The spider family Pholcidae (cellar spiders, daddylonglegs spiders) includes 1340 described species; the family is largely tropical, but several dozen species occur in North America north of Mexico, with the highest diversity in the southeastern United States (Huber 2005; Platnick 2013). In North America north of Mexico, six of the 12 genera found in this region are represented by introduced species only. Many pholcid species have adapted well to human habitats and are commonly found in corners and dark spaces in and around buildings, especially in basements. Pholcus phalangioides, for example, is common in buildings worldwide (Bradley 2013).
The cephalothorax of a pholcid is typically about as long as it is wide. The legs are extremely long and thin (this feature accounts for one of the common names for spiders in this family, "daddylonglegs spiders", although unlike daddylonglegs, which are not actually spiders, they spin webs). The legs have flexible tarsi that are usually held in a curved position. Most pholcids have eight eyes, although some have only six. When long-legged pholcids are disturbed in their web, they move rapidly, flexing their legs so that the body gyrates in a circular motion. This may make them difficult to see and perhaps difficult for their main predators, wasps, to capture (Bradley 2013). Short-legged pholcids can run rapidly (Huber 2005).
Pholcid females frequently carry their egg case in their chelicerae. The eggs are held together by a thin silken net and individual eggs are easily seen. The palps of adult males are very large and conspicuous. Web structure varies considerably within the family. Huber (2005) notes that the taxonomy of Nearctic pholcids is greatly in need of revision (this is presumably true for other regions as well). Much progress has been made, however, in understanding the higher level systematics and biogeography of the pholcids (Huber 2011; Dimitrov et al. 2013 and references therein). References cited in Dimitrov et al. (2013) provide an excellent entry into the pholcid literature.
Els fòlcids (Pholcidae) són una família d'aranyes araneomorfes descrita per Koch el 1850.[1] Els fòlcids es troben distribuïts per tots els continents del món, excepte l'Antàrtida i la de l'Àrtic.[2] Aquestes aranyes, algunes d'un cos petit i de potes molt llargues, són presents en entorns humans i algunes espècies (Pholcus phalangioides) en són molt familiars a Catalunya, País Valencià, les Balears i arreu del món.
Els fólcids mostren una gran plasticitat ecològica i es poden trobar a tot arreu, des de deserts fins a boscos tropicals humits. Com succeeix en molts altres grups d'artròpodes, els fólcids són més diversos a les regions tropicals del món. Diversos estudis han demostrat que podrien estar entre les aranyes constructores de teranyina més comunes, si no els més dominants, en algunes regions tropicals.[3][4][5]
Actualment hi ha més de 1600 espècies descrites. Només es van descriure 9 espècies (encara vigents) de Pholcidae en els primers 100 anys després d'algunes descripcions de Linné, en comparació amb més de 1.600 espècies descrites en els últims 100 anys. I el 66% de les espècies conegudes (més de 1100) s'han descrit en els últims 20 anys. Aquests nombres suggereixen que es podrien descriure encara moltes més, probablement entre 2500-5000 espècies més.[6][7]
En algunes espècies, les potes són bastant curtes, de prop d'1 mm. Però altres tenen potes que són aproximadament 20 vegades la longitud del seu cos. Són potes molt fines; una pota de 35 mm de llarg, fa només 0,05 mm de gruix.[8]
Els fòlcids es col·loquen cap per avall en les seves teranyines irregulars, desordenades. Aquestes teles estan construïdes en llocs foscos i humits, com ara coves, sota roques i escorces soltes, o refugis abandonats de mamífers. En àrees d'habitatge humà, els fòlcids construeixen les teranyines en àrees tranquil·les com altells i cellers; d'aquí un dels noms comuns, cellar spider o "aranya de celler".[9]
Algunes espècies de fòlcids presenten una resposta a l'amenaça peculiar, ja sigui quan nosaltres els molestem amb un toc a la xarxa o cauen preses grans. L'aranya respon agitant ràpidament la teranyina amb un moviment giratori. Encara que no és l'únic tipus d'aranya que exhibeix aquest comportament, la seva presència en hàbitats humans ha fet que se les anomeni també vibrating spiders ("aranyes que vibren"). Hi ha diverses explicacions en a aquesta resposta; el moviment pot dificultar que el possible depredador localitzi. La vibració també pot augmentar les probabilitats de capturar insectes que acaben de contactar la seva tela i que segueixen estan a prop.[10]
Algunes espècies d'aquestes aranyes envaeixen les teles d'altres aranyes per menjar-se l'amfitrió, els seus ous o alguna presa. En alguns casos, l'aranya fa vibrar la teranyina de l'altra aranya, imitant la lluita de la presa atrapada i així atraure la propietària de la tela. Els fòlcids són caçadors naturals de diverses espècies de Tegenaria i se sap que ataquen i mengen exemplars de Latrodectus hasselti, esparàssids i altres presents a les cases.[11][12] Els fòlcids poden ser beneficiosos per als éssers humans que viuen en regions amb densitat de poblacions d'aranyes dels aiguamolls (Tegenaria agrestis), ja que la captura de tegenàries pot mantenir les poblacions sota control.[13]
Segons el World Spider Catalog amb data del desembre de 2018, aquesta família té reconeguts 86 gèneres i 1672 espècies, de les quals 325 són del gènere Pholcus i 117 de Belisana.[2] El creixement dels darrers anys és molt important en quants al nombre d'espècies ja que el 21 de desembre de 2006 hi havia reconeguts 80 gèneres i 959 espècies. Els 86 gèneres són els següents:[2]
Per a comentaris sobre la monofília i les relacions de molts gèneres, ha estat estudiat per Huber el 1998 i 2000.[14][15] La divisió dels fòlcids en cinc subfamílies ha estat confirmat recentment per Huber, Eberle i Dimitrov el 2018:[16]
Segons el World Spider Catalog versió 19.0 (2018), existeixen els següents gèneres fòssils:[17]
Els fòlcids havien format part de la superfamília dels folcoïdeus (Pholcoidea), al costat de plectrèurids i diguètids.
Les aranyes, tradicionalment, havien estat classificades en famílies que van ser agrupades en superfamílies. Quan es van aplicar anàlisis més rigorosos, com la cladística, es va fer evident que la major part de les principals agrupacions utilitzades durant el segle XX no eren compatibles amb les noves dades. Actualment, els llistats d'aranyes, com ara el World Spider Catalog, ja ignoren la classificació de superfamílies.[18][19]
Els fòlcids (Pholcidae) són una família d'aranyes araneomorfes descrita per Koch el 1850. Els fòlcids es troben distribuïts per tots els continents del món, excepte l'Antàrtida i la de l'Àrtic. Aquestes aranyes, algunes d'un cos petit i de potes molt llargues, són presents en entorns humans i algunes espècies (Pholcus phalangioides) en són molt familiars a Catalunya, País Valencià, les Balears i arreu del món.
Els fólcids mostren una gran plasticitat ecològica i es poden trobar a tot arreu, des de deserts fins a boscos tropicals humits. Com succeeix en molts altres grups d'artròpodes, els fólcids són més diversos a les regions tropicals del món. Diversos estudis han demostrat que podrien estar entre les aranyes constructores de teranyina més comunes, si no els més dominants, en algunes regions tropicals.
Actualment hi ha més de 1600 espècies descrites. Només es van descriure 9 espècies (encara vigents) de Pholcidae en els primers 100 anys després d'algunes descripcions de Linné, en comparació amb més de 1.600 espècies descrites en els últims 100 anys. I el 66% de les espècies conegudes (més de 1100) s'han descrit en els últims 20 anys. Aquests nombres suggereixen que es podrien descriure encara moltes més, probablement entre 2500-5000 espècies més.
Třesavkovití (Pholcidae) jsou jednou z čeledí pavouků. Známo je 969 druhů v 81 rodech, přičemž v Evropě žije 83 druhů ve 13 rodech.[1]
Tělo třesavkovitých je spíše menších rozměrů (3–15 mm). Končetiny jsou značně dlouhé, jejich tarzy mají nepravé článkování, které umožňuje ohýbání chodidel. Proto třesavky připomínají na první pohled spíše sekáče než pavouky. Při bližším prohlédnutí však vidíme zřetelné rozdělení těla na zadeček a hlavohruď tenkou stopkou. Na čele karapaxu se nachází 8 nebo 6 očí. Pokud má třesavka očí osm, jsou seskupeny do tří skupin – po stranách po třech a uprostřed dvě. U šestiokých třesavek prostřední pár schází. Třesavkovitým zcela schází tracheální (dýchací) systém. Mají velkou jedovou žlázu.
Na chelicerách lze pozorovat náznak přítomnosti nepohyblivého prstu někdejšího klepítka pavoučích předků, který má tvar zoubku a nalézá se na konci základního článku chelicery.
Vyhledávají zejména rohy zdí ve vyšších místech (okna, stropní prostory) a spodní strany listů domácích rostlin, popřípadě nábytku.
