The name "Chiroptera" is derived from Greek and literally means "hand wing" ("chiro" + "ptera"). Bats are so named because evolution has shaped their wings through modifications to the ancestral tetrapod forelimb. These modifications are primarily the result of an elongation of the digits, or fingers. Thus, the majority of a bat's wing is actually its hand.
The earliest fossil bat is a remarkably well preserved animal from early Eocene rocks in the Green River formation of Wyoming. Given the name Icaronycteris, it comes from a species that is clearly microchiropteran. This implies that the split between the two groups occurred quite early, and the fossil sheds no light on the question of whether bats are monophyletic.
Bats are unmistakable. No mammals other than bats have true wings and flight. Bat wings are modified forelimbs, much as are bird wings, except in the case of bats the flight surface is covered with skin and supported by four fingers, while in birds the flight surface is provided mostly by feathers and is supported by the wrist and two digits. The flight membrane usually extends down the sides of the body and attaches to the hind legs. Bats also often have a tail membrane called a uropatagium. In order to accomodate powerful flight muscles, the thoracic region of bats is quite robust. In addition to providing power, a massive chest and shoulders maintains the center of gravity between the wings, making flight more efficient. The opposite is true of the posterior end of the body, which is small relative to the chest and back. The hindlimbs in particular are generally short and small, with sharp, curved claws that help bats cling to surfaces in their roost.
An important cranial characteristic for recognizing bat families is the nature of the premaxilla.
The suborder names, Megachiroptera and Microchiroptera, imply that megabats are all large and microbats are all small, which is is not always the case. The smallest bat is indeed a microchiropteran (Craseonycteris thonglongyai) and weighs only 2 to 3 grams. Likewise, the largest bats are among the Megachiroptera and can weigh up to 1500 grams. Size varies with each group, however, with the smallest megachiropterans weighing only 13 grams and the largest microchiropterans weighing nearly 200 grams.
There are several obvious morphological features that distinguish the two suborders. Megachiropterans rely on vision to orient in the dark of night, and thus have large, prominent eyes. All microchiropterans rely heavily on echolocation, and not vision, and generally have small eyes. Instead most microchiropterans have large, complex pinnae (external ears), including an enlarged tragus or antitragus. Megabats have claws on the second digits supporting their wings (with one exception); this is never the case in microbats. Microbats often have dentition or cheek teeth whose morphology can easily be related to dilambdodont teeth; megabats have simplified cheek teeth that are difficult to interpret.
Other Physical Features: endothermic ; heterothermic ; homoiothermic; bilateral symmetry
Sexual Dimorphism: sexes alike; female larger; sexes shaped differently
Few studies have directly examined the effects of predators on bat populations. Most of this type of information comes from anecdotal observation of predation events or evidence of bats in the scat of predators. Groups that are known to eat bats are owls and other birds of prey, many carnivores, other bats, and snakes.
Bats are probably most vulnerable to predators as they roost during the day or emerge in large groups in the early evening. Predators like snakes or hawks often wait near the entrances of caves at dusk, attacking bats as they leave the roost. Juvenile bats that cannot yet fly are also at risk of predation if they fall to the ground. Individual bats flying in the dark of night are probably difficult to catch, even for owls, which can fly and locate prey well in the dark. Several species of bat have become specialized for preying on other bats, these include the New World species Vampyrum spectrum and Chrotopterus auritus, and two Old World species in the genus Megaderma.
Bats generally avoid predation by staying in protected roosts during the day and through agile flight at night. Most bats are also cryptically colored.
Known Predators:
Anti-predator Adaptations: cryptic
Bats live surprisingly long lives. Typically, mammalian lifespans roughly correlate with their body size: smaller mammals live short lives, whereas larger mammals live longer lives. Bats are the only group of mammals that does not conform to this relationship. Despite the fact that bats are generally small mammals, many bats can live over 30 years in the wild. Where data on longevity is available, lifespans in the wild are often recorded from 10 to 25 years. Typically, a given species will live at least 3.5 times longer than other mammals of similar size.
There are several viable hypotheses to explain longevity in bats. Hibernation and daily torpor may restrict lifetime energy expenditure in individuals, allowing them to live longer. Lack of predation pressure on adults may also allow bats to live long lives. For their size, bats have low reproductive rates in a given breeding season. Typically, females give birth to only one or two young per year, but reproduce many times over a long life. By evolving a reproductive strategy that is more typical of large mammals, perhaps lifespans have evolved to match those of large mammals as well.
The longest-lived bat on record is a little brown bat (Myotis lucifigus). One banded individual was recaptured 33 years after it was originally tagged. These bats weigh only 7 grams as adults, roughly 1/3 the size of a house mouse. Myotis lucifugus is one of the most widely studied species worldwide; thus, it would not be surprising if other, less well-known species live even longer.
Bats can be found in many terrestrial habitats below the polar regions. Typical habitats include temperate and tropical forests, deserts, open fields, agricultural areas, and in suburban and urban environments. Many bats forage near freshwater streams, lakes and ponds, preying on insects as they emerge from the water. Generally, if a terrestrial habitat provides access to sufficient roost sites and appropriate food, one or more species will be found there. Bats generally have very specific roosting requirements, which differ among species. They may roost in caves, crevices, trees, under logs, and even in human dwellings. Bats may also use different types of roosts at different times. For example, a species that hibernates in a cave during the winter may use crevices in tree holes as roosts during warmer months.
Habitat Regions: temperate ; tropical ; terrestrial
Terrestrial Biomes: desert or dune ; savanna or grassland ; chaparral ; forest ; rainforest ; scrub forest ; mountains
Wetlands: marsh ; swamp ; bog
Other Habitat Features: urban ; suburban ; agricultural ; riparian ; estuarine
Bats are found throughout the world in tropical and temperate habitats. They are missing only from polar regions and from some isolated islands. Although bats are relatively common in temperate regions, they reach their greatest diversity in tropical forests.
Biogeographic Regions: nearctic (Native ); palearctic (Native ); oriental (Native ); ethiopian (Native ); neotropical (Native ); australian (Native ); oceanic islands (Native )
Other Geographic Terms: cosmopolitan ; island endemic
As a group, bats eat a wide variety of food types. The majority of species eat insects, either taking them on the wing or picking them off of surfaces. Species specialized for eating fruit, nectar, or pollen are especially abundant and diverse in tropical regions. Some bats eat vertebrates like frogs, rodents, birds, or other bats. Several species (e.g., Noctilio leporinus and Myotis vivesi) are specialized to trawl for fish. Three species of bats, the vampire bats subsist solely on the blood of other vertebrates. Although most stories related to mythical "vampires" originated in the Old World, there are no Old World bat species that feed on blood. Vampire bats occur only in the neotropics. Vampire bats eat blood by using their sharp incisors to make incisions in the skin of their their prey. An anticoagulant in their saliva keeps blood flowing while they lap it up. Only one of these three species eats the blood of mammalian prey, the common vampire bat (Desmodus rotundus). The other two species (Diaemus youngi and Diphylla ecaudata) are specialized for feeding only on birds. Although most bats tend to be specialized for a particular diet, most frugivorous bats also include arthropod prey in their diet when available. At least one extant species, the unusual New Zealand lesser short-tailed bat (Mystacina tuberculata), is omnivorous.
The different food preferences of bats are widely distributed among families. Megachiropterans eat only fruit and nectar, but the entire range of diets can be found among microchiropterans. Insectivory is common in many families, and carnivory on vertebrates is exhibited by several. The New World leaf-nosed bats (family Phyllostomidae) in particular have undergone an extensive radiation in ecology and food habits. The entire range of diets exploited by all of Chiroptera can be observed in this single family, which also includes the only sanguivorous (blood feeding) bats.
Primary Diet: carnivore (Eats terrestrial vertebrates, Piscivore , Sanguivore , Insectivore , Eats non-insect arthropods); herbivore (Frugivore , Nectarivore ); omnivore
Because of their high metabolic needs and diverse diets, bats can impact the communities in which they live in a variety of important ways. They are important pollinators and seed dispersers, particularly in tropical communities. Also, carnivorous and insectivorous bats may significantly limit their prey populations. Bats may be keystone species in many communities, particularly in the tropics where they are most abundant and diverse.
Bats are associated with many kinds of internal and external parasites. They are known to harbor several protozoans that cause malaria (e.g., Plasmodium, Hepatocystis, Nycteria and Polychromophilus) although none of the malarial parasites found in bats cause malaria in humans. Trypanosome protozoans, that may cause a variety of diseases, such as sleeping sickness, are also found in a number of bat species. Many flatworms (Cestoda and Trematoda) and roundworms (Nematoda) spend at least part of their life cycle within the tissues of bat hosts. Bats commonly harbor external, arthropod parasites. Ticks, mites and insects such as true bugs and fleas are known to live and feed on bats. An entire family of flies, Streblidae, has co-evolved with bats. These flies have secondarily lost the ability to fly, living only in the fur of bats. Species that parasitize bats exhibit a range of host-specificity: some are found on one or a few bats, others occur on a wider variety of bat species, and still others can parasitize bats as well as other taxonomic groups.
Ecosystem Impact: disperses seeds; pollinates; keystone species
Commensal/Parasitic Species:
Although many people consider bats to be harmful pests, bats play pivotal roles in ecological communities and benefit humans in numerous ways. Many species of insectivorous bats prey heavily on insects that transmit diseases or are crop pests. In addition, bat guano (feces) is often used to fertilize crops. Many tons of guano are mined each year from caves where bats aggregate in large numbers. In other words, some species eat crop pests and excrete crop fertilizer! Evidence continues to accumulate in support of the immense economic benefit of insectivorous bats for the agricultural industries worldwide. Frugivorous bats are important seed dispersers, helping promote the diversity of fruiting trees in the tropics. Bats that eat pollen and nectar are important pollinators, and some plants they pollinate are economically important to humans, such as Agave and bananas (Musa). Larger bats, such as pteropodids are sometimes eaten by humans.
Recently, common vampire bats have become an important focus of medical research. Vampire bats are generally considered a significant threat to human interests because they regularly transmit rabies to cattle (and sometimes to people). However, the anticoagulant protein in their saliva ("Desmoteplase") is being studied in an effort to help prevent blood clots in humans, such as those being treated for stroke.
The increasing popularity of bats has led to a booming ecotourism industry, often surrounding large roost emergences, such as those of Mexican free-tailed bats.
Positive Impacts: food ; ecotourism ; source of medicine or drug ; research and education; produces fertilizer; pollinates crops; controls pest population
Although bats are often perceived as much more of a threat to human interests than they actually are, bats may negatively impact humans in at least two ways. Some species roost in human dwellings and can become a nuisance. This is particularly true if a large colony takes up residence in a home, producing a great deal of guano and an unpleasant odor. Bats also carry and transmit rabies. In general, bats rarely transmit rabies to other species, including humans and domestic animals. Vampire bats, on the other hand, regularly transmit the disease to domestic cattle, representing a large financial burden for the cattle industry in the New World tropics. Rabies is transmitted through saliva and other body fluids and vampire bats exhibit several behaviors which make them especially effective vectors of the disease (e.g., social grooming and food sharing). Their feeding habits result in their saliva contacting the blood of other animals, which is an ideal situation for rabies transmission.
Negative Impacts: injures humans (carries human disease); causes or carries domestic animal disease ; household pest
Bats are the second-most speciose group of mammals, after rodents. The approximately 925 species of living bats make up around 20% of all known living mammal species. In some tropical areas, there are more species of bats than of all other kinds of mammals combined.
Bats are often divided into two major groups, usually given the rank of suborders, Megachiroptera and Microchiroptera. Although these groups probably do not represent monophyletic lineages (discussed in more detail below), there are several relevant ecological differences between them. These groups will be used throughout this account in describing the diversity of bat life histories.
Megachiroptera includes one family (Pteropodidae) and about 166 species. All feed primarily on plant material, either fruit, nectar or pollen. The remaining 16 families (around 759 species) belong to Microchiroptera. The majority of species are insectivorous, and insectivory is widely distributed through all microchiropteran families. However, many microchiropterans have become specialized to eat other kinds of diets. Some bats are carnivorous (feeding on rodents, other bats, reptiles, birds, amphibians, and even fish), many consume fruit, some are specialized for extracting nectar from flowers, and one subfamily (three species in the subfamily Desmodontinae) feeds on nothing but the blood of other vertebrates. Megachiropterans and microchiropterans differ in many other ways. Megachiropterans are found only in the Old World tropics, while microchiropterans are much more broadly distributed. Microchiropterans use highly sophisticated echolocation for orientation; megachiropterans orient primarily using their eyes, although members of one genus, Rousettus, are capable of a simple form of echolocation that is not related to echolocation in microchiropterans. Megachiropteran species control their body temperature within a tight range of temperatures and none hibernates; many microchiropterans have labile body temperatures, and some hibernate.
Approximately 25% of all species within Chiroptera (nearly 240 species) are considered threatened by the International Union for the Conservation of Nature (IUCN). At least twelve species have gone extinct in recent times. Megachiropterans tend to be more at risk than microchiropterans (34% and 22% of species, respectively), but both groups are facing substantial threats from habitat loss and fragmentation. Destruction of, or disturbances to, roost sites is particularly problematic for bats. Pesticide use also indirectly harms bats that eat insects or plant products that have been chemically treated. Species with relatively small geographic ranges and/or that are ecologically specialized tend to be at greatest risk.
In recent years, the general public has become increasingly aware of the beneficial roles that bats play in ecosystems and their unique and amazing life histories. A wealth of research now demonstrates that bats are a vital component of many ecosystems and an important resource for humans. Efforts to protect bats have increased. For example, many caves that serve as large hibernacula are fixed with gates that allow access by bats, but not by humans. Rather than trying to eradicate bats from homes and neighborhoods, many people are placing bat houses in their yards to give bats appropriate roosting habitat. In the United Kingdom, all bats and bat roosts are protected by law. Several large roost emergences, including evening emergences from a roost under the Congress Avenue Bridge in Austin, Texas, draw millions of tourists each year. Conservation organizations like Bat Conservation International (www.batcon.org) have growing memberships among the general public and run many successful bat conservation projects, including projects in the developing world designed to increase awareness and appreciation.
Echolocation is another signature life history strategy in bats. All microchiropterans rely heavily on echolocation to navigate through their environment and to find food. Bats call at frequencies that are typically higher than humans can hear. These sounds bounce off objects and produce echoes, which bats can hear and interpret. Bat calls vary in duration and structure. Some species use short calls (2 to 5 milliseconds) at a high rate of repetition, while other species use longer (about 20 milliseconds), but less frequent calls. The frequency (pitch) characteristics also vary within and among species. Differences in characteristics like frequency and duration affect the ability of an echolocation call to produce echoes from objects of different sizes, shapes, and at different distances. As a result, echolocation call structure can reveal quite a bit about the ecology and foraging strategy of a bat species.
Perhaps the biggest functional difference between vision and echolocation is that vision is a passive mode of perception, while echolocation is an active mode of perception. Vision typically relies on external sources of light energy. Echolocation is quite different in that the energy provided is by the animals themselves. Because bats have tight control over what kinds of sound they produce, bats can exhibit a high degree of control over what types of objects they can perceive. Echolocation calls vary among species, within species, and even within individuals. This variation in echolocation behavior reflects variation in the habitats bats are using and the food for which they are searching. Bats can also use "passive echolocation", detecting and locating prey based on prey-generated sounds, such as frogs calling or the sound of a beetle walking across sand.
Bats communicate with one another in a variety of ways. Although bats may be able to hear and interpret the echolocation calls of other bats, there is little evidence that those calls are used directly in communication. Bats employ a suite of communication calls, most of which are audible to the human ear. Some species use a diverse repertoire of social calls, which can be useful in intra-specific agression, mother-infant communication, and mating behavior.
Scent marks and pheromones are also important in bats, as they are in other mammals. Scent is used to communicate reproductive status and individual or group identity. Many species have special scent glands near their faces or their wings. One family, the sac winged bats (Emballonuridae), are so called because of a sac on the leading edge of their wing that may be a scent gland.
Bats also communicate with visual displays, often during courtship. Some species have special markings on their wings or pelage, and engage in ritualized displays to attract mates.
Communication Channels: visual ; tactile ; acoustic ; chemical
Other Communication Modes: pheromones ; scent marks
Perception Channels: visual ; tactile ; acoustic ; ultrasound ; echolocation ; chemical
Mating systems vary among bat species. Many temperate bats mate in the fall as they aggregate near their winter hibernacula. These bats are generally promiscuous. Pteropodids also tend to have promiscuous mating systems. These bats often aggregate in large groups in one or a few trees and mate with various nearby individuals. In many neotropical microchiropterans, one or two males defend small harems of females. Males secure all matings with their harem females until other males supplant them. While most species are either polygynous or promiscuous, there are some bats that are monogamous. In these cases, the male, female, and their offspring roost together in a family group and males may contribute to protecting and feeding the young. Examples include Vampyrum spectrum, Lavia frons, Hipposideros galeritus, H. beatus, Nycteris hispida, N. arge, N. nana, and some Kerivoula species. One megachiropteran species, Hypsignathus monstrosus, has a lek mating system, where males gather in a lekking arena to display to females, who then choose the most desirable of mates. Courtship behavior is complex in some species, while in others, it can be nearly nonexistent (e.g., males of some species will mate with hibernating females that barely react to the copulation event).
Mating System: monogamous ; polygynous ; polygynandrous (promiscuous)
A large number of bats breed seasonally. Temperate species often breed before they enter hibernation while many tropical species breed in a cycle that is linked to wet-dry seasonality. All species that are not seasonal breeders occur in the tropics, where resources may not be as variable as in temperate regions. The function of seasonal breeding is to coordinate reproduction with the availability of resources to support newborn young. To this end, many species have also evolved complex reproductive physiology including delayed ovulation, sperm storage, delayed fertilization, delayed implantation, and embryonic diapause. Females generally give birth to one two two pups per litter, but in some species in the genus Lasiurus, litter sizes may reach 3 or 4 individuals (e.g. Lasiurus borealis, L.seminolus, and L.cinereus).
Key Reproductive Features: iteroparous ; seasonal breeding ; year-round breeding ; gonochoric/gonochoristic/dioecious (sexes separate); sexual ; viviparous ; sperm-storing ; delayed fertilization ; delayed implantation ; embryonic diapause
At birth, newborn bats weigh between 10 and 30% of their mother's weight, putting a large energetic strain on pregnant females. All newborn bats are completely dependent on their mothers for both protection and nourishment. This is true even in Pteropodidae, where pups are born with fur and open eyes. Microchiropterans tend to be more altricial at birth.
Aside from the few monogamous bat species, where males contribute to feeding and protecting young, all parental care in bats is provided by females. Some males defend feeding territories for their harems, thereby contributing indirectly to the survival of their young after birth. Bats cannot fly when they are born, so young bats either remain in the roost while their mothers forage, or cling to their mothers' during flight. Females of many species form maternity colonies while they are lactating and rearing young. When the young are left in the roost as the mother forages, they cluster together to keep warm. Upon their return, mothers and their respective infants can identify each other by their vocalizations and scent, and thus can successfully reunite. In some species, females will communally care for young, with "babysitters" caring for the cluster of young while their roost-mates forage.
Juveniles grow quickly and can usually fly within 2 to 4 weeks of birth. They are weaned shortly thereafter. Thus, lactation is relatively short, but metabolically demanding.
Parental Investment: altricial ; pre-fertilization (Provisioning, Protecting: Female); pre-hatching/birth (Provisioning: Female, Protecting: Female); pre-weaning/fledging (Provisioning: Male, Female, Protecting: Male, Female)
'n Vlermuis is 'n soogdier wat kan vlieg. Hulle behoort tot die orde Chiroptera. Vlermuise is almal skemer- of nagdiere. Omdat sommige spesies nie goed in die donker kan sien nie, het hulle 'n soort natuurlike sonar ontwikkel (eggolokalisering) waarmee voorwerpe in vlug geïdentifiseer en gelokaliseer kan word.
Vlermuise word gejag omdat hulle skade in vrugteboorde aanrig en siektes aan vee oordra. Die vergiftiging van insekte en die uitroeiing van die natuurlike habitat hou ook 'n groot bedreiging vir die soogdiere in. Hoewel daar ander soogdiere is wat met behulp van groot velplooie deur die lug kan beweeg, byvoorbeeld die vlieënde maki's (orde Dermoptera). word vlermuise as die enigste soogdiere beskou wat werklik kan vlieg omdat hulle in die lug kan bly deur hulle vlerke te klap.
Daar word algemeen aanvaar dat die besondere vermoë geleidelik ontwikkel het en dat vlermuise, net soos die landlewende insekvretende soogdiere (orde Insectivora), van die uitgestorwe boombewoners Trituberculata afstam. Fossiele dui bowendien daarop dat vlermuise reeds gedurende die Eoseen (50 miljoen jaar gelede) geleef het.
Vlermuise kan van 3,5 g tot 900 g weeg, terwyl die vlerkspan tussen 20 cm en 1,5 m kan wees. Die vlerke bestaan uit 'n dubbele, elastiese velmembraan wat oor die arm en 4 vingers van die voorpote span. Die armbene, middelhandbeentjies en vingerlitte is spesiaal verleng en aangepas sodat ingewikkelde vliegbewegings uitgevoer kan word. Sommige spesies kan selfs op een plek in die lug bly hang.
Net soos by voëls vlieg vlermuisspesies met lang, smal vlerke beter as spesies met kort, breë vlerke. Vlermuise vlieg met 'n snelheid van tussen 15 en 50 km/h. Die vlerk se velmembraan strek tot by die agterpote en daarvandaan dikwels verder tot by die stert. Die duim van die voorpote het 'n sterk, krom nael wat gebruik word om mee te klim en steek buite die voorkant van die vlerk uit.
Die tone van die agterpote is ook vry en van groot, krom naels voorsien. Die vlermuis hang hieraan wanneer hy in sy rusposisie verkeer. Hy het geen inspanning nodig om onderstebo te hang nie, omdat die spiere in die tone outomaties sluit.
Die meeste vlermuise is net snags aktief en rus bedags in verborge skuilplekke. Op die manier het hulle weinig las van natuurlike vyande en mededingers vir kos, soos voëls, wat bedags aktief is. Met uitsondering van Antarktika kom vlermuise oral in die wêreld, maar veral in warm streke, voor.
In gematigde streke hiberneer baie spesies. Die metabolisme word stadiger en die liggaamstemperatuur daal tot dit dieselfde is as die van die omgewing. Vlermuise hou dan in skuilplekke, meestal ondergronds, waar die temperatuur nie laer as 3 tot 8 °C daal nie. Daar is ook enkele spesies wat in die winter na warmer plekke migreer.
Omdat die meeste vlermuise snags aktief is, is hulle sintuie so aangepas dat hulle maklik voedsel in die donker kan opspoor. Die meeste vrugtevlermuise (orde Megachiroptera) het besonder groot en goeie oë, maar die Microchiroptera het meestal swak ontwikkelde oë en moet van 'n bykomende hulpmiddel gebruik maak, naamlik eggolokalisering of sonar.
Die vlermuis stuur klankgolwe uit met 'n toonhoogte wat so hoog is (tussen 25 en 150 kHz) dat 'n mens dit nie kan hoor nie, maar waarvoor hulle eie ore baie gevoelig is. Wanneer die klankgolwe teen 'n voorwerp bots, word dit na die vlermuis teruggekaats en hy vorm 'n "geluidsbeeld" van die voorwerp. Op die manier bepaal die vlermuis hoe die omgewing daar uitsien en of daar enige prooidiere, hindernisse of ander vlermuise aanwesig is.
Die hoefystervlermuis maak byvoorbeeld lang, eentonige geluide deur sy neus en beheer die breedte en rigting van die klankgolwe met behulp van aanhangsels in sy neus. Ander vlermuise stuur via hul bekke nie-gerigte klankgolwe van verskillende toonhoogtes uit. Die reuksintuig van vlermuise is oor die algemeen goed ontwikkel. Vleiseters en bloedsuiers is skynbaar baie gevoelig vir die bottersuur wat in die sweet van warmbloedige diere voorkom. Vlermuise het ook 'n fyn waarneming van temperatuurveranderinge: dié wat in grotte oorwinter, reageer selfs op temperatuurveranderinge van minder as 'n halwe graad Celsius.
Voor die geboorte van die kleintjies versamel al die wyfies in sogenaamde kraamkolonies. Vlermuise wat in koue streke leef, paar in die herfs, maar die spermselle word in die wyfie bewaar en bevrugting vind eers in die lente plaas wanneer sy na haar winterslaap ontwaak. So nie vind bevrugting in die herfs plaas, maar die embrio heg eers in die lente aan die uteruswand vas.
Vlermuise wat in tropiese dele van die wêreld leef, plant deur die hele jaar voort en wyfies kan al 'n volgende kleintjie verwag terwyl die vorige een nog gesoog word. Al die kleintjies in 'n kraamkolonie word binne 'n tydsbestek van 'n paar dae gebore. Die wyfie gee geboorte terwyl sy aan haar duime hang en "vang" die kleintjie met haar vlieghuid. Daar word meestal net een kleintjie gebore, maar sommige spesies baar soms ook tweelinge. By die meeste spesies dra die wyfie die kleintjie saam terwyl sy kos soek, maar wanneer hulle te swaar word, word hulle in die kolonie agtergelaat.
Vlermuise word skynbaar nie soos by voëls vooraf geleer om te vlieg nie. Omdat vlermuise ook nie maklik van die grond af kan vlieg nie, maar van 'n hoogte moet "wegspring", is baie kleintjies se eerste vliegpogings fataal. Die kleintjies is egter na 6 tot 10 weke selfstandig en verlaat dan die kolonie. Hulle is kort daarna ook geslagsryp.
Die vlermuis is vanweë sy grieselrige voorkoms en naglewe 'n simbool van siekte en kwaad in Europa en Suid-Asië. In sommige dele van Europa word vlermuise nog lewend teen die mure van huise gespyker "om bose geeste weg te hou".
Die Chinese, daarenteen, beskou vlermuise as gelukbringers. In die Midde-Ooste, Afrika en die Soenda-eilande word die groter spesies deur verskeie volke geëet, terwyl die Jode vlermuisvleis as onrein beskou. Verder word vrugtevlermuise gejag omdat hulle skade in vrugteboorde aanrig. Al die faktore het egter nie so 'n groot invloed op die vermindering in vlermuisgetalle gehad as die vernietiging van hulle natuurlike habitat nie.
Verder veroorsaak insektedoders ook baie vrektes omdat vlermuise baie meer gevoelig vir gifstowwe is as byvoorbeeld muise en rotte. Die guanovlermuis (Tadarida brasiliensis) se getalle in Arizona het byvoorbeeld van 25 miljoen na 30 000 afgeneem nadat die gif DDT in die omgewing gespuit is.
Vlermuise kan in 2 groepe ingedeel word, naamlik die vrugtevlermuise (suborde Megachiroptera) en die inseketende vlermuise (suborde Microchiroptera) wat ook as die klein vlermuise bekend staan. Alle vrugtevlermuise eet egter nie vrugte nie, terwyl sommige klein vlermuise wel vrugte eet. Die 2 subordes bevat altesaam sowat 850 spesies. Vrugtevlermuise kom in tropiese gebiede van Afrika, Asië, Australië en tussenliggende eilande voor en het meestal geen sonar nie.
Bekende verteenwoordigers is die kalongs (familie Pteropidae), wat ook die vlieënde vosse genoem word. Die familie bevat ook die grootste spesie van alle vlermuise, naamlik Pteropus vampyrus, wat in die Oos-Indiese eilande voorkom. Die bekendste genera in Suid-Afrika is Eidolon, Epomophorus en die Rousettus. Vrugtevlermuise kan bedags dikwels in vrugtebome gesien word waar hulle in swerms aan hulle agterpote hang. Die epouletvlermuise (subfamilie Epomophorinae) en die rosetvlermuise (genus Rousettus) het sowel goeie oë as sonar. Die langtongvlermuise (familie Macroglossidae) leef veral van nektar en stuifmeel en speel dikwels 'n belangrike rol in die bestuiwing van blomme.
Dit staan bekend as chiropterofiele bestuiwing; die blomme gaan snags oop en lok die vlermuise met reukstowwe. Die insekvretende vlermuise (suborde Microchiroptera) is kleiner diere met uiteenlopende eetgewoontes: die meeste spesies eet insekte, maar sommiges eet vis, vrugte of nektar en sekeres leef selfs van bloed. Bekende verteenwoordigers in Suid-Afrika is die blaarneusvlermuise (familie Hipposideridae), die hoefystervlermuise (familie Rhinolophidae), die langoorvlermuise (familie Nycteridae) en die gladdeneusvlermuise (familie Vespertilionidae).
Verteenwoordigers van eersgenoemde 2 families het dikwels bizarre neusaanhangsels en beweeglike ore. Die Amerikaanse blaarneusvlermuise (familie Phyllostomatidae) kom in die Nuwe Wêreld voor en is bekend daarvoor dat hulle uiteenlopende eetgewoontes het. Benewens 'n groot aantal vrugtevreters is daar ook spesies in die familie wat soos kolibries voor 'n blom in die lug hang om die nektar en stuifmeel met hulle lang tonge te lek.
Die groot haaslipvlermuis (Noctilio leporinus) vang visse en krewe. Die merkwaardigste voedingswyse word egter by die vampiers (familie Desmodontidae) aangetref. Die gewone vampier (Desmodus rotundus) maak klein bytwonde aan soogdiere en voëls en lek dan die bloed op (let wel, hulle suig nie). Vampiers is gevaarlik omdat gedomestiseerde diere dikwels die prooi is en siektes soos hondsdolheid deur die vlermuis oorgedra kan word.
Daar is verskeie families onder die orde Chiroptera:
'n Vlermuis is 'n soogdier wat kan vlieg. Hulle behoort tot die orde Chiroptera. Vlermuise is almal skemer- of nagdiere. Omdat sommige spesies nie goed in die donker kan sien nie, het hulle 'n soort natuurlike sonar ontwikkel (eggolokalisering) waarmee voorwerpe in vlug geïdentifiseer en gelokaliseer kan word.
Vlermuise word gejag omdat hulle skade in vrugteboorde aanrig en siektes aan vee oordra. Die vergiftiging van insekte en die uitroeiing van die natuurlike habitat hou ook 'n groot bedreiging vir die soogdiere in. Hoewel daar ander soogdiere is wat met behulp van groot velplooie deur die lug kan beweeg, byvoorbeeld die vlieënde maki's (orde Dermoptera). word vlermuise as die enigste soogdiere beskou wat werklik kan vlieg omdat hulle in die lug kan bly deur hulle vlerke te klap.
Daar word algemeen aanvaar dat die besondere vermoë geleidelik ontwikkel het en dat vlermuise, net soos die landlewende insekvretende soogdiere (orde Insectivora), van die uitgestorwe boombewoners Trituberculata afstam. Fossiele dui bowendien daarop dat vlermuise reeds gedurende die Eoseen (50 miljoen jaar gelede) geleef het.
Clasificación científica Reinu: Animalia Filum: Chordata Clas: Mammalia Orde: Chiroptera Families PteropodidaeEmballonuridae
Rhinopomatidae
Craseonycteridae
Rhinolophidae
Nycteridae
Megadermatidae
Vespertilionidae
Molossidae
Antrozoidae
Natalidae
Myzopodidae
Thyropteridae
Furipteridae
Noctilionidae
Mystacinidae
Mormoopidae
Phyllostomidae
L'esperteyu (orde Chiroptera) (del llatín vespertilium "animal nocherniegu", términu que tamién da orixe al nome d'una de les families d'esperteyos, la familia vespertilionidae), tamién conocíu como Murciéganu ye un mamíferu que tien una ala que xune los caberos cuatro deos de les estremidaes anteriores, el cuerpu, la base de les pates posteriores y la cola. De vezos nocherniegos, ríxese na escuridá al traviés de la emisión d'ondes d'ultrasoníos que capta tres rebotar nos oxetos. Habita principalmente nos países caldios y caltiénse en lletargu nel iviernu.
La fema del esperteyu ye, sacante la fema'l canguru, la única de los mamíferos que difier a voluntá la fecundación, atroxando l'esperma pa emplegalu cuando-y paez. L'apareamientu suel ser na seronda, enantes la ivernación, en primavera la fema ovula y faise la fecundación.
Hai dos subórdenes d'esperteyos:
Ye un animal de sangre caliente cuando ta activu y de sangre frío cuando duerme.
Entren nesti estáu más rápido que cualesquier otru mamíferu. Nos llaboratorios consérvenlos en frigoríficos. Los llatíos del corazón pasen de 180 a 3 per minutu.
La vida los mamíferos ta en rellación col tamañu (el mur vive un añu, el perru avieya a los 12, el caballu a los 17), l'esperteyu ye una esceición a esta regla y magar que ye más pequeñu que'l mur, vive 15 o más años.
Basen la so dieta n'inseutos y fruta según el suborde.
Nun-yos afeuten enfermedaes como la rabia. A pesar de la so dieta, nun sufren arterioesclerosis y les arteries nun avieyen.
Morcíganu: Ye la otra forma -más propia del sur del dominiu llinguísticu- de referise al esperteyu. El so nome provién del llatín mus caecalus, o lo que ye lu mesmo mur cieguecín.
L'esperteyu (orde Chiroptera) (del llatín vespertilium "animal nocherniegu", términu que tamién da orixe al nome d'una de les families d'esperteyos, la familia vespertilionidae), tamién conocíu como Murciéganu ye un mamíferu que tien una ala que xune los caberos cuatro deos de les estremidaes anteriores, el cuerpu, la base de les pates posteriores y la cola. De vezos nocherniegos, ríxese na escuridá al traviés de la emisión d'ondes d'ultrasoníos que capta tres rebotar nos oxetos. Habita principalmente nos países caldios y caltiénse en lletargu nel iviernu.
Yarasalar (lat. Chiroptera) — uçmağa uyğunlaşmış ortaboylu və kiçik məməli heyvan. Çiyin hissəsindən bazuya, oradan ikinci barmağa, daha sonra beşinci barmağa, bədənin yanları ilə arxa ətraflara və quyruğun ucuna qədər nazik uçma pərdəsi uzanır. Yarasalar alaqaranlıq və gecə heyvanlarıdır. Onlar çox yaxşı eşidir və dərisi vasitəsilə belə hiss edir. Yarasanın exolokasiya qabiliyyəti yaxşı inkişaf etmişdir.
Azərbaycan faunasında 3 fəsilə ilə təmsil olunmuşdurlar: Rhinolophidae (Nalburunkimilər), Vespertilionidae (Hamarburunkimilər), Molossidae(Buldoqkimilər).
Sonuncu fəsilədə hərəsində bir cins və bir növ vardır - Tadarida teniotis (enliqulaq bükükdodaq). Nalburunkimilər fəsiləsində eyni cinsə aid 5 növ aşkar edilmişdir. 9 cinsdən və 21 növdən ibarət olan Hamarburunkimilər fəsiləsinin müxtəlifliyi daha yüksəkdir. Bu fəsiləyə aşağıdakı cinslər aiddir: Myotis – 5 növ, Plecotus – 2, Barbastella – 2, Nyctalus – 2, Pipistrellus – 4, Hypsugo – 1, Vespertilio – 1, Eptesicus – 3, Miniopterus - 1.
Onların Respublikanın ərazisində və landşaftlarda yayılması müxtəlifdir (Raxmatullina, 1995, 1996, 2000) (xəritə). 1700–2350 m hündürlüklərə qədər bütün landşaftlarda geniş yayılmış və fon (çox və adi saylı) növlərin siyahısına aşağadakılar aiddir: Pipistrellus pipistrellus (cırtdan şəbpərə), P. kuhlii (Küli şəbpərəsi), Myotis blythii (itiqulaq şəbpərə), M. mystacinus (bığlı şəbpərə), Eptesicus serotinus (dağ könlücəsi) və sayca onlardan geri qalmayan Rhinolophus hipposideros (kiçik nalburun), Rh. ferrumequinum (böyük nalburun). Yuxarıda qeyd olunan 7 növdən başqa arid landşaftlarda (yarımsəhralar, dağətəyi və dağüstü çöllər) nadir halda Barbastella leucomelas (Asiya enliqulağı), Eptesicus bottae (səhra yarasası) rast gəlir, yarasa əhalisinin əsasını isə Küli şəbpərəsi (düzənliklərdə) və cırtdan şəbpərə (dağətəkləri və dağlarda) təşkil edir.
Həm arid, həm də mezofil landşaftlarda Rhinolophus mehelyi (Meheli nalburunu), Myotis emarginatus (Üçrəng gecə şəbpərəsi), Plecotus auritus (qonur palazqulaq yarasa), Nyctalus noctula (kürən axşam yarasası), Hypsugo savii (Savi şəbpərəsi), Pipistrellus nathusii (Natuzius şəbpərəsi), Vespertilio murinus (ikirəng könlücə) rast gəlir. Yayda 1200 fərddən ibarət toplular əmələ gətirən Meheli nalburunu və 30 fərdlik topalaşmaları olan kürən axşam yarasasından başqa onların hamısı demək olar ki, nadir və ya azsaylıdırlar.
Meşə landşaftlarında, əsasən də dağ meşələrində Miniopterus schrebersii (adi uzunqanad), Rhinolophus euryale (cənub nalburunu), Rh. blasii (Blazius nalburunu), Myotis nattereri (Natterer şəbpərəsi), Barbastella barbastellus (Avropa enliqulaqı), Tadarida teniotis (enliqulaq bükükdodaq) məskən salırlar. Bu heyvanlara az hallarda rast gəlinir və sayları da azdır (yalnız birinci növdən başqa, onun Azıx-Kilit koloniyası 8-10 min fərddən ibarətdir). Myotis bechsteinii (Behşteyn şəbpərəsi), Plecotus austriacus (boz palazqulaq yarası), Nyctalus leisleri (kiçik axşam yarasası), Eptesicus nilssoni (şimal könlücəsi) cəmi bir dəfə qeydə alınmışdır.
Pipistrellus pygmaeus (piqmey şəbpərə) bu yaxınlarda Qərbi Azərbaycanda və Lənkəranda qeydə alınmışdır (xəritə). Bütün yarasalar son dərəcə xeyirli heyvanlar kimi mühafizə olunurlar. Tədqiqatlarımıza görə Küli şəbpərələrinin sıxlığı çox olan Kür-Araz ovalığının bəzi məntəqələrində onlar bir gecədə 7,5 kq müxtəlif həşərat yeyirlər, bunu onların bütün aktiv olduqları dövr (8 ay) üçün hesablasaq bu rəqəm 1,8-2,4 ton edir. Lənkəran düzənliyində Küli və cırtdan şəbpərələrin sıxlığı bir kv. km-də 1000 fərddən artıq olduğu məntəqələrdə onlar bir gecədə 30 kq qədər həşərat kütləsini məhv edir, onların bütün aktiv dövrlərində bu rəqəm 7 tona çatır. Həmin həşəratların 70 %-i bitkiyeyən və qansoran növlərdir.
Bat Conservation International kimi qurumların[1] hədəfi yarasaların ekologiyada rolları və onlara mühitdən gələn təhlükələri haqqında hassaslığı qaldırmaqdır. Britaniyada bütün yarasalar qanunvericilik tərəfindən canlı təbiət və kənd yeri aktın atlında olaraq qorulur. Beləliklə, bir yarasana və ya yarasa yuvasına narahatçılıq yaradan cərimələnə bilər.[2] Malaziyanın Saravak ştatında bütün yarasalar 1998-ci ilin Canlı Təbiət Qoruması Fərmanı altında qorunur.[3] Halbuki, saçsız yarasa (Cheiromeles torquatus) kimi növlər hələ də yerli cəmiyyətlər tərəfindən yeyilir.[4] Müasir tarixdə insan fəaliyyatı nəticəsində bir sıra yarasa növünün nəsili kəsilmiş. Məsələn, Pipistrellus murrayi növünün nəsili kəsilməsi haqqında 2009-cu ildə elan olunub.[5]
İnsanlar bəzən yarasaları salırmaq üçün yarasa evləri qururlar.[6]
Asiya və Sakit okeanın ətrafında yarasalar qida kimi istifadə olunur. Quam kimi yerlərdə yemək üçün ovlanan uçan tülkülərdə nəsli kəsilməyinin təhlükəsi yazaradılıb.[7]
Bir sıra mədəniyyətlərdə, o cümlədə Avropa mədəniyyətlərində yarasalar ölüm, cadugarlıq və şərlik ilə əlaqəndirilir.[8] Kriklər, Çerokilər və Apaçilər kimi yerli Amerikalılar arasında yarasa trikster ruhu sayılır. Tanzaniyada yaşayan Popobava xalqı yarasaya oxşar qanadlı, formasını dəyişən, qurbanlarına hücum edib, onlara sadomiya eləyən şər ruha inanır.[9] Asteklərin mifologiyasında yarasalar ölüm, məhv və çürümə torpağının rəmzi idi.[10][11][12]
Bəzi mədəniyyətlərdə yarasaların müsbət təsviri də var. Məsələn, Çində yarasaların xoşbəxtlik, sevinc və uğurnan ünsiyyəti var. Beş yarasa beş neməti təsvir edir: uzunömürlük, varlıq, sağlamlıq, kəramətlilik və sülhlü ölümü.[13]
Həşəratyeyən yarasalar fermerlər üçün pestisidlərdə lazımı azaltdığına görə xüsusilə faydalıdılar. Hesab olunub ki, yarasalar ABŞ kənd təsərrüfatı üçün 3,7 və 53 milyard $ saxlayır. Bu həmçinin ekologiyaya zərər verən və həşəratların gələn nəsillərində müqavimət yarada bilən pestisislərin həttən artıq işlənməsinin qarşısını alır.[14]
,_from_Los_Caprichos_-_Google_Art_Project.jpg)
|deadurl= (kömək) |deadurl= (kömək)
Yarasalar (lat. Chiroptera) — uçmağa uyğunlaşmış ortaboylu və kiçik məməli heyvan. Çiyin hissəsindən bazuya, oradan ikinci barmağa, daha sonra beşinci barmağa, bədənin yanları ilə arxa ətraflara və quyruğun ucuna qədər nazik uçma pərdəsi uzanır. Yarasalar alaqaranlıq və gecə heyvanlarıdır. Onlar çox yaxşı eşidir və dərisi vasitəsilə belə hiss edir. Yarasanın exolokasiya qabiliyyəti yaxşı inkişaf etmişdir.
Azərbaycan faunasında 3 fəsilə ilə təmsil olunmuşdurlar: Rhinolophidae (Nalburunkimilər), Vespertilionidae (Hamarburunkimilər), Molossidae(Buldoqkimilər).
Sonuncu fəsilədə hərəsində bir cins və bir növ vardır - Tadarida teniotis (enliqulaq bükükdodaq). Nalburunkimilər fəsiləsində eyni cinsə aid 5 növ aşkar edilmişdir. 9 cinsdən və 21 növdən ibarət olan Hamarburunkimilər fəsiləsinin müxtəlifliyi daha yüksəkdir. Bu fəsiləyə aşağıdakı cinslər aiddir: Myotis – 5 növ, Plecotus – 2, Barbastella – 2, Nyctalus – 2, Pipistrellus – 4, Hypsugo – 1, Vespertilio – 1, Eptesicus – 3, Miniopterus - 1.
Onların Respublikanın ərazisində və landşaftlarda yayılması müxtəlifdir (Raxmatullina, 1995, 1996, 2000) (xəritə). 1700–2350 m hündürlüklərə qədər bütün landşaftlarda geniş yayılmış və fon (çox və adi saylı) növlərin siyahısına aşağadakılar aiddir: Pipistrellus pipistrellus (cırtdan şəbpərə), P. kuhlii (Küli şəbpərəsi), Myotis blythii (itiqulaq şəbpərə), M. mystacinus (bığlı şəbpərə), Eptesicus serotinus (dağ könlücəsi) və sayca onlardan geri qalmayan Rhinolophus hipposideros (kiçik nalburun), Rh. ferrumequinum (böyük nalburun). Yuxarıda qeyd olunan 7 növdən başqa arid landşaftlarda (yarımsəhralar, dağətəyi və dağüstü çöllər) nadir halda Barbastella leucomelas (Asiya enliqulağı), Eptesicus bottae (səhra yarasası) rast gəlir, yarasa əhalisinin əsasını isə Küli şəbpərəsi (düzənliklərdə) və cırtdan şəbpərə (dağətəkləri və dağlarda) təşkil edir.
Həm arid, həm də mezofil landşaftlarda Rhinolophus mehelyi (Meheli nalburunu), Myotis emarginatus (Üçrəng gecə şəbpərəsi), Plecotus auritus (qonur palazqulaq yarasa), Nyctalus noctula (kürən axşam yarasası), Hypsugo savii (Savi şəbpərəsi), Pipistrellus nathusii (Natuzius şəbpərəsi), Vespertilio murinus (ikirəng könlücə) rast gəlir. Yayda 1200 fərddən ibarət toplular əmələ gətirən Meheli nalburunu və 30 fərdlik topalaşmaları olan kürən axşam yarasasından başqa onların hamısı demək olar ki, nadir və ya azsaylıdırlar.
Meşə landşaftlarında, əsasən də dağ meşələrində Miniopterus schrebersii (adi uzunqanad), Rhinolophus euryale (cənub nalburunu), Rh. blasii (Blazius nalburunu), Myotis nattereri (Natterer şəbpərəsi), Barbastella barbastellus (Avropa enliqulaqı), Tadarida teniotis (enliqulaq bükükdodaq) məskən salırlar. Bu heyvanlara az hallarda rast gəlinir və sayları da azdır (yalnız birinci növdən başqa, onun Azıx-Kilit koloniyası 8-10 min fərddən ibarətdir). Myotis bechsteinii (Behşteyn şəbpərəsi), Plecotus austriacus (boz palazqulaq yarası), Nyctalus leisleri (kiçik axşam yarasası), Eptesicus nilssoni (şimal könlücəsi) cəmi bir dəfə qeydə alınmışdır.
Pipistrellus pygmaeus (piqmey şəbpərə) bu yaxınlarda Qərbi Azərbaycanda və Lənkəranda qeydə alınmışdır (xəritə). Bütün yarasalar son dərəcə xeyirli heyvanlar kimi mühafizə olunurlar. Tədqiqatlarımıza görə Küli şəbpərələrinin sıxlığı çox olan Kür-Araz ovalığının bəzi məntəqələrində onlar bir gecədə 7,5 kq müxtəlif həşərat yeyirlər, bunu onların bütün aktiv olduqları dövr (8 ay) üçün hesablasaq bu rəqəm 1,8-2,4 ton edir. Lənkəran düzənliyində Küli və cırtdan şəbpərələrin sıxlığı bir kv. km-də 1000 fərddən artıq olduğu məntəqələrdə onlar bir gecədə 30 kq qədər həşərat kütləsini məhv edir, onların bütün aktiv dövrlərində bu rəqəm 7 tona çatır. Həmin həşəratların 70 %-i bitkiyeyən və qansoran növlərdir.
An eskell-kroc'hen, pe logod-dall, eo ar bronneged a ya d'ober an urzhiad Chiroptera.
Gant ar groc'henenn stignet etre o c'horf, o izili hag o bizied eo an eskell-kroc'hen ar bronneged nemeto gouest da nijal.
An darn vrasañ anezho zo amprevanetaerien a chase diouzh an noz. Ober a reont gant ultra-son evit dilec'hiañ ha chaseal.
18 kerentiad ha war-dro 1.000 spesad eskell-kroc'hen zo, en o zouez :
Isurzhiad Megachiroptera
Isurzhiad Microchiroptera
...
An eskell-kroc'hen, pe logod-dall, eo ar bronneged a ya d'ober an urzhiad Chiroptera.
Gant ar groc'henenn stignet etre o c'horf, o izili hag o bizied eo an eskell-kroc'hen ar bronneged nemeto gouest da nijal.
An darn vrasañ anezho zo amprevanetaerien a chase diouzh an noz. Ober a reont gant ultra-son evit dilec'hiañ ha chaseal.
Els ratpenats o voliacs (Chiroptera)[nota 1][nota 2] són un ordre de mamífers. Amb aproximadament 1.100 espècies,[2] els ratpenats representen aproximadament un 20% de totes les espècies de mamífers, cosa que els converteix en el segon ordre més gran d'aquesta classe per darrere dels rosegadors. Són els únics mamífers capaços de volar,[3] s'han estès gairebé arreu del món i han ocupat una varietat de nínxols ecològics diferents. Els ratpenats tenen un rol ecològic vital com a pol·linitzadors de flors i també tenen un paper important en la dispersió de llavors. Moltes plantes tropicals depenen completament dels ratpenats. Els ratpenats tenen les potes anteriors transformades en ales i alguns es guien i cacen per ecolocalització.[4] Els ratpenats poden ser frugívors, insectívors o alimentar-se d'ocells i altres petits vertebrats. Alguns, com els vampirs, són hematòfags.
La seva mida varia des de 29–33 mm de longitud i 2 g de pes en el ratpenat de nas porcí fins a més d'1,5 m i 1,2 kg de pes en la guineu voladora de les Filipines. A causa dels costums nocturns de la majoria d'espècies i l'ancestral misteri de com podien «veure-hi» en la foscor, sovint se'ls ha considerat i encara se'ls considera sinistres criatures de la nit i, amb poques excepcions (com la Xina, on són un símbol de felicitat i prosperitat), a gran part del món els ratpenats han suscitat temor en els humans al llarg de la història. A més de ser icones del cinema de terror, apareixen en molts mites i llegendes i sovint se'ls associa amb els vampirs.
Juntament amb els ocells i els ja extints pterosaures, els ratpenats són un dels tres únics grups d'animals vertebrats capaços de volar.[5] Per a aconseguir-ho, han desenvolupat una sèrie de trets destinats a permetre el vol. Tret del polze, tots els dits estan particularment allargats i sostenen una fina membrana de pell, flexible i elàstica, que garanteix la sustentació. La membrana està formada per dues capes de pell que recobreixen una capa central de teixits innervats, vasos sanguinis i fibres musculars.[6]
La mida dels ratpenats varia entre el ratpenat de nas porcí, que mesura 29-33 mm de llarg, pesa dos grams i és el mamífer més petit conegut;[7] i la guineu voladora de les Filipines, el ratpenat més gran, que té una envergadura de 170 cm i pot assolir un pes de 1.200 g.[8] Altres ratpenats de gran mida són la guineu voladora d'ulleres, la guineu voladora de l'Índia o la guineu voladora de Livingstone. Malgrat el seu nom, els megaquiròpters no són sempre més grans que els microquiròpters, car algunes espècies només mesuren sis centímetres de llarg i són més petits que els microquiròpters grans.
Els ratpenats passen gran part de la seva vida penjats al revés de branques o dels sostres de les coves on viuen. Les potes han experimentat una inversió de 180° en la seva posició en relació amb les dels humans, una adaptació per a penjar-se cap per avall. Quan els ratpenats estan penjats, el seu pes exerceix una tracció sobre els tendons que manté les urpes en posició d'enganxada. Això els permet no gastar energia encara que romanguin penjats durant molt de temps.[9] Una altra adaptació que els permet romandre cap per avall molt de temps és que, mentre que la resta de mamífers tenen vàlvules unidireccionals per a evitar que la sang flueixi cap enrere només a les venes, els ratpenats també tenen aquest mecanisme a les artèries.[10]
El cap dels ratpenats difereix considerablement d'una espècie a una altra. El cap de molts ratpenats recorda el d'altres animals (com ara ratolins), però tenen estructures especials. Molts tenen làmines nasals o altres estructures a la cara, que serveixen per a emetre o potenciar els ultrasons. Les orelles, que en moltes espècies són molt grans, sovint estan dotades de solcs o arrugues, a més d'un tragus, que és un lòbul de pell que millora la capacitat d'ecolocalització. La idea que en els ratpenats el sentit de la vista està poc desenvolupat a causa de la importància de l'ecolocalització ha estat descartada per experiments del comportament. Els microquiròpters tenen una visió dicromàtica en blanc i negre, mentre que els megaquiròpters hi veuen en color.[11] Segons les investigacions més recents, algunes espècies també hi veuen en llum UV, que és reflectida per certes flors, ajudant els ratpenats a trobar nèctar. A més, els ratpenats disposen d'un sentit de magnetorecepció.[12] En viatges llargs, s'orienten amb les línies del camp magnètic terrestre, de manera similar als ocells migratoris i molts altres animals. Tanmateix, no es coneix com funciona la magnetocepció en els ratpenats.
Les dents dels microquiròpters s'assemblen a les dels animals insectívors. Estan molt afilades per tal de penetrar el dur exoesquelet dels insectes o la pell de la fruita. En canvi, les dents dels megaquiròpters estan adaptades per a mossegar la pell dura d'alguns fruits. Els ratpenats tenen generalment entre 32 i 38 dents, de les quals estan especialment desenvolupades les dents canines. L'evolució de diferents modes d'alimentació ha fet aparèixer diferents configuracions dentals i en aquest ordre de mamífers es coneixen unes 50 fórmules dentals diferents. El vampir comú, amb vint dents, és una de les espècies de quiròpter amb menys dents.
Els ratpenats són un dels exemples de la gran varietat de possibilitats de desenvolupament que poden tenir les potes dels tetràpodes. Tots els dits de les potes anteriors estan especialment allargats, excepte el polze; això serveix per a sostenir una extensa i fina membrana de pell, flexible i elàstica, que rep el nom de patagi i que és la que produeix la sustentació. El patagi està format per una capa central de teixits plens de nervis, vasos sanguinis i fibres musculars, recoberta a les dues bandes per capes de pell.[6] El patagi es divideix en uropatagi (la part que va des del coll fins al primer dit), dactilopatagi (entre els dits), plagiopatagi (entre l'últim dit i les potes posteriors) i uropatagi (la part anterior del cos, entre les potes posteriors).
Els ossos dels dits dels ratpenats són molt més flexibles que els d'altres mamífers. Una de les raons és que el cartílag dels dits manca de calci i altres minerals a prop del seu extrem, cosa que els permet torçar-se més sense trencar-se. El tall de secció dels ossos dels dits també és aplanat, en lloc de ser circular com en els humans, cosa que els fa encara més flexibles. La pell de les membranes alars és molt més elàstica i es pot estirar molt més del que és habitual en els mamífers.
Com que tenen ales molt més primes que les dels ocells, els ratpenats poden maniobrar molt més ràpidament i precisa que les aus. La superfície de les ales també està dotada de receptors sensibles al tacte en petits bonys anomenats cèl·lules de Merkel, presents en la majoria de mamífers. Tanmateix, aquestes zones sensibles són diferents en els ratpenats, car cada bony té un pèl minúscul al centre,[13] cosa que el fa encara més sensible i que permet al ratpenat detectar i recollir informació sobre l'aire que flueix sobre les seves ales. La membrana alar de les espècies que utilitzen les ales per caçar preses té un tipus addicional de cèl·lula receptora, que és sensible a l'estirament de la membrana.[13] Aquestes cèl·lules estan concentrades a les parts de la membrana en què els insectes impacten amb l'ala quan els ratpenats els capturen.
Els ratpenats piscívors tenen un uropatagi poc desenvolupat, per minimitzar la resistència aerodinàmica i permetre l'estabilitat del vol ras. Els ratpenats que mengen insectes voladors tenen ales llargues i estretes que els permeten volar a més de 50 km/h. Quan hi ha enormes concentracions d'insectes, a vegades els quiròpters només han de volar amb la boca oberta per agafar les preses, de manera comparable a com els cetacis s'alimenten de krill. En canvi, els ratpenats que mengen insectes situats a l'escorça o les fulles dels arbres tenen unes ales de gran superfície que els permeten un vol lent i suau, donant-los agilitat per volar entre la vegetació densa.[14]
Les ales dels ratpenats serveixen com a protecció quan l'animal està en repòs i també com a regulador tèrmic; aïllen el cos de l'animal de l'ambient exterior per conservar calor, però també serveixen per reduir la temperatura de l'animal quan vola.[6] Estan dotades de músculs potents.
Tanmateix, no tots els ratpenats tenen el vol com a mitjà de locomoció principal. Alguns ratpenats, com els mistacínids de Nova Zelanda que fins i tot utilitzen les ales per excavar,[15] també corren i caminen.
El consens científic és que els ratpenats evolucionaren a partir d'avantpassats planadors. Tanmateix, la transició de planar a volar requereix una sèrie d'adaptacions.[16] Els animals planadors tenen ales curtes, poc desenvolupades, amb una baixa relació d'aspecte i «surfegen» amb el nas cap amunt, cosa que genera sustentació però que també provoca resistència aerodinàmica a causa de l'aire que passa per sota les ales i els vèrtexs que es formen als extrems de les ales. Els animals voladors, en canvi, tenen ales molt més llargues i puntades i com que l'extrem de l'ala representa una proporció molt inferior de la superfície alar total, poden generar molta sustentació amb un mínim de resistència.
A mesura que evolucionaven les seves ales, els avantpassats planadors dels ratpenats s'haurien trobat amb una relació sustentació-resistència decreixent, cosa que haurien compensat començant a batre les ales. Juntament amb la posterior evolució de l'ecolocalització, els ratpenats aprofitaren la seva capacitat de volar per aconseguir més aliment i diversificar-se.
Tot i que els ulls de la majoria de microquiròpters són petits i estan poc desenvolupats, amb una baixa agudesa visual, no és cert que siguin gairebé cecs. Els ratpenats utilitzen la vista com a ajut en la navegació, especialment en distàncies llargues, a les quals no arriba l'ecolocalització. S'ha descobert que algunes espècies fins i tot poden detectar la llum ultraviolada.
L'espècie Anoura fistulata té la llengua més llarga en relació a la mida corporal de tots els mamífers. Això l'ajuda a pol·linitzar i alimentar-se, car la llarga llengua estreta pot arribar fins al fons de les flors. Quan retracta la llengua, aquesta s'enrotlla dins la caixa toràcica.[17]
Els pulmons dels ratpenats són típicament mamiferoides i a diferència dels pulmons dels ocells, s'ha teoritzat que això els fa més propensos a trencar-se quan es produeixen canvis sobtats en la pressió de l'aire a la proximitat d'aerogeneradors. Això podria explicar la seva taxa de mortalitat aparentment més alta en relació amb aquests mecanismes.[18]
Els ratpenats utilitzen l'ecolocalització per orientar-se, detectar obstacles o trobar preses. Es tracta d'una mena de sonar biològic. En els microquiròpters, aquest sentit és molt sofisticat, mentre que en els megaquiròpters no ho és tant; aquests últims fan espetegar la llengua alternativament a un costat i l'altre de la mandíbula, emetent sons ben audibles per l'orella humana. Els megaquiròpters utilitzen més l'olfacte i la vista per orientar-se, car l'ecolocalització no els és gaire útil. Els microquiròpters poden deixar d'emetre sons quan es troben a llocs familiars que coneixen bé, potser per tal d'evitar que els depredadors els descobreixin.[19]
Els microquiròpters emeten ultrasons per mitjà de contraccions de la laringe. Aquests sons poden variar en freqüència, ritme, durada i intensitat. Són emesos per la boca o el nas i són amplificats per unes làmines nasals. Com que aquests ultrasons són molt potents, quan s'emeten l'orella interna queda protegida per una bul·la timpànica per evitar que sigui danyada.[19]
A més d'escoltar sons externs, els ratpenats utilitzen les orelles per sentir el seu propi eco. Les orelles d'alguns grups, com ara els rinolòfids, són molt mòbils i poden moure's independentment l'una de l'altra, cosa que els permet una audició estereofònica i detectar el «relleu» de la imatge rebuda. L'ecolocalització proporciona informació sobre la mida, la velocitat i la direcció de la presa.[19] El pavelló auricular dels quiròpters sent tot això i està adaptat al tipus de vol de cada espècie; com més ràpid volen, més curtes són les orelles. El pavelló auricular de les dues espècies de Mormoops és un dels més sofisticats entre els mamífers.[20]
Els diferents ratpenats tenen freqüències diferents. Els humans poden sentir-hi fins a 18 kHz, però els ratpenats hi senten fins a 120 kHz. Les freqüències emeses pels quiròpters poden ser constants (no canvien durant la durada del senyal) o modulades (varien en menor o major mesura durant el senyal). Els crits poden acabar-se sobtadament o gradual, segons l'espècie. Els megadermàtids, fil·lostòmids, nictèrids i alguns vespertiliònids utilitzen intensitats febles, mentre que els Nyctalus tenen crides molt potents que es poden sentir des d'una distància molt superior.[20]
En un ambient obert, els ratpenats emeten senyals poc nombrosos que serveixen per orientar-se i trobar obstacles o preses. En persecució, el ritme dels senyals augmenta significativament i en fase d'atac final pot ser de quaranta impulsos per segon.[20]
La pipistrel·la distingeix filferros de 0,28 mil·límetres a més d'un metre de distància i cada dia caça entre 500 i 1.200 mosques, que mesuren aproximadament 3 mm de llarg. Altres espècies de ratpenats, com ara el ratpenat de ferradura mediterrani, també poden trobar un camí entre filferros de 0,05 mm. Els resultats d'experiments han demostrat que els senyals rebuts per l'orella i processats al cervell permeten als ratpenats distingir objectius diferents separats per només un centímetre de distància, fins i tot quan cada objectiu té una mida completament diferent.[20]
Els ratpenats viuen arreu del món, excepte les regions polars, les illes particularment aïllades o el centre dels deserts més extensos.[6] Juntament amb els rosegadors, els ratpenats són l'únic tàxon d'euteris que colonitzaren el continent australià sense contribució dels humans i hi estan representats per sis famílies. Els ratpenats hi arribaren probablement d'Àsia i només hi són presents al registre fòssil des de fa tan poc com quinze milions d'anys. Tot i que el 7% de les espècies de ratpenats del món viuen a Austràlia, només hi ha dos gèneres endèmics de ratpenats. Algunes espècies no romanen tot l'any al mateix lloc, sinó que migren. Tot i que no solen migrar distàncies molt grans, algunes espècies fan trajectes tan llargs com el que separa el nord del Canadà de Mèxic.[21]
Els ratpenats han colonitzat una gran varietat d'hàbitats. Viuen en medis subterranis, en esquerdes i fissures de les parets rocoses, entre el fullam, darrere l'escorça dels arbres o dins les seves cavitats. Quant a les construccions humanes, els ratpenats també viuen en soterranis, cellers, ponts i construccions militars.[6]
Algunes espècies de ratpenat viuen en colònies. El vampir comú viu en petites colònies amb contactes freqüents entre els diferents membres, que inclouen llepades i empolainaments. Dins d'aquests grups, els animals que estan emparentats tenen lligams més estrets. Això repercuteix sobre la intensitat dels enfrontaments; els mascles d'una mateixa família, quan es barallen, van amb compte de no fer-se mal. En canvi, els combats entre mascles no emparentats poden ser molt violents i els oponents poden acabar malferits.[22] Aquestes colònies estan compostes de femelles amb les seves cries i alguns mascles. El mascle dominant pot arribar a copar el 80% de les copulacions.[22]
La protecció que ofereix el fet de ser nombrosos no és l'únic avantatge de formar colònies. El gregarisme ajuda a mantenir la temperatura, evitant la pèrdua de calor i permet crear un microclima apte pel creixement de les cries. La reducció de les poblacions de ratpenats en algunes zones ho fa més difícil, de manera que els quiròpters busquen llocs més favorables com ara construccions humanes.[23]
Tots els ratpenats que viuen a latituds superiors a 38°N i 40°S són insectívors.[24] L'abundància d'insectes en fan una font d'aliment rica i diversa per als ratpenats. Com que surten de nit, quan els ocells insectívors estan inactius, els ratpenats no tenen competència per caçar els molts insectes que surten després de la posta de sol. El 70% de les espècies de quiròpters són insectívores i gairebé totes les famílies d'insectes poden ser les seves preses. A més d'insectes, els ratpenats es mengen altres tipus d'artròpodes com ara aranyes, crustacis, escorpins o escolopendres. Els ratpenats no cacen les seves preses únicament a l'aire, sinó que a vegades també les cacen a terra.[24] Els ritus nupcials d'alguns insectes representen una oportunitat fàcil pels quiròpters.
Emetent sons molt alts i, escoltant-ne l'eco (també conegut com a sonar), els microquiròpters localitzen les preses i altres objectes propers. Es tracta del procés d'ecolocalització, una habilitat que comparteixen amb els dofins i algunes balenes. Hi ha dos grups de papallones nocturnes capaces de contrarestar aquesta arma dels ratpenats: els àrctids produeixen senyals ultrasònics per advertir els ratpenats que estan protegits químicament (aposematisme; antigament es creia que era una forma d'interferència de radar, però aquesta teoria ha estat descartada), mentre que els noctúids tenen un òrgan d'oïda anomenat timpanal que respon al senyal entrant dels ratpenats fent que els músculs de vol de la papallona es contraguin erràticament, provocant que l'insecte executi maniobres d'evasió a l'atzar, com ara deixar-se caure o executar una pirueta que despisti el ratpenat.[24]
Altres insectívors, com el ratpenat de ferradura gros, paren emboscades als insectes, esperant-los en un indret fix per llançar-se a la persecució. El fals vampir australià envolta la presa amb les ales, atacant des de dalt, perquè no pugui fugir. Quan caça vertebrats, els agafa amb els peus i se'ls endú a una branca, de manera similar a com ho fan les aus de presa.[25]
Aproximadament el 25% de les espècies dels ratpenats són vegetarianes. Els ratpenats vegetarians es reparteixen per les zones tropicals i equatorials del planeta.[26] La seva dieta es pot compondre de nèctar, de fruita o, molt més rarament, de fulles. El ratpenat frugívor pallós s'alimenta de 34 gèneres de fruits, deu gèneres de flors i quatre espècies de fulles.[26] El ratpenat frugívor de cap de martell s'alimenta principalment de sucs de fruita, tot i que complementa la seva dieta amb carronya i ocells.
Els ratpenats tenen un paper important en la dispersió no només de llavors, sinó també de pol·len. El 5% de les espècies de quiròpters són pol·linívores. Aquestes espècies tenen una musculatura masticatòria i una mandíbula atrofiades en comparació amb la resta de ratpenats. Altres adaptacions que tenen aquests ratpenats són un nas llarg i puntegut (que els permet introduir-lo dins les flors amb forma de calze) i una llengua llarga i rasposa amb la qual llepen ràpidament el nèctar.[26] L'olfacte i el gust estan ben desenvolupats en els ratpenats pol·linívors. Com en el cas dels insectes, les plantes que són pol·linitzades per ratpenats hi ha coevolucionat. Algunes plantes tenen tiges resistents per no trencar-se quan s'hi agafen els ratpenats, mentre que altres quiròpters són més delicats i prenen el nèctar en ple vol, com els colibrís.[27]
Menys d'un 1% dels ratpenats s'alimenten de vertebrats. El fals vampir australià, per exemple, caça rosegadors, ocells, amfibis, sargantanes i fins i tot altres ratpenats. També hi ha ratpenats piscívors; el ratpenat pescador gros s'alimenta de peixos d'aigua dolça, mentre que el ratpenat piscívor pesca peixos en aigües salabroses. Aquesta última espècie té adaptacions que li permeten beure aigua salada,[28] i utilitza el sonar per detectar els peixos que estan a prop de la superfície.[28]
A l'hora d'atreure una femella, els amfibis mascles més sorollosos solen tenir un avantatge. Tanmateix, es pot convertir en un problema mortal si hi ha un ratpenat de llavis orlats a prop, car aquesta espècie es guia pels sons dels amfibis mascles per detectar-los i caçar-los.[28] De totes maneres, la selecció natural afavoreix els mascles sorollosos, encara que siguin caçats pels ratpenats, perquè poden reproduir-se més i deixar més descendència.
El fals vampir llanós s'alimenta de diversos petits animals, però també menja altres espècies de ratpenat. És prou intel·ligent per parar una trampa als vampirs. Fingeix estar adormit i quan el vampir s'acosta a xuclar-li sang, el fals vampir l'atrapa amb un moviment ràpid i se'l menja.[25] Altres espècies que també s'alimenten de quiròpters són el ratpenat de llança gros, el fals vampir americà i el nicteri gros.
Tot i la visió estesa dels ratpenats com a animals hematòfags, en realitat només n'existeixen tres espècies que s'alimentin de sang. El vampir comú és la més coneguda d'elles. Xucla la sang de bestiar, gossos, gripaus, mamífers salvatges, tapirs, guanacs i fins i tot foques.[22] Mentrestant, el vampir escuat s'alimenta de la sang dels ocells. El vampir d'ales blanques, la més rara d'aquestes espècies, també xucla la sang d'ocells i la majoria d'informació que se'n té ha estat obtinguda a partir d'exemplars trobats en galliners. Els problemes de salut que poden provocar aquests ratpenats no es deuen a la quantitat de sang extreta, que només és de 15-20 ml,[22] sinó al fet que poden transmetre malalties com ara la ràbia.
Quan es pon el sol, els vampirs surten en grups d'entre dos i sis animals. Per detectar les preses, utilitzen l'olfacte i l'ecolocalització, però també la forma i la calor de les preses. S'acosten arrossegant-se a la seva presa i determinen la situació de les venes per mitjà de termosensors situats al nas.[29] Després de llepar-ne la superfície per cobrir-la de saliva anticoagulant, agafen un plec de pell i el perforen, utilitzant dos ullals capaços de perforar fins i tot cuir. Aleshores, xuclen la sang utilitzant la llengua com una palleta. Quan xuclen una gran quantitat de sang (a vegades superant el seu propi pes corporal[29]), a vegades són incapaços de remuntar el vol immediatament i s'han de quedar una estona mig endormiscats al costat de la presa. Com que la sang està composta en gran part d'aigua, no nutritiva, els vampirs orinen poc després d'ingerir la sang. Després d'haver eliminat la part aquosa de la sang, el que queda és emmagatzemat en una butxaca gàstrica que ocupa gairebé tota la cavitat abdominal.[29]
El vampir comú mor si es passa dos dies seguits sense menjar, de manera que els individus que han trobat una presa poden donar una mica de sang als que no. Si un altre dia són ells els que es queden sense menjar, un ratpenat més afortunat els tornarà el favor. Aquests intercanvis de sang només es produeixen entre ratpenats emparentats.[29] El canvi de beure llet a beure sang es produeix a una edat primerenca; els pares comencen a acostumar les cries donant-los petites quantitats de sang. Tanmateix, les cries beuen llet fins als nou mesos d'edat. Una característica dels grups de vampirs és que, si una mare mor, els seus fills seran adoptats per femelles de la seva família.[29] Quan els vampirs han trobat una presa, els exemplars més joves anuncien la seva arribada alçant un braç tot mantenint l'ala plegada, perquè els adults els facin espai.[29] Antigament, els vampirs comuns estaven limitats a Sud-amèrica, però l'expansió de la ramaderia i la consegüent disponibilitat de sang bovina els permeté estendre's fins al nord de Mèxic, gairebé a la frontera amb els Estats Units.[29]
El desenvolupament embrionari és relativament lent (3–6 mesos). La durada de la gestació dels ratpenats pot variar segons la disponibilitat d'aliments i el clima:[30]
Els vampirs poden néixer en qualsevol època de l'any.[30] Quan la femella disposa de menys llet o de pitjor qualitat, les cries poden morir ràpidament. El mal temps també les pot perjudicar. Així doncs, algunes espècies reparteixen els naixements al llarg de l'any perquè les males circumstàncies no afectin totes les cries.[31]
En general, les femelles tenen una única ventrada a l'any i són vivípares. En comparació amb les musaranyes o els rosegadors, de mida similar, tenen poques cries per ventrada. Els ratpenats solen tenir una única cria per any; el rècord pertany a una femella de vespertilió que donà a llum cinc cries. Tot i que les femelles poden tenir dos parells de mamelles (i parells addicionals de mamelles falses), els naixements múltiples són excepcionals. A vegades, el ratpenat groc rogenc i el ratpenat groc cendrós poden donar a llum quatre cries. Alguns ratpenats europeus donen a llum bessons i en algunes espècies un dels dos bessons pot ser abandonat per la mare si és massa dèbil.[31]
Els nounats solen romandre al niu quan no estan sent alletades, però les cries poden arrapar-se al pelatge de la mare perquè els transporti. Tanmateix, aviat esdevenen massa grans per això. Els ratpenats solen formar nius comuns, amb moltes femelles que donen a llum al mateix lloc (una cova, un forat en un arbre o una cavitat en un edifici). Les mares són capaces de trobar els seus fills entre milions de cries. Les femelles són les úniques que cuiden les cries i els mascles no hi col·laboren.
Els ratpenats que viuen a les zones temperades pateixen a l'hivern, no només pel fred que els afecta sinó també per la mort de les seves preses (principalment insectes). La majoria no emigren, de manera que dormen fins a la primavera. La hibernació és més llarga com més a prop estiguin del cercle polar (les més extremes duren fins a sis mesos, mentre que les més suaus són curtes i intermitents).[32]
Per reservar greix, des de la fi de l'estiu es posen a caçar i menjar en quantitats ingents, acumulant fins a un 30% de greix afegit, que queda emmagatzemat a les espatlles, el coll i els flancs, on forma bonys visibles de greix. Agafen el màxim de greix marró perquè després ja no podran menjar fins a la primavera. Si no acumulen prou reserves, moriran de fam i de cansament.[33]
Les funcions vitals es van alentint a poc a poc en reacció a diferents estímuls: el rellotge intern dels ratpenats, la temperatura exterior o la disponibilitat de preses. El temps d'activitat es va escurçant i el son es va allargant. El començament de la hibernació sol coincidir amb la caiguda de les fulles a la tardor.[33] El metabolisme baixa molt i el cor batega només deu vegades per minut, en contrast amb les 600 ppm de les caces estivals. El baix metabolisme manté l'organisme viu i assegura les funcions vitals. La respiració esdevé tan tènue que és imperceptible i els ratpenats en hibernació poden romandre desenes de minuts sense respirar (1% de la respiració en fase d'activitat). La temperatura corporal cau i s'iguala amb la temperatura ambiental (0-10 °C).[33]
Els 0 °C són un llindar crític. Per sota d'aquesta temperatura, els quiròpters han de generar energia addicional per no morir congelats, però gasten més greix marró. Si la temperatura cau massa o alguna cosa els pertorba, es poden despertar i buscar un lloc amb una temperatura més favorable.[33]
A l'hora de triar el lloc on hibernaran, els ratpenats tenen en compte la humitat (per a evitar que se'ls assequin les membranes alars) i la temperatura (que ha de ser freda però suau). A vegades es fiquen en fissures profundes i sovint s'agrupen en grans eixams. La hibernació acaba entre març i maig.[34]
En general, els ratpenats tenen pocs depredadors naturals; algunes aus rapinyaires, mamífers carnívors, serps i llangardaixos de gran mida. En canvi, les espècies introduïdes pels humans sí que poden delmar les poblacions de ratpenats. Per exemple, a causa de la introducció de la serp arborícola bruna a Guam, entre el 1984 i el 1988, totes les cries d'algunes espècies de ratpenat foren devorades abans d'arribar a l'adultesa. Es produí una cosa similar amb la introducció de Lycodon aulicus capucinus a l'illa Christmas.[35] El gat, una altra espècie introduïda, és el predador de ratpenats més voraç. Alguns gats es tornen ferals, s'especialitzen en ratpenats i es dediquen a caçar-ne. Un gat pot exterminar una colònia fàcilment accessible i no gaire gran en qüestió de dies. Tanmateix, no se'ls solen menjar, potser pel seu gust o per les asperitats que tenen als dits i les ales. Alguns ratpenats, per defensar-se, lluiten o es fan els morts. Si no se'ls trenca cap os, se solen recuperar aviat. Un altre animal de companyia que ha estat vist matant ratpenats és el gos. Tanmateix, no s'ha observat cap gos caçant un ratpenat, de manera que el més probable és que ja se'ls trobin moribunds a terra.[36]
Els bòids i els colúbrids també ataquen ratpenats, particularment als tròpics. La seva presa preferida són les guineus voladores que es pengen de les branques. Les serps pugen als arbres i agafen els ratpenats que descansen per sorpresa, sobretot les cries. Quan els atacs dels rèptils són repetits, poden delmar poblacions i deixar-les sense juvenils. Les serps que cacen ratpenats a les coves, en canvi, no semblen fer-ne un costum i només ho fan esporàdicament. Alguns llangardaixos tropicals de gran mida també mengen ratpenats.[37]
Macheiramphus alcinus és una au rapaç que caça ratpenats, atacant-los quan surten al crepuscle. Els falcons mostatxut i pelegrí, així com el xoriguer comú, també cacen ratpenats. Tanmateix, el més gran perill aviari pels quiròpters són les aus nocturnes, com les òlibes i els mussols, que esperen a l'exterior de les coves que arribi el crepuscle per atrapar els ratpenats que en surten. Els mussols tallen les ales dels ratpenats abans de menjar-se'ls. Alguns ocells han après a seguir els costums dels ratpenats, atacant-los quan aquests últims estan cercant insectes. Tanmateix, en la gran majoria de casos els ratpenats només representen el 0,1-0,2% de les preses de les aus rapaces.[37]
Els carnívors són oportunistes i mengen gairebé de tot. Els óssos rentadors, les mofetes, els gats salvatges i els mustèlids cacen ratpenats activament, mentre que els toixons i les guineus només es mengen cries que cauen del sostre d'una caverna o que han niat imprudentment a una alçada massa baixa. Tanmateix, els quiròpters són preses rares per aquests animals. Alguns rosegadors, com el ratolí de bosc, s'alimenten ocasionalment de ratpenats. Altres animals que mengen ratpenats són les aranyes migalomorfes, alguns peixos carnívors i alguns amfibis grans, com la granota bramadora.[36]
La subdivisió tradicional dels ratpenats vivents els reparteix en dos subordres amb divuit famílies.
Icaronycteris, de l'Eocè inferior de Wyoming, és l'espècie més antiga coneguda de ratpenat, amb una antiguitat d'uns 55 milions d'anys. Els primers ratpenats que apareixen al registre fòssil ja volaven i s'alimentaven d'insectes. La seva morfologia era extremament similar a l'actual,[46] però encara no podien utilitzar l'ecolocalització, com ho demostra la còclea subdesenvolupada de l'espècie Onychonycteris finneyi.[47] Es creu que els ratpenats evolucionaren a partir de petits mamífers arborícoles que saltaven d'un arbre a l'altre, desenvolupant en primera instància membranes interdigitals per planar i finalment ales.[48] Tanmateix, no s'ha descobert cap fòssil que representi un estadi intermedi d'aquesta evolució.[46] Els dos subordres de ratpenats, els megaquiròpters i microquiròpters, divergiren gairebé al principi mateix del Cenozoic.[38]
Durant l'Oligocè, quan la configuració dels continents era diferent de l'actual, Sud-amèrica estava aïllada de la resta de masses terrestres i el continent australià es trobava més al sud que avui en dia. En aquesta situació geogràfica, els ratpenats conegueren una expansió molt més important que altres grups de mamífers perquè podien volar, cosa que els permeté arribar a llocs on els altres mamífers no podien. Fa 23 milions d'anys, colonitzaren Indonèsia i Austràlia.[46]
Al Plistocè, les temperatures globals es desplomaren, creant vastos casquets polars a ambdós hemisferis. Els ratpenats que no migraren cap a latituds més baixes moriren. La genètica de poblacions mostra que els ratpenats europeus es refugiaren a les penínsules d'Europa meridional (penínsules Ibèrica, Itàlica i Balcànica).[49]
Durant aquesta època, els ratpenats compartien coves amb els humans primitius. Tanmateix, no es coneix gairebé res d'aquesta trobada entre espècies; només s'han trobat pintures rupestres de ratpenats en coves del nord d'Austràlia.[50][51]
Aristòtil no sabia si els ratpenats eren ocells o un altre tipus d'animal. Tres segles més tard, Plini el Vell els considerà ocells, un error repetit fins al segle XVI per gairebé tots els naturalistes. Per Conrad Gesner, representaven una forma intermèdia entre aus i mamífers.[52] Wotton els classificà com a quadrúpedes. Finalment, Linné els acabà classificant com a mamífers en la seva celebríssima obra Systema Naturae, ordenant-los en un tronc comú amb els primats i els homes. Poc després, Daubenton ja havia descrit cinc de les espècies de ratpenat que habiten a Europa.[53]
En les primeres obres, les llegendes es barrejaven amb la ciència i estaven plenes d'inexactituds. Buffon ja descobrí la hibernació dels ratpenats i durant la seva exploració de coves es trobà amb cavernes plenes de guano (fems) de quiròpters. Observant que als excrements hi havia restes de mosques i papallones, Buffon començà a conèixer la dieta dels ratpenats europeus.[54]
A principis del segle XIX, ja era bastant acceptat que els ratpenats formaven un ordre distint. Els naturalistes europeus rebien exemplars d'arreu del món, enviats per pioners de l'edat de l'exploració. Molts exemplars arribaven de països exòtics i no se'n coneixia ni la distribució ni el comportament. Sovint, els naturalistes rebien exemplars sense cap indicació del seu origen.[54]
Any Espècies descrites 1758 7 1769 13 1808 14 1820 95 1849 143 1878 401Al segle XIX ja es començà a conèixer detalladament el comportament dels ratpenats. S'estudiava la hibernació i la manera de despertar dels quiròpters (Brehm), així com la forma de les seves ales (Blasius).[55] A més del treball de camp, es duien a terme investigacions al laboratori, amb ratpenats en gàbies alimentats amb cucs de la farina i mosques. Així, es descobriren detalls sobre l'aparellament i el part, així com l'ovulació diferida.[56]
Amb l'arribada del segle XX, es començà a utilitzar la tècnica de l'anellatge per estudiar els quiròpters. L'auge de l'espeleologia també permeté conèixer millor els ratpenats cavernícoles, però també implicà una pertorbació de l'hàbitat dels quiròpters.[57] Algunes de les tècniques desenvolupades al segle XX eren molt cruels; s'agafaven animals que estaven hibernant (despertant-los en el procés), se'ls estudiava i llavors se'ls tornava a deixar anar al fred, on morien. Els capturadors de quiròpters també solien ataquinar-ne massa en molt poc espai, provocant que morissin ofegats o que es fessin mal intentant fugir. La inexperiència d'alguns capturadors causava fractures de l'avantbraç o dels dits dels ratpenats. Per tot això, algunes campanyes de captura i estudi causaren desenes de milers de morts de ratpenats i la pèrdua de colònies senceres. A principis de la dècada del 1960, alguns biòlegs començaren a oposar-se a aquesta metodologia.[58]
Els primers naturalistes no comprenien que els ratpenats poguessin «veure-hi» en la foscor. Sospitant que es tractava d'un sentit diferent de la vista, alguns naturalistes treien els ulls als ratpenats i els deixaven anar en cambres fosques amb molts obstacles, però els animals no hi topaven. Tanmateix, quan els lesionaven els conductes auditius o els tapaven amb cera, els ratpenats perdien la percepció. Al segle XVIII, Spallanzani i Jurine començaren a investigar aquest fenomen al laboratori. Cuvier hipotetitzava que les membranes auriculars i alars eren molt sensibles i detectaven canvis en l'aire. Boitard creia que aquesta percepció estava relacionada amb l'oïda. Allen sospitava que el tragus, un lòbul de pell situat davant del pavelló auricular dels ratpenats, captava senyals de retorn, igual que el sonar.[59]
El 1939, al Harvard Medical School Laboratory, Griffin i Galambos dugueren a terme experiments per confirmar que els ratpenats utilitzen l'ecolocalització. Treballant amb ratpenats bruns grossos, descobriren la seva capacitat d'enviar i rebre ultrasons de fins a 50 kHz.[60] El 1940 presentaren el seu descobriment.
Encara es continuen descobrint moltes espècies noves de ratpenats. A la dècada del 2000, per exemple, se'n descobrí una cinquantena.
Els ratpenats poden resultar útils com a agents de control biològic, reduint o limitant el creixement de les poblacions d'insectes o altres artròpodes que altrament esdevindrien una plaga. D'aquesta manera, els ratpenats protegeixen indirectament els humans i altres animals de malalties transmeses per insectes i eviten que un creixement descontrolat dels insectes posi en perill les collites vegetals. Tot i que no trobà proves que contribueixin de manera decisiva al control de plagues, un estudi de la Universitat de Cornell recomanà als agricultors que intentin augmentar les poblacions locals de ratpenats i orenetes entre maig i juliol, que és quan més efecte poden tenir sobre les poblacions d'insectes.[61] Un altre estudi publicat el 2008 a la revista Science revelà que els ratpenats eren més eficients que els ocells en tasques de control biològic: les plantes a les quals no es deixava accedir els ocells tenien un 65% més d'artròpodes que les plantes control, mentre que les plantes a les quals no es deixava accedir els ratpenats en tenien un 153% més. Segons aquest estudi, els ratpenats també protegeixen en certa mesura les plantes dels animals herbívors.[62]
Els ratpenats pol·linívors i frugívors també són beneficiosos per un gran nombre de plantes, car els ajuden a pol·linitzar-se i a escampar les seves llavors. En aquest darrer cas, els ratpenats es mengen el fruit d'una planta, juntament amb la seva llavor. Més tard, els animals excreten aquesta llavor en un altre indret, contribuint així a fer que la planta s'estengui a nous llocs.
Els ratpenats que són considerats perjudicials per als humans són gairebé sempre vectors de malalties. Són reservoris naturals o vectors d'un gran nombre de patògens zoonòtics,[63] incloent-hi la ràbia,[64] la síndrome respiratòria aguda greu (SARS),[65] henipavirus[66] i possiblement el virus d'Ebola.[67] La seva gran mobilitat, la seva àmplia distribució i el seu comportament social (nius comuns, estructura social de fissió-fusió) fan dels ratpenats hostes i vectors de malalties. Moltes espècies també semblen tenir una elevada tolerància als patògens que porten i sovint no desenvolupen la malaltia.
Només un 0,5% dels ratpenats porten la ràbia. Els que la porten poden moure's de manera maldestra, estar desorientats o ser incapaços de volar, cosa que fa que sigui més probable que es trobi amb humans. Tot i que no cal tenir una por irracional dels ratpenats, cal evitar tocar-los o tenir-los al lloc on es viu, com amb qualsevol animal salvatge. Si es descobreix un ratpenat a casa a prop d'un infant, una persona amb problemes mentals, una persona intoxicada, una persona dorment o un animal de companyia, la persona o l'animal de companyia concernit ha de rebre atenció mèdica immediata per la ràbia. Els ratpenats tenen dents molt petites i poden mossegar una persona dorment sense que aquesta se n'adoni. Hi ha indicis que és possible que el virus de la ràbia dels ratpenats infecti víctimes per transmissió aèria, sense contacte físic directe amb el ratpenat.[68]
Molta gent munta jócs per ratpenats, igual que molta gent munta nials per tal d'atreure ocells. Les raons per fer això varien, però se centren majoritàriament en el fet que els ratpenats són els principals insectívors nocturns en la majoria d'ecosistemes, si no tots. Es poden construir jócs per ratpenats començant des de zero, a partir de kits, o es poden comprar ja fets. Molts llocs web ofereixen plànols per construir jócs per ratpenats, així com consells per dissenyar-los.[69] Algunes associacions conservacionistes regalen jócs per ratpenats als afeccionats als ratpenats d'arreu del món.
Un jóc per ratpenats construït el 1991 al campus de la Universitat de Florida, al costat del Llac Alice de Gainesville, té una població de més de 100.000 molòssids.[70]
A Gran Bretanya, fortificacions de la Segona Guerra Mundial han estat reconvertides en jócs per ratpenats. Els refugis que estan ben excavats i que tenen parets gruixudes són naturalment humits i ofereixen l'ambient tèrmicament estable que necessiten els ratpenats, que altrament hibernarien en cavernes. Amb unes poques modificacions menors, els refugis aptes poden ser convertits en coves artificials pels ratpenats.[71][72]
L'ús estès d'insecticides representa una amenaça pels ratpenats insectívors. A més de matar grans quantitats d'insectes, que són el seu aliment, els plaguicides poden causar l'enverinament indirecte dels ratpenats quan es mengen preses intoxicades.[73] Al món desenvolupat ja no s'utilitzen tant els insecticides, però al món en desenvolupament encara tenen un ús molt estès; la manca de regulació implica sovint que s'utilitzen insecticides molt tòxics.[28]
Una altra amenaça pels ratpenats és la destrucció de les cavernes on viuen. A vegades es dinamiten coves que són considerades perilloses pels humans, car hi ha risc d'ensorrament. En altres ocasions, simplement es tapen les entrades a les coves, cosa que implica que els ratpenats ja no poden entrar-hi ni sortir-ne. Tot això és una forma de destrucció de l'hàbitat dels ratpenats, que representa un perill per la seva existència.[28]
Algunes espècies són perseguides pels humans, o bé perquè s'alimenten de conreus, o bé perquè són vectors de malalties. Això fa que es matin ratpenats per mitjà d'explosius o de verins.[28] Una altra activitat humana, la recol·lecció del guano dels ratpenats, és un problema pels animals, car pertorba els seus llocs de repòs. A tot això cal afegir-hi la mort de ratpenats atropellats per cotxes, camions o trens, una mortalitat que costa de posar en xifres però que probablement és elevada.[28]
Tot i que els aerogeneradors produeixen una energia neta i renovable, poden causar danys a animals voladors com els ratpenats. En la foscor, els ratpenats confonen els aerogeneradors amb arbres i són ferits o morts per les aspes, o queden atrapats als vèrtexs d'aire generats per la rotació de les aspes.[74] Aquest problema és agreujat pel fet que molts ratpenats cacen a la mateixa altura a la qual es troben les aspes.
Els ratpenats també estan amenaçats per fenòmens climàtics extrems, com ara ciclons o tifons. Per exemple, la guineu voladora de l'illa Rodrigues era considerada amenaçada, amb una població de només 170 individus. El pas d'un cicló que en matà la meitat reduí encara més les possibilitats de supervivència i ara la UICN la classifica com a espècie en perill crític. A més dels danys directes, els ciclons també perjudiquen els ratpenats car en destrueixen les fonts d'aliment i els refugis contra els depredadors. Aquest tipus de fenomen és especialment perillós a les illes petites, on costa més trobar protecció.[75]
A la Xina, els ratpenats són el símbol de la felicitat i el profit. Això es reflecteix en la paraula xinesa fu, que pot significar tant «felicitat» com «ratpenat». Els quiròpters són utilitzats sovint, en grups de cinc (wu fu), com a brodat a la roba o com a talismà rodó. Aquests cinc ratpenats representen una llarga vida, riquesa, salut i una mort dolça. A Centreamèrica, s'han trobat representacions d'una divinitat ratpenat dels maies en columnes de pedra i recipients de terra d'uns 2.000 anys d'antiguitat. Aquesta deïtat tenia cap de ratpenat i ales esteses i també apareix en els pictogrames d'aquest poble. A l'illa africana de Pemba, una criatura mitològica anomenada Popobawa empipa des de fa molt de temps la població de l'illa.
A Europa, els ratpenats han estat vistos de manera predominantment negativa des de l'antiguitat. Així, a les seves Metamorfosis Ovidi explica que les filles del rei de Beòcia foren convertides en ratpenats com a càstig, perquè s'havien quedat a treballar al teler i contar-se rondalles mitològiques, en lloc de participar en les festivitats en honor de Bacus. La Bíblia també assigna característiques negatives als ratpenats, incloent-los entre els animals impurs i relacionant-los amb els falsos ídols. El romà Davi Basili escrigué que els ratpenats tenen un parentesc de sang amb el diable.[76]
Els dimonis i les criatures diabòliques (fins i tot el mateix Satanàs) sovint són representats en les arts visuals amb ales de ratpenat, que els diferencien dels àngels.
Al cèlebre gravat d'Albrecht Dürer Malenconia I hi apareix una criatura similar a un ratpenat que aguanta el text «Melencolia». Al barroc, els ratpenats són un dels atributs de l'Anticrist. El pintor espanyol Francisco de Goya utilitzà els ratpenats, juntament amb els mussols, com a símbol d'amenaça. Una antiga superstició diu que als quiròpters els agrada embolicar-se als cabells de les dones. Aquesta creença s'originà probablement de la creença cristiana que els cabells de les dones atrauen els dimonis (per aquest motiu, moltes cultures diuen que les dones han de cobrir-se els cabells).[77] Els indígenes de Mèxic encara consideren que els vampirs són bruixes que xuclen la sang de la persona dorment.
Els ratpenats també estan associats amb l'ànima i per tant amb la mort; en algunes representacions del segle XIV, l'ànima abandona el cos després de la mort elevant-se en forma de ratpenat. Les llegendes europees sobre vampirs també podrien tenir els seus orígens en aquesta associació, car es remunten a molt abans que es coneguessin els autèntics vampirs d'Amèrica. Aquest mite dels vampirs ha perdurat fins avui en dia a la cultura popular i es reflecteix sobretot a la imaginació dels escriptors i directors de cinema. Figures com el Comte Dràcula o El petit vampir volen en forma de ratpenats durant la nit, a la cerca de víctimes. Pel·lícules com El ball dels vampirs també utilitzen aquesta temàtica. La vida nocturna dels ratpenats també inspirà la creació del personatge de còmic i heroi de pel·lícules Batman, un superheroi que es disfressa de ratpenat per sortir a caçar criminals durant la nit.
És molt rar que els quiròpters siguin vistos de manera positiva a la cultura occidental. El fet que s'ajuden els uns als altres és interpretat com a acte d'amor al pròxim. A la seva obra Iconologia, Cesare Ripa situa el ratpenat com a personificació de la ignorància, car és un animal que roman a la foscor en lloc d'acostar-se a la llum de la veritat.
A l'heràldica dels territoris de parla catalana, el ratpenat té una certa rellevància com a símbol. La llegenda diu que fou popularitzat pel rei Jaume I el Conqueridor i que commemora un ratpenat que evità una desfeta de la Corona d'Aragó i permeté la conquesta de València.
Al País Valencià, el ratpenat és un dels emblemes de la ciutat de València i es troba coronant l'escut d'aquesta ciutat, així com l'escut del València Club de Futbol.
Al Principat, el ratpenat també forma part dels elements heràldics dels antics emblemes de la ciutat de Barcelona. Aquest animal es pot veure en escuts antics de la ciutat damunt d'una corona. Un petit ratpenat negre es troba coronant el primer escut del FC Barcelona.
A l'heràldica municipal de la Franja de Ponent, el ratpenat apareix a l'escut de la ciutat de Fraga sota la corona.
Així mateix, hi ha molts altres municipis dels territoris catalanoparlants que fan ús d'aquest animal com a símbol heràldic. Hi ha teories que diuen que la vibra de la cimera reial de Pere el Cerimoniós s'arribà a identificar amb un ratpenat i en prengué la forma. Fora dels Països Catalans, el ratpenat es troba com a símbol als escuts d'Albacete (Castella-la Manxa) i Montchauvet (França).
Lo Rat Penat és una associació cultural que duu el nom d'aquest animal. Fou fundada el 1878 per iniciativa de Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta, amb la intenció de defensar la cultura i llengua valencianes i impulsar un moviment semblant al de la Renaixença al País Valencià. Durant la Segona República Espanyola patí fortes convulsions internes de caràcter polític. Després de la Guerra Civil espanyola quedà en mans de valencians partidaris del règim franquista.[78][79] [80]
Lo Rat Penat. Periódich Lliterari Quincenal fou un diari literari quinzenal publicat els anys 1884 i 1885. Estava redactat per escriptors del País Valencià, de Mallorca i del Principat. El seu director fou Constantí Llombart i tenia com a objectiu ensenyar els valencians «à estimar ses coses, començant per estudiar sa nativa llengua, sa lliteratura i sa història, ses lleis, ses costums y tradicions; y acabant per donar à tot lo seu, com los catalans saben ferho, tot lo valor, importància o mèrit que en si tinga».[81]
PDF). Public Health Reports. United States Public Health Service, 77, 4, Abril 1962, pàg. 287–289. PMID: 13880956. 
Els ratpenats o voliacs (Chiroptera) són un ordre de mamífers. Amb aproximadament 1.100 espècies, els ratpenats representen aproximadament un 20% de totes les espècies de mamífers, cosa que els converteix en el segon ordre més gran d'aquesta classe per darrere dels rosegadors. Són els únics mamífers capaços de volar, s'han estès gairebé arreu del món i han ocupat una varietat de nínxols ecològics diferents. Els ratpenats tenen un rol ecològic vital com a pol·linitzadors de flors i també tenen un paper important en la dispersió de llavors. Moltes plantes tropicals depenen completament dels ratpenats. Els ratpenats tenen les potes anteriors transformades en ales i alguns es guien i cacen per ecolocalització. Els ratpenats poden ser frugívors, insectívors o alimentar-se d'ocells i altres petits vertebrats. Alguns, com els vampirs, són hematòfags.
La seva mida varia des de 29–33 mm de longitud i 2 g de pes en el ratpenat de nas porcí fins a més d'1,5 m i 1,2 kg de pes en la guineu voladora de les Filipines. A causa dels costums nocturns de la majoria d'espècies i l'ancestral misteri de com podien «veure-hi» en la foscor, sovint se'ls ha considerat i encara se'ls considera sinistres criatures de la nit i, amb poques excepcions (com la Xina, on són un símbol de felicitat i prosperitat), a gran part del món els ratpenats han suscitat temor en els humans al llarg de la història. A més de ser icones del cinema de terror, apareixen en molts mites i llegendes i sovint se'ls associa amb els vampirs.
Mamaliaid sy'n gallu hedfan yw ystlumod (Chiroptera). Mae'r rhan fwyaf o ystlumod yn bwyta pryfed; mae rhywogaethau eraill yn bwydo ar ffrwythau, neithdar neu bysgod. Anifail nosol ydyw fel rheol. Mae'r ystlumod fampir o Dde America yn yfed gwaed. Ceir dros 900 o rywogaethau yn y byd, a cheir 16 rhywogaeth yn rheolaidd ym Mhrydain.
O'r 16 rhywogaeth o'r mamaliaid hedegog hyn ym Mhrydain cofnodwyd 12 ohonynt yng Nghymru yn cynnwys yr ystlum lleiaf, ystlum hirglust, ystlum mawr, ystlum Natterer, ystlum barfog, ystlum Brandt, ystlum y dŵr, ystlum pedol mwyaf, ystlum pedol lleiaf, ystlum du, ystlum adain lydan ac ystlum Leisler.
Mae Cymru, felly, yn gartref i rai o'r ystlumod mwyaf prin gwledydd Prydain: yr ystlum pedol mwyaf]], yr ystlum pedol lleiaf a'r ystlum du, sy'n rhywogaethau a warchodir gan ddedfau Ewropeaidd. Mae 10 safle yng Nghymru wedi cael eu dynodi'n Ardaloedd Cadwraeth Arbennig fel rhan o rwydwaith 'Natura 2000' i ddiogelu cynefinoedd yr ystlumod anghyffredin hyn, a rheolir y cynefinoedd er mwyn amddiffyn y rhywogaethau gwahanol.
Yr ystlym lleiaf a'r hirglust yw'r mwyaf cyffredin ac yn ddibynnol iawn ar adeiladau i glwydo ynddynt. Ystlymod pedol yn brin iawn, a'u cadarnleoedd Ewropeaidd yn ogystal â Phrydeinig yng Nghymru a'r Gororau. Oherwydd i ystlymod yn gyffredinol brinhau yn arw yn ystod yr 20g maent oll dan warchodaeth gyfreithiol erbyn hyn.
Yng Nghymru ystyrid gweld ystlymod yn arwydd o lwc dda a phriodas cyn pen y flwyddyn, ond yn anlwcus yn rhai ardaloedd os ehedent o gylch y pen. Roedd coel gyffredin - ond di-sail - y buasent yn mynd yn sownd yng nggwallt person neu eu bod yn arwydd o dywydd braf, os yn hedfan yn gynnar gyda'r nos.
Mamaliaid sy'n gallu hedfan yw ystlumod (Chiroptera). Mae'r rhan fwyaf o ystlumod yn bwyta pryfed; mae rhywogaethau eraill yn bwydo ar ffrwythau, neithdar neu bysgod. Anifail nosol ydyw fel rheol. Mae'r ystlumod fampir o Dde America yn yfed gwaed. Ceir dros 900 o rywogaethau yn y byd, a cheir 16 rhywogaeth yn rheolaidd ym Mhrydain.
Letouni (Chiroptera) jsou řádem savců, u jehož příslušníků se přední končetiny vyvinuly v křídla[1]. Na rozdíl od letuch a plachtících kuskusů, jsou letouni schopni skutečného aktivního létání. Jsou jedinými savci na světě, kteří jsou schopni aktivního letu. Jsou rozšířeni na všech kontinentech s výjimkou Antarktidy. Po hlodavcích jsou druhým nejpočetnějším savčím řádem.
Orientují se pomocí echolokace (jedná se o ultrazvukové signály, které vysílají pomocí hlasového orgánu a jejich odraz jsou schopni zachycovat sluchem). Na světě je známo přibližně 1000 druhů letounů.
Letouni jsou známí od spodního eocénu. Jejich sesterskou skupinou možná je vyhynulá čeleď Nyctitheriidae. Letouni se poměrně rychle vyvinuli do dnešní podoby. Jedním z nejstarších netopýrů je Australonycteris clarkae z Austrálie. Ze Severní Ameriky (Wyoming) je znám Icaronycteris index z čeledi Archaeonycteridae. Nejstarším známým kaloněm je Archaeopteropus transiens ze spodního oligocénu Itálie. Dosahoval rozpětí až 1 metr a měl poměrně dlouhý ocas. Dalším fosilním zástupcem kaloňů je Propotto leakeyi ze spodního miocénu východní Afriky.
Objevují se názory, že kaloni a netopýři si nejsou příliš příbuzní a jejich vývoj je konvergentní. Kaloni by možná mohli patřit k primátům a to na základě morfologie penisu a anatomie mozku. Molekulární a morfologický výzkum tento názor vyvrátil. Zároveň se zjistilo, že kaloni se nacházejí uvnitř fylogenetického stromu netopýrů.
Pokud nelétají, neshání potravu, pak zpravidla odpočívají, spí zavěšeni hlavou dolů. Potravou je jim hlavně hmyz, některé druhy se živí i ovocem, krví nebo šťávami květin. Své úkryty opouští zpravidla za soumraku.[2]
Obrázky, zvuky či videa k tématu Letouni ve Wikimedia Commons
Letouni (Chiroptera) jsou řádem savců, u jehož příslušníků se přední končetiny vyvinuly v křídla. Na rozdíl od letuch a plachtících kuskusů, jsou letouni schopni skutečného aktivního létání. Jsou jedinými savci na světě, kteří jsou schopni aktivního letu. Jsou rozšířeni na všech kontinentech s výjimkou Antarktidy. Po hlodavcích jsou druhým nejpočetnějším savčím řádem.
Orientují se pomocí echolokace (jedná se o ultrazvukové signály, které vysílají pomocí hlasového orgánu a jejich odraz jsou schopni zachycovat sluchem). Na světě je známo přibližně 1000 druhů letounů.
Er der problemer med lyden? Se da eventuelt Hjælp:Ogg Vorbis eller "Media help" (engelsk)
Flagermus (latin: Chiroptera) er en orden af forholdsvis små flyvende pattedyr. Det er de eneste pattedyr, der aktivt kan flyve. Der findes en mangfoldighed af arter, idet de udgør 1/5 af alle kendte pattedyr, i alt cirka 1100 arter.[1] Flagermus hænger i hvile på lodrette flader eller fra grene med hovedet nedad ved hjælp af føddernes kløer. Det er generelt nataktive dyr, der enten orienterer sig med synet (storflagermus) eller med hørelsen ved hjælp af ekkolokalisering (næsten alle småflagermus).
Vingerne er dannet af en tynd flyvehud (patagium), der er udspændt mellem forben (arm) og kropsside og bagben og mellem de stærkt forlængede fingre, hvilket især gælder digitus médius, digitus anuláris og digitus mínimus ("lange"-, "ring"- og "lillefingeren"), mens digitus secundus ("pegefingeren") er mindre forlænget. Der er oftest også flyvehud udspændt mellem bagben og hale. Flyvehuden er næsten nøgen og består af et dobbelt lag hud forsynet med elastiske fibre, muskler, nerver og blodkar.[2] Opdelingen af vingen i flere vingemembraner gør vingen mere robust mod sønderrivning. Den første finger på "hånden" er udstyret med en klo og kan bruges til at gribe føde og klatre med. Hos storflagermus er anden finger (pegefingeren) i reglen også udstyret med en klo.[3] I forhold til andre pattedyr er bagbenene drejet cirka 180° i hoften, således at storetåen, der i øvrigt ikke adskiller sig fra de fire andre tæer, sidder yderst. Haleflyvehuden er i bagkanten støttet af en tynd bruskdannelse, sporebrusken, der udgår fra hælen. Hos nogle arter har sporebrusken en lille hudlap.[4]
Flagermus er ikke blinde. De fleste arter er nataktive og mange orienterer sig derfor via deres ultralydssonar. Nogle nektardrikkende flagermus kan se UV-lys om natten. Denne egenskab anvendes til at finde blomster.
Flagermus hørende til Megachiroptera (storflagermus) lever primært af frugt og/eller nektar, som de lugter sig frem til. Med undtagelse af slægten Rousettus benytter storflagermus sig ikke af ultralydssonar og har større øjne og mindre ører.
Microchiroptera (småflagermus) lever af insekter, smådyr, fisk, blod eller nektar. Anvendelsen af ultralydssonar fordrer diverse abnorme ansigtsstrukturer; ørerne kan være stærkt forstørrede, med tragi (ental: tragus), også kaldet ørelapper eller ørelåg, der forbedrer effekten samt snudelapper.
Vampyrflagermus (Desmodontinae) er blandt de få flagermus, der kan udvise en uselvisk social adfærd (altruisme). Hvis de har været heldige på nattens jagt, og andre flokmedlemmer uden familiebånd ikke har været heldige, kan de gylpe blod op til dem og dermed dele nattens fangst. Darwin forklarer denne adfærd med at grupper der udviser uselvisk adfærd, har kunnet overleve bedre end de grupper som har udvist selvisk adfærd[5].
Gennem ringmærkning, har man fundet ud af, at mange flagermus bliver over 5 år, og at 10 år ikke er sjældent. Brandts flagermus (Myotis brandti) kan endda blive over 40 år gammel. At flagermus har så høj en levealder hænger bl.a. sammen med en lav reproduktivitet (sen kønsmodning og derefter højst 1 unge om året) og en meget lav produktion af visse hormoner.[6]
Noget tyder på at flagermus ved hjælp af deres ultralydsskrig kan artsbestemme byttedyret.[7] På den måde kan de udvælge bestemte insekter. Dværgflagermus sætter ikke mindre end 2-3000 insekter til livs hver eneste nat.[8]
Alle de danske flagermusarter hører under familien Barnæser (Vespertilionidae). Flere arter af slægten Myotis overvintrer i de danske kalkgruber f.eks. Mønsted kalkgruber. I Danmark er registreret 17 forskellige arter, hvoraf 13 findes regelmæssigt ynglende:[9]
Alle flagermus er fredede her i landet i henhold til Flagermusaftalen.[10] Visse sjældne og truede arter, kan herudover være omfattet af anden lovgivning. Eksempelvis er damflagermusen beskyttet i Danmark under EUs Natura 2000 planer via EUs habitatdirektiv (Bilag II og IV) og brunflagermusen under EUs habitatdirektiv (Bilag IV) siden 1992. [11] [12]
Flagermus (latin: Chiroptera) er en orden af forholdsvis små flyvende pattedyr. Det er de eneste pattedyr, der aktivt kan flyve. Der findes en mangfoldighed af arter, idet de udgør 1/5 af alle kendte pattedyr, i alt cirka 1100 arter. Flagermus hænger i hvile på lodrette flader eller fra grene med hovedet nedad ved hjælp af føddernes kløer. Det er generelt nataktive dyr, der enten orienterer sig med synet (storflagermus) eller med hørelsen ved hjælp af ekkolokalisering (næsten alle småflagermus).
Die Fledertiere (Chiroptera), auch Flattertiere oder umgangssprachlich Fledermäuse genannt, sind eine Ordnung der Säugetiere. Mit mehr als 1400 Arten, ein Fünftel aller Säugetierarten,[1] sind die Fledertiere nach den Nagetieren die artenreichste Ordnung innerhalb der Säugetiere. Die Fähigkeit zum Schlagflug haben sie als stammesgeschichtlich jüngste Gruppe der Wirbeltiere erworben – nach den ausgestorbenen Flugsauriern und den Vögeln.
Fledertiere sind nahezu weltweit verbreitet, sie kommen auf allen Kontinenten der Erde mit Ausnahme der Antarktis vor. Auch in anderen polaren Regionen sowie auf entlegenen Inseln fehlen sie. Auf manchen Inseln (zum Beispiel Neuseeland) waren sie dagegen bis zur Ankunft des Menschen die einzigen Säugetiere. Die größte Artenvielfalt besteht in den Tropen. Die Glattnasen-Freischwänze (Emballonuridae), die Bulldoggfledermäuse (Molossidae) und die Glattnasen (Vespertilionidae) kommen in allen warmen Regionen der Erde vor. Elf Familien leben nur in der Alten Welt (darunter die Flughunde (Pteropodidae)), sechs nur in der Neuen Welt, z. B. die Blattnasen (Phyllostomidae). Die Glattnasen und einige Hufeisennasen (Rhinolophidae) haben auch kühlgemäßigte Klimazonen besiedelt. Die fast weltweit verbreiteten Mausohren (Myotis) haben das größte Verbreitungsgebiet aller landlebenden Säugetiergattungen.[1]
Gestalt, Morphologie sowie der Bau und die Leistung der Organe sind von den Erfordernissen des aktiven Fluges bestimmt und führten zu zahlreichen Analogien mit den Vögeln. Alle Fledertiere können fliegen, ein sekundärer Verlust der Flugfähigkeit, wie bei einigen Vögeln, kommt nicht vor. Die Flügel wurden durch eine Umgestaltung der Vorderextremitäten gebildet. Der Oberarmknochen und vor allem die Fingerstrahlen II bis V sind stark verlängert. Der Schwerpunkt liegt im Brustbereich, wo die Wirbelsäule aufgebogen ist um Platz für das kräftige Herz und die große Lunge zu schaffen. Die kräftige Flügelmuskulatur setzt an einem häufig vorhandenen Brustbeinkamm an. Die Hüftgelenke sind zur Seite gedreht, sodass die Beine seitlich stehen. Trotzdem können einige Arten, z. B. die Neuseeland-Fledermäuse, auf dem Erdboden geschickt laufen. Die Fußkrallen sind scharf und gebogen und dienen dem Festhalten in der Ruheposition.
