Die Jakopewer (Helicolenus dactylopterus) is 'n vis wat voorkom in die Middellandse See en weerskante van die Atlantiese Oseaan. In Suider-Afrika kom die vis voor aan die weskus vanaf Angola tot by die Tugelarivier. In Engels staan die vis bekend as die Jacopever of Blackbelly rosefish.
Die vis is gelerig-oranje van kleur. Die pens is wit en die binnekant van die mond is swarterig. Op die lyf is donkerder bane wat vertikaal strek. Die vis word 40 cm lank.
Die vis kom voor in water wat 55 – 550 m diep is. Hulle hou van rotsagtige, sagte plekke om in te woon op die bodem. Hulle skiet kuit in die winter.
Die Jakopewer (Helicolenus dactylopterus) is 'n vis wat voorkom in die Middellandse See en weerskante van die Atlantiese Oseaan. In Suider-Afrika kom die vis voor aan die weskus vanaf Angola tot by die Tugelarivier. In Engels staan die vis bekend as die Jacopever of Blackbelly rosefish.
El serrà imperial, el serrà panegal, el serrà pelegal, el serrà penegal, la rufina, el panegal o el penegal[3] (Helicolenus dactylopterus dactylopterus) és una espècie de peix pertanyent a la família Sebastidae[4] present a l'Atlàntic occidental (des de Nova Escòcia -el Canadà- fins a Veneçuela), l'Atlàntic oriental (des d'Islàndia i Noruega fins al Golf de Guinea -incloent-hi Madeira, les illes Açores i les Canàries- i, també, des de Walvis Bay -Namíbia- fins a KwaZulu-Natal -Sud-àfrica-)[5][6][7][8][9][10][11][12][13][14][15][16][17][18][19][20][21][22][23][24][25][26][27][28] i la Mediterrània.[29][30][31][32][33][34][35][36][37][38][39][40][41][42][43][44][45][46][47][48][49][50][51] Per les seues característiques morfològiques i cromàtiques pot ésser confós amb el pontí (Pontinus kuhlii), el cap-roig (Scorpaena scrofa) i Neomerinthe folgori.[52]
Pot arribar a mesurar 47 cm de llargària màxima i pesar 1.630 g (normalment, fa de 20 cm -140 g- a 30 cm -465 g-). No té depressió occipital. Cap gros, espinós i cobert d'escates. L'interior de la boca és de color blau fosc. La mandíbula inferior és més llarga que la superior. Té radis inferiors a les aletes pectorals, les quals són simples i amb una membrana interradial incompleta que els deixa mig lliures. Aletes dorsal i anal amb la part anterior espinosa i la posterior tova. Pràcticament sense expansions dèrmiques. Escates rugoses al tacte (musell i part inferior del cap sense escates). Color vermell groguenc, més fosc al dors, i amb tres o quatre bandes transversals. Taca fosca a la part posterior de l'opercle. Té vint-i-cinc vèrtebres. No té bufeta natatòria.[53][52][54][55][56][57][58] La seua esperança de vida és de 43 anys.[59] Els radis espinosos de l'aleta dorsal estan units a glàndules verinoses i poden produir picades bastant doloroses.[60][61]
És un peix marí que viu entre 50-1.100 m de fondària.[62][58] Menja organismes bentònics i pelàgics: crustacis, peixos, cefalòpodes i equinoderms.[52][63][64]
És depredat pel lluç de Sud-àfrica (Merluccius capensis), el lluç europeu (Merluccius merluccius), Merluccius paradoxus, Chelidonichthys capensis, el sorell blancal (Trachurus mediterraneus), el rap americà (Lophius americanus), la mòllera roquera (Phycis phycis), l'ós marí afroaustralià (Arctocephalus pusillus pusillus), la rajada blanca (Raja alba), la clavellada (Raja clavata) i Raja pullopunctata.[65][66][67][68][69][70][71][72][73][74] És ovípar i la reproducció té lloc del novembre al desembre en aigües meridionals, i del febrer al març a la mar Mediterrània. Les larves i els exemplars immadurs són pelàgics.[52][63][75][54]
Es captura amb aparells d'ham (com ara, palangres), té una carn blanca i molt ferma de molt bona qualitat, es comercialitza fresc (sencer i, de vegades, en rodanxes) refrigerat o congelat, i es fa fregit o bullit (per obtenir-ne fumet, ja que el seu cap dóna bon gust a certes sopes). És una espècie comuna als mercats on se sol eviscerar perquè el fetge no contamini pas la carn.[76][52][54]
El serrà imperial, el serrà panegal, el serrà pelegal, el serrà penegal, la rufina, el panegal o el penegal (Helicolenus dactylopterus dactylopterus) és una espècie de peix pertanyent a la família Sebastidae present a l'Atlàntic occidental (des de Nova Escòcia -el Canadà- fins a Veneçuela), l'Atlàntic oriental (des d'Islàndia i Noruega fins al Golf de Guinea -incloent-hi Madeira, les illes Açores i les Canàries- i, també, des de Walvis Bay -Namíbia- fins a KwaZulu-Natal -Sud-àfrica-) i la Mediterrània. Per les seues característiques morfològiques i cromàtiques pot ésser confós amb el pontí (Pontinus kuhlii), el cap-roig (Scorpaena scrofa) i Neomerinthe folgori.
