El loris de Bengala (Nycticebus bengalensis) és una espècie de primat estrepsirí de la família dels lorísids. Viu al subcontinent indi i la Indoxina.
L'espècie Nycticebus bengalensis, comunament coneguda com a loris de Bengala,[1] és un primat estrepsirí del gènere dels loris lents Nycticebus. Anteriorment considerat una subespècie del loris lent (N. coucang), fou reconegut com una espècie diferent el 2001, pel taxonomista i primatòleg Colin Groves.[2] És difícil distingir-lo de les altres espècies del gènere.[1]
Per ajudar a aclarir els límits d'espècie i subespècie i per determinar si les classificacions basades en la morfologia eren consistents amb les relacions evolutives, s'han investigat les relacions filogenètiques dins del gènere Nycticebus, fent servir seqüències d'ADN derivades dels marcadors d'ADN mitocondrial D loop i citocrom b. Encara que la majoria dels llinatges reconeguts de Nycticebus (incloent-hi N. pygmaeus, N. menagensis i N.javanicus) demostraren ser genèticament diferents, les anàlisis suggerien que les seqüències d'ADN d'alguns individus de loris de Bengala i de loris lent, aparentment compartien una relació evolutiva més propera entre ells que amb els membres de la pròpia espècie. L'autor suggereix que aquest resultat podria explicar-se per la hibridació introgressiva, donat que els individus analitzats d'aquestes dues espècies, eren originaris de la mateixa regió del sud de Tailàndia, encara que l'origen exacte d'un dels individus de loris lent no es coneixia.[3] Aquesta hipòtesi fou corroborada per un estudi de l'any 2007 que comparava les variacions de les seqüències d'ADN mitocondrial entre N. bengalensis i N. coucang i suggeria que hi havia hagut un flux genètic entre les dues espècies.[4]
El loris de Bengala és la més gran de totes les espècies de loris lent, amb un pes entre 1 i 2,1 quilograms,[5] i una longitud entre 26 i 38 centímetres des del cap fins a la cua. Té una longitud del crani de més de 6,2 centímetres,[6] i un pelatge dens i llanós, que és de color marró grisenc a l'esquena i blanc al ventre.[1] També té una ratlla fosca visible que s'estén fins a la part superior del cap, però que no s'estén lateralment cap a les orelles. El seu avantbraç i la mà són gairebé blancs. Les cames varien en color des del marró fins a gairebé el negre i els peus són sempre clars. La muda pot donar lloc a variacions estacionals del color de la superfície dorsal.[7] Com altres loris lents, la seva cua és vestigial i té el cap arrodonit i les orelles petites.[1][8] Té un rhinarium (la superfície sense pèl i humida que en envolta els narius) i un rostre amble i pla amb ulls grans.[9] Els reflex del tapetum lucidum dels seus ulls és de color taronja.[10] A la mà, el segon dit és més petit que la resta, mentre que al peu el dit gros està disposat en oposició als altres, el qual millora la seva capacitat de subjecció. El segon dit del peu té una urpa corbada que l'animal utilitzar per gratar-se i netegar-se, mentre que els altres dits tenen ungles rectes.[9]
A més de ser de mida més petita que el loris de Bengala, el loris lent també varia en coloració, ja que no té àrees clares al cap, al clatell i les espatlles i el seu color dominant és el marró groguenc o daurat.[7] El loris pigmeu (N. pygmaeus) és molt més petit, amb una longitud del crani inferior a 5,5 centímetres.[6] Tampoc presenta la ratlla fosca doral del loris de Bengala,[11] té el pèl de color marró fosc i les orelles grans.[12]
El loris de Bengala té una petita inflamació en la part ventral del colze anomenada glàndula braquial, que segrega una toxina clara que és picant i oliosa, que l'animal utilitza la defensivament fregant-la amb la seva pinta dental.[13] La toxina ha estat analitzada fent servir la cromatografia de gasos - espectrometria de masses i s'ha demostrat que gairebé la meitat de les diverses dotzenes de productes químics volàtils o semi-volàtils que conté, no es troben a l'estretament relacionat loris pigmeu. El component més predominant fou el fenol m-cresol.[14] Els autors de l'estudi suggereixen que els olis químicament complexos poden ajudar als loris a comunicar-se entre si, cosa que els permet transmetre la informació sobre el sexe, l'edat, l'estat de salud i nutricional i el domini, a través de l'aroma.[15]
Els loris de Bengala viuen a les parts altes, denses i contínues dels boscos perennes o semi-perennes de les regions tropicals i subtropicals de la seva àrea de distribució,[1] encara que també se'ls pot trobar als boscos de bambú.[16] Prefereix hàbitats amb arbres alts de gran diàmetre, amb una profunditat de corona de grans dimensions (definit com la longitud al llarg de l'eix principal des de la punta de l'arbre fins a la base de la capçada). Aquestes zones s'associen generalment amb major abundància d'aliments i un risc de depredació menor.[17] Donada la seva preferència pels boscos densos, actua com un bon indicatiu de la salud de l'ecosistema.[1]
L'espècie actua com un important dispersor de llavors i polinitzador, així com a presa de diversos carnívors. El loris lent Bengala s'alimenta d'exsudats de plantes, com ara la saba, la goma, la resines i el làtex, en particular els de la família de les lleguminoses. Tot i que l'espècie no té urpes, raspa la planta, trencant la seva superfície. Aquest comportament s'assembla al dels titís i els lèmurs forcats.[18] També obtenen els exsudats arrencant l'escorça. El subministrament d'aliments durant l'hivern està gairebé totalment format per exsudats de plantes. El mirabolà bord (Terminalia belerica), un arbre caducifoli comú al Sud-est asiàtic, és la seva font preferida d'exsudats,[19] encara que se l'ha vist obtenint-los d'una sèrie de moràcies (Artocarpus), magnoliàcies (Manglietia), lleguminoses (Acacia, Bauhinia), lecitidàcies (Careya arborea) i esterculiàcies (Pterospermum).[5] Encara que s'alimenten de grans insectes (com llagostes i grills),[20] cargols i petits ocells i rèptisl, és principalment frugívor.[1] Les lianes del gènere de plantes Bauhinia, també són una font d'aliments comuna. [17]
Sent un animal nocturn, el loris de Bengala té una excel·lent visió nocturna, reforçada pel tapetum lucidum, una capa de teixit de l'ull que reflecteix la llum visible a través de la retina. Dorm durant el dia encongit com una pilota enmig de la vegetació densa o en forats als arbres. Els mascles i les femelles marquen els seus territoris amb orina,[20] viuen en petits grups familiars,[1] i practiquen la neteja social.[20]
El loris de Bengala, a diferència del loris pigmeu, no s'aparella estacionalment.[4] Les femelles en zel atreuen els mascles amb un xiulet fort, es reprodueixen amb espais temporals d'entre 12 i 16 mesos i tenen un període de gestació d'uns 6 meses.[20] Donat que l'aparellament no depèn de les estacions, les femelles poden quedar prenyades quan les seves cries tenen aproximadament 6 mesos, fent que es puguin arribar a reproduir 2 cops per any.[4] Generalment les femelles només donen a llum una única cria, encara que, sent rar, també poden tenir bessons.[20] En això es diferencia del loris pigmeu, el qual sol tenir bessons.[4] La mare porta la seva cria durant uns 3 mesos, abans que aquesta esdevingui independent, tot i que temporalment la poden deixar a les branques mentre cerquen aliment.[20] La maduresa sexual és assolida aproximadament als 20 mesos.[1] Se sap que la longevitat d'aquesta espècie és de fins a 20 anys.[1]
