Canis lupus albus, (llop de la Tundra o llop siberià), és una subespècie del llop (Canis lupus) de la zona nord del continent euroasiàtic, la qual fou classificada com a tal l'any 1792 per Robert Kerr.[2]
Té lloc des de finals del març fins a l'abril (bastant més tard que altres subespècies a causa de l'alta latitud on viuen). Durant aquest temps, les femelles són en zel entre 5–15 dies i, una vegada realitzat l'aparellament, la gestació dura 62–63 dies, al cap de la qual pareixen entre 2 i 6 cadells.[3]
Menja principalment grans mamífers (com ara cérvols, ants, caribús, bisons i bous mesquers), la qual cosa fa que un adult pugui menjar fins a 9 kg de carn d'una vegada quan en captura un. Contràriament a la creença general que els llops només cacen preses malaltes, s'ha pogut demostrar que fins a un 93% de les seves preses no tenien cap tipus d'impediment físic o mental.[3]
Es troba a les regions àrtiques des del nord de Finlàndia fins a la Península de Kamtxatka. Tot i que fou eliminat d'algunes illes al nord de Sibèria, ha estat vist recentment a l'Illa de Wrangel.[4][5][3]
La seva esperança de vida és, si fa no fa, de setze anys.[3]
Igual que moltes altres espècies, les seves principals amenaces són els llenyataires i els caçadors. A Rússia, els llops encara es poden matar en qualsevol nombre sense un permís de caça, durant tot l'any i emprant qualsevol mètode. Els governs regionals i les societats de caça ofereixen, al canvi, fins a 190 dòlars estatunidencs per cada llop mort. Això és així perquè aquest animal ha simbolitzat la traïció en els contes populars russos i perquè la caça del llop ha estat part de la cultura popular d'aquest país durant segles. Aquestes actituds hi són, encara, molt arrelades.[3]
Canis lupus albus, (llop de la Tundra o llop siberià), és una subespècie del llop (Canis lupus) de la zona nord del continent euroasiàtic, la qual fou classificada com a tal l'any 1792 per Robert Kerr.
Der Tundrawolf[1] oder Turukhan Wolf[2] (Canis lupus albus) ist eine Unterart des Wolfes (Canis lupus), der zur Familie der Hunde (Canidae) gehört. Er ähnelt stark dem Eurasischen Wolf (Canis lupus lupus).
Der Tundrawolf ist über weite Teile des nördlichen Eurasiens verbreitet. Sein Verbreitungsgebiet erstreckt sich von Finnland über den nördlichen Teil Russlands bis nach Kamtschatka.[2]
Der Tundrawolf erreicht eine Widerristhöhe von etwa 70 bis 90 Zentimeter und eine Kopf-Rumpf-Länge zwischen 118 und 137 Zentimeter. Angaben zum Gewicht schwanken zwischen 35 und realitätsfernen 100 Kilogramm[3], dürfte aber bei männlichen Tieren durchschnittlich 40 Kilogramm betragen.[4] Zwischen Männchen und Weibchen besteht ein Geschlechtsdimorphismus: Rüden sind meistens größer und schwerer als Wölfinnen.
Das lange, weiche Fell des Tundrawolfs ist meistens dunkelgrau gefärbt.[4] Weitere Fellpartien können schwarz, rostbraun oder silbergrau gefärbt sein. Die Unterseite der Schnauze und die Kehle sind heller, die Rückseiten der Ohren erscheinen dunkler. Die Rückenfärbung weist in den meisten Fällen einen dunklen bis schwarzen Sattelfleck auf. Ebenfalls dunkler gefärbt sind oftmals die Schwanzspitze und die Vorderseite der Beine. Im Gegensatz zu wolfsähnlichen Haushunden sind Wölfe hochbeiniger und haben eine gerade Rückenlinie, während sie bei Hunden oft zum Schwanz hin abfällt. Der Wolfsschwanz ist buschig und gerade. Wölfe haben tendenziell kleinere Ohren, die zudem innen dicht behaart sind.
Tundrawölfe werden mit etwa zwei Jahren geschlechtsreif. Die Paarungszeit ist für Wölfe relativ spät erst gegen März bis April[3]; die Tragzeit dauert ungefähr neun Wochen. Ein Wurf besteht meist aus zwei bis sechs Welpen, die vom gesamten Rudel großgezogen werden. Nach ein bis drei Jahren verlassen die Jungtiere ihr Rudel, siedeln sich in der Nähe ihres alten Rudels an oder wandern fort.
Als Großraubtiere erbeuten Tundrawölfe vorwiegend Huftiere wie Rehe, Rothirsche und Wildschweine, in einigen Regionen auch Elche. Vorrangig werden ältere, kranke oder junge Tiere erbeutet, die einfacher zu überwältigen sind.
Anerkannte Synonyme für den Tundrawolf sind dybowskii Domaniewski, 1926, kamtschaticus Dybowski, 1922 und turuchanensis Ognev, 1923.[5]
Er wird häufiger mit dem Alaska-Tundrawolf (Canis lupus tundrarum) aus Nordamerika gleichgestellt oder verwechselt.[6]
Der Tundrawolf oder Turukhan Wolf (Canis lupus albus) ist eine Unterart des Wolfes (Canis lupus), der zur Familie der Hunde (Canidae) gehört. Er ähnelt stark dem Eurasischen Wolf (Canis lupus lupus).
Der Tundrawolf ist über weite Teile des nördlichen Eurasiens verbreitet. Sein Verbreitungsgebiet erstreckt sich von Finnland über den nördlichen Teil Russlands bis nach Kamtschatka.