Mit Ausnahme der Flughaut sind die Fledertiere zumeist mit einem dichten Fell bedeckt. Die meisten sind braun, grau oder schwärzlich. Einige Arten sind auch rötlich oder gelblich gefärbt. Auch ein reinweißes Fell kommt vor. Einige Arten sind gestreift oder fleckig gemustert. Auch die Flügel können gemustert sein. Bei einigen Arten sind sie mehr oder weniger transparent. Flughunde besitzen oft eine kontrastreiche Färbung im Hals- und Schulterbereich („Kragenbildungen“). Unterschiedliche Färbungen zwischen den Geschlechtern sind nur selten. Fledertiere besitzen eine drüsenreiche Haut und in vielen Fällen große Drüsenansammlungen im Gesicht (bei Blattnasen, Glattnasen und Hufeisennasen) oder im Nacken und auf den Schultern (bei Blattnasen und Flughunden). Die Drüsen sind bei Männchen oft ausgeprägter als bei den Weibchen. Die von den Drüsen ausgeschiedenen Sekrete dienen der Kommunikation über den Geruchssinn.[2]
Die Flugmembran besteht aus zwei Hautschichten und erstreckt sich von den Handgelenken bis zu den Fußgelenken. Weitere Membranen erstrecken sich von den Handgelenken zu den Schultern und zwischen den Beinen. Letztere wird Uropatagium (Schwanzflughaut) genannt, sie bindet den Schwanz – sofern vorhanden – mit ein und dient oft zum Einkeschern der Beute. Der Daumen ist kurz – nur bei den Stummeldaumen (Furipteridae) fehlt er – und trägt eine Kralle, die vier übrigen Finger sind stark verlängert und spannen die Flughaut. Während Flughunde meist am zweiten Finger ebenfalls eine Kralle haben, fehlt diese bei den Fledermäusen. Ein Dorn am Fußgelenk, Calcar genannt, dient zum Aufspannen der Schwanzflughaut. Die Hinterbeine der Fledertiere sind im Gegensatz zu den meisten anderen Säugetieren nach hinten gerichtet, sie enden in fünf bekrallten Zehen.
Die Größe der Fledertiere variiert erheblich, wobei die Schweinsnasenfledermaus (Craseonycteris thonglongyai) mit 3 cm Länge und 2 Gramm Gewicht als eines der kleinsten Säugetiere überhaupt gilt, während der Kalong-Flughund (Pteropus vampyrus) und der Goldkronen-Flughund (Acerodon jubatus) eine Flügelspannweite von zu 1,7 Metern und ein Gewicht von 1,2 bis 1,5 Kilogramm erreichen kann.[1]
Fledertiere lassen sich am leichtesten anhand ihres Kopfes unterscheiden. Viele Familien sind durch typische Nasenblätter, Falten, Furchen, Warzen oder Ohrformen charakterisiert. Die Familie der Neuweltblattnasen (Phyllostomidae) zeigt eine besonders hohe Variabilität hinsichtlich der Schädelform. Am Ohreingang befindet sich oft ein spitzer oder stumpfer Ohrdeckel, der Tragus. Die Ohrkapseln der Fledermäuse sind groß, Trommelfell und Gehörknöchelchen sind klein. Zur akustischen Isolation von den Schall erzeugenden Organen ist die Hörschnecke oft nur locker mit dem Schädel verbunden. Flughunde besitzen große, leistungsfähige Augen, die der Fledermäuse sind eher klein. In Anpassung an das Fliegen sind die Schädelknochen leicht und dünn. Je nach Ernährungsweise variiert die Schädelform. Bei Nektar trinkenden Arten sind die Schädel lang und schmal. Besonders extrem ausgeprägt ist dies bei der Bananenfledermaus (Musonycteris harrisoni). Früchte oder Insekten fressende Arten besitzen kürzere und breitere Schädel, z. B. das Greisengesicht (Centurio senex), eine frugivore Art. Die Kleine Bambusfledermaus (Tylonycteris pachypus) und die Diskusfüßige Fledermaus (Eudiscopus denticulus), die hohle Bambusstängel als Unterschlupf nutzen, besitzen sehr flache Schädel, um die engen Spalten passieren zu können, die den Zugang zu ihren Schlafquartieren bilden.[3]
Durch die Vielfalt der Ernährungsweisen hat sich eine große Variabilität der Bezahnung entwickelt und es können etwa 50 verschiedene Zahnformeln unterschieden werden. Die ursprüngliche Zahnformel der Chiroptera lautet I 2/3, C 1/1, P 3/3, M 3/3 = 38. Häufig besitzen Fledertiere nur zwei Schneidezähne im Oberkiefer, eine kurze Schnauze geht in den meisten Fällen mit einer geringeren Zahl von Prämolaren einher. Die Molaren der insektivoren, piscivoren und carnivoren Arten sind scharfkantig und können die tierische Nahrung zerschneiden. Früchte fressende Fledertiere besitzen oft einen kräftigen Gaumen und eine starke Zunge und quetschen mit beiden und ihren flachkronigen Molaren nur den Saft aus dem Fruchtfleisch, während sie die faserigen Reste wieder ausspucken. Die langen und dolchartigen Eckzähne dieser Tiere dienen dem Festhalten der Früchte. Bei den Arten, die sich von Nektar ernähren, sind die Molaren durch Lücken getrennt und besitzen lange, schmale Kronen. Das Gebiss des sich von Blut ernährenden Gemeinen Vampirs (Desmodus rotundus) ist stark reduziert und besteht nur noch aus zwanzig Zähnen. Die oberen Praemolaren und die Molaren sind rückgebildet, die oberen Schneidezähne und Eckzähne sind vergrößert und besitzen messerartige, scharfe Kanten, um die Haut der Beutetiere zu durchtrennen.[4]
Die meisten Fledertiere – mit Ausnahme einiger Flughunde – sind nachtaktive Tiere, die tagsüber in einem Versteck schlafen. Sie hängen dabei meist kopfüber an den Füßen, wodurch im Gefahrenfall eine schnelle Flucht durch einfaches Fallenlassen ermöglicht wird. Sie brauchen keine Kraft, um sich festzuklammern, da die Krallen durch das Gewicht der Fledermaus gekrümmt werden. Deshalb fallen selbst tote Fledertiere nicht herab. Die meisten Fledermäuse orientieren sich während des Fluges durch Echoortung: Mit dem Mund oder der Nase stoßen sie Laute ab, die im Ultraschallbereich liegen, also jenseits der menschlichen Hörgrenze. Manche Arten, insbesondere die Großblattnasen (Megadermatidae) und die Blattnasen (Phyllostomidae) haben auffällige Auswüchse an den Nasen, sogenannte Nasenblätter, die zur Verstärkung dieser Laute dienen. Die Ohren sind gut entwickelt und oftmals sehr groß, ein Tragus (Ohrdeckel) ist bei vielen Arten vorhanden und dient zum besseren Empfang der zurückgesandten Signale. Im Gegensatz dazu verwenden Flughunde mit Ausnahme der Rosettenflughunde keine Echoortung. Fledertiere sind nicht blind, sondern haben gut entwickelte Augen, auch wenn – wie bei vielen nachtaktiven Tieren – die Stäbchen in der Netzhaut überwiegen. Insbesondere Flughunde haben einen gut entwickelten Gesichtssinn. Auch der Geruchssinn ist bei den meisten Arten gut entwickelt.
Fledertiere verbringen den Tag in Höhlen, Felsspalten, Baumhöhlen oder in menschengemachten Behausungen wie Minen, Ruinen und Gebäuden; Flughunde schlafen eher auf Bäumen als Fledermäuse. Viele Arten leben in großen Kolonien, oft aus Tausenden von Tieren, andere sind Einzelgänger.
In kühleren Regionen halten sie oft Winterschlaf oder ziehen während des Winters in wärmere Regionen. Auch während des Tagesschlafs sinkt ihr Stoffwechsel in stärkerem Ausmaß als bei anderen Säugetieren.
Fledertiere nehmen je nach Art unterschiedlichste Nahrung zu sich. Man kann sie anhand der bevorzugten Nahrung in mehrere Gruppen aufteilen, diese Einteilung ist jedoch nicht systematisch:[4]
Fruchtfressende oder sich von Nektar oder Pollen ernährende Fledertiere kommen nur in den warmen Zonen der Erde vor. In der Alten Welt sind es die Flughunde, in der Neuen Welt vor allem Arten aus der Familie der Blattnasen (Phyllostomidae). Einige fruchtfressende Fledertiere nehmen auch Insekten zu sich. Zahlreiche Pflanzenarten haben verschiedene Anpassungen entwickelt um Fledermäuse als Bestäuber anzulocken. Dazu gehören exponierte und kräftige, stark riechende Blüten mit viel Nektar und Pollen und eine Blütenentfaltung in der Nacht (Chiropterophilie).[4]
Generell sind Fledertiere durch eine niedrige Fortpflanzungsrate gekennzeichnet. In den meisten Fällen kommt nur ein Jungtier zur Welt und die Fledertiere der gemäßigten Klimazonen gebären auch nur einmal im Jahr. Nur in tropischen Regionen kann es zu mehreren Geburten im Jahr kommen. Bei den meisten Arten haben die Weibchen zwei Zitzen im Brustbereich.[5] Von den europäischen Arten besitzt nur die Zweifarbfledermaus (Vespertilio murinus) zwei Zitzenpaare. Die Weibchen der Großblattnasen, Hufeisennasen und Schlitznasen haben in der Leistengegend je ein Paar Haftzitzen, die nur zum Festhalten der Jungtiere dienen und nicht laktieren.[2] Ein weiteres Merkmal der Fledertiere ist die verzögerte Befruchtung: Der Samen der Männchen kann mehrere Monate im Fortpflanzungstrakt der Weibchen aufbewahrt werden, erst bei günstiger Witterung beginnt der Fötus in der Gebärmutter zu wachsen. Die Geburten erfolgen in normaler, hängender Ruhestellung oder in waagrechter bzw. aufrechter Haltung mit dem Kopf oder Steiß voran. Die Weibchen von Flughundgruppen können sich bei den Geburten gegenseitig helfen. Die Neugeborenen sind meist blind und nur wenig behaart, jedoch schon recht groß. Ihr Geburtsgewicht liegt bei 20 bis 30 % des Gewichtes ausgewachsener Exemplare. Nach der Geburt entwickeln sie sich im Allgemeinen recht schnell und die Geschlechtsreife wird oft schnell nach dem Abschluss der Entwicklung erreicht. Jungtiere der Glattnasen werden 3 bis 8 Wochen lang gesäugt und werden mit einem Alter von 3 bis 18 Monaten geschlechtsreif. Bei den Jungtieren der Flughunde dauert es 5 bis 24 Monate, bis sie geschlechtsreif werden. Als Ausgleich für die niedrige Fortpflanzungsrate sind Fledertiere verglichen mit anderen Kleinsäugern sehr langlebig, manche Tiere, u. a. die Flughunde, werden bis zu 20, andere über 30 Jahre alt, die Große Bartfledermaus (Myotis brandtii) kann sogar mehr als 40 Jahre alt werden.[5]
Als wissenschaftliches Taxon wurden die Fledertiere im Jahr 1779 durch den deutschen Anatomen und Zoologen Johann Friedrich Blumenbach eingeführt.[6] Der wissenschaftliche Name Chiroptera leitet sich ab aus griechisch χείρ cheir (später chir) „Hand“, und πτερόν pteron „Flügel“, bedeutet also „Handflügler“.
Es ist schwierig, die Stellung der Fledertiere im Stammbaum der Säugetiere festzulegen. In der Vergangenheit galten sie teilweise als enge Verwandte der Riesengleiter und Primaten, jüngere Untersuchungsergebnisse stellen sie jedoch zusammen mit den Cetartiodactyla (Paarhufer und Wale), Unpaarhufern (Perissodactyla) und Raubtieren (Carnivora) in die Überordnung der Laurasiatheria.
Traditionell wurden innerhalb der Fledertiere die Flughunde (Megachiroptera) und die Fledermäuse (Microchiroptera) unterschieden. Aktuelle molekulare Untersuchungen zeigen aber, dass die Hufeisennasenartigen (Rhinolophoidea), eine Gruppe der Fledermäuse, näher mit den Flughunden verwandt sind als mit den übrigen Fledermäusen.[8][9][10][11][12][13][14][15][16] Die Fledermäuse werden dadurch zu einer paraphyletischen Gruppe, was in einer modernen Systematik, wo alle Nachfahren eines gemeinsamen Vorfahren einer (monophyletischen) Gruppe angehören sollen, unerwünscht ist. Die Flughunde stammen wahrscheinlich von echoortenden Vorfahren ab, haben diese Fähigkeit jedoch im Laufe der Evolution durch eine bessere Nachtsehfähigkeit ersetzt.[1] So werden die Fledertiere daher heute unterteilt in
Beide Kladen haben den Rang einer Unterordnung. Darunter gibt es fünf Überfamilien und über 20 Familien.[20]
Aufgrund spärlicher Dokumentation durch Fossilienfunde war bis zur Jahrtausendwende über die Entwicklungsgeschichte der einzelnen Fledertiergruppen kaum etwas bekannt.[21] Im Gegensatz zu anderen schwierig einzuordnenden Säugetiertaxa, etwa den Walen, liefert der Fossilienbefund bisher keinerlei Hinweise auf Übergangsformen. Insbesondere sind die Bedingungen, die zur Evolution des Schlagflugs bei Fledermäusen führten, unklar. John Speakman, Lehrstuhlinhaber für Zoologie an der Universität Aberdeen, rekonstruierte 2001 die Evolution der Fledermäuse dahingehend, dass diese Tiere zunächst tagaktiv waren und sich erst unter dem Druck durch Greifvögel zunehmend auf nächtlichen Beutefang verlegten. Parallel dazu habe sich die Echoortung entwickelt.[22]
Fledertiere erlangten offenbar bereits im Eozän weltweite Verbreitung – aus dieser Epoche sind Funde relativ weit entwickelter Fledertiere in Europa, Nordamerika und Australien belegt. Zu den ältesten bisher gefundenen Gattungen zählen Onychonycteris und Icaronycteris aus dem frühen Eozän der Green-River-Formation Wyomings sowie Archaeonycteris, Palaeochiropteryx, Hassianycteris und Tachypteron aus dem mittleren Eozän der Grube Messel in Deutschland. Diese frühen Vertreter ähneln in ihrem Körperbau bereits sehr stark den heutigen Fledermäusen, Unterschiede bestehen lediglich in Details wie dem Vorhandensein von Fingerklauen und einem langen, freien Schwanz (der sich allerdings auch bei den heutigen Mausschwanzfledermäusen findet). Onychonycteris hatte aber noch kürzere Unterarmknochen, längere Hinterbeine als moderne Fledermäuse und Krallen an allen 5 Fingern. Sie konnten wahrscheinlich noch nicht so gut fliegen wie heutige Fledertiere. Ihre Hörschnecke war relativ klein, vergleichbar mit der der heutigen, nicht echoortenden Flughunde. Das zeigt, dass sich das Echoortungssystem der Fledertiere wahrscheinlich erst nach der Entwicklung des aktiven, kontrollierbaren Flatterflugs entwickelt hat.[23] Andere Fledertiere aus dem Eozän, wie Icaronycteris und Tachypteron dürften bereits zur Echolokation fähig gewesen sein.[1]
Im Jahr 2021 veröffentlichte Untersuchungen der frühen Entwicklungsstadien des Gehör- und Kehlkopfknöchelchen bestätigten den Befund von Genomstudien: Die Yangochiroptera und Rhinolophoidea haben ihren Apparat zur Echolotung jeweils unabhängig (oder vielleicht aus sehr primitiven gemeinsamen Vorstufen heraus) entwickelt. Aufgrund fehlender Fossilien lässt sich gegenwärtig nicht sagen, ob die Vorfahren der heutigen Pteropodoidea nie zur Echolotung fähig waren oder ob bei ihnen eine primitive Vorstufe dazu wieder verloren ging.[24]
Anfang 2022 von Sulser et al. veröffentlichte Untersuchungen bestätigten dies. Sie zeigten, dass in den beiden großen Gruppen von Fledertieren, das Innenohr mit dem Gehirn auf unterschiedliche Weise verbunden ist. Die Fledertiere der Yin-Klade verwenden wenn zur Echoortung fähig, dafür vor allem Töne mit konstanter Frequenz, während die der Yang-Klade komplexere, modulierte Frequenzen benutzen. CT-Scans zeigten, dass Yin-Fledertiere, wie die meisten anderen Säugetiere, eine dicke Gehörgangswand (engl. ear canal wall) haben, die mit winzigen Öffnungen für die Nervenfasern gefüllt ist. Die meisten Yang-Fledertiere hingegen haben einen offenen Gehörgang ohne Wand, was im Unterschied zu allen anderen Säugern eine größere evolutionäre Variationsmöglichkeit der Neuronen im Nervenknoten (Ganglion) ermöglicht. Die Yang-Fledertiere sind dementsprechend phylogenetisch viel vielfältiger als die Yin-Fledertiere, mit etwa fünfmal so vielen Arten und vielfältigeren Formen der Nahrungssuche. Man nimmt an, dass die unterschiedlichen Ohranatomien zur Diversifizierung der Fledermäuse beitrugen und dass sich in der Yang-Klade ohne die räumliche Einschränkung des Innenohrganglions dort mehr Nervenzellen ansiedeln konnten – was ihr komplexeres Frequenzmuster erklärt; auch ermöglichte dies anders als bei allen anderen Säugern verschiedene Verbindungsmöglichkeiten mit dem Gehirn.[18]
Viele Fledertierarten sind bedroht. Die Gründe dafür liegen meist im Verlust des Lebensraumes, sowohl in den Tropen durch Waldrodungen als auch in Industrieländern durch den Einsatz von Pestiziden und Pflanzenschutzmitteln und die Versiegelung von Schlafplätzen durch Altbausanierungen. 12 Arten sind laut IUCN ausgestorben, 75 weitere gelten als bedroht oder stark bedroht.
Natürliche Feinde der Fledertiere sind vor allem die Eulen, daneben werden sie von Greifvögeln, Schlangen, Katzen und carnivoren Fledermausarten erbeutet. Zu ihren zahlreichen Parasiten zählen unter anderem die Blut saugenden, meist flügellosen Fledermausfliegen (Nycteribiidae und Streblidae).[1]
Aufgrund der Krankheitsübertragung durch fledermausspezifische Viren auf den Menschen kommt es zur Verfolgung von Fledertieren. Gerade während der weltweiten COVID-19-Pandemie werden Fledertiere gejagt.[25] Forscher sprechen sich aber gegen die Verfolgung von Fledertieren aus und machen Falschinformationen sowie die Psychologie des Menschen dafür verantwortlich. Da die Medienberichterstattung Fledertiere in schlechtes Licht gerückt haben, möchte die Wissenschaft für Aufklärung über Fledertiere sorgen.[26]
In Indonesien, Thailand, Vietnam, Guam und in anderen asiatischen Ländern und Kulturen im pazifischen Raum werden Fledertiere als Lebensmittel genutzt.
Die Fledertiere (Chiroptera), auch Flattertiere oder umgangssprachlich Fledermäuse genannt, sind eine Ordnung der Säugetiere. Mit mehr als 1400 Arten, ein Fünftel aller Säugetierarten, sind die Fledertiere nach den Nagetieren die artenreichste Ordnung innerhalb der Säugetiere. Die Fähigkeit zum Schlagflug haben sie als stammesgeschichtlich jüngste Gruppe der Wirbeltiere erworben – nach den ausgestorbenen Flugsauriern und den Vögeln.
Baukies or baukie-birds is the anely mammals that can flee richt. Like maist ither mammals thair bouk is kivert in fur. Baukies gies birth tae live young that feeds on their mither’s milk. Thair weengs is made o wabs o skin that's streekit atween lang banes seemilar tae the banes o a haund. The thoum haes a heukit end that helps the baukie hing whan it isna fleein. The feet haes wee cleuks an is usied for sclimmin, haudin on an groomin.
Baukies is nocturnal ainimals. Thay ruist aw day, coueryin thegither, aften heelster-heid, in daurk bieldie places. At gloamin time or efter thay lea' thair ruist an stairt tae hunt for insects.
Aboot aicht different kinds o baukies is fand in Scotland. Thay aw hae a wee bouk, nae bigger nor a moose.
The maist common baukie-bird is the pipistrelle (Pipistrellus pipistrellus). A lairger baukie is the lang-luggit baukie (Plecotus auritus). Ithers is Daubenton’s (Myotis daubentoni) an Natterer's (Myotis nattereri).
Baukies or baukie-birds is the anely mammals that can flee richt. Like maist ither mammals thair bouk is kivert in fur. Baukies gies birth tae live young that feeds on their mither’s milk. Thair weengs is made o wabs o skin that's streekit atween lang banes seemilar tae the banes o a haund. The thoum haes a heukit end that helps the baukie hing whan it isna fleein. The feet haes wee cleuks an is usied for sclimmin, haudin on an groomin.
Baukies is nocturnal ainimals. Thay ruist aw day, coueryin thegither, aften heelster-heid, in daurk bieldie places. At gloamin time or efter thay lea' thair ruist an stairt tae hunt for insects.
Aboot aicht different kinds o baukies is fand in Scotland. Thay aw hae a wee bouk, nae bigger nor a moose.
The maist common baukie-bird is the pipistrelle (Pipistrellus pipistrellus). A lairger baukie is the lang-luggit baukie (Plecotus auritus). Ithers is Daubenton’s (Myotis daubentoni) an Natterer's (Myotis nattereri).
Bi̍t-pô (hàn-jī: 密婆) sī sio̍k-tī Chiroptera chit ê ba̍k ê chhī-leng tōng-bu̍t. Siāng tiōng-iàu ê te̍k-sek tō sī in thaû-chêng-kha pìⁿ-chiâⁿ si̍t (wing), hō͘ in ē-hiáu poe (flight); chhī-leng tōng-bu̍t tō kan-taⁿ bi̍t-pô chiàⁿ-káng ē-hiáu poe; poe-chhí (flying squirrel) kap poe-hù-chhí (Flying possum) kan-taⁿ ē-hiáu chhu-poe (gliding) chi̍t-tè-á hn̄g, m̄ sī chiàⁿ-káng ē poe. Bi̍t-pô ê si̍t thián--khui ná-chhiūⁿ lâng ê chhiú, cheng-chha chéng-thaû-á hām chéng-thaû-á ū phoê-hu liâm--leh, chéng-thâu-á hām sin-khu mā ū.
Bì-bà-dâu-giék (琵琶兜壁), iâ hô̤ lā̤ iâ-iéng (夜鷰, 野鷰), siĕng-chṳ̄ (仙鼠) hĕ̤k-ciā biēng-hók (蝙蝠), sê siŏh cṳ̄ng â̤ buŏi gì buô-ṳ̄-dông-ŭk.
Es quiropters (scientificament Chiroptera) constituyen una orden d'animals mamiferos que destacan per tener as suyas extremidatz anteriors modificatas con membranas entre es ditos, fendo a función d'alas, a qual cosa fa d'ells es unicos mamiferos que pueden volar. En bi ha de mutas midas y formas, per un regular en as nuestras latitutz son chicotz, insectivoros y nocturnos.
En l'Alto Aragón son clamatos popularment afogacandils, apagacandils, ventaderas u moriciegos, morcielagos.
Chiroptera es un taxon.
Il ha duo subordines de chiroptera, con 18 familias in total, inter le quales iste vespertiliones es le plus commun:
Quiroptèrs, Ratapenadas
L'òrdre dels quiroptèrs (Chiroptera) es un òrdre de mamifèrs volants, comunament apelats ratapenadas (var. ratapinhata; tinhahús). L'òrdre dels quiroptèrs es lo segond dels mamifèrs en nombre d'espècias (prèp de 950), es davançat per l'òrdre dels rosegaires. Çaquelà, sembla qu'aqueste òrdre siá lo primièr en nombre d'individús (dos tèrces dels mamifèrs vivents son de ratapenadas).
La caracteristica mai remarcabla de las ratapenadas es que sas patas de davant son desvolopadas coma d'alas, çò que fa qu'es lo solet mamifèr del mond capable de volar d'un biais natural; d'autres mamifèrs, coma los esquiròls volants e qualques marsupials pòdon planar sus de distàncias limitadas mas son pas capables d'un vòl vertadièr sostengut. Lo nom de Chiroptera se pòt traduire a partir dels mots grècs per "man ala," coma l'estructura de l'ala dobèrta es plan semblanta a la d'una man umana dubèrta, amb una membrana (patagium) entre los dets que s'espandís tanben entre la man e lo còs.
S'estima qu'existisson aperaquí 1100 espècias de ratapenadas dins lo mond, çò que representa gaireben 20% de totas las espècias de mamifèrs. Environ 70% de las ratapenadas son d'insectivòrs. Del demai, la màger part se noirisson de frucha e de sos sucs; tres espècias se noirisson de sang e qualques autras caçan de vertebrats. Aquestas darrièras ratapenadas incluson las Phyllostomidaes d'America Centrala e d'America del Sud, e las ratapenadas pescairas (Noctilionidae) que se noirisson de peis. Almens doas espècias conegudas de ratapenadas se noirisson d'autras ratapenadas: la ratapenada espectrala o American False Vampire bat e la macroderma gigas d'Austràlia. Malgrat lo clima freg, existisson sièis espècias de ratapenadas en Alaska.
Qualques espècias pus pichonas de ratapenadas son d'importantas pollinizairas de cèrtas flors tropicalas. D'efièch, divèrsas plantas tropicalas se trapan ara totalament dependentas d'elas, pas solament per la pollinizacion, mas per l'espandiment de sas granas après aver manjat sos fruches. Aqueste ròtle explica las preocupacions per l'environament quand una ratapenada es introduita dins un contèxt novèl. Tenerife nos porgís un exemple recent amb l'introduccion de la Rosseta egipciana.
Suls autres projèctes Wikimèdia :
Quiroptèrs, Ratapenadas
L'òrdre dels quiroptèrs (Chiroptera) es un òrdre de mamifèrs volants, comunament apelats ratapenadas (var. ratapinhata; tinhahús). L'òrdre dels quiroptèrs es lo segond dels mamifèrs en nombre d'espècias (prèp de 950), es davançat per l'òrdre dels rosegaires. Çaquelà, sembla qu'aqueste òrdre siá lo primièr en nombre d'individús (dos tèrces dels mamifèrs vivents son de ratapenadas).
La caracteristica mai remarcabla de las ratapenadas es que sas patas de davant son desvolopadas coma d'alas, çò que fa qu'es lo solet mamifèr del mond capable de volar d'un biais natural; d'autres mamifèrs, coma los esquiròls volants e qualques marsupials pòdon planar sus de distàncias limitadas mas son pas capables d'un vòl vertadièr sostengut. Lo nom de Chiroptera se pòt traduire a partir dels mots grècs per "man ala," coma l'estructura de l'ala dobèrta es plan semblanta a la d'una man umana dubèrta, amb una membrana (patagium) entre los dets que s'espandís tanben entre la man e lo còs.
S'estima qu'existisson aperaquí 1100 espècias de ratapenadas dins lo mond, çò que representa gaireben 20% de totas las espècias de mamifèrs. Environ 70% de las ratapenadas son d'insectivòrs. Del demai, la màger part se noirisson de frucha e de sos sucs; tres espècias se noirisson de sang e qualques autras caçan de vertebrats. Aquestas darrièras ratapenadas incluson las Phyllostomidaes d'America Centrala e d'America del Sud, e las ratapenadas pescairas (Noctilionidae) que se noirisson de peis. Almens doas espècias conegudas de ratapenadas se noirisson d'autras ratapenadas: la ratapenada espectrala o American False Vampire bat e la macroderma gigas d'Austràlia. Malgrat lo clima freg, existisson sièis espècias de ratapenadas en Alaska.
Qualques espècias pus pichonas de ratapenadas son d'importantas pollinizairas de cèrtas flors tropicalas. D'efièch, divèrsas plantas tropicalas se trapan ara totalament dependentas d'elas, pas solament per la pollinizacion, mas per l'espandiment de sas granas après aver manjat sos fruches. Aqueste ròtle explica las preocupacions per l'environament quand una ratapenada es introduita dins un contèxt novèl. Tenerife nos porgís un exemple recent amb l'introduccion de la Rosseta egipciana.
Chòvsourit se yon bèt.
La ciroteros es un ordina de mamales. Los ave la capas de vola, usante la pel ce estende entre los ditos e entre la braso e la corpo. Los es la sola mamales ci ave la capas de vola. Otra mamales (como scureles volante) pote lisca tra la aira, ma no pote vola vera. La parola cirotero es de la elinica per "ala de mano."
On ave sirca 1100 spesies de cirotera, sirca 20% de tota spesies de mamales. Sirca 70% de ciroteros es insetivoros, e la plu de otras come frutas o la jus de fruta. Tre spesies nuri se de la sangue de otra mamales.
Tekst üüb Öömrang Fladerdiarten (Chiroptera) san en kategorii faan tetjdiarten, diar flä kön. Diar jaft at sowat 1100 slacher faan.
1 famile, 200 slacher
17 familin, 900 slacher
Fladerdiarten (Chiroptera) san en kategorii faan tetjdiarten, diar flä kön. Diar jaft at sowat 1100 slacher faan.
De flearmûzen (Latynske namme: Chiroptera) foarmje in grut skift fan 'e klasse fan 'e sûchdieren (Mammalia). De wittenskiplike namme komt úteinlik fan Grykske cheir-pteron, dat "hân"-"wjuk" betsjut. De namme ferwiist nei de foarpoaten fan de flearmûs, dy't de foarm fan wjukken hawwe. Troch syn teannen (of 'fingers') te bewegen kin de flearmûs sa wier fleane. Flearmûzen libje oeral op 'e wrâld, útsein yn 'e kâldste gebieten.
De flearmûzen omfiemje likernôch in fyfde fan alle soarten fan de sûchdierren, en foarmje it iennichste skift fan de sûchdierren dat fleane kin. It skift waard opdield yn twa ûnderskiften, de Grutte Flearmûzen (Megachiroptera) en de Microflearmûzen (Microchiroptera). Genetysk ûndersyk tsjut der lykwols op dat dy opdieling net pas is. Der wurdt wurke oan nije taksons dy't de genetyske sibskip better werjouwe, mar fansels binne der ek hjir hieltiid nije fynsten dy't meinaam wurde moatte.
It skift fan de Flearmûzen omfiemet mear as tûzen soarten. Dêrfan binne hjir in lyts oantal werjûn, meast fan soarten dy't yn Fryslân foarkomme of bekend binne, mei de famyljes en skaaien dêr't dy ta hearren.
De flearmûzen (Latynske namme: Chiroptera) foarmje in grut skift fan 'e klasse fan 'e sûchdieren (Mammalia). De wittenskiplike namme komt úteinlik fan Grykske cheir-pteron, dat "hân"-"wjuk" betsjut. De namme ferwiist nei de foarpoaten fan de flearmûs, dy't de foarm fan wjukken hawwe. Troch syn teannen (of 'fingers') te bewegen kin de flearmûs sa wier fleane. Flearmûzen libje oeral op 'e wrâld, útsein yn 'e kâldste gebieten.
Flogmýs (frøðiheiti: Chiroptera) eru einastu súgdýr, ið flúgva, og tað eru eini 1100 sløg í flogmúsaættini. 51 av teimum eru funnin í Evropa. Hesi lodnu flogdýrini verða skift í tveir bólkar: Tær smáu, sum eta kjøt, smáflogmýsnar, og tær stóru, sum eta plantur, stór-flogmýsnar. Veingirnir á flogmúsini eru tunn húð, sum er tand út ímillum ógvuliga longu klørnar. Veingirnir eru naknir og tunnir sum sigarettpappír. Hon ballar teir sum eitt teppi um sín mjúka kropp, tá ið hon fer at sova. Um dagin hanga flogmýsnar eftir høvdinum í holum ella trøum, tær sova ella snáka sær. Sløgini í Útnorðri liva øll av skordýrum, men aðrastaðni eta tey sera ymiska føði sum skriðdýr, frukt, smærri súgdýr og fisk. Tær súgva so mikið sum upp í ein eggjakopp av blóði hvørja nátt. Flestu flogmýsnar flúgva í myrkri, og sjálvt um tær hava eygu, stýra tær við høgum ljóðbylgjum, sum menniskju í flestum førum ikki hoyra. Við ljóðbylgjum kunnu tær stýra uttan um alt, ið forðar teimum á leiðini, og hvørt flogmúsaslag hevur sína egnu ljóðmynd. Tí er tað møguligt hjá okkum at kenna sløgini aftur á ljóðmyndini.[1]
Flogmús hava verið til í umleið 70 mill. ár. Størsta flogmúsin í heminum er maleisiski flogrevurin. Flogið er líka breitt sum ein bilur - 1,5 m. Hann etur fruktir og blómusáð. Minsta flogmúsin er humlufluguflogmúsin. Hon er bara 3 cm long og vigar 2 gramm.
Ein grein úr altjóða tíðarritinum Acta Chiropterologica hevur savnað allar flogmýs, sum eru sæddar í Norðsjónum.[2] Hetta er gjørt í samstarvi millum granskarar í Skotlandi, Íslandi og Føroyum. Umrøddar eru flogmýs, ið til og við 2014 vórðu sæddar í Orknoyggjum, Føroyum, Íslandi, Hetlandi og á boripallum í Norðsjónum. 12 ymisk sløg eru greinað. Fýra sløg eru komin úr Norðuramerika til Íslands, meðan hini átta sløgini eru evropeisk. Av teimum 12 sløgunum eru fimm ymisk funnin í Føroyum.
Tann fyrsta fráboðanin um flogmús í Føroyum kom frá Eyðuni Winther í 1964 á Trøðum á Sandi. Men talið á sæddum flogmúsum er vaksið tey seinastu tríati árini. Í 2010 høvdu vit eina innrás av flogmúsum í Føroyum, tá minst 45 vórðu sæddar.[3] Áleið 70 ymiskar fráboðanir um flogmýs komu hetta árið. Flestu flogmýs hava verið sæddar um heystið, færri um várið.
Tey fimm sløgini, ið eru funnin í Føroyum:[4][5]
Flogmýs (frøðiheiti: Chiroptera) eru einastu súgdýr, ið flúgva, og tað eru eini 1100 sløg í flogmúsaættini. 51 av teimum eru funnin í Evropa. Hesi lodnu flogdýrini verða skift í tveir bólkar: Tær smáu, sum eta kjøt, smáflogmýsnar, og tær stóru, sum eta plantur, stór-flogmýsnar. Veingirnir á flogmúsini eru tunn húð, sum er tand út ímillum ógvuliga longu klørnar. Veingirnir eru naknir og tunnir sum sigarettpappír. Hon ballar teir sum eitt teppi um sín mjúka kropp, tá ið hon fer at sova. Um dagin hanga flogmýsnar eftir høvdinum í holum ella trøum, tær sova ella snáka sær. Sløgini í Útnorðri liva øll av skordýrum, men aðrastaðni eta tey sera ymiska føði sum skriðdýr, frukt, smærri súgdýr og fisk. Tær súgva so mikið sum upp í ein eggjakopp av blóði hvørja nátt. Flestu flogmýsnar flúgva í myrkri, og sjálvt um tær hava eygu, stýra tær við høgum ljóðbylgjum, sum menniskju í flestum førum ikki hoyra. Við ljóðbylgjum kunnu tær stýra uttan um alt, ið forðar teimum á leiðini, og hvørt flogmúsaslag hevur sína egnu ljóðmynd. Tí er tað møguligt hjá okkum at kenna sløgini aftur á ljóðmyndini.
Flogmús hava verið til í umleið 70 mill. ár. Størsta flogmúsin í heminum er maleisiski flogrevurin. Flogið er líka breitt sum ein bilur - 1,5 m. Hann etur fruktir og blómusáð. Minsta flogmúsin er humlufluguflogmúsin. Hon er bara 3 cm long og vigar 2 gramm.
Do Flädderdierte (Chiroptera) sunt do eensichste Suugedierte, do nit bloot gliede, sunnern gjucht fljooge konnen. Wan me bloot do rezente Chiroptera, dät hat, do, do noch nit of eerste in ju historiske Tied uutstuurwen sunt, meent, kon me disse Oardenge apdeele in 2 Unneroardengen, 18 Familien, 192 Sleeke un 977 Oarden! Flädderdierte rakt et ap allebee Hoolfkuugeln, man bloot in temperierde un tropiske Regione. Buppedät kon me ap n poor oustoundende Ailounde in Ozeanien neen Flädderdierte fiende. In Europa (buute Zypern) rakt et bloot Fläddermuuse, man uurswier rakt et uk uur Flädderdierte uut ju Unneroardenge blw. ju Familie fon do Pteropodidae (Flädderhuunde). Fläddermuuse orientierje sik mäd Echolot, Pteropodidae (buute ju ägyptiske Oard Rousettus aegyptiacus) konnen dät nit.
Do Flädderdierte (Chiroptera) sunt do eensichste Suugedierte, do nit bloot gliede, sunnern gjucht fljooge konnen. Wan me bloot do rezente Chiroptera, dät hat, do, do noch nit of eerste in ju historiske Tied uutstuurwen sunt, meent, kon me disse Oardenge apdeele in 2 Unneroardengen, 18 Familien, 192 Sleeke un 977 Oarden! Flädderdierte rakt et ap allebee Hoolfkuugeln, man bloot in temperierde un tropiske Regione. Buppedät kon me ap n poor oustoundende Ailounde in Ozeanien neen Flädderdierte fiende. In Europa (buute Zypern) rakt et bloot Fläddermuuse, man uurswier rakt et uk uur Flädderdierte uut ju Unneroardenge blw. ju Familie fon do Pteropodidae (Flädderhuunde). Fläddermuuse orientierje sik mäd Echolot, Pteropodidae (buute ju ägyptiske Oard Rousettus aegyptiacus) konnen dät nit.
'S e mamal beag a tha ann an ialtag[1][2][3] aig a bheil sgiathan. Tha iad rud beag coltach ri luch, ach tha cluasan mòra orra. Thig iad a-mach air an oidhche gu h-àbhaisteach.
'S e mamal beag a tha ann an ialtag aig a bheil sgiathan. Tha iad rud beag coltach ri luch, ach tha cluasan mòra orra. Thig iad a-mach air an oidhche gu h-àbhaisteach.
Jemage halitta ce dake a cikin nau'ukan halitta na mammals, wasu na zacin jemage amatsayin tsuntsu, amma ba'a dangin tsuntsaye take ba.
Lakuriqet e natës janë gjitare fluturues që bëjnë pjese në rendin Chiroptera. Gjymtyrët e përparme të lakuriqit të natës janë me membrana dhe të zhvilluara si krahë, duke i bërë ata gjitarët e vetëm që janë të afte të fluturojnë. Në të kundërt, gjitarët që thuhet se fluturojnë si ketrat fluturues, rrëshqasin më tepër sesa fluturojnë dhe këtë gjë e bëjnë vetëm për distanca shumë të vogla. Lakuriqet e natës nuk i rrahin gjymtyrët e tyre në mënyre të pandërprere, si zogjtë, por ata në vend të kësaj përplasje hapin krahët, të cilët janë shumë të gjatë dhe të mbuluar me një cipe të hollë. Chiroptera vjen nga dy fjale greke “cheir” që do të thotë dorë dhe “pteron” që do të thotë krah.
Ekzistojnë rreth 1100 lloje lakuriqe natë në të gjithë botën, të cilat përbejnë rreth 20 % të të gjithë gjitarëve të klasifikuar deri më sot. Rreth 70 % e lakuriqeve të natës janë insektengrënëse. Shumica e pjesës tjetër janë fruta ngërenes. Lakuriqet e natës janë të pranishëm kudo në botë dhe kryejnë funksione jetësore ekologjike si : pjalmimi i luleve dhe shpërndarjen e farave të frutave.
Lakuriqet fluturojnë vazhdimisht në errësirë, duke lëshuar disa tinguj të veçante. Kur tingulli bie mbi ndonjë objekt, p.sh., degë, shkakton një jehonë dhe lakuriqi menjëherë e kupton se ka përpara një objekt dhe e anashkalon atë. Mund të themi se lakuriqi ka një radar që u largohet pengesave të cilët ne nuk e kemi një radar të tillë.
Edhe pse sytë e lakuriqeve të natës janë të vegjël dhe pak të zhvilluar, duke çuar në një mprehtësi të varfër vizuale, asnjëri prej tyre nuk është i verbër. Vizioni është përdorur për të drejtuar lakuriqet e natës veçanërisht për distanca të gjata. Gjithashtu është zbuluar se disa lloje janë në gjendje të zbulojnë dritën ultravjollcë. Ata gjithashtu kanë një cilësi të lartë në ndjesinë e nuhatjes dhe dëgjimit. Lakuriqet gjuajnë gjatë natës për të shmangur konkurrencën me zogjtë, dhe udhëtojnë në distanca më të mëdha së 800 km, në kërkimin e tyre për ushqim.
Kockat e gishtave të lakuriqeve të natës janë shumë më elastike se ato të gjitarëve të tjerë. Një arsye është se kërci në gishtat e tyre nuk ka kalcium dhe minerale të tjera afër majës, duke rritur aftësinë e përkulshmërisë së tyre. Pjesa e kryqëzuar e kockave të gishtave të tyre është e rrafshet krahasuar me atë të njeriut dhe është shumë më elastikë. Lëkura në membranat e tyre të krahëve ka më shumë elasticitet kështu që mund të zgjatet më shumë se tek gjitarët e tjerë.
Krahët e lakuriqeve të natës janë shumë më të hollë se ato të shpendëve, kështu që lakuriqet e natës mund të manovrojnë më shpejt dhe me më saktësi sesa zogjtë. Janë gjithashtu delikate dhe kanë një shkëlqim të lehtë. Megjithatë indet e membranës të lakuriqit të natës është në gjendje të ripërtërihet, në mënyre të tillë që vrimëzat e vogla mund të shërohen shpejt. Sipërfaqja e krahëve të tyre është e pajisur me receptorët e ndjeshmërisë në formën e gungave të vogla të quajtura qelizat Merkel, të cilat gjenden në shumicën e gjitarëve përfshire edhe njeriun, në mënyre të ngjashme gjendet në maje të gishtave tanë. Zonat e ndjeshmërisë janë në sipërfaqe të ndryshme të trupit të lakuriqit të natës ashtu si çdo gunge ka një fije të imët në qendër, për ta bërë atë edhe më të ndjeshme dhe duke lejuar lakuiqin e natës për të zbuluar dhe për të mbledhur informacion për rrymën e ajrit mbi krahët e tij, duke siguruar reagimin e lakuriqit të natës për të ndryshuar formën e krahut për të fluturuar më mirë. Disa lakuriqe si lakuriqi i vogël ngjyre kafe mund ta përdorin këtë shkathtësi. Lakuriqe të tjerë si dhelpra fluturuese përdorin membranën e krahëve të tyre për të kapur prenë. Kjo qelize receptorë është e ndjeshme ndaj zgjatjes së membranës. Këto qeliza janë të përqendruara ne zonat e membranës ku insektet prekin në krahë kur lakuriqet e natës i kapin ato.
Dhembet e lakuriqeve të natës ngjajnë me dhembet e insektengrënëse. Ata janë të mprehte për të kafshuar insektet apo lëkurën e frutave. Gjitarët kanë një valvul në vena për të ndaluar gjakun të rrjedhi mbrapa, por lakuriqet gjithashtu kanë edhe një valvul në arterie. Një lloj lakuriqi ka gjuhën më të gjatë nga të gjithë gjitarët krahasuar me përmasat e trupit të tij. Kjo është e dobishme për ta në drejtim të pjalmimit dhe ushqyerjes. Gjuha e tyre e hollë dhe e gjatë mund të arrije thellë në kresën e gjatë të disa luleve.
Për tu ushqyer lakuriqet e vegjël Newborn mbështeten tek qumështi i nënës së tyre. Kur ata janë disa javësh pritet që të fluturojnë dhe të gjuajnë vete për të siguruar ushqimin.
Lakuriqet janë krijesa natë. Orët e tyre të ditës shpenzohen për gjumë dhe pushim, ndërsa gjatë orëve të natës ata gjuajnë. Mënyra se si ata e gjenin dhe e kapnin prenë e tyre ishte e panjohur deri në vitin 1790 kur Lazzaro Spallanzani kreu një seri eksperimentesh me një grup lakuriqesh natë të verbër. Këta lakuriqe ishin të vendosur në një dhome të zhytur në errësire totale, me fije të mëndafshta të lidhura tejpërtej në dhomë. Pavarësisht këtij fakti ata ishin të aftë ta gjenin rrugën e tyre nëpër dhomë. Spallanzani arriti në përfundimin se lakuriqet e natës nuk i përdorimin sytë e tyre për të fluturuar në errësirë të plotë, por përdornin diçka tjetër. Spallanzani vendosi që lakuriqet e natës ishin të aftë për të gjetur dhe kapur prenë e tyre nëpërmjet dëgjimit. Për ta provuar këtë teori, ai iu mbylli veshët lakuriqeve të natës në eksperimentin e tij. Ai zbuloi se lakuriqet me veshët e mbyllur nuk mund të fluturonin më të njëjtën aftësi dhe saktësi me të cilën ata kishin fluturuar në eksperimentin e parë. Pra dukej se lakuriqet përdornin veshët e tyre dhe aftësinë e dëgjimit për ta lokalizuar dhe kapur prenë, por se si ata arrinin ta kryenin këtë gjë nuk u zbulua deri në vitin 1930, kur Donald R. Griffin i cili ishte student i biologjisë në universitetin e Harvardit në atë kohë zbuloi se lakuriqet e natës përdorin aftësinë e të dëgjuarit për ta lokalizuar dhe kapur prenë e tyre.
Pothuajse 3/4 e lakuriqeve të natës në të gjithë botën janë insektengrënëse. Secili prej këtyre lakuriqeve është në gjendje të konsumojë insekte sa 1/3 e peshës së trupit të tij çdo ditë. Dhe disa qindra insekte në disa ore. Kjo do të thotë se 1000 lakuriqe natë mund të hanë 4 ton insekte çdo vit. Nëse lakuriqet e natës do të zhdukeshin popullsia e insekteve do të arrije shifra alarmuese. Llojet e insekteve të konsumuara nga lakuriqet e natës mund të ndahen në 2 kategori : insektet e ajrit dhe insektet që banojnë në tokë.
Lakuriqet e natës janë gjitare fluturues që bëjnë pjese në rendin Chiroptera. Gjymtyrët e përparme të lakuriqit të natës janë me membrana dhe të zhvilluara si krahë, duke i bërë ata gjitarët e vetëm që janë të afte të fluturojnë. Në të kundërt, gjitarët që thuhet se fluturojnë si ketrat fluturues, rrëshqasin më tepër sesa fluturojnë dhe këtë gjë e bëjnë vetëm për distanca shumë të vogla. Lakuriqet e natës nuk i rrahin gjymtyrët e tyre në mënyre të pandërprere, si zogjtë, por ata në vend të kësaj përplasje hapin krahët, të cilët janë shumë të gjatë dhe të mbuluar me një cipe të hollë. Chiroptera vjen nga dy fjale greke “cheir” që do të thotë dorë dhe “pteron” që do të thotë krah.
Ekzistojnë rreth 1100 lloje lakuriqe natë në të gjithë botën, të cilat përbejnë rreth 20 % të të gjithë gjitarëve të klasifikuar deri më sot. Rreth 70 % e lakuriqeve të natës janë insektengrënëse. Shumica e pjesës tjetër janë fruta ngërenes. Lakuriqet e natës janë të pranishëm kudo në botë dhe kryejnë funksione jetësore ekologjike si : pjalmimi i luleve dhe shpërndarjen e farave të frutave.
Lalay nyaéta hiji-hijina mamalia hiber nu miboga sistem radar dina awakna.[1] Éta sistem radar gunana pikeun néangan jalan jeung kadaharan nalika peuting.[1] Sistem radar éta dikaluarkeun ngaliwatan sorana nu mancerkeun gelombang ultrasonik.[2] Éta gelombang sora mantul kana objék di sabudeureunana, nu ahirna balik deui tur katéwak ku ceuli éta lalay.[2] Ku lantaran kitu, lalay bisa moro dina kaayaan nu poék.[2]
Lalay béda jeung sato nu bisa ngapung séjénna, jangjang lalay mah tina kulitna nu aya dina ramo-ramona.[2] Lalay kaasup sato nu leutik.[1] Panjangna ngan saukur 7,5 cm tina irung nepi ka buntutna.[1] Tapi aya ogé anu leuwih gedé, sok disebut kalong, rubak jangjangna bisa nepi ka 1,5 m.[1]
Lalay ogé kaasup sato anu liar ti peuting, umumna sok cicing di jero guha atawa dina tatangkalan, sarta hirup sacara kelompok (ngabubuhan).[1]
Lalay nyaéta hiji-hijina mamalia hiber nu miboga sistem radar dina awakna. Éta sistem radar gunana pikeun néangan jalan jeung kadaharan nalika peuting. Sistem radar éta dikaluarkeun ngaliwatan sorana nu mancerkeun gelombang ultrasonik. Éta gelombang sora mantul kana objék di sabudeureunana, nu ahirna balik deui tur katéwak ku ceuli éta lalay. Ku lantaran kitu, lalay bisa moro dina kaayaan nu poék.
Lalay béda jeung sato nu bisa ngapung séjénna, jangjang lalay mah tina kulitna nu aya dina ramo-ramona. Lalay kaasup sato nu leutik. Panjangna ngan saukur 7,5 cm tina irung nepi ka buntutna. Tapi aya ogé anu leuwih gedé, sok disebut kalong, rubak jangjangna bisa nepi ka 1,5 m.
Lalay ogé kaasup sato anu liar ti peuting, umumna sok cicing di jero guha atawa dina tatangkalan, sarta hirup sacara kelompok (ngabubuhan).
Lawa iku mamalia sing bisa mabur, kalebu ordo Chiroptera kanthi loro sikil ngarep tuwuh dadi sewiwi. Lawa lumrahé urip lan némplék ing panggonan-panggonan kang sepi kaya ta gowa, omah kosong.[1] Saliyané iku, lawa uga urip nggantung ing wit-witan.[1] Contoné wit klapa, klapa uga bisa dadi omahé lawa.[1] Lawa lumrahé nyerang wit klapa.[1] Lawa uga bisa nggawé wit klapa mati.[1] Ora mung klapa, lawa uga bisa némplék ing tuwuhan liyané kang duwé woh.[1] Tuwuhan kang kerep ditémpléki lawa ya iku pelem, jambu, rambutan, nangka.[1] Lawa duwé daya penciuman kang apik, saéngga lawa bisa ngerti woh-wohan kang wis mateng wit.[1] Lawa lumrahé mangan woh-wohan kang mateng wit ing wayah bengi.[1]
Lawa duwé akèh jeneng. Wong-wong ing Indonésia pérangan Timur ngarani papunika, punika utawa lawa.[2] Wong Sunda ngarani lalay, kalong, kamprèt.[3] Wong Jawa Tengah ngarani lowo, codhot, kamprét. Suku Dayak ngarani lawa kanthi jeneng hawa, prok, cecadu, kusing utawa tayo.[3] Nanging ana uga kang mbedakaké lawa, codot lan kalong.[3]
Lawa kalebu kéwan kang senengané nggrogoti woh-wohan kang wis mateng. Lawa lumrahé metu yèn wayah bengi.[3]
Lawa uga kena diolah dadi menu masakan.[3] Codhot utawa lawa goréng uga duwé khasiat kang nambani lelara.[3] Daging lawa bisa dadi tamba lelara asma, gatel-gatel utawa alérgi ing kulit, saliyané iku daging lawa uga bisa kanggo tamba lelara asma.[3] Saiki wis akèh warung-warung dodolan daging lawa.[3] Sadurungé dimasak, daging codhot utawa lawa kudu dipisahké antarané awak lan elar.[3] Kanggo ngilangna wulu-wulu kang alus ing awaké lawa daging iku kudu dibakar. Daging lawa dibakar nganggo areng.[3] Sawisé iku daging lawa banjur dikumbah lan digodhog kurang luwih 30 menit nagnggo areng, banjur daging digoréng.[3] Nanging sadurungé digoréng, daging lawa dibumboni nganggo tumbar, mrica, bawang lan uyah. Sawisé iku daging codhot banjur digoréng saéngga bumbune bisa mresep ing daging lan balungé.[3]
Daging lawa duwé senyawa kitotefin kang bisa nyetabilaké membran sèl mastosit.[3] Lelara asma kang disebabaké alergi uga bisa ditambani nganggo senyawa kitotefin.[3] Daging lawa ngrangsang anané antibodi ing awak.[3] Nalika ntibodi iku némplék ing sél matosit bisa njalari membran dadi pecah.[3] Membran kang pecah bisa mbentuk otot-otot polos saluran nafas saéngga bisa kontraksi.[3]
Kang kudu digatékaké ya iku carané ngolah daging sadurungé dipangan.[3] Yèn ngolahé salah bisa ngrusak kotitefin kang ana ing daging.[3] Carané ngolah ya iku aja kepanasen yèn masak daging lawa.[3] Suhu kang kanggo masak aja nganti punjul 150 drajat Celcius.[3]
Tai lawa bisa dadi pupuk organik kanggo tuwuhan.[4] Pupuk organik iki diprodhuksi indhustri Kalurahan Jurumudi Baru, Kacamatan Benda, Kota Tangerang.[4] Pupuk organik saka kotoran lawa iki akèh diminati masarakat Éropah awit pupuk iki pupuk organik murni kang ora ana bahan kimiané.[4] Pupuk saka kotoran lawa iki cocog kanggo pupuk tuwuhan sayur-sayuran, umbi, rempah-rempah, kebun lan tuwuhan hias.[4] Ing Éropah pupuk iki kangggo nyuburaké tuwuhan ing kebon.[4] Pupuk saka kotoran lawa uga bisa ngrangsang metuné kembang ing tuwuhan.[5]
Lawa iku mamalia sing bisa mabur, kalebu ordo Chiroptera kanthi loro sikil ngarep tuwuh dadi sewiwi. Lawa lumrahé urip lan némplék ing panggonan-panggonan kang sepi kaya ta gowa, omah kosong. Saliyané iku, lawa uga urip nggantung ing wit-witan. Contoné wit klapa, klapa uga bisa dadi omahé lawa. Lawa lumrahé nyerang wit klapa. Lawa uga bisa nggawé wit klapa mati. Ora mung klapa, lawa uga bisa némplék ing tuwuhan liyané kang duwé woh. Tuwuhan kang kerep ditémpléki lawa ya iku pelem, jambu, rambutan, nangka. Lawa duwé daya penciuman kang apik, saéngga lawa bisa ngerti woh-wohan kang wis mateng wit. Lawa lumrahé mangan woh-wohan kang mateng wit ing wayah bengi.
Masu, Chinchaysuyupi Mashu (Chiroptera) nisqakunaqa phawaq ñuñuqkunam. Makinkunaqa raprakunam, ruk'anakunap chawpinpi mast'asqa qaram.
Tutapi phawaq masukunaqa palamakunatam mikhun, hukkunataq, p'unchawpi phawaq, rurukunatataqmi.
Huk uywap yawarninta ch'unqaq masukunataqa wiruchu (Desmodus rotundus) ninchikmi.
Wikispecies nisqaqa qillqasqa p'anqayuqmi kay hawa: Masu
Masu, Chinchaysuyupi Mashu (Chiroptera) nisqakunaqa phawaq ñuñuqkunam. Makinkunaqa raprakunam, ruk'anakunap chawpinpi mast'asqa qaram.
Tutapi phawaq masukunaqa palamakunatam mikhun, hukkunataq, p'unchawpi phawaq, rurukunatataqmi.
Huk uywap yawarninta ch'unqaq masukunataqa wiruchu (Desmodus rotundus) ninchikmi.
Nahkusiivet (Chiroptera) ollah lendäjii imettäjii.
Karjalan kieles tunnetah äijän nimii nahkusiivele: nahkusiibi[1], lievoi[2], yölievoi[3], yöläpöi[4], yöläpäkkö/yölepäkkö[5], yölieroi[6], yökkö[7], yölakko[8] da yölielepäkkö[9]. Yksikai kaikil nämmil nimil on kučuttu midätahto nahkusiibii, eigo rahvahankieles olle olluh eri nimii eriluaduzile nahkusiivile. Sendäh pidäy luadie uvvissanat kaikile eri luaduloile. Täs wikipediiartikkelis ezitetäh, ku nimet vois kiändiä suomen kielespäi muga, ku käytettäs luavun nimes sanua nahkusiibi silloi, ku suomenkielizes nimes on sana lepakko da sanua yölievoi silloi, ku suomenkielizes nimes on sana siippa. Suomenkieline nimi yökkö kiännetäh karjalaksegi samal sanal. Ezimerkkilöi nahkusiibiluadulois:
Nahkusiivet (Chiroptera) ollah lendäjii imettäjii.
Ang kulapnit o (Filipino: paniki) ay isang lumilipad na mamalya sa order ng Chiroptera na may braso na naging pakpak. Nagpapatangay lamang sa hangin ang ibang mga mamalya, katulad ng mga lumilipad na ardilya o mga palanger ngunit ang paniki lamang ang totoong lumilipad. Sinalin ang pangalang Chiroptera bilang Kamay na Pakpak dahil katulad ng kayarian ng bukas na pakpak nito sa pinabukas na kamay ng isang tao na natatakpan ng isang lamad.
This list is generated from data in Wikidata and is periodically updated by Listeriabot.
Edits made within the list area will be removed on the next update!
Ang lathalaing ito na tungkol sa Mamalya ay isang usbong. Makatutulong ka sa Wikipedia sa nito.
Ang kulapnit o (Filipino: paniki) ay isang lumilipad na mamalya sa order ng Chiroptera na may braso na naging pakpak. Nagpapatangay lamang sa hangin ang ibang mga mamalya, katulad ng mga lumilipad na ardilya o mga palanger ngunit ang paniki lamang ang totoong lumilipad. Sinalin ang pangalang Chiroptera bilang Kamay na Pakpak dahil katulad ng kayarian ng bukas na pakpak nito sa pinabukas na kamay ng isang tao na natatakpan ng isang lamad.
Perçemk, Çilêçilê, Şevşevok an jî Çilê (Chiroptera), komek e canewerên ku dikanin bifirin ji çîna guhandaran in.
Ew nolê mişkan in, lê perên xwe hene û dikanin bifirin. Girşê perçemkê mîna mişkan bi pirçikê girtî ye. Perên xwe wek navpêçiyên beqan an jî werdekan bir çermekî zirav çêbûye.
Perçemk bi roj xwe dikin qulên xwe û bi şevê derdikevin. Perçemkan dengek e bilind derdixin û ji vegerê ewan dengê dizanin ku çi çi ye.
Bi giştî perçemk goştxwer û xwînxwer hene û mêwexwer hene.
Navê perçemkê ji perê xwe yên bi çerm tê. Ew nav ji perçerm bûye perçermik e û pey ra bûye perçemk e. Wek lê jêr xuya dibe nav Kurdan gelek navên xwe hene. Pir nav jî ji navê perçerm çêbûye. Li hin hêlan jî dibêjin şevşevok ji bo ew bi şevên difirin.
Perçemk ji 50 miliyon salên berê di gera îyosînî dijî bû û gelek rûdemên wê hate guherîn. Cureyên perçemkan der dorî hezar cureyên cuda ye û di du grûpan de sîstem dibin:
Gorî dabeşana klasîk jî famîle û cinsên wî ew in:
Perçemk, Çilêçilê, Şevşevok an jî Çilê (Chiroptera), komek e canewerên ku dikanin bifirin ji çîna guhandaran in.
Popo ni mamalia kama panya mwenye mabawa.
Spishi zake nyingi sana hula wadudu: hizi zimo katika nusuoda Microchiroptera.
Spishi kubwa za nusuoda hii hula ndege, mijusi, vyura na hata samaki.
Spishi chache za popo mnyonya damu huko Amerika ya Kusini hula damu ya mamalia au ndege.
Nusuoda Megachiroptera ina spishi kubwa hadi ukubwa wa paka na uzito wa kilogramu moja; urefu wa mabawa pamoja unaweza kufikia sentimita 150. Spishi hizi hula matunda.
Popo wengi hutumia sauti kwa kutambua mazingira yao, yaani wanatumia mwangwi wa mlio wao kukadiria umbali hadi kizuizi au hata windo pamoja na ukubwa na maumbile ya vitu vilivyopo njiani. Kwa hiyo masikio yao ni mlango wa fahamu muhimu zaidi. Kinyume chake popo wengi hawana macho mazima ingawa hakuna aliye kipofu kabisa. Lakini kuna pia aina nyingine wanaoona vizuri sana.
Popo-matunda (pande)
Popo-wadudu (popo-njumu)
Masikio ni mlango wa fahamu muhimu zaidi kuliko macho
Makala hii kuhusu mnyama fulani bado ni mbegu. Popo ni mamalia kama panya mwenye mabawa.
Spishi zake nyingi sana hula wadudu: hizi zimo katika nusuoda Microchiroptera.
Spishi kubwa za nusuoda hii hula ndege, mijusi, vyura na hata samaki.
Spishi chache za popo mnyonya damu huko Amerika ya Kusini hula damu ya mamalia au ndege.
Nusuoda Megachiroptera ina spishi kubwa hadi ukubwa wa paka na uzito wa kilogramu moja; urefu wa mabawa pamoja unaweza kufikia sentimita 150. Spishi hizi hula matunda.
Popo wengi hutumia sauti kwa kutambua mazingira yao, yaani wanatumia mwangwi wa mlio wao kukadiria umbali hadi kizuizi au hata windo pamoja na ukubwa na maumbile ya vitu vilivyopo njiani. Kwa hiyo masikio yao ni mlango wa fahamu muhimu zaidi. Kinyume chake popo wengi hawana macho mazima ingawa hakuna aliye kipofu kabisa. Lakini kuna pia aina nyingine wanaoona vizuri sana.
Gle scherpíngeche suó mammífere placendate e gl'òrdene é gle Chiroptera (Blumenbach, 1779). È gle seconde gruppe cchiù ruosse e mammífere òppe gle rescecature, aggrammaccènne cchiù o méne gle 20% e le spèce descritte affin'a mo.
Gle mammífere e ss'òrdene suó gl'únece che puonne velà é manevrà pe l'aria de manèra chemblèssa. La spèce cchiù peccerélla, gle scherpíngeche azzone, nen pésa cchiù e 2 gramme é è cunzederate une e gle mammífere cchiù peccerigle a gle munne, mindre cchiù ròsse suó cèrte spèce e gle jènere Pteropus é Acerodon, ch'arrívene a pesà 1,6 kg é a meserà 1,8 m da la ponda de na scénna a n'ata.
Gle scherpíngeche suó mammífere placendate e gl'òrdene é gle Chiroptera (Blumenbach, 1779). È gle seconde gruppe cchiù ruosse e mammífere òppe gle rescecature, aggrammaccènne cchiù o méne gle 20% e le spèce descritte affin'a mo.
Soerie-volante o Soerie-broqhéte, Soerie-às-éles, Cachsoerie, Coecsoerie, Coefsoerie, Coucoutsoerie, Tacsoerie (Chiroptera)
Szãtopiérze (Chiroptera) - to je rząd susków, chtërne lôtają. Òne żëją m. jin. na Kaszëbach.
La taddarita o taddarica (dittu sùrici vecchiu ntâ pruvincia di Missina surciu taddaritu ) è n'armalu nutturnu ca vola di culuri scuru, ca pari nu surciu cu l'ali mimbranusi, ca duranti lu jornu s'arriposa mpisu a testa a pizzuni e s'attrova spissu nzèmmula a àutri sò simili n granni culoni.
La taddarita cchiù cumuni è la Nyctalus noctula, di tagghia grossa e di culuri brunu russicciu. Chissa si nùtrica n majuranza di nzetti, arcuni videmma dammaggiusi a l'agricultura.
Deng talibatab, mammal lang kayabe king order a Chiroptera, nung nu ring pekagamat na megamit la bilang pakpak. Kabang ating aliwang mammal, antimo reng flying squirrels o gliding phalanger, a makapag-glide kareng mangakuyad a distansya, den mung talibatab a maki kagiwan king tuneng pamanyulagpo. Ibat ya king amanung Griego para king Gamat a Pakpak ing lagyung Chiroptera, uling kawangis ne ning gamat a makabusni itang pakpak a makaladlad, angga ketang pekabalat (membrane o patagium) king pilatan da reng taliri, a makayatyat murin king pilatan ning gamat ampo ning katawan.
Lipat ning insektu ing kakanan da reng keraklan, o maragul a mayorya (manga 70%) da reng talibatab, ating maragul a dake da reng adwang suborder, deng Megachiroptera at Microchiroptera (lon ya king lalam), a mamangan kareng prutas at king karelang katas. Ating atlung species a mamangan daya, dapot ating mamangan kareng vertebrate o animal a maki galudgud. Kayabe la kareti deng Leaf-nosed bats (Phyllostomidae) ning Central at South America, ampo itang kamaganak dang pamilya da reng Noctilionidae (Bulldog bat) a mamangan asan. Metung yang alimbawa ning metung a talibatab a mamangan laman ing Ghost Bat ning Australia – angga reng aliwang talibatab, kakanan na. Maulaga lang en:pollinator da reng sampaga kareng mangapaling lugal (tropics) deng mas mangalating species. King kamatutwanan, halus lubus ing pamagdependi ra kareti deng tanaman a tropikal, e mu bilang pollinator, nun e angga king pamamangan kareng karelang bunga, a magsilbi ba lang mikalat deng karelang bini. Uli na niti, aintindian tamu ing kapigaganakan king kapaligiran neng midadala ya king aliwang lugal ing metung a bayung talibatab. Metung yang bayu-bayu at intresanting alimbawa kaniti ing Tenerife, maki tanaman at animal a karin mu mayayakit (a dakal kareti, deta pang mitatagan ibat ketang matwang kontinenti ning Gondwana. King alimbawang iti, Egyptian Bat (Roussettus aegyptiacus) 1 ing bayung talibatab a yang sangkan nung bakit magigisan la ring tubung uri o species.
Lipat ning mayayaus lang "flying rodents" o "flying mice" (dagis a susulagpo) deng talibatab, e la dagis (o rodent) deti. Adwa la reng suborder da:
insektu)
Prutas, nectar o pollen ing kakanan da reng megabat, samantalang insektu, daya (ditak-ditak a daya da reng animal) mangalating mammal, at asin naman ing kakanan da reng microbat. Mamasa la reti king [[animal echolocation|echolocation]] ba lang miras king pupuntalan da at bang manintun kareng animal a magsilbing pamangan da.
Ating katibayan a kontrobersyal dapot maki masikan a suporta para king teoryang mikakawaning linto ing pamanyulagpo kareng Megachiroptera ampo kareng Microchiroptera. Nung tutu iti, e malino ing kuneksyun da kareng aliwang animal deng Microchiroptera. Nung e dinan ulaga itang pamanyulagpo, maki kaugnayan la kareng primate deng Megachiroptera uling kareng mapilan a pamilupa king karelang katawan, a e ra kawangis deng Microchiroptera. Nanupata, ating katibayan a genetic para king paniwalang metung la mu pipumpunan deng Megachiroptera ampo reng mapilan a Microchiroptera. Ating pang katibayan para king Chiroptera diphyly microbat polyphyly. Ing buri nang sabyan niti, adwa lang mikakawaning pipumpunan deng Chiroptera, at dakal lang myayaliwang pipumpunan deng microbat. Lilisya la king isyung iti deng keraklan kareng manigaral king grupu. Tambing dong tuturing a metung la mu penibatan monophyly deng Chiroptera.
Ditak mu ing balu tamu nung makananu lang linto (ebolusyon) deng talibatab, uling keraklan e la maging fossil deng kalanse rang mangalati at malagwang masisira. Nanupata, ating mekwang ipan ibat king tawli nang dake ning panaung Cretaceous king Mawling America (South America) a balamu king metung kareng mumunang talibatab a microchiropteran. Ibat la king mumuna nang dake ning panaun a Eocene deng pekamatwang fossil a siguradung kareng talibatab, alimbawa, deng Icaronycteris, Archaeonycteris, Palaeochiropteryx at Hassianycteris, (manga limampulung milyun nang banwa ing milabas), dapot kalupa da no reng modernung microbat. Ita namang Archaeopteropus, a sadya rang tuturing a ya kanung mumunang diling megachiropteran, sasabyan da ngening microchiropteran ya.
Keraklan, gugrupu do reng talibatab kayabe da reng tree shrew (Scandentia), colugo (Dermoptera), ampo reng primate king superorder Archonta uling king pamiyawig da reng Megachiroptera ampo reng mammal a reti.
others) the Vampire bats
Neng bengi o sisilim la makagising deng keraklan kareng microbat, anya e la makaing masala deng mata da reng keraklan kareng species da reng talibatab a reti. Nanupata, masikan ing karelang pamamau ampong pamakiramdam (hearing). Apapaintun do reng talibatab deng animal a karelang darakpan ampo reng bageng malapit karela kapamilatan ning karelang mangatarling a gaga, nung nu ro pamakiramdam deng kablas (echo) da reti.
Kawangis do reng kareng en:insectivore deng ipan d areng microbat. Mangataram la reti ba lang taglus king chitin a babalut kareng insektu, o king balat da reng prutas.
Kabang kareng uyat a vein (uyat a magdalang daya pabalik king pusu) la mu maki one-way valve (balbulang metung mu direksyun) deng aliwang mammal, bang e mamagus pabalik ing daya, atin la muring anti kaniti kareng uyat a artery (deng uyat a magdalang daya ibat king pusu).
Mas ababaluktut la reng butul dang taliri deng talibatab kesa kareng aliwang animal. Ing sangkan na niti, kulang la calcium at aliwa pang mineral king bandang sepu deng taliri da reng talibatab, anya mas malagwa karela ing mibaluktut a e mapapakli. Pitpit ya rin imbes na pabilug (anti kareng tau) ing cross section (dake binangal) ning butul dang taliri, anya lalu yang malagwang ibaluktut. Mas mayayatyat ya murin ing balat king membrane (telabalat) da reng karelang pakpak, anya mas ayayabit me kumpara kareng aliwang animal.
Uling mas maimpis la pakpak kesa kareng ayup, mas malagwa la at eksaktung makakorba-korba deng talibatab kesa kareng ayup.
Keraklan, tunggal la mu king pabanwa manganak deng gaindung talibatab. Keraklan, lalakwan do king pipanyesen deng anak neng e la sususu. Nanupata, malyari lang tumaid king bulbul ning gaindu, at ituki ne neng mamako ya, dapot e maglwat at masyadu neng dagul para kaniti. Magkasakit yang mangilik maygit king metung a anak ing metung a talibatab a maragul na, oneng keraklan, tunggal la mu reng mibabayit. Agyu rong apaintun deng gaindung talibatab deng karelang ának agyang atyu la reti kareng kolonyang nung nu maki milyun-milyun a aliwa pang ának. Atin lang adwang súsu deti king pilatan ning salu ampo reng pago. Nung ala neng gatas itang inda ra, ikit dang agyang kareng aliwang gaindu sususu la reng ának a talibatab. Bukud mung ing gaindu ing maningat kareng ának, at kabait da reti, ala nang kaugnayan ketang tata.
Lipat ning amamana ing kagiwan a sulagpo, masyadu la pang mangalati reng pakpak da kabait da reng talibatab. Agyu ra nang magsarili deng ának a microbat karas dang anam anggang walung duminggu, samantalang e malilyari iti kareng megabat anggang e la miraras apat a bulan. Malyari nong mikayanak deng talibatab karas dang adwang banwa.
Myayaliwang uri ing pamakyabe da reng talibatab kareng kalupa ra. Ating magdilidiling mabibye, kabang atin namang manuknangan kareng kweba o lukib nung nu maygit lang metung a milyun deng talibatab a manuknangan.
Mayayakit ya ing awsan dang fission-fusion social structure kareng pilang species da reng talibatab. Itang “fusion” (pamisanib) mangabaldugan ya ketang metung a lugal nung nu la abe-abeng mamapund deng talibatab. Ita namang “fission” o pamibangal, ing buri nang sabyan, itang pamibangal da at pamisamut deng mangalating grupu kapamilatan ning pamakilibeng piyapunan kareng aliwang talibatab, anya ing lulwal, miraras la reng talibatab kareng aliwang dutung, nung nu aliwa la murin deng magi rang kayabe.
Agpang kareng pamagaral, myayaliwa lang klasing inge o gaga reng gagawan da reng talibatab ba lang misabi-sabi deti. Ababalu da reng siyentistang makiramdam kareng talibatab nung nanung kimut ing gagawan da kaybat ning partikular a gaga o inge.
Neng kayi, darakpan dong kulayu at w:falcon deng mangalating talibatab. Ditak la mu reng animal a makapandakap talibatab. King Asia, ating metung a ayup, a awsan dang en:bat hawk, a partikular a makabage king pamandakap talibatab. Kareng syudad o lugal a matau, deng pusa ing marlas mandakap kareti; darakpan do reng talibatab kabang palub la o palwal king piapunan, o king gabun. Malyaring tuklu la king gabun deng talibatab neng mamangan la, o uling kareng aksidenti neng manigaral lang sulagpo.
Deng parasitiku ilang marok dang diling kalaban deng talibatab. Buri-buri rong pikwanan kanan da reng pulgas ampong apsang deng membrane o telabalat, a mitmung uyat a maki daya. Ating grupu da reng insektung bukud mung daya da reng talibatab ing karelang kakanan, alimbawa ing bat fly. Malagwa lang malis kareng bayung talibatab deng parasitiku kareng kweba nung nu la sigi- sigî o mikakanlapit deti.
Den sigurung tau ing makasirang dili kareng kalaban da reng talibatab. Katakutan do reng tau deti uling king arihiya o e ustung paniwala, o uling king rabies. Maragul ing epektu kareng talibatab ning pangasira da reng karelang tutuknangan, ampo ing pangawala da reng pikukwanan dang pamangan, lalu na reng insektu.
Para karen ya mung lugal nung nu dakal a rabies ing makatuking usuk o abisu
Kapitna mung porsyentu da reng talibatab ing magdalang rabies. Metung ne karin ing amanwan dang Parot-Kabag. Nanupata, kareng ditak mung kasu ning rabies king America balang banwa, itang ket da reng talibatab ing sangkan kareng keraklan kareti. Agyang ala lang rabies deng keraklan kareng talibatab, e la matulid kikimut detang maki rabies, anti lang ala king sarili deti, at e la makasulagpo, anya mas maragul ing pamitagun o posibilidad a atin lang asaganan a tau. Lipat ning e dapat ing sobrang takut kareng talibatab, dapat lisyan ing pamanalan kareti, o itang paburen a atyu la reti kareng pibalebale, anti murin kareng aliwang animal a malyap (wild animal).
Nung ating talibatab king metung a bale at e malyaring lisyan itang posibilidad a milapit kaniti, kaylangan yang ikawani iti, at tambing maus animal control officer, ba reng apanigaralan itang talibatab. Makanyan murin nung meakit yang mete na itang talibatab. Nung siguradung alang mekatagkil ketang talibatab, dapat yang ilako king bale. Malyaring daptan iti kapamilatan ning pamanyara kareng eganaganang pasbul at awang papunta king kwartu, liban ketang papunta king kilwal. E maglambat at mako ya itang talibatab.
Uli ning panganib ning rabies ampo reng prublema king pamikakatawan o kabulasan (health) uling king karelang guano, e la dapat pabureng miraras kareng dake rang tutuknangan deng bale deng talibatab. Para king kumpletu at detalyadung impormasyun kareng myayaliwang aspetu ning pamanibala kareng talibatab, angga itang paralan nung makananu lang darakpan deti, nung nanu ing gawan nung ating mekatagkil kareti, at nung makananung lisyan ing pamanuknangan dareng talibatab king metung a balen, lon ya iti: [http://www.cdc.gov/ncidod/dvrd/rabies/Bats_&_Rabies/bats&.htm the Centers for Disease Control's website on bats and rabies].
Malyari lang ituring a e dilikadu deng mangalating talibatab kareng lugal nung nukarin e makalat ing rabies. Nanupata, masakít pa murin ing kinis da reng mangaragul a talibatab. Kaylangang mingat kareti antimo kareng aliwang malyap a animal.
Publication. Trinidad and Tobago.
University Press, Baltimore and London.
Sagradu ya king Tonga ampo king Albugang Africa ing talibtab, at keraklan, paniwalan dang tanda (manifestation) ne ning metung a kaladwa. Maki kaugnayan la kareng vampira deng talibatab, a sasabyan dang malyaring malis itsura bang maging talibatab. Sagisag da la murin da reng maglage, kamatayan at sakit. Kareng aliwang katutubu ning America, antimo reng Creek, Cherokee at Apache, metung yang ispiritung mapagloku (trickster) ing talibatab. Agpang naman king paniwala king China, metung yang sagisag ning makabang bye at saya ing talibatab. Suwerti murin ing paglalawe ra kaniti king Poland at Macedonia, ampo kareng Kwakiutl at Arabu.
King kultura ning Albugan (Western culture), mangabaldugan yang bengi (at deng bageng makatakut tungkul kaniti) ing talibatab. Metung yang manimunang animal iting maki kaugnayan kareng tauan a pikudta (fictional character) ning bengi, kontrabida man kalupa nang Dracula, o bida antimo i Batman. Tinuring neng amun Kenneth Oppell ining pamiugnayan ning animal a iti king takut king bengi, at ginawa yang serye da reng nobela, manibat king Silverwing, nung nu la bida deng talibatab antimo reng kuneu king ]] Watership Down. Agpang king metung a matwang paniwala, mibubuknul- buknul la king bwak ning tau deng talibatab. Mapalyaring ing penibatan ning paniwalang iti, itang malagad at e sassaryang pamanyunggab da kareng tau deng talibatab a mamangan insektu (uling lalapitan dong insektu deng tau), anya pamiwalan da reng taung gad maririring susubukan dang munta king bwak da deng talibatab.
King Britania, poprotektan da no reng talibatab king lalam da ring [[Wildlife and Countryside Act]]. Angga ita mung pamanistorbu king metung a talibatab o king kayang tuknangan, maki parusang mabayat a multa.
King Austin, Texas ya ing tuknangan da neng kaleldo (summer home) ning maragul diling kolonya da reng talibatab king syudad, nung nu ating manuknangan a tatantyan dang metung at kapitnang milyung Mexican free-tailed bat. Tatantyan dang apulung libu (10,000) anggang atlung pulung libung (30,000) libra o pound da reng insektu ing kakanan da reti balang bengi. Metung a ralan a libung (100,000) turista banwa-banwa ing daratang ba rong alben deti.
Flying Primate Hypothesis]
Deng talibatab, mammal lang kayabe king order a Chiroptera, nung nu ring pekagamat na megamit la bilang pakpak. Kabang ating aliwang mammal, antimo reng flying squirrels o gliding phalanger, a makapag-glide kareng mangakuyad a distansya, den mung talibatab a maki kagiwan king tuneng pamanyulagpo. Ibat ya king amanung Griego para king Gamat a Pakpak ing lagyung Chiroptera, uling kawangis ne ning gamat a makabusni itang pakpak a makaladlad, angga ketang pekabalat (membrane o patagium) king pilatan da reng taliri, a makayatyat murin king pilatan ning gamat ampo ning katawan.
Lipat ning insektu ing kakanan da reng keraklan, o maragul a mayorya (manga 70%) da reng talibatab, ating maragul a dake da reng adwang suborder, deng Megachiroptera at Microchiroptera (lon ya king lalam), a mamangan kareng prutas at king karelang katas. Ating atlung species a mamangan daya, dapot ating mamangan kareng vertebrate o animal a maki galudgud. Kayabe la kareti deng Leaf-nosed bats (Phyllostomidae) ning Central at South America, ampo itang kamaganak dang pamilya da reng Noctilionidae (Bulldog bat) a mamangan asan. Metung yang alimbawa ning metung a talibatab a mamangan laman ing Ghost Bat ning Australia – angga reng aliwang talibatab, kakanan na. Maulaga lang en:pollinator da reng sampaga kareng mangapaling lugal (tropics) deng mas mangalating species. King kamatutwanan, halus lubus ing pamagdependi ra kareti deng tanaman a tropikal, e mu bilang pollinator, nun e angga king pamamangan kareng karelang bunga, a magsilbi ba lang mikalat deng karelang bini. Uli na niti, aintindian tamu ing kapigaganakan king kapaligiran neng midadala ya king aliwang lugal ing metung a bayung talibatab. Metung yang bayu-bayu at intresanting alimbawa kaniti ing Tenerife, maki tanaman at animal a karin mu mayayakit (a dakal kareti, deta pang mitatagan ibat ketang matwang kontinenti ning Gondwana. King alimbawang iti, Egyptian Bat (Roussettus aegyptiacus) 1 ing bayung talibatab a yang sangkan nung bakit magigisan la ring tubung uri o species.
Ene tchawe-sori (ossu, padecô, sori volante, ou tchet-sori)[1], c' est ene biesse ås tetes ki vole.
Leus doets del mwin sont divnous foirt foirt longs. Et, come ås djins, c’ est li troejhinme doet k’ est l’ pus long.
Leus djambes sont ptites et leus pîs sont metous å rvier: les talons padvant et les årteas avou des grawes padrî.
Ene tchawe-sori a ene tote fene pea d’ ene seule pîce ki l’ rafûrlêye tote etire.[2] Li pea des aiyes est foû fene.
Ele vike li djoû dins des trôs, pindowe li cou e hôt. Ele sont la edoirmowes, pindowes pas leus grawes, li tiesse al valêye, les aiyes riployeyes, resserêyes åtoû d’ leu coir.
Ele rexhe del nute et, estant cåzu aveule, ele si moenne avou come on radår. C' est des ultrasons k' on ôt don nén. Mins on lzès pout rschoûter avou des apareys especiås.
On côp l’ nute toumêye, ele vont à l’ tchesse ås insekes. Adon, ele rinturnut dins leus trôs po s’ ripoizer ene miete et dner 11 tetêyes ås ptits. La, ele ratindnut en s’ rashonnant ene conte l’ ôte po-z awè bén tchôd.
E Braezi [Brésil], i gn a deus ou troes indjes [especes] li suçnut li sonk des biesses, mins totes les ôtes magnnut des fruts, des pexhons, des insekes. Les nosses ni magnnut ki des insekes.
C’ est ene biesse ås tetes : ses djonnes skepeynut vicants et vont boere li laecea d’ leu mame.
A l’ ahan, ele si doevnut acopler et magnî po s’ fé del cråxhe po pleur passer l’ ivier e doirmant et tot ricmince 7 a 8 moes après.
Di l’ ivier, ele sont sovint dins les bômes wou çk’ i fwait frexh et la k’ i n’ djale nén. Elle î dimornut pindowes sins poujhî dins leus rezieves di cråxhe.
Au bontins, ele cominçnut a s’ dispierter et s’ evolnut po sayî di trover des tchabotes po djonnler. Ele s’ î rtrouvnut a 10, 20 disca 50.
La, les djonnes crexhnut troes moes dins l’ vinte di leu moman. On côp k’ i sont vnous å monde, li laecea di leu mame est télmint ritche k’ i nelzî fåt ki cwate samwinnes divant di poleur voler.[3]
Po-z aler tchessî sins s’ taper dins les meurs, les åbes, les coxhes, elle ont come on radår.
Elle evoynut des sons k' ene djin n' såreut etinde, di 36 a 45 kiloherz. Po les orayes di djin, c’ est inte 20 herz et 20 kiloherz (cwand on-z-est djonne).
Di 10 criyaedjes al sigonde cwand l’ tchawe-sori ni fwait ki voler, ça va disca 40 à 60 cwand elle atake et porshuve des moxhetes !
Leu criyaedje arive su l’ aroke et erva aviè leus orayes, çou ki fwait ki, sins vey, les tchawes-soris candjnut d’ voye e-z « advinant » l’ aroke. E-n on schita d’ sigonde, ele polnut sawè si l’ aroke est grande, sitroete, si c’ est lon ou près, si c’ est vicant, si ça vole rade.
Les specialisses ont des ptites boesses electronikes ki candjnut les Herz di leus criyaedjes et insi, on les pout etinde tchessî.[4]
End a 23 sôres[5], metans:
Pipistrale ordinaire
Vespriyon ordinaire
Vespriyon Brande
Vespriyon al moustatche
Vespriyon Bestinne
Vespriyon des maraexhes
Vespriyon Dåbentone
Vespriyon Naterer
Oriyåd ordinaire
I gn a 951 sôres so tote li Daegne (fok ene trintinne di sôres e l' Urope.
Vo ndè la sacwantes pus rlomêyes ki ls ôtes.
Eles sont todi pus råles a cåze del mannixhance.
Pus waire di viyès måjhones (les måjhons d’ asteure n’ ont pupont d’ craeyes); pus waire di ptitès cinses, di ståves, di gregnes, di gurnîs, cåzu pupont d’ håyes.[6]
Ele ont stî foirt sovint ametowes di esse li cåze di totes sôres di mås.
On djheut k’ ele s’ agripént dins les longs tchveas des comeres.
Come ele ni volnut ki dins l’ noer, on pinséve k’ elle estént emacralêyes do diåle.
Les sôrcires metént sovint des ptits bokets d’ tchawe-sori dins li rcete di leus comaxheures.
On clawéve ene tchawe-sori so les ouxhs des gregnes po sayî di lzî fé sogne.[7]
Fotos di tchawe-soris del Walonreye
Ene tchawe-sori (ossu, padecô, sori volante, ou tchet-sori), c' est ene biesse ås tetes ki vole.
I Topi pinnuti (Chiroptera) sò animali chì facini partita di a sottuclassa di i Placentalia.
Altri nomi di u topu pinnutu in corsu sò: a sora pinnuta.
I Topi pinnuti (Chiroptera) sò animali chì facini partita di a sottuclassa di i Placentalia.
Tzinācantli (Chiroptera).
Vleadermuse (orde Chiroptera, ouk wel handvlöägeligen enöömd) bint sougderen dee echt vlegen künnet (dat is anders as sweaven). Ear vlöägels hebbet een vleeghüüd dee tüsken de tengels van ear vöär- en achterpöyte en ear start sit. Der bint vöäle soorten vleadermuse. Enkele seldsame soorten kummet alleynig up eyne plekke vöär, vake in grotten. Wearldwyd binnet der so'n beatyn 1.100 soorten, dårvan kümt dat der meyr as eyne up de vyve sougdeersoorten een vleadermuus is.
Vleadermuse kummet oaveral up de wearld vöär behalve in de poalcirkel. In de tropiske gebeden kummet meyr soorten vleadermuse vöär as dat in koldere gebeden so as Neaderland. Dat kümt döärdat in de tropen der meyr insekten te vinden bint. De meyste vleadermuse leavet in et Amazone-reagenwold in en in Süüdoustasie. De oldste vleadermuus is evünden in de Vereynigde Ståten, dee leavden so'n beatyn 50 miljoon jår eleadene, en in Düütskland eyne dee ungeväär 45 miljoon jår eleadene eleaved hevt. Mangs binnet se so good bewaard ebleaven dat se in den darms doude insekten evünden hebbet.
Vleadermuse künnet wal kyken mar neet genog ümme snachtens te jagen, se orienteren sik dan up et gehöyr an de hand van echolokaty. Döär med syn tunge te klikken stöt he gelüden üüt, dee kaatset weaderümme. So kan de vleadermuus precis höyren wår as de vöärwarpen binnet, de richting, de afstand, de groutde, en den förm, of et bewegt, of et glad of ruw is. Med echolokatie künnet se ouk de afstand van een anderen vleadermuus metten, en künnet se by et jagen up prooien in et düüster een good beald krygen.
Een vleadermuus is et eynige sougdeer dat vlegen kan. Vleadermuse hebbet een steavige vleeghüüd. De tengels van een vleadermuus sittet an de vleeghüüd vaste. Vlegen döt een vleadermuus düs eigenlik med syn 'handen'. De weatenskappelike name vöär vleadermuse is Chiroptera dat handvlüggel betekkent, dår stamt den name vleadermuus van af. De grysen vleadermuus üüt Amerika kan as den besten vlegen. Hy hevt de heyle Atlantiske Oceaan oavervlöägen, en hy is oaver verre in Europa anekummen. Et is et eynigste sougdeer wat up et land levt, dat ouk heylemåle nå Hawaii is evlöägen, wat et verst afeleagen eiland in de wearld is.
Vleadermuse (orde Chiroptera, ouk wel handvlöägeligen enöömd) bint sougderen dee echt vlegen künnet (dat is anders as sweaven). Ear vlöägels hebbet een vleeghüüd dee tüsken de tengels van ear vöär- en achterpöyte en ear start sit. Der bint vöäle soorten vleadermuse. Enkele seldsame soorten kummet alleynig up eyne plekke vöär, vake in grotten. Wearldwyd binnet der so'n beatyn 1.100 soorten, dårvan kümt dat der meyr as eyne up de vyve sougdeersoorten een vleadermuus is.
Vleermuis (Chiroptera) zien 'n orde vaan miestal klein zoogdiere mèt e vlees tösse de väörpu en de romp, wat zoe oontwikkeld is tot de bieste demèt kin vlege en 't vlees es vleugel umsjreve kin weure. De orde Vleermuis umvat hoonderde soorte en is de groetste orde vaan zoogdiere nao de Knaagdiere. Vleermuis höbbe e good herkinbaar uterlik en höbbe gein imitatore oonder ander soorte diere.
Vleermuis (Chiroptera) zien 'n orde vaan miestal klein zoogdiere mèt e vlees tösse de väörpu en de romp, wat zoe oontwikkeld is tot de bieste demèt kin vlege en 't vlees es vleugel umsjreve kin weure. De orde Vleermuis umvat hoonderde soorte en is de groetste orde vaan zoogdiere nao de Knaagdiere. Vleermuis höbbe e good herkinbaar uterlik en höbbe gein imitatore oonder ander soorte diere.
Vliendrmuuzn (orde Chiroptera, ook wê andvleuglign genoamd) zyn zoogbêestn die hêelegans echte kunn vliegn (dadde is mêer of zweevn). Doavôorn zyn undre vleugls verziene van e vlieg-vêl da tusschn de viengrs van undre vôor- en achtrepôotn en undre steirt zit. Dr zyn veele sôortn vliendrmuuzn. Sommigte zeldzoame sôortn zyn mor ip êen plekke te vienn (dikkers e grotte). Weirldwyd zyn dr mêer of 1 100 sôortn, woadeure da mêer of êen ip de vuuf zoogbêestesôortn e vliendrmuus is.
Šišmiši su sisari reda Chiroptera (grć. χείρ - cheir = šaka + πτερόν - pteron = krilo) na čijim je prednjim udovima formirana plovna kožica krila. To ih čini jedinim sisarima s prirodnom sposobnošću za pravi i održiv let. Nasuprot tome, za neke druge sisare se ne može reći da lete, jer neki kao što su letivjeverica, leteći oposum, i primat kolugo, mogu da jedre kroz zrak samo na kratkim udaljenostima. Šišmiši ne lepršaju čitavim prednjim udovima, kao što to čine ptice, već lepršaju širenjem prstiju, koji su vrlo dugi i prekriveni tankom kožnom opnom zvanom patagium.[1]
Slijepi miševi su po brojnosti vrsta drugi u redu sisara (nakon glodara), jer čine oko 20% svih klasificiranih vrsta sisara u svijetu, sa oko 1.240 vrsta šišmiša podijeljenih u dva podreda:
Oko 70% vrsta šišmiša su insektivori, dok su većina ostalih frugivori, tj. jedu voće. Nekoliko vrsta, kao što su oni koji jedu ribe (Myotis vives) i hrane se životinjama (izuzev insektima), dok su vampirski šišmiši hematofagi, tj. hrane se krvlju.
Šišmiši su prisutni u većem dijelu svijeta i obavljaju vitalne ekološke uloge oprašivanja cvijetova i raspršivanje voćnog sjemena. Mnoge tropske biljne vrste u potpunosti zavise od šišmiša za raspršivanje svojih sjemena. Šišmiši su i ekonomski važni, jer uništavaju insekte, smanjujući tako potrebu za upotrebom pesticida. Najmanji šišmiš je dužine 29 – 34 mm, sa rasponom krila od 15 cm i težinom 2 - 2.6 grama. Također je nedvojbeno najmanja postojeća vrsta sisara sa etrurskom goropadnicom, koja je drugi kandidat.[2]
Šišmiši su jedini leteći sisari, a uz ptice i jedini aktivno leteći kičmenjaci. Neke grupe sisara, kao što su leteća vjeverica, bodljorepa vjeverica i leteći kalong, npr. imaju letne kožice između udova, ali mogu samo kliziti s višeg položaja prema dolje. Nasuprot tome, šišmiši mogu uzletjeti i uvis.
Letna kožica sadrži dva sloja kože, a proteže se od korijena šake do ramena i između nogu. Taj dio se naziva uropatagium, koji uključuje i rep (ako postoji), a obično služi za obuhvatanje plijena. Palac je kratak, a nema ga samo u porodici Furipteridae i završava s kandžom, dok su preostala četiri prsta jako produžena i napinju letnu kožicu. Velešišmiši pretežno imaju kandžu i na drugom prstu, a većina sitnošišmiša je nema. Trn na peti služi za zatezanje repne letne kožice. Za razliku od većine drugih sisara, zadnje noge šišmiša su okrenute unatrag i završavaju s pet prstiju, na kojima su kandže. Gusto, svilenkasto krzno im je obično sivo do smeđe boje, iako postoje njihove i bijele i šarene vrste.
Veličina ovih životinja je dosta promjenljiva, te se po vrstama jako razlikuje. Tako je svinjoliki šišmiš dug samo oko 3 cm i težak oko 2 grama uz etrurskog malog miša (zvanog i etrurska goropadnica) smatra najmanjim sisarom, dok velešišmiš kalong može imati raspon krila i do 1,7 m i doseći težinu od 1,5 kg.
Većina šišmiša (osim nekih vrsta velikih šišmiša) su noćne životinje, koje dan prespavaju u nekom od raspoloživih skrovišta. Pri tome vise naglavačke, tj. s glavom prema dolje, što im u slučaju opasnosti omogućuje bijeg padom, jednostavnim otpuštanjem kandžica. Za držanje za podlogu im nije potrebna snaga, jer njegova težina tijela u visećem položaju automatski skuplja kandže oko podloge. Zato ni uginule životinje ne padaju s hvatišta. Za orijentaciju kao i za utvđivanje položaja lovine tokom noćnih letova, šišmiši imaju vrlo dobro razvijenu sposobnost korištenja ultrazvuka, odnosno svojih eholokatora. Kroz usta i/ili nos rasprostiru ultrazvukove van područja čujnosti za ljudsko uho. Neke vrste (porodica Megadermatidae i Phyllostomidae) za pojačavanje zvuka imaju upadljive izrasline na nosevima, koje podsjećaju na kakve listiće. Uši su im dobro razvijene i često s velikim ušnim školjkama, što omogućava bolje hvatanje ehoa ispuštenih ultrazvukova. Megašišmiši, osim rozetnih, nemaju eholokacijski sistem. Većina ih ima osobito dobro razvijeno čulo mirisa.
Tokom dana, šišmiši spavaju u najrazličitijim skloništima, a najčešće na drveću. Stvaraju kolonije koje mogu imati i više hiljada jedinki, ali postoje i vrste koje su samotnjaci. U hladnijim područjima, zimu provode u zimskom snu ili sele u toplija područja. Za vrijeme dnevnog spavanja, metabolizam im se usporava više nego kod svih ostalih sisara.
Ovisno o vrsti, šišmiši jedu različitu hranu. Prema ishrani se svrstavaju u nekoliko grupa, koje nisu u vezi sa njihovom biosistematikom. Izvori hrane:
Opće obilježje biologije šišmiša je niska stopa razmnožavanja. Ženka se najčešće okoti samo jednom godišnje, donoseċi na svijet samo po jedno mladunče. Većina vrsta šišmiša ima po dvije sise, po čemu su ih ranije (među ostalima i Carl von Linne) svrstavali u primate. Kao nadomjestak tako sporom razmnožavanju, šišmiši su u poređenju s drugim sisarima slične veličine, relativno dugovječni. Neke jedinke požive i duže od 20, a ponekad i do 30 godina.
Mnoge vrste šišmiša su registrirane kao ugrožene, najčešće zbog uništavanja staništa krčenjem šuma u tropima, ali i u industrijski razvijenim zemljama, zbog prekomjerne upotrebe pesticida i zaštitnih sredstava u poljoprivrednoj proizvodnji. Prema IUCN (International Union for Conservation of Nature and Natural Resources ili skraćeno World Conservation Union), 12 vrsta je već izumrlo, dok je još 75 vrsta vrlo ugroženo.
Uobičajena podjela šišmiša je:
Porodice:
Porodice:
Porodice:
Porodice:
Porodice:
Šišmiši su sisari reda Chiroptera (grć. χείρ - cheir = šaka + πτερόν - pteron = krilo) na čijim je prednjim udovima formirana plovna kožica krila. To ih čini jedinim sisarima s prirodnom sposobnošću za pravi i održiv let. Nasuprot tome, za neke druge sisare se ne može reći da lete, jer neki kao što su letivjeverica, leteći oposum, i primat kolugo, mogu da jedre kroz zrak samo na kratkim udaljenostima. Šišmiši ne lepršaju čitavim prednjim udovima, kao što to čine ptice, već lepršaju širenjem prstiju, koji su vrlo dugi i prekriveni tankom kožnom opnom zvanom patagium.
Slijepi miševi su po brojnosti vrsta drugi u redu sisara (nakon glodara), jer čine oko 20% svih klasificiranih vrsta sisara u svijetu, sa oko 1.240 vrsta šišmiša podijeljenih u dva podreda:
megašišmiši (Megachiroptera) − manje specijalizirani i uglavnom voćejedi veliki šišmiši ili leteće lisice i mikrošišmiši (Microchiroptera) − visoko specijalizirani i eholocirajući mali šišmiši.Oko 70% vrsta šišmiša su insektivori, dok su većina ostalih frugivori, tj. jedu voće. Nekoliko vrsta, kao što su oni koji jedu ribe (Myotis vives) i hrane se životinjama (izuzev insektima), dok su vampirski šišmiši hematofagi, tj. hrane se krvlju.
Šišmiši su prisutni u većem dijelu svijeta i obavljaju vitalne ekološke uloge oprašivanja cvijetova i raspršivanje voćnog sjemena. Mnoge tropske biljne vrste u potpunosti zavise od šišmiša za raspršivanje svojih sjemena. Šišmiši su i ekonomski važni, jer uništavaju insekte, smanjujući tako potrebu za upotrebom pesticida. Najmanji šišmiš je dužine 29 – 34 mm, sa rasponom krila od 15 cm i težinom 2 - 2.6 grama. Također je nedvojbeno najmanja postojeća vrsta sisara sa etrurskom goropadnicom, koja je drugi kandidat.
Šėkšniesparnis, šėkšnuosparnis (luotīnėškā: Chiroptera) īr skraidontiu žvieraliu gėmėnie.
Anėi tor sparnos so pluona skūras plieve, katra jong prėikėnės kuojas so šėknėnėm. Tor pėrštos so aštrēs nagās. Anū žoumenīsie īr lėgė 38 dontū. Ėltės stombės.
Šėkšniesparnē skraidėnie naktėis čieso, vuo dėina ėlsės kībōns žemīn makaulė. Anū akis tonkiausē mizernas, tudie, ka anėi tomsuo gaudas vagol klausėma: anū ousis īr dėdlės ė gaud atgarsa, katros pasėdėrb nū anū patiū leidama oltragarsa. Skrėsdomė šėkšniesparnē par borna aba šniuobė laid 30 000-70 000 hercu tonkoma oltragarsa.
Daugoms šėšniesparniu jied vėsuokios skraidontios vabzdios, varmos. Mažoms anū jied vaisios, žovi, ė kelets rūšiū - krauji.
Anėi gīven vėsom svietė, skīros patės šaltiausės vėitas. Lietovuo īr aple 15 rūšiū.
Šėkšniesparnis, šėkšnuosparnis (luotīnėškā: Chiroptera) īr skraidontiu žvieraliu gėmėnie.
Anėi tor sparnos so pluona skūras plieve, katra jong prėikėnės kuojas so šėknėnėm. Tor pėrštos so aštrēs nagās. Anū žoumenīsie īr lėgė 38 dontū. Ėltės stombės.
Šėkšniesparnē skraidėnie naktėis čieso, vuo dėina ėlsės kībōns žemīn makaulė. Anū akis tonkiausē mizernas, tudie, ka anėi tomsuo gaudas vagol klausėma: anū ousis īr dėdlės ė gaud atgarsa, katros pasėdėrb nū anū patiū leidama oltragarsa. Skrėsdomė šėkšniesparnē par borna aba šniuobė laid 30 000-70 000 hercu tonkoma oltragarsa.
Daugoms šėšniesparniu jied vėsuokios skraidontios vabzdios, varmos. Mažoms anū jied vaisios, žovi, ė kelets rūšiū - krauji.
Anėi gīven vėsom svietė, skīros patės šaltiausės vėitas. Lietovuo īr aple 15 rūšiū.
Болдастҳо (лот. Chiroptera) — як қатори ҷонварони ширхор.
Болдастҳо қобилияти парвози дурударозро доранд. Пойҳои пеши онҳо ба бол табдил ёфтаанд. Ангушти якум озод аст; ангуштони дигар, устухонҳои банди даст ва соид дароз шуда, пустпардаи болро ба вуҷуд меоваранд. Дум низ бо пустпарда пайваст аст. Суфраи гӯш хеле ташаккул ёфта, дар бисёр болдастҳо (масалан, дар хаффош) аз андоза калом мебошад. Бадани болдастҳо, одатан, сермӯй аст ва ғадудҳои бӯйбарор дорад. Дарозии баданашон 3-42 см; рӯдаашон кутоҳ (ҳамагӣ 1,5-4 маротиба аз дарозии бадан зиёдтар аст).
Болдастҳо аз рӯйи адади намудҳо баъди хояндаҳо дар ҷойи дуюм меистанд. Болдастҳои мунқариз ба болдастҳои ҳозира монанд буданд. Болдастҳо эҳтимол аз ҳашарот ба вуҷуд омада бошанд.
Болдастҳо ду зерқатор (кӯршабпарак ва болдасти мевахур) ва 850 намуд доранд.
Онҳо дар тамоми дунё паҳн шудаанд. Хусусан дар минтақаҳои субтропикӣ ва тропикӣ бисёранд.
Болдастҳо бештар шабона фаъол мешаванд. Рӯзона дар болои дарахтон, ғорҳо, таркиши харсангҳо сарпоён хоб мекунанд. Зиёда аз 20 сол умр мебинанд. Соле як бор афзоиш карда, 1-2 бача мезоянд. Ғизои аксари болдастҳо ҳашарот аст; баъзеашон аз мева, гард ва шаҳди гулҳо ғизо мегиранд.
Жарганаттар (лат. Chiroptera) - сүт эмүүчүлөр түркүмү. Дене узундугу 3-40 см, колдору учууга ылайыктанып, канатка айланган. Ийин, манжа жана дене капталынан башталган тери жаргакча арткы буттары менен куйругуна чейин керилип турат. Тиши курч. Адамга угулган үндөн башка ультра үн чыгарып, анын начар чагылышын да кабыл алууга жөндөмдүү. Ошондуктан жарганаттар начар көрсө да, караңгыда эч нерсеге урунбай уча алат. Суук түшөрү менен чээнге кирет. Тропик өлкөлөрүндөгү жарганаттар жылына эки жолу, ал эми суук жана мелүүн климаттуу жердегилери бир жолу тукумдап, бир же экиден тууйт. Алардын эки түркүмчөсү бар; тропикте жашоочу 20дай тукумдун азыркы 650-700 түрү белгилүү. КМШ өлкөлөрүндө 3 тукумдун 41 түрү (така мурун жарганат жана башка), Кыргызстанда 16 түрү жашайт. ТКЭСтин Кызыл китебине 3 түркүмчөсүнүн 5 түрү, Кыргызстандын Кызыл Китебине 5 түрү катталган.
Жарганаттар (лат. Chiroptera) - сүт эмүүчүлөр түркүмү. Дене узундугу 3-40 см, колдору учууга ылайыктанып, канатка айланган. Ийин, манжа жана дене капталынан башталган тери жаргакча арткы буттары менен куйругуна чейин керилип турат. Тиши курч. Адамга угулган үндөн башка ультра үн чыгарып, анын начар чагылышын да кабыл алууга жөндөмдүү. Ошондуктан жарганаттар начар көрсө да, караңгыда эч нерсеге урунбай уча алат. Суук түшөрү менен чээнге кирет. Тропик өлкөлөрүндөгү жарганаттар жылына эки жолу, ал эми суук жана мелүүн климаттуу жердегилери бир жолу тукумдап, бир же экиден тууйт. Алардын эки түркүмчөсү бар; тропикте жашоочу 20дай тукумдун азыркы 650-700 түрү белгилүү. КМШ өлкөлөрүндө 3 тукумдун 41 түрү (така мурун жарганат жана башка), Кыргызстанда 16 түрү жашайт. ТКЭСтин Кызыл китебине 3 түркүмчөсүнүн 5 түрү, Кыргызстандын Кызыл Китебине 5 түрү катталган.
Кедьнимилявть (лат. Chiroptera[1], руз. Рукокры́лые[1]) — те идем ракшат.
Кушборддэз (лат. Chiroptera) — нимӧтчиссез классісь, пода чукӧр.
Лилјаците (науч. Chiroptera) — ред мали до средно големи цицачи способни за долготраен лет. Предните екстремитети им се видоизменети во крила: подлактицата, метакарпусните коски и фалангите на сите прсти освен првиот се силно издолжени; меѓу надлактицата, подлактицата, прстите, страните (боковите) од телото и задните екстремитети се наоѓа тенка и еластична летечка мембрана. Задните екстремитети се поставени така што колената се насочени кон дорзалната (грбната) страна. Ушните школки обично се крупни и понекогаш релативно големи во однос на телото. Кај многу видови тие се со развиена кожна творба. Опашката кај повеќето видови е долга, целосно или само делумно затворена во меѓубедрена препона; слободниот крај на оваа препона го поддржува пар на ‘рскавични или коскени творби, кои одат од петата. Долж основата на оваа творба кај многу видови се јавува една кожна лопатка наречена епиблема.
Лилјаците се среќаваат речиси насекаде на Земјата до поларните граници на дрвенестата вегетација. Тие се ретки на Арктикот, Антарктикот и на некои океански осторви. Најбројни и најразнообразни се во тропските и суптропските области. Нивната татковина се наоѓа во тропските предели од источната полутопка, каде сè уште постојат најпримитивните претставници од фамилијата летечки кучиња, односно Pteropidae.
Предвиличните коски на черепот секогаш се недоразвиени, па дури и отсуствуваат. Во забниот систем постојат сите категории на заби. Средниот пар на горни секачи отсуствува. Долните секачи се мошне мали. Песјаците се големи. Катниците се делат на три природни групи: мали предкатници, големи (или поголеми) предкатници и задни катници.
Бројот на секачи и особено малите предкатници е важен податок во родовата систематика на лилјаците. Млечните заби се разликуваат не само по големината, туку и по формата од трајните.
Черепниот мозок е релативно голем. На мозочните хемисфери се наоѓаат бразди. Особено силно развиени се слушните субкортикални центри на черепниот мозок, што е поврзано со необично високиот развој на слухот. Органите за вид кај плодојадните видови (летечките кучиња и листоносните лилјаци) се умерено развиени, а кај повеќето видови очите се мали и тие веројатно имаат лош вид како дење, така и ноќе.
Лилјаците се само еден интересен пример за тоа како би можеле да се развијат или еволуираат екстремитетите на четириножните ‘рбетници. Сите прсти на предните екстремитети се исклучително долги, освен палецот. Издолжените прсти ја носат мембранозната еластична кожа наречена патагиум (patagium) со која е овозможено полетувањето од подлогата. Патагиумот се состои од два слоја на кожа меѓу кои се наоѓа среден слој на ткиво исполнето со нерви, крвни садови и мускулни влакна.[2] Патагиумот е поделен на пропатагиум (делот од патагиумот кој оди од вратот до првиот прст), дактилопатагиум (меѓу прстите), плагиопатагиум (меѓу последниот прст и нозете) и уропатагиум (меѓу опашката и нозете).
Коските на прстите кај лилјаците се многу пофлексибилни од оние на другите цицачи. Веројатно тоа е така бидејќи ‘рскавицата на прстите не содржи калциум и други минерали близу својот врв, што им овозможува да се свиваат без кршење. Напречниот пресек на една прстна коска е плоснат наместо кружен како кај луѓето, што ги прави уште пофлексибилни. Кожата на крилата е многу поеластична и може да се растегне многу повеќе за разлика од онаа кај цицачите.
Бидејќи лилјаковите крила се потенки од тие на птиците, лилјаците можат да маневрираат побрзо и попрецизно од птиците. Површината на крилото е исто така опремена со рецептори осетливи на допир наречени Меркелови клетки кои се присутни кај сите цицачи. Но, тие кај лилјаците се почувствителни (имаат дополнителни испакнатинки), со што му е овозможено на животното да регистрира информации од воздухот кој удира на нивните крила. Крилната мембрана на видовите кои ги користат своите крила за да фатат плен има додатни рецепторни клетки кои се чувствителни на истегнување на мембраната.[3] Овие клетки се концентрирани во делови на мембраната кои ги надразнуваат фатените инсекти со своите крила.
Крилата на лилјаците служат како заштита кога животното одмара, но и како терморегулатори, загревајќи го телото. Тие служат и за намалување на телесната температура во текот на летот.[2] Крилата поседуваат моќни мускули.
Меѓутоа, не сите лилјаци го користат летот како единствен начин на движење. Некои, како новозеландските Mystacinidae ги користат крилата и за копање[4], но и при трчањето и одењето.
