Mediterranean region.
Western Mediterranean region to northwest Egypt, Somalia.
Calcareous coastal ridges.
Perennial.
Coris monspeliensis ye la única especie del xéneru monotípicu Coris de parrotales pertenecientes a la familia de les primulacees. Ye orixinaria del Sur d'Europa y el Norte d'África.
Ye una planta erecta, escasamente de porte almohadilláu. Tarmu principal de 10-25(40) cm. Fueyes (2)4-9(20) � 0,4-1,2 mm, erecto-patentes o reflexes, lliniales patulaes, enteres o crenulaes, les cimeres xeneralmente dentáu-espinescentes,dacuando con llurdios circulares, regulares, ± abondosos nel marxe,de color coritu. Inflorescencia 1-4(10) � de 1 cm. Mota 4-6 mm; dientesexternos 6-10(14), de 2-4 mm. Corola 9-16 mm, de color rosa intensu a moráu. Frutu 1-2,5 mm de diámetru, ± esferoidal, dacuando glandulosu.[1]
Coris monspeliensis ye una planta melífera. Les flores tienen un color violeta bien vistosu qu'atrai les abeyes del miel. Florien dende abril hasta'l branu. El frutu ye una cápsula globosa de 0,5 a 2 mm que contién 4-6 granes papilosas.
Esta planta abonda sobre terrenales caliares, yelsosos, cascayosos y otros suelos probes. Crez nes sierres mariniegues y los baldíos onde hai monte y carba baxa.
Coris monspeliensis emplegóse na medicina casera tradicional pa curar feríes y quebres, pos s'afirma que tien la propiedá de soldar los güesos. Tamién s'utilizó contra la foria, la neumonía y la sífilis. Contién Vicens-2 un Di-C-glucoflavon.[2] El raigañu tien un sabor intensamente amargoso que provoca estomagada y d'antiguo trábase sirvir como vomitivu.[3] Coris monspeliensis foi identificada por dalgunos como'l "Alum " de la Naturalis Historia de Plinio. El llimbu de la planta usar pa la construcción de ferramientes.
Coris monspeliensis describióse por Carlos Linneo y espublizóse en Species Plantarum 1: 177. 1753.[4]
Númberu de cromosomes de Coris monspeliensis (Fam. Primulaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=18.[5] 2n=56[6]
Coris monspeliensis ye la única especie del xéneru monotípicu Coris de parrotales pertenecientes a la familia de les primulacees. Ye orixinaria del Sur d'Europa y el Norte d'África.
Inflorescencia Vista de la planta en florEl pinell[1] o estepa de Montpeller (Coris monspeliensis) és una planta perenne herbàcia que pertany a la família Myrsinaceae. també rep els noms de pinzell, pinsell, herba pinzell, cepell, cepell bord; farigola borda, farigola de pastor, farigola mascle, timó reial, tomanyí, herba flatera, herba del fetge, herba soldadora, suelda-consuelda, herba saladora. Aquesta planta, de port semblant al de la farigola quan no està florida, prolifera sobre terrenys calcaris, guixencs, pedregosos i altres sols pobres. Creix a les serres litorals i als erms a on hi ha garrigar i matollar baix.
L'espècie és petita, de 10 a 15 cm d'alçada, nativa de la regió mediterrània. La mata és ramificada i llenyosa a la base. El pecíol és curt, amb forma lineal. El limbe és simple i té vora lobulada. Les fulles tenen la mateixa forma, talla i color que les de la farigola.
El pinell és una planta mel·lífera. Les flors tenen un color violeta molt vistós que atreu les abelles de la mel. Floreixen des de l'abril fins a l'estiu.[2] El fruit del pinell és una càpsula globosa de 0,5 a 2 mm que conté 4-6 llavors papil·loses.
El pinell s'ha emprat en la medicina casolana tradicional per curar ferides i fractures, car hom afirma que té la propietat de soldar els ossos. També es va utilitzar contra la diarrea, la pneumònia i la sífilis. Conté Vicenin-2 un Di-C-glucoflavon.[3] L'arrel té un gust intensament amarg que provoca nàusea i antigament es feia servir com a vomitiu.[4]
El pinell o estepa de Montpeller (Coris monspeliensis) és una planta perenne herbàcia que pertany a la família Myrsinaceae. també rep els noms de pinzell, pinsell, herba pinzell, cepell, cepell bord; farigola borda, farigola de pastor, farigola mascle, timó reial, tomanyí, herba flatera, herba del fetge, herba soldadora, suelda-consuelda, herba saladora. Aquesta planta, de port semblant al de la farigola quan no està florida, prolifera sobre terrenys calcaris, guixencs, pedregosos i altres sols pobres. Creix a les serres litorals i als erms a on hi ha garrigar i matollar baix.
