nimet breadcrumb-navigoinnissa
El virus vacuna o Vaccinia virus (VV o VACV) és un virus de ADN bicatenari, pertanyent a la família Poxviridae.[1] És conegut per ser el virus a partir del qual es va crear la primera vacuna: es va fer servir contra la verola (Smallpox o Variola virus) mitjançant una inoculació intradèrmica del virus a la part superior del braç. Gràcies a aquesta vacuna es va aconseguir erradicar la verola i, arran d'aquest èxit, el virus vacuna (Vaccinia virus) està sent estudiat per fer-lo servir com a vector per a la immunització contra altres virus. Per evitar complicacions amb la vacunació, s’estan creant soques molt menys virulentes que les que s’utilitzaven per a vacunar contra la verola.[2]:391
Avui dia encara es desconeix l’origen exacte del Vaccinia virus. Una de les possibilitats que es contempla és que podria tractar-se d’un virus de la verola bovina aïllat a finals del segle XVIII, quan va ser utilitzat per primer cop per vacunar a les persones contra la verola.[3] És per això que es considera que el Vaccinia virus i el Cowpox virus, juntament amb el Variola virus, tenen un ancestre comú.
Al segle XVIII, la variolació ja s’havia convertit en una pràctica comuna dels metges de l'època, inclòs Edward Jenner que, encuriosit pel fet que la gent que es contagiava de verola bovina aparentment no es veia afectada quan s’exposava a la verola humana, va decidir emprendre una investigació que el portaria a crear la primera vacuna.
L'oportunitat de provar si el «cowpox» era capaç de protegir contra la verola humana, se li va presentar el 1796, quan una lletera del comtat de Gloucester (Anglaterra), que s’havia contagiat de verola bovina perquè una de les seves vaques estava infectada pel virus, va anar a consultar-li sobre una erupció que li havia sortit a la mà, que no era una altra cosa que les pústules ocasionades pel "cowpox". Per realitzar el seu experiment va inocular material de les pústules de la lletera al braç del fill de vuit anys de la seva jardinera. El noi va emmalaltir lleugerament durant uns dies però es va recuperar al cap de poc. Va ser llavors que Jenner li va inocular l'"smallpox" i va verificar que el noi no desenvolupava la malaltia.[4][5][6] Va ser així com va néixer la primera vacuna, que es diu així degut al nom que rebia el Cowpox virus en aquella època: variolae vaccinae (va donar lloc al nom de vaccine, que és vacuna en anglès).
El virus Vaccinia és un virus gran i complex que presenta embolcall i que té un genoma format per una doble cadena d'ADN que
pot arribar a codificar per més de 200 proteïnes.[7] L'ADN genòmic és d'entre 170 i 250 kpb i el seu contingut en G + C és del 36%. Pertany a la família Poxviridae,[8] de fet, és l'espècie tipus del gènere Orthopoxvirus. Els Poxvirus tenen una característica que els diferencia de la resta de virus d'ADN: es repliquen a nivell del citoplasma de la cèl·lula hoste infectada i no pas al nucli, com fan la majoria de virus de ADN.[7]
Els virions de Vaccinia són grans i tenen forma de maó i una mida de 200 x 200 x 250 nm i fan que les cèl·lules infectades sintetitzin hemaglutinina, una glicoproteïna que contribueix a la modificiació de les membranes cel·lulars, permetent la hemadsorció i hemaglutinació de certs eritròcits d'aus, i l'alteració de l'embolcall dels virus extracel·lulars embolcallats.[9]
Tot i que al laboratori tenen un ventall d'hostes bastant ample, quan aquests virus es troben a la natura tenen un ventall més estret.[9]
Al trobar la seva cèl·lula diana, el virus es fixarà als receptors de la seva superfície i entrarà a la cèl·lula mitjançant endocitosi o per fusió amb la membrana cel·lular, per després ser alliberat al citoplasma sense l'embolcall extern. Un cop a dins de la cèl·lula, el virus transcriurà una sèrie gens gràcies a una ARN polimerasa depenent d'ADN, codificada en el seu propi enoma i present en el virió. Aquests ARNm codificaran per a la síntesi de diferents proteïnes i enzims que principalment seran necessàries per a les properes etapes del cicle víric. Més endavant, el virus comença a transcriure els gens que codifiquen majoritàriament per components estructurals. Després de la traducció, tindrà lloc la replicació de l'ADN per a la formació de les noves partícules víriques. Aquests ADN seran embolcallats amb components de la membrana cel·lular. La sortida de la nova generació de virus, provoca molt sovint la lisi de la cèl·lula hoste, tot i que de tant en tant surt per gemmació a través de la membrana cel·lular adquirint un embolcall addicional.[10]
El virus Vaccinia té diversos mecanismes que li permeten ser resistent als interferons produïts per la cèl·lula hoste. La proteïna quinasa depenent d’ARN de doble cadena (PKR) és un activador d’interferons. El virus Vaccinia conté dos gens que codifiquen per proteïnes que inhibeixen la PKR: el gen K3L i el gen E3L. Aquest últim gen inhibeix la PKR entre unes 50 i 100 vegades més eficientment que no pas l’inhibidor K3L. Cadascun d’aquests gens té un mecanisme d’acció diferent: l’inhibidor E3L interfereix en la unió de la quinasa al ADN de doble cadena, mentre que l’inhibidor K3L actua a través de la seva homologia amb l’eIF-2alfa (un factor d’iniciació eucariota necessari per iniciar la translació) per interferir en la interacció de l’eIF-2alfa amb la PKR. A més a més, s’ha vist que ni l’E3L ni el K3L alteren de manera significativa la síntesi cel·lular de proteïnes.[11]
Tant Vaccinia virus com Cowpox virus causen lesions idèntiques, per la qual cosa serà difícil determinar si es tracta d’una infecció per un virus o per l’altre, perquè no les podrem distingir. Els animals infectats solen presentar als mugrons una àmplia varietat de lesions proliferatives, ulceratives i formadores de crostes.
Les lesions passen per diferents etapes:
La munyida suposa un problema de cara a la formació de crostes, ja que poden impedir que aquesta es produeixi, i per tant dificultem la cicatrització. A més, un cop les crostes estan formades, també es veuen afectades pel procés de munyida, durant el qual es poden arrencar deixant àrees ulceroses de mides variables al braguer dels animals.[3]
El virus «vaccinia» és un poxvirus que no ocasiona avortaments, en canvi, n’hi ha d’altres, com el Cowpox virus, que si que estan associats a aquest tipus de problemes.
En general, les infeccions ocasionades per poxvirus que afecten a nivell de les mamelles del bestiar, com Vaccinia virus, Cowpox virus o Pseudocowpox virus, rarament provoquen la mort dels individus afectats.[3]
Quan es fa una observació clínica de les lesions causades per infeccions de poxvirus, aquestes es solen trobar en una etapa avançada, és a dir, que el que s’observa són les ulceracions o les crostes. Per aquest motiu, la determinació de l’etiologia concreta del virus resulta molt difícil.