Лилјаците се ориентираат во просторот со ехолокација. На овој начин тие детектираат предмети или го наоѓаат пленот. Тоа е еден вид на биолошки "сонар". Кај малите лилјаци тој е доста софистициран, додека големите лилјаци повеќе ги користат сетилата за слух и мирис. Микролилјаците го запираат емитувањето на звуци кога се на место кое им е познато на нив и нивното семејство. Звуците кои ги испуштаат лилјаците се восприемливи за човечкото уво.
Микролилјаците емитуваат ултрасонични звуци со контракции на гркланот. Овие звуци се најразлични по својата фреквенција, ритам, траење и интензитет. Тие се емитуваат преку устата или носот и се засилуваат со "носните плочки".
Постојат неколку фосилизирани остатоци од лилјаци. Onychonycteris finneyi е еоценски лилјак кој бил најден во Грин Ривер формацијата од Јужна Дакота во САД во 2004 година. Оваа формација е стара 52 милиони години. Овој изумрен вид бил сместен во нов род и нова фамилија кога бил опишан и објавен во Nature во 2008.[5] Поседувал одлики кои укажуваат на тоа дека би можел да лета, но добро зачуваниот скелет покажува дека кохлеата од внатрешното уво не била толку развиена како кај денешните лилјаци, што значи дека тој немал добар слух. Ова е доказ за тоа дека летот кај лилјаците се јавил многу порано од ехолокацијата.
Фосилните останки од друг еоценски лилјак наречен Icaronycteris биле пронајдени во 1960 година.
Изгледот и летот на лилјаците пред 52,5 милиони години биле различни од тие денес. Onychonycteris имал канџи на сите пет прсти, додека денешните лилјаци имаат најмногу две канџи кои се појавуваат на два прста од секоја рака. Тие имале и подолги нозе и пократки раце, слично на искачувачките цицачи кои висат на гранките, како мрзливците и гибоните. Крилата биле широки и кратки, што укажува на тоа дека не би можел да лета толку брзо како денешните видови. Наместо да ги придвижува крилата континуирано за време на летот, Onychonycteris веројатно најизменично ги придвижувал крилата и падобрански паѓал додека бил во воздухот. Ваквите физички одлики сугерираат дека овој лилјак не летал како модерните видови, туку прелетувал од гранка на гранка и го поминувал времето искачувајќи се или висејќи на гранките од дрвјата.[6]
Лилјаците се цицачи. Постојат два подреда на лилјаци:
Не сите големи лилјаци се поголеми од малите. Главните разлики меѓу двата подреда се:
Големите лилјаци јадат плодови, нектар или полен, додека повеќето мали лилјаци јадат инсекти. Други може да се исхрануваат со крв, мали цицачи, риби, плодови, полен или нектар. Големите лилјаци имаат добро развиена видна кора (визуелен кортекс) и покажуваат добра видна јасност, додека малите зависат од ехолокацијата за да се ориентираат во просторот и да го најдат својот плен.
Филогенијата на различните групи на лилјаци е предмет на расправа. Традиционалната поделба на големи и мали лилјаци го отсликува гледиштето дека овие групи еволуирале независно една од друга долго време од заеднички предок кој веќе бил способен за лет. Оваа хипотеза ги признава разликите меѓу малите и големите лилјаци и укажува на тоа дека летот еволуирал само еднаш кај цицачите. Повеќето молекуларно-биолошки докази го поддржуваат гледиштето за монофилија на лилјаците.[7]
Генетските истражувања укажуваат дека големите лилјаци потекнуваат од раниот Еоцен и треба да се сместат во рамките на четирите главни линии на мали лилјаци. Последователно, предложени се два нови подреда на лилјаци кои се основаат на молекуларни податоци. Новиот подред Yinpterochiroptera ги вклучува Pteropodidae или фамилијата на големи лилјаци, како и фамилиите Rhinolophidae, Megadermatidae и Rhinopomatidae. Новиот подред Yangochiroptera ги вклучува сите останати фамилии на лилјаци (од кои сите користат ларингална ехолокација). Овие два нови подредови се силно поддржани од статистичките тестови.
.svg)
.png)
.png)
_Photograph_By_Shantanu_Kuveskar.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.png)
|date=, |accessdate= (помош) |accessdate= (помош) Лилјаците (науч. Chiroptera) — ред мали до средно големи цицачи способни за долготраен лет. Предните екстремитети им се видоизменети во крила: подлактицата, метакарпусните коски и фалангите на сите прсти освен првиот се силно издолжени; меѓу надлактицата, подлактицата, прстите, страните (боковите) од телото и задните екстремитети се наоѓа тенка и еластична летечка мембрана. Задните екстремитети се поставени така што колената се насочени кон дорзалната (грбната) страна. Ушните школки обично се крупни и понекогаш релативно големи во однос на телото. Кај многу видови тие се со развиена кожна творба. Опашката кај повеќето видови е долга, целосно или само делумно затворена во меѓубедрена препона; слободниот крај на оваа препона го поддржува пар на ‘рскавични или коскени творби, кои одат од петата. Долж основата на оваа творба кај многу видови се јавува една кожна лопатка наречена епиблема.
Лилјаците се среќаваат речиси насекаде на Земјата до поларните граници на дрвенестата вегетација. Тие се ретки на Арктикот, Антарктикот и на некои океански осторви. Најбројни и најразнообразни се во тропските и суптропските области. Нивната татковина се наоѓа во тропските предели од источната полутопка, каде сè уште постојат најпримитивните претставници од фамилијата летечки кучиња, односно Pteropidae.
Мышперхач е ссавець. Як иншы ссавцѣ, мать волосы або кожушинку на своем тѣлѣ и е теплокровный. Малое мышперхача кормить ся молоком од своей матери через даколько тыждни по уроджѣню. Мышперхачѣ суть едины ссавцѣ, котры знають лѣтати. Крыла мышперхача мають цѣлком подобны кости, як тоты, што суть в руках чоловѣка, але мають барз довгы персты, а меджи нима натягнута кожа як мембрана.[1]
Научна назва ряда — Chiroptera, входить до него понад 1000 окремых видох.[2]
Назва Chiroptera походить з (гр.) χείρ – cheir рука и πτερόν – pteron крыло — и означать «рука-крыло»[3]
Мышперхачѣ росширены на всѣх континентах, окрем Антарктиды.
Найменшый мышперхач з рода Pipistrellus важить около 5 г, а тѣло его лем 4 цм довге. Найвекшый мышперхач — калонг (Pteropus vampyrus) жие на островѣ Ява, тѣло мать 40 цм довге и важить ай понад кило.
Мышпергачѣ ведуть ночный способ живота. Очи им видять так добрѣ, як людскы, але вночи им веце служать уха. Они годны выдавати ултразвук, а их уха приймуть одбитый сигнал подля принципу радара.[2] Зато годны «видѣти» найменшы инсекты, а то не лем, як суть далеко, але и якым напрямом летять, а пак еден маленькый Pipistrellus за едну ночь пожере аж 3000 инсектох.[1]
Дакотры виды мышпергачи кормлять ся овоцинов, цвѣтами, рыбов, жабами, а дакотры и меншыма мышпергачами.[1]
Там де е студена зима а недостаток поживы, мышпергачѣ заходять до зимушного спаня, коли их метаболизм зойде на минимум, и так перебудуть зиму. Через день мышпергачѣ сплять, на то выберають собѣ тихы мѣста: пещеры, тунелы, подовы просторы, або и зохаблены будинкы. Зберають ся колониями до 40 тысяч екземплары.[2]
Анатомия мышпергачи приспособлена ку их екстравагантным «манѣрам»:[1]
Мышперхач е ссавець. Як иншы ссавцѣ, мать волосы або кожушинку на своем тѣлѣ и е теплокровный. Малое мышперхача кормить ся молоком од своей матери через даколько тыждни по уроджѣню. Мышперхачѣ суть едины ссавцѣ, котры знають лѣтати. Крыла мышперхача мають цѣлком подобны кости, як тоты, што суть в руках чоловѣка, але мають барз довгы персты, а меджи нима натягнута кожа як мембрана.
Научна назва ряда — Chiroptera, входить до него понад 1000 окремых видох.
Назва Chiroptera походить з (гр.) χείρ – cheir рука и πτερόν – pteron крыло — и означать «рука-крыло»
चमगादड़ आकाश में उड़ने वाला एक स्तनधारी प्राणी है, जो अपनी १००० से भी अधिक प्रजातियों के साथ स्तनधारियों के दूसरे सबसे बडे़ कुल का निर्माण करता है।[1] ये पूर्ण रूप से निशाचर होते हैं और पेड़ों की डाली अथवा अँधेरी गुफाओं के अन्दर उल्टा लटके रहते हैं।[2] इनको दो समूहों मे विभाजित किया जाता है, पहला समूह फलभक्षी बडे़ चमगादड़ का होता है, जो देख कर और सूंघ कर अपना भोजन ढूंढते हैं जबकि दूसरा समूह् कीटभक्षी छोटे चमगादड़ का होता है, जो प्रतिध्वनि द्वारा स्थिति निर्धारण विधि के द्वारा अपना भोजन तलाशते हैं। यह एकमात्र ऐसा स्तनधारी है जो उड़ सकता है तथा रात में भी उड़ सकता है। इसके अग्रबाहु पंख मे परिवर्तित हो गये हैं जो देखने में झिल्ली (पेटाजियम) के समान लगते हैं। त्वचा की यह झिल्ली गरदन से लेकर हाथ की अँगुलियों तथा शरीर के पार्श्वभाग से होती हुई पूँछ तक चली जाती है एवं पंख का निर्माण करती है। पिछली टाँगें पतली, छोटी और नखयुक्त होती हैं। इसके शरीर पर बाल कम ही होते हैं। सिर के दोनों ओर बड़े-बड़े कर्णपल्लव पाये जाते हैं। चमगादड़ के पंखो का आकार २.९ सेण्टीमीटर से लेकर १५०० सेण्टीमीटर तक तथा इनका वजन २ ग्राम से १२०० ग्राम तक होता है।[3]
चमगादड़ उलटे लटकते हैं क्यों कि उल्टे लटके रहने से वे बड़ी आसानी से उड़ान भर सकते हैं। पक्षियों की तरह वे ज़मीन से उड़ान नहीं भर पाते, क्योंकि उनके पंख भरपूर उठान नहीं देते और उनके पिछले पैर इतने छोटे और अविकसित होते हैं कि वो दौड़ कर गति नहीं पकड़ पाते। चमगादड़ आमतौर पर अंधेरी गुफाओं में दिनभर आराम करते हैं, सोते हैं और रात को ही निकलते हैं। ये सोते हुए गिर क्यों नहीं जाते इसका कारण ये है कि चमगादड़ के पैरों की नसें इस तरह व्यवस्थित हैं, कि उनका वज़न ही उनके पंजों को मज़बूती के साथ पकड़ने में मदद करता है।[4]
|access-date= दिए जाने पर |url= भी दिया जाना चाहिए (मदद) |access-date= में तिथि प्राचल का मान जाँचें (मदद) 
चमगादड़ आकाश में उड़ने वाला एक स्तनधारी प्राणी है, जो अपनी १००० से भी अधिक प्रजातियों के साथ स्तनधारियों के दूसरे सबसे बडे़ कुल का निर्माण करता है। ये पूर्ण रूप से निशाचर होते हैं और पेड़ों की डाली अथवा अँधेरी गुफाओं के अन्दर उल्टा लटके रहते हैं। इनको दो समूहों मे विभाजित किया जाता है, पहला समूह फलभक्षी बडे़ चमगादड़ का होता है, जो देख कर और सूंघ कर अपना भोजन ढूंढते हैं जबकि दूसरा समूह् कीटभक्षी छोटे चमगादड़ का होता है, जो प्रतिध्वनि द्वारा स्थिति निर्धारण विधि के द्वारा अपना भोजन तलाशते हैं। यह एकमात्र ऐसा स्तनधारी है जो उड़ सकता है तथा रात में भी उड़ सकता है। इसके अग्रबाहु पंख मे परिवर्तित हो गये हैं जो देखने में झिल्ली (पेटाजियम) के समान लगते हैं। त्वचा की यह झिल्ली गरदन से लेकर हाथ की अँगुलियों तथा शरीर के पार्श्वभाग से होती हुई पूँछ तक चली जाती है एवं पंख का निर्माण करती है। पिछली टाँगें पतली, छोटी और नखयुक्त होती हैं। इसके शरीर पर बाल कम ही होते हैं। सिर के दोनों ओर बड़े-बड़े कर्णपल्लव पाये जाते हैं। चमगादड़ के पंखो का आकार २.९ सेण्टीमीटर से लेकर १५०० सेण्टीमीटर तक तथा इनका वजन २ ग्राम से १२०० ग्राम तक होता है।
चमगादड़ उलटे लटकते हैं क्यों कि उल्टे लटके रहने से वे बड़ी आसानी से उड़ान भर सकते हैं। पक्षियों की तरह वे ज़मीन से उड़ान नहीं भर पाते, क्योंकि उनके पंख भरपूर उठान नहीं देते और उनके पिछले पैर इतने छोटे और अविकसित होते हैं कि वो दौड़ कर गति नहीं पकड़ पाते। चमगादड़ आमतौर पर अंधेरी गुफाओं में दिनभर आराम करते हैं, सोते हैं और रात को ही निकलते हैं। ये सोते हुए गिर क्यों नहीं जाते इसका कारण ये है कि चमगादड़ के पैरों की नसें इस तरह व्यवस्थित हैं, कि उनका वज़न ही उनके पंजों को मज़बूती के साथ पकड़ने में मदद करता है।
चमेरो चमेरो एक स्तनधारी जीव हो। यो 'काइरोप्टेरस' समूहमा पर्दछ। कोइरोप्टेरस ग्रीस भाषाबाट व्युत्पत्ति भएर आएको शब्द हो। जसको अर्थ हुन्छ Hand Wings अर्थात् हातजस्तो पखेटा भन्ने हुन्छ । चमेरोको तीखो कोणाकारका पखेटाहरू हुन्छन्। यी पखेटाहरू झण्डै झण्डै मानिसको हात र पाखुरासँगै मिल्दाजुल्दा हुन्छन्। चमेरो एक यस्तो जीव हो, जो स्तनधारी भइकन आकाशमा उड्न सक्तछ। त्यसो त अन्य स्तनधारी जीवहरू जस्तै लोखर्के, बाँदर आदिजस्ता जीवहरू पनि एक ठाउँबाट अर्को ठाउँ उडेर पुगेको हामी देख्दछौँ तर तिनीहरूको उड्ने गति वा क्षमता सीमित क्षेत्रमा मात्र हुन्छ। जबकि चमेरो खुला आकाशमा स्वतन्त्र रूपमै विचरण गर्न सक्तछ। चमेरोको शारीरिक बनावटबारे भन्नुपर्दा यसको आकार चङ्गा जस्तै देखिन्छ। त्यसले गर्दा पनि यसलाई आकाशमा सजिलैसँग उड्न मद्दत पुग्दछ।
विश्वमा झण्डै एघार सय प्रजातिका चमेराहरू पाइन्छन्। यिनलाई दुई प्रकारका चमेराहरूमा वर्गीकरण गरिएको छ। एउटा मांसाहारी चमेरो र अर्को फलाहारी चमेरो। मांसाहारी चमेरो कीरा, फट्याङ्ग्राहरू मात्र खाएर जीवन निर्वाह गर्दछ भने फलाहारी चमेरो चाहिँ फलफूल खाएर जीवन निर्वाह गर्दछ। आकारमा मांसाहारीको तुलनामा फलाहारी चमेरो अलिक ठूलो हुन्छन्। प्रतिशतको आधारमा भन्नुपर्दा मांसाहारी चमेरोको सङख्या ७० प्रतिशत रहेको छ भने बाँकी ३० प्रतिशत मात्र फलाहारी चमेरा हुन्छन्। चमेराहरू विभिन्न आकार र रङहरू पाइन्छन्। विशेषगरी यिनीहरू कालो र खैरो रङका हुन्छ तर केही चमेराहरू भने पहेंलो चम्किलो रङका, केही चाँदी रङका, केही सुन्तला रङका र केही सेतो अनि खैरो रङका पनि हुन्छन्। यसका साथै केही चमेराहरूको शरीर वा पखेटामा थोप्ला-थोप्ला बुट्टा र धर्साहरू पनि रहेको पाइन्छ। चमेराहरू विशेषगरी रूख र बाँसका झ्याङहरूमा टाउको तल गरी झुण्डिएर बस्ने गर्दछन्। चेप्टो परेको टाउको भएको यो जीव रातको समयमा बढी सक्रिय रहन्छ। चमेरा जातिमा Giant Golden-crowned Flying-fox नाम गरेको एउटा चमेरो हुन्छ जसको पखेटा नै झण्डै दुई मिटर लामो हुन्छ। यो विश्वकै सबैभन्दा ठूलो चमेरो मानिन्छ। त्यसैगरी 'बम्ल्बेबी ब्याट' नाम गरेको चमेरो विश्वकै सबैभन्दा सानो चमेरो मानिन्छ। यस किसिमको सानो चमेरो दक्षिण र दक्षिणपूर्वी एसियामा बढी मात्रामा पाइन्छन्। यो चमेरो यति सानो हुन्छ कि यसको पखेटालाई पट्याएर एउटा सानो सलाईको बट्टामा मजाले अटाउन सकिन्छ।
चमेराहरू पर्यावरण र जैविक विविधताको दृष्टिकोणले उपयोगी जीव मानिएका छन्। खासगरी फलाहारी चमेराहरूले वनजङ्गल जोगाउन र बिउविजन परागसेचन गरेर फूलहरूको फर्टिलाईज गर्न समेत मद्दत गर्दछ। त्यसैगरी मांसाहारी चमेराहरूले पनि मानिस र विभिन्न अन्नबालिका लागि हानिकारक मानिने कीराहरूलाई खाएर अथवा मारेर मद्दत पुर्याइरहेको हुन्छ।[२]
चमेरो चमेरो एक स्तनधारी जीव हो। यो 'काइरोप्टेरस' समूहमा पर्दछ। कोइरोप्टेरस ग्रीस भाषाबाट व्युत्पत्ति भएर आएको शब्द हो। जसको अर्थ हुन्छ Hand Wings अर्थात् हातजस्तो पखेटा भन्ने हुन्छ । चमेरोको तीखो कोणाकारका पखेटाहरू हुन्छन्। यी पखेटाहरू झण्डै झण्डै मानिसको हात र पाखुरासँगै मिल्दाजुल्दा हुन्छन्। चमेरो एक यस्तो जीव हो, जो स्तनधारी भइकन आकाशमा उड्न सक्तछ। त्यसो त अन्य स्तनधारी जीवहरू जस्तै लोखर्के, बाँदर आदिजस्ता जीवहरू पनि एक ठाउँबाट अर्को ठाउँ उडेर पुगेको हामी देख्दछौँ तर तिनीहरूको उड्ने गति वा क्षमता सीमित क्षेत्रमा मात्र हुन्छ। जबकि चमेरो खुला आकाशमा स्वतन्त्र रूपमै विचरण गर्न सक्तछ। चमेरोको शारीरिक बनावटबारे भन्नुपर्दा यसको आकार चङ्गा जस्तै देखिन्छ। त्यसले गर्दा पनि यसलाई आकाशमा सजिलैसँग उड्न मद्दत पुग्दछ।
বাদুলি (ইংৰাজী: Bat) পৃথিৱীৰ একমাত্ৰ উৰণ ক্ষমতা বিশিষ্ট স্তন্যপায়ী প্ৰাণী। ই চৰাইৰ দৰে উৰিব পাৰে৷ বাদুলিৰ সমসংস্থ অংগ (Homologous organ) ডেউকালৈ পৰিবৰ্তীত হৈছে৷ ইয়াৰ ডেউকা পাতল চামৰাৰে আবৃত আৰু গাটো নোমেৰে আৱৰি আছে৷ কিছুমান বাদুলিৰ প্ৰজাতি, বিশেষকৈ নেজযুক্ত বাদুলিৰ নেজডালো চামৰাৰ আৱৰণখনে আৱৰি থকা দেখা যায়। পৃথিৱীত প্ৰায় ১২৪০টা প্ৰজাতিৰ বাদুলি আছে। বাদুলিৰ প্ৰজাতিসংখ্যা স্তন্যপায়ী প্ৰাণীৰ মুঠ প্ৰজাতিসংখ্যাৰ শতকৰা ২০ ভাগ[1]।
উৰণ বৈশিষ্ট্যই বাদুলিক পৃথিৱীত এক বহুল ভাৱে বিস্তৃত স্তন্যপায়ী প্ৰাণী ৰূপে পৰিগণিত কৰিছে৷ পৃথিৱীৰ প্ৰায় সকলো অঞ্চলতে ইহঁতক দেখিবলৈ পোৱা যায়। বিভিন্ন ঋতুত বেলেগ বেলেগ প্ৰজাতিৰ আবাসভূমিৰ নিৰ্ণয়ৰ প্ৰণালীও বেলেগ বেলেগ[2]। গ্ৰীষ্মপ্ৰধান অঞ্চলেই বাদুলিৰ প্ৰিয় যদিও শীতল আৰু উষ্ণ সাগৰীয় উপকূল অঞ্চল, পৰ্বতৰ উচ্চভূমি নতুবা মৰুভূমি অঞ্চলতো ইহঁতক দেখা যায় ৷ দিনৰ ভাগত ইহঁত গুহা, বিভিন্ন ফাঁক নতুবা নিৰ্জন ঠাইত থকা পুৰণি গছৰ ডাল আদিত ওলমি থাকে[3]। আন্ধাৰ হোৱাৰ লগে লগে ইহঁত সক্ৰিয় হৈ পৰে৷
বাদুলিক Chiroptera বৰ্গত অন্তৰ্ভূক্ত কৰা হৈছে৷ পৃথিৱীত পোৱা প্ৰায় ১২৪০ বিধ বাদুলিক মূলতঃ দুটা প্ৰধান ভাগত ভগোৱা হৈছে৷ আকৃতিত ডাঙৰ আৰু ফলভক্ষী বাদুলিবোৰক Megachiroptera (megabats) আৰু আকৃতিত সৰু পতংগভোজী তথা মাংসভোজী বাদুলিবোৰক Microchiroptera (microbats/echolocating bats) হিচাবে অন্তৰ্ভূক্ত কৰা হৈছে[4]। আটাইতকৈ সৰু বাদুলি হ'ল- Kitti's hog-nosed bat, দীঘল ২৯-৩৪ মি.মি. ডেউকাৰে সৈতে ১৫ চে.মি., ওজন ২-২.৬ গ্ৰাম[5] [6]। আটাইতকৈ ডাঙৰ বাদুলি হ'ল- Giant golden-crowned flying fox, দীঘল ৩৩৬ মি.মি., ডেউকাৰে সৈতে ১.৬ মি., আৰু ওজন প্ৰায় ১.১-১.২ কে.জি.[7]।
বাদুলি নিশাচৰ প্ৰাণী৷ আন্ধাৰত ইহঁতে সুকলমে ফুৰিব পাৰে৷ সাধাৰণতে সৰু জাতৰ পতংভোজী আৰু মাংসভোজী বাদুলিবোৰে চলন-ফুৰণ আৰু খাদ্য সংগ্ৰহৰ বাবে ইক'ল'কেশ্যন (echolocation) কৌশলৰ প্ৰদৰ্শন কৰে৷ এই জাতৰ বাদুলিবোৰে তাৰ স্বৰযন্ত্ৰৰপৰা এক ধৰণৰ অতিশব্দৰ (ultra-sound)সৃষ্টি কৰে আৰু সেই শব্দ বায়ুৰ মাজেদি অনুদৈঘ্য তৰংগৰ ৰূপত বিস্তাৰিত হৈ যাওঁতে গতিপথত কোনো বস্তুত বাধাপ্ৰাপ্ত হৈ ঘুৰি আহি পুনৰ কাণত পৰেহি৷ সেই প্ৰতিফলিত শব্দ গ্ৰহণৰ দ্বাৰা ইহঁতে খাদ্য বা অন্য বাধা আদিৰ বিষয়ে তৎকালেই অনুধাবন কৰিব পাৰে ৷ সেয়ে এনে প্ৰজাতিৰ বাদুলিবোৰৰ বৰষুণৰ সময়ত সময়ত ফুৰা-চকাত অসুবিধা পায়৷ আনহাতে ডাঙৰ জাতৰ ফলভক্ষী বাদুলিবোৰে চলন-ফুৰণ আৰু খাদ্য সংগ্ৰহৰ বাবে দৃষ্টিশক্তি আৰু ঘ্ৰাণশক্তিৰ সহায় লয় ৷ ফলভক্ষী বাদুলিবোৰ দিনৰ ভাগত মূৰটো তলৰ ফালে দি ভৰি দুখনেৰে ওলমি থাকে। আনহাতে মাংসভোজী আৰু পতংভোজী বাদুলিবোৰেগছৰ খোৰোং,গুহা, বাঁহৰ চুঙা বা ঘৰৰ চিলিং আদিত দিনৰ ভাগত লুকাই থাকে ৷ খাদ্যৰ সন্ধানত নতুবা উপযুক্ত পৰিবেশৰ সন্ধানত ইহঁতে প্ৰায়েই প্ৰবজন কৰা দেখা যায়৷ কিছুমান প্ৰজাতিৰ বাদুলিয়ে শীতৰ সময়চোৱা গুহা, ঘৰৰ চিলিং আদিত লুকাই থাকে ৷ এই নিস্কৃয় সময়চোৱাৰ বাবে ইহঁতে বেচি খাদ্য গ্ৰহণ কৰি শৰীৰত চৰ্বী জমা কৰি লয় ৷ [8]
বাদুলিৰ প্ৰজনন প্ৰক্ৰিয়া বৈশিষ্টপূৰ্ণ৷ জলবায়ু আৰু খাদ্যসম্ভাৰৰ ওপৰত নিৰ্ভৰ কৰি ইহঁতে নিজৰ প্ৰজনন পক্ৰিয়া নিয়ন্ত্ৰণ কৰিব পাৰে৷ গৰ্ভধাৰণৰ বাবে পৰিৱেশ অনুকূল নহ'লে মাতা বাদুলিজনীয়ে গৰ্ভ সঞ্চাৰৰ বাবে উপযুক্ত সময় নোহোৱালৈকে বীৰ্য সাঁচি ৰাখিব পাৰে৷ তাৰোপৰি পোৱালি দিয়াৰ ক্ষেত্ৰটো উপযুক্ত পৰিবেশৰ বাবে পোৱালি দিয়াৰ সময় আগুৱাব বা পিছুৱাব পাৰে[9]। বাদুলিয়ে এবাৰত এটাকৈ পোৱালি জন্ম দিয়ে৷ কিছুমান প্ৰজাতিয়ে দুই-তিনিটালৈকেও পোৱালি দিয়ে৷ অন্য স্তন্যপায়ী প্ৰাণীৰ নিচিনাকৈ পোৱালি ডাঙৰ নোহোৱালৈকে মাকে খোৱা-বোৱাৰ যতন লয়৷ সৰু পোৱালিয়ে সাধাৰণতে মাকৰ গাখীৰ খায়৷ সৰু বাদুলি বোৰ ৭-৮ সপ্তাহ মানতে উৰিব পৰা হয় ৷ বৰ বাদুলিবোৰ প্ৰায় চাৰিমাহ মানতহে উৰিব পৰা হয় ৷ বাদুলি প্ৰায় ২০ বছৰ কাল জীয়াই থাকে[10]।
বাদুলিৰ প্ৰজাতিভেদে খাদ্যাভ্যাসৰ তাৰতম্য আছে৷ ইহঁতে নিজৰ দেহৰ ওজনৰ ৫০% খাদ্য খাব পাৰে৷ প্ৰধান খাদ্যৰ ভিতৰত ফল, ফুলৰ মৌ, কীট-পতংগ, মেৰুদণ্ডী সৰু প্ৰাণী, অন্য প্ৰাণীৰ তেজ আদি[11]। নিশাচৰ পতংগৰ ভিতৰত- মহ-ডাঁহ, মথ, পঁইতাচোৰা আদিয়েই প্ৰধান৷ বাদুলিয়ে খ্ৰীপ্ৰভাৱে পতংগ ধৰিব পাৰে৷ এটা ৰাতিত ইহঁতে ৩,০০০ পৰা ৭,০০০ টালৈকে মহ ধৰি খাব পাৰে[12]। মেৰুদণ্ডী প্ৰাণীৰ ভিতৰত ভেকুলী, মাছ, মকৰা, চৰাই, বাদুলি আদি সাধাৰণতে ধৰি খায়৷ সাধাৰণতে বৰবাদুলিবোৰে (Megabats) ফল, ফুলৰ মৌ আদি খায়৷ সৰু বাদুলিবোৰে (Microbats) কীট-পতংগ, মেৰুদণ্ডী সৰু প্ৰাণী, অন্য প্ৰাণীৰ তেজ ফল, ফুলৰ মৌ, আদি খায়৷
বাদুলিৰ বিষ্ঠা (guano) উদ্ভিদৰ বাবে এবিধ উৎকৃষ্ট সাৰ ৰূপে পৰিগণিত হৈছে৷ সেয়ে বাদুলি বাস কৰা গুহা আদিৰপৰা বহুল পৰিমাণে ইয়াৰ বিষ্ঠা সংগ্ৰহ কৰি খেতি পথাৰত যোগান ধৰা হয় [13]। বাদুলিয়ে পৰিবেশৰ ভাৰসাম্যতা বজাই ৰখাত অতি গুৰুত্বপূৰ্ণ ভূমিকা গ্ৰহণ কৰিছে৷ ফলভক্ষী বাদুলিবোৰে ফল খোৱাৰ পাছত অ'ত-ত'ত সিঁচৰিত কৰি পেলাই দিয়াৰ ফলত এক বহল ভিত্তিত উদ্ভিদৰ বংশবৃদ্ধি হয়৷ আনহাতে ফুলৰ মৌ খাওঁতে এপাহ ফুলৰ পৰাগৰেণুবোৰ আন এপাহ ফুলৰ গৰ্ভমুণ্ডলৈ স্থানানন্তৰিত কৰি বাদুলিয়ে ফুলৰ পৰাগযোগ হোৱাত সহায় কৰে৷ পতংভোজী বাদুলিবোৰো পৰিবেশ ৰক্ষাৰ ক্ষেত্ৰত ভূমিকা অপৰিসীম৷ অতি উচ্চহাৰত বংশবৃদ্ধি হোৱা অনিষ্টকাৰী কীট-পতংগৰ সংখ্যা কমাই ৰখাত বাদুলিয়ে অতি গুৰুত্বপূৰ্ণ ভূমিকা গ্ৰহণ কৰিছে৷
বৰ্তমান বন্য আবাসভূমি ধ্বংসৰ ফলত অন্য বন্যপ্ৰাণীবোৰৰ যি ভাবুকিৰ সৃষ্টি হৈছে, তাৰ কবলত বাদুলিও পৰিছে৷ বাদুলিৰ আশ্ৰয়স্থলৰ সংকোচন, খাদ্যাভাব,প্ৰাকৃতিক দুৰ্যোগ ফলত মৃত্যু, মানুহৰ দ্বাৰা বধ আদি কাৰণসমূহৰ বাবে পূৰ্বতে বিস্তৃতি থকা বহুতো অঞ্চলৰপৰা বাদুলি নোহোৱা হৈছে৷ বৰবাদুলিৰ আশ্ৰয়স্থান ওখ গছবোৰ কটাৰ ফলত সমূহীয়াভাবে বহুতো বাদুলিয়ে আশ্ৰয় স্থান হেৰুৱাইছে ৷ পাহাৰ আদি কাটি ধ্বংশ কৰা ফলতো বহুতো গুহাবাসী বাদুলি বিলুপ্তি তথা আবাসভূমি হেৰুৱাৰ কবলত পৰিছে৷ কেতিয়াবা সামূহিক জীৰণিস্থলত যদি এটা বা দুটা বাদুলি বধ কৰা হয় তেতিয়া জাকটোৱে ভয় খাই অন্য ঠাইলৈ প্ৰবজন কৰিব লগীয়া হয়৷ এনে প্ৰবজনত সুবিধাজনক ঠাই নাপালে অনেক বাদুলিৰ মৃত্যু হ'ব পাৰে ৷ বৰ্তমান সেয়ে পৃথিৱীৰ বহুতো দেশত বাদুলি সংৰক্ষণ আইন প্ৰণয়ন কৰা হৈছে৷ তাৰোপৰি বাদুলি সংৰক্ষণৰ বাবে বহুতো স্বেচ্ছাসেৱী সংগঠনে প্ৰচেষ্টা চলোৱা দেখা গৈছে৷
বাদুলি (ইংৰাজী: Bat) পৃথিৱীৰ একমাত্ৰ উৰণ ক্ষমতা বিশিষ্ট স্তন্যপায়ী প্ৰাণী। ই চৰাইৰ দৰে উৰিব পাৰে৷ বাদুলিৰ সমসংস্থ অংগ (Homologous organ) ডেউকালৈ পৰিবৰ্তীত হৈছে৷ ইয়াৰ ডেউকা পাতল চামৰাৰে আবৃত আৰু গাটো নোমেৰে আৱৰি আছে৷ কিছুমান বাদুলিৰ প্ৰজাতি, বিশেষকৈ নেজযুক্ত বাদুলিৰ নেজডালো চামৰাৰ আৱৰণখনে আৱৰি থকা দেখা যায়। পৃথিৱীত প্ৰায় ১২৪০টা প্ৰজাতিৰ বাদুলি আছে। বাদুলিৰ প্ৰজাতিসংখ্যা স্তন্যপায়ী প্ৰাণীৰ মুঠ প্ৰজাতিসংখ্যাৰ শতকৰা ২০ ভাগ।
ਚਮਗਿੱਦੜ ਚਿਰੋਪਟੇਰਾ (/kaɪˈrɒptərə/; ਯੂਨਾਨੀ ਤੋਂ χείρ - ਚਿਰ, "ਹਥ"[2] ਅਤੇ πτερόν - ਪਟੇਰੋਂ, "ਪੰਖ"[3]) ਗਣ ਦੇ ਅਜਿਹੇ ਥਣਧਾਰੀ ਜਾਨਵਰ ਹਨ, ਜਿਹਨਾਂ ਦੀਆਂ ਮੋਹਰਲੀਆਂ ਲੱਤਾਂ ਤਣ ਕੇ ਪੰਖ ਬਣਾ ਦਿੰਦੀਆਂ ਹਨ, ਅਤੇ ਐਸੇ ਇੱਕੋ ਇੱਕ ਥਣਧਾਰੀ ਹਨ ਜੋ ਲੰਮੀ ਅਸਲੀ ਉਡਾਣ ਉੱਡ ਸਕਦੇ ਹਨ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੀਆਂ 1,240 ਦੇ ਲਗਪਗ ਪ੍ਰਜਾਤੀਆਂ ਹਨ ਅਤੇ ਦੂਜਾ ਸਭ ਤੋਂ ਵੱਡਾ ਥਣਧਾਰੀ ਉੱਪਗਣ ਹੈ। ਇਹ ਪੂਰਨ ਤੌਰ ਤੇ ਫਲਾਹਾਰੀ ਵੱਡੇ ਚਮਗਿੱਦੜਾਂ ਦਾ ਹੁੰਦਾ ਹੈ, ਜੋ ਵੇਖ ਕੇ ਅਤੇ ਸੁੰਘ ਕੇ ਆਪਣਾ ਭੋਜਨ ਭਾਲਦੇ ਹਨ ਜਦੋਂ ਕਿ ਦੂਜਾ ਸਮੂਹ ਕੀਟਾਹਾਰੀ ਛੋਟੇ ਚਮਗਿੱਦੜਾਂ ਦਾ ਹੁੰਦਾ ਹੈ, ਜੋ ਗੂੰਜ ਦੁਆਰਾ ਸਥਿੱਤੀ ਨਿਰਧਾਰਣ ਢੰਗ ਨਾਲ ਆਪਣਾ ਭੋਜਨ ਭਾਲਦੇ ਹਨ।
ਚਮਗਿੱਦੜ ਇੱਕ ਥਣਧਾਰੀ ਜੀਵ ਹੈ। ਇਸ ਦੀਆਂ ਲਗਪਗ 1100 ਜਾਤੀਆਂ ਹਨ। ਇਹ ਮਨੁੱਖ ਦੀ ਤਰ੍ਹਾਂ ਦੇਖ ਸਕਦਾ ਹੈ। ਇਸ ਦੀ ਸੁਣਨ ਸ਼ਕਤੀ ਬਹੁਤ ਜ਼ਿਆਦਾ ਹੁੰਦੀ ਹੈ। ਇਹ ਕੀਟ ਖਾਂਦਾ ਹੈ।
ਇਹ ਰਾਤ ਨੂੰ ਸ਼ਿਕਾਰ ਕਰਦੇ ਹਨ। ਰਾਤ ਸਮੇਂ ਇਹ ਹਵਾ ਵਿੱਚ ਉੱਡਦਾ ਹੈ। ਰਾਤ ਨੂੰ ਦੇਖਣ ਲਈ ਇਹ ਅੱਖਾਂ ਦੀ ਨਹੀਂ ਬਲਕਿ ਕੰਨਾਂ ਦੀ ਵਰਤੋਂ ਕਰਦਾ ਹੈ। ਇਸ ਦੇ ਕੰਨ ਵੱਡੇ ਹੁੰਦੇ ਹਨ। ਰਾਤ ਸਮੇਂ ਇਹ ਲਗਾਤਾਰ ਚੀਕਾਂ ਮਾਰਦਾ ਹੈ। ਇਹ ਚੀਕਾਂ ਹਵਾ ਵਿੱਚ ਤਰੰਗਾਂ ਪੈਦਾ ਕਰਦੀਆਂ ਹਨ। ਇਹ ਤਰੰਗਾਂ ਉੱਚ ਆਵ੍ਰਿਤੀ ਦੀਆਂ ਹੁੰਦੀਆਂ ਹਨ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਤਰੰਗਾਂ ਦੀ ਆਵ੍ਰਿਤੀ 20,000 ਹਰਡਜ਼ ਤੋਂ ਵੱਧ ਹੁੰਦੀ ਹੈ, ਪਰ ਮਨੁੱਖ ਇਨ੍ਹਾਂ ਤਰੰਗਾਂ ਨੂੰ ਸੁਣ ਨਹੀਂ ਸਕਦਾ। ਇਹ ਤਰੰਗਾਂ ਹਵਾ ਵਿੱਚ ਚੱਲਦੀਆਂ ਹਨ। ਇਹ ਕਿਸੇ ਕੀਟ ਜਾਂ ਵਸਤੂ ਨਾਲ ਟਕਰਾ ਕੇ ਵਾਪਸ ਮੁੜ ਆਉਂਦੀਆਂ ਹਨ। ਚਮਗਿੱਦੜ ਇਨ੍ਹਾਂ ਤਰੰਗਾਂ ਨੂੰ ਕੰਨਾਂ ਨਾਲ ਸੁਣ ਸਕਦਾ ਹੈ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਵਾਪਸ ਮੁੜੀਆਂ ਆਵਾਜ਼ ਤਰੰਗਾਂ ਤੋਂ ਉਹ ਪਤਾ ਲਗਾ ਲੈਂਦਾ ਹੈ ਕਿ ਕੀਟ ਕਿੰਨੀ ਦੂਰ ਹੈ। ਉਸ ਦਾ ਆਕਾਰ ਕੀ ਹੈ। ਉਹ ਕਿਸ ਦਿਸ਼ਾ ਵੱਲ ਜਾ ਰਿਹਾ ਹੈ ਅਤੇ ਕਿੰਨੀ ਗਤੀ ਨਾਲ ਜਾ ਰਿਹਾ ਹੈ। ਚਮਗਿੱਦੜ ਇਨ੍ਹਾਂ ਤਰੰਗਾਂ ਨਾਲ 2 ਤੋਂ 10 ਮੀਟਰ ਤਕ ਦੇਖ ਸਕਦਾ ਹੈ।[4]
ਚਮਗਿੱਦੜ,ਪਿੰਜੋਰ ਗਾਰਡਨ,ਹਰਿਆਣਾ, ਭਾਰਤ
ਚਮਗਿੱਦੜ,ਪਿੰਜੋਰ ਗਾਰਡਨ,ਹਰਿਆਣਾ, ਭਾਰਤ
ਚਮਗਿੱਦੜ ਚਿਰੋਪਟੇਰਾ (/kaɪˈrɒptərə/; ਯੂਨਾਨੀ ਤੋਂ χείρ - ਚਿਰ, "ਹਥ" ਅਤੇ πτερόν - ਪਟੇਰੋਂ, "ਪੰਖ") ਗਣ ਦੇ ਅਜਿਹੇ ਥਣਧਾਰੀ ਜਾਨਵਰ ਹਨ, ਜਿਹਨਾਂ ਦੀਆਂ ਮੋਹਰਲੀਆਂ ਲੱਤਾਂ ਤਣ ਕੇ ਪੰਖ ਬਣਾ ਦਿੰਦੀਆਂ ਹਨ, ਅਤੇ ਐਸੇ ਇੱਕੋ ਇੱਕ ਥਣਧਾਰੀ ਹਨ ਜੋ ਲੰਮੀ ਅਸਲੀ ਉਡਾਣ ਉੱਡ ਸਕਦੇ ਹਨ। ਇਨ੍ਹਾਂ ਦੀਆਂ 1,240 ਦੇ ਲਗਪਗ ਪ੍ਰਜਾਤੀਆਂ ਹਨ ਅਤੇ ਦੂਜਾ ਸਭ ਤੋਂ ਵੱਡਾ ਥਣਧਾਰੀ ਉੱਪਗਣ ਹੈ। ਇਹ ਪੂਰਨ ਤੌਰ ਤੇ ਫਲਾਹਾਰੀ ਵੱਡੇ ਚਮਗਿੱਦੜਾਂ ਦਾ ਹੁੰਦਾ ਹੈ, ਜੋ ਵੇਖ ਕੇ ਅਤੇ ਸੁੰਘ ਕੇ ਆਪਣਾ ਭੋਜਨ ਭਾਲਦੇ ਹਨ ਜਦੋਂ ਕਿ ਦੂਜਾ ਸਮੂਹ ਕੀਟਾਹਾਰੀ ਛੋਟੇ ਚਮਗਿੱਦੜਾਂ ਦਾ ਹੁੰਦਾ ਹੈ, ਜੋ ਗੂੰਜ ਦੁਆਰਾ ਸਥਿੱਤੀ ਨਿਰਧਾਰਣ ਢੰਗ ਨਾਲ ਆਪਣਾ ਭੋਜਨ ਭਾਲਦੇ ਹਨ।
ବାଦୁଡ଼ି ଆକାଶରେ ଉଡୁଥିବା ଏକ ସ୍ତନପାୟୀ ପ୍ରାଣୀ ଅଟେ, ଯିଏ ନିଜର 1000ରୁ ଅଧିକ ପ୍ରଜାତୀ ସହିତ ସ୍ତନଧାରୀ ଭାବେ ସବୁଠାରୁ ବଡ଼ କୂଳର ନିର୍ମାଣ କରିଥାଏ । ଏମାନେ ପୂର୍ଣ୍ଣ ରୂପେ ନିଶାଚର ହୋଇଥାନ୍ତି ଏବଂ ଗଛ ମାନଙ୍କର ଡାଳ ଅଥବା ଅନ୍ଧାର ଗୁମ୍ଫା ଭିତରେ ଓଲଟା ଓହଳି ରହିଥାନ୍ତି ।[୧] ଉତ୍ତର ଆମେରିକା ଓ ୟୁରୋପରେ କେବେ କେବେ ଲୋକମାନଙ୍କ ଘର କିମ୍ବା ଖଳାଘରରେ ରୁହନ୍ତି । ସେମାନେ U.K.ରେ ସଂରକ୍ଷିତ ପ୍ରାଣୀ ଅଟନ୍ତି । ଏମାନେ ଏକ ସଫଳ ସମୂହ ଅଟନ୍ତି । ବାଦୁଡ଼ିର 1200ରୁ ଅଧିକ ପ୍ରଜାତୀ ରହିଛନ୍ତି । ଏହାର ଅର୍ଥ ସମସ୍ତ ଜୀବିତ ସ୍ତନପାୟୀ ପ୍ରଜାତୀ ମାନଙ୍କ ଠାରୁ 20% - ପାଞ୍ଚରୁ ଗୋଟିଏ ବାଦୁଡ଼ି ଅଟନ୍ତି । [୨]
ବାଦୁଡ଼ି ସାଧାରଣତଃ ଦୁଇ ସମୂହରେ ବିଭାଜିତ କରାଯାଇଛି, ପ୍ରଥମ ସମୂହ ଫଳ ଭକ୍ଷୀ ବଡ଼ ବାଦୁଡ଼ି ;ଯିଏ ଦେଖି ଏବଂ ଶୁଙ୍ଘିକରି ନିଜ ଭୋଜନ ଖୋଜିଥାନ୍ତୁ । ଦ୍ୱିତୀୟ ସମୂହ କୀଟ ଭକ୍ଷୀ ଛୋଟ ବାଦୁଡ଼ି ଅଟନ୍ତି; ଯିଏ ପ୍ରତିଧ୍ୱନୀଦ୍ୱାରା ସ୍ଥିତି ନିର୍ଦ୍ଧାରଣ ବିଧିଦ୍ୱାରା ନିଜ ଭୋଜନ ଖୋଜିଥାନ୍ତି । ଏହା ଏପରି ଏକ ସ୍ତନଧାରୀ ପ୍ରାଣୀ ଅଟନ୍ତି ଯିଏ ଉଡିପାରେ ତଥା ରାତିରେ ମଧ୍ୟ ଉଡିପାରେ । ଏହାର ଅଗ୍ରବାହୁ ପରରେ ପରିବର୍ତ୍ତିତ ହୋଇଥାଏ ଯାହା ଦେଖିବାରେ କୋଷାବରଣ ପେଟାଜିୟମ) ସମାନ ଲାଗିଥାଏ । ତ୍ୱଚାର ଏହି କୋଷାବରଣ ବେକରୁ ନେଇ ହାତର ଆଙ୍ଗୁଠି ତଥା ଶରୀରର ପାର୍ଶ୍ୱ ଭାଗରୁ ହୋଇ ଲାଞ୍ଜ ପର୍ଯ୍ୟନ୍ତ ଯାଇଥାଏ ଏବଂ ପରର ନିର୍ମାଣ କରିଥାଏ । ପଛ ଗୋଡ଼ ପତଳା, ଛୋଟ ଓ ନଖ ଯୁକ୍ତ ହୋଇଥାଏ । ଏହାର ଶରୀରରେ ଚୁଟି କମ ଥାଏ । ମୁଣ୍ଡର ଦୁଇ ପାର୍ଶ୍ୱରେ ଆହୁରି ବଡ଼ ବଡ଼ କର୍ଣ୍ଣପଲ୍ଲବ ମିଳିଥାଏ । ବାଦୁଡ଼ି ପରର ଆକାର ୨.୯ ସେଣ୍ଟି ମିଟରରୁ ନେଇ ୨୫୦୦ ସେଣ୍ଟିମିଟର ପର୍ଯ୍ୟନ୍ତ ତଥା ସେମାନଙ୍କ ଓଜନ 2 ଗ୍ରାମରୁ 1200 ଗ୍ରାମ ପର୍ଯ୍ୟନ୍ତ ହୋଇଥାଏ ।
ବାଦୁଡ଼ି ଓଲଟା ଝୁଲିବାର ମୁଖ୍ୟ କାରଣ, ଓଲଟା ଝୁଲିବାଦ୍ୱାରା ସେମାନେ ବହୁ ସହଜରେ ଉଡାଣ ଶିଖିବା ସହିତ ଅଧିକ ବାଟ ପର୍ଯ୍ୟନ୍ତ ଉଡି ପାରିବେ । ପକ୍ଷୀ ମାନଙ୍କ ପରି ସେମାନେ ଚଟାଣରୁ ନିଜ ଉଡ଼ି ପାରନ୍ତି ନାହିଁ , କାରଣ ସେମାନଙ୍କ ପର ଭରପୂର ଉଠାଣ ଦେଇପାରେ ନାହିଁ , ଏବଂ ସେମାନଙ୍କ ପଛ ଗୋଡ଼ ଏତେ ଛୋଟ ହୋଇଥାଏ ଯଦ୍ୱାରା ସେମାନେ ଦୌଡ଼ି ଗତିକୁ ଧରି ପାରନ୍ତି ନାହିଁ । ବାଦୁଡ଼ି ସାଧାରଣତଃ ଅନ୍ଧାର ଗୁମ୍ଫା ମଧ୍ୟରେ ଦିନଯାକ ଆରାମ କରିଥାନ୍ତି, ରାତିରେ ବାହାରନ୍ତି । ଏମାନେ ଓଲଟା ଶୋଇବା ସମୟରେ ଏଥିପାଇଁ ପଡନ୍ତିନି କାରଣ: ବାଦୁଡିର ପାଦ ଶିରା ଏହିପରି ବ୍ୟବସ୍ଥିତ ହୋଇଛି, ଯଦ୍ୱାରା ସେମାନଙ୍କ ଓଜନ ହିଁ ସେମାନଙ୍କ ପଞ୍ଝାକୁ ମଜବୁଦ ସହିତ ଧରିବାରେ ସାହାଯ୍ୟ କରିଥାଏ ।[୩]
ୟୁନାଇଟେଡ କିଙ୍ଗଡମରେ ସମସ୍ତ ବାଦୁଡ଼ି ମାନଙ୍କୁ ଆଇନିଦ୍ୱାରା ସୁରକ୍ଷିତ କରାଯାଏ , ଏବଂ ବାଦୁଡ଼ି ମାନଙ୍କୁ ହଇରାଣ କରିବା ପାଇଁ ଭାରି ଜୋରିମାନାରେ ଦଣ୍ଡିତ କରାଯାଏ । ଅଷ୍ଟ୍ରିନ, ଟେକ୍ସନ, ଉତ୍ତର ଆମେରିକାର ସବୁଠାରୁ ବଡ ଗ୍ରୀଷ୍ମ କାଳୀନ ବାଦୁଡ଼ି ଅଟନ୍ତି । ଅନୁମାନିତ 1,500,000 ମ୍ୟାକ୍ସିକାନ ମୁକ୍ତ ଲାଞ୍ଜ ଯୁକ୍ତ ବାଦୁଡି ଯେଉଁମାନେ ସବୁ ରାତିରେ ଅନୁମାନିତ 10ରୁ 30 ଟନ କୀଟ ଖାଇଥାନ୍ତି ଏବଂ ସବୁ ବର୍ଷ 1,00,000 ପର୍ଯ୍ୟଟକ ମାନଙ୍କୁ ଆକର୍ଷିତ କରିଥାନ୍ତି ।
ବାଦୁଡ଼ି ମନୁଷ୍ୟ ମାନଙ୍କୁ କିଛି କ୍ଷେତ୍ରରେ ଲାଭ ପ୍ରଦାନ କରିଥାଏ । ବାଦୁଡ଼ିର ଗୋବରକୁ ଗୁମ୍ଫାରୁ ଗୁଆନୋ ଋପେ ଏବଂ ଖାଦ ଋପେ ବ୍ୟବହାର କରାଯାଏ । ବାଦୁଡ଼ି କିଟନାଶକର ଆବଶ୍ୟକତାକୁ କମ କରିବାକୁ ଯାଇ, କୀଟର ସେବନ କରିଥାନ୍ତି । କେବେ କେବେ ପର୍ଯ୍ୟଟକ ମାନଙ୍କ ଆକର୍ଷଣ ଋପେ ସେବା କରିବା ପାଇଁ ପର୍ଯ୍ୟାପ୍ତ ଥାନ୍ତି ଏବଂ ସମଗ୍ର ଏସିଆ ଓ ପ୍ରଶାନ୍ତ ରୀମରେ ବୋଜନ ଋପେ ବ୍ୟବହାର କରାଯାଏ । ବହୁ ସଂସ୍କୃତିରେ ବାଦୁଡ଼ିକୁ ଲୋକପ୍ରୀୟ ଋପେ ଅନ୍ଧାର, ପୁରୁଷତ୍ତ୍ୱ, ଜାଦୁ, ପିଶାଚ ଓ ମୃତ୍ୟୁ ଋପେ ଯୋଡି ହୋଇଥାନ୍ତି ।
.jpg)
.jpg)
|access-date=, |year= (help); |access-date= requires |url= (help) |access-date= (help) வௌவால் (Bat) பறக்கவல்ல முதுகெலும்புள்ள (முதுகெலும்பி) பாலூட்டி ஆகும். பாலூட்டிகளில் பறக்கவல்ல ஒரே விலங்கு வௌவால்தான். இவ்விலங்கை வவ்வால் என்றும் வாவல் என்றும் அழைப்பர். இவ்வௌவால் இனத்தில் 1000க்கும் மேற்பட்ட வகைகள் உள்ளன. பாலூட்டிகளிலேயே இவை மட்டுமே 20% ஆக இருக்கலாம் என்று கருதப்படுகிறது. உயிரினங்களைத் தேர்ந்து வகைப்படுத்தும் அறிவியல் துறையாளர்களான வகையியலாளர்கள் வௌவால் இனத்தை கைச்சிறகிகள் எனப்படும் Chiroptera என்னும் வரிசையில் வைத்துள்ளார்கள். இவ்வௌவால்கள் பெரும்பாலும் (சுமார் 70%) எலி போன்ற சிறு முகம் (குறுமுகம்) உடையனவாகவும் பூச்சிகளையுண்பனவாகவும் உள்ளன. வௌவால்கள் பகல் பொழுது முழுவதும் தலைகீழாக தொங்கிக்கொண்டிருக்கும். சூரியன் மறைந்த பின்னர் இவை உலவ ஆரம்பிக்கும்.இரவு நேரங்களிலேயே இவை உணவு உண்ணும்.
வௌவால்கள் நரியின் முகத்தோடும், சிகப்பு கலந்த பழுப்பு நிறத்தில் இருக்கும்,அதன் இறக்கைகள் வழு வழுவென காட்சி அளிக்கும்.
இட மெய்மிகள் (Place cells) என அழைக்கப்படுகிற நரம்பணுவே வெளவாலின் முப்பரிமாண காட்சிகளை காணச்செய்கிறது என ஒரு ஆய்வு பரிந்துரைக்கிறது.[2] ஆங்கில அறிவியல் இதழான சயன்சு இல், ஏப்ரல் 18 அன்று ஆய்வாளர்கள் வெளியிட்ட அறிக்கையில் ரெளசெட்டசு அகிப்தியக்கசு (Rousettus aegyptiacus) எனப்படும் எகிப்திய பழங்கள் உண்ணும் வெளவால் தன் இட மெய்மிகளாலேயே தனது முப்பரிமாண காட்சிகளை அனுபவித்துவருகிறது என கூறப்பட்டுள்ளது.[3][4]
உலகம் முழுவதும் இரண்டாயிரம் வகையான வௌவாள்கள் வாழ்கின்றன்.
இவ்வகை வௌவால்களை குறும் கைச்சிறகிகள் (microchiroptera) என்னும் உட்பிரிவில் உள்ள துரிஞ்சில்கள் என்பார்கள். மற்றுமோர் உட்பிரிவாகிய பெரும் கைச்சிறகிகள் (megachiroptera) வகை சற்றே உடல் பெரிதாகவும் நீண்ட முகம் (நெடுமுகம்) உடையதாகவும் இருக்கும். இவை பெரும்பாலும் பழம் தின்னிகள் ஆகும். இவற்றின் முகம் நரியின் முகம் போலும் இருப்பதால் ஆங்கிலத்தில் இவற்றை பறக்கும் நரி (flying fox) என்றும் அழைப்பர். பெரும்பாலும் இரவு நேரங்களிலேயே பறந்து திரிந்து உண்டு வாழ்கின்றன.
பழந்திண்ணி வௌவால்கள் இரவு நேரங்களில் நாற்பத்து எட்டு கிலோமீட்டர் தூரம் பயணிக்கும்.இவை பழத்தின் சாறை மட்டுமே உறிஞ்சி குடிக்கும், பழத்தின் சக்கையை உமிழ்ந்து விடும்.ஆனால் வாழைப்பழம் போன்ற மிருதுவான பழங்களை முழுதாக திண்றுவிடும்.இவை மலர்களில் உள்ள தேனையும் குடிக்கும்.வௌவாள்கள் பயிர்களையும் தின்றுவிடும். அதனால் இது விவசாயிகளின் எதிரியாக கருதப்படுகின்றது.
குறும் கைச்சிறகி வகையச் சேர்ந்த சில வௌவால்கள் விலங்குகளின் இரத்தத்தை உறிஞ்சி குடிப்பனவாகவும்(குருதியுறுஞ்சும் வௌவால்) உள்ளன. சில மீன் உண்ணுகின்றன.
பபுவா நியூ குய்னியா விலும் , பசுபிக பெருங்கடலில் உள்ள தீவுகளிலும் வௌவால் உணவாக பயன்படுத்தப்படுகின்றது.ஆசியாவின் சில பகுதிகளிலும் வௌவாள்கள் தீனி போன்று உண்ணப்படுகின்றது.
வௌவால்கள் இரண்டு பெரும் பிரிவுகளாக பிரிக்கப்பட்டுள்ளன. இவைகளின் உருவ அமைப்பை வைத்து பெரிய வவ்வால்கள் (Mega bats) எனவும் சிறிய வௌவால்கள் (Mictro bats) எனவும் பிரிக்கப்பட்டுள்ளன. பெரிய வௌவால்களில் குறிப்பிடத்தக்கது பிளையிங் ஃபாக்ஸ் (Flying fox) வௌவால் ஆகும். இவை அதிகபட்சமாக 41 செ.மீ வரை வளரக்கூடியது. சிறிய வகை வௌவால்களில் குறிப்பிடக்தக்கது பம்பல்பீ(Bumble Bee) வௌவால் ஆகும். இவை மூன்று செ.மீ நீளமும் இரண்டு கிராம் எடையும் உள்ளதாகும்.
வெறிநாய் கடியினால் ஏற்படும் ஒரு வைரஸ் நோயாகிய ராபீசு போலவே பிற விலங்குகளில் இருந்தும் இவ்வகை நோய் உண்டாகலாம். பூனை, நரி, ராக்கூன் மற்றும் வௌவால் மூலமாகவும் இந்நோய் பற்றிக் கொள்ளலாம்.
அமெரிக்காவில் காட்டேரி வௌவாள் என்று அழைக்கப்படும் ஒரு வகை வௌவாள்கள் வாழ்கின்றன.அவை ரத்தம் குடிப்பவை ஆகும்.அந்த வௌவால்கள் காட்டு விலங்குகள், மிருகங்கள், ஆடு மாடுகள்,சில நேரங்களில் மனிதர்களின் இரத்தத்தையும் குடிக்கும்.காட்டேரி(வாம்பயர்) கதைகள் இவற்றின் அடிப்படையில் உருவாக்கப்பட்டவையே ஆகும்.
இருளில் முன்னிருக்கும் பொருட்களைக் கவனிக்க வௌவால்களுக்கு மீயொலி அலைகள் உதவுகின்றன. மனிதர்களால் 80 முதல் 20 ஆயிரம் அதிர்வெண் அளவுள்ள ஒலி அலைகளை மட்டுமே உணர முடியும். வௌவால்களின் தொண்டையில் இருந்து ஒரு லட்சத்து ஐம்பதாயிரம் அதிர்வெண் அளவில் ஒலி அலைகள் உண்டாகின்றன. இவை ஒலியைச் சிறுசிறு துடிப்பலைகளாக வெளிப்படுத்தும். ஒவ்வொரு துடிப்பும் மிகவும் குறைந்த கால அளவைக் கொண்டது. ஒரு வினாடியில் 5 ஆயிரத்தில் ஒரு பாகம் ஆகும். 17 மீட்டர் தொலைவில் ஏதாவது தடை இருந்தால், வௌவால் வெளிப்படுத்தும் ஒலிக்கும், அந்த ஒலி எதிரொலித்து திரும்பும் ஒலிக்கும் இடையே உள்ள நேர இடைவெளியை உணர்ந்து, தடை இருக்கும் இடத்தை அறிந்து அதற்கேற்ப பறக்கும் திறனைக் கொண்டது வௌவால்.
வௌவால் தன் வாய் வழியாக உண்ட உணவு செறித்த பின், வாய் வழியாகவே கழிவை வெளியேற்றுகிறது.
வௌவாளின் கழிவுகள் குயானோ என்று அழைக்கப்படுகின்றது.இதில் அதிக அளவு புரத சத்து உள்ளது. அதனால் இது ஒரு நல்ல உரமாக பயன்படுகிறது.இவை அதிக அளவு லாபத்திற்கு விற்கப்படுகின்றன. குகைகள் மற்றும் ரூஸ்டிங் மரங்களையும் முகவர்கள் குத்தகைக்கு விடுவர், அதன் மூலம் விவசாயிகள் தங்கள் நிலங்களுக்கு தேவையான உரங்களை பெற்றுக்கொள்வர்.
வௌவால் (Bat) பறக்கவல்ல முதுகெலும்புள்ள (முதுகெலும்பி) பாலூட்டி ஆகும். பாலூட்டிகளில் பறக்கவல்ல ஒரே விலங்கு வௌவால்தான். இவ்விலங்கை வவ்வால் என்றும் வாவல் என்றும் அழைப்பர். இவ்வௌவால் இனத்தில் 1000க்கும் மேற்பட்ட வகைகள் உள்ளன. பாலூட்டிகளிலேயே இவை மட்டுமே 20% ஆக இருக்கலாம் என்று கருதப்படுகிறது. உயிரினங்களைத் தேர்ந்து வகைப்படுத்தும் அறிவியல் துறையாளர்களான வகையியலாளர்கள் வௌவால் இனத்தை கைச்சிறகிகள் எனப்படும் Chiroptera என்னும் வரிசையில் வைத்துள்ளார்கள். இவ்வௌவால்கள் பெரும்பாலும் (சுமார் 70%) எலி போன்ற சிறு முகம் (குறுமுகம்) உடையனவாகவும் பூச்சிகளையுண்பனவாகவும் உள்ளன. வௌவால்கள் பகல் பொழுது முழுவதும் தலைகீழாக தொங்கிக்கொண்டிருக்கும். சூரியன் மறைந்த பின்னர் இவை உலவ ஆரம்பிக்கும்.இரவு நேரங்களிலேயே இவை உணவு உண்ணும்.
வௌவால்கள் நரியின் முகத்தோடும், சிகப்பு கலந்த பழுப்பு நிறத்தில் இருக்கும்,அதன் இறக்கைகள் வழு வழுவென காட்சி அளிக்கும்.
இட மெய்மிகள் (Place cells) என அழைக்கப்படுகிற நரம்பணுவே வெளவாலின் முப்பரிமாண காட்சிகளை காணச்செய்கிறது என ஒரு ஆய்வு பரிந்துரைக்கிறது. ஆங்கில அறிவியல் இதழான சயன்சு இல், ஏப்ரல் 18 அன்று ஆய்வாளர்கள் வெளியிட்ட அறிக்கையில் ரெளசெட்டசு அகிப்தியக்கசு (Rousettus aegyptiacus) எனப்படும் எகிப்திய பழங்கள் உண்ணும் வெளவால் தன் இட மெய்மிகளாலேயே தனது முப்பரிமாண காட்சிகளை அனுபவித்துவருகிறது என கூறப்பட்டுள்ளது.
గబ్బిలం (ఆంగ్లం Bat) ఒక క్షీరదము.
గబ్బిలం
సూర్యాస్తమయం కాగానే ఇళ్ళ లోంచి, చెట్ల గుబుర్ల లోంచి, బయటికి వచ్చి గబ్బిలాలు అతి వేగంతో ఎగురుతూ చటుక్కున ఏదో జ్జాపకం వచ్చినట్లు పక్కకి తిరిగిపోతూ ఉండడం మనకి నిత్యానుభావంలో ఉన్న విషయం.
అవి ఎగురుతున్న పురుగులను పెద్ద సంఖ్యలో ఫలహారం చేసేస్తూ ఉంటాయి. కటిక చీకట్లో కూడా అడ్డంకులను సునాయాసంగా తప్పించుకుని కంటికి కనిపించక పోయినా పురుగుల్ని పట్టుకొని తింటూ ఉంటాయి. గబ్బిలాలు చాలా విచిత్రమైన జీవులు. చీకట్లో ఎగరడం ఒక్కటే కాదు, వీటి ప్రత్యేకత! ఇవి పక్షులు కావు, క్షీరదా జంతువులు.ఇవి గ్రుడ్లను పెట్టవు.పిల్లలను కంటాయి. వీటికి పళ్ళు, చెవులు ఉంటాయి. క్షీరదాలలో ఎగరగలిగినది ఒక్క గబ్బిలం మాత్రమే ! గబ్బిలాల ఫాసిల్సుని"బట్టి ఇవి అధమం ఆరు కోట్ల సంవత్సరాల ఈ భూమి మీద నివసిస్తున్నాయని తెలుస్తోంది. ప్రస్తుతం గబ్బిలాలలో 2000 రకాలు ఉన్నాయి. ఒక్క ధ్రువ ప్రాంతాలలో తప్పించి, ఇవి అన్ని చోట్లా కనిపిస్తున్నాయి. ఆరు అంగుళాల నుంచి ఆరు అడుగుల వరకు రెక్కుఅల నిడివి గల గబ్బిలాలు ఉన్నాయి! వీటిలో చాలా భాగం పురుగుల్ని తింటాయి. పక్షుల్ని తినేవి, చేపల్ని పట్టేవి, రక్తం త్రాగేవి కూడా ఉన్నాయి.
కటిక చీకట్లో కూడా చెట్లకు, పుట్టలకు, స్తంభాలకు గుద్దుకోకుండా ఎలా ఎగరగలుగుతున్నాయో చాలా కాలం వరకు శాస్త్రజ్జులకు అర్థం కాలేదు !? అది తెలుసుకోవడానికి ఒక ఎక్స్'పెరిమెంటు చేసారు.పెద్ద గదిలో అడ్డంగా కొన్ని తీగలని కట్టి, కొన్ని గబ్బిలాలని పట్టుకొని, వాటి కళ్ళకు గంతలు కట్టి, ఆ గదిలో విడిచిపెట్టారు.అవి ఏ తీగలకైనా తగిలితే ఒక గంట మ్రోగేటట్లు అమర్చారు. ఊక్క తీగకైనా తగలకుండా మామూలు వేగంతో అవి సునాయాసంగా తీగల మధ్య సందుల్లోంచి ఎగురగలిగాయి !! అంటే కళ్ళతో చూడకుండానే గబ్బిలాలు దారి తెలుసు కొంటున్నాయి అని రుజువు అయింది.కాని ఇది ఎలా సాధ్యం?
రెండవ ఎక్స్'పేరిమెంటులో గబ్బిలాల కళ్ళకి గంటలు విప్పేసి, చెవులకు బిరడాలు పెట్టి, ఆ గదిలో వదలి పెట్టారు. ఈ సారి అవి సరిగ్గా ఎగరలేక పోయాయి. మాటిమాటికీ తీగలకే కాక, గోడలకి కూడా గుద్దుకోవడం మొదలు పెట్టాయి. మూడవ సారి వాటి నోరు కట్టేసి వదలిపెట్టేరు. ఈ సారి కూడా అవి సరిగ్గా ఎగరలేక పోయాయి.
దీనిని బట్టి గబ్బిలం దారి ఏ విధంగా తెలుసుకొంటు ఉందో అర్థం అయింది. అది ఎగురుతున్నప్పుడు నోటితో సన్నని కూత వేస్తుంది. ఆ కూత మామూలు శబ్ద తరంగాల కన్నా ఎక్కువ ఫ్రిక్వెన్సీ కలది కావడం చేత (సెకండుకి 45వేలు నుండి 50 వేలు సార్లు) అది మన చెవులకి వినిపించదు . ఈ హై ఫ్రిక్వెన్సీ శబ్ద తరంగాలు ఎడార ఉన్న అడ్డంకులకి తగిలి, ప్రతిఫలించి వెనక్కి తిరిగి వచ్చి, గబ్బిలం చెవులకి తగులుతాయి. వీటి చెవులు బహు సున్నితమైనవి.కావడం చేత పరావర్తనం చెంది తిరిగి వచ్చిన అల్పాల్పమైన శబ్దాలను విని, ఎదరనున్న అడ్డంకిని గుర్తించ గలుగుతాయి.ఆ వస్తువు స్థిరంగా ఉందో లేక కదులుతోందో, కదులుతే ఏ దిశలో ఎంత వేగంతో కదులుతోందో, కచ్చితంగా తెలుసుకోగలుగుతాయి ! ఆ వస్తువు తానూ తినడానికి పనికి వచ్చే పురుగో, లేక తాను తప్పించుకోవలసిన, చెట్టుకొమ్మో గ్రహించి, తదనుగుణంగా దిశను మార్చుకుంటూ పురుగును సమీపించడం గాని, ఆ అడ్డంకిని తప్పించు కొనడం గాని చేయ గలుగుతాయి.
వీటికి కళ్ళ వలన బొత్తిగా ఉపయోగం లేకపోలేదు.ఆ వస్తువును సమీపించిన తరువాత, అది తన తిండికి పనికి వచ్చేదో కాదో, అవి కళ్ళతో చూసి తెలుసు కొంటాయి.
ఇందులో ఒక చమత్కారం కూడా ఉంది. కొన్ని పురుగులు హై ఫ్రిక్వెన్సీ శబ్ద తరంగాలను గ్రహించి, వెంటనే ఏ మూలనో నక్కడానికి ప్రయత్నిస్తాయి. ఆ తరంగాలకూ, ప్రమాదాలకూ సంభంధం ఉన్నదని అవి గ్రహించ గలిగాయి అన్నమాట ! సృష్టిలో పరిస్థితులకు అనుగుణంగా మార్పు చెంద గలిగిన జీవులే జీవన పోరాటంలో నెగ్గుకొని రాగలవన్న సిద్దాంతానికి ఇదొక ఉదాహరణ.
గబ్బిలం వలన మనిషి నేర్చుకొన్న అద్భుత విషయం ఒకటి ఉంది ! గబ్బిలం శబ్ద తరంగాలని ఉపయోగించి, ఎదుటి వస్తువులని తెలుసుకొనే పద్ధతిలోనే శాస్త్రజ్జులు "రాడార్'" అనే పనిముట్టును కనిపెట్టారు. రెండవ ప్రపంచ యుద్ధకాలంలో కనిపెట్టడం జరిగింది.శత్రు విమానాలను బహు దూరంలో ఉండగానే పసి గట్టడానికి ఇది ఉపయోగిస్తుంది.హైఫ్రిక్వెన్సీ రేడియో తరంగాలను ఉపయోగిస్తారు.ఎదరునా విమానాలకు అవి తగిలి, పరావర్తనం చెంది, ఆ విమానం ఎంత దూరంలో ఉందో, ఏ దిశలో ఎంత వేగంతో ఎగురుతోందో తెలుసుకొంటారు .దానిని పడగొట్టడానికి అవసరమైన జాగ్రత్తలు ముందుగానే తీసు కొంటారు.
పక్షులు, కీటకాలూ కూడా ఎగురుతాయి. కాని అవేవి తలక్రిందులుగా వేలాడవు. ఈ అవసరం ఒక్క గబ్బిలాలకే ఎందుకు కలిగింది? మిగిలిన పక్షులన్నీ ఎగర గలిగినప్పటికీ, అవి అవసరమైతే కాళ్లతో నడవగలవు, కాని గబ్బిలాలు బొత్తిగా నడవలేవు. వాటి కాళ్లకి నడిచే శక్తి లేదు. కనుక, ఒక చోటి నుండి మరో చోటికి కడలి వెళ్ళాలంటే ఎగరడం తప్ప గబ్బిలాలకి మరో గత్యంతరం లేదు. అవి కాస్త సేపు ఆగాలంటే, రెక్కలకి ఉన్న గోళ్ళతో ఏ చెట్టు కొమ్మనో, గోడ పగులునో పట్టుకొని తలక్రిందులుగా వ్రేలాడడమే అన్నిటికన్నా సులభమైన పని.
గబ్బిలం చాలా విచిత్రమైన జీవి. క్షీరదాలలో ఎగర గలిగినది ఒక్క గబ్బిలం మాత్రమే ! ఇది పిల్లలని కంటుంది. వాటికి పాలిస్తుంది. తల్లి గబ్బిలం వేటకి వెళ్తూ, పిల్లలను పొట్టకు కరచుకొని ఎగురుతూ పోతూ ఉంటుంది. ఎగిరే ఉడతలు, ఎగిరే లేమూర్'లు, ఉన్నాయి, కాని పైనుంచి క్రిందకి నెమ్మదిగా `గ్లయిడ్' అవడం తప్ప నిజంగా ఎగరడం వాటికి చేతకాదు.
గబ్బిలం రెక్కలకీ, పక్షి రెక్కలకి చాలా తేడా ఉంది. పక్షుల రెక్కలకి ఈకలు ఉంటాయి. వేళ్ళ మద్యని గొడుగు బట్టలాగ సాగదీసిన చర్మంతో చేసిన రెక్కలు గబ్బిలాలకి ఉన్నాయి. దాని వేళ్ళలో బొటన వ్రేలు తప్ప మిగిలిన గొడుగు ఉచల లాగ పని చేస్తాయి. బొటనవేలు మాత్రం పైకి పొడచుకొని వచ్చి, ఏ చెట్టు కొమ్మనో, పట్టుకోవడానికి పనికి వస్తుంది. ఆ పట్టు నిద్రలో కూడా జారిపోదు. వీటిలో చాలా భాగం పురుగుల్ని, తింటాయి. కొన్ని పళ్ళు తింటాయి, కొన్ని పుప్పొడిని నాకుతాయి, మరికొన్ని నిద్ర పోతున్న జంతువుల రక్తం త్రాగుతాయి.
ಬಾವಲಿಗಳು ಮುಂಗಾಲುಗಳು ಜಾಲ ರೆಕ್ಕೆಗಳನ್ನು ರಚಿಸುವ, ಮತ್ತು ಇದರಿಂದ ಇವು ಸಹಜವಾಗಿ ನಿಜವಾದ ಮತ್ತು ಅವಿಶ್ರಾಂತವಾದ ಹಾರಾಟವನ್ನು ನಡೆಸಬಲ್ಲ ಏಕೈಕ ಸಸ್ತನಿಯಾಗಿರುವ ಕೈರಾಪ್ಟರಾ ಗಣದ ಸಸ್ತನಿಗಳು. ತದ್ವಿರುದ್ಧವಾಗಿ, ಹಾರುವಳಿಲುಗಳು, ತೇಲುವ ಪಾಸಮ್ಗಳು, ಮತ್ತು ಕಲೂಗೊಗಳಂತಹ, ಹಾರುತ್ತವೆ ಎಂದು ಹೇಳಲಾಗುವ ಇತರ ಸಸ್ತನಿಗಳು, ಕೇವಲ ಅಲ್ಪ ದೂರದವರೆಗೆ ತೇಲಬಲ್ಲವು. ಬಾವಲಿಗಳು ಪಕ್ಷಿಗಳಂತೆ ತಮ್ಮ ಇಡಿ ಮುಂಗಾಲುಗಳನ್ನು ಬಡಿಯುವುದಿಲ್ಲ, ಬದಲಾಗಿ ತಮ್ಮ ಹೊರ ಹರಡಿಕೊಂಡ, ಅತಿ ಉದ್ದನೆಯ ಮತ್ತು ತೆಳು ಪೊರೆಯಿಂದ ಅಥವಾ ಪಟೇಜಿಯಮ್ನಿಂದ ಆವೃತವಾಗಿರುವ ಬೆರಳುಗಳನ್ನು ಬಡಿಯುತ್ತವೆ. [೧]
ಅವು ತಮ್ಮ ಹಾರಾಟದ ವೇಗಕ್ಕೆ ಅನುಗುಣವಾಗಿ (ಸಂಬಂಧಿಸಿದಂತೆ) ಅವರ ದ್ವನಿತರಂಗಗಳನ್ನು ಬದಲಾಯಿಸಿ ಹೊರಸೂಸುತ್ತವೆ; ಆದ್ದರಿಂದ ಚಲನೆಯಲ್ಲಿದ್ದರೂ ಪ್ರತಿಧ್ವನಿಗಳು ಆವರ್ತನ ಸೂಕ್ತ ಶ್ರವಣಕ್ಕೆ ಅನುಕೂಲ ವ್ಯಾಪ್ತಿಯಲ್ಲಿ ಮರಳುತ್ತವೆ.(They have adapted to change their pulse emission frequency in relation to their flight speed so echoes still return in the optimal hearing range.) [೫][೬]
ಬಾವಲಿಗಳು ಮುಂಗಾಲುಗಳು ಜಾಲ ರೆಕ್ಕೆಗಳನ್ನು ರಚಿಸುವ, ಮತ್ತು ಇದರಿಂದ ಇವು ಸಹಜವಾಗಿ ನಿಜವಾದ ಮತ್ತು ಅವಿಶ್ರಾಂತವಾದ ಹಾರಾಟವನ್ನು ನಡೆಸಬಲ್ಲ ಏಕೈಕ ಸಸ್ತನಿಯಾಗಿರುವ ಕೈರಾಪ್ಟರಾ ಗಣದ ಸಸ್ತನಿಗಳು. ತದ್ವಿರುದ್ಧವಾಗಿ, ಹಾರುವಳಿಲುಗಳು, ತೇಲುವ ಪಾಸಮ್ಗಳು, ಮತ್ತು ಕಲೂಗೊಗಳಂತಹ, ಹಾರುತ್ತವೆ ಎಂದು ಹೇಳಲಾಗುವ ಇತರ ಸಸ್ತನಿಗಳು, ಕೇವಲ ಅಲ್ಪ ದೂರದವರೆಗೆ ತೇಲಬಲ್ಲವು. ಬಾವಲಿಗಳು ಪಕ್ಷಿಗಳಂತೆ ತಮ್ಮ ಇಡಿ ಮುಂಗಾಲುಗಳನ್ನು ಬಡಿಯುವುದಿಲ್ಲ, ಬದಲಾಗಿ ತಮ್ಮ ಹೊರ ಹರಡಿಕೊಂಡ, ಅತಿ ಉದ್ದನೆಯ ಮತ್ತು ತೆಳು ಪೊರೆಯಿಂದ ಅಥವಾ ಪಟೇಜಿಯಮ್ನಿಂದ ಆವೃತವಾಗಿರುವ ಬೆರಳುಗಳನ್ನು ಬಡಿಯುತ್ತವೆ.
လင်းနို့သည် ပျံသန်းနိုင်သော နို့တိုက်သတ္တဝါဖြစ်သည်။ Chiroptera ဟုခေါ်သည်။ လင်းနို့၏ရှေ့လက်များသည် ပင့်ကူအိမ်ကွန်ယက် သဖွယ်ဖြာထွက်ပြီး တောင်ပံများအဖြစ်ရှိနေစေသည်။ လင်းနို့သည် ကောင်းကင်တွင် သိသိသာသာ ပျံသန်းနိုင်စွမ်းရှိသော တစ်မျိုးတည်းသော နို့တိုက်သတ္တဝါဖြစ်သည်။ ရှဉ့်ပျံကဲ့သို့သော အခြားနို့တိုက်သတ္တဝါများမှာ လေထဲပျံသန်းနိုင်သည် ဆိုသော်လည်း အမှန်အားဖြင့် အကွာအဝေး အနည်းငယ်သို့ လေဟုန်စီး ဝဲပျံခြင်းသာ ဖြစ်သည်။ ငှက်များနှင့်မတူသည်မှာ လင်းနို့သည် ရှေ့လက်များကို တောင်ပံမခတ်နိုင်ပဲ ရှည်လျားပြီး အရေပြားဖုံးအုပ်နေသည့် လက်ချောင်းလေးများကိုသာ တောင်ပံအဖြစ် ခတ်ခြင်းဖြစ်သည်။ Chiroptera ဟူသည် heir (χείρ) "hand"နှင့် pteron (πτερόν) "wing" ဟူသော ဂရိစကားလုံး (၂) လုံးကို ပေါင်းစပ်ထားခြင်းဖြစ်သည်။
ကမ္ဘာပေါ်တွင် လင်းနို့အမျိုးပေါင်း (၁၁၀၀) ကျော်ရှိသည့်အနက် (၂၀%) ခန့်ကိုသာ နို့တိုက်သတ္တဝါအဖြစ် ခွဲခြားသတ်မှတ်နိုင်သေးသည်။ (၇၀%) သောလင်းနို့မျိုးများမှာ အင်ဆက်စားသတ္တဝါများဖြစ်သည်။ ကျန်လင်းနို့မျိုးများမှာ သစ်သီးစားသတ္တဝါများဖြစ်ကြသည်။ လင်းနို့များသည် ကမ္ဘာတစ်ဝန်းတွင် ပျံ့နှံ့စွာ ရှိနေကြပြီး ဝတ်မှုန်ကူးခြင်းနှင့် သစ်စေ့များပျံ့နှံ့ခြင်းတို့ကို ဖြစ်စေပါသည်။ များစွာသော အပူပိုင်းဒေသအပင်များများမှာ သစ်စေ့များ ပျံ့နှံ့မှုအတွက် လင်းနို့များပေါ်တွင် လုံးလုံးလျားလျား တည်မှီနေကြရသည်။ အရွယ်အစားအားဖြင့် အလျား ၂၉–၃၃ မီလီမီတာ (၁.၁၄–၁.၃ လက်မ) ခန့်နှင့် အလေးချိန် ၂ ဂရမ် (၀.၀၇ အောင်စ) ခန့်သာရှိသော Kitti's Hog-nosed Bat လင်းနို့မျိုးများမှသည် တောင်ပံဖြန့်လိုက်လျှင် 1.5 m (4 ft 11 in) နှင့် အလေးချိန် 1.2 kg (3 lb) အထိရှိသော Giant Golden-crowned Flying-fox များအထိ အရွယ်စုံရှိသည်။
ကမ္ဘာပေါ်ရှိ အလွန်အေးသော အရပ်ဒေသများမှတစ်ပါး ကျန်ဒေသများ၌ လင်းနို့မျိုးပေါင်း ၃ဝဝ ခန့်ကို အနှံ့အပြား တွေ့ရှိရသည်။ တောတွင်းကျသော အရပ်များ၌သာမဟုတ်ဘဲ မြို့ထဲ၊ ရွာထဲနှင့် ခြံဥယျာဉ်များ ထဲ၌လည်း လင်းနို့များကို တွေ့ရှိရသည်။ လင်းနို့များသည် အကောင်ငယ် မျိုးပင်ဖြစ်သော်လည်း မလေးရှားနိုင်ငံတွင် တွေ့ရှိရသော လင်းနို့ကောင်ကြီး များမှာ အတောင်ကိုဖြန့်၍ အစွန်းနှစ်ဖက်ကြားကို တိုင်းထွာကြည့်လျှင် တစ် ခါတစ်ရံ ငါးပေမျှရှိလေသည်။ မြန်မာနိုင်ငံကဲ့သို့ အပူပိုင်းဒေသတွင်ရှိသော တိုင်းပြည်များ၌လည်း လင်းနို့များကို တွေ့ရှိရသည်။ လင်းဆွဲများသည် ခြံ ဥယျာဉ်များတွင် လူတို့စိုက်ပျိုးထားသော သစ်သီးဝလံတို့ကို ညဉ့်အချိန်၌ လှည့်လည်ကာ စားသောက်ဖျက်ဆီးတတ်ကြသည်။ လင်းနို့များမှာမူ ပိုးမွှား များကိုသာ စားလေ့ရှိသဖြင့် လူ၏ မိတ်ဆွေကောင်းများ ဖြစ်ကြသည်။ လင်းနို့များသည် သစ်သီးဝလံပင်များနှင့် ကောက်ပဲသီးနှံပင်တို့ကို ကိုက် ဖြတ်ဖျက်ဆီးတတ်သော ဖလံကောင်များနှင့် ချေးထိုးပိုးကောင်များကို ရှာဖွေ စားသောက်လေ့ရှိသဖြင့် ဥယျာဉ်လယ်ယာ စိုက်စားသူတို့၏ ညဉ့်စောင့်များ စင်စစ်ဖြစ်တော့သည်။ အမေရိကန်ပြည်ထောင်စုနိုင်ငံ အချို့သောအပိုင်းများနှင့် ဩစတြေးလျတိုက်တို့တွင် ပြည်သူ့ဘဏ္ဍာထဲမှ ငွေဖြင့် လင်းနို့များအတွက် အိပ်တန်းများ သို့မဟုတ် ခိုအောင်းရာ အဆောက်အအုံများကို ဆောက်လုပ် ပေးထားကြသည်။ ထိုကဲ့သို့ လင်းနို့များမွေးထားသည့် ရပ်ကွက်များ၌ ခြင် ကောင်များ ပျောက်ကွယ်လျက်ရှိသည်။ နေ့အချိန်တွင် လင်းနို့များကို တွေ့ရခဲသည်။ တစ်နေ့လုံး ဂူများ၊ သစ်ခေါင်းများ၊ ချုံပိတ်ပေါင်းများ၊ စပါးကျီများ၊ ဘုရားရှိခိုးကျောင်း၊ မျှော် စင်များနှင့် အိမ်အိုများအတွင်း၌ ပုန်းအောင်းကာ အိပ်စက်နေတတ်ကြသည်။ အအိပ်စုံမက်သော သတ္တဝါများဖြစ်ရာ နွေအခါ၌ပင် ၂၄ နာရီအနက် နာရီ ပေါင်း ၂ဝ ခန့် သူတို့၏ အိပ်တန်းကို စွန့်ခွာ၍ ထွက်ပျံလေ့မရှိကြချေ။ ဆောင်းရာသီသို့ရောက်လာလျှင် အပြင်သို့ အလျဉ်းမထွက်လာတော့ပေ။ လင်းနို့များသည် ကြည့်ပျော်ရှုပျော်ရှိသော သတ္တဝါများဟု မဆို နိုင်ချေ။ နေ့အခါတွင် ထုတ်လျောက်စသည်တို့မှာ တွဲရရွဲချကာ အလင်း ရောင်ကို မကြည့်နိုင်သကဲ့သို့ ပုတီးစေ့မျက်လုံးကို မှိတ်ချည်ဖွင့်ချည်ဖြင့် လင်းနို့များကို တွေ့ရလေ့ရှိသည်။ ထိုသို့ရှိနေစဉ် အတောင်နှစ်ဖက်ကို ရုပ် သိမ်းလျက် ကိုယ်ရုံထည်သဖွယ် ခြုံထားကြသည်။ လင်းနို့၏အတောင်မှာ ငှက်မွှေး၊ ငှက်တောင်ကဲ့သို့မဟုတ်ဘဲ သားရေကဲ့သို့ဖြစ်သည်။ အလွန်ရှည် လျားသော လက်နှစ်ဖက်နှင့် ခြေထောက်နှစ်ချောင်းတို့သည် ထီးရွက်တွင် ထီးကိုင်းများသဖွယ် တွယ်ကပ်နေသည့်နည်းတူ အတောင်၌ ကပ်လျက်ရှိ သည်။ လင်းနို့တစ်ကောင် လက်ထဲ၌ဖမ်းထားမည်ဆိုလျှင် တစ်ကိုယ်လုံး ဆတ်ဆတ်တုန်နေသည်ကို တွေ့ရမည်ဖြစ်၏။ ဤကဲ့သို့ တဆတ်ဆတ်တုန် နေရခြင်းမှာ လင်းနို့အတောင်တွင် အတွေ့အထိကို အလွန်သိလွယ်သော အာရုံကြောများရှိခြင်းကြောင့်ဖြစ်သည်။ လေကိုတိုးဝှေ့ပျံသန်းနေစဉ် ရှေ့၌ တိုက်မိစရာ တစ်ခုခုရှိခဲ့သော် အတောင်နှင့် နားရွက်တို့၌ရှိသော အာရုံကြော များအားဖြင့် လျင်မြန်စွာသိနိုင်သည့်အလျောက် ရှောင်ရှားကာ ပျံသန်းနိုင်ကြ လေသည်။ သို့ဖြစ်၍ လင်းနို့များသည် ပျံလွှားငှက်များနည်းတူ ကွေ့ကွေ့ ကောက်ကောက်၊ ပတ်ကာ၊ လှည့်ကာ၊ စိုက်ကာဖြင့် ပျံသန်းနိုင်စွမ်းရှိသည့် အပြင် တောကြီးမျက်မည်းထဲ၌ အလွန်မှောင်မိုက်သော ညဉ့်အချိန်၌ပင်လျှင် သစ်ပင်၊ သစ်ကိုင်း၊ သစ်ခက်၊ တစ်စုံတစ်ခုကိုမျှ မတိုက်မခိုက်မိဘဲ အစာ ဖြစ်သော ပိုးကောင်မွှားကောင်တို့ကို လိုက်လံဖမ်းဆီးနိုင်ကြလေသည်။ ဤ ကဲ့သို့ မှောင်မိုက်နေသာအခါမျိုးတွင် လင်းနို့များသည် မျက်စိဖြင့်မြင်နိုင် သည်ထက် အတောင်နှင့် နားတို့၌ရှိသော အာရုံကြောများဖြင့် ဘေးရန်မထိ အောင် ပျံသန်းနိုင်ကြလေသည်။ လင်းနို့များသည် မျက်နှာပြင်အပြန့်မှထ၍ မပျံသန်းနိုင်ကြသဖြင့် မြေပြင်ပေါ်သို့ သက်ဆင်းလေ့မရှိကြချေ။ မြေပြင်ပေါ် သို့ မတော်တဆကျမိလျှင် အလွန်ခဲခဲယဉ်းယဉ်းဖြင့် တွားသွားရလေသည်။ အမြင့်သို့ အနည်းငယ်တက်ပြီးမှ လိုရာသို့ထ၍ ပျံသန်းနိုင်ကြသည်။ အိပ်တန်းတစ်ခုတည်းတွင် လင်းနို့ပေါင်းများစွာစု၍ အိပ်လေ့ရှိ သည်။ မှောင်စပျိုး၍ မှောင်ရိပ်လွှမ်းလာချိန်ရောက်မှ ပျားအုပ်ကြီးသဖွယ် အပြင်သို့ အုပ်လိုက်ချီ၍ ပျံထွက်လေ့ရှိကြသည်။ လင်းနို့များသည် ပေါက် ပွားလာသော သားငယ်များအတွက် အသိုက်ဖွဲ့ပေးလေ့မရှိကြ။ လင်းနို့မတို့ သည် သူတို့၏သားငယ်များကို အတောင်ဖြင့်ပိုက်ထွေးကာ ရင်နို့ကို တိုက် ကျွေးလျက် မွေးမြူထားကြလေသည်။ သားငယ်သည် မိခင်၏ကိုယ်တွင် ခြေ လက်မြဲမြံစွာ တွယ်ကပ်နိုင်စွမ်းရှိလာသည့်အခါ မိခင်သည် သားငယ်နှင့် အတူ ညဉ့်အချိန်၌ အစာရှာထွက်လေ့ရှိသည်။ ရံဖန်ရံခါ မိခင်သည် သားငယ်တို့ကို သစ်ပင်များတွင် သစ်ရွက်မျာအကြား၌ ဖုံးကွယ်၍ ထားခဲ့ တတ်ကြသည်။ ဤနည်းအားဖြင့် လင်းနို့ငယ်တို့သည် တစ်စတစ်စနှင့် အပြင်သို့ထွက်၍ အပျံသင်ကြလေသည်။ လူတို့သည် များသောအားဖြင့် လင်းနို့များကို မုန်းတီးရွံရှာတတ် ကြရာ လင်းနို့ကိုမြင်လျှင် သတ်ပစ်ချင်ကြသည်။ လင်းနို့၏ ပုံပန်းသဏ္ဌာန် မှာ အမြင်ရဆန်းသလောက် နေထိုင်ပုံကလည်း အခြားတိရစ္ဆာန်တို့နှင့်မတူ၊ စောက်ထိုးပြောင်းပြန် ခြေဖြင့်ချိတ်၍ တွဲလွဲဆွဲကာ နေလေ့ရှိကြသဖြင့် အထင်သေး အမြင်သေး ခံရကြလေသည်။ သို့ရာတွင် လင်းနို့များသည် သီးနှံဖျက်ပိုးမွှားတို့ကို စားသောက်ဖျက်ဆီးပစ်ရုံမျှမက လင်းနို့ချေးကိုလည်း မြေဆီလွှာတွင် ဩဇာဖြည့်လောင်းရန်အတွက် အသုံးချနိုင်သဖြင့် လူ၏ မိတ်ဆွေကောင်းများဟု ဆိုရချေမည်ဖြစ်သည်။ အမေရိကတိုက် အလယ်ပိုင်းဒေသနှင့် တောင်အမေရိကတိုက်တို့ တွင် တွေ့ရှိရသော သွေးစုတ်လင်းဆွဲမျိုးအချို့မှာ ကျွဲ၊ နွား၊ မြင်းစသော တိရစ္ဆာန်တို့၏ ကျောပေါ်တွင်နား၍ သွေးစုတ်လေ့ရှိကြရာ တစ်ခါတစ်ရံ သွေးစုတ်ခံရသော တိရစ္ဆာန်တို့သည် သွေးအားနည်း၍ အသက်ပင် ဆုံးရ တတ်သည်။ ထိုသွေးစုတ်လင်းဆွဲတို့သည် အိပ်ပျော်နေသော လူများ၏ သွေး ကိုပင် စုတ်ယူတတ်ကြသည်။ လင်းနို့များသည် အလွန်ရှေးကျသော တိရစ္ဆာန်မျိုးထဲမှဖြစ်၍ လင်းနို့အတောင်ကို သေချာစွာ စစ်ဆေးကြည့်ရှုလျှင် အရိုးများ၏ အနေ အထားများမှာ လူ၏ လက်ချောင်းများ အနေအထားနှင့် ခပ်ဆင်ဆင်တူ သည်ကိုတွေ့ရမည်ဖြစ်သည်။ ဗြိတိန်နိုင်ငံတွင် လင်းနို့ ၁၂ မျိုးမျှရှိလေသည်။ လင်းနို့သည် ခိုင်ရော့ပတာရာဟူသော နို့တိုက်သတ္တဝါမျိုးစဉ်တွင် ပါဝင်သည်။[၂]
လင်းနို့သည် ပျံသန်းနိုင်သော နို့တိုက်သတ္တဝါဖြစ်သည်။ Chiroptera ဟုခေါ်သည်။ လင်းနို့၏ရှေ့လက်များသည် ပင့်ကူအိမ်ကွန်ယက် သဖွယ်ဖြာထွက်ပြီး တောင်ပံများအဖြစ်ရှိနေစေသည်။ လင်းနို့သည် ကောင်းကင်တွင် သိသိသာသာ ပျံသန်းနိုင်စွမ်းရှိသော တစ်မျိုးတည်းသော နို့တိုက်သတ္တဝါဖြစ်သည်။ ရှဉ့်ပျံကဲ့သို့သော အခြားနို့တိုက်သတ္တဝါများမှာ လေထဲပျံသန်းနိုင်သည် ဆိုသော်လည်း အမှန်အားဖြင့် အကွာအဝေး အနည်းငယ်သို့ လေဟုန်စီး ဝဲပျံခြင်းသာ ဖြစ်သည်။ ငှက်များနှင့်မတူသည်မှာ လင်းနို့သည် ရှေ့လက်များကို တောင်ပံမခတ်နိုင်ပဲ ရှည်လျားပြီး အရေပြားဖုံးအုပ်နေသည့် လက်ချောင်းလေးများကိုသာ တောင်ပံအဖြစ် ခတ်ခြင်းဖြစ်သည်။ Chiroptera ဟူသည် heir (χείρ) "hand"နှင့် pteron (πτερόν) "wing" ဟူသော ဂရိစကားလုံး (၂) လုံးကို ပေါင်းစပ်ထားခြင်းဖြစ်သည်။
ကမ္ဘာပေါ်တွင် လင်းနို့အမျိုးပေါင်း (၁၁၀၀) ကျော်ရှိသည့်အနက် (၂၀%) ခန့်ကိုသာ နို့တိုက်သတ္တဝါအဖြစ် ခွဲခြားသတ်မှတ်နိုင်သေးသည်။ (၇၀%) သောလင်းနို့မျိုးများမှာ အင်ဆက်စားသတ္တဝါများဖြစ်သည်။ ကျန်လင်းနို့မျိုးများမှာ သစ်သီးစားသတ္တဝါများဖြစ်ကြသည်။ လင်းနို့များသည် ကမ္ဘာတစ်ဝန်းတွင် ပျံ့နှံ့စွာ ရှိနေကြပြီး ဝတ်မှုန်ကူးခြင်းနှင့် သစ်စေ့များပျံ့နှံ့ခြင်းတို့ကို ဖြစ်စေပါသည်။ များစွာသော အပူပိုင်းဒေသအပင်များများမှာ သစ်စေ့များ ပျံ့နှံ့မှုအတွက် လင်းနို့များပေါ်တွင် လုံးလုံးလျားလျား တည်မှီနေကြရသည်။ အရွယ်အစားအားဖြင့် အလျား ၂၉–၃၃ မီလီမီတာ (၁.၁၄–၁.၃ လက်မ) ခန့်နှင့် အလေးချိန် ၂ ဂရမ် (၀.၀၇ အောင်စ) ခန့်သာရှိသော Kitti's Hog-nosed Bat လင်းနို့မျိုးများမှသည် တောင်ပံဖြန့်လိုက်လျှင် 1.5 m (4 ft 11 in) နှင့် အလေးချိန် 1.2 kg (3 lb) အထိရှိသော Giant Golden-crowned Flying-fox များအထိ အရွယ်စုံရှိသည်။
ကမ္ဘာပေါ်ရှိ အလွန်အေးသော အရပ်ဒေသများမှတစ်ပါး ကျန်ဒေသများ၌ လင်းနို့မျိုးပေါင်း ၃ဝဝ ခန့်ကို အနှံ့အပြား တွေ့ရှိရသည်။ တောတွင်းကျသော အရပ်များ၌သာမဟုတ်ဘဲ မြို့ထဲ၊ ရွာထဲနှင့် ခြံဥယျာဉ်များ ထဲ၌လည်း လင်းနို့များကို တွေ့ရှိရသည်။ လင်းနို့များသည် အကောင်ငယ် မျိုးပင်ဖြစ်သော်လည်း မလေးရှားနိုင်ငံတွင် တွေ့ရှိရသော လင်းနို့ကောင်ကြီး များမှာ အတောင်ကိုဖြန့်၍ အစွန်းနှစ်ဖက်ကြားကို တိုင်းထွာကြည့်လျှင် တစ် ခါတစ်ရံ ငါးပေမျှရှိလေသည်။ မြန်မာနိုင်ငံကဲ့သို့ အပူပိုင်းဒေသတွင်ရှိသော တိုင်းပြည်များ၌လည်း လင်းနို့များကို တွေ့ရှိရသည်။ လင်းဆွဲများသည် ခြံ ဥယျာဉ်များတွင် လူတို့စိုက်ပျိုးထားသော သစ်သီးဝလံတို့ကို ညဉ့်အချိန်၌ လှည့်လည်ကာ စားသောက်ဖျက်ဆီးတတ်ကြသည်။ လင်းနို့များမှာမူ ပိုးမွှား များကိုသာ စားလေ့ရှိသဖြင့် လူ၏ မိတ်ဆွေကောင်းများ ဖြစ်ကြသည်။ လင်းနို့များသည် သစ်သီးဝလံပင်များနှင့် ကောက်ပဲသီးနှံပင်တို့ကို ကိုက် ဖြတ်ဖျက်ဆီးတတ်သော ဖလံကောင်များနှင့် ချေးထိုးပိုးကောင်များကို ရှာဖွေ စားသောက်လေ့ရှိသဖြင့် ဥယျာဉ်လယ်ယာ စိုက်စားသူတို့၏ ညဉ့်စောင့်များ စင်စစ်ဖြစ်တော့သည်။ အမေရိကန်ပြည်ထောင်စုနိုင်ငံ အချို့သောအပိုင်းများနှင့် ဩစတြေးလျတိုက်တို့တွင် ပြည်သူ့ဘဏ္ဍာထဲမှ ငွေဖြင့် လင်းနို့များအတွက် အိပ်တန်းများ သို့မဟုတ် ခိုအောင်းရာ အဆောက်အအုံများကို ဆောက်လုပ် ပေးထားကြသည်။ ထိုကဲ့သို့ လင်းနို့များမွေးထားသည့် ရပ်ကွက်များ၌ ခြင် ကောင်များ ပျောက်ကွယ်လျက်ရှိသည်။ နေ့အချိန်တွင် လင်းနို့များကို တွေ့ရခဲသည်။ တစ်နေ့လုံး ဂူများ၊ သစ်ခေါင်းများ၊ ချုံပိတ်ပေါင်းများ၊ စပါးကျီများ၊ ဘုရားရှိခိုးကျောင်း၊ မျှော် စင်များနှင့် အိမ်အိုများအတွင်း၌ ပုန်းအောင်းကာ အိပ်စက်နေတတ်ကြသည်။ အအိပ်စုံမက်သော သတ္တဝါများဖြစ်ရာ နွေအခါ၌ပင် ၂၄ နာရီအနက် နာရီ ပေါင်း ၂ဝ ခန့် သူတို့၏ အိပ်တန်းကို စွန့်ခွာ၍ ထွက်ပျံလေ့မရှိကြချေ။ ဆောင်းရာသီသို့ရောက်လာလျှင် အပြင်သို့ အလျဉ်းမထွက်လာတော့ပေ။ လင်းနို့များသည် ကြည့်ပျော်ရှုပျော်ရှိသော သတ္တဝါများဟု မဆို နိုင်ချေ။ နေ့အခါတွင် ထုတ်လျောက်စသည်တို့မှာ တွဲရရွဲချကာ အလင်း ရောင်ကို မကြည့်နိုင်သကဲ့သို့ ပုတီးစေ့မျက်လုံးကို မှိတ်ချည်ဖွင့်ချည်ဖြင့် လင်းနို့များကို တွေ့ရလေ့ရှိသည်။ ထိုသို့ရှိနေစဉ် အတောင်နှစ်ဖက်ကို ရုပ် သိမ်းလျက် ကိုယ်ရုံထည်သဖွယ် ခြုံထားကြသည်။ လင်းနို့၏အတောင်မှာ ငှက်မွှေး၊ ငှက်တောင်ကဲ့သို့မဟုတ်ဘဲ သားရေကဲ့သို့ဖြစ်သည်။ အလွန်ရှည် လျားသော လက်နှစ်ဖက်နှင့် ခြေထောက်နှစ်ချောင်းတို့သည် ထီးရွက်တွင် ထီးကိုင်းများသဖွယ် တွယ်ကပ်နေသည့်နည်းတူ အတောင်၌ ကပ်လျက်ရှိ သည်။ လင်းနို့တစ်ကောင် လက်ထဲ၌ဖမ်းထားမည်ဆိုလျှင် တစ်ကိုယ်လုံး ဆတ်ဆတ်တုန်နေသည်ကို တွေ့ရမည်ဖြစ်၏။ ဤကဲ့သို့ တဆတ်ဆတ်တုန် နေရခြင်းမှာ လင်းနို့အတောင်တွင် အတွေ့အထိကို အလွန်သိလွယ်သော အာရုံကြောများရှိခြင်းကြောင့်ဖြစ်သည်။ လေကိုတိုးဝှေ့ပျံသန်းနေစဉ် ရှေ့၌ တိုက်မိစရာ တစ်ခုခုရှိခဲ့သော် အတောင်နှင့် နားရွက်တို့၌ရှိသော အာရုံကြော များအားဖြင့် လျင်မြန်စွာသိနိုင်သည့်အလျောက် ရှောင်ရှားကာ ပျံသန်းနိုင်ကြ လေသည်။ သို့ဖြစ်၍ လင်းနို့များသည် ပျံလွှားငှက်များနည်းတူ ကွေ့ကွေ့ ကောက်ကောက်၊ ပတ်ကာ၊ လှည့်ကာ၊ စိုက်ကာဖြင့် ပျံသန်းနိုင်စွမ်းရှိသည့် အပြင် တောကြီးမျက်မည်းထဲ၌ အလွန်မှောင်မိုက်သော ညဉ့်အချိန်၌ပင်လျှင် သစ်ပင်၊ သစ်ကိုင်း၊ သစ်ခက်၊ တစ်စုံတစ်ခုကိုမျှ မတိုက်မခိုက်မိဘဲ အစာ ဖြစ်သော ပိုးကောင်မွှားကောင်တို့ကို လိုက်လံဖမ်းဆီးနိုင်ကြလေသည်။ ဤ ကဲ့သို့ မှောင်မိုက်နေသာအခါမျိုးတွင် လင်းနို့များသည် မျက်စိဖြင့်မြင်နိုင် သည်ထက် အတောင်နှင့် နားတို့၌ရှိသော အာရုံကြောများဖြင့် ဘေးရန်မထိ အောင် ပျံသန်းနိုင်ကြလေသည်။ လင်းနို့များသည် မျက်နှာပြင်အပြန့်မှထ၍ မပျံသန်းနိုင်ကြသဖြင့် မြေပြင်ပေါ်သို့ သက်ဆင်းလေ့မရှိကြချေ။ မြေပြင်ပေါ် သို့ မတော်တဆကျမိလျှင် အလွန်ခဲခဲယဉ်းယဉ်းဖြင့် တွားသွားရလေသည်။ အမြင့်သို့ အနည်းငယ်တက်ပြီးမှ လိုရာသို့ထ၍ ပျံသန်းနိုင်ကြသည်။ အိပ်တန်းတစ်ခုတည်းတွင် လင်းနို့ပေါင်းများစွာစု၍ အိပ်လေ့ရှိ သည်။ မှောင်စပျိုး၍ မှောင်ရိပ်လွှမ်းလာချိန်ရောက်မှ ပျားအုပ်ကြီးသဖွယ် အပြင်သို့ အုပ်လိုက်ချီ၍ ပျံထွက်လေ့ရှိကြသည်။ လင်းနို့များသည် ပေါက် ပွားလာသော သားငယ်များအတွက် အသိုက်ဖွဲ့ပေးလေ့မရှိကြ။ လင်းနို့မတို့ သည် သူတို့၏သားငယ်များကို အတောင်ဖြင့်ပိုက်ထွေးကာ ရင်နို့ကို တိုက် ကျွေးလျက် မွေးမြူထားကြလေသည်။ သားငယ်သည် မိခင်၏ကိုယ်တွင် ခြေ လက်မြဲမြံစွာ တွယ်ကပ်နိုင်စွမ်းရှိလာသည့်အခါ မိခင်သည် သားငယ်နှင့် အတူ ညဉ့်အချိန်၌ အစာရှာထွက်လေ့ရှိသည်။ ရံဖန်ရံခါ မိခင်သည် သားငယ်တို့ကို သစ်ပင်များတွင် သစ်ရွက်မျာအကြား၌ ဖုံးကွယ်၍ ထားခဲ့ တတ်ကြသည်။ ဤနည်းအားဖြင့် လင်းနို့ငယ်တို့သည် တစ်စတစ်စနှင့် အပြင်သို့ထွက်၍ အပျံသင်ကြလေသည်။ လူတို့သည် များသောအားဖြင့် လင်းနို့များကို မုန်းတီးရွံရှာတတ် ကြရာ လင်းနို့ကိုမြင်လျှင် သတ်ပစ်ချင်ကြသည်။ လင်းနို့၏ ပုံပန်းသဏ္ဌာန် မှာ အမြင်ရဆန်းသလောက် နေထိုင်ပုံကလည်း အခြားတိရစ္ဆာန်တို့နှင့်မတူ၊ စောက်ထိုးပြောင်းပြန် ခြေဖြင့်ချိတ်၍ တွဲလွဲဆွဲကာ နေလေ့ရှိကြသဖြင့် အထင်သေး အမြင်သေး ခံရကြလေသည်။ သို့ရာတွင် လင်းနို့များသည် သီးနှံဖျက်ပိုးမွှားတို့ကို စားသောက်ဖျက်ဆီးပစ်ရုံမျှမက လင်းနို့ချေးကိုလည်း မြေဆီလွှာတွင် ဩဇာဖြည့်လောင်းရန်အတွက် အသုံးချနိုင်သဖြင့် လူ၏ မိတ်ဆွေကောင်းများဟု ဆိုရချေမည်ဖြစ်သည်။ အမေရိကတိုက် အလယ်ပိုင်းဒေသနှင့် တောင်အမေရိကတိုက်တို့ တွင် တွေ့ရှိရသော သွေးစုတ်လင်းဆွဲမျိုးအချို့မှာ ကျွဲ၊ နွား၊ မြင်းစသော တိရစ္ဆာန်တို့၏ ကျောပေါ်တွင်နား၍ သွေးစုတ်လေ့ရှိကြရာ တစ်ခါတစ်ရံ သွေးစုတ်ခံရသော တိရစ္ဆာန်တို့သည် သွေးအားနည်း၍ အသက်ပင် ဆုံးရ တတ်သည်။ ထိုသွေးစုတ်လင်းဆွဲတို့သည် အိပ်ပျော်နေသော လူများ၏ သွေး ကိုပင် စုတ်ယူတတ်ကြသည်။ လင်းနို့များသည် အလွန်ရှေးကျသော တိရစ္ဆာန်မျိုးထဲမှဖြစ်၍ လင်းနို့အတောင်ကို သေချာစွာ စစ်ဆေးကြည့်ရှုလျှင် အရိုးများ၏ အနေ အထားများမှာ လူ၏ လက်ချောင်းများ အနေအထားနှင့် ခပ်ဆင်ဆင်တူ သည်ကိုတွေ့ရမည်ဖြစ်သည်။ ဗြိတိန်နိုင်ငံတွင် လင်းနို့ ၁၂ မျိုးမျှရှိလေသည်။ လင်းနို့သည် ခိုင်ရော့ပတာရာဟူသော နို့တိုက်သတ္တဝါမျိုးစဉ်တွင် ပါဝင်သည်။
Bronnviles gans gallos neyja yw eskelli groghen (Chiroptera). Yma ger arall yn Kernewek, ughsommys gans an keth styr ha askel groghen. An brassa rann a eskelli groghen a dheber pryv; nebes anedha a dheber frooth, nektar po pysk. Dell usys, enyvales nos yw eskelli groghen. Yma an askel groghen vampir a Dhe Amerika owth eva goes. Yma moy es 900 o eghennow askel groghen y'n bys, hag yma 16 eghen kevys yn Breten Veur.
