pares de olhos, três laterais e um par central. Contudo, esses olhos não são capazes de formar imagem, sendo úteis somente na distinção de claro e escuro (dia/noite, ambiente exposto/ambiente protegido). Muitas vezes esses olhos podem estar ausentes ou reduzidos, principalmente os olhos medianos (os olhos laterais encontram-se ausentes ou reduzidos na maioria das vezes em espécies troglóbias).
Amblipígios são basicamente predadores de "senta e espera". Quando as pernas anteniformes entram em contato com uma possível presa, essas se retraem e o amplipígio se aproxima da presa. Quando perto o suficiente, o amblipígio abre seus pedilpalpos espinhados e ataca a presa. Esta é puxada pelos pedipalpos e as quelíceras a maceram. Como os amblipígios não possuem glândulas de venenos, a presa pode continuar viva nos momentos iniciais do processo de alimentação[6]. Espécies grandes, como por exemplo as dos gêneros Heterophrynus e Trichodamon, se posicionam sobre troncos ou rochas e predam insetos ou pequenos vertebrados. Amblipígios menores, como as espécies do gênero Charinus, possuem comportamento mais ativo (forrageamento). Na maioria das vezes, os amblipígios saem para caçar durante o período da noite. Em situações de perigo, os amblipígios conseguem soltar uma das pernas de seu próprio corpo para distrair o predador, o que facilita a fuga. Uma vez que a perna é quebrada na articulação patela-tíbia, pode haver regeneração da mesma. Aumenta o número de artículos do apêndice a cada regeneração, sendo que é possível quantificar o número de regenerações da vida de um amblipígio através da contagem destes artículos. Os amblipígios também se envolvem em disputas territoriais, onde sucedem-se lutas ritualizadas de demonstração de poder. Normalmente, o tamanho do pedipalpo é a medida de força nestes embates.
Embora ainda seja um assunto bastante debatido, acredita-se que os primeiros amblipígios tenham surgido na Terra durante o período Devoniano[7]. Os primeiros amblipígios de que se tem conhecimento foram encontrados na Inglaterra e na América do Norte. A disseminação destes animais teve início antes da separação da Pangea e da Gondwana. Hoje, os amblipígios possuem distribuição circumtropical, muito embora diferentes subgrupos sejam encontrados em diferentes continentes[8]. A linhagem dos amblipígios forma, juntamente com o grupo Araneae (aranhas), um grande grupo denominado Pantetrapulmonata; este grande grupo é monofilético, o que significa que todos os animais representantes dele surgiram a partir de um único ancestral comum. Estudos mais recentes afirmam que amblipígios também possuem relações de parentesco bem próximas a outros dois grupos de animais, Thelyphonida e Schizomida[9]. Amblipígios estão divididos em duas subordens, Paleoamblypygi e Euamblypygi. Paleoamblypygi é composta por apenas uma única espécie extinta, anteriormente distribuída pela África; Euamblypygi engloba quatro famílias, 16 gêneros e cerca de 150 espécies distribuídas pelo mundo todo. Dados mais recentes indicam que o número de espécies extintas foi elevado para 9, com registros na Europa, América do Norte e Brasil[10].
Charinidae Quintero, 1986 (Cosmopolita)
Charontidae Simon, 1892 (Sudeste Asiático e Norte da Austrália)
Phrynichidae Simon, 1900 (África, Ásia e América do Sul)
Phrynidae Blanchard, 1852 (América do Sul, América Central, América do Norte e Indonésia)
'''Paracharontidae''' Weygoldt, 1996 (Oeste da África)
No quarto filme da série de filmes de Harry Potter, Harry Potter e o Cálice de Fogo, há uma cena onde o professor Alastor "Olho Tonto" Moody (Mad Eye, em inglês) pega em suas mãos o que claramente é um amblipígio. O animal aparece no filme em uma das aulas de bruxaria, provavelmente devido a sua aparência exótica e seu caráter desconhecido e pouco estudado. No entanto, há um erro em uma das frases proferidas pelo professor: "but if she bites... she's lethal!" ("mas se ela picar...ela é letal"). Os amblipígios não possuem veneno e, portanto, não oferecem perigo ao ser humano.