En blåkæft (Helicolenus dactylopterus) er en dybhavsfisk, der normalt træffes på dybder over 200 m. Undertiden kan den dog ved tilfældigheder fanges på lavere vand. Ligesom sine nære slægtninge, stor og lille rødfisk, føder den levende unger. Max. 45 cm. kan blive 43 år.
Fisken blev observeret ved Grønland i 2009, hvilket ikke er normalt.[kilde mangler]
StubDas Blaumäulchen oder Blaumaul (Helicolenus dactylopterus) ist ein Meeresfisch, der an den Küsten des nördlichen Atlantik, im Westen von Nova Scotia bis Venezuela, im Osten von Island bis Norwegen, an den westlichen Küsten der Britischen Inseln, Madeira, den Azoren, der Küste Westafrikas bis nach Südafrika sowie im Mittelmeer vorkommt.
Blaumäulchen werden maximal 47 Zentimeter lang, bleiben aber für gewöhnlich bei einer Länge von 25 Zentimeter. Das maximale veröffentlichte Gewicht liegt bei 1,55 kg, das maximale Alter bei 43 Jahren. Sie sind weniger hochrückig als die nah verwandten Sebastes-Arten. Sie sind von rötlicher Farbe. Y-förmige dunkle Bänder erstrecken sich zwischen dem weichstrahligen Teil der Rückenflosse und der Afterflosse. Die unteren acht Strahlen der Brustflossen liegen teils frei und sind nicht durch Flossenmembran miteinander verbunden. Namensgebend ist die schwarzblaue Maulhöhle.
Blaumäulchen leben bodennah auf dem Kontinentalschelf auf Weichböden in Tiefen von 50 bis 1100 Metern, normalerweise unterhalb von 150 Metern. Sie ernähren sich von Krebstieren, Fischen, Kopffüßern und Stachelhäutern.
Wie die Sebastes-Arten haben Blaumäulchen eine innere Befruchtung und sind lebendgebärend. Freie Spermien wurden von Juli bis zum frühen Dezember in den Ovarien gefunden. Die Befruchtung findet einen bis drei Monate später statt. Embryos im frühen Stadium wurden von Januar bis April beobachtet. Die Larven werden von März bis Juli geboren. Sie und die Jungfische leben zunächst pelagisch.
Blaumäulchen sind von geringer wirtschaftlicher Bedeutung und eher zufälliger Beifang beim Fischen auf den Rotbarsch.
Das Blaumäulchen oder Blaumaul (Helicolenus dactylopterus) ist ein Meeresfisch, der an den Küsten des nördlichen Atlantik, im Westen von Nova Scotia bis Venezuela, im Osten von Island bis Norwegen, an den westlichen Küsten der Britischen Inseln, Madeira, den Azoren, der Küste Westafrikas bis nach Südafrika sowie im Mittelmeer vorkommt.