Per determinar de quin virus es tracta, s’han d’estudiar altres factors:
Les lesions són comuns per a diversos virus i a més es poden confondre amb altres lesions amb un origen totalment diferent, com poden ser cremades solars, picades d’insectes, berrugues o infeccions bacterianes; és per això que serà pràcticament impossible determinar de quin virus es tracta, llevat que es faci un diagnòstic al laboratori. Són diverses les proves que es poden realitzar:
Quan en una explotació hi ha un brot de Vaccinia virus, s’han de prendre mesures per tal que els animals infectats no contagiïn als que no ho estan.
Les vaques infectades i que, per tant, presenten lesions, han de ser les últimes en ser munyides per tal de limitar la propagació del virus. Un cop munyides, a aquestes vaques se’ls haurà d’aplicar diverses locions i ungüents a les lesions per tal d’afavorir la seva curació; això sí, abans de tornar a ser munyides se’ls haurà de netejar molt bé les mamelles, perquè no quedin restes de medicaments que puguin contaminar la llet (la llet contaminada serà descartada).[3]
El personal responsable de la manipulació dels animals i de la maquinària utilitzada en el procés de munyida, haurà de prendre precaucions, ja que també es poden veure afectats pel virus (zoonosi): es recomana que utilitzin guants de goma o, si més no, que es rentin de forma minuciosa després de manipular, ja sigui les lesions dels animals, com la maquinària, especialment si presenten lesions a les mans, qualsevol tipus de malaltia de la pell o si són persones amb immunodeficiències o que segueixen un tractament immunosupressor.[3]
Els processos de munyida i la maquinària utilitzada han de ser revisats, no només per assegurar que la desinfecció és correcta, sinó també per comprovar si funcionen correctament i que no contribueixen a la irritació dels mugrons ni promouen la propagació del virus.[3]
Actualment el virus Vaccinia s'utilitza en la preparació de vacunes víriques vives contra la verola o com a vectors heteròlegs. La idea de vacunació tal com la coneixem actualment, va aparèixer l'any 1796 gràcies al treball del metge anglès Edward Jenner. Jenner va començar a treballar en un tractament contra la verola a partir dels mètodes de verolització que existien en la seva època i que consistien en la transferència del contingut de les pústules madures d'un individu infectat de forma lleu, en un altre individu sa per tal d'immunitzar-lo. En el mètode de Jenner, el que es feia era inocular un altre tipus de virus, el virus Vaccinia, ja que aquest en infectar un individu produïa una infecció lleu i proporcionava immunitat enfront de la verola.
Treballar amb aquests virus té l'avantatge que tenen una alta capacitat infectiva i provoquen l'activació de tots els components de la resposta immune, tant cel·lular com humoral. Si més no, es tracta d'una resposta lleu sense gaires complicacions. A més, treballar amb aquest tipus de virus és fàcil (tant la producció de vacunes com l'administració d'aquestes), estable i econòmic. D'altra banda, la utilització del virus Vaccinia té el gran desavantatge que en individus immunodeprimits pot causar complicacions i efectes secundaris greus, com per exemple complicacions neurològiques. És per aquesta raó que s'estan buscant noves soques menys virulentes per la producció de vacunes.[13]
Com hem dit, el virus vaccinia ha estat utilitzat des de l’èxit de les vacunes contra la verola, com a potents vectors capaços d’expressar gens aliens i per tant de produir proteïnes recombinants. D’aquesta manera al ser inoculats proporcionaran una sèrie d’antígens heteròlegs que activaran una resposta immune específica. Si més no, la preocupació per la seguretat d’aquest virus, ha conduït a la recerca de vectors procedents de línies víriques atenuades com per exemple MVA (Modified Vaccinia virus Ankara). Aquest nou virus, pot ser manipulat en condicions de bioseguretat de nivell 1 degut a la seva virulència i baixa infectivitat. Tot i així, MVA té la mateixa capacitat que el virus vaccinia corrent per expressar gens recombinants i s’ha vist en models animals que és capaç d'immunitzar enfront diversos agents infecciosos com el virus de la immunodeficiència, influenza, flavivirus o plasmodium.[14]
Els vaccinia virus(vv) oncolítics sorgeixen com a nou tractament contra el càncer, per la seva seguretat i pel seu potencial per infectar, replicar-se, i fer lisi de cèl·lules tumorals. No obstant s'ha observat que la seva eficiència ha estat subòptima, probablement perquè el virus s'escampa poc pel tumor i l'activació limitada de la resposta antitumoral de les cèl·lules T. Els resultats clínics mostren que els vv oncolítics només es van trobar en teixits tumorals, però no en teixits sans, demostrant-se la seva selectivitat tumoral.
Per augmentar-ne la seva eficàcia els vv oncolítics han estat modificats genèticament per a expressar transgens que codifiquen anticossos, citocines i agents antiangiogènics. Es treballa actualment amb tecnologies per armar els vv oncolítics amb un receptor de cèl·lules T, oferint noves formes per activar les cèl·lules T residents als tumors i fer dianes a les cèl·lules tumorals que no estan infectades amb els vv oncolítics.
Per activar les cèl·lules T als tumors s'ha construït una estratègia de vaccinia virus amb un receptor de cèl·lules T (TEA-VV) que expressa anticossos bi-específics per a CD3 i l'antígen de superfície tumoral EphA2 (EphA2-TEAVV). Elimina cèl·lules tumorals infectades i també indueix la mort de cèl·lules tumorals no infectades pels vv. Els virus oncolítics i els receptors de cèl·lules T bi-específics tenen un efecte terapèutic sinèrgic potent, ja que les cèl·lules T indueixen la mort de cèl·lules tumorals no infectades pels vv i les citocines alliberades promouen un ambient proinflamatori inhibint el creixement tumoral; al mateix temps la mort de cèl·lules tumorals produïda pels vv oncolítics debilita l'heterogeneïtat tumoral que limita l'eficàcia de la teràpia amb el receptor de cèl·lules T bi-específic.
En aquest àmbit, les possibilitats de teràpia mitjançant aquests virus són múltiples. Es poden generar virus per atacar selectivament cèl·lules canceroses i també es pot dur a terme una modificació genètica del virus per tal que codifiqui per una proteïna que estimuli el sistema immunitari (com en el cas anterior) i ajudi al mateix organisme a combatre les cèl·lules canceroses.