Aquesta espècie té l'àrea de distribució geogràfica més gran de totes les espècies de loris lent.[10] És nativa del subcontinent indi (el Nord-east de l'Índia i Bangladesh) e Indoxina (Cambodja, Laos, Myanmar, Vietnam, el sud de la Xina i Tailàndia).[1] És l'únic primat nocturn que viu als estats del nord-est de l'Índia:[21] Assam, Arunachal Pradesh, Mizoram, Nagaland, Meghalaya, Manipur i Tripura. Se'l troba a zones de Yunnan i el sud-oest de Guangxi, a la Xina i ha estat documentat a Chittagong Hill Tracts, a Bangladesh. Viu a 24 àrees protegides del Vietnam i es troba gairebé arreu de Tailàndia. A Myanmar ha estat vist a Bhamo, Sumprabum, Kindat, Chin Hills, Pathein, Thaungdaung i Pegu. A Laos viuen poblacions a zones del nord, el centre i el sud del país.[1]
El loris de Bengal comparteix territori amb el loris pigmeu al sud-est de la Xina, al Vietnam i a Laos i amb el loris lent a istme de Kra, a Tailàndia. El 2001, Groves informà de l'existència d'hídrids de les dues espècies en aquesta regió de Tailàndia.[4]
Llistat com a espècie amb "dades insuficients" fins al 2006 a la Llista Vermella de la UICN, el loris de Bengala fou avaluat el 2008 i catalogat de "vulnerable", una decisió fonamentada exclusivament en la pèrdua d'hàbitat, a causa de la manca de dades suficients.[22][23] Dins la seva àrea de distribució, es troba a nombroses àrees protegides, encara que la caça furtiva i la tala il·legal són a l'ordre del dia, mentre que les mesures de conservació no són específiques per l'espècie. Es pot trobar-se en almenys 43 àrees protegides al nord-est de l'Índia, a 14 àrees de conservació a Laos i a 24 àrees protegides al Vietnam. Es pot trobar al Parc Nacional de Lawachara, a Bangladesh i a la Xina, el 80% del seu territori està protegit.[1] L'espècie està classificada en el Capitol I de la Wildlife Protection Act of 1972 de l'Índia,[10][21] i el juny de 2007, fou traslladada, juntament amb les altres espècies de loris lent, a l'Apèndix I del CITES, el qual prohibeix el seu comerç international.[24]
Les més severes de les amenaces a les que s'enfronta l'espècie són el tràfic d'animals (capturats com a mascotes exòtiques i pel seu ús a la medicina tradicional) i la desforestació. L'artigatge i la construcció de carreteres, també ha donat lloc a la destrucció del seu hàbitat i són factors que han contribuït al seu declivi. S'ha trobat que la caça s'incrementa en zones properes a poblacions humanes.[1] L'augment de mesures de protecció, aplicant les lleis actuals de protecció de la fauna i millorant la connectivitat entre les àrees protegides, són factors que es consideren fonamentals per garantir la supervivència d'aquesta espècie.[8][25]
L'espècie es ven com a mascota i als parcs zoològics arreu del sud-est asiàtic. A Cambodja, s'informà l'any 2006 que era un dels mamífers que es trobaven més comunament a les botigues i paradetes, trobant-se a centenars i venent-se per entre 0,85 i 6,25 dòlars americans. Al mateix any, es venia entre 2,50 i 6,30 dòlars americans als basars de la Xina (al comtat de Mengla, a la província de Yunnan) i per 70 dòlars americans a Tailàndia. El loris de Bengala s'utilitza en la medicina tradicional en tots aquests països on viu. Al Vietnam es ven per 15 dòlars i també es menja.[1] L'animal s'utilitza sobretot per preparar tractaments per a dones després del part, problemes d'estómac, la curació de ferides i ossos trencats i en el tractament de malalties de transmissió sexual. Els principals usuaris són les riques o de classe mitjana de les zones urbanes.[26]
Arreu de la seva àrea de distribució, els loris lents es troben en serios declivi. El seu hàbitat es troba seriosament degradat i les poblacions humanes en creixement hi afegiran pressió. A països com Bangladesh, el 2000 només quedava el 9% de la cobertura forestal original. Al nord-est de Cambodja, els boscos estan sent talats a un ritme creixent, amb una pèrdua del 6% dels boscos naturals només entre 1999 i 2000. En aquests mateixos anys, Myanmar i Tailàndia perderen el 14% i 26% del seu bosc natural, respectivament. A Vietnam, només queda el 30% de la coberta forestal original a causa de la desforestació causada per la Guerra del Vietnam i només el 10% d'aquests són boscos de dosser dens. La destrucció de l'hàbitat continua sent generalitzada i totes les poblacions de loris lents dins les seves fronteres s'han esgotat de manera significativa. Les poblacions han estat declarades localment extintes al sud de província de Quang Nam i les parts de la serra i el mateix s'espera a les reserves naturals de Song Thanh i Kon Cha Rang.[1]
A l'Índia, els boscos de dosser dens s'han reduït fins a un 55% en algunes àrees i s'estan esvaint ràpidament. Ja el 1987, s'havia informat que a la regió Indoxina s'havia perdut el 75% de l'hàbitat natural dels loris lents. El 1992, s'estimà que la seva població estava formada per entre 16.000 i 17.000 individus, basant-se en l'hàbitat disponible, encara que publicacions recents informen que queden pocs individus a causa de la reducció del seu territori. El loris de Bengala lent pot ser restringit a unes poques poblacions aïllades i es troba en greu perill de convertir-se en localment extint a parts d'Assam i Meghalaya. A Arunachal Pradesh, la seva població està disminuint i sota amenaça.[1][23]
Segons un estudi publicat el 2006, a Assam, l'Índia, la densitat de població estimada era d'entre 0,03 i 0,33 individus per km2.[1][10] Un estudi del 2007 fet a Thrisna Wildlife Sanctuary i Sipahijola Wildlife Sanctuary, a Tripura, l'Índia, donà una taxa de trobades de 0,22 individus/km, amb set de les nou observacions tenin lloc dins d'1,71 km² i la major part a una alçada d'entre 8 i 15 metres i prop de l'interior dels boscos humits de fulla caduca.[10] El 2008, al Gibbon Wildlife Sanctuary, a Assam, l'abundància de l'espècie es mesurà en 0,18 individus/km.[23]
Des de la dècada de 1990, els boscos de la Xina han disminuït significativament. A les províncies de Yunnan i Guangxi, els boscos primaris són escassos i es troben aïllats i els boscos secundaris s'han degradat severament. Yunnan ha perdut el 42% dels seus boscos i queden 2.000 o menys loris lents. A Guangxi, els loris de Bengala està gairebé extint. Ha estat extirpat al comtat de Ningming i només queden un pocs individus als comtats de Jingxi, Longzhou i Pingxiang.[1]
El loris de Bengala (Nycticebus bengalensis) és una espècie de primat estrepsirí de la família dels lorísids. Viu al subcontinent indi i la Indoxina.
Der Bengalische Plumplori (Nycticebus bengalensis) ist eine Primatenart aus der Familie der Loris (Lorisidae). Bengalische Plumploris sind wegen ihrer heimlichen Lebensweise in freier Wildbahn nur sehr schwer zu beobachten. Die meisten Erkenntnisse über die Lebensweise dieser Feuchtnasenaffen stammt aus der Haltung in Zoologischen Gärten.[1]
Bengalische Plumploris zählen zu den größten Vertretern der Loris, bei der Größe und der Fellfärbung herrscht allerdings große Varianz. Die Kopfrumpflänge beträgt 30 bis 38 Zentimeter, der Schwanz fehlt und das Gewicht beträgt 1,5 bis 2 Kilogramm. Das Fell ist kurz und dicht, seine Färbung reicht von weißgrau bis graubraun, die Unterseite ist heller. Bei den Händen ist der zweite Finger stark reduziert, die zweiten Zehen tragen die für Feuchtnasenaffen typischen Putzkrallen. Die Augen sind groß, rund und nach vorn gerichtet, die Ohren sind klein und rundlich.
Diese Primaten sind in Südostasien beheimatet, ihr Verbreitungsgebiet reicht vom östlichen Indien und Bangladesch und dem südlichen China bis in das südliche Thailand.[2] In China ist die Art nur im Süden der Provinzen Yunnan und Guangxi nachgewiesen.[3]
Ihr Lebensraum sind tropische Regenwälder und andere Waldformen, sie kommen bis in 2400 Meter Seehöhe vor.
Bengalische Plumploris sind nachtaktive Baumbewohner, die sich tagsüber zum Schlafen im dichten Pflanzenbewuchs zusammenrollen. In der Nacht gehen sie auf Nahrungssuche, wobei ihre Bewegungen langsam und bedächtig sind. Dank ihrer modifizierten Hände haben sie einen festen Griff um die Äste, der kaum mit Gewalt zu lösen ist. Sie leben weitgehend einzelgängerisch.
