La roxa colorada (Roxa tinctorum) ye una especie de plantes fanerógames del xéneru Rubia, del orde de les Gentianales, perteneciente a la familia de les rubiacees.
Esta especie tuvo un gran espardimientu, sobremanera nel pasáu, por cuenta de la utilidá del so raigañu pa fabricar tintes de color coloráu destinaos a la industria testil y a la so utilidá farmacolóxica.
Ye una planta orixinaria de les rexones mediterránees, concretamente de la zona suroeste d'Europa, dende Irlanda al norte d'África. Desenvuélvese meyor en zones montascoses y húmedes.
Ye una planta perenne que puede crecer hasta'l metro d'altor. Ye una planta fanerófita.
Caracterizar pol so raigañu acoloratáu. El so tarmu, ramifícase y ye de seición tetragonal. N'ocasiones presentar con aguiyones. Les sos fueyes tienen de cuatro a seis vértice con un peciolu minúsculu de 1-2 mm.
Ye hermafrodita, con una inflorescencia parcialmente recímanosa, paniculoide y pocu piramidal. Los sos frutos son carnosos y tienen forma de baga.
La parte utilizada de la planta pal so usu como planta melecinal, ye'l raigañu y dacuando les fueyes. Como fin melecinal recuéyese'l raigañu, pero siempres d'aquelles plantes que tengan siquier 2 años d'antigüedá. Tienen de llimpiase perbién toles partes verdes, llavales curioso y dexales ensugar al sol; tamién puede realizase con un secador siempres que nun se superen los 50 º C., nestes condiciones van caltener el so color acoloratáu.
La so composición química ye: Iriroides: asperulósido. Sustancies colorantes, heterósidos de hidroxiantraquinones (1,5%), acedu ruberítricu, rubiadín-primaverosido, rubiadín-glicósidos, purpurina. Fitosteroles: beta-sitosterol.
Ye un bon colagogo, preséu nes afecciones hepátiques. Laxante, astrinxente y un tónicu nidiu: favorez la evacuación intestinal.[1][2][3][4][5][6][6][7][8][9][9]
Efeutos emenagoga (facilita la menstruación y aselu los dolores) y albortivos.[10] Diurética: encamentar en tou tipu d'afecciones renales (cálculos, cólicos, infeiciones) y tamién pa la cistitis. Colerético: preséu nos trestornos de la vesícula.
Desinfestante, antisépticu. Antiespasmódico y sedante. Antiinflamatoriu.[11] Utilícense les flores en fervinchu como antidiarreico ; y popular afrodisiacu. D'antiguo yera un remediu contra la ictericia y la gota. L'alministración de la roxa puede causar una alarma inxustificada, una y bones la orina, mucosidaes, sudu o lleche tiñir de colloráu. Esto debe a que tien alizarina, unu de los pigmentos más potentes d'el color coloráu.
La planta ta utilizada contra les afecciones renales y de les víes urinaries y tien una gran eficacia na disolución de cálculos renales y urinarios. Utilízase para: oliguria, litiasis renal, cistitis, uretritis, hiperuricemia, edema, urolitiasis, hiperazotémia, gota, hipertensión arterial, discinesias biliares, etc. Les fueyes usar pa la hipertensión arterial.
La lucidina y la rubiadina, resultáu de la hidrólisis del llucida-primaverósido, son altamente citotóxicas y genotóxicas. Hai que tener precuru nel so usu como antidiurética en presencia d'hipertensión, cardiopatíes o insuficiencia renal, yá que puede suponer una aportación incontrolada de líquidos y la posibilidá de que se produza una descompensación tensional. Tamién hai que tener en cuenta'l conteníu alcohólico del estractu fluyíu y de la tintura. La planta ye cancerígena y puede provocar malformaciones conxénites.[10][12]
Esta planta cultivar en terrenes húmedos, fondamente llabraos y adobaos na seronda. Recuéyense les granes nel mes d'agostu y setiembre y sémase en marzu. Déxense crecer los raigaños mientres 18 meses, y pasáu esti tiempu arrínquense en septiembre. Depués los raigaños, darréu, poner a ensugar a la solombra, una vegada seques muélense y amenórguense a polvu nun molín. Un campu de Rubia dura 10 años y en tou esti tiempu solo llábrase una vegada al añu.
La primer apaición de los colorantes producir nel antiguu Exiptu. Naquellos tiempos la mayoría de los pigmentos auténticos yeren inorgánicos, sicasí, les prendes d'aquella dómina revelen que yá nel añu 2500 e.C. Utilizábase'l colloráu de alizarina, estrayíu de la roxa. Mientres sieglos, esti colloráu lluminosu, tamién conocíu como coloráu turcu o roxa tinctorum, foi l'únicu colorante coloráu resistente a la lluz. Un costosu y complicáu procesu d'ensugáu utilizar en toles rexones d'oriente próximu pa la coloración del algodón.
Nel "Zeitschr. F. Urologie" (1924), Bauer fixo un aponderamientu a la roxa pa combatir les enfermedaes del aparatu urinariu en toos aquellos casos en que se presenta alcalinidad de la orina, como en fosfatúria.
Roxa tinctorum describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 109, nel añu 1753.[13]
Rubia: nome xenéricu que remanez del llatín: rubrum "coloráu", que fai referencia al rizoma acoloratáu de la planta.
'tinctorum: epítetu llatíno, referíu a tintoreru (xenitivu plural de tintor).
Númberu de cromosomes de Roxa tinctorum (Fam. Rubiaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=44.[14]
Esta páxina forma parte del wikiproyeutu Botánica, un esfuerciu collaborativu col fin d'ameyorar y organizar tolos conteníos rellacionaos con esti tema. Visita la páxina d'alderique del proyeutu pa collaborar y facer entrugues o suxerencies. La roxa colorada (Roxa tinctorum) ye una especie de plantes fanerógames del xéneru Rubia, del orde de les Gentianales, perteneciente a la familia de les rubiacees.
Esta especie tuvo un gran espardimientu, sobremanera nel pasáu, por cuenta de la utilidá del so raigañu pa fabricar tintes de color coloráu destinaos a la industria testil y a la so utilidá farmacolóxica.
Bu məqalə Boyaqotu (Gürcü boyaqotu) məqaləsinə çox yaxındır və hər ikisinin eyni başlıq altında birləşdirilməsi mümkündür.
Adi boyaqotu (lat. Rubia tinctorum)[1] - boyaqotu cinsinə aid bitki növü.[2]
Bu məqalə Boyaqotu (Gürcü boyaqotu) məqaləsinə çox yaxındır və hər ikisinin eyni başlıq altında birləşdirilməsi mümkündür.
Adi boyaqotu (lat. Rubia tinctorum) - boyaqotu cinsinə aid bitki növü.
Ar wrizienn-ruz. Ar wrizienn-ruz (Rubia tinctorum e latin) a zo ur blantenn hag a servije da livañ an dilhadoù, betek dilhad an arme c'hall e deroù ar Brezel-bed kentañ.
La roja (Rubia tinctorum L.) és una planta silvestre d'un metre d'alçada de la família de les Rubiàcies (Rubiaceae).[1] Floreix de juny a agost, donant flors grogues i vistoses. És cultivada per aprofitar la seva rel rogent en l'elaboració de tints.[1][2]
El nom científic Rubia tinctorum L. prové de: rubia (parent amb el llatí rubor, vermellor) referent al rizoma rogent de la planta, i tinctorum (del llatí tinctor, tintorer). Tot i així, hi ha un seguit de sinonímia popular catalana que donen nom a la planta: rúbia, rogeta, rèvola, herba dels tintorers, apelagosa.[3]
La roja és originària de les regions mediterrànies, concretament de la zona sud-oest d'Europa i Àsia menor on creix de forma silvestre. Es cultiva a Itàlia, França, Regne Unit, Alacant, Castelló, Illes Balears i Catalunya, especialment a Barcelona i Lleida.[4] Creix bé en zones muntanyoses i amb un clima humit. en zones humides i muntanyoses, a l'orient, el nord de la península. Fora de la zona originària va «escapar» de les zones de conreu i creix de forma subespontània.
És una herba perenne, d'uns 0.5-1 metre d'alçada. És un faneròfit, planta normalment llenyosa amb les gemmes perdurants, situades sempre per damunt d'uns 40cm d'alçària.
Quant a òrgans vegetatius, mostra una rel rizomatosa, de color rogent. La seva tija, d'uns 0.5-2.5m, és anual, ramificada i de secció tetràgona. En molts casos podem trobar presència d'agullons. Mostra una textura i disposició de les fulles de quatre a sis verticils, sèssils o curtament peciolats, amb un pecíol petit d'1-2mm. Les fulles són lanceolades, linear-oblongues, herbàcies o subcuriàcies presentant una unninervació generalment. Quant a la pilositat direm que són glabres o glabrecents per la base amb un eix pilós en el nervi mitjà de la meitat proximal.
La seva repartició de sexes és hermafrodita, amb una inflorescència parcialment racemosa, paniculoide i poc piramidal. El periant mostra un calze gamosèpal de color verd i corol·la pentàmera dialipètala de color groc. Quant a la simetria és zigomorfa rotàcia. L'androceu és complex; té 5 estams, inclusos, monadelfs, formats per un filament i una antera (0.5-1mm) groga. Aquesta última consta de dues teques. El gineceu en canvi és més simple, format per un estil dividit quasi des de la base, en dues branques subiguals. L'estigma és d'un color verd-negre. Conté unes flors epígenes, un ovari bicarpel·lar cenocàrpic i ínfer, característic de la seva família.
Finalment, els fruits són simples, indehiscents i carnosos, en forma de baia.
Els constituents més importants de la roja són els glucosids di- i trihidroxianraquinona, en particular el 1,2-dihidroxianraquinona (alizarina). L'àcid ruberítric groc-llimoner cristal·litzant és un primerosi (glucósid del disacàrid primaverosi, alizarina-2-O-β-primerosi) i, per tant, precursor del tint alizarina.[5] El contingut de tints de l'arrel ateny aproximadament uns 5 a 7% de la matèria seca. Les principals substàncies colorants són: heteròsids d'hidroxiantraquinones (1,5%), àcid ruberítric, rubiadina-primaveròsid, rubiadina-glicòsid, purpurina. A més conté petites quantitats d'àcid rubícloric, àcid cítric i altres àcids vegetals, tanins, pectina, fins a un 15% de sucres, proteïnes i una mica d'oli gras.[6][5]
L'ús medical es desaconsellat a causa dels efectes genotòxics dels productes de biotransformació de la lucidina i la rubiadina.[7][8]
Des de l'antiguitat fins a la primera meitat del segle xx s'ha utilitzat contra les afeccions renals i de les vies urinàries i per a la dissolució de càlculs renals i urinaris. Antigament, la part de la planta d'ús medicinal era l'arrel i ocasionalment les fulles. És feia una pols a partir d'arrels assecats. S'utilitza per: oligúria, litiasi renal, cistitis, uretritis, hiperuricèmia, edema, urolitiasi, hiperazotèmia, gota, hipertensió arterial, discinèsies biliars, icterícia i la gota etc. Les fulles s'usen per a la hipertensió arterial. S'en apreciaven les qualitats de:
L'administració de la rubia pot causar una alarma injustificada, ja que l'orina, mucositats, suor o llet es tenyeixen de vermell. Això és degut al fet que posseeix alizarina, un dels pigments més potents del color vermell.
La lucidina i la rubiadina, resultat de la hidròlisi del lucidín-primaveròsid, són altament citotòxiques i genotòxiques. S'ha de tenir precaució en el seu ús com antidiürètic en presència d'hipertensió, cardiopaties o insuficiència renal, ja que pot suposar una aportació incontrolada de líquids i la possibilitat que es produeixi una descompensació tensional. També s'ha de tenir en compte el contingut alcohòlic de l'extracte fluid i de la tintura.
Aquesta planta es cultiva en terrenys humits, profundament llaurats i adobats a la tardor. Es recullen les llavors al mes d'agost i setembre i se sembra al març. Es deixen créixer les arrels durant 18 mesos, i passat aquest temps s'arrenquen al setembre. Després les arrels, immediatament, es posen a assecar a l'ombra, un cop seques es molen i es redueixen a pols en un molí. Un camp de Rubia dura deu anys i en tot aquest temps només es llaura un cop a l'any.
La primera aparició coneguda dels colorants es va produir a l'antic Egipte. En aquells temps la majoria dels pigments autèntics eren inorgànics, tot i així, ja s'ha demonstrat l'ús de vermell d'alizarina, extret de la rubia en peces de roba datades de 2500 aC. També en els tractaments cosmètics van utilitzar un pigment rosat lacat obtingut a partir de les molècules de colorant d'alizarina, purpurina o pseudopurpura.[9] Durant segles, aquest vermell lluminós, també conegut com a roig turc o rubia tinctorum, va ser l'únic colorant vermell resistent a la llum. Un costós i complicat procés d'assecat es va utilitzar en totes les regions d'orient pròxim per a la coloració del cotó.