Una aplicació recent i que encara es troba en fase de prova, va començar quan un conjunt d’investigadors van trobar una modificació genètica del virus de la vacuna, anomenat JX-594; aquests investigadors podrien haver trobat una nova via a l'esperança en pacients en estat avançat de càncer de fetge. JX - 594, un virus manipulat genèticament provat en 30 pacients amb la malaltia, va aconseguir perllongar significativament les seves vides, matar els tumors i inhibir el creixement de noves aparicions. Especialment utilitzat en tumors hepàtics, es va realitzar un estudi on 16 pacients van rebre una alta dosi de la teràpia i van sobreviure una mitjana de 14 mesos mentre que els pacients que van rebre una dosis baixa van sobreviure una mitjana de 6 mesos. JX - 594 està dissenyat per multiplicar-se selectivament en cèl·lules canceroses i posteriorment destruir-les al mateix temps que produeix en els mateixos pacients una estimulació del sistema immunitari, ja que el virus ha estat modificat perquè codifiqui per una proteïna que l’estimula, el GM-CSF. Uns resultats que van demostrar que la vacuna, tant en dosis baixes com altes, produïa una reducció de la mida del tumor i la disminució del flux de sang al mateix. Les dades van demostrar que el tractament va induir a una resposta immune contra el tumor.[15]
També es poden modificar genèticament perquè, per exemple, emetin llum o fluorescència. Aquesta emissió es capta amb aparells específics i pot ser una manera molt eficient de detectar un possible tumor o bé les metàstasis d’una manera eficient i no invasiva. També serviria per saber si el virus està actuant en el tumor i així poder seguir, d’una manera més visible, el tractament.[16]
El virus vacuna o Vaccinia virus (VV o VACV) és un virus de ADN bicatenari, pertanyent a la família Poxviridae. És conegut per ser el virus a partir del qual es va crear la primera vacuna: es va fer servir contra la verola (Smallpox o Variola virus) mitjançant una inoculació intradèrmica del virus a la part superior del braç. Gràcies a aquesta vacuna es va aconseguir erradicar la verola i, arran d'aquest èxit, el virus vacuna (Vaccinia virus) està sent estudiat per fer-lo servir com a vector per a la immunització contra altres virus. Per evitar complicacions amb la vacunació, s’estan creant soques molt menys virulentes que les que s’utilitzaven per a vacunar contra la verola.:391
Das Vacciniavirus (VACV oder VV) ist ein behülltes DNA-Virus, das zu den Pockenviren (Familie Poxviridae) gehört.
Makropinozytose-vermittelter Eintritt in die Wirtszelle (Vacciniavirus)
Das Vacciniavirus bildet die Grundlage aller Pockenimpfstoffe seit Edward Jenner, da es im Vergleich zu Menschenpocken nur wenig ausgeprägte Symptome einer Pockenerkrankung und eine Immunität gegen Menschenpockenviren im Menschen erzeugt. Beispiele für Vacciniaviren sind das Modified-Vaccinia-Ankara-Virus,[2] NYVAC und ACAM2000. Ursprünglich wurde Vaccinia für den Erreger der Kuhpocken gehalten,[3] woher auch die Bezeichnung stammt (lat. vacca ‚Kuh‘). Aufgrund der vielen Passagen in Zellkulturen ist der genaue Ursprung unbekannt, jedoch sind die humanen Pockenviren, Kuhpockenviren und Vacciniaviren Abkömmlinge eines gemeinsamen Vorfahren.[4] Inzwischen ist bekannt, dass das Vacciniavirus näher mit den Pferdepocken als mit den Kuhpocken verwandt ist.[5][6] Vacciniaviren können in der Zellkultur in vitro unter anderem in Vero-Zellen, A549-Zellen oder CEF-Zellen vermehrt werden.
Das Virion des Vacciniavirus besitzt Ausmaße von 360 × 270 × 250 nm und eine Masse von etwa 5–10 fg.[7] Wie alle Pockenviren besitzt es eine mehrschichtige Virushülle und die Replikation findet im Zytosol statt.[8] Im Laufe ihrer Erzeugung bilden Vacciniaviren vier unterscheidbare Formen aus: intrazelluläre reife Virionen (intracellular mature virion, IMV), intrazelluläre behüllte Virionen (intracellular enveloped virion, IEV), zellgebundene behüllte Virionen (cell-associated enveloped virion, CEV) und extrazellulär behüllte Virionen (extracellular enveloped virion, EEV).[9] Vermutlich besteht das IMV aus einer Lipoproteinmembran, das CEV und das EEV sind von einer doppelten Virusmembran umgeben und IEV von dreien. Das IMV ist die häufigste infektiöse Form.
Das Genom der Vacciniaviren besteht aus 194.711 Basenpaaren doppelsträngiger DNA und kodiert vorhergesagt für etwa 2233 Proteine[10] (etwa 250 Gene). Das Genom liegt als Concatamer vor.
Zwei oder mehrere Vacciniaviren mit abschnittsweise defekten Genomen können bei gleichzeitiger Infektion derselben Zelle rekombinieren, so dass ein funktionsfähiges Virus daraus entstehen kann.[11] Dieser Rekombinationsvorgang wird als Multiplizitätsreaktivierung (englisch multiplicity reactivation) bezeichnet.[12] Die Schäden können dabei durch UV-Licht,[13] Stickstofflost,[14] oder Gamma- oder Röntgenstrahlung verursacht sein.[15]
Eine Erkrankung an Vacciniaviren kann in vier Gruppen eingeteilt werden.[16]
Der erste Beweis für die Wirksamkeit von Vacciniaviren als Pockenimpfstoffe wurde 1798 von Edward Jenner erbracht. Die Bezeichnung Vaccinia ist die Wurzel eines Synonyms für Impfung, die Vakzination.[17] Vor der Kühlkette wurden Vacciniaviren als Pockenimpfstoffe von Arm zu Arm übertragen, sobald die Pocke an der Impfstelle entstanden war. Im Jahr 1861 zogen sich über diese Methode 41 italienische Kinder eine Syphilis zu.[18] Ab 1913 konnten Vacciniaviren in Zellkulturen von Schweine-Hornhäuten kultiviert werden.[19] Im Jahr 1939 konnte Allan Watt Downie zeigen, dass Vacciniaviren und Kuhpockenviren unterschiedlich, aber serologisch ähnlich sind.[20][21] Aus dem Vacciniavirus wurden verschiedene der Pockenimpfstoffe erzeugt, z. B. das Modified-Vaccinia-Ankara-Virus.
Einige Subtypen nach NCBI sind:[22]
Das Vacciniavirus (VACV oder VV) ist ein behülltes DNA-Virus, das zu den Pockenviren (Familie Poxviridae) gehört.
Vaccinia virus (VACV or VV) is a large, complex, enveloped virus belonging to the poxvirus family.[2] It has a linear, double-stranded DNA genome approximately 190 kbp in length, which encodes approximately 250 genes. The dimensions of the virion are roughly 360 × 270 × 250 nm, with a mass of approximately 5–10 fg.[3] The vaccinia virus is the source of the modern smallpox vaccine, which the World Health Organization (WHO) used to eradicate smallpox in a global vaccination campaign in 1958–1977. Although smallpox no longer exists in the wild, vaccinia virus is still studied widely by scientists as a tool for gene therapy and genetic engineering.