Ο λύκος της τούνδρας (Canis lupus albus) είναι υποείδος του γκρίζου λύκου ιθαγενής των ζωνών της ευρασιατικής τούνδρας και της δασικής τούνδρας από τη Φινλανδία έως τη χερσόνησο Καμτσάτκα.[1] Περιγράφηκε για πρώτη φορά το 1792 από τον Ροβέρτο Κερρ, ο οποίος τον περιέγραψε ως ζων γύρω από τον Ιενεσέη, και ότι έχει πολύτιμη γούνα.[2]
Πρόκειται για ένα μεγάλο υποείδος, με τα ενήλικα αρσενικά να έχουν μήκος σώματος 118-137 εκ. και τα θηλυκά 112-136 εκ. Αν και συχνά γράφεται ότι είναι μεγαλύτερος από τον C. l. lupus, αυτό είναι αναληθές, καθώς βαρύτερα μέλη του άλλου υποείδους έχουν καταγραφεί. Το μέσο βάρος είναι 40-49 κιλά για τα αρσενικά και 36,6-41 κιλά για τα θηλυκά. Το υψηλότερο βάρος που καταγράφηκε μεταξύ 500 λύκων που αιχμαλωτίστηκαν στη χερσόνησο Ταϋμύρ και στη χερσόνησο Κάνιν κατά τη διάρκεια του 1951-1961 ήταν ενός γέρικου αρσενικού που σκοτώθηκε στην Ταϋμύρ στα βόρεια του ποταμού Ντουντύπτα, ζυγίζοντας 52 κιλά. Η γούνα είναι πολύ μακρυά, πυκνή, χνουδωτή και απαλή, και είναι συνήθως ανοιχτόχρωμη και γκρίζα. Η κάτω γούνα είναι γκρι μόλυβδου και η πάνω γούνα είναι κοκκινωπό γκρι.[3]
Ο λύκος της τούνδρας γενικά αναπαύεται σε κοιλάδες ποταμών, σύδεντρα και ξέφωτα δασών.[4] Το χειμώνα τρέφεται σχεδόν αποκλειστικά με θηλυκούς ή νεαρούς άγριους και εξημερωμένους ταράνδους, αν και μερικές φορές στοχεύει και λαγούς, αρκτικές αλεπούδες και άλλα ζώα. Το περιεχόμενο των στομάχων 74 λύκων που αιχμαλωτίστηκαν στον Αυτόνομο Θύλακα της Νενετσίας στη δεκαετία του 1950 βρέθηκε να αποτελούταν από 93,1% απομεινάρια ταράνδου. Κατά την καλοκαιρινή περίοδο, οι λύκοι της τούνδρας τρέφονται εκτενώς με πτηνά και μικρά τρωκτικά, καθώς και νεογέννητους ταράνδους.[5]
Ο λύκος της τούνδρας (Canis lupus albus) είναι υποείδος του γκρίζου λύκου ιθαγενής των ζωνών της ευρασιατικής τούνδρας και της δασικής τούνδρας από τη Φινλανδία έως τη χερσόνησο Καμτσάτκα. Περιγράφηκε για πρώτη φορά το 1792 από τον Ροβέρτο Κερρ, ο οποίος τον περιέγραψε ως ζων γύρω από τον Ιενεσέη, και ότι έχει πολύτιμη γούνα.
Πρόκειται για ένα μεγάλο υποείδος, με τα ενήλικα αρσενικά να έχουν μήκος σώματος 118-137 εκ. και τα θηλυκά 112-136 εκ. Αν και συχνά γράφεται ότι είναι μεγαλύτερος από τον C. l. lupus, αυτό είναι αναληθές, καθώς βαρύτερα μέλη του άλλου υποείδους έχουν καταγραφεί. Το μέσο βάρος είναι 40-49 κιλά για τα αρσενικά και 36,6-41 κιλά για τα θηλυκά. Το υψηλότερο βάρος που καταγράφηκε μεταξύ 500 λύκων που αιχμαλωτίστηκαν στη χερσόνησο Ταϋμύρ και στη χερσόνησο Κάνιν κατά τη διάρκεια του 1951-1961 ήταν ενός γέρικου αρσενικού που σκοτώθηκε στην Ταϋμύρ στα βόρεια του ποταμού Ντουντύπτα, ζυγίζοντας 52 κιλά. Η γούνα είναι πολύ μακρυά, πυκνή, χνουδωτή και απαλή, και είναι συνήθως ανοιχτόχρωμη και γκρίζα. Η κάτω γούνα είναι γκρι μόλυβδου και η πάνω γούνα είναι κοκκινωπό γκρι.
Ο λύκος της τούνδρας γενικά αναπαύεται σε κοιλάδες ποταμών, σύδεντρα και ξέφωτα δασών. Το χειμώνα τρέφεται σχεδόν αποκλειστικά με θηλυκούς ή νεαρούς άγριους και εξημερωμένους ταράνδους, αν και μερικές φορές στοχεύει και λαγούς, αρκτικές αλεπούδες και άλλα ζώα. Το περιεχόμενο των στομάχων 74 λύκων που αιχμαλωτίστηκαν στον Αυτόνομο Θύλακα της Νενετσίας στη δεκαετία του 1950 βρέθηκε να αποτελούταν από 93,1% απομεινάρια ταράνδου. Κατά την καλοκαιρινή περίοδο, οι λύκοι της τούνδρας τρέφονται εκτενώς με πτηνά και μικρά τρωκτικά, καθώς και νεογέννητους ταράνδους.
The tundra wolf (Canis lupus albus), also known as the Turukhan wolf,[3] is a subspecies of grey wolf native to Eurasia's tundra and forest-tundra zones from Finland to the Kamchatka Peninsula.[3] It was first described in 1792 by Robert Kerr, who described it as living around the Yenisei, and of having a highly valued pelt.[4]
It is a large subspecies, with adult males measuring 118–137 cm (46.5–54 in) in body length, and females 112–136 cm (44–53.5 in). Although often written to be larger than C. l. lupus, this is untrue, as heavier members of the latter subspecies have been recorded. Average weight is 40–49 kg (88–108 lb) for males and 36.6–41 kg (81–90 lb) for females. The highest weight recorded among 500 wolves caught in the Taymyr Peninsula and the Kanin Peninsula during 1951-1961 was from an old male killed on the Taymyr at the north of the Dudypta River weighing 52 kg (115 lb). The fur is very long, dense, fluffy, and soft, and is usually light grey in colour. The lower fur is lead-grey and the upper fur is reddish-grey.[5]
The tundra wolf generally rests in river valleys, thickets and forest clearings.[6] In winter it feeds almost exclusively on female or young wild and domestic reindeer, though hares, arctic foxes and other animals are sometimes targeted. The stomach contents of 74 wolves caught in the Nenets Autonomous Okrug in the 1950s were found to consist of 93.1% reindeer remains. In the summer period, tundra wolves feed extensively on birds and small rodents, as well as newborn reindeer calves.[7]
The tundra wolf (Canis lupus albus), also known as the Turukhan wolf, is a subspecies of grey wolf native to Eurasia's tundra and forest-tundra zones from Finland to the Kamchatka Peninsula. It was first described in 1792 by Robert Kerr, who described it as living around the Yenisei, and of having a highly valued pelt.
