La gandària o ofegabous (Pleurodeles waltl) és un tritó, amfibi urodel. Pertany a la mateixa família (Salamandridae) que la salamandra comuna i la majoria dels urodels europeus.[1] El nom comú de gandària, també peixella prové de les Terres de l'Ebre, únic lloc del Principat on hi viu.
La Història Natural del Països Catalans menciona aquesta espècie amb el suposat nom comú de "tritó meridional", denominació no basada en la cultura popular local. Al País Valencià, aquest tritó es coneix sovint amb el nom de fardatxo (un nom genèric per a llangardaixos i sargantanes) i també d'ofegabous. Aquest darrer nom prové del fet que es pot trobar als abeuradors per al bestiar i els ramaders pensaven que si un animal engolia un d'aquests tritons, podia morir ofegat. Cal dir que en el folklore és molt comú atribuir qualitats negatives a alguns animals sense cap raó científica.
La gandària és el tritó més gran d'Europa. Pot assolir els 30 cm de longitud, dels quals aproximadament la meitat corresponen a la cua. Comparada amb altres tritons, el seu aspecte és força robust. El mascle és normalment més petit i prim que la femella. Malgrat que la pell dels individus adults sembli aspra i rugosa, se suau al tacte i està coberta d'una mucositat com a tots els amfibis. La coloració de les gandàries pot variar del gris fosc a gris clar en la zona dorsal, amb la zona ventral gairebé blanca. Tenen una filera de punts vermells als costats del cos on es poden veure unes protuberàncies causades per les puntes de les costelles. El cap es pla i amb forma de pala.
La gandària és una espècie limitada al centre i sud de la península Ibèrica i a la plana costanera de l'Àfrica del nord. A Catalunya només es coneix a les Terres de l'Ebre, on pot ser localment abundant en basses i pous. Era comú al País Valencià, on han minvat fortament les poblacions a causa de la desaparició gradual del seu hàbitat amb la proliferació d'urbanitzacions, autopistes, camps de golf, etc. i també de l'abús de fertilitzants i pesticides que contaminen les séquies i basses on viuen els "ofegabous". Tot i que encara és relativament freqüent al nord del país, a la zona d'Alcalà de Xivert, comarca del Baix Maestrat, la gandària es fa més rara com més al sud.[2]
L'època de l'acoblament és durant l'hivern, d'octubre a maig, varia localment segons l'altitud. Les femelles de les gandàries ponen els ous en petits grups adherits a objectes flotants o plantes aquàtiques. Per desovar trien séquies, cisternes i basses, preferint l'aigua neta i profunda. Les larves ixen passades algunes dues setmanes. Duen brànquies externes i s'alimenten preferentment de petits crustacis, com dàfnies. Les larves de la gandària poden completar la metamorfosi entre tres i cinc mesos. Tot i així sovint hi ha individus que passen períodes molt més llargs en estat larvari sense eixir mai de l'aigua, fenomen que es coneix am el nom de neotènia.
Les gandàries poden habituar-se força bé a viure en un aquàrium de dimensions adequades a llur talla. No se sap exactament quants anys arriben a viure en l'estat natural, però en captivitat hi ha individus que han arribat a quinze anys.
Encara que els agrada viure gairebé tot l'any en l'aigua, en casos d'urgència, quan la bassa en què vivien s'ha assecat, les gandàries poden sortir a terra. També poden sortir si les condicions d'humiditat són favorables, sobretot a la nit o durant les pluges. No els agraden els bassals petits, on l'aigua s'escalfa massa, ni els corrents d'aigua ràpids. Les basses profundes amb vegetació natural constitueixen llur habitat ideal. Mengen cucs, larves d'insectes i petits crustacis i normalment aquests animals són més actius al vespre que no pas al migdia.
Les gandàries viuen al fons de les basses o pous, refugiant-se sovint sota la vegetació aquàtica o sota les pedres. L'enemic principal d'aquests animals és la colobra escurçonera que sovint es fica a les basses o cisternes i que pot empassar-se una gandària adulta sencera.[3]
La gandària o ofegabous (Pleurodeles waltl) és un tritó, amfibi urodel. Pertany a la mateixa família (Salamandridae) que la salamandra comuna i la majoria dels urodels europeus. El nom comú de gandària, també peixella prové de les Terres de l'Ebre, únic lloc del Principat on hi viu.
La Història Natural del Països Catalans menciona aquesta espècie amb el suposat nom comú de "tritó meridional", denominació no basada en la cultura popular local. Al País Valencià, aquest tritó es coneix sovint amb el nom de fardatxo (un nom genèric per a llangardaixos i sargantanes) i també d'ofegabous. Aquest darrer nom prové del fet que es pot trobar als abeuradors per al bestiar i els ramaders pensaven que si un animal engolia un d'aquests tritons, podia morir ofegat. Cal dir que en el folklore és molt comú atribuir qualitats negatives a alguns animals sense cap raó científica.