Smallpox had been an endemic human disease that had a 30% fatality rate. In 1796, the British doctor Edward Jenner proved that an infection with the relatively mild cowpox virus would also confer immunity to the deadly smallpox. Jenner referred to cowpox as variolae vaccinae (smallpox of the cow). However, the origins of the smallpox vaccine became murky over time,[4] especially after Louis Pasteur developed laboratory techniques for creating vaccines in the 19th century. Allan Watt Downie demonstrated in 1939 that the modern smallpox vaccine was serologically distinct from cowpox,[5] and vaccinia was subsequently recognized as a separate viral species. Whole-genome sequencing has revealed that vaccinia is most closely related to horsepox, and the cowpox strains found in Great Britain are the least closely related to vaccinia.[6]
In addition to the morbidity of uncomplicated primary vaccination, transfer of infection to other sites by scratching, and post-vaccinial encephalitis, other complications of vaccinia infections may be divided into the following types:[7]: 391
Vaccinia virus is closely related to the virus that causes cowpox; historically the two were often considered to be one and the same.[8] The precise origin of vaccinia virus is unknown due to the lack of record-keeping, as the virus was repeatedly cultivated and passaged in research laboratories for many decades.[9] The most common notion is that vaccinia virus, cowpox virus, and variola virus (the causative agent of smallpox) were all derived from a common ancestral virus. There is also speculation that vaccinia virus was originally isolated from horses,[8] and analysis of DNA from an early (1902) sample of smallpox vaccine showed that it was 99.7% similar to horsepox virus.[10]
Poxviruses are unique among DNA viruses because they replicate only in the cytoplasm of the host cell, outside of the nucleus.[11] Therefore, the large genome is required for encoding various enzymes and proteins involved in viral DNA replication and gene transcription. During its replication cycle, VV produces four infectious forms which differ in their outer membranes: intracellular mature virion (IMV), the intracellular enveloped virion (IEV), the cell-associated enveloped virion (CEV) and the extracellular enveloped virion (EEV).[12] Although the issue remains contentious, the prevailing view is that the IMV consists of a single lipoprotein membrane, while the CEV and EEV are both surrounded by two membrane layers and the IEV has three envelopes. The IMV is the most abundant infectious form and is thought to be responsible for spread between hosts. On the other hand, the CEV is believed to play a role in cell-to-cell spread and the EEV is thought to be important for long range dissemination within the host organism.
Vaccinia virus is able to undergo multiplicity reactivation (MR).[13] MR is the process by which two, or more, virus genomes containing otherwise lethal damage interact within an infected cell to form a viable virus genome. Abel[13] found that vaccinia viruses exposed to doses of UV light sufficient to prevent progeny formation when single virus particles infected host chick embryo cells, could still produce viable progeny viruses when host cells were infected by two or more of these inactivated viruses; that is, MR could occur. Kim and Sharp demonstrated MR of vaccinia virus after treatment with UV-light,[14] nitrogen mustard,[15] and X-rays or gamma rays.[16] Michod et al.[17] reviewed numerous examples of MR in different viruses, and suggested that MR is a common form of sexual interaction in viruses that provides the advantage of recombinational repair of genome damages.
Vaccinia contains within its genome genes for several proteins that give the virus resistance to interferons:
Vaccinia virus infection is typically very mild and often does not cause symptoms in healthy individuals, although it may cause rash and fever. Immune responses generated from a vaccinia virus infection protects the person against a lethal smallpox infection. For this reason, vaccinia virus was, and still is, being used as a live-virus vaccine against smallpox. Unlike vaccines that use weakened forms of the virus being vaccinated against, the vaccinia virus vaccine cannot cause a smallpox infection because it does not contain the smallpox virus. However, certain complications and/or vaccine adverse effects occasionally arise. The chance of this happening is significantly increased in people who are immunocompromised. Approximately 1 to 2 people out of every 1 million people vaccinated could die as a result of life-threatening reactions to the vaccination.[20] The rate of myopericarditis with ACAM2000 is 5.7 per 1,000 of primary vaccinees.[21]
On September 1, 2007, the U.S. Food and Drug Administration (FDA) licensed a new vaccine ACAM2000 against smallpox which can be produced quickly upon need. Manufactured by Sanofi Pasteur, the U.S. Centers for Disease Control and Prevention stockpiled 192.5 million doses of the new vaccine (see list of common strains below).[22]
A smallpox vaccine, Imvanex, which is based on the Modified vaccinia Ankara strain, was approved by the European Medicines Agency (EMA) in 2013.[23] This strain has been used in vaccines during the 2022 monkeypox outbreak.
Vaccinia is also used in recombinant vaccines, as a vector for expression of foreign genes within a host, in order to generate an immune response. Other poxviruses are also used as live recombinant vaccines.[24]
The original vaccine for smallpox, and the origin of the idea of vaccination, was Cowpox, described by Edward Jenner in 1798. The Latin term used for Cowpox was Variolae vaccinae, Jenner's own translation of "smallpox of the cow". That term lent its name to the whole idea of vaccination.[25] When it was realized that the virus used in smallpox vaccination was not, or was no longer, the same as cowpox virus, the name 'vaccinia' was used for the virus in smallpox vaccine. (See OED.) Vaccine potency and efficacy prior to the invention of refrigerated methods of transportation was unreliable. The vaccine would be rendered impotent by heat and sunlight, and the method of drying samples on quills and shipping them to countries in need often resulted in an inactive vaccine. Another method employed was the "arm to arm" method. This involved vaccinating an individual then transferring it to another as soon as the infectious pustule forms, then to another, etc. This method was used as a form of living transportation of the vaccine, and usually employed orphans as carriers. However, this method was problematic due to the possibility of spreading other blood diseases, such as hepatitis and syphilis, as was the case in 1861, when 41 Italian children contracted syphilis after being vaccinated by the "arm to arm" method.[26] Henry Austin Martin introduced a method for vaccine production from calves.[27]
In 1913, E. Steinhardt, C. Israeli, and R. A. Lambert grew vaccinia virus in fragments of pig corneal tissue culture.[28]
A paper published in 1915 by Fredrick W. Twort, a student of Willian Bulloch, is considered to be the beginning of modern phage research. He was attempting to grow vaccinia virus on agar media in the absence of living cells when he noted that many colonies of contaminating micrococci grew up and appeared mucoid, watery or glassy, and this transformation could be induced in other colonies by inoculation of the fresh colony with material from the watery colony. Using a microscope, he observed that bacteria had degenerated into small granules that stained red with Giemsa stain. He concluded that "...it [the agent of transformation] might almost be considered as an acute infectious disease of micrococci."[29]
In 1939 Allan Watt Downie showed that the smallpox vaccines being used in the 20th century and cowpox virus were not the same, but were immunologically related.[5][30]
In March 2007, a 2-year-old Indiana boy and his mother contracted a life-threatening vaccinia infection from the boy's father.[31] The boy developed the telltale rash over 80 percent of his body after coming into close contact with his father, who was vaccinated for smallpox before being deployed overseas by the United States Army. The United States military resumed smallpox vaccinations in 2002. The child acquired the infection due to eczema, which is a known risk factor for vaccinia infection. The boy was treated with intravenous immunoglobulin, cidofovir, and Tecovirimat (ST-246), a (then) experimental drug developed by SIGA Technologies.[32] On April 19, 2007, he was sent home with no after effects except for possible scarring of the skin.[31]
In 2010, the Centers for Disease Control and Prevention (CDC) reported that a woman in Washington had contracted vaccinia virus infection after digital vaginal contact with her boyfriend, a military member who had recently been vaccinated for smallpox. The woman had a history of childhood eczema, but she had not been symptomatic as an adult. The CDC indicated that it was aware of four similar cases in the preceding 12 months of vaccinia infection after sexual contact with a recent military vaccinee.[33] Further cases—also in patients with a history of eczema—occurred in 2012.[34]
This is a list of some of the well-characterized vaccinia strains used for research and vaccination.