Třesavky si budují sítě, které jsou tvořeny řídce a nepravidelně uspořádanými vlákny, v lidských příbytcích jsou zpravidla umístěny při okrajích stropu. Třesavky se na ně zavěšují hřbetem k zemi pomocí koncových drápků končetin. Pokud je pavouk vyrušen, velice rychle rozkmitá tělo zavěšené v síti – odtud název „třesavkovití“.
Samice nosí vajíčka spojená lepkavým sekretem (který vylučuje při kladení) a pavučinami v chelicerách před tělem až do vylíhnutí mláďat.
Do roku 2018 byl v ČR zaznamenán výskyt sedmi druhů:
Obrázky, zvuky či videa k tématu třesavkovití ve Wikimedia Commons
Třesavkovití (Pholcidae) jsou jednou z čeledí pavouků. Známo je 969 druhů v 81 rodech, přičemž v Evropě žije 83 druhů ve 13 rodech.
Zitterspinnen (Pholcidae) sind eine Familie der Echten Webspinnen und umfassten 2016 insgesamt 80 Gattungen mit 1506 Arten.[1]
Zitterspinnen werden aufgrund einiger Ähnlichkeiten, vor allem wegen der im Verhältnis zum Körper sehr langen Beine, manchmal mit Weberknechten (Opiliones) verwechselt.
Zitterspinnen sind mit Ausnahme der Antarktis und einigen Inseln weltweit verbreitet,[2] die meisten Arten besiedeln aber die Primärwälder der tropischen und subtropischen Regionen.[3] Einige Vertreter finden sich zudem in Höhlen und felsigen Umgebungen.
In Deutschland, Österreich und der Schweiz sind bislang vier Gattungen mit fünf Arten nachgewiesen; jedoch ist ihre Verbreitung unübersichtlich und benachbarte Zonobiome sind wesentlich artenreicher. Die im deutschsprachigen Raum heimischen Zitterspinnen sind aus dem östlichen Mittelmeerraum eingewandert. In küstennahen Bereichen Europas fehlen sie fast vollständig; in Belgien werden sie durch pantropische Arten ersetzt und in West- und Südeuropa von Zitterspinnen des westlichen Mittelmeerraumes abgelöst.
Die folgenden Gattungen kommen in Europa vor:
Es handelt sich um sehr kleine bis mittelgroße Spinnen (bis ca. 10 mm) mit extrem langen und zierlichen Beinen (bis ca. 50 mm). Die Färbung besteht meist aus unauffälligen Grau- oder Gelbtönen, teilweise mit dunklen Zeichnungen und ist bis auf wenige Ausnahmen konturlos.
Zitterspinnen weben unregelmäßige und diffuse Raumnetze dreidimensionaler Ausdehnung und von beträchtlicher Größe, durch die sie sich geschickt fortbewegen und die sie in die Lage versetzen, auch wesentlich größere Tiere zu überwältigen.
Die Seide der ecribellaten Zitterspinnen ist bis auf wenige Ausnahmen trocken (leimfrei)[4], extrem dehnbar und wollartig aufgekräuselt. Dadurch wird es Beutetieren meist unmöglich, sich zu befreien. Fluchtreaktionen führen nur zu noch stärkerer Verstrickung. Ein Netz wird ständig weitergebaut und kann sich auch mit denen von Artgenossen überschneiden, z. B. bei der Großen Zitterspinne. Sie ist in Mitteleuropa fast ausschließlich in Gebäuden anzutreffen, bevorzugt in geringer Höhe, daher vor allem in Kellern. Die anderen heimischen Vertreter der Familie bevorzugen mehr oder weniger geschützte Stellen, Baumhöhlen und Gesteinshöhlen des Freilandes. Zitterspinnen sind überwiegend nachtaktiv.
Das im deutschen Sprachraum namensgebende Verhalten der Gattung Pholcus, bei Gefahr im Netz zu zittern, zeigen nicht alle Arten, und selbst bei diesen ist es häufig nur bei Jungtieren zu beobachten. Das Zittern ist ein schnelles Hinundherschwingen, durch das die Konturen der Spinne verschwimmen, um einen Angreifer zu verwirren.[5]
Ein gutes Unterscheidungsmerkmal der Zitterspinnen von anderen Familien ist der Aufbau ihrer Cheliceren, bei denen ventral ein winziger Stachel ausgebildet ist und dem Apparat eine pinzettenartige Funktion erleichtert. Neben den Zitterspinnen findet sich diese Form der Kieferklaue nur noch bei den Sechsäugigen Sandspinnen (Sicariidae) und den Eigentlichen Falltürspinnen (Ctenizidae) sowie in ähnlicher Form bei Pseudoskorpionen und Walzenspinnen.[6] Innerhalb der Zitterspinnen ist die Augenstellung ein Bestimmungsmerkmal bis zur Gattung.
Der World Spider Catalog listet für die Zitterspinnen aktuell 80 Gattungen und 1506 Arten.[1] (Stand: Juni 2016)
Zitterspinne mit Beute
Zitterspinne mit Eiballen bei der Gelegepflege
Zitterspinne mit Jungtieren im Knäuel
Nahaufnahme einer männlichen Zitterspinne
Zitterspinne (Pholcus sp.) mit Jungtieren
Dieses Video zeigt eine Zitterspinne, die ihr „Zittern“ einsetzt, um unsichtbar zu werden.
Das Video zeigt eine Zitterspinne beim Einspinnen einer Stubenfliege.
Zitterspinnen (Pholcidae) sind eine Familie der Echten Webspinnen und umfassten 2016 insgesamt 80 Gattungen mit 1506 Arten.
Zitterspinnen werden aufgrund einiger Ähnlichkeiten, vor allem wegen der im Verhältnis zum Körper sehr langen Beine, manchmal mit Weberknechten (Opiliones) verwechselt.
Beverspinnen (Pholcidae) sünd en Familie mank de Echten Weevspinnen. Dor höört 80 Geslechter mit 1.506 Aarden to (Stand: Juni 2016). Vunwegen, datt se de Schoosters (Opiliones) liek sehn doot, sunnerlich, wat de langen Been angeiht, weert se faken mit jem dör’nanner brocht.
Beverspinnen kaamt meist in de ganze Welt vor, de meisten Aarden leevt avers in de Wolden in de Tropen un Subtropen.[1] Bovenhen gifft dat en Reeg vun Beverspinnen, de leevt in Höhlen un up Felsen. In Düütschland, Öösterriek un de Swiez sünd bitherto veer Geslechter mit fiev Aarden funnen wurrn, man dat is swaar to seggen, wo akraat se vorkamen doot. In de annern Biome dor umto gifft dat veel mehr Aarden. De Aarden mank de Beverspinnen, de in Länner mit düütsche Spraak tohuse sünd, sünd inwannert ut de ööstlichen Gemarken vun de Middellannsche See. In de Gegenden an de Küsten vun Europa fehlt se meist ganz. In Belgien leevt an ehre Steed Aarden ut de (Sub-) Tropen un in West- un Süüdeuropa weert se aflööst vun Aarden ut de westlichen Gemarken vun de Middellannsche See. Mank de Beverspinnen könnt de Aarden un Geslechter ut’neen holen un bestimmt weern an de Aart, wie de Ogen staht. Düsse Geslechter kaamt in Europa vor:
Dat hannelt sik um bannig lüttje bit hen to middelgrote Spinnen (bit hen to ca. 10 mm) mit sunnerlich lange un fiene Been (bit hen to 50 mm). Vun’e Farv sünd se meist grau oder geel un fallt nich wieter up. Towielen gifft dat ok mol dunkere Teeknungen, man meist wiest se in’e Farven keen Unnerscheed.
Beverspinnen weevt Ruumnetten, de wat unregelmatig un diffuus sünd. Se dehnt sik na Längde, Breede un Hööchde dreedimensional ut un könnt bannig groot ween. Dor könnt sik de Spinnen leifig in bewegen. Mit Hölp vun düsse Netten könnt se ok Deerter unnerkriegen, de veel grötter sünd, as se sülms. De Siede vun de Beverspinnen is to’n groten Deel dröge un free vun Liem. Se kann unbannig wiet ut’neen trocken weern un is upkrüselt, as Wull. So kann de Büte sik meist nich free maken. Wenn se utbüxen will, verheddert se sik bloß noch mehr in dat Gaarn. An dat Ntt warrt jummerlos wieterboot. Dat kann ok passeern, datt en Nett in dat Nett vun en annere Spinne overgeiht, as bi de Grote Beverspinne, de in Middeleuropa meist bloß in Hüser un Bowarke antodrepen is. Beverspinnen sünd tomeist in’e Nacht togange. Dat Geslecht Pholcus hett de Eegenaard, bi Gefohr in’t Nett to bevern. Dor hett de Spinne ehren Naam vun weg. Man nich all Aarden maakt dat so un faken sünd dat ok bloß man de jungen Deerter, de bevert. Düt „Bevern“ is en gau Hen- un Herswingen, wo de Konturen vun de Spinne mit undüütlich maakt weert. Angiepers weert dor dör’nanner mit brocht.