Helicolenus dactylopterus, blackbelly rosefish, bluemouth rockfish, and bluemouth seaperch, is a species of marine ray-finned fish belonging to the subfamily Sebastinae which is classified within the family Scorpaenidae. This Atlantic species is a typical sit-and-wait predator with a highly cryptic coloration.[3]
Helicolenus dactylopterus Was first formally described in 1809 as Scorpaena dactyloptera by the Genevan naturalist François-Étienne de La Roche with the type locality given as Ibiza in the Balearic Islands.[4] When George Brown Goode and Tarleton Hoffman Bean described the genus Helicolenus in 1896 they designated this species as its type species.[5] The specific name is a compound of dactylos which means “finger” and pterus meaning “finned”, an allusion to the lower rays of the pectoral fin, which have tendril-like tips which extend beyond the fin membrane.[6]
Helicolenus dactylopterus is widely distributed in the Atlantic Ocean. In the west, it ranges from Nova Scotia to Venezuela. In the east, it ranges from Iceland and Norway to South Africa, including the Azores, Madeira and Canary Islands, and the entire Mediterranean Sea.[2][7]
The blackbelly rosefish is a bathydemersal scorpionfish, found in soft bottom areas of the continental shelf and upper slope.[2] They have been recorded at depths between 50 and 1,100 m (160 and 3,610 ft), but usually from 150 to 600 m (490 to 1,970 ft).[3][2][8][9] They feed on both benthic and pelagic organisms including decapod crustaceans, fishes, cephalopods and sometimes pyrosomes, polychaetes and echinoderms.[2][9] The proportions of these prey types in their diet vary according to the size of the fish.[9]
Males reach a greater length and weight than females with the same age.[10]
Max. length recorded: 47.0 cm TL;
Common length: 25.0 cm TL;
Max. published weight: 1,550 g;
Max. reported age: 43 years[2]
Blackbelly rosefish is a robust fish, with a large head and the spination described for the genus, and without tabs or tentacles. The profile of the nape is relatively steeply inclined. It has villiform teeth on both jaws and its large mouth is dark colored inside. The dorsal fin has 11 to 13 spines (usually 12) and 10 to 14 rays (usually 11–13); the anal fin has 3 spines and 5 rays; and the pectoral fin has between 17 and 20 rays. They have 55 to 80 vertical rows of ctenoid scales and their lateral line has tubular scales; the chest, cheek and maxilla are usually scaled but the snout and ventral part of the head are naked. They usually have 25 vertebrae. Gill rakers are well developed: 7 to 9 on the upper arch, 16 to 21 on the lower arch. Their colour is variable. The back and sides are red and the belly is pink, with 5 to 6 dark bands below anterior, middle and posterior dorsal spines: below the soft dorsal rays and at the base of the caudal fin; a Y-shaped dark bar between the soft dorsal and anal fin; and usually a dark blotch on the posterior part of the spinous dorsal fin.[2][11]
As with other species of scorpionfish, the spines of the blackbelly rosefish contain toxic venom and have reportedly caused injuries to humans.[12] However, there has been little research on the venom produced by this species.[12]
Blackbelly rosefish have intraovarian gestation. Fertilization is internal,[2][13][14] as free spermatozoa were found primarily in resting ovaries from July through early December, with peak occurrence in September through November in the Western Atlantic. There was a delay of 1–3 months before fertilization, as oocyte development did not begin until December.[2] Occurrence during January through April of early-celled embryos, the most advanced stage observed, and postovulatory follicles indicated that oocyte development was rapid.[2][15] The females can store sperm within their ovaries that allows them to spawn multiple batches of embryos, which are enclosed within a gelatinous matrix secreted into the ovarian cavity.[2][16][17] This species has a zygoparous form of oviparity, which occupies an intermediate position between oviparity and viviparity.[2][15] Larvae and juveniles are pelagic.[2]
Females – 20.9 cm
This species can be divided into two subspecies, taking into account the morphological characteristics: Helicolenus dactylopterus lahillei and Helicolenus dactylopterus dactylopterus. Based on H. d. dactylopterus geographical distribution, there can be considered to be four different populations: in South Africa, in the Gulf of Guinea, in the northeast (NE) Atlantic (from Norway to North Africa and the Mediterranean) and in the northwest (NW) Atlantic (Nova Scotia to Venezuela).[14][18] There is another proposal that suggests further subdivision of the species into six subspecies, also based on morphological measurements and geographical distribution: H. d. dactylopterus, H. d. maderensis, H. d. maculatus, H. d. gouphensis, H. d. angolensis and H. d. lahillei.[19]
The blackbelly rosefish is the most commercial scorpionfish species in the Mediterranean.[3] Although there has been little commercial interest in this species, partially due to its low level of accessibility, it is currently growing as new resources need to be found by fishing fleets due to the depletion of traditional resources.[9]
This species is a common bycatch associated with many demersal fisheries,[9] including the black spot seabream (Pagellus bogaraveo).[20] It is caught by artisanal longline and gillnet fisheries near the Strait of Gibraltar, and along the Portuguese continental coast and the Azores.[9] In the western Mediterranean, blackbelly rosefish are mostly caught as bycatch in bottom trawl fisheries targeted at deep-sea crustaceans.[21][22] However, in areas such as the Catalan coast, the blackbelly rosefish is the most commercially viable scorpionfish species, with important economic value.[3]
Helicolenus dactylopterus, blackbelly rosefish, bluemouth rockfish, and bluemouth seaperch, is a species of marine ray-finned fish belonging to the subfamily Sebastinae which is classified within the family Scorpaenidae. This Atlantic species is a typical sit-and-wait predator with a highly cryptic coloration.