El lobo de la tundra (Canis lupus albus) es una subespecie de lobo gris que habita en la tundra y en zonas boscosas desde toda la zona norte de Rusia comprendida entre Europa y Asia, principalmente desde la Península de Kamchatka hasta el norte de Escandinavia.[1]
Se trata de una subespecie grande, cuyos machos adultos alcanzan una longitud de entre 118 y 137 centímetros y entre 40 y 50 kilogramos de peso, mientras que las hembras tendrían entre 112 y 136 centímetros de longitud y aproximadamente un promedio de entre 37 y 41 kilos. Fue considerado el lobo de mayor tamaño de Europa, pero ocasionalmente han sido encontrados ejemplares pertenecientes a otras subespecies de igual o superior tamaño. El mayor peso registrado entre 500 lobos atrapados en la Península de Taimyr y la Península de Kanín durante el periodo comprendido entre 1951 y 1961 fue el de un macho adulto muerto en la de Taymyr al norte del río Dudypta cuyo peso fue de 52 kilos. El pelaje es muy largo, denso, suave y esponjoso. La piel es por lo general blanquecina con matices de color gris especialmente en su parte superior. Su pelaje es similar al de los grandes lobos canadienses cuyas pieles fueron objeto de comercio en el pasado, de ahí que se vendieran a menudo las de estos ejemplares conjuntamente a la de los ejemplares norteamericanos.[2]
El lobo de la tundra por lo general hace su madriguera en los valles fluviales y en zonas de matorrales en las mesetas secas, tendiendo a conformar manadas de entre 5 y 9 miembros. Se alimenta principalmente de renos salvajes o domésticos, de liebres y hasta de zorros árticos. Rara vez permanecen estables en un territorio, viajando desde 200 hasta 300 kilómetros al año acompañando a las migraciones de los renos. Para algunos pueblos locales que se dedican a la cría del reno como método de subsistencia, tal es el caso de algunas comunidades de nenets, los lobos de tundra representan una seria amenaza, solo en la década comprendida entre 1944 y 1954 se calcula que los lobos dieron muerte a cerca de 75.000 renos.[1]
Datos: Q932176
Multimedia:
Especies: Canis lupus albus
El lobo de la tundra (Canis lupus albus) es una subespecie de lobo gris que habita en la tundra y en zonas boscosas desde toda la zona norte de Rusia comprendida entre Europa y Asia, principalmente desde la Península de Kamchatka hasta el norte de Escandinavia.
Se trata de una subespecie grande, cuyos machos adultos alcanzan una longitud de entre 118 y 137 centímetros y entre 40 y 50 kilogramos de peso, mientras que las hembras tendrían entre 112 y 136 centímetros de longitud y aproximadamente un promedio de entre 37 y 41 kilos. Fue considerado el lobo de mayor tamaño de Europa, pero ocasionalmente han sido encontrados ejemplares pertenecientes a otras subespecies de igual o superior tamaño. El mayor peso registrado entre 500 lobos atrapados en la Península de Taimyr y la Península de Kanín durante el periodo comprendido entre 1951 y 1961 fue el de un macho adulto muerto en la de Taymyr al norte del río Dudypta cuyo peso fue de 52 kilos. El pelaje es muy largo, denso, suave y esponjoso. La piel es por lo general blanquecina con matices de color gris especialmente en su parte superior. Su pelaje es similar al de los grandes lobos canadienses cuyas pieles fueron objeto de comercio en el pasado, de ahí que se vendieran a menudo las de estos ejemplares conjuntamente a la de los ejemplares norteamericanos.
El lobo de la tundra por lo general hace su madriguera en los valles fluviales y en zonas de matorrales en las mesetas secas, tendiendo a conformar manadas de entre 5 y 9 miembros. Se alimenta principalmente de renos salvajes o domésticos, de liebres y hasta de zorros árticos. Rara vez permanecen estables en un territorio, viajando desde 200 hasta 300 kilómetros al año acompañando a las migraciones de los renos. Para algunos pueblos locales que se dedican a la cría del reno como método de subsistencia, tal es el caso de algunas comunidades de nenets, los lobos de tundra representan una seria amenaza, solo en la década comprendida entre 1944 y 1954 se calcula que los lobos dieron muerte a cerca de 75.000 renos.
Tundrako otsoa (Canis lupus albus) Eurasiako tundratik hedatzen den otso azpiespeziea da, batez ere Siberiatik Eskandinaviaraino.
Azpiespezie handia da, arrak 118-137 zentimetro luze dira, 40-50 kilo pisatuz. Emeak, ordea, 112–136 cm luze dira eta 37-41 kilo artean pisatzen dute.
Europako otsorik handiena gisa kontsideratzen zen, baina, berriki, neurri berdineko eta handiagoak diren beste azpiespezie batzuetako aleak neurtu dira.
5-9 alez osaturiko taldetan antolatzen da eta elur-oreinak, erbiak, azeriak eta abereak ehizatzen ditu elikatzeko.
IUCN-ko mehatxaturiko espezieen zerrenda gorria (Ingelesez)
Tundrako otsoa (Canis lupus albus) Eurasiako tundratik hedatzen den otso azpiespeziea da, batez ere Siberiatik Eskandinaviaraino.
Azpiespezie handia da, arrak 118-137 zentimetro luze dira, 40-50 kilo pisatuz. Emeak, ordea, 112–136 cm luze dira eta 37-41 kilo artean pisatzen dute.
Europako otsorik handiena gisa kontsideratzen zen, baina, berriki, neurri berdineko eta handiagoak diren beste azpiespezie batzuetako aleak neurtu dira.
5-9 alez osaturiko taldetan antolatzen da eta elur-oreinak, erbiak, azeriak eta abereak ehizatzen ditu elikatzeko.