La roja (Rubia tinctorum L.) és una planta silvestre d'un metre d'alçada de la família de les Rubiàcies (Rubiaceae). Floreix de juny a agost, donant flors grogues i vistoses. És cultivada per aprofitar la seva rel rogent en l'elaboració de tints.
El nom científic Rubia tinctorum L. prové de: rubia (parent amb el llatí rubor, vermellor) referent al rizoma rogent de la planta, i tinctorum (del llatí tinctor, tintorer). Tot i així, hi ha un seguit de sinonímia popular catalana que donen nom a la planta: rúbia, rogeta, rèvola, herba dels tintorers, apelagosa.
La roja és originària de les regions mediterrànies, concretament de la zona sud-oest d'Europa i Àsia menor on creix de forma silvestre. Es cultiva a Itàlia, França, Regne Unit, Alacant, Castelló, Illes Balears i Catalunya, especialment a Barcelona i Lleida. Creix bé en zones muntanyoses i amb un clima humit. en zones humides i muntanyoses, a l'orient, el nord de la península. Fora de la zona originària va «escapar» de les zones de conreu i creix de forma subespontània.
Mořena barvířská (Rubia tinctorum) je vytrvalá rostlina, která se v české přírodě vyskytuje příležitostně jako připomínka dob minulých, kdy byla důležitou barvířskou rostlinou. Získávala se z ní tzv. „turecká červeň“, jedno z nejstálejších přírodních barviv, které se již od starověku používalo k obarvení vlněných i bavlněných tkanin, stejně jako na přípravu vodových či olejových barev.
Tento druh rodu mořena pochází z teplejších oblastí mírného podnebného pásma v jižní Evropě a od Malé Asie až po Střední Asii. V době své největší slávy byla vysévána i v českých zemích, kde na některých místech zplaněla a jako neofyt se vyskytuje podnes. Nejvhodnějším místem pro její růst jsou osluněná místa s lehkou, záhřevnou, mírně vlhkou a vápenitou půdou.[1][2][3]
Vytrvalá, 50 až 100 cm vysoká bylina rostoucí z plazivého, červeně barvicího, asi 1 cm tlustého oddenku. Vystoupavá nebo přímá, bohatě větvená lodyha je čtyřhranná až křídlatá a na hranách bývá pokrytá háčkovitými ostny. Je porostlá krátce řapíkatými, tuhými, vstřícnými listy, které s podobnými palisty vytvářejí nepravé čtyř až šestičetné přesleny. Světlezelené, jednožilné listy jsou dlouhé 2 až 5 cm a široké 0,5 až 2,5 cm, eliptické až kopinaté a na vrcholu hrotité. V horní části lodyhy listy přecházejí ve vstřícné listeny, z jejíchž úžlabí vyrůstají čtyřhranné větve s květenstvím tvořeným řídkou latou vidlanů. Květy jsou drobné, asi 4 mm velké, žluté až zelenožluté, mají krátké stopky, srostlé obaly a jsou oboupohlavné.
Kalich je zakrslý a tvoří jen sotva znatelný lem. Žlutá kolovitá koruna je úzce nálevkovitá s hluboce děleným okrajem a vejčitými, špičatými cípy, nejprve vzpřímenými a později odstávajícími. V květu je dále čtyři až pět tyčinek s nitkami vespod srostlými s korunou a spodní semeník s dvěma oddíly po jednom vajíčku, který nese dvě čnělky s kulovitými bliznami. Prvoprašné květy kvetou v červnu a červenci, opylovány jsou hmyzem. Plod je poněkud zdužnělá, tmavá a hladká dvoupeckovička asi 4 mm velká.
Rostlina se na nová místa rozšiřuje výsevem semen, dospělé se pak do okolí rozrůstají plazivými oddenky.[1][2][3][4]
Při využívání mořeny barvířské k výrobě červeného barviva se prvé tři roky po výsevu sklízí nať jako krmivo pro dobytek a teprve třetím rokem se oddenky vyořou, usuší, zbaví kůry a rozemelou. Barvící látkou je glykosid alizarin. Barevný odstín se mění v závislosti na použití mořidla, při použití kamence vzniká barva červená, se solí mědi žlutohnědá, solí železa fialová a solí cínu růžová. Z rozvojem chemického průmyslu zanikl její význam, neboť alizarin se od druhé poloviny 19. století uměle vyrábí z antracenu, tuhé součásti uhelného dehtu. Přesto se ještě v jihozápadní Asii používá k barvení vlny pro výrobu orientálních koberečků a ve výtvarném umění (malba).
V lékařství se mořeny barvířské používá pro terapeutické účinky při ledvinových chorobách. Droga „Rubiae tinctorum radix“ využívá celého souboru rubiaglykosidů (hlavní účinnou látkou je kyselina ruberytrová), které ve svém komplexu dokážou rozrušovat a rozpouštět ledvinové kameny a při zánětu močového měchýře dezinfikovat močové cesty.[2][4][5]
Obrázky, zvuky či videa k tématu mořena barvířská ve Wikimedia Commons
Mořena barvířská (Rubia tinctorum) je vytrvalá rostlina, která se v české přírodě vyskytuje příležitostně jako připomínka dob minulých, kdy byla důležitou barvířskou rostlinou. Získávala se z ní tzv. „turecká červeň“, jedno z nejstálejších přírodních barviv, které se již od starověku používalo k obarvení vlněných i bavlněných tkanin, stejně jako na přípravu vodových či olejových barev.
Der Färberkrapp (Rubia tinctorum, lateinisch für „Röte der Färber“), auch Echte Färberröte, Krapp genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Färberröten (Rubia) innerhalb der Familie der Rötegewächse (Rubiaceae). Diese Kulturpflanze ist eine traditionelle Färbepflanze. Die Bezeichnung „Rubia“ (bis heute der wissenschaftliche Gattungsname) verliehen die Römer dem Krapp, weil seine Wurzel (die Färberwurzel[1]) roten Farbstoff enthält.
Der Färberkrapp wächst als sommergrüne, ausdauernde krautige Pflanze, die Wuchshöhen von 0,5 bis 1 Metern erreicht. Dieser rosettenlose Hemikryptophyt bildet ein rotes Rhizom als Überdauerungsorgan. An den Kanten des Stängels und an den Blättern befinden sich rückwärtsgerichtete Haare (Trichome), wodurch sich die Pflanze an diesen Stellen rau anfühlt. Der scharf vierkantige Stängel ist spreizklimmend. Die zu viert bis sechst in Wirteln am Stängel angeordneten Blätter sind kurz gestielt. Die einfache Blattspreite ist bei einer Länge von 3 bis 11 und einer Breite von 0,8 bis 2,5 Zentimetern eiförmig-elliptisch bis eiförmig-lanzettlich geformt und an der Unterseite netznervig.[2][3]
Die Blütezeit reicht von Juni bis August. Die kleinen, sternförmigen Blüten sind zwittrig, radiärsymmetrisch und fünfzählig. Die gelblichgrüne Krone hat einen Durchmessern von 2 bis 3 Millimeter und ist trichterförmig. Die Staubbeutel sind um einiges länger als breit. Die Griffel sind bis zum Grund zweiteilig. Die steinfruchtartigen Spaltfrüchte sind anfangs rötlich und färben mit der Zeit fast schwarz.[2][3]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 66.[2]
Das natürliche Verbreitungsgebiet des Färberkrapp umfasst den östlichen Mittelmeerraum und Vorderasien. In Mittel- und Westeuropa ist der Färberkrapp aus der Kultur verwildert. In Deutschland kommt der Färberkrapp selten in Rheinland-Pfalz und Sachsen vor, in Sachsen-Anhalt gilt er als ausgestorben.[2]
Der Lebensraum dieser wärmeliebenden Pflanzenart sind Äcker, Weinberge, Schuttplätze und Wegränder.[3]
Wichtigste Inhaltsstoffe des Färberkrapps sind Di- und Trihydroxyanthrachinon-Glycoside, insbesondere des 1,2-Dihydroxyanthrachinons (Alizarin). Die kristallisierende, zitronengelbe Ruberythrinsäure ist ein Primverosid (Glycosid des Disaccharids Primverose, Alizarin-2-O-β-primverosid) und damit Vorstufe und Speicherform des Farbstoffs Alizarin.[4] Der Farbstoffgehalt der Krappwurzel erreicht etwa 5 bis 7 % in der Trockenmasse. Daneben enthält Färberkrapp in geringeren Mengen Rubichlorsäure, Zitronensäure und andere Pflanzensäuren, Gerbstoffe, Pectinstoffe, bis zu 15 % Gesamtzucker, Eiweiß und etwas fettes Öl.[5][6]
Der Färberkrapp (lateinisch früher auch Rubea tinctorum[7]) spielte von der Antike bis zur Entdeckung der synthetischen Herstellung von Alizarin eine zentrale Rolle als Färbepflanze in Mitteleuropa und im gesamten Mittelmeergebiet. Es ist eines der ältesten Farbmittel der Menschheit und verhältnismäßig preisgünstig, verglichen mit anderen Färbemitteln, die ein Rot ergaben. Die Krappwurzel war eine der wichtigsten Kulturpflanzen und ein bedeutendes Handelsgut zwischen Asien und Europa. Angebaut wurde Krapp bereits im Altertum von den Ägyptern, den Persern, den Griechen und den Römern. Im pharaonischen Ägypten ist Krapp ab der 18. Dynastie (1552–1306 v. Chr.) nachweisbar. Plinius der Ältere erzählt von Krappkulturen, auch im Papyrus Holmensis wird er mehrfach erwähnt und beispielsweise zum Überfärben geblauter Wolle zu Purpur empfohlen. In historischer Zeit war das Färben mit Färberkrapp durchaus anspruchsvoll. Die Qualität der verwendeten Wurzeln schwankte stark und das Färbeergebnis wurde auch von der Außentemperatur beeinflusst. Verhältnismäßig häufig war das Farbergebnis ein Orange oder Ziegelrot, das die Färber preisgünstiger mit anderen Pflanzen erzielen konnten. Gegen Ende des Mittelalters und zu Beginn der Neuzeit waren es vor allem Färber des Osmanischen Reiches und aus Indien, die konsistent den gewünschten Farbton erzielten. Dazu trug auch bei, dass das beste Farbergebnis mit Färberkrapp auf Baumwolle erzeugt wurde. Dieses Material war jedoch damals in Europa verhältnismäßig unbekannt. Das sogenannte „Türkische Rot“ wurde mit einem drei- bis viermonatigen Verarbeitungsprozess erzielt, der mehr als ein Dutzend Schritte umfasste. Detaillierte Kenntnisse über die einzelnen Arbeitsschritte wurden in Europa erst im 18. Jahrhundert bekannt.[8]
Zum Färben wurden die drei Jahre alten Rhizome im Frühjahr und Herbst ausgegraben, in Öfen getrocknet und zerkleinert. Frisch ist das Rhizom innen gelb, erst beim Trocknen entwickelt sich der rote Farbstoff Alizarin. Neben Alizarin (sechs bis zehn Prozent in der Trockenmasse)[9] sind Purpurin, Anthrachinon und andere organische Verbindungen in der Wurzel enthalten. Der Farbton kann je nach Beize und Extraktionsart zwischen einem kräftigen Rot, einem Rot-Orange und Rosa schwanken. Zusammen mit Alaun als Beize wurde vor allem Wolle rot gefärbt, mit Eisenbeize erzielte man schwärzliche Farbtöne. Die Farbe zeichnet sich als Textilfarbe durch eine hohe Lichtechtheit und Waschbeständigkeit aus. Bekannte Anwendungen sind bzw. waren türkische Kopfbedeckungen (Fes) und historische Uniformen.[9] Die geschälte und gemahlene Wurzel der Färberröte wurde früher auch als Grapp bezeichnet.[10][11]
Mit verschiedenen Metalloxiden beziehungsweise Metallsalzen (Aluminium- oder Zinnsalze) bilden die enthaltenen Farbstoffe sehr farbenfrohe Komplexe, die als Krapplacke bezeichnet werden (z. B. Alizarin-Krapplack). Bei dem synthetischen Typ, der seit 1869 hergestellt werden kann, handelt es sich meist um Alizarinkrapplack. Krapplacke werden unter verschiedenen Namen gehandelt: Bettoberlack, Krapp-Karmin, Krapp-Purpur, Rembrandtlack, Rubensrot, Türkischrot und Van-Dyck-Rot. Krapplack ist bereits seit der Antike bekannt und wurde von Dioscurides und Plinius dem Älteren beschrieben.
Krapplack wurde in allen künstlerischen Techniken wie z. B. Tafelmalerei, Pastell, Buchmalerei und Ölmalerei verwendet. Der Alizarinkrapplack dient auch als Pigment z. B. für die Herstellung von lichtechten Tapeten, für Künstlerfarben und Druckfarben. Der natürliche Lack ist nicht vollkommen lichtbeständig.