{{cite book}}: CS1 maint: others (link) Vaccinia virus (VACV or VV) is a large, complex, enveloped virus belonging to the poxvirus family. It has a linear, double-stranded DNA genome approximately 190 kbp in length, which encodes approximately 250 genes. The dimensions of the virion are roughly 360 × 270 × 250 nm, with a mass of approximately 5–10 fg. The vaccinia virus is the source of the modern smallpox vaccine, which the World Health Organization (WHO) used to eradicate smallpox in a global vaccination campaign in 1958–1977. Although smallpox no longer exists in the wild, vaccinia virus is still studied widely by scientists as a tool for gene therapy and genetic engineering.
Smallpox had been an endemic human disease that had a 30% fatality rate. In 1796, the British doctor Edward Jenner proved that an infection with the relatively mild cowpox virus would also confer immunity to the deadly smallpox. Jenner referred to cowpox as variolae vaccinae (smallpox of the cow). However, the origins of the smallpox vaccine became murky over time, especially after Louis Pasteur developed laboratory techniques for creating vaccines in the 19th century. Allan Watt Downie demonstrated in 1939 that the modern smallpox vaccine was serologically distinct from cowpox, and vaccinia was subsequently recognized as a separate viral species. Whole-genome sequencing has revealed that vaccinia is most closely related to horsepox, and the cowpox strains found in Great Britain are the least closely related to vaccinia.
Vaccinia virus, VACV, VV o virus vacuna es un virus bien conocido por su papel como vacuna en la erradicación de la enfermedad de la viruela, la primera enfermedad erradicada con éxito de la humanidad. Esta tarea fue llevada a cabo por la Organización Mundial de la Salud en el marco del Programa de Erradicación de la Viruela. Se desconoce el origen del virus, pero actualmente los investigadores consideran que no procede del virus que propiamente produce la «viruela bovina» (Cowpox virus), sino que sería una especie relacionada que fue aislada originariamente de los caballos.
El virus vacuna (Vaccinia virus) está estrechamente relacionado con el virus de la viruela bovina (Cowpox virus); históricamente a menudo se los ha considerado como el mismo virus.[1] El origen exacto del Vaccinia virus es desconocido debido a la falta de mantenimiento de los registros de virus cultivados en los laboratorios de investigación durante muchos decenios;[2] se especula que fuera originalmente aislado de los caballos.[1]
Sin embargo, la vacuna original contra la viruela y el origen de la idea de la vacunación es el Cowpox virus, utilizado por Edward Jenner en 1796.[2] El término latino empleado en esa época para referirse al «cowpox» era variolae vaccinae, traducción directa de "viruela bovina". Ese término ha prestado su nombre a la idea de la vacunación. Años después, cuando se notó que el virus que se estaba utilizado en la vacuna antivariólica había dejado de ser «cowpox», el nombre vaccinia se transfirió al nuevo virus. Se considera que Vaccinia virus, Cowpox virus y Variola virus (virus de la viruela) derivan de un virus ancestral común.
Es un virus grande, complejo, con envoltura, perteneciente a la familia Poxviridae.[3] Tiene una genoma ADN bicatenario lineal, de aproximadamente 190 Kbp de longitud, y que codifica para aproximadamente 250 genes. Las dimensiones del virion son de alrededor de 360 × 270 × 250 nm.
Poxviridae son únicos entre los virus ADN por reproducirse únicamente en el citoplasma de la célula huésped, fuera del núcleo.[4] Por lo tanto, precisan de un gran genoma para la codificación de diversas enzimas y proteínas implicadas en la replicación del ADN viral y en la transcripción.
Durante su ciclo de replicación, el virus vacuna produce cuatro formas infecciosas que difieren en su membrana exterior: virión maduro intracelular (IMV), virión intracelular con envoltura (IEV), virión con envoltura asociado a la célula (CEV) y virión extracelular con envoltura (VEM).[5] Aunque la cuestión es controvertida, la opinión predominante es que IMV consta de una única membrana de lipoproteína, mientras que CEV y VEM están rodeadas por dos capas de membrana e IEV presenta tres capas.
IMV es la forma infecciosa más abundante y se piensa que es la responsable de la propagación entre huéspedes. Por otra parte, CEV se cree que desempeña un papel en la diseminación célula a célula y VEM en la difusión a distancias más largas dentro del organismo hospedador.
El virus contiene en su genoma varias proteínas que le dan resistencia contra los interferones. K3L es una proteína con homología a las proteínas eucarióticas de inicio factor 2 (FEI-2alpha). La proteína K3L inhibe la acción de PKR, un activador de los interferones. E3L es otra proteína codificada por el virus. E3L también inhibe la activación de PKR y es capaz de unirse al ARN bicateniario.[6]
Actualmente, los científicos estudian el virus vacuna para su uso como una herramienta para la introducción de genes en los tejidos biológicos (terapia génica e ingeniería genética). Por otra parte, debido a la preocupación reciente de que la viruela pueda ser usada como agente de bioterrorismo, los científicos han renovado su interés en el estudio del virus vacuna.
Una infección por el virus vacuna es muy leve y normalmente asintomática en individuos sanos, pero puede causar una leve erupción y fiebre. La respuesta inmune generada a partir de la infección de este virus protege a la persona contra la viruela, por este motivo se utiliza como vacuna contra la viruela. A diferencia de las vacunas que utilizan formas debilitadas de los virus, esta vacuna no puede causar una infección de viruela, ya que no contiene el virus de la viruela. Sin embargo, se producen a veces algunas complicaciones y efectos secundarios. La probabilidad de que esto ocurra es significativamente mayor en las personas inmunocomprometidas. Aproximadamente una de cada millón de personas desarrollará una respuesta fatal a la vacunación.