La gallineta (Helicolenus dactylopterus), también conocida como rascacio rubio o cabrilla, es una especie de pez teleósteo de la familia Sebastidae, que se encuentra en el Océano Atlántico, desde Islandia y Noruega hasta Sudáfrica, incluido el mar Mediterráneo; y desde Canadá hasta Venezuela, incluido el sur del mar Caribe.[1][2][3][4][5]
Alcanza hasta 47 cm de longitud y 1.630 g de peso, generalmente 25 cm y 465 g. Presenta cuerpo robusto, achatado, espinoso y cubierto de escamas rugosas al tacto, de color rojo, anaranjado o rosado con matices blancuzcos, flancos más oscuros, con tres o cuatro bandas transversales y mancha oscura en la parte posterior del opérculo. No tiene depresión occipital. La mandíbula inferior es más larga que la superior; el interior de la boca es de color azul oscuro; el hocico y parte inferior de la cabeza sin escamas. Tiene radios inferiores en las aletas pectorales, las cuales son simples y con una membrana interradial incompleta que los deja medio libres. Aletas dorsal y anal con la parte anterior espinosa y la posterior blanda. Tiene veinticinco vértebras. No tiene vejiga natatoria.[6][7][5] Su esperanza de vida es de 43 años.[8] Los radios espinosos de la aleta dorsal están unidos a glándulas venenosas y pueden producir picaduras bastante dolorosas.[9]
Vive en fondos rocosos a profundidades, preferentemente entre 200 y 650 m,[1] se le ha encontrado desde los 50 hasta los 1.100 metros de profundidad.[5]
Se alimenta de organismos bentónicos y pelágicos: crustáceos, peces, cefalópodos y equinodermos.[5]
Es un pescado semigraso, apreciado por excelente textura, su carne es rosada, muy firme, de muy buena calidad y muy sabrosa. se comercializa fresco entero y a veces en rodajas refrigerado o congelado; se prepara frito o también hervido para obtener caldo y se considera que su cabeza da buen gusto a ciertas sopas. Es una especie común en los mercados donde se suele retirar las vísceras porque el hígado no contamine la carne.[6]
La gallineta (Helicolenus dactylopterus), también conocida como rascacio rubio o cabrilla, es una especie de pez teleósteo de la familia Sebastidae, que se encuentra en el Océano Atlántico, desde Islandia y Noruega hasta Sudáfrica, incluido el mar Mediterráneo; y desde Canadá hasta Venezuela, incluido el sur del mar Caribe.
Sakoneko krabarroka (Helicolenus dactylopterus) Sebastidae familiako ur gaziko arraina da, ipar-ekialdeko Ozeano Atlantikoan eta Mediterraneo itsasoan bizi dena[1].
Artikulu hau biologiari buruzko zirriborroa da. Wikipedia lagun dezakezu edukia osatuz. Sakoneko krabarroka (Helicolenus dactylopterus) Sebastidae familiako ur gaziko arraina da, ipar-ekialdeko Ozeano Atlantikoan eta Mediterraneo itsasoan bizi dena.
Helicolenus dactylopterus
Le sébaste-chèvre ou rascasse de fond (Helicolenus dactylopterus) est une espèce de poissons de la famille des Scorpaenidae. C'est une espèce comestible.
Helicolenus dactylopterus
Le sébaste-chèvre ou rascasse de fond (Helicolenus dactylopterus) est une espèce de poissons de la famille des Scorpaenidae. C'est une espèce comestible.
Co nome de cabra, cabra de altura [1] ou galiña de mar (Helicolenus dactylopterus) é un peixe de tamaño medio, corpo redondo e cor vermella con bandas transversais máis escuras.
Neste peixe destaca a cor avermellada viva, e a aleta dorsal na que destacan os radios da primeira metade. Son tamén característicos os ollos grandes e a aleta pectoral moi desenvolvida.
Na cabeza poden verse espiñas laterais nas fazulas.
Habita en zonas de 200 a 1.000 metros de profundidade, de fondo lamacento. Reprodúcese en novembro ou decembro.
Péscase con artes de arrastre e palangre.
Co nome de cabra, cabra de altura ou galiña de mar (Helicolenus dactylopterus) é un peixe de tamaño medio, corpo redondo e cor vermella con bandas transversais máis escuras.
Bodečnjak veliki (lat. Helicolenus dactylopterus dactylopterus) riba je iz porodice bodeljki - Scorpaenidae, jedina u našem moru koja pripada rodu Helicolenus. Sinonimi su joj Helicolenus dactylopterus, Helicolenus imperialis, Helicolenus maculatus, Helicolenus maderensis, Helicolenus thelmae, Scorpaena dactyloptera, Sebastes dactyloptera, Sebastes dactylopterus, Sebastes imperialis, Sebastes maculatus [1].