Die Erdkiefer (Coris monspeliensis) ist eine Pflanzenart, die zur nur wenige Arten umfassenden Gattung Stachelträubchen der Unterfamilie der Myrsinengewächse (Myrsinoideae) in der Familie der Primelgewächse (Primulaceae) gehört. Als weitere Bezeichnung ist auch Erdkiver belegt[1] und es wird der Gattungsname Stachelträubchen auch für diese Art verwendet[2].
Coris monspeliensis wächst im Zeitraum März bis Juli als ausdauernde krautige Pflanze und erreicht Wuchshöhen von 10 bis 30 Zentimetern. Zum Teil können die aufsteigend bis aufrechten Stängel der Erdkiefer an ihrer Basis auch verholzen. Die wechselständig angeordneten, einfachen Laubblätter sind bei einer Länge von 3 bis 12, selten bis zu 20 Millimetern sowie einer Breite von 0,6 bis 1,5, selten bis zu 3 Millimetern linealisch und können behaart aber auch kahl sein.[3]
Die Blütezeit reicht in Spanien von April bis Juli.[3] Der ährige Blütenstand ist bei einem Durchmesser von 1 bis 4, selten bis 5 Zentimetern sowie einer Länge von bis zu 11,5 Zentimetern fast kugelig bis eiförmig und enthält 10 bis 30 Blüten. Die Blüten besitzen eine doppelte Blütenhülle. Die meist 6 bis 8 (5 bis 9) Millimeter langen Kelchblätter sind verwachsen. Die blauviolette oder rosafarbene Blütenkrone ist 7 bis, meist 10 bis 12 Millimeter lang.[3]
Die Kapselfrucht ist mit einer Länge von 0,5 bis 1,5, selten bis zu 2 Millimetern viel kürzer als der Kelch und kugelig.[3]
Die Chromosomenzahl beträgt 2n = 18 oder 56.[3]
Die Erdkiefer kommt im Mittelmeerraum vor. Sie gedeiht in Garigues, insbesondere auf kalkreichen Böden.
Die Erstveröffentlichung von Coris monspeliensis erfolgte 1753 durch Carl von Linné.
Von Coris monspeliensis gibt es etwa fünf Unterarten[4]:
Die Erdkiefer (Coris monspeliensis) ist eine Pflanzenart, die zur nur wenige Arten umfassenden Gattung Stachelträubchen der Unterfamilie der Myrsinengewächse (Myrsinoideae) in der Familie der Primelgewächse (Primulaceae) gehört. Als weitere Bezeichnung ist auch Erdkiver belegt und es wird der Gattungsname Stachelträubchen auch für diese Art verwendet.
Coris monspeliensis, also known as Montpelier Coris,[1] a plant species in the primrose family, has erect or ascending stems which are woody at the base and densely covered with foliage. The leathery linear leaves, which grow up to 20 mm long are alternate and stalkless. They may be hairless or hairy and the highest leaves often have small teeth. The flowers with 5 unequal petals, each deeply lobed are borne in short dense clusters and vary in color from pink to blue. Each flower measures up to 12 mm across and has narrow, widely spread petals. The calyx is bell shaped and has up to 20 red or black spiny teeth. The spherical capsule is up to 2 mm in diameter.[2]
Central Mediterranean including N.W. Africa.
Dry coastal areas.
Coris monspeliensis, also known as Montpelier Coris, a plant species in the primrose family, has erect or ascending stems which are woody at the base and densely covered with foliage. The leathery linear leaves, which grow up to 20 mm long are alternate and stalkless. They may be hairless or hairy and the highest leaves often have small teeth. The flowers with 5 unequal petals, each deeply lobed are borne in short dense clusters and vary in color from pink to blue. Each flower measures up to 12 mm across and has narrow, widely spread petals. The calyx is bell shaped and has up to 20 red or black spiny teeth. The spherical capsule is up to 2 mm in diameter.
Coris monspeliensis es la única especie del género monotípico Coris de arbustos pertenecientes a la familia de las primuláceas. Es originaria del Sur de Europa y el Norte de África.