Actualmente, la vacuna sólo se administra a los trabajadores de la salud o de investigación que tienen un alto riesgo de contraer la viruela y al personal militar de los Estados Unidos de América. Debido a la actual amenaza de la viruela relacionada con el bioterrorismo, existe la posibilidad de que la vacuna puede tener que ser administrada ampliamente a la población. Por lo tanto, los científicos están desarrollando actualmente nuevas estrategias de vacunas contra la viruela que son más seguras y mucho más rápidas de administrar en caso de bioterrorismo. En septiembre de 2007 la Food and Drug Administration (FDA) de EE. UU. licenció una nueva vacuna (ACAM2000) contra la viruela que puede producirse rápidamente en caso de necesidad. Actualmente los centros para el Control y Prevención de Enfermedades de EE. UU. almacenan 192,5 millones de dosis de la nueva vacuna (derivada de la antigua Dryvax y fabricada utilizando un virus vacuna).[7]
En marzo de 2007, un niño de dos años de edad contrajo la infección por el virus vacuna debido a un eczema, que es un conocido factor de riesgo para la infección.[8] El niño fue contagiado por su padre que al pertenecer al ejército de EE. UU. había sido vacunado con el virus. El niño desarrolló erupción en más del 80 por ciento de su cuerpo y fue tratado con inmunoglobulina intravenosa, cidofovir y un fármaco experimental que se está desarrollando en SIGA Technologies.[9] El niño se curó sin secuelas a excepción de las posibles cicatrices en la piel.
JX-594 es un virus oncolítico desarrollado por la empresa privada estadounidense Jennerex[10] diseñado para localizar, atacar y destruir las células del cáncer.[11][12] JX-594 es una modificación, mediante ingeniería genética, del poxviridae Vaccinia virus (virus utilizado como vacuna para la erradicación de la viruela) diseñado para reproducirse de forma selectiva en células tumorales que tienen activividad vía EGFR/Ras, pero no así en el tejido normal. El vaccinia virus modificado facilita la transferencia del gen (transgen) a las células de cáncer que las mata por lisis.[13][14] JX-594 está en fases muy avanzadas de ensayos clínicos para el cáncer de hígado.[13][15][16]
Vaccinia virus, VACV, VV o virus vacuna es un virus bien conocido por su papel como vacuna en la erradicación de la enfermedad de la viruela, la primera enfermedad erradicada con éxito de la humanidad. Esta tarea fue llevada a cabo por la Organización Mundial de la Salud en el marco del Programa de Erradicación de la Viruela. Se desconoce el origen del virus, pero actualmente los investigadores consideran que no procede del virus que propiamente produce la «viruela bovina» (Cowpox virus), sino que sería una especie relacionada que fue aislada originariamente de los caballos.
Vaktsiinia viirus (VACV või VV) on poksviiruste hulka kuuluv tsütoplasmas replitseeruv membraaniga viirus.[1] Vaktsiinia viirusel on lineaarne, kaheahelaline DNA (dsDNA), mis on mitmetel tüvedel sekveneeritud. Genoom on umbes 192 000 aluspaari pikk (olenevalt tüvest), millest 66,6% on A-T-rikas piirkond (sisaldab palju adeniini-tümiini aluspaare).
Goebel jt leidsid sekveneerimisel 263 potentsiaalset klasterdunud geeni. Lisaks leiti, et genoomis esineb väga vähesel määral mittekodeerivaid piirkondi. Enamiku geenide funktsioone ei teata.[2]
Virioni mõõtmeteks on 250×350 nm – seega on ta nähtav valgusmikroskoobis.[3]
VACV on Orthopox-viiruste tüüpliik. Vaktsiinia viirus võib nakatada paljusid liike (sarnaselt CPXV-ga), kuid tal puudub teadaolev peremeesorganism. Vaktsiinia viirust uuritakse, kuna kardetakse, et rõugeviirust (Variola viirus) võidakse kasutada bioterrorismis.[3]
Vaktsiinia viiruse päritolu ja peremeesorganism on teadmata. On levinud arvamus, et lehmarõuge viirust (CPXV) kasutas Edward Jenner 1796. aastal rõugete (Variola viiruse) vaktsineerimisel, kuid 1939. aastal demonstreeris Alan Downie, et 20. sajandil kasutatud vaktsiini tüved olid bioloogiliselt erinevad CPXV-st.[3]
Vaktsiinia viiruse genoomi järjestuse analüüs on näidanud, et VACV ei ole arenenud otse CPXV-st ega varioola viirusest (VARV) rekombinatsiooni või muteerumise teel. Ühe teooria kohaselt pärineb vaktsiinia viirus hobuste rõugeviirusest, mille tõenduseks on fakt, et Jenner ja teised vaktsineerijad kasutasid hobustest võetud vaktsiine, kui lehmarõuge viirust polnud käepärast. Siiski ei ole see piisav tõestus, et VACV on hobusest pärit.[3]
VACV genoom on lineaarne, kaheahelaline DNA (dsDNA) molekul, mille pikkuseks on 185 000 – 200 000 aluspaari. DNA otsad on kovalentselt seotud, moodustades juuksenõela struktuure. Terminaalsed otsad on ümberpööratud kordusjärjestused (ITR-id), mille pikkus tüvedel erineb. VACV genoom on tihedalt kokku pakitud, seega mittekodeerivat ala esineb genoomis vähesel määral ning mRNA-d ei ole splaisitud.
Genoomi võib üldiselt jagada kolmeks regiooniks. Tsentraalne regioon (u 100 000 aluspaari) kodeerib erinevatel tüvedel valke, mis on tugevalt konserveerunud (ehk kõikidel Chordopox-viirustel on need järjestused üldiselt identsed). Enamik neist valkudest (89) on äärmiselt vajalikud mingil replikatsiooni etapil. Mõlemad terminaalsed otsad aga kodeerivad valke, mille järjestused varieeruvad suurel määral eri Chordopox-viirustel (kaasa arvatud erinevatel VACV tüvedel). Nendeks on üldiselt luksusfunktsioonid ehk need geenid ei ole replikatsiooniks ja virionide moodustumiseks absoluutselt vajalikud. Nimetatud geenide kaudu mõjutatakse peremeesorganismide valikut, virulentsust ja interaktsioone peremeesorganismi immuunsüsteemiga.[3]
Vaktsiinia viiruse virioni on kirjeldatud tellisekujulisena, selle mõõtmed on 250 nm x 350 nm ja see on ümbritsetud ühe või enama membraaniga. Morfoloogiliselt on eristatavad kaks struktuuri: IMV (rakusisene valminud viirus; inglise intracellular mature virus) ja EEV (rakuväline kaetud viirus; inglise extracellular enveloped virus).