Die Nahrung dieser Tiere besteht vorwiegend aus Früchten und Baumsäften, verglichen mit anderen Loris fressen sie relativ wenig Insekten. Bei der Jagd auf Insekten verhält sich der Bengalische Plumplori sehr ungewöhnlich. Er nähert sich dem Insekt bis auf ungefähr einen Meter Distanz, richtet sich dann auf seinen Hinterbeinen fast vollständig auf, während er sich mit seinen Hinterfüßen festhält und lässt sich dann mit seinem gesamten Körper nach vorne fallen, wobei er mit beiden Händen nach dem Insekt greift.[1]
Hauptgefahren für die Bengalischen Plumploris sind die Zerstörung ihres Lebensraums und die Bejagung. Die Gründe für die Bejagung sind ihr Fleisch, das gegessen wird, die traditionelle Medizin und weil sie zu Heimtieren gemacht werden. Die Haltung als Heimtiere erfolgt vor allem in Japan, der Volksrepublik China und den Ländern in denen die Tiere auch natürlich vorkommen. Plumploris gelten als besonders niedlich und zutraulich, da sie sich ohne Gegenwehr hochheben lassen. Stilles Verharren ist jedoch Teil der Abwehrstrategie der Tiere[4]. Auch das Fangen der Primaten ist durch dieses Verhalten für den Menschen sehr einfach. Plumploris sind auf den Märkten Süd-Ost-Asiens die am meisten gefundene, bedrohte Tierart[5].
Nach dem Fangen werden den Tieren meist ihre scharfen Zähne mit Nagelkneifern oder anderem Werkzeug abgeknipst oder gezogen, was oft zu schweren Entzündungen oder sogar zum Tod führt. Bisher ist das natürliche Fressverhalten der nachtaktiven Tiere kaum erforscht, daher sterben viele Plumploris in Gefangenschaft durch Fehlernährung[6]. Die IUCN befürchtet, dass die Gesamtpopulation in den nächsten drei Generationen (21 bis 24 Jahre) um über 30 % zurückgehen wird und listet die Art als „gefährdet“ (vulnerable).[2]
In Deutschland wird die Art in Augsburg und Berlin gepflegt. In Europa gibt es außerdem Halter in Großbritannien und Russland.[7]
Der Bengalische Plumplori (Nycticebus bengalensis) ist eine Primatenart aus der Familie der Loris (Lorisidae). Bengalische Plumploris sind wegen ihrer heimlichen Lebensweise in freier Wildbahn nur sehr schwer zu beobachten. Die meisten Erkenntnisse über die Lebensweise dieser Feuchtnasenaffen stammt aus der Haltung in Zoologischen Gärten.
बंगाल धीमा लोरिस (Bengal slow loris) या उत्तरी धीमा लोरिस (northern slow loris) भारतीय उपमहाद्वीप और हिन्दचीन का एक स्ट्रेपसिराइनी नरवानर स्तनधारी प्राणी है। यह धीमे लोरिस की एक जाति है। यह सभी धीमे लोरिस जातियों में आकार में सबसे बड़ी है, और सिर-से-पूँछ तक 26 से 38 सेमी (10 से 15 इंच) लम्बी और वज़न में 1 से 2.1 किलोग्राम की होती है। अन्य धीमे लोरिस की तरह इनके मुख भी गोल, आँखें बड़ी, कान छोटे, दुम केवल नाम-मात्र और बाल घने होती है। इनकी भुजा में एक विशेष ग्रंथि होती है जिस से एक विषैला रसायन उत्पन्न होता है।[2][3][1]
बंगाल धीमा लोरिस (Bengal slow loris) या उत्तरी धीमा लोरिस (northern slow loris) भारतीय उपमहाद्वीप और हिन्दचीन का एक स्ट्रेपसिराइनी नरवानर स्तनधारी प्राणी है। यह धीमे लोरिस की एक जाति है। यह सभी धीमे लोरिस जातियों में आकार में सबसे बड़ी है, और सिर-से-पूँछ तक 26 से 38 सेमी (10 से 15 इंच) लम्बी और वज़न में 1 से 2.1 किलोग्राम की होती है। अन्य धीमे लोरिस की तरह इनके मुख भी गोल, आँखें बड़ी, कान छोटे, दुम केवल नाम-मात्र और बाल घने होती है। इनकी भुजा में एक विशेष ग्रंथि होती है जिस से एक विषैला रसायन उत्पन्न होता है।
লাজুকী বান্দৰ (ইংৰাজী: Bengal slow loris) প্ৰধানতঃ ভাৰত উপমহাদেশ তথা ইণ্ডোনেচিয়াত পোৱা বান্দৰৰ এটা প্ৰজাতি৷ সমগ্ৰ বিশ্বত পোৱা অন্যান্য পাঁচটা লাজুকী বান্দৰৰ প্ৰজাতিৰ ভিতৰত এই প্ৰজাতিটোয়ে আটাইতকৈ বহুলভাৱে বিস্তৃত ৷ এই জন্তুবিধৰ মুৰটো ঘুৰণীয়া, সমতল মুখমণ্ডল, বৃহৎ চকু, ক্ষুদ্ৰাকৃতিৰ কাণ তথা নোমাল দেহ ইয়াৰ দেহৰ প্ৰধান বৈশিষ্ট্য৷
পূৰ্বতে সুন্দা লাজুকী বান্দৰৰ উপপ্ৰজাতি ৰূপে গণ্য কৰা এই জন্তু বিধে ২০০১ চনত পোনপ্ৰথমে পৃথক প্ৰজাতিৰ স্বীকৃতি পায়৷ অন্যান্য আঞ্চলিক ভাষাত এই প্ৰাণীবিধৰ নামবোৰ এনেধৰণৰ- বড়ো-নীলাজী মাকৰা,হিন্দী- মৰমিন্দি বিল্লি, বাংলা- লজ্জাৱতী বান্দৰ, গাৰো- গলুই ডুৰক, মিজো-চাহুয়াই, মণিপুৰী- সমৰোক গেমকক, খাচী- ইয়াপনঁঙ ইত্যাদি [3]
লাজুকী বান্দৰৰ শৰীৰ ঘন নোমেৰে আৱৰা৷ দেহৰ বৰণ ছাই বৰণীয়া, খয়েৰীৰ পৰা বগা ধৰণৰ৷ দেহ সৰু, ঘুৰণীয়া মুখৰ অধিকাংশ আৱৰি বৃহৎ চকুযোৰ , কাণ ক্ষুদ্ৰাকৃতিৰ৷ সমগ্ৰ দেহ ভেলভেট ৰঙৰ নোমেৰে আবৃত , মূৰ আৰু বাহুৰ নোমৰ ৰঙ পাতলীয়া৷ লাজুকী বান্দৰৰ কান্ধৰ ওপৰত আৰু চকুৰ চাৰিওফালে চক্ৰাকাৰ গাঢ় খয়েৰী বৰণৰ দাগ দেখিবলৈ পোৱা যায়৷ এই লাজকুৰীয়া জন্তুটোৰ বিষয়ে বৈজ্ঞানিক তথ্য এতিয়াও সীমিত৷ ইয়াৰ দিবতীয় আঙুলিৰ নখটো বেঁকা হয় আৰু ইয়াক গছৰ মুঢ়াৰ পৰা পোক-পতংগ খান্দি উলিওৱাত ব্যৱহাৰ কৰে
লাজুকী বান্দৰৰ দেহৰ দৈৰ্ঘ্য ৩০-৪০ ছে. মি.৷ ওজন- ১.২-১.৩ কি.গ্ৰা.৷