De World Spider Catalog hett in’n Momang 80 Geslechter mit 1.506 Aarden vun beverspinnen up siene Liste (Stand: Juni 2016):
Beverspinne mit en grode Fleege
Beverspinne mit Eiballen
Beverspinne mit en Kloon vun Jungspinnen
Heken vun’e Beverspinne, vun dichtbi bekeken
Beverspinne (Pholcus sp.) mit Junge
Düt Video wiest en Beverspinne bi’t Inspinnen vun en Fleege.
. Mehr Biller, Videos oder Audiodateien to’t Thema gifft dat bi Wikimedia Commons. Beverspinnen (Pholcidae) sünd en Familie mank de Echten Weevspinnen. Dor höört 80 Geslechter mit 1.506 Aarden to (Stand: Juni 2016). Vunwegen, datt se de Schoosters (Opiliones) liek sehn doot, sunnerlich, wat de langen Been angeiht, weert se faken mit jem dör’nanner brocht.
The Pholcidae are a family of araneomorph spiders. The family contains more than 1,800 individual species of pholcids, including those commonly known as cellar spider, daddy long-legs spider, carpenter spider, daddy long-legger, vibrating spider, gyrating spider, long daddy, and skull spider. The family, first described by Carl Ludwig Koch in 1850,[1] is divided into 94 genera.[2]
The common name "daddy long-legs" is used for several species, especially Pholcus phalangioides, but is also the common name for several other arthropod groups, including harvestmen and crane flies.
Pholcids are thin and delicate arachnids. The body, resembling the shape of a peanut, is approximately 2–10 mm (0.08–0.39 inch) in length, and the legs may be up to 50 mm (1.97 inches) long. Pholcus and Smeringopus have cylindrical abdomens and eyes arranged in two lateral groups of three and two smaller median contiguous eyes. Arrangements of eight and six eyes both occur in this family. Spermophora has a small globose abdomen and its eyes are arranged in two groups of three without median eyes. Pholcids are gray to brown, sometimes clear, with banding or chevron markings.
These spiders have legs roughly 4 times as large as their bodies, making them look quite a lot like harvestmen (Opiliones). But they can be easily differentiated by the two segments this family have, harvestmen having fused segments.[3] They can be further distinguished by their irregular structure, and usually brown, tan or grey coloration.
Pholcids are found in every continent in the world except Antarctica. Pholcids hang inverted in their messy and irregular-shaped webs. These webs are constructed in dark and damp recesses such as in caves, under rocks and loose bark, and in abandoned mammal burrows. In areas of human habitation pholcids construct webs in undisturbed areas in buildings such as high corners, attics and cellars, hence the common name "cellar spider".[4]
The web of pholcids has no adhesive properties and instead relies on its irregular structure to trap prey. When pholcid spiders detect prey within their webs the spiders quickly envelop prey with silk-like material before inflicting a fatal bite. The prey may be eaten immediately or stored for later. When finished feeding they will clean the web by unhooking the remains of the prey and letting the carcass drop from the web. They are passive against humans.
Some species of Pholcidae exhibit a threat response when disturbed by a touch to the web or entangled large prey. The arachnid responds by vibrating rapidly in a gyrating motion in its web, which may sometimes fall into a circular rhythm. It may oscillate in tune with the elasticity of the web causing an oscillation larger than the motion of the spider's legs. While other species of spider exhibit this behaviour, such behavior by the Pholcidae species has led to these spiders sometimes being called "vibrating spiders". There are several proposed reasons for this threat response. The movement may make it difficult for a predator to locate or strike the spider, or may be a signal to an assumed rival to leave. Vibrating may also increase the chances of capturing insects that have just brushed their web and are still hovering nearby, or further entangle prey that may have otherwise been able to free itself.[5] If the spider continues to be disturbed it will retreat into a corner or drop from its web and escape.
Although they do eat insects, certain species of these spiders invade webs of other spiders to eat the host, the eggs, or the prey. In some cases the spider vibrates the web of other spiders, mimicking the struggle of trapped prey to lure the host closer. Pholcids prey on Tegenaria funnel weaver spiders, and are known to attack and eat redback spiders, huntsman spiders and house spiders.[6][7]
Pholcids may be beneficial to humans living in regions with dense hobo spider populations as predation on Tegenaria may keep populations in check.[8] They have also been observed to feed on the spider Steatoda nobilis in countries like Ireland and England.[9]
Pholcus phalangioides often uses an alternating tetrapod gait (first right leg, then second left leg, then third right leg, etc.), which is commonly found in many spider species. However, frequent variations from this pattern have been documented during observations of the spiders' movements.
There is an urban legend that daddy long-legs spiders have the most potent venom of any spider but that their fangs are either too small or too weak to puncture human skin; the same legend is also repeated of the harvestman and crane fly, also known as "daddy long-legs" in some regions. Indeed, pholcid spiders do have a short fang structure (called uncate due to its "hooked" shape). Brown recluse spiders also have uncate fang structure, but are able to deliver medically significant bites.
Possible explanations include: pholcid venom is not toxic to humans; pholcid uncate are smaller than those of brown recluse; or there is a musculature difference between the two arachnids, with recluses, being hunting spiders, possessing stronger muscles for fang penetration.[10] According to Rick Vetter of the University of California, Riverside, the daddy long-legs spider has never harmed a human, and there is no evidence that they are dangerous to humans.[11]
The legend may result from the fact that the daddy long-legs spider preys upon deadly venomous spiders, such as the redback, a member of the black widow genus Latrodectus.[12] To the extent that such arachnological information was known to the general public, it was perhaps thought that if the daddy long-legs spider could kill a spider capable of delivering fatal bites to humans, then it must be more venomous, and the uncate fangs were regarded as prohibiting it from killing people. In reality, it is able to cast lengths of silk onto its prey, incapacitating them from a safe distance.[13]
During 2004, the Discovery Channel television show MythBusters tested the daddy long-legs venom myth in episode 13, "Buried in Concrete". Hosts Jamie Hyneman and Adam Savage first established that the spider's venom was not as toxic as other venoms, after being told about an experiment whereby mice were injected with venom from both a daddy long-legs and a black widow, with the black widow venom producing a much stronger reaction. After measuring the spider's fangs at approximately 0.25 mm, Adam Savage inserted his hand into a container with several daddy-long-legs, and reported that he felt a bite which produced a mild, short-lived burning sensation. The bite did in fact penetrate his skin, but did not cause any notable harm.[14] Additionally, recent research has shown that pholcid venom is relatively weak in its effects on insects.[15]
As of April 2019, the World Spider Catalog accepted the following genera:[2]
Two Crossopriza lyoni. The bottom one is male. The female is clutching her egg bundle (magnified).
A marbled cellar spider (Holocnemus pluchei) carrying prey.
Smeringopus pallidus female with egg sac.
Male shortbodied cellar spider (Spermophora senoculata) from the United States
The Pholcidae are a family of araneomorph spiders. The family contains more than 1,800 individual species of pholcids, including those commonly known as cellar spider, daddy long-legs spider, carpenter spider, daddy long-legger, vibrating spider, gyrating spider, long daddy, and skull spider. The family, first described by Carl Ludwig Koch in 1850, is divided into 94 genera.
The common name "daddy long-legs" is used for several species, especially Pholcus phalangioides, but is also the common name for several other arthropod groups, including harvestmen and crane flies.
Los fólcidos (Pholcidae) son una familia de arañas araneomorfas que engloba unas 1400 especies en 95 géneros en todo el mundo.[1]
Son arañas que cargan con la ooteca bajo sus quelíceros. De 1 a 10 mm de tamaño, son arañas relativamente pequeñas usualmente de coloraciones ocre y amarillo a café claro, a menudo con marcas en el abdomen. Poseen 6 u 8 ojos, los laterales anteriores en tríadas y 2 ojos medios anteriores que pueden o no estar presentes. Los quelíceros fusionados en la base con una lámina opuesta al colmillo queliceral, usualmente modificado dependiendo el sexo; labio fusionado al esternón. Las patas casi siempre son largas con tarsos con tres uñas y usualmente pseudosegmentados. El abdomen es de cilíndrico a oval con las espineretas laterales anteriores largas y cilíndricas y las medias posteriores pequeñas y en parte ocultas por las anteriores aplanadas. El espiráculo traqueal a menudo parece estar presente, pero nunca está presente la tráquea. Son haploginas, aunque las hembras a menudo tienen una placa esclerotizada cubriendo la genitalia interna a modo de epigino, los machos con largos palpos, cymbium reducido o ausente con paracymbium a menudo largo y complejo.[2]
Habitualmente habitan sitios húmedos y oscuros, como las cuevas o las bodegas y son muy comunes en zonas urbanas por sus hábitos sinantrópicos. Tejen telas irregulares enmarañadas en las que envuelven a sus presas antes de comerlas. Las hembras llevan de 15 a 20 huevos de color rosáceo pálido sostenidos con seda desde los quelíceros. A simple vista pueden confundirse con los opiliones.