Um dos maiores especialistas do mundo no grupo foi (e ainda é) o alemão Peter Weygoldt que produziu dezenas de artigos sobre taxonomia, comportamento e filogenia desses animais. Além dele, no âmbito internacional, Frederic Henry Gravely (Inglaterra), Diomedes Quintero (Panamá), Luis de Armas (Cuba), Mark Harvey (Austrália) e Chayo Rahmadi (Indonésia), Eileen Hebets (EUA) produziram e alguns ainda produzem grandes contribuições ao conhecimento dos Amblypygi. No Brasil, além de diversas contribuições de pesquisadores internacionais, alguns cientistas do próprio país produziram a respeito da taxonomia de amblipígios, como Cândido Firmino de Melo-Leitão, Ricardo Pinto da Rocha, Renner Carqueira Baptista, Alessandro Ponce de Leão Giupponi e Gustavo Silva de Miranda.
Um amblipígio extinto do Período Cretáceo aparece na obra de ficção-científica brasileira "Realidade Oculta".
Amblypygi, designado também amblipígio, é uma ordem de aracnídeo que está incluída na classe Arachnida, a mesma classe das aranhas, escorpiões e carrapatos. Atualmente são conhecidas cerca 128 espécies em cinco famílias distribuídas por todas as partes do mundo (distribuição cosmopolita). No Brasil tem-se aproximadamente 13 espécies em três famílias (Charinidae, Phrynidae e Phrynichidae),que se distribuem da região do Mato Grosso do Sul para a região norte brasileira, com representantes também em Ilhabela. Ocupam florestas tropicais e subtropicais, sendo que algumas espécies são adaptadas a vida em ambientes áridos, como desertos; também são encontrados em cavernas.
Amblipigii sunt nevertebrate care fac parte din clasa Arachnida. Acest ordin cuprinde aproximativ 5 familii, 17 genuri și 136 de specii. Ei se găsesc în regiunile tropicale și subtropicale din întreaga lume. Unele specii sunt subterane, de regulă, nocturne. În timpul zilei, ei se pot ascunde sub bușteni, scoarță de copac, pietre, sau frunze. Prefera un mediu umed.
Lungimea amblipigilor poate varia între 4 – 45 mm. Corpul lor este foarte aplatizat, divizat în prosomă și opistosomă segmentată. El este acoperit cu o cuticulă puternic chitinizată. Pe prosomă sunt situați o pereche de ochi mediani și 2 perechi a câte 3 ochi mai mici laterali. Pedipalpii sunt mari și posedă țepi, fiind adaptați împreună cu chelicerile la apucarea prăzii[1]. Chelicerele sunt relativ scurte, cu o ghiară pe ultimul articol. A treia pereche de membre (numite și prehensile) sunt modificate având rol tactil. Ele sunt foarte subțiri și la extindere au o lungime mult mai mare decât lungimea corpului. Alungirea lor are loc datorită multiplicării articolelor tarsale. De obicei, amblipigiul ține una dintre aceste membre sezoriale înainte și examinează terenul din față. Celelalte 6 picioare sunt folosite pentru locomoție. Unele specii posedă ventuze, ceea ce facilitează mersul pe suprafeți plane. Amblipigii se deplasează lateral, ca crabii. Amblipigii nu au glande sericigene sau veninoase.
