La lleterola de peu pelut (Lactarius atlanticus) és una espècie de fong pertanyent a la família de les russulàcies.[3]
Del llatí lactarius (que té llet) i del grec Atlantikós (de l'Atles).[4]
Prefereix els boscos temperats de clima mediterrani i amb alzinars i suredes barrejats amb Pinus pinaster (pi marítim) i Pinus halepensis (pi blanc).[5] Apareix al final de l'estiu, durant tota la tardor[4] i principis de l'hivern.[6]
Capell de 2 a 8 cm de diàmetre, convex al principi i aplanat a la fi, amb el marge aprimat i ondulat. Cutícula seca i mat, pruïnosa i suaument rugosa, de coloració molt uniforme d'un bru ferruginós en temps humit i ataronjat en temps sec.[4]
Làmines primes, bifurcades, adnades o amb tendència a ésser decurrents, de color ocre al principi que s'enfosqueixen i enrogeixen amb el temps. Espores globuloses, de 7-8,5 x 6,5-8 micròmetres, cristades i reticulades amb les berrugues formant crestes que conformen un reticle gairebé complet. Basidis rabassuts, de 35-50 x 11-15 micròmetres.[4][7]
Carn escassa però ferma, de color crema o brunenc, més fosca a la base del peu, amb olor intensa i característica de xinxa de camp. Làtex aquós, primer de gust suau i després amarg.[4]
Peu de 2-8 x 0,5-1,2 cm, cilíndric, de vegades irregular i bonyegut, llis, pruïnós, amb la base del peu eriçada de pèls blanquinosos, molts o pocs, de color semblant al del barret o una mica més clar, sobretot a la part superior.[4]
Es troba freqüentment als alzinars de Mallorca i Menorca,[8] a la Serralada Litoral Catalana[9] i a Grècia.[10]
Els lactaris de la secció Olentes, com la lleterola de peu pelut, es caracteritzen per la seua peculiar olor de xinxa, de xicoira torrada o de fulles d'heura, i pel seu làtex aquós.[4]
La lleterola d'olor de xinxa -Lactarius cimicarius (Batsch) Gillet, 1876- fa l'olor típica dels bolets d'aquest grup, que recorden la d'un bernat pudent. Té un barret de 2-6 cm, de coloració uniforme, d'un bru fosc, i un peu esvelt tort cap a la base, del mateix color del barret però més clar, ocraci a la part de dalt de tot. Surt a terra baixa i a l'estatge montà en els boscos de planifolis, des de l'estiu fins als primers freds de l'hivern.[4]
Potser el bolet més representatiu del grup és la lleterola camforada -Lactarius camphoratus (Bull.) Fr., 1838- de mida petita, amb un barret de 2 a 5 cm de diàmetre, de coloració fosca, d'un bru ferruginós igual en el barret que en el peu. Làmines denses brunenques o rosades amb làtex blanquinós abundant. La seua persistent olor de xicoira torrada es manté fins i tot en exemplars secs i en mostres d'herbari. Viu en boscos de planifolis de terra baixa i de l'estatge montà, a la tardor.[4]
Sense cap interès culinari, encara que no és tòxica.[4][11]
La lleterola de peu pelut (Lactarius atlanticus) és una espècie de fong pertanyent a la família de les russulàcies.
Capel fin a 8 cm, ross groson, pì òcra con ël sech. Lamele motobin s-ciasse, òcra giaunastre peui òcra rossastre. Gamba àuta fin a 7 cm e larga fin a 1 cm, un pòch dël midem color con ël pé pì rossastr, soens feltrà, biancastra. Carn da biancastra a òcra o rossatra an bass. Làit pòch bondos, com l'eva o opalessent macià ëd bianch, un pòch angiaunent an sël fassolet, doss, americant. Odor un pòch ëd Lactarius quietus, peui ëd sicòria na vira sech.
A chërs sota la rol sempe vërda (Quercus ilex), dle vire mës-cià.
A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
Sensa anteresse alimentar.
Lactarius atlanticus Bon
Capel fin a 8 cm, ross groson, pì òcra con ël sech. Lamele motobin s-ciasse, òcra giaunastre peui òcra rossastre. Gamba àuta fin a 7 cm e larga fin a 1 cm, un pòch dël midem color con ël pé pì rossastr, soens feltrà, biancastra. Carn da biancastra a òcra o rossatra an bass. Làit pòch bondos, com l'eva o opalessent macià ëd bianch, un pòch angiaunent an sël fassolet, doss, americant. Odor un pòch ëd Lactarius quietus, peui ëd sicòria na vira sech.
AmbientA chërs sota la rol sempe vërda (Quercus ilex), dle vire mës-cià.
Comestibilità A venta mai mangé un bolè trovà se un a l'é nen un bon conossidor dij bolè!
Sensa anteresse alimentar.
Lactarius atlanticus Bon – gatunek grzybów należący do rodziny gołąbkowatych (Russulaceae)[1].
Średnicy 3–6 (do 8) cm, jednorodnie pomarańczowo-czerwony lub rdzawo-czerwony, początkowo o pokroju wypukłym, potem rozpostartym, czasem z garbkiem, o podwiniętym brzegu. Pokryty gładką, suchą, matową skórką[2].
Blaszkowy, blaszki ochrowo-żółte, po dojrzeniu czerwieniejące i pokryte białym nalotem zarodników, przyrośnięte do trzonu[2].
Długości 5–7 cm i średnicy 0,1–1 cm[2].
Zbudowany jest z kulistawych komórek powodujących ich specyficzną kruchość i nieregularny przełam. Blady, kremowo-ochrowy, nie wybarwiający się w żywicy gwajakowej, o ostrym smaku i woni liści cykorii lub bluszczu pospolitego, wydzielający gorzkie, białawe mleczko[2].
Kulistawe, o średnicy 7–8 μm, pokryte amyloidalną siateczką[2].
Organizm mikoryzowy, rozwijający się w glebie[2]. W Polsce nie występuje[3].
Lactarius atlanticus Bon – gatunek grzybów należący do rodziny gołąbkowatych (Russulaceae).
Lactarius atlanticus é um fungo que pertence ao gênero de cogumelos Lactarius na ordem Russulales. Encontrado na Europa, foi descrito cientificamente por Marcel Bon em 1975.[1]
|acessodata= (ajuda) Lactarius atlanticus é um fungo que pertence ao gênero de cogumelos Lactarius na ordem Russulales. Encontrado na Europa, foi descrito cientificamente por Marcel Bon em 1975.
Lactarius atlanticus je grzib[1], co go ôpisoł Bon 1975. Lactarius atlanticus nŏleży do zorty 'Lactarius' i familije Russulaceae.[2][3] Żŏdne podgatōnki niy sōm wymianowane we Catalogue of Life.[2]
Wikispecies mo informacyje ô Lactarius atlanticus.
Lactarius atlanticus je grzib, co go ôpisoł Bon 1975. Lactarius atlanticus nŏleży do zorty 'Lactarius' i familije Russulaceae. Żŏdne podgatōnki niy sōm wymianowane we Catalogue of Life.
