Tyto alba thomensis (Hartlaub 1852)

Dibuix del segle XIX a Naturgeschichte der Vögel Mitteleuropas

Crani

Fotografia de cos sencer

L'òliba, òbila, olibassa, miloca, xuta, xupa, xura, ruta, babeca, xibeca, mifa, meuca^[2] o xucaoli^[3] (Tyto alba) és un ocell rapinyaire nocturn de l'ordre dels estrigiformes i de la família dels titònids.^[4]

Noms i etimologia

El mot òliba prové del germànic *ŭwwĭlô, amb el mateix significat.^[5] El mot germànic donà lloc a òbila, una forma encara present al País Valencià i a Eivissa, que per metàtesi acabaria esdevenint l'actual òliba a la majoria de territoris. El canvi podria haver-se vist influït pel mot oli, degut a la creença popular que les òlibes xuclaven l'oli de les llànties de les esglésies.^[6]

Com que és un ocell força comú arreu dels territoris de parla catalana, l'òliba rep diverses formes dialectals. A l'Empordà i Eivissa sovint s'utilitza l'augmentatiu olibassa,^[7] mentre que al municipi d'Aspa rep el nom d'òlbia.^[8] Les formes xut i xuta (província de Lleida i Franja de Ponent),^[9] xup (Conca de Barberà i Camp de Tarragona),^[10] xupa (Igualada i el Penedès),^[11] xura (el Vallespir i la Garrotxa)^[12] i d'altres semblants provenen de xut, l'onomatopeia del cant de l'òliba. El mot babeca conté l'arrel bab-, amb què s'expressa por o un balbuceig infantil també en referència al seu cant sinuós.^[13] Xibeca prové de l'occità caveca, possiblement provinent de l'indoeuropeu kau-ekka del mateix significat; amb el temps adoptà el prefix xi- (antigament si-) per influència del cant de l'au i de la forma alternativa xuta.^[14] Les formes dialectals meuca, emprada a gran part de la província de Lleida,^[15] i moixa, pròpia de Xàtiva,^[16] es deuen també a l'onomatopeia de l'ocell, semblant al mèu d'un gat o moix.^[17] La forma dialectal mifa, present a Benissanet, Tortosa i Alacant,^[18] té possiblement un origen similar.

Antigament acusat de xuclar l'oli de les llànties, al municipi de Tamarit de Llitera rep el nom de llantier.^[19] Per aquesta raó se'l considerava un ocell temible i de mal averany, per la qual cosa també se n'anomena bruixa a l'Empordà.^[20]

Morfologia

Imatge d'una òliba petita

• Fa vora 90 cm, d'ala a ala.
• Mesuren 34 cm.
• Color daurat a les parts superiors i color blanc a les parts inferiors, a les llargues potes i a la cara.
• Ulls negres.

Subespècies

• Tyto alba affinis (Blyth, 1862).^[21]
• Tyto alba alba] (Scopoli, 1769).^[22]
• Tyto alba bargei (Hartert, 1892).^[23]
• Tyto alba bondi (Parkes & A. R. Phillips, 1978).^[24]
• Tyto alba contempta (Hartert, 1898).^[25]
• Tyto alba crassirostris (Mayr, 1935).^[26] Classificada pel Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.11, 2011) a l'espècie Tyto delicatula.^[27]
• Tyto alba delicatula (Gould, 1837).^[28] Classificada pel Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.11, 2011) a l'espècie Tyto delicatula.^[27]
• Tyto alba deroepstorffi (Hume, 1875).^[29] Habita les illes Andaman. A la classificació del Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.11, 2011) rep categoria d'espècie de ple dret.
• Tyto alba detorta (Hartert, 1913).^[30]
• Tyto alba erlangeri (W. L. Sclater, 1921).^[31]
• Tyto alba ernesti (O. Kleinschmidt, 1901).^[32]
• Tyto alba furcata (Temminck, 1827).^[33]
• Tyto alba gracilirostris (Hartert, 1905).^[34]
• Tyto alba guatemalae (Ridgway, 1874).^[35]
• Tyto alba guttata (C. L. Brehm, 1831).^[36]
• Tyto alba hellmayri (Griscom & Greenway, 1937).^[37]
• Tyto alba hypermetra (Grote, 1928).^[38]
• Tyto alba insularis (Pelzeln, 1872).^[39]
• Tyto alba javanica (Gmelin, 1788).^[40]
• Tyto alba lucayana (Riley, 1913).^[41]
• Tyto alba meeki (Rothschild & Hartert, 1907).^[42] Classificada pel Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.11, 2011) a l'espècie Tyto delicatula.^[27]
• Tyto alba nigrescens (Lawrence, 1878).^[43]
• Tyto alba niveicauda (Parkes & A. R. Phillips, 1978).^[44]
• Tyto alba poensis (Fraser, 1843).^[45]
• Tyto alba pratincola (Bonaparte, 1838).^[46]
• Tyto alba punctatissima (G. R. Gray, 1839).^[47]
• Tyto alba schmitzi (Hartert, 1900).^[48]
• Tyto alba stertens (Hartert, 1929).^[49]
• Tyto alba subandeana (L. Kelso, 1938).^[50]
• Tyto alba sumbaensis (Hartert, 1897).^[51] Classificada pel Congrés Ornitològic Internacional (versió 2.11, 2011) a l'espècie Tyto delicatula.^[27]
• Tyto alba thomensis (Hartlaub, 1852).^[52]
• Tyto alba tuidara (J. E. Gray, 1829).^[53][54]

