Native to Brazil, Argentina, Paraguay, Uruguay.
Cultivated ornamental (Pampas grass).
Perennial.
Cortaderia selloana, cortadera o meyor conocida como plumeru o yerba de les Pampes, ye una especie botánica de camperes rizomatosos bien altos, endémica nel Sur de Suramérica, na rexón pampeana y na Patagonia.
Crez en trupa masa de nata, pudiendo algamar 3 m d'altor; fueyes perennes, llargues y fines, 1–2 m de llargu y 1 cm anchu, con cantos bien afilaos (debiéndo-yla manipoliar con cuidu), color verde azulinas, pero pueden llegar a gris plateaes. Flores en trupa panícula blanca de 3–9 dm de llargu y 2–3 m d'altor los sos vares florales; los sos espiguillas de 15-25 mm, c/una con 4-6 flores. Flores masculines con 3-estames, ovariu rudimentariu; femenines con un ovariu desenvueltu y dos estilos plumosos. Floria a fines del branu.
Foi denomada por Alexander von Humboldt en 1818, quien-y dio'l nome del botánicu naturalista alemán Friedrich Sellow (1789-1831), botánicu alemán-brasileñu, que participó n'espediciones botániques nel interior de Brasil, quien estudió la flora de Suramérica.
Ye de vezu hemicriptéfito, con raigaños fondos y grueses.
Foi introducida n'Europa y Norteamérica como planta ornamental, y en menor midida como forraxera. La flor lanuda plumosa, al ensugar, ye bien usada en floristería.
Hai dellos cultivares:
Ye altamente adaptable, creciendo nuna amplia gama d'ambientes y climes. Grana prolíficamente, cada planta puede producir más de 1 millón de semientes mientres la so vida. Asina, en llugares como California, Ḥawai o'l norte y oeste de la Península Ibérica ye una especie invasora. N'España (salvu Canaries), Nueva Zelanda y en Sudáfrica prohíbese la so vienta y espardimientu poles mesmes razones. La extirpación de la sp. por quemáu nun previen el so rebrote. Úsase yerbicida AquaMaster que mata los sos raigaños.[1]
Si tiense alerxa a les gramínees, nun tien de cultivar se. Coles fueyes llógrase celulosa. Ye planta melecinal como febrífugo infantil, diurética y sudorífera.[ensin referencies]
Utilizar p'adornu de floreros secos, dacuando tiñida d'otru colores, pa eso cortar cuando son nuevos y ensugar cabeza abaxo. Prefier zones templaes y nun soporta bien la xelada. Lluz a plenu sol, pero crez con solombra parcial.
Dende mediaos del sieglu XX la planta espandióse con rapidez pel norte d'España, especialmente en zones costeres del Cantábricu, onde'l mugor del ambiente y les temperatures nidies favorecen la so crecedera. Les cróniques cunten que la especie llegó a España nos años 40, cuando la escasez d'alimentos de la Posguerra obligó a importar cebera d'Arxentina, d'ónde paez que llegaron les granes entemecíes col granu. La especie apaez yá descrita en terrenes cercanos al Puertu de Santander nos años 50.
La planta estendióse rápido, cuantimás nes cunetes de les carreteres y en terrenes abandonaos. Anguaño apaez estendida especialmente en Cantabria, Asturies, Galicia y País Vascu. Nos últimos años ta reparándose que la planta ta afaciéndose al fríu y yá non solo puebla zones costeres, sinón que ta colonizando zones del interior d'estes Comunidaes onde les condiciones pa la so crecedera paecíen, a priori, menos favorables.
Ta incluyida nel Catálogu Español d'Especies Exótiques Invasores y por tantu ta prohibida la so vienta n'España, salvu en Canaries onde sigo se dexa.
Cortaderia selloana describióse por (Schult. & Schult.f.) Asch. & Graebn. y espublizóse en Synopsis der Mitteleuropäischen Flora 2(1): 325. 1900.[2]
Cortaderia: nome xenéricu que provién del castellán "pa cortar", por cuenta de les fueyes con cantos filosos serruchaos.[3]
selloana: epítetu
Cortaderia selloana, cortadera o meyor conocida como plumeru o yerba de les Pampes, ye una especie botánica de camperes rizomatosos bien altos, endémica nel Sur de Suramérica, na rexón pampeana y na Patagonia.
Vista de la planta Nel so hábitat
Geot ar Pampa (Cortaderia selloana) zo plant e-touez kerentiad ar Poaceae.
Cortaderia selloana denominat comunament en català com a gineri, plomalls, plomes, plumeros, cortadèria o herba de la pampa és una planta de la família Poaceaeoriginària d'Amèrica del Sud.[1][2] Va ser introduïda a Europa el 1848 com a planta ornemental.[3] A més, ha estat utilitzada freqüentment per fixar tal·lusos i per alimentar ocells. És una espècie invasora a determinats llocs del món, entre els quals hi figura Catalunya.[4]
És una planta robusta, de fins a 4 metres d'alçada i 3,5 metres de diàmetre, de creixement molt ràpid. Les seves fulles són allargades i estretes, serrades i aspres (d'on prové la designació argentina de "cortadera"). Les tiges floríferes són erectes i amb denses panícules blanques de fins a 80 cm o més, compostes per entre 3 i 7 flors cada una.[3] Es tracta d'una planta dioica, que té el període de floració entre setembre i octubre. Utilitza el vent com a mitjà de pol·linització (anemofília), que dispersa els fruits fins a distàncies de diversos quilòmetres.
En el seu hàbitat originari (Argentina, Uruguai, Brasil i Chile) s'acostuma a trobar en sòls humits i a les vores dels rius. També es pot trobar en marges i tal·lusos de carreteres i camins, així com terrenys poc compactes. Pot viure en tota mena de sòls, tot i que mostra preferència pels profunds i ben drenats, i en especial, els sorrencs.[3]
Forma poblacions denses que poden excloure la presència d'altres plantes. Disminueix la qualitat de les pastures i incrementa el risc d'incendi.[3] S'ha suggerit l'arrencada de les plantes com a mètode d'eliminació preferent i l'ús d'herbicides (glifosat) tot i que cal valorar el possible impacte sobre poblacions d'amfibis.[5] De forma important pot influir la dinàmica dels sistemes fluvials i un control és imprescindible per a conservar les lleres en bon estat.[6]
Cortaderia selloana denominat comunament en català com a gineri, plomalls, plomes, plumeros, cortadèria o herba de la pampa és una planta de la família Poaceaeoriginària d'Amèrica del Sud. Va ser introduïda a Europa el 1848 com a planta ornemental. A més, ha estat utilitzada freqüentment per fixar tal·lusos i per alimentar ocells. És una espècie invasora a determinats llocs del món, entre els quals hi figura Catalunya.