Los fólcidos (Pholcidae) son una familia de arañas araneomorfas que engloba unas 1400 especies en 95 géneros en todo el mundo.
Vaaksiaishämähäkit (Pholcidae) ovat hämähäkkien heimo.
Vaaleat, paljon muuta vartaloa pidemmät jalat tekevät näistä hämähäkeistä hontelon näköisiä. Ne ovat väritykseltään harmaita, vihreitä tai ruskeita. Vaaksiashämähäkeillä on kaksi kolmen silmän ryhmää, joiden välissä on yksi silmäpari. Muutamat luolissa elävät lajit ovat kuitenkin täysin sokeita. Vaaksiashämähäkit ovat 3-14 mm:n pituisia. Niiden raajojen nilkkaosa on taipuisa ja siinä on useita valeniveliä. Vaaksiashämähäkit rakentavat sotkuisia, epäsäännöllisiä verkkoja. Ne kietovat saaliinsa nopeasti seittiin ennen kuin purevat sitä. Vaaksiaishämähäkit puolustautuvat värisyttämällä verkkoaan nopeaan tahtiin, jolloin hämähäkkiä on vaikea havaita. Naaraat kantavat leukaraajoissaan seitillä kiinnitettyä 15-20 vaaleaa, punertavanharmaata munaa.
Vaaksiaishämähäkit (Pholcidae) ovat hämähäkkien heimo.
Vaaleat, paljon muuta vartaloa pidemmät jalat tekevät näistä hämähäkeistä hontelon näköisiä. Ne ovat väritykseltään harmaita, vihreitä tai ruskeita. Vaaksiashämähäkeillä on kaksi kolmen silmän ryhmää, joiden välissä on yksi silmäpari. Muutamat luolissa elävät lajit ovat kuitenkin täysin sokeita. Vaaksiashämähäkit ovat 3-14 mm:n pituisia. Niiden raajojen nilkkaosa on taipuisa ja siinä on useita valeniveliä. Vaaksiashämähäkit rakentavat sotkuisia, epäsäännöllisiä verkkoja. Ne kietovat saaliinsa nopeasti seittiin ennen kuin purevat sitä. Vaaksiaishämähäkit puolustautuvat värisyttämällä verkkoaan nopeaan tahtiin, jolloin hämähäkkiä on vaikea havaita. Naaraat kantavat leukaraajoissaan seitillä kiinnitettyä 15-20 vaaleaa, punertavanharmaata munaa.
Les Pholcidae sont une famille d'araignées aranéomorphes[1].
Les espèces de cette famille se rencontrent sur toutes les terres sauf dans les pôles[1].
Elles ont de très longues pattes. Leur corps atteint de 2 à 10 mm de longueur, mais les pattes mesurent jusqu'à 50 mm. À cause de cet aspect, les Pholcidae sont souvent confondues avec les opilions ou faucheux, qui sont des arachnides mais pas des araignées, et avec les tipules ou cousins, qui sont des insectes diptères. Leurs toiles sont très irrégulières et en forme de nappe. Elles balancent leurs toiles lorsqu'on les dérange.
Ces araignées aiment les endroits chauds et se plaisent dans les habitations. Selon une légende urbaine totalement fausse, ces araignées seraient dotées d'un venin mortel, mais leurs crochets ne peuvent pénétrer sous la peau humaine.
Cette famille est connue depuis le Paléogène[2].
Selon World Spider Catalog (version 23.0, 21/03/2022)[3] :
Selon World Spider Catalog (version 20.5, 2020)[2] :
Cette famille a été décrite par C. L. Koch en 1850.
Cette famille rassemble 1 876 espèces dans 97 genres[1].
Les Pholcidae sont une famille d'araignées aranéomorphes.
I Folcidi (Pholcidae C. L. Koch, 1850) sono una famiglia di ragni appartenente all'infraordine Araneomorphae.
Il nome deriva dal greco antico: φολκός, pholkós («dalle gambe storte»), epiteto inizialmente attribuito all'eroe omerico Tersite, che rende bene l'idea della conformazione delle zampe lunghissime di questi ragni, ed il suffisso -idae, che designa l'appartenenza ad una famiglia.
Sono comunissimi nelle abitazioni e perciò hanno parecchi nomignoli: "ragni della polvere", "ragni ballerini", ragni-gambalunga, ragni di cantina, ragni di casa ecc. Di costituzione molto fragile, le dimensioni del corpo di questi ragni variano da 2 a 10 millimetri, e le zampe possono superare tranquillamente i 30 millimetri. Il colore varia da grigio a bruno con varie striature. I generi Pholcus e Smeringopus hanno il corpo a forma del guscio di un'arachide.
Costruiscono tele dal disegno irregolare, aggrovigliato, su cui rimangono appesi a testa in giù. I luoghi preferiti sono in genere bui, quali caverne, cantine, magazzini, sotto pietre o in tane di mammiferi abbandonate.
La ragnatela non ha capacità adesive, ma è strutturata e intricata in tal modo da rendere difficile la fuga all'insetto che vi capita dentro. Il ragno corre subito ad avvolgere la preda con più fili per mangiarla quasi subito o accumularla se non ha fame. Poiché i chelicheri sono molto piccoli e poco perforanti, quasi mai vengono utilizzati per avvelenare la vittima.
Tolti dalla loro ragnatela assumono andature goffe e traballanti, come da ubriachi. Nel caso la preda impigliata sia troppo grande e cominci a distruggere la ragnatela, il folcide comincia a vibrare e a roteare su sé stesso, forse al fine di spaventare l'intruso e di non fargli comprendere con chiarezza dove si trova. Anche altre famiglie di ragni esibiscono questo comportamento. Spesso va su altre ragnatele a cibarsi delle uova o dei piccoli di altri ragni, in particolare Tegenaria.
Un tempo si riteneva il morso di questi ragni e quello degli opilioni, cui rassomigliano per struttura, pericoloso per gli uomini, ma non sono documentati casi di morso a esseri umani che abbiano comportato più di qualche arrossamento cutaneo. Alcuni autori (Pinto-da-Rocha et al. , 2007) hanno attribuito la presunta pericolosità di questi ragni al fatto che non esitano ad attaccare anche ragni molto velenosi, come ad esempio la vedova nera, il cui morso è velenoso per l'uomo: il fatto che attacchi anche specie molto velenose li avrebbe fatti erroneamente ritenere più pericolosi delle proprie vittime.
Sono cosmopoliti.
A novembre 2020 si compone di 94 generi e 1812 specie[1]
I Folcidi (Pholcidae C. L. Koch, 1850) sono una famiglia di ragni appartenente all'infraordine Araneomorphae.
Virpūnėliai (lot. Pholcidae, angl. Cellar spiders, daddy long legs spiders, vok. Zitterspinnen) – vorų (Araneae) šeima.
Pasaulyje yra apie 350 rūšių. Europoje 3 rūšys, iš jų viena gyvena Lietuvoje:
Cheliceros silpnai išsivysčiusios. Turi 8 akis: priekinės vidurinės akys yra mažos, likusios sudaro dvi grupes po 3. Kojos ilgos, be dyglių. Kūnas pilkai rudas, plonas. Ištiestų kojų tarpugalis iki 7 cm. Palietus ar į jį papūtus, voras atlieka virpantį judėjimą. Dėl to jis praranda kontūrus ir, galbūt, savo priešams yra mažiau pastebimas.
Vorai įsirengia dažniausiai kupolo formos išgaubtus gaudomuosius tinklus, kurie šiek tiek panašūs į Linyphiidae šeimos vorų tinklus. Voratinkliuose kabo pilvo puse į viršų. Palietus tinklą voras gindamasis ima jį siūbuoti. Tinklai lipnių gaudomųjų siūlų neturi, jie nuverpti iš tankios voratinklinės medžiagos, kurioje yra į sraigtus panašios siūlų kilpos. Šiose kilpose susipanioja patekę gyvūnai. Kuo tinklas senesnis, tuo jis tankesnis ir su daugiau kilpų. Norėdamas patektį pas grobį, voras turi nusivalyti nuo kelio seną tinklą jį iškąsdamas. Kartais toks iškandžiojimas gali užsitęsti apie valandą, kol voras pasiekia pagautą auką. Kartais vorai nelaukia, kol paklius auka, tuomet jie keliauja kitų vorų voratinkliais vogdami maistą ar net pačius tinklų šeimininkus.
Patelė tinkle cheliceromis laiko kiaušinėlių kokoną ir jį nešiojasi iki voriukų pasirodymo. Kiaušinėlių kokonas iš labai plono rezginio, kuriame matomi maždaug 20 šviesiai rausvų kiaušinėlių.
Gyvena patalpose, daržinėse, rūsiuose, vasarą išorinėje pastatų pusėje.
Virpūnėliai (lot. Pholcidae, angl. Cellar spiders, daddy long legs spiders, vok. Zitterspinnen) – vorų (Araneae) šeima.