Für Heilzwecke wurde traditionell die Wurzel des Färberkrapps eingesetzt. Man verwendete den Färberkrapp früher als Heilpflanze wegen seiner positiven Wirkung bei Erkrankungen der Harnwege, vor allem bei Nieren- und Blasensteinen, ferner bei Gicht, Rachitis und Blutarmut. Von dieser Verwendung sieht man heute ab, weil einige Inhaltsstoffe als krebserregend gelten. Die Zulassungen krappwurzelhaltiger Arzneimittel wurden dementsprechend am 15. März 1993 durch das Bundesgesundheitsamt widerrufen.[12]
Die Benediktiner waren es wohl, die die Pflanze über die Alpen brachten, und Karl der Große empfahl dringend ihre Kultur. Wichtige Anbaugebiete lagen im Mittelalter im niederländischen Zeeland (seit dem 12. Jahrhundert), am Oberrhein (Elsass, seit dem 13. Jahrhundert). Im Mittelalter war Speyer für den roten Farbstoff (Speyerer Rot) bekannt, der aus Krapp gewonnen wurde. Dieser wurde in größerem Umfang in der Umgebung der Stadt angebaut.[13] Kleinere Anbaugebiete gab es um Braunschweig, in Frankreich (Provence), Spanien (Kastilien) und Ungarn. Der Elsässer Krapp, die „Hagenauer Röte“, war weit berühmt und wurde in bedeutenden Mengen ausgeführt. Sie hat im Mittelalter mit zum Reichtum der freien Reichsstadt Straßburg beigetragen. Große Anbaugebiete gab es auch in Frankreich, besonders um das Städtchen Senlis bei Paris. Im 15. Jahrhundert nahm Holland die führende Stellung im Krappanbau ein, in den folgenden Jahrhunderten überflügelten es die Franzosen durch intensive Kultivierung in Südfrankreich und im Elsass. Als hier der Krappanbau durch die Revolutionswirren nach 1789 zum Erliegen gekommen war, befahl Louis-Philippe (1830–1848), dass die französischen Soldaten mit Krapp gefärbte rote Hosen zu tragen hätten. Durch diese Anordnung konnte Frankreich den Krappanbau fördern und seine bedeutende Stellung als Lieferant des Farbstoffs zurückerobern. Im Jahre 1868 kam Krapp im Werte von 25 Mio. Reichsmark in den Handel. In den Niederlanden war die Pflanze bis ins 19. Jahrhundert eines der Hauptexportprodukte der Insel Schouwen-Duiveland.
Im Orient waren extrem komplizierte Färbetechniken unter Verwendung fetter Öle (Türkischrotöl) bekannt, mit denen ein sehr farbintensives Rot erzielt werden konnte (Türkischrotfärbung). Verwendet wurde der Farbstoff unter anderem, um die traditionelle türkische Kopfbedeckung, den Fes, zu färben. Färberkrapp kam auch bei indischen Textilien seit dem 17. Jahrhundert zum Einsatz. Auch die Rotfarben in Elsässer Trachten waren nur mit Krapp möglich. Krapp wurde auch in der mittelalterlichen Tafelmalerei eingesetzt, da sein rotbraunes bzw. rosa Farbmittel nicht so lichtempfindlich war wie das nuancenreichere Farbmittel aus dem teuren Brasilholz, das dementsprechend häufiger in der Buchmalerei eingesetzt wurde.
Seit man 1869 den Farbstoff Alizarin auch synthetisch aus Steinkohleteer herstellen konnte, ging der wesentlich teurere Krappanbau drastisch zurück. Erstmals synthetisierten die deutschen Chemiker Carl Graebe, Carl Liebermann und Heinrich Caro den Krappfarbstoff. Heute spielt Färberkrapp ebenso wie andere Färberpflanzen mengen- und wertmäßig keine Rolle mehr und werden nur in sehr kleinen Nischen nachgefragt. Ein kommerzieller Anbau ist entsprechend kaum mehr vorhanden, lediglich in den Niederlanden werden jährlich etwa 50 ha Färberkrapp angebaut.[14]
Färberkrapp wird als ausdauernde Pflanze angebaut. Die Aussaat erfolgt im zeitigen Frühjahr, auch die Pflanzung vorgezogener Pflanzen oder Wurzelstockteile im Frühjahr oder Herbst ist möglich. Im ersten Jahr ist eine Unkrautbekämpfung mit der Maschinenhacke nötig, Krankheits- und Schädlingsbefall sind in der Regel nicht ertragsrelevant. Ein Befall mit Ascochyta kann die Samenbildung vermindern. Der Nährstoffbedarf ist relativ hoch, es werden sowohl Stickstoff (ca. 120–160 kg) als auch Phosphor und Kalium benötigt. Die Ernte der Krappwurzel erfolgt erstmals nach zwei bis drei Vegetationsperioden mit der bei anderen Wurzelkulturen zum Einsatz kommenden Erntetechnik. Die Wurzeln werden gewaschen, in Stücke geschnitten und bei 40–80 °C getrocknet. Der Ertrag an trockenen Wurzeln liegt um die 15–30 Dezitonnen pro Hektar (entspricht 1,5 bis 3 Tonnen).[6]
Der Färberkrapp (Rubia tinctorum, lateinisch für „Röte der Färber“), auch Echte Färberröte, Krapp genannt, ist eine Pflanzenart aus der Gattung Färberröten (Rubia) innerhalb der Familie der Rötegewächse (Rubiaceae). Diese Kulturpflanze ist eine traditionelle Färbepflanze. Die Bezeichnung „Rubia“ (bis heute der wissenschaftliche Gattungsname) verliehen die Römer dem Krapp, weil seine Wurzel (die Färberwurzel) roten Farbstoff enthält.
La garança o garança dels tinturièrs (Rubia tinctorum L.) es una planta renadiva de la familha de las Rubiacèas, que foguèt largament cultivada per la tintura roja extracha de sas racinas.
Planta renadiva mercé a sos rizòmas, amb tijas alongadas o escalairas fins a 1,5 m de long.
Fuèlhas aparentament verticilladas, amb suls bòrds e sus la nervadura principala de pichons ponchons que permeton a la planta de se sostenir en s'apuejant sus d'autras plantas.
Flors jaunas qu'espelisson al començament de l'estiu (junh, julhet), amb 4 o 5 petalas soudadas a la basa. Fruches carnoses, de la talha d'un pese, negres quand madurs.
Lo rizòma pòt aténher 80 cm de long.
Plantas de garança
Flors de garança
Rizòmas secats
Aquela espècia es originària d'Asia Occidentala e Centrala : Turquia, Siria, Liban, Jordania, Iraq, Iran, Tatgiquistan, Turcmenistan, Ozbequistan e d'Euròpa de l'Èst : Russia (Crimèa), Ucraïna, ex-Iogoslavia. Es naturalizada dins de regions temperadas.
Las racinas e las tijas sosterranhas contenon d'alizarina, que balha als teissuts una bèla color roja. Los unifòrmes de l'armada francesa l'utilizèron fòrça abans la Primièra Guèrra Mondiala. Aquela tintura naturala foguèt remplaçada per de colorants sintetics. La cultura de la garança, fòrça anciana (dempuèi mai de 3000 ans en Índia) es uèi acabada.
Aquela espècia es una planta recomandada dins lo capitular De Villis de l'an 812.
La garança mesclada a l'aliment dels animals colora los òsses de roge, tanben la lach.
Lo vilatge dei Palús, Vauclusa foguèt un centre de la cultura de la garança en Occitània al sègle XIX.
La garança foguèt coneguda pels Grècs e pels Romans e l'enfenièri roman Vitruvi precisèt que foguèt utilizada per las colors purpurinas.
La cultura de la garança que tenguèt un grand interès economic foguèt temptada pendent lo reinatge de Loís XIV. Colbert promulguèt una instruccion per la cultura e l'emplec de la garança. Un edicte exonerèt de l'impòst tota persona que la cultivariá dins los ancians paluns assecats. En 1698 un marcant de Nimes, Martin, obtenguèt lo privilègi reial per n'introduire la cultura en Lengadòc, mas las temptativas pendent dos o tres ans, demorèron vanas. Olanda gardèt lo monopòli d'aquela cultura.
En 1754 Jean Althen comencèt de temptativas de culturas a Sant Caumond (Lèger), puèi las tornèt menar en 1763 amb mai de succès dins lo Comtat amb lo sosten del marqués de Caumont, primièr cònsol d'Avinhon. Lo mercat se desvolopèt pas gaire a causa de las importacions del Levant. Mas coma las guèrras de la Revolucion entravèron lo comèrci, los cultivaires se lancèron dins aquela cultura que se desvolopèt per aténher son maximum vèrs 1860.
En 1839, i aviá cinquanta molins per la garança dins Vauclusa, contra solament dètz sus la Sòrga en 1804. Vauclusa, certanas annadas, produsiguèt fins a 65% de la garança al nivèl mondial. A partir de 1860, de grandas crisis (tèrras subrexpleitadas, qualitat mendre, ...) aflaquiguèron aquela cultura de mai mai en concurréncia amb los novèls colorants quimics. En 1880 n'i a pas mai qu'un sol molin suls cinquanta.
Airals de las culturas de garança:
La cultura d'aquela planta demanda de sòls prigonds, desfonzats, umids mas pas tròp per evitar lo poiriment de las racinas. La preparacion del sòl es un trabalh de forçat car cal laurar almens 50 cm amb un esplech especial e enforçat : lo "luchet" amb tres o quatre dents. Per endrudir los sòls, los cultivaires de garança foguèron los primièrs a apondre de tortèls de granas oleaginosas, residús de las fabricas d'òli de Marselha.
S'amassèt en setembre, tres ans aprèp la plantacion per ténher una racina pus rica en matèria colorenta. L'arrancatge foguèt fòrça penible: las racinas s'entrauquèron fins a 70 cm. Amb l'araire calguèt de 16 a 20 cavals. Lo complement d'obrièrs foguèron de rurals de la montanha desafasendats pendent aquel periòde de l'annada. Los rendements foguèron de gaireben 3 tonas per ectara.
Aprèp l'amassament, la tèrra fòrt ben laurada conservèt una granda part de la matèria organica. Çò que constituiguèt un fòrt bon assolament per las culturas seguentas : blat, lusèrna, ... Foguèt fòrça plan adaptada per de pichonas boiras familialas. De mai, las fuèlhas de la planta constituiguèron una ferratja de qualitat.
La primièra crisi data de 1861 amb una baissa de las importacions de coton d'America a causa de la guèrra e una demanda mendre de matèrias colorantas.
La sintèsi quimica de l'alizarina en 1869 menèt a la disparicion fòrça rapida de la garança, fenomèn que coïncidís amb la crisi de la filloxèra de la vinha. Una leugièra reviscolada apareguèt en 1871 consequéncia de decisions malastrosas de qualques viticultors tocats pel filloxèra que remplacèron lor vinhal par la garança.
Vèrs 1880 totas las garancièras desapareguèron: las estadisticas agricòlas annalas dempuèi 1884 fan pas pus referéncia a la garança.
La garança o garança dels tinturièrs (Rubia tinctorum L.) es una planta renadiva de la familha de las Rubiacèas, que foguèt largament cultivada per la tintura roja extracha de sas racinas.
Το ριζάρι (Rubia tinctorum) είναι αυτοφυής θάμνος που φύεται στη νότια Ευρώπη και την νοτιοδυτική Ασία. Το επίσημο όνομά του είναι Ερυθρόδανο το βαφικό ή Ρούβια η βαφική (Rubia tinctorum). Το φυτό είναι αγγειόσπερμο, δικοτυλήδονο και ανήκει στην οικογένεια των Ερυθροδανοειδών (Rubiaceae). Το ριζάρι ήταν ιδιαίτερα χρήσιμο στο παρελθόν γιατί από την ρίζα του παραγόταν μία κόκκινη χρωστική, κατάλληλη για βαφή νημάτων. Στην Θεσσαλία (Αμπελάκια) δημιουργήθηκε από τον 18ο αι. ο πρώτος αγροτικός συνεταιρισμός που ασχολείτο με τη βαφή των νημάτων από το ριζάρι, τα οποία κατέκτησαν τις ευρωπαϊκές αγορές. Η βαφή που προκύπτει από το ριζάρι έχει ως κύριο συστατικό την αλιζαρίνη[1]. Η χρήση του ριζαριού εγκαταλείφθηκε όταν η χημική βιομηχανία παρήγαγε την ένωση ανιλίνη που έδινε το ίδιο αποτέλεσμα.
Τα πασχαλινά αυγά βαμμένα με ριζάρι εκτός από το μοναδικό χρώμα τους είναι και ανεξίτηλα. Δεν βάφουν τα χέρια, ενώ η βαφή δεν εισχωρεί και στο εσωτερικό τους. Το αποτέλεσμα που δίνει είναι ένα βαθύ κόκκινο χρώμα.