Planhigyn blodeuol Monocotaidd a math o wair yw Peithwellt sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Poaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Cortaderia selloana a'r enw Saesneg yw Pampas-grass.[1] Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Paithwellt.
Gall dyfu bron mewn unrhyw fan gan gynnwys gwlyptiroedd, coedwigoedd a thwndra. Dofwyd ac addaswyd y planhigyn gan ffermwyr dros y milenia; chwiorydd i'r planhigyn hwn yw: india corn, gwenith, barlys, reis ac ŷd.
Planhigyn blodeuol Monocotaidd a math o wair yw Peithwellt sy'n enw gwrywaidd. Mae'n perthyn i'r teulu Poaceae. Yr enw gwyddonol (Lladin) yw Cortaderia selloana a'r enw Saesneg yw Pampas-grass. Ceir enwau Cymraeg eraill ar y planhigyn hwn gan gynnwys Paithwellt.
Gall dyfu bron mewn unrhyw fan gan gynnwys gwlyptiroedd, coedwigoedd a thwndra. Dofwyd ac addaswyd y planhigyn gan ffermwyr dros y milenia; chwiorydd i'r planhigyn hwn yw: india corn, gwenith, barlys, reis ac ŷd.
Kortaderie dvoudomá (latinsky Cortaderia selloana, či též Cortaderia argentea, Arundo selloana, Gynerium argenteum), česky známá jako pampová tráva nebo také jako pampas dvoudomý, je statná vytrvalá tráva původem z Jižní Ameriky, která dorůstá výšky až 120 cm.
Kortaderie má obloukovitě ohnuté šedozelené listy s ostrými okraji, které mohou dorůstat až do délky 200 cm.[1] Je domovem na jihoamerických pampách, po nichž získala svůj obecný název, a v Patagonii, kde roste v hustých chomáčích, jež mohou dosahovat až 3 metrů. Její listy mohou být i stříbřitě šedé.
Své jméno získala od německého přírodovědce Alexandera von Humboldta, jenž ji v roce 1818 pojmenoval po německém přírodovědci Friedrichu Sellowovi, který studoval jihoamerickou, zejména brazilskou květenu.
Kortaderie je velmi atraktivní solitéra. U nás se proto pěstuje jako okrasná travina.
V tomto článku byl použit překlad textu z článku Cortaderia selloana na anglické Wikipedii.
Kortaderie dvoudomá (latinsky Cortaderia selloana, či též Cortaderia argentea, Arundo selloana, Gynerium argenteum), česky známá jako pampová tráva nebo také jako pampas dvoudomý, je statná vytrvalá tráva původem z Jižní Ameriky, která dorůstá výšky až 120 cm.
Velký chomáč pampové trávy v tokijské botanické zahradě. Je vysoký 4 m, má průměr 7 m a je přes 40 let starý.Kortaderie má obloukovitě ohnuté šedozelené listy s ostrými okraji, které mohou dorůstat až do délky 200 cm. Je domovem na jihoamerických pampách, po nichž získala svůj obecný název, a v Patagonii, kde roste v hustých chomáčích, jež mohou dosahovat až 3 metrů. Její listy mohou být i stříbřitě šedé.
Své jméno získala od německého přírodovědce Alexandera von Humboldta, jenž ji v roce 1818 pojmenoval po německém přírodovědci Friedrichu Sellowovi, který studoval jihoamerickou, zejména brazilskou květenu.
Kortaderie je velmi atraktivní solitéra. U nás se proto pěstuje jako okrasná travina.
Pampasgræs (Cortaderia selloana) er en flerårig græsart med en kraftig, tueformet og opret vækst. Arten bliver dyrket i haverne især på grund af de store, hvide blomsterstande, selv om den er temmelig vanskelig at overvintre.
Pampasgræs er en stedsegrøn og flerårig, men urteagtig græsart. Tuen består af tætsiddende, grundstillede blade. Bladpladen er overhængende med parallelle ribber og skarpt, men fint savtakket rand. Oversiden er blågrøn, mens undersiden er næsten helt grå. Blomstringen foregår (på den nordlige halvkugle) i august-november. Ved den tid kan man se blomsterne samlet i kompakte, endestillede stande, hvor aksene er 3-7 blomstrede. De enkelte blomster er 3-tallige og uregelmæssige, som sædvanligt hos græsserne.
Rodsystemet er kraftigt og både dybtgående og vidt udbredt. Vore fugtige vintre fremkalder dog ofte råd i rødderne, hvad der gør planten sårbar.
Pampasgræs når i hjemlandet en højde på 3 m og en bredde på 1,5 m. Bladene er samme sted op til 2 m lange, mens blomsterstanden kan blive op til 1 m lang. Hos os er planten dog betydeligt svagere og målene bliver snarere 1 x 0,75 m i henholdsvis højde og bredde.
Pampasgræs har sin naturlige udbredelse i det sydlige Brasilien samt i Uruguay, Chile og Argentina. Den regnes for én af karakterplanterne på de steppeagtige Pampas i det sydlige Sydamerika, og den er nært knyttet til lysåbne voksesteder med veldrænet og gerne næringsfattig bund. Arten er desuden naturaliseret i masser af subtropiske egne: Makaronesien, Nordafrika og Kaukasus samt i Australien, New Zealand og på Hawaii. I Nordamerika vokser den desuden i de tørre stater mod syd og vest, og i Europa findes den i Middelhavsområdet samt i England.
På de steppelignende pampas syd for Buenos Aires, Argentina, vokser arten sammen med bl.a. Abutilon grandiflorum (en art af Klokketræ), Acacia bonariensis (en art af Akacie), Almindelig Ildkrone, Baccharis salicifolia og Baccharis trimera (arter af Korsrod), Canna glauca (en art af Kanna), Eupatorium inulaefolium (en art af Hjortetrøst), Lycium cestroides (en art af Bukketorn), Mimosa pigra (en art af Mimose), Salvia guarinitica (en art af Salvia), Senecio bonaeriensis (en art af Brandbæger), Skærm-Sennes samt Vernonia rubricaulis og Vernonia scorpioides (arter af Vernonia)[1]
Pampasgræs (Cortaderia selloana) er en flerårig græsart med en kraftig, tueformet og opret vækst. Arten bliver dyrket i haverne især på grund af de store, hvide blomsterstande, selv om den er temmelig vanskelig at overvintre.