E ono na mataqali beka e tiko e Viti. Na bekalulu (Pteralopex acrodonta) e kune valalevu i Taveuni. Na bekaloa kei na bekasigasiga (flying fox) e rau dau kune ena vanua kece ga. Na ikua ( Notopteris macdonaldii) e beka lailai duadua qai vakabuina. E rua tale e rau bekabeka, na ka lailai na Emballonura semicaudata kei na chaerephon bregullae.
Sos Chiropteros sunt un òrdine de mamìferos tzerriadu de sòlitu Alipedde.
Mamìferu, chi parede unu sorighe cun alas. Vivede in grutas, o in domos betzas disabitadas. Neulas de custos animales si movene bolende in custos logos chena tzumbare in ostaculos. Giughede "alas de pedde", chi sunu puru farrancas, chi servini po s'appiccare a conca in giosso cando dromidi o est in letargu. Dromidi a de die e bolada a de note a catza de muschitas. Est unu ispantu comente resessada a de note a fàghere custu, po su mèdiu de s'eco, chi issu produidi, e chi servidi a s'animale po evitare sos ostaculos o ischire de sa muschita chi issu est chirchende. Est un animale meda istudiadu po custas suas carateristicas.
Taxonavigaçion
Chiroptera (Ratti Penughi)
Nomme: Chiroptera
Blumenbach 1779
Chiñi (latin aru: Chiroptera, kastilla aru: murciélago), ñuñuri kasta jisk'a uywa, achakjama ajanuni, q'ara janchita chhiqani, arumaxa jakkiri uywanakata wilapa ch’amsuri.
Fiidmeer (Af-Ingiriis: bat; Af-Carabi: خفاشيات) (magaca Sayniska: Chiroptera; loogu dhawaaqo (/rɒptərə/; laga soo xigtar ereyga Latinka: χείρ - cheir, macnaheedu yahay "gacan" and πτερόν - pteron, "wing") waa nooc ka mid ah xayawaanka naasleyda ah ee duuli kara.
Qoraalo Kale Xayawaan Naasley Shimbiro Tixraac iucn reference goes here synonyms_ref χείρ, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on Perseus πτερόν, Henry George Liddell, Robert Scott, A Greek-English Lexicon, on PerseusHreaðemȳs sind flēogendu sycedēor in þǣm Chiroptera hāde. Hira forman limu sind feðra geƿorden, and þus sind þā ānan sycedēor þe gecyndelīce flēogan cunnon (ōðru sycedēor, sƿilce flēogendu ācƿeorn, glīdende pungrættas, and colugƿas, cunnon efne glīdan ofer sceorta feornessa). Þæt ƿord Chiroptera cymþ of þǣm Grēciscum ƿordum cheir (χειρ) (þe mǣneþ "hand") and pteron (πτερον) (þe mǣneþ "feðer"), for þǣm þe þæt timber þǣre openan feðre is sƿīðe gelīc tōsprǣdedre menniscre handa mid filmenne (patagium) betƿēonan þǣm fingrum, þe ēac betƿēonan handa and bodige strecceþ.
Lelawah inggih punika silih sinunggil soroh beburon. Lelawah marupa buron sané alit tur madué kampid dadua sané anggéna makeber. Warnan lelawahé inggih punika selem tur coklat. Amah-amahan lelawahé inggih punika woh-wohan.
Lelawah rumasuk ring beburon nocturnal utawi buron sané aktif ritatkala guminé sampun wengi. Yéning kari tengai, lelawahé mengkeb tur pules ring goa utawi carang kayu sané peteng. Lelawah yening pules mabading sakadi menggantung, batisne baduur tur tendasne betenan. Lelawah madué gigi sané lanying anggéna ngutgut woh-wohan sané lakar amaha. Wénten lelawah sané awaknyané gedé kawastanin kalong.
Ngɛmbo (na boyike nyama ngɛmbo, moto bangɛmbo)
Al papastrèl (Chiroptera) (pipistrello in italiàn) 'l è un mamìfar nutùran ch'al fa part dla famìja di Chiròtar. Al sò nom al daśvèṅ da 'l latèn vespertilio ch'a vōl dir "sira". La paròla Chiroptera invéci la daśvèṅ da 'l gréc cheir (maṅ) e pteron (ala).
I eṅ dal bèsti vèci cum al cuc: i daṅ al lat a i sò fiōi e la sò pèla l'è pîna ad pēi. Invéci ad giràr par tèra e cùrar, lōr i vólan par via 'd un cambiamènt speciàl dal maṅ e di bras ch'i eṅ dvintâ dagl'ali in dal cōrs dal tèmp.
I lōr òć i eṅ dimóndi pìcui e i gh'aṅ di prubléma a véd'r-ag bèṅ, par furtùna a 'l sò pòst i aṅ mis sù 'n udî dimóndi śvilupâ. Par vìvar, i papastrèi i aṅ muciâ un sèns "ràdar": durànt al vōl i bùtan fóra ad cuntìnuṿ di ultrasòṅ che, ciapànd atàc a i quèi, i daṅ vita a di éco. Scultànd chi éco lè ad ritóraṅ, i gh la càvan a figuràr-as gl'ustàcui e al bistiulìni da magnàr anc in dal buj pèst.
Gl'ali di papastrèi i eṅ difarénti da quéli di uśèi parchè i eṅ fati dna pèla ad fóra sutìla ciamàda patàgi.
Ad dè i papastrèi i pònsan in di śbrag di mur, in di anfràt di àrbul e in dal gròti méntar ad nòt i vànan a casàr al magnàr. I papastrèi i màgnan da tut: a gh 'n è ad quéi ch'i màgnan gl'insèt, ad quéi ch'i màgnan 'l antàr e la fruta e ad quéi ch'i màgnan di pés, di sórag e dal rani. Sōl in Amèrica dal Sèntar e dal Sud a gh è dal spéci ch'i bévan al sangṿ dal bèsti ch'i vìvan nòsc.
Dal nòstri bandi a gh'è na vintìna da spéci (30 in tut in Itàglia) e tut i màgnan d'insèt: oṅ ad lì lōr al pōl magnàr anc dumìla sinsàli par nòt!
Un papastrèl al pōl vìvar anc par vint o trént'aṅ.
A n è minga véra che i papastrèi i eṅ di sórag, i n faṅ minga dvintàr òrub o sórd, i n s tàcan mia a i cavìi e i n gh'anan gnanc vója ad far-al. La sò pisa la n fa minga crudàr i cavìi e i n pòrtan minga dasfurtùna a la gint!
Par dar na maṅ a cal bèsti chè e par far in manéra ch'i sa śvilùpan bèṅ anc da nuàtar, i s pōlan muntàr sù dal cà artifisàli ciamàdi bat box. A s trata ad scatli ad légn ch'i gh dànan prutesiòṅ e 'n pòst par durmìr durànt al dè. I papastrèi i gh pōlan andàr dèntar in Primavéra par stablìr-as in fiṅ a 'l Aṿtòṅ, a dipénd dal temperadùri. Prima d'l Invèran, i làsan i bat box p'r andàr a catàr rifùǵ in dal gròti o in di anfràt naturài in du a gh'è di ambiènt dimóndi ùmid e sénsa di śbals tèrmic.
Òcio però: a n è minga dit che i papastrèi i gh'àppian da druàr i bat box: i pōlan anc sarnìr 'd andàr a star da di atri bandi. A n gh'è minga da śibìr-ag dal magnàr par persuàd'r-i o, incóra pèś, met'r-gh i dèntar cun la fòrsa. Piutòst a s pōl métar mej la bat box: minga a nord, minga davśèṅ a di spròc, minga in fàcia a la luś e a quàtar mètar 'd altésa. I bat box i s càtan in di supermarcâ o in di negòsi ad feraménta.
S'a s fà quèl par gnir-gh incòntar, pò lōr i s dànan na maṅ masànd un muć 'd insèt sénsa druàr di vlèṅ o dal sustànsi chìmichi!
In Invèran i papastrèi i vànan in letàrg e i vìvan druànd al gras mis sù in dla bèla stagiòṅ. In Primavéra i s darsédan e al fémni, dòp un pôc ad tèmp, i s càtan insém in pòst sicùr, fra Śugn e Luj, par parturìr (generalmènt un pìcul sōl a la vòlta).
Al papastrèl (Chiroptera) (pipistrello in italiàn) 'l è un mamìfar nutùran ch'al fa part dla famìja di Chiròtar. Al sò nom al daśvèṅ da 'l latèn vespertilio ch'a vōl dir "sira". La paròla Chiroptera invéci la daśvèṅ da 'l gréc cheir (maṅ) e pteron (ala).
Phi̍t-phò-è (蝙婆仔, 蝙蝠, 吊簷老鼠) he Yi̍t-sú-muk (翼手目) thung-vu̍t ke thúng-chhṳ̂n, Yi̍t-sú-muk he Phú-nen thung-vu̍t lî poi-phài chhai Ngat-chhṳ́-muk thung-vu̍t heu-mien ke thi-ngi thai lui-khiùn. Kîm-ha ke sâng-vu̍t chúng-lui khiung-yû 19-khô 185-su̍k 962-chúng, chhù nàm-pet lióng-khi̍t lâu Thai-yòng chûng ke yit-têu séu-tó chṳ̂-ngoi, fûn-phu chhai chhiòn sṳ-kie. Phi̍t-phò-è he thûng-ko hèu-lûng fat-chhut chhêu-sâng-pô yèn-heu chai yî-kho chhêu-sâng-pô fì-yin lòi fûn-chhîn fông-hiong ke. Yû-têu chúng-lui ke mien-phu chin-fa chhut thi̍t-phe̍t ke chen-kâ sâng-na̍p chiap-sû ke kiet-kèu, piáu-sut phi-ya̍p, mien-sông tô thia̍p-chiú lâu fu̍k-chha̍p ke thai ngí-kûng. Phi̍t-phò-è chhai Chûng-koet chhòn-thúng vùn-fa lî pûn siong-chṳ̂n “fuk-hi”.
Vleermuzen bin eên van de weinihe zoogdieren die an kunn'n vliehen. Dit kom deurdan ze vleuhels èn bie viengers witussen a een vlieguud zit, dezen zit ok tussen de voôr- en achterpoôten.
Vleermuzen worn inedeêld in de Megachiroptera en de Microchiroptera. De Megachiroptera zien hrotter, zien meêr hericht op 't ziene en eetn meêr fruit. De Microchiroptera ierentehen zien kleiner, maeken hebruuk van echolocatie, dus 't hehoor en zien allemille vleêseters.
Eên op de vuuf zoogdiersoôrten is een vleermuus, en ok in Nederland komm'n 20 soôrten vleermuuzen voe, oewel allin hladneuzen en oefiesderneuzen. Zeven soôrten zien alhemeên, are zien vriewè nooit eziene en komm'n allin as dwaelhast voe. Ienkele soôrten die an voekomm'n zien onder are de waetervleermuus, de meervleermuus en de laetvlieher. Der zien in totaol zo'n 1100 soôrten vleermuuzen.
De orde van de vleermuzen ofwè Chiroptera besti uut twi onderorden en de volhende femieljes:
Vleermuzen bin eên van de weinihe zoogdieren die an kunn'n vliehen. Dit kom deurdan ze vleuhels èn bie viengers witussen a een vlieguud zit, dezen zit ok tussen de voôr- en achterpoôten.
Vleermuzen worn inedeêld in de Megachiroptera en de Microchiroptera. De Megachiroptera zien hrotter, zien meêr hericht op 't ziene en eetn meêr fruit. De Microchiroptera ierentehen zien kleiner, maeken hebruuk van echolocatie, dus 't hehoor en zien allemille vleêseters.
Eên op de vuuf zoogdiersoôrten is een vleermuus, en ok in Nederland komm'n 20 soôrten vleermuuzen voe, oewel allin hladneuzen en oefiesderneuzen. Zeven soôrten zien alhemeên, are zien vriewè nooit eziene en komm'n allin as dwaelhast voe. Ienkele soôrten die an voekomm'n zien onder are de waetervleermuus, de meervleermuus en de laetvlieher. Der zien in totaol zo'n 1100 soôrten vleermuuzen.
Vumzvauz dwg cungj doenghduz nyamhcij.
Àdán (Chiroptera)
Şewşewıki, tek (yewamar) Şewşewıke ya ki Baçermoke ya ki Baçormıke (mayki), heywanê cıcıkınê. Şewşewıki ca ra sê theyran pereni u heywani guonıni. Zafê yın pê bu'hcık (lulık), teyi zi pê yemışan xu keni weye. Dunya ser her ca zafi cınsi şewşewık u sobina teqlidi yın esti. La miyani yın dı en gırd hê Asya, Afirka u Awıstralya dı cıwiyeni. Eyi gı Awurpa dı cıwiyeni, verardê peli yın hirıs santim esta u pê bu'hcık xu keni mırd.
Verardê peli yın yew metre u şeşti santim verın ca gena. Namê yın „Lûya perena“, ıni zi pê yemış xu keni mırd u wuye. Pyeru piya, tyetewr dı 'henzar cıns sobina teqlidi yın seri 'erdi ra esti. Ini 'heywani hewa nedeyın ra 'hes keni. Qey ki, hewa nedeyın dı peli yın dı qeşaya çirkın esta u ını hewa dı peli yın nêmışqeni. Rueşnayi şoq ra zêdyer ticê rueci ra xu paweni. Rueci dı xu erzeni cayêko tari u itya vındeni. Semedi bu'hcıkan wenık şew ser vındeni. Şew dı vengi ra wet yew gımi veceni. Ina gırayê (pêlê vengi) vengi gımeyış gına çi rı, tepiya zımena u ını zımeyış‘a gueşi şewşewık zaf gueşari. Pê ına gırayê gımi gı tepiya zımena, nêgıneni çi rı u pereni.
Şewşewık yew sistemo radaro xusisi pa esto. Waxta waşte gı rakueri, xu çi‘ya pa lıngan‘a qunqeli kena (lıngan finena hewa) u darda kena u pa vındena...
Şewşewıki, tek (yewamar) Şewşewıke ya ki Baçermoke ya ki Baçormıke (mayki), heywanê cıcıkınê. Şewşewıki ca ra sê theyran pereni u heywani guonıni. Zafê yın pê bu'hcık (lulık), teyi zi pê yemışan xu keni weye. Dunya ser her ca zafi cınsi şewşewık u sobina teqlidi yın esti. La miyani yın dı en gırd hê Asya, Afirka u Awıstralya dı cıwiyeni. Eyi gı Awurpa dı cıwiyeni, verardê peli yın hirıs santim esta u pê bu'hcık xu keni mırd.
चमगुदड़ी एक स्तनधारी जीव छी । ई 'काइरोप्टेरस' समूहमे पडैत अछि । कोइरोप्टेरस ग्रीस भाषासँ व्युत्पत्ति भऽ आएल शब्द छी जकर अर्थ होइत अछि Hand Wings अर्थात् हात जका पङ्ख ।
Bats are mammals of the order Chiroptera (/kˈaɪrəptɛrə/).[a] With their forelimbs adapted as wings, they are the only mammals capable of true and sustained flight. Bats are more agile in flight than most birds, flying with their very long spread-out digits covered with a thin membrane or patagium. The smallest bat, and arguably the smallest extant mammal, is Kitti's hog-nosed bat, which is 29–34 millimetres (1+1⁄8–1+3⁄8 inches) in length, 150 mm (6 in) across the wings and 2–2.6 g (1⁄16–3⁄32 oz) in mass. The largest bats are the flying foxes, with the giant golden-crowned flying fox (Acerodon jubatus) reaching a weight of 1.6 kg (3+1⁄2 lb) and having a wingspan of 1.7 m (5 ft 7 in).
The second largest order of mammals after rodents, bats comprise about 20% of all classified mammal species worldwide, with over 1,400 species. These were traditionally divided into two suborders: the largely fruit-eating megabats, and the echolocating microbats. But more recent evidence has supported dividing the order into Yinpterochiroptera and Yangochiroptera, with megabats as members of the former along with several species of microbats. Many bats are insectivores, and most of the rest are frugivores (fruit-eaters) or nectarivores (nectar-eaters). A few species feed on animals other than insects; for example, the vampire bats feed on blood. Most bats are nocturnal, and many roost in caves or other refuges; it is uncertain whether bats have these behaviours to escape predators. Bats are present throughout the world, with the exception of extremely cold regions. They are important in their ecosystems for pollinating flowers and dispersing seeds; many tropical plants depend entirely on bats for these services.
Bats provide humans with some direct benefits, at the cost of some disadvantages. Bat dung has been mined as guano from caves and used as fertiliser. Bats consume insect pests, reducing the need for pesticides and other insect management measures. They are sometimes numerous enough and close enough to human settlements to serve as tourist attractions, and they are used as food across Asia and the Pacific Rim. However, fruit bats are frequently considered pests by fruit growers. Due to their physiology, bats are one type of animal that acts as a natural reservoir of many pathogens, such as rabies; and since they are highly mobile, social, and long-lived, they can readily spread disease among themselves. If humans interact with bats, these traits become potentially dangerous to humans. Some bats are also predators of mosquitoes, suppressing the transmission of mosquito-borne diseases.
Depending on the culture, bats may be symbolically associated with positive traits, such as protection from certain diseases or risks, rebirth, or long life, but in the West, bats are popularly associated with darkness, malevolence, witchcraft, vampires, and death.
An older English name for bats is flittermouse, which matches their name in other Germanic languages (for example German Fledermaus and Swedish fladdermus), related to the fluttering of wings. Middle English had bakke, most likely cognate with Old Swedish natbakka ("night-bat"), which may have undergone a shift from -k- to -t- (to Modern English bat) influenced by Latin blatta, "moth, nocturnal insect". The word "bat" was probably first used in the early 1570s.[2][3] The name "Chiroptera" derives from Ancient Greek: χείρ – cheir, "hand"[4] and πτερόν – pteron, "wing".[1][5]
The delicate skeletons of bats do not fossilise well; it is estimated that only 12% of bat genera that lived have been found in the fossil record.[6] Most of the oldest known bat fossils were already very similar to modern microbats, such as Archaeopteropus (32 million years ago).[7] The extinct bats Palaeochiropteryx tupaiodon (48 million years ago) and Hassianycteris kumari (48 million years ago) are the first fossil mammals whose colouration has been discovered: both were reddish-brown.[8][9]
Bats were formerly grouped in the superorder Archonta, along with the treeshrews (Scandentia), colugos (Dermoptera), and primates.[10] Modern genetic evidence now places bats in the superorder Laurasiatheria, with its sister taxon as Fereuungulata, which includes carnivorans, pangolins, odd-toed ungulates, even-toed ungulates, and cetaceans.[11][12][13][14][15] One study places Chiroptera as a sister taxon to odd-toed ungulates (Perissodactyla).[16]
BoreoeutheriaEuarchontoglires (primates, treeshrews, rodents, rabbits) 
Eulipotyphla (hedgehogs, shrews, moles, solenodons)
Chiroptera (bats) .jpg){kind=small}
Pholidota (pangolins) 
Carnivora (cats, hyenas, dogs, bears, seals) .jpg){kind=small}
.jpg)
Perissodactyla (horses, tapirs, rhinos) .jpg)
Cetartiodactyla (camels, ruminants, whales) 
The flying primate hypothesis proposed that when adaptations to flight are removed, megabats are allied to primates by anatomical features not shared with microbats and thus flight evolved twice in mammals.[17] Genetic studies have strongly supported the monophyly of bats and the single origin of mammal flight.[7][17]
Pteropodidae (megabats) 
Megadermatidae (false vampire bats) 
Craseonycteridae (Kitti's hog-nosed bat) 
Rhinopomatidae (mouse-tailed bats) 
Hipposideridae (Old World leaf-nosed bats) 
Rhinolophidae (horseshoe bats) 
Miniopteridae (long winged bat) 
Noctilionidae (fisherman bats) 
Mystacinidae (New Zealand short-tailed bats) 
Thyropteridae (disc-winged bats)
Phyllostomidae (New World leaf-nosed bats) 
Molossidae (free-tailed bats) 
Emballonuridae (sac-winged bats) .jpg){kind=small}
Myzopodidae (sucker-footed bats)
Natalidae (funnel-eared bats) 
Vespertilionidae (vesper bats) 
Genetic evidence indicates that megabats originated during the early Eocene, and belong within the four major lines of microbats.[15] Two new suborders have been proposed; Yinpterochiroptera includes the Pteropodidae, or megabat family, as well as the families Rhinolophidae, Hipposideridae, Craseonycteridae, Megadermatidae, and Rhinopomatidae.[19] Yangochiroptera includes the other families of bats (all of which use laryngeal echolocation), a conclusion supported by a 2005 DNA study.[19] A 2013 phylogenomic study supported the two new proposed suborders.[15]
ChiropteraYangochiroptera (as above) 
Pteropodidae (megabats)
Megadermatidae (false vampire bats)
horseshoe bats and allies
The 2003 discovery of an early fossil bat from the 52-million-year-old Green River Formation, Onychonycteris finneyi, indicates that flight evolved before echolocative abilities.[20][21] Onychonycteris had claws on all five of its fingers, whereas modern bats have at most two claws on two digits of each hand. It also had longer hind legs and shorter forearms, similar to climbing mammals that hang under branches, such as sloths and gibbons. This palm-sized bat had short, broad wings, suggesting that it could not fly as fast or as far as later bat species. Instead of flapping its wings continuously while flying, Onychonycteris probably alternated between flaps and glides in the air.[7] This suggests that this bat did not fly as much as modern bats, but flew from tree to tree and spent most of its time climbing or hanging on branches.[22] The distinctive features of the Onychonycteris fossil also support the hypothesis that mammalian flight most likely evolved in arboreal locomotors, rather than terrestrial runners. This model of flight development, commonly known as the "trees-down" theory, holds that bats first flew by taking advantage of height and gravity to drop down on to prey, rather than running fast enough for a ground-level take off.[23][24]
The molecular phylogeny was controversial, as it pointed to microbats not having a unique common ancestry, which implied that some seemingly unlikely transformations occurred. The first is that laryngeal echolocation evolved twice in bats, once in Yangochiroptera and once in the rhinolophoids.[25] The second is that laryngeal echolocation had a single origin in Chiroptera, was subsequently lost in the family Pteropodidae (all megabats), and later evolved as a system of tongue-clicking in the genus Rousettus.[26] Analyses of the sequence of the vocalization gene FoxP2 were inconclusive on whether laryngeal echolocation was lost in the pteropodids or gained in the echolocating lineages.[27] Echolocation probably first derived in bats from communicative calls. The Eocene bats Icaronycteris (52 million years ago) and Palaeochiropteryx had cranial adaptations suggesting an ability to detect ultrasound. This may have been used at first mainly to forage on the ground for insects and map out their surroundings in their gliding phase, or for communicative purposes. After the adaptation of flight was established, it may have been refined to target flying prey by echolocation.[22] Analyses of the hearing gene Prestin seem to favour the idea that echolocation developed independently at least twice, rather than being lost secondarily in the pteropodids,[28] but ontogenic analysis of the cochlea supports that laryngeal echolocation evolved only once.[29]
Bats are placental mammals. After rodents, they are the largest order, making up about 20% of mammal species.[30] In 1758, Carl Linnaeus classified the seven bat species he knew of in the genus Vespertilio in the order Primates. Around twenty years later, the German naturalist Johann Friedrich Blumenbach gave them their own order, Chiroptera.[31] Since then, the number of described species has risen to over 1,400,[32] traditionally classified as two suborders: Megachiroptera (megabats), and Microchiroptera (microbats/echolocating bats).[33] Not all megabats are larger than microbats.[34] Several characteristics distinguish the two groups. Microbats use echolocation for navigation and finding prey, but megabats apart from those in the genus Rousettus do not.[35] Accordingly, megabats have a well-developed eyesight.[33] Megabats have a claw on the second finger of the forelimb.[36][37] The external ears of microbats do not close to form a ring; the edges are separated from each other at the base of the ear.[37] Megabats eat fruit, nectar, or pollen, while most microbats eat insects; others feed on fruit, nectar, pollen, fish, frogs, small mammals, or blood.[33]
Below is a table chart following the bat classification of families recognized by various authors of the ninth volume of Handbook of the Mammals of the World published in 2019:[38]
The head and teeth shape of bats can vary by species. In general, megabats have longer snouts, larger eye sockets and smaller ears, giving them a more dog-like appearance, which is the source of their nickname of "flying foxes".[39] Among microbats, longer snouts are associated with nectar-feeding.[40] while vampire bats have reduced snouts to accommodate large incisors and canines.[41]
Small insect-eating bats can have as many as 38 teeth, while vampire bats have only 20. Bats that feed on hard-shelled insects have fewer but larger teeth with longer canines and more robust lower jaws than species that prey on softer bodied insects. In nectar-feeding bats, the canines are long while the cheek-teeth are reduced. In fruit-eating bats, the cusps of the cheek teeth are adapted for crushing.[40] The upper incisors of vampire bats lack enamel, which keeps them razor-sharp.[41] The bite force of small bats is generated through mechanical advantage, allowing them to bite through the hardened armour of insects or the skin of fruit.[42]
Bats are the only mammals capable of sustained flight, as opposed to gliding, as in the flying squirrel.[43] The fastest bat, the Mexican free-tailed bat (Tadarida brasiliensis), can achieve a ground speed of 160 km/h (100 mph).[44]
The finger bones of bats are much more flexible than those of other mammals, owing to their flattened cross-section and to low levels of calcium near their tips.[45][46] The elongation of bat digits, a key feature required for wing development, is due to the upregulation of bone morphogenetic proteins (Bmps). During embryonic development, the gene controlling Bmp signalling, Bmp2, is subjected to increased expression in bat forelimbs – resulting in the extension of the manual digits. This crucial genetic alteration helps create the specialized limbs required for powered flight. The relative proportion of extant bat forelimb digits compared with those of Eocene fossil bats have no significant differences, suggesting that bat wing morphology has been conserved for over fifty million years.[47] During flight, the bones undergo bending and shearing stress; the bending stresses felt are smaller than in terrestrial mammals, but the shearing stress is larger. The wing bones of bats have a slightly lower breaking stress point than those of birds.[48]
As in other mammals, and unlike in birds, the radius is the main component of the forearm. Bats have five elongated digits, which all radiate around the wrist. The thumb points forward and supports the leading edge of the wing, and the other digits support the tension held in the wing membrane. The second and third digits go along the wing tip, allowing the wing to be pulled forward against aerodynamic drag, without having to be thick as in pterosaur wings. The fourth and fifth digits go from the wrist to the trailing edge, and repel the bending force caused by air pushing up against the stiff membrane.[49] Due to their flexible joints, bats are more maneuverable and more dexterous than gliding mammals.[50]
The wings of bats are much thinner and consist of more bones than the wings of birds, allowing bats to maneuver more accurately than the latter, and fly with more lift and less drag.[51] By folding the wings in toward their bodies on the upstroke, they save 35 percent energy during flight.[52] The membranes are delicate, tearing easily,[53] but can regrow, and small tears heal quickly.[53][54] The surface of the wings is equipped with touch-sensitive receptors on small bumps called Merkel cells, also found on human fingertips. These sensitive areas are different in bats, as each bump has a tiny hair in the center, making it even more sensitive and allowing the bat to detect and adapt to changing airflow; the primary use is to judge the most efficient speed at which to fly, and possibly also to avoid stalls.[55] Insectivorous bats may also use tactile hairs to help perform complex maneuvers to capture prey in flight.[50]
The patagium is the wing membrane; it is stretched between the arm and finger bones, and down the side of the body to the hind limbs and tail. This skin membrane consists of connective tissue, elastic fibres, nerves, muscles, and blood vessels. The muscles keep the membrane taut during flight.[56] The extent to which the tail of a bat is attached to a patagium can vary by species, with some having completely free tails or even no tails.[40] The skin on the body of the bat, which has one layer of epidermis and dermis, as well as hair follicles, sweat glands and a fatty subcutaneous layer, is very different from the skin of the wing membrane. Depending on the bat species the presence of hair follicles and sweat glands will vary in the patagium.[57] This patagium is an extremely thin double layer of epidermis; these layers are separated by a connective tissue center, rich with collagen and elastic fibers. In some bat species sweats glands will be present in between this connective tissue.[58] Furthermore, if hair follicles are present this supports the bat in order to adjust sudden flight maneuvers.[59][60] For bat embryos, apoptosis (cell death) affects only the hindlimbs, while the forelimbs retain webbing between the digits that forms into the wing membranes.[61] Unlike birds, whose stiff wings deliver bending and torsional stress to the shoulders, bats have a flexible wing membrane that can resist only tension. To achieve flight, a bat exerts force inwards at the points where the membrane meets the skeleton, so that an opposing force balances it on the wing edges perpendicular to the wing surface. This adaptation does not permit bats to reduce their wingspans, unlike birds, which can partly fold their wings in flight, radically reducing the wing span and area for the upstroke and for gliding. Hence bats cannot travel over long distances as birds can.[49]
Nectar- and pollen-eating bats can hover, in a similar way to hummingbirds. The sharp leading edges of the wings can create vortices, which provide lift. The vortex may be stabilized by the animal changing its wing curvatures.[62]
When not flying, bats hang upside down from their feet, a posture known as roosting.[63] The femurs are attached at the hips in a way that allows them to bend outward and upward in flight. The ankle joint can flex to allow the trailing edge of the wings to bend downwards. This does not permit many movements other than hanging or clambering up trees.[49] Most megabats roost with the head tucked towards the belly, whereas most microbats roost with the neck curled towards the back. This difference is reflected in the structure of the cervical or neck vertebrae in the two groups, which are clearly distinct.[63] Tendons allow bats to lock their feet closed when hanging from a roost. Muscular power is needed to let go, but not to grasp a perch or when holding on.[64]
When on the ground, most bats can only crawl awkwardly. A few species such as the New Zealand lesser short-tailed bat and the common vampire bat are agile on the ground. Both species make lateral gaits (the limbs move one after the other) when moving slowly but vampire bats move with a bounding gait (all limbs move in unison) at greater speeds, the folded up wings being used to propel them forward. Vampire bat likely evolved these gaits to follow their hosts while short-tailed bats developed in the absence of terrestrial mammal competitors. Enhanced terrestrial locomotion does not appear to have reduced their ability to fly.[65]
Bats have an efficient circulatory system. They seem to make use of particularly strong venomotion, a rhythmic contraction of venous wall muscles. In most mammals, the walls of the veins provide mainly passive resistance, maintaining their shape as deoxygenated blood flows through them, but in bats they appear to actively support blood flow back to the heart with this pumping action.[66][67] Since their bodies are relatively small and lightweight, bats are not at risk of blood flow rushing to their heads when roosting.[68]
Bats possess a highly adapted respiratory system to cope with the demands of powered flight, an energetically taxing activity that requires a large continuous throughput of oxygen. In bats, the relative alveolar surface area and pulmonary capillary blood volume are larger than in most other small quadrupedal mammals.[69] During flight the respiratory cycle has a one-to-one relationship with the wing-beat cycle.[70] Because of the restraints of the mammalian lungs, bats cannot maintain high-altitude flight.[49]
.jpg)
It takes a lot of energy and an efficient circulatory system to work the flight muscles of bats. Energy supply to the muscles engaged in flight requires about double the amount compared to the muscles that do not use flight as a means of mammalian locomotion. In parallel to energy consumption, blood oxygen levels of flying animals are twice as much as those of their terrestrially locomoting mammals. As the blood supply controls the amount of oxygen supplied throughout the body, the circulatory system must respond accordingly. Therefore, compared to a terrestrial mammal of the same relative size, the bat's heart can be up to three times larger, and pump more blood.[72] Cardiac output is directly derived from heart rate and stroke volume of the blood;[73] an active microbat can reach a heart rate of 1000 beats per minute.[74]
With its extremely thin membranous tissue, a bat's wing can significantly contribute to the organism's total gas exchange efficiency.[75] Because of the high energy demand of flight, the bat's body meets those demands by exchanging gas through the patagium of the wing. When the bat has its wings spread it allows for an increase in surface area to volume ratio. The surface area of the wings is about 85% of the total body surface area, suggesting the possibility of a useful degree of gas exchange.[75] The subcutaneous vessels in the membrane lie very close to the surface and allow for the diffusion of oxygen and carbon dioxide.[76]
The digestive system of bats has varying adaptations depending on the species of bat and its diet. As in other flying animals, food is processed quickly and effectively to keep up with the energy demand. Insectivorous bats may have certain digestive enzymes to better process insects, such as chitinase to break down chitin, which is a large component of insects.[77] Vampire bats, probably due to their diet of blood, are the only vertebrates that do not have the enzyme maltase, which breaks down malt sugar, in their intestinal tract. Nectivorous and frugivorous bats have more maltase and sucrase enzymes than insectivorous, to cope with the higher sugar contents of their diet.[78]
The adaptations of the kidneys of bats vary with their diets. Carnivorous and vampire bats consume large amounts of protein and can output concentrated urine; their kidneys have a thin cortex and long renal papillae. Frugivorous bats lack that ability and have kidneys adapted for electrolyte-retention due to their low-electrolyte diet; their kidneys accordingly have a thick cortex and very short conical papillae.[78] Bats have higher metabolic rates associated with flying, which lead to an increased respiratory water loss. Their large wings are composed of the highly vascularized membranes, increasing the surface area, and leading to cutaneous evaporative water loss.[71] Water helps maintain their ionic balance in their blood, thermoregulation system, and removal of wastes and toxins from the body via urine. They are also susceptible to blood urea poisoning if they do not receive enough fluid.[79]
The structure of the uterine system in female bats can vary by species, with some having two uterine horns while others have a single mainline chamber.[80]
Microbats and a few megabats emit ultrasonic sounds to produce echoes. Sound intensity of these echos are dependent on subglottic pressure. The bats' cricothyroid muscle controls the orientation pulse frequency, which is an important function. This muscle is located inside the larynx and it is the only tensor muscle capable of aiding phonation.[81] By comparing the outgoing pulse with the returning echoes, bats can gather information on their surroundings. This allows them to detect prey in darkness.[82] Some bat calls can reach 140 decibels.[83] Microbats use their larynx to emit echolocation signals through the mouth or the nose.[84] Microbat calls range in frequency from 14,000 to well over 100,000 Hz, extending well beyond the range of human hearing (between 20 and 20,000 Hz).[85] Various groups of bats have evolved fleshy extensions around and above the nostrils, known as nose-leaves, which play a role in sound transmission.[86]
In low-duty cycle echolocation, bats can separate their calls and returning echoes by time. They have to time their short calls to finish before echoes return.[87] The delay of the returning echoes allows the bat to estimate the range to their prey.[85] In high-duty cycle echolocation, bats emit a continuous call and separate pulse and echo in frequency using the Doppler effect of their motion in flight. The shift of the returning echoes yields information relating to the motion and location of the bat's prey. These bats must deal with changes in the Doppler shift due to changes in their flight speed. They have adapted to change their pulse emission frequency in relation to their flight speed so echoes still return in the optimal hearing range.[87][88]
In addition to echolocating prey, bat ears are sensitive to sounds made by their prey, such as the fluttering of moth wings. The complex geometry of ridges on the inner surface of bat ears helps to sharply focus echolocation signals, and to passively listen for any other sound produced by the prey. These ridges can be regarded as the acoustic equivalent of a Fresnel lens, and exist in a large variety of unrelated animals, such as the aye-aye, lesser galago, bat-eared fox, mouse lemur, and others.[89][90][91] Bats can estimate the elevation of their target using the interference patterns from the echoes reflecting from the tragus, a flap of skin in the external ear.[85]
By repeated scanning, bats can mentally construct an accurate image of the environment in which they are moving and of their prey.[94] Some species of moth have exploited this, such as the tiger moths, which produces aposematic ultrasound signals to warn bats that they are chemically protected and therefore distasteful.[92][93] Moth species including the tiger moth can produce signals to jam bat echolocation. Many moth species have a hearing organ called a tympanum, which responds to an incoming bat signal by causing the moth's flight muscles to twitch erratically, sending the moth into random evasive manoeuvres.[95][96][97]
The eyes of most microbat species are small and poorly developed, leading to poor visual acuity, but no species is blind.[98] Most microbats have mesopic vision, meaning that they can detect light only in low levels, whereas other mammals have photopic vision, which allows colour vision. Microbats may use their vision for orientation and while travelling between their roosting grounds and feeding grounds, as echolocation is effective only over short distances. Some species can detect ultraviolet (UV). As the bodies of some microbats have distinct coloration, they may be able to discriminate colours.[43][99][100][101]
Megabat species often have eyesight as good as, if not better than, human vision. Their eyesight is adapted to both night and daylight vision, including some colour vision.[101]
Microbats make use of magnetoreception, in that they have a high sensitivity to the Earth's magnetic field, as birds do. Microbats use a polarity-based compass, meaning that they differentiate north from south, unlike birds, which use the strength of the magnetic field to differentiate latitudes, which may be used in long-distance travel. The mechanism is unknown but may involve magnetite particles.[102][103]
Most bats are homeothermic (having a stable body temperature), the exception being the vesper bats (Vespertilionidae), the horseshoe bats (Rhinolophidae), the free-tailed bats (Molossidae), and the bent-winged bats (Miniopteridae), which extensively use heterothermy (where body temperature can vary).[104] Compared to other mammals, bats have a high thermal conductivity. The wings are filled with blood vessels, and lose body heat when extended. At rest, they may wrap their wings around themselves to trap a layer of warm air. Smaller bats generally have a higher metabolic rate than larger bats, and so need to consume more food in order to maintain homeothermy.[105]
Bats may avoid flying during the day to prevent overheating in the sun, since their dark wing-membranes absorb solar radiation. Bats may not be able to dissipate heat if the ambient temperature is too high;[106] they use saliva to cool themselves in extreme conditions.[49] Among megabats, the flying fox Pteropus hypomelanus uses saliva and wing-fanning to cool itself while roosting during the hottest part of the day.[107] Among microbats, the Yuma myotis (Myotis yumanensis), the Mexican free-tailed bat, and the pallid bat (Antrozous pallidus) cope with temperatures up to 45 °C (113 °F) by panting, salivating, and licking their fur to promote evaporative cooling; this is sufficient to dissipate twice their metabolic heat production.[108]
Bats also possess a system of sphincter valves on the arterial side of the vascular network that runs along the edge of their wings. When fully open, these allow oxygenated blood to flow through the capillary network across the wing membrane; when contracted, they shunt flow directly to the veins, bypassing the wing capillaries. This allows bats to control how much heat is exchanged through the flight membrane, allowing them to release heat during flight. Many other mammals use the capillary network in oversized ears for the same purpose.[109]
Torpor, a state of decreased activity where the body temperature and metabolism decreases, is especially useful for bats, as they use a large amount of energy while active, depend upon an unreliable food source, and have a limited ability to store fat. They generally drop their body temperature in this state to 6–30 °C (43–86 °F), and may reduce their energy expenditure by 50 to 99%.[110] Tropical bats may use it to avoid predation, by reducing the amount of time spent on foraging and thus reducing the chance of being caught by a predator.[111] Megabats were generally believed to be homeothermic, but three species of small megabats, with a mass of about 50 grams (1+3⁄4 ounces), have been known to use torpor: the common blossom bat (Syconycteris australis), the long-tongued nectar bat (Macroglossus minimus), and the eastern tube-nosed bat (Nyctimene robinsoni). Torpid states last longer in the summer for megabats than in the winter.[112]
During hibernation, bats enter a torpid state and decrease their body temperature for 99.6% of their hibernation period; even during periods of arousal, when they return their body temperature to normal, they sometimes enter a shallow torpid state, known as "heterothermic arousal".[113] Some bats become dormant during higher temperatures to keep cool in the summer months.[114]
Heterothermic bats during long migrations may fly at night and go into a torpid state roosting in the daytime. Unlike migratory birds, which fly during the day and feed during the night, nocturnal bats have a conflict between travelling and eating. The energy saved reduces their need to feed, and also decreases the duration of migration, which may prevent them from spending too much time in unfamiliar places, and decrease predation. In some species, pregnant individuals may not use torpor.[115][116]
The smallest bat is Kitti's hog-nosed bat (Craseonycteris thonglongyai), which is 29–34 mm (1+1⁄8–1+3⁄8 in) long with a 150-millimetre (6 in) wingspan and weighs 2–2.6 g (1⁄16–3⁄32 oz).[117] It is also arguably the smallest extant species of mammal, next to the Etruscan shrew.[118] The largest bats are a few species of Pteropus megabats and the giant golden-crowned flying fox, (Acerodon jubatus), which can weigh 1.6 kg (3+1⁄2 lb) with a wingspan of 1.7 m (5 ft 7 in).[119] Larger bats tend to use lower frequencies and smaller bats higher for echolocation; high-frequency echolocation is better at detecting smaller prey. Small prey may be absent in the diets of large bats as they are unable to detect them.[120] The adaptations of a particular bat species can directly influence what kinds of prey are available to it.[121]
Flight has enabled bats to become one of the most widely distributed groups of mammals.[122] Apart from the Arctic, the Antarctic and a few isolated oceanic islands, bats exist in almost every habitat on Earth.[123] Tropical areas tend to have more species than temperate ones.[124] Different species select different habitats during different seasons, ranging from seasides to mountains and deserts, but they require suitable roosts. Bat roosts can be found in hollows, crevices, foliage, and even human-made structures, and include "tents" the bats construct with leaves.[125] Megabats generally roost in trees.[126] Most microbats are nocturnal[127] and megabats are typically diurnal or crepuscular.[128][129] Microbats are known to exhibit diurnal behaviour in temperate regions during summer when there is insufficient night time to forage,[130][131] and in areas where there are few avian predators during the day.[132][133]
In temperate areas, some microbats migrate hundreds of kilometres to winter hibernation dens;[134] others pass into torpor in cold weather, rousing and feeding when warm weather allows insects to be active.[135] Others retreat to caves for winter and hibernate for as much as six months.[135] Microbats rarely fly in rain; it interferes with their echolocation, and they are unable to hunt.[136]
Different bat species have different diets, including insects, nectar, pollen, fruit and even vertebrates.[137] Megabats are mostly fruit, nectar and pollen eaters.[128] Due to their small size, high-metabolism and rapid burning of energy through flight, bats must consume large amounts of food for their size. Insectivorous bats may eat over 120 percent of their body weight per day, while frugivorous bats may eat over twice their weight.[138] They can travel significant distances each night, exceptionally as much as 38.5 km (24 mi) in the spotted bat (Euderma maculatum), in search of food.[139] Bats use a variety of hunting strategies.[120] Bats get most of their water from the food they eat; many species also drink from water sources like lakes and streams, flying over the surface and dipping their tongues into the water.[140]
The Chiroptera as a whole are in the process of losing the ability to synthesise vitamin C.[141] In a test of 34 bat species from six major families, including major insect- and fruit-eating bat families, all were found to have lost the ability to synthesise it, and this loss may derive from a common bat ancestor, as a single mutation.[142][b] At least two species of bat, the frugivorous bat (Rousettus leschenaultii) and the insectivorous bat (Hipposideros armiger), have retained their ability to produce vitamin C.[143]
Most microbats, especially in temperate areas, prey on insects.[137] The diet of an insectivorous bat may span many species,[144] including flies, mosquitos, beetles, moths, grasshoppers, crickets, termites, bees, wasps, mayflies and caddisflies.[40][145][146] Large numbers of Mexican free-tailed bats (Tadarida brasiliensis) fly hundreds of metres above the ground in central Texas to feed on migrating moths.[147] Species that hunt insects in flight, like the little brown bat (Myotis lucifugus), may catch an insect in mid-air with the mouth, and eat it in the air or use their tail membranes or wings to scoop up the insect and carry it to the mouth.[148][149] The bat may also take the insect back to its roost and eat it there.[150] Slower moving bat species, such as the brown long-eared bat (Plecotus auritus) and many horseshoe bat species, may take or glean insects from vegetation or hunt them from perches.[40] Insectivorous bats living at high latitudes have to consume prey with higher energetic value than tropical bats.[151]
Fruit eating, or frugivory, is found in both major suborders. Bats prefer ripe fruit, pulling it off the trees with their teeth. They fly back to their roosts to eat the fruit, sucking out the juice and spitting the seeds and pulp out onto the ground. This helps disperse the seeds of these fruit trees, which may take root and grow where the bats have left them, and many species of plants depend on bats for seed dispersal.[152][153] The Jamaican fruit bat (Artibeus jamaicensis) has been recorded carrying fruits weighing 3–14 g (1⁄8–1⁄2 oz) or even as much as 50 g (1+3⁄4 oz).[154]
Nectar-eating bats have acquired specialised adaptations. These bats possess long muzzles and long, extensible tongues covered in fine bristles that aid them in feeding on particular flowers and plants.[153][155] The tube-lipped nectar bat (Anoura fistulata) has the longest tongue of any mammal relative to its body size. This is beneficial to them in terms of pollination and feeding. Their long, narrow tongues can reach deep into the long cup shape of some flowers. When the tongue retracts, it coils up inside the rib cage.[155] Because of these features, nectar-feeding bats cannot easily turn to other food sources in times of scarcity, making them more prone to extinction than other types of bat.[156][157] Nectar feeding also aids a variety of plants, since these bats serve as pollinators, as pollen gets attached to their fur while they are feeding. Around 500 species of flowering plant rely on bat pollination and thus tend to open their flowers at night.[153] Many rainforest plants depend on bat pollination.[158]
Some bats prey on other vertebrates, such as fish, frogs, lizards, birds and mammals.[40][160] The fringe-lipped bat (Trachops cirrhosus,) for example, is skilled at catching frogs. These bats locate large groups of frogs by tracking their mating calls, then plucking them from the surface of the water with their sharp canine teeth.[161] The greater noctule bat can catch birds in flight.[159] Some species, like the greater bulldog bat (Noctilio leporinus) hunt fish. They use echolocation to detect small ripples on the water's surface, swoop down and use specially enlarged claws on their hind feet to grab the fish, then take their prey to a feeding roost and consume it.[162] At least two species of bat are known to feed on other bats: the spectral bat (Vampyrum spectrum), and the ghost bat (Macroderma gigas).[163]
.jpg)
A few species, specifically the common, white-winged, and hairy-legged vampire bats, feed only on animal blood (hematophagy). The common vampire bat typically feeds on large mammals such as cattle; the hairy-legged and white-winged vampires feed on birds.[164] Vampire bats target sleeping prey and can detect deep breathing.[165] Heat sensors in the nose help them to detect blood vessels near the surface of the skin.[166] They pierce the animal's skin with their teeth, biting away a small flap,[167] and lap up the blood with their tongues, which have lateral grooves adapted to this purpose.[168] The blood is kept from clotting by an anticoagulant in the saliva.[167]
Bats are subject to predation from birds of prey, such as owls, hawks, and falcons, and at roosts from terrestrial predators able to climb, such as cats.[169] Low-flying bats are vulnerable to crocodiles.[170] Twenty species of tropical New World snakes are known to capture bats, often waiting at the entrances of refuges, such as caves, for bats to fly past.[171] J. Rydell and J. R. Speakman argue that bats evolved nocturnality during the early and middle Eocene period to avoid predators.[169] The evidence is thought by some zoologists to be equivocal so far.[172]
As most mammals, bats are hosts to a number of internal and external parasites.[173] Among ectoparasites, bats carry fleas and mites, as well as specific parasites such as bat bugs and bat flies (Nycteribiidae and Streblidae).[174][175] Bats are among the few non-aquatic mammalian orders that do not host lice, possibly due to competition from more specialised parasites that occupy the same niche.[175]
White nose syndrome is a condition associated with the deaths of millions of bats in the Eastern United States and Canada.[176] The disease is named after a white fungus, Pseudogymnoascus destructans, found growing on the muzzles, ears, and wings of affected bats. The fungus is mostly spread from bat to bat, and causes the disease.[177] The fungus was first discovered in central New York State in 2006 and spread quickly to the entire Eastern US north of Florida; mortality rates of 90–100% have been observed in most affected caves.[178] New England and the mid-Atlantic states have, since 2006, witnessed entire species completely extirpated and others with numbers that have gone from the hundreds of thousands, even millions, to a few hundred or less.[179] Nova Scotia, Quebec, Ontario, and New Brunswick have witnessed identical die offs, with the Canadian government making preparations to protect all remaining bat populations in its territory.[180] Scientific evidence suggests that longer winters where the fungus has a longer period to infect bats result in greater mortality.[181][182][183] In 2014, the infection crossed the Mississippi River,[184] and in 2017, it was found on bats in Texas.[185]
Bats are natural reservoirs for a large number of zoonotic pathogens,[186] including rabies, endemic in many bat populations,[187][188][189] histoplasmosis both directly and in guano,[190] Nipah and Hendra viruses,[191][192] and possibly the ebola virus,[193][194] whose natural reservoir is yet unknown.[195][196] Their high mobility, broad distribution, long life spans, substantial sympatry (range overlap) of species, and social behaviour make bats favourable hosts and vectors of disease.[197] Reviews have found different answers as to whether bats have more zoonotic viruses than other mammal groups. One 2015 review found that bats, rodents, and primates all harbored significantly more zoonotic viruses (which can be transmitted to humans) than other mammal groups, though the differences among the aforementioned three groups were not significant (bats have no more zoonotic viruses than rodents and primates).[198] Another 2020 review of mammals and birds found that the identify of the taxonomic groups did not have any impact on the probability of harboring zoonotic viruses. Instead, more diverse groups had greater viral diversity.[199]
They seem to be highly resistant to many of the pathogens they carry, suggesting a degree of adaptation to their immune systems.[197][200][201] Their interactions with livestock and pets, including predation by vampire bats, accidental encounters, and the scavenging of bat carcasses, compound the risk of zoonotic transmission.[188] Bats are implicated in the emergence of severe acute respiratory syndrome (SARS) in China, since they serve as natural hosts for coronaviruses, several from a single cave in Yunnan, one of which developed into the SARS virus.[190][202][203] However, they neither cause nor spread COVID-19.[204]
Some bats lead solitary lives, while others live in colonies of more than a million.[205] For instance, the Mexican free-tailed bat fly for more than one thousand miles to the 100-foot (30 m) wide cave known as Bracken Cave every March to October which plays home to an astonishing twenty million of the species,[206] whereas a mouse-eared bat lives an almost completely solitary life.[207] Living in large colonies lessens the risk to an individual of predation.[40] Temperate bat species may swarm at hibernation sites as autumn approaches. This may serve to introduce young to hibernation sites, signal reproduction in adults and allow adults to breed with those from other groups.[208]
Several species have a fission-fusion social structure, where large numbers of bats congregate in one roosting area, along with breaking up and mixing of subgroups. Within these societies, bats are able to maintain long-term relationships.[209] Some of these relationships consist of matrilineally related females and their dependent offspring.[210] Food sharing and mutual grooming may occur in certain species, such as the common vampire bat (Desmodus rotundus), and these strengthen social bonds.[211][212]
Bats are among the most vocal of mammals and produce calls to attract mates, find roost partners and defend resources. These calls are typically low-frequency and can travel long distances.[40][214] Mexican free-tailed bats are one of the few species to "sing" like birds. Males sing to attract females. Songs have three phrases: chirps, trills and buzzes, the former having "A" and "B" syllables. Bat songs are highly stereotypical but with variation in syllable number, phrase order, and phrase repetitions between individuals.[213] Among greater spear-nosed bats (Phyllostomus hastatus), females produce loud, broadband calls among their roost mates to form group cohesion. Calls differ between roosting groups and may arise from vocal learning.[215]
In a study on captive Egyptian fruit bats, 70% of the directed calls could be identified by the researchers as to which individual bat made it, and 60% could be categorised into four contexts: squabbling over food, jostling over position in their sleeping cluster, protesting over mating attempts and arguing when perched in close proximity to each other. The animals made slightly different sounds when communicating with different individual bats, especially those of the opposite sex.[216] In the highly sexually dimorphic hammer-headed bat (Hypsignathus monstrosus), males produce deep, resonating, monotonous calls to attract females. Bats in flight make vocal signals for traffic control. Greater bulldog bats honk when on a collision course with each other.[214]
Bats also communicate by other means. Male little yellow-shouldered bats (Sturnira lilium) have shoulder glands that produce a spicy odour during the breeding season. Like many other species, they have hair specialised for retaining and dispersing secretions. Such hair forms a conspicuous collar around the necks of the some Old World megabat males. Male greater sac-winged bats (Saccopteryx bilineata) have sacs in their wings in which they mix body secretions like saliva and urine to create a perfume that they sprinkle on roost sites, a behaviour known as "salting". Salting may be accompanied by singing.[214]
Most bat species are polygynous, where males mate with multiple females. Male pipistrelle, noctule and vampire bats may claim and defend resources that attract females, such as roost sites, and mate with those females. Males unable to claim a site are forced to live on the periphery where they have less reproductive success.[217][40] Promiscuity, where both sexes mate with multiple partners, exists in species like the Mexican free-tailed bat and the little brown bat.[218][219] There appears to be bias towards certain males among females in these bats.[40] In a few species, such as the yellow-winged bat and spectral bat, adult males and females form monogamous pairs.[40][220] Lek mating, where males aggregate and compete for female choice through display, is rare in bats[221] but occurs in the hammerheaded bat.[222]
For temperate living bats, mating takes place in late summer and early autumn.[223] Tropical bats may mate during the dry season.[224] After copulation, the male may leave behind a mating plug to block the sperm of other males and thus ensure his paternity.[225] In hibernating species, males are known to mate with females in torpor.[40] Female bats use a variety of strategies to control the timing of pregnancy and the birth of young, to make delivery coincide with maximum food ability and other ecological factors. Females of some species have delayed fertilisation, in which sperm is stored in the reproductive tract for several months after mating. Mating occurs in late summer to early autumn but fertilisation does not occur until the following late winter to early spring. Other species exhibit delayed implantation, in which the egg is fertilised after mating, but remains free in the reproductive tract until external conditions become favourable for giving birth and caring for the offspring.[226] In another strategy, fertilisation and implantation both occur, but development of the foetus is delayed until good conditions prevail. During the delayed development the mother keeps the fertilised egg alive with nutrients. This process can go on for a long period, because of the advanced gas exchange system.[227]
For temperate living bats, births typically take place in May or June in the northern hemisphere; births in the southern hemisphere occur in November and December. Tropical species give birth at the beginning of the rainy season.[228] In most bat species, females carry and give birth to a single pup per litter.[229] At birth, a bat pup can be up to 40 percent of the mother's weight,[40] and the pelvic girdle of the female can expand during birth as the two-halves are connected by a flexible ligament.[230] Females typically give birth in a head-up or horizontal position, using gravity to make birthing easier. The young emerges rear-first, possibly to prevent the wings from getting tangled, and the female cradles it in her wing and tail membranes. In many species, females give birth and raise their young in maternity colonies and may assist each other in birthing.[231][232][230]
Most of the care for a young bat comes from the mother. In monogamous species, the father plays a role. Allo-suckling, where a female suckles another mother's young, occurs in several species. This may serve to increase colony size in species where females return to their natal colony to breed.[40] A young bat's ability to fly coincides with the development of an adult body and forelimb length. For the little brown bat, this occurs about eighteen days after birth. Weaning of young for most species takes place in under eighty days. The common vampire bat nurses its offspring beyond that and young vampire bats achieve independence later in life than other species. This is probably due to the species' blood-based diet, which is difficult to obtain on a nightly basis.[233]
The maximum lifespan of bats is three-and-a-half times longer than other mammals of similar size. Six species have been recorded to live over thirty years in the wild: the brown long-eared bat (Plecotus auritus), the little brown bat (Myotis lucifugus), the Siberian bat (Myotis sibiricus), the lesser mouse-eared bat (Myotis blythii) the greater horseshoe bat (Rhinolophus ferrumequinum), and the Indian flying fox (Pteropus giganteus).[234] One hypothesis consistent with the rate-of-living theory links this to the fact that they slow down their metabolic rate while hibernating; bats that hibernate, on average, have a longer lifespan than bats that do not.[235][236]
Another hypothesis is that flying has reduced their mortality rate, which would also be true for birds and gliding mammals. Bat species that give birth to multiple pups generally have a shorter lifespan than species that give birth to only a single pup. Cave-roosting species may have a longer lifespan than non-roosting species because of the decreased predation in caves. A male Siberian bat was recaptured in the wild after 41 years, making it the oldest known bat.[236][237]
Conservation statuses of bats as of 2020 according to the IUCN (1,314 species in total)[238]
Groups such as the Bat Conservation International[239] aim to increase awareness of bats' ecological roles and the environmental threats they face. In the United Kingdom, all bats are protected under the Wildlife and Countryside Acts, and disturbing a bat or its roost can be punished with a heavy fine.[240] In Sarawak, Malaysia, "all bats"[241] are protected under the Wildlife Protection Ordinance 1998,[241] but species such as the hairless bat (Cheiromeles torquatus) are still eaten by the local communities.[242] Humans have caused the extinction of several species of bat in modern history, the most recent being the Christmas Island pipistrelle (Pipistrellus murrayi), which was declared extinct in 2009.[243]
Many people put up bat houses to attract bats.[244] The 1991 University of Florida bat house is the largest occupied artificial roost in the world, with around 400,000 residents.[245] In Britain, thickwalled and partly underground World War II pillboxes have been converted to make roosts for bats,[246][247] and purpose-built bat houses are occasionally built to mitigate damage to habitat from road or other developments.[248][249] Cave gates are sometimes installed to limit human entry into caves with sensitive or endangered bat species. The gates are designed not to limit the airflow, and thus to maintain the cave's micro-ecosystem.[250] Of the 47 species of bats found in the United States, 35 are known to use human structures, including buildings and bridges. Fourteen species use bat houses.[251]
Bats are eaten in countries across Africa, Asia and the Pacific Rim. In some cases, such as in Guam, flying foxes have become endangered through being hunted for food.[252] There is evidence that wind turbines create sufficient barotrauma (pressure damage) to kill bats.[253] Bats have typical mammalian lungs, which are thought to be more sensitive to sudden air pressure changes than the lungs of birds, making them more liable to fatal rupture.[254][255][256][257][258] Bats may be attracted to turbines, perhaps seeking roosts, increasing the death rate.[254] Acoustic deterrents may help to reduce bat mortality at wind farms.[259]
,_from_Los_Caprichos_-_Google_Art_Project.jpg)
Since bats are mammals, yet can fly, they are considered to be liminal beings in various traditions.[260] In many cultures, including in Europe, bats are associated with darkness, death, witchcraft, and malevolence.[261] Among Native Americans such as the Creek, Cherokee and Apache, the bat is identified as a trickster.[262] In Tanzania, a winged batlike creature known as Popobawa is believed to be a shapeshifting evil spirit that assaults and sodomises its victims.[263] In Aztec mythology, bats symbolised the land of the dead, destruction, and decay.[264][265][266] An East Nigerian tale tells that the bat developed its nocturnal habits after causing the death of his partner, the bush-rat, and now hides by day to avoid arrest.[267]
More positive depictions of bats exist in some cultures. In China, bats have been associated with happiness, joy and good fortune. Five bats are used to symbolise the "Five Blessings": longevity, wealth, health, love of virtue and peaceful death.[268] The bat is sacred in Tonga and is often considered the physical manifestation of a separable soul.[269] In the Zapotec civilisation of Mesoamerica, the bat god presided over corn and fertility.[270]
The Weird Sisters in Shakespeare's Macbeth used the fur of a bat in their brew.[271] In Western culture, the bat is often a symbol of the night and its foreboding nature. The bat is a primary animal associated with fictional characters of the night, both villainous vampires, such as Count Dracula and before him Varney the Vampire,[272] and heroes, such as the DC Comics character Batman.[273] Kenneth Oppel's Silverwing novels narrate the adventures of a young bat,[274] based on the silver-haired bat of North America.[275]
The bat is sometimes used as a heraldic symbol in Spain and France, appearing in the coats of arms of the towns of Valencia, Palma de Mallorca, Fraga, Albacete, and Montchauvet.[276][277][278] Three US states have an official state bat. Texas and Oklahoma are represented by the Mexican free-tailed bat, while Virginia is represented by the Virginia big-eared bat (Corynorhinus townsendii virginianus).[279]
Insectivorous bats in particular are especially helpful to farmers, as they control populations of agricultural pests and reduce the need to use pesticides. It has been estimated that bats save the agricultural industry of the United States anywhere from $3.7 billion to $53 billion per year in pesticides and damage to crops. This also prevents the overuse of pesticides, which can pollute the surrounding environment, and may lead to resistance in future generations of insects.[280]
Bat dung, a type of guano, is rich in nitrates and is mined from caves for use as fertiliser.[281] During the US Civil War, saltpetre was collected from caves to make gunpowder. At the time, it was believed that the nitrate all came from the bat guano, but it is now known that most of it is produced by nitrifying bacteria.[282]
The Congress Avenue Bridge in Austin, Texas, is the summer home to North America's largest urban bat colony, an estimated 1,500,000 Mexican free-tailed bats. About 100,000 tourists a year visit the bridge at twilight to watch the bats leave the roost.[283]
Bats are mammals of the order Chiroptera (/kˈaɪrəptɛrə/). With their forelimbs adapted as wings, they are the only mammals capable of true and sustained flight. Bats are more agile in flight than most birds, flying with their very long spread-out digits covered with a thin membrane or patagium. The smallest bat, and arguably the smallest extant mammal, is Kitti's hog-nosed bat, which is 29–34 millimetres (1+1⁄8–1+3⁄8 inches) in length, 150 mm (6 in) across the wings and 2–2.6 g (1⁄16–3⁄32 oz) in mass. The largest bats are the flying foxes, with the giant golden-crowned flying fox (Acerodon jubatus) reaching a weight of 1.6 kg (3+1⁄2 lb) and having a wingspan of 1.7 m (5 ft 7 in).
The second largest order of mammals after rodents, bats comprise about 20% of all classified mammal species worldwide, with over 1,400 species. These were traditionally divided into two suborders: the largely fruit-eating megabats, and the echolocating microbats. But more recent evidence has supported dividing the order into Yinpterochiroptera and Yangochiroptera, with megabats as members of the former along with several species of microbats. Many bats are insectivores, and most of the rest are frugivores (fruit-eaters) or nectarivores (nectar-eaters). A few species feed on animals other than insects; for example, the vampire bats feed on blood. Most bats are nocturnal, and many roost in caves or other refuges; it is uncertain whether bats have these behaviours to escape predators. Bats are present throughout the world, with the exception of extremely cold regions. They are important in their ecosystems for pollinating flowers and dispersing seeds; many tropical plants depend entirely on bats for these services.
Bats provide humans with some direct benefits, at the cost of some disadvantages. Bat dung has been mined as guano from caves and used as fertiliser. Bats consume insect pests, reducing the need for pesticides and other insect management measures. They are sometimes numerous enough and close enough to human settlements to serve as tourist attractions, and they are used as food across Asia and the Pacific Rim. However, fruit bats are frequently considered pests by fruit growers. Due to their physiology, bats are one type of animal that acts as a natural reservoir of many pathogens, such as rabies; and since they are highly mobile, social, and long-lived, they can readily spread disease among themselves. If humans interact with bats, these traits become potentially dangerous to humans. Some bats are also predators of mosquitoes, suppressing the transmission of mosquito-borne diseases.
Depending on the culture, bats may be symbolically associated with positive traits, such as protection from certain diseases or risks, rebirth, or long life, but in the West, bats are popularly associated with darkness, malevolence, witchcraft, vampires, and death.
Jangokiropteroj Yangochiroptera
Jinpterokiropteroj Yinpterochiroptera
Vidu tekston por familioj.
Kiropteroj, Ĥiropteroj, aŭ Vespertoj estas flugantaj mamuloj. En malvarmaj regionoj, ekzemple Eŭropo kaj Nordameriko, ili vivas precipe en kavernoj kaj forlasitaj domoj, dum en tropikaj regionoj, ekzemple Afriko, Sud-Ameriko, Azio, kaj Aŭstralio, ili kutime tranoktas sur arboj.
Multaj specioj de kiropteroj movas sin orientiĝante en la spaco per ultravoĉo, tipe dum la nokto, kaj dumtage ili dormas en kaverno. Ili flugas per la t.n. haŭtvelo (patagium).
La plejparto el la vespertoj manĝas fruktojn kaj insektojn. Escepto vivas en Sudameriko, kie estas specio kiu suĉas sangon de mamuloj, kaj, kompreneble ankaŭ tiun de homoj: kurioze, male al folklora ideo, ili ne mordas kolon, sed preferinde grandan piedfingron. Tiu sudamerika vesperto ofte estas transportanto de malsanoj kaj povas mortigi per kontaĝado de rabio. En Brazilo mortis 29 homoj pro rabio kontaminigitaj per vespertoj en 2005.
En Aŭstralio vivas vesperto, kiun oni alnomas "fluganta vulpo" - la plej granda vesperto sur nia planedo, tiel ĝi povas atingi enverguron de 2 metroj. En Brazilo, la plej granda vesperto havas unu metran enverguron. La plejmalgranda vesperto vivas en Tajlando kaj pezas nur 2 gramojn.
La kapablo facile adaptiĝi al la medio, portis ilin al ĉiuj punktoj de la tero. En frostaj regionoj, por ŝpari al si energion, ili travintras 2/3 de jaro, tiel malaltigante la korpan temperaturon ĝis 12 °C (la normala temperaturo estas 36 °C).
En Eŭropo la kiropteroj estas forte protektitaj bestoj.
Flugo kapabligis vespertojn fariĝi iun de la plej larĝe distribuitaj grupoj de mambestoj. Krom la Arkto, la Antarkto kaj izolitaj oceanaj insuloj, vespertoj ekzistas ĉie tra la mondo. Vespertoj troviĝas en preskaŭ ĉiu vivejo disponebla sur Tero. Malsamaj specioj elektas malsamajn vivejojn dum malsamaj sezonoj — fluktuanta inter marbordoj, montoj kaj eĉ dezertoj — sed vespertaj vivejoj havas du bazajn postulojn: ripozejoj, kie ili pasigas la tagon aŭ diskodormas, kaj lokoj por furaĝi. Vespertaj ripozejoj (Angle: "Roosts") povas troviĝi en kavoj, fendoj, foliaro, kaj eĉ homfaritaj strukturoj; kaj inkluzivu "tendojn", kiujn vespertoj konstruas per mordado na folioj.
Noktaj kutimoj de vespertoj, la vivo en kavernoj kaj la malinklino al la lumo, igis homojn rilatigi ilin al la malbono kaj oni ligas superstiĉojn al kiropteroj. Sed en la pratempaj kulturoj, la rolo de la vespertoj en nia mondo ne estis tiel malbona. Inter la Majaoj, ili estis adorataj per la nomo z'otz. En Ĉinio vespertoj simbolas feliĉon kaj ĝis nun en kelkaj regionoj de Skotlando, la monvaloroj de la domoj kaj kasteloj plialtiĝas, se estas vespertoj loĝantaj en ili. En Aŭstralio, kelkmiloj da turistoj vizitas la Nacian Parkon Lamington por vidi flugantajn vulpojn.
Laŭ pli fruaj taksonomioj en la ordo de la Kiropteroj (Chiroptera) estis du subordoj: la Grandkiropteroj (Megachiroptera) kun nur unu familio, la Pteropedoj (Pteropidae), kaj la Malgrandkiropteroj (Microchiroptera) kun ĉiuj aliaj familioj.
De ĉ. 2000 oni distingas jene (sed la esploro daŭre progresas):
Embalonuredoj (Emballonuridae)
Nikteredoj (Nycteridae)
Mizopodedoj (Myzopodidae)
Mistacinedoj (Mystacinidae)
Mormoopedoj (Mormoopidae)
Filostomedoj (Phyllostomidae)
Tiropteredoj (Thyropteridae)
Furipteredoj (Furipteridae)
Noktiliedoj (Noctilionidae)
Vespertilionedoj (Vespertilionidae)
Molosedoj (Molossidae)
Nataledoj (Natalidae)
Pteropedoj (Pteropodidae)
Rinolofedoj (Rhinolophidae)
Rinopomedoj (Rhinopomatidae)
Kraseonikteredoj (Craseonycteridae)
Megadermedoj (Megadermatidae)
ordo : ĤIROPTEROJ - Chiroptera
necerta enlistigo : † pravespertedoj - Icaronycteridae
Jangokiropteroj Yangochiroptera
Jinpterokiropteroj Yinpterochiroptera
Vidu tekston por familioj.
Kiropteroj, Ĥiropteroj, aŭ Vespertoj estas flugantaj mamuloj. En malvarmaj regionoj, ekzemple Eŭropo kaj Nordameriko, ili vivas precipe en kavernoj kaj forlasitaj domoj, dum en tropikaj regionoj, ekzemple Afriko, Sud-Ameriko, Azio, kaj Aŭstralio, ili kutime tranoktas sur arboj.
Multaj specioj de kiropteroj movas sin orientiĝante en la spaco per ultravoĉo, tipe dum la nokto, kaj dumtage ili dormas en kaverno. Ili flugas per la t.n. haŭtvelo (patagium).
La plejparto el la vespertoj manĝas fruktojn kaj insektojn. Escepto vivas en Sudameriko, kie estas specio kiu suĉas sangon de mamuloj, kaj, kompreneble ankaŭ tiun de homoj: kurioze, male al folklora ideo, ili ne mordas kolon, sed preferinde grandan piedfingron. Tiu sudamerika vesperto ofte estas transportanto de malsanoj kaj povas mortigi per kontaĝado de rabio. En Brazilo mortis 29 homoj pro rabio kontaminigitaj per vespertoj en 2005.
En Aŭstralio vivas vesperto, kiun oni alnomas "fluganta vulpo" - la plej granda vesperto sur nia planedo, tiel ĝi povas atingi enverguron de 2 metroj. En Brazilo, la plej granda vesperto havas unu metran enverguron. La plejmalgranda vesperto vivas en Tajlando kaj pezas nur 2 gramojn.
La kapablo facile adaptiĝi al la medio, portis ilin al ĉiuj punktoj de la tero. En frostaj regionoj, por ŝpari al si energion, ili travintras 2/3 de jaro, tiel malaltigante la korpan temperaturon ĝis 12 °C (la normala temperaturo estas 36 °C).
En Eŭropo la kiropteroj estas forte protektitaj bestoj.
Los quirópteros (Chiroptera), conocidos comúnmente como murciélagos,[N 1] son un orden de mamíferos placentarios cuyas extremidades superiores se desarrollaron como alas. Con unas mil cuatrocientas especies actuales, representan aproximadamente un 20 % de todas las especies de mamíferos,[4] lo que los convierte, tras los roedores, en el segundo orden más diverso de esta clase. Están presentes en todos los continentes, excepto en la Antártida.[5]
Son los únicos mamíferos capaces de volar,[N 2] se han extendido por casi todo el mundo y han ocupado una gran variedad de nichos ecológicos diferentes. Desempeñan un papel ecológico vital como polinizadores, como controladores de plagas de insectos y pequeños vertebrados y también desarrollan un importante papel en la dispersión de semillas; muchas plantas tropicales dependen por completo de los murciélagos.[6] Tienen las patas anteriores transformadas en alas y más de la mitad de especies conocidas se orientan y cazan por medio de la ecolocalización.[7] Cerca de un 70 % de las especies son insectívoras y la mayor parte del resto frugívoras; algunas se alimentan de pequeños vertebrados como ranas, roedores, aves, peces, otros murciélagos o, como en el caso de los vampiros (subfamilia Desmodontinae), de sangre.
Su tamaño varía desde los 29-33 mm de longitud y 2 g de peso del murciélago moscardón (Craseonycteris thonglongyai), a los más de 1,5 m de envergadura y 1,2 kg de peso del zorro volador filipino (Acerodon jubatus).
A causa de los hábitos nocturnos de la mayoría de sus especies y la ancestral incomprensión sobre cómo podían «ver» en la oscuridad, se les consideraba y todavía se les considera a menudo como habitantes siniestros de la noche, y con pocas excepciones (como en China, donde son símbolo de felicidad y provecho) en la mayor parte del mundo los murciélagos han causado temor entre los humanos a lo largo de la historia; iconos imprescindibles en el cine de terror, aparecen en multitud de mitos y leyendas y, aunque en realidad solo tres especies son hematófagas, a menudo se les asocia a los vampiros mitológicos.
El nombre científico del orden, Chiroptera, proviene de dos vocablos griegos, cheir (χειρ), mano, y pteron (πτερον), ala. Aunque pocos quirópteros lo son completamente, antiguamente predominaba la creencia de que eran ciegos, como demuestra el origen de su nombre común, «murciélago», que es una metátesis histórica de «murciégalo», formada por la expresión del castellano antiguo mur cego 'ratón ciego', la cual deriva a su vez de la unión de los términos latinos mus, ratón, caecŭlus (diminutivo de caecus), ciego, y alatus, alado. En otras lenguas su nombre también es una palabra compuesta que alude a su parecido con estos roedores y a su capacidad de volar, como ratpenat (rata alada) en catalán, o Fledermaus (ratón que vuela) en alemán, en euskera se llama sagu zahar (ratón viejo), los chinos les llaman sein-shii (ratón celeste) y los aztecas les llamaban quimich-papalotl, de quimich, ratón, y papalotl, mariposa.[8][3][9][10]
El término «vampiro», que se utiliza como nombre común de los murciélagos hematófagos, proviene del francés vampire, y este del alemán Vampir.[11] Esta palabra tiene su origen en los míticos vampiros, término que generalmente se acepta que tiene su origen en la lengua eslava y la magiar, aunque su origen etimológico es incierto.[12]
Los murciélagos, junto con las aves y los ya extintos pterosaurios, son los únicos animales vertebrados capaces de volar.[13] Para conseguirlo, han desarrollado una serie de caracteres destinados a permitir el vuelo; excepto el pulgar, todos los dedos de las manos están particularmente alargados y sostienen una fina membrana de piel, flexible y elástica, que garantiza la sustentación. Esta membrana, denominada patagio, está formada por dos capas de piel que recubren una capa central de tejidos inervados, vasos sanguíneos y fibras musculares.[14]
Su pelaje varía según las especies, pero generalmente son pardos, grises, amarillos, rojos y negros.[15] Su tamaño varía desde los 29-33 mm de longitud y 2 g de peso del murciélago moscardón (Craseonycteris thonglongyai), el mamífero más pequeño existente en la actualidad,[16] a los más de 1,5 m de longitud y 1,2 kg de peso del gran zorro volador filipino (Acerodon jubatus).[17][18] Otros murciélagos de gran tamaño son el zorro volador de la India (Pteropus giganteus), el zorro volador de Livingston (Pteropus livingstonii) o el gran zorro volador (Pteropus vampyrus), el murciélago de mayor envergadura. A pesar de su nombre, los megaquirópteros no son siempre mayores que los microquirópteros, pues algunas especies tan solo miden seis centímetros de longitud y son más pequeños que los microquirópteros de mayor tamaño.
La orientación de sus extremidades inferiores es única entre los mamíferos; la unión de la cadera está girada 90° de forma que las piernas se proyectan de lado y la cara de las rodillas casi hacia atrás. En parte debido a esta rotación, su movimiento al andar es generalmente torpe y los diferencia de otros tetrápodos. Este diseño de las extremidades inferiores da apoyo al patagio en el vuelo y les permite colgarse boca abajo, posición en la que pasan gran parte de su vida, pendiendo de las ramas de los árboles o de los techos de las cuevas donde habitan. También tienen el pulgar de los pies libre y está dotado de una uña que les ayuda a colgarse y trepar. Cuando están colgados, su peso ejerce una tracción sobre los tendones que mantiene las garras en posición de enganche, lo que les permite permanecer colgados incluso dormidos y no gastar energía aunque permanezcan en esa posición durante grandes periodos de tiempo.[19][20]
La principal adaptación esquelética de este orden de mamíferos es un pronunciado alargamiento del quiridio, especialmente en sus huesos más separados de la línea media. El radio es largo y la ulna reducida y está fusionada con este, y el húmero es también muy largo y con una cabeza grande, articulada con la escápula de una forma especial, pues los movimientos de vuelo se dan sobre todo a nivel del hombro, permaneciendo rígido el resto de la extremidad; el codo tan solo permite movimientos de flexión-extensión y el carpo realiza la flexión-extensión y el despliegue de los dedos. El primer dedo es robusto y externo al ala y siempre está provisto de uña (en el caso de los megaquirópteros también el segundo dedo); el resto de metacarpianos y falanges proximales están especialmente alargados para sostener el patagio, con las falanges distales relativamente cortas. Las extremidades posteriores son débiles y cuentan con cinco dedos provistos de uñas, que utilizan para colgarse sin necesidad de contracción muscular.[21]
El esternón forma una quilla donde se insertan sus potentes músculos pectorales y la ancha y vigorosa clavícula suele estar fusionada con el esternón y la escápula. Las costillas son anchas, tienen poca movilidad y pueden fusionarse entre sí y con las vértebras, lo que hace que su respiración sea predominantemente diafragmática. La pelvis ha evolucionado para adaptarse al vuelo; se halla desplazada de forma que el acetábulo queda situado dorsalmente y la pata se sostiene hacia afuera y hacia arriba, y generalmente carecen de sínfisis pubiana; en los microquirópteros, el ilion y el sacro están fusionados hasta el nivel del acetábulo, con lo que carecen de movilidad en la unión iliosacral, y en el caso de los zorros voladores los dos huesos están completamente fusionados. Las esternebras son robustas y están fusionadas, y las espinas neurales, la propia columna vertebral y especialmente la región lumbar son cortas. La columna está compuesta por siete vértebras cervicales, once vértebras torácicas y hasta diez vértebras caudales; para sustentar sus poderosos músculos de vuelo, las vértebras torácicas están fuertemente unidas entre sí formando una columna rígida.[21][22][23]
Su cabeza difiere considerablemente de una especie a otra. La cabeza de muchos murciélagos recuerda la de otros animales como pueden ser los ratones, pero tienen estructuras diferenciales en los quirópteros. Muchos tienen láminas nasales u otras estructuras en la cara, que sirven para emitir o potenciar los ultrasonidos. Las orejas, que en muchas especies son de gran tamaño, a menudo están dotadas de surcos o arrugas, además del trago, un lóbulo de piel que mejora su capacidad de ecolocalización.
Los microquirópteros tienen una visión dicromática en blanco y negro, mientras que los megaquirópteros ven en color.[24] Aunque los ojos de la mayoría de los microquirópteros son pequeños y están poco desarrollados, con una baja agudeza visual, no se puede decir que sean ciegos. Utilizan la vista como ayuda en la navegación, especialmente en distancias largas, a las que no alcanza la ecolocalización. Según investigaciones recientes, algunas especies también perciben la luz ultravioleta reflejada por algunas flores, lo que les ayudaría a encontrar néctar.[25] Algunos disponen de un sentido de magnetorrecepción, lo que les permite orientarse utilizando el campo magnético terrestre, de manera similar a las aves migratorias y otros animales, y les ayuda a orientarse durante sus vuelos nocturnos.[26] Al carecer de ecolocalización, los ojos de los megaquirópteros están más desarrollados que los de los microquirópteros, y emplean el olfato y la vista para orientarse y localizar su alimento; su capacidad para captar la luz se intensifica por numerosas proyecciones de los bastoncillos de la retina.[15]
Tienen generalmente entre 32 y 38 dientes, de los cuales están especialmente desarrollados los caninos. La evolución de diferentes modos de alimentación ha desarrollado múltiples configuraciones dentales, y en este orden de mamíferos se conocen unas 50 fórmulas dentales diferentes; el vampiro común (Desmodus rotundus), con veinte dientes, es una de las especies de quiróptero con menor número. Los dientes de los microquirópteros son similares a los de los animales insectívoros; están muy afilados con el fin de penetrar el duro exoesqueleto de los insectos o la piel de la fruta. Los de los megaquirópteros están adaptados para morder la dura piel de algunos frutos.
La especie Anoura fistulata tiene la lengua más larga en relación a la medida corporal de todos los mamíferos. Con su lengua larga y estrecha puede llegar al fondo de muchas flores con receptáculo cónico y alargado, y le ayuda a polinizar y alimentarse. Cuando retracta la lengua, se enrolla dentro su caja torácica.[27]
Los quirópteros son un ejemplo de la gran variedad de posibilidades de desarrollo que pueden tener las patas de los tetrápodos. Excepto en el pulgar, todas las falanges de los dedos de sus patas anteriores están especialmente alargadas para sostener una extensa y fina membrana de piel, flexible y elástica, que recibe el nombre de patagio y que le permite la sustentación en el aire. El patagio está formado por una capa central de tejidos plagados de nervios, vasos sanguíneos y fibras musculares, recubierta por ambos lados con capas de piel.[14] El patagio se divide en propatagio (la parte que va desde el cuello hasta el primer dedo), dactilopatagio (entre los dedos), plagiopatagio (entre el último dedo y las patas posteriores) y uropatagio (membrana caudal o interfemoral, que une ambas extremidades posteriores entre sí, incluyendo la cola en todo o en parte).[28] Dependiendo de las especies y su estilo de vuelo, pueden tener un uropatagio muy largo, ser más reducido o incluso carecer de él; del mismo modo algunas como Anoura spp. y Sturnira spp. carecen de uropatagio evidente y los géneros Desmodus, Diphylla y Diaemus carecen de cola pero tienen uropatagio, aunque muy estrecho.[29]
Los huesos de los dedos son mucho más flexibles que los de otros mamíferos. Una de las razones es que el cartílago carece de calcio y otros minerales en su extremo, lo que les permite una gran torsión sin romperse. La sección de los huesos de los dedos es aplanada, en lugar de circular como por ejemplo en los humanos, lo que los hace todavía más flexibles. La piel de las membranas alares es muy elástica y se puede estirar mucho más de lo que es habitual en los mamíferos.
Como tienen alas mucho más delgadas que las de las aves, siendo más similares por evolución convergente a la de los pterosaurios, pueden maniobrar de una manera más rápida y precisa, aunque también son más delicadas y se rasgan con facilidad; sin embargo, el tejido de la membrana se repone en poco tiempo, por lo que estos pequeños rasgones pueden curarse con rapidez.[30][31] La superficie de las alas está dotada de receptores sensibles al tacto en forma de pequeños bultos llamados células de Merkel, presentes en la mayoría de mamíferos pero que el caso de los murciélagos son diferentes, pues cada bulto tiene un pelo diminuto en el centro, lo que la hace aún más sensible y le permite detectar y recoger información sobre el aire que fluye sobre sus alas y así poder cambiar su forma para volar con mayor eficacia.[32] Muchas especies, como Myotis lucifugus, aprovechan esta destreza para volar cerca de la superficie del agua y beber mientras vuelan,[33] y otras, como el zorro volador (género Pteropus) o los megaquirópteros, rozan con su cuerpo la superficie del agua y toman tierra en los alrededores para lamer el agua adherida a la piel de su pecho.[34] La membrana de las especies que utilizan las alas para cazar a sus presas tiene un tipo adicional de célula receptora, sensible al estiramiento de la membrana.[32] Estas células se concentran en las partes de la membrana en que los insectos impactan con el ala cuando los murciélagos los capturan.
Los murciélagos piscívoros tienen un uropatagio poco desarrollado, para minimizar la resistencia aerodinámica y mejorar su estabilidad durante el vuelo raso. Los que se alimentan de insectos voladores tienen alas largas y estrechas que les permiten volar a más de 50 km/h. Cuando se encuentran grandes concentraciones de insectos, a veces solo tienen que volar con la boca abierta para capturar sus presas, de forma similar a como se alimentan de kril los cetáceos. En cambio, los que comen insectos situados en la corteza o las hojas de los árboles tienen unas alas de gran superficie que les permiten un vuelo lento y suave y volar entre la vegetación densa.[35]
Sus alas también les sirven como protección cuando el animal está en reposo, además de como regulador térmico; aíslan el cuerpo del animal del ambiente exterior para conservar calor (a lo que también contribuye que la sangre circula por ellas), pero también sirven para reducir la temperatura del animal mientras vuela (esta sangre que circula por los capilares de sus finas alas se enfría con el movimiento de las mismas).[14]
No todos los murciélagos tienen en el vuelo su único modo de locomoción. Algunos, como los mistacínidos de Nueva Zelanda tienen la capacidad de esconder sus alas bajo una resistente membrana, una adaptación que les permite desplazarse y alimentarse en tierra, e incluso escarbar madrigueras en el suelo.[36]
Existía cierto consenso científico sobre que los murciélagos evolucionaron a partir de antepasados planeadores del tipo de las ardillas voladoras. Sin embargo, el vuelo de los murciélagos es un sistema funcional muy complejo desde una perspectiva morfológica, fisiológica y aerodinámica, y la transición desde el planeo al vuelo requiere una importante serie de adaptaciones,[37] y estudios recientes apuntan a que la evolución de los murciélagos no tiene relación con los mamíferos planeadores.[38][39]
Investigando la habilidad de los murciélagos para volar y capturar insectos en la oscuridad, Lazzaro Spallanzani descubrió en 1793 que se desorientaban si no podían oír, pero que evitaban obstáculos cuando estaban cegados. En 1920 el fisiólogo inglés Hartridge apuntaba la posibilidad de que localizaran y capturaran a sus presas con el oído. Ya en 1938, con el desarrollo de un micrófono que captaba las altas frecuencias, Donald Griffin descubrió que los murciélagos emitían ultrasonidos.[40]
Los murciélagos, al igual que los delfines o los cachalotes, utilizan la ecolocalización, un sistema de percepción que consiste en la emisión de sonidos para producir ecos que a su retorno se transmiten al cerebro a través del sistema nervioso auditivo y les ayuda a orientarse, detectar obstáculos, localizar presas o con motivos sociales; se trata de una especie de «sonar» biológico. La utilizan fundamentalmente para la captura de sus presas y les proporciona información sobre su medida, velocidad y dirección.[41]
Los microquirópteros emiten ultrasonidos mediante contracciones de la laringe, que es proporcionalmente más ancha que en otros mamíferos.[42] Estos sonidos pueden variar en frecuencia, ritmo, duración e intensidad. Son emitidos por la boca o la nariz y son amplificados por unas «láminas nasales».[41] Las distintas especies emiten frecuencias diferentes. Los humanos pueden percibir hasta 20 kHz, pero los murciélagos emiten desde 15 hasta 200 kHz.[42][43] Las frecuencias pueden ser constantes (no cambian durante la duración de la señal) o moduladas (varían en mayor o menor medida). Los gritos pueden acabarse repentinamente o gradualmente, según la especie. Los megadermátidos, filostómidos, nictéridos y algunos vespertiliónidos utilizan intensidades débiles, mientras que el género Nyctalus tiene llamamientos muy potentes que se pueden sentir desde una distancia muy superior.[44] En ocasiones dejan de emitir sonidos cuando se encuentran en lugares familiares o que conocen bien, quizás para evitar que determinados predadores los descubran.[41]
Durante la búsqueda de presas emiten de media 4-12 señales de búsqueda por segundo en intervalos irregulares; cuando localizan una posible presa, durante la persecución el ritmo de las señales aumenta significativamente (hasta 40-50 por segundo), y justo antes de capturarlas emiten un «zumbido final» consistente en una secuencia de 10-15 pulsos cortos separados por un intervalo mínimo. La secuencia completa de localización, persecución y «zumbido final» dura menos de 1-2 segundos.[45][42]
Utilizan las orejas para escuchar su propio eco, y las de algunos grupos, como por ejemplo los rinolófidos, pueden moverse independientemente la una de la otra. Calculan la distancia de la presa por la diferencia de tiempo entre la emisión del sonido y la recepción del eco, y la dirección la deducen por la diferencia entre la llegada del eco al oído derecho y al izquierdo.[42] El pabellón auricular de los quirópteros está adaptado al tipo de vuelo de cada especie; cuanto más rápido vuelan, más cortas son las orejas. El pabellón auricular de las dos especies del género Mormoops es uno de los más sofisticados entre los mamíferos.[44]
Con muy pocas excepciones, como el género Rousettus que solo vive en cuevas y que es el único del suborden que produce auténticos sonidos de ecolocalización para poder desplazarse en su interior en la más completa oscuridad,[43] o como Rousettus aegyptiacus que cuenta con una forma rudimentaria de la misma,[46] los megaquirópteros (que se alimentan de jugo de frutas, néctar y polen) carecen de esta capacidad, y utilizan la vista y el olfato para orientarse.[47]
Existen estudios que muestran que en vuelos a través obstáculos consistentes en alambres de diferentes diámetros estirados verticalmente, los murciélagos eran capaces de evitar alambres de un diámetro de 0,065 mm, y que incluso en los de 0,05 mm el porcentaje de vuelos sin colisiones era muy alto.[48][44] Sin embargo, a pesar de esta precisión y de que la ecolocalización permite a los quirópteros desplazarse y cazar en situaciones de poca luz o incluso en total oscuridad, también supone importantes desventajas con respecto a la percepción visual, como son el coste energético para su producción, el tiempo de respuesta en la recepción del eco frente a la percepción continua de imágenes de la visión, un campo sonoro limitado comparado con el campo visual de los mamíferos, su limitado alcance (generalmente menor de 20 m y con un máximo de 50-60 m) o la baja resolución de las «imágenes» que produce.[49]
La ecolocalización es un sistema que se basa en el análisis de los ecos; esto implica que los murciélagos tengan adaptaciones tanto para emitir señales (en la laringe), como para recibirlas (en el sistema auditivo).
Adaptaciones en la laringe: En los murciélagos este órgano es una estructura muy rígida, ya que los cartílagos aritenoideos están fusionados en sus extremos superiores creando una sola estructura. La musculatura lateral del cricoaritenoideo puede rotar los cartílagos aritenoideos a lo largo de sus ejes hacia la línea media. La intensidad de los pulsos de ecolocalización que emite un murciélago puede alcanzar los 100 dB, y se originan mediante la acumulación de aire bajo la glotis, el cual crea una presión subglótica que incrementa la fuerza de salida del aire al expirar. Para minimizar el gasto de energía, el murciélago emite la señal ultrasónica en la espiración que acompaña al batido de las alas.
Adaptaciones en el sistema auditivo: en los quirópteros la audición funciona y está estructurada de una manera muy similar a la de los demás mamíferos; sin embargo, existen modificaciones en la forma y tamaño de la oreja y del trago que están relacionadas con la capacidad de los murciélagos de percibir los ecos de sus presas o de objetos. También destaca la alta sensibilidad del órgano de Corti en el oído interno, que recibe el estímulo de los ecos y manda la señal al cerebro para su posterior interpretación dependiendo de las condiciones ambientales y del tipo de sonido emitido.[50]
El conocido como buzz de caza es un grupo de pulsos de ecolocalización cortos, de rápida emisión, que son emitidos por los murciélagos antes de hacer contacto físico con su presa. Al detectarla, el murciélago se aproxima a ella, conforme se va acercando disminuye el intervalo de tiempo de la emisión de pulsos con el fin de reducir el tiempo de retorno del eco. De esta manera el murciélago recibe información más detallada de la trayectoria de esta, para poder seguirla o interceptarla. Los murciélagos que usan señales de FM-FC al localizar una presa pueden convertir gradualmente los pulsos por completo a frecuencia constante (FC) para recibir información detallada sobre esta. Al principio, estos barridos (cambios) son de amplio intervalo de frecuencia o ancho de banda, pero a medida en que el murciélago se acerca a la presa, los barridos de FM (frecuencia modulada) se hacen más cortos, ya que el murciélago cada vez va obteniendo información más detallada de esta.[50]
Ocupan nichos en todos los hábitats, excepto en las regiones polares, los océanos o las montañas más altas. La mayor parte son insectívoros, pero tienen una amplísima variedad de dietas; algunos se especializan en una gama de alimentos relativamente estrecha y otros son omnívoros. Casi todos los murciélagos comen de noche y descansan de día, en sitios muy variados según las especies, como cuevas, edificaciones, agujeros, grietas o al aire libre. Algunas especies son solitarias, pero otras, como el murciélago cola de ratón (Tadarida brasiliensis), forman colonias de 20 y hasta 50 millones de individuos en algunas cuevas de Texas y el noroeste de Estados Unidos, que consumen entre 45 y 250 toneladas de insectos cada noche.[51][52] Los murciélagos son vivíparos, y muchas especies han desarrollado una compleja fisiología reproductiva.
Suelen alcanzar la madurez sexual a los doce meses, y los sistemas de apareamiento varían de una especie a otra. Algunos murciélagos tienen un comportamiento promiscuo y se unen en grupos numerosos en uno o varios árboles y copulan con varios compañeros cercanos. Muchos microquirópteros neotropicales mantienen y defienden pequeños «harenes» de hembras. Aunque la mayoría de las especies son poliginias o promiscuas, algunas, como Vampyrum spectrum, Lavia frons, Hipposideros galeritus, Nycteris hispida y varias del género Kerivoula, son monógamas y, en estos casos, el macho, la hembra y su descendencia viven juntos en grupos familiares y los machos pueden colaborar en la protección y alimentación de los jóvenes. El comportamiento durante el cortejo es complejo en algunas especies, mientras en otras puede ser casi inexistente, llegando al caso de machos de algunas especies que se aparean con hembras en estado de hibernación que apenas reaccionan ante la cópula.[53]
Un gran número de especies se reproduce estacionalmente; las de zonas templadas a menudo lo hacen antes de iniciar la hibernación. Todas las especies que no son criadoras estacionales se dan en la zona tropical, donde los recursos son a menudo relativamente constantes todo el año. La función de la cría estacional es coordinar la reproducción con la disponibilidad de recursos que permita la supervivencia de los recién nacidos.[53] Los murciélagos vampiro pueden nacer en cualquier época del año.[54]
Los murciélagos son vivíparos, por lo general con un desarrollo embrionario relativamente lento (3-6 meses), la duración de la gestación puede variar según la disponibilidad de alimentos y el clima,[54] y de unas especies a otras puede variar desde los cuarenta días hasta los diez meses.[55] Muchas especies han desarrollado una compleja fisiología reproductiva, como la ovulación retrasada, la implantación diferida, el almacenaje de esperma, el retraso de la fertilización o la diapausa embrionaria.[53] La ovulación retrasada se da fundamentalmente en los murciélagos de zonas templadas, e implica que se apareen a finales del otoño y que la hembra almacene el semen durante todo el invierno; la ovulación se produce en primavera para que las crías nazcan en verano, cuando hay muchos insectos disponibles. En el caso de la implantación diferida el embrión empieza a desarrollarse inmediatamente pero se detiene poco después, esperando a que las condiciones vuelvan a ser favorables; este tipo de embriogénesis se produce en los megaquirópteros africanos y en el género Miniopterus y en otras especies, como Macrotus californicus, el óvulo se implanta pero el feto no se desarrolla hasta la primavera. También pueden alargar la gestación para evitar el mal tiempo; en zonas tropicales, lo pueden hacer para esperar una época mejor en términos meteorológicos o de disponibilidad de alimento. La migración y la hibernación también limitan la temporada óptima de apareamiento.[56]
Las hembras generalmente dan a luz a una cría por camada (aunque a veces pueden ser dos) y una camada por año, sin embargo algunas especies del género Lasiurus, como el murciélago boreal rojizo (L. borealis) de América del Norte, pueden llegar a tener tres o cuatro crías. En el norte de Europa los pipistrelos tienen una cría, pero en zonas más meridionales suelen tener dos, y teniendo en cuenta que los gemelos son más frecuentes entre ejemplares en cautividad, bien alimentados, que entre las mismas especies en estado silvestre, probablemente una mejor nutrición influya en el número de nacimientos.[56][53]
Al nacer ya tienen entre el 10 y el 30 % del peso de sus madres, que necesitan de un gran aporte energético para producir leche para sus crías. Los recién nacidos son completamente dependientes de sus madres tanto para su protección como para su alimento, incluso hasta en el caso de los pteropódidos, cuyas crías ya nacen con piel peluda y con los ojos abiertos; los microquirópteros tienden a ser más altriciales al nacer.[53] En algunas especies las crías nacen estando la madre colgada patas arriba y en otras vuelve la cabeza hacia arriba y recoge la cría con la membrana interfemoral (membrana cutánea que se extiende entre los miembros inferiores y la cola). En la mayoría de las especies las hembras disponen de dos mamas en el pecho, en algunas disponen de otro par de falsas mamas inguinales que sirven para que la cría se agarre y en otras, como en Lasiurus, hay cuatro mamas funcionales; la lactancia puede empezar a los pocos minutos de nacer.[55]
Las especies de zonas templadas forman generalmente colonias de maternidad, una especie de guarderías integradas casi exclusivamente por hembras adultas; estos hacinamientos reducen la pérdida de calor y el gasto energético de cada individuo. La mayoría de los murciélagos, sobre todos los insectívoros, que necesitan de la máxima maniobrabilidad posible, dejan a sus crías en las perchas mientras se alimentan y generalmente solo las llevan encima cuando cambian de percha. Los jóvenes de especies pequeñas se desarrollan con rapidez y vuelan a los 20 días, en cambio los zorros voladores, de mayor tamaño, pueden tardar tres meses en iniciar su primer vuelo; los vampiros son los que se desarrollan más lentamente, y se amamantan hasta los nueve meses. Aunque generalmente alcanzan su peso corporal máximo pocas semanas después del destete, algunas especies pueden tardar varios años en conseguirlo.[55]
La longevidad media de los murciélagos suele ser de cuatro o cinco años, aunque a menudo alcanzan diez y hasta veinticinco años, y algunas especies pueden llegar a vivir treinta años de edad. La longevidad de los mamíferos generalmente está en relación con su tamaño, por lo que la vida de los murciélagos es sorprendentemente alta en proporción a su tamaño y por lo general es unas tres veces y media más larga que la de otros mamíferos de un tamaño similar.[53][55]
Se encuentran por todo el mundo, excepto las regiones polares, las montañas más altas, las islas particularmente aisladas (principalmente del Pacífico oriental), los océanos o el centro de los desiertos más extensos; ocupan nichos en todos los hábitats y su capacidad de vuelo les permite colonizar nuevas zonas, si disponen de perchas de descanso y alimento. En Nueva Zelanda, Hawái, las Azores y muchas islas oceánicas, son los únicos mamíferos indígenas.[15][14] Junto con los roedores, son el único taxón de euterios que colonizó el continente australiano sin contribución de los humanos, donde están representados por seis familias. Llegaron probablemente de Asia, y solo están presentes en el registro fósil desde hace quince millones de años. Aunque el 7 % de las especies de murciélagos del mundo viven en Australia, en este continente solo hay dos géneros endémicos.
Algunas especies son migratorias y aunque generalmente no suelen migrar grandes distancias, pueden llegar a recorrer trayectos tan largos como el que separa el norte de Canadá de México.[58]
Han colonizado una gran variedad de hábitats. Viven en medios subterráneos, en grietas y fisuras de las paredes rocosas, entre la hojarasca, tras la corteza de los árboles o en sus cavidades. En cuanto a las construcciones humanas, los murciélagos también viven en sótanos, bodegas, puentes y construcciones militares.[14]
Los hábitos alimenticios de los quirópteros son casi tan variados como los de todos los mamíferos en conjunto, y esta diversidad dietética es responsable en gran medida de la diversidad morfológica, fisiológica y ecológica que se aprecia en estos animales. Se alimentan de insectos y otros artrópodos, fruta, polen, néctar, flores, hojas, carroña, sangre, mamíferos, peces, reptiles, anfibios y aves.[59][60]
Sus preferencias alimentarias varían mucho entre los dos subórdenes de quirópteros existentes y entre las distintas familias. Los megaquirópteros solo comen fruta, polen y néctar aunque en ocasiones complementan su dieta con carroña y pequeñas aves o peces, pero entre los microquirópteros existe una gran variedad de dietas. El peculiar murciélago neozelandés Mystacina tuberculata es una especie omnívora, como Phyllostomus o algunas especies neotropicales. La familia Phyllostomidae tiene una extensa variedad en hábitos de alimentación y ecología y cuenta por sí sola prácticamente con todas las dietas explotadas por los demás quirópteros, e incluye también a las únicas tres especies hematófagas (que se alimentan de sangre).[53]
Aproximadamente dos tercios de las especies actuales, incluidas todas las de las latitudes templadas y frías, son únicamente insectívoras.[N 3] La existencia de una gran cantidad de insectos los convierten en un alimento abundante y variado. Dados sus hábitos mayoritariamente nocturnos, cuando los pájaros insectívoros están inactivos los murciélagos no tienen competencia para cazar la gran cantidad de insectos que salen tras el ocaso. Casi todas las familias de insectos pueden ser sus presas y, aunque en mucha menor medida, también se alimentan otros tipos de artrópodos, como arañas, opiliones, crustáceos, escorpiones o ciempiés.[61][59][60]
La gran mayoría de quirópteros insectívoros son de pequeño tamaño y capturan sus presas en vuelo; algunos utilizan las alas o las patas y muchos tienen una membrana entre sus extremidades inferiores (uropatagio) que utilizan para capturar los insectos y que a veces tiene forma de bolsa. Para capturar a sus presas durante el vuelo se valen principalmente de la ecolocalización,[60] y para contrarrestar esta habilidad algunos grupos de polillas como los árctidos producen señales ultrasónicas que les advierten que están protegidas químicamente, o los noctúidos tienen un órgano en el oído que responde a la señal emitida por los murciélagos y que hace que los músculos de vuelo de la polilla se contraigan de forma errática, lo que hace que ejecute maniobras de evasión al azar, como dejarse caer o ejecutar una pirueta que despista a los murciélagos y dificulta su captura.[61]
Los murciélagos no cazan sus presas únicamente en el aire, sino que a veces también lo hacen en tierra.[61] Algunos insectívoros, como el murciélago grande de herradura (Rhinolophus ferrumequinum), preparan emboscadas a sus presas, esperándolos en un lugar fijo para lanzarse a su persecución. El falso vampiro australiano (Macroderma gigas) captura grandes insectos y pequeños vertebrados atacándolos desde arriba y capturándolos con los pies para llevarlos después a lo alto de la rama de un árbol para comérselos, de manera similar a como lo hacen las aves de presa.[62][63]
Aproximadamente el 25% de las especies de quirópteros son vegetarianas, y se reparten por las zonas tropicales y ecuatoriales del planeta.[64] Su dieta se puede componer de frutos, de néctar o, en mucha menor medida, de hojas. El murciélago frugívoro Eidolon helvum se alimenta de treinta y cuatro géneros de frutos, diez géneros de flores y cuatro especies de hojas.[64] Hypsignathus monstrosus se alimenta principalmente de jugos de frutas, aunque complementa su dieta con carroña y aves.
Sus preferencias se inclinan generalmente hacia frutas carnosas y dulces, pero no particularmente olorosas o de colores llamativos.[65] Arrancan la fruta de los árboles con sus dientes y vuelan hacia una rama o saliente con la fruta en la boca y allí la consumen de un modo específico; comen hasta satisfacer su hambre y el resto de la fruta, las semillas y la pulpa caen a tierra y estas semillas echan raíces y se convierten en nuevos árboles frutales. Más de ciento cincuenta tipos de plantas dependen de los murciélagos para reproducirse.[66]
En torno al 5 % son polinívoras (se alimentan de polen); estas especies tienen una musculatura masticatoria y una mandíbula atrofiadas en comparación con el resto de murciélagos, una nariz larga y puntiaguda (que les permite introducirla dentro de las flores con forma de cáliz) y una lengua larga y rasposa con la que lamen rápidamente el néctar.[64] El olfato y el gusto están bien desarrollados en estos murciélagos. Como en el caso de los insectos, las plantas que son polinizadas por murciélagos han coevolucionado con ellos; algunas plantas tienen tallos resistentes para no romperse cuando se apoyan los murciélagos, mientras que otros quirópteros son más delicados y toman el néctar en pleno vuelo, como los colibrís.[67]
Pocas especies han sido confirmadas como carnívoras estrictas. El término carnívoro se aplica a los murciélagos en los que los pequeños vertebrados (excluidos los peces) forman una parte significativa de su dieta, aunque parece haber especies que son carnívoras exclusivas, oportunistas u ocasionales. Así, Vampyrum spectrum, Trachops cirrhosus o los megadermátidos se alimentan de artrópodos, otros murciélagos, pequeños roedores, aves, lagartos y ranas.[60]
Algunos murciélagos son predominantemente piscívoros, aunque, como en el caso de los carnívoros, no suele ser su alimento exclusivo. Entre las pocas especies piscívoras existentes, como Myotis vivesi o Myotis capaccinii, el murciélago pescador (Noctilio leporinus) aunque también se alimenta de insectos y crustáceos, es uno de los murciélagos mejor adaptados para una alimentación a base de peces.[68] Esta especie, la mayor de la familia Noctilionidae, cuenta con adaptaciones anatómicas como unas patas enormemente alargadas, garras y el espolón de sus miembros traseros, que le dotan de una gran eficacia en la captura de los peces que se encuentran cerca de la superficie del agua; con un sistema de ecolocalización extremadamente sensible, estos murciélagos detectan a sus presas por medio de las turbulencias producidas por los cardúmenes de peces en la superficie del agua.[68] Aunque la mayoría captura peces de agua dulce, algunas especies, como Pizonyx vivesi, se alimentan de crustáceos y peces marinos,[69] llegando a experimentar adaptaciones que les permiten beber agua salada, algo muy poco común entre los mamíferos.[70]
A pesar de la extensa visión popular de los murciélagos como animales que se alimentan de sangre, en realidad solo existen tres especies hematófagas, todas originarias de América e incluidas en la subfamilia Desmodontinae. Los murciélagos hematófagos se conocen con el nombre de vampiros.
El vampiro común (Desmodus rotundus) es el más extendido; se alimenta de la sangre de ganado, perros, sapos, tapires, guanacos e incluso focas, mientras que el vampiro de patas peludas (Diphylla ecaudata) se alimenta de la sangre de aves. El vampiro de alas blancas (Diaemus youngi), la más rara de estas especies, también se alimenta de la sangre de aves y la mayoría de la información que se tiene de ella ha sido obtenida a partir de ejemplares encontrados en gallineros.[71]
Cuando se pone el sol, los vampiros salen en grupos de entre dos y seis animales. Una vez localizada su presa, como un mamífero dormido, aterriza sobre una zona desprovista de pelo,[72] o bien cerca de su presa y se dirige a ella por tierra; elige un lugar conveniente para morder utilizando un sensor de calor situado en su nariz con el que localiza un área donde la sangre fluye cerca de la piel. No chupan o absorben la sangre, sino que la beben a lengüetadas, y su saliva tiene una función clave en el proceso de alimentarse de la herida pues contiene varios compuestos que prolongan el desangrado, como anticoagulantes que inhiben la coagulación de la sangre y compuestos que previenen el estrangulamiento de los vasos sanguíneos próximos a la herida.[73][74]
La pérdida de sangre provocada por sus mordeduras es relativamente pequeña (unos 15-20 ml), por lo que el daño producido a las presas es también pequeño. El mayor riesgo en sus presas a causa de estas mordeduras está asociado a su exposición a infecciones secundarias, parásitos y el contagio de enfermedades transmitidas por virus como la rabia. La rabia se produce de forma natural en muchos animales salvajes, pero es mucho más frecuente en mofetas o zorros que en murciélagos, y dado que las mordeduras de vampiros a humanos son muy poco frecuentes, el contagio de esta enfermedad a los humanos es muy rara; aun así, teniendo en cuenta que los vampiros pueden ser portadores de este virus, deben ser manejados con precaución.[72][71]
Los murciélagos que viven en las zonas templadas sufren en invierno, no solo por las bajas temperaturas, sino también por la escasez de sus presas (principalmente insectos). La mayoría no migran, sino que duermen hasta la primavera en un estado denominado hibernación. En este estado se producen una serie de cambios fisiológicos que permiten un descenso de la temperatura corporal y una disminución general de las funciones metabólicas para prolongar la duración de las reservas de energía; su duración es más larga cuanto más cerca estén de los polos (las más extremas duran hasta seis meses, mientras que las más suaves son cortas e intermitentes).[75] Muchos otros mamíferos hibernan, como los osos (carnívoros), las ardillas y lirones (roedores) o los erizos (erinaceomorfos), pero ninguno en el grado de muchas especies de murciélagos, pues la mayoría de los mamíferos hibernadores disminuyen menos de 10 °C su temperatura corporal normal en activo, mientras que la de algunos murciélagos baja de los 0 °C (hasta -5 °C en el caso del murciélago boreal rojizo).[76]
Durante el otoño o a finales del verano ingieren grandes cantidades de alimento para acumular reservas y aumentan rápidamente de peso, sobre todo en forma de grasa subcutánea que queda almacenada en los hombros, el cuello y los flancos, donde forma unos bultos visibles, y que puede representar hasta un tercio de su masa corporal; si no acumulan bastantes reservas, dado que no pueden volver a alimentarse hasta la primavera, podrían morir de hambre. El cambio de costumbres de verano a inverno es súbito, y está provocado por un factor o una combinación de factores como la disponibilidad de comida, la temperatura externa o la duración del día. Las funciones vitales van disminuyendo y baja el metabolismo; el corazón late tan solo diez veces por minuto, en contraste con las 600 pulsaciones durante la caza estival; la respiración es tan tenue que resulta casi imperceptible y tan solo supone el 1 % de la respiración en fase de actividad, llegando a permanecer varios minutos sin respirar; la temperatura corporal cae y se iguala con la temperatura ambiental (0-10 °C). Cada especie tiene una temperatura preferida, y cuanto más baja sea la temperatura corporal, más durarán sus reservas de energía; sin embargo deben evitar quedar congelados, y las bajas temperaturas pueden ser peligrosas y tienen efectos negativos como una menor resistencia a las enfermedades.[76][77]
Los murciélagos en este estado despiertan periódicamente, para orinar y defecar a fin de eliminar el exceso de agua y productos de desecho, tóxicos para los tejidos, y restablecer el equilibrio fisiológico (homeostasis), o para trasladarse a otro lugar. Algunos murciélagos despiertan cada diez días, mientras que otros pueden tardar noventa; los períodos de adormecimiento suelen ser más largos al principio de la hibernación. Escogen lugares como cuevas, minas, oquedades de árboles, grietas o incluso en lugares expuestos; es importante que escojan lugares con humedad alta (en general por encima del 90 %), a fin de evitar el exceso de pérdidas por evaporación, que les obligaría a despertarse con más frecuencia para beber y para evitar que se le sequen las alas (es particularmente importante para los murciélagos de herradura, que cuelgan en lugares expuestos envueltos en sus alas). Algunas especies que duermen en cuevas lo hacen solos o en pequeños grupos, pero otras forman grupos de decenas y centenares de miles, o incluso de millones de individuos, con concentraciones de más de tres mil ejemplares por metro cuadrado.[76][77] En algunos casos es posible encontrar numerosas especies compartiendo la misma cueva de manera permanente o temporal.[78]
Los murciélagos que hibernan pueden aletargarse también en cualquier momento del verano, especialmente en climas fríos, cuando el alimento escasea. Este letargo estival no es tan extremo como la hibernación; también acumulan reservas alimentarias cuando la comida es abundante y entran en cierto letargo cuando escasea. Su temperatura corporal ronda los 30 °C, mucho mayor que durante la hibernación.[76]
En general los murciélagos tienen pocos depredadores naturales, que se limitan a algunas aves rapaces, mamíferos carnívoros, serpientes y lagartos de gran tamaño.