Το ριζάρι (Rubia tinctorum) είναι αυτοφυής θάμνος που φύεται στη νότια Ευρώπη και την νοτιοδυτική Ασία. Το επίσημο όνομά του είναι Ερυθρόδανο το βαφικό ή Ρούβια η βαφική (Rubia tinctorum). Το φυτό είναι αγγειόσπερμο, δικοτυλήδονο και ανήκει στην οικογένεια των Ερυθροδανοειδών (Rubiaceae). Το ριζάρι ήταν ιδιαίτερα χρήσιμο στο παρελθόν γιατί από την ρίζα του παραγόταν μία κόκκινη χρωστική, κατάλληλη για βαφή νημάτων. Στην Θεσσαλία (Αμπελάκια) δημιουργήθηκε από τον 18ο αι. ο πρώτος αγροτικός συνεταιρισμός που ασχολείτο με τη βαφή των νημάτων από το ριζάρι, τα οποία κατέκτησαν τις ευρωπαϊκές αγορές. Η βαφή που προκύπτει από το ριζάρι έχει ως κύριο συστατικό την αλιζαρίνη. Η χρήση του ριζαριού εγκαταλείφθηκε όταν η χημική βιομηχανία παρήγαγε την ένωση ανιλίνη που έδινε το ίδιο αποτέλεσμα.
Τα πασχαλινά αυγά βαμμένα με ριζάρι εκτός από το μοναδικό χρώμα τους είναι και ανεξίτηλα. Δεν βάφουν τα χέρια, ενώ η βαφή δεν εισχωρεί και στο εσωτερικό τους. Το αποτέλεσμα που δίνει είναι ένα βαθύ κόκκινο χρώμα.
Rubia tinctorum, the rose madder or common madder or dyer's madder, is a herbaceous perennial plant species belonging to the bedstraw and coffee family Rubiaceae.
The common madder can grow up to 1.5 m in height. The evergreen leaves are approximately 5–10 cm long and 2–3 cm broad, produced in whorls of 4–7 starlike around the central stem. It climbs with tiny hooks at the leaves and stems. The flowers are small (3–5 mm across), with five pale yellow petals, in dense racemes, and appear from June to August, followed by small (4–6 mm diameter) red to black berries. The roots can be over a metre long, up to 12 mm thick and the source of red dyes known as rose madder and Turkey red. It prefers loamy soils (sand and clay soil) with a constant level of moisture. Madder is used as a food plant by the larvae of some Lepidoptera species including the hummingbird hawk moth.
It has been used since ancient times as a vegetable red dye for leather, wool, cotton and silk. For dye production, the roots are harvested after two years. The outer red layer gives the common variety of the dye, the inner yellow layer the refined variety. The dye is fixed to the cloth with help of a mordant, most commonly alum. Madder can be fermented for dyeing as well (Fleurs de garance). In France, the remains were used to produce a spirit.
The roots contain the acid ruberthyrin. By drying, fermenting, or a treatment with acids, this is changed to sugar, alizarin and purpurin, which were first isolated by the French chemist Pierre Jean Robiquet in 1826. Purpurin is normally not coloured, but is red when dissolved in alkaline solutions. Mixed with clay and treated with alum and ammonia, it gives a brilliant red colourant (madder lake).
The pulverised roots can be dissolved in sulfuric acid, which leaves a dye called garance (the French name for madder) after drying. Another method of increasing the yield consisted of dissolving the roots in sulfuric acid after they had been used for dyeing. This produces a dye called garanceux. By treating the pulverized roots with alcohol, colorine was produced. It contained 40–50 times the amount of alizarin of the roots.
The chemical name for the pigment is alizarin, of the anthraquinone-group, and was used to make the alizarine ink in 1855 by Professor Leonhardi of Dresden, Germany. In 1869, the German chemists Graebe and Liebermann synthesised artificial alizarin, which was produced industrially from 1871 onwards, effectively ending the cultivation of madder. In the 20th century, madder was only grown in some areas of France.
The plant's roots contain several polyphenolic compounds, such as 1,3-Dihydroxyanthraquinone (purpuroxanthin), 1,4-Dihydroxyanthraquinone (quinizarin), 1,2,4-Trihydroxyanthraquinone (purpurin) and 1,2-dihydroxyanthraquinone (alizarin). This last compound gives it its red colour to a textile dye known as Rose madder. It was also used as a colourant, especially for paint, that is referred to as madder lake. The substance was also derived from another species, Rubia cordifolia.
Early evidence of dyeing comes from India where a piece of cotton dyed with madder has been recovered from the archaeological site at Mohenjo-daro (3rd millennium BCE).[1] In Sanskrit, this plant is known by the name Manjishtha. It was used by hermits to dye their clothes saffron. Dioscorides and Pliny the Elder (De Re Natura) mention the plant (which the Romans called rubia passiva). In Viking Age levels of York, remains of both woad and madder have been excavated. The oldest European textiles dyed with madder come from the grave of the Merovingian queen Arnegundis in Saint-Denis near Paris (between 565 and 570 AD).[2] In the "Capitulare de villis" of Charlemagne, madder is mentioned as "warentiam". The herbal of Hildegard of Bingen mentions the plant as well. The red coats of the British Redcoats were dyed with madder; earlier and perhaps officer's fabric being dyed with the better but more expensive cochineal.[3] Madder is mentioned in the talmud (e.g., tractate Sabbath 61b) where the madder plant is termed "puah" in Arameic and translated into old French by Rashi (loc cit).
Turkey red was a strong, very fast red dye for cotton obtained from madder root via a complicated multistep process involving "sumac and oak galls, calf's blood, sheep's dung, oil, soda, alum, and a solution of tin."[4] Turkey red was developed in India and spread to Turkey. Greek workers familiar with the methods of its production were brought to France in 1747, and Dutch and English spies soon discovered the secret. A sanitized version of Turkey red was being produced in Manchester by 1784, and roller-printed dress cottons with a Turkey red ground were fashionable in England by the 1820s.[5][6]
According to Culpeper's herbal, the plant is "an herb of Mars" and "hath an opening quality, and afterwards to bind and strengthen". The root was recommended in the treatment of yellow jaundice, obstruction of the spleen, the melancholy humour, palsy, sciatica, and of bruises. The leaves were advised for women “that have not their courses” and for the treatment of freckles and other discolorations of the skin.[7]
Madder root may cause birth defects and miscarriages in humans when taken internally.[8]
Rubia tinctorum, the rose madder or common madder or dyer's madder, is a herbaceous perennial plant species belonging to the bedstraw and coffee family Rubiaceae.
La rubia roja (Rubia tinctorum) es una especie de plantas fanerógamas del género Rubia, del orden de las Gentianales, perteneciente a la familia de las rubiáceas.
Esta especie ha tenido una gran difusión, sobre todo en el pasado, debido a la utilidad de su raíz para fabricar tintes de color rojo destinados a la industria textil y a su utilidad farmacológica.
Es una planta originaria de las regiones mediterráneas, concretamente de la zona suroeste de Europa, desde Irlanda al norte de África. Se desarrolla mejor en zonas montañosas y húmedas.
Es una planta perenne que puede crecer hasta el metro de altura. Es una planta fanerófita.
Se caracteriza por su raíz rojiza. Su tallo, se ramifica y es de sección tetragonal. En ocasiones se presenta con aguijones. Sus hojas tienen de cuatro a seis vértices con un peciolo minúsculo de 1-2 mm.
Es hermafrodita, con una inflorescencia parcialmente racimosa, paniculoide y poco piramidal. Sus frutos son carnosos y tienen forma de baya.
La parte utilizada de la planta para su uso como planta medicinal, es la raíz y ocasionalmente las hojas. Como fin medicinal, se recolecta la raíz, pero siempre de aquellas plantas que tengan al menos 2 años de antigüedad. Se deben limpiar muy bien todas las partes verdes, lavarlas cuidadosamente y dejarlas secar al sol; también se puede realizar con un secador siempre que no se superen los 50 º C., en estas condiciones conservarán su color rojizo.
Su composición química es: Iriroides: asperulósido. Sustancias colorantes, heterósidos de hidroxiantraquinona (1,5%), ácido ruberítrico, rubiadín-primaverosido, rubiadín-glicósidos, purpurina. Fitosteroles: beta-sitosterol.
Es un buen colagogo, útil en las afecciones hepáticas. Laxante, astringente y un tónico suave: favorece la evacuación intestinal.[1][2][3][4][5][6][7][8][9]
Efectos emenagoga (facilita la menstruación y calma los dolores) y abortivos.[10] Diurética: se recomienda en todo tipo de afecciones renales (cálculos, cólicos, infecciones) y también para la cistitis. Colerético: útil en los trastornos de la vesícula biliar.
Desinfectante, antiséptico. Antiespasmódico y sedante. Antiinflamatorio.[11] Se utilizan las flores en infusión como antidiarreico ; y popular afrodisíaco. Antiguamente era un remedio contra la ictericia y la gota. La administración de la rubia puede causar una alarma injustificada, ya que la orina, mucosidades, sudor o leche se tiñen de rojo. Esto se debe a que posee alizarina, uno de los pigmentos más potentes del color rojo.
La planta está utilizada contra las afecciones renales y de las vías urinarias y tiene una gran eficacia en la disolución de cálculos renales y urinarios. Se utiliza para: oliguria, litiasis renal, cistitis, uretritis, hiperuricemia, edema, urolitiasis, hiperazotémia, gota, hipertensión arterial, discinesias biliares, etc. Las hojas se usan para la hipertensión arterial.
La lucidina y la rubiadina, resultado de la hidrólisis del lucida-primaverósido, son altamente citotóxicas y genotóxicas. Hay que tener precaución en su uso como antidiurética en presencia de hipertensión, cardiopatías o insuficiencia renal, ya que puede suponer una aportación incontrolada de líquidos y la posibilidad de que se produzca una descompensación tensional. También hay que tener en cuenta el contenido alcohólico del extracto fluido y de la tintura. La planta es cancerígena y puede provocar malformaciones congénitas.[10][12]
La primera aparición de los colorantes se produjo en el antiguo Egipto. En aquellos tiempos la mayoría de los pigmentos auténticos eran inorgánicos, sin embargo, las prendas de aquella época revelan que ya en el año 2500 a. C. se utilizaba el rojo de alizarina, extraído de la rubia. Durante siglos, este rojo luminoso, también conocido como rojo turco o rubia tinctorum, fue el único colorante rojo resistente a la luz. Un costoso y complicado proceso de secado se utilizó en todas las regiones de oriente próximo para la coloración del algodón.
En el "Zeitschr. F. Urologie" (1924), Bauer hizo un elogio a la rubia para combatir las enfermedades del aparato urinario en todos aquellos casos en que se presenta alcalinidad de la orina, como en fosfatúria.
El Municipio de Villasrubias en la provincia de Salamanca debe su nombre a esta planta que abunda en los rastrojos.
Esta planta se cultiva en terrenos húmedos, profundamente labrados y adobados en otoño. Se recogen las semillas en el mes de agosto y septiembre y se siembra en marzo. Se dejan crecer las raíces durante 18 meses, y pasado este tiempo se arrancan en septiembre. Luego las raíces, inmediatamente, se ponen a secar a la sombra, una vez secas se muelen y se reducen a polvo en un molino. Un campo de Rubia dura 10 años y en todo este tiempo solo se labra una vez al año.
Rubia tinctorum fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 109, en el año 1753.[13]
Rubia: nombre genérico que deriva del latín: rubrum "rojo", que hace referencia al rizoma rojizo de la planta.
'tinctorum: epíteto latíno, referido a tintorero (genitivo plural de tintor).
Número de cromosomas de Rubia tinctorum (Fam. Rubiaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=44.[14]
Datos: Q163641
Multimedia:
Especies: Rubia tinctorum
La rubia roja (Rubia tinctorum) es una especie de plantas fanerógamas del género Rubia, del orden de las Gentianales, perteneciente a la familia de las rubiáceas.
Esta especie ha tenido una gran difusión, sobre todo en el pasado, debido a la utilidad de su raíz para fabricar tintes de color rojo destinados a la industria textil y a su utilidad farmacológica.
Harilik punavärvik (Rubia tinctorum, tõlge ladina keelest 'värvalite punane'), ka krapp on punavärviku perekonda madaraliste sugukonda kuuluv mitmeaastane rohttaim. Värvitaimena kasutatud juba alates vanaajast, punast värvi saadakse taime risoomist. Eestis looduslikult ei kasva[1], kuid on võimalik kasvatada aedades[2].
Harilik punavärvik on suvihaljas mitmeaastane rohttaim, kasvab 50–100 cm kõrguseks. Taim on hemikrüptofüüt ehk teisisõnu elab ta ebasoodsa aastaaja üle vahetult maapinna lähedal asuvate pungade najal, samas kui taime maapealne osa närbub ja kasvab hiljem uuesti. Munajaselliptilised kuni munajassüstjad lehed on 3–11 cm pikad ja 0,8–2,5 cm laiad, paiknevad männaseliselt 4–7-kaupa varre ümber. Taim ronib varrekantidel ja lehtedel asuvate allasuunatud karvakeste abil. Risoom võib olla enam kui meetripikkune ja kuni 12 mm jäme.