লাজুকী বান্দৰৰ মূৰৰ আগৰ পৰা পিঠিৰ ফাললৈ এটা ডাঠ দীঘলীয়া আঁক আছে৷ ইয়াৰ আগঠেং দুখন প্ৰায় বগা৷
১৭ৰ পৰা ২১ মাহ বয়স হ'লে মাইকী লাজুকী বান্দৰে পোৱালী দিয়ে৷ গৰ্ভধাৰণৰ কাল প্ৰায় ১৯১ দিন হয়৷ ১২ ৰ পৰা ১৮ মাহৰ মূৰে মূৰে ই এটাকৈ পোৱালী দিয়া দেখা যায়৷ লাজুকী বান্দৰৰ আয়ুস প্ৰায় ২০ বছৰ[4]৷
লাজুকী বান্দৰৰ অন্যন্য সকলো প্ৰজাতিতকৈ ই বহুল ভাৱে বিস্তৃত হৈ আছে৷ ভাৰত উপমহাদেশ, বাংলাদেশ, ইণ্ডোনেছিয়া, কম্বোডিয়া, লাওছ, ম্যানমাৰ, ভিয়েটনাম, দক্ষিণ চীন তথা থাইলেণ্ড জুৰি এই জন্তুৰ আৱাসভূমি৷ এই লাজুকী বান্দৰ বিধ মূলত: উত্তৰ-পূব ভাৰত অৰ্থাৎ অসম, অৰুণাচল প্ৰদেশ, মিজোৰাম, নাগালেণ্ড, মেঘালয়, মণিপুৰ আৰু ত্ৰিপুৰাৰ গভীৰ চিৰসেউজীয়া তথা সেমেকা পৰ্ণপাতী অৰণ্যত পোৱা যায়৷
লাজুকী বান্দৰ নিশাচৰ জন্তু৷ ইয়াৰ খাদ্য হ’ল, ফল-মূল, গছৰ পাত, চৰাই, পোক-পতংগ ইত্যাদি৷ অকলশৰে নাইবা যোৰ পাতি থাকে৷ ফল-মূল খাওতে ওলোটাকৈ ওলমি থাকিব পাৰে ৷
দিনৰ ভাগত ই গভীৰ জোপোহা বা গছৰ খোৰোঙত নিদ্ৰামগ্ন হৈ থাকে৷ মতা-মাইকী উভয়ে নিজা ঠাই (territory) মূত্ৰৰ সহায়ত চিহ্নিত কৰে৷
লাজুকী বান্দৰ ভাৰতীয় বন্যপ্ৰাণী সংৰক্ষণ আইনৰ দ্বাৰা কঠোৰভাৱে সংৰক্ষিত৷ এই আইন অনুসৰি লাজুকী বান্দৰ ১ নঙ তালিকাভুক্ত প্ৰাণী৷ তাৰোপৰি ২০০৮ চনৰ আই.ইউ. চি. এন (IUCN) ৰ ৰেড ডাটা লিষ্টত লাজুকী বান্দৰক "বিপথগামী" (Vulnerable) প্ৰজাতি হিচাপে চিহ্নিত কৰা হৈছে৷ চোৰাংচিকাৰ তথা বনাঞ্ছল ধ্বংসকে ইয়াৰ বাবে জগৰীয়া কৰা হয় ৷
লাজুকী বান্দৰ (ইংৰাজী: Bengal slow loris) প্ৰধানতঃ ভাৰত উপমহাদেশ তথা ইণ্ডোনেচিয়াত পোৱা বান্দৰৰ এটা প্ৰজাতি৷ সমগ্ৰ বিশ্বত পোৱা অন্যান্য পাঁচটা লাজুকী বান্দৰৰ প্ৰজাতিৰ ভিতৰত এই প্ৰজাতিটোয়ে আটাইতকৈ বহুলভাৱে বিস্তৃত ৷ এই জন্তুবিধৰ মুৰটো ঘুৰণীয়া, সমতল মুখমণ্ডল, বৃহৎ চকু, ক্ষুদ্ৰাকৃতিৰ কাণ তথা নোমাল দেহ ইয়াৰ দেহৰ প্ৰধান বৈশিষ্ট্য৷
The Bengal slow loris (Nycticebus bengalensis) or northern slow loris is a strepsirrhine primate and a species of slow loris native to the Indian subcontinent and Indochina. Its geographic range is larger than that of any other slow loris species. Considered a subspecies of the Sunda slow loris (N. coucang) until 2001, phylogenetic analysis suggests that the Bengal slow loris is most closely related to the Sunda slow loris. However, some individuals in both species have mitochondrial DNA sequences that resemble those of the other species, due to introgressive hybridization. It is the largest species of slow loris, measuring 26 to 38 cm (10 to 15 in) from head to tail and weighing between 1 and 2.1 kg (2.2 and 4.6 lb). Like other slow lorises, it has a wet nose (rhinarium), a round head, flat face, large eyes, small ears, a vestigial tail, and dense, woolly fur. The toxin it secretes from its brachial gland (a scent gland in its arm) differs chemically from that of other slow loris species and may be used to communicate information about sex, age, health, and social status.
The Bengal slow loris is nocturnal and arboreal, occurring in both evergreen and deciduous forests. It prefers rainforests with dense canopies, and its presence in its native habitat indicates a healthy ecosystem. It is a seed disperser and pollinator, as well as a prey item for carnivores. Its diet primarily consists of fruit, but also includes insects, tree gum, snails, and small vertebrates. In winter, it relies on plant exudates, such as sap and tree gum. The species lives in small family groups, marks its territory with urine, and sleeps during the day by curling up in dense vegetation or in tree holes. It is a seasonal breeder, reproducing once every 12–18 months and usually giving birth to a single offspring. For the first three months, mothers carry their offspring, which reach sexual maturity at around 20 months. The Bengal slow loris can live up to 20 years.
The species is listed as endangered on the IUCN Red List, and is threatened with extinction due to growing demand in the exotic pet trade and traditional medicine. It is one of the most common animals sold in local animal markets. In traditional medicine, it is primarily used by wealthy to middle-class, urban women following childbirth, but also to treat stomach problems, broken bones, and sexually transmitted diseases. It is also hunted for food and suffers from habitat loss. Wild populations have declined severely, and it is locally extinct in several regions. It is found within many protected areas throughout its range, but this does not protect them from rampant poaching and illegal logging. Critical conservation issues for this species include enhancing protection measures, stricter enforcement of wildlife protection laws, and increased connectivity between fragmented protected areas.