Pasaulyje yra apie 350 rūšių. Europoje 3 rūšys, iš jų viena gyvena Lietuvoje:
Ilgakojis virpūnėlis (lot. Pholcus phalangioides, vok. Kellerzitterspinne).Cheliceros silpnai išsivysčiusios. Turi 8 akis: priekinės vidurinės akys yra mažos, likusios sudaro dvi grupes po 3. Kojos ilgos, be dyglių. Kūnas pilkai rudas, plonas. Ištiestų kojų tarpugalis iki 7 cm. Palietus ar į jį papūtus, voras atlieka virpantį judėjimą. Dėl to jis praranda kontūrus ir, galbūt, savo priešams yra mažiau pastebimas.
Vorai įsirengia dažniausiai kupolo formos išgaubtus gaudomuosius tinklus, kurie šiek tiek panašūs į Linyphiidae šeimos vorų tinklus. Voratinkliuose kabo pilvo puse į viršų. Palietus tinklą voras gindamasis ima jį siūbuoti. Tinklai lipnių gaudomųjų siūlų neturi, jie nuverpti iš tankios voratinklinės medžiagos, kurioje yra į sraigtus panašios siūlų kilpos. Šiose kilpose susipanioja patekę gyvūnai. Kuo tinklas senesnis, tuo jis tankesnis ir su daugiau kilpų. Norėdamas patektį pas grobį, voras turi nusivalyti nuo kelio seną tinklą jį iškąsdamas. Kartais toks iškandžiojimas gali užsitęsti apie valandą, kol voras pasiekia pagautą auką. Kartais vorai nelaukia, kol paklius auka, tuomet jie keliauja kitų vorų voratinkliais vogdami maistą ar net pačius tinklų šeimininkus.
Patelė tinkle cheliceromis laiko kiaušinėlių kokoną ir jį nešiojasi iki voriukų pasirodymo. Kiaušinėlių kokonas iš labai plono rezginio, kuriame matomi maždaug 20 šviesiai rausvų kiaušinėlių.
Gyvena patalpose, daržinėse, rūsiuose, vasarą išorinėje pastatų pusėje.
Trilspinnen of kelderspinnen (Pholcidae) zijn een familie van spinnen bestaande uit 1084 soorten in 84 geslachten.[2]
Het lichaam is klein (2 tot 10 mm) in vergelijking met de zeer lange poten (tot 50 mm). De kleur is grijs, groen of bruin. Ze hebben 2 groepen van 3 ogen met daar tussenin nog een paar. Een aantal grotbewonende soorten is blind. De lichaamslengte varieert van 3 tot 14 mm. De buigzame tarsi (pooteinden) hebben talrijke schijnbare geledingen.
Vanwege de lange poten verwarren leken de trilspinnen soms met de hooiwagens of de langpootmuggen. Echter, hooiwagens behoren wel tot de klasse van de spinachtigen, maar het zijn geen spinnen. Langpootmuggen behoren tot de insecten, een heel andere klasse.
De spin heet trilspin omdat hij sterk gaat trillen (eigenlijk heel snel ronddraaien) als hij een aanvaller vermoedt. De mogelijke predator ziet dan alleen nog maar een wazige schim en kan niet meer goed aanvallen.
Trilspinnen maken onregelmatige webben. Een gevangen prooi wordt razendsnel in spinrag gewikkeld en daarna pas gebeten.
Het vrouwtje van de trilspin gebruikt nauwelijks spinsel voor haar eicocon. Een paar draden houden de eieren losjes bij elkaar. Ze draagt de vaalroze eieren tussen haar kaken, en kan in die tijd niet eten.
De volgende trilspinnen komen in België voor:[3]
De volgende trilspinnen komen in Nederland voor:[4][5]
Bronnen, noten en/of referentiesTrilspinnen of kelderspinnen (Pholcidae) zijn een familie van spinnen bestaande uit 1084 soorten in 84 geslachten.
Pholcidae er en gruppe (familie) av edderkopper som tilhører undergruppen Haplogynae i gruppen Araneomorphae. De er ekstremt spinkle og langbeinte, og kan neppe forveksles med andre edderkopper, derimot ligner de overflatisk mye på vevkjerringer (Opiliones).
Små til middelsstore (2-10 mm), svært slanke og langbeinte edderkopper, gjerne bleke på farge. Beina er svært lange og tynne, skjøre og faller lett av. Forkroppen (prosoma) er veldig liten og flat, virker nærmest bare som et feste for beina. Sett ovenfra er den nærmest sirkelrund. Den har åtte øyne som er gruppert med én gruppe av tre relativt store øyne på hver side, og to ganske små foran i midten, disse mangler hos noen arter. Bakkroppen er avlang, nærmest firkantet. Hunnen har et svakt utviklet epigyn, hannens pedipalper er ganske komplisert oppbygde.
Disse edderkoppene lager åpne, "rotete" spinn med silketråder som går på kryss og tvers. Trådene er ikke klebrige men gjør det vanskelig for et insekt som roter seg inn i dem å komme seg vekk. Edderkoppen henger opp-ned i spinnet. Dersom den blir forstyrret begynner den å riste slik at den blir vanskelig å følge med øynene. Dette er en forsvarsmekanisme mot fiender. Hunnen bærer eggene med seg i chelicerene, løst pakket inn i silke. I nordlige områder finnes disse edderkoppene først og fremst inne i hus, gjerne i kjellere. Ellers er de vanlige i huler. Disse edderkoppene lever blant annet av enkelte veldig giftige edderkopper som svarte enker. Dette har ledet noen til å tro at edderkoppene selv er meget farlige for mennesker, men dette er ikke tilfellet. Chelicerenes giftklør er ganske korte, og forsøk tyder på at giften er ganske svak.
Familien er spredt over det meste av Jorda.
Det er usikkert om underfamiliene representerer monofyletiske grupper. Familien deles opp i ca. 80 slekter. Slekter som forekommer i Europa er nevnt under.
Pholcidae er en gruppe (familie) av edderkopper som tilhører undergruppen Haplogynae i gruppen Araneomorphae. De er ekstremt spinkle og langbeinte, og kan neppe forveksles med andre edderkopper, derimot ligner de overflatisk mye på vevkjerringer (Opiliones).
Multimedia w Wikimedia Commons Nasosznikowate (Pholcidae) – rodzina pająków z grupy Araneomorphae. Jest jedną z najbardziej zróżnicowanych grup współczesnych pająków; obejmuje dużą liczbę przeważnie tropikalnych sieciowych pająków[2]. Według The World Spider Catalog Normana Platnicka z 2012 roku należy do niej 90 rodzajów obejmujących 1288 gatunków[3]. W Polsce występują trzy gatunki - nasosznik trzęś (Pholcus phalangioides), nasosznik drobny (Pholcus opilionoides) i Psilochorus simoni[4]. Według analiz przeprowadzonych przez Hubera (2011) rodzinę można podzielić na pięć monofiletycznych podrodzin:Ninetinae, Arteminae, Modisiminae, Smeringopinae i Pholcinae[5].
Większość nasosznikowatych to niewielkie pająki o zaokrąglonym głowotułowiu i bardzo wydłużonych odnóżach, u niektórych gatunków dwudziestokrotnie przekraczających długość tułowia. Nasosznikowate mają sześcioro lub ośmioro oczu – ułożone po trzy po bokach głowotułowia. Pomiędzy nimi, na przodzie głowotułowia, znajduje się kolejna para, nieobecna u gatunków mających sześcioro oczu[6].
Zdecydowana większość nasosznikowatych buduje sieci łowne – przeważnie nieregularne trójwymiarowe, jednak sieci mające bardziej regularne kształty również są spotykane. Samice składają niewiele jaj, niekiedy poniżej dziesięciu. Nie tworzą kokonów, lecz noszą jaja w szczękoczułkach. Często kontynuują opiekę nad młodymi pająkami po ich wykluciu[6].
Nasosznikowate występują w bardzo zróżnicowanych niszach ekologicznych – od pustyń po lasy deszczowe, jednak najbardziej zróżnicowane są w regionach tropikalnych[6]. Najstarszym znanym przedstawicielem Pholcidae jest Quamtana huberi, którego skamieniałości odkryto w osadach w Le Quesnoy na terenie francuskiego departamentu Oise, datowanych na iprez, około 53 mln lat[7]. Datowanie molekularne sugeruje jednak, że nasosznikowate są grupą znacznie starszą, powstałą we wczesnym mezozoiku, około 207 mln lat temu, jeszcze przed rozpadem superkontynentu Pangei[8].
Uproszczone kladogramy Pholcidae według:
Ninetines
New World clade
Holocnemines
Pholcines
Pholcidae (Aranhiços) é uma famíla de aranhas pertence à subordem Araneomorphae (aranhas modernas) da ordem Araneae. As espécies integradas nesta família são consideradas inofensivas para os humanos.[1] Algumas espécies, nomeadamente Pholcus phalangioides, são comuns em habitações e outras construções que tenham locais abrigados e sombrios.