Kod nas se još naziva i jauk ili bodenjak veliki. Ovo je česta riba u dubinama južnog Jadrana, kao i na srednjem Jadranu. Živi većinom na dubokim brakovima, gdje je vrstan grabežljivac koji se hrani sitnijom ribom i rakovima. Izgleda kao mješanac kanjca i škarpine, s ponašanjem kirnje. Ružičasto crvene je boje s prugama i mrljama smeđih nijansi. Oči su joj izražene, a ima otrovne bodlje na početcima leđne peraje i na škržnim poklipvima. Ubod je jako bolan i ne zacjeljuje jednostavno. Ova vrsta ribe živi dugo, i do 40 godina [2] (po drugim izvorima 43). U Jadranu naraste do 0,5 kg, a najveći svjetski primjerak je imao 47.0 cm i 1,55 kg. Živi na dubinama 50 – 1100 m. Jestiva je i cijenjena u prehrani.
Ova vrsta živi na istočnom dijelu Atlantika,od Islanda i Norveške do Gvinejskog zaljeva, oko otoka u Atlantiku (Madeira, Azori i Kanari),na zapadnom dijelu Atlantika od Nove Škotske do Venezuele, na Mediteranu i na Južnom dijelu Atlantika (Zaljev Walvis, Namibija do Natala, JAR)[3].
Bodečnjak veliki (lat. Helicolenus dactylopterus dactylopterus) riba je iz porodice bodeljki - Scorpaenidae, jedina u našem moru koja pripada rodu Helicolenus. Sinonimi su joj Helicolenus dactylopterus, Helicolenus imperialis, Helicolenus maculatus, Helicolenus maderensis, Helicolenus thelmae, Scorpaena dactyloptera, Sebastes dactyloptera, Sebastes dactylopterus, Sebastes imperialis, Sebastes maculatus .
Kod nas se još naziva i jauk ili bodenjak veliki. Ovo je česta riba u dubinama južnog Jadrana, kao i na srednjem Jadranu. Živi većinom na dubokim brakovima, gdje je vrstan grabežljivac koji se hrani sitnijom ribom i rakovima. Izgleda kao mješanac kanjca i škarpine, s ponašanjem kirnje. Ružičasto crvene je boje s prugama i mrljama smeđih nijansi. Oči su joj izražene, a ima otrovne bodlje na početcima leđne peraje i na škržnim poklipvima. Ubod je jako bolan i ne zacjeljuje jednostavno. Ova vrsta ribe živi dugo, i do 40 godina (po drugim izvorima 43). U Jadranu naraste do 0,5 kg, a najveći svjetski primjerak je imao 47.0 cm i 1,55 kg. Živi na dubinama 50 – 1100 m. Jestiva je i cijenjena u prehrani.
Ova vrsta živi na istočnom dijelu Atlantika,od Islanda i Norveške do Gvinejskog zaljeva, oko otoka u Atlantiku (Madeira, Azori i Kanari),na zapadnom dijelu Atlantika od Nove Škotske do Venezuele, na Mediteranu i na Južnom dijelu Atlantika (Zaljev Walvis, Namibija do Natala, JAR).
Lo scorfano di fondale[1] (Helicolenus dactylopterus), è un pesce osseo marino della famiglia Sebastidae.
È presente nel mar Mediterraneo e nell'Oceano Atlantico temperato e tropicale. Sulle coste europee si trova a nord fino alle coste norvegesi settentrionali. È abbastanza comune nei mari italiani tranne che nel mar Adriatico dove è raro.
Frequenta fondali rocciosi ed è particolarmente comune nei pressi di secche e relitti. Talvolta si incontra anche su fondi molli. La profondità a cui si trova varia tra i 100 (raramente 20) ed i 1000 metri. È molto meno legato al fondo rispetto agli altri scorfani.
Come aspetto generale assomiglia ai comuni scorfani ed anche ai serranidi ma si distingue a prima vista per l'assenza di tentacoli su muso e mandibola e per gli occhi molto più grandi. Anche la bocca è piuttosto grande e munita di denti a forma di ago. La pinna dorsale è unica, munita di raggi spinosi nella metà anteriore, questi raggi sono allungati nella porzione centrale. Le pinne pettorali, ampie, hanno i raggi inferiori liberi ed ingrossati. Le pinne ventrali sono più piccole delle pettorali. La pinna caudale ha bordo più o meno piatto, con gli angoli superiori ed inferiori acuti. Il capo presenta alcune piccole spine, altre 5 spine sono lungo il bordo dell'opercolo branchiale.
Il colore è rossiccio o beige con 4 fasce scure verticali, di cui l'ultima sul peduncolo caudale. Da vivo il corpo è percorso da fasce verticali rosso vivo. Una macchia nera è presente al centro della pinna dorsale; spesso ce n'è un'altra nella parte alta dell'opercolo branchiale. L'interno della bocca è nero.
Raggiunge i 45 cm di lunghezza.
Si ciba di crostacei, molluschi e pesci che cattura sia vicino al fondo che in acqua aperta.