Das Amerikanische Pampasgras (Cortaderia selloana) oder Silber-Pampasgras ist eine Pflanzenart aus der Familie der Süßgräser (Poaceae).
Das Amerikanische Pampasgras ist eine immergrüne ausdauernde, krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 45 bis 300 Zentimeter erreicht. Diese Horstpflanze ist meist zweihäusig. Der Horst besteht aus 1 bis über 2 Meter langen, dicht stehenden, blaugrünen Blättern. Die Blattspreiten sind überhängend und am Rand scharf rau. Das Blatthäutchen besteht aus einer Haarreihe.[1] Die dicht oder locker stehende Rispe ist lang eiförmig, silberweiß oder seltener gelblich, rötlich oder purpurn, später fedrig und 30 bis 100 Zentimeter lang. Die Ährchen sind 3- bis 7-blütig und 15 bis 18 Millimeter lang.
Die Blütezeit dauert von August bis November.
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 72.[2]
Das Amerikanische Pampasgras kommt in Südamerika im südlichen Brasilien, in Uruguay, Paraguay, Chile und Argentinien[3] in der Pampa auf Sand- und Schwemmböden vor.
Das Amerikanische Pampasgras wird verschiedentlich als Zierpflanze als Solitärstaude, Schnittblume sowie für Trockensträuße genutzt. Es ist seit spätestens 1843 in Kultur. Es gibt einige Zuchtformen, beispielsweise mit einer rosa Rispe. Wichtige Sorten in Mitteleuropa sind Andes Silver, Pumila, Patagonia und Sunningdale Silver.
Pampasgras ist sehr produktiv und kann in einer Vielzahl von Umgebungen und Klimazonen wachsen.[4] Außerhalb des ursprünglichen Verbreitungsgebiets gilt es als opportunistisch, verwildert aus Gärten und etabliert sich entlang von Küstendünen, Straßenrändern und in verlassenen Gebieten, wo die einheimische Vegetation beseitigt oder gestört wurde. Es wird häufig in feuchten Gebieten mit starker Sonneneinstrahlung gefunden. Als Keimling ist es trocken- und frostempfindlich, wird aber mit dem Alter zunehmend toleranter. In einigen Gebieten Europas (Spanien, Portugal, Italien, Frankreich, Großbritannien) und dem Westen der USA (Kalifornien, Hawaii) sowie Australien und Neuseeland gilt es als invasive Pflanze. In Frankreich ist das völlige Verbot der Herstellung und des Verkaufs dieser Pflanze im gesamten Gebiet geplant.[5] Im Département Réunion ist bereits ein Verbot unter anderem von Einbringung und Handel erfolgt.[6]
Das Amerikanische Pampasgras (Cortaderia selloana) oder Silber-Pampasgras ist eine Pflanzenart aus der Familie der Süßgräser (Poaceae).
Lu pinnacchiu è nu ciuffu di pinni postu comu urnamentu supra l'ermi, supra li cappeddi militari o supra la tistera di li cavaddi.
Poti èssiri nu mazzu di pinni usatu comu accissoriu urnamintali di àbbiti, cappeddi o accunzaturi fimminili.
Siwinka [1] (Cortaderia sp.) nisqaqa Buliwyapi wiñaq hampi yuram.
Siwinka (Cortaderia sp.) nisqaqa Buliwyapi wiñaq hampi yuram.
Cortaderia selloana is a species of flowering plant in the Poaceae family.[1] It is referred to by the common name pampas grass,[2] and is native to southern South America, including the Pampas region after which it is named.
Cortaderia is derived from the Argentine Spanish name ‘cortadera’, meaning ‘cutter’, in reference to its razor sharp leaf margins.[3]
Selloana is named for Friedrich Sellow (1789-1831), a German botanist[3] and naturalist from Potsdam who worked as a plant collector in Brazil.[3] He studied the flora of South America, especially that of Brazil. The specific epithet selloana was given by Josef August and Julius Hermann Schultes in 1827.
Several cultivars are available, of which the following have gained the Royal Horticultural Society's Award of Garden Merit:-.
Cortaderia has become invasive in mild-winter areas of North America. It has also been banned in Hawaii and New Zealand because of its ability to outgrow and displace native plants. In Europe, it was first introduced in the United Kingdom, later spreading to other countries in the continent like Ireland, Portugal, Spain, France, and Italy.[11]
Pampas grass is fast-growing and can form large masses along the roads, cliffs, riverbanks, and open areas that have been disturbed by human activities or natural disturbances. Pampas grass can displace native plants and destroy their habitats, reducing biodiversity.[11] The blade-like leaves may cause physical harm to the birds who feed off of it.
The plant also competes with other native plants by monopolizing resources like shade, sunlight, and ground nutrients. Because of the large surface area, the leaves pose a significant fire hazard if placed near flammable substances.[12]
Pampas grass can be controlled through herbicide treatment. To accomplish this, the grass is cut down near the base. Next, a 2% glyphosate chemical solution is combined with a silicone-based surfactant and applied to enhance the penetration potential. This method works best in the fall because there is overall better control compared to other seasons. Another control method is to cut and bag inflorescences to prevent seeds from spreading or pulling seedlings.[13]
Soil disturbance that creates bare ground can promote invasion, so it is essential to minimize disturbance or provide competition to seedlings. In order to control disturbance, applying mulch to exposed bare ground to smother seeds and prevent germination can be done. Also, planting or seeding desirable, non-invasive plants can provide competition to reduce germination and seedling establishment.[13]
Author Li Hengrui (李恒瑞), whose work Kite Capriccio (風箏暢想曲) describes life as a child in 1950s Fengtai County, Anhui mentions the use of the long stem of the Puwei (蒲葦, Chinese for Cortaderia selloana) in the construction of kites.[14]
Several media outlets reported that it was planted by some couples who practise swinging in the United Kingdom as a way to indicate to other swingers that they enjoy that lifestyle.[15][16]
The reports caused a plunge in already declining sales, but the odd association has been dismissed by enthusiasts and gardening experts as "silly".[17][18]
Cortaderia selloana is a species of flowering plant in the Poaceae family. It is referred to by the common name pampas grass, and is native to southern South America, including the Pampas region after which it is named.
La cortadera, más conocida como yerba o hierba de las Pampas (Cortaderia selloana), es una especie botánica de pastos rizomatosos muy altos, endémica del sur de Sudamérica, en la región pampeana y en la Patagonia. Posee más denominaciones comunes, entre ellas plumero de la Pampa, plumacho, plumerillo, cola de zorro, carrizo de la Pampa, paja penacho, paina, cortaderia, ginerio, gimnerio o paja brava.