Õied on väikesed, 3–5 mm läbimõõduga, viie kahvatukollase kroonlehega ja koos tihedates kobarates. Õitseb juunist augustini, viljad on väikesed 4–6-millimeetrise läbimõõduga punased kuni mustad marjad. Kromosoomiarv on 2n = 66.
Harilik punavärvik (Rubia tinctorum, tõlge ladina keelest 'värvalite punane'), ka krapp on punavärviku perekonda madaraliste sugukonda kuuluv mitmeaastane rohttaim. Värvitaimena kasutatud juba alates vanaajast, punast värvi saadakse taime risoomist. Eestis looduslikult ei kasva, kuid on võimalik kasvatada aedades.
Tindu-otxarra edo otxar tindagaia (Rubia tinctorum) errubiazeoen familiako landare belarkara da.[1]
Alizarina, purpurina, kinizarina edo purpuroxantina bezalako konposatuak dituenez, tindagai moduan erabili izan dute mendean zehar. Mohenjo-Daron, K.a. III. milurtekoan jada erabiltzen zuten.[2]
Tindu-otxarra edo otxar tindagaia (Rubia tinctorum) errubiazeoen familiako landare belarkara da.
Alizarina, purpurina, kinizarina edo purpuroxantina bezalako konposatuak dituenez, tindagai moduan erabili izan dute mendean zehar. Mohenjo-Daron, K.a. III. milurtekoan jada erabiltzen zuten.
Värimatara eli aitovärimatara[2] (Rubia tinctorum) on Euraasian keskiosista kotoisin oleva monivuotinen ruoho, joka kuuluu värimataroiden sukuun ja matarakasvien heimoon. Entisaikoina se oli tärkeä värikasvi, josta saatiin krappi-nimistä punaista väriainetta.[1][3]
Värimatara on rentovartinen, muiden kasvien varassa kiipeilevä ruoho, jolla on pitkä ja puumainen, väriltään punertava maavarsi. Sen nelisärmäinen ja joskus hieman piikikäs varsi kasvaa 1–2,5 metriä korkeaksi ja sotkeutuu usein naapurikasvien varsiin. Lyhytruotiset lehdet ovat paperimaiset tai aavistuksen nahkamaiset ja kasvavat 4–6 lehden kiehkuroissa. Lehtilapa on 3–10 senttimetriä pitkä, suikea ja suippokärkinen ja -tyvinen.[1]
Värimatara kukkii kesä–elokuussa ja kantaa hedelmää heinä–syyskuussa. Kukinnot ovat varren yläosassa sijaitsevia runsaskukkaisia röyhyjä, joissa on enimmillään 5 senttimetriä pitkä kukintoperä ja 2–5 millimetrin mittaiset, soikeat suojuslehdet. Pienissä kukissa on keltainen tai vihertävänkeltainen, muodoltaan ratasmainen teriö. Hedelmä on musta, lohkomainen marja, jonka halkaisija on noin 4 millimetriä.[1]
Värimatara on kotoisin Lähi-idän pohjoisosista (Iran, Irak, Jordania, Libanon, Syyria ja Turkki), Keski-Aasiasta (Tadžikistan, Turkmenistan ja Uzbekistan) sekä Kaakkois-Euroopasta (Venäjä, Ukraina ja Balkanin luoteisosat).[4] Se on levinnyt ihmisen mukana myös muualle maailmaan.[1][4]
Värimatara menestyy parhaiten melko kuivilla ja avonaisilla paikoilla 400 metrin korkeudesta 2 300 metrin korkeuteen asti.[1]
Värimataran murskatusta maavarresta saatava krappiväri oli yksi tärkeimmistä kasviväreistä jo antiikin Kreikassa ja Roomassa.[5][3] Sitä alettiin viljellä laajamittaisesti Länsi-Euroopassa 1300-luvulla alkaen, ja viljely jatkui aktiivisena 1850-luvulle asti.[6][7] Kangasvärin lisäksi värimatarasta saatiin krappilakkaa, jota käytettiin maalaustaiteessa.[8] Punainen väriaine on peräisin kasvin sisältämästä alitsariinista (C14H8O4).[3]
Värimatara eli aitovärimatara (Rubia tinctorum) on Euraasian keskiosista kotoisin oleva monivuotinen ruoho, joka kuuluu värimataroiden sukuun ja matarakasvien heimoon. Entisaikoina se oli tärkeä värikasvi, josta saatiin krappi-nimistä punaista väriainetta.
Rubia tinctorum
La garance des teinturiers, Rubia tinctorum L., est une plante vivace de la famille des Rubiacées qui fut largement cultivée pour la teinture rouge extraite de ses rhizomes.
Elle est également appelée communément garance ou rouge des teinturiers (all. Färberröte, Krapp, angl. madder, esp. rubia, granza, ital. robbia, garanza, néerl. meekrap).
La garance est une plante vivace, annuelle possédant des tiges couchées, grimpantes mesurant 1 m de long, pouvant atteindre dans certains cas 1,5 m de long.
La tige se caractérise par une section carrée contrairement à beaucoup de végétaux qui ont une section ronde.
Les feuilles sont coriacées, peu dentées, réunies en 6 verticilles, elles sont munies sur les bords et sur la nervure principale de petits aiguillons crochus qui permettent à la plante de se soutenir et de se hisser au-dessus de la végétation alentour en s'appuyant sur les autres plantes.
Les fleurs jaunâtres s'épanouissent en début d'été (juin-juillet). Elles comptent 4–5 pétales soudés à leur base. Les fruits charnus (baies) sont de la taille d'un pois, noirs à maturité.
Le rhizome peut atteindre 80 cm de long.
Plantes de garance
Fleurs de garance
Rhizomes séchés
L'espèce est originaire d'Asie occidentale et centrale : Turquie, Syrie, Liban, Jordanie, Irak, Iran, Tadjikistan, Turkménistan, Ouzbékistan et d'Europe de l'Est : Ukraine (Crimée), ex-Yougoslavie. Elle a été répandue par la culture et naturalisée çà et là dans les régions tempérées.
Les racines et les rhizomes (tiges souterraines) contiennent de l'alizarine et de la purpurine, qui ont la propriété de donner aux tissus une belle couleur rouge. Les uniformes de l'armée française l'employaient abondamment jusqu'à la Première Guerre mondiale. Cette teinture naturelle a été remplacée par des colorants synthétiques. La culture de la garance est très ancienne : elle est attestée depuis plus de 3 000 ans en Inde. Le village d'Althen-des-Paluds (Vaucluse) fut un centre de la culture de la garance en France au XIXe siècle.
La garance a longtemps été utilisée en tant que pigment pour la confection du pigment laqué dit « laque de garance », un rouge rosé transparent très prisé à l'huile comme à l'aquarelle. Après l'alizarine synthétique (XIXe siècle), c'est aujourd'hui un mélange de quinacridones ou de benzimidazolones, plus solides, qui imitent sa teinte.
La garance mélangée à l'alimentation des animaux colore leurs os en rouge, ainsi que le lait.
La teinture mère de garance est traditionnellement utilisée dans l'insuffisance biliaire et les lithiases urinaires. Ses propriétés sont dues à la présence de dérivés de la famille des anthraquinones tel l'acide rubérythrique.
Garidel cite dans son livre Plantes qui naissent aux environs d'Aix la garance qui « débouche les obstructions du foie, de la rate et de la matrice ». Après avoir précisé qu'elle est une des cinq racines apéritives, il ajoute « les teinturiers s'en servent pour teindre en rouge qu'on appelle vulgairement rouge garance. Les feuilles et les tiges servent à nettoyer la vaisselle d'étain […] préférable à l'Equisetum ».
D'après le docteur Debuigne la garance serait recommandée contre la jaunisse, l'anémie et les dartres[1].
Leclerc en 1933 en confirmait les propriétés diurétiques. C'est pour cette dernière propriété que les Arabes l'emploient encore. Les principes actifs seraient l'acide rubérythrique, la purpurine, la chinizarine, etc. Pour certains, ces propriétés seraient d'ordre dissolvant : il y aurait formation de complexes solubles, calciques et magnésiens, prévenant la formation des calculs[2]. La plante est cancérigène et peut causer des anomalies congénitales et des fausses couches[3].
La garance indienne, rubia cordifolia, est une plante de la même famille utilisée comme purifiant sanguin en médecine ayurvédique et réputée pour soigner également les morsures de serpent et certaines affections dermatologiques comme l'acné.
La garance était connue des Grecs et des Romains et l'ingénieur romain Vitruve précise qu'elle était employée dans les couleurs pourprées.
Les soins cosmétiques dans l'Égypte antique utilisaient un pigment laqué rose obtenu à partir des molécules colorantes (alizarine, purpurine, pseudopurpurine) de la garance (ou d'autres plantes analogues comme l'orseille, l'orcanette, le jus de mûre, de l'acanthe) précipitées sur de l'alun[4].
La garance fait partie des plantes dont la culture est recommandée dans les jardins royaux par le capitulaire De Villis de l'an 812.
La culture de la garance présentait un grand intérêt économique dans le domaine du textile grâce à la teinture extraite de ses racines. Déjà, au milieu du XIVe siècle, la culture de la garance était réglementée en Zélande. La ville de Zierikzee, sur l'île de Schouwen, interdisait la vente de draps anglais si ceux-ci devaient être teints[5]. La spécialisation amenée par la culture intensive de cette ressource en Zélande engendra une ventilation qualitative du produit sur une base régionale. Ainsi, la garance de certaines villes zélandaises semble avoir été plus recherchée que celle de Zierikzee après 1470 : Tholen, Reimerswaal, Zuid-Beveland et Brielle (île de Voorne). Une fois réduite en poudre, la garance était expédiée des ports zélandais (notamment Middelbourg) à Londres, Hull, Southampton et Lynn où son usage semble avoir été essentielle à l'industrie drapière anglaise durant le XVe siècle[6].
La culture de cette plante en France a été tentée sous le règne de Louis XIV. Dans le but de stimuler une industrie teinturière française, Jean-Baptiste Colbert avait promulgué une instruction sur la culture et l'emploi de la garance. Un édit royal exonérait de l'impôt toute personne qui la cultiverait dans les anciens marais asséchés. En 1698, un marchand de Nîmes, Martin, avait obtenu un privilège royal pour en introduire la culture dans le Languedoc, mais ses tentatives, qui ne durèrent pas plus de deux ou trois ans, restèrent vaines. En Europe, les Néerlandais gardaient le monopole de cette culture.
En 1754, Jean Althen Hovhannès Althounian, (1710-1774) Arménien commença des essais de culture à Saint-Chamond, puis les renouvela à partir de 1763 avec plus de réussite dans le Comtat Venaissin avec l'appui du marquis de Caumont, premier consul d'Avignon. Il n'y eut cependant aucun essor significatif à cause des importations du Levant. Mais les guerres de la Révolution ayant entravé le commerce, les cultivateurs se lancèrent dans cette culture qui se développa pour atteindre son maximum vers 1860.
En 1829, Charles X impose au troupier français le pantalon et képi rouge garance afin de favoriser la culture française de la garance et d'avoir une couleur moins salissante que le blanc[7]. Son usage sera abandonné lors de la Première Guerre mondiale, fin 1914, au profit de l'uniforme bleu horizon, moins voyant.
En 1839, on compte cinquante moulins à garance en Vaucluse, alors qu'il n'y avait que dix moulins sur la Sorgue en 1804. Le Vaucluse, certaines années, générera jusqu'à 65 % de la garance au niveau mondial. À partir de 1860, plusieurs grandes crises (terres surexploitées, baisse de qualité, etc.) touchent cette culture de plus en plus concurrencée par les progrès récents de la chimie, notamment par la synthèse de l'alizarine à la fin du XIXe siècle produit par l'entreprise allemande BASF qui sera utilisée à la place du produit naturel dans les uniformes français[8].
Il ne subsiste plus qu'un seul des cinquante moulins qui tournaient en 1880.
Les superficies des cultures de garance étaient les suivantes :
La culture de cette plante nécessite des sols profonds, défoncés, humides mais sans excès pour éviter le pourrissement des racines. La préparation du sol est un véritable travail de forçat car il faut retourner la terre sur au moins 50 cm à l'aide d'un outil spécial et renforcé : le « luchet » à trois ou quatre dents. Pour enrichir les sols, les cultivateurs de garance ont été les premiers à utiliser les tourteaux de graines oléagineuses, résidus des huileries de Marseille. Les semis étaient effectués au mois de mars. Des sarclages fréquents étaient nécessaires pour enlever les mauvaises herbes.
La récolte était effectuée au mois de septembre, trois ans après la plantation afin d'avoir une racine plus riche en matière colorante. L'arrachage était également très pénible et se faisait au « luchet » pour déterrer les racines qui s'enfoncent jusqu'à 70 cm de profondeur. On a aussi utilisé la charrue mais il fallait de 16 à 20 chevaux. Le complément de main-d'œuvre nécessaire était fourni par des ouvriers ruraux de la montagne, inoccupés à cette période de l'année. Les rendements obtenus s'élevaient à environ 3 tonnes par hectare.