Avviene in inverno. Uova e larve sono pelagiche.
Si cattura con le reti a strascico e con i palamiti nonché con il bolentino. Le carni, buone, sono impiegate per la zuppa di pesce.
Lo scorfano di fondale (Helicolenus dactylopterus), è un pesce osseo marino della famiglia Sebastidae.
Het blauwkeeltje (Helicolenus dactylopterus) is een straalvinnige vis uit het geslacht Helicolenus, orde schorpioenvisachtigen (Scorpaeniformes).
Een volwassen vis is gemiddeld 25 centimeter, maar kan een lengte bereiken van 46 centimeter en kan maximaal 43 jaar oud worden. De rugvin heeft 9 -12 stekels en 12-13 vinstralen en de aarsvin heeft drie stekels en 4-5 vinstralen. De vis is giftig.
De vis is op de flanken rood gekleurd en heeft een donkere vlek op de kieuwdeksel. De binnenkant van de bek is donkerblauw, wat de naam verklaart.
De soort komt voor in de Atlantische Oceaan en de Noordzee. Er zijn twee vangsten uit de Nederlandse kustwateren uit 1938 en 1941.[1]
Het blauwkeeltje is een zoutwatervis die voorkomt op de randen van het Europese continentaal plat op een diepte tussen de 200 en 800 meter. Het dieet van de vis bestaat hoofdzakelijk uit macrofauna en vis.
Het blauwkeeltje (Helicolenus dactylopterus) is een straalvinnige vis uit het geslacht Helicolenus, orde schorpioenvisachtigen (Scorpaeniformes).
Blåkjeft (Helicolenus dactylopterus) er en fisk i uerfamilien. Den er lite kjent, og mange fiskere skiller ikke mellom blåkjeft og andre uerfisker.
Artsnavnet viser til at munnhulen og innsiden av gjellelokkene er blåsvarte. De ni nederste strålene i brystfinnene er frie i en tredjedel av lengden. Det er bare 11–12 piggstråler i den fremre delen av ryggfinnen. Vanlig lengde er opptil 25 cm, og maksimal lengde er 47 cm.
Den er en bunnfisk som lever av krepsdyr og småfisker. Blåkjeft finnes på en dypde på 50–1100 m, som regel på 150–600 m. Den føder levende unger i mars–juli.
Utbredelsen omfatter store deler av Atlanterhavet. I vest finnes den fra Nova Scotia til Venezuela. I øst finnes den fra Island og Norge (Finnmark) til Middelhavet og Guineabukta, inkludert farvannene rundt Madeira, Azorene og Kanariøyene. Den finnes også utenfor Namibia og Sør-Afrika fra Walvis Bay til Natal. I Norge er den vanlig på strekningen fra Lindesnes til Vikna, og mer spredt langs resten av kysten.
Kommersielt fiske etter blåkjeft har størst betydning i Middelhavet og utenfor Portugal. Der blir den blant annet tatt som bifangst av trålere som er ute etter dyptlevende krepsdyr.
Blåkjeft (Helicolenus dactylopterus) er en fisk i uerfamilien. Den er lite kjent, og mange fiskere skiller ikke mellom blåkjeft og andre uerfisker.
Artsnavnet viser til at munnhulen og innsiden av gjellelokkene er blåsvarte. De ni nederste strålene i brystfinnene er frie i en tredjedel av lengden. Det er bare 11–12 piggstråler i den fremre delen av ryggfinnen. Vanlig lengde er opptil 25 cm, og maksimal lengde er 47 cm.
Den er en bunnfisk som lever av krepsdyr og småfisker. Blåkjeft finnes på en dypde på 50–1100 m, som regel på 150–600 m. Den føder levende unger i mars–juli.
Utbredelsen omfatter store deler av Atlanterhavet. I vest finnes den fra Nova Scotia til Venezuela. I øst finnes den fra Island og Norge (Finnmark) til Middelhavet og Guineabukta, inkludert farvannene rundt Madeira, Azorene og Kanariøyene. Den finnes også utenfor Namibia og Sør-Afrika fra Walvis Bay til Natal. I Norge er den vanlig på strekningen fra Lindesnes til Vikna, og mer spredt langs resten av kysten.
Kommersielt fiske etter blåkjeft har størst betydning i Middelhavet og utenfor Portugal. Der blir den blant annet tatt som bifangst av trålere som er ute etter dyptlevende krepsdyr.
O cantaril[1] (Helicolenus dactylopterus) é um peixe teleósteo e demersal da família Sebastidae, pertencente ao grupo dos peixes-escorpião, que habita o Atlântico e o Mediterrâneo.