Sistemul nervos este alcătuit dintr-o masă ganglionară unică concentrată în prosomă. Membrele sunt acoperite cu perișori ce îndeplinesc rolul organelor olfactive și tactile. Respirația este realizată de două perechi de plămâni situați în al II-lea și al III-lea segment opistomal. Inima reprezintă un tub care continuă în partea anterioară cu o aortă cefalică. Tubul digestiv este alcătuit din orificiul bucal, faringe musculos, esofag, intestin mediu, intestin posterior și anus. Intestinul mediu prezintă diverticule intestinale în care are loc absorbția substanțelor nutritive și depozitarea lor. Excreția se efectuează cu o pereche de glande coxale și prin tuburile Malpighi.
Uneori împerecherea este anticipată de o luptă între masculi. Ei își măresc volumul corpului inspirând aer și deschid larg pedipalpii. După un ritual de salut, se împing reciproc cu pedipalpi, lupta poate dura o oră. Cel care pierde se retrage ca semn de supunere, iar câștigătorul rămâne cu femela. Masculii depun un spermatofor pe teren și direcționează femela cu ajutorul pedipalpilor[2]. Fecundarea este internă. Femela depune în jur de 20 – 30 de ouă. Ea poartă ponta anexată de opistosomă timp de 3 – 3,5 luni. După eclozare juvenilii urcă pe spinarea mamei și rămân acolo până la prima năpârlire. Puii căzuți înainte de năpârlire sunt mâncați de către mama lor. Tinerii trec prin 6 -8 năpârliri până ajung la maturitate.
Amplipigii sunt vânători nocturni, ziua se ascund sub pietre, bușteni, frunze sau în fisurile dintre stânci. Nimerind la lumină, amblipigii înțepenesc, așezându-se la pământ, dacă îl atingim o va rupe la fugă. Totodată, cu picioarele prehensile ei pipăi mediul în direcția mișcării. Se hrănesc cu insecte, în special unele specii mănânc termite. Prada este apucată cu pedipalpi și sfărâmată cu ajutorul țepilor și cleștelor. S-a observat că ei beau, relativ, multă apă.
Speciile Phrynus marginemaculatus și Damon diadema sunt considerate a fi unele din puținele specii de arahnide care prezintă semne de comportament social. S-a observat că mama lor comunică cu tinerii mângâindu-i cu membrele prehensile. Într-un experiment, când mai mulți frați au fost plasați într-un mediu necunoscut, ei au început să se caute reciproc reunindu-se într-un grup[3].
Amblipigii au o răspândire nu prea largă, se întâlnesc în America de Sud, Antile, Africa, Australia și pe unlele insule din oceanele Indian și Pacific.
Taxonomic, ordinul Amblypygi este împărțit în două subordine[4]:
Amblipigii sunt nevertebrate care fac parte din clasa Arachnida. Acest ordin cuprinde aproximativ 5 familii, 17 genuri și 136 de specii. Ei se găsesc în regiunile tropicale și subtropicale din întreaga lume. Unele specii sunt subterane, de regulă, nocturne. În timpul zilei, ei se pot ascunde sub bușteni, scoarță de copac, pietre, sau frunze. Prefera un mediu umed.
Amblypyger (Amblypygi) är en ordning av spindeldjur med palpkäkade leddjur. Arterna saknar flagellum, det vill säga stjärt, silkeskörtlar och giftgaddar. De är rovdjur, men biter sällan utan griper istället tag, och håller fast sina byten med pedipalperna vilket även kan ge upphov till nålliknande skador.
2016 delades ordningen in i fem familjer, 17 släkten och runt 155 arter hade beskrivits.[1] De förekommer i tropiska och subtropiska områden över hela världen. Vissa arter lever under jord och alla är nattaktiva. Fossila amblypyger har återfunnits från karbonperioden.
Storleken på amblypyger varierar från 5–70 cm i benbredd.[1][2] Deras kroppar är breda och tillplattade, med en solid ryggsköld och en segmenterad buk. De flesta arter har åtta ögon; ett par med medianögon på framkanten av ryggskölden ovanför mundelarna och två små kluster med tre ögon var, längre bak på vardera sidan.