Tundrasusi (Canis lupus albus) on suden alalaji,[2] joka asuu pohjoisessa Euroopassa ja Aasiassa, etenkin Siperiassa, lukuun ottamatta pohjoisimpia Siperian saaria, joilta tundrasusi on hävitetty kokonaan. Salametsästyksen takia tundrasusi on hävitetty kokonaan eräiltä arktisilta saarilta. Tundrasusia myös myrkytettiin ja ammuttiin Neuvostoliiton aikoina helikopterista, jota ne maassa eivät päässeet pakoon. Tundrasusia on metsästetty enimmäkseen haitta- että myös turkiseläiminä.
Tundrasudet painavat aikuisina yleensä 45-57 kiloa ja ovat noin 2 metrin pituisia. Turkin väri on usein valkea. Silti tundrasusista löytyy myös tummia metsäsuden värisiä yksilöitä. Tundrasusien turkin karvojen pituus on yleensä noin 15 senttimetriä.
Tundrasusi (Canis lupus albus) on suden alalaji, joka asuu pohjoisessa Euroopassa ja Aasiassa, etenkin Siperiassa, lukuun ottamatta pohjoisimpia Siperian saaria, joilta tundrasusi on hävitetty kokonaan. Salametsästyksen takia tundrasusi on hävitetty kokonaan eräiltä arktisilta saarilta. Tundrasusia myös myrkytettiin ja ammuttiin Neuvostoliiton aikoina helikopterista, jota ne maassa eivät päässeet pakoon. Tundrasusia on metsästetty enimmäkseen haitta- että myös turkiseläiminä.
Le Loup de Sibérie (Canis lupus albus) est une sous-espèce de loup de l'espèce Canis lupus. Il est originaire de la toundra de sibérie ainsi que des zones forestières de Russie. On le retrouve également à l'extrême nord de la Scandinavie. La sous-espèce occidentale équivalente est le Loup arctique (Canis lupus arctos)[1].
Le pelage du loup de Sibérie est très varié, contrairement au loup arctique, sa fourrure n'est pas entièrement blanche. La plupart des loups de Sibérie ont une fourrure d'une teinte claire et grise (parfois teintée de brun ou de beige)[1]. Son poil est long, dense, doux et duveteux. La taille du loup de Sibérie au garrot est de 60 cm à 90 cm. Son corps a une longueur de 100 cm à 140 cm et sa queue mesure entre 30 cm et 50 cm. Les adultes pèsent entre 35 kg et 45 kg.
Le loup de Sibérie s'établit généralement dans des vallées fluviales et des fourrés dans des plateaux secs. Il a tendance à former des meutes de 5 à 7 membres. Ses proies principales sont le renne sauvage et domestique ainsi que le mouflon des neiges. Il chasse aussi des lièvres et des renards polaires. Il s'établit rarement de manière permanente, parcourant 200 km à 300 km par an pour accompagner les migrations de renne.
"Fleur", une louve sibérienne venant du zoo de Rotterdam, est à l'origine de la race du Chien-loup de Saarloos créée par le néerlandais Lendeert Saarloos en 1936 par croisement de la louve avec son berger allemand "Gerard".
Le Loup de Sibérie (Canis lupus albus) est une sous-espèce de loup de l'espèce Canis lupus. Il est originaire de la toundra de sibérie ainsi que des zones forestières de Russie. On le retrouve également à l'extrême nord de la Scandinavie. La sous-espèce occidentale équivalente est le Loup arctique (Canis lupus arctos).
Le pelage du loup de Sibérie est très varié, contrairement au loup arctique, sa fourrure n'est pas entièrement blanche. La plupart des loups de Sibérie ont une fourrure d'une teinte claire et grise (parfois teintée de brun ou de beige). Son poil est long, dense, doux et duveteux. La taille du loup de Sibérie au garrot est de 60 cm à 90 cm. Son corps a une longueur de 100 cm à 140 cm et sa queue mesure entre 30 cm et 50 cm. Les adultes pèsent entre 35 kg et 45 kg.
Le loup de Sibérie s'établit généralement dans des vallées fluviales et des fourrés dans des plateaux secs. Il a tendance à former des meutes de 5 à 7 membres. Ses proies principales sont le renne sauvage et domestique ainsi que le mouflon des neiges. Il chasse aussi des lièvres et des renards polaires. Il s'établit rarement de manière permanente, parcourant 200 km à 300 km par an pour accompagner les migrations de renne.
"Fleur", une louve sibérienne venant du zoo de Rotterdam, est à l'origine de la race du Chien-loup de Saarloos créée par le néerlandais Lendeert Saarloos en 1936 par croisement de la louve avec son berger allemand "Gerard".
Loup de Sibérie.Il lupo grigio della tundra (Canis lupus albus), detto anche lupo grigio del Turuchan, è una sottospecie di lupo grigio indigeno delle zone di tundra e boscose dell'Eurasia, dalla Finlandia a Kamčatka.[1] Fu prima descritto nel 1792 da Robert Kerr, che lo descrisse come un abitante della zona presso lo Enisej, e che avesse una peliccia molto pregiata.[2]
È una sottospecie grande, con i maschi adulti lunghi 118-137 cm e le femmine 112-136 cm. Sebbene spesso descritto come più grande del lupo grigio europeo, in realtà sono stati segnalati esemplari più grossi di quest'ultimo. Il peso medio è di 40-49 chili per i maschi e 36.6-41 chili per le femmine. Il peso più elevato rinvenuto fra 500 lupi abbattuti presso le penisole del Tajmyr e di Kanin nel 1951-1961 fu di un vecchio maschio ucciso a nord della Dudypta, pesante 52 chili. Il pelame è molto lungo, denso, e soffice, solitamente di colore grigio chiaro.[3]
Si riposa generalmente nelle valli dei fiumi, nelle boscaglie e nelle radure.[4] Nell'inverno, si ciba quasi esclusivamente degli esemplari femmine o giovani delle renne selvatiche e addomesticate, sebbene le volpi artiche e altri animali vengono talvolta cacciate. I contenuti degli stomaci di 74 lupi catturati nel Circondario autonomo dei Nenec durante gli anni cinquanta contenevano 93.1% resti riconducibili alle renne. Nell'estate, si ciba di uccelli e piccoli roditori, insieme ai cuccioli neonati delle renne.[5]
Il lupo grigio della tundra (Canis lupus albus), detto anche lupo grigio del Turuchan, è una sottospecie di lupo grigio indigeno delle zone di tundra e boscose dell'Eurasia, dalla Finlandia a Kamčatka. Fu prima descritto nel 1792 da Robert Kerr, che lo descrisse come un abitante della zona presso lo Enisej, e che avesse una peliccia molto pregiata.