É um típico predador de espera e possui uma coloração críptica, de tonalidades alaranjadas no dorso e mais claras no ventre.[2][3]
Dá ainda pelos seguintes nomes comuns:cantarilho[2] e boca-negra[4].
A espécie Helicolenus dactylopterus encontra-se vastamente distribuída por todo o Oceano Atlântico, desde as costas Norueguesas até á África do Sul, incluindo Açores, Madeira, Canárias, e todo o Mar Mediterrâneo.[5][6]
O cantaril é uma espécie bati-demersal, encontrada em áreas de fundo mole na plataforma continental e talude continental.[5] Encontram-se em profundidades que variam entre os 50 e os 1100 m mas são normalmente encontrados entre os 150 e os 600 m. [3][5][7][8] Este peixe alimenta-se tanto de organismos bentónicos como pelágicos, sejam eles (crustáceos decápodes, peixes, cefalópodes e, em alguns casos, pirossomas, poliquetas e equinodermes).[5][8] As proporções destes tipos de presas na sua dieta variam de acordo com o tamanho do peixe.[8] Os espinhos da barbatana dorsal, barbatana pélvica e barbatana anal são tóxicos.[9]
Os machos atingem comprimentos e pesos maiores que fêmeas com a mesma idade.[10]
Comprimento máx. registado: 47.0 cm TL;
Comprimento médio: 25.0 cm TL;
Peso Max. registado: 1,550 g;
Idade máx. registada: 43 anos
O cantaril distingue-se dos outros membros da família Sebastidae por ser um peixe robusto, com uma cabeça larga e com espinhos. Contém o número de espinhos descrito para o seu Género e não tem barbilhos ou tentáculos. O perfil da parte frontal da cabeça deste peixe é relativamente inclinado. Têm dentes viliformes nas duas maxilas e a sua boca larga tem uma coloração negra por dentro. A barbatana dorsal tem 11 a 13 espinhos (normalmente 12) e 10 a 14 Raios moles (normalmente 11-13). A barbatana anal tem 3 espinhos e 5 raios moles e a barbatana peitoral tem entre 17 e 20 raios moles. O corpo, maxilas e bochechas são normalmente escamados. Têm entre 55 a 80 filas verticais de escamas ctenóides e a sua linha lateral possui escamas tubulares. Já o focinho e parte ventral não possuem escamas. Têm usualmente 25 vértebras. As branquispinhas são bem desenvolvidas e entre 7 e 9 no arco branquial superior e 16 a 21 no inferior.
Têm uma cor variável, com região dorsal e flancos vermelhos e região ventral cor-de-rosa, com 5 a 6 bandas escuras por baixo dos raios duros e moles da barbatana dorsal e no pedúnculo caudal, têm uma banda em forma de Y entre a barbatana dorsal mole e a barbatana anal e uma mancha na parte posterior da barbatana dorsal dura. [5][11]
O cantaril tem gestação intraovariana. Tem também fertilização interna [5] [12] [13], sendo que já foram encontrados espermatozóides livres em ovários em descanso, durante os meses de Julho a meados de Dezembro, com picos de abundância de espermatozóides nos meses de Setembro a Novembro, no Atlântico oeste. É notado um atraso de 1 a 3 meses antes da fertilização, sendo que o desenvolvimento dos oócitos só se dá a partir de Dezembro. [5] As células-embrião (estado mais desenvolvido observado) aparecem desde Janeiro a Abril e a presença de folículos pós-ovulação indica que o desenvolvimento dos oócitos se dá muito rapidamente. [5][14] Uma vez que as fêmeas desta espécie são capazes de armazenar esperma dentro dos seus ovários, isso permite-lhes uma desova faseada, desova essa que é encerrada dentro de uma matriz gelatinosa, que foi previamente segregada para o ovário. [5][15][16] Esta espécie tem uma forma de oviparidade que ocupa uma posição intermédia entre oviparidade e viviparidade – zigoparidade. [5][14] As suas larvas e juvenis são pelágicas. [5]
Fêmeas – 20.9 cm
Machos – 26.0 cm
Esta espécie pode ser dividida em duas subespécies, tendo em conta as características morfológicas: Helicolenus dactylopterus lahillei e Helicolenus dactylopterus dactylopterus. Dentro destas, e considerando a distribuição geográfica da subespécie H. d. dactylopterus, podem ser catalogadas quarto populações diferentes: na África do Sul, no Golfo da Guiné, no Nordeste Atlântico (desde a Noruega até ao norte de África eMediterrâneo) e no Noroeste Atlântico (desde a Nova Escócia até à Venezuela.[17] [13] Há ainda outra proposta de subdivisão da espécie que admite seis subespécies e que também se baseia em medidas morfométricas e distribuição geográfica: H. d. dactylopterus, H. d. maderensis, H. d. maculatus, H. d. gouphensis, H. d. angolensis e H. d. lahillei.[18]
Apesar nunca ter havido um grande interesse comercial desta espécie, a nível global de pescarias, o que se deve ao baixo nível de acessibilidade da mesma, ainda é aquela com maior importância, dentro do grupo dos peixes escorpião. [3] [8] O cantaril é uma captura acessória de várias pescarias demersais [8], incluindo a pesca do goraz (Pagellus bogaraveo).[19] É apanhado por palangre de fundo e redes de emalhar, ao largo do Estreito de Gibraltar e ao longo da costa continental portuguesa e Açores. [8] No Mediterrâneo oeste, esta espécie é capturada também como bycatch e maioritariamente por arrastos de fundo que visam a apanha de crustáceos bentónicos. [20][21] O interesse nesta pescaria está cada vez mais a aumentar, justificado pela necessidade de encontrar novos recursos pesqueiros, recorrente da depleção de recursos mais tradicionais. [8] Na costa da Catalunha, é a espécie de peixes escorpião mais comercialmente viável e com maior importância económica. [3]
O cantaril (Helicolenus dactylopterus) é um peixe teleósteo e demersal da família Sebastidae, pertencente ao grupo dos peixes-escorpião, que habita o Atlântico e o Mediterrâneo.