As aranhas da família Pholcidae são aracnídeos de aspecto frágil, com corpo (excluindo as pernas) com apenas 2–10 mm de comprimento, mas com pernas comparativamente longas, podendo cada uma delas atingir os 50 mm de comprimento. A generalidade dos membros da família Pholcidae é de cor cinzenta ou castanha, com bandas ou marcas em forma de cabria. A família inclui espécies com seis e com oito olhos.
Os géneros Pholcus e Smeringopus apresentam abdómen cilíndrico, com uma forma que se assemelha a um amendoim, e os olhos agrupados em dois grupos laterais de três olhos, com dois olhos contíguos de menores dimensões na parte mediana da cabeça.
O género Spermophora apresenta um pequeno abdómen globoso, com os olhos agrupados em dois conjuntos de três olhos, sem olhos medianos.
A família Pholcidae tem distribuição natural do tipo cosmopolita, sendo encontrada em todos os continentes com excepção da Antártida e nas regiões polares do hemisfério norte, locais demasiado frios para permitir a sua sobrevivência.
Os espécimes desta família instalam-se em teias irregulares e de aspecto imperfeito, não adesivas, em geral simples aglomerados de fios simples de seda lançados em diversas direcções. Os locais preferidos para a construção das teias são locais escuros e húmidos, em reentrâncias e recessos de rochas e paredes, grutas, sob o casca solta de árvores e em tocas abandonadas. A preferência por locais pouco iluminados mereceu a algumas espécies desta família o epíteto de aranhas-das-caves. Apesar dessa preferência por lugares úmidos e escuros, muitas espécies de folcídeos são frequentemente encontradas em locais quentes e secos, como janelas e cantos interiores de casas de habitação, sótãos e tetos.
As aranhas desta família instalam-se nas suas teias com a cabeça voltada para baixo, onde aguardam que as suas presas se enleiem na teia. Esta, apesar de irregular e de não ter caracteríticas adesivas, é eficaz na captura de insectos já que a estrutura tridimensional irregular torna a fuga difícil e morosa.
Quando uma presa fica retida na teia, a aranha age com grande rapidez, envolvendo a presa num saco de seda, ao mesmo tempo que lhe inflige uma mordedura venenosa. A presa pode ser comida de imediato ou armazenada para consumo posterior.
Quando as aranhas desta família se sentem ameaçadas, em particular quando a teia é tocada por um potencial predador ou quando uma presa excessivamente grande fica nela retida, desencadeiam uma resposta que consiste num rápido movimento vibratório sobre o fio da teia onde se encontrem, acompanhado de um rápido movimento giratório sobre o fio, o que torna difícil a manutenção da visão focada sobre a aranha. Persistindo a ameaça, a aranha retitra-se para um extremo da teia e deixa-se cair para o solo, fugindo para local pouco iluminado.
Este comportamento vibratório é comum a outras famílias de aracnídeos, mas tem um particular desenvolvimento entre os folcídeos, o que leva a que sejam por vezes referidas pelo nome comum de aranhas-vibradoras. Este comportamento, para além de tornar mais difícil a sua captura por um predador, ao não permitir ver exactamente onde se encontra a aranha, pode ser também usado para afugentar um rival ou para aumentar a probabilidade de captura de insectos voadores que tenham apenas passado junto à teia e que ainda se encontrem nas imediações.[2]
Nas suas deslocações, as aranhas desta família, em especial a espécie Pholcus phalangioides, usam frequentemente uma marcha caracterizada por uma alternância tetrápode na movimentação das pernas (primeira perna direita, depois a segunda perna esquerda, seguida pela terceira perna direita, e assim por diante). Este tipo de marcha é encontrado comumente em muitas espécies de aranhas, mas têm sido documentadas variações frequentes deste padrão durante a observação dos movimentos das aranhas.
As espécies desta família são predadores insectívoros, alimentando-se dos pequenos insectos que capturam nas suas teias. Contudo, algumas espécies desta família, apesar da sua aparência inofensiva, invadem as teias de outras aranhas e devoram os espécimes aí instalados, incluindo os ovos e as presas que encontrem armazenadas. Em alguns casos, a aranha atacante vibra a teias da outra aranha, simulando os movimentos de uma presa enleada, para atrair a outra aranha para as suas proximidades, atacando-a então com movimentos rápidos e envolvendo-a num saco de seda.
Algumas das aranhas da família Pholcidae são predadores naturais de espécies do género Tegenaria e já foram observadas a atacar espécies fortemente venenosas como Latrodectus hasseltii e espécimes da família Sparassidae.[3][4] Esta competição contribui para manter controladas as populações de Tegenaria, o que pode ser vantajoso para as pessoas que vivam em regiões com populações densas de Tegenaria agrestis e de outras espécies venenosas para os humanos.
Em algumas regiões existe uma lenda urbana que afirma que as aranhas pernilongas têm o veneno mais potente entre todas as aranhas, mas que as suas quelíceras (garras) são demasiado pequenas ou demasiado fracas para perfurar a pele humana (a mesma lenda é por vezes estendida a outros pequenos animais de pernas longas, como os opiliões). Na verdade, apesar das aranhas da família Pholcidae terem quelíceras curtas em forma de unha (designadas por uncatas), outras espécies com quelíceras semelhantes, como a Loxosceles reclusa, são capazes de infligir mordeduras em humanos com significado para a sua saúde. Essa observação leva a concluir que ou o veneno dos folcídeos não é tóxico para os humanos, ou então há uma diferença na musculatura entre os dois tipos de aracnídeos, com a L. reclusa, que é uma aranha caçadora, possuindo músculos mais potentes, capazes de fazer penetrar as quelíceras a maior profundidade.[5]
Em 2004, o Discovery Channel, no seu programa MythBusters, realizou um conjunto de experiências para testar o mito do veneno dos folcídeos.[1][6] Nesse episódio, os apresentadores Jamie Hyneman e Adam Savage mostraram que o veneno daquelas espécies era menos potente que outros venenos, sendo informados os resultados de uma experiência durante a qual ratos de laboratório foram injectados com veneno de aranhas da família Pholcidae e com o veneno de uma viúva-negra, sendo que o veneno desta última produziu uma reacção bem mais forte nos ratos.
Tendo determinado que as quelíceras dos folcídeos mediam aproximadamente 0,25 mm de comprimento, enquanto a pele humana tem uma espessura de 0,5 mm a 4 mm, Adam Savage permitiu que fosse mordido por uma aranha da família Pholcidae, reportando que a mordidura produzira apenas uma sensação fraca e curta de ardência na pele. Esta observação parece confirmar que, ao contrário da crença popular, a mordidura destas aranhas é capaz de penetrar através da pele humana, mas que o veneno é inofensivo para as pessoas. Adicionalmente, resultados de um projecto de investigação conduzido por Alan van Dyke mostraram que os efeitos sobre os insectos do veneno dos folcídeos são relativamente fracos.[7] De acordo com a investigação feita por Rick Vetter, da University of California em Riverside, não existem evidências que aranhas da família Pholcidae causem qualquer risco para a saúde de humanos.[8]
A origem da lenda urbana parece derivar da observação que os folcídeos capturam e devoram aranhas consideradas venenosas para os humanos, como as Latrodectus hasseltii, um membro do género Latrodectus, que inclui as notórias viúvas-negras.[9] Por extrapolação, concluiu-se erradamente que se um folcídeo pode matar uma aranha capaz de infligir mordeduras fatais em humanos, então deveria ser ainda mais venenosa, apenas não matando pessoas por não ter as quelíceras adequadas para penetrar através da pele humana.[10]
A lista que se segue está incompleta. A categorização das espécies segue o catálogo de aracnídeos elaborado por Joel Hallan no Biology Catalog .[11]
Pholcidae (Aranhiços) é uma famíla de aranhas pertence à subordem Araneomorphae (aranhas modernas) da ordem Araneae. As espécies integradas nesta família são consideradas inofensivas para os humanos. Algumas espécies, nomeadamente Pholcus phalangioides, são comuns em habitações e outras construções que tenham locais abrigados e sombrios.
Pholcidae este o familie de păianjeni din infraordinul Araneomorphae. Uneori aceștia sunt confundați cu opilionii. Familia cuprinde peste 1000 de specii, grupate în 84 genuri[1]. Denumirea provine de cuvântul grecesc - φολκό (folkòs), picioare strâmbe.
Lungimea corpului este de 2 - 10 mm, dacă adăugăm și lungimea picioarelor, atunci dimensiunea lor ar fi de 50 mm. Corpul este format din prosomă și opistosomă. Prosoma rotunjită poartă 8 ochi: 2 mediani și 6 laterali, la unele specii ei sunt proieminenți. La speciile cavernicole ochii se reduc. Opistosma poate fi sferică sau ovală. Culoarea dominantă este maro, însă se pot întâlni și reprezentanții cu nuanțe de cafeniu sau negru.