Es una especie invasora muy dañina fuera de su ecosistema local. Sus profundas raíces le permiten sobrevivir en condiciones extremas, por lo que aparece en ambientes degradados. Además sus ligeras semillas pueden viajar kilómetros por turbulencias de aire como las creadas por los vehículos que pasan en sus proximidades.[1] Provoca reacciones alérgicas. La mejor manera de eliminarla es una técnica mixta: arrancado de las partes superiores y herbicida en las partes que permanecen en la tierra para que no rebrote.[2]
Crece en densa masa, pudiendo alcanzar 3m de altura; hojas perennes, largas y finas, 1–2m de largo y 1cm ancho, con bordes muy afilados (debiéndosela manipular con cuidado), color verde azulinas, pero pueden llegar a gris plateadas. Flores en densa panícula blanca de 3–9dm de largo y 2–3m de altura sus varas florales; sus espiguillas de 15-25mm, cada una con 4-6 flores. Flores masculinas con 3 estambres, ovario rudimentario; femeninas con un ovario desarrollado y dos estilos plumosos. Florece a fines del verano.
Fue denominada por Alexander von Humboldt en 1818, quien le dio el nombre del botánico naturalista alemán Friedrich Sellow (1789-1831), botánico alemán-brasileño, que participó en expediciones botánicas en el interior de Brasil, quien estudió la flora de Sudamérica.
Es de hábito hemicriptéfito, con raíces profundas y gruesas.
Cortaderia selloana fue descrita por (Schult. & Schult.f.) Asch. & Graebn. y publicado en Synopsis der Mitteleuropäischen Flora 2(1): 325. 1900.[3]
Cortaderia: nombre genérico que proviene del castellano "para cortar", debido a las hojas con bordes filosos aserrados.[4]
selloana: epíteto específico
Fue introducida en Europa y Norteamérica como planta ornamental, y en menor medida como forrajera. La flor lanuda plumosa, al secar, es muy usada en floristería.
Hay varios cultivares:
Es altamente adaptable, creciendo en una amplia gama de ambientes y climas. Gran tolerancia a la sequía y suelos alcalinos, ácidos, arcillosos y arenosos. En la Argentina se utiliza como barrera contra el viento entre los cultivos y como planta para fijación de nitrógeno en suelos agrícolas.[6] Semilla prolíficamente, cada planta puede producir más de 1 millón de simientes durante su vida. Así, en lugares como California, Hawái o el norte y oeste de la península ibérica es una especie invasora. En España (salvo Canarias), Nueva Zelanda y en Sudáfrica se prohíbe su venta y propagación por las mismas razones. La extirpación de la especie por quemado no previene su rebrote. Se usa herbicida que mata sus raíces.[7]
Si se tiene alergia a las gramíneas, no debe cultivarse. Con las hojas se obtiene celulosa. Es planta medicinal como febrífugo infantil, diurética y sudorífera.[cita requerida]
Se utilizan para adorno de floreros secos, a veces teñida de otros colores, para eso se los corta cuando son jóvenes y se los seca cabeza abajo. Prefiere zonas cálidas y no soporta bien la helada. Luz a pleno sol, pero crece con sombra parcial.
Desde mediados del siglo XX la planta se ha expandido con rapidez por el norte de España, especialmente en zonas costeras del Cantábrico, en donde la humedad del ambiente y las temperaturas suaves favorecen su crecimiento. Las crónicas cuentan que la especie llegó a España en los años 1940, cuando la escasez de alimentos de la Posguerra obligó a importar cereal de Argentina, de donde parece que llegaron las semillas mezcladas con el grano. La especie aparece ya descrita en terrenos cercanos al Puerto de Santander en los años 1950.
La planta se extendió rápidamente, en especial en las cunetas de las carreteras y en terrenos abandonados. Actualmente aparece extendida especialmente en Cantabria, Asturias, Galicia y País Vasco. En los últimos años se está observando que la planta se está adaptando al frío (ya que en su entorno natural habita la Patagonia) y ya no solo puebla zonas costeras, sino que está colonizando zonas del interior de estas Comunidades donde las condiciones para su crecimiento parecían, a priori, menos favorables.
Está incluida en el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras y por tanto está prohibida su venta en España, salvo en Canarias, donde sí se permite.
Con la aparición de los primeros ejemplares, se debe eliminar la planta con arranque manual, evitando dejar que crezca y se desarrolle hasta la formación de semillas y flores. En ejemplares adultos se suele usar herbicida foliar, siempre que no existan cerca zonas inundadas. El pastoreo con ganado y las siegas continuas permiten mantener a raya el crecimiento del plumero, evitando su reproducción por semilla.
Al menos resulta de gran utilidad el cortar las flores cuando salen para evitar la propagación de las semillas.
Debe evitarse el uso del fuego, ya que no consigue eliminarla y en cambio sí que elimina la vegetación natural circundante, con lo que el plumero se desarrolla aún mejor porque deja de tener competencia.
Como potenciales agentes de control se registraron invertebrados herbívoros, formadores de agallas, minadores y cochinillas, hongos productores de enfermedades, como necrosis foliares evidenciadas como manchas o lesiones en las hojas, pero ningún organismo que sea especialista de la planta.[8]
La cortadera, más conocida como yerba o hierba de las Pampas (Cortaderia selloana), es una especie botánica de pastos rizomatosos muy altos, endémica del sur de Sudamérica, en la región pampeana y en la Patagonia. Posee más denominaciones comunes, entre ellas plumero de la Pampa, plumacho, plumerillo, cola de zorro, carrizo de la Pampa, paja penacho, paina, cortaderia, ginerio, gimnerio o paja brava.
Es una especie invasora muy dañina fuera de su ecosistema local. Sus profundas raíces le permiten sobrevivir en condiciones extremas, por lo que aparece en ambientes degradados. Además sus ligeras semillas pueden viajar kilómetros por turbulencias de aire como las creadas por los vehículos que pasan en sus proximidades. Provoca reacciones alérgicas. La mejor manera de eliminarla es una técnica mixta: arrancado de las partes superiores y herbicida en las partes que permanecen en la tierra para que no rebrote.
Panpa-lezka (Cortaderia selloana) jatorriz Hego Amerikakoa den belar altu bat da. Besteak beste, bere izenak adierazten duen bezala, panpan bizi da, bai eta Patagonian ere.