Nycticebus bengalensis, commonly known as the Bengal slow loris or northern slow loris,[6] is a strepsirrhine primate in the slow loris genus, Nycticebus. Formerly considered a subspecies of the Sunda slow loris (N. coucang), it was recognized as a distinct species in 2001 by taxonomist and primatologist Colin Groves.[1] It is difficult to distinguish from the other species in its genus.[6]
To help clarify species and subspecies boundaries, and to establish whether morphology-based classifications were consistent with evolutionary relationships, the phylogenetic relationships within the genus Nycticebus have been investigated using DNA sequences derived from the mitochondrial markers D loop and cytochrome b. Although most of the recognized lineages of Nycticebus (including N. pygmaeus, N. menagensis, and N. javanicus) were shown to be genetically distinct—the analysis suggested that DNA sequences from some individuals of N. coucang and N. bengalensis apparently share a closer evolutionary relationship with each other than with members of their own species. The authors suggest that this result may be explained by introgressive hybridization, as the tested individuals of these two taxa originated from a region of sympatry in southern Thailand. The precise origin of one of the N. coucang individuals was not known.[7] This hypothesis was corroborated by a 2007 study that compared the variations in mitochondrial DNA sequences between N. bengalensis and N. coucang, and suggested that there has been gene flow between the two species.[8]
The Bengal slow loris is the largest species of slow loris, weighing 1 to 2.1 kg (2.2 to 4.6 lb),[9] and measuring between 26 and 38 cm (10 and 15 in) from head to tail. It has a skull length of more than 62 mm (2.4 in).[5] It has dense, woolly, brown-gray fur on its back and white fur on its underside.[6] It also has a clear dark stripe that runs up to the top of its head, but does not extend laterally towards the ears. Its forearm and hand are almost white. The limbs of the pelvis vary in color from brown to nearly white, and the feet are always pale. Moulting may cause seasonal variations in the color of the dorsal surface.[10] Like other slow lorises, its tail is vestigial and it has a round head and short ears.[6][11] It has a rhinarium (the moist, naked surface around the nostrils of the nose) and a broad, flat face with large eyes.[12] Its eyes reflect a bright orange eye shine.[13] On its front feet, the second digit is smaller than the rest; the big toe on its hind foot opposes the other toes, which enhances its gripping power. Its second toe on the hindfoot has a curved "toilet-claw" that the animal uses for scratching and grooming, while the other nails are straight.[12]
In addition to being smaller than the Bengal slow loris, the sympatric Sunda slow loris also differs in its coloring: it does not have the pale areas of the head, nape, and shoulders, and its overall color is a tawny- or golden-brown.[10] The pygmy slow loris (N. pygmaeus) is much smaller, with a skull length less than 55 mm (2.2 in).[5] It also lacks the dark dorsal stripe of the Bengal slow loris,[14] has dark brown fur, and longer ears.[15]
The Bengal slow loris has a small swelling on the ventral side of its elbow called the brachial gland, which secretes a pungent, clear oily toxin that the animal uses defensively by wiping it on its toothcomb.[16] The oil has been analyzed using gas chromatography coupled to mass spectrometry, and it has been shown that almost half of the several dozen volatile or semi-volatile chemicals present do not occur in the closely related pygmy slow loris. The most predominant component was the phenolic compound m-cresol.[17] The authors of the study suggest that the chemically complex oils may help the lorises communicate with each other, allowing them to transmit by scent information about sex, age, health and nutritional status, and dominance.[18]
The preferred habitats of the Bengal slow loris range across tropical and subtropical regions, and include evergreen and semi-evergreen rainforests with forest edges and continuous, dense canopies.[6] It can also be found in bamboo groves.[19] It prefers habitats with larger diameter, tall trees with a large crown depth (defined as the length along the main axis from the tree tip to the base of the crown); these areas are typically associated with greater food abundance, and decreased risk of predation.[20] Because of its preference for dense forests, it acts as a good indicator of the ecosystem's health.[6]
The species acts as an important seed disperser and pollinator, as well as a prey item for several carnivores. The Bengal slow loris feeds on plant exudates such as sap, gums, resins, and latexes, particularly those from the family Fabaceae. Even though the species does not have keeled nails, it will scrape the plant, actively breaking its surface; this behavior resembles that of marmosets and the fork-marked lemurs.[21] Exudates are also obtained by gouging holes in the bark. The winter food supply consists almost entirely of plant exudates. The bastard myrobala (Terminalia belerica), a deciduous tree common in Southeast Asia, is a preferred source for exudates,[22] but it has also been observed taking plant exudates from a number of families: Moraceae (Artocarpus), Magnoliaceae (Manglietia), Fabaceae (Acacia, Bauhinia), Lecythidaceae (Careya arborea), and Sterculiaceae (Pterospermum).[9] Although it will feed on large insects (such as katydids and crickets),[23] gum, snails, small birds, and reptiles, it is primarily frugivorous.[6] Lianas of the flowering plant genus Bauhinia are a commonly-used food source.[20]
A nocturnal animal, the Bengal slow loris has excellent night vision, enhanced by a tapetum lucidum—a layer of tissue in the eye that reflects visible light back through the retina. It sleeps during the day curled up in a ball in dense vegetation or in tree holes. Males and females mark their territory with urine.[23] The species is known to live in small family groups.[6] Animals may practice social grooming.[23]
The Bengal slow loris is not a seasonal breeder, unlike the pygmy slow loris.[8] Females in an estrous cycle attract males with a loud whistle. Females reproduce every 12–18 months and have a six-month gestation.[23] Because they are not seasonal breeders, females could become pregnant when their offspring are approximately 6 months old, making possible for females to produce two offspring per year.[8] Females typically give birth to a single offspring, although twins rarely occur.[23] This differs from the sympatric pygmy slow loris, which commonly has twins.[8] The mother carries her young about three months before they become independent, although they may be temporarily left on branches while the mother searches for food.[23] Sexual maturity is reached at approximately 20 months of age.[6] The species is known to live up to 20 years.[6]
The species has the largest geographic range of all slow loris species[13] and is native to Bangladesh, Northeast India, and Indochina (Cambodia, Laos, Burma, Vietnam, southern China, and Thailand).[6] It is the only nocturnal primate found in the northeast Indian states,[24] which include Assam, Mizoram, Nagaland, Meghalaya, Manipur, and Tripura. It is found in parts of Yunnan and in southwest Guangxi in China, and has been recorded in the Chittagong Hill Tracts in Bangladesh. It is known from 24 protected areas in Vietnam, and is distributed across most of Thailand. In Burma, it has been reported from Bhamo, Sumprabum, Kindat, Chin Hills, Pathein, Thaungdaung, and Pegu; populations in Laos have been recorded in the north, central, and southern portions of the country.[6]
The Bengal slow loris is sympatric (shares its range) with the pygmy slow loris in the southeast of China, Vietnam, and Laos. The Bengal slow loris is also sympatric with the Sunda slow loris on the southern peninsula of Thailand. In 2001, Groves reported the existence of hybrids between these two species in this region.[8]
Listed as "Data Deficient" as recently as 2006 on the IUCN Red List, the Bengal slow loris was evaluated in 2020 by the International Union for Conservation of Nature (IUCN) as endangered-a decision based solely on habitat loss due to lack of sufficient field data.[2][25] It is found within numerous protected areas within its range. However, poaching and illegal logging are rampant while conservation measures are not species-specific. The species can be found in at least 43 protected areas in Northeast India, 14 conservation areas in Laos, and 24 protected areas in Vietnam. It can be found at Lawachara National Park in Bangladesh, and 80% of its range in China is protected.[6] The species has been listed in Schedule I of the Indian Wildlife Protection Act of 1972,[13][24] and in June 2007, it was transferred, along with all other slow loris species, to CITES Appendix I, which forbids international commercial trade.[26]
The most severe threats facing the species are the wildlife trade (trapping for exotic pets and use in traditional medicine) and deforestation. Slash and burn agriculture has also resulted in the destruction of its habitat, and road construction is another factor in its decline. Hunting has been found to be most severe when nearby urban human populations increase.[6] Enhancing protection measures, enforcing current wildlife protection laws, and improving the connectivity between protected areas are factors considered critical to ensure the survival of this species.[11][27]
The species is commonly sold as a pet and to zoos throughout Southeast Asia. In Cambodia, it was reported in 2006 as one of the most common mammals found in shops and stalls, found in the hundreds and selling for US$0.85 to US$6.25. In the same year, it was found selling for US$2.50 to US$6.30 at bazaars in China (Mengla County in Yunnan Province) and US$70 in Thailand. The Bengal slow loris is used in traditional medicine in all of these countries, selling for US$15 in Vietnam, and is also eaten in Vietnam.[6] The animal is predominantly used to prepare treatments for women after childbirth, stomach problems, healing wounds and broken bones, and in the treatment of sexually transmitted diseases. Primary users are wealthy to middle-class women in urban areas.[28]
Throughout its geographic range, slow lorises are in serious decline. Their habitat has been seriously degraded, and growing human populations will add increasing pressure. In countries like Bangladesh, only 9% of the original forest cover was still present in 2000. In northeastern Cambodia, forests are being cleared at an increasing rate, with a loss of 6% of the natural forest between 1999 and 2000. Within those same years, Myanmar and Thailand lost 14% and 26% of their natural forest, respectively. In Vietnam, only 30% of the original forest cover remains due to the deforestation caused by the Vietnam War, and only 10% of that includes closed-canopy forests. Habitat destruction remains rampant, and all slow loris populations within its borders are significantly depleted. Populations have been declared locally extinct in southern Quảng Nam Province and parts of the highlands, and the same is expected in Song Thanh and Kon Cha Rang nature reserves.[6]
In India, dense forest canopy has been depleted by as much as 55% in some areas and is rapidly disappearing. As early as 1987, the Indo-China region had reportedly lost 75% of the natural habitat for slow lorises. In 1992, the population size was estimated between 16,000 and 17,000 individuals, based on available habitat; however, recent publications report that few individuals remain due to a reduced geographic range. The Bengal slow loris may be restricted to a few isolated populations and is in serious threat of becoming locally extinct in parts of Assam and Meghalaya. In Arunachal Pradesh, its population is declining and under threat.[6][25]
Population density has been estimated between 0.03 and 0.33 individuals per km2 in Assam, India, according to a study published in 2006.[6][13] A survey in 2007 at the Thrisna Wildlife Sanctuary and Sipahijola Wildlife Sanctuary in Tripura, India, yielded an encounter rate of 0.22 individuals/km, with seven of nine sightings occurring within 1.71 km2 (0.66 sq mi) and most of the animals found at a height of 8–15 m (26–49 ft) and near the interior of wet, deciduous forest.[13] In 2008, the species abundance was measured at 0.18 individuals/km at Gibbon Wildlife Sanctuary in Assam.[25]
Since the 1990s, China's forests have declined significantly. In Yunnan and Guangxi provinces, primary forests are few and isolated, and secondary forests have been severely degraded. Yunnan has lost 42% of its forests and 2,000 or less slow lorises remain. In Guangxi, the Bengal slow loris is nearly extinct. It has been extirpated in Ningming County and only a few individuals are left in Jingxi, Longzhou, and Pingxiang.[6]
The Bengal slow loris (Nycticebus bengalensis) or northern slow loris is a strepsirrhine primate and a species of slow loris native to the Indian subcontinent and Indochina. Its geographic range is larger than that of any other slow loris species. Considered a subspecies of the Sunda slow loris (N. coucang) until 2001, phylogenetic analysis suggests that the Bengal slow loris is most closely related to the Sunda slow loris. However, some individuals in both species have mitochondrial DNA sequences that resemble those of the other species, due to introgressive hybridization. It is the largest species of slow loris, measuring 26 to 38 cm (10 to 15 in) from head to tail and weighing between 1 and 2.1 kg (2.2 and 4.6 lb). Like other slow lorises, it has a wet nose (rhinarium), a round head, flat face, large eyes, small ears, a vestigial tail, and dense, woolly fur. The toxin it secretes from its brachial gland (a scent gland in its arm) differs chemically from that of other slow loris species and may be used to communicate information about sex, age, health, and social status.