È una sottospecie grande, con i maschi adulti lunghi 118-137 cm e le femmine 112-136 cm. Sebbene spesso descritto come più grande del lupo grigio europeo, in realtà sono stati segnalati esemplari più grossi di quest'ultimo. Il peso medio è di 40-49 chili per i maschi e 36.6-41 chili per le femmine. Il peso più elevato rinvenuto fra 500 lupi abbattuti presso le penisole del Tajmyr e di Kanin nel 1951-1961 fu di un vecchio maschio ucciso a nord della Dudypta, pesante 52 chili. Il pelame è molto lungo, denso, e soffice, solitamente di colore grigio chiaro.
Si riposa generalmente nelle valli dei fiumi, nelle boscaglie e nelle radure. Nell'inverno, si ciba quasi esclusivamente degli esemplari femmine o giovani delle renne selvatiche e addomesticate, sebbene le volpi artiche e altri animali vengono talvolta cacciate. I contenuti degli stomaci di 74 lupi catturati nel Circondario autonomo dei Nenec durante gli anni cinquanta contenevano 93.1% resti riconducibili alle renne. Nell'estate, si ciba di uccelli e piccoli roditori, insieme ai cuccioli neonati delle renne.
Tundrinis arba baltasis vilkas (Canis lupus albus) – šuninių (Canidae) šeimos žinduolis, pilkojo vilko (Canis lupus) porūšis, aptinkamas Eurazijos tundroje nuo Estijos iki Kamčiatkos.
Tai didelis vilkas ilgu, tankiu, puriu, šviesiu arba pilku kailiu. Panašus į amerikietiškus vilkus. Patinai būna 118–137 cm ilgio, patelės – 112–136 cm. Patinai sveria 40–49 kg (rekordas – 52 kg), patelės – 36,6–41 kg.[1]
Tundrinis arba baltasis vilkas (Canis lupus albus) – šuninių (Canidae) šeimos žinduolis, pilkojo vilko (Canis lupus) porūšis, aptinkamas Eurazijos tundroje nuo Estijos iki Kamčiatkos.
Tai didelis vilkas ilgu, tankiu, puriu, šviesiu arba pilku kailiu. Panašus į amerikietiškus vilkus. Patinai būna 118–137 cm ilgio, patelės – 112–136 cm. Patinai sveria 40–49 kg (rekordas – 52 kg), patelės – 36,6–41 kg.
Serigala tundra (Canis lupus albus), juga dikenali sebagai serigala Turukhan,[2] ialah satu subspesies serigala kelabu yang asli di zon-zon tundra dan hutan-tundra Eurasia dari Finland ke Semenanjung Kamchatka.[2] Ia pertama kali diperihalkan pada 1792 oleh Robert Kerr, yang memerihalkannya hidup di sekitar Yenisei, dan mempunyai pelt bernilai tinggi.[3]
Ia merupakan subspesies besar, dengan jantan dewasa berukuran panjang badan sebanyak 118–137 cm (46–54 in), dan betina 112–136 cm (44–54 in). Sungguhpun kerap dikarang lebih besar daripada C. l. lupus, ini adalah tidak benar, kerana anggota lebih berat daripada subspesies C. l. lupus telah dicatatkan. Berat purata ialah 40–49 kg (88–108 lb) untuk jantan dan 36.6–41 kg (81–90 lb) untuk betina. Berat tertinggi tercatat antara 500 ekor serigala yang ditangkap di Semenanjing Taymyr dan Semenanjung Kanin semasa 1951-1961 merupakan daripada seekor jantan tua terbunuh di Taymyr di utara Sungai Dudypta berberat pada 52 kg (115 lb). Bulunya sangat panjang, padat, gebu dan lembut, dan biasanya berwarna cerah dan kelabu. Bulu bawah berwarna plumbum-kelabu dan bulu atas berwarna kemerah-merahan-kelabu.[4]
Serigala tundra (Canis lupus albus), juga dikenali sebagai serigala Turukhan, ialah satu subspesies serigala kelabu yang asli di zon-zon tundra dan hutan-tundra Eurasia dari Finland ke Semenanjung Kamchatka. Ia pertama kali diperihalkan pada 1792 oleh Robert Kerr, yang memerihalkannya hidup di sekitar Yenisei, dan mempunyai pelt bernilai tinggi.
Ia merupakan subspesies besar, dengan jantan dewasa berukuran panjang badan sebanyak 118–137 cm (46–54 in), dan betina 112–136 cm (44–54 in). Sungguhpun kerap dikarang lebih besar daripada C. l. lupus, ini adalah tidak benar, kerana anggota lebih berat daripada subspesies C. l. lupus telah dicatatkan. Berat purata ialah 40–49 kg (88–108 lb) untuk jantan dan 36.6–41 kg (81–90 lb) untuk betina. Berat tertinggi tercatat antara 500 ekor serigala yang ditangkap di Semenanjing Taymyr dan Semenanjung Kanin semasa 1951-1961 merupakan daripada seekor jantan tua terbunuh di Taymyr di utara Sungai Dudypta berberat pada 52 kg (115 lb). Bulunya sangat panjang, padat, gebu dan lembut, dan biasanya berwarna cerah dan kelabu. Bulu bawah berwarna plumbum-kelabu dan bulu atas berwarna kemerah-merahan-kelabu.
De witte wolf (Canis lupus albus) is een ondersoort van de wolf. De soort komt voor in het noorden van Europa en Azië, vooral in de arctische en noordelijke gedeeltes van Rusland. Alhoewel ze van sommige van de arctische eilanden ten noorden van Siberië waren uitgeroeid, zijn ze in 2007 gezien op het eiland Wrangel.[1]
De witte wolf is een van de grootste ondersoorten van de grijze wolf. Ze kunnen een lengte hebben van twee meter en wegen in volwassen toestand tussen de 45 en de 70 kg.[2]
De meeste witte wolven hebben een grijze kleur, met zwarte, roestige en zilverige kleuren.[1] De witte wolf wordt ook vaak verward met de poolwolf (Canis lupus arctos).