IMV koosneb kahest membraanist, mis sisaldab hantlikujulist tuumikut (inglise core) ja lateraalseid kehasid. Tuumik sisaldab oma väliskihis poore ja on ümbritsetud valguogadega. Tuumikusse on pakitud genoom koos vajalike struktuurvalkude ja ensüümidega, mida kasutatakse viiruse varajases infektsioonis.
EEV vorm on põhimõtteliselt IMV koos ühe lisalipiidmembraaniga. Võimalik, et see on pärit kas trans-Golgi kompleksist või varajasest endosoomist. Lisalipiidmembraan on õrn ning sisaldab antigeene, mis puuduvad IMV partiklist.[3]
Mõni minut pärast infektsiooni algust sünteesitakse VACV mRNA-d. Seda protsessi teostab viiruse DNA-sõltumatu RNA polümeraas, mis on pakitud virioni koos vajalike transkriptsioonifaktorite ja ensüümidega (mRNA-de polü-A ja cap-struktuuri lisamise jaoks). Viiruse mRNA-d surutakse tuumikust välja.
Varajasteks valkudeks on DNA replikatsiooni ja nukleosiidtrifosfaadi prekursorite sünteesi ensüümid ning faktorid, mis blokeerivad kaasasündinud immuunvastust. Pärast varaste geenide ekspressiooni tuumik-struktuur lagundatakse ning genoom vabaneb tsütoplasmasse.
Algab keskmiste geenide transkriptsioon, millest paljud on transkriptsioonifaktorid, mis on vajalikud hiliste geenide ekspressiooniks.
Hilised geenid kodeerivad struktuurvalke, millest moodustuvad uued virionid, ning lisafaktoreid, mis mõjutavad peremeesorganismi vastust infektsioonile.
Valk D10 eemaldab peremeesraku mRNA-de metüleeritud cap-struktuuri, lülitades peremehe valgusünteesi välja ning eemaldades konkurentsi enda valkude transleerimiseks.[3]
Viiruse DNA replikatsioon toimub tsütoplasmas asuvates nn replikatsioonikompleksides. Viiruse DNA kodeerib DNA replikatsiooniks enamik ensüüme: DNA polümeraas, nukleosiidi fosfohüdrolaas, üheahelalist DNA-d siduv valk, protsessiivsuse faktor ja valgukinaas. Kodeerivateks ensüümideks on veel topoisomeraas ja DNA ligaas, millest viimane ei ole replikatsiooniks kindlasti vajalik, kuigi ta on genoomis olemas.
DNA replikatsioon algab lõikega ühte DNA ahelasse terminaalse silmuse lähedusse. Seejärel silmus avaneb ning sellest saab DNA sünteesi maatriks. Ahela elongatsioon toimub teise otsa kinnise silmuseni ning DNA ahelad eralduvad. Uue juuksenõela struktuuri moodustumine võimaldab DNA replikatsioonil jätkuda ahela nihutamise/väljatõrjumise kaudu. Moodustuvad DNA kontaktemeerid, mis eraldatakse monomeerideks virionisse pakkimise ajal.[3]
Virioni moodustumine toimub tsütoplasmakompleksides. Esimeseks nähtavaks struktuuriks on poolkuukujuline viiruse valkudest ja peremehe lipiididest koosnev struktuur. Pealmine kiht koosneb valgust D13, mis moodustab trimeere ja stabiliseerib poolkuukujulise membraani moodustumist. See pikeneb ning sisse pakitakse genoom. Toimub mõningate kapsiidi valkude lõikamine ja virioni tuumiku kondensatsioon, mis viib infektsioonilise IMV moodustumiseni. Enamik IMV partikleid jääb nakatunud rakku kuni selle lüüsumiseni. Osa neist transporditakse mikrotuubulite abil lähedalasuvasse mikrotuubulite organiseerimise keskusse, kus nad pakitakse lisamembraani (mis pärineb kas trans-Golgi kompleksist või varajasest endosoomist), mida on mitmed viiruse valgud modifitseerinud. Moodustunud on IEV (rakusisene kaetud viiruse) virion, mis transporditakse mikrotuubulite abil raku pinnale, mille käigus kaotab IEV oma välimise membraani (virioni jääb katma kaks membraani – CEV). Raku pinnal kasvatab virion endale saba, mille abil liigub ta rakust kaugemale ja siseneb lähedal asuvatesse nakatumata rakkudesse EEV-na.[3]
VACV-d on kasutatud rõugete viiruse vastu vaktsineerimisel. Viirusel on täheldatud mitmeid negatiivseid kõrvalmõjusid, kuid tänu viirusele on rõuged ravitud. Tänapäeval on loodud uus vaktsiin ACAM2000 (tüvi Acambis 2000), mida saab vajadusel rõugeviiruse vastu kasutada.[5]
Vaktsiinia viirus on heaks viirusvektoriks, kuna tal on suur DNA, millest paljud geenid on luksusfunktsioonideks. Neid saab asendada meile vajalike geenijärjestustega. Elava viiruse kasutamine viirusvektorina, teiste patogeenide antigeenide ekspressiooniks annab mitmeid eeliseid. Näiteks saab kasutada väikest doosi, tänu millele langeb vaktsiini doseerimise kulu. Antigeeni toodetakse pika aja vältel, tänu millele tekib terviklik immuunsus.
Ühtegi rekombinantset viirust ei ole lubatud kasutada sel moel vaktsiinina. Töös on mitmed kliinilised eksperimendid potentsiaalsete vaktsiinide katsetamiseks. Vaktsiinia viirust on mõeldud kasutada HIV vastu. Samuti on vaktsiinia viirust katsetatud Epsteini-Barri viiruse immuniseerimiseks.
Ühtki poksviiruste vektorit ei ole litsentseeritud inimese vaktsiinina. Neid kasutatakse laialdaselt veterinaarias. Selle näiteks on vaktsiinia viiruse vaktsiin, mis ekspresseerib marutõbe põhjustava viiruse välispinna glükoproteiine, mida kasutatakse eluslooduse immuniseerimiseks. Marutaudi leviku piiramiseks metsloomadel nakatatakse nende sööt rekombinantse Vaktsiinia viirusega. Seejärel saavutavad loomad immuunsuse marutõve suhtes.[5]
Vaktsiinia viirus (VACV või VV) on poksviiruste hulka kuuluv tsütoplasmas replitseeruv membraaniga viirus. Vaktsiinia viirusel on lineaarne, kaheahelaline DNA (dsDNA), mis on mitmetel tüvedel sekveneeritud. Genoom on umbes 192 000 aluspaari pikk (olenevalt tüvest), millest 66,6% on A-T-rikas piirkond (sisaldab palju adeniini-tümiini aluspaare).
Goebel jt leidsid sekveneerimisel 263 potentsiaalset klasterdunud geeni. Lisaks leiti, et genoomis esineb väga vähesel määral mittekodeerivaid piirkondi. Enamiku geenide funktsioone ei teata.