The Bengal slow loris is nocturnal and arboreal, occurring in both evergreen and deciduous forests. It prefers rainforests with dense canopies, and its presence in its native habitat indicates a healthy ecosystem. It is a seed disperser and pollinator, as well as a prey item for carnivores. Its diet primarily consists of fruit, but also includes insects, tree gum, snails, and small vertebrates. In winter, it relies on plant exudates, such as sap and tree gum. The species lives in small family groups, marks its territory with urine, and sleeps during the day by curling up in dense vegetation or in tree holes. It is a seasonal breeder, reproducing once every 12–18 months and usually giving birth to a single offspring. For the first three months, mothers carry their offspring, which reach sexual maturity at around 20 months. The Bengal slow loris can live up to 20 years.
The species is listed as endangered on the IUCN Red List, and is threatened with extinction due to growing demand in the exotic pet trade and traditional medicine. It is one of the most common animals sold in local animal markets. In traditional medicine, it is primarily used by wealthy to middle-class, urban women following childbirth, but also to treat stomach problems, broken bones, and sexually transmitted diseases. It is also hunted for food and suffers from habitat loss. Wild populations have declined severely, and it is locally extinct in several regions. It is found within many protected areas throughout its range, but this does not protect them from rampant poaching and illegal logging. Critical conservation issues for this species include enhancing protection measures, stricter enforcement of wildlife protection laws, and increased connectivity between fragmented protected areas.
El loris perezoso de Bengala (Nycticebus bengalensis)[2] es una especie de primate estrepsirrino de la familia Lorisidae, que se encuentra en el subcontinente indio e Indochina.
Es muy parecido al lorí de Sonda, pero la banda marrón obscura que recorre el dorso, sobre la columna vertebral, no se une con ninguna tira a la mancha ocular. Tiene ojos grandes apuntando hacia adelante y oídos pequeños ocultos bajo la piel. Apenas posee un remanente de cola.[3]
Algunos expertos lo consideran una subespecie del loris de Sonda (Nycticebus coucang), N. coucang bengalensis. Por otra parte, una subespecie de características intermedias entre ambas especies, es clasifica por algunos como Nycticebus bengalensis tenasserimensis y por otros como Nycticebus coucang tenasserimensis.
Una medicina tradicional japonesa se extrae del loris lento de Bengala y por producirla se ha desatado un comercio que puede poner en peligro de extinción a la especie, por lo que algunos países han prohibido comerciar con ejemplares o con productos extraídos de este lorí.[4]
.png)
.png)
.png)
|fechaacceso= requiere |url= (ayuda) El loris perezoso de Bengala (Nycticebus bengalensis) es una especie de primate estrepsirrino de la familia Lorisidae, que se encuentra en el subcontinente indio e Indochina.
Nycticebus bengalensis Lorinae primate espezie bat da. Oso geldi mugitzen da, begi handiak ditu aurrerantz orientatuak. Belarriak txikiak dira, ia ezkutuan, eta biribilduak. Isatsa ia ez da agertzen. Egunez bizi da zuhaitzen goikaldean.
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Nycticebus bengalensis Lorinae primate espezie bat da. Oso geldi mugitzen da, begi handiak ditu aurrerantz orientatuak. Belarriak txikiak dira, ia ezkutuan, eta biribilduak. Isatsa ia ez da agertzen. Egunez bizi da zuhaitzen goikaldean.
Nycticebus bengalensis
Le Loris lent du Bengale ou Loris lent du Nord (Nycticebus bengalensis) est une espèce de primates de la famille des Lorisidae.
Le loris lent du Bengale vit en Asie du Sud-Est.
Le Loris lent du Bengale est un primate mais ce n'est ni un singe ni un lémurien.
Le Loris du Bengale est la plus grande espèce de son genre, mesurant entre 34 et 38 cm (longueur tête-corps, la queue étant vestigiale et ne mesurant que 1-2 cm) et pesant entre 650 et 2 100 g. La taille du corps est très variable, ainsi que la couleur de la fourrure, mais le Loris du Bengale est généralement chamois-orangé et nettement décoloré sur la nuque et les pattes avant[1].
Nycticebus bengalensis
Le Loris lent du Bengale ou Loris lent du Nord (Nycticebus bengalensis) est une espèce de primates de la famille des Lorisidae.
Kukang benggala (Nycticebus bengalensis) atau kukang utara adalah spesies kukang asal subbenua India dan Indocina, dan merupakan primata Strepsirrhini. Wilayah persebaran geografisnya lebih besar ketimbang spesies kukang lainnya. Sebelumnya digolongkan sebagai subspesies dari kukang sunda (N. coucang) sampai 2001, analisis filogenetik menyatakan bahwa kukang benggala sangat dekat dengan kukang sunda.
Kukang benggala (Nycticebus bengalensis) atau kukang utara adalah spesies kukang asal subbenua India dan Indocina, dan merupakan primata Strepsirrhini. Wilayah persebaran geografisnya lebih besar ketimbang spesies kukang lainnya. Sebelumnya digolongkan sebagai subspesies dari kukang sunda (N. coucang) sampai 2001, analisis filogenetik menyatakan bahwa kukang benggala sangat dekat dengan kukang sunda.
Il loris lento del Bengala (Nycticebus bengalensis) è una specie di primate strepsirrino della famiglia dei lorisidi.
Viene da molti considerato una sottospecie di Nycticebus coucang (N. coucang bengalensis): alla specie è ascritta inoltre una sottospecie (Nycticebus bengalensis tenasserimensis, ex Nycticebus coucang tenasserimensis) dai caratteri intermedi fra le due specie e quindi di dubbia classificazione.
La specie è diffusa in Bangladesh orientale (da qui il nome), Assam, Birmania, Thailandia ed Indocina.
È assai simile a Nycticebus coucang, dal quale si differenzia per l'assenza di "bretelle" che uniscono le macchie oculari romboidali (in questa specie poco estese od appena abbozzate) alla banda marrone che percorre la spina dorsale.
Il loris lento del Bengala (Nycticebus bengalensis) è una specie di primate strepsirrino della famiglia dei lorisidi.
Viene da molti considerato una sottospecie di Nycticebus coucang (N. coucang bengalensis): alla specie è ascritta inoltre una sottospecie (Nycticebus bengalensis tenasserimensis, ex Nycticebus coucang tenasserimensis) dai caratteri intermedi fra le due specie e quindi di dubbia classificazione.
Bengalinis lėtasis loris (lot. Nycticebus bengalensis) – lorinių šeimai (Lorisidae) priskiriama primatų rūšis. Tai naktinis gyvūnas, gyvenantis Pietryčių Azijoje (nuo Bengalijos iki Malakos pusiasalio, Vietnamo ir Sičuano).