Amblypyger har pedipalper anpassade för att fånga och hålla fast byten, på samma sätt som bönsyrsorna.[3] De har åtta ben men använder bara sex för att gå med. Första paret ben fungerar istället som känselorgan och används inte för att gå med. Dessa ben, försedda med en mängd känselreceptorer, är mycket tunna, förlängda och består av en mängd segment vilket gör att de påminner om antenner och de kan sträckas ut flera gånger kroppslängden.[1]
Amblypyger är rovdjur. De går ofta sidledes likt krabbor. När ett byte upptäcks med de antennliknande frambenen fångar amblypygen det med sina långa pedipalper, innan den tuggar i sig den med sina pincettliknande käkar.
Parningen omfattar bland annat att hanen lämnar spermatoforer efter sig på marken. Dessa har stjälkar, sticker upp från marken och har sperma på toppen. Hanen använder sedan sina pedipalper för att styra honan att passera över dem.[4] Honan samlar upp sperman och lägger de befruktade äggen i en säck som hon bär under buken. När ungarna kläcks klättrar de upp på mammans rygg, där de som faller av innan första ömsningen dör.
Vissa arter av amblypyger, speciellt Phrynus marginemaculatus och Damon diadema, är bland de enda arter av spindeldjur som uppvisar sociala beteeenden. Studier vid Cornell University indikerar att modern kommunicera med sina ungar med sina antennformade ben, och avkomman kommunicerar både med mamman och sina syskon. Funktionen med detta sociala beteende är okänt. Amblypyger försvarar revir från andra individer inom ordningen.[5]
Födan består till största delen av leddjur, men dessa opportunistiska rovdjur har även observerats äta ryggradsdjur.[1] Innan, före och efter ömsningen brukar de oftast inte äta. Som andra spindeldjur genomgår amblypyger ömsning vid flera tillfällen under sitt liv.[1]
Amblypyger (Amblypygi) är en ordning av spindeldjur med palpkäkade leddjur. Arterna saknar flagellum, det vill säga stjärt, silkeskörtlar och giftgaddar. De är rovdjur, men biter sällan utan griper istället tag, och håller fast sina byten med pedipalperna vilket även kan ge upphov till nålliknande skador.
2016 delades ordningen in i fem familjer, 17 släkten och runt 155 arter hade beskrivits. De förekommer i tropiska och subtropiska områden över hela världen. Vissa arter lever under jord och alla är nattaktiva. Fossila amblypyger har återfunnits från karbonperioden.
Amblypygi là một bộ động vật không xương sống thuộc lớp Arachnida, trong phân ngành Chelicerata của ngành Arthropoda. Đến năm 2003, 5 họ, 17 chi và khoảng 155 loài đã được phát hiện.[1] Chúng được tìm thấy trong khu vực nhiệt đới và cận nhiệt đới trên toàn thế giới. Một số loài sống dưới đất, nhiều loài là về đêm.
Các chi sau đây được công nhận:[1]
Amblypygi là một bộ động vật không xương sống thuộc lớp Arachnida, trong phân ngành Chelicerata của ngành Arthropoda. Đến năm 2003, 5 họ, 17 chi và khoảng 155 loài đã được phát hiện. Chúng được tìm thấy trong khu vực nhiệt đới và cận nhiệt đới trên toàn thế giới. Một số loài sống dưới đất, nhiều loài là về đêm.
Фри́ны[1], или жгутоногие пауки[1] (лат. Amblypygi) — отряд тропических паукообразных.