Belar hau mutzo dentsoetan hazten den eta 3 metroko altuera eduki dezakeen landarea da. Hosto luze eta estu betiberdeak dauzka, luzeran 1-2 metrokoak eta zabaleran 1 cm ingurukoak direnak eta ertz zorrotza daukatenak. Urdin-berdexkak izan ohi dira, baina gris zilarkarak ere izan daitezke. 20-40 cm luze den panikula trinko batean sortzen ditu loreak, 2-3 metro inguruko zurtoin baten gainean.
Panpa-lezka oso moldakorra da eta askotariko ingurune eta klimatan haz daiteke. Hazi asko ekoizten ditu: ale bakoitza milioi bat hazi ekoiztera irits daiteke bere bizitzan zehar. Leku batzuetan, esaterako Euskal Herrian, landare inbaditzailetzat hartu da. Kalifornian eta Hawaiin ere inbaditzaile gisa tratatzen da, eta Zeelanda Berrian eta Australian debekatuta dago saltzea eta landatzea. Landarea erre arren, berriro sortzen da. Hura hiltzeko produktu kimikoak erabiltzen dira.
Panpa-lezka (Cortaderia selloana) jatorriz Hego Amerikakoa den belar altu bat da. Besteak beste, bere izenak adierazten duen bezala, panpan bizi da, bai eta Patagonian ere.
Belar hau mutzo dentsoetan hazten den eta 3 metroko altuera eduki dezakeen landarea da. Hosto luze eta estu betiberdeak dauzka, luzeran 1-2 metrokoak eta zabaleran 1 cm ingurukoak direnak eta ertz zorrotza daukatenak. Urdin-berdexkak izan ohi dira, baina gris zilarkarak ere izan daitezke. 20-40 cm luze den panikula trinko batean sortzen ditu loreak, 2-3 metro inguruko zurtoin baten gainean.
Cortaderia selloana
L'herbe de la pampa, herbe des pampas ou roseau à plumes (Cortaderia selloana) est une espèce de grandes plantes herbacées vivaces de la famille des Poacées, sous-famille des Danthonioideae. Originaire d'Amérique du Sud, elle est souvent cultivée comme plante ornementale. C'est une espèce invasive[1].
Le nom Cortaderia provient de l'espagnol (castillan) et signifie "coupeuse", en référence à ses feuilles longues, fines et coupantes. L'adjectif spécifique selloana lui a été donné en 1818 par le naturaliste Alexander von Humboldt (1769-1859), en hommage au botaniste et naturaliste allemand Friedrich Sellow qui étudia la flore d'Amérique du Sud, en particulier celle du Brésil.
L'herbe de la pampa est une grande graminée pouvant atteindre trois mètres de haut, poussant en bouquets denses. L'espèce est dioïque, c'est-à-dire que les fleurs mâles et femelles sont portées par des individus distincts.
Les feuilles sont persistantes, élancées et longues de 1 à 2 m de long pour 1 cm de large. Elles contiennent une quantité de phytolithes siliceux représentant jusqu'à plus de 5% du poids sec [2], qui, sur les bords de la feuille, agissent comme des dents de scie et lui donne son caractère très coupant. Elles doivent être manipulées avec précaution. Leur couleur va du vert-bleuâtre au gris argent.
Les fleurs sont groupées dans des panicules blancs très denses, de 20 à 40 cm de long, portés par des tiges hautes de 2 à 3 mètres.
L'herbe de la pampa fut originellement introduite en Europe et en Amérique du Nord comme graminée ornementale, et dans une moindre mesure comme plante de pâturage. Ses inflorescences en plumets sont largement utilisées, une fois séchées, pour la confection de bouquets secs.
De nombreuses variétés horticoles sont proposées, dont :
Cette espèce est originaire d'Amérique du Sud (Brésil, Paraguay, Uruguay, Argentine, Chili...)
Elle s'est naturalisée dans de nombreuses régions du monde, notamment en Australie et Nouvelle-Zélande, à Hawaii et dans l'ouest des États-Unis, en Afrique australe, dans l'Europe méridionale et les Îles Canaries. On en trouve également en France, le long des côtes atlantiques, notamment en Aquitaine.
L'herbe de la pampa est hautement adaptable et peut croître dans une large gamme de milieux et de climats. Elle est aussi très prolifique, chaque pied pouvant produire plus d'un million de graines au cours de sa vie. Aussi dans certaines régions, par exemple la Californie et Hawaii, est-elle considérée comme une plante envahissante, tandis qu'en Nouvelle-Zélande il est formellement interdit de la vendre et de la propager. En France l'interdiction pure et simple de produire et de vendre cette plante est prévue sur tout le territoire au motif qu'elle s'est échappée des jardins et s'est implantée sur certaines côtes bretonnes et zones incultes de l'île de La Réunion (à la suite du Grenelle de l'Environnement, le ministère de l'Écologie, du Développement durable, des Transports et du Logement a lancé la définition de sa stratégie de lutte contre les espèces exotiques envahissantes (EEE) ayant « un impact négatif sur la biodiversité ».)[3],[4]. À La Réunion, elle figure sur la liste des plantes interdites par l'arrêté ministériel du 1er avril 2019[5].
Cortaderia selloana
L'herbe de la pampa, herbe des pampas ou roseau à plumes (Cortaderia selloana) est une espèce de grandes plantes herbacées vivaces de la famille des Poacées, sous-famille des Danthonioideae. Originaire d'Amérique du Sud, elle est souvent cultivée comme plante ornementale. C'est une espèce invasive.
Le nom Cortaderia provient de l'espagnol (castillan) et signifie "coupeuse", en référence à ses feuilles longues, fines et coupantes. L'adjectif spécifique selloana lui a été donné en 1818 par le naturaliste Alexander von Humboldt (1769-1859), en hommage au botaniste et naturaliste allemand Friedrich Sellow qui étudia la flore d'Amérique du Sud, en particulier celle du Brésil.
A cortadeira[1][2], herba da Pampa, penacho da Pampa, plumeiro da Pampa ou carrizo da Pampa[3] (Cortaderia selloana), é unha planta rizomatosa, que forma matas moi altas, endémica dos pastos do sur de Suramérica, nas pampas e na Patagonia.
Medra en densa mata, que pode acadar 3 m de altura, con raíces profundas e amplas. As follas sempre verdes, longas e estreitas, duns dous metros de longo e até 2 centímetros de largura; con beiras moi afiadas e cortantes, de cor verde azuladas a gris prateadas. Flores en densa panícula branca de 30–90 cm de longo, sobre varas florais de 2–3 m de altura; con espigas de 15–25 mm cada unha, con 4-6 flores. Flores masculinas con 3 estames e un ovario rudimentario; as femininas cun ovario desenvolvido e dous estilos plumosos. Florece de setembro a outubro.