Après la récolte, la terre fort bien ameublie conservait une grande partie de la matière organique. La culture de la garance constituait donc une très bonne tête d'assolement pour les cultures ultérieures : blé, luzerne, etc. Elle était très bien adaptée aux petites exploitations familiales. De plus, le feuillage de la plante, qui était coupé pour favoriser le développement des racines, constituait un fourrage de qualité.
Une première crise était apparue dès 1861 avec une baisse des importations de coton d'Amérique due à la guerre de Sécession, d'où une moindre demande de matières colorantes.
La synthèse chimique de l'alizarine en 1869 allait amener la disparition très rapide de la garance, phénomène qui coïncide avec la crise de la vigne due à l'apparition du phylloxera. Une légère reprise était apparue en 1871 par suite de décisions malheureuses de certains viticulteurs qui, touchés par la crise du phylloxera, ont remplacé leur vigne par la garance.
Pour faire face aux difficultés économiques, une commission des essais pour l'amélioration de la culture de la garance a été mise en place. Cette commission tirait un premier bilan le 1er mars 1875 avec un rapport d'Auguste Besse à la chambre de commerce et à la société d'agriculture. Ce rapport donnait les indications sur les meilleurs engrais à utiliser. Dans un second rapport du 29 mars 1876, la commission reconnaissait que, malgré des essais positifs sur l'emploi des engrais, la lutte devenait inutile.
Vers 1880, toutes les garancières avaient disparu : les statistiques agricoles annuelles qui paraissent à compter de 1884 ne contiennent aucune mention relative à la garance.
Le papillon de nuit appelé Sphinx de la garance (Hyles gallii) se nourrit de garance.
Rubia tinctorum
La garance des teinturiers, Rubia tinctorum L., est une plante vivace de la famille des Rubiacées qui fut largement cultivée pour la teinture rouge extraite de ses rhizomes.
Elle est également appelée communément garance ou rouge des teinturiers (all. Färberröte, Krapp, angl. madder, esp. rubia, granza, ital. robbia, garanza, néerl. meekrap).
Planda síorghlas ilbhliantiúil atá dúchasach do réigiún na Meánmhara. Na gais ceathairuilleach reatha nó dreaptha le cabhair crúcaí beaga, dírithe síos. Na duilleoga caol docht i bhfáinne 4-6, na bláthanna beag buí cúigpheitealach, na caora scothdhearg/donn. Táirgeann na fréamhacha an dath alasairín.
A rubia[1] ou herba dos torneiros[2] (Rubia tinctorum) é unha especie de plantas fanerógamas do xénero Rubia, da orde das Gentianales, pertencente á familia das rubiáceas.
Esta especie tivo unha gran difusión, sobre todo no pasado, debido á utilidade da súa raíz para fabricar tinguiduras de cor vermella destinados á industria téxtil e á súa utilidade farmacolóxica.
É unha planta orixinaria das rexións mediterráneas, concretamente da zona suroeste de Europa, desde Irlanda ao norte de África. Desenvólvese mellor en zonas montañosas e húmidas.
É unha planta perenne que pode medrar até o metro de altura. É unha planta fanerófita.
Caracterízase pola súa raíz avermellada. O seu talo ramifícase e é de sección tetragonal. En ocasións preséntase con aguillóns. As súas follas teñen de catro a seis vértices cun pecíolo miúdo de 1–2 mm.
É hermafrodita, cunha inflorescencia parcialmente racimosa, paniculoide e pouco piramidal. Os seus froitos son carnosos e teñen forma de baga.
A parte utilizada da planta para o seu uso como planta medicinal, é a raíz e ocasionalmente as follas. Como fin medicinal colléitase a raíz, pero sempre daquelas plantas que teñan polo menos 2 anos de antigüidade. Débense limpar moi ben todas as partes verdes, lavalas coidadosamente e deixalas asollar; tamén se pode realizar cun secador sempre que non se superen os 50 °C., nestas condicións conservarán a súa cor avermellada.
A súa composición química é: iriroides: asperulósido. Substancias colorantes, heterósidos de hidroxiantraquinóns (1,5%), ácido ruberítrico, rubiadín-primaverosido, rubiadín-glicósidos, purpurina. Fitosterois: beta-sitosterol.
É un bo colagogo, útil nas afeccións hepáticas. Laxante, adstrinxente e un tónico lene: favorece a evacuación intestinal.[3][4][5][6][7][8][9][10][11]
Efectos emenagoga (facilita a menstruación e calma as dores) e abortivos.[3] Diurética: recoméndase en todo tipo de afeccións renais (cálculos, cólicos, infeccións) e tamén para a cistite. Colerético: útil nos trastornos da vesícula biliar.
Desinfectante, antiséptico. Antiespasmódico e sedante. Antiinflamatorio.[12] Utilízanse as flores en infusión como antidiarreico ; e popular afrodisíaco. Antigamente era un remedio contra a ictericia e a gota. A administración da rubia pode causar unha alarma inxustificada, xa que os ouriños, mucosidades, suor ou leite tínguense de vermello. Isto débese a que posúe alizarina, un dos pigmentos máis potentes da cor vermella.
A planta está utilizada contra as afeccións renais e das vías urinarias e ten unha grande eficacia na disolución de cálculos renais e urinarios. Utilízase para: oliguria, litiase renal, cistite, uretrite, hiperuricemia, edema, urolitiase, hiperazotemia, gota, hipertensión arterial, discinesias biliares etc. As follas úsanse para a hipertensión arterial.
A lucidina e a rubiadina, resultado da hidrólise do lucida-primaverósido, son altamente citotóxicas e xenotóxicas. Cómpre ter precaución no seu uso como antidiurética en presenza de hipertensión, cardiopatías ou insuficiencia renal, xa que pode supor unha achega incontrolada de líquidos e a posibilidade de que se produza unha descompensación tensional. Tamén hai que ter en conta o contido alcólico do extracto fluído e da tintura. A planta é canceríxena e pode provocar malformacións conxénitas.[13]
A primeira aparición dos colorantes produciuse no antigo Exipto. Daquela a maioría dos pigmentos auténticos eran inorgánicos, con todo, as pezas daquela época revelan que xa contra ano 2500 a. C. utilizábase o vermello de alizarina, extraído da rubia. Durante séculos, este vermello luminoso, tamén coñecido como vermello turco ou rubia tinctorum, foi o único colorante rubio resistente á luz. Un custoso e complicado proceso de enxugado utilizouse en todas as rexións de oriente próximo para a coloración do cotón.
No "Zeitschr. F. Urologie" (1924), Bauer fixo un eloxio á rubia para combater as enfermidades do aparello urinario en todos aqueles casos en que se presenta alcalinidade dos ouriños, como en fosfaturia.
O Municipio de Villasrubias na provincia de Salamanca debe o seu nome a esta planta que abunda nos restrollos.
No século XIX, Marcial Valladares Núñez no seu dicionario galego chamábaa hèrba d'os torneiros e contaba que os torneiros cocían a raíz desta planta en auga e así facían unha clase de tinguidura para as súas obras[14].
Esta planta cultívase en terreos húmidos, profundamente labrados e adobados no outono. Apáñanse as sementes no mes de agosto e setembro e seméntase en marzo. Déixanse medrar as raíces durante 18 meses, e pasado este tempo arríncanse en setembro. Daquela as raíces, inmediatamente, póñense a secar á sombra, unha vez enxugadas móense e redúcense a po muíño. Un campo de Rubia dura 10 anos e en todo este tempo só se labra unha vez ao ano.
Loura tinctorum foi descrita por Carl von Linné e publicado en Species Plantarum 1: 109, no ano 1753.[15]
Rubia: nome xenérico que deriva do latín: rubrum "rubio, vermello", que fai referencia ao rizoma avermellado da planta.
'tinctorum: epíteto latíno, referido a tintureiro (xenitivo plural de tintor).
Número de cromosomas de Loura tinctorum (Fam. Rubiaceae) e táxones infraespecíficos: 2n=44.[16]
A rubia ou herba dos torneiros (Rubia tinctorum) é unha especie de plantas fanerógamas do xénero Rubia, da orde das Gentianales, pertencente á familia das rubiáceas.
Esta especie tivo unha gran difusión, sobre todo no pasado, debido á utilidade da súa raíz para fabricar tinguiduras de cor vermella destinados á industria téxtil e á súa utilidade farmacolóxica.
Bojadisarski broć (broč pitomi, broć veliki, pravi broć, broć crveni, lat. Rubia tinctorum), biljka je iz porodice Rubiaceae. Tradicionalno se koristila za bojenje tkanina i kože, a koristila se i kao ljekovita biljka. Na južnoslavenskim prostorima, još se od predkršćanskih vremena korijen biljke upotrebljava za bojanje pisanica.[1][2] Stari Egipćani, Grci i Perzijanci također su poznavali ovu biljku.
Biljka je za uzgoj preporučena već u kapitularima Karla Velikog. U srednjem vijeku uzgajana je većinom u Nizozemskoj i Alzasu. U devetnaestom stoljeću proizvodnja počinje naglo opadati, nakon pronalaska katranskih boja (alizarin 1869.).
Na Orijentu, a najčešće u Turskoj i Indiji, tradicionalno se koriste složene tehnike bojenja ovim prirodnim bojilom.
Bojadisarski broć (broč pitomi, broć veliki, pravi broć, broć crveni, lat. Rubia tinctorum), biljka je iz porodice Rubiaceae. Tradicionalno se koristila za bojenje tkanina i kože, a koristila se i kao ljekovita biljka. Na južnoslavenskim prostorima, još se od predkršćanskih vremena korijen biljke upotrebljava za bojanje pisanica. Stari Egipćani, Grci i Perzijanci također su poznavali ovu biljku.
Barbjerska čerwjenka (Rubia tinctorum) je rostlina ze swójby čerwjenkowych rostlinow (Rubiaceae).
Barbjerska čerwjenka (Rubia tinctorum) je rostlina ze swójby čerwjenkowych rostlinow (Rubiaceae).
La robbia comune o garanza (Rubia tinctorum L.) è una pianta della famiglia delle Rubiaceae.[1]
Il suo nome vernacolare (robbia dei tintori) è dovuto al fatto che dalle sue radici i tintori ricavavano il colore detto "rosso di garanza" o "rosso adrianopoli".
La specie è di origine asiatica (Asia centrale e occidentale) ed è stata coltivata anche in Italia in passato. Oggi è raramente subspontaneizzata in ambiente mediterraneo, in via di scomparsa.
La radice contiene alizarina, sostanza un tempo usata in tintoria per ottenere un pigmento rosso ed ancor oggi nota ai pittori come varietà cromatica : il tipico 'rosso di alizarina', ricorrente anche nelle diciture commerciali della pittura ad acquarello e ad olio.
È una pianta erbacea con foglie caduche, che può arrivare a 1-1,5 metri di lunghezza. I fiori sono giallastri e compaiono a giugno-luglio. I frutti sono bacche.
La robbia comune o garanza (Rubia tinctorum L.) è una pianta della famiglia delle Rubiaceae.
Il suo nome vernacolare (robbia dei tintori) è dovuto al fatto che dalle sue radici i tintori ricavavano il colore detto "rosso di garanza" o "rosso adrianopoli".
La specie è di origine asiatica (Asia centrale e occidentale) ed è stata coltivata anche in Italia in passato. Oggi è raramente subspontaneizzata in ambiente mediterraneo, in via di scomparsa.
La radice contiene alizarina, sostanza un tempo usata in tintoria per ottenere un pigmento rosso ed ancor oggi nota ai pittori come varietà cromatica : il tipico 'rosso di alizarina', ricorrente anche nelle diciture commerciali della pittura ad acquarello e ad olio.
È una pianta erbacea con foglie caduche, che può arrivare a 1-1,5 metri di lunghezza. I fiori sono giallastri e compaiono a giugno-luglio. I frutti sono bacche.
Rubija (latīņu: Rubia tinctorum) - daudzgadīgs rubiju dzimtas lakstaugs ar četršķautnainu, pacilu stumbru, kas augšdaļā zarojas. Lapas lancetiskas, gandrīz sēdošas, sakopotas pa 4 - 6 mieturos. Viss augs raupjš, jo uz stumbra un zaru šķautnēm, kā arī uz lapu dzīslām ir daudz atstāvošu āķveida dzeloņu. Ziedi sīki, zaļgandzelteni, sakopoti dihāzijos un izveido skaru. Zied no jūnija līdz augustam. Auglis sulīga, melna, kauliņveida oga ar 1 vai 2 kauliņiem.
Vikikrātuvē par šo tēmu ir pieejami multivides faili. Skatīt: RubijaDe meekrap (Rubia tinctorum), ook wel mee of mede (zie ook wede) is een plant die behoort tot de sterbladigenfamilie (Rubiaceae). Meekrap werd vroeger gebruikt als grondstof voor de rode kleurstoffen alizarine en purpurine. Daarnaast wordt aan meekrap ook een medicinale werking toegeschreven.