Bengalinis lėtasis loris sveria nuo 1 iki 2,1 kilogramo, ūgis – 26–38 centimetrų. Didelės, specialią struktūrą turinčios akys leidžia lėtiesiems loriams puikiai matyti tamsoje. Tačiau šviesai jų akys – itin jautrios. Gyvena tropinio ir subtropinio klimato zonose, dažniausiai bambukų gausiuose drėgnuosiuose miškuose. Lėtieji loriai yra visaėdžiai, tad minta tiek vaisiais ir uogomis ir kitu augaliniu pašaru, tiek vabzdžiais ar paukščių kiaušiniais, smulkiais graužikais.
Bengalinio lėtojo lorio įkandimas gali sukelti stiprią alerginę reakciją.[1]
Bengalinis lėtasis loris (lot. Nycticebus bengalensis) – lorinių šeimai (Lorisidae) priskiriama primatų rūšis. Tai naktinis gyvūnas, gyvenantis Pietryčių Azijoje (nuo Bengalijos iki Malakos pusiasalio, Vietnamo ir Sičuano).
Bengalinis lėtasis loris sveria nuo 1 iki 2,1 kilogramo, ūgis – 26–38 centimetrų. Didelės, specialią struktūrą turinčios akys leidžia lėtiesiems loriams puikiai matyti tamsoje. Tačiau šviesai jų akys – itin jautrios. Gyvena tropinio ir subtropinio klimato zonose, dažniausiai bambukų gausiuose drėgnuosiuose miškuose. Lėtieji loriai yra visaėdžiai, tad minta tiek vaisiais ir uogomis ir kitu augaliniu pašaru, tiek vabzdžiais ar paukščių kiaušiniais, smulkiais graužikais.
Bengalinio lėtojo lorio įkandimas gali sukelti stiprią alerginę reakciją.
De bengaalse plompe lori (Nycticebus bengalensis) is een zoogdier uit de familie van de loriachtigen (Lorisidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Bernard Germain de Lacépède in 1800.
De soort komt voor van Vietnam tot zuidelijk Thailand.
Bronnen, noten en/of referenties
De bengaalse plompe lori (Nycticebus bengalensis) is een zoogdier uit de familie van de loriachtigen (Lorisidae). De wetenschappelijke naam van de soort werd voor het eerst geldig gepubliceerd door Bernard Germain de Lacépède in 1800.
Nycticebus bengalensis är en primat i släktet tröglorier som förekommer i Sydostasien. Den listades tidigare som underart till Nycticebus coucang och godkänns nu oftast som självständig art.[2][1]
Arten har liksom andra tröglorier stora öron och ögon. Den når en kroppslängd (huvud och bål) av 26 till 38 cm och en vikt av cirka 2 kg. Svansen är bara en liten stubbe. Pälsen har på baksidan en brungrå färg medan buken, huvudet och stora delar av extremiteterna är ljusare till vitaktig. På ryggens mitt finns en mörk längsgående strimma. För att klättra i växtligheten har Nycticebus bengalensis motsättliga tummar och stortår.[3]
Utbredningsområdet sträcker sig från Bangladesh, nordöstra Indien och södra Kina till Vietnam och centrala Malackahalvön. I bergstrakter når arten 2400 meter över havet. Habitatet utgörs av olika slags skogar.[1]
Individerna är aktiva på natten och klättrar vanligen i växtligheten. De äter främst naturgummi och andra trädvätskor som kompletteras med frukter, nektar, bark, insekter och fågelägg.[3]
Honor kan para sig vartannat år och föder en unge per kull. Livslängden går upp till 15 år.[1]
Det största hotet mot arten utgörs av habitatförstöring genom urbanisering. Ibland jagas primaten som sport eller för andra syften. Några ungdjur fångas för att hålla de som sällskapsdjur. IUCN uppskattar att beståndet minskade med 30 procent under de senaste 21 åren (tre generationer) och listar Nycticebus bengalensis som sårbar (VU).[1]
Wikimedia Commons har media som rör Nycticebus bengalensis.
Wikispecies har information om Nycticebus bengalensis.
Nycticebus bengalensis är en primat i släktet tröglorier som förekommer i Sydostasien. Den listades tidigare som underart till Nycticebus coucang och godkänns nu oftast som självständig art.
Cu li chậm Bengal hay cu li lớn (danh pháp hai phần: Nycticebus bengalensis) là một loại cu li thuộc phân họ Cu li. Loại linh trưởng di chuyển chậm này có mắt to lồi, tai nhỏ và gần như bị lông rậm che khuất. Đuôi của chúng chỉ là một mẩu cụt. Đây là loài sống trên cây, kiếm ăn ban ngày. Đã được coi là một phân loài của cu li lớn (N. coucang) cho đến năm 2001, phân tích phát sinh loài cho thấy cu li chậm Bengal có liên quan chặt chẽ nhất với cu li chậm Sunda. Tuy nhiên, một số cá thể trong cả hai loài có trình tự DNA ty thể mà giống với những loài khác, do lai thẩm nhập. Nó là loài lớn nhất của chi Nycticebus, chiều dài 26–38 cm (10–15 in) từ đầu đến đuôi và nặng từ 1 đến 2,1 kg (2,2 và 4,6 lb). Các độc tố nó tiết ra từ tuyến cánh tay của nó (một tuyến mùi hương trong cánh tay của nó) khác nhau về mặt hóa học từ đó của loài Nycticebus khác và có thể được sử dụng để truyền đạt thông tin về giới tính, tuổi tác, sức khỏe, và địa vị xã hội.
Các phương thuốc cổ truyền châu Á sử dụng loài này làm thuốc và chúng đã bị tận diệt cho mục đích thương mại. Các quốc gia như Anh quốc hiện đã cấm mua bán loại này cũng như thuốc sản xuất từ chúng.[4]
Tại Việt Nam, cu li lớn được xếp vào Danh mục các loài thực vật, động vật nghiêm cấm khai thác, sử dụng vì mục đích thương mại [5].
.png)
Bài viết liên quan đến Bộ Linh trưởng này vẫn còn sơ khai. Bạn có thể giúp Wikipedia bằng cách mở rộng nội dung để bài được hoàn chỉnh hơn. Cu li chậm Bengal hay cu li lớn (danh pháp hai phần: Nycticebus bengalensis) là một loại cu li thuộc phân họ Cu li. Loại linh trưởng di chuyển chậm này có mắt to lồi, tai nhỏ và gần như bị lông rậm che khuất. Đuôi của chúng chỉ là một mẩu cụt. Đây là loài sống trên cây, kiếm ăn ban ngày. Đã được coi là một phân loài của cu li lớn (N. coucang) cho đến năm 2001, phân tích phát sinh loài cho thấy cu li chậm Bengal có liên quan chặt chẽ nhất với cu li chậm Sunda. Tuy nhiên, một số cá thể trong cả hai loài có trình tự DNA ty thể mà giống với những loài khác, do lai thẩm nhập. Nó là loài lớn nhất của chi Nycticebus, chiều dài 26–38 cm (10–15 in) từ đầu đến đuôi và nặng từ 1 đến 2,1 kg (2,2 và 4,6 lb). Các độc tố nó tiết ra từ tuyến cánh tay của nó (một tuyến mùi hương trong cánh tay của nó) khác nhau về mặt hóa học từ đó của loài Nycticebus khác và có thể được sử dụng để truyền đạt thông tin về giới tính, tuổi tác, sức khỏe, và địa vị xã hội.
Các phương thuốc cổ truyền châu Á sử dụng loài này làm thuốc và chúng đã bị tận diệt cho mục đích thương mại. Các quốc gia như Anh quốc hiện đã cấm mua bán loại này cũng như thuốc sản xuất từ chúng.
Tại Việt Nam, cu li lớn được xếp vào Danh mục các loài thực vật, động vật nghiêm cấm khai thác, sử dụng vì mục đích thương mại .