Sobre todo en los trópicos, las boas y las culebras atacan a los zorros voladores que cuelgan de las ramas; estas serpientes suben a los árboles y los capturan por sorpresa mientras descansan, sobre todo a las crías. Cuando los ataques de estos reptiles son reiterados, pueden causar un gran impacto en algunas poblaciones al dejarlas sin jóvenes. En cambio las serpientes que cazan en las cuevas no parecen tener a los murciélagos entre sus presas habituales, y solo las atacan esporádicamente. Algunos lagartos tropicales de gran tamaño también comen murciélagos.[79][80]
El milano murcielaguero es un ave de presa que caza murciélagos, atacándolos cuando salen durante el crepúsculo. El cernícalo común, el alcotán europeo y el halcón peregrino también los cazan, pero el mayor peligro aviar para los quirópteros son las rapaces nocturnas, como las lechuzas y los búhos, que esperan en el exterior de las cuevas a que llegue el anochecer para atrapar a los murciélagos que salen. Los búhos les cortan las alas antes de comérselos. Algunas aves han aprendido a adaptarse a las costumbres de los murciélagos, atacándolos cuando están buscando insectos. Sin embargo, en la gran mayoría de casos solo representan el 0,1-0,2 % de las presas de las aves rapaces.[79]
Algunos carnívoros oportunistas, como el mapache boreal, las mofetas, el gato montés y los mustélidos cazan murciélagos activamente, mientras que el tejón europeo y el zorro solo se comen crías que se caen del techo de una caverna o que han optado por perchas a una altura demasiado baja; sin embargo, los quirópteros son presas poco habituales para estos animales. También algunos roedores, como el ratón de campo, se alimentan ocasionalmente de murciélagos, así como otros animales como las arañas migalomorfas, algunos peces carnívoros y algunos grandes anfibios como la rana toro.[81]
Sin embargo las especies introducidas por los humanos sí que pueden diezmar sus poblaciones. Así, a causa de la introducción de la serpiente arborícola parda (Boiga irregularis) en Guam, entre 1984 y 1988, todas las crías de algunas especies de murciélago fueron devoradas antes de llegar a adultos; una situación similar se produjo con la introducción de la serpiente lobo de la India (Lycodon aulicus capucinus) en la Isla de Navidad.[82][83] El gato, otra especie introducida, es uno de los predadores más peligrosos para los murciélagos; algunos gatos se vuelven salvajes y se especializan en la caza de murciélagos, pudiendo exterminar una colonia fácilmente accesible y no muy grande en cuestión de días. Algunos murciélagos, para defenderse, luchan o se hacen los muertos.[81]
Las poblaciones de murciélagos están descendiendo con rapidez en todo el mundo, y varias especies se han extinguido recientemente.[84] De las 1150 especies que se relacionan en la Lista Roja de la UICN algo más de la mitad figuran como especie bajo preocupación menor y de unas doscientas no se dispone de datos para su clasificación, pero setenta y siete figuran como especie casi amenazada, noventa y nueve como vulnerables, cincuenta y tres se encuentran en peligro de extinción, veinticinco en peligro crítico y cinco figuran como ya extintas (Desmodus draculae y cuatro miembros del género Pteropus: P. brunneus, P. pilosus, P. subniger y P. tokudae).[85]
El síndrome de la nariz blanca ha provocado la muerte de más de un millón de murciélagos en el noreste de Estados Unidos en menos de cuatro años.[86] La enfermedad recibe ese nombre a causa de un hongo blanco que se encontró desarrollándose en el hocico, oído y alas de algunos murciélagos, pero no se sabe si el hongo es la causa primaria de la enfermedad o es simplemente una infección oportunista.[87][88] Se ha observado una tasa de mortalidad del 90-100 % en algunas cuevas.[88] Al menos seis especies hibernantes se han visto afectadas, incluida Myotis sodalis, que se encuentra en peligro de extinción. Debido a que las especies afectadas tienen una esperanza de vida larga y un índice de natalidad bajo (aproximadamente un descendiente por año), se cree que las poblaciones tardarán en recuperarse.[89]
Entre las amenazas de origen antropogénico se encuentra el envenenamiento por mercurio[90][91] y los aerogeneradores, un medio de producción de energía limpia y renovable, pero que causan un elevado índice de mortalidad entre los murciélagos;[92][93] teniendo en cuenta que a menudo no se aprecian señales de traumas externos, se supone que su alta mortalidad en las cercanías de estos dispositivos se debe a una mayor sensibilidad de sus pulmones frente a las repentinas fluctuaciones de presión del aire y que, a diferencia de los de las aves, los hace más propensos a romperse.[94] Por otra parte, en la oscuridad confunden los aerogeneradores con árboles y son heridos o muertos por sus aspas, o quedan atrapados en los vórtices de aire generados por la rotación de las mismas.[95] Aunque diversos estudios indican que algunas especies se han adaptado a una alimentación en espacios abiertos de insectos atraídos por las lámparas de vapor de mercurio, trabajos recientes muestran que la contaminación lumínica tiene un fuerte impacto negativo en especies como el murciélago pequeño de herradura (Rhinolophus hipposideros) y otros murciélagos nocturnos de vuelo lento, pues les impide una selección de rutas adecuadas de vuelo hacia sus zonas alimenticias y que afectan de forma drástica al crecimiento de los jóvenes, y el volar en zonas iluminadas les hace más vulnerables ante sus depredadores.[96] A todo lo anterior hay que añadir las muertes por atropellos de coches, camiones o trenes, una mortalidad todavía no cuantificada pero que probablemente es elevada.[97]
Durante siglos, en África, sudeste de Asia e islas de los océanos Índico y Pacífico, se han cazado en pequeñas cantidades los grandes zorros voladores frugívoros por su carne; sin embargo con el incremento de las armas de fuego y las facilidades para acceder a sus hábitats se ha sobreexplotado este recurso y muchas especies están en peligro de extinción, lo que, debido a su importancia en la polinización y dispersión de semillas, tiene una importante repercusión en las cosechas y un gran impacto en el desarrollo del bosque tropical y la sabana. Los murciélagos cavernícolas son particularmente vulnerables, pues a menudo las cuevas solo disponen de una reducida entrada a través de la cual deben pasar todos los animales y si los cazadores se apostan a su entrada pueden matar fácilmente gran cantidad de ejemplares; a ello se une el problema de las capturas accesorias (captura de especies distintas a la que se pretende cazar), como en el caso del pequeño murciélago insectívoro Tadarida plicata de Tailandia, que forma colonias de más de un millón de individuos en algunas cuevas y donde los habitantes locales han recolectado su guano durante doscientos años, pero que convive con murciélagos frugívoros a los que ahora los cazadores capturan para comercializar su carne montando redes en las entradas de las cuevas, y que al mismo tiempo capturan a T. plicata, a los que matan en grandes cantidades y que después desechan, con lo que, además de disminuir la población de ambas especies, se ha visto afectada la producción de guano que aprovechaban los campesinos locales.[84]
En las regiones templadas, las causas principales del descenso en las poblaciones de murciélagos son la pérdida de hábitat y las matanzas, deliberadas o accidentales. La recolección del guano de los murciélagos es un problema para estos animales, pues perturba sus lugares de reposo, y cuando son molestados regularmente durante su hibernación mueren de hambre y muchos lugares de descanso, como cuevas y árboles huecos, han sido obstruidos o derribados. La proliferación y el uso intensivo de insecticidas representan una amenaza para los murciélagos insectívoros. Además de una gran reducción en el tamaño de las poblaciones de insectos, que son su alimento, los plaguicidas pueden causar el envenenamiento indirecto de los murciélagos cuando comen presas intoxicadas. En el mundo desarrollado ya no se utilizan tanto los insecticidas, pero en los países en desarrollo todavía tienen un uso muy extendido, y la falta de regulación implica que a menudo se utilizan insecticidas muy tóxicos.[98][97][84]
Algunas especies son perseguidas porque se alimentan de los cultivos agrícolas, o bien porque son vectores de enfermedades, y los Ministerios de Agricultura de algunos países consideran a algunos murciélagos como plagas y recomiendan su exterminio o la reducción de su número. Sin embargo, organizaciones como Bat Conservation International, un organismo que se dedica a reunir datos sobre la situación, la distribución y las amenazas que les acechan, organiza programas educativos y fomenta las investigaciones y la conservación. También los mitos, las supersticiones y los recelos hacia estos animales a menudo han impedido el desarrollo de programas de protección. Sin embargo actualmente se han firmado acuerdos internacionales para su conservación y los murciélagos se hallan protegidos por las leyes de la mayoría de los países europeos y de muchos otros, y se están designando lugares de descanso y hábitats alimentarios para potenciar su conservación.[97][99][84][100]
Chiroptera
Fereungulata Ferae Eungulata Relación de los quirópteros con otros miembros de Laurasiatheria:[101]Los murciélagos fueron agrupados con anterioridad en el superorden Archonta junto con los escandentios (Scandentia), los dermópteros (Dermoptera) y los primates (Primates), debido a las semejanzas aparentes entre los megaquirópteros y estos mamíferos. Actualmente los estudios genéticos han situado a los quirópteros en el superorden Laurasiatheria, junto a los carnívoros (Carnivora), los pangolines (Pholidota), los insectívoros eurasiáticos y americanos (Eulipotyphla), los perisodáctilos (Perissodactyla) y los cetartiodáctilos (Cetartiodactyla, orden de mamíferos placentarios que reúne a los antiguos órdenes de los cetáceos y de los artiodáctilos).[2]
La clasificación de los quirópteros actuales según Simmons y Geisler (1998), con las modificaciones sugeridas por Kirsch et al. (1998), los reparte en dos subórdenes con dieciocho familias:[102][103][104]
Orden de los quirópteros (Chiroptera) Blumenbach, 1779
En la obra Mammal Species of the World se citan también dieciocho familias, pero no incluyen Antrozoidae y en cambio citan Hipposideridae, considerada anteriormente subfamilia de Rhinolophidae, pero retornada como familia por Corbet y Hill (1992), Bates y Harrison (1997), Bogdanowicz y Owen (1998), Hand y Kirsch (1998) y otros muchos autores.[120] En el Sistema Integrado de Información Taxonómica (ITIS) se reconocen diecisiete familias, las citadas anteriormente pero sin incluir ni Antrozoidae ni Hipposideridae.[121]
Además, Simmons y Geisler describen en 1998 varias familias extintas de quirópteros, que corregidas y aumentadas por Smith et al. en 2007 y Simmons et al. en 2008 son:[122][123]
Según estudios filogenéticos más recientes, dentro del clado Scrotifera, el grupo basal es el Chiroptera.
Respecto a su evolución, con base en motivos morfológicos, los quirópteros habían sido clasificados erróneamente durante mucho tiempo en el superorden Archonta (junto con los primates, dermópteros, y escandentios) hasta que la investigación genética mostró su estrecha relación con los laurasiaterios (el cual contiene al clado Scrotifera, que une al orden Chiroptera con los órdenes Carnivora, Artiodactyla, Perissodactyla y Pholidota); esto a pesar de que existen pocas similitudes anatómicas dentro de dicho clado y pareciera que no estuvieran relacionados.
Respecto a los fósiles, se han descubierto fósiles de quirópteros con características más primitivas, siendo Onychonycteris finneyi[123] la especie más primitiva de los dos géneros monoespecíficos más antiguos de murciélagos de los que existe registro. Esta especie vivió en un área que hoy día es el estado de Wyoming durante en el período Eoceno, hace 52,5 millones de años y que sucede a Icaronycteris index, anteriormente considerada la especie de murciélago más primitiva.[124] Los primeros murciélagos que aparecen en el registro fósil ya volaban y se alimentaban de insectos. Su morfología era muy similar a la actual,[125] pero todavía no contaban con la ecolocalización, como lo demuestra la cóclea poco desarrollada de O. finneyi.[126] Se cree que evolucionaron a partir de pequeños mamíferos arborícolas que saltaban de un árbol a otro, desarrollando en primera instancia membranas para planear y finalmente alas.[127] Sin embargo no se ha descubierto ningún fósil que represente un estadio intermedio de esta evolución.[125] Los dos subórdenes de quirópteros, los megaquirópteros y microquirópteros, divergieron casi al principio del Cenozoico.[105]
Durante el Oligoceno, cuando la configuración de los continentes era diferente a la actual, Sudamérica estaba aislada del resto de masas terrestres y el continente australiano se encontraba más al el sur que hoy en día. En esta situación geográfica, su capacidad para volar permitió a los quirópteros una expansión mucho más importante que otros grupos de mamíferos. Hace veintitrés millones de años, colonizaron Indonesia y Australia.[125]
En el Pleistoceno la temperatura global se desplomó, creando vastos casquetes polares en ambos hemisferios. Los que no migraron hacia latitudes más bajas murieron. La genética de poblaciones muestra que los murciélagos europeos se refugiaron en las penínsulas de Europa meridional (ibérica, itálica y balcánica).[128]
Durante esta época compartían cuevas con los humanos primitivos, sin embargo no se conoce casi nada de este encuentro entre especies; solo se han encontrado pinturas rupestres de murciélagos en cuevas del norte de Australia.[129][130]
Aristóteles no sabía si los murciélagos eran aves u otro tipo de animal. Tres siglos más tarde, Plinio el Viejo los consideró pájaros, un error que persistió para casi todos los naturalistas hasta el siglo XVI. Para Conrad von Gesner representaban una forma intermedia entre aves y mamíferos.[131] Finalmente Linneo los acabó clasificando como mamíferos en su célebre Systema naturae, ordenándolos en un tronco común con los primates y el hombre. Poco después, Daubenton ya había descrito cinco de las especies de quirópteros que habitan en Europa.[132]
En las primeras obras, las leyendas se mezclaban con la ciencia, y estaban llenas de inexactitudes. Sin embargo Buffon ya descubrió la hibernación de los murciélagos, y durante su exploración de cuevas se encontró con cavernas llenas de guano de quirópteros; observando que en los excrementos había restos de moscas y mariposas, Buffon empezó a conocer la dieta de los murciélagos europeos.[133]
A principios del siglo XIX ya se aceptaba mayoritariamente que los murciélagos formaban un orden propio. Los naturalistas europeos recibían ejemplares de todo el mundo, enviados por pioneros de la edad de la exploración. Muchos ejemplares llegaban de países exóticos, y no se conocía ni la distribución ni su comportamiento. A menudo los naturalistas recibían ejemplares sin ninguna indicación de su origen.[133] A finales del siglo XIX se empezó a conocer de forma detallada el comportamiento de los murciélagos, y ya se estudiaba la hibernación y el despertar (Brehm) o la forma de sus alas (Blasius).[134] Además del trabajo de campo se llevaban a cabo investigaciones en laboratorio, con murciélagos en jaulas alimentados con gusanos de la harina y moscas. De esta forma se descubrieron detalles sobre el apareamiento, el parto, o la ovulación diferida.[135]
Con la llegada del siglo XX se comenzó a utilizar la técnica del anillamiento para su estudio. El auge de la espeleología también permitió conocer mejor a los murciélagos cavernícolas, aunque también implicó una perturbación de su hábitat.[136] Algunas de las técnicas desarrolladas durante este siglo eran muy crueles; se cogían animales que estaban hibernando (despertándolos en el proceso), se los estudiaba, y entonces se los volvía a soltar al frío, donde morían. Los encargados de su captura también solían meter un gran número de especímenes en muy poco espacio, provocando que murieran ahogados o que se dañaran intentando huir, y la inexperiencia de algunos capturadores les causaba fracturas del antebrazo o de los dedos. Por ello, algunas campañas de captura y estudio causaron decenas de miles de muertos de murciélagos y la pérdida de colonias enteras. A principios de la década de 1960, algunos biólogos comenzaron a mostrar su oposición a esta metodología.[137]
Los primeros naturalistas no podían comprender como era posible que los murciélagos «vieran» en la oscuridad. Investigando la posibilidad de que se trataba de un sentido diferente al de la vista, algunos naturalistas les tapaban los ojos y los soltaban en cuartos oscuros con muchos obstáculos y comprobaron que los animales no chocaban contra los obstáculos, sin embargo cuando les lesionaban los conductos auditivos o los tapaban con cera, los murciélagos se desorientaban. A finales del siglo XVIII, Spallanzani y Jurine comenzaron a investigar este fenómeno en laboratorio. Cuvier planteaba la hipótesis de que sus membranas auriculares y alares eran muy sensibles, y detectaban cambios en el aire. Boitard creía que esta percepción estaba relacionada con el oído, y Allen sospechaba que el trago, un lóbulo de piel situado frente al pabellón auricular de los murciélagos, captaba señales de retorno, al igual que el sonar.[138]
En 1938, con el desarrollo de un micrófono que captaba las altas frecuencias, Donald Griffin y Robert Galambos, del Harvard Medical School Laboratory, llevaron a cabo experimentos para confirmar que los murciélagos utilizan la ecolocalización. Trabajando con distintas especies de murciélagos, descubrieron su capacidad de enviar y recibir ultrasonidos de hasta 50 kHz.[40][139] En 1940 presentaron su descubrimiento.
El papel desempeñado por los murciélagos en el mantenimiento y regeneración de bosques, en la dispersión de semillas, o su actuación como polinizadores o como agentes de control de plagas se apoya cada vez más en argumentos aportados por numerosos estudios científicos.[140]
Los murciélagos pueden resultar útiles como agentes de control biológico, reduciendo o limitando el crecimiento de poblaciones de insectos u otros artrópodos que de lo contrario se podrían convertir en una plaga. De esta forma protegen indirectamente a los humanos y a otros animales de enfermedades transmitidas por insectos, y evitan que su crecimiento descontrolado ponga en peligro las plantaciones vegetales.[141] Existen estudios recientes que indican que contribuyen de manera decisiva al control de plagas, como el realizado por la Universidad Cornell, que recomienda a los agricultores que intenten aumentar las poblaciones locales de murciélagos y golondrinas entre mayo y julio, que es cuando más efecto pueden tener sobre las poblaciones de insectos.[142] Otro estudio publicado en 2008 en la revista Science reveló que los murciélagos eran significativamente más eficientes que las aves en tareas de control biológico; las plantas en las que se impedía el acceso a las aves tenían un 65% de artrópodos más que las plantas control, mientras que las plantas en las que no se dejaba acceder a los murciélagos tenían un 153 % más. Según este estudio, los murciélagos también protegen en cierta medida a las plantas de los animales herbívoros.[143]
Desempeñan un papel ecológico vital como polinizadores. Hay unas 750 especies de plantas polinizadas por distintos murciélagos en todo el mundo. Un murciélago puede visitar hasta 1000 flores en una noche. Un murciélago es capaz de transportar polen de una flor hasta otra a 30 kilómetros de distancia, y se han registrado vuelos de 65 km en una dirección en una sola noche.[144]
También desarrollan un importante papel en la dispersión de semillas. Cuando se comen un fruto, que más tarde excretan en otro lugar, contribuyen a que la planta se extienda a nuevas zonas. Muchas plantas tropicales dependen completamente de los murciélagos.[6]
Los murciélagos son un reservorio natural para un gran número de patógenos zoonóticos como la rabia, el síndrome respiratorio agudo severo, Henipavirus y posiblemente el virus Ébola. Su gran movilidad, amplia distribución y comportamiento social convierten a los murciélagos en hospedadores y vectores de enfermedades. Muchas especies también parecen tener una alta tolerancia a la hora de albergar patógenos y a menudo no desarrollan la enfermedad mientras están infectadas.[145][146][147][148][149][150]
En regiones donde la rabia es endémica, solo el 0,5 % de murciélagos porta la enfermedad, sin embargo, según un informe realizado en los Estados Unidos, 22 de los 31 casos de rabia en humanos que no fueron causados por perros entre los años 1980 y 2000, fueron provocados por mordeduras de murciélago.[151]
Existe constancia de varias muertes de humanos en las selvas de Sudamérica tras el ataque de grupos numerosos de murciélagos a causa del virus de la rabia trasmitido por sus mordeduras, obligando a las autoridades sanitaria a aplicar medidas preventivas y de control, como vacunas y suero antirrábico, para proteger a las poblaciones nativas allí donde hubiera focos de esta enfermedad;[152][153][154] estos ataques se producen por cambios en los ecosistemas locales, como la deforestación indiscriminada que provoca la extinción de algunas especies que son predadores naturales de los murciélagos y de otras que les sirven como fuente de alimento y, en el caso de los murciélagos hematófagos, la transformación de la selva tropical en pastizales para la pecuaria inicialmente aumenta su volumen de alimento, lo que facilita su reproducción y el aumento de las poblaciones, pero posteriormente el constante movimiento de las reses en busca de nuevos pastos los deja sin fuente de comida.[152][154][155]
Los ejemplares rabiosos suelen ser torpes, desorientados e incapaces de volar, lo que aumenta la probabilidad de que entren en contacto con las personas. Aunque no se debe tener un miedo irracional a estos animales, es conveniente evitar manejarlos o tenerlos en lugares habitados, al igual que con cualquier animal salvaje. Si se encuentra un murciélago en una residencia cerca de una persona dormida, un bebé, una persona ebria o un animal doméstico, la persona o el animal doméstico deberían recibir asistencia médica inmediata para descartar la posibilidad de que hayan sido contagiados.[151]
En Centroamérica se han encontrado representaciones de una divinidad murciélago de los mayas en columnas de piedra y recipientes de barro de unos 2000 años de antigüedad; esta deidad tenía cabeza de murciélago y las alas extendidas, y también aparece en pictogramas de esta cultura.[156]
En multitud de mitos y leyendas, y en la mayor parte del mundo, los murciélagos han causado temor entre los humanos a lo largo de la historia. A causa de los hábitos nocturnos de la mayoría de sus especies y la ancestral incomprensión sobre como podían «ver» en la oscuridad, se les consideraba y todavía se les considera a menudo como habitantes siniestros de la noche. Además, aunque en realidad solo tres especies son hematófagas, a menudo se les asocia a los míticos vampiros.
Estos temores supersticiosos se manifiestan en casi todo el mundo con pocas excepciones, como en China, donde son símbolo de felicidad y provecho; este hecho se refleja en la palabra china fu, que significa al mismo tiempo «felicidad» y «murciélago». Estos animales son utilizados a menudo, en grupos de cinco (wu fu), como un bordado en la ropa o como un talismán redondo. Los cinco murciélagos representan las cinco felicidades: salud, riqueza, larga vida, buena suerte y tranquilidad; este antiguo diseño a menudo es representado en color rojo, el color de alegría.[157]
En Europa los murciélagos han sido vistos de manera predominantemente negativa desde la antigüedad. Así, en Las metamorfosis, Ovidio explica que las hijas del rey de Beocia fueron convertidas en murciélagos como castigo, porque se habían quedado a trabajar en el telar contando historias mitológicas, en lugar de participar en las festividades en honor de Baco. La Biblia también les asigna una condición negativa, incluyéndolos entre las «aves inmundas» (Lt 11.13, 19; Dt 14.11, 12, 18) e Isaías considera las cuevas donde descansan como lugares apropiados para arrojar los ídolos (Is 2.19ss).
Los demonios y las criaturas diabólicas (incluido el propio Satanás) a menudo son representados en las artes visuales clásicas con alas de murciélago, a diferencia de los ángeles.
En el célebre grabado de Alberto Durero Melancolía I aparece una criatura similar a un murciélago que sostiene una cartela con el título del grabado. Durante el Barroco son uno de los atributos del Anticristo. El pintor español Francisco de Goya los utilizó, junto con los búhos, como símbolo de amenaza.
Los murciélagos también se asocian con la muerte y el alma;[158] en algunas representaciones del siglo XIV, el alma abandona el cuerpo tras la muerte elevándose en forma de murciélago. Las leyendas europeas sobre vampiros también podrían tener sus orígenes en esta asociación, pues se remontan a épocas muy anteriores al descubrimiento de los auténticos murciélagos vampiros de América. Este mito de los vampiros ha perdurado hasta hoy en día en la cultura popular y se refleja sobre todo en la imaginación de los escritores y directores de cine;[159] figuras como el Conde Drácula, que toma forma de murciélago durante la noche a la busca de víctimas, o en multitud de películas, como El baile de los vampiros, de Roman Polanski, que también utilizan este mito.
En el cine de terror los murciélagos aparecen con frecuencia en las cuevas y casas abandonadas como inspiradores de pánico, e incluso son protagonistas en películas del género como El murciélago diabólico (1941), protagonizada por Bela Lugosi, o en Bats (1999), protagonizada por Lou Diamond Phillips y Dina Meyer.[160]
La vida nocturna de estos animales también inspiró la creación del personaje de cómic y héroe de películas Batman,[161] un superhéroe que se disfraza de murciélago para salir a la captura de criminales durante la noche y que eligió ese disfraz por el temor que infunden a las personas.[162]
En algunas zonas del este de España es un símbolo heráldico, y figura en los escudos de ciudades como Valencia, Palma de Mallorca o Fraga. El uso heráldico del murciélago en Valencia, Cataluña y las Islas Baleares tiene sus orígenes en el dragón alado (vibra o víbria), de la cimera real del rey Pedro IV de Aragón; esta es la teoría más extensamente aceptada, aunque también existe una leyenda basada en el Llibre dels feits que narra que gracias a la intervención de un murciélago, el rey Jaime I de Aragón ganó una batalla crucial contra los sarracenos durante la Conquista de Valencia.[163] Su uso como símbolo heráldico es frecuente en los territorios de la antigua Corona de Aragón y poco utilizado en otros lugares, aunque también se puede encontrar en el escudo de armas de la ciudad de Albacete, en España, o en el de la ciudad de Montchauvet, en Francia.
.jpg)
.jpg)
.png)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
|url= (ayuda); |fechaacceso= requiere |url= (ayuda) |mes= (ayuda) |número-autores= (ayuda) |mes= (ayuda) |coautores= (ayuda) Los quirópteros (Chiroptera), conocidos comúnmente como murciélagos, son un orden de mamíferos placentarios cuyas extremidades superiores se desarrollaron como alas. Con unas mil cuatrocientas especies actuales, representan aproximadamente un 20 % de todas las especies de mamíferos, lo que los convierte, tras los roedores, en el segundo orden más diverso de esta clase. Están presentes en todos los continentes, excepto en la Antártida.
Son los únicos mamíferos capaces de volar, se han extendido por casi todo el mundo y han ocupado una gran variedad de nichos ecológicos diferentes. Desempeñan un papel ecológico vital como polinizadores, como controladores de plagas de insectos y pequeños vertebrados y también desarrollan un importante papel en la dispersión de semillas; muchas plantas tropicales dependen por completo de los murciélagos. Tienen las patas anteriores transformadas en alas y más de la mitad de especies conocidas se orientan y cazan por medio de la ecolocalización. Cerca de un 70 % de las especies son insectívoras y la mayor parte del resto frugívoras; algunas se alimentan de pequeños vertebrados como ranas, roedores, aves, peces, otros murciélagos o, como en el caso de los vampiros (subfamilia Desmodontinae), de sangre.
Su tamaño varía desde los 29-33 mm de longitud y 2 g de peso del murciélago moscardón (Craseonycteris thonglongyai), a los más de 1,5 m de envergadura y 1,2 kg de peso del zorro volador filipino (Acerodon jubatus).
A causa de los hábitos nocturnos de la mayoría de sus especies y la ancestral incomprensión sobre cómo podían «ver» en la oscuridad, se les consideraba y todavía se les considera a menudo como habitantes siniestros de la noche, y con pocas excepciones (como en China, donde son símbolo de felicidad y provecho) en la mayor parte del mundo los murciélagos han causado temor entre los humanos a lo largo de la historia; iconos imprescindibles en el cine de terror, aparecen en multitud de mitos y leyendas y, aunque en realidad solo tres especies son hematófagas, a menudo se les asocia a los vampiros mitológicos.
See artikkel räägib seltsist; sugukonna kohta vaata artiklit Nahkhiirlased; liikide kohta vaata artikleid Pargi-nahkhiir, Kääbus-nahkhiir, Põhja-nahkhiir ja Suur-nahkhiir; opereti kohta vaata artiklit Nahkhiir (operett) Käsitiivalised (Chiroptera) on lendavate imetajate selts. Sellesse seltsi kuuluvad ainsad aktiivselt lennata suutvad imetajad[1].
Käsitiivaliste esijäsemed on arenenud tiibadeks. Pikenenud kämbla- ja sõrmeluude vahel asub keha külgede ja tagajäsemeteni ulatuv õhuke nahk, mis moodustab külglennuse. Osal liikidest on ka saba ümber paiknev sabalennus.
Enamik käsitiivalisi on putuktoidulised, kuid leidub ka puuviljadest ja verest toituvaid liike.
Päeval ripuvad nad kas mõnes koopas, küüni laes või puuvõras magades. Samas asendis nad ka puhastavad end, viibivad talveunes ja isegi poegivad.
Eestis elab 12 liiki käsitiivalisi. Kõik nad kuuluvad sugukonda nahkhiirlased (Vespertilionidae).
Nähtavasti kujunesid käsitiivalised välja Eotseenis. Vanimad leiud pärinevad 52 miljoni aasta tagusest ajast. 1960 avastati Eotseenis elanud nahkhiire Icaronycteris index jäänused.
Aastal 2008 leiti Lõuna-Dakotast käsitiivalise Onychonycteris finneyi hästi säilinud skelett. See nahkhiir suutis hästi lennata, kuid tema sisekõrva ehitus näitas, et ta polnud veel võimeline kajalokatsiooniks. See kinnitas hüpoteesi, et lennuvõime kujunes nahkhiirtel välja enne kajalokatsiooni. Sel nahkhiirel oli igal varbal küünis, erinevalt tänapäeva nahkhiirtest, kel on kõige rohkem 2 küünist ühel jalal. Tal olid pikemad tagajalad ja lühemad käed ning sellega ta meenutas rohkem giboneid. Ta oli peopesasuurune ja tal olid märksa väiksemad tiivad kui tänapäevastel nahkhiirtel. Arvatavasti ei lennanud ta nii palju ja kiiresti kui tänapäevased nahkhiired, vaid üksnes aeg-ajalt puult puule, kuid rohkem ronis ta mööda puid ringi ja rippus puuokste küljes. Lendamise ajal ei vehkinud ta kogu aeg tiibadega, vaid aeg-ajalt liugles õhus.
Käsitiivaliste teine iseärasus on nende orienteerumine ruumis. Juba 1793 avastas itaalia uurija Lazzaro Spallanzani pärast paljusid hoolikalt kontrollitud katseid, et väike-käsitiivalised suudavad vabalt lennata pimedas toas, kus kakud on täiesti abitud. Sealjuures lendasid suletud silmadega nahkhiired niisama hästi kui nägijad.
1794 kinnitas Šveitsi bioloog C. Jurine Spallanzani katseid ja avastas uue asjaolu: kui nahkhiire kõrvad olid vahaga kinni korgitud, siis muutus loom lennul abituks ja põrkus lennul vastu igasuguseid takistusi. Jurine oletas, et nahkhiirtel on kuulmiselundid võtnud endale nägemise ülesanded. Samal aastal kordas neid katseid Spallanzani ja veendus, et need tõele vastavad.
Kuid teistele teadlastele tundusid need oletused absurdsetena: nad lükati tagasi, naerdi välja ja unustati peagi. Kuulmisteooria tagasilükkamist soodustas G. Cuvier' 1795 avaldatud taktiilsusteooria, mille kohaselt nahkhiired orienteeruvad pimedas kompimise kaudu, või, nagu hiljem täpsustati, kuuenda meele ehk kaugkompimise teel. Usk taktiilsusteooriasse vältas kogu maailmas üle 110 aasta.
1912 tuli raskekuulipilduja leiutaja Hiram Maxim ja 1920 inglise neurofüsioloog H. Hartridge mõttele, et "kõrvadega nägemist" saab seletada kajalokatsiooniga. Ka nendele hüpoteesidele ei pööratud tähelepanu.
Alles 1938 tegi Harvardi ülikooli töötaja Griffin kindlaks, et leetlendlased ja hiid-nahkhiired tekitavad hulganisti ultrahelisid vahemikus 30–70 kHz. Niisuguseid helisid ei suuda inimene tajuda. Ühtlasi tuvastati, et nahkhiired tekitavad neid helisid katkendlike impulssidena, mis kestavad 10–20 ms ja mille sagedus vastavalt olukorrale muutub.
Käsitiivaliste seltsil on traditsiooniliselt eristatud kaks alamseltsi:
Fülogeneetiliselt on kajalokatsioonivõime tõenäoliselt kas kujunenud evolutsiooni käigus kaks korda või on see suurkäsitiivalistel kadunud[3].
Võimalik fülogeneetiline süsteem on järgmine:[4][5]
"Loomade elu" kasutab järgmist süsteemi, möönates küll teistsugustegi liigituste võimalikkust: [6]
Käsitiivalised (Chiroptera) on lendavate imetajate selts. Sellesse seltsi kuuluvad ainsad aktiivselt lennata suutvad imetajad.
Saguzarrak edo —Ipar Euskal Herrian— gauenarak (Chiroptera) ugaztun hegalariak dira. Saguzarren aurreko besoak hegal gisa garatu dira eta horregatik hegan egiteko gai diren ugaztun bakarrak dira, planeatzeko gai diren beste batzuekin alderatuta. Hegan egiteko modua hegaztiena ez bezalakoa da, ez baitituzte besoak mugitzen, baizik eta hatzak. Hatzen artean mintz fin bat dago, patagio izenekoa. Chiroptera izena grezieratik dator: χείρ, txeir, «esku», eta πτερόν, pteron, «hegal».
Kalkulatzen da saguzarren 1.100 bat espezie daudela mundu osoan, hau da, ugaztun guztien % 20 gutxi gorabehera. Gorputzaren zati handi bat hartzen duen bihotz erraldoia dute, hegan egiteko energia ugari behar baitute. Euskal Herrian 25 espezie inguru daudela estimatzen da. Txikienek 29-33 mm. artean neurtzen dute eta 2 gramoko pisua dute; handienek berriz 1,5 metroko tamaina eta 1,2 kilogramoko pisua. Landare tropikal batzuek behar-beharrezkoa dituzte saguzarrak, saguzarrak direlako landare horiek beren haziak hedatzeko duten bide bakarra.
Bizitokiak saguzar espezieen arabera aldatzen dira. Hiru portaera nagusitzen dira: urte osoan leizeetan bizi direnak (haitzulotarrak), urteko garai batzuk soilik pasatzen dituztenak kobazuloan (erdi-haitzulotarrak) eta urte osoan zehar kanpoan bizi direnak (kanpozaleak).
Hainbat adibide:
Gutxi gorabehera gauenaren % 70 intsektujaleak dira (halakoxeak ditugu Europako espezie guztiak); eta beste gehienak, fruitujaleak. Oso espezie gutxi dira haragijaleak. Intsektujale direnek, harrapakinen alde gogorrak bota egiten dituzte, eta usu saguzar kolonia baten pean horrelako hondakinak ageri dira.
Ehizatzeko eta mugitzeko ekolokazioa edo ekokokapena deitzen den sonar sistema natural bat baliatzen dute. Kiropteroak ultra-soinuak bidaltzen ditu ahotik edo, espezie batzuen kasuan sudurretik (Ferra-saguzar handiak, adibidez). Uhin horiek inguruko objektuetan islatzen dira atzera gauenararen belarrietara itzuliz; honek hiru-dimentsiotako mapa bat sor dezake bere buruan uhinek itzultzeko behar izan duten denbora distantziak neurtzeko erabiliz. Saguzarrak sortutako ultrasoinu horiek ez dira entzungarriak gizakiarentzat, eta espezieen arabera iraupena eta frekuentzia aldatu egiten da. Halere, gai da gizakiak entzun ditzakeen moduko soinuak eta garrasitxoak sortzeko, baina horien helburua arrunt ezberdina da (kexazko oihu sozialak, plazerezkoak, ama eta umearen artekoak, oldarkorrak, defentsazkoak, limurtzaileak eta abar). Harrapakina ehizatzeko ahoa erabiltzen dute edo bestela hegoak, salabardoak bezala. Ehiza eremuak 3 kilometrotik 25 km-ra heda daitezke, espeziearen arabera. Saguzar batek 3000 intsektu harrapa ditzake gau bakar batean; arratoi-belarriak kilo 1 intsektu inguru harrapatzen du martxoa eta azaroa artean.
Ehiza moduak espeziearen arabera aldatzen dira:
Espezie ezberdinek ehiza-eremu eta harrapakin ezberdinak dituztenez, ez dute elkarrekiko lehiarik. Harrapakin mota ugariek erabilitako eremu naturalen aniztasuna adierazten digute: kakalardoak, eltxoak, euliak, gaueko tximeletak, armiarmak, matxinsaltoak...
Saguzarrak galzorian daudela eta, babestutako animaliak dira. Hauek dira kiropteroek izaten dituzten arrisku nagusiak:
Saguzarrak edo —Ipar Euskal Herrian— gauenarak (Chiroptera) ugaztun hegalariak dira. Saguzarren aurreko besoak hegal gisa garatu dira eta horregatik hegan egiteko gai diren ugaztun bakarrak dira, planeatzeko gai diren beste batzuekin alderatuta. Hegan egiteko modua hegaztiena ez bezalakoa da, ez baitituzte besoak mugitzen, baizik eta hatzak. Hatzen artean mintz fin bat dago, patagio izenekoa. Chiroptera izena grezieratik dator: χείρ, txeir, «esku», eta πτερόν, pteron, «hegal».
Kalkulatzen da saguzarren 1.100 bat espezie daudela mundu osoan, hau da, ugaztun guztien % 20 gutxi gorabehera. Gorputzaren zati handi bat hartzen duen bihotz erraldoia dute, hegan egiteko energia ugari behar baitute. Euskal Herrian 25 espezie inguru daudela estimatzen da. Txikienek 29-33 mm. artean neurtzen dute eta 2 gramoko pisua dute; handienek berriz 1,5 metroko tamaina eta 1,2 kilogramoko pisua. Landare tropikal batzuek behar-beharrezkoa dituzte saguzarrak, saguzarrak direlako landare horiek beren haziak hedatzeko duten bide bakarra.
Lepakot (Chiroptera) ovat yleensä pienikokoisia, öiseen aikaan lentäviä nisäkkäitä, joista useat suunnistavat kaikuluotauksen avulla ja nukkuvat pää alaspäin. Ne ovat ainoita nisäkkäitä, joilla on siivet ja jotka osaavat lentää, ja siksi niiden lahkosta onkin toisinaan käytetty nimitystä siipijalkaiset.[3] Muita tunnuspiirteitä ovat eturaajojen pitkät varvasluut sekä lantion ja tarttumaelimiksi muuntuneiden takajalkojen alikehittyneisyys. Lepakoilla on eturaajoissaan joko yksi tai kaksi kynttä. Lepakot ovat jyrsijöiden jälkeen suurin nisäkäslahko; nykyisin tunnetaan 1 116 elossa olevaa lepakkolajia, jotka ovat jakaantuneet 202 suvun kesken. Noin 20 % maailman nisäkäslajeista on lepakkoja. Lepakkoja elää kaikkialla maapallolla, lukuun ottamatta napa-alueita. Eniten lepakkoja elää trooppisella vyöhykkeellä, jossa lepakkolajien lukumäärä on suurempi kuin muiden nisäkäslajien.[4] Etelä-Amerikassa kaikkien lepakkojen yhteisen biomassan arvioidaan olevan suurempi kuin kaikkien muiden nisäkkäiden yhteensä.[5] Suurin osa lepakkolajeista on painoltaan alle 50 grammaa. Pienin lepakkolaji on kaksigrammainen siankuonolepakko ja suurin on Acerodon jubatus-hedelmälepakko, jonka siipienväli on 1,5 metriä ja paino 1,2 kilogrammaa. Intianlentäväkoiralla siipienväli on pienempi, mutta se painaa 1,5 kg. Lepakoiden ulostetta kutsutaan guanoksi.
Lepakot liitetään usein mytologiseen vampyyri-hahmoon ja tätä kautta veren imemiseen. Suurin osa (70 %) lepakoista on kuitenkin hyönteissyöjiä. Loput käyttävät ravinnoksi hedelmiä ja mettä sekä pienempi osa lihaa. Varsinaisia vertaimeviä lepakoita tunnetaan vain kolme lajia: ne tekevät ihoon haavan ja imevät haavasta veren. Vain yksi laji, isoverenimijä, imee verta ihmisestä. Haavat ovat pieniä eivätkä yletä isoihin verisuoniin. Ruokavalionsa takia lepakot ovat tärkeitä pölyttäjiä ja kasvien siementen levittäjiä, eli ne ovat olennainen osa trooppisen vyöhykkeen kasvillisuuden biodiversiteetin ylläpitoa. Ne syövät pääasiassa hyönteisiä.
Lepakkojen lahko Chiroptera on perinteisesti jaettu kahteen alalahkoon, suurlepakoihin (Megachiroptera) ja pienlepakoihin (Microchiroptera), joskaan tämä ei kuvaa millään tavalla alalahkojen fylogeneettistä eroa. Se ei myöskään kerro koko totuutta lajien suuruudesta, sillä muutamat pienlepakot ovat suurlepakkoja suurempia. Esimerkiksi Wilsonin & Reederin Mammal species of the World-teoksessa (2005) lepakoiden alalahkoista on luovuttu kokonaan.[1] Nykyään vallitsevana teoriana on, että lepakot on monofyleettinen eli kaikki lajit ovat kehittyneet samasta kantamuodosta, mutta difyleettisen teorian tukijat näkevät suurlepakkojen olevan läheisempää sukua kädellisille kuin pienlepakoille.[6]
Alalahkojen lajit eroavat koon lisäksi muutamilla muilla tavoilla. Suurlepakot käyttävät suunnistuksessa silmiä hyväkseen (poikkeuksena Rousettus-suvun koirankuonolepakot), kun taas pienlepakot suunnistavat kaikuluotauksen avulla. Suurlepakkojen pääkallo on korvien ohessa koiramainen, kun pienlepakoilla päärakenne ja korvat ovat monimutkaisempia. Pienlepakoilla ei ole lainkaan alusturkkia, vaan ainoastaan päällysturkki, tai karvat puuttuvat kokonaan. Eturaajojen toisesta varpaasta puuttuu kynsi.
Suurlepakot jaetaan vain yhteen heimoon hedelmälepakoihin (Pteropodidae), joka on saanut nimensä niiden ruokavaliosta. Hedelmälepakoita ei esiinny ollenkaan Euroopassa, vaan ne ovat levittäytyneet Afrikkaan, Aasian eteläosiin ja Australian pohjois- ja länsiosiin. Pienlepakoista löytyy monenlaista ruokavaliota: osa syö hyönteisiä ja osa on erikoistunut hedelmiin. Alle prosentti kaikista lepakoista käyttää ravintonaan lihaa tai verta.[7]
Useimmat tutkijat, muun muassa Wilson & Reeder (2005) tunnustavat 18 heimon olemassaolon.[1] Joidenkin tutkijoiden käsityksen mukaan heimoja olisi 19 ja vanhemmissa lähteissä heimoja on vain 17 kappaletta.[8]
Suurimmat lepakkolajit ovat kilogramman painoisia, ja niiden siipiväli voi olla lähes puolitoista metriä. Suurimpien lajien ruokavalio koostuu hedelmistä. Lihan- ja hyönteissyöjälepakoiden koko on selvästi pienempi. Suurin hyönteisiä syövä laji on 250 grammaa painava kaljulepakko (Cheiromeles torquatus), kun suurin lihaa syövä laji, vampyyrileikko (Vampyrum spectrum), on vieläkin pienempi, alle 200 grammaa. Siankuonolepakko eli kimalaislepakko (Craseonycteris thonglongyai) on kaikista lepakoista pienin, painaen vain kaksi grammaa ja kilpaillen näin myös pienimmän nisäkkään sijasta etruskipäästäisen kanssa. Suurin osa lepakoista painaa alle 50 grammaa, ja yli 100 grammaa painavat lajit kuuluvat vähemmistöön. Muihin nisäkkäisiin verrattuna kaikki lepakkolajit ovat keskimääräistä pienempiä, mutta kaikista nisäkkäistä niiden sydän on ruumiinkokoon suhteutettuna kaikkein suurin.[9] Rasituksessa sydän voi pumpata sekunnin aikana 20 ja levossakin viisi kertaa.
Kaikista nisäkkäistä lepakot ovat ainoita, joilla on lentokyky. Jotkin muut lajit, kuten liito-orava ja kaguaanit, pystyvät kyllä liitämään, mutteivät lentämään. Lepakoiden siivet ovat kehittyneet varhaisempien nisäkkäiden eturaajojen sormienvälisestä ihokudoksesta, ja siivissä on edelleen monille nisäkkäille tyypillinen raajaluusto. Siivistä voidaan erottaa neljä erilaista ihopintaa. Ensimmäinen on propatagium, joka on etujalasta kaulaan liittyvä osa. Sille vastakohtana voidaan nähdä uropatagium, joka on takajalkoja yhdistävän osan nimi. Varpaiden välistä osaa kutsutaan nimellä dactylopatagium, ja viimeisen varpaan sekä kyljen välistä osaa nimitetään plagiopatagiumiksi. Siivet ovat siis kiinnittyneet koko sivun mitalta etujaloista kylkeen ja takajalkoihin. Siipiä kannattelee neljä varvasta, joiden lisäksi niillä on viides tartuntavarvas, jonka päässä on kynsi.
Lepakoiden ruumista hallitsee voimakas ylävartalo, jota tarvitaan lentämiseen. Alavartalo sen sijaan on selvästi alikehittynyt. Takajaloissa on kuitenkin terävät kynnet, joiden turvin lepakot roikkuvat muun muassa puiden oksilla.
Muiden nisäkkäiden tapaan lepakot ovat tasalämpöisiä, eli niiden omat ruumiintoiminnot tuottavat ruumiinlämpötilan, eivätkä ne näin ole riippuvaisia ympäristön lämpötilasta. Tämän lisäksi ne voivat hyödyntää vaihtolämpöisten tapaan ympäristön lämpöä tietyissä puitteissa, mikä tekee niistä heterotermisiä eläimiä. Se helpottaa osaltaan sydämen taakkaa, joka muutoin pumppaa levossakin erittäin nopeasti. Auringon lämpöä lepakot pystyvät hyödyntämään siipiensä suuren pinta-alan avulla.
Lepakkojen luut ovat pieniä ja kevyitä, mikä helpottaa lentämistä vähentämällä tarvittavaa lihasvoimaa. Tämä säästää energiaa, jota lepakoilta muutoin kuluisi jopa niin paljon, etteivät ne pystyisi syömään päivän aikana energiantuotantoon tarvittavaa määrää ravintoa. [10] Hedelmälepakkoja lukuun ottamatta lepakoiden pääkallo yhdistyy selkärankaan erikoistuneen niskanikaman kautta, joka myös mahdollistaa niiden roikkumisen pää alaspäin. Kallonmuodosta voidaan toisinaan päätellä jotain lajin asuinympäristöstä. Esimerkiksi kivien koloissa asuvilla lajeilla on tavallista litteämpi pää.
Hampaiden muodossa pienlepakoilla on dilambdodontiset poskihampaat, mikä tarkoittaa sitä, että niiden hampaissa on yksi reuna, joka on muotoutunut N- tai W-kirjaimen muotoiseksi.[11] Hammastyyppi on otollinen hyönteisten syömiseen. Suurlepakoiden hammastyyppiä on hankala saada selville, mutta hampaiden pinta on hyvin tasainen, mikä on hyödyksi hedelmien syönnissä. Hedelmälepakkojen nenäluut muodostavat pitkänmallisen kuonon, kuten koiralla, joten ne saavat hajuaistin turvin paremmin tietoa lähistön hedelmistä.[10] Pienlepakoilla nenäluut ovat selvästi lyhyempiä.
Lepakot kuuluvat poikkeuksellisiin nisäkkäisiin valaiden kanssa, koska useat niistä pystyvät suunnistamaan kaikuluotauksen avulla. Kaikuluotauksessa lepakko lähettää suunsa tai nenänsä kautta ääniaaltoja, jotka heijastuvat kohti lepakkoa osuessaan edessä olevaan kappaleeseen. Lepakoiden lähettämä ääni on ultraääntä, eli se on taajuudeltaan ihmisen kuuloaluetta korkeammalla (20 000 Hz). Taajuus on lajikohtainen, ja joidenkin lajien kohdalla ääntely on ihmiskorvin kuultavaa. Myös lähetettyjen äännähdysten kesto riippuu lajista: pisimmillään yksi äännähdys kestää 20 millisekuntia, kun lyhimmillään se voi olla vain viisi millisekuntia.[4] Mekanismia, jolla lepakot tuottavat äänen, ei tunneta kovin hyvin. Useilla lepakoilla on erikoisen muotoinen nenä, minkä tieteilijät arvelevat parantavan pienten kohteiden, kuten hyönteisten, havaitsemista.[12] Edellisen aktiivisen kaikuluotauksen lisäksi lepakko voi käyttää apuna passiivista kaikuluotausta, jossa se ei itse lähetä ääntä, vaan seuraa ulkoista äänilähdettä. Tätä hyödyntävät esimerkiksi sammakoita tai hyönteisiä syövät lajit.[4] Ei ole havaittu, että lepakot käyttäisivät kaikuluotausta lajinsisäiseen viestintään, mutta ne käyttävät matalampitaajuista ääntä tähän tarkoitukseen.[4]
Kaikuluotauksen avulla lepakot pystyvät päättelemään liikkuvan kappaleen suunnan ja nopeuden sen perusteella, kumman puoleiseen korvaan heijastunut ääniaalto saapuu ensimmäisenä. Korvien muiden rakenteiden ansiosta lepakko tietää tarkemmin, mistä pystysuunnasta ääni tulee. Lepakon kyky päätellä kappaleen nopeus perustuu Dopplerin ilmiöön. Kappaleen koosta ne saavat tietoa ääniaallon intensiteetin perusteella. Lepakon aivot prosessoivat kaikuluotauksesta saadun tiedon tiedostamattomasti.[12]
Lepakot eivät käytä kaikuluotausta näön sijasta, vaan sen rinnalla. Lepakoiden näkökyky on hyvin tarkka. Lepakot ovat kyllä värisokeita, koska niiltä puuttuu värien aistimiseen tarvittavat tappisolut, joille ei ole pimeässä suunnistamisessa käyttöä. Sen sijaan niillä on sauvasoluja, ja Etelä-Amerikassa elävällä pallasinkielileikolla (Glossophaga soricina) sauvasolut ovat erikoistuneet tunnistamaan UV-alueen valoa. Lepakko hyödyntää erityisesti niiden kasvien nektariinia, jotka heijastavat UV-valoa. Vastalahjaksi lepakko auttaa kasvia pölyttämisessä. UV-näkö on harvinainen nisäkkäillä, mutta esimerkiksi linnuilla se on yleisempi.[13]
Lepakkoja elää jokaisella mantereella Antarktista lukuun ottamatta. Lentokykynsä ansiosta ne ovat levittäytyneet monille merellisille saarille, jonne monet muut nisäkkäät eivät ole päässeet. Lepakkoja ei kuitenkaan tavata Pohjois-Venäjällä tai -Kanadassa eikä Grönlannissa. Mitä lähemmäs päiväntasaajaa mennään, sitä enemmän lepakkolajeja alueella todennäköisemmin elää. Etelä-Amerikan pohjoisosissa elää noin 120 ja Kaakkois-Aasiassa noin 100 eri lajia. Länsi-Afrikassa sitä vastoin lajeja on 97 ja Keski-Afrikassa 60. Suomessa lepakkolajeja on havaittu kolmetoista.[14] Siipat (Vespertilionidae) on kaikista lepakoista laajimmille levinnyt sekä runsaslajisin heimo.[15][16] Muutamilla lepakkolajeilla on havaittu kausittaista muuttoliikennettä. Syynä voivat olla sään kylmeneminen tai sopivan horrospaikan etsiminen.
Lepakot ovat sopeutuneet elämään lähes jokaisessa maapallon elinympäristössä aavikoista sademetsiin. Elinalueelta ne kuitenkin vaativat ravintoa ja paikan, jossa ne voivat nukkua. Hyönteisiä syövät lajit elävät usein jokien tai muiden sisävesien lähettyvillä, sillä veden pinnalta nousevat hyönteiset ovat niille helppoa saalista. Horros on päivällä nukkumisen ohella monille pohjoisimmilla alueilla eläville lepakoille ominainen piirre. Ne viettävät horroksensa suojaisessa paikassa, kuten kallioissa tai vanhoissa kaivoksissa. Näissä paikoissa ilmankosteus pysyy korkealla eikä ilmanlämpötila laske pakkaselle. Jotkin Etelä-Amerikassa elävät lajit nukkuvat päivät puiden kääreytyneillä lehdillä, kuten vaikkapa banaanipuissa, ja muuttavat seuraavalle lehdelle kun lehti suoristuu. Monesti pimeät ja rauhaiset rakennusten ullakot tarjoavat lepakoille hyvän nukkumispaikan.
Lepakot syövät pääsääntöisesti hyönteisiä, mutta osa käyttää ravinnokseen myös kasvien hedelmiä, mettä ja siitepölyä.[3] Muutama laji saalistaa kaloja[3] ja muita pieniä selkärankaisia. Kaksi kolmasosaa lepakkolajeista on hyönteissyöjiä. Ne ovat ensi sijassa yöeläimiä ja saalistavat öisin erityisen kaikuluotauksen avulla, mitä varten niille on kehittynyt huomattavan suuret korvat. Lepakon saalistusmekanismia ei tunneta tarkkaan, mutta ne paikallistavat saaliin ilmasta ja ottavat sen kiinni takaraajoillaan.
Monien lepakkolajien nimessä esiintyy sana vampyyri, esimerkiksi isovampyyrilla eli vampyyrileikolla (Vampyrum spectrum). Toisin kuin mitä nimeen yleensä mielikuvissa virheellisesti liitetään, nämä lajit eivät käytä ravinnokseen verta, vaan lähinnä hedelmiä ja vähäisissä määrin hyönteisiä.
Ainoat lajit, jotka käyttävät ravinnokseen verta, kuuluvat leikkojen heimon (Phyllostomidae) verivampyyrien eli verenimijöiden alaheimoon (Desmodontinae), johon kuuluu ainoastaan kolme lajia. Niistäkin vain yksi laji, isoverenimijä (Desmodus rotundus), imee verta myös ihmisestä. Verivampyyreja tavataan vain Keski- ja Etelä-Amerikassa. Verivampyyrit laskeutuvat muutaman metrin päähän saaliistaan ja kävelevät tai hyppivät sen luo. Ne tekevät terävillä etuhampaillaan saaliseläimen ihoon viillon, johon ne ruiskuttavat veren hyytymistä estävää ainetta, mikä mahdollistaa veren nauttimisen. Kerralla nautittu verimäärä on hyvin pieni, joten toimenpide on harvoin suoranaisesti vaaraksi saaliseläimelle. Suurin vaara aiheutuu lepakon syljen mukana mahdollisesti leviävistä taudeista, esimerkiksi vesikauhusta. Vampyyrit ovat ainoat tunnetut nisäkäsloiset.
Lepakot ovat varsin sosiaalisia, mutta epähierarkkisia eläimiä. Suurimpiin lepakkoyhdyskuntiin voi kuulua tuhansia tai jopa muutama miljoona yksilöä,[4] kuten Teksasin Frio Caven meksikondoggilepakkopopulaatiossa. Suurin syy ryhmäelämään lienee lämmön haihtuminen. Suurimmalla osalla lajeista ei ole havaittu taipumusta suoranaiseen reviiripuolustamiseen, mutta hieman sen kaltaista käyttäytymistä on havaittu muutamilla lajeilla.
Lepakot synnyttävät muiden nisäkkäiden tavoin poikasia, jotka ovat kehittyneet kohdussa. Suomessa elävät lajit pariutuvat usein syksyllä. Urokset esittävät silloin soidinta, johon kuuluu ihmiskorvin kuultavaa laulua. Parittelun tapahduttua naaras säilöö siittiöitä ruumiissaan hedelmöitystä varten joskus kuukausienkin ajan[3]. Hedelmöitys tapahtuu vasta keväällä talvihorroksen jälkeen. Lepakon kantoaika on 4–8 viikkoa lajista riippuen. Poikasia syntyy useimmilla lajeilla kerrallaan vain yksi.[3] Poikaset ovat pesäviipyisiä eli pysyttelevät pitkään paikoillaan syntymäpaikassaan.[3] Lepakot eivät kuitenkaan rakenna minkäänlaisia pesiä,[3] vaan poikanen kasvaa usein avoimella luolan seinämällä tai puun kolossa. Alkukesän aikana naaras hakeutuu yhdyskuntaan, jossa se perustaa muiden naaraiden kanssa "lastenhuoneen". Urokset viettävät silloin aivan yksinäistä elämää. Poikasen synnyttyä emo imettää sitä muiden nisäkkäiden tavoin.
Lepakko yhdistetään usein pahaan, mutta historian aikana on myös ollut muita uskomuksia. "Lentävä rotta" on yhdistetty laajalti Euroopassa mm. paholaiseen, demoniin ja vampyyriin. Euroopassa on aikaisemmin käytetty lepakkoa noitien ja henkien karkotukseen.
Espanjassa lepakko on hyvänonnen symboli. Myös Karibialla lepakko yhdistetään hyvään ja sen tappaminen katsotaan erittäin pahaksi. Amerikassa lepakkoihin suhtaudutaan ristiriitaisesti. Jotkin Amerikan alkuperäiskansat pitivät lepakkoa sateen merkkinä. Afrikassa lepakon pyydystämistä pidetään parantamisen symbolina.
Lepakkoa on pidetty Suomessa Pirun aikaansaannoksena. Tarinan mukaan Piru katseli Jumalan luomistöitä, ihastui pääskyseen ja koetti itsekin tehdä samanlaisen. Tuloksena oli kuitenkin lepakko. Kiukuspäissään Piru määräsi sen lentämään öisin, ettei epäonnistuminen osuisi jokaisen silmiin. Joissakin tarinoissa lepakko kerrotaan tehdyn lintujen ja muiden pienten elukoiden tähteistä. Tai sitten sitä pidetään Jumalan leppälinnulle langettamana rangaistuksena siitä, että tämä varasti toisten lintujen munia ja hautoi ne omiksi poikasikseen, joista syntyikin kirouksen myötä vaivaisia lintuja, lepakoita.
Vesikauhuvirus tarttuu joskus ihmiseen lepakoiden kautta. Verivampyyrit kantavat vesikauhuvirusta ja verensyöntinsä johdosta myös levittävät sitä luontevasti. Hyönteisiä syövistä lepakoista tartunta saadaan yleensä sen käsittelyssä saadusta puremasta tai raapaisusta, joskus myös ilmateitse lepakkojen asuttamasta trooppisesta luolasta. Lepakkojen levittämä vesikauhu on taudin halvaannuttavaa muotoa. Lepakot eivät ole immuuneja taudille vaan kärsivät siitä itsekin.[17]
Latinalaisessa Amerikassa karjaa kuolee vuosittain puoli miljoonaa päätä verivampyyrien levittämiin tauteihin ja muutama ihminenkin niiden levittämään vesikauhuun. Yhdysvalloissa tilastoitiin vuosien 1970–2000 välillä kymmenen lepakosta ihmiseen tarttunutta vesikauhutapausta.[17]
Suomen lepakkopopulaatiosta noin neljä prosenttia on jossain vaiheessa kantanut vesikauhuvirusta. Varsinaista virusta ei tuhannesta vuonna 2011–2012 tutkitusta lepakosta löytynyt, mutta sen vasta-aineita löytyi Turun alueen vesisiipoista. Vesikauhuvirus on suomalaisesta lepakosta löytynyt viimeksi vuonna 2009. Vuonna 1985 Suomessa vesikauhuun kuoli sveitsiläinen lepakkotutkija, joka oli todennäköisesti saanut tartunnan Suomesta, sillä samantyyppistä virusta löydettiin vesisiipasta vuonna 2009 Turun Kakskerrasta.[18]
Suomessa on tavattu 13 lepakkolajia.[14][19]
Vakiintuneet lajit:
Satunnaisesti tavatut lajit:
Lepakot (Chiroptera) ovat yleensä pienikokoisia, öiseen aikaan lentäviä nisäkkäitä, joista useat suunnistavat kaikuluotauksen avulla ja nukkuvat pää alaspäin. Ne ovat ainoita nisäkkäitä, joilla on siivet ja jotka osaavat lentää, ja siksi niiden lahkosta onkin toisinaan käytetty nimitystä siipijalkaiset. Muita tunnuspiirteitä ovat eturaajojen pitkät varvasluut sekä lantion ja tarttumaelimiksi muuntuneiden takajalkojen alikehittyneisyys. Lepakoilla on eturaajoissaan joko yksi tai kaksi kynttä. Lepakot ovat jyrsijöiden jälkeen suurin nisäkäslahko; nykyisin tunnetaan 1 116 elossa olevaa lepakkolajia, jotka ovat jakaantuneet 202 suvun kesken. Noin 20 % maailman nisäkäslajeista on lepakkoja. Lepakkoja elää kaikkialla maapallolla, lukuun ottamatta napa-alueita. Eniten lepakkoja elää trooppisella vyöhykkeellä, jossa lepakkolajien lukumäärä on suurempi kuin muiden nisäkäslajien. Etelä-Amerikassa kaikkien lepakkojen yhteisen biomassan arvioidaan olevan suurempi kuin kaikkien muiden nisäkkäiden yhteensä. Suurin osa lepakkolajeista on painoltaan alle 50 grammaa. Pienin lepakkolaji on kaksigrammainen siankuonolepakko ja suurin on Acerodon jubatus-hedelmälepakko, jonka siipienväli on 1,5 metriä ja paino 1,2 kilogrammaa. Intianlentäväkoiralla siipienväli on pienempi, mutta se painaa 1,5 kg. Lepakoiden ulostetta kutsutaan guanoksi.
Lepakot liitetään usein mytologiseen vampyyri-hahmoon ja tätä kautta veren imemiseen. Suurin osa (70 %) lepakoista on kuitenkin hyönteissyöjiä. Loput käyttävät ravinnoksi hedelmiä ja mettä sekä pienempi osa lihaa. Varsinaisia vertaimeviä lepakoita tunnetaan vain kolme lajia: ne tekevät ihoon haavan ja imevät haavasta veren. Vain yksi laji, isoverenimijä, imee verta ihmisestä. Haavat ovat pieniä eivätkä yletä isoihin verisuoniin. Ruokavalionsa takia lepakot ovat tärkeitä pölyttäjiä ja kasvien siementen levittäjiä, eli ne ovat olennainen osa trooppisen vyöhykkeen kasvillisuuden biodiversiteetin ylläpitoa. Ne syövät pääasiassa hyönteisiä.
Chiroptères • Chauves-souris, Chauvesouris
Les Chiroptères (Chiroptera), appelés couramment chauves-souris ou chauvesouris[n 1], sont un ordre de mammifères placentaires comptant près de 1 400 espèces, soit un cinquième de près de 6 500 espèces de mammifères connues[1] ; avec 175 genres regroupés en 20 familles[2],[3],[4]. C'est le groupe de mammifères le plus important après celui des rongeurs[5],[6]. Ces animaux nocturnes volants sont souvent capables d'écholocation (capacité surtout développée chez les microchiroptères insectivores ; essentiellement actifs la nuit, ils se dirigent dans l'obscurité en émettant des ultrasons dont ils captent la réflexion, écholocalisant ainsi leurs proies et les obstacles. Les mégachiroptères, quant à eux, se fient plus à leur vue et à leur odorat).
Les chiroptères sont les seuls mammifères doués du vol actif, à distinguer du vol plané que pratiquent les écureuils volants, les phalangers ou les galéopithèques[7]. Ils se déplacent dans les airs grâce à une aile formée d'une membrane de peau entre le corps, les membres et les doigts. La plupart des espèces ne se posent qu'exceptionnellement au sol et s'y meuvent maladroitement. Ils se reposent en se suspendant aux aspérités par les griffes des orteils.
Deux sous-ordres étaient classiquement admis : les Microchiroptères aux petits yeux et aux grandes oreilles et les Mégachiroptères aux grands yeux et aux petites oreilles[8]. Les Microchiroptères comportent 17 familles, environ 146 genres et 814 espèces, de petite taille relative, capables d’écholocation et les Mégachiroptères ne comportent qu'une famille avec environ 41 genres et 170 espèces dont les fameuses roussettes, de grande taille relative (Dobson 1875). Récemment, sur des bases moléculaires, l’ordre a été redécoupé en deux nouveaux sous-ordres pour rompre la paraphylie des Microchiroptères : les Yinpterochiroptera et les Yangochiroptera (Teeling et al. 2002, Teeling et al. 2005).
Dans les zones anthropiques ou de déforestation, de nombreuses espèces de chiroptères sont en forte régression ou ont localement disparu. Certaines font l'objet de plans de restauration ou bénéficient d'un statut de protection, notamment en France[9].
Dans la culture populaire, l'image de la chauve-souris peut être positive ou négative selon les pays. À cause de leur aspect étrange et de leur vie nocturne et, par voie de conséquence, du mystère qui entoure leur mode de vie, elles sont souvent victimes d'idées reçues qui leur ont valu longtemps d'être persécutées.
Chiroptère signifie littéralement « mains ailées ». Le terme chiroptère dérive du grec ancien. Il est composé de chiro et de ptère, empruntés respectivement aux noms grecs : kheir (ἣ χείρ → « la main »), et ptéron (τὸ πτερόν → « l'aile », mais ordinairement pluriel : τὰ πτερά ta ptéra → « les ailes », car le singulier désigne plutôt « la plume »)[10]. Ce qui donne, étymologiquement, le substantif composé kheiroptera.
Ce nom évoque donc une particularité morphologique de cet animal qui, tout aussi littéralement, « vole avec les mains » : puisque son « aile est formée par quatre doigts hypertrophiés et reliés par une membrane de peau souple et élastique. Le pouce est réduit et sa griffe permet à l’animal de s’accrocher occasionnellement ou de prendre appui pour ramper[11] ».
Historiquement l'appellation de cheiroptère a été donnée par Georges Cuvier en 1798, dans son Tableau élémentaire de l'histoire naturelle des animaux (« Mammifères carnassiers volants » ou cheiroptères[12]). En 1838, elle devient chiroptère (Ac. Compl. 1842)[13].
Quant au vocable français de « chauve-souris », il est assez étrange, étant donné que les chiroptères — bien qu'appartenant eux aussi à la classe des mammifères placentaires — ne sont pas du tout apparentés aux rongeurs Muridés (ordre et famille de la souris grise ou souris domestique), et sont encore moins chauves[11],[15],[16]. Il s'agit donc d'une énigme étymologique pour laquelle plusieurs hypothèses ont été émises dans l’histoire philologique[17]. Pourquoi donc la « chauve »-« souris » s’appelle-t-elle ainsi[15] ?
L’hypothèse la plus vraisemblable et la plus consensuelle aujourd’hui[18],[19],[20],[21] ,[22], mais toujours discutée[23],[24], indique que cet étrange vocable est probablement dû à une erreur de transcription des grammairiens du haut Moyen Âge qui ont mixé (ou confondu) par contamination phonétique et paronymie "reconstruite"[24] des termes d’origine celtique (ou gallo-romane), d’origine francique et d’origine latine. Cette erreur de transcription a été pressentie ou envisagée dès la seconde moitié du XIXe siècle par Émile Littré dans son Dictionnaire de la langue française[24].
De plus, dans l'Antiquité tardive et le haut Moyen Âge, et parfois jusqu’au début du XIXe siècle[17], on tenait cet animal pour apparenté à la souris, ou bien on le considérait comme une sorte d’hybride entre un oiseau nocturne, comme une chouette (pour ses mœurs nocturnes et sa capacité à voler), et une souris[25],[24] (pour sa forme générale, sa taille — pour les plus petits chiroptères comme les pipistrelles — et ses poils).
Par ailleurs, encore « jusqu'au début du XIXe siècle la chauve-souris était souvent classée parmi les oiseaux. [Par exemple :] "oiseaux de proie, tels que la chauve-souris, le hibou, le grand-duc" (Bernardin de Saint-Pierre, Harmonies de la nature, 1814, p. 268) »[17]. Pourtant, dès l’Encyclopédie de Diderot au XVIIIe siècle, on affirme avec force que la chauve-souris n’est pas un oiseau et on la classe parmi les « quadrupèdes vivipares » (tout en lui attribuant ses deux mamelles, qui la classeront plus tard chez les mammifères) :
« [Attention : l’orthographe du français du XVIIIe siècle est un peu différente. On l’a ici préservée]. CHAUVE-SOURIS, s. f. vespertilio, (Hist. nat.) : animal quadrupede, que la plûpart des auteurs ont pris pour un oiseau sans aucun fondement, puisque la chauve-souris est vivipare, & qu’elle n’a ni bec ni plumes. Il est vrai qu’elle vole au moyen d’une membrane qui lui tient lieu d’ailes : mais s’il suffisoit de voler pour être oiseau, l’écureuil volant seroit aussi un oiseau ; cependant personne n’a été tenté de le prendre pour tel, & je croi qu’aujourd’hui on ne doute plus que la chauve-souris ne soit un animal quadrupede. [...] Il n’y a que deux mammelles dans les chauve-souris : elles font ordinairement deux petits à la fois, & quelquefois il ne s’en trouve qu’un seul ; [...] »[26],[27]
— Denis Diderot, Jean Le Rond d'Alembert et alii , Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, 1751.
Cette ancienne classification approximative et métaphorique (par ressemblance d’aspect, de comportement, ou par analogie erronée), s’est maintenue jusqu’au XIXe siècle malgré les encyclopédistes, et, redoublée par l’erreur probable de traduction du gallo roman au latin[15], elle serait à l’origine des diverses dénominations des chiroptères dont nous héritons. Elle aurait donc fait passer le chiroptère pour une « chouette-souris » puis pour une « chauve-souris ». Alors qu’il n’est ni oiseau, ni chauve, ni souris.
Par quelles étapes ce passage s’est-il effectué pour ce nom composé, linguistiquement hybride lui aussi donc ? Ainsi on trouve le terme de calvas sorices (au pluriel[22]), en bas latin de Gaule[18], qui nous a donné notre « chauve-souris » d’aujourd’hui (ni chauve ni souris donc), attesté dès le VIIIe siècle en Picardie et dans les Gloses de Reichenau[22] pour traduire précisément le latin classique vespertiliones (terme générique qui servait pour les romains à désigner tous nos « chiroptères »). Il s’agit probablement d’une altération[18] du gallo-roman *cawa sorīce[n 2],[18], par contamination du latin calvas, « chauves » au féminin pluriel. Cette expression était composée de *cawa[15],[16] (ou * kāwa[11]), mot dérivé du Vieux-francique et qui signifie « chouette », et du mot *sorīce(m), accusatif de *sorīx (en latin classique : sorex, -ĭcis), qui veut dire « souris »[19],[20],[21],[22].
*Cawa (« chouette » donc), se retrouvait lui-même, peut-être à partir d'une racine indo-européenne commune, dans le mot latin tardif căvannus[n 3] désignant la chouette hulotte ou le hibou[32], lui-même emprunté au gaulois *cauannos[n 2] qui donne le breton kaouenn.
Alors le mot gaulois (gallo roman) de « *cawasorīce », (« et en bas latin populaire « *cawa sorīx » vers le Ve siècle après J.C.[16] »), signifiait donc à l'origine littéralement « chouette-souris », en raison des mœurs nocturnes de l'animal, de sa capacité à voler comme un oiseau et de sa ressemblance avec la souris commune[24] « pour la forme et la grosseur du corps »[25]. Mais « pour les Romains, cawa sorīx ne voulait rien dire »[16], si bien que mal compris et déformé au fil du temps, ce mot aurait donc dans l'usage oral été assimilé abusivement au latin calvas (« chauves » au féminin devenu pluriel par contamination du "s" initial de sorīx : *cawa-(s)-s-orīx), puis retranscrit par erreur, par les latinistes : calvas sorices[11],[18].
Ainsi dès le VIIIe siècle on trouve aussi la forme « calves sorices »[17]. Puis au XIe siècle dans les Gloses du rabbin et lettré Rachi, on trouve la forme « Kalve soriç »[33], et la forme « chalve suriz » en 1180 dans les Fables de Marie de France[34]. Enfin on trouve la forme « chauves soriz » tout à la fin du XIIe siècle[23], et encore chez Marie de France (Fable 31), les formes : « chauve suris » et « chauve souriz »[27]. Au XIIIe siècle chez Jean de Meung, on trouve l’inversion « soris chauve »[24],[27] :
« -Quant ta parole est blanche et ta pensée est fauve,
Tu voles en tenebres comme une soris chauve »
Il est imité en cela plus tard par Jean de La Fontaine, qui utilisait indifféremment la forme inversée ou la forme classique (lui aussi pour les besoins de la rime[17],[24]) :
« [...] L’Oiseau Chauve-Souris n’osoit plus approcher
Pendant le jour nulle demeure ;
Suivi de Sergens à toute heure
En des trous il s’alloit cacher.
Je connais maint detteur [débiteur], qui n'est ni souris-chauve,
Ni buisson, ni canard, ni dans tel cas tombé,
Mais simple grand Seigneur, qui tous les jours se sauve
Par un escalier dérobé. »
— La Fontaine, Fables XII, 7 : La Chauve-Souris, le Buisson, & le Canard[35].
On note qu’ici la chauve-souris est pour La Fontaine un oiseau. Dans le livre II de ses Fables, toujours cité par Littré[24], on trouvait déjà la forme non inversée et sans tiret, mais cette fois la « Chauvesouris » est assimilée par la belette tantôt à la souris tantôt à l’oiseau pour en faire sa proie préférée, et le chiroptère joue sur cette prétendue ambiguïté de nature pour se sauver :
« Une Chauvesouris donna tête baissée
Dans un nid de Belette ; & sitôt qu’elle y fut,
L’autre envers les Souris de long-temps courroucée,
Pour la devorer accourut. […]
« Moy Souris ! des méchans vous ont dit ces nouvelles.
Grace à l’Auteur de l’Univers,
Je suis Oyseau ; voyez mes ailes:
Vive la gent qui fend les airs ». […]
[Puis, encore en danger plus tard d’être dévorée par une autre
belette qui aime manger les oiseaux cette fois (ndlr) :]
« Moy pour telle [un oiseau] passer ? vous n’y regardez pas.
Qui fait l’Oyseau ? c’est le plumage.
Je suis Souris ; vivent les Rats.
Jupiter confonde les Chats ». »
— La Fontaine, Fables II, 5 : La Chauveſouris & les deux Belettes[36].
L'humour avec lequel La Fontaine joue de l'hésitation taxonomique de son époque (à ranger la chauve-souris parmi les oiseaux ou parmi les rongeurs) fait écho à celui du Roman de Renart qui, dès la fin XIIe siècle et au XIIIe siècle, nomme la souris « Chauve » et son "mari" le rat « Pelé », faisant clairement allusion au mot de « chauve-souris » et le renvoyant probablement à sa bizarrerie sémantique sinon à son étymologie douteuse, et en assimilant volontairement chiroptères et rongeurs. D'ailleurs cet extrait — présenté ici plus largement — est cité dans le Littré[24] et dans le site "La langue française"[27] à l'entrée « chauve-souris » :
En ancien français :
« Torner s’en voldrent par deriere
Qant li Rois vit par la chariere
[variante : / Garder le estut par deriere,
Quant li rois regarda ariere]
Et vit venir par une adresce
Une biere chevaleresce :
Ce estoit Chauve la Soriz
Et Pelez li Raz ses mariz
Que Dant Renart ot estranglé
Qant desoz lui l’ont enanglé.
[Variante : / Quant desouz lui l'ot aunglé.]
En la compaigne Dame Chauve
Estoit sa suer ma Dame Fauve
Et diz que freres que serors ;
Au Roi vienent à granz clamors
[variante : / Au roi en viennent granz clamors]
Que fil que filles bien quarante,
D’autres cosins plus de sesante.
De la noise que il menoient
Trestos einsi con il venoient,
Trestos li airs retentissoit
Et toz li cielz en fremissoit.
[variante : / Trestot issi con il venoient,
Li air du ciel en fremissoit
Et toute la terre en trembloit][37]. »
Traduction :
« Ils veulent s'en retourner en arrière
quand le Roi voit par la charrière (ou châriere : chemin à charrette)
[variante : / Il faut toujours surveiller ses arrières,
quand justement le roi regarde derrière lui],
et voit venir par un raccourci
une bière portée par des chevaux.
C'est Chauve la Souris
et Pelé le Rat, son mari,
que Seigneur Renart a étranglé,
quand il l'avait saisi par en dessous
[variante : / quand il l'avait saisi par les griffes dans la mêlée].
Il y a en compagnie de Dame Chauve :
sa sœur, Dame Fauve,
avec dix autres frères et sœurs ;
tous se présentent au roi poussant de hauts cris,
[variante : / dont les grands cris arrivent jusqu'au roi],
ainsi qu'une bonne quarantaine de fils et de filles,
et plus d'une soixantaine de cousins.
Avec tout le vacarme qu'ils font,
à venir ainsi tous ensemble,
à tant faire retentir l'air tout entier
que tous les cieux en frémissent
[variante : / à venir ici tous ensemble,
l'air du ciel se met à frémir,
et toute la terre en tremble][38]. »
1 - Pipistrelle soprane ou Pipistrellus pygmaeus, à Sotchi (Russie, mai 2009).
2 - Pipistrelle commune, à Kauns (Tyrol autrichien, juin 2005).
3 – Pipistrelle commune ou Pipistrellus pipistrellus en vol nocturne (Bretagne, juin 2006).
Parallèlement, probablement formé à partir de *cawa sōrice (et donc au sens de « chouette-souris » cette fois), on trouve jusqu’à la fin du XIIIe siècle en wallon (toujours dans le cadre donc des langues d’oïl) les formes « chawe-sori » et « cauwesoris »[23]. En picard, on trouve les formes « casseuris », et « cateseuris » ; en dialecte de Namur les formes « chau-sori », « chèhau-sori »[24]. Mais comme les formes dérivées de calves sorices et celles dérivées de *cawa sōrice ont continué à cohabiter du VIIIe siècle au XIVe siècle, et se sont toutes deux ultérieurement rencontrées, on ne peut établir avec certitude lesquelles ont servi de modèle aux autres ou les ont altérées[23]. D’ailleurs, pour les linguistes Albert Dauzat et Jean Séguy, « il est peu probable que calves sorices soit dès le VIIIe siècle une altération du type *cawa sōrice »[39]. Mais cette altération est donc peut-être plus tardive et la cohabitation des deux types serait devenue ultérieurement une fusion au bénéfice de la forme « chauve-souris »[27].
Enfin, certaines sources remettent en question cette hypothèse du glissement — seulement phonétique et sans vraie raison sémantique — de la « chouette-souris » vers la « chauve-souris », soit en arguant de la difficulté d’établir une antériorité de l’une sur l’autre, soit en tentant d’établir un lien entre les chiroptères et la calvitie. Ainsi le Littré, citant Charles Grandgagnage qui était partisan de cette hypothèse de l’altération de « chouette-souris » en « chauve-souris », le réfute en s’appuyant sur une chronologie qui lui semble mal établie : « Grandgagnage fait remarquer que les formes wallones veulent dire souris-chouette ; de sorte qu'il y aurait là une paronymie qui aurait changé chawe, chouette, en chauve. Mais ce qui empêche d'admettre cette opinion, c'est que chauve-souris se trouve dans les plus anciens textes sans variante, ce qui ne serait pas si chauve était une corruption de quelque autre mot »[24]. De plus, le Littré revient à l’hypothèse première que cette appellation de chauve-souris viendrait simplement du fait qu'il s'agirait vraiment pour nos devanciers d'une souris chauve, « cet animal ayant pu être ainsi nommé à cause que ses ailes n'ont pas de plumes »[24].
Plus récemment, on trouve des sources qui justifient cette appellation par une calvitie relative mais réelle de certains chiroptères : « Chauves-souris (XIIe siècle emprunté au latin tardif calva sorix "souris chauve, sans poil" (l’animal ayant des poils très courts sur la tête) ; peut-être par altération d’un francique *kawa (chouette) »[21]. D’autres sources, reprenant l’argument de Littré sur la nudité de leurs ailes et y ajoutant des exemples dans des langues non latines, indiquent que l’altération de *cawa en calva pourrait être intentionnelle et non pas résulter d’une transcription phonétique par inadvertance : « Il faut cependant noter que la membrane nue sans poil des ailes des chauves-souris pourrait justifier un lien avec la calvitie annoncée : d’autres langues évoquent des animaux chauves (albanais par exemple) et la transformation de cawa en calva n’est peut-être pas uniquement justifiée par la proximité phonétique. En tout cas, pour revenir à la pilosité des chauves-souris, elle est non seulement abondante mais diversifiée ! Selon l’espèce, le poil est long ou court, d’aspect raide ou laineux. On en trouve à la tignasse tellement bien développée qu’elle leur cache presque les yeux. On trouve des poils sur les pattes, certaines espèces les ont d’ailleurs particulièrement longs »[16].
Toujours est-il que le terme « erroné » de calvas sorices (puis « chauve-souris ») a donc éliminé le nom latin classique des chiroptères (soit vespertilio, de vesper, « soir ») en Gaule du Nord[22], puis les appellations issues du surnom de « chouettes-souris », pour s’imposer enfin chez toutes les populations francophones comme nom générique des chiroptères. Mais ce mot latin classique de vespertilio se retrouve aussi aujourd'hui dans le nom vernaculaire de vespertilion, ainsi que dans celui de pipistrelle qui nous vient du terme latin classique via l’italien : pipistrello (« chauve-souris » générique), déformation de l’ancien italien vipistrello, issu lui-même du latin vespertilio (voir aussi l'entrée « pipistrelle » dans le Wiktionnaire).
En français les diverses chauves-souris reçoivent de très nombreux noms vernaculaires différents, dont les plus connus ou les plus courants, outre la pipistrelle et le vespertilion déjà cités, sont probablement : la roussette, l'oreillard, la noctule, la barbastelle, le rhinolophe, le rhinopome, la sérotine, le nyctère et les célèbres vampires (en fait une sous famille des Desmodontinae)[40],[27].
Voir aussi :
[Voir aussi la section détaillée 《 Origine de « chat-huant » 》 dans l'article consacré à la chouette hulotte].
On peut remarquer que cette dénomination animalière de « chouette-souris » puis de « chauve-souris », par analogie d’apparence et de comportement puis par altération due à la proximité phonétique, n’est pas la seule à avoir connu cette aventure : c’est aussi le cas de sa voisine la chouette hulotte (à qui on la comparait d’ailleurs), et que l’on nommait justement un « chat-huant »[41], alors qu'elle n'a rien d'un félin[42] : le vocable sert à désigner l’ensemble des rapaces nocturnes, mais plus spécialement la chouette hulotte, et aussi « ceux qui possèdent deux touffes de plumes semblables à des oreilles de chat »[43].
L’animal ressemble à un chat donc (sans en être), et il hulule, alors on lui accole le participe présent du verbe huer dont l’onomatopée imite le cri[44]. D'ailleurs, c'est aussi le cri du chat-huant qui « rappelle quelque peu le chat »[45].
Mais l’étymologie de « chat-huant » nous apprend que ce surnom générique n’est pas seulement fondé sur une ressemblance de forme et une onomatopée, mais qu’il résulte aussi d’un glissement phonétique (toujours par altération) à partir du latin tardif d’origine gauloise căvannus et du vieux-francique * kāwa déjà cités, devenus par la suite javan en judéo-français du XIe siècle, puis chavan, choan (1180-1200[46]) et chahuan en ancien français, et qui sont aussi à l’origine de nos mots actuels de « chouan » et de « chouette »[41],[46].
On remarquera néanmoins que la chronologie de l'histoire du mot « Chat-huant » a suivi un chemin inverse de celle de la « chauve-souris », puisque pour lui le glissement phonétique a précédé l'appellation par analogie de forme.
Hibou grand-duc (Bubo bubo, au château de Murol, Puy-de-Dôme).
Grand-duc africain (Bubo africanus, à Flémalle, Belgique).
Hibou grand-duc au parc ornithologique de Pont-de-Gau.
Hibou petit-duc (Otus scops).
L’origine de l’appellation de « chauve-souris » reste donc discutée…
Ainsi le mystère qui a longtemps entouré cet animal nocturne, seul mammifère capable de voler vraiment, et de manière virtuose dans l’obscurité totale, — mystère nourrissant à tort de nombreux fantasmes maléfiques, aujourd’hui redoublés (toujours à tort probablement) par une certaine affinité entre les chiroptères et les coronavirus[47] — trouve un écho intéressant dans l’énigme de son nom, puisqu’elle n’est « ni chauve ni souris. Faut-il changer [son] nom ? Bien sûr que non, ces animaux mystérieux le sont jusque dans leur nom, c’est très bien comme ça, et puis, franchement, qui pense encore à une souris chauve quand on parle de chauve-souris ? »[16].
Les os de l'avant-bras, les métacarpes et les phalanges du deuxième au cinquième doigt sont très allongés. Ils forment la structure de l'aile dont la surface portante de l'aile (ou patagium) est un repli de peau contenant un très grand nombre de vaisseaux sanguins, de nerfs et de muscles. Le tissu qui forme l'aile des chiroptères est l'un de ceux qui se régénère le plus rapidement dans tout le règne animal[49]. Sa forte vascularisation permet la régulation thermique par contact avec l'air lors de l'activité. Le vol des chauves-souris serait encore plus efficient et sobre en consommation d'énergie que celui des oiseaux (moindre consommation d'oxygène) comparables en taille ou type de vol. Des tests en soufflerie réalisés en Suède et aux États-Unis avec des chauves-souris nectarivores ont montré que, comme les insectes, elles optimisent leur vol lorsque leurs ailes s'abaissent en gérant au mieux les microturbulences du bord d'attaque des ailes qui confèrent jusqu'à 40 % de la poussée.
Le pouce n'est pas compris dans le patagium et est pourvu d'une griffe. La membrane située entre le talon, l'extrémité de la queue et le bassin – que l'on nomme uropatagium – peut servir, lorsqu'elle est large, à attraper les insectes ou accueillir les petits pendant la mise bas. Comme chez les oiseaux, le sternum forme une crête (le bréchet) où s'attachent les puissants pectoraux.
Les espèces du genre Thyroptera possèdent des ventouses qui leur permettent d'adhérer à des surfaces très lisses[50],[51].
Les chiroptères disposent de capacité de communication en grande partie dans un spectre non accessible à l'oreille humaine (ultra-sons) participant aussi à l'écholocation. Selon les espèces les chiroptères émettent des sons différents, qui sont propres à l'espèce, mais qui peuvent également être entendus par d'autres chauves-souris, congénères ou d'autres espèces. (voir plus bas)
Des scientifiques ont récemment observé que certaines chauves-souris gazouillent aussi parfois à la manière d'oiseaux, émettant des chants composés de « trilles multisyllabiques et de gazouillis dans des combinaisons et des rythmes spécifiques (...) aussi complexes que les chants d'oiseaux chanteurs »[52].
Plusieurs chiroptérologues (Kirsten Bohn, Michael Smotherman, et d'autres) ont montré que (comme chez de nombreux oiseaux chanteurs) les chanteurs sont la plupart du temps chez les chauves-souris des mâles vivant au sein de sociétés où les mâles sont polygames[52]. Une hypothèse est qu'ils chantent pour faire leur cour aux femelles et défendre leurs territoires. Il semble que leurs chants ne soient pas innés, mais qu'ils fassent l'objet d'un apprentissage vocal (comme le chant complexe des oiseaux et la parole humaine)[52].
La majorité des microchiroptères se dirigent grâce à l'écholocation, un système de localisation fonctionnant sur un principe similaire à celui du sonar : ils émettent des cris ultrasonores et captent en retour l’écho envoyé par les obstacles. La majorité des mégachiroptères, comme tout le genre Pteropus, ont perdu leur capacité d'écholocation. Au lieu de cela, les roussettes (ou renards volants) ont d'excellents sens de l'odorat et de grands yeux puissants[53].
Dès 1791, le savant et évêque de Pavie, Lazzaro Spallanzani a démontré qu'aveuglée, la chauve-souris pouvait encore se déplacer efficacement, mais que rendue sourde, elle n'en était plus capable. Un siècle et demi plus tard, en 1938, Griffin a escaladé une tour de Boston pour collecter une espèce différente, myotis lucifugus, dans de petits filets; Griffin a choisi cette espèce comme organisme modèle car elle a le comportement typique d'une chauve-souris vivant dans un climat tempéré, très similaire à ce qu'ont montré les expériences faites par Spallanzani et Hartridge en 1920[54]. Encore étudiant, Griffin plaça des chauves-souris devant un microphone que G. W. Pierce avait conçu pour enregistrer des ondes sonores dont la fréquence se situait au-delà de la perception humaine. Il observa que les chauves-souris émettaient des « clics » brefs caractérisés par un énorme niveau de pression acoustique[8]. Les résultats qu'il a publiés en 1958, ainsi que les recherches de son collègue et ami Robert Galambos en 1941, ont ensuite été confirmés pour des espèces européennes, montrant comment une chauve-souris navigue dans l'obscurité totale[55],[56].
Les chauves-souris produisent des cris en ultrasons[n 4] en faisant vibrer leurs plis vocaux. Ces vibrations acoustiques sont ensuite amplifiées dans les résonateurs situés dans le nez et la gorge et filtrées en fréquence. Les Vespertilionidés émettent le son par la gueule tandis que les Rhinolophidés le font par les narines. Les premiers sont plus aptes pour les signaux en fréquences modulées et les seconds pour les fréquences constantes. La nature du signal émis varie aussi selon le comportement de l’animal. Les signaux sont différents, s’il vole en transit sur un itinéraire connu, dans un milieu encombré, en action de chasse ou en capturant des proies[57].
La durée typique d’un cri est de 5 ms. Les impulsions sonores doivent être très courtes car, pendant l’émission, le récepteur est sursaturé et ne peut capturer l’écho notablement plus faible. Le chevauchement entre le cri et l’écho aboutit à dresser une « fenêtre aveugle » devant la chauve-souris[n 5]. Quand elle s’approche de sa proie, elle réduit encore la durée de son cri pour diminuer la fenêtre aveugle. De nombreuses chauves-souris peuvent raccourcir leur cri jusqu’à 0,3 ms dans la phase finale d’approche, avant la capture, ce qui correspond à une fenêtre aveugle de seulement 5-6 cm[8]. Cette rafale de la phase finale d’approche provient de la contraction de muscles laryngés, jusqu'à 200 fois par seconde, ce qui en fait les muscles squelettiques les plus rapides des mammifères[58].
Russo et Jones[59] ont proposé une classification des cris de 22 espèces de chauves-souris enregistrés en Italie. Nous pouvons voir sur le schéma ci-contre quatre types importants. Les cris des Noctules (Nyctalus) et pipistrelles (et autres Vespertilionidés) se caractérisent par une modulation de fréquence abrupte (FM) suivie par une fréquence quasi constante (QCF). Les Rhinolophidés émettent des cris typiques FM/FC/FM, c'est-à-dire une longue composante à fréquence constante FC, précédée et suivie par de brefs cris à fréquences modulées FM. L'analyse de l'écholocation des Rhinolophes est très différente de l'esquisse présentée ci-dessus.
Les oreilles, dont certaines peuvent être très grandes et pourvues d'un tragus, servent de récepteurs.
Les Ptéropodidés mettent en œuvre ce sens d'une manière différente et moins performante de celle des autres chiroptères.
L'écho qui résulte des ultrasons émis permet à ce petit mammifère de localiser les objets, d'en déterminer la taille et le mouvement avec une précision extraordinaire. Des tests sur un chiroptère africain ont montré qu'il pouvait entendre les pas d'un coléoptère marchant sur le sable. Attraper au filet à mailles un petit Rhinolophe est impossible, il détecte un fil de 0,1 mm de diamètre à 10 m de distance ![réf. nécessaire]
D'après des études menées en 2006[60],[61], comme d'autres espèces douées d'un bon sens de l'orientation (oiseaux migrateurs par exemple) elles utilisent également un minéral magnétique appelé magnétite comme « boussole interne » pour s’orienter grâce au champ magnétique terrestre.
Les chauves-souris ne sont pas aveugles et il semble qu'elles aient une vue bien adaptée aux conditions nocturnes. Elles peuvent être éblouies ou perturbées par l'éclairage artificiel extérieur (phénomène dit de pollution lumineuse)[62]. La possibilité d'attraper des chauves-souris au filet tient au fait que l'écholocation n'est utilisée que lors de la chasse ou de déplacements en terrain non connu. Les déplacements connus (dans les galeries pratiquées chaque jour ou lors d'approche de territoires de chasse parcourus régulièrement) sont alors effectués sans écholocation ou en espaçant considérablement les émissions d'ultrasons. Les émissions sonores nécessaires pour l'écholocation représentent en effet une dépense énergétique très importante et les chauves-souris peuvent de la sorte économiser leurs réserves énergétiques.
Il peut prendre des formes très variées.
Les Pteropodidés ont un museau pointu rappelant celui des Canidés.
Certaines chauves-souris ont un nez parfois surmonté d'une curieuse feuille verticale.
La déjection de chauves-souris d'Europe est semblable aux crottes de souris. La distinction se fait à la main : frottée entre deux doigts, celle de la souris s'écrase, celle de la chauve-souris s'effrite. À l'œil, on voit également dans la crotte de chauves-souris des résidus brillants (aile et élytre d'insectes). Ce guano de chauves-souris est un excellent engrais mais il faut le couper à 50 % avec de l'eau pour l'utiliser sans brûler les plantes.
Rappelons néanmoins ici que cette substance doit être manipulée avec précaution (jamais à mains nues, et avec filtre respiratoire), car les déjections de chauve-souris sont vecteur de maladies et contiennent de nombreux virus et bactéries pathogènes (voir sections suivantes).
Les mégachiroptères sont surtout crépusculaires, ne se déplacent guère la nuit et se dirigent surtout grâce à leurs yeux et leur odorat. Les microchiroptères sont nocturnes et se servent surtout de l'écholocation pour chasser et se repérer la nuit. Une étude en 2011 portant sur leurs dépenses énergétiques et leur température corporelle explique cette activité nocturne : leurs déplacements de jour provoquent en effet une trop grande surchauffe (par leurs ailes membraneuses nues et sombres qui absorbent efficacement les ondes courtes du rayonnement solaire) et un surcoût métabolique (modification de la cinématique du battement d'ailes pour évacuer ce surplus de chaleur)[63].
Les chauves-souris dorment en général 20 heures par jour, la tête en bas.
Les mégachiroptères se nourrissent de fruits, de fleurs et de pollen.
Les microchiroptères se servent de l'écholocation pour trouver leur nourriture. Leur régime alimentaire est très varié, mais provient essentiellement du « plancton aérien ».
Les chauves-souris d'Europe sont exclusivement insectivores, ce qui explique en grande partie leur déclin[64]. Leur régime alimentaire est identique à celui de l'hirondelle de cheminée ou du martinet noir : tout ce qui est petit et vole. Lorsqu'elles tournent au-dessus des têtes, assez près souvent, c'est pour consommer le nuage de moucherons ou de moustiques qui se forme au-dessus des convives lors des soirées estivales en plein air[réf. nécessaire].
De manière générale, « elles se nourrissent chaque nuit de près du tiers de leur poids en insectes. Une Pipistrelle peut ainsi engloutir plus de 2 000 moustiques en une nuit. Une seule Noctule commune va manger près d'1 kg durant les six mois d'« estivage » ; 100 Murins de grande taille attrapent en une nuit l'équivalent de 4 000 petits carabes[65] ». Mais certaines peuvent ingurgiter de bien plus grandes quantités : certaines frugivores peuvent se nourrir quotidiennement de la moitié de leur poids, et des insectivores, jusqu'à l'équivalent de 120 % de leur poids total[66]. En effet, leur nécessaire hibernation, ainsi que leur assez long temps de sommeil quotidien (voir ci-dessus), leur imposent de "faire des réserves" et intensifient leur régime alimentaire en période de veille.
Ces caractéristiques alimentaires des microchiroptères comme prédateurs généralistes d'insectes nuisibles, ainsi que le rôle des mégachiroptères dans le cycle reproductif des végétaux, font des chauve-souris des auxiliaires des cultures, et l'un des agents de la prévention contre les maladies dont certains de ces insectes sont les vecteurs.
C'est une des raisons pour laquelle on a mis sur pied certains programmes de protection et de sauvegarde des chiroptères en général et particulièrement des microchiroptères nocturnes, afin de préserver ce cycle de prédation naturelle et « leur rôle vital au sein de la biodiversité [...], leur [fonction de] régulation des populations de moustiques et de pollinisation des fruits et des fleurs »[47] [voir ci-dessous la section : « Interaction écologique »]. Protection nécessaire, car « en quelques décennies, les populations de chauves-souris ont été décimées par les pesticides, la déforestation, l’étalement urbain »[47], la dégradation de leur habitat et la perte de leurs lieux de nichage[67] et d'hibernation [voir ci-dessous la section : « Déclin des populations »]. Certaines chassent en vol comme les pipistrelles ou les barbastelles, d'autres comme les rhinolophes chassent à l'affût, pendues à la branche d'un arbre.
Les chauves-souris d'Europe vivent dans des endroits remplis d’insectes l’été, mais déserts l’hiver. Elles doivent alors hiberner, en attendant des jours meilleurs dans des endroits à humidité fixe et chauds (en relatif par rapport à l'extérieur froid) comme les grottes, mais un vieux tronc ou une maison non chauffée feront l’affaire. Certaines aiment avoir de l’espace, d’autres au contraire se serrent les unes aux autres pour garder la chaleur. Elles baissent leur température de 39 °C à moins de 10 °C (1 à 10 °C selon les espèces). La pulsation cardiaque diminue. Réveiller une chauve-souris en pleine hibernation risque fortement de la tuer (trop grosse consommation d'énergie pour le réveil, petit tour glacial dehors et absence de nourriture). Si vous découvrez une hibernante, reculez tranquillement sans bruit et laissez-la en paix (d'autant que toutes les espèces de chauves-souris sont protégées en France)[69],[70].
En Europe, on ne recense que 38 espèces de microchiroptères, essentiellement insectivores appartenant à quatre familles : 1 Molossidé, 5 Rhinolophes, 31 Vespertilionidaes et 1 Miniopteridae. 33 de ces espèces sont encore présentes en France métropolitaine, mais souvent de manière isolée et en petites populations. Elles bénéficient toutes d’une protection nationale[71].
Une bonne connaissance de leurs exigences écologiques permet déjà de préserver leurs gîtes traditionnels d'hibernation connus en particulier les grottes et les ouvrages souterrains (forts militaires, sapes, etc., carrières souterraines, mines désaffectées, etc.) et, pour remplacer la disparition de certains autres gîtes d'été, l'installation de nichoirs (briques creuses sous les ponts, bûches creuses dans les milieux arborés ou planchettes dans les greniers). Le taux de colonisation de tels nichoirs est cependant très variable en fonction du type de nichoir, de leur position et de la région où ils ont été posés (« ces dames » sont très difficiles pour se loger et encore plus pour élever leurs petits).
Une partie des espèces de chauves-souris est migratrice.
En Europe de l'Ouest, par exemple, au moins quatre espèces de chauves-souris sont migratrices sur de longues distances (déplacement de plusieurs centaines à plus de 3 000 - 4 000 km parcourus) : Vespertilio murinus, Pipistrellus nathusii, Nyctalus noctula et Nyctalus leisleri[72] Début 2008, aucune donnée sur la très rare Grande noctule n’a pu valider ou invalider son éventuel statut de migratrice ou non-migratrice.
Les Chauves-souris en migration comme beaucoup d'oiseaux longent certains littoraux[73], mais traversent facilement des deltas[74], détroits, bras de mer ou petites mers. Les premières données disponibles, utilisant notamment le suivi ultrasonore[75] ont par exemple montré en Europe de l'Ouest des migrations fréquentes sur un axe principal NE-SO et une espèce a été détectée sur un axe presque nord-sud traversant la mer Noire. Des données récentes[76] laissent penser que certains groupes de Pipistrellus pipistrellus au moins pourraient également migrer sur des distances importantes.
Un suivi par radar[77] a montré en Europe du Nord qu'au-dessus de la mer, les chauves-souris volent généralement à basse altitude, même pour Nyctalus noctula (dans ce cas à 10 m au-dessus de la surface, alors qu'elle vole habituellement en hauteur, bien que quelques individus aient été vus à plus de 40 m d'altitude).
Les observations directes et automatiques ont détecté 11 espèces (sur 18 espèces potentiellement présentes) qui ont survolé l'océan à 14 km du rivage. Les détecteurs d'ultrasons ont montré que toutes les chauves-souris utilisaient leur sonar lors de ces migrations en mer, et souvent avec des fréquences légèrement plus faibles et des intervalles de pulsations plus longs que ceux utilisés sur les terres. L'altitude de vol était le plus souvent d'environ 10 m au-dessus de la mer. Les auteurs de ces études estiment que les chauves-souris doivent utiliser d'autres systèmes sensoriels de navigation à longue distance (dont le champ magnétique terrestre[78], mais qu'elles utilisent aussi les échos renvoyés par la surface de l'eau pour maintenir leur hauteur de vol et s'orienter dans l'environnement immédiat. Les chauves-souris migrantes, comme les résidentes s'alimentent au-dessus de la mer dans les zones où les insectes sont abondants dans l'air et aussi de crustacés dans les eaux de surface. Quand elles chassent les insectes ou migrent à proximité de grands objets verticaux tels que les phares ou éoliennes offshore, le radar a montré que les chauves-souris changeaient rapidement d'altitude. Les observateurs ont aussi constaté que quand elles approchaient le phare d'Utgrunden où les scientifiques avaient positionné leur radar, les chauves-souris ont toujours évité la zone proche du phare quand le radar y fonctionnait, ce qui semble confirmer l'aversion aux effets de certains rayonnements électromagnétiques déjà mise en évidence par Nicholls et Racey (2007[79], 2009[80]). Le Radar montrait que N. noctula passait d'une altitude basse au-dessus de la surface de l'eau à une altitude permettant de passer au-dessus d'une éolienne proche en quelques minutes.
Ces études ont aussi montré que toutes les chauves-souris peuvent aussi se nourrir d'insectes en mer ; Il peut s'agir d'insectes d'origine continentale emportés en mer par le vent, ou bien d'insectes eux-mêmes en migration, ou encore de chironomidés dits marins (mais qui sont pour la plupart d'origine intertidale[81] bien que quelques espèces de Clunio ou de Pontomyia soient connues pour être adaptées à l'environnement marin (P.cottoni Womersley, P. natans Edwards, P. natans Tokunaga, P. pacifica Tokunaga)[82]).
De plus, au moins deux espèces de chiroptères traversant la mer Baltique volent au ras de l'eau et semblent capables d'y capturer, en s'aidant de leurs capacités d'écholocation[83],[84] peut-on supposer), des crustacés en surface (Myotis daubentonii et Myotis dasycneme ; dans des zones sans corrélation apparente avec l'abondance en insectes, la distance au littoral ou la structure sous-jacente des fonds marins. Les espèces consommées pourraient éventuellement être identifiées par analyse des excréments[85] d'un de ces chiroptères, mais qu'il faudrait d'abord capturer.
Des recherches basées sur l’étude des rapports isotopiques (du deutérium et de l'oxygène) dans les poils de l’année sont en cours pour mieux comprendre les migrations[86]. La mue se produit annuellement sous l’impulsion d’hormones. Toutes les chauves-souris des régions tempérées font une mue par an, toujours dans le gîte de reproduction[87] et toujours en fin de saison de reproduction pour les femelles, et quelques semaines après pour les mâles. Les chiroptérologues espèrent obtenir des données sur l’emplacement des gîtes estivaux et de reproduction, par analyse des poils de chauves-souris prélevés en automne ou hiver lors de leurs migrations ou sur site d’hivernation. L'empreinte isotopique de ces poils est caractéristique de la zone où vivait l'animal au moment de la mue. Des études de ce type ont déjà permis de préciser les voies et stratégies migratoires de petites migrations d’oiseaux européens sédentaires[88].
Étant donné leur mode de vie, les chiroptères comptent peu de prédateurs mais on en retrouve chez les oiseaux, les mammifères, les reptiles (serpents) et même chez les arachnides. En Europe, ces animaux sont occasionnellement la proie de rapaces, de serpents et, plus régulièrement, de chats[89].
De façon plus inattendue, il peut advenir que des chauves-souris soient attrapées et dévorées par des araignées. Selon une étude menée par des chercheurs de l’Université d'Aarhus (Danemark), les cas d'attaque d'araignées sur des chiroptères semblent assez courantes[90],[91].
Leurs pires ennemis restent cependant les parasites, et les chauves-souris, comme la plupart des mammifères, hébergent un nombre impressionnant d'espèces de parasites internes et externes[92]. Leurs ailes, avec les nombreux vaisseaux sanguins, sont une source de nourriture idéale pour les tiques et les puces. Des insectes hématophages de type Hippoboscidae sont des ectoparasites et vivent toute leur vie sur le corps de leur hôte[93].
En Afrique et en Océanie, dans beaucoup de régions, la roussette est pour l'homme un gibier et un plat de choix.
La sortie groupée des chauves-souris qui forment des colonies de reproduction comme les sérotines serait une possible stratégie pour diminuer la probabilité individuelle de se faire capturer par leurs prédateurs[94].
Les chauves-souris ont un rôle majeur en tant que prédateurs d'insectes ravageurs et nuisibles. Une étude publiée en 2011 dans Science faisait état de pertes pouvant aller jusqu'à 3,7 milliards de dollars par an pour les agriculteurs nord-américains, provoquées en très grande partie par le syndrome du nez blanc décimant les colonies nord-américaines[95],[96].
L'université de Floride (Gainesville), envahie par les moustiques, a accueilli dans les années 1990 une expérience sur le sujet. En septembre 1991, une bat house capable d'accueillir 200 000 chauves-souris fut construite avec toit de lattes et de bonnes conditions de température et de circulation d'air, et laissée à la colonisation naturelle après un premier essai de transfert resté infructueux.
Au printemps, 18 mâles s'installèrent, suivi par 300 autres mâles dans l'année; il s'agissait de molosses du Brésil. Au printemps 1995, arrivèrent plus de 1 000 femelles qui donnèrent naissance à des centaines de petites chauves-souris. En mai 1998, à peu près 70 000 chiroptères peuplaient la bat house, consommant chaque nuit quelque 60 millions d'insectes réputés nuisibles, ce qui permit de ne plus utiliser le moindre produit chimique et donc de faire d'importantes économies.
Cette population de chauves-souris attira de nombreux hiboux et faucons, mais aussi de nombreux guetteurs humains, amateurs de chiroptères et d'oiseaux. Quelques années plus tard, l'expérience fut reconduite avec une autre bat house du côté du lac Alice.
Les chauves-souris pourraient être au moins aussi importantes que les oiseaux dans la régulation des populations d'insectes en milieu tropical. Deux équipes indépendantes ont démontré que certaines espèces d'insectes nuisibles proliféreraient si elles n'étaient pas traquées la nuit par les chauves-souris[97].
Les espèces de mégachiroptères se nourrissant de nectar sont d'excellents pollinisateurs, d'autres disséminent les graines par l'intermédiaire des déjections en vol.
Certaines espèces d'arbres comme un baobab du genre Adansonia ou bien les arbres à saucisses forment même une interaction mutualiste avec les chauves-souris. Leurs grosses fleurs, à l'odeur nauséabonde pour l'homme, s'épanouissent la nuit et pendent sur le chemin des pollinisateurs.
Les chauves-souris sont le second groupe de mammifères en nombre d'espèces ; plus de 200 virus[98] — pour certains zoonotiques mortels — ont été isolés ou détectés chez des chauves-souris[4] ; certaines sont migratrices ; et leur distribution mondiale est très étendue[99]. En outre elles vivent souvent en très grande promiscuité au sein de colonies souvent denses (qui dans quelques cas abritent plus d'un million d'individus) ; certaines grottes, mines, granges, greniers, etc., abritent conjointement plusieurs espèces de chiroptères ; ces grottes peuvent être utilisées depuis des millénaires ; elles peuvent contenir de grandes quantités de guano (exploité comme engrais). Enfin, aucun de ces lieux ne bénéficie des effets désinfectants des rayons UV solaires.
Ces caractéristiques font des chiroptères — comme c'est le cas pour les rongeurs, ou pour les oiseaux pour ce qui concerne les grippes aviaires — des vecteurs ou des réservoirs (« hôtes compétents ») pour au moins quelques virus zoonotiques préoccupants pour la santé publique et vétérinaire[4],[100] ; les chiroptères jouent ainsi un rôle écoépidémiologique particulier et d'importance majeure dans le monde animal.
Les maladies qu'ils véhiculent contribuent à réguler les populations animales, et sont d'ailleurs aussi régulièrement sources de maladies émergentes chez l'Homme[100],[101].
Ces maladies peuvent être suivant les cas transmises à d'autres animaux, en particulier aux humains, par contact, léchage ou griffure ou encore par consommation de leur viande. Les chauves-souris ne mordent normalement pas, la rage les poussant cependant parfois à mordre lorsque la maladie en est à un stade avancé.
Pour ces raisons, par prudence, il est déconseillé de toucher une chauve-souris, surtout si elle présente un comportement anormal, se laisse approcher ou vole difficilement. Il convient de la laisser s'échapper seule ou bien de faire intervenir un service compétent pour la soigner. Le cadavre d'un animal retrouvé mort ne doit pas être manipulé ni touché : il doit être analysé par un laboratoire spécialisé qui viendra le prendre[102].