Virioni mõõtmeteks on 250×350 nm – seega on ta nähtav valgusmikroskoobis.
VACV on Orthopox-viiruste tüüpliik. Vaktsiinia viirus võib nakatada paljusid liike (sarnaselt CPXV-ga), kuid tal puudub teadaolev peremeesorganism. Vaktsiinia viirust uuritakse, kuna kardetakse, et rõugeviirust (Variola viirus) võidakse kasutada bioterrorismis.
Il virus del vaccino (in latino scientifico: Vaccinia virus) è una specie di virus a DNA della famiglia dei Poxviridae, sottofamiglia Chordopoxvirinae, genere Orthopoxvirus, che presenta immunità crociata col Variola virus, l'agente responsabile del vaiolo umano[1]; ciò è alla base della vaccinazione antivaiolosa, effettuata mediante inoculazione del virus vivo attenuato[2].
Il virus del vaccino è un virus di grandi dimensioni (misura 360 × 270 × 250 nm, con una massa di circa 5-10 fg)[3]. Il suo genoma è costituito da una molecola di DNA a doppia elica in grado di codificare potenzialmente circa 250 proteine differenti. Vaccinia è un virus con una vasta gamma di ospiti, di sua origine incerta, in grado di indurre sia l'immunità umorale che l'immunità cellulare al virus del vaiolo.
Poiché le lesioni sulla membrana corion-allantoidea provocate dai diversi Orthopoxvirus sono diverse fra di loro, il loro esame permette la diagnosi differenziale fra i vari agenti etiologici. Il virus vaccinico produce sulla membrana corion-allantoidea di pollo delle pustole di grandi dimensioni, con centro necrotico. Le lesioni prodotte dal virus del vaiolo bovino e dal virus del vaiolo delle scimmie sono emorragiche; quelle prodotte dal Variola virus sono più piccole. Altro carattere distintivo del virus vaccinico è che, a differenza del Variola virus, può essere passato in serie nel coniglio per via cutanea[4].
Ci sono molti ceppi di virus Vaccinia con proprietà biologiche differenti fra di loro[5]. Il vaccino autorizzato negli Stati Uniti (Dryvax, Wyeth Laboratories, Inc.), la cui produzione è stata interrotta nel 1982, era preparato utilizzando il ceppo del virus Vaccinia New York City Board of Health (NYCBOH) preparato dalle lesioni vescicolose ("linfa") che si producevano sulla cute dei vitelli; ma in altri paesi erano utilizzati altri ceppi di Vaccinia virus. Quando si inoculava a scopo di vaccinazione, nella sede dell'inoculo si formava una vescicola-pustola ombelicata, che evolveva in una crosta e guariva in 3-4 settimane lasciando una cicatrice. La vaccinazione poteva avere molti effetti collaterali indesiderati, la più grave delle quali poteva essere la grave eruzione varicelliforme di Kaposi spesso mortale[6][7]. In Italia, la vaccinazione è stata sospesa nel 1977 e abrogata definitivamente nel 1981[8].
Il virus del vaccino (in latino scientifico: Vaccinia virus) è una specie di virus a DNA della famiglia dei Poxviridae, sottofamiglia Chordopoxvirinae, genere Orthopoxvirus, che presenta immunità crociata col Variola virus, l'agente responsabile del vaiolo umano; ciò è alla base della vaccinazione antivaiolosa, effettuata mediante inoculazione del virus vivo attenuato.
Vaccinia (sigla: VACV) é um vírus do gênero Orthopoxvirus da família Poxviridade que, em seres humanos, é causador de doença não letal, pustular e localizada. É consenso na literatura científica que o vírus vaccinia não tem hospedeiros naturais, porém casos de infecção de bovinos e humanos por vírus vaccinia são relatados no Brasil e na India[2]
Edward Jenner em 1796 testou a hipótese que as ordenhadoras da região do interior da Inglaterra não contraíam varíola pois eram protegidas pela infecção que apresentavam nas mãos contraída das vacas (vírus da varíola bovina). Ele retirou material da lesão da ordenhadora Sarah Nelmes e inoculou em uma criança. Semanas depois, ele inoculou no braço da criança material oriundo de lesão de varíola e a criança não desenvolveu a doença. Após outras tentativas com sucesso, ele publicou seus achados em 1798 no artigo "An Inquiry Into the Causes and Effects of the Variolae Vaccinae: A Disease Discovered in Some of the Western Counties of England, Particularly Gloucestershire, and Known by the Name of the Cow Pox". O material utilizado para essa prática passou a ser chamado de vírus vaccinia, em referência ao termo em latim vaccinae que denota a origem do material da vaca. Essa foi a primeira vacina desenvolvida no mundo, sendo um marco para a história da Medicina, da Imunologia e, principalmente, da virologia. Contudo, em 1939, o pesquisador inglês A.W. Downie[3] analisou amostras da vacina antivariólica (vírus vaccinia) e de varíola bovina isolado de casos naturais recentes de cowpox em vacas. Sua conclusão foi que tratava-se de vírus totalmente diferentes, como, de fato, sabemos atualmente à luz da genômica[4]: vírus vaccinia e varíola bovina são espécies distintas do gênero Orthopoxvirus. Assim, acredita-se que, de alguma maneira, após a descoberta de Jenner, o material utilizado para produção da vacina não mais foi o vírus da varíola bovina, mas o vírus vaccinia. Contudo, ganha força entre os pesquisadores a ideia de que Jenner pode não ter usado o vírus da varíola bovina como fonte para produção da vacina, mas vírus vaccinia que, na época poderia causar infecções naturais em vacas. Atualmente, o vírus vaccinia não causa infecções naturais no mundo, exceto no Brasil e India, como acima mencionado. Há ainda a presença na época de infecção de cavalos pelo vírus da varíola eqüina, um vírus semelhante ao vírus vaccinia, porém considerado um potencial ancestral para a linhagem de vírus vaccinia.[5] O próprio Jenner cita no Inquiry que inoculou material de varíola em pessoas que tinham desenvolvido previamente lesões por varíola eqüina e essas pessoas não desenvolveram varíola.
Identificado em focos esparsos desde 1999[6] entre bovinos na região Sudeste, a infecção por vírus vaccinia se espalhou pelo Brasil. A cepa de vírus vaccinia mais prevalente é o vírus Cantagalo, com inúmeros casos descritos ao longo dos anos[7][8]. Outros isolados também são descritos, principalmente na região de Minas Gerais e São Paulo.[9][10][11]
.png)
|coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) |coautores= (ajuda) Vaccinia (sigla: VACV) é um vírus do gênero Orthopoxvirus da família Poxviridade que, em seres humanos, é causador de doença não letal, pustular e localizada. É consenso na literatura científica que o vírus vaccinia não tem hospedeiros naturais, porém casos de infecção de bovinos e humanos por vírus vaccinia são relatados no Brasil e na India