De plant wordt 60-90 cm hoog en heeft kleine gele bloemen. In de grond bevinden zich wortelstokken, die 50-100 cm in de grond steken.
Meekrap komt van nature voor in Klein-Azië en in het oostelijke deel van het Middellandse Zeegebied. Meekrap werd al in de oudheid verbouwd om er een verfstof uit te winnen, met name in Zuid-Azië en Egypte, waar het reeds in 1500 voor Chr. is aangetroffen. Het is een van de meest stabiele natuurlijke kleurstoffen. Met meekrapwortel gekleurde textiel is dan ook aangetroffen in bijvoorbeeld het graf van Toetanchamon, in de ruïnes van Pompeï en in het oude Corinthië. In het Grieks heette het erydrodana; Plinius de Oudere vermeldt het als rubia. Vermoedelijk hebben de Romeinen het tijdens de late keizertijd in West-Europa geïntroduceerd. In de vroege Middeleeuwen werd de kweek van meekrap gestimuleerd door Karel de Grote.
Omstreeks 1300 komen de eerste vermeldingen van meekrapteelt in Vlaanderen voor, in de polders rond Brugge.[1] Vanaf de 14e eeuw komt meekrap in Nederland voor, vooral op de goed bemeste kleigronden van Zeeland en de Zuid-Hollandse Eilanden. Pogingen om de plant te telen in andere delen van Nederland, zoals de Betuwe, Friesland, Groningen en Noord-Holland mislukten echter. Rond 1870 verdween de soort in relatief korte tijd als gewas toen er een procedé was gevonden waarmee de verfgrondstof alizarine relatief eenvoudig op chemische wijze uit koolteer kon worden gewonnen.
Het groeide vooral goed in de zanderige bodem van Nederland, met name in Zeeland, en werd daar ook voor de lokale economie erg belangrijk. Ook in het aangrenzende Bergen op Zoom was een belangrijke industrie. De stad ontleent hier bijvoorbeeld haar carnavaleske naam Krabbegat aan; in de Blauwe Handstraat waren ateliers gevestigd.
Meekrap werd waarschijnlijk al in de veertiende eeuw in Zeeland verbouwd. Het gewas werd twee of drie jaar na de aanplant geoogst. De plant heeft dikke wortelstokken en dunne bijwortels. Deze laatste bevatten een à twee procent van de grondstof van de kleur.
Nadat de wortels van de 3-jarige meekrapplant in de maanden september tot november waren gedolven, werden ze opgeslagen in meekrapstoven die in de onmiddellijke nabijheid van de meekrapvelden waren gelegen. Een meekrapstoof bestond uit drie gedeelten: een schuur (de koude stoof) waarin de wortels bij aankomst werden gestort; een droogtoren waarin een oven aanwezig was die voor een snelle droging zorgde en waarin de wortels werden gezuiverd, en een stamphuis waarin de wortels werden verpulverd met behulp van grote stampers die met paardenkracht werden aangedreven. Vanwege de hoge investeringskosten hadden meerdere boeren (meestal zestien) samen één meekrapstoof, een zeer vroege vorm van landbouwcoöperatie. Het meekrappoeder werd verhandeld op de stapelmarkt van Rotterdam; daarvandaan werd het verfpoeder verkocht aan ververijen en katoendrukkerijen.
Het poeder kan in direct gewonnen vorm al gebruikt worden voor het kleuren van textiel maar dat krijgt dan een een wat fletse oranje kleur. Daarom werd een bewerkingsmethode toegepast die rond 1730 overgenomen was uit Klein-Azië. Het poeder leverde na inwerking door waterdamp en zwavelzuur een rode verfstof op, de garancine. De kleur daarvan kon gevarieerd worden door precipitatie met aluminiumhydraat of kalkspaat. De kleurstof gaat met het aluminiumhydraat een chemische verbinding aan. Intense helderrode tinten in textiel heetten "Turksrood" en werden verkregen door de textielvezels eerst met een olie te bewerken en daarna met een beits waarop in vele kleurgangen de tint op sterkte gebracht werd en componenten van purpurine en pseudopurpurine met kalk werden gebonden zodat ze de kleur niet konden verdonkeren.
Vanaf het midden van de 19e eeuw werden er fabrieken opgericht die niet langer eigendom waren van de boeren zelf maar van zelfstandige firma's. In die fabrieken werden stoommachines ingezet voor het malen van de wortels.
Na de ontdekking van synthetisch alizarine ging de meekrapteelt in de late negentiende eeuw ten onder. In Zeeland herinneren verschillende straatnamen aan dit ooit voor het gebied zo belangrijke product.
Meekrap werd als landbouwproduct vooral geteeld voor de rode kleurstof alizarine, die werd gebruikt voor het kleuren van textiel en leer. Ook werd meekrap gebruikt in de miniatuurschilderkunst, als pigment om olieverf of lijmverf te kleuren.
In 2012 verscheen in Scientific Reports een artikel over de stof purpurine (1,2,4-trihydroxyanthrachinon) als organische vervanger van kobalt in lithiumionaccu's. De winning van kobalt en de recycling van kobalt uit accu's kost nu nog veel energie.[2]
Zie Alizarine voor het hoofdartikel over dit onderwerp. De rode verfstof die uit de meekrapplant werd gewonnen, staat onder diverse namen bekend, afhankelijk van het bij de winning toegepaste proces. Een handelsnaam is Turks Rood, een andere is kraplak.
Een volgende grote innovatie was de introductie van garancinefabrieken, waarin ongezuiverd meekrappoeder via een chemisch proces met water en zwavelzuur werd gefilterd. Daardoor ontstond er uiteindelijk garancine, dat een hogere concentratie kleurstof bevatte dan het traditionele meekrappoeder. Nadeel van de garancinefabricage was de enorme milieu-overlast die het veroorzaakte. Het afgewerkte zwavelzuur werd direct op het oppervlaktewater geloosd, wat niet alleen een grote watervervuiling, maar ook een ondraaglijke stank veroorzaakte.
Toen in 1868 in Duitsland werd ontdekt hoe alizarine langs synthetische weg kon worden bereid, ging het snel bergafwaarts met de meekrapteelt. Begin 21e eeuw is ze weer in opmars. De milieuproblemen bij garancineproductie uit meekrap zijn bij het huidige extractieproces niet meer aan de orde.[3]
Neem het voorbehoud bij medische informatie in acht.Omdat op basis van wetenschappelijk onderzoek aan meekrap ook een carcinogene en genotoxische werking wordt toegeschreven, is het gebruik van de meekrap in Nederland en in andere Europese landen verboden. Van preparaten van de plant wordt niettemin geclaimd dat ze zijn te gebruiken bij:
Wat betreft de "alternatieve" geneeswijzen, wordt de wortelstok van de meekrap in de fytotherapie en in de homeopathie gebruikt voor de zgn. oertinctuur bij de behandeling van:
Omdat het wortelgestel van de meekrap nogal uitgebreid is, en de wortels zo compleet mogelijk voor verwerking aangeleverd moesten worden, was het delven een zwaar karwei. Een oude Zeeuwse uitdrukking is dan ook "hij eet als een meedelver".
De meekrap (Rubia tinctorum), ook wel mee of mede (zie ook wede) is een plant die behoort tot de sterbladigenfamilie (Rubiaceae). Meekrap werd vroeger gebruikt als grondstof voor de rode kleurstoffen alizarine en purpurine. Daarnaast wordt aan meekrap ook een medicinale werking toegeschreven.
De plant wordt 60-90 cm hoog en heeft kleine gele bloemen. In de grond bevinden zich wortelstokken, die 50-100 cm in de grond steken.
Krapp (latin: Rubia tinctorum) er en fargeplante av krappslekten (Rubia) i maurefamilien (Rubiaceae). Krapp ble benyttet som fargeplante allerede i oldtidens Midtøsten omkring 1500 f.Kr. og vokser naturlig i vestlige Asia og deler av Europa.
Planten er giftig, og røttene gir mulighet for å produsere rød farge. Virkestoffet er alizarin 8C14H8O4). Den har gule blomster og smale, lansettformede spisse blader.
Fragmenter av klær farget med denne planten er funnet i oldtidens Egypt samt i Pompeii og Korint.
Krapp (latin: Rubia tinctorum) er en fargeplante av krappslekten (Rubia) i maurefamilien (Rubiaceae). Krapp ble benyttet som fargeplante allerede i oldtidens Midtøsten omkring 1500 f.Kr. og vokser naturlig i vestlige Asia og deler av Europa.
Planten er giftig, og røttene gir mulighet for å produsere rød farge. Virkestoffet er alizarin 8C14H8O4). Den har gule blomster og smale, lansettformede spisse blader.
Fragmenter av klær farget med denne planten er funnet i oldtidens Egypt samt i Pompeii og Korint.
Multimedia w Wikimedia Commons Marzana barwierska, m. farbiarska (Rubia tinctorum L.) – gatunek rośliny z rodziny marzanowatych (Rubiaceae). W zależności od regionu Polski, marzana barwierska znana jest pod wieloma oryginalnymi nazwami: barwica, brocz, czerwone korzenie, czerwony gryk, knap, krap, marzanka, marzann, marzawu, marzanna, marzka, reta.
Marzana barwierska pochodzi z południowo-wschodniej Europy (Jugosławia, europejska część Rosji, Krym) oraz Azji Zachodniej (Cypr, Irak, Iran, Jordania, Liban, Syria, Turcja, Armenia, Gruzja) i Środkowej (Tadżykistan, Turkiestan, Uzbekistan). Rozprzestrzenia się gdzieniegdzie także poza tym obszarem swojego naturalnego występowania. Jest uprawiana w wielu krajach świata[3]. Do początków XX w. była uprawiana na dużych przestrzeniach w wielu krajach europejskich, zwłaszcza we Francji i w Niemczech, do celów farbiarskich i farmaceutycznych. W Polsce jest uprawiana obecnie na plantacjach zielarskich.
Bylina, hemikryptofit. Zakwita od czerwca do lipca. Rośnie m.in. nad brzegami rzek, kanałów nawadniających i wśród zarośli.
Marzana barwierska, m. farbiarska (Rubia tinctorum L.) – gatunek rośliny z rodziny marzanowatych (Rubiaceae). W zależności od regionu Polski, marzana barwierska znana jest pod wieloma oryginalnymi nazwami: barwica, brocz, czerwone korzenie, czerwony gryk, knap, krap, marzanka, marzann, marzawu, marzanna, marzka, reta.
Rubia tinctorium L., commumente conhecida como ruiva-dos-tintureiros[1], é uma espécie de fanerógama herbácea da família das rubiáceas, originária da região do Mediterrâneo, que atinge até 90 cm de altura[2]. As folhas são ásperas e repletas de espinhos e suas flores são amarelas ou azuladas. As raízes fornecem substâncias corantes vermelhas como a purpurina e a alizarina. Foi muito comercializada pela Gália durante o século V.[3]
Dá ainda pelos seguintes nomes comuns: garança[4], granza[5], granza-dos-tintureiros[6] e solda-grande.[2]
Esta espécie do género Rubia é uma planta originária das regiões mediterrânicas e temperadas do sudoeste da Europa, com distribuição natural desde a Irlanda ao norte de África, preferindo as zonas montanhosas e húmidas. Teve uma grande difusão pelo sul da Europa e pelo Médio Oriente, sendo cultivada em extensas regiões de ambas as margens do Mediterrâneo devido à sua utilização em tinturaria. A sua raiz era utilizada para fabricar pigmentos de coloração rosa e vermelha destinados à indústria têxtil. Para além disso, era considerada uma planta medicinal com uma ampla utilidade farmacológica.
R. tinctorum é um fanerófito perenifólio que pode crescer até cerca de 1,0 m de altura, caracterizado pela presença de uma forte raiz avermelhada. O caule é ramificado, com uma característica secção tetragonal. Por vezes apresenta espinhos. As folhas apresentam de quatro a seis vértices, com um pecíolo minúsculo de 1–2 mm de comprimento.
As flores são hermafroditas, agrupadas em inflorescências parcialmente racimosa, paniculóide e pouco piramidal.
Os frutos são carnudos, em forma de baga, negros quando maduros.
Esta planta é cultivada em terrenos húmidos, profundamente lavrados e adubados no outono. As sementes são recolhidas nos meses de Agosto e Setembro e a sementeira é feita em Março. As raízes da planta são deixadas crescer durante 18 meses. Passado este tempo, as raízes são arrancadas em Setembro e colocadas de imediato a secar à sombra. Quando secas são molhadas e reduzidas a pó num moinho. Um campo de Rubia dura 10 anos e em todo este tempo apenas se lavra uma vez ao ano.