Păianjenii Pholcidae se găsesc pe toate continentele, cu excepția Antarcticii. Genul Pholocus include păianjeni din cei mai frecvent întâlniți în casele oamenilor, pe pereți, în pivnițe. Alții își țes pânza în peșteri, între stânci, sunt și specii arboricole, în locuri greu accesibile. Folcidele contruiesc pânză cu fire aranjate haotic, încurcate. Mătasea nu are proprietăți adezive. Dar aranjarea firelor împiedica evadarea ușoară a prăzii. Prada prinsă este repede consumată sau acoperită cu mătase într-un cocon și depozitată.
Dacă victima este mult mai mare sau simte vreo amenințare, atunci el produce vibrații, oscilând și pânza[2]. Astfel, inamicului e greu să localizeze vizual poziția păianjenului, sau folcidele își măresc șansele de a prinde o pradă mai mare. Folcidele se hrănesc cu insecte, larvele acestora și cu unii păianjeni, mai ales din familia Tegenaria. Ei produc vibrații pe pânzele tegenarilor, imitând prada. Crezând că e victima, tegenarile se repezesc pentru a lua masa, dar de fapt, ei devin hrana folcidelor.
Folcidele nu sunt periculoase pentru om.
Pholcidae este o familie de păianjeni din infraordinul Araneomorphae. Uneori aceștia sunt confundați cu opilionii. Familia cuprinde peste 1000 de specii, grupate în 84 genuri. Denumirea provine de cuvântul grecesc - φολκό (folkòs), picioare strâmbe.
Trasavkovité (lat. Pholcidae) je čeľaď pavúkov, v ktorej je známych zhruba 560 druhov, z ktorých väčšina žije v tropických oblastiach, a to predovšetkým v jaskyniach.
Telo trasavkovitých je skôr menších rozmerov (3 – 15 mm), končatiny sú neobvykle dlhé, ich tarzy majú nepravé článkovanie, ktoré umožňuje ohýbanie chodidiel. Vďaka tomu trasavky pripomínajú na prvý pohľad skôr kosca než pavúky. Pri bližšom prezretí však vidíme zreteľné rozdelenie tela na bruško a hlavohruď tenkou stopkou; na čele karapaxu sa nachádza 8 alebo 6 očí. Pokiaľ má trasavka očí osem, sú zoskupené do troch skupín – po stranách po troch a uprostred dve – tento prostredný pár u šesťokých trasaviek chýba. Trasavkovité majú veľkú jedovú žľazu a úplne im chýba tracheálny systém. Na chelicerách možno pozorovať náznak prítomnosti nepohyblivého prsta niekdajšieho klepeta pavúčích predkov, ktorý má tvar zúbku a nachádza sa na konci základného článku chelicery.
Trasavky si budujú siete, ktoré sú tvorené riedko a nepravidelne usporiadanými vláknami, v ľudských príbytkoch sú spravidla umiestnené pri okrajoch stropu. Trasavky sa na ne vešajú chrbtom k zemi pomocou koncových pazúrikov končatín. Ak je pavúk vyrušený, veľmi rýchlo rozkmitá telo zavesené v sieti – odtiaľ názov „trasavkovité“.
Samice nosia vajíčka spojené navzájom lepkavým sekrétom, ktorý vylučujú pri kladení a pavučinami v chelicerách pred telom až do vyliahnutia mláďat.
Commons ponúka multimediálne súbory na tému Trasavkovité
Wikidruhy ponúkajú informácie na tému Trasavkovité
Trasavkovité (lat. Pholcidae) je čeľaď pavúkov, v ktorej je známych zhruba 560 druhov, z ktorých väčšina žije v tropických oblastiach, a to predovšetkým v jaskyniach.
Dallerspindlar (Pholcidae)[1] är en familj av spindlar som beskrevs av Carl Ludwig Koch 1851.[1][2] Enligt Catalogue of Life omfattar familjen Pholcidae 984 arter[1].
De flesta arterna lever i tropiska och subtropiska regioner. Familjens medlemmar påminner med sina långa ben om lockespindlar (Opiliones) men de har en midja mellan framkroppen (prosoma) och bakkroppen (opisthosoma). Fram- och bakkropp har en något långsträckt cylindrisk form.[3]
Dallerspindlar skapar ett nät för att fånga byten. Deras namn syftar på arternas vana att sätta nätet i dallrande rörelse när de känner sig hotad. På så sätt blir spindeln osynlig för potentiella fiender. Arter som lever i Europa hittas ofta i byggnader, bland annat den cirka 10 mm långa större dallerspindeln och den ungefär 5 mm långa arten Pholcus opilionoides.[3]
Wikimedia Commons har media som rör Dallerspindlar.
Wikispecies har information om Pholcidae.
Denna djurrelaterade artikel saknar väsentlig information. Du kan hjälpa till genom att tillföra sådan.
Dallerspindlar (Pholcidae) är en familj av spindlar som beskrevs av Carl Ludwig Koch 1851. Enligt Catalogue of Life omfattar familjen Pholcidae 984 arter.
De flesta arterna lever i tropiska och subtropiska regioner. Familjens medlemmar påminner med sina långa ben om lockespindlar (Opiliones) men de har en midja mellan framkroppen (prosoma) och bakkroppen (opisthosoma). Fram- och bakkropp har en något långsträckt cylindrisk form.
Dallerspindlar skapar ett nät för att fånga byten. Deras namn syftar på arternas vana att sätta nätet i dallrande rörelse när de känner sig hotad. På så sätt blir spindeln osynlig för potentiella fiender. Arter som lever i Europa hittas ofta i byggnader, bland annat den cirka 10 mm långa större dallerspindeln och den ungefär 5 mm långa arten Pholcus opilionoides.
Pholcidae küçük ve orta boylu örümcek familyası. Bacakları cok uzun ve incedir. Dünya boyunca 83 cinsde 986 tür tanınmıştır.[1] Orta Avrupa'daki Pholcidaeler çoğunlukla Doğu Akdeniz bölgesinden üremiştir. Görünüş olarak örümceğimsiler sınıfının Opiliones takımındakilere benzerler.
Sekiz gözlü örümceklerdendir. Ön orta gözler küçük olup geriye kalanlar bunların her iki yanında grup oluştururlar. Ayaklar uzun, ince ve esnek, tarsus’lar yalancı segmentlidir.Karın altlarının arka taraflarında üç çift ağ torbası bulunur. Her birinin dışarıya ayrı bir çıkışı vardır. Nesticidae, Lycosidae gibi familyaların aksine ağ çıkış yolunun iki çifti kıskaçlarının arasındadır. Epijin basit yapıdadır. Erkek palpi oldukça komplekstir. Üretilen kokonlar dişiler tarafından keliserlerle taşınır. Mesken ve harebelerin rutubetli duvar köşelerine örülen tuzak ağlar, düzensiz veya çarşaf şeklindedir. Örümcek ağ üzerinde ters vaziyette durur.
Familya teşhis anahtarı (Türkiye için): 8 gözlü. IV. yürüme bacağının metatarsus’u calamistrum’suz, örü memelerinin önünde cribellum bulunmaz. Gözler dağınık, sternum önde labium ile birleşmiş değil. Ön orta gözler birbirine yakın veya bitişik, geriye kalan gözler yanlarda üçerli iki grup oluşturur, bu gözler eşit büyüklükte ve ön orta gözlerden daha büyük, bacaklar dikkat çeker derecede uzun, tarsus’lar uzun, eğri ve yalancı segmentli.[2]
Pholcidaeler bağlarını düzensiz ve dağınık örerler. Bağlarında kendilerinden büyük ganimetleride yakalayabilirler.
Bağboğanları tutkalsızdır[3], aşırı esmer ve kadife gibidir. Bundan dolayı yakalanan böçekler kendi kendilerini çok zor kurtarabilirler.
Dünya çapında yayılım gösterir.
Türkiye'de 6 cinste toplanan 17 türü bulunur.[4]
Joel Hallan'ın Biology Catalog 'una [5] göre alt familyaları ve cinsleri:
Pholcidae küçük ve orta boylu örümcek familyası. Bacakları cok uzun ve incedir. Dünya boyunca 83 cinsde 986 tür tanınmıştır. Orta Avrupa'daki Pholcidaeler çoğunlukla Doğu Akdeniz bölgesinden üremiştir. Görünüş olarak örümceğimsiler sınıfının Opiliones takımındakilere benzerler.
Pholcidae là họ những loài nhện trong họ nhện thuộc phân bộ Araneomorphae. Chiều dài cơ thể 2–10 mm và chân có thể dài đến 50 mm. Các loài sinh sống ở các lục địa trên thế giới trừ Nam Cực ra. Chúng đan mạng lưới lộn xộn, không đều. Mạng nhện chúng xây trong các khu vực ẩm ướt và tối, trong hang động và dưới đá, hang động vật bỏ hoang. Mạng nhện không có tính chất kết dính, nhưng cấu trúc bẫy côn trùng bất thường làm cho việc con mồi khó thoát. Nhện nhanh chóng bao phủ con mồi của nó với mạng nhện và sau đó gây ra vết cắn chết độc. Con mồi có thể được ăn hoặc được lưu trữ sau đó ngay lập tức.