Размеры от 5 мм до 4,5 см. Окраска тёмная, красноватая или желтоватая. Тело уплощённое. Головогрудь широкая, с парой медиальных и 2—3 парами боковых глаз. Брюшко 12-члениковое, без хвостовой нити; отсюда название отряда — Amblypygi в переводе с греческого означает «тупой зад». Хелицеры короткие, с крючковидным члеником на конце. Педипальпы крупные, хватательные, также с крючковидными концевыми члениками. Ноги длинные, до 25 см; у некоторых видов на концах лапок развиты присоски, позволяющие передвигаться по гладким вертикальным поверхностям. Самые длинные — передние ноги, чьи лапки имеют вид гибких многочлениковых жгутов, похожих на антенны насекомых. Фрины имеют значительное сходство с пауками, но у них нет ни ядовитых, ни паутинных желез. Несмотря на устрашающий вид, это безобидные для людей существа. Попадая под яркий свет, фрин замирает, распластываясь, но, если его тронуть, поспешно убегает. Передвигаются фрины обычно боком, как крабы. При этом один «усик» у них направлен в сторону движения, а другой непрерывно ощупывает окрестности.
Водятся они в тропиках и субтропиках. Фрины влаголюбивы, поэтому почти не покидают пределов лесов, где днём скрываются под растительными остатками, отставшей корой и в трещинах камней. Некоторые виды встречаются в термитниках. У пещерных обитателей (некоторые виды Phrynichus) редуцированы боковые глаза.
Фрины преимущественно ночные хищники; пищей им служат насекомые, включая термитов. Добыча хватается педипальпами и разрывается когтевидными члениками хелицер и педипальп. Фрины охотно пьют воду.
Брачный ритуал заключается в том, что самец педипальпами подводит самку к отложенному сперматофору. Самки откладывают до 60 яиц, которые носят под брюшком в пергаментоподобной оболочке. Молодь перебирается на спину матери; если молодой фрин падает со спины до своей первой линьки, самка его съедает. После линьки молодые фрины расходятся. Половая зрелость обычно наступает только на 3 год жизни.