A primeira aparição do uso de corantes ocorreu no Antigo Egipto, onde apesar da maioria dos pigmentos utilizados serem inorgânicos, restos de tecidos encontrados em múmias daquela época revelam que já no ano 2500 a. C. se utilizava o vermelho de alizarina extraído de plantas do género Rubia. Durante séculos, este rubro luminoso, também conhecido como vermelho-turco ou rubia tinctorum, foi o único corante vermelho resistente à luz que se conhecia.
Um custoso e complicado processo de secagem foi usado em todas as regiões do Médio Oriente para o tingimento do algodão.
A parte da planta utilizada como planta medicinal é a raiz e, ocasionalmente, as folhas. Para este fim, a raiz das plantas que tenham pelo menos 2 anos de idade são recolhidas, limpas de todas as partes verdes, cuidadosamente lavadas e deixadas a secar ao sol. A secagem também se pode realizar com um secador, desde que nunca se supere os 50 °C, condição para que as raízes mantenham a cor avermelhada e conservem os princípios activos nelas existentes.
Os princípios activos presentes são os iriroides do grupo do asperulósido, substâncias colorantes, heterósidos de hidroxiantraquinonas (1,5%), ácido ruberítrico, rubiadino-primaverósido, rubiadino-glicósidos, purpurina. Está também presente o beta-sitosterol, um fitosterol.
No âmbito das medicinas tradicionais e alternativas é usado como colagogo, útil nas afecções hepáticas. Laxante, adstringente e como um tónico suave. Favorece a evacuação intestinal.[7][8][9][10][11][12][13][14][15][16][16] Considera-se que apresenta actividade como emenagogo (facilita a menstruação e acalma as dores) e como abortivo.[7] Também é usado como diurético, recomendado para todo o tipo de afecções renais (cálculos renais, cólicas, infecções) e também para a cistite. Como colerético é útil nos transtornos da vesícula biliar.
O extracto da raiz da planta é considerado desinfectante, antisséptico, antiespasmódico, sedante e anti-inflamatório.[17]
As flores são utilizadas em infusão como antidiarreico. Em algumas regiões são consideradas como um popular afrodisíaco. Antigamente foram consideradas remédio contra a icterícia e a gota.
Apesar de todas as vantagens que se lhe apontam, a administração de extractos de Rubia pode causar alarme injustificado, já que a urina, mucosidades, suor ou leite ficam tintos de vermelho. Este efeito resulta da presença de alizarina, um dos pigmentos mais potentes de coloração vermelha.
A lucidina e a rubiadina, resultado da hidrólise do lucida-primaverósido, são altamente citotóxicas e genotóxicas. Por essas razões há que ter precaução no seu uso como antidiurético em presença de hipertensão, cardiopatias ou insuficiência renal, já que pode conduzir a uma retenção incontrolada de líquidos e à possibilidade de que se produza uma descompensação tensional.
Também há que ter em conta o conteúdo alcoólico do extracto fluido e da tintura. A planta é cancerígena e pode provocar malformações congénitas.[7][18] As raízes de R. tinctorum podem causar defeitos de nascimento e aborto em humanos quando usadas internamente.[7] Estudos em animais demonstraram que a planta é carcinogénica em ratos de laboratório.[12][13][19][20][21][22][23][24][25][25]
Rubia tinctorum foi descrita por Carolus Linnaeus e publicada em Species Plantarum 1: 109, no ano de 1753.[26] A etimologia de Rubia, o nome genérico, deriva do latim: rubrum "rubro", uma referência ao rizoma avermelhado da planta. O epíteto específico tinctorum deriva do latim, sendo uma referência ao carácter tintureiro da planta (genitivo plural de tinctor).
O número cromossómico de Rubia tinctorum (Fam. Rubiaceae) e seus táxons infraespecíficos é 2n=44.[27]
A espécie apresenta uma rica sinonímia:[28][29]
A planta apresenta numeroso nomes comuns, quase todos referente à sua qualidade de planta tintureira ou às suas folhas ásperas.[30]
O Município de Villasrubias, na Província de Salamanca, deve o topónimo a esta planta que abunda na região.
.JPG)
.JPG)
|fechaacceso= (ajuda) Rubia tinctorium L., commumente conhecida como ruiva-dos-tintureiros, é uma espécie de fanerógama herbácea da família das rubiáceas, originária da região do Mediterrâneo, que atinge até 90 cm de altura. As folhas são ásperas e repletas de espinhos e suas flores são amarelas ou azuladas. As raízes fornecem substâncias corantes vermelhas como a purpurina e a alizarina. Foi muito comercializada pela Gália durante o século V.
Roiba (Rubia tinctorum) este o plantă ierboasă din familia Rubiaceae, cunoscută sub mai multe denumiri populare: rimenele, rodea, pațchină, garanță.[1]
Plantă erbacee, perenă, înaltă de 50–80 cm, cu frunze verticale, lanceolat-eliptice și cu flori gălbui în cime. Originară din bazinul mediteranean, a fost extinsă în România prin cultură, înflorește începând cu luna iunie și până la sfârșitul lui iulie.
În scopuri medicinale se utilizează rădăcina, ce se recoltează la sfârșitul celui de-al doilea sau al treielea an de vegetație.[2]
Antrachinonici formați din antrachinone libere și glicozidate.
Cancerigen, poate cauza malformații congenitale, avorturi,[3] si previne formarea calculuilor fosfatici[2]
În prevenirea calculozei urinare, cistite, nefrite, pielo-nefrite, amenoree, insuficiență renală - sub formă de pulbere de rădăcină; infuzie cu pulbere; tinctură.[4]
Carte · 
Categorie · 
Portal · 
WikiProiect Roiba (Rubia tinctorum) este o plantă ierboasă din familia Rubiaceae, cunoscută sub mai multe denumiri populare: rimenele, rodea, pațchină, garanță.
Krapp (Rubia tinctoria) är en färgväxt vars rötter ger röd färg.
Färgämnet som utvinns, krapprött, kan även användas för att framställa pigmentet krapplack.
Kökboya bitkisi (Rubia tinctorum), köklerinden alizarin ve parparin adlı boyar maddelerin (kök boya) elde edildiği bir çiçekli bitki türüdür. Anadolu'da çok değişik isimleri vardır. En sık bilinenleri boya çili, boyalık kökü, boya pürçü, boya sarmaşığı, kuş dolaştıran otu, dil karartan, kırmızı boya, kırmızı kök, yapışkan yumurta boyasıdır. Anavatanı Akdeniz bölgesidir. Orta ve Batı Anadolu bölgelerinde çok yetiştirilir. Türün köklerinden elde edilen Alizarin ve Parparin maddeleri ile hazırlanan boya, Dünya'da Türk kırmızısı adıyla bilinir. İplik boyamacılığında kullanılan ilk bitki olduğu bilinmektedir. İlk olarak Manisa-Alaşehir'de kullanıldığı sanılmaktadır.
İki çenekliler ile ilgili bu madde bir taslaktır. Madde içeriğini geliştirerek Vikipedi'ye katkıda bulunabilirsiniz. Rubia tinctorum là một loài thực vật có hoa trong họ Thiến thảo. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Rubia tinctorum là một loài thực vật có hoa trong họ Thiến thảo. Loài này được L. miêu tả khoa học đầu tiên năm 1753.
Rubia tinctorum L., 1753
Марена краси́льная (лат. Rubia tinctórum) — многолетнее травянистое растение с деревянистым горизонтальным корневищем и разветвленными лазящими побегами высотой до 1,5—2 метров; вид рода Марена семейства Мареновые (Rubiaceae)
Народные названия: марена грузинская, марена черешковая, крап, крапп, марзана, марина.
Исходный ареал марены красильной — Средиземноморье, Малая и Средняя Азия, Восточная Европа. Как одичавшее растение, встречается на юге европейской части России, на Кавказе[2], местами натурализовавшееся[3].
Растёт в приречных древесно-кустарниковых зарослях, по берегам оросительных каналов, на галечниках, остепнённых лугах, опушках, в светлых сосновых лесах, в заброшенных садах, виноградниках и вдоль заборов.
Марена красильная — теплолюбивое и влаголюбивое растение с длинным вегетационным периодом. В засушливые годы развивается слабо, семенная продуктивность значительно снижена.
Растение нетребовательно к механическому составу почв: растёт на песках, суглинках и солонцах, однако наиболее благоприятными для марены (особенно при выращивании в культуре) являются лёгкие и средние по механическому составу плодородные почвы.
Растение с мощным главным корнем, от которого отходят толстые корневища. Корни и корневища покрыты красновато-бурой отслаивающейся корой.
Тонкие, лазающие, сильноветвящиеся, четырёхгранные стебли марены по рёбрам усажены загнутыми назад колючими шипиками. Побеги начинают расти в середине мая.
Листья плотные, жёсткие, светло-зелёные, снизу и по краям с частыми согнутыми шипиками, ланцетные или эллиптические, до 10 см длиной, до 3 см шириной, сидячие или на коротком крылатом черешке, расположены в мутовках по 2—4—6 шт.
Цветки мелкие, звёздчатые, жёлтой окраски, в верхушечных и пазушных полузонтиках. Венчик воронковидный, с 4 (5) наверху расходящимися долями отгиба, в 1,5 раза превышающими трубку. Растение цветёт с июня по август.
Плоды — сочные чёрные костянки, 5—9 мм длиной, 1—2-семянные — созревают в августе — ноябре на первом году вегетации.
Размножается семенами и вегетативно, в культуре — семенами и отрезками корневищ.
В корневищах марены красильной содержатся органические кислоты (яблочная, винная, лимонная), тритерпеноиды, антрахиноны, иридоиды, сахара, белки, аскорбиновая кислота и пектиновые вещества.
В надземной части обнаружены углеводы, иридоиды, фенолкарбоновые кислоты и их производные, кумарины, флавоноиды (кверцетин, кемпферол, апигенин, лютеолин и др.).
В листьях — флавоноиды и иридоиды.
В цветках — флавоноиды гиперозид и рутин.
История выращивания марены в первую очередь связана с её применением в качестве красящего вещества ярко-красного цвета.
Для получения красителей используются корни двулетних растений. В зависимости от протравки получаются красители разного цвета — красного, розового, пурпурного, оранжевого и коричневого.
Экстракты марены, выпускаемые под названием крапп, были наиболее популярны в XIX веке — до начала эры анилиновых красителей.
Посевная площадь под марену красильную во Франции, га Департамент 1840 1862 Воклюз 9515 13 503 Буш-дю-Рон 4143 3735 Рейн Нижний 727 273 Дром 164 1104 Эро - 204 Всего по Франции 14 676 20 468Нельзя определить точно, с какого времени в России начали разводить марену. Известно, что в 1745 году Михаил Ломоносов совместно с другими профессорами Академии наук (Гмелином и Сигезбеком) исследовал присланные из Кизляра образцы марены; было предложено произвести опыты с искусственной посадкой марены[4][страница не указана 672 дня]. В 1787 году правительством были выписаны семена марены из Анатолии, а в 1812 году Императорское вольное экономическое общество назначило золотую медаль и денежную награду за разведение марены лучше дикой астраханской.
Культура марены сосредоточилась в Крыму, некоторых южных губерниях и Закавказье. Разведение её оказалось прибыльным, чистый доход с десятины (то есть с 1,0925 га) за три года — период, необходимый для полного развития корней марены, — достигал более 500 рублей. Но дальнейшему успеху культуры марены помешало открытие в 1871 году искусственных ализариновых красок. С этого времени марену сажали всё реже и реже, и к концу XIX — началу XX века культура её в Российской империи сохранилась только около Баку, Дербента и Самарканда, и то в небольшом размере. Аналогично, темпы роста посевных площадей под мареной во Франции иллюстрируют спрос на экстракт корней марены. Однако уже в концу XIX века синтетический ализарин вытеснил натуральный крапп, и марену практически перестали возделывать.
Марена широко используется в Грузии в качестве красителя для пасхальных яиц под названием груз. ენდრო — «эндро». По всей стране накануне Пасхи продают свежие корни растения связками по 12—14 см либо измельчённые.
В качестве лекарственного сырья используют корневище и корень марены красильной (лат. Rhizoma et radix Rubiae), которые собирают в начале вегетации или осенью в фазу плодоношения, тщательно очищают от земли и высушивают. Используют для получения сухого экстракта[2].
Препараты из корней марены (настойки, отвары, сухой экстракт и др.) применяются в традиционной фитотерапии и современной медицине при заболеваниях почек — как нефролитическое средство для уменьшения спазмов и облегчения отхождения мелких камней.
Считается, что препараты из корней марены наиболее эффективны для устранения камней фосфатной и оксалатной природы.
Лекарственные препараты:
Марена краси́льная (лат. Rubia tinctórum) — многолетнее травянистое растение с деревянистым горизонтальным корневищем и разветвленными лазящими побегами высотой до 1,5—2 метров; вид рода Марена семейства Мареновые (Rubiaceae)
Народные названия: марена грузинская, марена черешковая, крап, крапп, марзана, марина.
染色茜草（学名：Rubia tinctorum），为茜草科茜草属下的一个种。
这是一篇與植物相關的小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 