Vanwege de hoge breedteligging van hun omgeving (71° NB), paren ze veel later in het jaar dan de meeste andere wolven, meestal eind maart tot april.[3]
Witte wolven zijn vooral kwetsbaar voor de bonthandel. Aangezien hun vacht vol, zacht en lang is, brengt hij soms het dubbele op van andere wolfspelzen.[4]
De witte wolf (Canis lupus albus) is een ondersoort van de wolf. De soort komt voor in het noorden van Europa en Azië, vooral in de arctische en noordelijke gedeeltes van Rusland. Alhoewel ze van sommige van de arctische eilanden ten noorden van Siberië waren uitgeroeid, zijn ze in 2007 gezien op het eiland Wrangel.
Vitenskapelig(e)_subspecies.gif)
Hvitulv (Lat. Canis lupus albus) er en underart av ulv, og en av flere ulvetyper som refereres som arktiske. Den lever på den eurasiske tundraen, i det nordlige Finland og Russland. Den hvite ulven har også blitt sett i nordlige Norge.[trenger referanse] Hvite ulver er de største av alle ulver.
Hvitulven veier normalt omkring 45-55 kg og blir gjerne 150-155 cm lang, ikke medregnet halen. Tispene blir noe mindre. Den største hvitulven som er registrert veide hele 76,5 kg. Voksne individer lever gjerne i ca. 10 år, men kan bli opp mot 20 i fangenskap.
Pelsen hos arktiske ulvetyper holder seg hvit hele året. Den hvite hårstammen har flere luflommer enn pigmenterte pelshår og gir mye bedre isolasjon mot kulde. Vinterstid får hvitulven tykk underull, og det gror gjerne ut lange pelshår som dekker hele foten på dyret og isolerer og beskytter mot snø og is. Med sommervarmen starter røytingen, men ofte rekker ikke all underullen å forsvinne før en ny vinter begynner. Temperaturen kan krype ned mot -55-60°C vinterstid, mens den sommerstid kan komme opp mot 15-20°C.
Parringstiden starter i mars og valpene fødes gjerne i slutten av mai eller begynnelsen av juni måned. Drektighetstiden er som for hunder, ca. 63 dager. Hvitulven føder gjerne 6-7 valper. Disse har en grålig pels den første tiden, men blir hvitere ettersom dyret vokser til. Valpene forlater gjerne hiet omkring én måned gamle. Hele flokken tar da del i oppfostringen og opplæringen. Ved seks måneders alder begynner valpene å lære å jakte, og ved ti måneder kan de som regel delta for fullt i jakten. Tisper regnes som fullt voksen når de er to år gamle, mens hannen er tre år.
Hvitulv jakter og spiser vanligvis hare og lemen, men kan også ta reinsdyr og moskusfe om anledningen byr seg. Hvitulven er et flokkdyr, men størrelsen på flokken varierer gjerne med tilgangen på føde. Flokken ledes av en alfahanne og ei alfahunne, som gjerne er de eneste som reproduserer seg. Ulvene jakter ofte småvilt alene, men samarbeider når store dyr skal nedlegges.
Hvitulv (Lat. Canis lupus albus) er en underart av ulv, og en av flere ulvetyper som refereres som arktiske. Den lever på den eurasiske tundraen, i det nordlige Finland og Russland. Den hvite ulven har også blitt sett i nordlige Norge.[trenger referanse] Hvite ulver er de største av alle ulver.
Wilk syberyjski[2] (Canis lupus albus) – podgatunek wilka szarego, drapieżnego ssaka z rodziny psowatych (Canidae), występującego w północnej Rosji (tundra)[3][4].
Dzięki grubej sierści potrafi wytrzymać duże mrozy panujące w strefie tundry.
Wilk syberyjski (Canis lupus albus) – podgatunek wilka szarego, drapieżnego ssaka z rodziny psowatych (Canidae), występującego w północnej Rosji (tundra).
Dzięki grubej sierści potrafi wytrzymać duże mrozy panujące w strefie tundry.
Tundravarg, Canis lupus albus, i vissa områden kallad turukhanvarg, är en av 38 underarter av gråvarg. Den förekommer i delar av den palearktiska regionen.[2]
Tundravargen förekommer i Eurasiens tundra- och skogstundrazoner från Finland i väster och bort till Kamtjatkahalvön i öster.[2]
Underarten beskrevs först 1792 av den skotske läkaren och författaren Robert Kerr, som skrev att den förekom runt den sibiriska floden Jenisej och värderades högt för sin päls.[3]
I den tredje upplagan av det zoologiska verket Mammal Species of the World (2005) listar däggdjursspecialisten W. Christopher Wozencraft vargen som en underart till Canis lupus, med namnet Canis lupus albus.[1]
Underarten är storvuxen med en längd hos adulta hannar på 118–137 cm och honor 112–136 cm. Det förekommer ofta uppgifter om att tundravargen är större än den eurasiatiska vargen, C. l. lupus, men detta är oriktigt. Medelvikten är 40–49 kg för hannar och 36,6–41 kg för honor. Exemplaret med högst vikt bland 500 vargar som fällts vid Tajmyrhalvön och Kaninhalvön mellan 1951 och 1961 var en gammal hane som vägde 52 kg. Den fälldes på Tajmyrhalvön i norra delen av Dudyptafloden.
Tundravargens päls är mjuk och tät med långa pälshår och vanligen ljusgrå I färgen. Pälshårens övre del kan ha en rödgrå anstrykning medan den undertill kan vara blygrå till färgen.[4]
Tundravargen har vanligen sitt viste i floddalar eller snåriga partier av skogsgläntor.[5]
Parningssäsongen ligger sent i mars och i april, dvs. senare än för andra vargar på grund av vargen finns så långt norrut. Honan är brunstig 5-15 dagar. Efter parningen är honan dräktig i drygt 60 dagar och föder sedan 2-6 ungar.[6]
På vintern lever den nästan uteslutande av ren, framför allt honor och ungdjur, men hare och kanin och fjällräv förekommer också på menyn. Vid en studie i Nentsien visade sig maginnehållet hos 74 vargar bestå till 93,1 procent av ren.
Eftersom vargen mestadels lever av stora däggdjur och inte får äta varje dag kan den när tillfälle ges äta upp till 10 kilo mat.[6]
Under sommarperioden livnär sig vargen främst på fåglar och smågnagare, men också nyfödda renkalvar.[7]
Wikimedia Commons har media som rör tundravarg.