Ископаемые останки фринов датируются каменноугольным периодом.
Насчитывают 136 видов фринов в 21 роде и 5 семействах[2][3].
В экранизации «Гарри Поттер и Кубок огня» Три Запретных Заклятья демонстрировались на крупном, около 10 см, фрине. В отличие от фильма, в книге заклинания демонстрировались на трёх различных пауках.
Фри́ны, или жгутоногие пауки (лат. Amblypygi) — отряд тропических паукообразных.
鞭蛛（學名：Amblypygi）亦稱蠍蛛，是一種節肢動物，屬於蛛形綱，整體外型類似蠍子但又像蜘蛛之間的無脊椎動物。此外鞭蛛亦被稱為無尾鞭蠍，因為牠與鞭蠍有著相同的特徵，惟屬於一個完全不同的物種，而被命名為鞭蛛是因為牠們的尾部沒有像部分蛛形綱家族一樣擁有毒性的鞭毛，對人體完全無害[1][2]。到2003年止已發現共有5科17屬約155種鞭蛛。身體呈扁平狀，有一對特化的觸肢，類似感覺的器官，前方的螯夾有助於防禦、捕捉獵物。
主要分佈於亞熱帶、熱帶地區，有些物種則是生活在地下，也有的則是晝伏夜出。
鈍尾目的體型平均約23.6英吋（7.6~60厘米）[3]，牠們的身體呈扁型狀，具有紮實的背甲與分段式的腹部，頭部具有兩對眼睛平均在頭部與螯肢的後方，第一個則是位於頭部中央前方，另外一對較為後方，則是分開並對稱在觸肢的前方。鞭蛛的視力非常的差，所以必須要使用特化成觸肢的腳（乍看下類似觸鞭）在前方探測作為傳達的器官，則和節肢動物的部分成員不同只能演化成可以捕捉獵物的武器，就像螳螂一樣[4]，而這對觸肢不能用來行走，但是給予了很大的幫助，它可以伸長比自己身體還要長一倍以上的距離（約25厘米）來探測前方，隨著地勢的不同，後方的腳就能因觸肢的傳達來引導著方向[4]。
當鞭蛛找到適宜的對象後會展開交配的程序，雄性會將精囊放置在適宜的位置後並用螯肢將雌性引到至精囊上方後讓雌性張開生殖口後插入即完成[5]。一般懷孕的雌鞭蛛可以產出6～80粒卵，卵產出後繫於雌鞭蛛的腹面，並有膜質包圍保護，孵化後出來的幼體會與蠍子、蜘蛛一樣置於背部讓雌鞭蛛加以保護幼體。之後雌鞭蛛會帶著幼體到達一個適宜的地方繼續生活，並且等待第一次蛻皮後自行離開母體[6]。鞭蛛也是一個伺機的掠食者一樣會等待任何適合大小的獵物上門，並捕食牠們，幾乎捕食的對象大部分都是昆蟲、其他節肢動物等等。
.jpg)
_01.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
.jpg)
|accessdate=需要含有|url= (帮助) |archive-date=中的日期值 (帮助) 鞭蛛（學名：Amblypygi）亦稱蠍蛛，是一種節肢動物，屬於蛛形綱，整體外型類似蠍子但又像蜘蛛之間的無脊椎動物。此外鞭蛛亦被稱為無尾鞭蠍，因為牠與鞭蠍有著相同的特徵，惟屬於一個完全不同的物種，而被命名為鞭蛛是因為牠們的尾部沒有像部分蛛形綱家族一樣擁有毒性的鞭毛，對人體完全無害。到2003年止已發現共有5科17屬約155種鞭蛛。身體呈扁平狀，有一對特化的觸肢，類似感覺的器官，前方的螯夾有助於防禦、捕捉獵物。
ウデムシ目（ウデムシもく、Amblypygi、別名に無鞭目）は、節足動物門鋏角亜門クモ綱に所属する分類群であり、カニムシモドキとも言われる。ただし、カニムシとは形態的類似性は低く、系統的にも近縁ではない。偏平で丈夫な体と横に張り出した長い足を持ち、その外貌は他に類するものがないほど異様である。小さいものでは体長5mm程度だが、大きいものは体長4cmを越え、しかも足は体長の2〜4倍以上あるため、陸生の節足動物としては大型の種を含む。学名"Amblypygi"は"鈍い尻"を意味する。これは近縁であるサソリモドキに対して鞭の様な尾節を欠すことに由来する。
胴部は腹背に偏平で、頭胸部（前体）と腹部（後体）に分かれる。頭胸部と腹部との間は、クモほどではないがくびれる。毒腺と出糸能力は持たない、体表に防水物質を分泌することが知られている[2]。