Foi nomeada por Alexander von Humboldt no 1818, despois do botánico alemán-brasileiro Friedrich Sellow (1789-1831), que participou en expedicións botánicas no interior do Brasil e estudou a flora de Suramérica.
A cortadeira está considerada a sétima especie máis daniña da península Ibérica[3][4], e en lugares como Galicia, Cantabria, Asturias ou Euskadi xa ten consideración de praga[5][6].
En California ou Hawai a cortadeira tamén é unha especie invasora, e polas mesmas razóns en Nova Zelandia e en Suráfrica prohíbese a súa venda e propagación. Acostuma a medrar de xeito doado e ficar como monocultivo en zonas onde houbo movementos de terras. Pola contra cóstalle máis atopar espazo en bosques asentados, onde a súa presenza xeralmente é escasa e a propagación nesas condicións resúltalle difícil.
Posúe unha alta agresividade, tende a facerse dominante onde se establece e a desprazar a vexetación existente. Tamén pode comportarse como unha especie pirófita e favorecer a expansión de incendios forestais. É moi corrente en lugares urbanos, beiras das estradas, desmontes, cultivos abandonados, terreos removidos e outros, e vai ocupando cada vez máis espazos forestais periurbanos, zonas de bosques ou plantacións abertas[7].
No norte da península Ibérica as autoridades xa comezaron a tomar medidas para tentar frear a praga e controlar a expansión desta especie[8].
Comezouse a actuar contra o plumeiro da Pampa en zonas protexidas e vías de comunicación[9].
Aínda que as medidas en Galicia están sendo poucas, algúns colectivos comezaron a tomar medidas de control, por exemplo análises de distribución da planta[10].
En xeral un control efectivo da praga ha combinar, polo menos, medidas de control mecánicas e químicas. Isto estase a facer nas medianas e beiravías dalgunhas zonas da AP-9.
Foi introducida en Europa e Norteamérica como planta ornamental e, en menor medida, como forraxe. As flores, ao secaren, son moi empregadas en floristería.
Hai varios cultivares:
É moi adaptable e pode medrar nunha ampla gama de ambientes e climas, se ben medra mellor en zonas cálidas e non soporta a xeada. Moi prolífica, cada planta pode producir máis de 1 millón de sementes durante a súa vida.
Emprégase para adornar floreiros, ás veces tinguida de outras cores, para iso córtase cando é nova e sécase boca abaixo. Non empregar no caso de ter alerxia ás gramineas. Coas súas follas obtense celulosa. É planta medicinal como febrífugo infantil, diurética e sudorífera.
Inflorescencia da cortadeira en Francia.
Inflorescencia da cortadeira.
Detalle das follas.
A cortadeira, herba da Pampa, penacho da Pampa, plumeiro da Pampa ou carrizo da Pampa (Cortaderia selloana), é unha planta rizomatosa, que forma matas moi altas, endémica dos pastos do sur de Suramérica, nas pampas e na Patagonia.
Cortaderia selloana è una specie di pianta da fiore della famiglia delle Poaceae.[1] È conosciuta comunemente come erba della Pampas[2][3] ed è originaria del sud America meridionale, compresa la regione della Pampa da cui prende il nome.
Cortaderia deriva dal nome spagnolo argentino "cortadera", che significa "taglierino", in riferimento ai margini delle foglie affilati come rasoi.[4]
Selloana deriva da Friedrich Sellow (1789-1831), botanico tedesco[4] di Potsdam che lavorava come collezionista di piante in Brasile.[4] Studiò la flora del Sudamerica, in particolare quella del Brasile. L'epiteto specifico selloana fu dato da Josef August and Julius Hermann Schultes nel 1827.
Vi sono numerose cultivar e le seguenti hanno ottenuto il premio Garden Merit assegnato dalla Royal Horticultural Society:
La pianta è diventata invasiva in tutto il Nord America. È stata anche proibita alle Hawaii e in Nuova Zelanda a causa della sua capacità di diventare troppo grande e rimpiazzare le piante autoctone. In Europa, è stata introdotta per la prima volta nel Regno Unito, diffondendosi successivamente in altri paesi del continente come Irlanda, Portogallo, Spagna, Francia e Italia.[12]
Cresce molto rapidamente e può arrivare a sostituire le piante autoctone e a distruggere i loro habitat, riducendo la biodiversità.[12] Le foglie, taglienti come lame, possono ferire gli uccelli che se ne nutrono. La pianta compete anche con altre piante autoctone monopolizzando risorse come ombra, luce solare e nutrienti nel terreno. A causa dell'ampia superficie, le foglie rappresentano un notevole rischio di incendio se poste vicino a sostanze infiammabili.[12]
L'erba della Pampas può essere controllata attraverso trattamenti erbicidi. Per fare ciò, l'erba viene tagliata vicino alla base. Successivamente, una soluzione chimica di glifosato al 2% viene combinata con un tensioattivo a base di silicone e applicata per migliorare il potenziale di penetrazione. Questo metodo funziona meglio in autunno perché c'è un controllo generale migliore rispetto ad altre stagioni. Un altro metodo di controllo consiste nell'eradicare i germogli o tagliare e rimuovere le infiorescenze per evitare che i semi si diffondano.[13]
Il suolo lavorato è facile preda di questa pianta poiché i semi attecchiscono meglio sul terreno nudo. Al fine di controllare il disturbo, si può praticare la pacciamatura sul terreno nudo esposto per soffocare i semi e prevenirne la germinazione. Inoltre, introdurre o seminare piante desiderate e non invasive può fornire concorrenza per ridurre la germinazione e l'insediamento delle piantine.[13]
Cortaderia selloana è una specie di pianta da fiore della famiglia delle Poaceae. È conosciuta comunemente come erba della Pampas ed è originaria del sud America meridionale, compresa la regione della Pampa da cui prende il nome.
Argentininė kortaderija (Cortaderia selloana), dar vadinama pampų žole – miglinių (Poaceae) šeimos žolinių augalų rūšis, kilusi iš Pietų Amerikos (pampų ir Patagonijos).
Auga greta tankiais sąžalynais; aukštis iki 3-4 m. Lapai visžaliai, siauri ir ilgi (ilgis 1-2 m, plotis iki 1 cm) su labai aštriais, greitai sužaloti galinčiais kraštais. Žiedai susitelkę į tankią baltą šluotelę, kurios ilgis 20-40 cm. Ji būna įsitvrtinusi 2-3 m ilgio stiebo gale.
Argentininė kortaderija greitai plinta, nereikli klimatinėms sąlygoms, sunkiai išnaikinama. Dažnai auginama kaip dekoratyvinis augalas.