É um típico predador de espera e possui uma coloração críptica, de tonalidades alaranjadas no dorso e mais claras no ventre.
Blåkäft (Helicolenus dactylopterus), en fisk i familjen drakhuvudfiskar.
En rosafärgad fisk med mörkare tvärband och, speciellt på nedre delen av kroppen, ljusare fläckar. Buken är ofta rent vit. Insidan av mun- och gälhålor är blåsvarta, därav det svenska namnet. Ögonen är stora. Till skillnad från många andra nordiska drakhuvudfiskar är de nedersta fenstrålarna på bröstfenorna fria i spetsen. Ryggfenan är mycket lång och uppdelad i två sektioner: En främre, längre del, med kraftiga taggstrålar, och en bakre, högre del med mjuka fenstrålar.[1]
Blåkäften kan bli upp till 47 centimeter lång[2] och kan väga upp till två kilogram[1].
Fentaggarna uppges vara svagt giftiga[2].
I atlanten från i väster Venezuela till Nova Scotia i Kanada, i öster längs norra Norge till Skagerack, norra Nordsjön, väster om Brittiska öarna samt via Medelhavet ner över Guineabukten, Kanarieöarna, Azorerna, Walvis Bay i Namibia till KwaZulu-Natalprovinsen i Sydafrika[2]. Mycket sällsynt i Sverige, och fortplantar sig inte där[1].
Lever i stim på 200 till 800 meters djup[1], sällsynt ända ner till 1100 meter[2]. Blåkäften kan bli upp till 43 år gammal[2].
Blåkäften livnär sig av småfisk och mindre bottendjur som maskar och kräftdjur.[1]
Leker under hösten. Fisken är levandefödare, honan föder under vår till sommar upp till 40 000 tre till fyra millimeter stora ungar, som är pelagiska tills de når en längd av tre till fem centimeter.[1]
Blåkäften är av litet ekonomiskt värde, men säljs ibland som bifångst.[1]
Arten fångas regelbundet vid djuphavsfiske i Skagerrak, företrädesvis då i djupområdena kring området 10-gradarn. Svenskt rekord innehas för närvarande av Martin Jutaren, Rydebäck, som den 27 juni 2015 fångade ett exemplar av arten på en vikt på 1 420 gram och vilken hade en längd av 46 cm.[3]
Blåkäft (Helicolenus dactylopterus), en fisk i familjen drakhuvudfiskar.
黑腹無鰾鮋，為輻鰭魚綱鮋形目鮋亞目平鮋科的其中一種，為深海魚類，分布於西大西洋加拿大新斯科細亞省至委內瑞拉；東太平洋冰島、挪威至幾內亞灣海域，棲息深度50-1100公尺，體長可達47公分，棲息在軟底質大陸棚底層水域，以甲殼類、魚類、頭足類等為食，卵胎生，生活習性不明，可做為食用魚，具有毒性。
这是一篇鮋形目小作品。你可以通过编辑或修订扩充其内容。 黑腹無鰾鮋，為輻鰭魚綱鮋形目鮋亞目平鮋科的其中一種，為深海魚類，分布於西大西洋加拿大新斯科細亞省至委內瑞拉；東太平洋冰島、挪威至幾內亞灣海域，棲息深度50-1100公尺，體長可達47公分，棲息在軟底質大陸棚底層水域，以甲殼類、魚類、頭足類等為食，卵胎生，生活習性不明，可做為食用魚，具有毒性。