Les chiroptères sont l'un des vecteurs de la rage et semblent directement ou indirectement (via des espèces-relai), contribuer à l'émergence et/ou à la réémergence de maladies virales parfois capables d'affecter l'Homme[100]. Les récentes épidémies ou pandémies de maladies à coronavirus ont suscité un intérêt pour l'immunologie chez les chiroptères. Il y a de nombreuses raisons à cela[103]. Des chercheurs travaillent à comprendre comment ils coexistent — généralement sans symptômes de maladie — avec ces virus ; probablement grâce à des mécanismes d'immunité innée et adaptative encore à découvrir, pourrait peut-être déboucher sur les thérapies médicales et vétérinaires nouvelles et plus efficaces[100]. Les progrès de la génomique et de la bioinformatique sont mis à profit pour tenter de découvrir quels sont les gènes de l'immunité chez les chiroptères (par exemple à partir de Pteropus vampyrus et Myotis lucifugus respectivement de grande et de petite taille).
Plusieurs études ont mis en avant de légères différences qualitatives et quantitatives dans la réponse immunitaire des chiroptères (par rapport aux mêmes réponses chez les autres mammifères). On cherche si ces différences ont à voir avec la capacité des chiroptères à coexister avec de nombreux virus[100]. Cela est causé par leur système immunitaire performant : les deux protéines P53 et MDM2 sont très efficaces[104].
Les chiroptères semblent donc parfaitement adaptés à cette cohabitation. Il existe cependant un réel danger lorsque ces virus passent la barrière des espèces. En effet, la cohabitation avec le système immunitaire hors-norme des chauves-souris rend souvent ces agents infectieux bien plus virulents et enclins à infecter d’autres espèces animales possédant une réponse immunitaire bien moindre. Ceci explique en partie les effets ravageurs qu’ont eus les récentes épidémies et pandémies de ces dernières années, comme celles d’Ebola, de SRAS, ou encore de COVID-19
Une étude a montré que des populations de chauves-souris tropicales jouaient un rôle de réservoir pour divers filovirus causes des flambées de fièvre hémorragique associées à des taux de mortalité élevés[105], dont :
Les chauves-souris sont au premier rang des hôtes naturels des coronavirus[108]. Des chercheurs dressent donc un portrait de cette cohabitation ancestrale, qui a créé une immunité particulière chez cet animal, afin de mieux comprendre ces pathogènes et de lutter contre eux[108]. Bien que les coronavirus étudiés chez l'animal avant 2020 aient été par conséquent différents de celui déclenchant la maladie de Covid-19, une étude avait montré que deux grandes familles de chauves-souris, les vespertilionidés et les rhinolophidés hébergent à elles seules 46 % des coronavirus identifiés dans le monde[108].
En janvier 2020, les premières analyses des patients chinois de Wuhan victimes de la Covid-19 montraient que le SARS-CoV-2 était plus proche du virus du SRAS de la chauve-souris que de celui du SRAS humain[109]. Pour autant, il était à l'époque très peu probable que la chauve-souris ait transmis directement le virus à l'humain sans le concours d'une espèce intermédiaire[109].
Jusqu'à la fin de l'année 2020, de nombreuses études convergeaient vers un relatif consensus scientifique à savoir que les chauves-souris ne causent pas directement ni ne propagent chez l'homme la COVID-19, car le SARS-CoV-2 n'a pas été détecté tel quel chez elles (même si elles constituent un réservoir de coronavirus génétiquement très proches du SARS-CoV-2), et que pour l'instant la maladie ne semble se transmettre massivement à l'homme que par l'homme[110]. De plus, bien que le passage direct et initial (du virus d'origine du SARS-CoV-2) des chauves-souris aux humains ne puisse être formellement exclu, il est généralement admis que la transmission zoonotique des coronavirus de la chauve-souris à l'humain doive passer par une espèce animale hôte intermédiaire et qu'elle soit un prérequis pour le saut de la relative barrière entre espèces. En effet les récepteurs cellulaires comme l'ACE2 — qui permet la liaison de la protéine S du virus SARS-CoV-2 à la cellule hôte — sont différents entre un humain et une chauve-souris[111] (à ce sujet, voir la sous-section "Entrée dans une cellule" de l'article détaillé consacré au SARS-CoV-2, ainsi que la sous-section "Réservoirs de coronavirus et d’autres virus" de l'article consacré au genre Rhinolophe).
De plus, les cas avérés d'animaux domestiques (surtout les chats mais aussi les chiens) qui ont été testés positifs à la Covid-19, et qui ont donc été contaminés par le SARS-CoV-2, ont été selon toute probabilité contaminés par leur propre maître[112]. Néanmoins, les propriétaires des animaux ayant été anonymés pour donner leur consentement à l'étude, on ne sait pas si ces chats et chiens fréquentent d’autres animaux, ainsi que le commente le Docteur Ly cité dans le New-York Times et repris par Ouest-France et « on ne sait pas non plus si les chats de compagnie infectés vivaient exclusivement à l’intérieur ou aussi à l’extérieur, ni dans quelle mesure le virus était transmissible d’un chat à l’autre »[113].
Les docteures Dorothee Bienzle (Université de Guelph, Canada) et Els Broens (Université d’Utrecht, Pays-Bas), autrices de deux études sur la transmission de la Covid-19 aux animaux de compagnie, convergent sur le risque élevé de transmission de l'homme à l'animal et recommandent toutes deux d'éviter tout contact avec son chat ou son chien, comme on le ferait avec d’autres personnes si l'on a la Covid-19[113]. En revanche, si nos animaux de compagnie peuvent être contaminés par l'homme et sont donc porteurs du SARS-CoV-2, la réciproque est fort peu probable et rien ne prouve pour l’instant que ces animaux peuvent le transmettre à l’homme[113]. Comme le souligne la même Docteure Els Broens :
« À ce jour, aucune transmission d’animal de compagnie à l’homme n’a été signalée. Ainsi, malgré la prévalence plutôt élevée parmi les animaux de compagnie des ménages positifs au Covid-19 dans cette étude, il semble peu probable que les animaux de compagnie jouent un rôle quelconque dans la pandémie »[113].
De plus, si elle n'est pas nulle dans l'absolu, la probabilité d'une transmission du SARS-CoV-2 par la chauve-souris à nos chats et chiens par contact direct est infime, parce que ce virus proprement dit n'a pas été détecté chez elle, et parce que les espèces de chauves-souris porteuses de coronavirus les plus proches du SARS-CoV-2 (soient les Rhinolophus affinis, malayanus, marshalli et pusillus) ne vivent pas dans nos régions[114].
En septembre 2021, une équipe franco-laotienne a découvert de nouveaux coronavirus, génétiquement très proches du SARS-CoV-2, chez des chauves-souris au Laos. Cette étude semble montrer que des coronavirus de chauves-souris, légèrement différents du SARS-CoV-2, pourraient contaminer directement l’homme[115]. Néanmoins, selon Yannick Simonin, virologue à l’université de Montpellier, « ces travaux confirment que le Sras-CoV-2 est une zoonose due aux chauves-souris, mais ne résolvent pas la question de savoir comment la maladie est passée de la chauve-souris à l’homme »[115].
En effet, cette étude a réussi à identifier les plus proches ancêtres du SARS-CoV-2 connus à ce jour, en l’occurrence des coronavirus de chauves-souris présentes au Laos, à savoir les virus nommés "BANAL-52"[n 6], "BANAL-103" et "BANAL-236", respectivement isolés chez trois espèces de « chauves-souris fer à cheval » ou Rhinolophes: Rhinolophus malayanus, Rhinolophus marshalli et Rhinolophus pusillus ; celles-ci vivent plus au sud de la province chinoise du Yunnan, si bien que le foyer d’origine du SARS-CoV-2 pourrait être apparu dans cette région située autour du Mékong, car ces chauves-souris qui vivent dans des grottes en Chine vivent probablement également au Laos, au Myanmar (ex-Birmanie), en Thaïlande et au Vietnam[116].
Elle a aussi montré que le génome de BANAL-52 trouvé au Laos en 2020 présente une identité de 96,85 % avec SARS-CoV-2. Plus précisément, les chercheurs ont déterminé que les coronavirus de chauves-souris BANAL-52 et BANAL-103 ont en commun 16 acides aminés sur les 17 qui interagissent avec le récepteur cellulaire humain ACE2 (ou « enzyme de conversion de l'angiotensine 2 »)[116]. Néanmoins, « la totalité des sarbecovirus[n 7] des espèces chauves-souris capturées au Laos partagent une caractéristique majeure : ils sont dépourvus d’une séquence particulière, dénommé “site de clivage de la furine”, que possède en revanche le SARS-CoV-2 et qui joue un rôle majeur dans la fusion entre les membranes virale et cellulaire, ainsi que dans la transmission du virus »[116].
L’ensemble des résultats présentés dans ce "preprint" (prépublication non encore évaluée par les pairs) est en faveur de l’hypothèse selon laquelle le SARS-CoV-2 résulterait d’une recombinaison de séquences génétiques préexistantes dans des espèces de chauves-souris Rhinolophus vivant dans des massifs à reliefs karstiques, fréquents en Asie du Sud-Est et en Chine du Sud, dans lesquels l’eau a creusé de nombreuses et vastes cavités où cohabitent plusieurs espèces différentes de chauves-souris[116], facteur favorisant ces recombinaisons. « Selon les auteurs, il n’est pas impossible que des prélèvements supplémentaires chez des chauves-souris finissent par aboutir à l’identification de souches virales possédant un site de clivage de la furine. Les chercheurs pasteuriens estiment qu’on ne peut toutefois exclure d’autres hypothèses, à savoir que ce site de clivage ait été acquis à la faveur de la transmission du virus à un hôte intermédiaire, voire après une circulation du coronavirus passée inaperçue chez des humains ne présentant que peu de symptômes »[116].
Toujours est-il qu'avec l'émergence de SARS-CoV-2 nous avons bien affaire à un scénario de recombinaison génétique encore inconnu, et « l’on ignore où ces recombinaisons génétiques entre souches de sarbecovirus de chauves-souris se seraient produites et les circonstances qui ont présidé au franchissement de la barrière d’espèce entre l’animal et l’homme. Selon les auteurs, dans la mesure où les nouveaux sarbecovirus de chauves-souris identifiés par les chercheurs pasteuriens semblent avoir le même potentiel infectieux que les premières souches de SARS-CoV-2, “les personnes travaillant dans les grottes, comme les collecteurs de guano, certaines communautés religieuses ascétiques qui y passent du temps à l’intérieur ou à proximité, ainsi que les touristes qui les visitent, sont particulièrement susceptibles d’être exposés” », de même que ceux qui pratiquent le trafic illégal d’animaux sauvages[116].
Des recherches supplémentaires seront nécessaires pour évaluer si ces populations exposées ont pu être infectées par l’un de ces virus de chauves-souris laotiennes, si ces infections entraînent des symptômes, et si elles ont pu favoriser les multiples recombinaisons entre génomes de plusieurs sarbecovirus hébergés par des espèces différentes de chauves-souris dont le génome du SARS-CoV-2 serait la résultante[116]. Car il apparaît que plusieurs fragments du génome du SARS-CoV-2 semblent provenir de plusieurs souches différentes et non dériver d’un ancêtre unique. Enfin, il faudra continuer les investigations pour vérifier si ces éventuelles infections à sarbecovirus peuvent conférer une protection contre une infection ultérieure à SARS-CoV-2[116].
En Europe, les chauves-souris qui en sont parfois porteuses sont susceptibles de transmettre la rage, leurs glandes salivaires pouvant contenir deux formes de virus de la rage, le virus EBL (European Bat Lyssavirus : EBLV-1 (en) et EBLV-2 (en)) et BBL (Bokeloh Bat lyssavirus (en))[117]. Il est donc possible, mais très rare, qu'un humain contracte la rage de la chauve-souris (attention, il ne s'agit pas de la même rage que celle du chien)[118],[102] et cette maladie n'est mortelle pour l'homme que si aucun traitement n'est entrepris rapidement[119],[120].
Dans les années 1950, plusieurs morsures de chauves-souris ont entraîné des cas de rage humaine, dont une personne décédée aux Indes, deux mordues à Hambourg par des espèces d’origine africaine et une en Tchécoslovaquie[121],[122].
En Europe le risque est minime : en un peu plus d'un quart de siècle, seules 8 personnes ont été ainsi contaminées entre 1977 et 2003 (3 en Ukraine, 2 en Russie, 1 en Finlande, 1 en Lettonie et 1 en Angleterre)[102].
En France, le Haut Conseil de la santé publique a émis en 2013 un avis relatif à la vaccination antirabique préventive, traitement post-exposition et suivi sérologique des personnes régulièrement exposées au virus de la rage (voyageurs, professionnels, chiroptérologues)[123] sur la base d'un rapport également publié en 2013[124].
Cependant, dans certaines régions d'Amérique du Sud où la maladie est endémique chez des chauves-souris, dont une espèce est susceptible de chercher à sucer le sang des humains, il est conseillé de dormir sous une moustiquaire.
De plus, les fientes de chauves-souris, comme de pigeons ou de poulets, sont des lieux propices à Histoplasma capsulatum responsable de l'histoplasmose. La maladie est transmise par l'inhalation de spores. Il est donc conseillé d'éviter de s'exposer aux poussières des fientes et de porter un masque et d'arroser avec de l'eau si celles-ci devaient être nettoyées.
Dans toutes les zones densément habitées et d'agriculture intensive, la plupart des populations de chauves-souris sont en déclin, mais il existe quelques exceptions dans des zones où leurs gîtes et colonies ont fait l'objet de mesures de protection ou restauration. De manière générale, on constate une accentuation croissante de l'isolement des populations et des colonies.
Les raisons de ce déclin sont multiples et semblent, directement ou indirectement, être liées à l'activité humaine[125].
Elle se fait au moyen d'une clé de détermination, des enregistrements sonores, et depuis peu avec des outils informatiques qui apparaissent, dont en France, un outil d'Identification assistée par ordinateur (IAO)[138] développé avec l'université de Jussieu.
L'ordre des Chiroptères a été décrit pour le naturaliste allemand Johann Friedrich Blumenbach en 1779.
Rappel : en français les chauves-souris sont nommées par de très nombreux noms vernaculaires différents (voir la section "Étymologie"). Voir aussi :
Selon ITIS:
Sous-ordres selon ITIS et familles selon MSW.
Les deux sous-ordres et familles de chiroptères sont :
Les études génétiques récentes (2003) montrent que la position réelle des chiroptères dans l'arbre phylogénétique est différente de la position classique. Les chiroptères étaient autrefois pensés comme proches parents des primates et des dermoptères, mais ils en sont en fait assez éloignés[139].
Selon Amador et al. (2016)[140], les 21 familles de chauves-souris partagent les relations suivantes :
La plus ancienne chauve-souris connue a été trouvée fin 2007 aux États-Unis : elle vivait au Wyoming à l'Éocène, il y a 52,5 millions d'années, et a été baptisée Onychonycteris finneyi.
Les restes fossilisés et quasi complets ont été datés de 50 millions d'années. Ses membres supérieurs indiquent que l'animal pratiquait le vol battu, ses membres inférieurs indiquent qu'il était un grimpeur agile, capable de marcher à quatre pattes au sol et de se suspendre à l'aide de ses puissantes griffes. Sa denture indique qu'il consommait de préférence des insectes mais l'organisation de son oreille interne montre qu'il ne disposait pas de l'écholocation, technique aujourd'hui répandue chez toutes les chauves-souris et qui consiste à émettre des ultrasons pour éviter les obstacles et localiser les proies.
Cette découverte clôt un débat scientifique, datant des années 1960, sur la nécessité ou non de l'écholocation comme condition préalable à l'apparition du vol chez les chiroptères.
L'histoire évolutive des chauves-souris est assez mal connue. Selon la théorie classique, les deux sous-ordres descendent d'un ancêtre commun, déjà capable de voler et d'écholocation. Ces groupes auraient divergé il y a 50 Ma. On a découvert des fossiles de Ptéropodidés datés au moins du milieu de l'Oligocène[141]. Cependant, dans les années 1980 et 1990, une autre hypothèse a considéré que les Megachiroptera était en fait un groupe proche des primates, plus précisément des lémuriens (en effet les tarsiers ressemblent beaucoup aux mégachiroptères). Dans cette hypothèse, le vol et l'écholocation serait une simple convergence évolutive[142]. D'ailleurs, au XVIIIe siècle, Georges-Louis Leclerc de Buffon ne considérait pas ces animaux comme des chauves-souris à part entière[143]. Cette hypothèse a été invalidée par les analyses phylogénétiques récentes, qui indiquent une plus longue histoire commune avec le clade des microchiroptères que l'hypothèse primate ne le permet[144],[145].
D'autres études ont récemment suggéré que certaines familles de microchiroptères frugivores comme les Rhinolophidae, les Rhinopomatidae et les Megadermatidae pourraient être plus proches de ce groupe que de celui des microchiroptères[144],[146].
Quand ils sont encore présents dans les agroécosystèmes[147] et en tant que prédateurs de ravageurs (autrefois dits nuisibles) des champs, des rizières[148], de l'arboriculture fruitière et des forêts[149], mais aussi des moustiques qui comptent parmi les principaux vecteurs de maladies zoonotiques (maladies souvent en expansion dans le cadre du dérèglement climatique) et de la diffusion d'espèces invasives et de maladies émergentes, les chiroptères sont sources d'importants services écosystémiques[150]. Des rassemblements (hotspots) de chiroptères ont aussi été observés dans de grands espaces verts urbains — avec par exemple 16 espèces appartenant à 5 familles ; Emballonuridae, Molossidae, Noctilionidae, Phyllostomidae et Vespertilionidae dans les espaces verts d'une ville brésilienne de 4 millions d'habitants, située près de la forêt tropicale[151].
À titre d'exemple pour le secteur agricole, une étude a montré en 2015, que dans les champs de maïs américain, là où les chauves-souris sont encore présentes, elles rendent de précieux services d’auxiliaire de l’agriculture : une expérience de terrain a consisté à couvrir certaines parcelles de filets pour empêcher que les chiroptères n’y mangent les papillons de nuit[150]. Dans les parcelles encore accessibles non seulement le nombre de parasites du maïs a été fortement réduit par rapport aux parcelles-témoin, mais un effet inattendu a été démontré par l’étude : un champignon parasite (et la toxine fongique une aflatoxine produite par ce champignon) ont aussi régressé là où les chauves-souris pouvaient chasser[150]. Les auteurs plaident pour une meilleure protection des chauves-souris dans les agroécosystèmes, car elles sont des « prédateurs voraces des ravageurs des cultures », ravageurs qui font perdre chaque année plusieurs milliards de dollars américains aux agriculteurs. En protégeant les cultures de l’année, les chiroptères limitent aussi le nombre de larves de l’année suivante, ce qui réduit les dommages aux cultures ultérieures[150]. Cette étude est une démonstration locale, mais le maïs est cultivé sur plus de 150 millions d'hectares dans le monde[150]. Les auteurs ont estimé que les chauves-souris fournissent un service d’une valeur dépassant le milliard de dollars par an pour la seule récolte du maïs dans le monde[150].
Depuis 1979, au niveau international, la convention de Bonn et la convention de Berne[152] demandent aux États contractants d'assurer la protection de toutes les espèces de chauves-souris décrites dans les annexes, ainsi que la protection des gîtes de reproduction et d'hibernation.
De nombreux pays mettent en place des programmes de protection des espèces mais aussi de leurs habitats (arbres sénescents, bois mort, grottes, mines ou tunnels abandonnés, greniers, gîtes souterrains dont certains rassemblent en hivernage les individus de colonies couvrant plusieurs milliers de km2[153]…).
En 1992, en Europe, la directive « Habitats naturels - Faune - Flore » demande aux pays de la Communauté européenne la protection stricte de toutes les espèces de chiroptères (elles figurent à l'annexe IV), ainsi que la désignation de zones spéciales de conservation pour les 12 espèces figurant à l'annexe II.
Eurobats publie des documents d'aide et conseil, de type guides de bonnes pratiques, pour la gestion forestière notamment[154].
Toutes les espèces de chauves-souris présentes en France sont intégralement protégées depuis l'arrêté ministériel du 17 avril 1981 relatif aux mammifères protégés sur l'ensemble du territoire[155] confirmé par l'arrêté ministériel du 23 avril 2007 relatif à la protection des mammifères[156] selon l'article L. 411-1 du code de l'environnement. Il est donc interdit de les détruire, les mutiler, les capturer ou les enlever, de les perturber intentionnellement ou de les naturaliser, ainsi que de détruire, altérer ou dégrader leur milieu. Qu'elles soient vivantes ou mortes, il est aussi interdit de les transporter, colporter, de les utiliser, de les détenir, de les vendre ou de les acheter.
19 espèces sont classées dans la liste rouge de la faune menacée de France et 13 espèces sont présentes sur la liste rouge de l'UICN.
Les 28 espèces présentes en Suisse sont protégées par l'Ordonnance du 16 janvier 1991 sur la protection de la nature et du paysage (Ordonnance sur la protection de la nature et du paysage, OPN) art 14 et 20 et compléments.
Les 21 espèces présentes en Wallonie sont protégées par l'annexe IIa du décret Natura 2000 du 6 décembre 2001 transposant les directives européennes[157].
Protection et plans de restauration
Les législations ont peu à peu évolué pour protéger les chauves-souris et leurs habitats.
Dans le monde entier des opérations conduites par des gouvernements et/ou des ONG visent à protéger ou restaurer des populations de chauves-souris. En France, il existe des plans de restauration et un écoduc dit « chiroptéroduc » a été créé dans le cadre des mesures conservatoires mises en œuvre durant la construction de l'autoroute A65 Langon-Pau[158]. Des centres de soins pour la faune sauvage peuvent contribuer à soigner des chiroptères blessés ou à identifier certaines pathologies.
Les chauves-souris ne sucent pas le sang des humains ; seules quelques espèces subtropicales (vampires) qui se nourrissent ordinairement de sang du bétail blessé peuvent faire, très rarement, un écart de régime[159].
Quelques espèces de chauves-souris des régions tropicales, de la famille des Desmodontinae et dites « vampires », peuvent dans de très rares cas sucer[160] le sang d'humains durant leur sommeil. Dans ces régions à risque, l'usage d'une moustiquaire suffit pour s'en protéger ainsi que des infections qu'elles pourraient transmettre[159].
Les chauves-souris ont été longtemps persécutées en Occident à cause de leurs prétendus maléfices. En les clouant aux portes des granges, on croyait lutter contre les mauvais sorts.
Les chauves-souris sont sacrées aux Tonga, en Australie, en Bosnie et en Afrique de l'ouest. Elles sont souvent considérées comme la manifestation physique d'un esprit errant. Elles sont intimement associées avec le mythe des vampires à qui on prête la capacité de se métamorphoser en animaux, notamment en chauves-souris. Elles sont aussi le symbole des fantômes, de la mort et des maladies.[réf. nécessaire]
Pour les Amérindiens (tels les Creeks, les Cherokees et les Apaches), elles représentent un esprit malin.[réf. souhaitée] En Chine, elles sont le symbole de bonheur et de prospérité[163]. En Pologne et en Macédoine du Nord, elles sont considérées comme des animaux de bon augure.[réf. souhaitée]
Dans la culture occidentale, les chauves-souris sont souvent assimilées à la nuit avec une connotation de malheur ou de mort.[réf. souhaitée]
Elle est également l'emblème de la marque de rhum Bacardi.
Dans la symbolique de l'ornement funéraire, des sabliers ailés représentent le temps et comportent souvent des ailes d'oiseau et parfois de chauve-souris.
La chauve-souris a également pu être associée à l'homosexualité et plus précisément l'homosexualité féminine. Natalie Clifford Barney, célèbre femme de lettre du XXe siècle et ouvertement lesbienne, possédait plusieurs bijoux créés par René Lalique et offerts par ses amantes, représentant des chauves-souris. Ceux-ci sont désormais exposés au musée des Arts décoratifs de Paris[164].
Peson à poudre d'or, culture Akan (Muséum de Toulouse).
Sablier ornant la porte du caveau funéraire de la famille Fortoul des Magnans, cimetière de Jausiers, Alpes-de-Haute-Provence, France.
Chauve-souris (détail) Personnage des "Trois Royaumes" : l'un des romans classiques les plus populaires en Chine.
La chauve-souris est un meuble héraldique très rare. Elle est posée de front, les ailes étendues. Elle peut être placée également en cimier comme dans les armes des comtes de Merode-Mesterloo et de la ville de Barcelone. La chauve-souris est aussi le cimier de la ville de Valence.
Armes de Barcelone.
Armes de Valence (Espagne).
Blason d'Ourdis-Cotdoussan.
Le cocatrix est un animal fabuleux qui possède selon la légende une tête de coq, des ailes de chauve-souris et un corps de serpent ou de coq.
Camazotz est un dieu chauve-souris dans la religion maya.
La chauve-souris et le cloître de la cathédrale de Tréguier : « Au temps jadis, une souris vint à demander l'hospitalité à une hirondelle qui avait bâti son nid dans une vieille cheminée et couvait ses œufs ; celle-ci, que son mari avait abandonnée, y consentit, mais à la condition que, durant trois jours, la souris couverait à sa place. La souris accomplit sa tâche, puis elle partit. Voilà les petits éclos, mais ils étaient couverts de poils au lieu des plumes, et ils avaient une tête et un corps de souris, avec des oreilles et des ailes crochues comme le diable. L'hirondelle en mourut de chagrin ; après ses funérailles, la reine des hirondelles fit enfermer les orphelins dans le cloître de la cathédrale de Tréguier et leur défendit, sous peine de mort, de ne jamais sortir à la lumière du soleil. Voilà pourquoi on ne voit jamais de chauve-souris pendant le jour[165]. »
Dans les œuvres populaires, elles ont inspiré des personnages tels que Dracula le vampire, Batman le justicier, et Ombre Aile d'Argent, le héros d'une tétralogie chiroptérienne du canadien Kenneth Oppel (Silverwing, Sunwing, Firewing et Darkwing).
Pour apaiser la peur que la chauve-souris provoquait chez les gens, le conteur africain Amadou Hampâté Bâ a inventé une histoire pour expliquer le fait que la chauve-souris a des ailes alors que c’est un mammifère. Dans un conte extrait des « Nouveaux contes de la savane »[166], il explique l’origine de la chauve-souris par le croisement d’un renard et d’un oiseau.
La Chauve-Souris est une célèbre opérette viennoise de Johann Strauss fils, 1874.
Jean de La Fontaine a écrit plusieurs fables mettant en scène des chauves-souris : La Chauve-souris, le Buisson, et le Canard ou La Chauve-souris et les deux Belettes.
La Nuit des chauves-souris est un film américain réalisé par Louis Morneau, sorti en 1999.
La Chauve-souris pas si chauve est le titre donné en français à l'un des épisodes de la série télévisée d'animation Tom et Jerry Tales.
Les chauves-souris jouent aussi un rôle humoristique dans la série de BD La Brousse en folie.
Il existe une Rue Chauve-Souris à Liège, en Belgique.
Pour concevoir l'Éole, une machine volante à la voilure complexe, l'ingénieur français Clément Ader a imité les ailes de la chauve-souris.
Batricia est la chauve-souris dans les As de la jungle.
La chauve-souris est le symbole emblématique du logo de la Fédération française de spéléologie.
) Chiroptères • Chauves-souris, Chauvesouris
Les Chiroptères (Chiroptera), appelés couramment chauves-souris ou chauvesouris, sont un ordre de mammifères placentaires comptant près de 1 400 espèces, soit un cinquième de près de 6 500 espèces de mammifères connues ; avec 175 genres regroupés en 20 familles,,. C'est le groupe de mammifères le plus important après celui des rongeurs,. Ces animaux nocturnes volants sont souvent capables d'écholocation (capacité surtout développée chez les microchiroptères insectivores ; essentiellement actifs la nuit, ils se dirigent dans l'obscurité en émettant des ultrasons dont ils captent la réflexion, écholocalisant ainsi leurs proies et les obstacles. Les mégachiroptères, quant à eux, se fient plus à leur vue et à leur odorat).
Les chiroptères sont les seuls mammifères doués du vol actif, à distinguer du vol plané que pratiquent les écureuils volants, les phalangers ou les galéopithèques. Ils se déplacent dans les airs grâce à une aile formée d'une membrane de peau entre le corps, les membres et les doigts. La plupart des espèces ne se posent qu'exceptionnellement au sol et s'y meuvent maladroitement. Ils se reposent en se suspendant aux aspérités par les griffes des orteils.
Deux sous-ordres étaient classiquement admis : les Microchiroptères aux petits yeux et aux grandes oreilles et les Mégachiroptères aux grands yeux et aux petites oreilles. Les Microchiroptères comportent 17 familles, environ 146 genres et 814 espèces, de petite taille relative, capables d’écholocation et les Mégachiroptères ne comportent qu'une famille avec environ 41 genres et 170 espèces dont les fameuses roussettes, de grande taille relative (Dobson 1875). Récemment, sur des bases moléculaires, l’ordre a été redécoupé en deux nouveaux sous-ordres pour rompre la paraphylie des Microchiroptères : les Yinpterochiroptera et les Yangochiroptera (Teeling et al. 2002, Teeling et al. 2005).
Dans les zones anthropiques ou de déforestation, de nombreuses espèces de chiroptères sont en forte régression ou ont localement disparu. Certaines font l'objet de plans de restauration ou bénéficient d'un statut de protection, notamment en France.
Dans la culture populaire, l'image de la chauve-souris peut être positive ou négative selon les pays. À cause de leur aspect étrange et de leur vie nocturne et, par voie de conséquence, du mystère qui entoure leur mode de vie, elles sont souvent victimes d'idées reçues qui leur ont valu longtemps d'être persécutées.
Ainmhí beag is ea an ialtóg. Mamach eitilte in ord na Chiroptera is ea í. Is éard atá i gceist le Chiroptera (fuaimnítear /kaɪˈrɒptərə/) nó ord faoi ríocht na mamach. Is mamaigh eitilte iad na hialtóga san ord seo. Tagann an téarma Chiroptera ó dhá fhocal i nGréigis, cheir (χειρ) "lámh" agus pteron (πτερον) "sciathán".
Tugtar ialltag ar an ainmhí seo i nGaeilge na hAlban.
Craitnag a deirtear i nGaeilge Mhanann.
Ainmhí beag is ea an ialtóg. Mamach eitilte in ord na Chiroptera is ea í. Is éard atá i gceist le Chiroptera (fuaimnítear /kaɪˈrɒptərə/) nó ord faoi ríocht na mamach. Is mamaigh eitilte iad na hialtóga san ord seo. Tagann an téarma Chiroptera ó dhá fhocal i nGréigis, cheir (χειρ) "lámh" agus pteron (πτερον) "sciathán".
Os quirópteros ou morcegos (Chiroptera) son unha orde de mamíferos placentarios cuxas extremidades superiores se desenvolveron como ás. Con aproximadamente 1.100 especies, representan aproximadamente un 20% de todas as especies de mamíferos,[3] o que os converte na segunda orde máis numerosa desta clase (tras os roedores). Están presentes en todos os continentes, agás na Antártida.[4]
Son os únicos mamíferos capaces de voar, espalláronse por case todo o mundo e ocuparon unha gran variedade de nichos ecolóxicos diferentes. Desempeñan un papel ecolóxico vital como polinizadores e tamén desenvolven un importante papel na dispersión de sementes; moitas plantas tropicais dependen por completo dos morcegos.[5] Teñen as patas anteriores transformadas en ás e a maioría guíanse e cazan por ecolocación.[6] Preto dun 70% das especies son insectívoras e a maior parte do resto fruxívoras; algunhas aliméntanse de pequenos vertebrados como ras, roedores, aves, peixes, outros morcegos ou, como no caso dos vampiros (subfamilia Desmodontinae), de sangue.
O seu tamaño varía dende os 29-33 mm de lonxitude e 2 g de peso do morcego moscardón (Craseonycteris thonglongyai), aos máis de 1,5 m de lonxitude e 1,2 kg de peso do raposo voador filipino (Acerodon jubatus).
Por mor dos hábitos nocturnos da maioría das súas especies e a ancestral incomprensión sobre como podían «ver» na escuridade, considerábaselles e aínda se lles considera a miúdo como habitantes sinistros da noite, e con poucas excepcións (como na China, onde son símbolo de felicidade e proveito) na maior parte do mundo os morcegos causaron temor entre os humanos ao longo da historia; iconas imprescindibles no cinema de terror, aparecen en multitude de mitos e lendas e, aínda que en realidade só tres especies son hematófagas, a miúdo son vencelladas cos mitolóxicos vampiros.
En Galicia rexistrouse a presenza de 19 das 40 especies de morcegos que viven en Europa o que fai de Galicia un paraíso para os quirópteros europeos.[7]
O nome científico da orde, Chiroptera, provén de dous vocábulos gregos, cheir (χειρ, "man"), e pteron (πτερον, "á"). Malia ser poucos os quirópteros que o son completamente, antigamente predominaba a crenza de que eran cegos, como demostra a orixe do seu nome común, «morcego», formada pola expresión do galego antigo mur cego «rato cego», a cal deriva á súa vez da unión dos termos latinos mus (rato), caecŭlus (diminutivo de caecus, "cego"), e alatus (alado). Noutras linguas o seu nome común tamén é unha palabra composta que alude á súa semellanza cos roedores e a súa capacidade de voar, como ratpenat (rata alada) en catalán, ou fledermause (rato que voa) en alemán, en éuscaro chámase sagu zahar (rato vello), os chineses chámanos sein-shii (rato celeste) e os aztecas chamábanos quimichpapalotl, de quimich, rato, e papalotl, bolboreta.[8][9]
O termo «vampiro», que se emprega como nome común dos morcegos hematófagos, ten a súa orixe nos míticos vampiros, termo que provén de vampir nas linguas eslavas e do alemán, que se deriva do polaco wampir e este á súa vez do eslavo arcaico oper, con raíces indoeuropeas paralelas no turco e no persa, e que significa «ser voador», «beber ou chuchar» e «lobo».[10]
Xunto coas aves e os xa extintos pterosaurios, os morcegos son os únicos animais vertebrados capaces de voar.[11] Para conseguilo, desenvolveron unha serie de caracteres destinados a permitir o voo; agás o polgar, todos os dedos das mans están particularmente alongados e sosteñen unha fina membrana de pel, flexible e elástica, que garante a sustentación. Esta membrana, denominada pataxio, está formada por dúas capas de pel que recobren unha capa central de tecidos inervados, vasos sanguíneos e fibras musculares.
A súa pelaxe varía segundo as especies, pero xeralmente son pardos, grises, amarelos, vermellos e negros. O seu tamaño varía dende os 29?33 mm de lonxitude e 2 g de peso do Craseonycteris thonglongyai o mamífero máis pequeno existente na actualidade,[12] aos máis de 1,5 m de lonxitude e 1,2 kg de peso do gran Acerodon jubatus.[13][14] Outros morcegos de gran tamaño son o Pteropus giganteus, o Pteropus livingstonii ou o Pteropus vampyrus, o morcego de maior envergadura. A pesar do seu nome, os megaquirópteros non son sempre maiores cá os microquirópteros, pois algunhas especies tan só miden seis centímetros de lonxitude e son máis pequenos cós microquirópteros de maior tamaño.
A principal adaptación esquelética desta orde de mamíferos é un pronunciado alongamento do quiridio, especialmente nos seus ósos máis separados da liña media. O radio é longo e a ulna reducida e está fusionada con este, e o úmero é tamén moi longo e cunha cabeza grande, articulada coa escápula dunha forma especial, pois os movementos de voo danse sobre todo a nivel do ombreiro, permanecendo ríxido o resto da extremidade; o cóbado tan só permite movementos de flexión-extensión e o carpo realiza a flexión-extensión e o despregamento dos dedos. O primeiro dedo é robusto e externo á á e sempre esta provisto de unlla (no caso dos megaquirópteros tamén o segundo dedo); o resto de metacarpianos e falanxes proximais están especialmente alongados para soster o pataxio, coas falanxes distais relativamente curtas. As extremidades posteriores son débiles e contan con cinco dedos provistos de unllas, que empregan para pendurarse sen necesidade de contracción muscular.[15]
O esterno forma unha quilla onde se inseren os seus potentes músculos pectorais e a ancha e vigorosa clavícula adoita estar fusionada co esterno e a escápula. As costelas son anchas, teñen pouca mobilidade e poden fusionarse entre si e coas vértebras, o que fai que a súa respiración sexa predominantemente diafragmática. A pelve evolucionou para adaptarse ao voo; áchase desprazada de forma que o acetábulo queda situado dorsalmente e a pata sostense cara a fóra e cara arriba, e xeralmente carecen de sínfise pubiana; nos microquirópteros, o ilion e o sacro están fusionados até o nivel do acetábulo, co que carecen de mobilidade na unión iliosacral, e no caso dos megaquirópeteros os dous ósos están completamente fusionados. As esternebras son robustas e están fusionadas, e as espiñas neurais, a propia columna vertebral e especialmente a rexión lumbar son curtas. A columna está composta por sete vértebras cervicais, once vértebras torácicas e até dez vértebras caudais; para sustentar os seus poderosos músculos de voo, as vértebras torácicas están fortemente unidas entre si formando unha columna ríxida.[15][16]
A orientación das súas extremidades inferiores é única entre os mamíferos; a unión da cadeira está virada 90° de forma que as pernas proxéctanse de lado e a cara dos xeonllos fica case cara atrás. En parte debido a esta rotación, o seu movemento ao andar é xeralmente romo e a diferenza doutros tetrápodos. Este deseño das extremidades inferiores dá apoio ao pataxio no voo e permítelles pendurarse boca abaixo, posición na que pasan gran parte da súa vida, pendendo das ramas das árbores ou dos teitos das covas onde habitan. Tamén teñen o polgar dos pés libre e está dotado dunha unlla que lles axuda a pendurarse e rubir. Cando están pendurados, o seu peso exerce unha tracción sobre os tendóns que mantén as poutas en posición de enganche, o que lles permite ficar pendurados mesmo durmidos e non gastar enerxía aínda que permanezan nesa posición durante grandes períodos de tempo.[17]
Hai dúas subordes de morcegos:
Os Megachiroptera comen froitas, mentres que os Microchiroptera comen principalmente insectos, e con frecuencia dependen da ecolocación para navegación e para atopar presas. Un grupo de especies, os vampiros, aliméntase de sangue.
Críase que as dúas subordes se desenvolveron de forma independente, e que as súas características semellantes eran o resultado de evolución converxente, mailas análises xenéticas mostraron que os dous grupos teñen un devanceiro voador común.
Sábese pouco sobre a evolución dos morcegos, xa que os seus esqueletos pequenos e delicados non fosilizan ben. Os morcegos fósiles máis antigos atopados son o Icaronyctens, Archaeonyctnes, Palaeochropteryx e Hasianycteris do Eoceno inferior (preto de 50 millóns de anos atrás), mais son xa moi semellantes aos Microchiroptera modernos.
Os morcegos agrúpanse usualmente, xunto cos Scandentia, Dermoptera e primates, na superorde Archonta.
O óso do metacarpo e o segundo e quinto dedos dos membros anteriores son alongados, e entre eles existe unha membrana, chamada quiropataxio. A membrana esténdese dos dedos ata o lado do corpo e deste ata a base dos membros posteriores. A ala enteira dun morcego é chamada pataxio. Moitas especies teñen tamén unha membrana entre os membros posteriores incluíndo a cola. Esta membrana é o uropataxio.
O pataxio está cheo de delicados vasos sanguineos, fibras musculares e nervios. No tempo frío, os morcegos enrólanse nas súas propias alas como nunha casaca. Cando vai calor expándennas para refrescar os seus corpos.
O polgar e mais ás veces o segundo dedo dos membros anteriores teñen garras, como os cinco dedos dos membros posteriores. As garras traseiras permiten aos morcegos agarrárense ás pólas ou saíntes. Os morcegos tamén poden moverse no chan, mais son bastante desaxeitados.
Todos os morcegos son activos á noite ou ao luscofusco, polo tanto os ollos da maioría das especies están pouco desenvolvidos. O seus sentidos de olfacto e audición, non obstante, son excelentes. Ao emitir sons de alta frecuencia e escoitar os seus ecos, os Microchiroptera localizan presas e outros obxectos próximos. Este é o proceso de ecolocación, unha habilidade que comparten cos golfiños e mailas baleas.
Os dentes parécense aos dos insectívoros. Son moi agudos, para roer a través da casca das froitas ou da armadura de quitina dos insectos.
Un morcego acabado de nacer agárrase á pel da nai e é transportado, aínda que logo se torne grande de máis para isto. Sería difícil para un adulto carregar máis dunha cría, polo tanto normalmente nace só unha. Os morcegos frecuentemente forman colonias con moitas femias dando a luz na mesma área, sexa unha caverna, un oco de árbore ou unha cavidade nunha construción. A xestación dura de 2 a 7 meses, variando conforme a especie. Nalgunhas especies dúas glándulas mamarias están situadas entre o peito e os ombros (axilares), mais tamén poden ser pectorais ou abdominais.
A habilidade de voar é conxénita, mais despois do nacemento as alas son pequenas para voar. Os xoves morcegos da orde Microchiroptera tórnanse independentes á idade de 6 a 8 semanas, os da orde Megachiroptera non antes dos catro meses. Á idade de dous anos os morcegos están sexualmente maduros.
A expectativa de vida do morcego vai de 10 a 30 anos, segundo a especie.
Os morcegos pequenos son ás veces presas de curuxas e falcóns. De maneira xeral, hai poucos animais capaces de cazar un morcego. En Asia existe unha ave, un tipo de falcón, que se especializou en cazar morcegos. O gato doméstico é un predador regular en áreas urbanas, colle morcegos que están entrando ou deixando un abrigo, ou no chan. Raramente os morcegos descenden ao chan para se alimentar, pode acontecer debido a accidentes mentres están aprendendo a voar, en tempo frío ou como estratexia de aproximación.
Os peores inimigos son os parasitos. As membranas, cos seus vasos sanguíneos, son fontes ideais de alimento para pulgas, carrachas e ácaros. Algúns grupos de insectos zugan só sangue de morcego, por exemplo a mosca do morcego. Nas súas cavernas os morcegos fican pendurados moi próximos, polo tanto é fácil para os parasitos infestar novos hospedadores.
Nos lugares onde a rabia non é endémica, como na maior parte da Europa occidental, os pequenos morcegos poden ser considerados inofensivos, pero noutras rexións poden funcionar como vectores da doenza. Os morcegos grandes poden dar unha trabada desagradable. Deben tratarse co mesmo respecto que a calquera animal silvestre.
[Cómpre referencia] Na listaxe seguinte atópase primeiro o nome galego, logo o nome científico e unha referencia da distribución en Galicia e o hábitat máis común:
O morcego é sagrado en Tonga, África Occidental e Bosnia, e frecuentemente é considerado a manifestación física dunha alma separada. Os morcegos están intimamente relacionados cos vampiros, que se di serán capaces de se metamorfosear en morcegos ou lobos. Son tamén un simbolo de pantasmas, morte e doenza. Entre algúns nativos americanos, como os creek, cherokees e apaches, o morcego é un espírito embusteiro. A tradición chinesa afirma que o morcego é un símbolo de lonxevidade e felicidade, como en Polonia, na rexión da Macedonia e entre os árabes e Kwakiutls.
Na cultura occidentel o morcego é frecuentemente símbolo da noite e a súa natureza prohibida. É un dos animais básicos asociados cos caracteres ficcionais da noite, tanto viláns como Drácula, canto heroes como Batman.
No Reino Unido todos os morcegos están protexidos polos Decretos da Vida Silvestre e Zona Rural (Wildlife and Countryside Acts), e incluso perturbar un morcego ou o seu niño pode ser multado.
Hai quen cre que se se lle dá a alguén a beber sangue de morcego, non dormirá nunca máis. Outros etnógrafos din que é un afamado bebedizo para namorar, útil para calquera dos dous sexos. Finalmente, hai quen asegura que o sangue de morcego é mortal: se se bota no viño e se lle dá a beber a alguén, este morre ou tolea.
Os quirópteros ou morcegos (Chiroptera) son unha orde de mamíferos placentarios cuxas extremidades superiores se desenvolveron como ás. Con aproximadamente 1.100 especies, representan aproximadamente un 20% de todas as especies de mamíferos, o que os converte na segunda orde máis numerosa desta clase (tras os roedores). Están presentes en todos os continentes, agás na Antártida.
Son os únicos mamíferos capaces de voar, espalláronse por case todo o mundo e ocuparon unha gran variedade de nichos ecolóxicos diferentes. Desempeñan un papel ecolóxico vital como polinizadores e tamén desenvolven un importante papel na dispersión de sementes; moitas plantas tropicais dependen por completo dos morcegos. Teñen as patas anteriores transformadas en ás e a maioría guíanse e cazan por ecolocación. Preto dun 70% das especies son insectívoras e a maior parte do resto fruxívoras; algunhas aliméntanse de pequenos vertebrados como ras, roedores, aves, peixes, outros morcegos ou, como no caso dos vampiros (subfamilia Desmodontinae), de sangue.
O seu tamaño varía dende os 29-33 mm de lonxitude e 2 g de peso do morcego moscardón (Craseonycteris thonglongyai), aos máis de 1,5 m de lonxitude e 1,2 kg de peso do raposo voador filipino (Acerodon jubatus).
Por mor dos hábitos nocturnos da maioría das súas especies e a ancestral incomprensión sobre como podían «ver» na escuridade, considerábaselles e aínda se lles considera a miúdo como habitantes sinistros da noite, e con poucas excepcións (como na China, onde son símbolo de felicidade e proveito) na maior parte do mundo os morcegos causaron temor entre os humanos ao longo da historia; iconas imprescindibles no cinema de terror, aparecen en multitude de mitos e lendas e, aínda que en realidade só tres especies son hematófagas, a miúdo son vencelladas cos mitolóxicos vampiros.
En Galicia rexistrouse a presenza de 19 das 40 especies de morcegos que viven en Europa o que fai de Galicia un paraíso para os quirópteros europeos.
Šišmiši ili netopiri (Chiroptera) su red iz podrazreda viših sisavaca unutar razreda sisavaca. S ukupno 1100 vrsta netopiri su, iza glodavaca, red sisavaca s najvećim brojem vrsta. Red se dijeli na dva podreda:
Bliska srodnost ove dvije grupe, dakle monofilija taksona šišmiša se u međuvremenu smatra vrlo vjerojatnom, no još uvijek ju se osporava.
Znanstveno ime je izvedeno iz grčkog, i u doslovnom prijevodu bi značilo "krilate ruke".
Šišmiši su rasprostranjeni gotovo po cijeloj zemlji, nema ih samo u polarnim područjima i na otocima koji su jako udaljeni od kontinenata. Na nekim otocima (primjerice na Novom Zelandu) su do dolaska ljudi bili jedini sisavci.
Šišmiši su jedini sisavci, a uz ptice i jedini kralježnjaci koji mogu aktivno letjeti. Neke grupe sisavaca (kao leteća vjeverica, bodljorepa vjeverica, veliki klizač i leteći penjaš) imaju, doduše, letne kožice između udova, ali mogu samo kliziti s višeg položaja prema dole. Suprotno tome, šišmiši mogu letjeti i uvis.
Letna kožica se sastoji od dva sloja kože i proteže se od zapešća do ramena i između nogu. Ovaj dio se naziva Uropatagium (pobliže vidi letna kožica) i uključuje i rep - ako postoji - i često služi za obuhvaćanje plijena. Palac je kratak (ne postoji samo kod Furipteridae) i završava s kandžom, dok su preostala četiri prsta jako produžena i napinju letnu kožicu. Dok velešišmiši uglavnom imaju kandžu i na drugom prstu, većina sitnošišmiša ju nema. Trn na peti služi zatezanju repne letne kožice. Za razliku od većine drugih sisavaca, stražnje noge su okrenute prema natrag i završavaju s pet prstiju s kandžama. Gusto, svilenkasto krzno šišmiša je najčešće sivo do smeđe, iako postoje i bijele i šarene vrste.
Veličina ovih životinja se od vrste do vrste jako razlikuje. Tako se svinjoliki šišmiš veličine od samo tri cm i težinom od 2 grama uz etrurskog malog miša smatra najmanjim sisavcem, dok velešišmiš kalong može imati raspon krila i do 1,7 m i doseći težinu od 1,5 kg.
Većina šišmiša, osim nekih vrsta velešišmiša, su noćne životinje koje dan prespavaju u nekom skrovištu. Pri tome vise ovješeni s glavom prema dole što im u slučaju opasnosti omogućuje bijeg prema dole jednostavnim otpuštanjem kandžica. Za držanje za podlogu im nije potrebna snaga jer se pod njegovom težinom tijela kandžice automatski skupljaju oko podloge. To je razlog, da niti uginule životinje ne padaju s hvatišta. Za orijentiranje u okolišu kao i za utvrđivanje položaja lovine tijekom svojih noćnih letova šišmiši imaju vrlo dobro razvijenu mogućnost korištenja ultrazvuka. Ustima ili nosom ispuštaju ultrazvukove izvan područja čujnosti za ljudsko uho. Neke vrste (Megadermatidae, Phyllostomidae) su za pojačavanje tih zvukova razvile upadljive izrasline na nosovima koje podsjećaju na listiće. Uši su im dobro razvijene s često velikim ušnim školjkama kako bi bolje hvatali povrat ispuštenih ultrazvukova. Velešišmiši, osim rozetnih, nemaju razvijen eholokacijski sistem. Šišmiši dobro vide, ali većina ima naročito dobro razvijen njuh.
Šišmiši tijekom dana spavaju u najrazličitijim skloništima, a pritom velešišmiši češće spavaju na drveću. Formiraju kolonije koje mogu imati i više tisuća jedinki, ali postoje i vrste koje žive samotnjački. U hladnijim područjima zimu provode u zimskom snu ili sele u toplija područja. Tijekom dnevnog spavanja im se metabolizam usporava više nego kod svih ostalih sisavaca.
Šišmiši, ovisno o vrsti, jedu različitu hranu. Temeljem hrane koju jedu ih se može svrstati u nekoliko grupa, što nije vezano za sistematiku tih životinja.
Generalno obilježje šišmiša je niska stopa razmnožavanja. U najvećem broju slučajeva, ženka koti samo jednom godišnje jedno mladunče. Kod većine vrsta ženke imaju dvije sise pa ih se zbog tog obilježja ranije (među ostalima i Carl von Linne) svrstavalo u primate. Kao protuteža tako niskoj stopi razmnožavanja, šišmiši su u usporedbi s drugim sisavcima slične veličine dugovječni. Neke životinje žive duže od 20 a ponekad i od 30 godina.
Mnoge vrste šišmiša su ugrožene. Razlozi su najčešće gubitak staništa zbog krčenja šuma u tropskim područjima ali i u industrijski razvijenim državama zbog korištenja pesticida i zaštitnih sredstava u poljoprivrednoj proizvodnji. Prema IUCN (International Union for Conservation of Nature and Natural Resources, ili skraćeno World Conservation Union) je 12 vrsta izumrlo, dok je još 75 vrsta vrlo ugroženo.
Godina 2011. i 2012. proglašene su Godinom šišmiša pod okriljem UNEP Konvencije o migratornim vrstama (CMS) i Sporazuma o zaštiti europskih populacija šišmiša (EUROBATS).
Zajednička kampanja, koja će se provoditi širom svijeta u državama strankama Konvencije i Sporazuma, pokrenuta je kako bi se promovirala zaštita, istraživanje i edukacija o jedinim sisavcima koji lete. Kampanja će biti posebno usmjerena na ekološke koristi koje šišmiši osiguravaju, uključujući koristi za ljudsko društvo – od europskih vrsta šišmiša koje se hrane kukcima te time osiguravaju biološku kontrolu štetnika i smanjuju potrebu za korištenjem insekticida, do tropskih vrsta šišmiša koje se hrane plodovima pa pomažu rasprostranjivanju sjemenki i oprašivanju biljaka.
Trenutačno je opisano više od 1100 vrsta šišmiša, koje čine gotovo četvrtinu ukupnog broja sisavaca na svijetu, a nastanjuju sva područja osim polova i nekih izoliranih oceanskih zona.
Nažalost, brojnost populacija šišmiša drastično opada u zadnjim desetljećima pa je polovica vrsta klasificirana kao ugrožena ili gotovo ugrožena na popisu IUCN-a (Međunarodna unija za očuvanje prirode). Šišmiše ugrožava gubitak i uništenje staništa, urbanizacija i time izazvani konflikti s ljudima, uznemiravanje u vrijeme zimskog sna i podizanja mladih, epidemije poput bolesti bijelog nosa, gljivične infekcije koja je u SAD-u izazvala uginuće više od pola milijuna šišmiša.
Kako bi se široku javnost upozorilo na ugroženost i potrebu intenzivnije zaštite šišmiša, 2011. godina obilježavat će se kao Godina šišmiša na razini Europe, pod okriljem EUROBATS sporazuma, koji slavi svoju dvadesetu godišnjicu. U 2012.godini se kampanja proširuje na cijeli svijet pod pokroviteljstvom UN-ovog Programa za okoliš (UNEP) i Konvencije o migratornim vrstama (CMS). Pokrenuta je i zajednička internetska stranica kampanje. [1][2]
Napomena: Ovaj tekst ili jedan njegov dio preuzet je s mrežnih stranica Ministarstva kulture Republike Hrvatske. Vidjeti dopusnicu Ministarstva kulture za Wikipediju na hrvatskome jeziku.
Šišmiši ili netopiri (Chiroptera) su red iz podrazreda viših sisavaca unutar razreda sisavaca. S ukupno 1100 vrsta netopiri su, iza glodavaca, red sisavaca s najvećim brojem vrsta. Red se dijeli na dva podreda:
Velešišmiši (Macrochiroptera) Sitnošišmiši (Microchiroptera)Bliska srodnost ove dvije grupe, dakle monofilija taksona šišmiša se u međuvremenu smatra vrlo vjerojatnom, no još uvijek ju se osporava.
Znanstveno ime je izvedeno iz grčkog, i u doslovnom prijevodu bi značilo "krilate ruke".
Kelelawar adalah satu-satunya mamalia yang dapat terbang, dan berasal dari ordo Chiroptera dengan kedua kaki depan yang berkembang menjadi sayap.
Kelelawar (Chiroptera) dibagi menjadi beberapa famili, yaitu:
Kelelawar adalah satu-satunya mamalia yang dapat terbang, dan berasal dari ordo Chiroptera dengan kedua kaki depan yang berkembang menjadi sayap.
Leðurblaka er spendýr af ættbálkinum Chiroptera. Það sem helst einkennir leðurblökur eru fit sem myndast hafa milli útlima og gera þeim kleift að fljúga. Leðurblökur eru einu náttúrulega fleygu spendýrin þótt sum önnur spendýr (t.d. flugíkorni) geti svifið stutta leið.
Talið er að til séu um 1.100 tegundir leðurblaka í heiminum sem er um fimmtungur af öllum þekktum tegundum spendýra.
Elstu steingervingar leðurblakna (Chiroptera) er um 50-60 milljón ára og litu mjög svipað út og þær gera í dag. Líkur eru að svifdýrin sem leðurblökurnar þróuðust upp úr hafi tekið á loft til þess að annaðhvort að flýja rándýr eða til þess að elta skordýrin sem voru að byrja að fljúga á sama tíma.
Leðurblökur lifa nánast allstaðar í heiminum fyrir utan nokkrar eyjar og norður- og suðurpólinn. Þær vilja helst vera á heitum svæðum og lifa víðs vegar; í borgum, skógi, fjöllum o.fl. Leðurblökur eru næturdýr og lifa oftast á myrkum stöðum sem skýlir þeim frá veðri t.d trjám, hellum og námum. Þær eru hópdýr og lifa oft frá hundrað talsins upp í þúsund.
Ávextir og skordýr er helsta fæða leðurblaka. Sumar stærri leðurblökur veiða mýs, fiska og smærri dýr. Blóðsugu-leðurblökur eru þekktar fyrir að drekka blóð en þær bíta V-lagað sár og sleikja upp blóðið.
Til þess að heilla gagnstæða kynið þurfa karlarnir að gera allskonar fluglistir. Þegar mökunar tíminn er kominn þá fljúga allar leðurblökurnar í þéttum hópum og leika sínar kúnstir. Eftir að hafa fundið sér maka fer parið saman á rólegri stað og lýkur mökunarferlinu.
Leðurblökur eru ekki blindar eins og margir halda. Þær hafa einfaldlega ekki góða nætursjón heldur nota þeir bergmálsmiðlun. Bergmálsmiðlun virkar þannig að leðurblökurnar framkalla hátíðishljóð sem fer á allt sem er í kring sem bergmálar síðan til baka. Ef hljóðið fer fljótt til baka er stutt í hlutinn. Með bergmálsmiðlun geta leðurblökur séð 360° í kringum sig. Þegar leðurblökurnar ferðast hins vegar í hópum, skiptast þær á að þegja svo ekki valdist ruglingur og óreiði á flugi. Hlustað er á eina leðurblöku sem virkar eins og leiðtogi í þeim hóp.
Leðurblaka er spendýr af ættbálkinum Chiroptera. Það sem helst einkennir leðurblökur eru fit sem myndast hafa milli útlima og gera þeim kleift að fljúga. Leðurblökur eru einu náttúrulega fleygu spendýrin þótt sum önnur spendýr (t.d. flugíkorni) geti svifið stutta leið.
Talið er að til séu um 1.100 tegundir leðurblaka í heiminum sem er um fimmtungur af öllum þekktum tegundum spendýra.
I chirotteri (Chiroptera Blumenbach, 1779) sono un ordine di mammiferi placentati comunemente noti come pipistrelli. È il secondo gruppo di mammiferi più numeroso dopo i roditori, comprendendo circa il 20% delle specie descritte[1].
Il termine scientifico Chiroptera deriva dalle due parole greche χείρ chéir, "mano" e πτερόν pterón, "ala", con chiara allusione alla peculiarità dell'arto superiore. I due sottordini hanno rispettivamente i prefissi micro- e macro- a evidenziare la differenza di dimensione tra i due gruppi, sebbene i più grandi microchirotteri siano molto più grandi dei più piccoli megachirotteri. Il nome comune pipistrello deriverebbe dal latino vespertīliō -ōnis, a sua volta derivato da vesper -is, ovvero sera, attraverso varie alterazioni avvenute nel tempo come vipistrello o vispistrello[2]. Se nella lingua inglese e in quella spagnola esiste un singolo termine, bat e murciélago, in altre lingue come quella francese e tedesca, sono presenti delle combinazioni di parole per identificare questi animali. Nella prima sono conosciuti come chauves-souris, letteralmente "topi glabri", mentre nella seconda il termine è Fledermäuse o Fledertiere, ossia "topi volanti" o "bestie volanti".
All'ordine dei Chirotteri appartengono gli unici mammiferi in grado di volare e compiere manovre complesse in aria. La specie più piccola, il pipistrello calabrone non pesa più di 2 grammi ed è ritenuto, insieme al mustiolo etrusco, il più piccolo mammifero al mondo, mentre le più grandi sono alcune specie del genere Pteropus e Acerodon, che raggiungono un peso di circa 1,6 kg e un'apertura alare fino a 1,8 metri.
Le ali si sono sviluppate dalla modifica sostanziale dell'arto superiore, dove l'avambraccio e, ancor di più, le ossa metacarpali e le falangi della mano hanno subito un allungamento sproporzionato. Le dita sono unite tra loro da una membrana cutanea vascolarizzata, chiamata patagio, la quale si estende fino ai fianchi del corpo e agli arti inferiori. In gran parte delle specie esiste un'ulteriore membrana tra le zampe, chiamata membrana interfemorale o uropatagio, e che talvolta può incorporare la coda. Solitamente alla base della caviglia è posizionato uno sperone cartilagineo, chiamato calcar che permette il dispiegamento e la sostentazione di tale membrana. Le proporzioni alari variano notevolmente tra le diverse specie e possono essere lunghe e strette nei pipistrelli che hanno bisogno di grande autonomia, oppure corte e larghe in quelli che sono soliti effettuare manovre rapide e con improvvisi cambi di direzione, specialmente nella fitta vegetazione o in presenza di ostacoli molto vicini tra loro.
Sono state registrate velocità variabili tra i 16 km/h nel pipistrello nano e i 165 km/h nel pipistrello dalla coda libera messicano, la più alta mai registrata in volo orizzontale tra tutti gli animali volanti[3]. Le dita non sono indipendenti dalla membrana alare eccetto il primo e, negli Pteropodidi, anche il secondo dito. Il pollice è munito di 2 falangi, termina con un'unghia ed è sempre funzionale, eccetto che nella famiglia dei Furipteridi. L'indice può essere rappresentato soltanto dal metacarpo, oppure da una a tre falangi. In alcuni Pteropodidi, quest'ultimo termina con un artiglio. Le altre tre dita hanno invece sempre 2-3 falangi, l'ultima delle quali solitamente di consistenza cartilaginea.
Il corpo è generalmente ricoperto di una fitta pelliccia, tranne che i membri del genere Cheiromeles completamente privi di peli visibili. In alcune specie l'attaccatura delle membrane alari è talmente alta lungo la spina dorsale da far apparire la schiena completamente spoglia. La testa può assumere una notevole varietà di forme, associate principalmente alle abitudini alimentari e ai metodi di procurarsi il cibo. Può essere corta e larga oppure stretta e allungata. Le orecchie sono grandi, talvolta eccezionalmente enormi, e hanno la funzione nei Microchirotteri di raccogliere le onde sonore riflesse emesse dagli stessi animali per l'ecolocalizzazione. Alla base sono spesso presenti un trago e un antitrago ben sviluppati, entrambi con la funzione di proteggere l'entrata del meato uditivo. Gli occhi variano notevolmente nelle dimensioni, essendo quasi atrofizzati nei Microchirotteri, mentre sono grandi negli Pteropodidi, abili anche a una visione a colori. Nella maggior parte delle specie è presente un'escrescenza carnosa sul naso, chiamata foglia nasale, che ha la funzione di regolare e indirizzare il fascio di onde sonore emesse dall'animale tramite il naso o la bocca. Negli Pteropodidi tale formazione è assente.
Le narici in alcune specie si protendono verso l'esterno fino a prendere la forma di due piccoli cilindri. Solitamente sono presenti delle ghiandole odorifere, le quali producono una sostanza che emana un forte odore simile al muschio. Sono posizionate in diverse parti del corpo, sulla gola o sul collo oppure sopra le superfici alari. Il ginocchio è rivolto all'indietro, a causa della rotazione degli arti inferiori, che sostengono la membrana alare. I piedi sono di proporzioni normali. Le loro dita sono solitamente munite di grossi artigli. La coda è quasi sempre presente e di dimensioni variabili. Molte volte è inclusa nell'uropatagio, altre volte ne è libera totalmente o parzialmente. Può anche superare nettamente in lunghezza l'uropatagio stesso. Nella famiglia dei Nitteridi assume un'insolita forma a T.
Generalmente i pipistrelli hanno 7 vertebre cervicali, 11 toraciche, 4 lombari e da 0 a 10 caudali. In alcune forme l'ultima cervicale e la prima toracica sono fuse tra loro. La cintura scapolare è solitamente più sviluppata del bacino, mentre lo sterno è carenato. Il cranio può assumere diverse forme in funzione della specializzazione delle diverse specie e ha le suture ossee che tendono a fondersi con l'avanzare dell'età. L'emisfero cerebrale è liscio e non si estende posteriormente oltre il cervelletto. Il sistema muscolare dell'arto superiore è più complesso rispetto a quello degli Uccelli. Nei chirotteri sono presenti 3 muscoli maggiori discendenti, il pettorale, il sottoscapolare e il serrato anteriore e 2 ascendenti, il deltoide e il trapezio, mentre negli uccelli è presente soltanto una coppia. La maggior parte di essi sono attaccati alle scapole e soltanto il serrato anteriore è unito allo sterno.[4]
Il numero dei denti permanenti varia tra 20 dei veri vampiri e 38 dei generi Kerivoula e Myotis, mentre quelli da latte solitamente sono 22. Gli incisivi possono essere mancanti, come nel genere Aproteles o arrivare fino a 10. Generalmente sono piccoli, con il bordo tagliente talvolta provvisto di una o più cuspidi più o meno sviluppate, soltanto nei veri vampiri sono molto grandi e affilati. Infatti, contrariamente all'iconografia classica del vampiro, non sono i canini bensì gli incisivi a lacerare la cute della loro vittima per far fuoriuscire il sangue. I canini hanno generalmente la caratteristica forma appuntita, la lunghezza varia tra le diverse specie e talvolta presenta una cuspide secondaria ben sviluppata, situata posteriormente. Il numero dei premolari varia dalla loro totale assenza fino a un massimo di tre per semi-arcata, sono piuttosto ridotti nelle dimensioni e raramente dello stesso aspetto degli altri denti masticatori. Talvolta il terzo premolare è deciduo e talmente ridotto da venire compresso tra i due denti adiacenti e fuoriuscire dalla linea alveolare. Sono presenti fino a un massimo di tre molari per semi-arcata, l'ultimo generalmente è sempre il più piccolo. La disposizione delle cuspidi assume in linee generali due configurazioni, legate principalmente alla dieta. Nei pipistrelli frugivori e nettarinivori la superficie occlusiva dei molari presenta cuspidi basse disposte in file biseriali e con un solco più o meno profondo che la attraversa longitudinalmente. Nel resto dei chirotteri le cuspidi assumono una caratteristica disposizione a W, condizione presente anche negli insettivori, ognuna collegata all'altra attraverso creste ben distinte di smalto.
I pipistrelli si rifugiano all'interno di grotte, fessure rocciose, fitta vegetazione, cavità negli alberi, negli edifici e in luoghi più esposti come grandi alberi spogliati del fogliame. Tali ricoveri però possono cambiare stagionalmente anche all'interno delle attività di una stessa specie, dove per esempio, si può notare l'utilizzo di caverne e altri siti sotterranei durante i periodi invernali e quello di alberi cavi durante i mesi più caldi. Normalmente formano grandi colonie, tuttavia molte specie vivono solitarie o in piccoli gruppi prevalentemente famigliari. Non è raro osservare assembramenti di migliaia se non addirittura milioni di individui. Uno dei vantaggi nell'aggregarsi è quello di poter conservare il più a lungo possibile il calore corporeo. Nei siti di riposo, i chirotteri assumono la caratteristica disposizione a testa in giù. Questa posizione facilita notevolmente la fase iniziale del volo, poiché permette di lanciarsi, dispiegare le ali e prendere velocità facilmente.
Alcuni Pteropodidi possono però mantenere una posizione eretta a testa all'insù, in modo particolare se si trovano sui rami degli alberi, reggendosi con gli artigli dei lunghi pollici. Durante il riposo possono passare molto tempo a pulirsi e ordinarsi la pelliccia, utilizzando la lingua oppure le dita dei piedi. La maggior parte dei pipistrelli viventi utilizza l'ecolocalizzazione per orientarsi e catturare le prede. Oltre all'emissione di questi segnali ad alta frequenza vengono emessi anche suoni per esprimere emozioni o per comunicare. Alcuni tipi di richiamo sono utilizzati in atteggiamenti aggressivi tra vari individui, comunicazioni tra madri e figli e durante i rituali di accoppiamento. Sono state osservate delle vibrazioni corporee in diverse specie in cattività, particolarmente quando sono a riposo o prima di addormentarsi.
Nelle regioni più fredde dell'areale, durante le stagioni fredde, molte specie hanno sviluppato una fase di ibernazione, durante la quale il metabolismo si riduce notevolmente, e nella quale il consumo di ossigeno raggiunge un livello di circa un centesimo del consumo normale. Inoltre possono anche ridurre le funzioni vitali durante l'inattività diurna abbassando notevolmente la temperatura corporea. Alcune forme però preferiscono la migrazione in zone più calde o con una disponibilità di cibo maggiore.
I primi esperimenti condotti sui pipistrelli per determinare i metodi di navigazione e localizzazione furono inizialmente compiuti da Lazzaro Spallanzani nel 1793, il quale intuì che gli organi fondamentali non erano gli occhi, i quali venivano coperti o asportati durante le prove senza influenzare i loro movimenti, bensì le orecchie, che se danneggiate impedivano a loro di evitare gli ostacoli o di catturare le prede. Tale visione però non fu accettata inizialmente dall'allora comunità scientifica, sostanzialmente perché contraddiceva il senso comune. Fu soltanto con lo sviluppo tecnologico e la possibilità di individuare gli ultrasuoni che nel 1938 Don Griffin dimostrò che i pipistrelli utilizzavano fasci di suoni ad alta frequenza per orientarsi e catturare le prede, semplicemente analizzando i suoni che venivano riflessi dagli oggetti che si trovavano lungo il loro percorso. Tuttavia non sono gli unici animali che utilizzano questo sistema in natura. Anche gli odontoceti, le focene, alcune specie di toporagni e tenrec, il guaciaro e alcune specie di rondoni hanno sviluppato funzionalità simili principalmente per orientarsi negli ambienti oscuri dove vivono, come le caverne, il sottosuolo o le profondità marine.
Gli ultrasuoni vengono generati nella maggior parte delle forme attraverso la laringe, sebbene in alcuni rossetti questi vengano prodotti dallo schioccare della lingua sul palato. Il fascio di suoni successivamente fuoriesce dalla bocca oppure in alcune famiglie attraverso il naso. Una volta colpito il bersaglio l'eco di ritorno viene catturato dal padiglione auricolare ed elaborato successivamente all'interno dell'orecchio stesso, in una particolare zona detta fovea acustica, dove risiedono un gruppo di neuroni sintonizzati su una strettissima banda di alte frequenze. Normalmente tali impulsi vengono emessi a frequenze variabili da 25 a 100 kHz, anche se alcune specie possono arrivare a emettere suoni a 150 kHz. Due sistemi di ecolocalizzazione si sono evoluti indipendentemente. Il primo prevede un treno di impulsi a banda larga oppure stretta a ciclo di lavoro basso, separati da intervalli più lunghi della durata dell'impulso stesso.
Il secondo è composto da lunghi impulsi a banda stretta e ciclo di lavoro alto separati da intervalli molto più corti, in maniera tale che il suono emesso si sovrappone con l'eco di ritorno. Comunque ciò non produce effetti mascheranti poiché l'eco di ritorno mantiene qualche kHz più alto della frequenza di picco del segnale emesso grazie alla compensazione dell'effetto Doppler. Sostanzialmente la differenza tra le due modalità risiede nella metodologia di caccia e nelle caratteristiche ambientali dove essa si svolge. Infatti se la prima è utilizzata da forme che cacciano in spazi aperti e quindi possono individuare bersagli anche a notevole distanza, la seconda è utilizzata prevalentemente da abitanti della fitta vegetazione dove è necessario orientarsi abilmente tra ostacoli molto vicini tra loro.
I membri di quest'ordine sono caratterizzati da una dieta alquanto eterogenea, variando dalle forme frugivore o nettarinivore a quelle obbligatoriamente carnivore, ematofaghe o piscivore. La maggior parte cerca cibo in prossimità di corsi d'acqua, laghi e stagni. Gran parte dei chirotteri necessita di una quantità d'acqua o di cibi umidi maggiore di altri mammiferi di peso equivalente a causa dell'elevata evaporazione dovuta alle superfici alari. inoltre la digestione degli alimenti deve avvenire più velocemente nei pipistrelli rispetto ad altre specie di mammiferi per ridurre il peso e facilitare il volo[5]. Un adattamento simile si riscontra negli uccelli.
In funzione delle loro abitudini alimentari, i chirotteri possono essere suddivisi in sei gruppi ben distinti.
La maggior parte dei chirotteri ha una dieta sostanzialmente insettivora, catturando le loro prede durante il volo. Alcuni di essi comunque si nutrono anche di frutta. Una popolazione di pipistrelli all'interno di una grande area urbana può arrivare a consumare fino a 14 tonnellate di insetti in una singola notte.[6] A questo gruppo appartengono le forme di dimensioni più piccole.
I pipistrelli frugivori si nutrono esclusivamente di frutta e di alcune altre parti vegetali. Spesso si nutrono in gruppo e possono percorrere lunghe distanze per cibarsi. Talvolta producono gravissimi danni alle coltivazioni anche se la maggior parte tendenzialmente si nutre di frutta selvatica. Tra di loro sono da annoverare le enormi volpi volanti ma anche forme di dimensioni molto più piccole, con un'apertura alare che non supera i 30 cm.
I pipistrelli nettarivori si nutrono essenzialmente di nettare e probabilmente anche di qualche insetto raccolto nei fiori visitati. Sono generalmente di dimensioni ridotte e sono caratterizzati da una modifica sostanziale del muso e della lingua, la quale è considerevolmente allungata e provvista di papille setolose all'estremità. Come le forme frugivore, sono essenzialmente abitanti delle zone tropicali.
I veri pipistrelli vampiri della sottofamiglia dei Desmodontini si nutrono del sangue di piccoli animali come gli uccelli oppure di quello del bestiame, incidendo la pelle con gli incisivi affilatissimi, dei quali sono muniti. Questa pratica può portare alla contrazione di gravi malattie virali da parte delle vittime, come la rabbia, oppure a gravi infezioni della ferita stessa.
I pipistrelli carnivori si cibano di piccoli mammiferi, incluse altre specie di pipistrelli, di uccelli, lucertole e rane. Hanno una dieta comunque più varia poiché non si nutrono soltanto di carne animale ma anche di frutta e insetti. I microchirotteri più grandi, come il pipistrello fantasma e il vampiro spettro appartengono a questo gruppo.
Infine i pipistrelli piscivori possono catturare pesci sott'acqua o sulla sua superficie, utilizzando i possenti artigli a uncino all'estremità delle dita delle zampe inferiori. Di forme così altamente specializzate ne esiste una famiglia, i Nottilionidi e alcune specie del genere Myotis.
Sono presenti diversi sistemi d'accoppiamento. Le forme che cadono in ibernazione sono generalmente promiscue, come anche alcuni Pteropodidi. Normalmente formano grandi gruppi dove gli individui si uniscono a esemplari dell'altro sesso più vicini a loro. In alcune specie uno o due maschi formano e difendono piccoli harem di femmine. Esistono anche forme prevalentemente monogame, dove i genitori e i loro piccoli vivono insieme in un gruppo familiare. Una specie di megachirotteri, il pipistrello dalla testa a martello ha un particolare sistema, denominato Lek, dove un gruppo di maschi manifesta le proprie abilità alle femmine che successivamente ne scelgono il più desiderabile. La stagione riproduttiva è principalmente legata alle stagioni più favorevoli o in primavera, mentre in quelle forme dove è presente la condizione di ibernazione, ciò avviene durante l'autunno. In questi casi l'impianto dell'embrione è generalmente ritardato, oppure c'è un deposito spermatico.
Le femmine di pipistrello danno alla luce un solo piccolo all'anno, con eccezione di pochissime specie. Ciò è legato particolarmente al fatto che questi animali hanno un'aspettativa di vita molto maggiore rispetto agli altri mammiferi delle loro stesse dimensioni. Sono stati registrati individui che hanno vissuto 13-17 anni, sebbene sia stato osservato un esemplare vivo dopo 30 anni dalla sua prima marcatura.
I testicoli scendono temporaneamente dall'addome in una sacca soltanto durante la stagione riproduttiva. Inoltre nei maschi è quasi sempre presente un osso penico. Le femmine hanno generalmente un paio di mammelle pettorali, tranne nel genere Lasiurus dove sono 2 paia. Nelle superfamiglie dei Rhinolophoidea e dei Rhinopomatoidea è stata riportata una coppia aggiuntiva situata nella regione pubica, con possibili funzioni d'allattamento. La gestazione varia da 44 giorni nel pipistrello nano a 7 mesi nel vampiro vero di Azara, con una media per le altre forme di circa 2 mesi. I piccoli appena nati pesano il 10-30% del peso della loro madre e sono completamente dipendenti da loro. Soltanto negli Pteropodidi i nascituri sono ricoperti di peli e vengono alla luce con gli occhi aperti. Tranne qualche specie dove i maschi contribuiscono allo sviluppo dei piccoli, anche attraverso insoliti casi di allattamento, le cure parentali sono fornite dalle madri. Sono spesso presenti vivai dove le femmine si aggregano per allattare e accudire i propri figli. Essi crescono velocemente e possono iniziare a volare già dopo 2-4 settimane dalla nascita. Sono svezzati immediatamente dopo.
I chirotteri hanno una diffusione pressoché planetaria, con esclusione soltanto delle regioni polari e circumpolari e di alcune isole oceaniche remote. Nelle zone tropicali hanno raggiunto la massima diversità, dove sono in assoluto l'ordine di mammiferi più numeroso.
In considerazione del loro esteso areale, anche gli habitat dove vivono sono innumerevoli, poiché si possono incontrare nelle foreste tropicali e temperate, nei deserti, praterie, savane e in ambienti urbani e suburbani. Generalmente vivono a quote non elevate, sebbene siano presenti forme adattate a climi montani.
I Chirotteri sono stati per molti anni suddivisi in due sottordini, basandosi sostanzialmente su evidenti differenze anatomiche, come la forma dell'orecchio esterno, la struttura dell'articolazione dell'omero e la conformazione dentaria, e da informazioni paleontologiche, evidenziate soprattutto dalla modalità di percezione sensoriale dominante, visiva nei Megachirotteri e supportata dall'ecolocazione nei Microchirotteri, con la susseguente ipotesi che la sofisticata emissione di ultrasuoni attraverso la laringe avesse avuto un'unica origine tra gli antenati comuni di questo sottordine. In seguito questi ultimi furono a loro volta suddivisi in due infraordini chiamati Yinochiroptera, comprendenti le superfamiglie dei Rhinolophoidea ed Emballonuroidae e Yangochiroptera, contenenti i Noctilionoidea e i Vespertilionoidea, distinti tra loro dall'assenza o mobilità delle ossa pre-premascellari nei primi o dalla loro completa saldatura alle ossa circostanti nei secondi[7].
Per diverso tempo si è dibattuto sulla reale posizione degli Pteropodidi all'interno dell'ordine stesso considerando anche la possibilità di una parentela con i Primati giustificata da alcune somiglianze morfologiche tra loro, in particolare del sistema visivo. L'avvento delle moderne tecniche di ricerca molecolare durante gli anni 80 e 90 non solo rigettarono quest'ultima ipotesi ma rafforzarono la tesi che l'ordine dei Chirotteri non fosse monofiletico ma che due grandi gruppi si separarono dal ramo progenitore. Il primo più ancestrale, fu chiamato Yinpterochiroptera o Pteropodiformi e includeva gli Pteropodidi e le superfamiglie dei Rhinolophoidea e Rhinopomatoidea, mentre l'altro chiamato Yangochiroptera o Vespertilioformi comprendeva tutte le altre famiglie di Microchirotteri[8]. Questa nuova suddivisione portò a considerare l'origine dell'ecolocazione sotto due nuovi punti di vista, ovvero che tale funzionalità si sia originata nei progenitori di tutti i pipistrelli e che successivamente si sia persa nell'antenato comune degli Pteropodidi oppure che questa abbia avuto origine in più di un'occasione lungo il percorso evolutivo dei Microchirotteri[9].
Classificazione classica secondo N.Simmons
Chiroptera Megachiroptera Microchiroptera Rhinolophoidea RhinopomatoideaEmballonuroidea Emballonuridae
Noctilionoidea Nataloidea Vespertilionoidea MolossoideaNuova classificazione secondo Springer & Al., 2001
Chiroptera Pteropodiformi Rhinolophoidea Vespertilioniformi Emballonuroidea Noctilionoidea VespertilionoideaAl momento sono state descritte 1276 specie, delle quali 190 sono appartenenti alla famiglia degli Pteropodidi. La famiglia più numerosa è quella dei Vespertilionidi, che annovera 480 forme.
La crescente consapevolezza del determinante peso sia biologico sia economico offerto da quest'ordine ha generato un importante movimento di conservazione a livello globale. Tuttavia rimane ancora il pregiudizio in alcune culture e soprattutto la minaccia della perdita dei propri habitat e la caccia come fonte di alimentazione.
Gli sforzi intrapresi a carattere locale includono la conservazione di particolari siti dove normalmente riposano grandi colonie, oppure il ripopolamento, particolarmente in ambiente urbano, attraverso l'installazione di cosiddette Bat-boxes, che permette ad alcune specie di predisporre tane e rifugi lontano da case, edifici e altri ambienti antropici.
L'UNEP ha dichiarato il 2011 e 2012 come Anni internazionali del pipistrello, durante i quali sono state promosse campagne di conservazione, ricerca ed educazione su questi animali. In Europa, nel 1994 è stato firmato un trattato sulla conservazione delle popolazioni di pipistrelli europei (EUROBATS) da 32 stati, tra cui quelli appartenenti alla Comunità europea. Molte specie di chirotteri sono attualmente inserite nelle categorie più a rischio della IUCN, e almeno tutte le specie di Pteropus nell'appendice II della CITES, a causa del commercio illegale dovuto al loro utilizzo alimentare.
La peculiarità di aggregarsi in colonie numerose ha frequentemente sviluppato gravi epidemie all'interno di popolazioni, con grave rischio di estinzione in diverse specie. Dal 2006, anno in cui fu osservata per la prima volta in una grotta degli Stati Uniti orientali, una gravissima malattia, ribattezzata White nose syndrome, causata da un fungo, lo Pseudogymnoascus destructans ha provocato 5,7 milioni di morti, con percentuali fino al 100% in alcune colonie. Al momento 3 specie endemiche sono interessate, ma molti biologi, che ritengono questo evento il più precipitoso declino in natura nell'ultimo secolo in Nord America, hanno previsto che anche altre forme siano a rischio imminente.
Molte specie di chirotteri sono lucifughe e soffrono sensibilmente dell'inquinamento luminoso che può provocare l'abbandono dei siti di rifugio e alterazioni della percezione dei ritmi giorno-notte[10].
Sebbene la mortalità sia elevata nel primo anno di vita, questa diventa molto più bassa negli anni successivi, grazie soprattutto all'inaccessibilità dei loro rifugi. Il momento di maggiore vulnerabilità si verifica quando i grandi gruppi abbandonano le grotte nelle prime ore serali, oppure qualora occupino siti più esposti, come gli alberi o la vegetazione bassa. Sono numerosi gli animali che cacciano pipistrelli, e questi includono serpenti, rapaci notturni, uccelli da preda, alcuni passeriformi, piccoli carnivori come le genette, i gatti domestici e non ultimo l'uomo. Lo sparviero dei pipistrelli, sembra sia l'unica specie di predatore veramente specializzato nel cacciare i chirotteri. Anche alcune specie stesse di pipistrelli sono in grado di cacciare altri pipistrelli. In alcune grotte del Venezuela sono stati osservati attacchi da parte della scolopendra gigante verso almeno tre piccole specie di Microchirotteri[11].
Il più probabile progenitore sembra essere Protictis tenuis, carnivoro miacide apparso nel tardo Paleocene e conosciuto soltanto da alcuni crani incompleti che però hanno notevoli affinità con quello dei moderni pipistrelli. I primi resti in cui è evidente l'evoluzione dell'arto superiore verso l'ala è Onychonycteris finneyi, ritrovato nel Wyoming nel 2003 e risalente a circa 52,5 milioni di anni fa. Molto simile alle moderne volpi volanti, aveva l'unghia su ogni dito della mano e una coclea non particolarmente sviluppata, caratteristica presente soltanto nei chirotteri che non emettono ultrasuoni. Questa scoperta potrebbe definitivamente aver stabilito che l'ecolocalizzazione si è presentata solo successivamente alle capacità volatorie di questi animali, sebbene recenti ricerche avrebbero rivelato in questi fossili una funzionalità a livello della laringe molto simile a quella alquanto primitiva utilizzata da alcuni pipistrelli frugivori come i rossetti. Il primo vero antenato dei Microchirotteri appare circa 500.000 anni dopo. Icaronycteris index presentava una bolla timpanica ingrandita, un evidente indice che questo animale poteva utilizzare l'ecolocalizzazione. Era privo del calcar, presente invece in Onychonycteris finneyi. Risale al tardo Oligocene in Italia invece il primo rappresentante dei megachirotteri, Archaeopteropus transiens, sebbene avesse una morfologia dentaria molto simile a quella insettivora. Durante l'Eocene erano già presenti almeno 3 famiglie e 13 specie. Fossili di questo periodo sono stati trovati in Nord America, Europa e Australia. Questi antenati avevano già diverse caratteristiche proprie dei moderni chirotteri. Altre forme scoperte più recentemente in Egitto e datate tardo Eocene e primo Oligocene, appaiono sempre più simili alle specie odierne, suggerendo che quest'ordine possa essersi diversificato in Africa subito dopo la migrazione delle specie più primitive provenienti dall'Europa. Ciò è avvalorato anche da un recente studio molecolare che ha evidenziato come questo continente è il centro di irradiazione delle moderne famiglie di pipistrelli.
I pipistrelli nella catena alimentare hanno un determinante ruolo nell'equilibrare le popolazioni di insetti, tra i quali anche i più dannosi per l'uomo e per le sue attività. Tuttavia un ruolo molto importante, in particolare nelle zone tropicali, è quello dell'impollinazione di molte specie floreali, sia selvatiche sia di interesse economico o nella dispersione di semi. Di notevole valore è anche la produzione di guano, reperibile all'interno delle grotte utilizzate come siti di riposo per molte specie gregarie, il quale è considerato una delle forme più pregiate di fertilizzante. Non da meno è da prendere in considerazione il fatto che alcuni pipistrelli frugivori vengono utilizzati da alcune popolazioni come fonte alimentare. La loro carne è considerata una prelibatezza nelle Seychelles, in Indocina, in Indonesia, nelle Filippine e in diverse isole dell'Oceano Pacifico. Recentemente i veri pipistrelli vampiri della sottofamiglia dei Desmodontini sono divenuti un importante oggetto di ricerche scientifiche nel campo medico, in virtù delle caratteristiche anticoagulanti di una proteina presente nella loro saliva, la desmoteplase che potrebbe avere notevoli vantaggi nelle cura e nella prevenzione di malattie come l'ischemia.
Lo stesso argomento in dettaglio: Virus trasmesso da pipistrelli. Alcune forme si sono rivelate veicoli di numerosi agenti patogeni sia per l'uomo sia per gli animali domestici. Molte specie, tra le più comuni, possono trasmettere il virus della rabbia tramite morsi o lesioni, poiché risultano essere portatori sani di questa malattia.[12] Ricercatori hanno isolato il virus Ebola in almeno tre specie africane di Pteropodidi.[13] Gli animali infettati risultavano portatori sani, privi di qualsiasi sintomo. Nel 2007, inoltre, il virus Marburg è stato individuato in esemplari di Rousettus aegyptiacus.[14] In Asia, alcuni recenti studi hanno evidenziato la presenza di Lyssavirus e Henipavirus (in particolare l'Hendra Virus e il Nipah Virus) in alcune specie di Pteropus.[15][16]
Fin dall'antichità il pipistrello ha destato un interesse particolare dovuto soprattutto alla sua attività notturna e al fatto di essere una creatura volante non appartenente al mondo degli uccelli. Le loro particolari abitudini e comportamenti li hanno inseriti nel folklore di innumerevoli culture, dalla Grecia antica agli Indiani d'America attraverso le civiltà pre-colombiane e le tribù africane. Tuttavia il loro ruolo, in particolare nell'ambito religioso, ha connotati diversi. Se tra i cinesi essi sono tenuti in grande riguardo, e per i buddisti sono considerati talvolta sacri, nella cultura cristiana, il pipistrello era visto come un essere vicino al diavolo e di esso era la trasposizione vivente. Il suo significato sinistro attraverso la sua associazione con le tenebre e le caverne è stato spesso rappresentato da artisti medioevali che raffiguravano le figure demoniache con ali di pipistrello, in contrapposizione alle figure angeliche ornate di ali piumate d'uccello.[17] Fu per questo motivo che i primi esploratori nel vedere per la prima volta le gigantesche volpi volanti d'Australia credettero di avere di fronte un vero e proprio demone. Altri esempi risiedono nella cultura Maya dove esso rappresentava una potente divinità, nota con il nome di Zotz, che governava le caverne e il regno delle tenebre.
I chirotteri (Chiroptera Blumenbach, 1779) sono un ordine di mammiferi placentati comunemente noti come pipistrelli. È il secondo gruppo di mammiferi più numeroso dopo i roditori, comprendendo circa il 20% delle specie descritte.
Chiroptera sunt nocturna mammalia alata.
Descendit enim hoc nomen ex Graecis verbis significantibus manus et ala. Quam ob rem sunt solum mammaliae quae volatum tenorem natura possunt. Non nullas speciarum cavernas satis habitari et pro oculis sentiri audiendo notum est. Id est, quantum affirmatur, summa tenebra caeci sollerter volant et venantur.
Vulgo appellantur haec animalia vespertiliones.
Šikšnosparniai (Chiroptera) – vienas iš gausiausių žinduolių būrių. Tai vieninteliai žinduoliai, kurie prisitaikę aktyviai skraidyti. Jų sparnus sudaro plona odos plėvelė, jungianti ne tik priekinę galūnę su užpakaline, bet ir uodegą bei labai pailgėjusių priekinių galūnių II–IV pirštus. I pirštas yra laisvas, jis trumpas ir su aštriu nagu. Užpakalinės galūnės visi 5 pirštai trumpi, su aštriais nagais. Šikšnosparnių krūtinkaulis turi išilginę keterą, prie kurios prisitvirtinę krūtinės raumenys, valdantys sparnus. Turi iki 38 dantų. Iltys stambios, tačiau turi tik po 2 poras viršutinių kandžių. Kaip ir primatai patelės turi tik vieną spenių porą, o patinai – kabantį kopuliacijos organą. Kai kurios rūšys poruojasi rudenį. Tada sperma išbūna gimdoje ir kiaušialąstė apvaisinama tik pavasarį, kai prasideda ovuliacija. Gimsta dažniausiai tik vienas gana stambus jauniklis, kuris iš pradžių būna plikas ir aklas. Kai kurios patelių rūšys jauniklį palieka slėptuvėje, o pačios išskrenda maitintis. Tačiau kitų rūšių patelė jauniklį bent pirmąsias dienas nešiojasi su savimi, o pats jauniklis būna tvirtai įsikibęs pieniniais dantukais į spenelį.
Šikšnosparniai – naktiniai gyvūnai. Dieną ilsisi pakibę galva žemyn. Daugumai akys neturi reikšmės, tačiau klausa labai tobula. Dalis šikšnosparnių orientuojasi skleisdami ultragarsą ir ausimis gaudydami grįžtantį aidą. Skrisdami šikšnosparniai pro burną arba nosį skleidžia 30 000-70 000 hercų dažnumo ultragarsus. Tai trumpi impulsai, kiekvienas trunkantis vos 0,01-0,005 sek. Šikšnosparniui prisiartinus prie kliūties arba prie skrendančio vabzdžio, impulsų padaugėja (iki 60 per sekundę). Labai įmantrios kai kurių šikšnosparnių raukšlės ant nosies ir sudėtinga išorinių ausų sandara tiesiogiai susiję su tokia lokacija.
Apie 70 procentų šikšnosparnių yra vabzdžiaėdžiai. Likę maitinasi vaisiais, žuvimis (Žuviaėdžiai šikšnosparniai) ir krauju (Vampyrai šikšnosparniai).
Šikšnosparniai gyvena kolonijomis. Įsikuria uoksuose, pastogėse, požeminėse ertmėse. Kartais kolonijos būna labai didelės. Kai kurios rūšys toli skrenda į žiemojimo vietas. Lietuvos klimato juostoje šikšnosparniai žiemoja įmigę slėptuvėse (rūsiuose, pastatuose).
Paplitę visame pasaulyje, išskyrus Arktį ir Antarktį. Žinoma apie 1000, Lietuvoje – 15 rūšių (dar 3 ieškotinos; žr. Lietuvos šikšnosparniai).
Šiame straipsnyje bent dalis informacijos yra pasenusi.
Šikšnosparniai (Chiroptera) – vienas iš gausiausių žinduolių būrių. Tai vieninteliai žinduoliai, kurie prisitaikę aktyviai skraidyti. Jų sparnus sudaro plona odos plėvelė, jungianti ne tik priekinę galūnę su užpakaline, bet ir uodegą bei labai pailgėjusių priekinių galūnių II–IV pirštus. I pirštas yra laisvas, jis trumpas ir su aštriu nagu. Užpakalinės galūnės visi 5 pirštai trumpi, su aštriais nagais. Šikšnosparnių krūtinkaulis turi išilginę keterą, prie kurios prisitvirtinę krūtinės raumenys, valdantys sparnus. Turi iki 38 dantų. Iltys stambios, tačiau turi tik po 2 poras viršutinių kandžių. Kaip ir primatai patelės turi tik vieną spenių porą, o patinai – kabantį kopuliacijos organą. Kai kurios rūšys poruojasi rudenį. Tada sperma išbūna gimdoje ir kiaušialąstė apvaisinama tik pavasarį, kai prasideda ovuliacija. Gimsta dažniausiai tik vienas gana stambus jauniklis, kuris iš pradžių būna plikas ir aklas. Kai kurios patelių rūšys jauniklį palieka slėptuvėje, o pačios išskrenda maitintis. Tačiau kitų rūšių patelė jauniklį bent pirmąsias dienas nešiojasi su savimi, o pats jauniklis būna tvirtai įsikibęs pieniniais dantukais į spenelį.
Šikšnosparniai – naktiniai gyvūnai. Dieną ilsisi pakibę galva žemyn. Daugumai akys neturi reikšmės, tačiau klausa labai tobula. Dalis šikšnosparnių orientuojasi skleisdami ultragarsą ir ausimis gaudydami grįžtantį aidą. Skrisdami šikšnosparniai pro burną arba nosį skleidžia 30 000-70 000 hercų dažnumo ultragarsus. Tai trumpi impulsai, kiekvienas trunkantis vos 0,01-0,005 sek. Šikšnosparniui prisiartinus prie kliūties arba prie skrendančio vabzdžio, impulsų padaugėja (iki 60 per sekundę). Labai įmantrios kai kurių šikšnosparnių raukšlės ant nosies ir sudėtinga išorinių ausų sandara tiesiogiai susiję su tokia lokacija.
Apie 70 procentų šikšnosparnių yra vabzdžiaėdžiai. Likę maitinasi vaisiais, žuvimis (Žuviaėdžiai šikšnosparniai) ir krauju (Vampyrai šikšnosparniai).
Šikšnosparniai gyvena kolonijomis. Įsikuria uoksuose, pastogėse, požeminėse ertmėse. Kartais kolonijos būna labai didelės. Kai kurios rūšys toli skrenda į žiemojimo vietas. Lietuvos klimato juostoje šikšnosparniai žiemoja įmigę slėptuvėse (rūsiuose, pastatuose).
Paplitę visame pasaulyje, išskyrus Arktį ir Antarktį. Žinoma apie 1000, Lietuvoje – 15 rūšių (dar 3 ieškotinos; žr. Lietuvos šikšnosparniai).
Sikspārņi (Chiroptera) ir zīdītāju klases (Mammalia) kārta. To iedala divās apakškārtās: dižsikspārņos un sīksikspārņos. Pie sikspārņu kārtas pieder vairāk nekā 1100 sikspārņu sugas (apmēram 20% no visām zīdītāju sugām), kas tiek iedalītas 18 dzimtās. Latvijā dzīvo 15 sugas, kuras visas pieder vienai dzimtai — parastie sikspārņi (Vespertilionidae). Sikspārņi ir vienīgie zīdītāji, kuri prot lidot (citi zīdītāji, piemēram, lidvāveres, nespēj lidot, bet tikai planēt).
Sikspārņi ir mugurkaulnieki, kā arī zīdītāji, jo savus mazuļus baro ar pienu. Visi sikspārņi ir siltasiņu dzīvnieki, kas nodrošina nemainīgu ķermeņa temperatūru. Sikspārņi lido ar spārniem, kuri ir veidoti no ādas, kas atrodas starp locekļu un pirkstu kauliem. Sikspārņiem ir mazas acis, kas nav raksturīgi nakts dzīvniekiem. To vietā sikspārņi izmanto eholokāciju. Tas nozīmē, ka viņi ar speciāli pielāgotām ķermeņa daļām spēj uztvert skaņas viļņus, kurus paši ir izstarojuši. Tādā veidā viņi nosaka attālumu līdz citiem ķermeņiem un veikli atrod ceļu arī tumsā. Šī sistēma strādā tāpat kā radars.
Lielākā daļa no sikspārņiem ir nakts dzīvnieki, viņi ir aktīvi krēslas un rītausmas stundās, kā arī pa nakti. Pārējā laikā tie uzturas alās un kokos. Dažreiz sikspārņi dzīvo arī cilvēku radītās būvēs, īpaši bēniņos un pagrabos. Tuvojoties ziemai, sikspārņi sāk pulcēties pie alām un citām pazemes slēptuvēm, kur tie dodas ziemas guļā. Ir novērots, ka tieši pirms ziemas guļas šie dzīvnieki kļūst aktīvāki[1]. Sikspārņi dzīvo trokšņainās kolonijās, apdzīvojot vairākus kokus parkā vai citur[2]. Dižsikspārņi pārtiek no augļiem, nektāra un ziedputekšņiem. Savukārt lielākā daļa no sīksikspārņiem (aptuveni 70%) ir kukaiņēdāji, tie ēd kukaiņus, bet daži no sīksikspārņiem ēd mazus mugurkaulniekus; mazus zīdītājus (pat citus sikspārņus un zivis), kā arī sūc asinis.
Augļsikspārņi (Pteropodidae) ir lielākie sikspārņi. Šie sikspārņi pārtiek no augļiem, un tie, salīdzinoši ar citiem sikspārņiem, arī labi redz. Šajā grupā apvienotas 166 sikspārņu sugas, un tie visi dzīvo tikai Āzijas, Āfrikas un Okeānijas tropiskajās teritorijās.
Vampīrsikspārņi no lapdeguņu dzimtas (Phyllostomidae) dzīvo tikai Latīņamerikā. Tie ir pazīstami ar to, ka pārtiek no asinīm. Zaķlūpu sikspārņi (Noctilionidae) dzīvo Latīņamerikā un Karību salās. Tie planē virs ūdens virsmas un ķer savos nagos sīkas zivtiņas. Cūkdegunu sikspārnis no Craseonycteridae dzimtas ir pasaulē mazākais sikspārnis un arī viens no mazākajiem zīdītājiem. Tā masa ir parasti tikai 2 grami.
Sikspārņu kārta (Chiroptera)
Lielākā daļa no Latvijā dzīvojošajām 15 sikspārņu sugām ir iekļautas Sarkanajā grāmatā. Arī citās valstīs sikspārņi ir apdraudēto dzīvnieku sarakstos. Piemēram, Lielbritānijā visi sikspārņi ir aizsargāti ar likumu, un pat ielaušanās sikspārņu apdzīvotajās teritorijās var tikt smagi sodītas ar bargām soda naudām. Arī Malaizijā sikspārņi ir aizsargāti dzīvnieki, taču Saravakas štatā dažas kopienas lielos augļsikspārņus lieto uzturā.
Vasaras sezonā Teksasas štata galvaspilsētā Ostinā zem Kongresa avēnijas tilta (Congress Avenue bridge) atrodas lielākā Ziemeļamerikas sikspārņu kolonija. Šeit uzturas aptuveni 1,5 miljoni Molossidae dzimtas sikspārņi, kuri katru nakti apēd 10 līdz 30 tonnas kukaiņus.
Eiropā jau kopš sen seniem laikiem sikspārņi bieži asociējas ar vampīriem. Folklorā vampīri bieži iegūst sikspārņu izskatu. Sikspārņi ir arī spoku, nāves un slimību simbols. Toties dažās Eiropas valstīs, piemēram, Polijā, sikspārņi ir veiksmes simbols.
Arī Amerikā indiāņi pārsvarā neuzskata sikspārņus par pozitīviem dzīvniekiem. Piemēram, krīki, čerokī un apači, uzskata, ka sikspārņiem piemīt viltnieka gars, bet kvakiutli cilts uzskata, ka sikspārņi ir laimes simboli.
Ķīniešu folklorā sikspārņi ir ilga mūža un laimes simboli. Arī arābiem sikspārņi ir ar līdzīgu nozīmi.
Tongā un Rietumāfrikā sikspārņi tiek uzskatīti par svētiem dzīvniekiem, un bieži tiek saistīti ar cilvēku dvēselēm.
Indonēzijā Javas salas vietējie iedzīvotāji uzskata, ka šeit dzīvojošais mītisks gigantisks sikspārnis, kuru sauc par Ahūlu, ir nāves vēstnesis.
Tautā ir iegājies mīts, ka sikspārņi bieži ielido un sapinas cilvēku matos, bet tā nav patiesība, jo sikspārņi ar eholokāciju var uztvert katru matu atsevišķi un tiem nav nekādu vajadzību tajos ielidot.
Daiļradē sikspārņi ir izmantoti gan ļaundara tēlos, piemēram, Drakula, gan arī varoņa tēlos, piemēram, Betmens. Kanādiešu rakstnieka Keneta Opela (Kenneth Oppel) romānu sērijā, kurš sākās ar romānu "Sudrabspārns" (Silverwing), sikspārņi ir attēloti kā pozitīvi tēli.
Sikspārņi (Chiroptera) ir zīdītāju klases (Mammalia) kārta. To iedala divās apakškārtās: dižsikspārņos un sīksikspārņos. Pie sikspārņu kārtas pieder vairāk nekā 1100 sikspārņu sugas (apmēram 20% no visām zīdītāju sugām), kas tiek iedalītas 18 dzimtās. Latvijā dzīvo 15 sugas, kuras visas pieder vienai dzimtai — parastie sikspārņi (Vespertilionidae). Sikspārņi ir vienīgie zīdītāji, kuri prot lidot (citi zīdītāji, piemēram, lidvāveres, nespēj lidot, bet tikai planēt).
Kelawar adalah daripada susunan Chiroptera. Kelawar terbahagi kepada dua iaitu Keluang (Megabats) dalam sub-susunan Megachiroptera, dan kelawar (bahasa Inggeris microbat) dalam sub-susunan Microchiroptera. Fosil kelawar terawal dikelaskan sebagai Icaronycteris.
Kelawar merupakan satu-satunya mamalia yang telah berubahsuai dan mempunyai keupayaan untuk terbang seperti burung. Walaupun terdapat mamalia lain seperti tupai terbang yang mampu bergerak melalui udara, tupai terbang hanya mampu meluncur dan bukannya benar-benar terbang. Terdapat lebih kurang 1,000 spesies kelawar yang terdiri daripada pelbagai saiz dan bentuk di dunia. Secara kasar kelawar dibahagikan kepada dua sub-susunan (suborder) iaitu 175 spesies keluang (kelawar besar-megabats) yang membentuk suborder Megachiroptera, dan kelawar (kelawar kecil-microbats). Kedua dua suborder kelawar membentuk keluarga kelawar yang terdiri daripada 1 keluarga keluang yang terdiri daripada 42 genus dengan 150 spesies, dan 16 keluarga kelawar. Kelawar-kelawar ini mempunyai makanan khusus yang terdiri daripada buah-buahan, serangga, dan darah. Kebanyakan kelawar didapati di kawasan basah tropika, tetapi kelawar juga terdapat di kebanyakan bahagian dunia kecuali dikawasan kutub, pulau yang terpencil, dan di pergunungan yang tinggi.
Nama tempatan tidak diketahui.
Kelawar adalah daripada susunan Chiroptera. Kelawar terbahagi kepada dua iaitu Keluang (Megabats) dalam sub-susunan Megachiroptera, dan kelawar (bahasa Inggeris microbat) dalam sub-susunan Microchiroptera. Fosil kelawar terawal dikelaskan sebagai Icaronycteris.
Kelawar merupakan satu-satunya mamalia yang telah berubahsuai dan mempunyai keupayaan untuk terbang seperti burung. Walaupun terdapat mamalia lain seperti tupai terbang yang mampu bergerak melalui udara, tupai terbang hanya mampu meluncur dan bukannya benar-benar terbang. Terdapat lebih kurang 1,000 spesies kelawar yang terdiri daripada pelbagai saiz dan bentuk di dunia. Secara kasar kelawar dibahagikan kepada dua sub-susunan (suborder) iaitu 175 spesies keluang (kelawar besar-megabats) yang membentuk suborder Megachiroptera, dan kelawar (kelawar kecil-microbats). Kedua dua suborder kelawar membentuk keluarga kelawar yang terdiri daripada 1 keluarga keluang yang terdiri daripada 42 genus dengan 150 spesies, dan 16 keluarga kelawar. Kelawar-kelawar ini mempunyai makanan khusus yang terdiri daripada buah-buahan, serangga, dan darah. Kebanyakan kelawar didapati di kawasan basah tropika, tetapi kelawar juga terdapat di kebanyakan bahagian dunia kecuali dikawasan kutub, pulau yang terpencil, dan di pergunungan yang tinggi.
Zie De vleermuis voor afgeleide betekenissen. Vleermuizen (orde Chiroptera, ook wel handvleugeligen genoemd) zijn zoogdieren die echt kunnen vliegen (in tegenstelling tot zweven). Hiertoe zijn hun vleugels voorzien van een vlieghuid die tussen de vingers van hun voor- en achterpoten en hun staart zit. Er zijn veel soorten vleermuizen. Sommige zeldzame soorten komen slechts op één enkele locatie voor (meestal een grot). Wereldwijd zijn er ruim 1.100 soorten, waardoor meer dan één op de vijf zoogdiersoorten een vleermuis is.
Een van de eerste vleermuizen was Icaronycteris, waarvan fossielen zijn gevonden die dateren van 54 miljoen jaar geleden, uit het Eoceen.
In het verleden werden de vleermuizen in twee onderordes ingedeeld: Megachiroptera (grote vleermuizen) en Microchiroptera (kleine vleermuizen). De eerste groep bestaat uit grotere soorten, die zich meestal op het zicht oriënteren en die vaak fruit eten; de vleerhonden behoren hiertoe. De tweede groep bestaat vrijwel alleen uit vleeseters, die zonder uitzondering gebruikmaken van echolocatie. Tot deze groep behoren alle andere vleermuizen. Genetisch onderzoek heeft echter aangetoond dat de families Rhinolophidae (hoefijzerneuzen), Hipposideridae (bladneuzen van de Oude Wereld), Megadermatidae (grootoorvleermuizen), Craseonycteridae (hommelvleermuis) en Rhinopomatidae (klapneuzen) in feite nauwer verwant zijn aan de vleerhonden dan aan de andere kleine vleermuizen. Daarom worden ze nu samen met de vleerhonden in de onderorde Pteropodiformes (ook wel Yinpterochiroptera) ingedeeld, terwijl de overgebleven Microchiroptera de onderorde Vespertilioniformes vormen.
In Nederland en België zijn twintig soorten gladneuzen en twee soorten hoefijzerneuzen waargenomen, waarvan een groot deel schaars, zeldzaam of zeer zeldzaam is.[1][2] Hoefijzerneuzen zijn in Nederland en België zeer zeldzaam. Ongeveer acht soorten gladneuzen komen in Nederland en Vlaanderen (plaatselijk) vrij algemeen voor: de watervleermuis, de ruige en de gewone dwergvleermuis, de (gewone) grootoorvleermuis, de rosse vleermuis, de laatvlieger, de baardvleermuis en de meervleermuis.[3][4][5][6]
Europese vleermuizen eten meestal insecten, die in de avondschemer in de lucht gevangen worden met behulp van echolocatie. Omdat er 's winters nauwelijks insecten rondvliegen, houden de in Nederland en België voorkomende soorten een winterslaap, waarbij ze hun metabolisme tot een uiterst laag pitje terugdraaien en hun lichaamstemperatuur maar net boven het vriespunt blijft. Vleermuizen paren vóór de winter, maar de eisprong en bevruchting treden pas een paar maanden later op. Meestal is er maar één jong; dat wordt gezoogd en blijft tijdens de jacht van de moeder op de slaapplaats hangen. Vleermuizen kunnen tot tientallen jaren oud worden en planten zich maar langzaam voort. Ze zijn meestal zeer trouw aan hun standplaats en overwinteringsplaats.
Veel vleermuissoorten zijn trogloxenen; ze slapen en overwinteren in vaak grote aantallen in grotten of, bij gebrek aan grotten, in ijskelders, bunkers en forten. Sommige vleermuizen overwinteren ook in boomholten, terwijl dwergvleermuizen hoofdzakelijk in huizen (in de spouw of op zolder) overwinteren. In de zomer verkiezen ze plaatsen die warmer zijn dan bunkers en forten, en komen ze veelvuldig voor op zolders en kerkzolders. Ze hangen daar overdag met hun hoofd naar beneden. Ze kunnen ook ondersteboven in bunkers hangen of aan takken van bomen, onder afdakjes enzovoort. 's Avonds vliegen vleermuizen uit. Ze zijn in de schemering goed te herkennen, in de eerste plaats omdat er in de schemering weinig vogels vliegen en in de tweede plaats omdat hun vlucht nogal afwijkend is. Op jacht naar vliegende insecten hebben ze een zeer onregelmatige vlucht, ze kunnen snel hun vliegrichting aanpassen. Deze vleermuizen zenden namelijk ultrasone geluiden uit die op een prooi weerkaatsen en weer opgevangen worden. Zo kan de vleermuis de afstand tot zijn prooi en omgeving inschatten en vliegt hij opmerkelijk veilig. Vleermuizen kunnen in een volledig donkere kamer vliegen waarin zeer dunne draden gespannen zijn, zonder deze te raken.
In tegenstelling tot wat vaak gedacht wordt, zijn vleermuizen niet blind.[7] Bij de eerste onderzoeken naar de mogelijkheid van vleermuizen in het donker te vliegen zonder tegen obstakels aan te botsen, moest Lazzaro Spallanzani vleermuizen blind maken.[8]
De meeste vleermuissoorten zijn promiscue, maar er zijn ook monogame soorten.[9]
Zie ook: Vogelrichtlijn en Habitatrichtlijn. Vleermuizen zijn door hun gewoonte om in groepen te rusten zeer kwetsbaar. Bij instorting, overstroming en dergelijke kan een hele kolonie worden verwoest. Ook planten vleermuizen zich traag voort. Sommige soorten zijn pas na enige jaren geslachtsrijp, en een worp bestaat vaak uit niet meer dan één jong.