Het geslacht pampasgras (Cortaderia) telt ongeveer 25 soorten van het Zuidelijk Halfrond, waarvan de meeste in Zuid-Amerika, enkele in Nieuw-Zeeland en één in Nieuw-Guinea. Het zijn planten van grasvlaktes (pampa's) en bergen.
In onze tuinen staan vooral de vrouwelijke exemplaren van Cortaderia selloana. Dit siergras is namelijk tweehuizig en de vrouwelijke pluimen die wat groter zijn en meer pluizig, vindt men over het algemeen fraaier dan de vuilwitte pluimen van de mannelijke planten. De randen van de grashalmen zijn vlijmscherp: cortador is Spaans voor snijder. De soortsaanduiding heeft dit pampasgras te danken aan zijn ontdekker: de in Pruisen geboren botanicus en plantenjager Friedrich Sello.
In Nederland en België zijn de planten goed bestand tegen vorst en wind (zelfs zeewind) en kunnen groeien op vrijwel elke grondsoort (bodemvaag) in de volle zon, met een voorkeur voor in de zomer vochtige, maar goed doorlatende gronden. Van oorsprong is het gras niet gewend aan veel vocht in de winter en het is daarom dat tuiniers de pol wel samenbinden, zodat er weinig winterse neerslag in het hart van de plant kan komen ter voorkoming van wortelrot. In het voorjaar kunnen het oude blad en de pluimen geknipt worden, om ruimte te maken voor nieuwe groei. Met zijn statige voorkomen gedurende een groot deel van het jaar is het een uitstekende solitair. Er zijn verschillende rassen in de handel: 'Rosea' heeft lichtroze pluimen, 'Pumila' is een dwergvorm die tot ongeveer 1.25 meter wordt. Een grotere soort (tot ongeveer 3.5 m hoog) is 'Sunningdale Silver' met dikke witte pluimen.
Enkele soorten Cortaderia gedragen zich als een invasieve exoot in landen met een subtropisch klimaat. Dit geldt niet zozeer voor de Cortaderia selloana. Vanwege de aanplant van vrijwel uitsluitend vrouwelijke planten vormt deze alleen plaatselijk een bedreiging. Anders is dat gesteld met Cortaderia jubata die zonder bestuiving (apomictisch) zaden vormt en een enorme plaag aan het worden is. Één pluim telt tienduizenden zaden. Aan de Amerikaanse westkust verdringen ze onder andere zaailingen van de grootste boom ter wereld: de mammoetboom of reuzensequoia. Dichterbij in Zuidoost-Turkije groeit Cortaderia jubata langs rivieroevers.
Het geslacht pampasgras (Cortaderia) telt ongeveer 25 soorten van het Zuidelijk Halfrond, waarvan de meeste in Zuid-Amerika, enkele in Nieuw-Zeeland en één in Nieuw-Guinea. Het zijn planten van grasvlaktes (pampa's) en bergen.
In onze tuinen staan vooral de vrouwelijke exemplaren van Cortaderia selloana. Dit siergras is namelijk tweehuizig en de vrouwelijke pluimen die wat groter zijn en meer pluizig, vindt men over het algemeen fraaier dan de vuilwitte pluimen van de mannelijke planten. De randen van de grashalmen zijn vlijmscherp: cortador is Spaans voor snijder. De soortsaanduiding heeft dit pampasgras te danken aan zijn ontdekker: de in Pruisen geboren botanicus en plantenjager Friedrich Sello.
In Nederland en België zijn de planten goed bestand tegen vorst en wind (zelfs zeewind) en kunnen groeien op vrijwel elke grondsoort (bodemvaag) in de volle zon, met een voorkeur voor in de zomer vochtige, maar goed doorlatende gronden. Van oorsprong is het gras niet gewend aan veel vocht in de winter en het is daarom dat tuiniers de pol wel samenbinden, zodat er weinig winterse neerslag in het hart van de plant kan komen ter voorkoming van wortelrot. In het voorjaar kunnen het oude blad en de pluimen geknipt worden, om ruimte te maken voor nieuwe groei. Met zijn statige voorkomen gedurende een groot deel van het jaar is het een uitstekende solitair. Er zijn verschillende rassen in de handel: 'Rosea' heeft lichtroze pluimen, 'Pumila' is een dwergvorm die tot ongeveer 1.25 meter wordt. Een grotere soort (tot ongeveer 3.5 m hoog) is 'Sunningdale Silver' met dikke witte pluimen.
Enkele soorten Cortaderia gedragen zich als een invasieve exoot in landen met een subtropisch klimaat. Dit geldt niet zozeer voor de Cortaderia selloana. Vanwege de aanplant van vrijwel uitsluitend vrouwelijke planten vormt deze alleen plaatselijk een bedreiging. Anders is dat gesteld met Cortaderia jubata die zonder bestuiving (apomictisch) zaden vormt en een enorme plaag aan het worden is. Één pluim telt tienduizenden zaden. Aan de Amerikaanse westkust verdringen ze onder andere zaailingen van de grootste boom ter wereld: de mammoetboom of reuzensequoia. Dichterbij in Zuidoost-Turkije groeit Cortaderia jubata langs rivieroevers.
Cortaderia jubata, CaliforniaCortaderia selloana é uma espécie de planta com flor pertencente à família Poaceae.
A autoridade científica da espécie é (Schult. & Schult.f.) Asch. & Graebn., tendo sido publicada em Synopsis der Mitteleuropäischen Flora 2(1): 325. 1900.[1]
Os seus nomes comuns são capim-das-pampas', erva-das-pampas, paina, penacheiro, penacho-branco ou plumeira.[2]
O seu nome é "cortadeira" na Argentina (de onde é natural), uma vez que as suas folhas são extremamente cortantes, de tal forma que os pássaros que procurem ir comer-lhe as sementes se cortam.
Trata-se de uma espécie presente no território português, nomeadamente em Portugal Continental e no Arquipélago dos Açores, tendo sido introduzida nas duas regiões atrás indicadas.
Não se encontra protegida por legislação portuguesa ou da Comunidade Europeia; pelo contrário, em Portugal possui o estatuto de planta invasora pelo Decreto-Lei n.º 92/2019[3]. Esta planta está incluída no catálogo Espanhol de espécies invasoras[4]
|coautores=
(ajuda) Cortaderia selloana é uma espécie de planta com flor pertencente à família Poaceae.
A autoridade científica da espécie é (Schult. & Schult.f.) Asch. & Graebn., tendo sido publicada em Synopsis der Mitteleuropäischen Flora 2(1): 325. 1900.