Wikispecies har information om tundravarg.
Tundravarg, Canis lupus albus, i vissa områden kallad turukhanvarg, är en av 38 underarter av gråvarg. Den förekommer i delar av den palearktiska regionen.
Tundra kurdu (Canis lupus albus), kurdun bir alt türüdür. Uzunluğu 2 metre kadar olabilir. Ağırlığı 45–57 kg arasında değişir. Renkleri boz, gümüş hatta siyah olabilmektedir. Av konusunda ustadır avını sabırla avlar, insanların olduğu yerlerde bulunmazlar ve soğuğa dayanabilirler kendilerine zarar verilmedikçe saldırmazlar. Beslenemez, eğitilemezler kurtlar arasında en vahşi olanıdır. Geceleri mükemmel görürler ve çok iyi koku alırlar. 3,5 metre kadar yükseğe ve 5 metreden fazla sıçrayabilirler. Son derece güçlülerdir.
Bu şablon nesli tükenmiş türleri içermemektedir.
Etçiller ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz. Sói đài nguyên hay sói Turukhan (Canis lupus albus, Cabrera 1907) là một phân loài của sói xám. Loài sói này sinh sống ở đài nguyên Á-Âu và vùng lãnh nguyên rừng từ Phần Lan đến Bán đảo Kamchatka. Phân loài này được mô tả lần đầu tiên vào năm 1792 bởi Robert Kerr, người đã mô tả nó là sống xung quanh Yenisei, và có một tấm da có giá trị cao. [3] Nó là một phân loài lớn, với những con đực trưởng thành đo 118–137 cm (46,5–54 in) trong chiều dài cơ thể, và con cái 112–136 cm (44–53,5 in). Mặc dù thường được viết lớn hơn C. l. lupus, điều này là không đúng sự thật, vì các thành viên nặng hơn của phân loài thứ hai đã được ghi lại. Trọng lượng trung bình là 40–49 kg (88–108 lb) đối với nam và 36,6–41 kg (81–90 lb) đối với cá cái. Trọng lượng cao nhất được ghi nhận trong số 500 con sói bị bắt tại bán đảo Taymyr và Bán đảo Kanin trong thời gian 1951-1961 là từ một người đàn ông già bị giết trên Taymyr ở phía bắc sông Dudypta nặng 52 kg (115 lb). Lông rất dài, dày đặc, mịn và mềm, và thường có màu sáng và xám. Lông thấp hơn có màu xám chì và lông trên có màu xám đỏ.
Sói đài nguyên hay sói Turukhan (Canis lupus albus, Cabrera 1907) là một phân loài của sói xám. Loài sói này sinh sống ở đài nguyên Á-Âu và vùng lãnh nguyên rừng từ Phần Lan đến Bán đảo Kamchatka. Phân loài này được mô tả lần đầu tiên vào năm 1792 bởi Robert Kerr, người đã mô tả nó là sống xung quanh Yenisei, và có một tấm da có giá trị cao. [3] Nó là một phân loài lớn, với những con đực trưởng thành đo 118–137 cm (46,5–54 in) trong chiều dài cơ thể, và con cái 112–136 cm (44–53,5 in). Mặc dù thường được viết lớn hơn C. l. lupus, điều này là không đúng sự thật, vì các thành viên nặng hơn của phân loài thứ hai đã được ghi lại. Trọng lượng trung bình là 40–49 kg (88–108 lb) đối với nam và 36,6–41 kg (81–90 lb) đối với cá cái. Trọng lượng cao nhất được ghi nhận trong số 500 con sói bị bắt tại bán đảo Taymyr và Bán đảo Kanin trong thời gian 1951-1961 là từ một người đàn ông già bị giết trên Taymyr ở phía bắc sông Dudypta nặng 52 kg (115 lb). Lông rất dài, dày đặc, mịn và mềm, và thường có màu sáng và xám. Lông thấp hơn có màu xám chì và lông trên có màu xám đỏ.
Тундровый волк[1], или тундряно́й волк[2] (лат. Canis lupus albus) — подвид обыкновенного волка (Canis lupus), один из нескольких подвидов, обитающих в России. Ареал тундрового волка занимает зону тундры и лесотундры европейской части и Сибири вплоть до арктического побережья, а также Камчатки. Вопреки распространённому мнению, тундровый волк не является самым крупным из подвидов волка, уступая по этому критерию полярному волку. Размещение оленей по тундре определяет размещение волков.
Биология и этология данного подвида изучены недостаточно. Масса тела в среднем 42—49 кг.[3] Для этих волков характерен очень длинный, густой и мягкий волосяной покров светлой окраски. Иногда встречаются чисто белые экземпляры, но чаще окраска бывает тёмная, варьирующая от серовато-белой до серой, у некоторых на спине даже с черноватыми оттенками. Бурые тона почти полностью отсутствуют. По внешнему виду напоминает североамериканский подвид Canis lupus tundarum. Кормом волку служат копытные, заяц-беляк, грызуны. За один раз может съедать 14 килограммов сырого мяса. Зубы отличаются массивностью и с одинаковым успехом рвут и размалывают пищу. Это позволяет тундровому волку раздирать на части самых крупных млекопитающих и дробить даже наиболее крепкие кости.
Старается не приближаться к человеку. Волк и волчица сходятся только в сезон спариваний (апрель-май), но находят друг друга раз за разом.
Тундровый волк, или тундряно́й волк (лат. Canis lupus albus) — подвид обыкновенного волка (Canis lupus), один из нескольких подвидов, обитающих в России. Ареал тундрового волка занимает зону тундры и лесотундры европейской части и Сибири вплоть до арктического побережья, а также Камчатки. Вопреки распространённому мнению, тундровый волк не является самым крупным из подвидов волка, уступая по этому критерию полярному волку. Размещение оленей по тундре определяет размещение волков.
Биология и этология данного подвида изучены недостаточно. Масса тела в среднем 42—49 кг. Для этих волков характерен очень длинный, густой и мягкий волосяной покров светлой окраски. Иногда встречаются чисто белые экземпляры, но чаще окраска бывает тёмная, варьирующая от серовато-белой до серой, у некоторых на спине даже с черноватыми оттенками. Бурые тона почти полностью отсутствуют. По внешнему виду напоминает североамериканский подвид Canis lupus tundarum. Кормом волку служат копытные, заяц-беляк, грызуны. За один раз может съедать 14 килограммов сырого мяса. Зубы отличаются массивностью и с одинаковым успехом рвут и размалывают пищу. Это позволяет тундровому волку раздирать на части самых крупных млекопитающих и дробить даже наиболее крепкие кости.