Door de beschadiging van hun biotoop is enige vleermuisbescherming nodig. Goede roestplaatsen overdag (holle bomen) en goede overwinteringsplaatsen, met zeer weinig verstoring, veiligheid voor roofdieren en de mens, en een temperatuur die 's winters niet onder het vriespunt zakt, zijn schaars. Gecultiveerde landschappen worden vaak armer aan insecten. Veel vleermuizen hebben om zich te oriënteren 'corridors' nodig van heggen of bomenrijen om zich over grotere afstanden te kunnen verplaatsen: ze begeven zich niet graag ver van een peilbaar echobaken. In de Europese Unie zijn alle soorten bij wet beschermd.
België en Nederland werden op 4 december 1991 partij bij het EUROBATS-verdrag (Agreement on the Conservation of Populations of European Bats).
Alle Belgische en Nederlandse vleermuizen zijn beschermde dieren.
Sommige mensen vinden vleermuizen angstaanjagend. Mogelijk gevoed door het feit dat enkele kleine soorten (vampiervleermuizen, uitsluitend in Zuid-, Midden- en (als dwaalgasten) zuidelijk Noord-Amerika) van bloed leven, worden vleermuizen geassocieerd met vampiers. Dat klopt echter niet, omdat vampiervleermuizen, anders dan graaf Dracula en zijn soortgenoten, hun slachtoffers bijvoorbeeld niet leegdrinken. Ook drinken ze meestal niet bij mensen, maar bij dieren bloed. Wel kunnen vampiervleermuizen ziekten, zoals hondsdolheid en MERS, overbrengen[10].
Er doen verhalen de ronde dat vleermuizen per ongeluk in het haar van mensen vast komen te zitten. Hoewel niet onmogelijk, is dit wel bijzonder onwaarschijnlijk. Een losse haar is voor vleermuizen weliswaar niet te peilen, maar een hele bos haar (en, nog belangrijker, het hoofd dat daaronder zit) is met behulp van echolocatie goed te ontwijken. Sommige harige motten maken wel gebruik van hun beharing om zich moeilijker vindbaar te maken voor de vleermuis.
In de iconografie is een vleermuis het symbool van de gepersonifieerde nacht.[11] De vleermuis is ook een populair symbool bij bijvoorbeeld spookhuizen, in griezelverhalen en in de gothic-subcultuur. Verder zijn vleermuispoppetjes ook wel in gebruik bij speleologen als een speelse mascotte die hun hobby symboliseert.
Zie Lijst van vleermuizen naar familie voor het hoofdartikel over dit onderwerp. Geslacht Myotis
Geslacht Grootoorvleermuizen (Plecotus)
Geslacht Dwergvleermuizen (Pipistrellus)
Geslacht Eptesicus
Geslacht Vespertilio
Geslacht Nyctalus
Geslacht Barbastella
Geslacht Rhinolophus
Geslacht Myotis
Geslacht Nyctalus
Geslacht Eptesicus
Geslacht Pipistrellus (dwergvleermuizen)
Geslacht Plecotus (grootoorvleermuizen)
Geslacht Vespertilio
Geslacht Barbastella
Vleermuizen (orde Chiroptera, ook wel handvleugeligen genoemd) zijn zoogdieren die echt kunnen vliegen (in tegenstelling tot zweven). Hiertoe zijn hun vleugels voorzien van een vlieghuid die tussen de vingers van hun voor- en achterpoten en hun staart zit. Er zijn veel soorten vleermuizen. Sommige zeldzame soorten komen slechts op één enkele locatie voor (meestal een grot). Wereldwijd zijn er ruim 1.100 soorten, waardoor meer dan één op de vijf zoogdiersoorten een vleermuis is.
Flaggermus, kveldskingler eller skinnvengjer (Chiroptera) er ein orden med små, flygande pattedyr. Dette er dei einaste pattedyra som kan flyge aktivt ved å slå med vengjene. Fleire andre pattedyr kan glideflyge, men ikkje flyge i eigentleg forstand. Systergruppa til flaggermus er Zooamata.
Det er skildra kring 950 artar med flaggermus, men ein reknar med at det finst kring 1100. Meir enn 1/7 av alle pattedyrartane på jorda er flaggermus. Artane er fordelte på 17 familiar[1] som er delte inn i dei to hovudgruppene flygehundar (Megachiroptera), som primært lever av frukt og/eller nektar som dei luktar seg fram til, og småflaggermus (Microchiroptera), som primært lever av insekt, smådyr, blod eller nektar.
Flaggermus er stort sett anten små museliknande eller hundeliknande pattedyr med pelskledd kropp. Flygehuda på vengjene er stort sett utan hårvekst. Vengjene er samansette av eit dobbelt hudlag som er spent mellom kroppen og dei lange fingrane. Mellom hudlaga går det nervar og blodårer. Vengespennet varierer mykje frå art til art, frå 15 cm til 1,5 meter. Flaggermus har skarpe tenner og kan ete opp mot 3 000 insekt i løpet av ei natt.
I Noreg er det registrert tretten artar som alle høyrer til glattnaseflaggermusa (Vespertilionidae) og høyrer heime mellom småflaggermusa. Norske og europeiske artar lever av insekt.
Flaggermus er helst nattaktive. Berre unntaksvis kan ein sjå flaggermus flyge på dagtid, sjølv om nokre artar òg er dagaktive. Dette er helst tropiske artar. Flaggermus kviler hengande etter bakbeina, med hovudet vendt nedover. Dette gjer at dei kjapt kan kome på vengjene. Det er observert at flaggermus alltid tek til venstre når de flyg ut av ei hòle.
Fingrane til flaggermus er tynne og sterke, og forbundne med kvarandre med tynn hud. Mellom den femte fingeren, kroppen og beina er det òg tynn hud. Alle dei heimlege flaggermusene våre har flygehud mellom beina og halen. Flaggermus som sit på bakken, kan lette utan å fyrst klatre opp til eit startpunkt. Ho spenner frå med venger og bein. Flaggermusa kan ikkje gli på stive vengjer, som fuglane kan, men må slå kontinuerleg med vengjene for å oppretthalde oppdrifta.
Fordi europeiske flaggermus lever av insekt, får dei vanskelegheiter når vinteren kjem og insekta forsvinn. Difor går dei i dvale. Når dei går i dvale søkk pulsen frå kring 500 slag i minuttet til berre eitt slag i minuttet. Ved normal aktivitet har flaggermusa ein kroppstemperatur opp mot 40 grader Celsius, men når dei går i dvale søkk temperaturen til nærare 0 grader. Då må dei tære på feittlaget dei har opparbeida. Dei kan miste opptil ein tredjedel av den vekta dei hadde før dvalen. Difor er det viktig at dei får i seg nok næring i sommarhalvåret. Dvalen varer i cirka 6-7 månader. Dei som går i dvale fyrst er oftast dei eldre hoene, så dei vaksne hannane, og deretter året ungar. Ungane kjem til slutt fordi dei ikkje har rokke å vakse seg ferdige og må leggje på seg meir.
Flaggermus er helst nattaktive og orienterer seg med ekkolokalisering (òg kalla biosonar), på liknande måte som tannkvalar. Somme nektardrikkande flaggermus kan òg sjå UV-lys om natta. Denne eigenskapen nyttast mellom anna til å finne blomar med.
Når flaggermusa flyg, sender ho ut høgfrekvente lydar (ultralyd) kalla sonarskrik eller orienteringsskrik. Lyden støyter dei ut med vengjeslaga, så ein kan hevde at små flaggermus, som må slå ofte med vengjene, har kortare intervall mellom skrika enn dei store flaggermusene. Ulike artar nyttar òg ulike orienteringsskrik, tilpassa sitt miljø. Når lyden blir reflektert, dannar flaggermusa eit bilete ved hjelp av ekkosignala. Orienteringsskrika ligg i området 20-100 kHz, høgare frekvensar enn kva menneske kan oppfatte. Dei minste artane har dei mest frekvente skrika. Eksempelvis har dvergflaggermus eit orienteringsskrik på ca. 55 kHz, medan den større trollflaggermusa sitt skrik ligg på ca. 38 kHz. Flaggermus kan likevel i ei viss grad endre på (tilpasse) skrika sine, til dømes gjennom å gjere dei meir høgfrekvente når dei må navigere i vanskeleg terreng (til dømes i skog), og meir lågfrekvente i lett terreng (til dømes over vatn). Under søk sender flaggermusa ut orienteringsskrika i ulike retningar ved å vri på hovudet som regel gjennom nasen eller munnen.
Dei fleste flaggermusartar trivst best i tropisk eller subtropisk klima, og berre eit fåtal artar er utbreidde temperert klima. Jo lenger nord eller sør ein kjem, jo mindre vert artsrikdommen. I Noreg finst berre nokre få artar, og i Troms og Finnmark er berre éin art registrert.
Dei fleste artane held seg bortgøymde i sprekker, grotter og små holrom på dagtid, noko som gjer at dei er vanskelege å studere. Flygehundane er derimot ofte aktive på dagtid òg.
Flaggermus har truleg utvikla seg frå dyr med liknande rørslemønster. Allereie for meir enn 50 millionar år sidan levde flaggermus som nolevande artar. Dei utvikla seg frå insektetande dyr.
Her er nokre av flaggermusartane:
1. Plecotus auritus (Geoffroy) = Plecotus auritus (Linnaeus, 1758) Engelsk: Brown Long-eared Bat
2. Plecotus auritus (Geoffroy) = Plecotus auritus (Linnaeus, 1758), hovud frå framsida. Engelsk: Brown Long-eared Bat
3. Nyctophilus australis (Peters) = Nyctophilus geoffroyi geoffroyi Leach, 1821, hovud frå framsida. Engelsk: Lesser Long-eared Bat
4. Megaderma trifolium (Geoffroy) = Megaderma spasma trifolium Geoffroy, 1810, hovud frå framsida. Engelsk: Lesser False Vampire Bat
5. Vampyrus auritus (Peters) = Chrotopterus auritus (Peters, 1856), hovud frå sida. Engelsk: Big-eared Woolly Bat
6. Lonchorhina aurita (Tomes) = Lonchorhina aurita Tomes, 1863, hovud frå framsida. Engelsk: Tomes's Sword-nosed Bat
7. Lonchorhina aurita (Tomes) = Lonchorhina aurita Tomes, 1863, hovud frå baksida. Engelsk: Tomes's Sword-nosed Bat
8. Natalus stramineus (Gray) = Natalus stramineus Gray, 1838, hovud frå framsida. Engelsk: Mexican Funnel-eared Bat
9. Mormoops blainvillei (Peters) = Mormoops blainvillii Leach, 1821, hovud frå framsida. Engelsk: Antillean Ghost-faced Bat
10. Anthops ornatus (Thomas) = Anthops ornatus Thomas, 1888, hovud frå framsida. Engelsk: Flower-faced Bat
11. Phyllostomus hastatum (Pallas) = Phyllostomus hastatus (Pallas, 1767), hovud frå framsida. Engelsk: Greater Spear-nosed Bat
12. Furipterus coerulescens (Tomes) = Furipterus horrens (F.Cuvier, 1828), hovud frå framsida. Engelsk: Thumbless Bat
13. Rhinolophus equinus (Schreber) = Rhinolophus ferrumequinum (Schreber, 1774), hovud frå framsida. Engelsk: Greater Horseshoe Bat
14. Centurio flavigularis (Peters) = Centurio senex Gray, 1842, hovud frå framsida. Engelsk: Wrinkle-faced Bat
15. Vampyrus spectrum (Geoffroy) = Vampyrum spectrum (Linnaeus, 1758), hovud frå framsida. Engelsk: Spectral Bat
Det er registrert tretten flaggermusartar i Noreg, men det er usikkert om alle framleis finst her. Slekter og artar listast nedanfor i alfabetisk rekkefølgje etter vitskaplege namn.
Flaggermusa har i europeiske kulturar lenge vore knytte til hekseri, svart magi og mørker. I Shakespeare-stykket Macbeth bruker heksene flaggermus som ingrediensar i brygga sine.[2]
Flaggermusa er heilag på Tonga og blir ofte sett på som den fysiske manifestasjonen av sjela.[3] Flaggermus er knytte til vampyrar, som det seiast skal kunne forvandle seg til ei flaggermus, ein ulv eller til tåke. Flaggermus er også symbol for spøkelse, daude og sjukdom.
Flaggermus, kveldskingler eller skinnvengjer (Chiroptera) er ein orden med små, flygande pattedyr. Dette er dei einaste pattedyra som kan flyge aktivt ved å slå med vengjene. Fleire andre pattedyr kan glideflyge, men ikkje flyge i eigentleg forstand. Systergruppa til flaggermus er Zooamata.
Flaggermus (Chiroptera) er en orden som består av forholdsvis små, flygedyktige pattedyr som lever i kolonier. Dette er de eneste pattedyrene som kan fly aktivt ved å slå med vingene, som er hudkledde, ved hjelp av muskelkraft. Noen andre pattedyr kan glidefly, som for eksempel skjermflygere (Cynocephalidae). Et annet særpreg for flaggermus er at artene henger etter tærne, med hodet ned, når de hviler. Flaggermusenes søstergruppe er Zooamata.
Flaggermus (Chiroptera ) er ei monofyletisk gruppe. Det er beskrevet omkring 950 arter, men man regner med at det faktiske antallet utgjør 1 300+[1] arter. Dette gjør flaggermusene til den nest mest artsrike pattedyrordenen, etter gnagere (Rodentia). Cirka 20 prosent av alle jordens pattedyrarter er flaggermus.
Chiroptera har til nå vært delt inn i to underordener, basert på morfologi og atferd; Microchiroptera (småflaggermus) og Megachiroptera (flygehunder).[2] Det finnes omkring 20 familier.[3] Megachiroptera inneholder kun én familie, Pteropodidae, som primært ernærer seg av frukt, nektar og pollen, som de lukter seg frem til. De øvrige artene er samlet i Microchiroptera og lever i hovedsak av insekter.
Nye molekylære beviser antyder nå at den tidligere inndelingen trolig er feil. Megachiroptera (Pteropodidae) og fem andre familier (Rhinopomatidae, Rhinolophidae, Hipposideridae, Craseonycteridae, og Megadermatidae), som tidligere ble definert til Microchiroptera, har blitt forslått inkludert i en ny underorden kalt Yinpterochiroptera. Resterende familier i Microchiroptera plasseres i en ny underorden kalt Yangochiroptera. Lei & Dong (2016) hevder videre at de to underordenene trolig separerte for omkring 63 millioner år siden.[4]
Flaggermus har et meget karakteristisk utseende, og det er sjelden fare for forveksling med andre dyr. Til gjengjeld er mange av artene særdeles like, og artsbestemmelse kan være svært vanskelig.
Flaggermus er stort sett enten små muselignende eller hundelignende pattedyr med pelskledt kropp. Flygehuden på vingene mangler stort sett hår. Vingene består av et dobbelt hudlag som er spent mellom kroppen og fire av fingrene, som er sterkt forlenget i forhold til andre pattedyr. Den første fingeren («tommelen») er formet som en klo. Mellom hudlagene går det nerver og blodårer. Vingespennet varierer mye fra art til art, fra 15 cm til 1,5 meter. På bakbeina har flaggermus fem klør, som den henger etter når den hviler. Den har også flygehud mellom bakbeina og halen. Flaggermus har skarpe tenner og kan spise opp mot 3000 insekter i løpet av en natt.
I Norge er det registrert tretten arter som alle tilhører glattnesefamilienene (Vespertilionidae) og hører hjemme blant småflaggermusene. Norske og europeiske arter lever av insekter.
Småflaggermus orienterer seg med ekkolokalisering og er helst nattaktive, flygehunder har imidlertid godt syn. Bare unntaksvis kan man se flaggermus fly på dagtid. Om dagen gjemmer de seg vekk i sprekker, grotter samt huler, selv om noen arter også er dagaktive. Dette er helst tropiske arter. Flaggermus hviler hengende etter bakbeina, med hodet vendt nedover. Dette gjør at de kjapt kan komme på vingene.
Fingrene til flaggermus er tynne og sterke, og forbundet med hverandre med tynn hud. Mellom den femte fingeren, kroppen og beinene er det også tynn hud. Alle våre hjemlige flaggermus har flygehud mellom beina og halen. Flaggermus som sitter på bakken, kan lette uten først å klatre opp til et startspunkt. Den spenner fra med vinger og bein. Flaggermusen kan ikke gli på stive vinger, slik fuglene kan, men må slå kontinuerlig med vingene for å beholde oppdriften. Mange arter kan ryttle, altså ha en stasjonær flukt i forhold til bakken.
Fordi europeiske flaggermus lever av insekter, får de vanskeligheter når vinteren kommer og insektene forsvinner. Derfor går de i dvale. Når de går i dvale, synker pulsen fra omkring 500 slag i minuttet til 4 slag i minuttet. Ved normal aktivitet har flaggermusen en kroppstemperatur opp mot 40 grader Celsius, men når de går i dvale synker temperaturen til nærmere 0 grader. Da må de tære på det oppsparte fettlaget. De kan miste opptil en tredel av den vekten de hadde før dvalen. Derfor er det viktig at de får i seg nok næring i sommerhalvåret. Dvalen varer i cirka 6–7 måneder. De som går først i dvale er oftest de eldre hunnene, så de voksne hannene, og deretter årets unger. Ungene kommer tilslutt fordi de ikke har rukket å vokse seg ferdig og må legge på seg mer.
Flaggermus er helst nattaktive og de fleste artene orienterer seg med ekkolokalisering (også kalt biosonar), på linje med tannhvaler. Noen nektardrikkende flaggermus kan også se UV-lys om natten. Denne egenskapen brukes blant annet til å finne blomster med.
Når flaggermusen flyr sender den ut høyfrekvente lyder (ultralyd) som kalles sonarskrik eller orienteringsskrik. Lyden støtes ut med vingeslagene, så man kan hevde at små flaggermus, som må slå ofte med vingene, sender ut tettere med skrik enn store flaggermus. Ulike arter bruker også ulike orienteringsskrik, tilpasset sitt miljø. Når lyden reflekteres, danner flaggermusen et bilde ved hjelp av ekkosignalene. Orienteringsskrikene ligger i området 20–100 kHz, noe som er mer høyfrekvent enn hva mennesker kan oppfatte. De minste artene har de mest frekvente skrikene. Eksempelvis har dvergflaggermus et orienteringsskrik på ca. 55 kHz, mens den større trollflaggermusens skrik ligger på ca. 38 kHz. Flaggermus kan imidlertid i en viss grad endre på (tilpasse) skrikene sine, for eksempel gjennom å gjøre de mer høyfrekvente når den må navigere i vanskelig terreng (eksempelvis i skog), og mer lavfrekvente i lett terreng (eksempelvis over vann). Under søk sender flaggermusen ut orienteringsskrikene i forskjellige retninger ved å vri på hodet, som regel gjennom nesen eller munnen.
Generelt lever store dyr lenger enn små, men flaggermus er svært langlivede i forhold til størrelsen. Skogflaggermus holder rekorden for langt liv for ville flaggermus – minst 41 år.[5] 1 544 dyr av ukjent alder ble fanget i Sibir 1962, og minst 67 dyr - alle hanner - levde i ytterligere 20 år. Hunner må føde unger som er 25% av deres egen vekt og amme dem til de er omtrent fullvoksne, så de har større fysisk belastning. Mange flaggermusarter viser mye mindre skader på DNA på grunn av oksidering, enn for eksempel mus på samme størrelse. Mus og spissmus lever sjelden lenger enn 1–2 år.
En av årsakene til flaggermusenes lange høye levealder er at de får noen få, vanligvis bare en, unge om gangen. Til sammenlikning får mus og spissmus som gjerne får et titalls unger av gangen. Hunnflaggermusen er avhengig av å bære med seg den nyfødte, hvilket gjør at en høy reproduksjonsrate og kort levetid slik som hos andre små pattedyr er utelukket. Den relativt energifattige kosten og dvaleperiodene i kalde strøk bidrar også til livslengden.[6]
Artsmangfoldet er størst i tropisk- og subtropisk klima, og bare et fåtall arter har sin utbredelse i temperert klima. Jo lenger nord eller syd man kommer, desto mindre blir artsrikdommen. På våre nordlige breddegrader finnes kun en fåtall arter, og i Troms og Finnmark er kun en art registrert.
De fleste artene holder seg bortgjemt i sprekker, grotter og små hulrom på dagtid, noe som gjør det vanskelig å studere artene. Flygehundene er derimot ofte aktive også på dagtid.
Det er registrert tretten arter med flaggermus i Norge, men det er usikkert om alle fortsatt finnes her. Flaggermus er automatisk fredet. Alle artene er insektetere og tilhører glattnesefamilien (Vespertilionidae), som er en av familiene i underordenen Yangochiroptera (Microchiroptera). De listes videre i henhold til sin inndeling i underfamilie, tribus og slekt ifølge Artsdatabanken. Status i Norge er i henhold til Norsk rødliste for arter 2015.
Flaggermus kan ha utviklet seg fra dyr med lignende bevegelsesmønster. Allerede for mer enn 50 millioner år siden levde flaggermus som nålevende arter. Disse utviklet seg trolig fra insektetere.
Kladogrammet følger Nishihara et al. (2006).[7]
LaurasiatheriaChiroptera
Et alternativt kladogram basert på studier av X. Zhou et al. (2011).[8]
Chiroptera
Flaggermus (Chiroptera) er en orden som består av forholdsvis små, flygedyktige pattedyr som lever i kolonier. Dette er de eneste pattedyrene som kan fly aktivt ved å slå med vingene, som er hudkledde, ved hjelp av muskelkraft. Noen andre pattedyr kan glidefly, som for eksempel skjermflygere (Cynocephalidae). Et annet særpreg for flaggermus er at artene henger etter tærne, med hodet ned, når de hviler. Flaggermusenes søstergruppe er Zooamata.
A l'é n'animal ch'a viv ëd neuit. Durant ël di a së stërma e a va a deurme 'ndrinta a dle balme. As buta a piòte an aria e as taca con j'onge a la pera.
A vëdd nen lontan, ma a sent tant bin. Le ratavolòire a mangio bòje, ma ëdco fruta, ran-e e pess.
A-i në j'é 'd varie specie, fin-a un-a bela gròssa ch'a-j ciucia 'l sangh a le bestie. A-j diso "vampir" e a l'é per lòn che la fantasìa popolar (prima 'd tut romanz e cine) a l'han daje costa forma a cole creature d'imaginassion pi mòrte che vive.
Tanta gent a-j fà dle ca a le ratavolòire an manera ch'as fërmo da lor, përchè a mangio tante bòje sensa da manca da masseje con la chìmica.
Multimedia w Wikimedia Commons 
Hasło w Wikisłowniku Nietoperze[2][3], rękoskrzydłe (Chiroptera) – rząd ssaków łożyskowych, obejmujący ok. 1360 gatunków, do którego zalicza się 17 rodzin.
Są to jedyne zdolne do aktywnego lotu ssaki, w przeważającej większości prowadzące nocny tryb życia. Specyficzną postawę w spoczynku – zwisanie głową w dół – nietoperze zawdzięczają specjalnej budowie tylnych kończyn.
Dziedziną nauki zajmującą się zasadniczo rzędem nietoperzy jest chiropterologia[4].
W przeciwieństwie do pozostałych ssaków nietoperze latają.
Odgłosy nietoperzy – plik audio i
Większość nietoperzy żyje w świecie dźwięku – stwierdzono to dopiero w 1941 roku. Później echolokację wykryto również u innych ssaków, ptaków i ryb. Echolokacja nietoperzy polega na wysyłaniu przez nie ultradźwięków, które odbite od przeszkód czy zdobyczy wracają jako echo do ucha, informując o świecie zewnętrznym. Zakres emitowanych przez nietoperze sygnałów echolokacyjnych to 11 kHz u Euderma maculatum, do 212 kHz u Cloeotis percivali[5].
Opisywane ssaki są wybitnie ciepłolubne – termofilne. Dużą rolę odgrywa termoregulacja socjalna, ponieważ większość gatunków prowadzi życie w koloniach. Śpiąc przylegają do siebie ciałami, co zmniejsza straty ciepła. Inne sposoby utrzymania wysokiej temperatury tanim kosztem to: wyszukiwanie nagrzanych słońcem strychów, obsiadanie ciepłych kominów, zajmowanie najwyższych miejsc w różnego typu kryjówkach. Termofilności nietoperzy dowodzi fakt zamieszkiwania większości rodzin w tropikach. Z 18 rodzin tylko dwie są szerzej rozmieszczone w klimacie umiarkowanym: mroczkowate i podkowcowate, zdolne do pełnej hibernacji. Wykazują one największą zmiennocieplność. Same decydują o temperaturze swojego ciała. Zmiennocieplność powoduje, że w stan obniżonej aktywności mogą one zapadać, w odróżnieniu od pozostałych nietoperzy i od innych ssaków, nawet latem, codziennie, na kilka godzin lub dłużej, tzw. torpor i estywacja. Obniżają temperaturę ciała szybciej niż inne ssaki podobnej wielkości i również szybciej potrafią ją z powrotem podnieść.
Zima jest krytycznym okresem w życiu nietoperzy, gdyż owady będące ich pożywieniem są przez tych kilka miesięcy nieaktywne. By przetrwać do wiosny mimo braku pokarmu, nietoperze zapadają w stan hibernacji. Dzięki obniżeniu temperatury ciała o ponad 30 °C i znacznemu spowolnieniu czynności życiowych, mogą przeżyć, korzystając jedynie z podskórnych zapasów tłuszczu. Aby je zgromadzić, już od wczesnej jesieni bardzo intensywnie żerują. Zimowymi schronieniami nietoperzy są najczęściej różnego rodzaju podziemia, jak : jaskinie, sztolnie, piwnice, schrony, forty, a nawet studnie czy szczeliny w budynkach. Niektóre gatunki hibernują w dziuplach, a kilka migruje w celu znalezienia dogodnych zimowisk w cieplejsze rejony Europy, pokonując dystanse przekraczające niekiedy 2000 km.
Hibernujące nietoperze budzą się co jakiś czas spontanicznie, aby napić się wody, załatwić pilne potrzeby fizjologiczne, czy też zmienić miejsce pobytu. Blisko 90% zgromadzonego tłuszczu zużywane jest podczas zimy tylko na takie przebudzenia. Podniesienie temperatury ciała do temperatury normalnej aktywności wiąże się z koniecznością wydatkowania znacznej, jak na tak małe zwierzę, ilości energii. Sygnałem do nadprogramowego przebudzenia może być nagły wzrost lub spadek temperatury otoczenia, hałas, dotyk, światło czy podmuch powietrza. Jeśli dodatkowe przebudzenia spowodują wyczerpanie się zapasów tłuszczu przed nastaniem wiosny, kończy się to śmiercią głodową zwierzęcia.
Większość gatunków nietoperzy żywi się owadami, ale są również gatunki mięsożerne, roślinożerne i owocożerne. Niektóre rośliny (np. mango, dzikie bananowce, kakaowiec właściwy[6], niektóre kaktusowate[7]) są nawet zapylane przez nietoperze spijające ich nektar. Trzy gatunki nietoperzy z Ameryki Południowej odżywiają się krwią ptaków i ssaków.
Nietoperze przychodzą na świat późną wiosną. W tym czasie samice tworzą tzw. kolonie rozrodcze, w których rodzą i wychowują swoje młode. Kolonie takie mogą liczyć od kilku do kilkuset osobników, zależnie od gatunku. Samce natomiast żyją w tym czasie samotnie. Samica rodzi zwykle tylko jedno młode w roku, zaś bliźniaczki lub trojaczki należą do rzadkości. Młode przychodzą na świat nieporadne, ale już w pełni ukształtowane. Do czasu uzyskania samodzielności, karmione są przez troskliwe matki mlekiem. Ta niska, jak na tak małe zwierzę, rozrodczość, rekompensowana jest długowiecznością. Krajowy rekord należy do podkowca małego, który przeżył 21 lat, zaś światowy rekord życia nietoperza w ogóle należy do nocka Brandta i wynosi 38 lat.
Nietoperze nie budują gniazd ani innych schronień, lecz korzystają z już istniejących kryjówek, przy czym wybierają przede wszystkim miejsca ciepłe i zaciszne. Kryjówkami zajmowanymi przez kolonie rozrodcze są najczęściej strychy lub inne zakamarki budynków oraz dziuple drzew, a często również budki o specjalnej konstrukcji, wieszane na ścianach budynków lub pniach drzew.
Po wychowaniu młodych, późnym latem i jesienią, dla nietoperzy nastaje czas godów. Żyjące dotąd samotnie samce zaczynają odwiedzać miejsca przebywania samic, lub – zajmując pobliskie kryjówki – przywabiają je swoistymi pieśniami godowymi. Nietoperze nie są monogamistami. Samiec w czasie godów może kopulować z kilkoma samicami. Ciekawe jest to, iż samica jest w stanie regulować czas zapłodnienia i rozwój zarodka. Nasienie przechowywane jest całą zimę w drogach rodnych samicy, a zapłodnienie następuje dopiero na wiosnę.
Zbyt częste przebudzenia hibernujących nietoperzy mogą spowodować u nich śmierć głodową, dlatego już sama obecność człowieka jest poważnym niebezpieczeństwem, na które, często nieświadomie, narażamy zimujące w podziemiach nietoperze. Zimowa turystyka w jaskiniach poważnie zwiększa to ryzyko.
Często śmiertelnym zagrożeniem dla nietoperzy zamieszkujących strychy są remonty, zwłaszcza prowadzone w czasie gdy młode nie są jeszcze samodzielne. Dodatkowym niebezpieczeństwem są stosowane w ich trakcie bardzo toksyczne środki owado- i grzybobójcze do konserwacji i ochrony drewna budowlanego. Obecnie w sprzedaży dostępnych jest wiele środków, których działanie ogranicza się tylko do organizmów przeciwko którym są stosowane. Tak więc, są one bezpieczne zarówno dla nietoperzy, jak i dla człowieka.
Ewentualne problemy z gromadzącym się na strychach guanem, czyli odchodami nietoperzy, można łatwo rozwiązać, instalując folie lub specjalne podesty. W ten sposób możemy zebrać dobry nawóz pochodzenia naturalnego, który można potem wykorzystać w przydomowym ogródku lub doniczce.
Chętnie wykorzystywanymi przez nietoperze kryjówkami są również specjalnie dla nich konstruowane budki, które wiesza się na ścianach budynków lub pniach drzew. Należy jednak pamiętać, że żadna budka nie zastąpi w pełni naturalnej dziupli, zapewniającej bezpieczeństwo i optymalny mikroklimat. To jeszcze jeden powód dla którego należy otaczać ochroną dziuplaste drzewa, stare aleje i parki.
Wszystkie gatunki nietoperzy występujące w Polsce podlegają ścisłej ochronie.
Badania genetyczne dowodzą, że nietoperze należą do kladu Laurasiatheria, który wyodrębnił się pod koniec późnej kredy na superkontynencie Laurazji. Najstarsze skamieniałości nietoperzy znane są z wczesnego eocenu.
Zamieszkują całą kulę ziemską z wyjątkiem Antarktydy, najliczniej strefę tropików. W Polsce stwierdzono dotąd 25 gatunków.
Do rzędu nietoperzy należą dwa podrzędy[2][8]:
Nietoperze, rękoskrzydłe (Chiroptera) – rząd ssaków łożyskowych, obejmujący ok. 1360 gatunków, do którego zalicza się 17 rodzin.
Są to jedyne zdolne do aktywnego lotu ssaki, w przeważającej większości prowadzące nocny tryb życia. Specyficzną postawę w spoczynku – zwisanie głową w dół – nietoperze zawdzięczają specjalnej budowie tylnych kończyn.
Dziedziną nauki zajmującą się zasadniczo rzędem nietoperzy jest chiropterologia.
O morcego é um animal mamífero da ordem Chiroptera, cujos integrantes apresentam uma fina membrana de pele entre os dedos, a qual se estende até as patas e se conecta às laterais do corpo, formando as asas. Distinguem-se das aves, pois estas possuem penas suportadas por ossos. Os morcegos são os únicos mamíferos com voo verdadeiro.[1] No Brasil, o morcego pode ser raramente chamado pelos seus nomes indígenas andirá ou guandira.[2]
Quase 25% de todos os mamíferos conhecidos são morcegos e, em toda a região intertropical, há uma fauna rica constituída por esses animais. Esse grupo abrange 17 famílias e 177 gêneros. Até o momento, inventariaram-se, na região centro-leste, 21 espécies de quirópteros, distribuídas em três famílias: Phyllostomidae (com 12 espécies), Vespertilionidae (com sete espécies) e Molossidae (com duas espécies).[1]
Tradicionalmente, divide-se os quirópteros em morcegos propriamente ditos (subordem Microchiroptera) e raposas-voadoras (subordem Megachiroptera). Representam um quarto de toda as espécies de mamíferos do mundo. São pelo menos 1 116 espécies,[3] que possuem uma enorme variedade de formas e tamanhos, podem ter uma envergadura de cinco centímetros a dois metros, uma enorme capacidade de adaptação a quase qualquer ambiente (só não ocorrem nos polos) e uma ampla diversidade de hábitos alimentares.
Os morcegos têm a dieta mais variada entre os mamíferos, pois podem comer frutos, sementes, folhas, néctar, pólen, artrópodes, pequenos vertebrados, peixes e sangue.[4] Cerca de 70% dos morcegos são insetívoros, alimentando-se de insetos, sendo praticamente todo o restante frugívoros, ou seja, alimentam-se de frutas. Somente três espécies se alimentam exclusivamente de sangue: são os chamados morcegos hematófagos ou vampiros, encontrados apenas na América Latina. Dessa maneira, morcegos contribuem substancialmente para a estrutura e dinâmica dos ecossistemas,[5] pois atuam como polinizadores, dispersores de sementes, predadores de insetos (incluindo pragas agrícolas), fornecedores de nutrientes em cavernas e vetores de doenças silvestres, dentre outras funções. Possuem ainda o extraordinário sentido da ecolocalização (biossonar ou orientação por ecos), que utilizam para orientação, busca de alimento e comunicação.
O termo "morcego" tem origem no nome arcaico para "rato", "mur" (do latim mure) com "cego", significando, portanto, "rato cego".[2]
No Brasil também se usam raramente os termos "andirá" ou "guandira" que têm sua origem no tupi ãdi'rá.[6]
A ordem dos morcegos, "Chiroptera", tem sua origem etimológica nos termos gregos χείρ [cheir], "mão" e πτερόν [pterón], "asa".[7]
Há duas subordens clássicas de morcegos:
Os Megachiroptera são encontrados na África, Oceania e Ásia. Como o seu nome indica, nesta subordem que encontram-se os maiores morcegos do mundo, os quais chegam a 2 metros de envergadura e comem frutas. Não utilizam a ecolocalização, à excepção do gén. Rousettus. A subordem Microchiroptera contém os mais variados hábitos alimentares, comendo desde frutas (frugivoros) até peixes (piscivoro), e com freqüência dependem da ecolocalização para navegação e para encontrar presas. Três espécies se destacam por terem desenvolvido um hábito alimentar por sangue, os hematófagos: Desmodus rotundus, Diphylla ecaudata e Diaemus youngi).
Acreditava-se que essas duas subordens tinham se desenvolvido de forma independente e que suas características similares eram resultado de evolução convergente. Porém, análises filogenéticas mostraram que os dois grupos têm um ancestral voador comum.[8] Estudos filogenéticos mais recentes, feitos com dados moleculares, têm mantido essa teoria do ancestral comum (a ordem Chiroptera seria mesmo um grupo monofilético). Porém, a divisão em duas subordens está sendo alterada, porque na verdade as raposas-voadoras parecem estar contidas dentro de uma linhagem evolutiva dos demais morcegos.[9]
Sabe-se pouco sobre a origem dos morcegos, já que seus esqueletos pequenos e delicados não fossilizam bem. Os morcegos fósseis mais antigos encontrados são o Icaronycteris, Archaeonycteris, Palaeochropteryx e Hassianycteris do Eoceno inferior (cerca de 50 milhões de anos atrás), mas eles já eram muito semelhantes aos Microchiroptera modernos.[10] Foram descobertos fósseis de Megachiroptera datados do Oligoceno médio (cerca de 30 milhões de anos atrás). Os morcegos eram usualmente agrupados, junto com os Scandentia, Dermoptera e primatas, na superordem Archonta, mas novos estudos genéticos, morfológicos e paleontológicos revelaram que os morcegos não ligam-se a estes animais. Com a exclusão dos Chiroptera, o grupo passou a ser batizado de Euarchonta. Os morcegos parecem estar mais relacionados com uma fauna originada no supercontinente Laurasia, os Laurasiatheria, que incluem também os insetívoros verdadeiros (Eulipotyphla), ungulados (Artiodactyla e Perissodactyla, Carnivora e os pangolins (Pholidota).[11]
Classificação moderna dos morcegos:
O osso do metacarpo e o segundo e quinto dedos dos membros anteriores são alongados, e entre eles existe uma membrana, chamada "feiosa brósiliti quiropatágio". A membrana se estende dos dedos até ao lado do corpo e deste até à base dos membro posteriores. A asa inteira de um morcego é chamada "patágio". Muitas espécies têm também uma membrana entre os membros posteriores incluindo a cauda. Esta membrana é o "uropatágio".
O patágio está cheio de delicados vasos sanguíneos, fibras musculares e nervos. No tempo frio, os morcegos enrolam-se em suas próprias asas como num casaco. No calor, eles as expandem para refrescar seus corpos.
O polegar e, às vezes, o segundo dedo dos membros anteriores, têm garras, bem como os cinco dedos dos membros posteriores. As garras traseiras permitem aos morcegos agarrarem-se aos galhos ou saliências. Os morcegos conseguem se locomover no solo, porém de forma desajeitada. Apenas os hematófagos (América do Sul) e mistacinídeos (Nova Zelândia) possuem hábitos cursoriais desenvolvidos, com adaptações para esse estilo de vida.
Quase todos os morcegos são ativos à noite ou ao crepúsculo, com exceção do grupo das raposas-voadoras, que inclui muitas espécies diurnas. Os seus sentidos de olfato, paladar e audição são excelentes e, ao contrário do que muitos pensam, morcegos possuem uma boa visão. Eles possuem também o sentido da ecolocalização (biossonar), que levou a diversas modificações morfológicas em várias espécies de morcegos, chegando a aparências bizarras como a dos morcegos Centurio. Algumas espécies de morcegos estão entre os tetrápodes voadores vivos mais rápidos do planeta. A espécie morcego-sem-rabo-brasileiro (Tadarida brasiliensis) alcança velocidades de até 160 km/h.[13]
Seus dentes, no geral, se parecem com os dos mamíferos da ordem Eulipotyphla (toupeiras e musaranhos). Porém, há uma grande variedade de dentições entre os morcegos, relacionadas às suas linhagens evolutivas e hábitos alimentares.[4] Por exemplo, morcegos frugívoros costumam ter um grande número de dentes, tendo molares e pré-molares bem largos e fortes, que usam para mastigar a polpa fibrosa de muitos frutos. Já morcegos que se alimentam de néctar têm poucos dentes, que são de menor tamanho, já que esses morcegos só bebem líquidos. Morcegos-vampiros, por sua vez, têm dentes incisivos grandes e afiados, que usam para fazer cortes precisos e superficiais nas suas presas, das quais lambem o sangue.
A maioria dos morcegos possui um sexto sentido, aliado aos cinco a que nós humanos estamos acostumados: a ecolocalização,[14] ou seja, orientação por ecos. Este sentido funciona, basicamente, da seguinte maneira: o morcego emite ondas ultrassônicas (frequência maior que 20 000 Hz, inaudíveis para humanos) pelas narinas ou pela boca, dependendo da espécie. Essas ondas atingem obstáculos no ambiente, onde sofrem reflexão e voltam na forma de ecos. Esses ecos são percebidos pelos morcegos com uma frequência maior que a emitida originalmente, devido à aproximação entre os mesmos e os obstáculos. Com base no tempo em que os ecos demoraram a voltar, nas direções de onde vieram, e na frequência relativa dos ecos (efeito Doppler), os morcegos sentem se há obstáculos no caminho, assim como suas distâncias, formas e velocidades relativas. Isso é especialmente útil para caçar insetos voadores, por exemplo, mas morcegos com outras dietas também usam bastante esse sentido.
Alguns dos ancestrais dos morcegos - musaranhos e toupeiras (mamíferos da ordem Eulipotyphla) - já possuíam um sistema de ecolocalização rudimentar. Supõe-se que os morcegos desenvolveram seu sistema sofisticado como uma novidade evolutiva, eventualmente perdido nas raposas-voadoras, tendo algumas espécies desenvolvido posteriormente um sistema rudimentar baseado em cliques da língua.[15] Outros sistemas de ecolocalização evoluíram de forma independente em golfinhos, baleias, andorinhões e outros animais.
A ecolocalização também pode ser chamada de biossonar, pois a partir desse sistema natural foram desenvolvidos os sonares de navios e os aparelhos de ultrassom. Na verdade, nenhuma "imitação humana" se compara à qualidade do sistema natural. Assim, os morcegos contam com um recurso muito importante para animais que precisam se orientar à noite ou em ambientes escuros, como as cavernas. A eficiência da ecolocalização varia entre as espécies de morcegos, sendo que os de hábito alimentar insetívoro, ou predadores de insetos em geral, possuem-no mais desenvolvido. A ecolocalização é importante também para morcegos que se alimentam de plantas, pois ela os ajuda a encontrar frutos[16] e flores,[17] e reconhecer suas espécies com base no padrão de ecos que produzem.[18]
Alguns morcegos usam a ecolocalização também para se comunicar com outros indivíduos da mesma espécie; isso é importante principalmente no reconhecimento entre mães e filhotes.[19] Já se tem estudado aplicações da ecolocalização na orientação de pessoas cegas.[20]
Morcegos vampiros (subfamília Desmodontinae) tem ainda um sétimo sentido, a termopercepção.[21]
Um morcego recém-nascido agarra-se à pele da mãe e é transportado, embora logo se torne grande demais para isto. Seria difícil para um adulto carregar mais de uma cria, portanto normalmente nasce apenas uma. Os morcegos frequentemente formam colônias-berçário, com muitas fêmeas dando à luz na mesma área, seja uma caverna, um oco de árvore ou uma cavidade numa construção. A gestação dura de dois (em algumas espécies de morcegos frugívoros) a sete meses (em morcegos hematófagos), variando conforme a espécie. Em algumas espécies duas glândulas mamárias estão situadas entre o peito e os ombros (axilares), mas também podem ser peitorais ou abdominais.
Embora a habilidade de voar seja congênita, imediatamente após o nascimento as asas ainda são pequenas demais para voar. Os jovens morcegos da ordem Microchiroptera se tornam independentes com a idade de seis a oito semanas, os da ordem Megachiroptera não antes dos quatro meses. Com a idade de dois anos os morcegos estão sexualmente maduros.
A maioria dos morcegos tem apenas um filhote por gestação e de uma a duas gestações por ano. Há exceções como os morcegos do gênero Lasiurus, que costumam ter quadrigêmeos, e alguns morcegos Myotis, que podem ter três ou quatro gestações por ano.[22] A expectativa de vida do morcego vai de quatro a trinta anos, variando muito conforme a espécie.[23] Morcegos que se alimentam de plantas costumam ter sua sazonalidade reprodutiva influenciada pela oferta dos frutos ou flores de que mais gostam, porém em alguns locais as variações no clima podem ser muito importantes.[24]
Morcegos apresentam uma grande variedade de comportamentos reprodutivos.[25] Em geral, a maioria das espécies de morcegos é poligínica, ou seja, um macho dominante mantém o controle sobre várias fêmeas (harém), enquanto machos subordinados lutam para conseguir copular secretamente com algumas delas. Há espécies de morcegos em que os machos têm glândulas de cheiro nos ombros ou pescoço, usadas para emitir odores que atraem as fêmeas. Em outras espécies os machos têm ornamentos, como cristas na cabeça, que desempenham um papel na seleção sexual. Além disso, algumas espécies apresentam comportamentos sexuais bem curiosos, como até mesmo felação.[26]
Os morcegos pequenos são, às vezes, presas de corujas e falcões. De maneira geral, há poucos animais capazes de caçar um morcego. Na Ásia, existe um tipo de falcão que se especializou em caçar morcegos. O gato doméstico é um predador regular em áreas urbanas: pega morcegos que estão entrando ou deixando um abrigo, ou no chão. Poucos morcegos descem ao chão para se alimentar, salvo casos observados nos gêneros Artibeus e Centurio. Morcegos podem ir ao chão devido a acidentes enquanto estão aprendendo a voar, em tempo ruim, como estratégia de aproximação ou então quando estão doentes. Também existem relatos de algumas espécies de sapos e lacraias cavernícolas que predam morcegos, além, é claro, de morcegos carnívoros maiores, especialmente da tribo Vampirinii, que se alimentam dos menores. Marsupiais neotropicais, como gambás e cuícas da família Didelphidae, também costumam predar morcegos. Cobras também são importantes predadores de morcegos.[27] Há também registros de predação de morcegos do gênero Myotis por bem-te-vis.[28]
Os piores inimigos dos morcegos são os parasitas. As membranas, com seus vasos sanguíneos, são fontes ideais de alimento para pulgas e carrapatos. Alguns grupos de insetos sugam apenas o sangue de morcegos, por exemplo as moscas-de-morcego, pertencentes às famílias Streblidae e Nycteribiidae. Nas suas cavernas, os morcegos ficam pendurados muito próximos: portanto, torna-se fácil para os parasitas infestar novos hospedeiros.
Os morcegos interagem com plantas de diversas formas, como por exemplo através do consumo de frutos e sementes, do consumo de néctar e pólen, do consumo de folhas, da construção de tendas em folhas e do uso de cavidades em árvores como abrigos.[29] Essas interações podem ser classificadas quanto ao seu resultado para os morcegos e as plantas em quatro tipos:[30] comensalismo, ao utilizarem partes da planta como abrigo, sem causar-lhe prejuízo; parasitismo, quando consomem partes da planta sem matá-la, causando-lhe algum prejuízo; predação, caso matem as sementes ao consumirem os frutos; mutualismo, quando ambas as partes de beneficiam da interação, como no caso da polinização e da dispersão de sementes.
Atendendo a que o comensalismo não afeta a planta, o parasitismo por morcegos não chega a ser muito intenso e a predação também não é muito frequente (já que os morcegos não costumam danificar sementes, exceto pelos morcegos Chiroderma), o mutualismo é a interação que desperta mais interesse, tanto pela sua frequência quanto pela sua grande importância ecológica. Há duas formas básicas de mutualismo entre morcegos e plantas: a polinização e a dispersão de sementes.
Na polinização,[31] os morcegos visitam flores para consumir néctar, e acabam por transportar o pólen de uma flor a outra da mesma espécie, ajudando assim na reprodução das plantas visitadas. Algumas plantas, como algumas espécies de agave (matéria-prima da tequila), dependem fortemente de morcegos para sua polinizacão; outras, como a Dyssochroma viridiflorum, dependem de morcegos tanto para a polinização quanto para a dispersão de sementes.[32] Os principais morcegos envolvidos nesse tipo de mutualismo no Novo Mundo pertencem às subfamílias Glossophaginae, Brachyphyllinae e Lonchophyllinae (Phyllostomidae), e à subfamília Macroglossinae (Pteropodidae) no Velho Mundo. Os morcegos mais especializados em se alimentar de néctar geralmente tem poucos dentes e algumas espécies tem línguas extremamente compridas, que as ajudam a alcançar o fundo dos tubos florais de plantas muito especializadas na polinização por morcegos.[33] Algumas plantas especializadas na polinização por morcegos têm até mesmo estruturas florais que ajudam na sua detecção através de ultra-sons.[17]
Na dispersão de sementes,[34] os morcegos pegam frutos de diferentes plantas para comer e, ao fazerem isso, ingerem ou carregam as sementes, dependendo do tamanho. Com isso eles transportam as sementes por longas distâncias, ajudando também na reprodução das plantas e na colonização de novas áreas. No Novo Mundo, os principais morcegos dispersores pertencem às subfamílias Carolliinae e Stenodermatinae (Phyllostomidae), sendo responsáveis pela dispersão de mais de 500 espécies de plantas. No Velho Mundo, os morcegos frugívoros pertencem a diferentes subfamílias de Pteropodidae. Morcegos usam diversos critérios para escolher os frutos que vão comer, dentre eles o tamanho,[35] a cor, o odor,[36] a forma e a posição na planta.[16] Há morcegos frugívoros que, além de dispersarem sementes, podem também consumir algumas, sendo classificados como predadores de sementes; é o caso dos filostomídeos do gênero Chiroderma, que possuem adaptações fisiológicas e morfológicas para a granivoria.[37][38] As interações entre as diversas espécies de morcegos e plantas que vivem juntas em uma dada localidade formam redes complexas, que são responsáveis pela manutenção do serviço ambiental de dispersão de sementes, especialmente de plantas pioneiras (ou seja, as primeiras a chegar em uma comunidade). Essas redes complexas de morcegos e frutos têm propriedades diferentes das redes de aves e frutos, e portanto umas complementam os serviços das outras.[39]
Uma outra forma muito interessante de interação entre morcegos e plantas é a construção de tendas em folhas. Ainda não há consenso se essa interação é um comensalismo ou um parasitismo. Muitas informações interessantes podem ser consultadas em um livro de 2007 sobre morcegos fazedores de tendas.[40] Esse hábito de construir tendas e levar frutos para comer debaixo delas pode até resultar em benefícios para a dispersão de sementes de outras plantas.[41]
Ainda que o perigo de transmissão de raiva se resuma aos locais onde essa doença é endêmica, dos poucos casos relatados anualmente em algumas localidades, a maioria é causada por mordidas de morcegos. Porém, na maioria dos lugares, especialmente nas cidades, os principais transmissores da raiva ainda são cães e gatos.[42]
Embora a maioria dos morcegos não tenha raiva, os que têm podem ficar pesados, desorientados, incapazes de voar, o que torna mais provável que entrem em contato com seres humanos. Outras mudanças no comportamento do morcego contaminado são atividade alimentar diurna, hiperexcitabilidade, agressividade, tremores, falta de coordenação dos movimentos, contrações musculares e paralisia, seguida de óbito. O maior problema relacionado à raiva transmitida por morcegos são as mortes de animais de criação, principalmente bois.[42] Os principais morcegos transmissores de raiva são da subfamília Desmodontinae (família Phyllostomidae), os famosos morcegos-vampiros, porém outros morcegos[43] também podem se contaminar e transmitir a doença.[42]
Embora não se deva ter um medo desmesurado de morcegos, deve-se evitar manipulá-los ou tê-los no lugar onde se vive, tal como acontece com qualquer animal selvagem. Isso porque os animais selvagens não tomam vacinas e nem visitam o veterinário, ao contrário dos animais domésticos.
Os morcegos-vampiros têm dentes muito afiados, então podem morder uma pessoa adormecida sem que sejam sentidos. Além disso, eles são muito pequenos (cerca de 30 g), seu ataque é muito sutil e sua mordida é superficial, por isso é difícil que acordem a presa. Morcegos vampiros tem ainda um sentido especial, a termopercepção,[44] que funciona através de mecanismos fisiológicos finamente ajustados.[45] A termopercepção os auxilia a descobrir os vasos sanguíneos superficiais, propiciando assim uma mordida mais superficial e, portanto, menos dolorida. Morcegos-vampiros não têm anestésico na saliva, ao contrário do que algumas pessoas acreditam. Porém, eles têm um forte anticoagulante na saliva, que retarda a cicatrização da ferida, permitindo que se alimentem por mais tempo; essa substância tem sido estudada para a elaboração de remédios para a circulação.[46]
Se um morcego for encontrado em uma casa e não se puder excluir a possibilidade de exposição, o morcego deve ser capturado e imediatamente encaminhado para o centro local de controle de zoonoses para ser observado. Isto também se aplica se o morcego for encontrado morto. Se for certo que ninguém foi exposto ao morcego, ele deve ser retirado da casa. A melhor forma de fazê-lo é fechar todas as portas e janelas do cômodo exceto uma para o exterior. O morcego logo sairá.
Além de desempenharem um papel importante no ciclo da raiva,[47] os morcegos também estão envolvidos com outras zoonoses endêmicas e emergentes. Vale ressaltar que os morcegos não são mais ou menos perigosos do que outros animais,[48] pois muitos deles, silvestres ou domésticos, podem transmitir e sofrer com doenças. Nos locais onde a raiva não é endêmica, como na maior parte da Europa ocidental, pequenos morcegos são considerados inofensivos.
Uma dessas outras doenças associadas a morcegos é a histoplasmose.[49] Ela é uma doença respiratória causada por fungos que crescem na fezes de morcegos, aves e outros animais. Quando essas fezes (guano) se acumulam em grande quantidade em locais escuros, quentes e abafados, o risco de histoplasmose torna-se alto. Por isso, ao entrar em locais cheios de fezes, como forros de telhado e cavernas, onde há colônias de morcegos ou aves, é importante usar equipamentos de proteção individual, como máscara com filtro, óculos e luvas.
Nas últimas décadas, descobriu-se que os morcegos atuam também como reservatórios de coronavírus,[50] ebolavírus,[51] hantavírus[52] e leishmaniose.[53] Essa relação bem estudada entre morcegos, vírus[54] e outros patógenos fez com que, assim que estourou a pandemia de Covid-19, fosse imediatamente sugerido que os morcegos pudessem ter originado essa doença emergente. Até o momento, as evidências científicas sugerem que o novo coronavírus (SARS-Cov-2) pode ter mesmo surgido originalmente em morcegos. Contudo, antes de pular para os humanos, ele provavelmente passou primeiro para um hospedeiro intermediário (pangolim, civeta ou outro animal).[55] Essas hipóteses ainda estão sendo investigadas por cientistas do mundo todo através de diferentes abordagens. A Covid-19 é uma doença muito nova e a origem dela, assim como sua prevenção e tratamento, precisam ser estudadas mais a fundo.
Apesar dessa relação entre morcegos e zoonoses,[56] não há motivo para ter medo desses magníficos animais, pois eles desempenham papéis fundamentais na natureza e não nos causam problemas, se deixados em paz.[57] Os morcegos, assim como todos os animais silvestres, devem ser protegidos e respeitados. Devemos proteger também seus habitats,[58] além de parar com a caça e o tráfico ilegais, se quisermos evitar que novas doenças emergentes passem para os humanos. E precisamos ter cuidado com a forma como criamos, abatemos e comercializamos animais domesticados,[59] pois outras pandemias tiveram sua origem em aves e porcos de criação, dentre outros animais. Há décadas os cientistas vêm alertando a sociedade para o risco de pandemias se tornarem cada vez mais frequentes, devido ao nosso estilo de vida insustentável.[60][61]
O morcego é sagrado em Tonga e na África Ocidental e, frequentemente, é considerado a manifestação física de uma alma separada. Na cultura popular, os morcegos estão intimamente relacionados aos vampiros, que se diz serem capazes de se metamorfosear em morcegos. São também um símbolo de fantasmas, morte e doença. Entre alguns nativos americanos, como os Creeks, Cherokees e Apaches, o morcego é um espírito embusteiro. A tradição chinesa afirma que o morcego é um símbolo de longevidade e felicidade, bem como na Polônia, na região da Macedônia do Norte e entre os Árabes e Kwakiutls.
Na cultura ocidental, o morcego é frequentemente associado à noite e à sua natureza sombria. É um dos animais básicos associado com os caracteres ficcionais da noite, tanto a vilões como Drácula, quanto a heróis como Batman.
No Reino Unido, todos os morcegos estão protegidos pelos Decretos da Vida Silvestre e Zona Rural (Wildlife and Countryside Acts), e mesmo perturbar um morcego ou seu ninho pode ser punido com pesada multa.
Em alguns países asiáticos, morcegos são muito apreciados na culinária tradicional, contudo seu consumo vem sendo proibido devido à ameaça que representa para populações naturais já reduzidas por outros fatores.
Os morcegos são espécies silvestres e, no Brasil, estão protegidos pela Lei de Proteção à Fauna. A sua perseguição, caça ou destruição, no país, são consideradas crimes. Morcegos são no Brasil a segunda maior ordem de mamíferos, com pelo menos 182 espécies[62] distribuídas em nove famílias e 68 gêneros, sendo que a maioria das espécies do país pertence à família Phyllostomidae.[63][64] Há uma sociedade científica no país, a Sociedade Brasileira para o Estudo de Quirópteros, dedicada exclusivamente à pesquisa, ecopolítica e divulgação científica sobre morcegos.
Uma das espécies de morcego mais comum em áreas urbanas no país é morcego frugívoro Artibeus lituratus (considerada também um das maiores espécies de morcego do país).[65] Cerca de 50% dos morcegos brasileiros se alimentam de plantas, dependendo delas ou não, diferente do padrão geral para a ordem Chiroptera como um todo, que contém 70% de espécies insetívoras.[30]
Nos estados de Mato Grosso e de Minas Gerais, vêm sendo registrados surtos de raiva transmitida por espécies hematófagas. Estes surtos são conseqüência da intensa ação antrópica, que cada vez mais vem tirando os alimentos (por exemplo, aves) e destruindo o habitat dessas espécies para a construção de casas e loteamentos.
Plecotus auritus
Nyctalus noctula
Rhinolophus ferrumequinum
Espécie duvidosamente identificada como Desmodus rotundus pelo seu autor
Barbastella barbastellus
Myotis myotis
Myotis daubentoni
Hipposiderus cervinus
O morcego é um animal mamífero da ordem Chiroptera, cujos integrantes apresentam uma fina membrana de pele entre os dedos, a qual se estende até as patas e se conecta às laterais do corpo, formando as asas. Distinguem-se das aves, pois estas possuem penas suportadas por ossos. Os morcegos são os únicos mamíferos com voo verdadeiro. No Brasil, o morcego pode ser raramente chamado pelos seus nomes indígenas andirá ou guandira.
Quase 25% de todos os mamíferos conhecidos são morcegos e, em toda a região intertropical, há uma fauna rica constituída por esses animais. Esse grupo abrange 17 famílias e 177 gêneros. Até o momento, inventariaram-se, na região centro-leste, 21 espécies de quirópteros, distribuídas em três famílias: Phyllostomidae (com 12 espécies), Vespertilionidae (com sete espécies) e Molossidae (com duas espécies).
Tradicionalmente, divide-se os quirópteros em morcegos propriamente ditos (subordem Microchiroptera) e raposas-voadoras (subordem Megachiroptera). Representam um quarto de toda as espécies de mamíferos do mundo. São pelo menos 1 116 espécies, que possuem uma enorme variedade de formas e tamanhos, podem ter uma envergadura de cinco centímetros a dois metros, uma enorme capacidade de adaptação a quase qualquer ambiente (só não ocorrem nos polos) e uma ampla diversidade de hábitos alimentares.
Os morcegos têm a dieta mais variada entre os mamíferos, pois podem comer frutos, sementes, folhas, néctar, pólen, artrópodes, pequenos vertebrados, peixes e sangue. Cerca de 70% dos morcegos são insetívoros, alimentando-se de insetos, sendo praticamente todo o restante frugívoros, ou seja, alimentam-se de frutas. Somente três espécies se alimentam exclusivamente de sangue: são os chamados morcegos hematófagos ou vampiros, encontrados apenas na América Latina. Dessa maneira, morcegos contribuem substancialmente para a estrutura e dinâmica dos ecossistemas, pois atuam como polinizadores, dispersores de sementes, predadores de insetos (incluindo pragas agrícolas), fornecedores de nutrientes em cavernas e vetores de doenças silvestres, dentre outras funções. Possuem ainda o extraordinário sentido da ecolocalização (biossonar ou orientação por ecos), que utilizam para orientação, busca de alimento e comunicação.
Liliecii sunt mamifere din ordinul Chiroptera;[a] cu membrele anterioare adaptate ca aripi, acestea sunt singurele mamifere capabile în mod natural de zbor real și susținut. Liliecii manevrează mai abil decât păsările, zburând cu degetele lor foarte larg desfăcute, acoperite cu o membrană subțire, sau patagiu. Cel mai mic liliac, și, fără îndoială, cel mai mic mamifer existent, este liliacul-bondar (liliacul cu nas de porc)(d), care are 29–34 milimetri lungime, 15 centimetri anvergura aripilor și o masă de 2–2,6 grame. Cei mai mari lilieci sunt vulpile zburătoare(d), anume liliacul regal din Filipine(d), Acerodon jubatus, poate cântări 1,6 kilograme și are o anvergura a aripilor de 1,7 metri.
Al doilea cel mai mare ordin de mamifere, chiropterele cuprind aproximativ 20% din toate speciile de mamifere clasificate din lume, cu peste 1.200 de specii. Acestea au fost tradițional împărțite în două subordine: megachiropterele(d), care se hrănesc predominant cu fructe și microchiropterele capabile de ecolocație. Dar dovezile mai recente susțin împărțirea ordinului în Yinpterochiroptera(d) și Yangochiroptera(d), megachiropterele fiind toate membre ale primului, împreună cu unele specii de microchiroptere. Mulți lilieci sunt insectivori, și majoritatea celorlalți fiind frugivori(d) (mâncători de fructe). Câteva specii se hrănesc pe seama altor animale decât insectele; de exemplu, liliecii-vampir se hrănesc cu sânge(d). Majoritatea liliecilor sunt animale nocturne, și mulți se adăpostesc în peșteri sau alte locuri de refugiu; este incert dacă liliecii au aceste comportamente pentru a scăpa de prădători. Liliecii sunt prezenți în întreaga lume, cu excepția regiunilor extrem de reci. Ei sunt importanți în ecosistemele lor pentru polenizarea(d) florilor și dispersarea semințelor; multe plante tropicale depind în întregime de lilieci pentru aceste servicii.
Liliecii oferă oamenilor unele beneficii, cu prețul câtorva amenințări. Excrementele de liliac sunt extrase ca guano din peșteri și folosite ca îngrășământ. Liliecii consumă insecte dăunătoare, reducând nevoia de pesticide. Ei sunt, uneori, destul de numeroși pentru a servi și ca atracții turistice, și sunt utilizați ca hrană de-a lungul Asiei și Pacificului. Ei sunt rezervoare naturale pentru mulți agenți patogeni, cum ar fi rabia; și, deoarece sunt extrem de mobili, sociali, și cu viață lungă, pot ușor răspândi bolile. În multe culturi, liliecii sunt popular asociați cu întunericul, reaua-voință, vrăjitoria și moartea.
Delicatele schelete ale liliecilor nu se fosilizează bine, și se estimează că numai 12% din genurile de liliac care au trăit au fost și găsite în fondul fosilifer.[2] Cele mai multe dintre cele mai vechi fosile de liliac erau deja foarte similare cu microchiropterele moderne, cum ar fi Archaeopteropus (acum 32 de milioane de ani). Liliecii dispăruți Palaeochiropteryx(d) (acum 48 de milioane de ani) și Hassianycteris kumari (acum 55 de milioane de ani) sunt primele fosile de mamifere a căror colorație a fost descoperită: ambele erau brun-roșcate.[3][4]
Liliecii au fost mai demult grupați în supraordinul Archonta(d), împreună cu Scadentia (rozătoare care se urcă în copaci), dermoptere și primate.[5] Dovezi genetice moderne pun astăzi liliecii în supraordinul Laurasiatheria(d), cu grupul înrudit(d) Ferungulata(d), care include carnivorieni, pangolini, perisodactile, a artiodactile și cetacee.[6][7][8][9] Un studiu plasează chiropterele ca taxon-frate cu perisodactilele.[10]
Relațiile filogenetice dintre diferitele grupuri de lilieci au fost subiectul multor dezbateri. Tradiționala subdiviziune în Megachiroptera si Microchiroptera reflecta punctul de vedere că aceste grupuri de lilieci au evoluat independent unele de altele pentru o lungă perioadă de timp, de la un strămoș comun(d) deja capabil de zbor. Această ipoteză recunoștea diferențele între microchiroptere și macrochiroptere și că zborul a evoluat o singură dată la mamifere. Majoritatea probelor biologice moleculare susține punctul de vedere că liliecii formează un grup natural sau monofiletic(d).[11]
Dovezile genetice indică faptul că megachiropterele își au originea la începutul eocenului, și fac parte din cele patru linii majore de microchiroptere. S-au propus două noi subordine: Yinpterochiroptera(d) include pteropodidaele, sau familia megachiropterelor, precum și familiile Rrhinolophidae, Hipposideridae(d), liliac-bondar(d), Megadermatidae, și Rhinopoma(d).[12] Yangochiroptera(d) include alte familii de lilieci (toate care folosesc ecolocație laringiană), concluzie susținută de un studiu de ADN din 2005. Un studiu filogenomic din 2013 susține și el cele două noi subordine propuse.[13]
ChiropteraYangochiroptera(d) (ca mai sus) 
Pteropodidae (megachiroptere) 
Megadermatidae(d) (pseudo-lilieci-vampir) 
lilieci-potcoavă și alții 
În anii 1980, o ipoteză bazată pe dovezi morfologice afirma că Megachiroptera au evoluat capacitatea de zbor separat față de Microchiroptera. Ipoteza primatelor zburătoare(d) propunea că, atunci când adaptările la zbor sunt eliminate, megachiropterele sunt aliate cu primatele după caracteristici anatomice care nu sunt comune cu microchiropterele. De exemplu, creierul megachitopterele are caracteristici avansate. Deși studiile genetice recente susțin cu tărie că liliecii sunt monofiletici, dezbaterea continuă cu privire la însemnătatea dovezilor genetice și morfologice.[14]
Descoperirea în 2003 a unei fosile de liliac de 52 de milioane de ani în Formațiunea Green River(d), Onychonycteris finneyi(d), indică faptul că zborul a evoluat înaintea abilităților de ecolocație.[15][16] Onychonycteris aveau gheare pe toate cinci degetele ale lor, pe când liliecii moderni au cel mult două gheare pe două degete de la fiecare mână. De asemenea, el avea picioarele din spate mult mai lungi și antebrațele mai scurte, similare mamiferelor cățărătoare care atârnă sub ramuri, cum ar fi leneșii și gibonii. Acest liliac cât palma umană avea aripi scurte și largi, sugerând că aceasta nu putea zbura la fel de repede sau la fel de departe ca speciile ulterioare de lilieci. În loc de a da din aripi în continuu în timp ce zboară, Onychonycteris probabil alterna între datul din aripi și planare. Aceasta sugerează că acest liliac nu zbura la fel de mult ca cei moderni, ci zbura din copac în copac și-și petrecea majoritatea timpului cățărându-se sau agățat de ramuri.[17] Caracteristicile distinctive ale fosilelor de Onychonycteris susțin și ipoteza că zborul mamiferelor a evoluat, cel mai probabil, la locomotorii arboricoli, și nu la alergătorii tereștri. Acest model de dezvoltare a zborului, cunoscut sub numele de „teoria de la copaci în jos”, susține că liliecii au zburat pentru prima dată, profitând de înălțimea și greutatea lor pentru a cădea asupra prăzii, și nu alergând suficient de repede pentru a se ridica de la sol.[18][19]
Filogenia moleculară este controversată, deoarece indică faptul că microchiropterele nu au un unic strămoș comun, ceea ce ar implica faptul că ar fi avut loc unele transformări aparent puțin probabile. Prima este că ecolocația laringiană a evoluat de două ori la lilieci, o dată la Yangochiroptera și o dată la rhinolophoide.[20] Cea de-a doua este că ecolocația laringiană are o unică origine la chiroptere, care ulterior s-a pierdut în familia Pteropodidae (toate megachiropterele), și mai târziu a evoluat ca sistem de sunete produse cu limba în genul Rousettus.[21] Analize secvenței genei de vocalizare FoxP2 au fost neconcludente în a arăta dacă ecolocația laringiană s-a pierdut în pteropodide sau a fost dobândită în liniile cu ecolocație.[22] Ecolocația probabil a rezultat pentru prima dată la lilieci ca formă de comunicare. Liliecii din eocen Icaronycteris (acum 52 de milioane de ani) și Palaeochiropteryx aveau adaptări craniene care sugerează abilitatea de a detecta ultrasunete. Acest lucru poate să fi fost folosit la început în principal pentru a căuta insecte la sol și a mapa împrejurimile în faza de planare, sau în scop de comunicație. După ce s-a stabilizat adaptarea la zbor, este posibil să fi fost rafinat pentru a identifica prada zburătoare prin ecolocație. Liliecii ar putea să fi căpătat ecolocația printr-un strămoș comun, caz în care aceasta s-a pierdut în megachiropterele din Lumea Veche, doar pentru a fi recăpătat la liliecii-potcoavă; sau ecolocația a evoluat independent atât la Yinpterochiroptera cât și la Yangochiroptera.[23] Analizele genei auzului Prestin par să favorizeze ideea că ecolocația s-a dezvoltat independent de cel puțin două ori, și nu s-a pierdut secundar la pteropodide.[24]
Liliecii sunt mamifere placentare. După rozătoare, ele formează cel mai mare ordin, reprezentând aproximativ 20% dintre speciile de mamifere.[25] În 1758, Carl Linnaeus a clasificat cele șapte specii de lilieci cunoscute de el în genul Vespertilio(d) din ordinul Primate. Aproximativ douăzeci de ani mai târziu, naturalistul german Johann Friedrich Blumenbach le-a dat propriul lor ordin, Chiroptera.[26] De atunci, numărul de specii cunoscute a crescut la peste 1.200, tradițional clasificate în două subordine: Megachiroptera(d) și Microchiroptera (liliecii cu ecolocație).[27] Nu toate megachiropterele sunt mai mari decât microchiropterele.[28] Mai multe caracteristici fac distincția între cele două grupuri. Microchiropterele folosesc ecolocația pentru navigare și găsirea prăzii, în timp ce megachiropterele, cu excepția celor din genul Rousettus(d) nu, bazându-se în schimb pe văz.[29] În consecință, megachiropterele au un cortex vizual(d) bine dezvoltat și o bună acuitate vizuală. Megachiropterele au o gheară pe al doilea deget al membrelor anterioare.[30] Urechile externe ale microchiropterelor nu se închid pentru a forma un inel; marginile sunt separate una de alta la baza urechii.[31] mega-liliecii mănâncă fructe(d), nectar(d) sau polen, în timp ce majoritatea microchiropterelor mănâncă insecte(d); altele se hrănesc cu fructe, nectar, polen, pește(d), broaște, mamifere mici, sau sânge(d).
Următoarea clasificare din Agnarsson și colegii din 2011 reflectă diviziunea tradițională în subordinele megachiroptere și microchiroptere.
Forma capului și a dinților liliecilor pot varia în funcție de specie. În general, megachiropterele au boturile mai lungi, orbite mai mari și urechi mai mici mici, ceea ce le conferă un aspect mai canin, de unde și denumirea de „vulpi zburătoare”.[33] Printre microchiroptere, boturile mai lungi sunt asociate cu hrănirea cu nectar, în timp ce liliecii-vampir au boturi mici cu incisivi și canini mari.[34]
Micii lilieci consumatori de insecte pot avea până la 38 de dinți, în timp ce liliecii-vampir au doar 20. Liliecii care se hrănesc cu insecte cu exoschelet tare au dinți mai puțini dar mai mari cu canini mai lungi și mandibule mai robuste decât speciile care se hrănesc cu insecte cu corp mai moale. La liliecii care se hrănesc cu nectar, caninii sunt lunhi în timp ce dinții din spate sunt reduși. La liliecii care mănâncă fructe, cuspidele dinților din spate sunt adaptate pentru strivire. Incisivilor superiori ai liliecilor-vampir le lipsește smalțul(d), ceea ce îi păstrează ascuțiți. Forța de mușcare la liliecii mici este generată prin avantaj mecanic(d), ceea ce le permite să muște prin platoșa întărită(d) a insectelor sau prin pielea(d) groasă a fructelor.[35]
Liliecii sunt singurele mamifere capabile de zbor susținut, nu doar de planare(d), ca veverițele zburătoare(d).[36] Cel mai rapid liliac, liliacul mexican fără coadă(d) (Tadarida brasiliensis), poate atinge o viteză(d) de 160 de kilometri pe oră (99160 kilometres per hour (99 mph).[37]
Oasele degetelor liliecilor sunt mult mai flexibile decât cele ale altor mamifere, datorită secțiunii transversale aplatizate și nivelurilor scăzute de calciu în apropiere de vârfuri. Alungirea degetelor la lilieci, un element-cheie necesar pentru dezvoltarea aripilor, se datorează upregulationului(d) proteinelor morfogenetice osoase(d) (Bmp). În timpul dezvoltării embrionare, gena care controlează semnalizarea Bmp, Bmp2(d), este supusă unei expresii crescute la membrele anterioare ale liliecilor—ceea ce are ca rezultat extinderea degetelor. Aceste cruciale modificări genetice ajută la crearea unor membre specializate necesare pentru zbor. Proporția relativă a degetelor speciilor de lilieci existente, comparativ cu liliecii fosili din eocen nu prezintă diferențe semnificative, ceea ce sugerează că morfologia aripilor liliecilor s-a conservat de peste 50 de milioane de ani.[38] În timpul zborului, oasele sunt supuse unor tensiuni de încovoiere(d) și forfecare(d); tensiunile de încovoiere sunt mai mici decât la mamiferele terestre, dar cele de forfecare sunt mai mari. Oasele aripilor liliecilor au o limită de rupere puțin mai mică decât la păsări.[39]
Ca și la alte mamifere, și spre deosebire de păsări, radiusul este componenta principală a antebrațului. Liliecii au cinci degete alungite, care radiază în jurul încheieturii mâinii. Degetul mare este îndreptat înainte și se sprijină pe muchia frontală(d) aripii, și celelalte degete susțin tensiunea din membrana aripii. Al doilea și al treilea deget merg de-a lungul vârfului aripii, permițând aripii să fie trasă înainte împotriva rezistenței(d) aerodinamice, fără a fi nevoie să fie gros ca la aripile de pterosaur. Al patrulea și al cincilea deget merge de la încheietură la muchia posterioară(d) a aripii, și resping tensiunea la încovoiere cauzată de aerul care împinge în sus membrana rigidă. Datorită articulațiilor flexibile, liliecii sunt mai manevrabili și mai rapizi decât mamiferele care planează.[40]
Aripile liliecilor sunt mult mai subțiri și formate din mai multe oase decât aripile păsărilor, ceea ce permite liliecilor să manevreze cu mai multă precizie decât cele din urmă, și să zboare cu mai multă portanță și cu mai puțină rezistență a aerului.[41] Plierea aripilor din față pe trupurile lor la cursa în sus îi ajută să economisească 35% din energie în timpul zborului.[42] Membranele sunt delicate, și se rup cu ușurință,[43] dar se pot regenera, și rupturile mici se vindecă repede.[44] Suprafața aripilor este echipată cu receptori tactili sensibili în mici umflături numite celule Merkel(d) care se găsesc și pe degetele oamenilor. Aceste zone delicate sunt diferite la lilieci, fiecare umflătură având un fir mic de păr în centrul, ceea ce o face și mai sensibilă și permite liliacului să detecteze și să se adapteze la schimbarea fluxului de aer; utilizarea principală este de a ajuta la găsirea celei mai eficiente viteze de zbor și, eventual, și a evita pierderea bruscă de portanță(d).[45] Liliecii insectivori pot folosi firele de păr tactile și pentru a efectua manevre complexe pentru a captura prada în zbor.
Patagiul este membrana aripii; ea este întinsă între oasele brațului și ale degetelor, și în partea de jos a corpului între membrele posterioare și coadă. Această membrană de piele este formată din țesut conjunctiv, fibre elastice(d), nervi, mușchi și vase de sânge. Mușchii mențin membrana întinsă în timpul zborului.[46] Măsura în care coada liliacului este atașată de patagiu poate varia în funcție de specie, unele având cozi complet libere sau chiar lipsă. Pielea corpului liliecilor, care are un strat de epidermă și dermă, precum și foliculi de păr(d), glande sudoripare(d) și un stat subcutanat de grăsime, este foarte diferită de pielea de pe membrana aripii. Patagiul este format din două straturi extrem de subțiri de epidermă; aceste straturi sunt separate de un țesut conjunctiv central, bogat în colagen și fibre elastice. Membrana nu are nici foliculi de păr și nici glande sudoripare, cu excepția părții dintre degete.[47] La embrionii de liliac, apoptoza (moartea celulelor) afectează numai membrele posterioare, în timp ce cele anterioare păstrează între ele niște pânze care apoi formează membrana aripilor.[48] Spre deosebire de păsări, ale căror aripi rigide transmit îndoirea și torsiune la umeri, liliecii au un o membrană flexibilă a aripii care poate rezista la tensiune. Pentru a realiza zborul, un liliac își exercită forța spre interior acolo unde membrana întâlnește scheletul, așa că o forță contrară presează pe margine perpendicular pe suprafața aripii. Această adaptare nu permite liliecilor să-și reducă deschiderea aripilor, spre deosebire de păsări, care pot întinde parțial aripile în zbor, reducând anvergura aripilor și întinderea lor pentru planare. Prin urmare, liliecii nu se pot deplasa pe distanțe lungi, ca păsările.
Liliecii ce se hrănesc cu nectar și polen pot sta în aer, similar cu păsările colibri. Marginile frontale ascuțite ale aripilor pot crea vârtejuri, care furnizează portanță(d). Vârtejurile pot fi stabilizate de animale prin schimbarea curburii aripilor.[49]
Când nu zboară, liliecii atârnă cu capul în jos agățați de picioare. Femurul este atașat de șold într-un mod care le permite să se îndoaie spre exterior și în sus în zbor. Articulația gleznei se poate plia pentru a permite marginii posterioare a aripilor să se aplece în jos. Acest lucru nu permite mai multe mișcări, altele decât agățatul sau cățăratul pe copaci. Megachiropterele dorm cu capul strâns spre abdomen, în vreme ce majoritatea microchiropterelor dorm cu gâtul curbate spre spate. Această diferență se reflectă în structura vertebrelor cervicale(d) ale celor două grupuri, care sunt în mod clar distincte.[50] Tendoanele permit liliecilor să-și blocheze picioarele strânse atunci când se agață de o creangă. Este nevoie de aplicarea unei forțe musculare pentru a-și da drumul, dar nu și pentru a ține strâns.[51]
Liliecii au un sistem circulator eficient. Ei par să beneficieze de o venomișcare deosebit de puternică, o contracție ritmică a mușchilor pereților venoși. La cele mai multe mamifere, pereții venelor asigură, în principal, rezistență pasivă, menținându-le forma pentru ca sângele neoxigenat să curgă prin ele, dar la lilieci ele par să sprijine activ fluxul sânge înapoi la inimă cu această acțiune de pompare.[52][53] Deoarece corpurile lor sunt relativ mici și ușoare, liliecii nu sunt expuși riscului ca sângele să li se concentreze în cap, atunci când stau agățați în repaus.[54]
Liliecii posedă un sistem respirator adaptat pentru a face față cerințelor zborului propulsat, o activitate mare consumatoare de energie, care necesită un transfer continuu și masiv de oxigen. La lilieci, suprafața alveolară relativă și volumul de sânge din capilarele pulmonare sunt mai mari decât la cele mai multe alte mamifere patrupede.[55] Din cauza limitărilor plămânilor mamiferelor, liliecii nu se pot menține în zbor la altitudini mari.[56]
Cu țesutul membranos extrem de subțire, un liliac poate contribui semnificativ pentru organism la eficiența schimbului de gaze. Din cauza cererii mari de energie în zbor, corpul liliacului îndeplinește aceste cerințe prin schimbul de gaze prin patagiul aripilor. Când liliecii întind aripile, ele permit creșterea raportului suprafață-volum. Suprafața aripilor este aproximativ 85% din suprafața totală a corpului, ceea ce dă posibilitatea unui schimb de gaze foarte eficient. Casele subcutanate din membrană se află foarte aproape de suprafață și permit difuzia de oxigen și dioxid de carbon.[57]
Sistemul digestiv la lilieci are diferite adaptări în funcție de specia de liliac și de dieta sa. Ca și în alte animale care zboară, alimentele sunt procesate rapid și eficient pentru a ține pasul cu cererea de energie. Liliecii insectivori pot avea anumite enzime digestive(d) pentru a procesa mai bine insectele, cum ar fi chitinaze(d) pentru a descompune chitina, care este o componentă importantă în corpul insectelor.[58] Liliecii-vampir, probabil din cauza hrănirii lor cu sânge, sunt singurele vertebrate care nu au enzima maltază(d), care descompune maltoza în tractul intestinal. Liliecii nectivori și frugivori au mai multă maltază și zaharază(d) decât insectivorii, pentru a face față conținutului mai mare de zahăr din dieta lor.[59]
Adaptările rinichilor liliecilor variază în funcție de modul de hrănire. Liliecii carnivori consumă cantități mari de proteine și pot produce o urină concentrată, în vreme ce liliecilor frugivori le lipsește capacitatea aceasta și au în schimb rinichii adaptați pentru retenție de electroliți din cauza dietei lor sărace în electroliți.
Structura uterină a femelelor poate varia în funcție de specie, unele având două coarne uterine(d), în timp ce altele au o singură cameră principală.[58]
Microchiropterele și unele megachiroptere emit ultrasunete pentru a produce ecou. Prin compararea impulsului produs cu ecourile receptate, creierul și sistemele nervos și auditiv pot produce imagini detaliate ale împrejurimilor. Aceasta permite liliecilor să detecteze, să localizeze și să clasifice prada pe întuneric. Țipetele liliecilor sunt unele dintre cele mai puternice sunete produse în aer de animale, și pot varia în intensitate de la 60 la 140 de decibeli.[60][61] Microchiropterele își folosesc laringele pentru a crea ultrasunete, și le produc prin gură și uneori în nas. Acesta din urmă este cel mai pronunțat la liliecii cu potcoavă (Rhinolophus spp.). Microchiropterele produc sunete în intervalul de frecvență de la 14.000 la peste 100.000 Hz, dincolo de spectrul auzului uman (între 20 și 20.000 Hz). Diversele grupuri de lilieci au evoluat extensii cărnoase în jurul și deasupra nărilor, care joacă un rol în transmiterea sunetelor.[62]
În ciclurile puternice de ecolocație, liliecii emit sunete continuu și disting sunetul produs de ecou prin frecvență. Urechile acestor lilieci sunt adaptate la un anumit interval restrâns de frecvență. Ei produc sunete în afara acestui interval pentru a nu asurzi. Apoi au recepționează ecoul în gama de frecvență resrânsă, profitând de deplasarea Doppler produsă de propria mișcare în zbor. Efectul Doppler face ca ecoul să conțină informații referitoare la mișcarea și locația prăzii. Acești lilieci trebuie să aibă grijă de deplasarea Doppler cauzată de modificarea vitezei lor de zbor. Ei s-au adaptat pentru a schimba frecvența sunetelor emise în funcție de viteza lor de zbor astfel încât ecoul să se întoarcă gama optimă pentru auz.[63]
Pe lângă ecolocarea prăzii, urechile liliecilor sunt sensibile și la vibrații aripilor fluturilor aripi, la sunetele produse de abdomenul unor insecte(d), și la mișcarea prăzii târâtoare, cum ar fi miriapodele și urechelnițele. Geometria complexă a crestelor de pe suprafața interioară a urechilor liliecilor îi ajută să-și concentreze brusc semnalele de ecolocație, și să asculte pasiv orice alte sunete produse de pradă. Aceste creste pot fi văzute ca un fel de lentile Fresnel(d) acustice, și există la o mare varietate de animale care nu au legătură cu liliecii, cum ar fi ai-ai, galago mici(d), vulpea urecheată(d), lemurul-șoarece(d), și altele.[64][65][66] Liliecii pot estima înălțimea la care se află ținta lor, folosind modele de interferență din ecourile reflectate în tragus(d), un fald de piele în urechea externă.[67]
Prin scanări repetate, liliecii pot construi mental o imagine exactă a mediului în care se deplasează și a prăzii lor.[68] Unele specii de molii au exploatat acest lucru, ca de exemplu molia-tigru(d), care produce ultrasunete aposematice(d) pentru a le sugera liliecilor că sunt protejate chimic și, prin urmare, lipsite de gust.[69][70] Specii de molie, ca molia-tigru, pot produce semnale care bruiază ecolocația liliecilor(d). Multe specii de molie au un organ auditiv timpanic, care răspunde la primirea unui semnal făcând mușchii moliei să zvâcnească haotic în zbor, făcând molia să zboare aleator și să evite prădătorul.[71][72][73]
Ochii celor mai multe specii de microchiroptere sunt mici și slab dezvoltați, ceea ce duce la o slabă acuitate vizuală, dar nicio specie nu este oarbă.[74] Majoritatea microchiropterelor au vedere mesopică, adică pot detecta doar lumina la niveluri scăzute, în timp ce alte mamifere au vedere fotopică, adică pot vedea în culori. Microchiropterele își pot folosi vederea pentru orientare și în timp ce călătoresc între zonele de repaus și cele de hrănire, ecolocația fiind eficientă numai pe distanțe scurte. Unele specii pot detecta ultraviolete (UV). Cum corpurile unor microchiroptere au culori diferite, acestea ar putea să distingă culorile.[75][76]
Megachiropterele au adesea vederea la fel de bună, dacă nu mai bună, ca a omului. Vederea lor este adaptată atât vederii de noapte cât și vederii la lumina zilei, inclusiv unele care văd în culori.[77]
Microchiropterele folosesc și magnetorecepția, având o sensibilitate ridicată la câmpul magnetic al Pământului(d), ca și păsările. Microchiropterele au o busolă internă pe bază de polaritate, ceea ce înseamnă că ele disting nordul de sud, spre deosebire de păsări, care folosesc intensitatea câmpului magnetic pentru a diferenția latitudinea, ceea ce poate fi folosit în călătorii pe distanțe lungi. Mecanismul este necunoscut, dar poate implica particule de magnetit.[78][79]
Majoritatea liliecilor sunt homeotermi(d) (au o temperaturii stabilă a corpului), excepție făcând familiile Vespertilionidae, Rhinolophidae și Miniopteridae, care prezintă heterotermie(d) (temperatură variabilă a corpului). Comparativ cu alte mamifere, liliecii au o mare conductivitate termică. Aripile sunt umplute cu vasele de sânge, și corpul pierde căldură atunci ele sunt întinse. În repaus, ei se pot înveli cu aripile pentru a capta un strat de aer cald. Liliecii mai mici au, în general, o rată metabolică mai mare decât liliecii mai mari, și deci trebuie să consume mai multe alimente, pentru de a-și menține homeotermia.[80]
Liliecii pot evita să zboare în timpul zilei pentru a preveni supraîncălzirea la soare, deoarece membrana închisă la culoare a aripilor absoarbe radiația solară. Liliecii nu pot disipa căldură dacă temperatura ambiantă este prea mare;[81] ei folosesc saliva să se răcească în condiții extreme. Printre megachiroptere, vulpea zburătoare Pteropus hypomelanus(d) folosește saliva și ventilația cu ajutorul aripilor pentru a se răcori în repaus în cea mai caldă parte a zilei.[82] Dintre microchiroptere, Myotis yumanensis, liliacul mexican fără coadă și liliacul palid (Antrozous pallidus) fac față la temperaturi de până la 45 de grade Celsius intensificându-și respirația, salivând și lingându-și blana pentru a promova răcirea prin evaporare; aceasta este suficientă pentru a disipa dublul căldurii produse prin metabolism.[83]
Lilieci posedă și un sistem de sfinctere în partea arterială a rețelei vasculare de-a lungul marginii aripilor. Atunci când sunt complet deschise, acestea permit sângelui oxigenat să curgă prin rețelele de capilare de-a lungul membranei aripii; când se contractă, sângele este trimis direct în vene, ocolind capilarele din aripi. Aceasta permite liliecilor să controleze cât de multă căldură se schimbă prin membrană în zbor, permițându-le să elibereze căldură în timpul zborului. Multe alte mamifere folosesc rețeaua capilară din urechile supradimensionate în același scop.[84]
Letargia(d), o stare de activitate redusă în care temperatura corpului și metabolismul scad, este utilă mai ales pentru microchiroptere, întrucât ele folosesc o cantitate mare de energie când sunt active, depind de o sursă de hrană instabilă, și au o capacitate limitată de stocare a grăsimii. În această stare, își scad în general temperatura corpului la 6–30 °C, și pot reduce consumul de energie cu 50 până la 99%. Circa 97% din toate microchiropterele devin letargice.[85] Liliecii tropicali o pot folosi pentru a evita prădătorii, reducând cantitatea de timp petrecută în căutare de hrană și reducând astfel șansa de a fi prinși de un prădător.[86] Megachiropterele erau în general considerate a fi homeotherme, dar se știe că trei specii de megachiroptere mai mici, cu masa de circa 50 g, prezintă starea de letargie: the liliecii blossom australieni(d) (Syconycteris australis), the Macroglossus minimus(d) și Nyctimene robinsoni(d). Aceste stări țin mai mult timp vara decât iarna la megachiroptere.[87]
În timpul hibernării, liliecii intră într-o stare de letargie și își reduc temperatura corpului timp de 99,6% din perioada de hibernare; chiar și în pauzele de hibernare, când revin cu temperatura corpului la normal, uneori intră într-o letargie superficială, denumită „trezire heterotermică”.[88] Unii lilieci își reduc funcțiile organismului la temperaturi mari pentru a se răcori în lunile de vară.[89]
Liliecii heterotermi pot zbura în timpul migrațiilor lungi pe timp de noapte, pentru a se odihni în letargie pe timp de zi. Spre deosebire de păsările migratoare, care zboară ziua și se hrănesc noaptea, liliecii nocturni au un conflict între deplasare și hrănire. Energia conservată le reduce atât necesarul de hrană, cât și durata migrației, ceea ce s-ar putea să îi ajute a evita să petreacă prea mult timp în locuri necunoscute pentru a nu fi atacați de prădători. La unele specii, femelele gestante nu pot intra în starea de letargie.[90][91]
Cel mai mic liliac este liliacul-bondar(d) (Craseonycteris thonglongyai), care are 29–34 mm lungime cu o anvergură a aripilor de 15 cm, și cântărește 2–2,6 g.[92][93] Se poate spune și că este probabil cea mai mică specie existentă(d) de mamifer, alături de scorpia etruscă(d).[94] Cei mai mari lilieci sunt câteva specii de megachiroptere din genul pteropus(d) și liliacul regal(d), (Acerodon jubatus), care poate cântări 1,6 kg cu o anvergură a aripilor de 1,7 m.[95] Liliecii mai mari tind să folosească la ecolocație frecvențe mai joase, iar cei mai mici să folosească frecvențe mai înalte; ecolocația de înaltă frecventă este mai eficientă la detectarea prăzii mai mici. Prada mică poate fi absentă din alimentația liliecilor mari, deoarece ei nu o pot detecta.[96] Adaptările unei anume specii de liliac pot influența direct tipurile de pradă care îi sunt disponibile.[97]
Zborul le-a permis liliecilor să devină unul dintre cele mai larg răspândite grupuri de mamifere.[98] În afara Arcticii, Antarcticii și a câtorva insule izolate, există lilieci în aproape orice habitat de pe Pământ.[99] Zonele tropicale tind să aibă mai multe specii decât cele temperate.[100] Specii diferite aleg habitate diferite în anotimpuri diferite, de la litoral la munte și deșert, dar au nevoie de adăposturi potrivite. Liliecii se adăpostesc în văi, crevase, pe ramurile arborilor și chiar în structuri antropice, unii lilieci construindu-și chiar și „corturi” din frunze.[101] Megachiropterele se adăpostesc cel mai adesea în copaci.[102] Majoritatea microchiropterelor sunt nocturne[103] iar megachiropterele sunt de regulă diurne(d) sau crepusculare(d).[104][105]
În zonele temperate, unele microchiroptere migrează la sute de kilometri pentru niște vizuini de hibernare;[106] alții intră în letargie pe vreme rece, trezindu-se și hrănindu-se atunci când încălzirea vremii permite activitatea insectelor.[107] Altele se retrag în peșteri pentru iarnă și hibernează timp de până la șase luni.[107] Microchiropterele zboară foarte rar pe timp de ploaie; ploaia le bruiază ecolocația, și nu pot vâna.[108] Câteva specii, ca liliacul neozeelandez cu coadă scurtă(d) și liliacul-vampir comun(d) sunt agile și pe sol.[109]
Fiecare specie de liliac are dieta ei, formată inclusiv din insecte, nectar, polen, fructe și chiar vertebrate.[110] Megachiropterele consumă mai ales fructe, nectar și polen.[104] Din cauza dimensiunilor mici, metabolismului intensiv și a consumului rapid de energie în timpul zborului, liliecii trebuie să consume cantități mari de hrană comparativ cu dimensiunea lor. Liliecii insectivori pot mânca peste 120% din greutatea lor, în timp ce liliecii frugivori pot mânca până la dublul greutății lor.[111] Ei pot călători pe distanțe importante în fiecare noapte, excepțional până la 38,5 km la liliacul pătat (Euderma maculatum(d)), în căutare de hrană.[112] Liliecii utilizează o varietate de strategii de vânătoare.[96] Ei își obțin majoritatea apei din hrană; multe specii beau și din surse de apă ca lacurile și râurile, zburând peste suprafața apei și coborându-și limba în apă.[113]
Chiropterele în ansamblul lor sunt în curs de pierdere a capacității de a sintetiza vitamina C.[114] Într-un test efectuat pe 34 de specii de liliac din șase familii majore, inclusiv marile familii insectivore și frugivore, s-a constatat că toate au pierdut capacitatea de a o sintetiza și această pierdere poate deriva de la un unic strămoș comun, ca mutație unică.[115][b] Cel puțin două specii de liliac, una frugivoră (Rousettus leschenaultii) și una insectivoră (Hipposideros armiger), și-au păstrat capacitatea de a produce vitamina C.[116]
Cele mai multe microchiroptere, mai ales în zonele temperate, se hrănesc cu insecte.[110] Hrana unui liliac insectivor poate cuprinde mai multe specii,[117] inclusiv muște, cărăbuși, molii, lăcuste(d), greieri, termite, albine, viespi, efemeride și frigane.[118] Mulți lilieci mexicani cu coadă liberă (Tadarida brasiliensis) zboară la sute de metri înălțime pentru a se hrăni cu moliile aflate în migrație.[119] Speciile care vânează insecte în zbor, ca liliacul mic maroniu(d) (Myotis lucifugus), pot să prindă o insectă în aer cu gura, și să o mănânce tot în aer, sau să-și folosească membrana cozii sau aripile pentru a aduna insecte și a le duce la gură.[120][121] Liliacul poate transporta insectele și înapoi la adăpost pentru a le mânca acolo.[122] Speciile de liliac mai lente, ca liliacul urecheat brun(d) (Plecotus auritus) și multe specii de liliac-potcoavă, pot să ia sau să adune insecte din vegetație sau să le vâneze stând pe ramuri.[118] Liliecii insectivori care trăiesc la mari latitudini trebuie să consume pradă cu valoare energetică mai mare decât liliecii tropicali.[123]
Consumul de fructe se găsește la ambele mari subordine. Liliecii preferă fructele coapte, pe care le smulg din copaci cu dinții. Ei zboară înapoi la adăpost pentru a le consuma, sugând sucul și scuipând semințele și pulpa pe pământ. Aceasta ajută la împrăștierea semințelor acestor arbori fructiferi, care pot astfel crește acolo unde le-au lăsat liliecii, multe specii de plante depinzând de lilieci pentru răspândirea semințelor(d).[124][125] Liliacul frugivor jamaican(d) (Artibeus jamaicensis) a fost observat ducând fructe de 3–14 g sau chiar 50 g.[126]
Liliecii care consumă nectar au dezvoltat adaptări specializate. Acești lilieci au boturi lungi și limbi lungi și extensibile acoperite cu peri fini care îi ajută să se hrănească cu anumite plante și flori.[125][127] Liliacul nectarivor ecuadorian(d) (sau „cu buzele țuguiate”, Anoura fistulata) are cea mai mare limbă din toate mamiferele relativ la dimensiunea corpului. Aceasta le conferă beneficii în termeni de polenizare și hrănire. Limbile lor lungi și înguste pot ajunge la mare adâncime în unele flori în formă de cupă alungită. Când se retrage, limba se înfășoară în interiorul cutiei toracice.[127] Din cauza acestor caracteristici, liliecii nectarivori nu pot recurge cu ușurință la alte forme de hrană în caz de penurie, ceea ce îi face să fie mai susceptibili la dispariție decât alte tipuri de liliac.[128][129] Hrănirea cu nectar ajută și o varietate de plante, întrucât acești lilieci servesc drept polenizatori(d), întrucât polenul li se prinde de blană în timp ce se hrănesc. Circa 500 de specii de plante cu flori se bazează pe polenizarea liliecilor și deci tind să aibă florile deschise pe timp de noapte.[125] Multe plante din pădurile tropicale depind de polenizarea făcută de lilieci.[130]
Unii lilieci vânează vertebrate, cum ar fi pești, broaște, șopârle, păsări și mamifere.[118][132] Liliacul cu buze franjurate(d) (Trachops cirrhosus), de exemplu, se pricepe să prindă broaște. Acești lilieci reperează mari grupuri de broaște după zgomotele lor de împerechere, apoi le apucă de la suprafața apei cu caninii ascuțiți.[133] Liliacul mare de amurg(d) poate prinde păsări în zbor.[131] Unele specii, cum ar fi liliacul-bulldog (Noctilio leporinus(d)) vânează pești. Ei și folosesc ecolocația pentru a detecta mici unde pe suprafața apei, apoi plonjează și își folosesc ghearele mari de la picioarele din spate pentru a apuca peștii, apoi își duc hrana la adăpost pentru a o consuma.[134] Se știe de cel puțin două specii de liliac care se hrănesc cu alți lilieci: falsul liliac-vampir(d) (Vampyrum spectrum), și liliacul-fantomă(d) (Macroderma gigas) din Australia.[135]
Câteva specii, mai ales liliecii-vampir comuni, cu aripi albe(d), și cu picioare păroase(d), se hrănesc numai cu sânge de animale (hematofagie(d)). Liliacul-vampir comun se hrănește de obicei cu mamifere mari, cum ar fi vitele; cei cu picioare păroase și cu aripi albe se hrănesc cu păsări.[136] Liliecii-vampir atacă prada în timpul somnului și pot detecta respirația adâncă.[137] Senzorii de temperatură de pe nas îi ajută să găsească vasele de sânge de lângă suprafața pielii.[138] Ei perforează pielea animalului cu dinții, îndepărtând o mică porțiune,[139] și apoi ling sângele cu limbile, care au șanțuri laterale adaptate în acest scop.[140] Sângele este împiedicat să se coaguleze de o substanță anticoagulantă din salivă.[139]
Liliecii sunt supuși atacurilor păsărilor de pradă, cum ar fi bufnițe, ereți(d) și șoimi, iar în adăposturi, celor ale prădătorilor tereștri capabili să se cațere, cum ar fi pisicile.[141] Sunt cunoscute douăzeci de specii de șerpi tropicali din Americi care prind lilieci, adesea așteptând la intrarea adăposturilor lor, cum ar fi peșterile, să treacă lilieci.[142] J. Rydell și J. R. Speakman susțin că liliecii au evoluat în animale nocturne la începutul și mijlocul perioadei eocen prin selecția naturală a celor care pot astfel evita prădătorii.[141] Unii zoologi consideră însă că dovezile în acest sens sunt încă neconcludente.[143]
Printe ectoparaziți, liliecii poartă purici și acarieni(d), precum și paraziți specifici, cum ar fi Nycteribiidae(d) și Streblidae(d).[144][145] Liliecii se numără printre puținele ordine de mamifere neacvatice care nu au păduchi, posibil datorită competiției din partea paraziților mai specializați care ocupă aceeași nișă.[145]
Sindromul nasului alb(d) este o boală asociată cu moartea a milioane de lilieci în estul Statelor Unite(d) și Canada.[146] Boala își trage numele de la o ciupercă albă, Pseudogymnoascus destructans(d), găsită pe botul, urechile și aripile liliecilor afectați. Această ciupercă se împrăștie mai ales de la liliac la liliac și produce boala.[147] A fost descoperită pentru prima oară în centrul statului New York în 2006 și s-a răspândit rapid pe toată coasta de est a Statelor Unite la nord de Florida; în majoritatea peșterilor afectate, rata mortalității este de 90–100%.[148] Din 2006, în New England și în statele americane mijlociu-atlantice, întregi specii au dispărut complet, iar altora le-au scăzut efectivele de la câteva sute de mii sau chiar milioane, la câteva sute sau mai puțin.[149] În Nova Scotia, Quebec, Ontario și New Brunswick s-au constatat mortalități similare, guvernul canadian făcând pregătiri pentru protejarea tuturor populațiilor rămase de pe teritoriul lor.[150] Dovezile științifice sugerează că iernile mai lungi în care ciuperca are mai mult timp pentru a infecta liliecii duc la mortalitate mai mare.[151][152][153] În 2014, infecția a trecut fluviul Mississippi,[154] iar în 2017, a fost observată la lilieci din Texas.[155]
Liliecii sunt bazin natural pentru un mare număr de patogeni zoonotici,[156] inclusiv rabia(d), endemică la multe populații de lilieci,[157][158][159] histoplasmoza(d) atât directă cât și în guano,[160] virusurile Nipah și Hendra(d),[161][162] și posibil pentru virusul ebola(d).[163][164] Mobilitatea lor mare, larga distribuție, durata lungă de viață, simpatria(d) (suprapunerea arealurilor) substanțială a speciilor, și comportamentul social fac din lilieci gazde favorabile și vectori de boli. Comparativ cu rozătoarele, liliecii poartă mai multe virusuri zoonotice pe specie, fiecare virus fiind comun cu mai multe specii.[165] Ei par a fi foarte rezistenți la mulți dintre patogenii pe care îi transportă, ceea ce sugerează un grad de adaptare a sistemelor lor imunitare.[165][166][167] Interacțiunile lor cu animalele de fermă și de companie, inclusiv comportamentul prădător al liliecilor-vampir, întâlnirile accidentale, și consumul cadavrelor de liliac măresc, împreună, riscul de transmitere zoonotică.[158] Liliecii sunt suspectați de apariția sindromului respirator sever acut (SARS) în China, întrucât ei servesc drept gazde naturale pentru coronavirusuri(d), mai mulți dintr-o singură peșteră din Yunnan, dintre care unul s-a dezvoltat în virusul SARS.[160][168][169]
Unii lilieci duc o viață solitară, dar alții trăiesc în colonii cu peste un milion de membri.[170] Viața în colonii mari atenuează riscul individual de a fi vânat.[118] Speciile de lilieci din zone temperate roiesc(d) la locurile de hibernare când se apropie toamna. Astfel, liliecii tineri învață despre locurile de hibernare, reproducerea semnalelor la adulți; iar adulții se pot împerechea cu alții din alte grupuri.[171]
Mai multe specii au o structură socială fisiune-fuziune(d), în care foarte mulți lilieci se adună într-o zonă de adăpost, dar care nu rămân împreună, împărțindu-se în subgrupuri. În aceste societăți, liliecii reușesc să mențină relații pe termen lung.[172] Unele din aceste relații constau din femele înrudite matriliniar(d) și puii lor.[173] La unele specii se manifestă împărțirea hranei și îngrijirea reciprocă, cum ar fi la liliacul-vampir comun (Desmodus rotundus), și acestea întăresc relațiile sociale.[174][175]
Liliecii sunt printre cele mai gălăgioase mamifere și produc sunete pentru a atrage parteneri, pentru a găsi parteneri de adăpost și pentru a apăra resurse. Aceste sunete sunt de regulă de joasă frecvență și pot ajunge la distanțe mari.[118][177] Molossidele se numără printre puținele specii care „cântă” ca păsările. Masculii cântă pentru a atrage femelele. Cântecele au trei fraze: ciripit, tril și bâzâit, din care primul are silabe „A” și „B”. Cântecul liliecilor este foarte stereotip, dar, de la individ la individ, variază numărul de silabe, ordinea frazelor și repetițiile frazelor.[176] La liliecii cu nas ascuțit(d) (Phyllostomus hastatus), femelele produc sunete puternice, în bandă largă, cu rolul de a obține coeziunea grupului în adăposturi. Sunetele diferă de la grup la grup și rezultă dintr-un proces de învățare.[178]
Într-un studiu efectuat pe lilieci frugivori egipteni în captivitate, la 70% din sunetele direcționate, cercetătorii au putut identifica individul care le-a produs, și 60% au putut fi categorisite în patru contexte: cearta pe hrană, lupta pentru o poziție în grupul de somn, proteste la tentative de împerechere și ceartă în poziție de odihnă în proximitate. Animalele produc sunete ușor diferite când comunică cu indivizi diferiți, mai ales cu cei de sex opus.[179] La specia foarte dimorfă sexual a liliacului cu cap de ciocan (Hypsignathus monstrosus), masculii produc sunete joase, monotone, rezonante, pentru a atrage femelele. Liliecii în zbor produc semnale vocale pentru controlul traficului. Liliecii-buldog mari „claxonează” când sunt în pericol de coliziune.[177]
Liliecii comunică și prin alte mijloace. Liliecii cu umeri galbeni(d) (Sturnira lilium) au pe umeri glande care produc un miros înțepător în sezonul de împerechere. Ca și la multe alte specii, părul lor este specializat în reținerea și dispersarea secrețiilor. Acești peri formează un guler evident în jurul gâtului masculilor unor specii de megalilieci. La aripile speciei Saccopteryx bilineata(d) există niște saci în care se amestecă secreții ca saliva și urina pentru a produce un parfum pe care îl răspândesc pe locurile de odihnă, comportament denumit „sărare” și care poate fi însoțit de cântec.[177]
Cele mai multe specii de lilieci sunt poligine(d), masculii împerechindu-se cu mai multe femele. Masculii de liliac pitic, liliac-vampir și liliac de seară pot pune stăpânire pe resurse care atrag femele, cum ar fi locuri de adăpost, pentru a se putea împerechea cu femelele care vin. Masculii care nu pot reține controlul asupra unei astfel de locații sunt obligați să trăiască la periferie, unde au mai puțin succes la reproducere.[180][118] Promiscuitatea, fenomenul de împerechere a exemplarelor de ambe sexe cu parteneri multipli, există la specii liliacul brun mic și la Molossidae.[181][182] La acești lilieci, femelele au anumite preferințe pentru unii masculi.[118] La câteva specii, cum ar fi liliacul cu aripi galbene și liliacul-vampir fals, masculii și femelele adulte formează perechi monogame(d).[118][183] Paradele(d), în care masculii se adună și concurează pentru preferințele femelelor, sunt fenomene rare la lilieci,[184] dar sunt observate la liliacul cu cap de ciocan.[185]
La liliecii din zonele temperate, împerecherea are loc la sfârșitul verii și la începutul toamnei.[186] Liliecii tropicali se pot împerechea în anotimpul uscat.[187] După copulație, masculul poate lăsa în urmă un sfragis(d) prin care blochează sperma altor masculi și astfel își asigură paternitatea. La speciile care hibernează, masculii se împerechează uneori și cu femele care hibernează.[118] Femelele folosesc o varietate de strategii pentru a controla momentul gestației și nașterea puilor, astfel încât fătarea să coincidă cu perioada abundenței de hrană și cu alți factori ecologici. Femelele unor specii au fertilizare întârziată, prin care sperma este stoocată în tractul reproducător timp de mai multe luni după împerechere. Împerecherea poate avea loc toamna, dar fertilizarea are loc abia în primăvara următoare. Alte specii prezintă implantare întârziată(d), în care ovulul este fertilizat imediat după împerechere, dar rămâne liber în tractul reproducător până când condițiile externe devin favorabile gestației, nașterii și îngrijirii puilor.[188] Într-o altă strategie, fertilizarea și implantarea au loc ambele imediat, dar dezvoltarea fătului este întârziată până la ameliorarea condițiilor de mediu. În cazul dezvoltării întârziate, mama ține în viață ovulul fertilizat cu nutrienți. Acest proces poate dura mult timp, datorită sistemului avansat de schimb de gaze.[189]
Pentru liliecii din zonele temperate, nașterea are loc de regulă în mai sau iunie în emisfera nordică; și în noiembrie și decembrie în emisfera sudică. Speciile tropicale fată la începutul anotimpului ploios.[190] La cele mai multe specii, femelele gestează și nasc un singur pui.[191] La naștere, un pui de liliac poate avea până la 40% din greutatea mamei,[118] iar centura pelviană a femelei se poate extinde la naștere deoarece cele două jumătăți ale ei sunt legate printr-un ligament flexibil.[192] Femelele nasc de regulă cu capul în sus sau orizontal, folosindu-se de gravitație pentru a ușura nașterea. Puiul iese cu membrele posterioare înainte, pentru a evita încâlcirea aripilor, iar femela îl susține cu membranele aripilor și cozii. La multe specii, femelel fată și își cresc puii în colonii maternale(d) și se pot ajuta între ele la naștere.[193][194][192]
Cea mai mare parte din îngrijirea unui pui de liliac este în sarcina mamei. La speciile monogame, și tatăl joacă un rol. Aloalăptarea, în care o femelă alăptează puiul altei mame, este prezentă la câteva specii. Aceasta poate servi la creșterea dimensiunii unei colonii la speciile în care femelele se întorc la colonia natală pentru reproducere.[118] Abilitatea de zbor a unui pui de liliac coincide cu dezvoltarea trupului de adult și a lungimii membrelor anterioare. La liliacul brun mic, aceasta are loc la circa optsprezece zile după naștere. Înțărcatul puilor la majoritatea speciilor are loc în mai puțin de optzeci de zile. Liliacul-vampir comun își alăptează puii și mai târziu, iar puii de liliac-vampir devin independenți la o vârstă mai înaintată decât alte specii. Aceasta se datorează probabil regimului alimentar bazat pe sânge, hrană dificil de procurat în fiecare noapte.[195]
Speranța maximă de viață a liliecilor este de trei ori și jumătate mai mare decât a altor mamifere de dimensiuni similare. Se cunosc șase specii care trăiesc peste 30 de ani în sălbăticie: liliacul brun cu urechi lungi (Plecotus auritus), liliacul brun mic (Myotis lucifugus), liliacul lui Brandt(d) (Myotis brandti), liliacul mic cu urechi de șoarece(d) (Myotis blythii), liliacul-potcoavă mare (Rhinolophus ferrumequinum), și vulpea zburătoare indiană(d) (Pteropus giganteus).[196] O ipoteză consistentă cu teoria vitezei de viață(d) face legătura între aceasta și faptul că își încetinesc ritmul metabolic(d) în timpul hibernării; liliecii care hibernează trăiesc, în medie, mai mult decât cei care nu hibernează.[197][198] O altă ipoteză este că zborul le-a redus rata mortalității, ceea ce ar fi adevărat și pentru păsări și pentru mamiferele care planează. Speciile de liliac care nasc mai mulți pui au în general o durată de viață mai mică decât speciile care nasc un singur pui. Speciile care se adăpostesc în peșteri trăiesc mai mult decât cele care nu folosesc asemenea adăposturi din cauză că în peșteri sunt mai puțin expuse atacurilor. Un liliac al lui Brandt mascul a fost recapturat în sălbăticie după 41 de ani, el fiind cel mai bătrân liliac cunoscut.[198][199]
Există grupuri, cum ar fi Bat Conservation International(d),[200] care au ca obiectiv popularizarea rolului ecologic al liliecilor și amenințările ecologice cu care se confruntă ei. În Regatul Unit, toți liliecii sunt protejați de lege prin Legile Vieții Sălbatice și Zonelor Rurale(d), iar perturbarea unui liliac sau a adăpostului său se sancționează cu amenzi mari.[201] În Sarawak, Malaezia, „toți liliecii”[202] sunt protejați în conformitate cu Ordonanța pentru Protecția Vieții Sălbatice din 1998(d),[202] dar unele specii, cum ar fi liliacul-buldog(d) (Cheiromeles torquatus) încă sunt consumate de comunitățile locale.[203] Acțiunile oamenilor au dus la dispariția mai multor specii de liliac în era modernă, cea mai recentă fiind liliacul pitic din Insula Christmas(d) (Pipistrellus murrayi), declarat dispărut în 2009.[204]
Mulți oameni amenajează adăposturi pentru lilieci cu scopul de a-i atrage.[205] Casa de lilieci de la Universitatea Floridei, amenajată în 1991, este cel mai mare adăpost artificial ocupat din lume, cu circa 400.000 de animale rezidente.[206] În Regatul Unit, adăposturi antiaeriene din al Doilea Război Mondial(d), instalații subterane cu pereți groși, au fost transformate pentru a adăposti lilieci,[207][208] și se construiesc case de lilieci pentru a atenua impactul asupra habitatului lor produs de construcțiile de drumuri și alte proiecte de dezvoltare.[209][210] Uneori se instalează porți de peșteri(d) pentru a limita pătrunderea oamenilor în peșterile ocupate de specii sensibile sau pe cale de dispariție. Porțile sunt gândite în așa fel încât să nu limiteze circulația aerului, menținând microecosistemul peșterii.[211]
Liliecii sunt consumați(d) în țări din Asia și de pe malurile Pacificului. În unele cazuri, cum ar fi în Guam, vulpile zburătoare au început să fie amenințate cu dispariția din cauza vânatului.[212] Există indicii că turbinele eoliene produc suficientă barotraumă (traumă produsă de presiune) pentru a produce moartea unor lilieci.[213] Liliecii au plămâni tipici de mamifer, despre care se crede că sunt mai sensibili la schimbările bruște de presiune decât plămânii păsărilor, ceea ce îi expune pe cei dintâi la rupturi fatale ale țesuturilor.[214][215][216][217][218] Liliecii pot fi atrași de astfel de turbine, în căutare de adăpost, ceea ce crește rata deceselor.[214] Sperietorile acustice pot ajuta la reducerea mortalității liliecilor la fermele eoliene.[219]
Întrucât liliecii sunt mamifere, dar pot zbura, în mai multe tradiții ei sunt considerați ființe liminale(d).[220] În multe culturi, între care și cea europeană, liliecii sunt asociați cu întunericul, moartea, vrăjitoria și rea-voința.[221] Printre triburile amerindiene cum ar fi Creek(d), Cherokee și Apache, liliacul este un spirit buclucaș(d). În Tanzania, se crede că o creatură înaripată similară liliecilor, pe nume Popobawa(d), este un spirit rău care își schimbă forma și care atacă și sodomizează victime.[222] În mitologia aztecă, liliecii simbolizau tărâmul morților, distrugerea și degradarea.[223][224][225] O poveste est-nigeriană spune că liliacul și-a dezvoltat obiceiurile nocturne după ce a produs moartea partenerului său, șobolanul, și acum se ascunde să nu fie prins.[226]
Există în unele culturi și imagini mai favorabile liliecilor. În China, liliecii erau asociați cu veselia, bucuria și norocul. Cinci lilieci simbolizează cele „Cinci Binecuvântări”: longevitatea, bogăția, sănătatea, iubirea de virtute și moartea liniștită.[227] Liliacul este animal sfânt în Tonga și este adesea considerat a fi manifestarea fizică a unui suflet separabil.[228] În civilizația Zapotec din Mesoamerica, zeul-liliac guvernează porumbul și fertilitatea.[229]
Surorile cele ciudate(d) din Macbeth a lui Shakespeare foloseau blana de liliac în compoziția lor.[230] În cultura occidentală(d), liliacul este adesea simbol al nopții și al naturii ei rău-prevestitoare. Liliacul este un animal asociat cu personaje fictive ale nopții, cu vampirii răi(d), cum ar fi contele Dracula și înaintea lui Varney Vampirul(d),[231] dar și cu eroi, cum ar fi Batman.[232] Romanele Silverwing(d) ale lui Kenneth Oppel(d) narează aventurile unui tânăr liliac,[233] modelat după liliacul cu păr argintiu(d) din America de Nord.[234]
Liliacul este utilizat uneori și ca simbol heraldic(d) în Spania și Franța, apărând pe stemele orașelor Valencia, Palma de Mallorca, Fraga(d), Albacete, și Montchauvet(d).[235][236][237] În cazul primului, echipa de fotbal locală, CF Valencia, are și ea ca simbol liliacul: jucătorii ei sunt porecliți „liliecii”, iar echipa a jucat în 2009, la aniversarea a 90 de ani de existență, cu tricouri pe care era reprezentat un liliac mare format din numele tuturor jucătorilor din istorie.[238] Trei state americane au un liliac care le reprezintă. Texas și Oklahoma sunt reprezentate de liliacul mexican fără coadă, în timp ce Virginia este reprezentată de liliacul cu urechi mari de Virginia(d) (Corynorhinus townsendii virginianus).[239]
În special liliecii insectivori sunt de ajutor fermierilor, întrucât țin sub control populațiile de dăunători și reduc necesitatea utilizării de pesticide. S-a estimat că liliecii economisesc industriei agricole din Statele Unite între 3,7 și 53 de miliarde de dolari pe an în pesticide și daune ale recoltelor. Ei previn și excesul utilizării de pesticide, care ar putea polua mediul înconjurător, și ar putea produce rezistența la pesticide a generațiilor viitoare de insecte.[240]
Excrementele liliecilor, un tip de guano, este bogat în nitrați și este extras din peșteri pentru a fi folosit ca îngrășământ.[241] În timpul Războiului Civil American, saltpetrul(d) era extras din peșteri pentru a produce praf de pușcă; se credea că acesta era guano de lilieci, dar majoritatea acestor nitrați provin de la bacterii azotificatoare.[242]
Congress Avenue Bridge(d) din Austin, Texas, adăpostește pe timp de vară cea mai mare colonie urbană de lilieci din America de Nord, cu circa de lilieci mexicani fără coadă. Anual, circa de turiști vizitează podul pentru a vedea liliecii ieșind din adăpost.[243]
„Chiroptera”. Encyclopædia Britannica. 6 (ed. 11th). 1911. pp. 239–247. . . PMID 21900649. Mai multe valori specificate pentru 
_(6813077864).jpg)
.jpg)
_BHL48418534_(cropped).jpg)
.jpg)
.jpg)
_(5495070411).jpg)
.svg)
.svg)
.png)
.jpg)
.png)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
,_from_Los_Caprichos_-_Google_Art_Project.jpg)
|pmc= și |PMC= (ajutor) . PMID 11353869. . . |autor= și |nume= (ajutor); Mai multe valori specificate pentru |autor2= și |nume2= (ajutor) . PMID 21327164. . PMID 17767190. . PMID 16618938. . PMID 25937277. . PMID 25937277. . PMID 17971117. . PMID 17971117. . . PMID 17251105. . PMID 20098620. . . . PMID 28349087. . PMID 25551615. . PMID 24130851. . PMID 22069493. . PMID 17299585. . PMID 16847084. . PMID 29190287. .Mentenanță CS1: Nume multiple: lista autorilor (link) . PMID 24505498. . PMID 19707550. . PMID 28005079. . PMID 21450735. . PMID 26767616. Liliecii sunt mamifere din ordinul Chiroptera; cu membrele anterioare adaptate ca aripi, acestea sunt singurele mamifere capabile în mod natural de zbor real și susținut. Liliecii manevrează mai abil decât păsările, zburând cu degetele lor foarte larg desfăcute, acoperite cu o membrană subțire, sau patagiu. Cel mai mic liliac, și, fără îndoială, cel mai mic mamifer existent, este liliacul-bondar (liliacul cu nas de porc)(d), care are 29–34 milimetri lungime, 15 centimetri anvergura aripilor și o masă de 2–2,6 grame. Cei mai mari lilieci sunt vulpile zburătoare(d), anume liliacul regal din Filipine(d), Acerodon jubatus, poate cântări 1,6 kilograme și are o anvergura a aripilor de 1,7 metri.