Os seus nomes comuns são capim-das-pampas', erva-das-pampas, paina, penacheiro, penacho-branco ou plumeira.
O seu nome é "cortadeira" na Argentina (de onde é natural), uma vez que as suas folhas são extremamente cortantes, de tal forma que os pássaros que procurem ir comer-lhe as sementes se cortam.
Exemplares de Ervas-das-pampas nos Jardins da Fundação Gulbenkian, em LisboaPampasgräs (Cortaderia selloana) är en art i familjen gräs (Poaceae) som förekommer naturlig i den sydamerikanska pampas i Argentina, Uruguay och Brasilien.
Det är även ett ståtligt, i trädgårdar ofta odlat dekorationsgräs, bildande en stor tuva av långa smala, mot jorden bågböjda blad, ur vilken de 2 till 3 meter höga stjälkarna uppväxer. Blomställningen är en stor praktfull, plymlik, silverglänsande, stundom rödskimrande vippa. Vipparna bibehåller torkade sitt vackra utseende och användas därför till makartbuketter.
Bladen av pampasgräs används i Sydamerika allmänt till taktäckning.
Pampasgräs (Cortaderia selloana) är en art i familjen gräs (Poaceae) som förekommer naturlig i den sydamerikanska pampas i Argentina, Uruguay och Brasilien.
Det är även ett ståtligt, i trädgårdar ofta odlat dekorationsgräs, bildande en stor tuva av långa smala, mot jorden bågböjda blad, ur vilken de 2 till 3 meter höga stjälkarna uppväxer. Blomställningen är en stor praktfull, plymlik, silverglänsande, stundom rödskimrande vippa. Vipparna bibehåller torkade sitt vackra utseende och användas därför till makartbuketter.
Bladen av pampasgräs används i Sydamerika allmänt till taktäckning.
Cortaderia selloana (Schult. & Schult.f.) Asch. & Graebn. là một loài thực vật có hoa trong họ Hòa thảo. Loài này được (Schult.) Asch. & Graebn. mô tả khoa học đầu tiên năm 1900.[1]
Cortaderia selloana (Schult. & Schult.f.) Asch. & Graebn. là một loài thực vật có hoa trong họ Hòa thảo. Loài này được (Schult.) Asch. & Graebn. mô tả khoa học đầu tiên năm 1900.
Растение выращивается в Европе, Северной Америке и Австралии как декоративная трава, и, в меньшей степени, как кормовая трава для скота. Высушенные пушистые метёлки используются для создания цветочных композиций и в других декоративных целях. Имеется несколько культурных сортов, в том числе:
Пампасная трава легко приспосабливается к внешним условиям и может расти в широком диапазоне окружающих сред и климатов. Кроме того, она производит чрезвычайно много семян, и каждое растение способно образовать в течение жизни более миллиона семян. Поэтому в некоторых местах (к примеру, Калифорния, Гавайи или Зелёная Испания) этот вид считается инвазивным, в то время как в Новой Зеландии и Южной Африке его запрещено продавать и распространять по тем же причинам. Сжигание не убивает пампасную траву, оставляя невредимыми корни, зато с ней помогает справиться химическая прополка.
В некоторых странах, особенно в Англии и в Ирландии, распространена городская легенда о том, что пампасная трава в палисаднике дома — условный знак о том, что в этом доме живут свингеры [1] [2] [3] [4] [5] [6].
Растение выращивается в Европе, Северной Америке и Австралии как декоративная трава, и, в меньшей степени, как кормовая трава для скота. Высушенные пушистые метёлки используются для создания цветочных композиций и в других декоративных целях. Имеется несколько культурных сортов, в том числе:
Albolineata — небольшие растения, достигающие только до 2 м в высоту. Листья пёстрые, с жёлтыми кончиками. Sunningdale Silver — достигает 4 м в высоту, с очень густыми пушистыми метёлками. Этот сорт был награждён Королевским садоводческим обществом премией AGM.Пампасная трава легко приспосабливается к внешним условиям и может расти в широком диапазоне окружающих сред и климатов. Кроме того, она производит чрезвычайно много семян, и каждое растение способно образовать в течение жизни более миллиона семян. Поэтому в некоторых местах (к примеру, Калифорния, Гавайи или Зелёная Испания) этот вид считается инвазивным, в то время как в Новой Зеландии и Южной Африке его запрещено продавать и распространять по тем же причинам. Сжигание не убивает пампасную траву, оставляя невредимыми корни, зато с ней помогает справиться химическая прополка.
シロガネヨシ(学名: Cortaderia selloana)は、イネ科シロガネヨシ属の多年生植物。英名からパンパスグラスとも呼ばれる。
高さ2-3m程度と大きく成長し、細長い葉が根元から密生して伸びる。葉は縁が鋭い。
8-10月にかけて、垂直に立ち上がった茎に長さ50-70cmの羽毛のような花穂をつける。雄株と雌株があり、雄株の花穂は細長いのに対し、雌株は幅広く綿毛を持つ。色はややピンクがかった白銀色である[2]。種類によっては矮性のものや、穂の色が紫色のものもある。
原産地はブラジル、アルゼンチン、チリなどの南米大陸の草原(パンパス)。各国で観賞用に栽培され[3]、日本には明治時代に入ってきた[4]。
大きく成長し、花穂をつけた姿は見栄えがするので、公園・花壇の植栽や道路分離帯の緑化などに用いられる。また、花穂は活花やドライフラワーに使われる。
栽培には日当たりのよい場所を選ぶ。葉はススキと同様に皮膚を切りやすく、手入れや伐採時には手足を保護できる服装が望ましい[2]。育成には手間がかからないが、寒さにはやや弱く、葉が茶色になる。ただし、関東地方までなら全体が枯れることはまずなく、翌春に新しい葉が出てくる。主に株分けで増やす。これは、穂の形状に個体差が出やすいので、同じ株から増やしたほうが群生したときに揃うためでもある。
シロガネヨシ属(シロガネヨシぞく、学名: Cortaderia)は、イネ科の属の一つ。
팜파스풀(pampas-, 학명: Cortaderia selloana 코르타데리아 셀로아나[*])는 벼과의 여러해살이 초본식물이다.[2] 원산지는 브라질, 아르헨티나, 우루과이, 칠레 등 남아메리카의 팜파스 지역이다.[3] 세계 각지에 도입되어 원예 식물로 재배되고 있으며, 북아메리카, 유럽, 캅카스, 아프리카, 오세아니아 등지에서는 귀화식물로 자생하기도 한다.[3]