Các chi theo các phân họ phân loại bởi Joel Hallan's Biology Catalog .[1]
Pholcidae là họ những loài nhện trong họ nhện thuộc phân bộ Araneomorphae. Chiều dài cơ thể 2–10 mm và chân có thể dài đến 50 mm. Các loài sinh sống ở các lục địa trên thế giới trừ Nam Cực ra. Chúng đan mạng lưới lộn xộn, không đều. Mạng nhện chúng xây trong các khu vực ẩm ướt và tối, trong hang động và dưới đá, hang động vật bỏ hoang. Mạng nhện không có tính chất kết dính, nhưng cấu trúc bẫy côn trùng bất thường làm cho việc con mồi khó thoát. Nhện nhanh chóng bao phủ con mồi của nó với mạng nhện và sau đó gây ra vết cắn chết độc. Con mồi có thể được ăn hoặc được lưu trữ sau đó ngay lập tức.
Пауки-сенокосцы[1], или пауки-долгоножки (лат. Pholcidae) — семейство пауков из инфраотряда аранеоморфных (Araneomorphae). Строят ловчие сети в форме тенёт[2]. Форма тела, длина ног и окраска разных представителей сильно варьируют[2]. К семейству относят свыше 1000 видов, объединяемых в 84 рода[3]. Наибольшего разнообразия достигают в тропиках[2]. Много синантропных видов, например, Pholcus phalangioides, распространённый в жилищах человека практически по всему миру[2].
Длина тела составляет 2—10 мм. Его форма бывает различна: от практически шарообразной до чрезвычайно вытянутой (за счёт удлинения опистосомы)[2][4]. Длина ног также подвержена значительным вариациям: от сравнимой с размерами тела (у форм обитающих в лесной подстилке) до очень большой — 50 мм, что в 20 раз превышает длину тела[2][4]. Название семейству дано из-за сходства длинноногих представителей по форме тела с сенокосцами.
На округлой просоме обычно располагаются восемь глаз: два небольших медиальных и шесть боковых, сближенных в триады и иногда находящихся на особых выступах[2][4]. У некоторых представителей (в особенности у обитателей пещер) глаз меньше, причём утрата начинается с медиальных[4]. Дистальный отдел ходных ног (лапка) обладает ложной сегментацией[4].
Хелицеры и педипальпы самцов пауков-сенокосцев обладают особым строением, связанным с участием в копуляции[4]. Хелицеры несут модифицированные щетинки и выросты[4]. Особенность цимбиума (копулятивного органа) состоит, в первую очередь, в наличии дистального отростка — прокурсуса (procursus), между зубцов которого натянута мягкая перепонка, раздувающаяся при спаривании[2][4]. У некоторых видов на грушевидном бульбусе цимбиума кроме эмболюса присутствуют ещё два отростка — ункус (uncus) и аппендикс (appendix)[2].
В отличие от других пауков, представители этого семейства не упаковывают свои яйца в кокон, а стягивают их несколькими нитками по типу авоськи.
Пауки-сенокосцы, строящие ловчие сети, распространены повсеместно. Висят вверх ногами на своей беспорядочно-запутанной неровной паутине. Паутины строят в тёмных влажных нишах пещер, деревьев и под камнями, в брошенных млекопитающими логовах, например, в погребах и различных строениях. В домах человека они любят сухие и тёплые места возле окон.
Сети пауков-сенокосцев не имеют липкого свойства, но они беспорядочны, и в попытке покинуть сеть добыча всё больше запутывается в них. Паук быстро окутывает свою добычу и наносит смертельный укус. Добыча может быть немедленно съедена, а может быть оставлена на будущее.
Когда паутины касается чересчур большая добыча, паук начинает плавно вибрировать или шатать паутину и себя, пытаясь слиться с окружающей обстановкой.
Семейство Pholcidae включает 80 родов[5]:
Пауки-сенокосцы, или пауки-долгоножки (лат. Pholcidae) — семейство пауков из инфраотряда аранеоморфных (Araneomorphae). Строят ловчие сети в форме тенёт. Форма тела, длина ног и окраска разных представителей сильно варьируют. К семейству относят свыше 1000 видов, объединяемых в 84 рода. Наибольшего разнообразия достигают в тропиках. Много синантропных видов, например, Pholcus phalangioides, распространённый в жилищах человека практически по всему миру.
幽靈蛛科（學名：Pholcidae），是蜘蛛目中的一個科，其下的物種通稱為幽靈蜘蛛，是家中常見的蜘蛛。
幽靈蜘蛛體態纖細，腿部細長。外貌與盲蛛相似，外觀容易混淆。幽靈蜘蛛體型小、看似纖細，但這些特點卻有益於幽靈蜘蛛捕食獵物，甚至是同類。幽靈蜘蛛通常使用纖長的腿把獵物制住，確保獵物停留在攻擊範圍內。幽靈蜘蛛有一對毒牙，毒性並不強。當幽靈蜘蛛遇上危險，會以上下及左右的擺幅來避開攻擊。 較常見的幽靈蜘蛛大多利用腹部使力，上下搖動。 幽靈蜘蛛喜歡吃比自己大型的蜘蛛，牠們自然界的天敵有蜈蚣和大蘭多毒蛛等。
幽靈蜘蛛算是世界上分佈十分廣泛的蜘蛛，從極北的堪察加半島到有世界屋脊之稱的青藏高原，最後到靠近南極的火地島均能找到牠的蹤跡，目前全世界除了南極州之外，只有冰島、格陵蘭島和加拿大極北之地沒有幽靈蜘蛛的存在。
截至西元2015年11月，World Spider Catalog（英语：World Spider Catalog）認可了以下的屬：[1]
ユウレイグモ類は、節足動物門鋏角亜門クモ綱クモ目ユウレイグモ科に属するクモの一群である。非常に細長い足を持つクモ類である。
全体に非常にきゃしゃで、弱々しい感じのする姿である。物陰にいて、色も白っぽいものが多い。雄は雌とほぼ同じくらいの大きさと形で、よりきゃしゃである。
頭胸部は長さと幅が同じくらい、頭部は幅が狭くなっている。眼の配列は独特で、頭部の左右に三個ずつ六眼が集まり、それらはやや盛り上がった部分にあり、その間に二つの眼が離れて位置する。中央の二眼を失って、六眼となっているものもある。
腹部はほぼ楕円形で、のっぺりとしている。
薄暗い物陰に生活するものが多い。
たいていは、下を向いた面から下方へ不規則網を作る。クモはその網の中央に下向きにぶら下がっている。網に近づいたりと危険が迫ったと思われる場合に、網を揺さぶる行動をとる。また、不規則網の枠糸が基盤に接するところに粘液がついていて、そこを歩く虫がそれに引っ掛かると糸が切れて吊り上げられる、という、ヒメグモ類に見られるのと同様なものを作ることが、イエユウレイグモやシモングモで知られている。
雌は、卵を糸で包み、球形の卵嚢を作る。ただし、糸の膜はごく薄いので、外から卵が数えられるくらいである。一つの卵嚢に含まれる卵は十数個からせいぜい四十個程。雌は、この卵嚢を口にくわえて保護する。孵化した子供は、しばらくは親の巣に止まる。
ユウレイグモ科には約80属が所属し、これまでに記載された種は約1000種ある（ユウレイグモ科の属種参照）。日本からは8属18種が知られる。
よく知られているものとしては、人家に生息するイエユウレイグモが挙げられる。この類としてはやや大柄で、全体に白っぽい、はっきりした模様のないクモである。この種の他にも、人家に棲息し世界的に広く分布するものがいくつか知られる。
日本の野外で普通なのは和名を単にユウレイグモという種で、別名をノジユウレイグモという。山林の岩陰などに巣を作る。小型でやや細身、薄い褐色で腹部はやや長く、背面に、褐色の後方で矢筈状になる模様がある。
南西諸島にはユウレイグモモドキなど、他属のものもある。
六眼のものとしてはシモングモ属のシモングモが屋内に普通に見られる。一般のユウレイグモに比べて足が長くなく、腹部は丸い。床下や物陰など、目につかないところにいるのでいても気づかないことが多い。この種も全世界に見られる。色が薄いので、部屋に営巣中のものがいても気が付きにくい。同属で野外性のアケボノユウレイグモは洞窟や森林の地表の暗所に生息する。足は長く、その姿は普通のユウレイグモに似ている。
なお、屋内の暗所ではイトグモが、野外の暗所ではマシラグモ類がユウレイグモによく似ている。眼の配列を見ればはっきりと区別できる。
以下に、日本産のものをあげておく。それ以外のものについては、ユウレイグモ科の属種を参照されたい。
ユウレイグモ科 Pholcidae