Al doilea cel mai mare ordin de mamifere, chiropterele cuprind aproximativ 20% din toate speciile de mamifere clasificate din lume, cu peste 1.200 de specii. Acestea au fost tradițional împărțite în două subordine: megachiropterele(d), care se hrănesc predominant cu fructe și microchiropterele capabile de ecolocație. Dar dovezile mai recente susțin împărțirea ordinului în Yinpterochiroptera(d) și Yangochiroptera(d), megachiropterele fiind toate membre ale primului, împreună cu unele specii de microchiroptere. Mulți lilieci sunt insectivori, și majoritatea celorlalți fiind frugivori(d) (mâncători de fructe). Câteva specii se hrănesc pe seama altor animale decât insectele; de exemplu, liliecii-vampir se hrănesc cu sânge(d). Majoritatea liliecilor sunt animale nocturne, și mulți se adăpostesc în peșteri sau alte locuri de refugiu; este incert dacă liliecii au aceste comportamente pentru a scăpa de prădători. Liliecii sunt prezenți în întreaga lume, cu excepția regiunilor extrem de reci. Ei sunt importanți în ecosistemele lor pentru polenizarea(d) florilor și dispersarea semințelor; multe plante tropicale depind în întregime de lilieci pentru aceste servicii.
Liliecii oferă oamenilor unele beneficii, cu prețul câtorva amenințări. Excrementele de liliac sunt extrase ca guano din peșteri și folosite ca îngrășământ. Liliecii consumă insecte dăunătoare, reducând nevoia de pesticide. Ei sunt, uneori, destul de numeroși pentru a servi și ca atracții turistice, și sunt utilizați ca hrană de-a lungul Asiei și Pacificului. Ei sunt rezervoare naturale pentru mulți agenți patogeni, cum ar fi rabia; și, deoarece sunt extrem de mobili, sociali, și cu viață lungă, pot ușor răspândi bolile. În multe culturi, liliecii sunt popular asociați cu întunericul, reaua-voință, vrăjitoria și moartea.
Netopiere alebo netopierotvaré (zastarano letúni; lat. Chiroptera) sú jedným z radov triedy cicavce.
Majú rôzne úlohy v ekosystémoch (aj pre ľudskú ekonomiku). Druhy živiace sa nektárom sú významní opeľovači, bylinožravé druhy rozširujú semená a hmyzožravé lovia značné množstvo škodcov.[1]
Netopiere sa vyznačujú premenou predných nôh na krídla. Vznikli – na rozdiel od vtákov – predĺžením kostí ručnej časti, najmä článkov prstov zápästia. Medzi nimi a ostatnými kosťami končatín a chvosta je patagium (pružná a jemná lietacia blana). Krídla pozostávajú z patagie a spomenutých kostí.
Keďže vedia lietať, majú podobne ako vtáky malé telo, sústredené orgány, pevnú kostru, hrebeň na prsnej kosti na oporu hrudných lietacích svalov a kompaktnú lebku.
Najvyvinutejšie zmysly sú hmat a sluch, ďalej čuch; oči sú spravidla zakrpatené. Ušnice sú rozlične dlhé, u niektorých druhov veľmi dlhé, napríklad u ucháča či ucháňa. Pre netopiere okrem kaloňoblížnych je charakteristická echolokácia, čiže sa v tme orientujú pomocou odrazu nimi vyslaných vysokofrekvenčných zvukov. Zvuky (tzv. kliky) vznikajú v hrtane, vysielajú sa cez nos alebo ústa a sú usmerňované alebo zameriavané nosovým listom (ak je prítomný). Ozvenu zvuku zachytia uši. Vzdialenosť predmetu určujú podľa času návratu zvuku.
Telo je pokryté srsťou; patagiá, ušnice a nosové prívesky ju nemajú a sú pokryté rozptýlenými zmyslovými brvami. Chvost je niekedy dobre vyvinutý, inokedy malý alebo chýba.
Prvý prst na predných nohách (palec) a všetkých 5 prstov na zadných nohách sú voľné, krátke a zakončené ostrými kosákovitými pazúrmi slúžiacimi pri pohybe po pevnom podklade alebo zachycovaní sa oň.
Chrup je podobný chrupu hmyzožravcov – je ostrý s vyvinutými očnými zubmi. Netiopieroblížne majú medzi hornými hryzákmi širokú medzeru.
Podrad netopieroblížne má pomerne malé jedince s krátkou guľatou hlavou a malými očami a veľkými ušnicami. Sú hmyzožravé, zriedkavo jedia ovocie alebo cicajú krv cicavcom.
Kaloňoblížne majú naopak psovitú (teda pretiahnutú) hlavu s veľkými očami a malými ušnicami. Rozpätie krídiel je až 1,5 metra. Chvost je zakrpatený alebo chýba. Jedia ovocie. Vyskytujú sa v horách teplého pásma Afriky, Ázie a Austrálie. Nepoužívajú echolokáciu.
Netopiere žijú všade okrem Antarktídy a Arktídy a niekoľkých oceánskych ostrovov (na sever po hranicu stromov). Najhojnejšie sú v subtropických a tropických pásmach.
Celkovo poznáme okolo 980 (iné zdroje 1116, 1300[1]) recentných druhov, u nás 28 druhov (1 lietavcovité, 3 podkovárovité a 24 netopierovité) v 10 rodoch (podkovár – Rhinolophus, netopier – Myotis, večernica – Eptesicus, večernica – Vespertilio, raniak – Nyctalus, večernica – Pipistrellus, uchaňa – Barbastella, ucháč – Plecotus, večernica – Hypsugo, lietavec – Miniopterus)[2].
Netopiere sú nočné živočíchy, deň prespia v nejakom úkryte, večer alebo v noci odtiaľ vyletujú. Lietajú potichu, pričom permanentne mávajú krídlami.
Sú to hmyzožravce, ale niektoré kaloňoblížne jedia aj plody, nektár a ryby, a niektoré sa živia krvou cicavcov a vtákov (ku koristi sa opatrne priblížia, nahryznú kožný záhyb ale krv necicajú, svoju spodnú peru priblížia k rane aby vytekajúca krv vytvorila malý most medzi ranou a spodnou perou)[3].
Úkryty sa môžu vyskytovať kdekoľvek, aj v mestách a obciach vo vežiach a podobne a v solitérnych budovách. Veľa druhov sa ukrýva v podzemných dutinách, jaskyniach, starých štôlňach či bútľavých stromoch.
V strednej Európe netopiere vyhľadávajú teplejšie jaskyne, pivnice a podobne, kde upadajú do zimného spánku (hibernácia). Ich teplota sa veľmi zníži (vždy na teplotu úkrytu), telesné funkcie sa tým spomalia a spotrebúvajú tukové zásoby v tele. Do tepelne vhodných úkrytov sa niektoré druhy zlietajú až zo vzdialenosti vyše 100 km.
Netopiere žijú často v kolóniách (niekedy samice a samce oddelene), ktoré potom nájdeme v jaskyniach. Oddychujú tak, že visia dolu hlavou uchytené ostrými pazúrmi zadných nôh na hrbolčeky skál (niektoré druhy sa navyše zakrútia do blanitých krídel). Dôvod vytvárania takýchto kolónií nie je celkom známy, ale v kolóniách si udržujú vyššiu teplotu a okrem toho platí, že počet tepelne vhodných úkrytov je obmedzený.
Pária sa na jeseň alebo na jar. Ak sa pária na jeseň, spermie ostanú vo vagíne samice do jari, lebo ovulácia vzniká len na jar. To sa týka všetkých našich netopierov okrem druhu lietavec sťahovavý (Miniopterus schreibersii), u ktorého dochádza k oplodneniu po spárení a vývoj plodu sa zastaví (latentná gravidita).[4] Gravidita trvá na Slovensku do júna, potom rodia jedno alebo zriedkavo dve holé mláďatá, ktoré samica spočiatku nosí na sebe a neskôr necháva v úkryte, kým hľadá potravu. Po zhruba 2 mesiacoch sa mláďatá osamostatňujú.
Početné ukážky starších systémov sú uvedené v práci Simmons (1998), dostupnej aj online: [5]
Stav systému na začiatku 21. storočia bol takýto (Zdroje systému: [6][7][8][9][10], zdroje slovenských názvov najmä:[11][12][13]) :
Netopiere/netopierotvaré:
Poznámky:
Na začiatku 21. storočia bolo pomerne rozšírené aj alternatívne delenie netopierov na taxóny Yinpterochiroptera (=Megachiroptera + Yinochiroptera) a Yangochiroptera (vymedzenie Yangochiroptera pozri vyššie). Toto delenie ale bolo sporné a podľa Agnarsson 2011 (pozri nižšie ) sa ukázalo, že v závislosti od výberu vzoriek a zvolenej metódy možno dospieť buď k výsledku, že je správne delenie na Megachiroptera a Microchiroptera, alebo k výsledku, že je správne delenie na Yinpterochiroptrea a Yangochiroptera. [14] Práca Tsagkogeorga et al. 2013 naopak tvrdí, že správne je len delenie na Yinpterochiroptera a Yangochiroptera [15]
Systém len pre recentné taxóny.
Netopiere/netopierotvaré:
Pri inom výbere vzoriek a inej metóde autorom v tej istej štúdii vznikol sčasti odlišný systém, okrem iného taký, že namieste delenia na Megachiropter a Microchiroptera je delenie na Yinpterochiroptera a Yangochiroptera. K tomu pozri aj vyššie poznámku v kapitole Konsenzus okolo roku 2010.
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Netopiere (rad)
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Netopiere (rad)
Netopiere alebo netopierotvaré (zastarano letúni; lat. Chiroptera) sú jedným z radov triedy cicavce.
Majú rôzne úlohy v ekosystémoch (aj pre ľudskú ekonomiku). Druhy živiace sa nektárom sú významní opeľovači, bylinožravé druhy rozširujú semená a hmyzožravé lovia značné množstvo škodcov.
Netopírji (znanstveno ime Chiroptera) so red sesalcev. So edini sesalci z letalno mreno, ki jim omogoča pravo letenje. Drugi sesalci so zmožni kvečjemu jadranja (npr. mrenarji). Krila netopirjev, pravilneje imenovana prhuti, so iz kožne mrene, ki se razpenja med dolgimi, tankimi prstki. Razpon prhuti sega od 15 cm (Kittijev pritlikavi netopir) do prek 1,5 m (leteče lisice). Večina vrst se pri nočnem lovu zanaša na eholokacijo. Veliki netopirji niso zmožni eholokacije; njihov gobec je podoben pasjemu.
Pogosti so v tropskih in zmerno toplih območjih.
Večina netopirjev med letom cvilka. Ti ultrazvočni signali se odbijajo od predmetov v okolici in nato netopirji slišijo svoje odmeve. Tako vedo kje je kakšna ovira v okolici. Človek signalov s prostim ušesom ne sliši, je pa to mogoče s posebnimi napravami.
Večinoma so nočna bitja in so vsejedi. Nekateri sesajo kri večjih živali, vendar se večina hrani z žuželkami, npr. nočnimi metulji ali nektarjem iz cvetlic. Nektar in kri ližejo z dolgim jezikom. Nekateri znajo loviti ribe. So zelo inteligentne živali.
Živijo v jamah, krošnjah, balkonih, drevesnih duplinah, netopirnicah, špranjah sten, na postrešjih cerkev, hlevov in zapuščenih objektov ter drugih stavb.
Svetli del dneva preživijo v zatočiščih (oz. bivališčih).
Izbirajo si zatočišča, ki imajo relativno konstantno temperaturo in vlažnost ter so varna pred plenilci.
Netopirjem se v času zimske otrplosti telesna temperatura spusti na 10 ˚C. Upade jim tudi število srčnih utripov iz 88 na le 25 do 45 udarcev na minuto, vdihnejo pa le vsakih 6 do 9 minut.
Netopirji so po številu vrst največji red sesalcev na slovenskem ozemlju. Tu živi po do zdaj zbranih podatkih 30 vrst, ki jih uvrščamo v štiri družine:[1]
Netopírji (znanstveno ime Chiroptera) so red sesalcev. So edini sesalci z letalno mreno, ki jim omogoča pravo letenje. Drugi sesalci so zmožni kvečjemu jadranja (npr. mrenarji). Krila netopirjev, pravilneje imenovana prhuti, so iz kožne mrene, ki se razpenja med dolgimi, tankimi prstki. Razpon prhuti sega od 15 cm (Kittijev pritlikavi netopir) do prek 1,5 m (leteče lisice). Večina vrst se pri nočnem lovu zanaša na eholokacijo. Veliki netopirji niso zmožni eholokacije; njihov gobec je podoben pasjemu.
Pogosti so v tropskih in zmerno toplih območjih.
Fladdermöss (Chiroptera) är efter gnagare den artrikaste däggdjursgruppen på jorden, med mer än 1 000 arter, vilka alla kan flyga. Deras flykt påminner om fåglarnas, men är ur evolutionssynpunkt utvecklad konvergent, alltså helt på egen hand.
Det vetenskapliga namnet Chiroptera betyder "handvinge".[1]
Arterna i ordningen varierar i storlek från de med en längd på bara omkring 3 centimeter och en vikt på 2 till 3 gram (till exempel trynfladdermus, Craseonycteris thonglongyai) till sådana med ett vingspann på närmare 1,5 meter och en vikt på 1,5 kilogram (hos flyghundar).[2] Gemensamt för alla arterna är vingarna, som består av hud utspänd mellan kroppssidorna och armens förlängda fingrar, utom tummen, som hos flertalet arter är fri och försedd med en klo. Hos flyghundar har även den andra tån (pekfingret) en klo.[3] Dessutom finns flygmembran mellan bakbenen som ofta är fäst vid en broskig hälsporre (calcar). Svansen (om så finns) kan vara inbäddad i denna hud. Det tunna flygmembranet innehåller blodkärl, muskler och nerver.[4]
Allmänt har fladdermöss päls på buken och på ryggen, och hos några arter täcker den även delar av flygmembranet. Hos de flesta arterna är grundfärgen brun- eller gråaktig med hår som kan vara enfärgad eller som kan ha två eller tre olikfärgade avsnitt. Några fladdermöss genomgår ett pälsbyte med varierande färg under olika årstider. Hos äldre exemplar kan pälsen vara blekare på grund av att den under längre tider kom i kontakt med avföring (guano) och urin. Vanligen har fladdermöss som lever i fuktiga regioner en mörkare päls.[4]
Antalet tänder varierar mellan 20 och 38, och liksom hos andra däggdjur är de olikartade (heterodonta).[5] Liksom hos de flesta andra däggdjur har unga fladdermöss mjölktänder. Hos flyghundar har mjölktänderna krökta spetsar och hos småfladdermöss finns ytterligare ett eller två utskott nära tandköttet. Ungar av familjen hästskonäsor tappar sina mjölktänder före födelsen. De permanenta tänderna utgörs av upp till två framtänder i överkäken samt av upp till tre framtänder i underkäken. I varje käkhalva förekommer en hörntand, upp till tre premolarer och ett varierande antal molarer.[6] Granskning av olikheter beträffande ytterst fina detaljer i tändernas utseende är till hjälp vid artbestämning av snarlika arter.
Synen är ganska bra hos flyghundar, som har stora ögon, men underutvecklad hos små fladdermöss.[3]. Småfladdermöss (Microchiroptera) är dessutom färgblinda.[4] Ett ibland förekommande rykte att fladdermöss skulle vara helt blinda är dock falskt.
Flera fladdermöss har en kännetecknande lukt som ofta kommer från ett körtelsekret. Hannar har ofta större doftkörtlar, och ibland saknar honor av samma art doftkörtlar. I några fall påverkas kroppslukten av djurets föda eller av bakteriernas fermentering i mag- tarmsystemet eller i körtlarna. Hos olika fladdermöss är doftkörteln täckt av hår som är tjockare än de vanliga kroppshåren. Dessa hår har strukturer på utsidan som liknar en kottes fjäll.[7]
Fladdermöss finns både i tropiska, subtropiska och tempererade delar av världen, men artrikedomen är störst i varma trakter och avtar längre norrut.[3] På vissa öar i Stilla havet (till exempel på Nya Zeeland) och Indiska oceanen var fladdermöss de enda däggdjuren före människans ankomst.[8] Fladdermöss saknas bara i polarregionerna och på några avlägsna öar i Oceanien.[9]
Massan av alla levande fladdermöss motsvarar massan av de övriga nu levande däggdjuren.[10]
Fladdermössen delas in i två underordningar, Megachiroptera och Microchiroptera. Megachiroptera innehåller enbart flyghundarna i familjen Pteropodidae. De kännetecknas av att de saknar ekolokalisering (med undantag av släktet Rousettus),[8] huvudsakligen äter frukt, och är betydligt större än övriga fladdermöss. Bortsett från vingarna liknar flyghundar ganska starkt ordningen primater och antogs därför tidigare av några zoologer vara "flygande apor" istället för fladdermöss. Efter nyare molekylärgenetiska undersökningar förkastades teorin. Ordningen Chiroptera är enligt dessa studier en monofyletisk grupp.[5]
Microchiroptera omfattar alla övriga fladdermusfamiljer. Dessa har vanligen ekolokalisering och är huvudsakligen små insektsätare.
Enligt Walker’s Bats of the World som utgavs 1994 innehåller underordningen Megachiroptera 166 arter och underordningen Microchiroptera 759 arter.[11] Sedan dess är flera nya arter beskrivna och flera tidigare underarter godkända som arter.
Fladdermöss uppkom troligen under krita i Nordamerika.[5] Det äldsta fossil som med säkerhet kan tillskrivas djurgruppen var Onychonycteris som hittades i Klippiga bergen och som enligt dateringen är 52 miljoner år gammal.[12] Entydiga fladdermössfossil från eocen finns även från Messels gruva.[5]
De flesta fladdermusarter är aktiva på natten. De bildar större grupper när de sover och hos vissa arter uppgår antalet individer i flocken till 20 miljoner.[8] Fladdermöss är den enda däggdjursgrupp som kan flyga aktivt; förmågan att sväva längre sträckor finns även hos några andra däggdjur.[3] Flyghastigheten kan uppgå till 50 km/h.[8] Beroende på art och utbredningsområde har fladdermöss olika viloplatser. De gömmer sig bland annat i källare eller på vinden i byggnader, de vilar i grottor och mindre bergssprickor eller använder ihåliga träd samt täta växtansamlingar som sovplats. Några fladdermöss sover i fågelbon, andra håller sig med fötterna fast på mindre grenar eller i trädens bark.[4]
Det finns härdiga fladdermöss som kan sova under varierande förhållanden och känsliga arter som behöver en viss luftfuktighet eller en fast ljusnivå vid viloplatsen. Oftast är de arter som håller vinterdvala eller intar ett stelt tillstånd (torpor) särskild känsliga för störningar. Beroende på art vilar individerna ensamma, i mindre flockar eller i stora kolonier. Flera arter kan bilda blandade kolonier.[4]
En del fladdermöss övervintrar i varmare regioner som kan ligga 1 000 km från den plats där de föder sina ungar.[5]
Fladdermöss använder även känseln för att navigera genom luften. I vingarna finns särskilda känselreceptorer, och de små hårstrån som växer därur registrerar luftmotstånd och annan information och överför denna till hjärnan. Fladdermusen korrigerar då kursen och undviker kollisioner. Denna upptäckt gjordes av den australiska professorn i neurovetenskap John Cook vid Ohio University.[13] På Mustaschfladdermusen sitter sådana hår i mungiporna.
Rörelseförmågan på land är beroende på art. Flera fladdermöss kan snabbt kravla på marken, och andra är skickliga klättrare.[4]
Fladdermössen är till största delen insektsätare, vilka jagar i mörkret med ekolokalisering, men många arter som till exempel långörad fladdermus och nordisk fladdermus jagar även med synen. Det finns dock även arter som är fruktätare, till exempel flera flyghundar och underfamiljen Stenodermatinae (familj bladnäsor) som båda förekommer i Amerika. Fladdermöss som äter frukter finns bara i tropiska och subtropiska regioner där det alltid förekommer färska frukter. En del arter lever på nektar och pollen. De tillhör bland annat släktgruppen Macroglossini (familj flughundar) och underfamiljen Glossophaginae (familj bladnäsor). Fladdermöss som äter pollen och nektar är små och har en lång nos samt en lång tunga. De spelar en betydande roll i växternas pollinering. Några arter är köttätare. De livnär sig bland annat av fåglar, grodor, ödlor och mindre däggdjur som gnagare och andra fladdermöss. Köttätare finns bland annat i underfamiljen Phyllostominae (familj bladnäsor) och i familjen storöronfladdermöss. Bara de tre arter som tillhör underfamiljen vampyrer (Desmodontinae) är blodätare.
Ljudet som används för ekolokaliseringen skapas hos småfladdermöss i struphuvudet och avges genom munnen eller genom näsborrarna. Flyghundar av släktet Rosettus producerar klickljudet däremot med tungan. Hos en del småfladdermöss är ljudnivån påfallande hög med upp till 110 decibel fram till 10 cm avstånd. För att skydda sig själv blockerar de sin hörsel när de skapar klickljudet. Ljuden kan vara en ren ton eller vara sammansatt av flera deltoner med olika frekvenser (ett ackord) med varierande inbördes styrka, som ger (klangfärgen). Hos flera arter förekommer båda varianterna samtidigt.[4]
Varje art har sin kombination av pulslängd, det tysta intervallet under avlyssningsperioden och frekvensomfånget. Analys av ljudinspelningar av fladdermössens rop ger fingervisning för artbestämning. Arten dvärgpipistrell skildes till exempel år 2000 från arten sydpipistrell på grund av olikartade ljudfrekvenser.[4] Däremot kan det finnas små variationer inom en art beroende på habitat, och när flera individer av samma art jagar samtidigt.[4]
Fördröjningen mellan en skrikpuls och det under tystnadsperioden mottagna ekot från samma puls analyseras, vilket ger information om avståndet till hindret. När ekot har samma frekvens som då skriket skapades, betyder det att föremålet (bytet) är orörligt. Byten identifieras som rörliga, sedan fladdermusen analyserat dopplereffekten i en följd av mottagna ekon. När frekvensen är stigande, minskar avståndet till bytet, och när frekvensen är fallande ökar avståndet. I det ögonblick en stigande frekvens plötsligt övergår till fallande (och ekot är som starkast) är bytet på allra närmaste håll.[4]
Hos alla fladdermöss förekommer någon form av fördröjning mellan kopulationen och ungens eller ungarnas födelse. Förseningen kan bero på att honan lagrar hannens sperma i sina könsdelar innan ägget eller äggen befruktas. En annan variant är att det befruktade ägget bara utvecklas till en blastocyst som senan förvaras fri i honans livmoder. Utvecklingen fortsätter när blastocysten inbäddas i livmoderväggen. Genom den tredje metoden bildas embryoet direkt och sedan inträffar en paus eller en långsam utveckling. Hos några fladdermöss äger två av tillvägagångssätten rum.[6]
Jämförd med andra mindre däggdjur blir fladdermöss gamla. Hos några arter når vissa individer en ålder av 30 år. Det äldsta kända exemplaret tillhörde med 41 år arten taigafladdermus (Myotis brandti). En viktig faktor som ökar livslängden är det mindre antalet aktiva fiender under natten.[14]
Många arter av fladdermöss är hotade eller sällsynta, ofta framförallt av habitatförlust.
I Sverige har man hittat 19 arter fladdermöss,[15] vilka alla tillhör familjen läderlappar. Samtliga arter av fladdermöss är sedan 1986 fridlysta i Sverige, först enligt jaktlagstiftningen (3:e paragrafen) och numera även enligt artskyddförordningen. Detta gäller trots att några Sverigelevande arter numera bedöms som livskraftiga (kod LC). Exempelvis Mustaschfladdermus finns ej längre med i 2015 års rödlista.[16]
Alla fladdermöss i Europa skyddas av konventionen EUROBATS - avtalet för skydd av europeiska fladdermuspopulationer. Avtalet skyddar fladdermössen, deras boplatser, övervintringsplatser och deras viktigaste jaktområden.
Till fladdermössens hjälp kan man i lämpliga habitat sätta upp speciella fladdermusholkar. Dessa skiljer sig från fågelholkar genom att ingången är i holkens undersida. Fladdermössens revir är mycket stora, många kilometer. Naturskyddsområden där man vill hjälpa fladdermöss måste därför vara tillräckligt stora, eller åtminstone erbjuda fredade kanaler mellan några mindre områden.
Hur fladdermöss beter sig i mötet med vindkraftanläggningar samt vilken risk det finns för kollisioner är svårt att studera och har hittills (2017) varit föga känt. I åtminstone ett fall har man hittat en död fladdermus intill ett vindkraftverk, vilket är ett indicium att en kollision med dödlig utgång inträffat.
Wikimedia Commons har media som rör fladdermöss.
Fladdermöss (Chiroptera) är efter gnagare den artrikaste däggdjursgruppen på jorden, med mer än 1 000 arter, vilka alla kan flyga. Deras flykt påminner om fåglarnas, men är ur evolutionssynpunkt utvecklad konvergent, alltså helt på egen hand.
Det vetenskapliga namnet Chiroptera betyder "handvinge".
Gacopjyrze (tyż zwane luftmyszy) sům jedyne cyckocze kere poradzům furgać. Tworzům jich własny rzůnd bjologiczny kery zawjero 17 familiji a ůngyfer 1100 zortůw. Prawje wszyske sům aktywne we nocy a bez dźyń śe sronjajům we jaskińach abo inkszych schowkach. Śpjům s łebym na důł. Żrům chroboki, uowoce, kwjoty (nektar), abo ptoki, żaby a inksze mołe zwjyrzynta. Ńykere (gacopjyrze wampiry) tyż cyckajům a żrům krew.
Yarasa (Latince: Chiroptera), uçma yeteneğine sahip memeliler takımı.
Yarasanın 200 cins ve 17 familya içinde 900 – 1000 türü vardır. Kanatları açık durumdaki boyları 5 cm'den 150 cm'ye kadar değişebilir. Dünyanın her bölgesinde yaşarlar, ancak tropikal bölgelerde sayıları daha fazladır. Yarasalar çok miktarda böcek tükettikleri için, dünyanın dengesi açısından büyük önem taşırlar. Yarasanın vücudu fareye benzer ve genellikle ince bir kürkle kaplıdır. Yarasaların kulakları çoğunlukla çok büyük ve kıvrımlıdır. Burun ve kulaktaki bu çıkıntılar, duyu organı görevi görür, ses titreşimlerini almaya ve iletmeye yarar. Bazı yarasalar yalnız yaşar, mağaralarda, yarıklarda, içi oyuk ağaçlarda veya tavan aralarında. Diğer türler ise sürüler halinde yaşar. Kuzey bölgelerdeki yarasalar kışın göç ederler veya kış uykusuna yatarlar. Yarasalar baş aşağı tutunarak uyurlar. Geceleri aktif olan yarasaların koklama ve tat alma duyuları çok iyi gelişmiştir. Meyveyle beslenenler dışında, yarasaların görme duyuları iyi gelişmemiştir. Çıkardıkları çok yüksek frekanslı ses dalgalarının, etraflarındaki cisimlere çarpıp geri dönmesi yardımıyla yönlerini bulurlar. Bu sesler, çoğunlukla insanlar tarafından duyulmaz. Birçok yarasa türünde, erkek ve dişi çiftleşme mevsimi dışında bir araya gelmez. Dişi çoğunlukla her yıl yaz aylarında bir tane yavru doğurur. Yeni doğan yavru birkaç gün anne tarafından taşınır, anne yavrunun yanında olmadığı zamanlarda ise yavru, tünekte bırakılır. Yavrular birkaç hafta içinde uçmaya başlar. Yarasaların yaşam süresi yaklaşık 20 yıldır.
Dünyada 18 familyaya bağlı, 986 tür yarasa varken Türkiye’de 4 familyaya bağlı, 30 tür yarasa bulunmaktadır.
Yarasa (Latince: Chiroptera), uçma yeteneğine sahip memeliler takımı.
Назва Vespertilioniformes пов'язана з назвою типового роду Vespertilio (Лилик) та назвою типової родини Vespertilionidae (Лиликові). Назва Chiroptera є описовою і пов'язана зі словами «рука» (chiero) та «крило» (ptera). Оскільки в Україні і загалом ув Європі поширені переважно «малі рукокрилі» з родини Vespertilionidae, яких називають кажанами, то назви «рукокрилі» і «кажани» за своїм обсягом у мірилі фауни України виявляються однаковими і тому сприймаються як синоніми (у тому числі й в українській Вікіпедії). Назву «кажани» коректно застосовувати тільки для позначення «малих рукокрилих» (Microchiroptera).
Раніше для позначення рукокрилих в Україні та інших країнах використовували назви, що згодом стали власними назвами окремих родів: пергач, лилик, нічниця, нетопир та ін. У незоологічній літературі (переважно російськомовній і радянських часів) часто вживали асоціативну назву «летючі миші», проте лиликовидні не мають жодного стосунку до ряду Мишеподібні (Muriformes) загалом або родини Мишевих (Muridae) зокрема.
Одна з найбільш спеціалізованих груп ссавців, більшість ознак якої пов'язана з пристосуваннями до активного польоту.
Близькими до лиликоподібних рядами ссавців є Кагуанові, або шерстокрили (Cynocephalidae), та Примати (Primates), з якими їх об'єднують у надряд Архонт (Archonta).
Нерідко рукокрилих включають до надряду Пеґасофери (Pegasoferae) разом з рядами Конеподібні (Perissodactyla), Хижі (Carnivora), Ластоногі (Pinnipedia), Панґоліни (Pholidota).
В останніх оглядах із систематики, ссавців рукокрилих відносять до надряду лавразіотерій.
Лиликоподібних (рукокрилих) звичайно поділяють на два підряди:
Крилан маріанський (Pteropus mariannus)
Ацеродон чубатий (Acerodon jubatus)
Нетопир карлик (Pipistrellus pipistrellus)
Вухань австрійський (Plecotus austriacus)
За іншими класифікаціями, ствердженими на основі молекулярних порівнянь, ці два підряди дещо перегруповані і наводяться під назвами «інь-рукокрилі» і «янь-рукокрилі» (назви запропоновані 1984 р. у праці Карла Купмена і нещодавно підтримані в низці «молекулярних» класифікацій, напр.[3]):
Ця зміна класифікації викликана більшою родинністю Rhinopomatidae, Rhinolophidae та Megadermatidae з криланами, ніж з кажанами; родини Emballonuridae і Nycteridae, навпаки, перенесені з Macrochiroptera у Yangochiroptera. Відомі також інші, «об'єднавчі» види класифікацій, зокрема й представлена нижче.
Пізніше для Yangochiroptera була запропонована уніфікована назва Vespertilioniformes (Hutcheon, Kirsch, 2006), але щоби обійти її преокупацію (Vespertilioniformes Zagorodnjuk, 1998[4]), запропонували вважати її описаною одночасно з назвою родини як «Vespertilioniformes Gray, 1821». Тоді ж для Yangochiroptera була запропонована уніфікована і типіфікована назва Pteropodiformes.
Загалом, відомо близько 1000 видів лиликоподібних, абсолютна більшість яких відноситься до підряду лиликовидих.
В обсязі фауни України класифікація рукокрилих виглядає так:
Найвідомішими представниками ряду в складі фауни України є пергачі та нетопири, які часто оселяються в будівлях людей і можуть залітати до кімнат через відкриті вікна, особливо під час полювання за комахами.
Ряд Chiroptera (Blumenbach, 1779)
Таксономічна таблиця написана на основі:
Kenneth David Rose. The beginning of the age of mammals. — JHU Press, 2006. — С. 158. — ISBN 0801884721.
В Європі координацією досліджень і стеженням за популяціями рукокрилих займається EUROBATs. В Україні дослідження кажанів ведуть зоологи з Українського теріологічного товариства НАН України, актив яких об'єднаний в Український центр охорони кажанів.
Bộ Dơi (danh pháp khoa học: Chiroptera) là bộ có số lượng loài nhiều thứ hai trong lớp Thú với khoảng 1.100 loài, chiếm 20% động vật có vú (đứng đầu là bộ Gặm nhấm chiếm 40% số loài). Từ Chiroptera trong tiếng Hy Lạp là ghép bởi 2 từ: cheir (χειρ) "bàn tay" và pteron (πτερον) "cánh". Như tên gọi, cấu tạo hai chi trước của chúng giống như bàn tay con người với các ngón tay được nối liền bởi màng da và tạo thành đôi cánh. (chính xác thì ở dơi cánh được tạo bởi màng da nối liền xương cánh tay và các ngón tay)
Dơi là động vật có vú duy nhất có thể bay được. Một số loài thú khác như chồn bay, sóc bay... trông có vẻ như có thể bay nhưng thực ra chúng chỉ có thể lượn - trong một khoảng cách có giới hạn. Khoảng 70% số loài dơi ăn sâu bọ, số còn lại chủ yếu ăn hoa quả và chỉ có vài loài ăn thịt. Dơi cần thiết cho sinh thái bởi chúng đóng vai trò thụ phấn hoa hay phát tán hạt cây, sự phân tán của nhiều loài cây lệ thuộc hoàn toàn vào dơi. Loài dơi nhỏ nhất là dơi mũi lợn Kitti chỉ dài 29–33 mm, nặng khoảng 2 gam. Loài lớn nhất là dơi quả đầu vàng lớn với sải cánh dài 1,5 m và cân nặng khoảng 1,2 kg.
Hóa thạch loài Onychonycteris finneyi vào khoảng 52 triệu năm tuổi, thuộc thế Eocen của kỷ Paleogen trong đại Tân Sinh, được tìm thấy ở Wyoming (Mỹ) năm 2003.
Loài dơi cổ này có cách bay và ngoại hình khác với loài những loài dơi ngày nay. Onychonycteris có móng trên cả năm đầu ngón mỗi chi trước, trong khi các loài dơi hiện đại có nhiều nhất hai móng. Chúng cũng có chi sau dài hơn và cẳng tay ngắn hơn dơi ngày nay, thuận tiện cho việc bám lên cành cây. Đôi cánh ngắn, rộng không làm chúng bay nhanh và xa như dơi hiện đại.Mặc dù đập cánh nhưng Onychonycteris cũng chỉ lượn từ cây này sang cây khác, phần lớn thời gian chúng chỉ leo và bám trên cây.
Các loài trong bộ này có nhiều nét chung với thú ăn sâu bọ và có thể coi như một nhánh Thú ăn sâu bọ thích nghi với vận chuyển bay. Chi trước biến đổi thành cánh da. Ngón tay, trừ ngón một rất dài và căng màng da mỏng không lông. Màng da nối không chỉ chi trước với chi sau và cả chi sau với đuôi. Cơ ngực lớn.
Dơi phát siêu âm với tần số 50.000 - 70.000 Hz. Nhờ tiếp nhận siêu âm vào tai, dơi có thể ước lượng khoảng xa của chướng ngại vật.
Tuy nhiên, bất cứ con dơi nào cũng không chỉ sử dụng duy nhất năng lực định vị thuần túy, mà còn kết hợp với sự quan sát từ đôi mắt trong khi bay lượn. Với loài dơi thường ăn hoa quả thì hệ thị giác của chúng rất phát triển, với vị trí ngay trên đầu. Riêng với loài ăn côn trùng lại có cặp mắt nhỏ hơn, thường được dùng để xác định cao độ so với mặt đất, nhận biết mức độ ánh sáng, phân biệt ngày đêm để chọn thời điểm đi săn thích hợp, đánh giá kích thước con mồi hay vật cản, cũng như định hướng lúc đang bay tìm mồi.[2]
Theo phân loại truyền thống có 2 phân bộ dơi là:
Cho dù được đặt tên như vậy nhưng không phải bất cứ loài dơi lớn nào cũng có kích thước lớn hơn các loài dơi nhỏ. Một số sự khác biệt chính giữa 2 phân bộ là:
Dơi con thường bị rơi xuống đất khi không được chăm sóc. Tuy nhiên dơi con có thể bám vào mẹ và cùng di chuyển, dơi con phát triển nhanh nên sẽ rất khó khăn nếu dơi mẹ phải mang một lúc nhiều con. Đó là lý do tại sao 1 năm dơi mẹ chỉ sinh 1 lần. Khả năng bay là bẩm sinh, tuy nhiên khi mới sinh đôi cánh của dơi quá nhỏ để bay, các loài dơi nhỏ (thuộc phân bộ Microchiroptera) bay được khi chúng được 6 đến 8 tuần tuổi trong khi các loài dơi lớn (thuộc phân bộ Megachiroptera) phải mất 4 tháng mới biết bay. Dơi trưởng thành khi được 2 năm tuổi. Tuổi thọ trung bình của dơi là 20 năm, tuy vậy số lượng dơi không được nhiều do tỉ lệ sinh thấp.
Trong văn hóa, dơi được tái hiện qua nhiều phim ảnh, tiểu thuyết, truyện tranh..., theo đó dơi thường được mô tả là một loài vật hút máu và có hại. Một số nhân vật hư cấu có liên quan đến dơi như Người dơi (Batman) của Mỹ là một anh hùng, Phi Thiên Biển bức Kha Trấn Ác - sư phụ của Quách Tĩnh hay Thanh Dực Bức vương Vi Nhất Tiếu trong tiểu thuyết của Kim Dung, Biên bức công tử trong tiểu thuyết của Cổ Long...
Trong văn hóa đại chúng của người Á Đông, dơi thường được trang trí trong các họa tiết để tượng trưng cho sự may mắn vì chữ dơi tiếng Hán là Bức đồng âm với từ Phúc có nghĩa là may mắn.
Loại dơi lớn.
Nơi cư ngụ của dơi lớn.
Nơi cư ngụ của dơi nhỏ.
Loại dơi nhỏ.
.jpg)
Từ điển từ Wiktionary Tập tin phương tiện từ Commons 
Văn kiện từ Wikisource 
Tủ sách giáo khoa từ Wikibooks 
Dữ liệu từ Wikidata 
Danh mục các loài từ Wikispecies Species author trên Wikispecies 
Tài liệu trên từ MediaWiki Bộ Dơi (danh pháp khoa học: Chiroptera) là bộ có số lượng loài nhiều thứ hai trong lớp Thú với khoảng 1.100 loài, chiếm 20% động vật có vú (đứng đầu là bộ Gặm nhấm chiếm 40% số loài). Từ Chiroptera trong tiếng Hy Lạp là ghép bởi 2 từ: cheir (χειρ) "bàn tay" và pteron (πτερον) "cánh". Như tên gọi, cấu tạo hai chi trước của chúng giống như bàn tay con người với các ngón tay được nối liền bởi màng da và tạo thành đôi cánh. (chính xác thì ở dơi cánh được tạo bởi màng da nối liền xương cánh tay và các ngón tay)
Dơi là động vật có vú duy nhất có thể bay được. Một số loài thú khác như chồn bay, sóc bay... trông có vẻ như có thể bay nhưng thực ra chúng chỉ có thể lượn - trong một khoảng cách có giới hạn. Khoảng 70% số loài dơi ăn sâu bọ, số còn lại chủ yếu ăn hoa quả và chỉ có vài loài ăn thịt. Dơi cần thiết cho sinh thái bởi chúng đóng vai trò thụ phấn hoa hay phát tán hạt cây, sự phân tán của nhiều loài cây lệ thuộc hoàn toàn vào dơi. Loài dơi nhỏ nhất là dơi mũi lợn Kitti chỉ dài 29–33 mm, nặng khoảng 2 gam. Loài lớn nhất là dơi quả đầu vàng lớn với sải cánh dài 1,5 m và cân nặng khoảng 1,2 kg.
Размеры рукокрылых — мелкие и средние: 2,5—40 см. Нектароядные виды очень маленькие[1].
Передние конечности превращены в крылья, но существенно иным образом, чем у птиц. Все пальцы «рук», кроме первого, у рукокрылых сильно удлинены и вместе с предплечьем и задними конечностями служат каркасом для кожной перепонки, образующей крыло. У большинства видов есть хвост, который обычно также охвачен летательной перепонкой. Перепонка пронизана сосудами, мышечными волокнами и нервами. Она может принимать существенное участие в газообмене рукокрылых, поскольку имеет значительную площадь и достаточно малый аэрогематический барьер[4]. В холодную погоду рукокрылые могут заворачиваться в свои крылья, как в плащ. Кости рукокрылых мелкие и тонкие, что является приспособлением к полёту.
Голова с широкой ротовой щелью, маленькими глазами и крупными, иногда сложно устроенными ушными раковинами с кожным выростом (козелком) у основания слухового прохода. У нектароядных видов имеется приспособление к такому типу питания: удлинённая коническая мордочка и длинный толстый язык, имеющий на конце множество щетинкообразных сосочков, которые помогают слизывать пыльцу[1].
Волосяной покров густой, одноярусный. Кожная перепонка покрыта редкими волосками. Локтевая и часто малая берцовая кость рудиментарны; лучевая кость удлинена и искривлена, длиннее плечевой; хорошо развита ключица; плечевой пояс более мощный, чем пояс задних конечностей. Грудина имеет небольшой киль. В связи с питанием животными или мягкими плодами пищеварительный тракт лишь в 1,5—4 раза превышает длину тела, желудок простой, слепая кишка часто отсутствует.
Органы осязания разнообразны и, кроме обычных осязательных телец и вибрисс, представлены многочисленными тонкими волосками, разбросанными по поверхности летательных перепонок и ушных раковин. Зрение обычно слабое и для ориентировки имеет малое значение; исключение составляют крыланы, использующие его для поиска плодов. Рукокрылые — дальтоники[1]. Слух исключительно тонкий. Диапазон слышимости огромный, в пределах от 12 до 190000 Гц.
Скелет крыла летучей мыши состоит из сильно удлинённых костей предплечья и пальцев, поддерживающих и натягивающих тонкую перепонку крыла. Она очень эластична и может растягиваться без разрыва в четыре раза[5]. Перепонка продолжается до задних конечностей, которые несколько меньше, чем у наземных млекопитающих аналогичного размера. Кожная летательная перепонка натянута между вторым-пятым пальцами передних конечностей, предплечьем, плечом, боками тела, задними конечностями и хвостом. Короткий первый палец передних конечностей имеет коготь. Многие летучие мыши имеют также хвостовую перепонку между задними конечностями. Уникальная кость, называемая шпорой, отходит от пятки и поддерживает заднюю кромку перепонки. Совершая движения пальцами, руками, ногами и шпорами, летучие мыши могут управлять своими крыльями бесчисленным количеством способов, что делает их превосходными летунами.
Вопреки распространённому мнению рукокрылые могут взлетать не только с высоко расположенных пунктов (потолка пещеры, ствола дерева), но и с ровной земли и даже с водной поверхности. В этом случае взлёт начинается с прыжка вверх, происходящего в результате сильного порывистого движения передних конечностей.
Худшие летуны — крыланы и примитивные кожаны: их крылья широкие, с почти округлёнными концами, а плечевой сустав одинарный. У остальных видов возникает вторая суставная поверхность, на которую опирается особый вырост плечевой кости. У лучших летунов — бульдоговых летучих мышей — крылья длинные, серпообразные изогнутые.
Мускулатура крыла летучих мышей расположена иначе, чем у птиц. У птиц крыло поднимает подключичная мышца, а опускает — большая грудная; обе мышцы прикреплены к грудине. У летучих мышей крыло поднимают несколько мелких мышц, а опускают три мускула; из них только грудной мускул прикрепляется к грудине[6]. Теплоотдача с относительно большой поверхности крыльев сокращается тем, что её температура из-за слабого кровоснабжения примерно на 7—9 °C ниже температуры тела.
Приспособлением к полёту является и привычка освобождать кишечник почти каждый раз после пробуждения. Таким образом рукокрылые облегчают свой вес[1].
Для ориентации в пространстве многие виды рукокрылых используют эхолокацию: издаваемые ими ультразвуковые импульсы отражаются от предметов и улавливаются ушными раковинами. В полёте летучие мыши издают ультразвуки с частотой от 30 до 70 тыс. Гц. Звуки издаются прерывисто, в виде импульсов длительностью 0,01—0,005 секунды. Частота импульсов изменчива в зависимости от расстояния между зверьком и препятствием. При подготовке к полёту зверёк издаёт от 5 до 10, а перед препятствием — до 60 импульсов в секунду. Отражённые от препятствия ультразвуки воспринимаются органами слуха зверька, что и обеспечивает ориентировку в полёте ночью и добычу летающих насекомых. Интенсивность ультразвуковых сигналов очень велика, например, у малайской летучей мыши равняется 145 децибелам, поэтому хорошо, что человеческое ухо не способно их услышать[1].
Эхолокация позволяет рукокрылым контролировать высоту полёта, маневрировать в густом лесу, находить дорогу к днёвке и уверенно преследовать добычу. При полёте в среде, обильной препятствиями, например, в зарослях джунглей, каждый ультразвуковой крик вызывает множество отражённых звуков, однако, вероятно, зверьки фиксируют одновременно только эхо-сигналы от ближайшего предмета и, возможно, от предметов, расположенных на одной линии где-то на расстоянии, но не от всех. Во время охоты им становится известно не только расстояние до цели, но и направление её полёта, а также то, к какой разновидности добычи она принадлежит. Точное расстояние, с которого рукокрылое может это определить, пока не известно, и, возможно, это зависит от биовида охотника, размера добычи и скорости охотника и добычи[1].
У некоторых рукокрылых, в частности фруктоядных, а также питающихся крупными насекомыми, пауками, скорпионами и мелкими позвоночными, эхолокационные сигналы слабее и очень коротки. Эхолокационные аппараты различаются для каждого из видов рукокрылых, у некоторых они отличаются незначительно, а у других — очень сильно[1].
Кроме ультразвука, летучие мыши пользуются и обычными звуковыми сигналами, в основном для общения. Эти звуки обычно лежат на пороге человеческого восприятия. Дети слышат цвирканье и писк большинства видов, пожилые люди — лишь немногих.
У рукокрылых также обнаружены сложные песни, которые исполняются для разных целей: при ухаживании самца за самкой, для опознавания друг друга, обозначения социального статуса, определения границ территории и сопротивлении чужакам, при воспитании детёнышей. Эти песни напоминают птичьи, и среди млекопитающих рукокрылые — единственные, кроме человека, использующие настолько сложные голосовые последовательности для общения. Однако песни лежат в ультразвуковом диапазоне, и человек может услышать лишь те фрагменты, которые были спеты в более низких частотах[7].
Поскольку рукокрылые ведут скрытный образ жизни и малы по размеру, увидеть их можно нечасто[1]. Многие из них — ночные или сумеречные животные. Некоторые виды зимой впадают в спячку, другие мигрируют.
Рукокрылых можно встретить в пещерах и гротах, в земляных норах, в колодцах, в дуплах деревьев, в кучах камней, на чердаках, на колокольнях, под крышами домов и в птичьих гнёздах, под мостами и в других местах. Днёвка растительноядных видов не представляет собой приятного места. Зверьки, слетаясь в пещеру на отдых, несут с собой кусочки фруктов, которые вместе с помётом часто роняют на дно пещеры. Грязь частично загораживает вход в пещеру, и там образуется стоячее озеро, вместе с грязью превращающееся в зловонное месиво[1].
В пещерах или на ветках деревьев, рукокрылые висят вниз головой, уцепившись задними лапами. Это обеспечивает им безопасность от наземных хищников[1].
В период бодрствования обмен веществ идёт весьма интенсивно, и нередко за сутки летучие мыши съедают пищи по массе в размере, равном примерно массе собственного тела.
Питаются рукокрылые насекомыми (большинство летучих мышей насекомоядны, таких около 625 видов), фруктами или рыбой, разные виды специализируются на разной пище. Встречаются и хищники, питающиеся в основном мелкими позвоночными (птицами, грызунами, земноводными, рептилиями и рукокрылыми) — некоторые представители семейств копьеносых (Megadermatidae), щеломордых (Nycteridae) Старого Света и листоносых (Phyllostomidae) Нового Света[8]. Иногда охотятся на мелкую рыбу и водных членистоногих отдельные виды семейств рыбоядных летучих мышей (Noctilionidae, Noctilio leporinus) и Гладконосые летучие мыши (Vespertilionidae, Myotis vivesi, Myotis adversus).
Американские вампиры из семейства Phyllostomidae (три вида из тропиков Нового Света) нападают на крупных животных, резцами срезают кусочки кожи и слизывают кровь. Например, кровью птиц питаются Diaemus youngi и Diphylla ecaudata, а кровью млекопитающих — Desmodus rotundus.
К преимущественно фруктоядным и нектароядным формам относится около 260 видов Chiroptera (Крыланы Старого Света и несколько подсемейств Phyllostomidae Нового Света[8]). Цвет плодов и цветов (зеленоватых или коричневых) для рукокрылых не важен ввиду их дальтонизма, они отыскивают пищу по форме и запаху[1]. Часто зверьки висят на одной лапе и откусывают маленькие кусочки от плода, зажатого в другой лапе. Некоторые питаются цветами, съедая их целиком, другие пьют нектар. Поскольку поедаемый нектар богат сахарами и беден другими биологически активными веществами, в рацион нектароядных входят также цветочная пыльца, которую они слизывают, и, иногда, насекомые. Также рукокрылые могут пить забродивший пальмовый сок, собранный в вёдрах жителями Шри-Ланки и Филиппин для приготовления тодди. Опьянение заставляет таких зверьков летать неровно, зигзагообразно[1].
Способы охоты многообразны. Полёт охотников за насекомыми кажется нестабильным из-за того, как стремительно они летают и как много добычи ловят. В лабораторных условиях они показывают результат до 15 мух-дрозофил в минуту. Для опознания и ловли насекомого им требуется всего полсекунды, и при этом совершаются различные манёвры: петля, поворот, пикирование и пр. Крылья и межбедренные перепонки тоже используются в охоте, задерживая, улавливая добычу и направляя к пасти. Рыбоядные виды охотятся при помощи эхолокации для обнаружения рыбы, пикируют и ловят её когтистыми задними лапами с поверхности воды[1].
Для переноса добычи некоторые виды используют защёчные мешки. Например, летучая мышь-рыболов разгрызает пойманную рыбку на части, помещает в защёчные мешки и продолжает охоту[1].
Рукокрылые прибегают к геофагии — поеданию грязи и вылизыванию камней, чтобы нейтрализовать действие растительных ядов, которые по неосторожности съедают вместе с фруктами. Без помощи природных противоядий рукокрылые способны выжить сами, но не могут защитить от ядов детёнышей[9].
Исследования, выполненные на летучих мышах международной командой зоологов под руководством Кристиана Фойгта из берлинского Зоологического института имени Лейбница, показали, что в список функций минералов как биологически активных веществ входит также детоксикация (в зелёных частях плодов в большом количестве образуются растительные яды). Учёные решили проверить, как летучие мыши решают эти проблемы с помощью лизунцов, которые в тропиках зачастую сочетаются с выходом на поверхность минеральной воды[9].
Для этого зоологи отлавливали фруктоядных летучих мышей вида Artibeus obscurus и всеядных Carollia perspicillata, способных питаться и фруктами, и насекомыми. Вылов и забор небольших кусочков ткани крыла осуществляли как просто в джунглях Амазонки, так непосредственно рядом с минеральными лизунцами. После этого в биологическом материале исследовали содержание изотопов азота и минералов, что характеризовало частоту визитов к источникам. Было установлено, что фруктоядные рукокрылые посещали источники минеральных веществ значительно чаще, чем всеядные, но только в период беременности и выкармливания детёнышей. При этом содержания минералов в тканях будущих матерей было более чем достаточно, чтобы поддерживать себя в форме и растить потомство. Это не мешало им пить богатую солями воду и есть насыщенную грязь, которые, ко всему прочему, неплохо компенсировали действие растительных токсинов — алкалоидов, гликозидов и разнообразных кислот, которые спелые фрукты содержат в избытке. Однако если на взрослую особь яды практически не действуют, то с детёнышами ситуация иная. Поэтому рукокрылые в период беременности и кормления интенсивнее очищают свой организм от токсинов, чтобы обезопасить потомство[9].
Основной способ передвижения рукокрылых — машущий полёт. Однако некоторые биовиды способны резво бегать на четырёх конечностях, опираясь на сгибы крыльев, плавать и взлетать с воды.
Все виды рукокрылых владеют тактикой приземления вниз головой. По данным доктора Даниэла Рискина (англ. Daniel K. Riskin) из Университета Брауна (Провиденс, США), впервые такие приёмы появились у летучих мышей ещё 50 миллионов лет назад[10].
Завершение полёта связано с особым риском — нужно сбросить скорость, но не упасть. Птицы делают это с помощью крыльев, но летучие мыши завершают полёт, выполняя специальные манёвры, получившие название тактики «четыре касания» и «два касания». Для благополучного приземления вниз головой им приходится совершать сложные акробатические трюки. Кроме того, адаптация к полёту создаёт дополнительные трудности при посадке: у летучих мышей самые лёгкие и хрупкие кости среди всех млекопитающих — для уменьшения массы тела и смещения центра тяжести. В результате конечности испытывают большую ударную нагрузку и могут быть повреждены. Поэтому в ходе эволюции летучие мыши стали максимально сокращать нагрузку на кости при приземлении и научились разным приёмам акробатики. Различные виды летучих мышей используют различные тактики[10].
Этот аспект исследовался командой хироптерологов под руководством доктора Даниэла Рискина. Для проведения эксперимента были взяты выращенные в неволе рукокрылые видов малайский коротконосый крылан (Cynopterus brachyotis), очковый листонос (Carollia perspicillata) и землеройкообразный длинноязыкий вампир (Glossophaga soricina), предоставленные одной из лабораторий Гарвардского университета. Учёные сконструировали специальное закрытое помещение, поместив на потолке решётку, на которую летучие мыши могли приземляться. Затем туда поочерёдно запускались подопытные животные, а их полёты и приземления фиксировала скоростная камера[10].
Тактика «четырёх касаний» была зафиксирована у малайского коротконосого крылана. Хироптеры подлетали к потолку с расправленными крыльями. Как только происходило соприкосновение с потолком, конечности вытягивались, и животные хватались за решётку большими пальцами передних конечностей одновременно с пальцами задних конечностей. Затем они совершали кувырок назад через голову и повисали вниз головой. При таком приземлении крылан испытывает четырёхкратные перегрузки. Иногда при таком приземлении рукокрылые даже ударялись головой о потолок. Биовиды, применяющие такую тактику, чаще приземляются на деревья, поскольку питаются растительной пищей. Эта среда сама по себе не такая жёсткая, как каменные стены пещеры[10].
Тактика «двух касаний» используется очковым листоносом и землеройкообразным длинноязыким вампиром. Они подлетали перпендикулярно к поверхности решётки, но в самый последний момент отклонялись вправо или влево. А затем хватались за решётку, но уже только пальцами задних конечностей. Такое приземление гораздо более плавное, а перегрузки при ударе составляют всего одну треть веса тела животного. Тактика применяется насекомоядными летучими мышами и вампирами, которые приземляются на каменные стены пещер. По мнению Даниэла Рискина, такие летучие мыши имеют эволюционное превосходство, поскольку при приземлении испытывают гораздо меньшую силу удара[10].
При ухаживании самцы поют индивидуальные песни, сочетая слоги в разных вариациях. У бразильского складчатогуба зов может включать от 15 до 20 слогов[7].
Сексуальная активность большинства видов не изучена из-за трудности наблюдения. Рукокрылые размножаются в основном в труднодоступных местах, таких как глубокие пещеры, трещины или дупла деревьев. Поэтому существуют данные менее чем о 0,9 % биовидов[11].
У индийских коротконосых крыланов и летучих лисиц зарегистрирован оральный секс. 70 % самок коротконосых крыланов, наблюдаемых в ходе эксперимента, лизали половой член партнёра перед совокуплением, что приводило к увеличению времени полового акта примерно в два раза[12], а самцы летучих лисиц вылизывали половые органы самок, чтобы подготовить тех к совокуплению и, вероятно, удалить из тела самки сперматозоиды, оставленные прошлыми сексуальными партнёрами[11].
Чаще всего самка рождает только одного, голого и слепого детёныша, которого выкармливает молоком. Иногда, пока детёныш ещё маленький, он летает с матерью на охоту, крепко уцепившись за её шерсть. Впрочем, этот способ скоро становится недоступным для них, потому что детёныши быстро растут. Тогда мать оставляет его висящим в убежище и после охоты находит среди множества чужих, используя эхолокацию, положение и запах[1].
Летучие мыши играют важную роль в экосистемах, так как в большом количестве потребляют насекомых, вредящих сельскому и лесному хозяйству и переносящих возбудителей опасных болезней (малярия, лейшманиоз и др.).
Плодоядные виды способствуют распространению семян. Плоды на соответствующих деревьях расположены в стороне от основной кроны и защитных шипов, что облегчает доступ к ним рукокрылых. Плоды также имеют тухлый, кислый или мускусный запах и содержат одно крупное или несколько небольших семян. Зверьки съедают только мякоть, а семена выкидывают, тем самым помогая древесным видам распространяться. Нектароядные виды, соответственно, опыляют растения, цветки которых специально адаптированы к рукокрылым[1].
Но также рукокрылые сами являются переносчиками опасных для человека вирусов, в том числе и бешенства[13]. Недавно для некоторых видов (прудовых ночниц и северного кожанка) был впервые на Урале описан феномен формирования локальных очагов радиоактивного загрязнения местности[14].
В малолесных районах центра европейской части СССР истребление летучими мышами вредителей леса на 10 % ускоряло его рост.
Летучие мыши совершают длительные перелёты на зимовки, порой в общих смешанных стаях вместе с насекомоядными птицами. В умеренных широтах рукокрылые совершают сезонные миграции.
О дальних перелётах летучих мышей упоминается в зоологической литературе XIX века.
Рукокрылых часто уничтожают несведущие люди, подростки и дети, не имеющие представления о значении зверьков. Опасность для летучих мышей представляют ветряки, наносящие им баротравму при их попадании в область пониженного давления у конца лопастей[15].
Организации охраны рукокрылых способствуют сведения о местах их скоплений, случаях массовой гибели, встречах с окольцованными зверьками, массовом сезонном перелёте и подобном.
На первом Всесоюзном совещании по рукокрылым в 1974 году в Ленинграде было признано необходимым проведение активной пропаганды среди широких слоев населения значения и охраны рукокрылых с использованием для этого всех СМИ.
Рукокрылые, в первую очередь летучие мыши, в Европе с давних времён имеют дурную славу. Их изображают в качестве классической свиты для ведьм и колдунов.
Фруктоядные рукокрылые могут причинять значительный ущерб садам.
В Южной Америке древние инки использовали мех летучих мышей для украшения одежды, носить которую имели право только члены царствующей фамилии. В Восточной Азии, Океании и Африке мясо рукокрылых употребляется в пищу.
Рукокрылые стали привлекать внимание учёных в начале XX века. В 70-80-х годах в СССР прошло три всесоюзных совещания по рукокрылым, где обсуждались особенности эхолокации летучих мышей, сложнейшие биохимические процессы в центральной нервной системе рукокрылых, меры по улучшению охраны рукокрылых, вопросы классификации и др.
Возникла также дискуссия по поводу названия «летучие мыши». Отдельные специалисты показывали его неправильность, ссылаясь на отсутствие родства между рукокрылыми и грызунами. Ранее термин «летучие мыши» обозначал весь отряд, а не подотряд; советский комитет по зоологической номенклатуре решил, что, во избежание путаницы, за отрядом нужно оставить его старое наименование — «рукокрылые».
Исследование полёта рукокрылых интересно не только в рамках хироптерологии, но и с целью создания махолётов с крыльями подобной конструкции. Идея такого летательного аппарата была высказана ещё в XV веке итальянским художником и учёным Леонардо да Винчи. В исследованиях заинтересованы Национальный научный фонд США и управление научных исследований ВВС США[5].
Для исследования рукокрылых из диких популяций учёные посещают их пещеры-днёвки, которые бывают очень грязными и вонючими, чтобы отловить нужных особей. Яркий луч фонаря пугает висящих на своде зверьков, из-за чего они многочисленно срываются с места и мечутся по пещере. Такое зрелище способно смутить не только новичка, но и опытного хироптеролога[1].
Нектароядные рукокрылые могут хорошо себя чувствовать при содержании в вольерах. Их кормят составом, несколько отличающимся от искусственной пищи для колибри: сгущённое молоко, разведённое в воде до консистенции обычного молока, с добавлением соответствующих биовиду порошкообразных биологически активных добавок к пище. Состав наливают в мензурку и прикрепляют к стене, откуда зверьки его пьют[1].
Пойманные насекомоядные должны кормиться первые несколько дней из рук и только потом начинают самостоятельно поедать мучных червей[1].
В XX веке отряд рукокрылых группировали вместе с шерстокрылами, тупайеобразными и приматами в надотряд Archonta. По современным взглядам, рукокрылых относят к надотряде лавразиотерий (Laurasiatheria), рассматривая в составе клады Ferungulata, либо как сестринскую к ней. Филогению отряда в надотряде ларазиотерий отражает следующая кладограмма[16][17]:
Лавразиотерии (Laurasiatheria)Насекомоядные (Eulipotyphla)
Рукокрылые (Chiroptera)
Непарнокопытные (Perissodactyla)
Китопарнокопытные (Cetartiodactyla)
Хищные (Carnivora)
Панголины (Pholidota)
Традиционно рукокрылых делят на два подотряда: крыланы (одно семейство) и летучие мыши (17 семейств). Ранее высказывались предположения, что эти группы развивались независимо, и их сходство конвергентно, но последние генетические исследования показывают, что у них был общий летающий предок. Следовательно, объединение их в один отряд закономерно.
Известно около 1300 видов рукокрылых (около пятой части всех млекопитающих).
В настоящее время систематика рукокрылых выглядит следующим образом:
В традиционной, основанной только на морфологических данных, схеме Yinochiroptera и Yangochiroptera было принято объединять в подотряд Microchiroptera (на правах инфраотрядов), «противопоставляемый» подотряду крыланов (Megachiropera). Однако, по данным анализа ДНК (и, отчасти, по кариологическим данным) Pteropodidae представляет собой сестринскую группу к Rhinolophoidea, и их было предложено объединять под названием Yinpterochiroptera. Альтернативой (впрочем, практически не принятой систематиками) является рассмотрение всех трех групп в качестве самостоятельных подотрядов.
Hipposideridae иногда рассматривается как подсемейство в составе Rhinolophidae, чему противоречат данные о времени их дивергенции (средний эоцен). В свою очередь, из Hipposideridae недавно в качестве отдельного семейства были выделены Rhinonycteridae, также представляющее очень древнее ответвление ринолофоидного ствола. Семейство Rhinopomatidae иногда объединяют вместе с Crazeonycteridae в отдельное надсемейство Rhinopomatoidea, однако более близкое родство этих двух семейств друг с другом, чем с прочими ринолофоидами, не однозначно. Nycteridae в прошлом часто включали в состав Yinochiroptera и даже в надсемейство Rhinolophoidea, сейчас рассматривают как сестринскую группу к Emballonuridae и, соответственно, член Emballonuroidea. Miniopteridae ранее обычно рассматривали как подсемейство в составе Vespertilionidae. Род Cistugo, ранее традиционно включаемый в Myotinae, недавно выделен в особое семейство. Трибу Antrozoini из семейства Vespertilionidae иногда возводят в ранг подсемейства или даже семейства, сближаемого с Molossidae. Ни одна из этих трактовок не находит поддержки со стороны молекулярной генетики. Последнeе надсемейство иногда разделяют на три: Nataloidea, Vespertilionoidea s. str. (Vespertilionidae + Miniopteridae + Cistugidae) и Molossoidea.
Размеры рукокрылых — мелкие и средние: 2,5—40 см. Нектароядные виды очень маленькие.
Передние конечности превращены в крылья, но существенно иным образом, чем у птиц. Все пальцы «рук», кроме первого, у рукокрылых сильно удлинены и вместе с предплечьем и задними конечностями служат каркасом для кожной перепонки, образующей крыло. У большинства видов есть хвост, который обычно также охвачен летательной перепонкой. Перепонка пронизана сосудами, мышечными волокнами и нервами. Она может принимать существенное участие в газообмене рукокрылых, поскольку имеет значительную площадь и достаточно малый аэрогематический барьер. В холодную погоду рукокрылые могут заворачиваться в свои крылья, как в плащ. Кости рукокрылых мелкие и тонкие, что является приспособлением к полёту.
Голова с широкой ротовой щелью, маленькими глазами и крупными, иногда сложно устроенными ушными раковинами с кожным выростом (козелком) у основания слухового прохода. У нектароядных видов имеется приспособление к такому типу питания: удлинённая коническая мордочка и длинный толстый язык, имеющий на конце множество щетинкообразных сосочков, которые помогают слизывать пыльцу.
Волосяной покров густой, одноярусный. Кожная перепонка покрыта редкими волосками. Локтевая и часто малая берцовая кость рудиментарны; лучевая кость удлинена и искривлена, длиннее плечевой; хорошо развита ключица; плечевой пояс более мощный, чем пояс задних конечностей. Грудина имеет небольшой киль. В связи с питанием животными или мягкими плодами пищеварительный тракт лишь в 1,5—4 раза превышает длину тела, желудок простой, слепая кишка часто отсутствует.
Органы осязания разнообразны и, кроме обычных осязательных телец и вибрисс, представлены многочисленными тонкими волосками, разбросанными по поверхности летательных перепонок и ушных раковин. Зрение обычно слабое и для ориентировки имеет малое значение; исключение составляют крыланы, использующие его для поиска плодов. Рукокрылые — дальтоники. Слух исключительно тонкий. Диапазон слышимости огромный, в пределах от 12 до 190000 Гц.
Приспособления к полётуСкелет крыла летучей мыши состоит из сильно удлинённых костей предплечья и пальцев, поддерживающих и натягивающих тонкую перепонку крыла. Она очень эластична и может растягиваться без разрыва в четыре раза. Перепонка продолжается до задних конечностей, которые несколько меньше, чем у наземных млекопитающих аналогичного размера. Кожная летательная перепонка натянута между вторым-пятым пальцами передних конечностей, предплечьем, плечом, боками тела, задними конечностями и хвостом. Короткий первый палец передних конечностей имеет коготь. Многие летучие мыши имеют также хвостовую перепонку между задними конечностями. Уникальная кость, называемая шпорой, отходит от пятки и поддерживает заднюю кромку перепонки. Совершая движения пальцами, руками, ногами и шпорами, летучие мыши могут управлять своими крыльями бесчисленным количеством способов, что делает их превосходными летунами.
Вопреки распространённому мнению рукокрылые могут взлетать не только с высоко расположенных пунктов (потолка пещеры, ствола дерева), но и с ровной земли и даже с водной поверхности. В этом случае взлёт начинается с прыжка вверх, происходящего в результате сильного порывистого движения передних конечностей.
Худшие летуны — крыланы и примитивные кожаны: их крылья широкие, с почти округлёнными концами, а плечевой сустав одинарный. У остальных видов возникает вторая суставная поверхность, на которую опирается особый вырост плечевой кости. У лучших летунов — бульдоговых летучих мышей — крылья длинные, серпообразные изогнутые.
Мускулатура крыла летучих мышей расположена иначе, чем у птиц. У птиц крыло поднимает подключичная мышца, а опускает — большая грудная; обе мышцы прикреплены к грудине. У летучих мышей крыло поднимают несколько мелких мышц, а опускают три мускула; из них только грудной мускул прикрепляется к грудине. Теплоотдача с относительно большой поверхности крыльев сокращается тем, что её температура из-за слабого кровоснабжения примерно на 7—9 °C ниже температуры тела.
Приспособлением к полёту является и привычка освобождать кишечник почти каждый раз после пробуждения. Таким образом рукокрылые облегчают свой вес.
關於与「蝙蝠」名称相近或相同的条目，請見「蝙蝠 (消歧义)」。蝙蝠，又名蟙䘃（音同“職墨”），是对翼手目（学名：Chiroptera）动物的通称，翼手目是哺乳动物中仅次于啮齿目动物的第二大类群，现生种共有19科185属962种，除极地和大洋中的一些岛屿外，分布遍于全世界。蝙蝠是唯一會飛的哺乳类。
始新世的蝙蝠翼膜已经与现代类型相近，其起源可以追溯到更早的时期。翼手目可能起源于类似食虫目的最原始的真兽类。
曾经有一些學說認為翼手目的两个亚目有不同的进化线路：大蝙蝠亚目（Megachiroptera）与灵长目亲缘非常近，小蝙蝠亚目（Microchiroptera）与食虫目亲缘近。但以目前從DNA的分析認為，蝙蝠的兩個亞目是從同一個來源所演化而來。甚至發現，有些小翼手亚目的蝙蝠的血緣更親近於某些大翼手目的蝙蝠，因此重新将与狐蝠科较近的类群分类成阴翼手亚目，而与蝙蝠科较近的类群则为阳翼手亚目。並且相信兩個亞目都是從會飛行的共同祖先演化而來。
翼手目的动物在四肢和尾之间覆盖着薄而坚韧的翼膜可以像鸟一样鼓翼飞行，这一点是其他任何哺乳动物所不具备的，为了适应飞行生活，翼手目动物进化出了一些其他类群所不具备的特征，这些特征包括特化伸长的指骨和链接其间的皮质翼膜，前肢拇指和后肢各趾均具爪可以抓握，胸骨进化出了类似鸟类的龙骨突，以利胸肌着生，拥有发达的听力等。
作为哺乳动物中唯一能飞的动物，蝙蝠的新陈代谢非常快，这对机体产生各种各样的损伤，如活性氧、DNA复制错误等。但蝙蝠的寿命却很长，有些种类的蝙蝠的寿命可以超过40年。研究表明，蝙蝠基因组里面有更多有关基因修复的基因，并且表达量远远高于其他哺乳动物。这些DNA修复基因在抑制病毒复制方面有着显著的作用，所以虽然蝙蝠携带很多致命病毒，但是病毒的复制在蝙蝠的体内是被严重抑制的。
蝙蝠是多种人类病毒的源头，如狂犬病毒、埃博拉病毒、SARS的原型病毒、MERS的原型病毒等。
过去，分类学家依据体型将翼手目可以分為兩個亞目：大翼手亞目和小翼手亞目，又被稱為食果蝠和食蟲蝠。正如它們的名字，前者體形較大，多以水果為食，如著名的狐蝠，翼展可達90釐米之巨；後者體形遠較前者為小，除了食蟲外，還有食肉和血，不過也有與大蝙蝠亞目食性相同的成員。
后来的基因分子研究显示，这样的分类无法反映蝙蝠之间的真正亲缘关系，于是依分子研究结果，重新将翼手目整理成两个亚目：阴翼手亚目及阳翼手亚目。
蝙蝠科是小蝙蝠亞目下的一科，約有300多種。
大蝙蝠亚目的蝙蝠视力好，眼睛大，主要依靠视觉来辨别物体；小蝙蝠亚目的成员通常视力退化，眼睛小，主要依靠回声来辨别物体，有一些种类的面部进化出特殊的增加声纳接收的结构，如鼻叶、脸上多褶皱和复杂的大耳朵。
夜行性，通常為群體活動，可達百萬隻，有些溫帶地區的種類在冬季前會有遷徙行為，主要棲息於洞穴、樹洞、森林中，一年繁殖一次，妊娠約2-6個月，一次生產一胎。
分布在热带和亚热带的蝙蝠许多以植物的果实为食，它们的食量很大。
约有70%的蝙蝠捕食昆虫，它们通常发出超声波探索猎物，多在空中捕食。蝙蝠捕食猎物十分敏捷，通过高速摄影发现，某些蝙蝠直接用口捕食，有些用翅膀拦截猎物到嘴里，有的用尾膜像勺子一样将虫子舀到嘴里，捕食方法十分多样。蝙蝠的食虫量很大，每个晚上能吃掉约三分之一自重的昆虫。
食肉的蝙蝠很少，可能有两种假吸血蝠经常捕食啮齿类、小型鸟类、蛙和蜥蜴[1]，目前对它们的行为了解很少，也不能确定它们是否是主动捕食。
食鱼的蝙蝠仅有墨西哥兔唇蝠、索诺拉鼠耳蝠和大足鼠耳蝠。食鱼蝙蝠的特点是腿长脚大，趾上有锋利的钩形爪。捕食时多贴近水面，用超声波探测小鱼激起的浪花，伺机用脚抓住猎物。
吸蜜的蝙蝠在生活习性上与蜂鸟有相似之处。它们演化出适宜吸蜜的特征，比如口鼻长且细，下颚骤然减小，有细长且延展性好的舌头。在吸蜜的同时，蝙蝠也为植物传粉，尤其是一些在夜间开放的植物（如葫芦树、仙人掌等）。
夜明砂是中藥的一種，原名天鼠屎，生藥為蝙蝠類動物的糞便，具有清肝熱、散瘀血的功效，中医相信其可治夜盲症。蝙蝠肉也是一種食材，嶺表土人尤愛，蘇軾有詩云：“土人頓頓食薯芋，薦以熏鼠燒蝙蝠；舊聞蜜唧嘗嘔吐，稍近蝦蟆緣習俗。”
由於傳統屋簷有木造的縫隙，利於蝙蝠居住及繁殖。然而近幾十年來，鋼筋水泥取代的原來的老房子，使得居住在人群中的蝙蝠數量逐年銳減，人造的蝙蝠屋可以讓蝙蝠有個新家，材質須以木造為宜。 此部分可以被證實，鋼筋水泥取代了原來的老房子，尤其是將原本老舊房子改建後，蝙蝠會再回到新房子，找到縫隙就定居下來。
近年有利用纖泥板作為蝙蝠屋的主材料，纖泥板為綠建材，表面粗糙適合蝙蝠攀附倒掛於屋內。多數利用纖泥板製作的蝙蝠屋都有不錯的入住率。
利用壓克力亦可製作可以直接觀察的蝙蝠屋。
關於与「蝙蝠」名称相近或相同的条目，請見「蝙蝠 (消歧义)」。 蝙蝠，又名蟙䘃（音同“職墨”），是对翼手目（学名：Chiroptera）动物的通称，翼手目是哺乳动物中仅次于啮齿目动物的第二大类群，现生种共有19科185属962种，除极地和大洋中的一些岛屿外，分布遍于全世界。蝙蝠是唯一會飛的哺乳类。
この項目では、動物について説明しています。その他の用法については「コウモリ (曖昧さ回避)」をご覧ください。 
または
コウモリ（蝙蝠）は、脊椎動物亜門哺乳綱コウモリ目に属する動物の総称である。別名に天鼠（てんそ）、飛鼠（ひそ）がある。
コウモリ目は翼手目ともいう。約980種程が報告されているが、その種数は哺乳類全体の4分の1近くを占め、ネズミ目（齧歯類）に次いで大きなグループとなっている。極地やツンドラ、高山、一部の大洋上の島々を除く世界中の地域に生息している。
「コウモリ」の名は古語に「かはほり」、「かはぼり」と呼ばれたものが転訛したものである。平安時代の『本草和名』では、コウモリを「加波保利」（かはほり）として紹介しており、現在の「こうもり」という名は、この「かはほり」（かわほり）に由来する。
コウモリ目は翼をもち、完全な飛行ができる動物である。前肢が翼として飛行に特化する形に進化しており、多くの鳥類と同様、はばたくことによって飛行するが、コウモリの翼は鳥類の翼と大きく構造が異なっている。鳥類の翼は羽毛によって包まれているが、コウモリの翼は飛膜と呼ばれる伸縮性のある膜でできている。哺乳類では、他にもムササビ、モモンガ、ヒヨケザルなどの飛膜を広げて滑空する種が知られているが、鳥類に匹敵するほどの完全な飛行能力を有するのはコウモリ目のみである。
コウモリの前肢（前足）は、親指が普通の指の形で鉤爪あることをのぞけば、すべて細長く伸びている。飛膜はその人差し指以降の指の間から、後肢（後ろ足）の足首までを結んでいる。腕と指を伸ばせば翼となって広がり、腕と指を曲げればこれを折りたたむことができる。さらに後ろ足と尾の間にも飛膜を持つものも多い。また、鳥と異なり、後ろ足は弱く、立つことができない。休息時は後ろ足でぶら下がる。前足の親指は爪があって、排泄時など、この指でぶら下がることもできる。また、場合によってはこの指と後ろ足で這い回ることができる。
ココウモリ類は超音波を用いた反響定位（エコーロケーション）を行うことでよく知られている。種によって異なるが、主に30kHzから100kHzの高周波を出し、その精度はかなり高く、ウオクイコウモリのように微細な水面の振動を感知し、水中の魚を捕らえるものまでいる。コウモリの存在する地域における夜行性の昆虫やカエルなどは反響定位対策となる器官や習性を持つものも多く、その生態系ニッチの大きさがうかがえる。ただし、大型のオオコウモリの仲間は反響定位を行わない種が多い。
竹竿（和竿）の先に鳥黐を付け、それを振ってコウモリをおびき寄せ、接着させて捕獲することができる。しかし、#コウモリと感染症 に詳述するように、コウモリは狂犬病をはじめとする様々な人獣共通感染症のキャリアとなりうるため危険性がある。
熱帯においては、花の蜜や花粉を食べる種があるため、それに対する適応として花粉の媒介をコウモリに期待する、コウモリ媒の花がある。
コウモリは目の前の獲物だけでなく、次の獲物の位置も先読みしながら最適なルートを飛んでいる[1]。
恐竜の栄えた中生代において、飛行する脊椎動物の主流は恐竜に系統的に近い翼竜と恐竜の直系子孫である鳥類が占めていた。中生代の終結において、恐竜とともに翼竜は絶滅し、鳥類も現生の鳥類に繋がる新鳥類以外の系統が絶えた。これにより、飛行する脊椎動物という生態系ニッチには幾分か「空き」ができた。ここに進出する形で哺乳類から進化したのがコウモリ類である。コウモリが飛行動物となった時点では、鳥類は既に確固とした生態系での地位を得ていたため、コウモリはその隙間を埋めるような形での生活圏を得た。
コウモリの直系の祖先にあたる動物や、コウモリが飛行能力を獲得する進化の途上過程を示す化石は未だに発見されていない。恐らく彼等は樹上生活をする小さな哺乳類であり、前肢に飛膜を発達させることで、樹上間を飛び移るなど、活動範囲を広げていき、最終的に飛行能力を得たと思われる。確認される最古かつ原始的なコウモリはアメリカ合衆国ワイオミング州産のオニコニクテリスで、始新世初期（約5200万年前）の地層から化石が発見されている。この時期には既に前肢は（現生群に比べ短いなどの原始的特徴が目立つものの）翼となっており、飛行が可能になっていたことは明白である。化石から耳の構造を詳細に研究した結果、反響定位を持っていなかったことが判明し、コウモリはまず飛行能力を得たのちに、反響定位を行う能力を得たことが分かっている。
コウモリ目は南極以外の全大陸に分布し、さらに海洋島にも広く分布する。このような例は人為分布を除いては哺乳類の中では他にない。これは、哺乳類が（クジラ類などの例外を除けば）陸上動物であり、しかも大きく進化したのが大陸移動による各大陸の分裂後であったため、陸橋等の存在如何でその分布が大きく制限されているのに対し、コウモリ目は鳥類同様に翼による飛翔能力を持ち、海などによって遮られた場所でも自由に移動できるためである。
たとえば、ハワイ諸島において、在来の陸上哺乳類はアカコウモリ属の1種のみだった。
古代ローマの博物学者であるプリニウスは、コウモリのことを「翼持つネズミ」と呼び、鳥類に分類していた。江戸時代、小野蘭山の『本草綱目啓蒙』でも、「かはほり」（コウモリ）はムササビと共に鳥類に分類されている。
近代分類学では哺乳類に分類されたが、その始祖と言うべきカール・フォン・リンネは、主にオオコウモリの形態からコウモリを霊長類に分類した[2]。その見解が否定されて後も、霊長目（サル目）などと共に主獣類として分類されていた。
オオコウモリが霊長類に近いという説はその後もあり、1986年「ココウモリとオオコウモリでは、脳と視神経の接続の仕方がまったく異なり、オオコウモリのそれは霊長目および皮翼目（ヒヨケザル目）と同一で、他の哺乳類には見られない独特のものである」ことを主な根拠に、「ココウモリはトガリネズミ目から進化し、オオコウモリはそれより後に霊長目から進化した」という、コウモリ類２系統説が提唱された[3]。
しかし1990年代からの分子系統の研究により、コウモリ目はやはり単系統で、食肉目（ネコ目）、鯨偶蹄目、奇蹄目（ウマ目）、有鱗目（センザンコウ目）などと共に、ローラシア獣上目の系統に属することが明らかになった。なお、主獣類は多系統だったもののコウモリを除けば単系統であり、真主獣類として現在も認められている。
2006年、東京工業大学のグループによる研究（レトロポゾンの挿入の分析）によって、コウモリはローラシア獣の中でも奇蹄目・食肉目・有鱗目に近縁であることが明らかにされている[4]。奇蹄目のウマと翼を持つコウモリが含まれることから、ギリシャ神話の有翼馬であるペーガソス (希: Πήγασος, Pēgasus) にちなんだ Pegasoferae がこの系統の名称として提案されている。
伝統的に、コウモリ目はオオコウモリ亜目（大翼手亜目、オオコウモリ）とコウモリ亜目（小翼手亜目、ココウモリ）に分けられてきた。
オオコウモリはその名のとおり大型のコウモリの仲間で、オオコウモリ科の1科のみが属する。中には翼を広げた幅が2mに達する種もある。よく発達した視覚によって、植物性の食物を探す。果実を好み、農業従事者からは害獣として扱われる場合もある。オオコウモリのほとんどの種は反響定位を行わない[5]。
ココウモリは小型のコウモリの仲間で、17科が属し、多くの種に分かれている。多くが食虫性であるが、植物食、肉食、血液食など、さまざまな食性の種がいる。コウモリ亜目の特徴は、反響定位をすることである。超音波を発し、その反響を検知することで、飛行中に障害物を避けたり、獲物である昆虫等を見つけたりすることができる。
オオコウモリとココウモリには翼をもつという共通点があるが、それを除けばあまりにも多くの違いがあるため、上記の通り「別々の祖先から進化し、独立に飛行能力を獲得したのではないか」という説もあった。しかし、最近のミトコンドリア DNA 配列の解析により、オオコウモリとココウモリは系統的にも近縁であることが明らかになっており、どちらも飛行能力を初めて獲得した共通の祖先から進化したものと考えられている。
また、2000年になり分子系統によって、コウモリ亜目は側系統であり、コウモリ亜目の一部はオオコウモリに近縁であることがわかった。 その系統に基づき、コウモリ目は Yangochiroptera 亜目と Yinpterochiroptera 亜目に分類しなおすことが提案されている。Yangochiroptera 亜目はココウモリの一部、Yinpterochiroptera 亜目はココウモリの残りとオオコウモリを含むものである[6]。
以下は上述の新しい分類にもとづくものである。
日本では、移入種を除く約100種の哺乳類のうち、約3分の1に当たる35種（種数は分類説により若干変動する）をコウモリ類が占めており、約4分の1に当たるネズミ目（齧歯類）24種を抑えて、最多の種数を擁している。また、近年は琉球列島の島々に固有種が発見されている。
このうち、オオコウモリ類は熱帯性で、日本では小笠原諸島と南西諸島にのみ分布する。
ただし、個々の種についてみれば、個体数が少ないと判定されているものもあり、多くの種がレッドデータブック（環境省版）入りとなっている。これには、日本ではコウモリの研究者が少なく、生息調査も散発的であるという事情もあるが、実際に絶滅の危険がある状態にあると考えられているものも多い。特に、森林性のコウモリについては、その生活の場である自然の広葉樹林と、それ以上に、住みかとなる樹洞ができるような巨木が極めて減少しており、棲息環境そのものが破壊されていることが、大きな問題となっている。コウモリ用の巣箱などが工夫されているが、普及していない。
洞穴に生活するものは、集団越冬の場所などが天然記念物となっている場所もある。いずれにせよ、彼らの生活そのものも、未だに謎が多い。ユビナガコウモリなど、集団繁殖する種もある。これらのものでは、季節的に大きな移動を行っている可能性が高いが、具体的な習性については、現在研究が進められつつある段階である。
一般にコウモリといえば西洋では吸血鬼につながるイメージがあるが、実際には他の動物の血を吸う種（チスイコウモリ）はごくわずかであり、たいていは植物（主に果実）や虫などの小動物を食べる。そもそも吸血性のコウモリは中央アメリカから南アメリカにかけてのみ分布し、旧大陸にそれについての知識が伝わったのも吸血鬼との同一視も、ヨーロッパ人の新大陸進出後の比較的新しい事象でしかない。東洋では歴史的にコウモリを嫌忌する伝統はない。むしろ、中国語で「蝙蝠」 (biānfú) の音が「福が偏り来る」を意味する「偏福」 (piānfú) に通じるため、幸運の象徴とされている。またキューバの絶滅した先住民タイノス（タイノ族）族はコウモリが健康、富、家族の団結などをもたらすと信じており、同地で創業した世界的ラム酒バカルディのロゴマークに採用されている。
日本では蚊食鳥（カクイドリ）とも呼ばれ、かわほりの呼称とともに夏の季語である。蚊を食すため、その排泄物には難消化物の蚊の目玉が多く含まれており、それを使った料理が中国に存在するとされる。
「強者がいない場所でのみ幅を利かせる弱者」の意で、「鳥無き里の蝙蝠」という諺がある。また、織田信長はこれをもじって、四国を統一した土佐の大名、長宗我部元親を「鳥無き島の蝙蝠」と呼んだ[8]。この「鳥無き島の蝙蝠」のフレーズは、古くは『未木和歌抄』巻第二十七に平安末期の歌人和泉式部の歌に「人も無く 鳥も無からん 島にては このカハホリ（蝙蝠）も 君をたづねん」とあり、鎌倉期の『沙石周』巻六にも「鳥無き島のカハホリにて」とあることから、少なくとも12世紀には記されていたものとわかる。
沖縄の八重山人は蝙蝠の子孫を称していた（厳密には、クビワオオコウモリの亜種であるヤエヤマオオコウモリの子孫ということになる）。この他、琉球諸島の各島々の伝説では、人間以外の生物に起源を求めるものが多く、蝙蝠起源はその内の一つである。島民は自らの先祖である動物を敬い、大切にしたが、各島民が互いに悪口をいう際は、「○○の子孫が」といった風になったという。
コウモリは分類学上は哺乳類であるが、鳥と同様に翼を持ち飛行することが可能である。これを参考にしたイソップ寓話「卑怯なコウモリ」がある。獣と鳥が争う中、コウモリはどっちにもいい顔をし、結果どちらからも嫌われてしまう童話であり、現在でもどっちつかず、八方美人的な人や行動を比喩する表現として「コウモリ」を使用することがある。しかし、イソップ寓話の原典に戻ると、鼬に捕まったときに自分は鳥ではなく鼠だと言って放免してもらい、鼠はみな仇敵だと言う別の鼬に捕まった時には、自分は鼠ではなく蝙蝠だと言ってまたも逃がしてもらうというエピソードを通じて、「状況に合わせて豹変する人は、しばしば絶体絶命の危機をも逃げおおせる、ということを弁えて、いつまでも同じところに留まっていてはならない」という見習うべき教訓を象徴する動物とされていることが分る。
中国では、コウモリ（蝙蝠）の「蝠」の字が「福」に通ずることから、幸福を招く縁起物とされる。百年以上生きたネズミがコウモリになるという伝説もあり、長寿のシンボルとされている。そのため西洋の影響を受ける明治中期ごろまでは日本でも中国の影響で縁起の良い動物とされており、日本石油（現：JXTGエネルギー）では1980年代初頭まで商標として用いられ[9]、また福山城のある蝙蝠山を由緒とする広島県福山市の市章の使用例や長崎のカステラ店福砂屋などはコウモリを商標としている。日本では、使用例は少ないが、コウモリの家紋も存在する[10]。
上記の通り吸血種のみがクローズアップされて吸血鬼の眷属、あるいはその化身として描かれることもあり、また天使が背中に白い鳥の翼を持つとされるのに対して悪魔は背中にこのコウモリの翼を生やしているとされる。日本では仮面ライダーシリーズに登場する蝙蝠男（蝙蝠系の怪人）がその例といえる。一方で、黄金バットやバットマンのように正義のヒーローのモチーフとして扱われることもある（大衆正義のスーパーマンに対し、バットマンは個人正義に例えられる）。なお平成仮面ライダーシリーズにおいては蝙蝠を模したヒーロー（『仮面ライダー龍騎』の仮面ライダーナイト、『仮面ライダーキバ』）が登場している。
おおむね翼を広げたような姿のものが多い。
感染症学的にはコウモリ亜目は家畜伝染病だけで無く、人獣共通感染症も含め様々な感染症の原因となる病原体を保有している[11][12]。齧歯目（ネズミ等）も多くの病原体を保有する[13]が、齧歯目より翼手目（コウモリ類）の方が進化系統的に霊長類に近縁なため感染が起こり易い[11]。
コウモリが宿主となる感染症は狂犬病が有名であるが、新興感染症に分類されるリッサウイルス感染症[14]、ニパウイルス感染症[15]、ヘンドラウイルス感染症、日本脳炎、重症急性呼吸器症候群 (SARS) などの原因となるウイルスの保有が報告されている[16][11]ほか、日本国内のコウモリから新種のアデノウイルスやヘルペスウイルスの発見も報告されている[11]。2013年から16年にかけ、ギニアをはじめとする西アフリカ諸国でエボラ出血熱が流行した事態でも、自然宿主の可能性が有るオオコウモリとの接触が原因となった可能性が指摘されている[17]。
日本ではコウモリが直接原因となった感染症の報告はないが[18][19]、接触後は必ず手洗いを行う事[20][18]や生死を問わずコウモリの身体や排泄物との接触、コウモリ生息地への進入やペットとしての飼育は危険であると警告する専門家がいる[12]ほか、オーストラリアでは人獣共通感染症の感染源となる危険性が高い動物であると考えて侵入制限を含めた様々な対策行っている[21][12]。
ポータル 生き物と自然 コウモリ（蝙蝠）は、脊椎動物亜門哺乳綱コウモリ目に属する動物の総称である。別名に天鼠（てんそ）、飛鼠（ひそ）がある。
コウモリ目は翼手目ともいう。約980種程が報告されているが、その種数は哺乳類全体の4分の1近くを占め、ネズミ目（齧歯類）に次いで大きなグループとなっている。極地やツンドラ、高山、一部の大洋上の島々を除く世界中の地域に生息している。
박쥐는 박쥐목 또는 익수목(翼手目, Chiroptera)에 속하는 포유류의 총칭이다.[1] 포유류 가운데 유일하게 날아다니는 종류이다.
앞다리의 제2-3발가락이 매우 길며, 그 사이와 좌우 뒷다리 사이에는 피부로부터 변화된 탄력성 있는 막이 발달되어 있다. 뒷다리의 발가락은 5개로 갈고리발톱을 가지고 있다. 열매를 먹는 큰박쥐류와 벌레를 잡아먹는 작은박쥐류로 나뉜다. 하지만, 과일을 먹는 과일박쥐나 가축의 피를 빠는 흡혈박쥐처럼 특이한 식성을 가진 종들도 있다. 특히 작은 박쥐류는 초음파를 내어 반향음으로써 먹이를 찾으며, 장애물도 피한다. 왕박쥐·애기박쥐·관박쥐·흡혈박쥐 등을 포함하여 981종이 알려져 있다. 또한 포유류 중 쥐목(설치목) 다음으로 종의 수가 많다.
북극과 남극을 제외한 모든 지역에 분포하고 동굴·폐갱(廢坑)·나뭇구멍·삼림 및 인가 등 여러 환경에서 서식한다. 잡식성으로 주로 밤에 활동하며, 낮에는 천장에 거꾸로 매달려 쉰다.
박쥐 중 가장 큰 종류는 날개의 폭이 1.5m가 넘고, 몸집은 비둘기만하다. 반면 가장 작은 박쥐는 크기가 호박벌만하고 몸무게는 겨우 1.5-2g이다. 박쥐의 골격은 다른 포유류같이 손(날개)에는 손가락이 있고, 발에는 발가락이 있다. 그러나 호흡률, 심장 박동수, 체온은 활동 정도와 주변 기온에 따라서 많이 변한다. 어떤 종은 쉬고 있을 때의 체온이 주변의 기온과 거의 같아진다. 코가 발달하여 코로 먹이와 보금자리를 찾는다. 작고 날카로운 이로 먹이를 잘게 부수어 빨리 소화시켜 날 때 몸무게를 가볍게 한다. 박쥐의 손은 날개구실을 하여 긴 손가락이 날개의 부드러운 피부를 지탱해 준다. 시속 8–13km 정도로 날며 꼬리가 있는 종은 꼬리가 두 다리 사이의 비막에 덮여 있다. 전혀 걷지 못하는 종도 있는데 이들은 거꾸로 매달릴 때만 다리를 사용한다. 발가락은 모두 5개이고, 반원형으로 끝이 뾰족한 발톱이 있어 밤에 나뭇가지와 바위에 안전하게 매달릴 수 있다.
‘박쥐’는 15세기 문헌에 ‘ᄇᆞᆰ쥐’로 나온다. ‘ᄇᆞᆰ쥐’는 형용사 ‘ᄇᆞᆰ-’과 명사 ‘쥐’가 결합된 형태이다. ‘ᄇᆞᆰ-’을 ‘명(明)’의 ‘ᄇᆞᆰ-’으로 이해하고 ‘ᄇᆞᆰ쥐’를 ‘명서(明鼠)’ 즉 “눈이 밝은 쥐”로 해석하는 것이 일반적이다. 그런데 과학적인 견지에서 본다면 ‘ᄇᆞᆰ쥐’의 ‘ᄇᆞᆰ-’을 ‘명(明)’으로 해석할 근거는 없어 보인다. 박쥐는 눈이 거의 퇴화하여 시력이 매우 둔한 동물이기 때문이다. 박쥐는 매초 수십 회 내는 초음파(超音波)의 반사를 귀로 듣고 물체를 피해 다닐 뿐이다. 만약 어두운 곳에서 자유롭게 이동하는 것을 뛰어난 시력 덕분이라고 오해했다면, 이 동물을 “눈이 밝은 쥐”로 인식할 수도 있다. 그리하여 ‘명(明)’의 ‘ᄇᆞᆰ-’을 이용한 단어 만들기가 가능할 수 있다. 그런데 ‘ᄇᆞᆰ쥐’가 눈이 퇴화한 동물이라는 사실을 인지한 상태에서 그 명칭이 만들어졌다면 ‘ᄇᆞᆰ쥐’의 ‘ᄇᆞᆰ-’은 ‘명(明)’이 아닌 다른 의미로 해석될 여지가 있다. 그 다른 의미는 바로 ‘ᄇᆞᆰ-’이 지니는 또 다른 의미인 ‘적(赤)’일 수도 있다. ‘ᄇᆞᆰ-’을 ‘적(赤)’으로 이해한다면 ‘ᄇᆞᆰ쥐’는 “붉은 색을 띠는 쥐”로 해석된다. ‘박쥐’의 가슴 부위가 붉은 색으로 보일 수도 있다는 점에서 보면, 특정 부위의 색을 강조하는, 그럼으로써 다른 쥐와 변별하는 명칭이 만들어졌을 수도 있다. 15세기의 ‘ᄇᆞᆰ쥐’는 18세기까지도 같은 어형을 유지한다. 그런데 19세기 말의 <국한회어>(1895), <한영자전>(1897) 등에는 ‘박쥐’로 변해 나온다. ‘박쥐’는 ‘ᄇᆞᆰ쥐’로부터 변한 ‘밝쥐’에서 제1음절의 겹받침 ‘ㄹ’이 탈락한 어형이다. 제1음절의 받침 ‘ㄺ’이 ‘ㄱ’으로 발음 난다는 사실을 반영하여 ‘박쥐’로 표기한 것이다.[2]
박쥐는 야행성으로, 해질 무렵 활동을 시작하여 밤새도록 먹이를 찾는다. 낮에는 동굴의 벽이나 천장, 바위틈, 인가의 천장 속, 지붕의 기와 아래, 나뭇가지, 나뭇구멍 등에서 쉰다. 수천마리가 큰 무리를 이루고 사는 것과 단독 또는 몇 마리가 생활하는 것도 있다. 아한대나 온대에 사는 것의 대부분은 동굴·인가·나뭇구멍 등에서 겨울잠을 자고 온난한 지방으로 이동하는 종도 있다. 작은 박쥐류는 날아오를 때에 5만-10만Hz의 초음파를 매초 수회-수십 회 내고, 그 반향을 발달한 귀로 듣고 장애물이나 먹이 등의 방향·위치, 포획물의 움직임이나 크기 등을 탐지한다. 이 때문에 좁은 동굴이나 무성한 삼림 속에서도 자유롭게 날 수 있다.
박쥐는 암컷과 수컷이 서로 다른 보금자리에서 생활한다. 짝짓기철을 제외하고는 암컷과 수컷이 같은 지역에서 살지 않는 종도 있다. 짝짓기철은 종에 따라 다르고 봄·가을 또는 겨울인데 2-3주 정도이다. 새끼는 보통 1년에 한 마리를 낳으나, 일 년에 두 번 낳는 종도 있다. 박쥐는 둥지를 짓지 않기 때문에 새끼는 보금자리가 되는 동굴이나 나무에 매달려 있거나 어미에 매달려 있어야 하는데, 몇 주 동안이나 어미에게 매달려 있는 종도 있다. 보통 1-3개월 동안 새끼에게 젖을 먹인다. 설치류·식충류에 비하면 새끼수는 적지만, 수명은 길다. 겨울잠을 자지 않는 종은 봄 또는 겨울에 교미하며, 겨울잠을 자는 종은 가을에 교미하는데, 정자는 겨울 동안에 암컷의 자궁 내에 있으면서 이듬해 봄에 수정이 이루어진다(관박쥐·집박쥐). 그러나 긴가락박쥐 등은 가을에 수정하고 배(胚)가 자궁 내에서 겨울을 난다. 박쥐는 대부분 해롭지 않지만 몇몇 종이 공수병을 일으키는 병원균을 가지고 있다. 또한 식충성의 작은 박쥐류는 모기나 나무좀 등의 해충을 잡아 먹으므로 유익하나, 큰박쥐류는 과수원 등을 습격하여 해를 끼친다.
여러 전염병의 자연숙주로 지목 받으며 메르스, 사스, 에볼라, 니파바이러스, 코로나19의 자연숙주로 알려져 있다. 에볼라는 박쥐에서 바로 사람으로, 사스는 박쥐에서 사향고양이로 니파바이러스는 박쥐에서 돼지를 통해, 메르스는 박쥐에서 낙타를 통해 바이러스가 사람에게 옮겨 간다는 연구 결과가 보도되었다.
주걱박쥐과 흡혈박쥐아과에 속하며 학명은 Desmodus이다. 몸길이 75 ~ 90mm, 앞발길이 50 ~ 63mm, 몸무게는 15 ~ 30g이다. 귀가 뾰족하고 엄지손가락이 길며 털이 없는 퇴간막이 있고, 꼬리가 없다. 20개의 이빨이 있는데 두 개의 끌과 같은 상절치와 두 개의 위송곳니가 가장 크다. 보통 동굴에 주거하지만 고목 속이나 오래된 광산의 갱도, 비어 있는 건물 등에도 산다. 잠자고 있는 동물을 습격하여 날카로운 이빨로 피부를 뚫고 피를 빠는데, 그 동안 습격당하고 있는 동물은 잠에서 깨지 않는다. 광견병이나 말·당나귀의 전염병을 옮기고 상처는 병원균과 기생충에 감염되기 쉽다. 수명은 12년 정도로 알려져 있다.
관박쥐과에 속하는 박쥐의 총칭이다. 전 세계에 18종이 분포하는데, 한국에는 관박쥐, 제주관박쥐 2종이 살고 있다. 코에는 상·중·하 세 종류의 후엽이 있다. 몸집은 비교적 크고 등은 회갈색 또는 적갈색이며, 배는 회백색 또는 흰색이다. 낮에는 어두운 곳에 숨어 있다가 해질 무렵부터 밤새도록 활동한다. 주로 나방·파리·딱정벌레 등의 곤충류를 먹는다. 여름에 활동하고 겨울에는 동굴 천장에 거꾸로 매달린 채 겨울잠을 잔다. 4월 말에 잠에서 깨어나며, 번식기에 암컷은 많은 수가 무리를 형성한다. 5 ~ 6월에 새끼가 태어나고, 9월 말 무렵에는 흩어져서 제각기 겨울을 날 곳으로 간다.
박쥐목 또는 익수목(翼手目, Chiroptera)
다음은 포유류 계통 분류이다.[3]
포유강 수아강 진수하강 대서양원류 북방진수류 로라시아상목 음낭야수류 야수진제류 광수류 진유제류 영장상목다음은 2002년 박쥐목의 계통 분류이다.[4]
박쥐목 큰귀박쥐과 넓은 의미의 애기박쥐과좁은 의미의 애기박쥐과
밤에 활동할 수 있는 행동은 나비목으로부터 진화된 나방이 약 1억 5천만년 전에 발달시킨 행동이나 이후 5천만년 전에 박쥐가 초음파를 사용한 야간 비행에 성공한 것으로 알려져 있다.
.jpg)
.png)
.JPG)
.JPG)
.jpg){kind=small}
_white_background.jpg){kind=small}
_(Myrmecophaga_tridactyla).jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
.jpg){kind=small}
_(white_background).jpg){kind=small}
.jpg)