Es una planta erecta, rara vez de porte almohadillado. Tallo principal de 10-25(40) cm. Hojas (2)4-9(20) � 0,4-1,2 mm, erecto-patentes o reflejas, lineares patuladas, enteras o crenuladas, las superiores generalmente dentado-espinescentes,a veces con manchas circulares, regulares, ± abundantes en el margen,de color negruzco. Inflorescencia 1-4(10) � de 1 cm. Cáliz 4-6 mm; dientesexternos 6-10(14), de 2-4 mm. Corola 9-16 mm, de color rosa intenso a morado. Fruto 1-2,5 mm de diámetro, ± esferoidal, a veces glanduloso.[1]
Coris monspeliensis es una planta melífera. Las flores tienen un color violeta muy vistoso que atrae las abejas de la miel. Florecen desde abril hasta el verano. El fruto es una cápsula globosa de 0,5 a 2 mm que contiene 4-6 semillas papilosas.
Esta planta prolifera sobre terrenos calcáreos, yesosos, pedregosos y otros suelos pobres. Crece en las sierras litorales y los baldíos en donde hay monte y matorral bajo.
Coris monspeliensis se ha empleado en la medicina casera tradicional para curar heridas y fracturas, pues se afirma que tiene la propiedad de soldar los huesos. También se utilizó contra la diarrea, la neumonía y la sífilis. Contiene Vicens-2 un Di-C-glucoflavon.[2] La raíz tiene un sabor intensamente amargo que provoca náusea y antiguamente se traba servir como vomitivo.[3] Coris monspeliensis ha sido identificada por algunos como el "Alum " de la Naturalis Historia de Plinio. El limbo de la planta se usaba para la construcción de herramientas.
Coris monspeliensis fue descrita por Carlos Linneo y publicado en Species Plantarum 1: 177. 1753.[4]
Número de cromosomas de Coris monspeliensis (Fam. Primulaceae) y táxones infraespecíficos: 2n=18.[5] 2n=56[6]
Coris monspeliensis es la única especie del género monotípico Coris de arbustos pertenecientes a la familia de las primuláceas. Es originaria del Sur de Europa y el Norte de África.
Inflorescencia Vista de la planta en florCoris de Montpellier
Le Coris de Montpellier est l'unique espèce du genre Coris. C'est un sous-arbrisseau appartenant à la famille des primulacées. Il est originaire du bassin méditerranéen. Cette plante, au port semblable au thym en période végétative, pousse sur des terrains ensoleillés.
Coris monspeliensis est une plante mellifère. Les fleurs ont une couleur violette qui attire les abeilles.
C'est une plante dressée, rarement prostrée, de 5-25 cm. Les feuilles sont sessiles, droites ou réfléchies, linéaires, entières ou crénelées, les supérieures généralement dentées. L'inflorescence est en épi de 1 à 3 cm de hauteur. Le calice, en cloche, de 4-6 mm a 6-10(14) dents de 2-4 mm de long. La corolle de 9 à 16 mm est de couleur rose intense à violet. Le fruit est une capsule de 1-2,5 mm de diamètre, globuleuse qui contient 4 à 6 graines. La floraison s'étale d'avril à juillet.
Cette plante pousse sur des terrains calcaire, crayeux, pierreux et autres sols pauvres. Elle grandit dans les pelouses rocailleuses, les garrigues.
Coris monspeliensis a été utilisé dans la médecine populaire traditionnelle pour soigner les blessures et les fractures car il aurait la capacité de souder les os. Il a également été utilisé contre la diarrhée, la pneumonie et la syphilis. La racine a une saveur amère qui provoque des nausées et était autrefois utilisée comme vomitif. Coris monspeliensis a été identifié par certains comme le « Alum » de l'Histoire Naturelle de Pline.
Coris monspeliensis a été décrit par Carl Linné et publié dans Species Plantarum 1: 177. 1753[1].
Coris de Montpellier
Le Coris de Montpellier est l'unique espèce du genre Coris. C'est un sous-arbrisseau appartenant à la famille des primulacées. Il est originaire du bassin méditerranéen. Cette plante, au port semblable au thym en période végétative, pousse sur des terrains ensoleillés.
Coris monspeliensis est une plante mellifère. Les fleurs ont une couleur violette qui attire les abeilles.
Inflorescence Vue de la plante en fleurCoris monspeliensis là một loài thực vật có hoa trong họ Anh thảo. Loài này được Carl von Linné mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.[1]
Coris monspeliensis là một loài thực vật có hoa trong họ Anh thảo. Loài này được Carl von Linné mô tả khoa học đầu tiên năm 1753.