Бенгальские лори самые крупные представители толстых лори, их вес составляет от 1 до 2,1 кг,[5] длина тела от 26 до 38 см. Длина черепа около 62 мм.[6] Шерсть густая, коричневато-серая на спине и белая на нижней поверхности тела.[2] На голове тёмная полоса, достигающая макушки, но не спускающаяся к ушам. Передние конечности почти белые. Задние конечности могут быть различной расцветки от коричневого до почти белого, ступни всегда белые. В зависимости от линьки цвет шерсти на спине различается в зависимости от сезона.[7] Хвост рудиментарный, как и у других толстых лори. Голова круглая, уши короткие.[2][8] Имеется ринариум (влажная безволосая область вокруг ноздрей), лицо широкое, плоское, с большими глазами.[9] В отражённом свете глаза оранжевые из-за тапетума.[10] На передних конечностях второй палец меньше остальных, большой палец на задних конечностях отстоящий, что улучшает хват. Второй палец на задних конечностях снабжён когтем, используемым для груминга, остальные пальцы имеют плоские ногти.[9]
Симпатричный вид Nycticebus coucang меньше в размерах и отличается расцветкой: на голове, плечах и загривке нет светлых участков, цвет шерсти рыжевато-коричневый или золотисто-коричневый.[7] Nycticebus pygmaeus значительно меньше бенгальских лори, их череп составляет в среднем 55 мм в длину.[11] Кроме того, у них нет на спине тёмной полосы,[12] их уши длиннее, а расцветка более тёмная.[13]
На внутренней стороне локтевого сгиба имеется небольшая припухлость, содержащая специальную железу, вырабатывающую маслянистый секрет. Секрет слизывается животным и, смешиваясь со слюной, становится ядовитым.[14] Химический анализ секрета показал, что почти половина из нескольких десятков летучих или полулетучих компонентов отсутствует у родственного карликового лори. В составе секрета много м-крезола.[15] Авторы исследования утверждают, что химический состав выделений играет роль в коммуникации между приматами, позволяя передавать информацию о поле, возрасте и состоянии здоровья особи.[16]
Селятся в тропическом и субтропическом поясе в вечнозелёных и листопадных дождевых лесах.[2] Также встречаются в бамбуковых рощах.[17] Предпочитают леса с высокими деревьями и густыми кронами.[18] Бенгальские лори являются разносчиками семян и источником пищи для нескольких видов хищников. В рационе достаточно много древесных соков, в основном от деревьев из семейства Fabaceae. Несмотря на то, что ногти не заострённые, эти животные могут расцарапывать кору деревьев в поисках съедобных соков.[19] Соки составляют практически весь рацион в зимнее время, в основном от вида Terminalia belerica,[20] а также от растений из семейств Moraceae (Artocarpus), Magnoliaceae (Manglietia), Fabaceae (Acacia, Bauhinia), Lecythidaceae (Careya arborea) и Sterculiaceae (Pterospermum).[5] Также в рационе фрукты, некоторую долю занимают насекомые, улитки, мелкие птицы и рептилии, а также лианы рода Bauhinia.[21][2][18]
Ночные животные с хорошо развитым ночным зрением. В течение дня спит свернувшись в клубок в густых зарослях или дуплах деревьев. Образуют небольшие семейные группы. Как самцы, так и самки помечают свою территорию мочой[21][2] Практикуют груминг.[21]
В отличие от карликовых лори, бенгальские лори не имеют выраженного сезона размножения.[4] Во время течки самки привлекают внимание самцов при помощи громких свистящих звуков. Потомство приносят каждые 12 — 18 месяцев, беременность длится около 6 месяцев.[21][4] В помёте обычно один детёныш, иногда случаются двойни.[21] Это является отличием от симпатричного вида карликовых лори, у которых обычно рождаются двойни.[4] Детёныши цепляются за мать до трёх месяцев.[21] Половая зрелость наступает примерно в возрасте 20 месяцев.[2] Продолжительность жизни до 20 лет.[2]
Ареал бенгальских лори самый обширный из всех видов толстых лори.[10] Они встречаются в северо-восточной Индии, Бангладеш и Индокитае (Камбоджа, Лаос, Бирма, Вьетнам, южный Китай и Таиланд).[2] Бенгальские лори — единственные ночные приматы, встречающиеся на северо-востоке Индии,[22] в штатах Ассам, Аруначал-Прадеш, Мизорам, Нагаленд, Мегхалая, Манипур и Трипура. В Китае встречаются в провинциях Юньнань и юго-западном Гуаньси. Во Вьетнаме живут в 24 природоохранных зонах, распространены практически по всему Таиланду. В Бирме встречаются в Бамо, Сумпрабуме, Киндате, Чинских горах, Пантейне, Тхаунгдаунге и Баго; в Лаосе населяют северную, центральную и южную части страны.[2]
В Китае, Вьетнаме и Лаосе симпатричный вид карликовый лори. На юге Таиланда симпатричный вид Nycticebus coucang. В 2001 году были получены доказательства существования в дикой природе гибридов между этими двумя видами.[4]
В 2006 году Международный союз охраны природы присвоил виду охранный статус «Недостаточно данных», а уже в 2008 году статус был уточнён до «Уязвимый» ввиду разрушения среды обитания.[23][24] Ареал охватывает несколько природоохранный зон, так в Индии бенгальские лори встречаются в 43 охраняемых зонах, в Лаосе — в 14, во Вьетнаме — в 24. 80 % ареала в Китае охраняется законом.[2] Главная угроза виду — браконьерство и нелегальная торговля экзотическими животными. Местное население использует лори в народной медицине.[2] Считается, что численность популяции сокращается во многих районах обитания. Так, в Бангладеш осталось лишь 9 % пригодной для проживания толстых лори территории (оценка 2000 года). Только за 1999 и 2000 годы в Мьянме и Таиланде эта площадь сократилась на 14 % и 26 % соответственно.[2] Плотность популяции по разным оценкам от 0,03 до 0,33 особи на км2 в Ассаме.[2][10][24]
|deadlink= (справка) Бенгальские лори самые крупные представители толстых лори, их вес составляет от 1 до 2,1 кг, длина тела от 26 до 38 см. Длина черепа около 62 мм. Шерсть густая, коричневато-серая на спине и белая на нижней поверхности тела. На голове тёмная полоса, достигающая макушки, но не спускающаяся к ушам. Передние конечности почти белые. Задние конечности могут быть различной расцветки от коричневого до почти белого, ступни всегда белые. В зависимости от линьки цвет шерсти на спине различается в зависимости от сезона. Хвост рудиментарный, как и у других толстых лори. Голова круглая, уши короткие. Имеется ринариум (влажная безволосая область вокруг ноздрей), лицо широкое, плоское, с большими глазами. В отражённом свете глаза оранжевые из-за тапетума. На передних конечностях второй палец меньше остальных, большой палец на задних конечностях отстоящий, что улучшает хват. Второй палец на задних конечностях снабжён когтем, используемым для груминга, остальные пальцы имеют плоские ногти.
Симпатричный вид Nycticebus coucang меньше в размерах и отличается расцветкой: на голове, плечах и загривке нет светлых участков, цвет шерсти рыжевато-коричневый или золотисто-коричневый. Nycticebus pygmaeus значительно меньше бенгальских лори, их череп составляет в среднем 55 мм в длину. Кроме того, у них нет на спине тёмной полосы, их уши длиннее, а расцветка более тёмная.
На внутренней стороне локтевого сгиба имеется небольшая припухлость, содержащая специальную железу, вырабатывающую маслянистый секрет. Секрет слизывается животным и, смешиваясь со слюной, становится ядовитым. Химический анализ секрета показал, что почти половина из нескольких десятков летучих или полулетучих компонентов отсутствует у родственного карликового лори. В составе секрета много м-крезола. Авторы исследования утверждают, что химический состав выделений играет роль в коммуникации между приматами, позволяя передавать информацию о поле, возрасте и состоянии здоровья особи.
벵갈늘보로리스 (Nycticebus bengalensis)는 로리스과의 늘보로리스의 일종이다. 천천히 움직이는 이 곡비원류 영장류는 앞으로 뾰족하게 나온 눈과 털 안에 거의 숨겨지는 작은 귀를 갖고 있다. 꼬리는 아주 짧아 뭉툭하다.[3]
벵갈늘보로리스는 일본의 한약재로 많이 사용되었고, 멸종 위기에 놓일 정도까지 거래된 적이 있었다. 영국과 같은 국가들은 현재, 법으로 늘보로리스 또는 이와 관련된 생산품의 무역 거래를 금지하고 있다.[4]