Reproducció

A Catalunya n'hi ha a les zones mediterrànies: a les torres de les esglésies i en edificis abandonats, tot i que també aprofita arbres foradats.

A mitjans de primavera, la femella pon 4-6 ous sobre les seues egagròpiles i els cova durant 33 dies. Normalment de cada posta en sobreviuen una mitjana de tres cries. Un cop sortides de l'ou, romanen al niu unes dues setmanes. Mentre la femella incuba els ous, el mascle s'encarrega de portar el menjar. Si una cria es mor, serveix d'aliment per als seus germans. Just acabats de néixer van recoberts de plomissol i són capaços d'engolir ratolins sencers.

Quan hi ha abundor de ratolins, la parella pot fer una segona posta a la tardor.

Alimentació

S'alimenta principalment de ratolins, i, quan n'hi ha en abundància, n'emmagatzema en llocs de cria. En anys pobres en ratolins, en canvi, menja ocells petits, i de tant en tant, papallones nocturnes i rat-penats. Quan manca l'aliment, l'òliba caça també durant el dia.^[55]

Depredadors

És depredat per Mustela, Serpentes, Aquila chrysaetos, Milvus milvus, Accipiter gentilis, Buteo buteo, Falco peregrinus, Falco biarmicus, Bubo bubo, Strix aluco i Bubo virginianus.^[56]

Distribució geogràfica

Es troba a tots els continents, llevat de l'Antàrtida.^[56]

Costums

És sedentària i a l'hivern n'arriben més provinents de l'Europa més freda.

Referències

Bibliografia

• Herrera, C. M., 1973. Régimen alimenticio de Tyto alba en España suroccidental. Ardeola, 19(2): 359-394.
• Perrins, Christopher, M., et. al., The Encyclopedia of Birds. Facts on File Publications, 1985.
• Marti, C., 1992. Barn Owl. P. 1-15. A: A. Poole, P. Stettenheim, F. Gill, eds. The Birds of North America, Vol. 1. Filadèlfia: The Academy of Natural Sciences; Washington DC: The American Ornithologists' Union.
• Nos, R., 1960. Estudio de los ovillos regurgitados por una pareja de Tyto alba en la comarca de Maresma (prov. Barcelona). Mise. Zool., 1:3-10.
• Sans-Coma, V., 1974. Sobre la alimentación de Tyto alba en la región continental catalana. Mise. Zool. 3(4): 163-169.
• Vericad, J. R., A. Escarre i E. Rodríguez, 1976. Datos sobre la dieta de Tyto alba i Bubo bubo en Alicante (S. E. de Iberia). Mediterránea, 1: 49-59.

Enllaços externs

• Estudi de l'òliba al Principat de Catalunya
• AsturNatura (castellà)
• ARKive (anglès)
• Datos sobre la alimentación de la lechuza (Tyto alba) en Valencia (castellà)
• Contribución al conocimiento de la dieta de la lechuza común (Tyto alba) en la provincia de Albacete (castellà)
• Dieta de la lechuza común (Tyto alba) en una localidad del delta del Llobregat (castellà)

Viccionari