Старается не приближаться к человеку. Волк и волчица сходятся только в сезон спариваний (апрель-май), но находят друг друга раз за разом.
苔原狼（学名：Canis lupus albus）是狼的一个亚种，分布于欧亚大陆北部的苔原及丛林地带。体型较大。雄性体长118-137厘米，重40-49公斤；雌性体长112-136厘米，重36.6-41公斤。毛发稠密，毛色较浅，灰色或银灰色。
苔原狼（学名：Canis lupus albus）是狼的一个亚种，分布于欧亚大陆北部的苔原及丛林地带。体型较大。雄性体长118-137厘米，重40-49公斤；雌性体长112-136厘米，重36.6-41公斤。毛发稠密，毛色较浅，灰色或银灰色。
툰드라늑대(학명 : Canis lupus albus, 영어: Tundra Wolf)는 유라시아의 러시아와 캄차카반도의 툰드라 및 숲 지역에 서식하는 회색늑대의 아종이다. 러시아 이외의 서식지로는 스칸디나비아반도의 최북단에 서식하고 있다.[2]
이 종은 거대한 아종으로, 성체 수컷의 길이가 118-137cm이며 성체 암컷의 길이는 112-136cm로 비슷하다. 수컷의 꼬리 길이는 42-52cm이고, 암컷의 꼬리 길이는 41-49cm이다. 종종 숲의 늑대보다 무거운 것으로 나타나지만, 이것은 사실이 아니며 무거운 숲늑대는 가장 무거운 늑대로 측정되었다. 툰드라늑대의 무게는 수컷이 약 40-49kg으로 측정되었다. 암컷은 평균 36.6-41kg이다. 가장 무거운 기록을 가진 늑대는 1951년에서 1961년 사이 타이미르 반도와 카닌 반도의 늑대 500마리 사이에서 타이미르 반도 북부 두댜프타 강(Dudypta River)에서 사살된 늙은 수컷 늑대로 약 52kg이었다. 털은 매우 길고, 조밀하며 부드럽다. 꼭대기의 털 길이는 150-160mm이고 중간의 털은 80-150mm이며 아래 부분의 털은 약 70mm이다. 털은 보통 밝은 빛의 회색을 띈다. 아래 부분의 털은 회색이 짙고 위부분의 털은 붉은 빛의 회색을 띈다.[2] 이 털의 크기는 종종 털갈이를 하는 대형 캐나다 늑대와 크기가 비슷하다.[3]
툰드라늑대는 보통 건조한 고원의 계곡이나 강 덤불에서 거주지를 만들고 보통 5-7마리의 무리를 갖추고 있다.[2] 이들 늑대는 보통 자신 서식지 범위 동부에서 순록과 눈산양을 잡아먹는다.[4] 또한 토끼나 북극여우를 잡아먹기도 한다. 이들은 영구한 서식지를 갖추고 있지 않고 순록의 이주와 함께 매년 약 200-300km를 여행한다. 툰드라늑대가 죽이는 순록 대다수의 죽음은 이들에게 음식을 의존하는 네네츠인이 죽이는 것이다. 야말로네네츠 자치구의 기록에 따르면, 1951년 약 1,708마리의 순록이 툰드라늑대에 의해 죽었으며, 약 7,048명이 서로 흩어졌다. 1944년에서 1954년 사이 툰드라늑대는 약 순록 75,000마리를 죽였다.[2]
툰드라늑대(학명 : Canis lupus albus, 영어: Tundra Wolf)는 유라시아의 러시아와 캄차카반도의 툰드라 및 숲 지역에 서식하는 회색늑대의 아종이다. 러시아 이외의 서식지로는 스칸디나비아반도의 최북단에 서식하고 있다.
이 종은 거대한 아종으로, 성체 수컷의 길이가 118-137cm이며 성체 암컷의 길이는 112-136cm로 비슷하다. 수컷의 꼬리 길이는 42-52cm이고, 암컷의 꼬리 길이는 41-49cm이다. 종종 숲의 늑대보다 무거운 것으로 나타나지만, 이것은 사실이 아니며 무거운 숲늑대는 가장 무거운 늑대로 측정되었다. 툰드라늑대의 무게는 수컷이 약 40-49kg으로 측정되었다. 암컷은 평균 36.6-41kg이다. 가장 무거운 기록을 가진 늑대는 1951년에서 1961년 사이 타이미르 반도와 카닌 반도의 늑대 500마리 사이에서 타이미르 반도 북부 두댜프타 강(Dudypta River)에서 사살된 늙은 수컷 늑대로 약 52kg이었다. 털은 매우 길고, 조밀하며 부드럽다. 꼭대기의 털 길이는 150-160mm이고 중간의 털은 80-150mm이며 아래 부분의 털은 약 70mm이다. 털은 보통 밝은 빛의 회색을 띈다. 아래 부분의 털은 회색이 짙고 위부분의 털은 붉은 빛의 회색을 띈다. 이 털의 크기는 종종 털갈이를 하는 대형 캐나다 늑대와 크기가 비슷하다.
툰드라늑대는 보통 건조한 고원의 계곡이나 강 덤불에서 거주지를 만들고 보통 5-7마리의 무리를 갖추고 있다. 이들 늑대는 보통 자신 서식지 범위 동부에서 순록과 눈산양을 잡아먹는다. 또한 토끼나 북극여우를 잡아먹기도 한다. 이들은 영구한 서식지를 갖추고 있지 않고 순록의 이주와 함께 매년 약 200-300km를 여행한다. 툰드라늑대가 죽이는 순록 대다수의 죽음은 이들에게 음식을 의존하는 네네츠인이 죽이는 것이다. 야말로네네츠 자치구의 기록에 따르면, 1951년 약 1,708마리의 순록이 툰드라늑대에 의해 죽었으며, 약 7,048명이 서로 흩어졌다. 1944년에서 1954년 사이 툰드라늑대는 약 순록 75,000마리를 죽였다.