頭胸部は平たくハート形の頭胸甲に覆われており、前方中央1対と左右とに3対単眼を配置し、目が退化する種もある。付属肢として1対の鋏角と触肢、4対の歩脚をもつ。鋏角は小鋸歯が並ぶ鎌状に近い鉗脚構造で小さく目立たない。 和名の示す通り、触肢は腕の様に左右に張り出し、強大な鎌状になっている。内側には鋸歯が並び、小動物の捕獲に向いた造りとなっている。 歩脚（歩肢）は頭胴長に対し非常に細長く、大きく横に張り出し、アシダカグモのように関節が前方に向いている、膝節と脛節の接続部は不可動で、天敵に襲われた場合は自切の割れ目として役に立つ[3]。第一脚は特に細長くて歩行には用いず、先端部が鞭のように伸びて昆虫の触角のような感覚器官として用いられる。
腹部は体節に分かれて付属肢はなく、それぞれの節に左右1対の凹み（内突起）が見られる、腹側に呼吸器官として書肺を2対もち、生殖孔はその間に付く。
性的二形は不明瞭で、生殖孔の形状で判別する以外にも、雄の触肢が長く・雌の腹部が幅広い分類群も少なくない。
森林の朽ち木の隙間や、樹皮上、洞穴などに生息する。夜行性で、昼間は物陰に隠れる。主に集団で生活し、洞穴の壁に張りつく。凶暴な外見に反し、クモ形類にしては大人しい動物である。同種間の交流や闘争行為を持つ種も知られている。
前歩きは可能だが、左右に向けて横歩きが得意とされる。普段の動きは鈍く、捕食と避難の場合は瞬発的に素速く走る。視力は弱く、鞭のような第一脚で周りの環境と獲物の行方を偵察する。これは他の個体との交流にも使う。肉食性で、昆虫など小動物を捕食する。また、この第一脚は非常に長い為、遠くから獲物を捕食範囲まで誘導することも可能である。
繁殖行動として、求愛；婚姻ダンスを行う種が知られている。真の交尾は行わず、雌は雄の排出した縦長い精嚢を生殖孔に付けて交接を完成させる。卵は卵塊として雌の腹部につけて、両縁の膜に包まれて保護する。生まれた幼生は雌の背中に登り、脱皮するまでそこで過ごす。幼生、特に触肢の部分は赤くて成体より派手な体色を持ち、成長に伴って地味な色に変化する。また、脱皮直後の体色は鮮やかな種類も多い。
一般のクモ形類と異なり、雌雄共に性成熟になっても脱皮に続けて成長する。
世界中の熱帯地方に中心として広く分布する。稀に温帯地方に生息し[3]、日本には分布しない。
四肺類分類学上、クモ形類の中ではサソリモドキ目・ヤイトムシ目を含める有鞭類（Uropygi）の姉妹群となり、共に脚鬚類（Pedipalpi）を構成する。この分類はクモ目の姉妹群となり、更に四肺類（Tetrapulmonata）を構成する。共通点として書肺の数は最大2対、歩脚の基節と転節の構造、有鞭類と同じく感覚器官に特化した第一脚と捕脚状の触肢を持ち、クモ目と同じく吸胃（sucking stomach）とくびれる体を持つこと[3]。
種は少なく、Paracharontidae科・ヒメウデムシ科 （Charinidae）・カニムシモドキ科 （Charontidae）・オニウデムシ科 （Phrynichidae）・ウデムシ科 （Phrynidae）[4]5科からなり、約24属190種が含めると推測される[1]。
Charinus vulgaris 幼生を背負う♀
Charon grayi
タンザニアオオウデムシ♀
Paraphrynus pococki
Heterophrynus
人間の生活との係わりはほとんどない動物だが、しばしば熱帯産の大型クモ類や甲虫類と同様に観賞用に飼育されることがある。中でもタンザニアオオウデムシ（Damon diadema）は普遍で、最も広く知られるウデムシの一種である。
ウデムシ目（ウデムシもく、Amblypygi、別名に無鞭目）は、節足動物門鋏角亜門クモ綱に所属する分類群であり、カニムシモドキとも言われる。ただし、カニムシとは形態的類似性は低く、系統的にも近縁ではない。偏平で丈夫な体と横に張り出した長い足を持ち、その外貌は他に類するものがないほど異様である。小さいものでは体長5mm程度だが、大きいものは体長4cmを越え、しかも足は体長の2〜4倍以上あるため、陸生の節足動物としては大型の種を含む。学名"Amblypygi"は"鈍い尻"を意味する。これは近縁であるサソリモドキに対して鞭の様な尾節を欠すことに由来する。
무편목은 거미강에 속하는 절지동물 분류군이다. 채찍거미, 꼬리없는전갈(Tail-less whip scorpion)으로도 불린다. 한국에는 서식하지 않으며 동남아시아, 남미의 열대우림에 서식한다.
무편류의 형태.(R I Pocock, 1900)
몸은 납작하며 다리가 길다. 더듬이다리는 먹이를 붙잡기 위한 용도로 발달하였으며 안쪽에 가시가 있다. 첫째 다리쌍은 무척 길며 촉각의 구실을 한다. 나머지 다리는 걷는다리이며, 옆으로 퍼져 있다. 꼬리는 없다.
